View
225
Download
0
Category
Preview:
Citation preview
Núria Gómez Romero
IES Narcís Monturiol
2 BATX A
Xavi Torruella
17 de gener de 2014
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
2
AGRAÏMENTS
Primer de tot volia agrair als meus familiars que dia rere dia s’han preocupat de l’evolució
d’aquest treball, i han posat de la seva part per ajudar-me en qualsevol cosa. També a amics i
amigues pel seu suport des del dia que els vaig comentar sobre què tractava el treball. Sense
oblidar el meu tutor Xavi Torruella i a altres professors que també han posat el seu granet de
sorra.
El més sincer agraïment a la meva professora d’acadèmia, Montse, que m’ha escoltat, m’ha
donat suport en tot moment, ha dedicat hores a resoldre’m dubtes i m’ha ajudat de totes les
maneres possibles sense mai deixar de creure en mi.
Gràcies.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
3
ÍNDEX
1. Introducció .....................................................................................................................5
2. Que entenem per traducció? ............................................................................................7
2.1 Com la descriuen alguns professionals? ....................................................................7
2.2 Definició de traducció ..............................................................................................7
3. Finalitats de la traducció .................................................................................................8
3.1 Per què, per a que i per a qui traduïm? ......................................................................8
3.2 Quins són els coneixements d’un traductor? ............................................................8
3.3 Es pot viure de la traducció? .....................................................................................9
4. El mètode de traducció .................................................................................................. 10
4.1 Traducció literal ..................................................................................................... 10
4.1.1 Traducció paraula per paraula .......................................................................... 10
4.1.2 Traducció literal .............................................................................................. 11
4.1.3 Traducció fidel ................................................................................................ 11
4.1.4 Traducció semàntica ........................................................................................ 11
4.2 Traducció lliure ...................................................................................................... 11
4.2.1 Adaptació ........................................................................................................ 11
4.2.2 Traducció lliure ............................................................................................... 11
4.2.3 Traducció idiomàtica ....................................................................................... 12
4.2.4 Traducció comunicativa .................................................................................. 12
4.3 Eines de traducció assistida i automàtica per ordinador ........................................... 12
5. Tècniques de traducció ................................................................................................. 13
5.1.1 Adaptació cultural ........................................................................................... 13
5.1.2 Ampliació lingüística ...................................................................................... 14
5.1.3 Reducció ......................................................................................................... 14
5.1.4 Compensació ................................................................................................... 14
5.1.5 Calc ................................................................................................................. 14
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
4
5.1.6 Modulació ....................................................................................................... 15
5.1.7 Préstec ............................................................................................................. 15
5.1.8 Transposició .................................................................................................... 15
6. Wattpad ........................................................................................................................ 15
7. La meva traducció pas a pas .......................................................................................... 18
8. Problemes concrets de traducció amb exemples ............................................................ 20
8.1.1 Frases fetes ...................................................................................................... 20
8.1.2 Les rimes ......................................................................................................... 20
8.1.3 Rerefons cltural ............................................................................................... 20
8.1.4 Polisèmia......................................................................................................... 21
8.1.5 Estructures gramaticals .................................................................................... 21
8.1.6 Traduccions literals ......................................................................................... 22
9. Conclusions .................................................................................................................. 22
10. Webgrafia .................................................................................................................. 24
10.1 Teoria ................................................................................................................. 24
10.2 Traducció ............................................................................................................ 24
11. Bibliografia ................................................................................................................ 25
12. Annexos..................................................................................................................... 27
12.1 Portada del conte................................................................................................. 27
12.2 Conte en la llegua original (anglès) ..................................................................... 27
12.3 Portada del conte traduït...................................................................................... 77
12.4 Conte traduït (català)........................................................................................... 78
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
5
1. INTRODUCCIÓ
Sempre he tingut un interès especial en l’anglès i durant un temps vaig estar plenament
decidida que volia estudiar filologia anglesa, encara que m’agradava la idea, no m’acabava de
fer la il·lusió que em va fer quan vaig descobrir que existia aquests meravellosos estudis de
Traducció i Interpretació. Sento que és la decisió correcte perquè m’identifico, sento aquest
sentiment tant fort que t’enorgulleix només de pensar que pots transmetre a altres persones
allò que ha estat dit en un altre idioma. Un dels objectius principals d’aquest treball és el desig
de demostrar a mi mateixa que aquest és el meu futur correcte i què menys que posar-ho a
prova per saber que no m’equivoco i per sobre de tot volia veure de què es tractava, posar-se
en la pell d’un traductor, saber que passa per la seva ment, etc.
Un altre dels objectius principals era saber una mica més sobre la traducció, perquè tothom
sap què és, però, de veritat la coneixem?
Com bé indica el títol d’aquest treball, es tracta d’un cas pràctic de traducció.
Tenia altres idees al cap abans de començar aquest treball, totes relacionades amb l’anglès,
una es basava en la comparació de frases fetes i l’altre idea ja ni la recordo exactament però
quan vaig pensar en fer la traducció ja no vaig trobat cap altre treball que m’agradés tant com
aquest, així que finalment em vaig decidir per aquesta opció ja que al cap i a la fi, havia de
treballar en un treball que hi hauria de dedicar moltes hores i que menys que m’agradés.
La motivació principal d’aquest treball ha sigut ni més ni menys que el interès i no l’he perdut
cap dia. No hi ha hagut cap moment que digués que no m’agrades el que feia, és veritat que hi
ha coses més pesades que altres però les he fet igualment. Si no hagués tingut cap mena de
motivació en quest camp quin hauria sigut el sentit?
Vull veure si només amb un coneixement en anglès es pot fer una traducció perquè per sobre
de totes les teories i mètodes que es diuen que hi ha i els coneixements que has de tenir per a
poder realitzar una traducció no és res comparat amb l’esforç o il·lusió que hi posis. Tot es
pot aconseguir, no diré que la meva traducció és perfecta, perquè no ho és miris per on la
miris però he de dir que ha quedat un treball bastant decent.
Vull aclarir que no tenia cap mena de coneixement a l’hora de traduir abans de començar el
treball més que el de la pròpia llengua estrangera, es a dir l’anglès i la meva llengua materna.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
6
El treball segueix un ordre específic, primer de tot intentarem situar-nos amb algunes
definicions de traducció per a que quedi clar el concepte i quin es és el seu sentit, es a dir,
perquè hi ha la necessitat de traduir, seguidament exposaré els diversos mètodes de traducció
que varien segons el resultat que vulguem obtindre. Després del mètodes exposaré les
diferents tècniques de traducció que són essencials per a moments concrets de la traducció.
Un cop acabat això continua amb la part més relacionada amb la traducció ja que explico que
és Wattpad, imprescindible, sense aquesta aplicació no hauria sigut possible la realització
d’aquest treball. Seguidament explico com he fet la meva traducció pas a pas i allò que m’ha
portat més mal de caps durant aquest treball, els problemes de la traducció, que hi ha una
llista de tots els més freqüents.
Finalment he inclòs tant el conte original com la traducció als annexos ja que la seva llarga
extensió impossibilitava que es pogués incloure al treball.
Sorprenentment al principi quan vaig crear el índex provisional hi havia menys apartats però
una vegada vaig començar la recerca de informació vaig adonar-me’n que hi ha havia moltes
més coses que esmentar i incloure en el treball.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
7
2. QUE ENTENEM PER TRADUCCIÓ?
2.1 Com la descriuen alguns professionals?
Però ara veiem que en diuen altres traductors o persones dedicades a aquest sector com ara
Jackes Barzun, (1971), escriptor, filòsof i historiador de les idees i la cultura nord-americà
nascut a França, que ho entén com “[...] cómo se diría la misma cosa si la noción se nos
ocurriese por primera vez en nuestra propia lengua.” o Eugene Nida, lingüista nord-americà, a
qui es considera pare de la teoria de l'equivalència dinàmica i formal en la traducció de la
Bíblia juntament amb Ch. R. Taber, els quals van escriure La traducción: teoría y práctica
(1986). Ho descriuen com “La traducción consiste en reproducir, mediante una equivalencia
natural y exacta, el mensaje de la lengua original en la lengua receptora, primero en cuanto al
sentido y luego en cuanto al estilo.", sense deixar de banda la descripció del britànic
Newmark (1988), acadèmic en traducció, que deia: “Muchas veces, aunque no siempre, es
verter a otra lengua el significado de un texto en el sentido pretendido por el autor."
Com veiem, tots tenen la seva manera pròpia de dir-ho però en el fons tots defensen el mateix.
Pretenen que a l’hora de traduir el text, el resultat sigui el més semblant a l’original però que
quedi amb una naturalitat igual que si s’hagués escrit per primera vegada en la llengua
desitjada.
2.2 Definició de traducció
Segons el DIEC traduir significa “Escriure o dir en un llenguatge allò que ha estat escrit o dit
en un altre”.
La traducció és una habilitat que consisteix a saber recórrer un procés traductor, resolent els
problemes de la traducció que es plantegen en cada cas i aquest saber només s’adquireix amb
pràctica.
Per definir traducció també cal establir una diferència entre la tipologia de traduccions, , que
proposa per primera vegada Jakobson (1959) el qual senyala que hi ha tres maneres
d’interpretar un signe verbal.
1. Traduir-lo a altres signes de la mateixa llengua (intralingüística)
2. Traduir-lo a un altre llengua (interlingüística)
3. Traduir-lo a algun altre sistema no verbal de símbols (intersemiòtica)
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
8
Ara bé la concepció moderna de la traducció és entesa com un acte de comunicació en què
intervenen processos interpretatius i semiòtics, es a dir, com la disciplina que aborda la
interpretació i producció del sentit, i els tres tipus de traducció assenyalats anteriorment per
Jakobson es difuminen i s’integren en estar relacionats entre si per les transformacions de
diverses classes que requereix l’acte traductor. (Hurtado, 2001)
3. FINALITATS DE LA TRADUCCIÓ
3.1 Per què, per a que i per a qui traduïm?
Són tres preguntes bàsiques que ens plantegem a l’hora d’iniciar la reflexió sobre perquè
existeix la traducció i d’aquí la seva importància. Per què, per a que i per a qui traduïm?
Es tradueix perquè les llengües i les cultures són diferents.
Es tradueix per a comunicar, travessar l’obstacle de la comunicació degut a aquesta diferència
lingüística i cultural. La traducció té una finalitat comunicativa.
Es tradueix per a algú que no coneix la llengua. El traductor no tradueix per a si mateix, si no
per a un destinatari segons el qual condiciona la finalitat del projecte, per exemple, no és el
mateix traduir un clàssic per a una edició de butxaca que per a uns nens
3.2 Quins són els coneixements d’un traductor?
Els coneixements que ha de posseir un traductor són crucials. Ha de tenir uns coneixements
lingüístics tant de la llengua de partida (text original) com en la expressió de la llengua
d’arribada (text traduït), per tant el bilingüisme no és una condició sine qua non per a ser
traductor, ja que aquest ha de comprendre a la perfecció el text d'origen, però l'expressió
escrita natural es produeix sempre en la llengua d'arribada o llengua materna del traductor.
Encara que no n’hi ha prou amb els coneixements lingüístics, també son necessaris uns
coneixements extralingüístics sobre la cultura de partida i la d’arribada sobre el tema del text
que s’està traduint.
Els coneixements extralingüístics varien segons el text que es tracta i són totalment
indispensables per a poder traduir, sense ells no es pot comprendre el text original ni es pot
reformular degudament.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
9
El traductor també necessita tenir uns coneixements instrumentals per a l’exercici del seu
treball: conèixer el funcionament del mercat laboral (tarifes, contractes, tipus d’encàrrecs),
saber documentar-se, saber utilitzar les eines informàtiques corresponents, etc.
A més a més, ha de dominar tot tipus d’estratègia per a la comprensió, per a la reformulació i
per al procés de transferència que permeti superar diferències de coneixement (lingüístic o
extralingüístic) o habilitats i poder enfrontar d’aquesta manera la resolució dels problemes de
traducció.
Tots aquest coneixements i habilitats caracteritzen la competència necessària per saber traduir
i s’anomena competència traductora.
3.3 Es pot viure de la traducció?
«Si no hubiera traducción no habría literatura universal, porque la mayoría de la gente es
incapaz de leer en árabe, en ruso o en otros idiomas difíciles», afirma Miguel Saènz a una
entrevista per el portal Terra. És un traductor de grans escriptors com Goethe, Kafka, Thomas
Bernhard, Günter Grass o Joseph Conrad.
Però si això és veritat per què no es veu recompensat i reconegut?
El treball del traductor ha estat al llarg de la historia bastant menyspreat i no gaire ben pagat,
entre d’altres raons per l’excés d’oferta, ja que al cap i a la fi la literatura és també un negoci.
En aquest menyspreu influeix també la sobrevaloració del concepte de l’autoria. Encara
perdura la idea que el traductor té menys mèrit que l’autor, que el traductor és inferior.
No només es veu menyspreada i no reconeguda pels lectors sinó també per les empreses a
l’hora de pagar. En altres països d’Europa no és així, com ara veurem.
La majoria dels traductors no es dedica en exclusiva a la traducció i més de la meitat
d’aquests no tradueix més de dos llibres a l'any. Els traductors, com a autors de les seves
traduccions, tenen dret a cobrar drets d'autor.
El sistema habitual de pagament a Espanya consisteix que l'editor paga al traductor una paga i
senyal a compte de la traducció i, una vegada s’ha acabat aquesta, l'editor pagar la quantitat
corresponent que resta al traductor.
Independentment de com s’esculli comptar les paraules, l’acord que es fa entre client i
traductor, en la qual es decideix si es pagarà el còmput de paraules que conté el text en
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
10
l’idioma de sortida o en el de l’idioma d’arribada, la mitjana que cobra un traductor de
l’anglès al català està entre 0’07 i 0’08 euros per paraula, segons les diferents empreses que
s’hi dediquen (una pàgina conté al voltant de 258 paraules, que representa uns 19,35 euros).
Comparat amb altres països europeus on les tarifes mitjanes oscil·len entre els 15,30 fins als
19,75 euros per pàgina, més o menys igual que aquí.
4. EL MÈTODE DE TRADUCCIÓ
Les persones que s’inicien en la traducció actuen moltes vegades com si la traducció fos una
ciència exacta, com si existissin les correlacions entre paraules una per una o frases de
diferents idiomes, i elaboren traduccions fixes i idènticament reproduïbles. Aquest tipus de
principiants han d'assumir que tot el necessari per traduir un text és “codificar” i
"descodificar" equivalents entre dues llengües, utilitzant un diccionari com el “llibre de
codis”, tal com apunten grans traductors com ara Mestres, J.M.; Costa, J.; Oliva, M.; Fité, R.
Manual d’Estil (2000).
No es tracta d’un procés simple sinó complex amb diferents mètodes de traducció que segons
l’ús o el tipus de text que traduïm es fa servir uns o altres.
Hi ha una classificació entre traducció literal i traducció lliure.
La primera classificació que trobarem és la traducció literal que es basa en una traducció que
no té en compte el sentit figurat o el suggerit i el resultat és exacte l’original però en un altre
idioma. No es recomana gaire per a la traducció literària o poètica ja que s’obté resultat poc
acurat. En canvi en la traducció lliure, tal i com diu la paraula, el traductor tradueix sense
massa restriccions i intenta que el text expressi el mateix però ho diu d’una manera diferent,
sense tenir en compte estructures o altres referències.
4.1 Traducció literal
4.1.1 Traducció paraula per paraula
Aquest sistema de traducció paraula per paraula conserva l'ordre de la frase, tradueix les
paraules una a una escollint el seu significat més corrent encara que aquest estigui fora de
context. Les paraules lèxiques es tradueixen una per una, amb la possibilitat de que el seu
significat molt possiblement també es trobi fora de context. Entre tots els tipus de traducció es
considera un dels menys recomanats, ja que en fer-ho paraula per paraula es pot perdre molt
significat i sentit que si es fa d'una altra manera .
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
11
4.1.2 Traducció literal
La traducció literal és també coneguda com traducció directa.
Les traduccions literals són de vegades preparades per escriptors que estan traduint una obra
escrita en una llengua que no coneixen a fons i que, un cop traduït el text d'aquesta manera, li
intenten donar un sentit mitjançant canvis de sintaxi perquè s'entengui molt millor. Ara bé, es
pot dir que la traducció literal presenta força errors ja que no es treballa massa a donar un
sentit global a allò que es tradueix .
Per al que sí que és molt útil la traducció literal és per utilitzar-la com pretraducció i poder
veure els problemes que pot presentar un text a l'hora de traduir.
4.1.3 Traducció fidel
La traducció fidel intenta reproduir el significat exacte del text original amb un context
adequat i determinat amb les estructures gramaticals pròpies. Tracta de ser fidel també a la
forma del text.
4.1.4 Traducció semàntica
La traducció semàntica es distingeix de la traducció fidel exclusivament perquè té més en
compte el valor estètic de la traducció.
4.2 Traducció lliure
4.2.1 Adaptació
L’adaptació és un mètode de traducció que té més llibertat i és més utilitzat en la poesia i en
obres de teatre. Tradueix adaptant el text d’un idioma a un altre encara que el significat de les
paraules no sigui el mateix.
4.2.2 Traducció lliure
La traducció lliure reprodueix el contingut original sense conservar la mateixa forma.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
12
4.2.3 Traducció idiomàtica
La traducció idiomàtica reprodueix el missatge original però tendeix a distorsionar els matisos
del significat, donant preferència a col·loquialismes i modismes.
4.2.4 Traducció comunicativa
La traducció comunicativa tracta de reproduir el significat contextual de manera exacta
respecte l’original perquè tant el contingut com el llenguatge resultin fàcilment comprensibles
per als lectors.
Segons l’ús que es vulgui donar al text és més convenient utilitzar un mètode un altre. Alguns
fan més fàcil les traduccions però el resultat final pot arribar a ser bastant pobre, mentre que
altres mètodes comporten un treball més complex però el resultat acaba sent millor.
4.3 Eines de traducció assistida i automàtica per ordinador
En primer lloc, s’ha de diferenciar clarament traducció assistida de traducció automàtica. Es
tracta de dues tecnologies molt diferents, però que molt freqüentment es confonen.
Per un costat, les eines de traducció assistida permeten emmagatzemar frases (original i
traducció) en una base de dades anomenada memòria de traducció (MT). Posteriorment,
aquesta traducció es pot reutilitzar en textos similars. La funció de coincidències parcials fa
que el programa recuperi de la memòria no només les coincidències exactes, sinó que també
les frases semblants la traducció de les quals es pot utilitzar parcialment en el text sobre el que
s’està treballant. Aquesta tecnologia requereix que sigui un professional del llenguatge
qualificat qui realitzi la traducció i ajuda considerablement a crear una traducció consistent en
un temps més reduït.
Són alguns exemples: Trados, Wordfast, Transit, SDLX, Déjà Vu (tots aquests són de
pagament) i OmegaT (gratuït).
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
13
En canvi la traducció automàtica està dissenyada per traduir textos sense que el usuari hagi ni
tan sols d’intervenir. La qualitat del text traduït pot variar considerablement depenent del
camp d’especialitat, encara que generalment, el resultat són textos de molt mala qualitat que
requereixen el treball de un lingüista per revisar-los. En la majoria dels casos, resulta més
ràpid fer una traducció manualment que tenir que tornar a traduir allò que el programa ha
generat.
Alguns exemples són: Google Translator, Bing Translator o Babylon.
No és recomanable traduir textos o altres documents amb una extensió llarga amb aquests
traductors, ja que són de poca qualitat i ofereixen un resultat bastant pobre en significat. No
gaire vegades es pot confiar en la traducció que ofereixen, a més no tenen en compte el
context i fan que moltes vegades sigui impossible d’entendre el text traduït. Els verbs tampoc
es solen traduir en el seu temps verbal adequat i tampoc identifiquen les frases fetes o
expressions i les tradueixen literalment.
5. TÈCNIQUES DE TRADUCCIÓ
Les tècniques de traducció són un procediment verbal concret per aconseguir equivalències
traductores. Es diferencien del mètode de traducció, ja que aquest afecta tot el text, mentre
que l’ús de diferents tècniques és puntual.
Es distingeixen les següents tècniques de traducció:
5.1.1 Adaptació cultural
A cada cultura hi ha una sèrie de situacions, activitats i símbols als quals s’assigna un
significat social determinat. El traductor ha d’adaptar aquests elements d’una cultura a l’altra.
Moltes vegades es necessari incloure-hi notes a peu de pàgina per explicar el simbolisme.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
14
Per exemple, en la nostra cultura el dimarts 13 representa el símbol de mala sort, mentre que a
la anglosaxona és el divendres 13.
5.1.2 Ampliació lingüística
Per exemple en català hi ha alguns verbs específics per descriure accions que en angles i en
altres idiomes no existeixen. Si un traductor està traduint un text del català a l’anglès i troba
verbs com “estrenar” o “matinar”, l’ampliació lingüística serà la seva única estratègia possible
ja que ho haurà de traduir com “to wear for the first time” i “to get up early” respectivament.
5.1.3 Reducció
Aquest procés és una tècnica d’eliminació d’elements redundants utilitzats per produir una
traducció més breu o per raons estructurals o estilístiques, és a dir, evitar problemes com la
repetició, falta de naturalitat o confusions.
Un exemple clar referit a la meva traducció és quan diuen “a female doctor” quan és obvi que
en català només fa falta dir doctora i ja sabem que es tracta del gènere femení i així ens
estalviem la redundància.
5.1.4 Compensació
Es una tècnica que es fa servir quan un traductor no troba una correspondència adequada que
li dificulta expressar els matisos d’un fragment del text de sortida i ho compensa expandint o
bé reduint la traducció.
Per exemple “And the gamblers stood, and clawed at the handles of the machines as if they
hated what they were doing.” ha estat traduït com “I els jugadors, drets davant les màquines
estiraven les manetes amb tanta ràbia com si les odiessin.”. No és una traducció literal però
vol aconseguir el mateix efecte que produiria el text original.
5.1.5 Calc
Es creen neologismes seguint l’estructura de la llengua d’origen.
Per exemple de la paraula anglesa “brick” es va crear la paraula “bric”.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
15
5.1.6 Modulació
Consisteix en variar la forma gràcies a un canvi semàntic, amb un nou punt de vista.
Per exemple, en anglès “It’s not difficult to show” tindria una traducció com aquesta “No es
difícil de demostrar”. Encara que no queda totalment natural així que es crea aquesta
traducció més adequada “És fàcil de demostrar”. Del negatiu es tradueix a l’afirmatiu
canviant l’adjectiu “no ... difícil” a “fàcil” i així queda millor.
5.1.7 Préstec
Consisteix a utilitzar una paraula o expressió del text original en el text traduït, normalment
escrit en cursiva: és la no traducció del mot.
Un exemple de mot és tweet, brainstorming o fair play.
5.1.8 Transposició
Consisteix en un canvi de categoria gramatical per un altre sense que canviï el sentit del
missatge. En aquest procediment, es produeix un canvi d’estructura gramatical per un altre.
Per exemple en un text en anglès diem “There’s a reason for life” i la seva traducció literal és
“Hi ha una raó per a la vida” però la traducció en català més correcta seria “Hi ha una raó per
viure”
Hi ha moltes més tècniques que no he esmentat però aquestes han sigut les mes freqüents i
mes comentades i esmentades per els professionals de la traducció.
6. WATTPAD
Wattpad és una aplicació semblant a una xarxa social, sense precedents en el món de la
literatura i creada al 2006 que permet a autors i lectors posar-se en contacte entre ells o elles,
llegir, comentar, votar, intercanviar opinions i donar a conèixer les seves obres, oferint la
possibilitat d’arribar a una amplia gamma d’oportunitats, públic, fonts, lectors, escriptors,
novel·les, etc.
En resum, es tracta d’una comunitat d’usuaris enorme, on cadascú pot compartir els llibres
que desitgi a canvi de poder accedir als de la resta. En altres paraules, podríem descriure
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
16
Wattpad com una biblioteca virtual gratuïta. Així doncs, dóna una gran empenta i motivació
en el món de la cultura literària i general.
Hi podem trobar escriptors desconeguts i fins i tot algun de reconegut, encara que segons els
perfils visibles a la web, la majoria d’aquests són adolescents, i les dones podrien superar de
forma massiva el nombre d’usuaris homes.
Trobem Wattpad en diferents idiomes, exactament en 31 fins avui dia, tant l’aplicació mateixa
com les histories que conté, i tenim l’oportunitat d’afegir el nostre propi idioma, per exemple
el català que fins ara no ha estat introduït en aquesta aplicació.
El contingut està ordenat per gèneres com ara: romanç, ciència ficció, humor, terror, poesia,
etc. D’aquesta manera es facilita la recerca segons els gustos literaris de cadascú, encara que
Wattpad també disposa d’un cercador per trobar un llibre tant per autor, títol o paraula clau en
un text. Una vegada has trobat el llibre desitjat tens la possibilitat de fer-te fan d’aquell
escriptor i d’aquesta manera seguir tots els seus projectes, comentar, votar i fins i tot poder
parlar amb l’autor o simplement guardar-lo en la teva biblioteca personalitzada per llegir-lo
quan més et convingui.
Veiem a sota un exemple de com classifica les obres per gèneres i els diferents suggeriments
que et proposa. També veiem la barra del buscador a dalt de tot a la dreta si volem buscar per
una obra concreta.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
17
Disposa de dos pantalles principals on ens informa de les novetats, el més llegit i les novetats,
i després l’altra pantalla es basa en la teva pròpia biblioteca on guardes els llibres que més
t’agraden. Wattpad està lligat a d’altres xarxes socials com ara Facebook, Twitter i Youtube,
que ajuden a una millor difusió de les teves obres.
Les obres són normalment relats curts que es van publicant per capítols. L’aplicació ja està
preparada d’aquesta manera i només cal que creïs la teva obra, li posis un nom, li afegeixis
una portada i ja està llest per començar a publicar capítol per capítol. Després pots dedicar-
los, editar-los i promocionar-los per totes les xarxes socials.
A continuació veiem la mostra de com es pot crear el capítol per a la teva obra a Wattpad.
Wattpad organitza diferents concursos a l’any i un de més important, anomenat “Els premis
Watty”. També durant l’estiu de 2012 Wattpad, en col·laboració amb Margaret Atwood, una
poetessa, novel·lista i critica literària canadenca, va organitzar els premis “Attys”;
Pots descarregar aquesta aplicació al teu dispositiu mòbil i llegir allà on vulguis. Pots unir-te a
la xarxa social utilitzant altres xarxes com Facebook, encara que si no en tens pots registrar-te
amb el teu correu electrònic o a través de Twitter.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
18
La traducció que jo presento parteix d’un conte escrit per K. Rosenthal -ja que no es pot
considerar que sigui un relat curt per la seva extensió- que vaig trobar precisament a Wattpad.
És un conte literari que consta exactament de 48 pàgines. Es tracta d’una obra de drama i de
intriga.
7. LA MEVA TRADUCCIÓ PAS A PAS
Pel que fa al mètode o tècniques que vaig utilitzar per a traduir aquest conte, tenia alguna idea
bàsica prèvia i imaginava com hauria de ser, encara que vaig voler fer-ho al meu propi estil. I
sorprenentment, quan vaig acabar la part pràctica i vaig redactar la part teòrica vaig adonar-
me que sense saber el que feia, havia seguit moltes de les tècniques esmentades i fins i tot el
mètode, ja que es tracta d’una traducció una mica fidel i a la vegada també semàntica.
L’elecció del llibre no va ser sense raonar o perquè va ser el primer llibre que vaig trobar. Jo
faig servir normalment l’aplicació de Wattpad i tinc uns quants llibres a la meva biblioteca
guardats. Quan vaig començar aquest llibre em va semblar prou interessant i més endavant
se’m va acudir la idea de traduir-lo per al treball de recerca. Aleshores tenia el llibre a mitges,
però vaig parar de llegir-lo per a començar a traduir-lo.
Els meus coneixements bàsics m’indicaven que abans d’iniciar una traducció era necessari
llegir el llibre un primer cop per entendre’l i després iniciar la traducció, però jo no ho vaig fer
així.
No crec que hi hagi cap secret a l’hora de traduir ni tampoc crec necessària una lectura inicial.
No crec que la traducció es basi en una fórmula a seguir ni res per a l’estil. Penso que es tracta
més d’un sentiment quan llegeixes un fragment i penses com ho diries tu si ho haguessis
d’escriure per primera vegada en la teva llengua.
El meu sistema consistia a llegir un paràgraf o dos i a partir d’aquí començar a traduir i així
successivament. Es tractava d’entendre el context i poder traduir amb les paraules exactes i no
dir qualsevol bestiesa, ja que les paraules són ambigües. Naturalment m’ajudava en tot
moment de diccionaris online, tant anglès-català com diccionaris de sinònims en català, etc.
Moltes vegades ha sigut a això que he dedicat més estona: llegint una i una altre vegada allò
que havia traduït i després la paraula que necessitava traduir i em remirava bé les possibilitats
que tenia per traduir una paraula, intentant esbrinar quina hi quedava millor.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
19
Una vegada ho vaig tenir tot traduït, vaig haver de fer una nova passada al text. A l’hora de
traduir tot aquells entrebancs que em trobava els subratllava amb diferents colors, segons de
què es tractés, i ho deixava per al final. Em va quedar el text en brut i vaig haver de solucionar
tot aquest tipus de coses al final. Aquí tenim uns exemples de subratllats de la meva traducció.
Per exemple en la primera imatge veiem com tinc en groc aquestes paraules que marquen que
he de revisar aquesta frase feta o en el exemple següent subratllat en gris, que significa que
són onomatopeies.
He de dir que quan tradueixes és igual que si escrivissis la història: sents el mateix que
sentiria un escriptor. Hi ha dies en què et sents inspirat i que tradueixes sense cap complicació
i hi ha dies que no fas més que trobar problema darrere problema i al final de la tarda veus
que només has pogut traduir una pàgina.
He trobat tot tipus d’obstacles a l’hora de traduir. Els obstacles han sigut molt variats: des
d’expressions angleses que no tenen un equivalent similar en català fins a trobar que també la
meva pròpia llengua materna era una autèntica barrera per a mi mateixa a l’hora de redactar.
Quan acabes, és difícil dir: “He acabat de traduir”, perquè segurament si ho tornes a llegir
sempre trobaràs quelcom que es pot canviar o perfeccionar.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
20
8. PROBLEMES CONCRETS DE TRADUCCIÓ AMB EXEMPLES
8.1.1 Frases fetes
En el conte he trobat moltes frases fetes la traducció de les quals òbviament no coneixia. Com
ja bé he dit, les subratllava i després buscava a la biblioteca de Figueres uns diccionaris
especialitzats en fases fetes (anglès - català) o potser amb sort trobava la solució a Internet,
encara que poques vegades ha sigut així, ja que Internet és una font no sempre fiable que em
donava molts de resultats i no sempre sabia quin era correcte.
Un exemple clar és el següent: en un moment determinat vaig trobar “fell on deaf ears” i si ho
traduïm literalment veiem que “caure en oïdes sordes” no existeix en català, o sigui que ho
vaig traduir com “ningú volia escoltar les meves paraules”.
8.1.2 Les rimes
Les rimes han sigut els reptes més difícils de tots, encara que sense solució des de la meva
inexperiència. El autor va escriure diferents rimes que en anglès queden molt bé però
desgraciadament quan ho vols traduir al català no hi ha manera. Ho pots traduir, es clar que sí,
però no amb rima; queda una frase enmig del text sense sentit, ja que no entens per què s’hi
posa.
Un clar exemple que vaig trobar va ser “When Tiffany smiles, a puppy dies.”, I la seva
traducció no és quelcom amb molt d’èxit, “Quan la Tiffany somriu, un gosset mor.” Havia
pensat en un traducció com ara “Quan la Tiffany somriu, un gosset no viu.” Així era fidel a la
rima però després em vaig adonar que no era fidel al text, al significat de la frase, així que
vaig oblidar-me’n.
8.1.3 Rerefons cltural
Pensava que aquest text estaria farcit d’un rerafons cultural com ara el sistema monetari, les
dates, ja que ells hi escriuen per exemple “November 18th” després del número i nosaltres ho
traduïm com “18 de novembre”, el sistema de mesures, interjeccions i onomatopeies... però
sens dubte ha sigut el que menys mals de cap m’ha portat i allà on millor m’ho he passat fent
la traducció.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
21
El text esta ple d’onomatopeies i ha sigut una feia divertida perquè mai havia pensat en aquest
fet, i quan per primera vegada vaig trobar una onomatopeia com ara la de vent “Weeeeeerr”
vaig sent conscient que nosaltres ho expressem com “Bfffffff”, i com aquesta moltes altres.
És curiós com tant sols el simple fet d’escriure com entenem un soroll pugui escriure’s de
diferents maneres quan de fet és el mateix soroll.
8.1.4 Polisèmia
L’idioma matern ha arribat a ser un problema i, a la vegada, puc dir que l’he millorat. Tot i
que el català és el meu idioma matern, m’ha comportat també molts de problemes. Moltes
vegades escrivia castellanismes que són tan usuals a la nostra parla que ni ens adonem que no
són formes genuïnes, com ara quan una vegada mentre traduïa va sorgir l’expressió “I gave
her a piggyback”. Sabia perfectament que significava això però quan ho vaig voler traduir
vaig adonar-me que tan freqüent com és en castellà “llevar a caballito” en català no havia
escoltat mai la seva traducció, però després de molt buscar vaig trobar la solució, “portar a
collibè”.
8.1.5 Estructures gramaticals
Sens dubte les estructures gramaticals han estat el repte més difícil, perquè quan ho llegeixes
al anglès ho veus normal i quan ho intentes traduir, ho tradueixes amb el mateix ordre a la
frase o el mateix verb, i no pot ser. Les frases passives han sigut molt complicades perquè
moltes vegades no les distingeixes i les tradueixes idènticament al català i quan fas una
segona lectura del text que has traduït te n’adones que hi ha alguna cosa que no va bé. El
català no fa servir gaire la frase passiva i quan ho tradueixes ho has de dir d’una manera
totalment diferent. Hi ha milers d’exemples però en recordo alguns en especial, com ara bé
aquest: “How embarrassing… Sixteen years old and I was given a bath like a baby.”. La
primera vegada que vaig intentar traduir-la va sortir un resultat més o menys com el següent:
“Quina vergonya… setze anys i em van donar un bany com a un nadó.” Com veiem no queda
gens be i no es propi del català dir-ho així fins que al final desprès de molt rumiar vaig trobar
una traducció més adequada “Quina vergonya... Setze anys i m’estaven banyant com a un
nadó.”. De vegades no és complicat, només requereix pensar-hi una mica.
El fet que la gramàtica anglesa posi primer l’adjectiu i després el nom ha fet que moltes
vegades jo també ho tradueixi així. En català també es fa servir aquesta estructura però molt
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
22
poques vegades, així que quan vaig fer la segona lectura del text traduït vaig haver de canviar
l’ordre de molts adjectius. No només de adjectius, de vegades reformulava tot l’ordre de la
frase, per tal que quedés amb la naturalitat pròpia del català.
8.1.6 Traduccions literals
El mateix exemple d’estructures gramaticals és útil per a traduccións literals. A l’hora de
traduir “How embarrassing…” el primer que em va venir a la ment va ser “Que vergonyós…”
però veiem que és una traducció literal ja que no ho diríem així en català. La traducció més
normal i natural al català és “Quina vergonya…”
9. CONCLUSIONS
Aquest treball ha significat per a mi tot un món. M’ha costat molt de treball acabar-lo,
sobretot per la llarga traducció que he fet i que m’ha comportat mesos de treball però que és
també la part on he pogut gaudir més. A la introducció esmento que un dels meus objectius
principals era saber si tenia raó quan deia que em volia dedicar al món de la traducció, i tot i
que ha sigut allò que més problemes m’ha comportat, ara sé que tinc raó quan dic que vull
dedicar-m’hi. Ha sigut una experiència magnifica experimentar què és la traducció per
primera vegada. Moltes de les vegades que traduïa pensava que podria haver escollit una
traducció més curta i que hauria tingut el mateix efecte però vaig pensar que ja que em tirava
a la piscina, per què no sense estar-me de res? Ara que està acabada no em penedeixo de res i
estic bastant orgullosa de com ha quedat. Estic segura que podria haver quedat molt millor,
per què no soc cap traductora professional, però crec sincerament que no hi ha res que es
pugui retreure del meu treball de traducció. M’hi he esforçat al màxim i n’ha sortit un bon
resultat.
És veritat que he patit molts entrebancs. A l’estiu, quan vaig començar la traducció, em
semblava la cosa més difícil que havia fet mai, perquè ho entenia en anglès però de vegades
no trobava el significat adequat al català; em semblava frustrant. A més, uns dels problemes
que vaig tenir al principi va ser que volia que la meva traducció s’assemblés el màxim a
l’original i quan me’n vaig adonar estava fent una traducció tan literal que era espantosa. No
tenia la naturalitat adequada i fins i tot costava d’entendre i de llegir, així que vaig repassar-ho
i vaig refer-ho. Això em va fer entendre que no necessitava plasmar les mateixes paraules que
l’autor en la meva llengua sinó que havia de plasmar el mateix significat, el mateix efecte, i
no calien les mateixes paraules.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
23
A mesura que vaig avançar en la traducció, va esdevenir més i més fàcil perquè, al principi, a
la mínima que trobava un problema em capficava i no trobava cap solució, així que ja ho
deixava d’intentar i plegava de traduir. Al principi la traducció es feia molt pesada i llarga,
després vaig començar a tenir un mètode, quan trobava una dificultat la marcava i ho deixava
per més tard i així anava més ràpid. Com sempre, al principi trobes més problemes però amb
el temps aprens a solucionar-los i a tenir una ment més oberta a l’hora de traduir. A cop de
trobar-te problemes ja saps que has de fer i com ho has de traduir.
He d’admetre que, tot i que al principi pensava que seria quelcom més fàcil, ha estat tot un
repte.
Una vegada havia completat la traducció, que considero el centre del meu treball, ja tenia més
coneixement i pràctica i va fer que la part teòrica prengués mes significat, ja podia decidir si
estava bé o no el que havia redactat. D’altre manera podria haver dit quelcom que no era del
tot cert.
Tot va relacionat, la traducció amb la teòrica. Encara que sembli que la part teòrica d’aquest
treball només es tracta d’escriure allò que he fet en la part pràctica, redactar la part teòrica no
ha sigut gens fàcil.
Un altre dels meus objectius era aprendre més sobre el tema i sens dubte puc afirmar que ho
he fet: he après un munt de coses tant teòriques com a l’hora de la pràctica. Tot i que ha sigut
una traducció relativament curta, he après un munt de coses i em trobo molt més capacitada.
Es pot pensar que és una bogeria però és veritat. Segurament si hagués de fer una altra
traducció ja no faria els mateixos errors que vaig cometre en aquest treball i ja segurament
sabria de què tracta tot i ja no seria tant difícil com ha sigut per a mi aquest treball, ja que ho
vaig fer sense cap mena de coneixement.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
24
10. WEBGRAFIA
10.1 Teoria
http://traductor-europa.com
http://www.elespectador.com
http://entretenimiento.terra.es/cultura/miguel-saenz-vivir-de-la-traduccion-es-dificil-pero-
vivir-bien-es-imposible,d2a70e154df5f310VgnCLD2000000dc6eb0aRCRD.html
(Entrevista a Miguel Sáenz)
http://linguisticsforfun.blogspot.com.es
http://www.traduccion365.com
http://elclubdelasescritoras.blogspot.com
http://es.scribd.com
http://www.slideshare.net
http://traduccion.about.com
http://www.buenastareas.com
http://eltraductorenlasombra.com
http://traduit.com
http://www.uab.cat
10.2 Traducció
http://www.diccionaris.cat
http://www.wattpad.com
http://www.linguee.es
http://www.wordreference.com
http://www.diccionari.cat
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
25
11. BIBLIOGRAFIA
Newmark, Peter. A textbook of translation. Primera edició. Naperville, Estats Units.
BennettBooks.
Nida, E., Taber, Ch. R. La traducción: teoría y práctica. Segona edició. Madrid. Ed.
Cristiandad.
Barzun, J. On Writing, Editing, and Publishing. Essay explicative and Hortatory. Primera
edició. Chicago. University of Chicago Press.
Torrents dels Prats, A. Diccionario de Modismos. Ingleses y Americanos. Quarta edició.
Barcelona, Espanya. Juventud.
Mestres, J.M.; Costa, J.; Oliva, M.; Fité, R. Manual d’Estil. La redacció i l’edició de textos.
2a edició. Barcelona. Eumo.
Hurtado Albir, A. Traducción y Traductología. 2 edició. Madrid. Cátedra.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
26
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
27
12. ANNEXOS
12.1 Portada del conte
12.2 Conte en la llegua original (anglès)
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
28
Woebegone – Chapter 1
T H E D A R K E S T H O U R
Travis
My mind was spinning, unable to fully concentrate. As I ran across the
hallway, I watched my dear sister's motionless body lying on the bed, clinging at the
brink of death. Her pale face was spilling over with grief. Blood was seeping out of
her wrists, staining the white sheets. The clock struck midnight, the dawn of
emergencies.
“You're going to be okay, Tiffany!” I urged, my hand holding onto hers as I
ran with the doctors and nurses beside me.
She didn't respond but instead showed a grimaced face. “She doesn't want
to live anymore...” The thought lingered in my mind. “She's losing herself.”
As the persons in charge went ahead to the ER, a nurse instructed me to
simply wait outside. With no other choice, I followed her command. What else could I
do?
Like other moments of exasperation, the time moved much slower tonight.
Who knew many times I walked back and forth across the hallway? My mind was
whirring with ideas and speculations the entire time. I could feel my heart racing; and
my palms were all sweaty, preventing me from getting drowsy. “How long are they
going to take?!”I screamed inside my head, desperate for answers. As the minutes
passed, her chances of living were slipping up.
Upon seeing the light on top of the door turn green, I stood up right away
and drew closer, eager to find out the results. The doors swung open, and bright light
shone through. Finally, the moment of truth.
Nervousness and anxiety dissipated upon seeing my sister, alive and well.
I breathed a sigh of relief. The first thing I noticed was the bandage wrapped around
her wrist and the dextrose attached to her other hand. Her clothes were no longer the
bloodstained ones; they had been changed to the ghostly white ones that other
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
29
patients wore. I followed the doctors and nurses to what seemed to be Tiffany's
room. Together, they carried her feeble body to her new bed with peach-colored
sheets. After the staff left, only four people remained — me, her, a doctor, and a
nurse.
“Her detox operation is successful,” the male doctor announced as he
pulled out a chart from the front side of the bed. “However, I'm afraid we have to
carefully observe her behavior when she wakes up.”
“Of course...” I replied, my voice weak and soft. Glancing at my fifteen-
year-old sister, I gently ran my fingers through her caramel-colored hair.
“Name please,” requested the doctor while filling out a form of some sort.
“Travis Oliver,” I replied as I attempted to comb my sister's hair.
“And her?” he asked, pointing his pen at my sister.
“Tiffany Oliver. She's my younger sister,” I answered, my face droopy.
After filling out the form, the doctor asked the nurse to fetch something. I
sat on the stool beside the bed the entire time, my attention focused on my sleeping
sister. After a while, the nurse came back with a folder containing documents and
records. On the front said Tiffany Oliver in capital, bold letters.
I watched him read through the pages. Eventually, the doctor closed the
folder and removed his glasses before speaking up, “She has been to this hospital
quite a number of times. All of them with several reasons — suicide attempts. Would
you like her to be transferred to the intensive care division?”
I gave no reply. This was the first time I was given a choice like this.
Intensive care, huh...? It sounded really helpful towards my sister; but at the same
time, it was quite costly. It wasn't ignorance — it was reluctance. To go or not to go?
That was the question. Hospital bills were tremendous. Every time I bring her here,
my pocket gets shot. In no time, we would go completely broke. All I have with me
right now are some coins and bills which are barely even enough to pay for a day's
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
30
room. But I wanted to know the truth, and her health was more important than our
food.
“Go on ahead,” I finally decided after pondering for a minute. At the back of
my head, I told myself that I'll pay it off somehow. Now wasn't the time to be thinking
about it, though.
The doctor called for the nurses, and they brought her to the intensive care
division. It was located at the building next to the hospital. We took the elevator and
reached the third floor before heading to the first room available. The moment I saw
the room, I felt like nothing much changed, to be honest. Maybe the only difference
was the bed quality, floor tiles, and the wallpaper. I mean, I didn't find it any grander
or anything...
“Did I make the right choice?” I asked him, feeling ripped off.
“Yes, of course,” answered the doctor, just as what I expected from him. I
figured that he'd say that for the sake of money; but for now, I won't picture him like
that... Then he looked at his watch and added, “It's awfully late... Go to sleep okay?”
“Wait, what?” I said, startled. I didn't remember staying in my previous
visits. Last time, I was allowed to bring her home; but maybe that was the case
because it was still early.
“You're to watch over her,” he ordered, raising his eyebrow before
continuing. “What? You expect the nurses to guard her all night? No, we need a
family member to do that.” He handed me a pillow that could barely support my
head’s size. As he waved goodbye, he spoke some final words, “There's a phone on
the wall if you need to call a staff person. The restrooms are just next door. Water
dispenser’s outside. And please, try to wake up before she does.”
“Okay...?” I replied, still trying to digest everything he just told me. I looked
at the clock. It was one-thirty. His last line troubled me, since I was a deep sleeper.
So, I asked him one last thing just to be sure, “What if I don't?”
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
31
“Then, it's your fault if she does it again,” he responded with a shrug and
exited the room. I sighed, feeling annoyed. He was the freaking doctor, and he
shoved everything to my hands. “He’s nuts!” I wanted to burst out. And the way he
spoke, and his behavior... They were all awkward and gave him the impression of a
lazy doctor. Was he lying the entire time? We had just met, and I already hated him.
But of course, I had to respect authority; so I shoved the bitterness and anger down
my throat, liked it or not.
In eight hours, the school gates would be opening again. Meanwhile, I was
alone with my sister at the hospital, waiting for her to wake up. I looked at her and
tucked her in. It didn't look like she'll open her eyes any time soon… I had no choice;
I must endure the darkest hours of the night.
Woebegone – Chapter 2
C R E E P I N G S H A D O W S
Travis
I was awakened by the shrill voice of the nurse who was calling for the
doctors, “Doctor, her bandages have reopened! Her wounds are bleeding heavily!” I
heard those words loud and clear, making me open my eyes right away.
“Is this a new bruise?! How did she—” When I heard that male doctor's
voice, I sprang up to my feet only to be surprised at the gory scene before me. A
tremendous amount of adrenaline pumped through my veins, preparing me for
action; but upon seeing the bed, I swore that my heart almost stopped beating,
literally.
The entire surface of the bed was coated with fresh blood as if a bucket of
paint spilled all over the place; but instead of it smelling like addictive paint scent, it
gave off that nauseating metallic odor. Bile rose up to my throat, and the courage that
flared up a minute ago instantly diminished and departed from my side. It was
evident. There was no mistaking it. Fresh blood — Tiffany's blood.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
32
“Travis... What did I tell you last night?” the doctor glared at me as the
other staff pushed her wheeled bed towards the emergency room. As I ran alongside
them, the feeling of déjà vu spread out in the atmosphere.
“But — But, it's not my fault!” I tried to make myself sound innocent, but it
was clearly my fault. “Stupid me! Grah!” I screamed in my head. Now I regret having
to go to sleep. My entire face looked like it was drained of blood and painted with
horror and guilt. I clenched my fist in frustration. Two incidents in one night?
Seriously? My luck can’t possibly get any worse, can it?
“Yes. It. Is! You should be ashamed of yourself!” he shook me back and
forth violently. Specks of his saliva splashed onto my face. His breath was likened to
onions raised to the tenth power. I could really see the puff of bad breath coming out
of his mouth — all the more my skin crawled! My eyes twitched and watered as he
continued reprimanding me.
“What kind of a brother are you?!” a nurse shoved me, causing my back to
land on the wall. Her face was scary as hell. It looked like she was going to stab me
with the long syringe that she held on her hand. Grabbing my arm, she sent me
flying. To my surprise, the window at the end of the hallway slid open, and I fell to my
demise. Numerous times I screamed for help, but my words fell on deaf ears.
“Nooo! It’s not my fault! It’s not my fault...!” I screamed, waving my hands
around like a mad man. No one was there to save me. Tears gushed out of my eyes
as I crossed my fingers. For some reason, they floated above my eyes and defied
gravity. The next thing I felt was a warm splash of crimson nectar accompanied by a
familiar scent lingering in the air. I tried twisting my body, but it only aggravated the
situation. There was no doubt about it — I had broken my back.
While waiting for my life’s candle to burn out, I stared at the silver moon,
the one and only witness of this ill-fated incident. It emanated an innocent luster,
something I’d say that I also emitted. Unfortunately, my time was running out all too
quickly.
I never thought that everything would end this way…
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
33
Thud.
I breathed in and out heavily, sweating bullets. “It was just a nightmare…” I
whispered loudly, still in disbelief of what just happened. The events felt so real when
it projected in my mind though… Luckily, I didn't soil my pants. Unfortunately, the
pain was genuine; I literally rolled off the stool and landed on the marble floor.
Quickly, I looked at my surroundings only to discover that I was doing an imaginative
drama by myself. No unhygienic doctor. No creepy nurse. No blood on the bed. I
glanced at the clock pinned on the wall. It was just two thirty-seven in the morning.
Silently, I left the room to get a cup of water to drink. No need to worry
about leaving her alone. “It’ll be a quick trip to the water dispenser,” I assured myself.
Like what the doctor said, it was directly next to the door of Tiffany’s room.
While I filled my cup, an elderly man came for some water too. Judging by
his clothes, he was a patient of this hospital. He also wore pink furry slippers with
bunny ears. I was about to say it looked good on him; but when I saw the scars of his
face, I changed my mind. Heck, no.
“Hey,” the man called for my attention. A creepy smile formed on his face,
making me feel uneasy. The scars on his face that still had suture marks looked like
they grinned as well, sending me goosebumps.
“Yes?” I replied as politely as I can. My hands were nervous and
involuntarily began crushing the paper cup, making the contents spill out.
“Wanna know why the hospital is the scariest place next to the cemetery?”
he whispered to my ear.
“Um... Why?” I responded, avoiding eye contact with him.
“Because dead patients linger here. And that room you just came from?
Someone expired there not too long ago.” I wished that didn't hear those words. The
question was creepy enough, and learning about second part made my stomach flip
360 on me. It was as if a morning star whacked my abdomen.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
34
The man departed and laughed to himself, his menacing laughter sending
shockwaves down my spine. Then he disappeared into the darkness of the hallway.
Just when I was about to relax, I heard his wheezy voice turn up again, “It's just a
joke, kid! But who knows... Watch out for dangling chains' sounds... If you hear them,
that means the reaper's nearby...”
My stomach probably made a 720 this time. The feeling this time? Most
likely Gatling gunshots. His words sent a chill down my spine, and I doubted that it’ll
wear off any time now.
“He's just scaring you… It's not true…” I repeated to myself as I walked
towards the garbage bin and disposed the cup. Not wanting to linger at the dimly lit
hallway any longer, I dragged my feet back to Tiffany's room.
I sat on the stool beside the bed. She's still asleep. “Can she dream during
this state?” I wondered. I held her hand; and before I realized it, my mind drifted
away to sleep.
Weeeeeerr…… weeeerr…
A howling wind blew in through the window screen, shaking me awake. I
rubbed my eyes to remove the rheum and glanced at the clock. To my dismay, only
two hours passed. “Dammit...” I mumbled at the softest volume I could manage.
“Why can't I fall asleep for a long time?!”
Cling… cling… cling…cling……
Okay, I’m fully awake now. From an annoying branch hitting the window to
dancing shadows on the ground, there was no doubt that this ringing sound had
some part in scaring the wits out of me. Thank goodness the noise came from
outside the room; but suddenly, I felt the urge to go to the washroom. “Ugh… of all
times, why now?!” I bite my lip, doubting I could hold it until morning breaks out. I had
no choice but to face my fears and confront whatever creature was lurking outside.
First, I turned the table lamp on. The light only covered a small portion of
the room, but it sufficed. Then I drew closer to my sleeping sister and kissed her
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
35
forehead. “I’ll be back. Stay here and wait for me, okay?” I whispered to her ear. Can
she hear me?
I gathered the little courage that I had left in me and proceeded to open the
door. I took one last look at her before doing so.
Crrrweeeeeee……
Great, creaky doors. That was one of the things that I hated the most. They
just seem to spoil the moment or bust your butt every time. When I closed the door, I
looked both left and right sides of the hallway. Everything had a shade of pale green;
and as the hallway stretched further, so did the darkness — devouring darkness.
“It’s nothing… It must be the sound produced by a wheelchair or
something…” I reassured myself. Well, it was a possibility, since this building mainly
housed handicapped people.
A few feet away from Tiff’s room was the water dispenser, newly refilled.
Further that was the washroom, and I headed inside. I swore to myself that I would
be quick as a rat racing back to its hole.
Upon arriving, I was greeted by something that smelled awfully terrible.
Nauseating. Gross. Rotten. Paralyzing. These were a few words to describe the
scent. I entered the nearest stall and did my business. When I was through, I heard
someone enter the place. Quickly, I bent down and peeked; but all that I can see was
the man’s shoes.
Shoot… What I saw was a pair of funky pink slippers with bunny ears! “No
way!” my conscience couldn’t believe it either. What were the odds of meeting that
creepy man once again?!
“Grwaa! Grwahaa!” the man moaned, making sounds of vomiting.
“Brawwwgh!” I felt the muscles of my face stiffened upon smelling the familiar foul
stench. Crap… I can’t take it anymore… “Leave, leave, leave!” I screamed in my
mind as I pinched my nose in desperation, but the overwhelming stench penetrated
my nose with ease.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
36
“Much better after this second time!” the man laughed to himself and
entered the stall next to the one I occupied. Exasperation and anxiety firmly grasped
my thoughts. This was my chance to get out of this place safe and sound without
having any contact with that man. I could just imagine him suddenly yank my leg
when I least expected it.
Slowly, I twisted the lock and turned the door. The courteous attitude of
flushing passed through my mind. Besides, it didn’t matter anymore at this point. I
had to get out of here. The scars on his face plus those vomit bits created an ugly
picture — a very ugly picture. Upon seeing the faucet area, I thought my heart had
frozen.
Vomit. Lots of them were spilling over from the faucet onto the floor. Traces
of it looked manually spread on the mirror, resembling mayonnaise. Going near the
area intensified the scent, making my eyes water, but it was inevitable. As I made my
way towards the door (my gateway to freedom), sensations of paranoia reached its
pinnacle.
Thud.
Smacked… by something hard… Can’t remember… Can’t see… Memory
spinning… Eyesight fuzzy… Stomach most likely decaying by now… My
consciousness, fading... Something… wet, mushy, and warm… Stars…and
darkness…
Cling…… cling… cling…
Woebegone – Chapter 3
A M I N U T E O F L I G H T
Travis
“Hey kid…” I heard someone calling out to me.
“Hello?” a familiar one.
“Can you hear me…?” I can’t seem to remember whose.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
37
“Wake up!” a female’s voice boomed in my head as I felt my body being
shaken back and forth.
I slowly opened my eyes. My memory was still hazy from the events last
night… What happened? Why was I lying on a sofa in the staff lounge?! The doctors
and nurses were staring at me like I was some kind of zombie that rose from his
grave. To save myself from any more embarrassment, I got up to my feet.
Someone opened the window blinds, causing the sun’s warm light to
penetrate through, making me squint. The first thing that flashed in my mind was my
sister. “Where’s Tiffany? How is she doing? Is she okay? Is she awake yet? Are we
getting out of here anytime soon?” Numerous questions were dying to be asked; but
for some reason, I was at a loss for words.
“Finally, you’re awake,” a female doctor smiled at me. It was her who tried
to wake me up.
“Where — Where am I?” I asked, my anxiety meter beginning to rise up
again.
“Worry not, boy,” she reassured, patting my back. “You’re at Asclepia
Medical Center, building B.”
Building B? Then where’s building A? I ran towards the window for a look-
see. For some reason, I was no longer in the other lesser grand building that that
crazy male doctor assigned to me and gave me one heck of a night. Suddenly, I felt a
sudden pain hit me, rendering me weak. The same female doctor caught me before I
wobbled onto the ground like a pancake.
“You’re still hurt from last night’s events,” she told me as she assisted me
in standing up properly. “It seems that door smack knocked you out cold.”
“Huh?” I replied, completely fazed. Door smack? What? My memory was
still hazy. Then to my dismay, the same jerky doctor from yesterday entered the
room. He still wore that annoying smile on his face that gave me the temptation to rip
it off. He drew towards the female doctor who stood beside me.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
38
“Gotta tell you, er… Dr. Blaire,” he said to her in a shaky tone. “Was just
doing my job. At least tell me before moving a patient to another building!”
“Please, Nolan,” Dr. Blaire snapped back at him with her arms crossed.
“That building’s not meant for... for this child.”
“I’m not a child…” I tried not to interrupt, but being called a child or a boy
grated my nerves. “I’m sixteen.”
Dr. Nolan laughed at my petty comment and ruffled my hair. Great, now I
really look like I just woke up! He asked for my name, and I told him. Travis Oliver.
Was it that hard to remember? Wait, didn’t I tell him that on the first day? Forgetful
much? Didn’t expect that from a doctor like him…
“So, Travis!” he called out, a cheeky smile plastered on his face. “Dr. Blaire
here will be the new doctor assigned to your case. Got a therapy session with
Preston on the other side. See ya!” He waved back and left the place pretty fast. I
sighed with relief. At least I got a better doctor now… Got my fingers crossed. But
who was this Preston guy? After asking Dr. Blaire, I found out that the crazy man
from the other building owned that name. Yeah, I agreed that he really needed a
therapy session. Sheesh, his face still scared me. At least I won’t be seeing him
anytime soon.
With nothing else to do in the lounge, she led me out and escorted me
somewhere. “As I was saying,” she spoke up, “there was a report last night about a
boy passing out when the janitor opened the washroom’s door. Then—”
“I remember now!” I shouted, not meaning to interrupt her explanation.
Shoot. That means that the mushy thing I fell onto was… vomit?! Rage built up my
face as frustration overwhelmed me. Why didn’t I realize sooner?! Not wasting any
more time, I touched my hair and my back for any signs of that disgusting mass. As I
skimmed my t-shirt, I realized that I wasn’t wearing the same clothes anymore.
Cling……. cling……cling….
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
39
A janitor passed by and greeted us with a salute. Dr. Blaire smiled and
waved back. However, I felt aghast after finding out that the sound I heard yesterday
was just the cart that the man the wheeling around. Ugh… when imaginations play
tricks on you…
The doctor chuckled after seeing my reaction, “Don't worry! We washed
you and changed your clothes. Just pick them up at the front desk whenever you're
ready to go.”
How embarrassing… Sixteen years old and I was given a bath like a baby.
My face blushed shades of red, and I kept quiet until we reached our destination,
room 233. The furniture and interior decorations looked more modern than building
A, and there was a personal washroom at the corner of the room. There was just this
atmosphere around the room that made me feel at home.
The first thing I saw was my sister who was sitting on the bed, being fed
breakfast by a nurse. To my disgust, she was the exact creepy nurse holding a
syringe in my nightmare last night. I tried to run towards Tiffany to give her a hug; but
sudden pain struck me again, forcing me to slow down. Dr. Blaire assisted me in
walking until we reached her bed.
“Tiffany!” I called out to her, and she gave me a subtle smile as she
received a hug from me.
The nurse beside her offered another mouthful of breakfast; but to my
surprise, Tiffany roughly responded and sent the spoon flying, “Get that away from
me!”
Sighing with frustration, the nurse retrieved the spoon, turned to the doctor,
and spat, “Dr. Blaire, she refuses to eat! Not even one bite!”
“Let me handle this,” the doctor replied as she took the bowl and spoon
from her. A big smile formed on the nurse's face upon being dismissed. She walked
out of the room, jolly and carefree. I felt the same as well. I wouldn’t want a nurse like
her to be assigned to us... Still, I can’t believe that my nightmare would spring into
reality — even if it was just a person.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
40
“What’s your name?” Dr. Blaire politely asked her as she washed the
spoon.
“None of your business,” replied Tiffany, crossing her arms.
“Aww…... But wouldn't you like to be referred to properly instead of being
called ‘Miss’ all the time...?” she sat on the stool beside her and placed her hand on
top of Tiffany’s.
“Fine… it’s Tiffany,” my sister loosened up a little, but she withdrew her
hand like she was scared of germs.
“Tiffany it is. Don’t you like being called by your beautiful name?” Dr. Blaire
warmly smiled at her, but my sister didn’t give one back. She didn’t respond but
simply took the spoon and the bowl she was offered. She seems to feel more
comfortable with her surroundings now, seeing her calm and all.
“Eat your breakfast, Tiffany,” I urged her, seeing the warmness of the soup
evaporating. She nodded in response.
“Would you like to be fed?” Dr. Blaire asked nicely. This was the first time
that we were given such a sweet treatment. Usually the doctors or nurses would just
leave us alone, but Dr. Blaire’s much different. She had this trustworthy aura around
her too.
“No, I can handle it myself,” my sister replied. Afterwards, she chugged
down her soup as if she hadn’t eaten in days. She asked for seconds; and she got
what she wanted, satisfying her desires. When she was through, she headed back to
sleep.
I smiled. Finally, I can relax even though I missed out a school day. The
science test shouldn’t pose much of a problem. Supposedly, I was told to watch over
her; but Dr. Blaire wanted to have a word with me outside the room.
Beside the water dispenser, we chatted in the softest but still audible tone
we could manage. I told her everything about our family background and the events
before she started her suicidal attempts.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
41
A couple of months ago, our parents divorced. Eventually, our Dad decided
to abandon the four of us to pursue his own desires. Three weeks ago was our big
sister Tina’s graduation. During the ceremonies, something went wrong. I didn’t know
why, but she suddenly began coughing out blood when she was saying her
valedictorian speech. We rushed her to the hospital; but unfortunately, Death was
quicker than us. The autopsy showed that she had been poisoned by strychnine
crystals.
The week after that was when our big brother Tybalt vanished without a
word. I didn’t know his reasons either. Searching for him was next to impossible
though, since he could be literally anywhere. Even if I planned to, my time was up
before it started. The next day after his disappearance, the news broadcasted about
an eighteen-year-old guy lying beside a dumpster, dead. There was no doubt about it
— the corpse belonged to my brother. Broken shards of glass were found nearby. He
was bludgeoned to death.
Several times throughout this week, Tiffany attempted to kill herself. If it
wasn’t for my sibling instincts bugging me to no end, I would be the only one left
standing today. My two siblings’ deaths were unexpected and way too early. And
now, seeing another sibling on the boundary between life and death is killing me.
This time around, it’s self-inflicted. No way was I going to allow another sibling die on
my watch.
Dr. Blaire listened attentively throughout the conversation, her eyes fixed
on me. I felt some tears forming around my eyes, and I could see hers getting watery
too. I didn’t blame her, since a kind person like her would exhibit the sympathy effect.
If you see someone crying, you’d feel like crying with them too. It was something like
that. A lump formed on my throat as I tried my best to hold out the tears; but I can’t
keep it any longer, so they just gushed out involuntarily.
“It’s okay,” she reassured me, patting and rubbing my back gently. “Let it all
out. You’ll feel much better that way.”
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
42
“Thanks doc…” I said to her as I reached out to the tissue box next to the
dispenser to wipe my tears. After our long conversation, we headed back to Tiffany’s
room only to have trouble waiting for us.
The bed was empty.
Woebegone – Chapter 4
F R E E D O M F L I G H T
Travis
“Tiffany!” I screamed at the top of my lungs as I ran to her bed and pulled
the white sheets. Completely empty. She was nowhere to be found. The dextrose
supposedly attached to her wrist lay on the ground, its contents spilling over. I bit my
lip in desperation. Where could she have disappeared to?
“She couldn’t possibly—!” Dr. Blaire shrieked, pointing at the open window
with its curtains ripped off.
I followed her, and both of us peeked out. I can’t believe what my eyes
were showing me. There she was, on the solid ground. Her eyes were closed. Her
body wasn’t moving. I crossed my fingers, hoping that she was just unconscious. At
the same time, I wanted to scream my lungs out. What was she thinking?! She
jumped from the second floor! And I wouldn’t dare say just the second floor, because
the unthinkable might had happened already. Like that famous phrase, tragedy
strikes when one least expects it.
Dr. Blaire reached out for the wall phone and dialed the front desk,
“Emergency! I repeat, emergency! Room 233 patient jumped off the building.” She
slammed the phone back to the headset and violently shook me, “Stay here, okay?!
Don’t move!”
She exited the room with blazing speed, leaving me alone. The shake
rendered me weak, followed by another headache attack. I didn’t understand why
she ordered me to sit here and wait, but I followed her instructions instead of
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
43
retaliating. From the window, I can see the staff carrying her in a stretcher and
bringing her somewhere. Dr. Blaire saw me and nodded.
Counting the minutes was the only option I had and that was what I did —
stared at the minute hand as it slowly moved. As I waited, events of the past started
coming back to me; and the white walls of the room were the perfect canvases to
paint those memories…
It was another typical Saturday afternoon, and the three of us went to
Evergreen Park and played together while Tybalt stayed at home and mingled with
Dad. Most of our time that day was spent on the playground, which was the latest
addition to the park. Tiffany asked us to take her to the swings; and of course, we
granted her request. Who would say no to such a dear little sister? There was no
better feeling than being pushed into the air as if you were flying in the sky.
“More! Higher!” Tiffany cheered as I pushed her back. Big smiles were
drawn on our faces as we heard our sister scream in joy.
“Travis, can you handle two at the same time?” Tina snickered at me as
she sat on the swing beside Tiffany. I replied with a confident “yes,” and it wasn’t long
until both of them were enjoying the breeze. Meanwhile, I was on the ground pushing
their backs as beads of sweat formed on my forehead. I didn’t mind so long as they
were enjoying it. Their joy was my joy. It was like our emotions were synchronized to
one another.
“Travis! Tina! Look, I’m flying!” Tiffany exclaimed as she released her grip
from the chains and raised her hands in the air.
“You sure are!” Tina giggled as she swung even higher.
Merriment filled the air. This was the happiest moment of my life…
Or so I thought. Who knew that such a sublime moment would be possible
to destroy?
Brchack!
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
44
Upon hearing the chains split, those smiles of ours rapidly turned upside
down as we watched her fly from her seat and landed on the solid ground. Quickly,
we ran towards her to check her condition.
“Tiffany! Are you okay?!” Tina shrieked, helping her get up. When Tiffany
showed us her knee, I screamed in horror, seeing the bluish purple shade of her
bruise.
Due to her injury, the rest of our playtime had to be canceled. She wasn’t
able to walk properly, so I gave her a piggyback. Tina treated her some strawberry
ice cream to help her feel better, but Tiffany no longer smiled the rest of the day. I
would never forget the words she said upon arriving home.
“I don’t want to go to the playground ever again.”
The wall somehow stopped playing those memories when I heard a voice
coming from outside. It was Dr. Blaire exclaiming, “She sustained minor injuries.
Falling into the bin before landing on the floor saved her. Thank the heavens!” This
awakened me to my senses. What’s going on? I rested my ear on the door to
eavesdrop; but unexpectedly, the door swung open to a full blast, squishing me on
the wall.
“Travis?!” Dr. Blaire shrieked as she pulled me out. “I told you to stay put!”
She dug her hand into her pocket and gave me a tablet before adding, “Here, take
this. It’s aspirin — for your headache. Please… just sit down and rest…”
That blow felt like I lost five percent of my memory… Well, it felt something
like that. Naturally, I accepted the medicine, but my attention was centered at my
sister who was being assisted to her bed by the same creepy nurse. Several small
bandages were wrapped around her head. Judging by the cloth tightly wrapped
around her right leg, she must have gotten a sprain at most. Thank God indeed… I
almost thought she was going to look like a mummy when she returned.
“Tiffany!” I called her with a stern voice. After shouting for so many times, I
noticed that my voice was starting to become hoarse. She didn’t respond, but her
eyes were wide open.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
45
“Why…? Why did you jump out of the window?!” I demanded answers from
her. I could feel a vein pulsating on the side of my head as rage built up.
“I… wanted to fly,” her speech was slurring as she continued, “…to fly so I
can meet Tina and Tybalt up in heaven.” Tears started trickling down her brown
eyes, but she didn’t bother to wipe it off. Fly? That was the sole reason why she
jumped?! I felt mocked when I heard her answer.
The creepy nurse screamed at her response, clenching her fist tightly,
“You’re delusional! That’s… That’s impossible!” From the looks of it, she was itching
to send that wrinkly fist of hers flying; but since she was dealing with a patient, it was
obviously not allowed. Even if she did, I'd stop her.
Dr. Blaire tried to calm her down, patting her back, “We’ll sort this out
somehow, Agatha. Let’s… just give her time to rest.”
Agatha gave an evil look at Tiffany before leaving the room. Meanwhile, Dr.
Blaire stayed with the two of us and looked at Tiffany. It didn’t take long before my
sister noticed and got infuriated, “What’s with you, doc?! Can’t you mind your own
business?” I can’t believe it… Her actions showed as if she had forgotten what the
doctor did for her during breakfast. Tiffany then attempted to stand to push her away,
but I restrained her just in time before her legs started giving out.
Dr. Blaire didn’t reply; but by the looks of her eyes, I could tell she wanted
to stay. Of course... It would hurt so much to get rejected by your patient! She was
just trying to help… But she had no choice, and she was forced to leave in order to
prevent any more aggression from her. She closed the door in the softest sound as
she can, her eyes peeking at us before the door clicked.
“You didn’t have to do that…” I told her, my face crestfallen.
“Why did you have to rescue me again?” she snapped back at me, her
eyes still swollen and her face smeared with tears. “I was so close… so close! If the
dumpster was empty, I would’ve landed flat as planned!”
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
46
“It wasn’t me though…” I bit my tongue in response. “She made the call,
but I was really worried about you, Tiffany! I thought you were… you were…”
“You were what?” she answered scornfully and rolled her eyes.
“It's just a joke, kid! But who knows... Watch out for dangling chains'
sounds... If you hear them, that means the reaper's nearby...”
The crazy man's words flashed back into my mind. I can't stand it. Even
though I didn't believe in poltergeists, why did I think of it as a possible reason as to
why she disappeared this morning? I can hear Tiffany repeat herself, but my mind
was elsewhere.
“Pathetic,” she shoved me, her face emotionless. The impact caused me to
land on the floor. She ignored my grimaced face and pulled the sheets, preparing to
sleep once more. “Leave me alone,” she requested sternly, facing against me.
I didn’t reply. Originally, I had planned to ask her why she tried killing
herself; but the odds of me getting an answer seemed unlikely after hearing her
words.
“Don’t worry,” she muttered sarcastically, turning her body to a soldier
position, “it’s not like I’m planning to kill myself again… for now.”
Woebegone – Chapter 5
B E N E A T H T H E B L A D E
Tiffany
A couple of days passed; and sadly, my bandages were removed. The
white cloth was such a fine accessory. In fact, they didn’t have to take them from me.
That moment when they slowly unrolled those strips… I can still remember it vividly.
It felt like a part of me was being taken away. They restored my ability to walk around
again, but they told me that I should be careful and enumerated all those crappy
safety rules. Now, I am watching some dorky show in TV. Previously, they tried
giving me cheap toys to provide some entertainment for me. How foolish of them… If
they wanted to make me happy, they should let me move around at free will.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
47
Upon hearing the door knob turn, I switched off the television and watched
Travis assist the doctor in carrying food trays. “Don’t tell me she’s going to eat with
us…” I bit my lip, wincing at the possibility.
She handed me a tray containing my favorite meal, pesto-flavored pasta.
Wow… was I dreaming? But my indignation towards her still burned like a thousand
suns, and it didn’t stop me from hissing at her, “What do you want?”
Silence was her reply. Instead, she washed and handed me a fork and a
knife. Just when my eyes were about to sparkle at the sight of it, Travis ruined the
moment by poking me at my side, reminding me to show some more respect. “Well,
as long as it isn’t that cranky nurse. She annoys me to no end,” I commented, gazing
at Travis’s lamb chops and the doctor’s potato salad.
The three of us started eating our food. I sank into my meal and savored it,
as if I hadn’t eaten in days. Actually, let me rephrase that. I haven’t eaten such
esculent food until now! Usually, I eat the unidentifiable dishes given by the cranky
nurse which, for some reason, didn't even taste anything like food. Seriously. How
could someone fail so badly in cooking? Well, it doesn’t bother me at the moment.
Who cares if this once-in-a-blue-moon meal is a getaway from my eating disorder? At
least it’s something different compared to the potato chips that I snacked on before
coming here. I didn’t forget the sweet feeling when I chugged down almost an entire
bottle of sleeping pills. Why oh why did Brother have to stop me when the gates to
freedom were about to open?
About three-fourths through our meal, the doctor requested him to refill our
cups of water. Sigh… Brother was going to leave me again… The look on his face
was worth placing on a picture and incinerating it. He thought that I would be safe
and sound with the doc keeping watch over me. Well then, I’ll have to prove him
wrong then…
Still… why won’t he just let me out of this place?! I hated him… I hated that
nurse… and above all, I despised that doctor in front of me that wouldn’t stop treating
me so nicely! Argh! Her sweetness was killing me!
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
48
“Tiffany…” the doctor whispered, but I pretended that I didn’t hear her and
simply enjoyed my food. “Leave me alone already!” I growled at the back of my mind.
My eyes darted everywhere until it landed on something that I was very familiar of.
Not to mention it was my favorite item.
Lucky me! Travis left his knife on his plate before leaving the room. I stared
at it before the doctor called for my attention again. Finally, I gave her a response,
“What?”
“Why do you want to kill yourself so badly?” she asked me. From the looks
of her eyes, she didn’t wish to aggravate me. Sadly, what she didn’t realize was that I
was already pissed off since the very beginning when she called my name. Turning
my view away from the knife, I looked at her with a still face. “Must I spoonfeed her?!”
I gritted my teeth.
“I’ll ask you then,” I attempted to challenge her. “Why do some people want
to end their lives?”
She seemed startled by my “answer” and hesitated before replying,
“Because… well, there are several reasons…” I could tell she’s feeling uneasy,
seeing her involuntarily mashing her potatoes and stabbing her lettuce. If she was
uncomfortable with this matter, why did she bother bring it up in the first place?
“But the gist of it is what?” I asked, wanting her to answer her own
question. I wanted to hear what she had to say and give her brain some twisting to
do.
“They…” she swallowed hard, not wanting to continue further. “They feel
like they don’t have a purpose in their life anymore — like they’ve reached a dead
end.”
There. It’s better if one answers his own question than having it shoved
down his throat. I started eating again and said coolly, “Exactly. Now you know.” But
my attention was centered on the pristine knife not too far from me. A few more feet
away stood the personal washroom. “Perfect. Just perfect,” my conscience chortled.
So did I.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
49
“But what made you decide you've reached a dead end?” Dr. Blaire
pressed on the matter even more, pissing me off indefinitely. So persistent!
“Puh-lease,” I finally answered in a sarcastic tone. “What's the point, doc?
It's not like they're coming back again. They left me. All of them. Without even saying
goodbye. The scars of my unloved heart and my blue soul are much too deep for you
to open up with your scalpel and remove them like tumors. It doesn't work that way.
You can't just fix things so easily like suturing them up.”
“If I leave you, then as your doctor, I've failed. Abandon you? That's
irrational,” she insisted, gripping on her fork and staring at her plate. This was when I
purposely sent my fork flying. Luckily, it ricocheted on the nightstand and landed
under the bed. Tiffany, you’re a genius!
“Let me get that for you,” she volunteered with a smile. I grinned to myself
and snatched Travis’s knife before she got up again. Quickly, I concealed the knife in
my nightgown’s pocket, but it wouldn’t fit all the way! The handle was obvious; and
when I saw Dr. Blaire looked towards me, I placed my hand over my tummy, covering
my pocket at the same time. “May I go?” I pointed to the personal washroom on the
corner of the room.
“I don’t see why not,” she replied with another of her annoying smiles. As
she went to the other side of the room to wash my dirtied fork, I tried to move the
fastest I can. Stupid leg… My sprain made me slower than my usual speed. Upon
closing the door, I heard Travis coming back.
“S-Sorry for taking so long,” I heard my brother profusely apologize, still
trying to catch his breath. Followed his words were his loud footsteps and sounds of
slurping. I heard an “ahh” sound from him, perhaps some refreshing aftereffect from
drinking water. Then his voice came up again, “Say, where’s Tiff?”
A short silence followed; and afterwards, he spoke again, “Hey, where’s my
knife?” Immediately, I locked the door — just in time before my brother starting
banging and twisting the knob frantically. Quite observative of him to have noticed it
missing albeit a few seconds late. “Tiffany!” he screamed. I made no reply. “Shoot,
she’s gonna—” he trailed off.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
50
Oh, my poor brother… He didn’t see it coming. Apparently, that doctor
didn’t expect it either. She never did. What a fool…
“Stay here. Trust me,” I heard her stern voice come up. Thankfully, she left,
as signaled by the slamming of the door. This was the time to execute the second
part of my plan. If everything went smoothly this time, I would be free. I just had to
make sure that Travis wouldn’t get in the way again.
I flashed the knife upon the light; and it shone, showcasing its blade quite
nicely. Gently, I ran the sterling edge on my supposedly flawless skin across my flesh
back and forth for a test. I wanted to see the quality of this blade; and as expected, it
drew a semi-dotted line on my left arm. Blood slowly seeped out like raspberries
blooming, and I smiled with amazement and pride. “That lame excuse of a doctor
didn’t notice a thing when I took it.” I laughed in my own little world and held the knife
up high once more, gazing at my own reflection.
“I know you’re in there; answer me!” my brother pleaded, but his words fell
on deaf ears — or perhaps on ears that didn’t give a schnitzel on whatever he had to
say.
Travis’s knife wasn’t so clean though, with those lamb chop bits here and
there. I washed it with warm water and proceeded to drag it across the wall tile to
check its sharpness. A shrill sound was produced, similar to a nail scratching a chalk
board but in a lower octave.
“It’s perfect,” I whispered to myself. I was ready, and so was the knife; but
the momentum was once more disrupted by my brother’s bothersome screams.
“Tiffany! Hey!” he banged the door once more. “What are you planning?!”
“Oh Travis…” I mumbled to myself as I carefully lowered the toilet’s lid and
sat on it while gazing at the mirror in front of me. “It’s hopeless for you,” I whispered
with a chortle, preparing myself. “Brother, if only you knew what I wanted. Don’t save
me this time. It’ll only drag you to the bitter abyss of depression, a place where I've
stayed on way too long.”
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
51
If Thanatos was here, I would gladly welcome him with open arms.
Perhaps he'll lend me his scythe, and the deed would be finished with one simple
swing. Vaporized blood would be the last thing I'll see before utter darkness
encompassed my sight. The idea was wonderful, but it's not like it'll come to fruition.
After all, it was just an imagination.
Without hesitating any longer, I dragged the knife across my right arm,
creating a long cut that quickly turned into a gash. The pain didn't stop me. In fact,
after practicing for several times now, I got used to it along with the metallic scent of
blood. In other words, I had trained myself to be impervious and indifferent to the
sight of it. In seconds, the floor that used to be sparkling white was stained with
specks of blood — my blood.
Next, I made a curved cut on my left leg, since my right one was still
sprained. The blade’s starting to drip lots of blood, so I also decided to paint the
mirror with a shade of red. No longer particular with the angle on how I held it, I made
the mirror scream with various cuts and slashes. Afterwards, two more cuts on my
right wrist.
I think I may have gone a bit too far this time, seeing the amount of blood
that I was shedding. But when it came to this, there was no such thing as too far. All
the more the better chances of me departing from this world. But my mind didn’t
agree with me, and I frowned when I noticed my eyesight turning hazy. Before I could
even do a few more, my consciousness began fading away. I gathered all the
strength I had left to glance at the mirror one more time.
But the sight of the one it mirrored paralyzed me.
I saw… I saw my own horrid face once again. It presented itself with two
sides: one being a naïve girl, and the other being a fanatical madman. Which of the
two was I more of? Why was she staring back with her green eyes that seemed lost
in life’s waves? Her dark circles around her eyes were glowing blacker by the
second, and her freckles haunted me. Her caramel-colored hair was such a mess!
There was barely any sheen left! Her frown was like a villain’s, and her blood-stained
nightgown made her look like a serial killer. I touched the cold glass; and she did the
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
52
same, giving me the feeling that she was out to get me. Why oh why was she treating
me like this?! “She scares me! She scares me!” I shrieked, dropping the knife in
fright.
“Over there!” I heard the doctor’s voice, surprising me. The door’s knob
shook violently, indicating signs that someone was trying to pry it open. Immediately,
I leaned on the wall and rested my left leg on the door in a perpendicular manner.
Upon doing so, I felt a sharp pain rising from my other leg. “The knife!” I gritted my
teeth as I removed my leg from the ground and saw that I my leg had been injured
unintentionally.
That was it. The blood loss was overwhelming me already; I could barely
make out the scene around me. It all displayed itself as bokeh of white, red, and
gray. Now where’s my head going? Towards the ground — all the way down. The
moment I crashed, the doors were opened; and I heard a similar sound coming from
outside.
“I’m a monster…” I whispered before closing my eyes, drifting away from
reality.
Woebegone – Chapter 6
I N T E R T W I N E D
Travis
I awoke under bright light with everything blurry. My mind was still hazy,
and I can feel my headache coming back again… When my body finally adjusted, my
eyes showed me that I was in a different room. I was no longer in Tiffany’s room, but
I recognized my surroundings and identified my exact location fairly quick — the staff
lounge. I got to admit, this entire month has been one heck of a rollercoaster ride to a
world of nightmares; and yesterday was another dreadful scene. I’ve never seen so
much blood before, and the thought of it made me cringe.
“Finally, you’re awake! Almost thought you died in your sleep!” Dr. Nolan
was the first to greet me, to my dismay. What a great way to start the day, huh? In
response, I gave him a cold shoulder. Of course, he noticed it, and he sighed with a
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
53
face palm, “Still hating me, eh? Well Dr. Blaire’s in a meeting right now, and she
requested me to take you to Tiffany’s.” This was the longest line I’ve ever heard from
him, and for the first time, in a serious tone instead of his sarcastic one.
Then I realized.
“What?!” I stood up immediately, my face turning red and my heart pulsing
fast. “You left her alone?!” I clenched my fist tightly in frustration. If he wasn’t a doctor
or someone "important" here, my fist would've been on his cheek by now!
“Dude, relax…” he put his hands up with fear on his face, but the tone of
his voice proved otherwise. “She’s got a new room with all sharp objects and
decorations removed. Heck, they even removed the window curtains! Agatha
handcuffed her, so there’s no way she’ll start again!” I gave him a fierce glare, and
the muscles of his face tightened, “Okay, kid, I’ll take you to her room to show you
what I mean!”
“Fine…” I mumbled under my lips, agreeing. I dragged my legs the entire
time. If it wasn’t for Tiffany, I wouldn’t be doing this. We crossed through the endless
hallway without speaking to each other, like what I wanted. When we passed by
room 233, I spotted a poster with the words “Unavailable” printed on it. Guess she
ready was moved... As soon as we reached the door of room 259, he left and bid
farewell with his usual cocky voice.
“Talk to me… Talk to me… Talk to me…”
I heard a voice coming from the inside, followed by a shiver running down
my spine. Immediately, I opened the door and went inside, only to discover my sister
staring at the air talking to herself. She was continuously rocking back and forth on
the bed. Her body was curled up like a ball with one of her hands wrapped around
her legs. Instead of the ghostly white nightgown, she wore a silky blue one. Her face
was emotionless, and her dark circles were obvious. Did she not sleep last night?
The next thing I noticed was the immense amount of yellow tape with the words “DO
NOT ENTER” strewn around the washroom on the corner of the room. Aside from
that, various furniture was lacking.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
54
“Talk to me… Talk to me… Talk to me…”
“Tiffany…?” I called out to her with hesitation. Has she turned crazy? She
had bandages all around her wounds, and her left wrist was restrained by a handcuff
attached on one of the railings on the back side of the bed. It was not until a minute
or two before she finally noticed and looked at me.
“Travis…” she ghastly whispered, giving me a stare that peered through
my soul. “You’re finally here… Now listen…”
I stayed quiet, and listened, as she requested; but what was there to listen
to? There was no one else in the room except the two of us. What other noise do I
hear? Nothing except the bed springs responding to her rocking.
“Do you hear them?” she asked, pointing at me. “I saw your struggles...
heard your screams... Your eyes bloodshot red...” she mumbled gibberish stuff. I
didn’t understand any of this. What was going on with her mind? All this nonsense
talk was making me freak out and sweat bullets.
“Death... is... my new best friend...” Upon hearing those words from her, I
immediately ran towards her and gave her a slap in the face. I was so mad that I
couldn’t help but try to snap her out of it. However, it didn’t seem like it hurt her at all,
seeing her react to nothing. Maybe I exerted too little force, or she’s completely
impervious to pain after those attempts.
“What are you saying?!” I yelled at her, my tears dripping down my eyes in
frustration. “What’s going with you? Get a hold yourself! I don’t under—”
“Shhhhhh… be quiet…” she silenced me with her fingers that were pressed
on my lips. She pointed towards the ceiling, and I looked. Nothing. Absolutely nothing
was there aside from the creamy white paint and the lightings. Did she have an
imaginary friend that I couldn’t see? Or perhaps she had the eye? My mind was
swirling with speculations and scary thoughts that I didn’t want to imagine further. If
my silly idea was true, I’m running out now; but at this time, my legs were soft like
jelly.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
55
“Tina and Tybalt told me…” she whispered to my ear, “that they missed us
so much… especially you.” Then she withdrew herself from me, placed her hand
over mine, and formed a sinister smile, “Let’s meet them.”
Upon hearing that last time, I screamed and ran backwards until my back
hit the solid wall, my hands spread on it. “They — They told you that?!” I asked,
frightened.
“What are you so afraid of?” she asked, raising her eyebrow. Then she
extended her hand towards me and gave me an awkward smile that sent butterflies
to the pit of my stomach. Was she inviting me to end our lives together? The thought
of it made my eyes secrete even more tears. At my back, I felt guilty and ashamed —
ashamed of the kind of “brother” I am right now. My words wouldn’t even reach her
senses no matter how much I tried. Her words marred me; and as the minutes
passed, her insanity intensified.
“No…” I replied in a voice that I could barely hear myself. There was
something deep in me that told me to say something more, but I shushed it, knowing
that I’m unable to penetrate her thoughts and perspectives. It was practically next to
impossible.
“What is it Travis…?” she tried walking towards me, but the handcuff on
her left hand forbade her to step any further than a foot from her bed. I saw her try to
pull harder, but she was restrained tightly. Smart of Agatha but a bit sadistic. From
afar, I could see her wrist forming a mark because of the force being exerted.
“Why are you just standing there?!” she glared at me, her colors switching
instantly. “You’re my brother, right?! You’re supposed to help me! Help me then.
Release me, now!” Her eyes were twitching in frustration and anger. She kicked the
side of the bed and pounded the mattress, but it yielded no results whatsoever. In
desperation, she dragged her nails onto the wall and started scratching it, ripping a
small portion of the wallpaper. Then she crawled back to bed and reached for the
wall phone. “Then… I’ll help myself!” she mumbled, getting hold of the cord tightly.
Adrenaline rushed in my veins when I realized what she was planning to
do. The butterflies in my stomach exploded as if the acid killed them. Without
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
56
hesitation, I jumped at her. She read my actions and threw a bowl of soup towards
my direction in hopes of stopping me. Before it landed on my face, I closed my eyes
just in time as warmth seized me.
“Urgh!” I screamed, my movements jumbling. Steam and heat were all over
my face; and it stung my eyes, costing me seconds. I tried to wipe it off my face, but I
ended up burning my hand. It didn’t matter. I ignored the pain as best as I can. When
my vision finally cleared up, Tiffany was half-smiling, her face starting to turn to a
shade of bluish purple.
“Stop it!” I pleaded, rushing back towards her. A pillow landed on my face,
and the impact made me stumble. Upon getting up to my feet, I slipped because of
the soup and fell onto the ground once again. My face was drenched in tears. I felt
like my heart was beating slowly as if it was resigning from me. Sorrow was all over
my face. Why did she refuse help? Why did she want this so badly? All of this trouble
to visit our siblings — our dead siblings? Why didn’t she realize the consequences of
her actions?! Because of inadequate sleep for the past few days, my body showed its
stress evidently. Any more of this and I’ll drop. Maybe I’ll really “die in my sleep” that
that jerk joked about earlier.
With the little strength I had left, I charged towards my sister, disregarding
the thought of the results. I heard something clicked before I felt the harsh impact of
our fall. Beside me was Tiffany’s body. Both of us lay on the ground on the other side
of the room. There was intense pain in my head, but I managed to glance at her
before darkness started overwhelming over me.
“Understand…” I read her lips and her still face. Her eyes slowly closed,
and my headache intensified, telling me not to turn my head sideways.
I stared at the ceiling. Everything was a blur, and I saw duplicates of my
surroundings. Two of Tiffany. Two beds. Two nightstands. Two lamps. I sighed with
worry, unknown to what happened afterwards. All I knew was that I heard one more
word before consciousness departed from my body once again.
“…Me”
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
57
Woebegone – Chapter 7 (Part One)
D E S P E R A T E S T R U G G L E
Dr. Blaire
“She's such a pain in the butt! I can't believe you have the patience to take
care of her!”
“Quiet. Taking care of patients is our obligation. You can't say that!”
“But... but... she's hopeless!”
“Quit your nagging! If you hate her that much, you ought to just leave this
place.”
“Just let her die, like what she wants. Silence her, and we're done with her
case. Problem solved!"
“No. I won't do that. Never.”
“Urgh! You're pathetic — clinging onto things that reach nothing but dead
ends...”
“You're the one to talk... It's people like you that gives misery to the world.”
“I'll be honest with you, as a friend. You can't work twenty-four hours
straight. I mean, would you seriously do it — just for the brat?"
“Call me whatever you want, friend; but I'm not going to change my mind.”
“Fine! Have it your way; but when the time comes, don't come begging for
help!”
“I'll do whatever it takes... as a doctor and—”
Our conversation halted when I saw Travis waking and getting up from the
sofa. Whenever I see him there, my face always shows a pale shade of worry.
Currently, my progress with Tiffany has been quite moribund. As for the boy,
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
58
thankfully he still has the strength to wake up, making my blues fade away; but every
time he passes out, it takes him longer and longer to reach his conscious state. It
won’t be long before he contacts various diseases due to increasing stress. The
thought bothered me, making me fret.
After minutes of spacing out, Agatha shouted my name, diverting my
attention back to our conversation. “Hey,” she snapped, crossing her arms with a
sour face, “that boy’s in the annoying patients list too. Isn’t there a better place for
that boy to sleep after a knock out instead of the lounge? He being here makes it
look like a corpse was left to rot in this room. And his efforts—”
I placed my fingers on her lips, silencing her. Thankfully, she followed; but
deep inside, I could tell she was still grumbling and complaining. “Agatha, you’re
such an intolerant nurse… I think it’s quite clear that your age is wearing down your
patience,” oh how I wished I could say these words to her…
“Blaire, we got another meeting coming up,” Nolan called for me as he
entered the room. When Travis and he made a slight eye contact, he lightly chuckled,
“Passed out again, kid? You seem to be getting better at this each time!” I glared at
him for his pathetic excuse of a joke, and he got the message and apologized, “Okay,
okay, sorry ‘bout that, Blaire. He’s your patient after all. Haha! Get it? It’s him that
makes you patient! Haha!”
In response, I sighed and tapped the surface of my watch, “Your words
don’t even make sense. Are you done wasting time?” He finally gave up and left the
boy alone. Before we left the room together, I gave some instructions to Agatha,
“Just hold it in for a little longer. Remember to give her plastic utensils only; and
please, if you hate her so much, at least serve her some water every now and then.
Can’t have her dehydrated.” As usual, she responded with a subtle nod and a big
sigh.
Before closing the lounge’s door, I took one last look at the boy who was
conversing with Agatha. I shouldn’t be worrying this much as a doctor; but
considering that my patient is a kid (a suicidal one at that), it all presented itself in a
different angle. A cloud of fear lingered above my head as I walked across the
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
59
hallway. I can’t always say for sure that I’ll make it in time to save them whenever
trouble arises. The previous times were close calls, and luck might not be on my side
if she did it again…
“Please… don’t let trouble befall on them…” I silently prayed as I twisted the
doorknob and entered the meeting room.
Tiffany
Bright light peering from the naked windows woke me up quite
unexpectedly, causing me to discover that the room I was staying in was completely
barren except for the bed I lay on. The nightstand disappeared along with the lamp.
The phone’s gone too, leaving a dark spot on the wall plus four holes which were the
spots where the screws were attached. If Travis was to visit me, he’d have to sit on
the floor. Hilarious! The idea threw me into a fit of giggles.
“Miss Agatha, how’s Tiffany doing?”
Speak of the devil…
Both of them entered the room; and similar to my reaction earlier, Travis
was in awe as he gazed around the area and frowned when he noticed that chairs
were no longer present. Agatha, on the other hand, was emotionless. This setting
must be one of her acts. The handcuff from yesterday proved to be too weak, and it
easily broke after Travis tackled me. Today, however, she has two of them for me.
One on my right wrist and another on my left leg. A weird combination, I must say.
“Here! Take it!” she growled at me, placing a tray containing a bowl of gruel
on my lap in a rash manner. This rubbish again? Honestly, can this worthless nurse
get any worse in her cooking? A sprinkle of salt and pepper surely wouldn’t hurt her
dish. Having to eat something that tastes like water everyday sucks. But being the
nice little girl, I began eating the stodgy dish.
“Can I have something to drink?” I politely asked as I ate. Afterwards, I
flashed a smile, making Travis and the nurse cringe. This was the first time I ever
said something in a kind manner. It even gave me goosebumps!
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
60
“Uh…okay…?” she replied in a puzzled way, shaken back with my
expression. She exited the room and returned with a plastic cup of water.
“Thanks,” I smiled once more, giving her the shivers. Obviously, she wasn’t
used to this. Travis looked stoned. What was up with them? At the back of my mind, I
speculated that they were thinking something like this, “When Tiffany smiles, a puppy
dies.” Hmph… how judgmental of them... When I finished the gruel, I requested for
another cup of water; and as I expected, the nurse granted my wish without
murmuring.
Grmgrgrmrrgrgmh…
What was that? The nurse and I stared turned to stare at Travis whose
stomach continued producing the same sound.
Grmggrgrgrgrrgmmrrgrgmh………
“I’ll be back,” that was all he said before leaving the room, making me
dance inside. It didn’t look like he’ll be coming back any time soon. I asked for
seconds of that lame excuse of a meal and forced myself to eat it. After all, I needed
as much energy as I could get in order to execute my next plan in the making. Right
now, all I have to do is eat until my tummy tells me to stop and drink as much as I
can manage. I thought she’d go out or something; but to my dismay, she actually had
the tolerance to stay for more than ten minutes. What a shocker!
“How about another cup of water?” I formed another fake smile and
reached out the plastic cup to her. Two gulps weren’t enough. It will never be. Her
droopy eyes showed everything. It gave a lazy expression along with an attitude that
said, “I’ll just do whatever she asks, and I’m done with the rest of the day. Hurray…”
Everything was moving slowly but smoothly. Once my bladder signaled me
to go, she’ll release me, and I’ll proceed with the next step of the plan. Being
restrained by handcuffs the second time was the least thing I expected, but good
thing I hadn’t been placed in more drastic restrictions. Solitary confinement? Not
yet…
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
61
Sleepy lady under my command. Annoying doctor with her pestering
questions absent. Worrywart brother out for lunch. Perfect. Could this get any better?
I gazed around the room in hopes of a shortcut, but nothing was coming up in my
mind. The sunlight was killing me though. Why did they think of removing the curtains
in the first place?! But it provided me an additional excuse to ask for more water, so it
can’t be that bad.
“One more?” I requested. This was probably the fifth cup I had, but she
didn’t give off any violent reaction. That old hag in her late fifties must have
Alzheimer’s for her not to notice a thing.
“Can you please be full already?!” she screamed with crankiness on her
face. Oops. Maybe I underestimated her a bit. Every time I see a furious response
from her, I swear that she turns a dozen strands of her bluish black hair into white.
She seized the plastic cup from my hand, crumpled it, and stomped outside. This
instantly pissed me off. “Mission failed?” my conscience growled at me.
…
Oh, she came back, pushing something heavy in front of her. Luck shone
on my face, and it brightened my spirits. Sweet. It was a newly refilled water
dispenser. Oh, joy! Bit by bit, she pushed it until it was directly beside me.
Unfortunately, she didn’t plug it in, so hot water wasn’t available. Could’ve saved me
a trouble — a lot of trouble.
“Here!” she hissed, shoving the crumpled up plastic cup back to me. “Get
all you want. I don’t care how much you drink, since Dr. Blaire ordered me to make
sure that you don’t get dehydrated.” She shrugged sarcastically and walked towards
the door. “For Pete’s sake! Now if you’ll excuse me!”
Bam!
I was left all alone, smirking to myself. Time to advance before that
annoying twerp comes back. Why can’t he understand me for once?! All he ever
blabbers about is telling me to stop, but he doesn’t even assess my deeper feelings.
What a failure. What a lame excuse of a brother.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
62
I was getting closer to my destination. Just a few more struggles; and I’ll be
standing beside liberty. Excitement filled my veins; I couldn’t wait! I proceeded to the
first and last step of my plan — drink until my stomach can’t take it anymore.
Gulp… gulp… gulp…
A total of eight cups in one hour so far. Barely anything. All I can say was
that I could hear wavelike sounds from my tummy whenever I rocked back and forth.
Pretty funny and entertaining to listen to, but now isn’t the time to be distracted…
Gulp… gulp… gulp…
And some more…
Gulp… gulp... gulp…
I was almost halfway through when I felt sick and tired. Bleh. The tasteless
water was getting more and more boring by the cup; but if it’s the only way to be
liberated from my suffering, I might as well do it.
Gulp…
I spitted out water before I could even finish halfway. It was stressing me
out, and my stomach looked so bloated. Oh great. My bladder was starting to bother
me at this most inconvenient time. I started feeling a bit of pain; and my hand
involuntarily let go of the cup, spilling the sheets.
The liberating pain felt good, like what I was used to. I could taste freedom
coming its way for me, literally. Joy was above me, but on the other side, there was
agony. This was the first time it felt overly searing to the point as if two worlds were
colliding. I could picture a meat tenderizer pounding on my abdomen. That was the
sensation. I hated to admit this, but remorse was starting to swarm over me. If I had a
choice, I'd pick the harmless way out; but there’s no such thing as painless death.
“Agatha…?” I tried to call for her, but my soft voice couldn’t reach her
possibly deaf ears. If she was still standing outside, then that’s a record breaker.
Damn… the excruciating pain and the urge at the same time… Mix it together, and
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
63
you’ll get one hell of a mess. All of the sudden, I felt so weak and tired as if the
energy inside of me seeped out. But I can’t stop now… Must. Drink. More. There was
only one direction and that’s to move forward… onto the light at the end of the tunnel.
Just… a few… more … before...I…
Woebegone – Chapter 7 (Part Two)
M A K I N G E N D S M E E T
Travis
After thirty minutes of searching, I only managed to get a granola bar from
the vending machine. How lucky I was for getting the last one! Without stopping for
anything else, I ripped the wrapper open and took big bites. I felt like this was the first
time I ever got the time to stop and let my thoughts freely flow around. Agatha’s
watching over her, and as much as she hated taking care of Tiff, she wouldn’t dare
say no to Dr. Blaire. I was sure of it.
Oh how coincidentally wrong I was.
“Agatha?!” I retracted myself from the wall, my bliss taken away upon
seeing her taking a stroll in the hallway with a carefree spirit.
“That’s Nurse Agatha to you!” she grumbled, hitting me with a clip board.
“Where’s Tiffany?” I inquired, clenching my fist and crushing the granola
bar little by little. My teeth were beginning to chatter.
“She’s in her room,” she snapped back with a snort, starting to walk away
again. I easily caught up to her and stood in front of her, blocking her way.
“What’s your problem, kid?” she glared at me, hitting me several times
more. “She’s stuck in that bed indefinitely. She won’t escape that easily. Do you think
I’m that stupid?”
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
64
At that moment, a random visitor approached us. “Sorry for interrupting,”
he apologized and continued, “but where’s the water dispenser? I remember there
was one at the end of the hallway, but it disappeared all of the sudden.”
Agatha pointed the man to another direction, and he left us alone with
thanks. I couldn’t help but press on with the matter to acquire more details. She
wouldn’t answer directly, so I repeated myself again and again until she finally got
tired of my nagging.
“Will you shut up, boy?!” she pounded the wall. The force made her hand
ache, making her withdraw it right away. “I left it in her room, just like what she
wanted!”
A cord snapped in my brain. What the heck? The old lady left the entire
dispenser all to Tiffany herself?! I forgot about everything else and dashed across the
hallway, my mind focused on getting to her room right away. Agatha merely
shrugged it off, thinking it was no big deal. But to me, it was a big deal — a bigger
deal than bargains in a store!
Bam!
I slammed the door wide opened and trudged towards her. Just as I
expected, she was unconscious. The plastic cup of water that she probably used lay
on the ground, its contents spilling over. Wasting no more time, I screamed for help
outside. It didn’t take long before a nurse called for assistance, and Dr. Blaire arrived
to save the day once more. I tightly crossed my fingers, hoping she’ll make it. Why
didn’t I realize sooner?! Stupid me! Ugh! I pulled the hairs on my head in frustration,
managing to rip off a dozen strands.
If Agatha was beside me, I would gladly rub her mistake onto her face,
“Yes, I think you’re that stupid for letting my sister have a way to kill herself again!”
Outside of her room was I, sitting on the bench just like the dreadful night I
brought her to this hospital. She told me to wait. Of course… I had nothing to do but
wait. These déjà vu moments were making me look more and more worthless; I’m
nothing but a useless brother who can’t do anything but cry and scream. A large
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
65
teardrop fell from my eyes and landed on the floor, making a tiny splash. As time
passed, my hopeful spirit was waning. Did I not make it in time? While I stared at the
ground, memories began projecting in my mind; and the pearly white floor was
perfect to paint those pictures.
“Happy birthday, Tiffany!” we all cheered in unison as we tossed the
confetti into the air, blew the birthday horns, and spun the noisemakers. Thirteen
candles sat on top of the ten-inched strawberry shortcake laid in front of her, waiting
to be blown.
“Blow the candles, Tiff!” Mom said happily, her face glowing with happiness
to see her sweet little daughter finally fit to be called a woman. Tears formed around
her eyes along with a face that seemed to say, “My little baby’s grown so much...”
Dad placed his hands around her shoulders and felt the same. As for me, naturally I
was happy for my sister, seeing that she entered the teen ages like the rest of us
siblings.
“Remember to make a wish!” Tina added with a chuckle.
Tiffany inhaled deeply then blew as much as she can.
Woooooooshhh…
But it wasn’t enough to kill all the candles.
“You missed one!” Tybalt laughed, pointing at the candle on the center of
the cake which was still burning brightly.
“Why don’t we all blow it together?” Tiffany requested. And on the count of
three, we would blow the last candle standing.
“One!”
“Two!”
“Three!”
Wooooshhhhhhh…
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
66
All of us clapped together with joy for Tiffany. Afterwards, Tina asked,
“What was your wish, Tiff?”
She replied with a big smile, “I wish… that we’d all progress in life together,
and help each other out if one gets left behind or stumbles. And of course, always be
a happy family!”
“A happy family…” I whispered as my sullen eyes continued reminiscing.
Just two years have passed and look at the present conditions — a broken family
with two deceased siblings. It was completely opposite of she wished for. Warm tears
cascaded down to my cheek as I thought of the events once more. Why did life have
to be this way?
“Travis…?”
A voice ruined my train of thought, and I looked up to see who called my
name. It was Dr. Blaire. Time flew like a breeze that I didn’t even notice she was
standing there the entire time. She sat beside me and rubbed my back like she
understood every inch of my sorrow. But that’s how a doctor should do — know what
their clients are feeling. She and I stared onto the ground together, and the silence
was kept.
“She wants to talk to you,” she whispered in my ear, helping me get up to
my feet.
What could she have to say?
Woebegone – Chapter 8
R E S O L V E
Travis
I stepped into the room with Dr. Blaire following me from behind. The
question why she called for me when so many things have had already happened
didn’t linger in my mind. This was my chance — perhaps her thoughts were coherent
this time.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
67
The first thing that stuck in my eyes was the stool, now sitting on the end of
the room opposite Tiffany. “Sit,” she requested, and I followed suit without any eye
contact. Dr. Blaire stood a few feet away from Tiffany with alertness in her eyes in
case something happens.
When I settled myself, the initial sensation I felt was like my face was
drowned under waters of turbulence. For once, my eyes weren’t watery; but it
showed me reality. From afar, the changes were evident. No longer was she the
Tiffany who looked a little plump yet healthy at the same time. She had become so
thin for the duration of just a short month or two. The dark circles around her eyes
made it look like she wore intense eye liner. She made no effort whatsoever to comb
or tie her hair — not that I’m too finicky about it, but it made her less presentable. Her
arms and legs were free from bandages, but you could still see scars where she
made marks on her fair skin that used to be faultless. I had been so busy worrying
about her next actions that I didn’t notice that she looked so… skinny.
“What happened to you, Tiffany?” I asked her, my face crestfallen. Just
looking at her present condition makes me feel bad for her. And guilty — inexplicably
guilty.
“I haven’t… given up…” she whispered in a haunting manner, her lips
forming an evil smile. Why hadn’t her brain sent her the signal that her body’s not
designed that way? There was nothing in the room that I know of that she could
possibly use to kill herself. What’s next, the wall? I doubt she could move at all,
seeing those straps wrapped around her body.
“Travis…” she merely spoke my name. The hairs on my hand stood on
edge after hearing her voice that became cold and emotionless during this ordeal.
“Yes…?” I asked with an anxious face. Anything could come out of those
lips—positive or negative thoughts, but I’m anticipating the latter.
“Why…” she groaned with a defeated face, “why… have you tried to stop
me so many times? You’d give anything to me, won’t you…? Brother…? Understand
me. It’s not a choice; but rather, it’s the only way out.” ” Seeing her puppy dog face
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
68
made my heart crack. Give anything to her…? It didn’t take before I realized what
she exactly meant with those words.
It was her birthday a few days ago, and I missed it. How could I? But even
if I did remember, I’d have the hardest time celebrating a “happy birthday” with her.
I’d have to pretend, and it’ll only drag the misery to another level. Guilt swarmed all
over me from top to bottom as I answered her question with trembling words, “I would
grant your wishes. Tiffany… I really would, but you’re rationale is off.”
“…Then you’re not my brother,” she murmured with bitterness under her
lips. “Where’s the love now? The best thing you could do for me is to leave me alone
to die. I know you’re tired, but I can’t take this anymore either. Rising from the ashes
is next to impossible. I’ve been blinded — tossed around by love that was
transparent the entire time.
“Daddy was right; Mommy never loved me. She never loved me from the
start. She never loved any of us. She left us. Left us all. Some blood is thicker than
water garbage. Dad abandoned us too, but at least he didn’t leave us completely in
the dark… And now look, Tina and Tybalt left us too, because they realized that they
weren’t loved! ”
“That’s not true!” I protested with disapproval, my soul reawakening with
fury. “That’s a lie… Mommy loved us, but Daddy was the one who drove her away.
And why would our siblings just up and go for the reason of not being loved? You’re
not thinking straight anymore!” I tried to make it sound gentle, but the words were
explicitly direct. I wanted to shake that mind of hers that contained twisted reasons
and poison that led her to her depression.
In return, she gave me a glared that pierced through my soul. I heard a
croak in the background, but it quickly slipped off my mind. That painful lump was
beginning to form on my throat again…
“I’m sorry...” I apologized as my face started to get covered by my tears
once again. “That’s the best thing you could do, Travis? Seriously?” I bit my lip,
wanting to pound myself on the head with a hammer. That was how frustrated I felt.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
69
“What…?” she responded, puzzled by my answer.
“I’m so sorry…” I repeated myself and added, “I failed you as a brother…
All this time, my goal was just to save you; but I never considered your thoughts —
your reasons why you wanted to die in the first place. But it’s just now that I have
realized…”
“What do you mean?” she asked with a calm demeanor. I was actually
surprised that we finally had a conversation this long without any overreactions yet.
“I…” I knew what to say but words wouldn’t come out of my mouth as if
they were locked inside me. Instead, I shed tears of sorrow in front of her. I expected
that she’d call me pathetic again, but there was no hint of it coming.
“Travis…” Dr. Blaire called out to me in a soft voice. She was crying too,
seeing her wipe her tears from her glasses. I feel sorry for her and guilty as well,
dragging her into our story.
“Have you ever thought about the consequences of your actions? What will
happen to me if you really killed yourself? Have you even considered that…? You
could’ve told me about your thoughts, and I would’ve helped you. I really would do all
I can, as your brother,” I continued, looking straight at Tiffany’s eyes.
She opened her mouth as if to say something but paused. Then she
glanced at the side and started crying too. I drew closer to her and placed my hand
on top of hers. “Why do I keep… stopping you so… much?” my words stuttered as
tears overwhelmed me. “Because I don’t want to see you go. I love you, Sis… I
would do everything to protect you from harm’s way, but you’re the one forcing it to
yourself… You’re the only sister I have left in this world, and if I lose you as well, I’ll
be the last one standing... You wouldn’t want that to happen to me, right…?”
“You’re never alone, Tiffany,” Dr. Blaire added as she stepped closer to us.
“I’m sure your sister… and brother… are watching over both of you from heaven. I
don’t see why they would be compelled to invite you to the other side when your time
hasn’t arrived yet…”
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
70
She swallowed hard before continuing, “I’m sure your mother’s thinking
about her wonderful children every day. As for your father… I bet he’s missing all of
you after he left for his own selfish reasons…” She sat on the other side of the bed
and ran her fingers through Tiffany’s caramel-colored hair, her face serene.
“I never thought about it…” that was what Tiffany said as she took in deep
breaths.
“Even if you were alone… at least… you still have me,” I added, shedding
a few more tears. I saw a smile form on Tiffany’s face. From the looks of it, she finally
understood all the words that were said to her. Sweet relief...
Dr. Blaire removed the handcuffs from her, allowing me to give her a big
hug. She embraced me tightly, and I could feel the inner peace and our family love
coming back. I questioned myself if my world was beginning to recover from the
scars. Finally, I can look up in the air, spread my arms, and feel like I’m flying. Even
the doctor was smiling, and her freckles looked like they followed as well. It won’t be
long until we come back home together. As I closed my eyes, the rest of my tears
trickled down. I could feel the peace within me slowly coming back like a balm being
anointed on my soul. I felt like I took a vacation in Paradise…
“I’m sorry, Travis… I really am…” Tiffany whispered in my ear as she
slowly released me and stood. “But… I don’t want you to suffer any more. I’ve
caused so much pain — too much pain that won’t erase in a life’s time!” She took
small steps backward, her back towards the window as my mind continued throwing
me questions. It wasn’t long before my mind finally clicked.
No...
“So it’s best… that I disappear, for your sake…and mine…!” In a flash, she
turned around and tackled the window, and an ear-splitting crash resounded in the
air as my body went to a complete stop. My eyes refused to blink. My jaw dropped
with speechlessness in my mouth. My trembling hands floated midair.
It all felt like a dream… a dream that I wished it wasn’t true. A nightmare I
wished that it didn’t spring into reality. It was like my spirit left my body, for everything
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
71
around me was moving except for me. Dr. Blaire ran towards the window, her raven
black hair blocking the intense sunlight from blaring at my face. In a few seconds,
she ran out, shouting for help.
Voices of doctors and nurses were shouting across the hallway echoed in
the air. I could make out every single line they uttered even though they overlapped
each other while I stood on the same spot like I was frozen in time.
“Help! Nolan, Agatha, she—!”
“Wait a minute, what did you just say?! Did the kid just—”
“Clear the hallway! We got an emergency here!”
“Here! This way, quickly!”
“Massive hemorrhage on the front and back sides of the head. Glass
shards on the face down to the abdomen.”
“I know that, you don’t have to tell me!”
“Another trip from the second floor down to the ground?”
“Is that the suicidal girl everyone’s talking about in the lounge?”
“I heard she’s deranged even before she came in.”
“She’s pretty strong for withstanding those attempts. Or is she just lucky?”
“Don’t talk about her like that! She’s…”
“I pity the one who has to pay for those bills. Operations alone cost a ton.”
“I heard her brother’s the one taking of her. How... responsible of him.”
“He’s just sixteen, please…”
Was it really the time for me to accept things being this way? Did it have to
be this way?
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
72
Woebegone – Final Chapter
W O E , B E G O N E
Travis
Toot… toot… toot… toot… toot… toot…
That was it, the end for her — well, almost. We were reassigned to a
different room, but I couldn’t help but feel traces of bitterness from the previous one.
It was like they tagged along with me. In a way, they did. If you asked me, I’d say that
she’s exactly on the boundary between life and death. She lay there on the bed with
a bandage around her face, similar to a cocoon’s. She never woke up since that day,
but her heart was still beating. That I was grateful for, but I felt hollow inside like an
empty shell. The only thing keeping me hopeful was the sound of the ECG that had
been beeping continuously for the past few days.
I stood beside the window, glancing at the houses scattered throughout the
horizon and people interacting with each other. Upon seeing kids playing with each
other, I realized that it was already summer. After so many events that had
happened, I didn’t even notice that school was over. That meant one thing.
I missed my graduation.
Just like a mist. I clenched my fist as I my mind wandered off about my
senior days… my classmates… and that opportunity of being valedictorian… I guess
the prize wasn’t destined to be mine. Well, it didn’t matter to me anyway… much…
There goes my dream... shattered into pieces…
Once more, I glanced at my sister and walked towards her. My slow mind
awakened when I noticed a small photograph clasped onto Tiffany’s bandaged arm.
“That’s weird… it wasn’t there before…” I thought, rubbing my chin and wondering.
Carefully, I pulled it out and took a look at it.
It was a family picture of the six of us before this mayhem started. Mom
looked much more headstrong with the tips of her brunette hair curled. Dad was
beside her, placing two fingers on top of Mom’s head, resembling horns. Beside him
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
73
was Tina who wore her usual yellow head band on her straightened hair. Next to her
was Tybalt, busy ruffling my auburn hair. On my left was Tiffany sticking her tongue
out at the camera. We looked wacky… and happy… and it brought tears to my eyes
just seeing all of us smiling. It was just a picture, but it was brimming with life.
I flipped the picture and saw neat writings on the back.
My wonderful family. I’m so blessed to have four loving children with
different personalities. Every day with them brought a new story to light. Although
there were ups and downs as the years passed, my love towards them will never
change; and I hope that that love would last forever. – Tracy
When I looked up, Dr. Blaire was standing across the bed, her eyes fixed
on mine.
“Dr. Blaire…?” I spoke up while holding the picture on my hand.
“Yes, Travis?” she answered, still looking at me.
“Umm…can I ask a question?”
“Of course.”
“Did you see her place this?”
She took a look before replying, “Yes. By the way, she has a message for
you.”
My eyes flickered. I couldn’t believe it myself, but she was in the vicinity?
How did I not notice that? I didn’t even get to see her, and she didn’t even give the
effort to say hi… Mixed emotions started flowing in me. Whatever she had to say
better make up for all this time… My ears listened attentively as she began.
“She sent a message not too long ago — perhaps a few weeks ago that
she wanted to apologize for not seeing you two before all of this happened. After
moving back into this city, she hoped to visit her children, but a big fear made her
reluctant. She was scared that her kids wouldn't accept her any more. That's why she
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
74
never bothered revealing herself on the spot, but she does regret the things
happening right now. You may find it hard to forgive her, and you might return her
hatred instead; but she wants you to know that no matter what, she will always
consider you two as her children. And that, Travis, is her message… including this
photograph... with much love,” she explained with a strong conviction.
As I digested the swarm of words that just flooded in, I couldn't help but
ask, “Dr. Blaire, do you know where she is?”
Before replying, she closed her eyes and took in a deep breath, “Yes,
Travis... The person you're looking for... is standing right in front of you.”
My jaw dropped. Immediately, memories started playing in my head. That
night after the washroom incident… the lunch meal together… sleeping at the lounge
a second time… the very start… the very end… All these times… it was her all
along? Dozens of questions were dying to be asked, and I couldn’t contain them any
longer.
“M-Mom…?” I whispered loudly, aghast.
Instead of answering my question, she chortled in a quizzical way that left
me confused. Slowly, she removed her glasses and wiped her face with her
handkerchief, removing layers of make-up and the freckles. In a short while, my face
turned pale as the feeling of familiarity increased. “Hehehe…” she chuckled once
more. I wanted to be sure.
“Dr. Blaire… Is that a yes or a no?” I pressed further, wanting an answer
from her. This sudden realization was making me paranoid. Was I dreaming? The
pinches I gave to myself were oh-so real. This was reality, right?
In response, she removed her hair — or should I say, wig; then she untied
her hair, making her natural brunette hair fall down.
“Call me Tracy. Tracy Oliver,” she spoke in her natural contralto voice.
“Then all those times... it was really you... Why just now, Mom?” I asked,
still completely dazed.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
75
Why was I unable to see through her disguise? Maybe it was because I
was overly focused on the problem at hand along with Tiffany. Or was it that soprano
voice that seemed a bit too forced every time she spoke? Her face was different with
those layers of make-up and those fake freckles. Honestly, I couldn’t tell… Now I feel
even more stupid for not realizing…
“I know... It's my fault that things look this way now... I should've revealed
myself at the start. But I had a fear... that you wouldn't accept me anymore…” she
replied with glittery tears falling from her eyes as she gazed at the wall like she didn’t
want to make eye contact.
“Of course I would, Mom! You should've shown your true identity sooner!
Tiffany would've—” my words trailed off when I mentioned my sister’s name. I didn’t
want to emphasize that matter, but Mom noticed it. She walked beside me and patted
my back.
“I'm sorry, my son,” she whispered while a big tear landed on Tiffany’s
palm, “and my daughter... I wanted to. I really do…”
I didn’t reply. Obviously, Tiffany didn’t either. Silence competed against the
constant beeping of the ECG. At least she’s still alive… but will she ever get to know
the biggest truth? It’s not a lie per se — more of a disguise, but when I reminisced
the times on how Tiffany treated “Dr. Blaire,” I could felt her pain. Maybe that was the
reason why. She wanted to, but she couldn’t… If I were on her shoes, I would feel
reluctant to blurt it all out too. Instead of making the situation better, it could even
worsen it. So that was why...
Then she had to bear through all of those scenes of suicide. When she
heard the news during that night, she must have been worried sick. After that
washroom incident, she even helped me in finding a place to rest; and when we
chatted by the water cooler the next morning, it wasn’t just the sympathy effect. It
was actually news to her. Then there came another heart-splitting moment when Tiff
jumped off the window
My sister never noticed it, and neither did I. Mom made a special lunch
meal just for us, and I thought that it was just a coincidence that she cooked our
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
76
favorites… It seemed so heavenly pleasant, but it sparked another idea on Tiff’s mind
when I left my plate unguarded. And that moment of breaking the door open… Mom
must have been crying in the inside too…
And I remembered that time when Mom was in a meeting. I’d be scared as
hell too if my kids weren’t being watched by me — all the more when you have an
untrustworthy fellow to do the task. The dark speeches that Tiffany gave surely
affected her more than me. Then Mom had to say stuff about our parents and
siblings watching over them… when she was right in front of us the whole time!
I clenched my fist in frustration. I felt like I was getting dumber by the
minute… Or was this lack of IQ caused by the multiple knock-outs during my visit? Or
was it because she hid it so well? One thing I can draw from this though…
It was all… because of love.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
77
12.3 Portada del conte traduït
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
78
12.4 Conte traduït (català)
Desconsolat - Capítol 1
L ’ H O R A M É S F O S C A
Travis
La meva ment donava voltes, incapaç de concertar-se completament. Mentre corria a través
del vestíbul, vaig veure el cos immòbil de la meva estimada germana estirat en el llit, aferrant-
se al caire de la mort. La seva cara pàl·lida desbordava de dolor. La sang gotejava dels seus
canells, tacant els llençols blancs. El rellotge va donar mitjanit, l’hora punta de les
emergències.
“Et posaràs bé Tiffany!” Vaig insistir i sostenia la seva mà amb l’Iran, els doctors i les
infermeres al meu costat.
No va respondre, en comptes d’això, va mostrar una expressió trista. “No vol viure més...” El
pensament va romandre en la meva ment. “S’està pendent a si mateixa.”
Mentre les persones que estaven al seu càrrec es van avançar a la sala d’urgències i una
infermera va ordenar que simplement esperes a fora. Sense cap altra opció, vaig seguir la seva
ordre.
Quina altra cosa podia fer?
Com altres moments de desesperació, el temps avançava molt més a poc a poc aquesta nit.
Qui sap quantes vegades vaig caminar amunt i avall del passadís. La meva ment donava
voltes a les idees i les especulacions tota l’estona. Podia sentir el meu cor accelerar-se; i els
meus palmells estaven tot suats, impedint que m’adormis.
“Quant de temps es prendran?!” Vaig cridar dins del meu cap, desesperat per respostes. Quan
els minuts van anar passant, les seves esperances de viure s’estaven escapant. En el moment
en que la llum de la part superior de la porta va tornar-se verda, em vaig aixecar
immediatament i em vaig apropar, desitjós de saber els resultats.
La porta es va obrir, i una llum brillant va resplendir a través. Finalment, el moment de la
veritat.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
79
El nerviosisme i la ansietat es van dissipar al veure la meva germana, viva i bé. Vaig sospirar
alleujat. La primera cosa en la que em vaig fixar va ser l’embenatge embolicat al voltant del
seu canell i la glucosa acoblada a l’altre mà. La seva roba ja no era la tacada de sang, havien
estat canviades per les blanques fantasmals que els altres pacients portaven. Vaig seguir els
doctors i les infermeres fins a l’habitació de la Tiffany. Junts, van portar el cos dèbil al llit nou
amb llençols de color préssec. Després de que el personal marxés, només van romandre quatre
persones — jo, ella, un doctor, i una infermera.
“L’operació de desintoxicació ha sigut un èxit.” el doctor va dir mentre treia un gràfic de la
part frontal del llit. “No obstant això, em temo que tindrem que observar atentament el seu
comportament quan desperti.”
“És clar..” Vaig contestar, la meva veu dèbil i suau. Mirava a la meva germana de quinze
anys, quan vaig passar els meus dits per el seu cabell color caramel.
“El nom sisplau,” Va demanar el doctor mentre emplenava un imprès d’algun tipus.
“Travis Oliver” Vaig contestar mentre intentava pentinar el cabell de la meva germana.
“I ella?” va preguntar, apuntant a la meva germana amb el seu bolígraf.
“Tiffany Oliver. És la meva germana petita” Vaig contestar, la meva cara lànguida.
Després d’emplenar el formulari, el doctor va demanar a l’ infermera que anés a buscar
quelcom. Vaig seure’m al tamboret del costat del llit tot el temps, la meva atenció centrada en
la meva germana dormint. Després d’una estona, la infermera va tornar amb una carpeta que
contenia documents i registres. Al front hi deia Tiffany Oliver en lletra majúscula i negreta.
Vaig veure’l llegir a través de les pàgines. Finalment, el doctor va tancar la carpeta i es va
treure les ulleres abans de parlar, “Ella ha estat en aquest hospital un bon nombre de vegades.
Totes elles amb diverses raons — intents de suïcidi. Voldries que fos traslladada a l’ unitat de
vigilància intensiva?”
No vaig donar resposta. Aquesta era la primera vegada que m’havien donat una opció com
aquesta.
Vigilància intensiva, eh..? Sonava molt útil en relació a la meva germana, però a la vegada,
era bastant car. No era ignorància — era desgana. Anar-hi o no anar-hi? Aquesta era la
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
80
qüestió. Les factures dels hospitals eren enormes. Cada cop que la porto aquí, m’escuren la
butxaca.
En un tres i no res, estaríem completament arruïnats. Tot el que tinc amb mi ara mateix són
unes quantes monedes i bitllets els quals són amb prou feines suficients per pagar un dia
d’habitació. Però volia saber la veritat, i la seva salut era més important que el nostre menjar.
“Endavant” Vaig decidir finalment desprès de meditar durant un minut. En el fons, em vaig
dir a mi mateix que ho pagaria d’alguna manera. Ara no era el moment per estar pensant en
això, però.
El doctor va cridar a les infermeres, i la van portar a la unitat de vigilància intensiva. Estava
situat al edifici del costat del hospital. Vam prendre el ascensor i arribàrem a la tercera planta
abans de dirigir-nos a la primer habitació disponible.
En el moment en que vaig veure l’habitació, no vaig notar que gaire res hagués canviat, per
ser honestos.
Potser l’ única diferència era la qualitat del llit, l’enrajolat i l’empaperat. Vull dir, no ho vaig
trobar gens gran ni res..
“He pres la decisió correcta?” Li vaig preguntar, sentint-me estafat.
“És clar que si” va respondre el doctor, tal i com esperava d’ ell. Vaig imaginar-me que diria
allò en benefici del diners, però per ara, no me l’imaginaria així. Llavors va mirar al seu
rellotge i va afegir “És terriblement tard... vagi a dormir, si?”
“Esperi, que?” Vaig dir, sobresaltat. No recordava quedar-me en les meves visites anteriors,
l’ultima vegada, se’m va permetre portar-la a casa, però potser va ser perquè encara era aviat.
“Has de vigilar-la” va ordenar, aixecant la cella abans de continuar “Que? Esperes que les
infermeres la vigilin tota la nit? No, necessitem un membre de la família per fer això.” Em va
donar una coixinera que amb prou feines podia recolzar la mida del meu cap. Quan es va
acomiadar, va dir unes paraules finals, “Hi ha un telèfon a la paret si necessita trucar a un
membre del personal. Els banys estat just a la porta del costat. El dispensador d’aigua a fora. I
sisplau, intenti aixecar-se abans que ella.”
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
81
“D’acord..?” Vaig contestar, encara intentant digerir tot el que m’acabava de dir. Vaig mirar
al rellotge. Eren dos quarts de dues. La seva ultima frase em preocupava, ja que tenia un son
profund. Així que li vaig preguntar una ultima cosa per estar segur, “Que passa si no?”
“Llavors, es culpa teva si ho fa de nou.” Va respondre amb un arronçament d’espatlles i va
sortir de l’habitació. Vaig sospirar, sentint-me enfadat. Ell era el maleït doctor, i ho deixava
tot en les meves mans. “Està boig” volia cridar. I de la manera que parlava, i el seu
comportament... Estava fora de lloc i el feia semblar un doctor mandrós. Mentia tota
l’estona? Ens acabaven de conèixer, i ja l’odiava. Però per descomptat, havia de respectar
l’autoritat; així que vaig empènyer l’amargor i la ira gola cap a baix, m’agrades o no.
En vuit hores, els passadissos de l’escola s’estarien obrint de nou. Mentrestant, jo estava sol
amb la meva germana a l’hospital, esperant a que s’aixequés. Vaig mirar-la i la vaig abrigar.
No semblava que anés a obrir els ulls aviat... No tenia cap altre opció, havia d’afrontar les
hores més fosques de la nit.
Desconsolat - Capítol 2
O M B R E S E S G A R R I F O S E S
Travis
Vaig ser despertat per l’aguda veu de l’ infermera que estava demanant per els metges.
“Doctor, els seus embenatges s’han reobert! Les seves ferides estan sagnant molt!” Vaig
sentir aquestes paraules fortes i clares, fent-me obrir els ulls immediatament.
“És això un nou blau? Com ho ha—” Quan vaig escoltar la veu masculina del doctor, vaig
saltar del seient al ser sorprès per la cruent imatge davant meu. Una enorme quantitat
d’adrenalina bombejava per les meves venes, preparant-me per l’acció, però al veure el llit,
juro que el meu cor gairebé va parar de bategar, literalment.
Tota la superfície del llit estava coberta amb sang recent com si una galleda de pintura
s’hagués vessat per tot el lloc, però en comptes de olorar a un additiva olor de pintura,
desprenia aquella nauseabunda olor metàl·lica.
La bilis em va pujar per la gola, i el coratge que esclatava un minut abans instantàniament es
va reduir i va sortir del meu interior.
Era evident. No hi havia cap error. Sang recent— La sang de la Tiffany.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
82
“Travis... que et vaig dir ahir anit?” el doctor em va mirar mentre l’altre personal empentava
el llit amb rodes cap a urgències. Mentre corria al costat d’ells, la sensació de déja vu es va
escampar per l’atmosfera.
“Però — Però, no es culpa meva” vaig intentar sonar innocent, però era clarament culpa
meva. “Estúpid que sóc! Uf!” Vaig cridar en el meu cap. Ara em penedia d’haver anat a
dormir.
Tota la meva cara semblava que s’havia quedat sense sang i pintada amb horror i culpa. Vaig
cloure el meu puny en frustració. Dos incidents en una nit? De veritat? La meva sort no podia
anar a pitjor, podia?
“Sí, ho és! Deuria d’estar avergonyit de vostè mateix!” em va sacsejar endavant i endarrere
violentament. Polsims de la seva saliva m’esquitxaven a la cara. El seu alè comparat a les
cebes estava elevat a la dècima potència. Realment podia veure ell núvol de mal alè sortint de
la seva boca — em va venir una esgarrifança! Els meus ulls es van moure i es van humitejar
mentre ell continuava renyant-me.
“Quina classe de germà es vostè?” una infermera em va empènyer, fent aterrar la meva
esquena a la paret. La seva cara era molt aterridora. Semblava que anava a apunyalar-me amb
la llarga xeringa que sostenia a la mà.
Agafant el meu braç, em va empènyer amb molta força. Però, per sorpresa, la finestra al final
del passadís es va obrir i vaig quedar atordit. Nombroses vegades vaig cridar ajuda, però
semblava que ningú volia escoltar les meves paraules.
“Nooo! No és la meva culpa! No és la meva culpa...!” Vaig cridar, agitant les mans com un
home boig. No hi havia ningú allà per salvar-me. Les llàgrimes es van originar en el meus ulls
mentre vaig creuar els dits. Per alguna raó, flotaven per sobre del meus ulls i desafiaven la
gravetat.
A continuació vaig sentir una olor de nèctar de carmesí acompanyat d’un olor familiar en el
aire. Vaig intentar girar el cos, però nomes va empitjorar la situació. No hi havia dubte sobre
això — m’havia trencat l’esquena.
Mentre esperava que la flama de la meva vida s’apagués, vaig mirar atentament a la lluna
brillant, l’únic testimoni d’aquest fatal incident. I va semblar que encomanava aquesta
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
83
brillantor al metge d’urgències i una mica a mi també . Desafortunadament el meu temps
s’estava acabant molt ràpid.
Mai hauria pensat que tot acabaria així…
Pum.
Vaig inspirar i expirar profundament amb molta dificultat “Només era un malson...” vaig
murmurar en veu baixa, encara amb incredulitat del que acabava de passar. Els fets
semblaven tant reals quan es projectaven a la meva ment però... Afortunadament, no vaig
tacar els meus pantalons. Desgraciadament, el dolor era autèntic; literalment vaig caure del
tamboret i vaig aterrar al terra de marbre. Ràpidament vaig mirar al meu voltant només per a
descobrir que estava fent un drama imaginari jo sol.
Cap doctor antihigiènic. Cap infermera horripilant. Res de sang al llit.
Vaig mirar al rellotge penjat a la paret. Només eren les dos i trenta set de la matinada.
Silenciosament, vaig marxar de l’habitació per agafar un got d’aigua per beure. No hi havia
necessitat de preocupar-se per deixar-la sola. “Serà un curt viatge fins el dispensador
d’aigua,” vaig assegurar-me a mi mateix. Tal i com va dir el doctor, estava just al costat de
l’habitació de la Tiffany.
Mentre vaig emplenar el got, un home ancià va venir també a per una mica d’aigua. A jutjar
per la seva roba, era un pacient d’aquest hospital. També portava unes sabatilles peludes roses
amb orelles de conill. Estava a punt de dir-li que li quedaven bé, però quan vaig veure les
cicatrius de la seva cara, vaig canviar d’opinió. Dimonis, no.
“Eh” l’home va cridar la meva atenció. Un somriure esgarrifós es va formar en la seva cara,
fent-me sentir incòmode, posant-me els pèls de punta.
“Si?” Vaig contestar tan educat com vaig poder. Les meves mans tremolaven i
involuntàriament van començar esclafar el got de cartró, fent que el contingut es vesses.
“Vols saber perquè l’hospital és el lloc més espantós al costat del cementiri?” va xiuxiuejar en
la meva orella.
“Oh..Perquè?” Vaig respondre, evitant el contacte visual amb ell.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
84
“Per què els pacients morts romanen aquí. I de l’habitació que tu acabes de sortir? Algú va
morir-hi no fa gaire” M’hauria agradat no haver escoltat aquelles paraules. La pregunta era
suficientment esgarrifosa, i saber sobre la segona part va fer que se’m regirés estomac. Va ser
com si un asteroide colpegés el meu abdomen.
L’home va marxar i va riure per a si mateix, el seu riure amenaçant va enviar un calfred per
tot el meu cos. Llavors va desaparèixer en la foscor del passadís. Just quan estava a punt de
relaxar-me, vaig sentir com esbufegant la seva veu apareixia de nou. “És només una broma,
noi! Però qui sap... vigila amb els sorolls de cadenes penjant... Si els escoltes, significa que
l’esbudellador és a prop...”
El meu estomac probablement va girar 720º aquesta vegada. La sensació aquesta vegada?
Molt semblant als tirs d’una metralladora Gatling. Les seves paraules van enviar una
esgarrifança a la meva espina, i vaig dubtar de que desapareixes en cap moment.
“Només t’està espantant... No és veritat...” Vaig repetir-me a mi mateix mentre vaig caminar
cap al cubell d’escombraries i vaig llençar el got. No volent quedar-me més al dèbilment
il·luminat passadís, vaig arrossegar els meus peus de nou cap a l’habitació de la Tiffany.
Vaig seure en el tamboret del costat del llit. Encara està adormida. “Pot somiar en aquest
estat?” Vaig preguntar-me. Vaig sostenir la seva mà; i abans de que me n’adonés, la meva
ment es va allunyar i em vaig adormir.
Ffffffff......fffffff...
Un vent fort bufava a través de la pantalla de la finestra, i em va sacsejar despert. Vaig fregar-
me els ulls per treure’m la reuma i vaig mirar al rellotge. Per desgracia, només dos hores
havien passat “Maledicció...” vaig murmurar tan fluix com vaig poder. “Per què no puc
dormir una estona més?!”
Toc... toc... toc... toc... ...
D’acord, ara estic completament despert. D’una molesta branca colpejant la finestra a ombres
ballarines en el terra, no hi havia dubte que aquest ressonant soroll tenia alguna cosa a veure
amb fer-me estar morint de por. Gràcies a Déu que el soroll provenia de fora de l’habitació,
però de sobte, vaig sentir la necessitat d’anar al lavabo.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
85
“Uix... de tots els moments possibles, perquè ara?” vaig mossegar-me el llavi, dubtant de
poder aguantar-me fins que el dematí esclatés. No tenia altre opció que afrontar les meves
pors i encarar qualsevol criatura que estes amagada a fora.
Primer, vaig encendre el llum de la tauleta. La llum nomes cobria una petita proporció de
l’habitació, però era suficient. Llavors em vaig apropar a la meva germana dormida i vaig
besar el seu front. “Tornaré. Quedat aquí i espera’m, d’acord?” vaig xiuxiuejar a la seva
orella. Pot escoltar-me?
Vaig reunir el poc coratge que em quedava i vaig procedir a obrir la porta. Vaig donar-li un
últim cop d’ull abans de fer-ho.
Nyigggggg……
Fantàstic, portes grinyolants. Allò era una de les coses que més odiava. Semblaven espatllar el
moment o donar-te pel sac cada vegada. Quan vaig tancar la porta, vaig mirar a banda i banda
del passadís. Tot tenia un matís verd pàl·lid, i com més al fons del passadís, més fosc era —
foscor devoradora.
“No és res... ha de ser el soroll produït per una cadira de rodes o així...” vaig tranquil·litzar-
me jo mateix. Bé, era una possibilitat, ja que aquest edifici majoritàriament allotjava
minusvàlids.
Uns metres lluny de l’habitació de la Tiff estava el dispensador d’aigua, reomplert de nou.
Més lluny estava el bany, i vaig em vaig dirigir cap a dins. Vaig jurar-me a mi mateix que
seria ràpid com una rata corrent de nou a la ratera.
En el moment d’arribar, em vaig trobar amb quelcom que olorava terriblement malament.
Nauseabund. Repugnant. Podrit. Paralitzant. Aquestes van ser unes quantes paraules per
descriure l’olor. Vaig entrar al urinari més proper i vaig fer el meu assumpte. Quan vaig
acabar, vaig escoltar a algú entrar al lloc. Ràpidament, em vaig ajocar i vaig fer una ullada,
però tot el que vaig poder van ser les sabates de l’home.
Carall... El que vaig veure van ser un parell de sabatilles roses peludes amb orelles de conill!
“No pot ser!” la meva consciencia no podia creure-ho tampoc. Quines eren les possibilitats de
trobar-se a aquell home horripilant una vegada més?!
“Puaahg! Puaahg!” va gemegar l’home, fent sorolls de vòmits.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
86
“Ecsss!” Vaig notar els muscles de la meva cara engarrotar-se al olorar la familiar pudor
fètida. Merda... No ho puc suportar més... “Marxa, marxa, marxa!” Vaig cridar en la meva
ment mentre vaig pessigar-me el nas en desesperació, però l’aclaparadora pudor va penetrar el
meu nas amb facilitat.
“Molt millor després d’aquesta segona vegada!” l’home va riure per si mateix i va entrar a
l’urinari del costat que jo ocupava. La irritació i l’ansietat van captar fermament els meus
pensaments. Aquesta era la meva oportunitat de marxar d’aquest lloc sa i estalvi sense tenir
cap contacte amb aquest home. Només podia imaginar-lo de sobte estirant de la meva cama
quan menys ho esperés.
Poc a poc, vaig girar el pestell i vaig obrir la porta. La cortès actitud de tirar de la cadena va
travessar la meva ment. En aquest moment ja no tenia importància. Tenia que sortir d’allà.
Les cicatrius en la seva cara més aquells troços de vòmit van crear una imatge lletja — una
molt lletja imatge. En el moment de veure l’àrea de l’aixeta, vaig pensar que el meu cor
s’havia congelat.
Vòmit. Molts d’ells estaven repartits per la pica fins al terra. El rastre d’ell semblava
escampat a mà en el mirall, semblant maonesa.
Apropant-me a l’àrea va intensificar l’olor, fent que els meus ull s’humitegessin, però era
inevitable. Mentre vaig fer el meu camí cap a la porta (la porta cap a la llibertat), sensacions
de paranoia van arribar a la seva cúspide.
Vaig ser bufetejat... per quelcom dur... No puc recordar... No puc veure... El cap em donava
voltes... La vista borrosa... L’estomac més probable descompost per aquell moment... La
meva consciència, esvaint-se... Quelcom... moll, molt tou, i càlid...
Estrelles... i foscor...
Cling... ... cling... cling...
Capítol 3
U N M I N U T D E L L U M
Travis
“Ei, escolta noi...” Vaig escoltar a algú que em cridava.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
87
“Hola?” una de familiar.
“Que m’escoltes...?” No semblo recordar de qui és.
“Desperta!” una veu femenina va esclatar en la meva ment mentre vaig sentir el meu cos ser
sacsejat endavant i endarrere.
Vaig obrir lentament els ulls. La meva memòria estava encara confusa dels fets d’ahir nit...
Què va passar? Perquè estava jo estirat en un sofà de la sala del personal? Els doctors i les
infermeres m’estaven mirant com si fos una espècie de zombi que s’havia aixecat de la seva
tomba. Per evitar estar més avergonyit, vaig posar-me en peu.
Algú va obrir les cortines de la finestra, fent que la llum càlida del sol entrava per la finestra,
fent-me tancar els ulls. La primera cosa que va aparèixer en la meva ment va ser la meva
germana. “On és la Tiffany? Com està? Esta bé? Està desperta ja? Sortirem d’aquí aviat?”
M’estava morint per fer nombroses preguntes, però per alguna raó, em vaig quedar en blanc.
“Finalment, estàs despert,” una doctora em va somriure. Va ser ella la que va intentar
despertar-me.
“A on- A on sóc?” Vaig preguntar, el meu mesurador d’ansietat començava a pujar de nou.
“No et preocupis, noi,” em va tranquil·litzar, donant-me copets a l’esquena. “Estàs al centre
mèdic Asclepia, edifici B.”
Edifici B? Llavors on és l’edifici A? Vaig córrer cap a la finestra per fer una ullada. Per
alguna raó, ja no estava en el altre gran edifici que aquell doctor boig m’havia assignat i
m’havia donat una nit infernal.
De cop i volta, vaig sentir un dolor sobtat impactar-me, deixant-me dèbil. La mateixa doctora
em va agafar abans de que m’esclafes al terra com si fos un pastís.
“Encara estàs ferit dels esdeveniments d’ahir nit,” em vam dir mentre m’ajudava a aixecar-me
correctament. “Sembla que la trompada contra la porta t’ha deixat K.O.” “Eh?” Vaig
contestar, completament fora de joc. Una trompada amb la porta? Què? La meva memòria
estava encara confusa. Llavors, per empitjorar-ho, el mateix doctor imbècil d’ahir va entrar a
l’habitació. Encara portava aquell somriure sarcàstic a la cara que et donava la temptació
d’arrancar-lo. Es va apropar a la doctora que estava al meu costat.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
88
“He de dir-te, em.. Dra. Blaire” va dir-li en un to tremolós. “Només feia el meu treball.
Almenys digui’m abans de moure un pacient cap a un altre edifici!” “Si us plau Nolan,” la
Dra. Blaire va replicar-li amb els braços creuats. “Aquell edifici no és per a... per a aquesta
criatura.”
“No sóc una criatura...” Vaig intentar no interrompre però que em diguessin criatura o nen em
posava dels nervis. “Tinc 16 anys.”
El Dr. Nolan se’n va riure del meu comentari mesquí i va despentinar el meu cabell. Fantàstic,
ara sembla que veritablement m’acabi de despertar! Va preguntar per el meu nom, i li vaig
dir. Travis Oliver. Era tan difícil de recordar? Espera, li vaig dir el primer dia? Molt
oblidadís? No esperava això d’un doctor com ell...
“Així que, Travis!” va cridar, un somriure descarat plasmat en la cara. “La Dra. Blaire aquí
serà la nova doctora assignada al teu cas. Tens una sessió de teràpia a l’altre banda. Ens
veiem!” Em va dir adéu i va abandonar el lloc molt ràpid. Vaig sospirar alleuja’t. Al menys
tenia un millor doctor ara... creuem els dits. Però qui era aquest noi, en Preston? Desprès de
preguntar-li a la Dra. Blaire, vaig descobrir que l’home boig de l’altre edifici tenia aquest
nom. Si, d’acord, realment necessitava una sessió de teràpia. Déu meu, la seva cara encara
m’espantava. Com a mínim no el veuré en qualsevol moment aviat.
Sense res més a fer en la sala, em va guiar fora i em va acompanyar a algun lloc. “Com
t’anava dient,” va prendre la paraula, “hi va haver un informe ahir anit sobre un noi
desmaiant-se quan el conserge va obrir la porta del lavabo. Llavors—”
“Ara ho recordo!” Vaig cridar, sense voler interrompre la seva explicació. Ostres. Això
significa que en la cosa tova que vaig caure era... vòmit? La ràbia em va fer canviar la cara
mentre m’omplia de frustració. Per què no m’havia adonat abans?! Sense perdre un minut
més, vaig tocar-me els cabells i la meva esquena en busca de signes d’aquella fastigosa
massa. Quan vaig mirar a la meva camiseta, em vaig adonar de que ja no portava la mateixa
roba.
Cling……. cling……cling….
Un conserge va passar i ens va saludar. La Dra. Blaire va somriure i li va tornar el salut. No
obstant això, estava espantat desprès de saber que el soroll que vaig escoltar ahir era només el
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
89
carro que empentava l’home en els passadissos de l’hospital. Uix... quan l’ imaginació et juga
una mala passada...
La doctora va riure al veure la meva reacció. “No et preocupis! Et varem rentar i canviar de
roba. Només recull-la a la recepció quan estiguis llest per marxar.”
Que vergonyós... Setze anys i m’estaven banyant com a un nadó. El meu rostre va
envermellir, I vaig estar callat fins que vam arribar al nostre destí, l’habitació 233. Els mobles
i la decoració interior semblava més moderna que el de l’edifici A, i hi havia un lavabo
personal al racó de l’habitació. Hi havia quelcom en el ambient d’aquesta habitació que em
feia sentir com a casa.
El primer que vaig veure va ser la meva germana que estava asseguda en el llit, amb una
infermera donant-li l’esmorzar. Sorprenentment, era la mateixa infermera horripilant que
subjectava la xeringa en el meu somni d’ahir anit. Vaig intentar córrer cap a la Tiffany per
donar-li una abraçada, però un dolor sobtat em va colpejar de nou, obligant-me a reduir la
velocitat. La Dra. Blaire va ajudar-me fins que vam arribar el seu llit.
“Tiffany!” vaig cridar, i ella em va somriure subtilment mentre ens abraçàvem.
La infermera al costat d’ella li va oferir un altre cullerada de l’esmorzar, però per a la meva
sorpresa, la Tiffany va respondre toscament i va enviar la cullera a volar, “Allunyat de mi!”
Vaig sospirar amb frustració, la infermera va recuperar la cullera, va girar-se cap a la doctora i
va dir bruscament “Dr. Blaire, es nega a menjar! Ni una queixalada!” “Deixa-m’ho a mi,” va
respondre la doctora mentre li va treure el bol i la cullera.
Un gran somriure es va formar en la cara de l’ infermera al tenir permís per marxar. Va sortir
de l’habitació, alegre i despreocupada. Vaig sentir el mateix. No voldria una infermera com
ella per a nosaltres... No obstant això, no pensava que una infermera d’aquest tipus se’ns
assignaria, encara no em puc creure que el meu malson es fes realitat, encara que fos per una
persona.
“Com et dius?” La Dra. Blaire va preguntar-li educadament mentre rentava la cullera.
“No és assumpte teu,” va respondre Tiffany, creuant-se de braços.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
90
“Oh... Però no t’agradaria que es dirigissin a tu correctament en lloc de ser anomenada
‘Senyoreta’ tota l’estona…?” es va asseure en el tamboret del seu costat i va posar la mà a
sobre de la mà de la Tiffany.
“Està be... és Tiffany,”la meva germana es va relaxar una mica, però va retirar la seva mà com
si estigués espantada dels gèrmens.
“Tiffany. No t’agrada que et diguin per el teu nom preciós?” la Dra. Blaire va somriure-li
efusivament, però la meva germana no li va tornar. No va respondre però simplement va
agafar la cullera i el bol que se li havia donat. Sembla sentir-se més confortable amb ella al
seu voltant.
“Menja’t l’esmorzar Tiffany,” vaig insistir-li, veient l’escalfor de la sopa evaporar-se. Va
assentir en resposta.
“Vols que te’l doni?” La Dra. Blaire va preguntar amablement. Aquesta era la primera vegada
que ens tractaven tan dolçament. Normalment els doctors o les infermeres simplement ens
deixarien sols, però la Dra. Blaire és molt diferent. Tenia aquesta aura digna de confiança al
seu voltant.
“No, ho puc fer jo sola,” va respondre la meva germana. Després, va donar glops a la sopa
com si no hagués menjat en dies. Va demanar per els segons, i va aconseguir el que volia.
Satisfent els seus desitjos. Quan va acabar, es va dirigir de nou a dormir.
Vaig somriure. Finalment, podia descansar tot i haver perdut un dia d’escola. L’examen de
ciències no m’havia de plantejar gaires problemes. Suposadament, l’havia de vigilar, però la
Dra. Blaire volia parlar amb mi fora de l’habitació.
Al costat del dispensador d’aigua, vam parlar tan fluix com vam poder. Li vaig dir tots els
nostres antecedents familiars i els esdeveniments abans de que ella comences els seus intents
de suïcidi.
Un parell de mesos abans, els nostres pares es van divorciar. Finalment, els nostre pare, va
decidir abandonar-nos als quatre per cercar els seus propis desitjos. Fa tres setmanes va ser la
graduació de la nostre germana gran Tina. Durant la cerimònia, quelcom va anar malament.
No sabia perquè, però de sobte va començar a estossegar sang quan estava recitant el seu
discurs de comiat. La vam portar ràpidament a l’hospital; però desafortunadament la mort va
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
91
ser més ràpida que nosaltres. La autòpsia va mostrar que havia estat enverinada per cristalls
de estricnina.
La setmana desprès d’això va ser quan el nostre germà gran Tybalt va desaparèixer sense dir
una paraula. Tampoc sabia les seves raons. Buscar-lo era més que impossible, ja que podia
estar a qualsevol lloc. Encara que m’ho hagués plantejat, el meu temps s’havia acabat abans
de que comences. El dia desprès de la seva desaparició, les noticies van emetre sobre un noi
de divuit anys estès al costat d’un contenidor, mort. No hi havia dubte sobre això – el cadàver
pertanyia al meu germà. Resquills de vidre trencats van ser trobats a prop. Li havien donat
cops de porra fins a morir. Diverses vegades al llarg d’aquesta setmana, la Tiffany havia
intentat suïcidar-se. Si no fos per els meus instints de germà corcorant-me per dins, seria
l’únic que romandria avui. Les morts dels meus dos germans van ser inesperades i massa
aviat. I ara, veient a un altre germana al límit entre la vida i la mort, m’està matant. Aquesta
vegada, és auto infligida. De cap manera anava a permetre morir un altre germà mentre jo el
vigilava.
La Dra. Blaire va escoltar atentament al llarg de tota la conversació, els seus ull fixats en mi.
Vaig sentir algunes llàgrimes formar-se al voltant dels meus ulls, i podia veure els seus
humitejar-se també. No la culpava, ja que una bona persona com ella mostraria empatia. Si
veus algú plorar, sents la necessitat de plorar amb ells també. Era alguna cosa així. Un nus es
va formar en la meva gola quan intentava aguantar-me les llàgrimes; però era insostenible i
van brotar involuntàriament.
“Està bé,” va tranquil·litzar-me donant copets i fregant la meva esquena dolçament.
“Deixa-ho anar tot. Et sentiràs millor.”
“Gràcies doctora...” vaig dir-li mentre vaig arribar a la caixa de mocadors al costar del
dispensador per eixugar les meves llàgrimes. Desprès d’una llarga conversació, ens vam
dirigir de nou a l’habitació de la Tiffany i ens vam trobar els problemes enperant-nos.
El llit estava buit.
Desconsolat – Capítol 4
L A L L U M D E L A L L I B E R T A T
Travis
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
92
“Tiffany!” Vaig cridar a tot pulmó mentre vaig córrer al seu llit i vaig treure els llençols
blancs. Completament buit. No hi era enlloc. La dextrosa unida suposadament al canell estès
al terra, els líquids vessant-se. Vaig mossegar-me el llavi en desesperació. On podia haver
anat?
“No ha pogut–!” La Dra. Blaire va xisclar, apuntant a la finestra oberta amb les cortines
arrencades.
Vaig seguir-la, i tots dos vam fer una ullada. No podia creure els que els meus ulls veien. Allà
era ella, en el sòlid terra. Els seus ull eren tancats. El seu cos no es movia. Vaig creuar els
meus dits, esperant que només estigués inconscient. Al mateix temps, volia cridar a tot pulmó.
En que estava pensant?! Havia saltat de una segona planta! I no m’atreviria a dir només una
segona planta, per què el impensat podria haver passat ja.
Com aquella famosa frase, la tragèdia apareix quan menys ho esperes. La Dra. Blaire va
agafar el telèfon de la paret i va trucar a recepció, “Emergència! Repeteixo, emergència!
Habitació 233 pacient ha saltat de l’edifici.” Va penjar el telèfon de nou i violentament em va
sacsejar, “ Queda’t aquí, d’acord? No et moguis!”
Va sortir de l’habitació a una velocitat vertiginosa, deixant-me sol. El sacseig em va deixar
dèbil, seguit per un altre atac de mal de cap. No entenia perquè m’havia ordenat que
m’assagues aquí i esperés, però vaig seguir les seves instruccions en comptes de prendre
represàlies. Des de la finestra, podia veure al personal carregant-la en un llitera, i portant-la a
algun lloc. La Dra. Blaire em va veure i va assentir.
Contar els minuts va ser l’única opció que tenia i això va ser el que vaig fer –vaig mirar a la
minutera mentre es movia lentament. Mentre esperava, esdeveniments del passat van
començar a tornar a mi; i les parets blanques de l’habitació eres com quadres blancs per pintar
aquests records...
Era un altre típica tarda de dissabte, i els tres de nosaltres vam anar al parc Evergreen i vam
jugar junts mentre Tybalt es va quedar a casa encarregant-se del pare. La major part del temps
aquell dia la vam passar a la zona de jocs, que era la part més nova del parc.
La Tiffany ens va demanar que la portéssim als gronxadors; i evidentment, vam acceptar. Qui
diria que no a la estimada germana petita? No hi havia millor sensació que ser empentat en el
aire com si estiguessis volant pel cel.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
93
“Més! Més alt!” la Tiffany cridava amb entusiasme mentre empentava la seva esquena. Grans
somriures estaven dibuixat a les nostres cares mentre escoltàvem la nostra germana cridar
d’alegria.
“Travis, pots manejar dos a la vegada?” La Tina reia per sota el nas mentre s’asseia al
gronxador del costat de Tiffany. Vaig contestar amb un “si” confident, i no va ser molt més
tard fins que les dues estaven gaudint de la brisa. Mentrestant, estava en el terra empentant les
seves esquenes quan gotes de suor es van formar en el meu front. No m’importava gaire ja
que elles estaven gaudint. La seva alegria era la meva alegria. Era com si la nostres emocions
estiguessin sincronitzades la dels uns amb la dels altres.
“Travis! Tina! Mireu, estic volant!” Va exclamar la Tiffany mentre es va deixar anar de la
cadena i va alçar les mans en el aire.
“De ben segur!” La Tina reia mentre es gronxejava fins i tot més alt. La diversió omplia l’aire.
Això va ser el moment més feliç de la meva vida... O això pensava. Qui sabia que un moment
tan sublim seria possible de destrossar?
Brchack!
En el moment que vaig escoltar les cadenes trencar-se, els somriures en les nostres cares van
desaparèixer ràpidament mentre la miràvem volar del seu seient i aterrar en el sòlid terra.
Ràpidament, vam córrer cap a ella per comprovar el seu estat.
“Tiffany! Estàs bé?!” La Tina va xisclar, ajudant-la a aixecar-se. Quan la Tiffany ens va
ensenyar el seu genoll, vaig cridar d’horror, veient el porpra blavós matís del seu morat.
A causa de la seva ferida, la resta del nostre temps per jugar va haver de ser suspès. No era
capaç de caminar correctament, així que vaig tenir que portar-la a collibè. La Tina va donar
una mica de gelat de maduixa per ajudar-la a sentir-se millor, però la Tiffany no va somriure
durant la resta del dia. Mai oblidaré les paraules al arribar a casa.
“No vull anar al parc mai més.”
La paret va parar d’alguna manera de reproduir aquells record quan vaig escoltar una veu que
provenia de fora. Era la Dra. Blaire exclamant, “Ha patit lesions mínimes. Caure a les
escombraries abans de aterrar al terra la va salvar. Gràcies a Déu!” Això em va fer tornar en
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
94
sí. Que està passant? Vaig reposar la orella a la porta per escoltar en secret, però
inesperadament, la porta es va obrir de cop, esclafant-me contra la paret.
“Travis?!” Va xisclar la Dra. Blaire mentre em treia d’allà. “Et vaig dir que t’estiguessis
quiet!” Va ficar la mà dintre de la seva butxaca i em va donar una pastilla abans d’afegir,
“Aquí tens, pren això. És una aspirina –per el teu mal de cap. Si us plau… simplement seu i
descansa...”
Aquell cop va semblar com si perdés un cinc per cent de la meva memòria... Bé, alguna cosa
així. Naturalment, vaig acceptar la medicina, però la meva atenció estava centrada en la meva
germana que estava sent assistida al llit per la mateixa horripilant infermera. Van embolicar-li
diversos bandatges al voltant del seu cap. A jutjar per el drap ben embolicat al voltant de la
cama dreta,s’ ha hagut de fer un esquinç al menys. Gràcies a Déu, de veritat... Quasi pensava
que semblaria una mòmia quan tornés.
“Tiffany!” vaig cridar-la amb una veu severa. Després de cridar però moltes vegades, vaig
adonar-me que la meva veu començava a esdevenir ronca. Ella no va respondre, però els seus
ulls estaven oberts de bat a bat.
“Per què...? Per què vas saltar per la finestra?!” Vaig exigir-li respostes. Podia sentir una vena
bategant en el costat del meu cap mentre la ràbia es construïa.
“Jo... volia volar,” el seu discurs era indistint mentre continuava “...volar així puc trobar-me
amb la Tina i en Tybalt a dalt en el cel.” Les llàgrimes van començar a regalimar els seus ulls
marrons, però no es va molestar a eixugar-les. Volar? Aquesta era l’única raó per la qual va
saltar?! Va sentir que es mofaven de mi quan vaig escoltar la seva resposta.
La horripilant infermera va cridar a la seva resposta, cloent els punys amb força.
“Estàs delirant! Això... Això és impossible!” pel que semblava, estava a punt de clavar-li un
cop de puny; però com que estava tractant amb un pacient, òbviament no estava permès.
Encara que ho fes, la detindria.
La Dra. Blaire va intentar calmar-la, colpejant la seva esquena. “Resoldrem això d’alguna
manera, Agatha. Deixem-la... donem-li simplement el seu temps per descansar.”
L’Agatha va mirar malament a la Tiffany abans de sortir de l’habitació. Mentrestant, la Dra.
Blaire es va quedar amb nosaltres dos i va mirar a la Tiffany. No va passar molt de temps
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
95
abans de que la meva germana se n’adonés i s’enrabiés. “Que et passa doctora? T’importaria
preocupar-te dels teus assumptes?” No puc creure-ho... Les seves accions mostraven com si
s’hagués oblidat el que la doctora havia fet per ella durant l’esmorzar. La Tiffany després va
intentar aixecar-se per empènyer-la, però vaig contenir-la just a temps abans de que les seves
cames comencessin a fallar.
La Dra. Blaire no va contestar; però per la mirada dels seus ulls, podia dir que es volia quedar.
Evidentment... sabria molt greu ser rebutjat per el teu pacient!
Ella només intentava ajudar... Però no tenia altre opció, i estava obligada a marxar per tal de
prevenir cap altre agressió per part d’ella. Va tancar la porta en el més suau so que es pot, els
seus ulls mirant-nos d’amagat abans de que la porta fes clic.
“No tenies perquè fer això...” Vaig dir-li, el meu rostre capcot.
“Per que m’havies de salvar de nou?” Va respondre’m bruscament, els seus ulls encara inflats
i la seva cara tacada de llàgrimes. “Estava tan a prop... tan a prop! Si el contenidor hagués
estat buit, hauria aterrat plana tal i com havia previst!” “No vaig ser jo...” Vaig mossegar-me
la llengua en resposta. “ella va fer la trucada, però estava molt preocupat per tu, Tiffany!
Pensava que tu eres... tu eres...”
“Tu eres que?” va respondre ella despectivament, posant els seus ulls en blanc.
“És només una broma, noi! Però qui sap... vigila amb els sorolls de cadenes penjant... Si els
escoltes, significa que el segador és a prop...”
Les paraules de l’home boig es repetien en la meva ment. No ho puc suportar. Encara que no
creia en fets sobrenaturals, perquè vaig creure en això com a una possible raó del perquè ella
havia desaparegut aquest dematí? Puc escoltar a la Tiffany repetir-se, però la meva ment era
en algun altre lloc.
“Patètic,” em va empènyer, la seva cara sense emoció. El impacte va fer que caigués al terra.
Va ignorar la meva ganyota i va estirar el llençol, preparant-se per dormir de nou. “Deixa’m
en pau,” va demanar severament, encarant-se a mi.
No vaig respondre. Originalment, tenia planificat preguntar-li per què havia intentat suïcidar-
se, però les probabilitats d’aconseguir una resposta semblaven poc probables després
d’escoltar les seves paraules.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
96
“No et preocupis,” va murmurar sarcàsticament, estirant-se de panxa enlaire, “No es que
estigui planejant suïcidar-me de nou... per ara.”
Desconsolat - Capítol 5
SOTA LA FULLA
Tiffany
Un parell de dies van passar, i tristament, els meus bandatges van ser trets. La roba blanca era
un accessori molt fi. De fet, no tenien perquè treure-me’l. Aquell moment quan estaven treien
lentament aquelles tires... Encara puc recordar-ho vívidament. Semblava com si arranquessin
una part de mi. Van restablir la meva habilitat per caminar per aquí de nou, però em van dir
que tingués cura i van enumerar totes aquelles merdoses normes de seguretat. Ara, estic
mirant un estúpid xou a la televisió. Prèviament, van intentar donar-me joguines barates per a
proporcionar-me una mica d’entreteniment. Que ximples... Si volien fer-me feliç, m’haurien
de deixar moure per aquí a lliure albir.
Al sentir el pom de la porta girar-se, vaig apagar la televisió i vaig veure en Travis ajudar a la
doctora portar safates de menjar. “No em diguis que ella menjarà amb nosaltres...” Vaig
mossegar-me el llavi, estremint-me a la possibilitat.
Em va entregar una safata que contenia el meu menjar preferit, pasta al pesto. Apa... estava
somiant? Però la meva indignació cap a ella encara cremava com un centenar de sols, i no em
detenia de dir-li, “Què vols?”
El silenci va ser la seva resposta. En comptes d’això, va rentar i donar-me una forquilla i un
ganivet. Just quan els meus ulls estaven a punt de brillar a la vista d’això, en Travis va
arruïnar el moment donant me un cop de colze, recordant-me que mostres una mica més de
respecte. “Bé, sempre que no sigui aquella infermera malhumorada. No la puc suportar.” Vaig
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
97
comentar, mirant fixament a les costelles de xai d’en Travis i l’amanida de patata de la
doctora.
Els tres vam començar a menjar. Em vaig concentrar en el meu menjar i el vaig assaborir,
com si no hagués menjat en dies. De fet, deixa’m reformular això. No havia menjar un menjar
tan suculent fins ara! En general, em menjo els plats que em dona la infermera malhumorada
la qual, per alguna raó, no tenen ni gust a menjar.
De debò. Com podria algú ser tan dolent cuinant? Bé, no em preocupa en aquest moment. A
qui li importa si aquest àpat que ha passat tant de tant en tant és una escapatòria al meu
desordre alimentari. Al menys és alguna cosa diferent comparat amb les patates fregides que
em vaig menjar abans de venir aquí. No vaig oblidar la dolça sensació que em va produir
empassar-me gairebé un pot de patilles somníferes. Per què, oh per què el meu germà va
haver d’aturar-me quan les portes cap a la llibertat estaven apunt d’obrir-se?
Quan quedava poc al plat, la doctora li va demanar que emplenes de nou els nostres gots
d’aigua. Valia la pena treure-li una foto a l’expressió de la cara del meu germà i incinerar-la.
Pensava que estaria sana i estalvia amb la doctora vigilant-me. Bé doncs, tindré que
demostrar-li que estava equivocat...
Tot i així... perquè no em deixaria sortir d’aquí? L’odiava... Odiava a l’infermera... i per sobre
de tot, menyspreava aquesta doctora de davant meu que no parava de tractar-me tan
educadament. Ecus! La seva dolçor m’estava matant!
“Tiffany...” va xiuxiuejar la doctora, però vaig fer veure que no l’havia escoltat i simplement
vaig gaudir del meu menjar. “Deixem estar ja!” Vaig grunyir en el fons de la meva ment. Vaig
dirigir la meva mirada per tot arreu fins que vaig aturar-me en quelcom amb el qual era
familiar. Sense mencionar que era el meu objecte preferit.
Afortunada! En Travis havia descuidat el seu ganivet en el plat abans de marxar de
l’habitació. Vaig mirar-me’l abans de que la doctora em cridés l’atenció de nou. Finalment, li
vaig donar una resposta, “Què?”
“Per què vols matar-te a tu mateixa tan desesperadament?” Va preguntar-me. Per la seva
mirada, no desitjava irritar-me. Tristament, del que ella no s’adonava era que ja estava
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
98
emprenyada des del principi quan va cridar pel meu nom. Apartant de la meva vista el
ganivet. “ He de donar-te el menjar amb la cullera?” vaig carrisquejar les dents.
“T’ho preguntaré doncs,” vaig intentar desafiar-la. “Per què hi ha gent que vol acabar amb la
seva vida?”
Semblava sobresaltada per la meva “resposta” i va dubtar abans de respondre, “Perquè... bé,
hi ha diverses respostes...” Em vaig adonar que es sentia incòmode, veient com
involuntàriament feia puré les patates i punxant l’enciam. Si es trobava incòmode amb aquest
assumpte, perquè es va molestar en treure el tema en primer lloc?
“Però quin és el quid de la qüestió?” Vaig preguntar, per a que respongués la seva pròpia
pregunta. Volia escoltar el que havia de respondre i que li donés alguna volta al cervell.
“Ells...” va empassar, no volent anar més lluny. “Senten que no tenen un propòsit en la vida –
com si es trobessin es un carreró sense sortida.”
Ja està. És millor si un mateix es contesta la seva pròpia pregunta a que te la fagin acceptar.
Vaig començar a menjar de nou i vaig dir fredament, “Exacte. Ara ja ho saps.” Però la meva
atenció estava centrada en el ganivet no molt lluny de mi. Uns metres més enllà hi havia el
lavabo personal. “Perfecte. Simplement perfecte.” La meva consciència va riure. També ho
vaig fer jo.
“Però que et va fer pensar que havies arribat a un carreró sense sortida?” Va insistir-hi encara
més la Dr. Blaire, fent-me emprenyar indefinidament. Què persistent!
“Si us plau,” Vaig respondre finalment en un to sarcàstic. “Quin sentit té doctora? No
tornaran. Em van deixar. Tots ells. Sense dir adéu. Les cicatrius del meu cor no estimat i la
meva ànima trista són molt profundes per tu com per obrir-les amb el bisturí i treure-les com
si fos un tumor. No funciona d’aquesta manera. No pots resoldre les coses tan fàcilment com
és suturar.”
“Si marxo, després com a doctora teva que sóc, hauré fracassat. Abandonar-te? Això és
irracional.” Va insistir, agafant la seva forquilla i contemplant el seu plat. Va ser quan a
propòsit vaig llençar la meva forquilla. Afortunadament, va rebotar contra la tauleta de nit i va
aterrar sota el llit. Tiffany, ets un geni!
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
99
“Deixa’m agafar-ho per tu,” Es va oferir amb un somriure. Vaig somriure per a mi mateixa i
vaig prendre el ganivet d’en Travis abans de que s’aixequés. Ràpidament, vaig amagar el
ganivet a la butxaca de la camisa de dormir, però no hi cabia tot! El mànec era evident, i quan
vaig veure que la Dr. Blaire em mirava, vaig col·locar la meva mà per sobre la panxa, cobrint
la meva butxaca a la vegada. “Hi puc anar?” vaig apuntar al bany de la cantonada de
l’habitació.
“No hi veig perquè no.” Va contestar amb un altre dels seus somriures molestos. Mentre ella
va anar cap a l’altre costat de l’habitació a rentar la meva forquilla bruta, vaig intentar
moure’m el més ràpid possible. Estúpida cama... L’esquinç em feia anar més a poc a poc de la
meva velocitat normal. Una vegada vaig tancar la porta, vaig escoltar en Travis tornar.
“P-perdona per trigar tant,” vaig escoltar-lo disculpar-se profundament, encara intentant
recuperar la respiració. Després de les seves paraules el van seguir un seguit de petjades i
sorolls. Vaig escoltar un “ahh” d’ell, potser un sospir després d’haver begut una mica d’aigua
fresca. Llavors es va escoltar de nou la seva veu, “Digues, on és la Tiff”
Un curt silenci va prosseguir, i després, va parlar de nou, “Ei, on és el meu ganivet?”
Immediatament, vaig tancar amb cadenat – just a temps abans de que el meu germà comences
a colpejar i girar el pany frenèticament. Bastant observador per la seva part per haver-se
adonat, encara que uns segons tard. “Tiffany!” va cridar. No vaig respondre. “Catxis es...” va
interrompre’s.
Oh, pobre germà meu... No ho va veure venir. Aparentment, la doctora tampoc ho esperava.
Mai ho va fer. Que ximple...
“Queda’t aquí, confia en mi,” vaig escoltar una veu severa. Gràcies a Déu, va marxar ella,
marcat per el soroll de una porta al tencar-se. Aquest era el moment per a executar la segona
part del meu pla. Si tot anava bé aquesta vegada, seria lliure. Només havia d’assegurar-me de
que Travis no s’interposava en el meu camí de nou.
Vaig dirigir el ganivet cap a la llum, i va brillar, mostrant la seva fulla força bé. Amb cura,
vaig passar tall de plata per la meva pell suposadament impecable a través de la meva carn
d’aquí cap allà per a provar. Volia veure la qualitat d’aquesta fulla, i tal i com esperava, va
dibuixar una línia en el braç esquerre. La sang lentament va regalimar com gerds florint, i
vaig somriure amb sorpresa i orgull.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
100
“Aquella lamentable doctora no se’n va ni adonar quan el vaig agafar.” Vaig riure en el meu
petit món i vaig alçar el ganivet una vegada més, mirant el meu propi reflex.
“Sé que estàs aquí dins, respon-me!” va suplicar el meu germà, però vaig fer veure que no les
escoltava.
El ganivet d’en Travis però no estava gaire net, amb trossets de costelles de xai per aquí i per
allà. Vaig rentar-lo amb aigua calenta i vaig procedir a arrossegar-lo per les rajoles per
comprovar que estigues ben esmolat. Va produir un soroll estrident, similar al de una ungla
esgarrinxar una pissarra.
“És perfecte,” Vaig murmurar per a mi mateixa. Estava preparada, i també ho estava el
ganivet; però el moment va ser una vegada més interromput per els crits de preocupació del
meu germà. “Tiffany! Ei!” va colpejar la porta una vegada més. “Què estàs planejant?!”
“Oh Travis...” vaig remugar per a mi mateixa mentre cuidadosament vaig baixa la tapa del
lavabo i vaig seure en ella mentre mirava fixament al mirall de davant meu. “És inútil per la
teva part,” vair murmurar amb un riure de satisfacció, preparant-me. “Germà, si sabessis el
que vull... No em salvis aquesta vegada. Només t’arrastrarà al amarg abisme de la depressió,
un lloc en que he romàs durant molt de temps.”
Si el déu de la mort estigués aquí, el rebria amb els braços ben oberts. Potser em deixarà la
seva dalla, I per fi la mort es durà a terme en només un simple moviment . Sang vaporitzada
seria la ultima cosa que veuria abans de que la completa foscor abastés la meva vista. La idea
era meravellosa, però impossible que passés. Després de tot, era només una imaginació.
Sense dubtar-ho més, vaig arrastrar el ganivet per el meu braç dret, creant un gran tall que
ràpidament es va convertir en una ferida. El dolor no em detenia. De fet, després de fer-ho
diverses vegades ja, m’havia acostumat juntament amb l’olor metàl·lica de la sang. En altres
paraules, m’havia entrenat a mi mateixa a ser insensible i indiferent. En segons, el terra que
abans era un blanc brillant estava tenyit amb taques de sang – la meva sang.
Després, vaig fer un tall corb en la cama esquerra, ja que la dreta encara estava esquinçada. La
fulla va començar a degotar molta sang, així que també vaig decidir pintar el mirall amb un
matís de vermell. Després, dos talls més en el meu canell dret.
Crec que aquesta vegada havia anat massa lluny, veient la quantitat de sang que estava
vessant. Però quan es tractava d’això, no hi havia límit. Quant més, moltes més possibilitats
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
101
de marxar d’aquest món. Però la meva ment no estava d’acord amb mi, i vaig arrufar les
celles quan vaig adornar-me que la meva vista es tornava borrosa. Abans de que pogués fer-ne
cap altre més, la meva consciència va començar a esvair-se. Vaig reunir tota la força que em
quedava per mirar al mirall una vegada més.
Però la visió del que estava reflectint em va paralitzar.
Vaig veure... Vaig veure la meva pròpia cara de horror una vegada més. Es presentava en dos
costats: una amb una nena ingènua, i l’altre un home boig. Quin dels dos era més jo? Per què
m’estava mirant amb aquells ulls verds que semblaven perduts en les ones de la vida? Les
ulleres al voltant dels seus ulls s’anaven tornant més negres per segons, i les seves pigues em
perseguien. El seu cabell color caramel estava tot despentinat! No hi quedava res de
aparença! El seu arrufament de celles semblava el del dolent de una pel·lícula, i la seva
camisa d’anar a dormir tacada la feia semblar una criminal en sèrie. Vaig tocar el vidre fred; i
ella va fer el mateix, donant-me la sensació de que em volia atrapar. Per què, oh per què
m’estava tractant així? “M’espanta! M’espanta!” vaig xisclar, deixant caure el ganivet
espantada.
“Per allà!” Vaig escoltar la veu de la doctora, sorprenent-me. El pom de la porta es sacsejava
violentament, mostrant senyals de que algú estava intentant obrir-la. Immediatament, vaig
recolzar-me en la paret i vaig descansar la cama esquerra en la porta d’una manera
perpendicular. Al moment de fer-ho, vaig sentir un dolor agut a l’altre cama. “El ganivet!”
vaig carrisquejar quan vaig apartar la cama del terra i vaig veure que me l’havia ferit
involuntàriament.
I això va ser tot. La pèrdua de sang ja m’estava aclaparant; amb prou feines podia distingir
l’escena al meu voltant. Tot es mostrava en un blanc, vermell i gris desenfocat. I ara cap a on
va el meu cap? Cap al terra –fins el fons. En el moment que vaig xocar contra el terra, les
portes es van obrir, i vaig escoltar un soroll similar provinent de fora.
“Sóc un monstre...” vaig murmura abans de cloure els ulls, allunyant-me de la realitat.
Desconsolat – Capítol 6
E N T R E C R E U A T S
Travis
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
102
Vaig despertar-me sota una llum brillant i tot borrós. La meva ment encara estava confusa, i
podia sentir com el meu mal de cap tornava... Quan el meu cos es va ajustar, el ulls em
mostraven que estava en una habitació diferent. Ja no estava a l’habitació de la Tiffany, però
reconeixia el meu entorn i vaig identificar exactament la meva ubicació bastant ràpid – el saló
del personal. Havia d’admetre, aquest mes havia sigut un maleït passeig en una muntanya
russa cap al mon dels mal somnis, i ahir va ser un altre escena terrible. Mai abans havia vista
tanta sang, i recordar-ho em feia encongir-me.
“Per fi, estàs despert! Gairebé arribo a pensar que has mort dormint!” El Dr.Nolan va ser el
primer en saludar-me, per desgràcia. Quina meravellosa manera de començar el dia, veritat?
En resposta, li vaig donar l’esquena. Per descomptat, va donar-se compte i va sospirar.
“Encara m’odies, oi? Bé, la Dr. Blaire està en una reunió ara, i m’ha demanat que et porti amb
la Tiffany.” Això havia sigut el màxim que li havia escoltat dir, en un to seriós en comptes del
sarcàstic.
Després vaig donar-me compte.
“Què?” Vaig aixecar-me immediatament, el meu rostre esdevenint vermell i el meu cor
bategant ràpid. “L’has deixat sola?” vaig cloure el meu puny fort en frustració. Si no fos
perquè ell és un doctor o algú “important” aquí, el meu puny hauria esta en la seva galta ja!
“Noi, relaxa’t...” va alçar les mans amb espant en la seva cara, però el to de la seva veu
demostrava el contrari. “Té una nova habitació amb tots els objectes punxeguts i decoracions
eliminades. Dimonis, han tret fins i tot les cortines! L’Agatha l’ha emmanillat, així que de cap
manera tornarà a fer-ho!” vaig mirar-lo feroçment, i els músculs de la seva cara es van tensar,
“Està bé noi, et portaré a la seva habitació per mostrar-te el que vull dir!”
“Està bé...” vaig murmurat sota els llavis, acceptant. Vaig arrastrar les cames tota l’estona. Si
no fos per la Tiffany, no estaria fent això. Vam travessar per l’interminable passadís sense
parlar l’un amb l’altre, just com volia. Quan vam passar per l’habitació 233, vaig veure un
cartell que deia “Indisponible” imprès en ell. Suposo que a l’havien mogut d’habitació... Tan
aviat com vam arribar a la porta de l’habitació 259, va marxar i es va acomiadar amb la seva
veu arrogant habitual.
“Parla’m… Parla’m… Parla’m…”
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
103
Vaig escoltar una veu que provenia de l’interior, seguida per un calfred recorre tot el meu cos.
Immediatament, vaig obrir la porta i vaig entrar, per a ser descobert per la meva germana
mirant fixament al aire parlant amb ella mateixa. Estava contínuament balancejant-se
endavant i endarrere en el llit. El seu cos estava arronsat amb una de les seves mans
embolicant les seves cames. En comptes de la fantasmal camisa d’anar a dormir blanca,
portava una de sedosa blava. La seva cara no mostrava emoció, i les seves ulleres fosques eres
obvies. No va dormir ahir anit? El següent del que vaig adonar-me’n va ser la gran quantitat
de cinta groga que deia “NO ENTREU” escampat per tot el voltant del lavabo al racó de
l’habitació. A part d’això, diversos mobles no hi eren.
“Parla’m… Parla’m… Parla’m…”
“Tiffany...?” Vaig cridar-la dubtant. S’ha tornat boja? Tenia bandatges tot al voltant de les
seves ferides, i el seu canell esquerre era reprimit per unes manilles lligades en el fons del llit.
No va ser un minut o dos després fins que finalment es va adonar i em va mirar.
“Travis...” va murmurar espantada, mirant-me d’una forma que va travessar la meva ànima.
“Estàs aquí per fi... Ara escolta...”
Vaig romandre en silenci, i vaig escoltar, tal i com va demanar; però que havia d’escoltar? No
hi havia ningú més en l’habitació excepte nosaltres dos. Quin altre soroll escolto? Res més
que les molles del llit responent al seu balanceig.
“Els escoltes?” va preguntar, apuntant-me. “Vaig veure les teves dificultats... escoltar els teus
crits... els teus ulls vermells...” va murmurar. No vaig entendre res. Que estava passant per la
seva ment? Totes aquelles tonteries m’estaven fent al·lucinar.
“La mort... és... és la meva millor amiga...” Al escoltar les seves paraules, vaig córrer cap a
ella immediatament i vaig donar-li una bufetada. Estava tant enfadat que no vaig poder fer
altre cosa. No obstant això, no va semblar que li fes mal en absolut, veient que no va
reaccionar. Potser vaig exercir molt poca força, o ella era completament insensible al dolor
després d’aquets intents.
“Que estàs dient?!” Vaig cridar-li, les meves llàgrimes recorrent les meves galtes de la
frustració que sentia. “Què està passant amb tu? Aclara’t??! No ente —“
“Shhhhhh... calla...” va silenciar-me premen es seus dits als meus llavis. Va apuntar cap al
sostre, i vaig mirar. Res. No hi havia absolutament res a part de la pintura color crema i les
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
104
llums. Tenia un amic imaginari que no podia veure? O potser ella tenia l’ull? La meva ment
era un remolí d’especulacions i pensament esgarrifosos que no volien anar més lluny. Si la
meva idea estúpida era veritat, estic acabat, però a hores d’ara, les meves cames eren com la
gelatina.
“La Tina i en Tybals em van dir...” va xiuxejar-me a la orella, “que ens han trobat molt a
faltar... especialment a tu.” Després es va retirar de sobre meu, i va posar les mans sobre les
meves, i va somriure sinistrament. “anem a trobar-los” Al escoltar això, vaig cridar i fer-me
enrere fins que la meva esquena va topar amb la paret sòlida, les mans esteses sobre ella. “Et
– et van dir això?!” Vaig preguntar, espantat.
“De que estàs tan espantat?” va preguntar, alçant la cella. Després va estendre la seva mà cap
a mi i va somriure’m incòmodament, tant que va provocar-me papallones al estomac.
M’estava convidant a que acabéssim amb la vida dels dos? Només pensar-hi va fer que els
meus ulls secretessin més llàgrimes. En el fons, em sentia culpable i avergonyit – avergonyit
de la classe de “germà” que estava sent ara mateix. Les seves paraules em van ofuscar, i
mentre els minuts passaven, la seva bogeria s’intensificava.
“No...” Vaig respondre en una veu casi inaudible per a mi mateix. Hi havia alguna cosa al
meu fons que em deia que digués alguna cosa més, però ho vaig silenciar, sabent que sóc
incapaç de penetrar el seus pensaments i perspectives. Era pràcticament més que impossible.
“Què passa Travis...?” va intentar mentre caminava cap a mi, però la manilla de la seva mà
esquerra va prohibir-li anar més enllà d’un pas del seu llit. Vaig veure-la intentar estirar més
fort, però estava subjectada molt fort. Intel·ligent per part de l’Agatha, però una mica sàdic.
Des de lluny, podia veure formar-se una marca en el seu canell de la força que s’estava
exercint.
“Per què estàs aquí parat?” va mirar-me. “Ets el meu germà, oi? Es suposa que m’hauries
d’ajudar! Ajuda’m. Allibera’m, ara!” Els ulls es movien nerviosament de la frustració i de
l’ira. Va donar una puntada de peu al llit, i va colpejar el matalàs, però no va donar cap
resultat en absolut. De manera impacient, va arrossegar les ungles per la paret i va començar a
esgarrapar-la, estripant una petita part del paper de paret. Llavors es va arrossegar de nou cap
al llit i va atènyer al telèfon. “Llavors, m’ajudaré a mi mateixa!” va murmurar, agafant
fortament el cable telefònic.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
105
L’adrenalina corria per les meves venes quan vaig adonar-me’n del que tractava de fer. Les
papallones en el meu estomac van explotar com si l’àcid les mates. Sense dubtar-ho, vaig
saltar sobre d’ella. Va veure’m les intencions i em va llençar un bol de sopa amb esperances
de que em detingués. Abans de que m’anés a parar a la cara, vaig tancar els ulls just a temps
quan la calor es va apoderar de mi.
“Uaah!” Vaig cridar, els meus moviments confusos. El vapor i l’escalfor eren per
tota la meva cara, i coïen els meus ulls, costant-me uns segons. Vaig intentar treure-m’ho de
la cara, però vaig acabar cremant-me mà. No importava. Vaig ignorar el dolor tan be com vaig
poder. La meva visió finalment es va aclarir, la Tiffany estava mig somrient, la seva cara
començant a tornar-se d’un color blau-lilós.
“Atura’t!” Vaig suplicar, afanyant-me de nou cap a ella. Un coixí va impactar contra la meva
cara, i del cop em va fer ensopegar. Al aixecar-me, vaig relliscar per culpa de la sopa i vaig
caure al terra una vegada més. La meva cara estava plena de llàgrimes. Vaig sentir com si el
meu cor bategara lentament, com si renuncies a mi. La pena cobria la meva cara. Per què
denegava l’ajuda? Per què volia això tant si com no? tots aquests problemes només per veure
als nostres germans — els nostres germans morts? Per què no se n’adonava de les
conseqüències dels seus actes?! A causa de la falta de son dels últims dies, els meu cos
mostrava un estrés evident.
Una mica més d’això i cediré. Potser verdaderament “moriré dormint” cosa del que aquell
idiota bromejava abans.
Amb la petita mica que em quedava de forces, vaig arrencar contra la meva germana, fent cas
omís del resultant. Vaig escoltar com alguna cosa feia clic fins que vaig sentir el nostre
impacte dur al caure. Al meu costat estava la Tiffany. Tots dos érem estesos al terra al altre
costat de l’habitació. Sentia un dolor intens al cap, però me les vaig arreglar per mirar-la
abans de que la foscor m’aclapares.
“Entén...” Vaig llegir els llavis i la seva cara. Els seus ulls es van tancar lentament, i el meu
mal de cap es va intensificar, dient-me que no girés el meu cap cap a l’altre costat.
Vaig mirar cap al sostre. Tot era borrós, i veia el meu voltant duplicat. Dues Tiffany. Dos llits.
Dos tauletes de nit. Dues lamparetes. Vaig sospirar amb preocupació, desconeixedor del que
va passar després. Tot el que sé és que vaig escoltar una paraula més abans de que la
consciencia desapareixes del meu cos de nou.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
106
“...jo”
Desconsolat – Capítol 7 (Primera part)
B A T A L L A D E S E S P E R A N T
Dr. Blaire
“És com un gra en el cul! No puc creure que tinguis la paciència suficient per vigilar-la!”
“Calla. Tenir cura d’ella és la nostra obligació. No pots dir això!”
“Però… però… és inútil!”
“Deixa de rondinar! Si tant l’odies, potser hauries de marxar.”
“Deixa-la morir, tal i com vol. Silencia-la, i haurem acabat amb el seu cas. Problema resolt!”
“No, no ho faré. Mai.”
“Uix! Ets patètica –aferrant-te a coses que no arriben a res més que a carrerons sense
sortida...”
“Tu ets l’apropiat per parlar... és la gent com tu que porta la misèria al món.”
“Seré sincer amb tu, com a amic. No pots treballar vint-i-quatre hores seguides. Vull dir, de
veritat que ho faries – només per aquest marrec?”
“Diga’m com tu vulguis, amic, però no canviaré de parer.”
“Molt bé! Com tu vulguis; però quan arribi el moment, no em supliquis per a ajuda!”
“Faré tot el que estigui en les meves mans... com a doctora i –”
La nostra conversació es va aturar quan vaig veure en Travis despertar i aixecar-se del sofà.
Cada cop que el veig allà, el meu rostre empal·lideix de la preocupació. Actualment, el meu
progrés amb la Tiffany havia sigut moribund. Per part del noi, afortunadament encara tenia
força per despertar-se, fent que la meva tristesa s’esvaís; però cada com que es desmaia, es
pren més temps recobrar el seu estat de consciència. No trigarà gaire a emmalaltir a causa del
estrés. La idea em molestava, fent que em preocupés.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
107
Després d’un moments, l’Agatha em va cridar, desviant la meva atenció de nou cap a la nostra
conversació. “Ei,” va dir bruscament, creuant-se de braços amb una cara agre, “aquest noi
també està a la llista de pacients pesats. Es que no hi ha un lloc millor on dormir per a aquest
noi després d’estabornir-se que al menjador? La seva presencia aquí fa que sembli com si un
cadàver hagués sigut deixat aquí per ser descompost en aquesta habitació. I els seus esforços–
”
Vaig situar els meus dits sobre els seus llavis, fent que callés. Per sort, ho va fer, però en el
fons, podia dir que encara seguia queixant-se. “Agatha ets una infermera absolutament
intolerant... crec que està bastant clar que la teva edat esta fent disminuir la teva paciència.”
Oh, com desitjaria dir-li aquestes paraules...
“Blair tenim un altre reunió d’aquí aviat,” Va dir-me en Nolan quan va entrar a l’habitació.
Quan va entrar entre en Travis i ell es va produir un lleuger contacte visual, va riure
lleugerament “Un altre cop t’has desmaiat, noi? Sembles fer-ho cada cop millor.” Vaig mirar-
lo per la seva patètica excusa anomenada broma, i va semblar que entenia el missatge i es va
disculpar, “Està bé, està bé, perdona, Blaire. És el teu pacient després de tot. Jaja! Ho has
entès? És ell qui et fa pacient! Jaja!”
En resposta, vaig sospirar i vaig donar uns copets al rellotge, “Les teves paraules no tenen ni
sentit. Has acabat de malgastar temps?” Finalment es va rendir i va deixar estar el noi. Abans
de que marxéssim de l’habitació junts, vaig donar algunes instruccions a l’Agatha, “Queda’t
aquí durant una estona més. Recorda donar-li només coberts de plàstic, i si us plau, si tant
l’odies, al menys dóna-li una mica d’aigua de tant en tant. No la podem tenir deshidratada.”
Com sempre, va respondre assentint amb el cap subtilment i un gran sospir.
Abans de tancar la porta del menjador, vaig mirar una ultima vegada al noi que estava
conversant amb l’Agatha. No em deuria preocupar tant com a doctora, però considerant que el
meu pacient és un nen (un suïcida en aquest cas), tot es presentava en una perspectiva
diferent. Un núvol de preocupació es passejava per sobre la meva ment mentre caminava per
el passadís. No sempre puc dir de segur que aconseguiré salvar-los a temps sigui quan sigui
que el problema sorgeix. Les vegades anteriors va ser pels pèls, i pot ser que la sort no
estigués de la meva part si ho tornava a fer...
“Si us plau... no deixis que els problemes recaiguin en ells...” vaig resar silenciosament quan
vaig girar el pom i vaig entrar a la sala de reunions.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
108
Tiffany
Una llum brillant travessant la finestra oberta i sense cortines em va despertar
inesperadament, fent que m’adones que en l’habitació en la que em trobava estava
completament deserta excepte del llit en el que estava estirada. La tauleta de nit havia
desaparegut juntament amb la llum. No hi havia telèfon tampoc, deixant un punt fosc a la
paret a més de quatre forats que eren els punts on els cargols estaven clavats. Si en Travis em
visitava, hauria de asseure’s al terra. Divertidíssim! La idea em va sumir en un atac de riure.
“Senyoreta Agatha, com està la Tiffany?”
Parlant del diable...
Els dos van entrar a l’habitació, i similar a la meva reacció de més aviat, en Travis estava
sorprès al mirar al voltant de l’habitació i, va arrufar les celles quan se’n va adonar de que no
hi havia cadires. L’Agatha, per l’altre costat, no va mostrar cap reacció. Aquesta distribució
havia de ser un dels seus actes. La manilla d’ahir va demostrar ser molt dèbil, i fàcil de trencar
després de que en Travis m’ataqués. Avui, però, en tenia dos. Una en la meva mà dreta i un
altre en la meva cama esquerre. Una combinació estranya, havia de dir-ho.
“Aquí tens! Agafa-ho!” va grunyir-me, mentre col·locava una safata que contenia un bol de
farinetes a la meva falda d’una manera precipitada. Aquesta porqueria un altre cop?
Honestament, que no pot cuinar millor aquesta infermera? Una mica de sal i pebre no hi
farien cap mal en aquest plat. Haver de menjar quelcom que té gust a aigua cada dia és una
merda. Però comportant-me com la nena maca que sóc, vaig començar a menjar-me l’indigest
plat.
“Que puc beure alguna cosa?” Vaig preguntar educadament mentre menjava. Després, vaig
somriure, fent que en Travis i la infermera s’encongissin. Aquesta era la primera vegada que
havia dit alguna cosa d’una manera amable. Fins i tot se’m van posar els pèls de punta!
“Hm... si...?” va respondre de manera desconcertada, sorpresa per la meva reacció. Va sortir
de l’habitació i va tornar amb un got d’aigua de plàstic.
“Gràcies,” vaig somriure una vegada més, fent-li venir esgarrifances. Òbviament, no estava
acostumada a això. En Travis es va quedar de pedra. Que els hi passava? Al fons de la meva
ment, vaig especular que pensaven alguna cosa com, “Quan la Tiffany somriu, un gosset
deixa de viure.” Hmm… que crítics per la seva part… Quan vaig acabar les farinetes, vaig
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
109
demanar per un altre got d’aigua; i tal com esperava, la infermera va concedir el meu desig
sense murmurar.
Grmgrgrmrrgrgmh…
Que era això? La infermera i jo vam mira cap en Travis el qual el seu estómac
Grmggrgrgrgrrgmmrrgrgmh………
“Ara torno,” això va ser tot el que va dir abans de marxar de l’habitació, fent-me ballar
interiorment. No semblava que hagués de tornar gaire aviat. Vaig demanar els segons
d’aquell lamentable menjar i em vaig forçar a mi mateixa a menjar-me’l. Després de tot,
necessitava tota l’energia possible que pogués per tal d’executar el següent pla en procés.
Ara mateix, tot el que devia fer era menjar fins que el meu estomac em digués prou i beure
tant com podés. Pensava que sortiria o quelcom, però per la meva consternació, va tenir la
cara de quedar-se durant deu minuts més.
“Què tal un altre got d’aigua?” vaig somriure falsament de nou i vaig agafar el got de
plastic d’ella. Dos glops no eren suficients. Mai ho seran. Els seus ull cansats ho mostraven
tot. Donava una impressió vaga juntament amb una actitud que deia: “Faré tot el que em
demani, i ja hauré acabat durant tot el dia. Visca...”
Tot anava a una velocitat lenta però tranquil·lament. Una vegada la meva bufeta em va donar
senyals per anar, em va lliurar, i vaig procedir al següent pas del meu pla. Estar immobilitzada
amb unes manilles per segona vegada era la ultima cosa que esperava, però almenys no
m’havien imposat restriccions més dràstiques. Aïllament? Encara no...
Una dona somnolenta sota les meves ordres. Una doctora molesta amb les seves preguntes,
absenta. Un germà aprensiu fora dinant. Perfecte. Podria ser millor? Vaig mirar al voltant de
l’habitació en busca de una drecera, però res em venia a la ment. La llum del sol m’estava
matant. Per què van pensar en treure les cortines en primer lloc? Però em proporcionava una
excusa addicional per demanar més aigua, així que no podia ser tan dolent.
“Un més?” vaig demanar. Aquest era probablement el cinquè got d’aigua que m’havia begut,
però no desprenia cap reacció violenta. Aquesta vella harpia en els seus cinquanta anys ja ha
de tenir Alzheimer però no adonar-se’n de res.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
110
“Per què no t’atipes ja?!” va cridar. Ui. Potser l’havia subestimat una mica. Cada cop que veia
una resposta furiosa en ella, juro que una dotzena de cabells negres se li tornaven blancs. Va
agafar el got de plàstic de la meva mà, el va arrugar i va sortir. Això em va enfurismar
instantàniament. “Missió fallida?” va grunyir la meva consciència.
…
Oh, va tornar, empentant quelcom pesat davant d’ella. La sort estava del meu costat. Era un
nou i reomplert dispensador d’aigua. Oh, alegria! Poc a poc, el va empentar fins que estava
directament al meu costat. Desafortunadament, no el va endollar, així que l’aigua calenta no
estava disponible. Podria haver-me estalviat un problema –un munt de problemes.
“Aquí tens!” va xiuxiuejar, donant-me el got arrugat de nou. “Beu tanta com vulguis. No
m’importa quanta en beguis, ja que la Dr. Blaire m’ha ordenat que m’assegurés que no et
deshidrataves.” Va dir sarcàsticament i va caminar cap a la porta “per l’amor de Déu! I ara si
em disculpes...!
Bam!
Em va deixar tota sola, somrient per a mi mateixa. Temps per avançar-me abans de que aquest
imbècil molest torni. Per què no em pot comprendre per una vegada?! Tot del que ell xerra es
que pari, però ni tan sols avalua el meu sentiments més profunds. Quin fracassat. Quin germà
més pèssim.
Estava apropant-me al meu destí. Només uns quants esforços més, i estaria en peu al costat de
la llibertat. L’emoció em corria per les venes, no podia esperar! Vaig procedir al primer i
últim pas del meu pla – beure fins que el meu estomac no pogués més.
Gulp… gulp… gulp…
Un total de 8 gots en una hora. Quasi bé res. Tot el que podia dir era que podia escoltar sorolls
de ones en el meu estomac quan em movia endavant i endarrere. Bastant divertit i entretingut
d’escoltar, però ara no és moment d’estar distreta...
Glup... Glup... Glup...
I una mica més...
Glup... Glup... Glup...
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
111
Estava quasi bé a meitat de camí quan em vaig sentir marejada i cansada. Ecus. L’aigua
insípida es feia avorrida i més avorrida per got, però si era l’única manera de ser alliberada
d’aquest patiment, ho faria.
Glup…
Vaig escopir l’aigua abans de que podés acabar-me’l. M’estava estressant, i el meu estomac
semblava molt inflat. Fantàstic. La meva bufeta estava començant a molestar-me en aquest
moment tan inconvenient. Vaig començar a sentir una mica de dolor; i la meva mà va deixar
anar involuntàriament el got, vessant-se en els llençols.
El dolor de l’alliberament feia sentir bé, com estava acostumada. Podia tastar la llibertat
arribant a mi, literalment. L’alegria estava per sobre de mi, però per l’altre costat, hi ha havia
agonia. Aquesta era la primera vegada que sentia tal dolor que semblava com si dos móns
xoquessin. Podia imaginar-me un estovador de carn martellejant el meu abdomen. Aquesta
era la sensació. Odiava haver d’admetre això, però el remordiment estava començant a
apoderar-se de mi. Si tingués una opció, escolliria la manera inofensiva, però no hi tal cosa
com la mort dolorosa.
“Agatha...?” vaig intentar cridar-la, però la meva veu suau no podia atènyer a les seves
possiblement orelles sordes. Si encara estava de peu fora, llavors això és un rècord batut.
Maledicció... l’insuportable dolor i el desig a la vegada... Tot de sobte, vaig sentir-me molt
dèbil i cansada com si l’energia del meu interior es filtrés. Però no puc parar ara... He. De.
Beure. Més. Només hi ha un direcció i aquesta és la de seguir endavant... cap a la llum al final
del túnel.
Només... una miqueta... més... abans... que...
Desconsolat – Capítol 7 (Part Two)
F E N T Q U E E L S F I N A L S E S T R O B I N
Travis
Després de trenta minuts buscant, nomes vaig aconseguir trobar una barreta de cereals d’una
màquina expenedora. Que afortunat vaig ser per aconseguir la última! Sense aturar-me en res
més, vaig estripar l’embolcall i vaig donar-li mossegades grans. Semblava con si aquesta fos
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
112
la primera vegada que podia detenir-me i deixar els meus pensaments volar lliurement.
L’Agatha l’està vigilant, i per molt que odiés cuidar de la Tiff, no s’atreviria dir-li que no a la
Dr. Blaire. Estava segur d’això.
Oh, que equivocat que estava casualment.
“Agatha?” vaig retirar-me de la paret, la meva felicitat es va esvair al veure-la agafar un carro
tota despreocupada.
“És infermera Agatha per a tu!”va queixar-se, picant-me amb una carpeta.
“On és la Tiffany?” vaig demanar, cloent els meus punys i esclafant la barreta de cereals poc a
poc. Le dents em començaven a petar.
“Està a la seva habitació,” va respondre’m amb un esbufec, començant a marxar de nou. Vaig
atrapar-la fàcilment i vaig quedar-me davant seu, bloquejant el seu camí.
“Quin problema tens, noi?” va mirar-me, pegant me diverses vegades més. “Està atrapada en
aquell llit indefinidament. No es pot escapar. Penses que soc tan estúpida?”
En el mateix moment, una visita fortuïta es va apropar a nosaltres. “Perdoneu per
interrompre,” va disculpar-se i va prosseguir, “però on es el dispensador d’aigua? Recordo
que n’hi havia un al final del passadís, però ha desaparegut tot de sobte.”
L’Agatha va senyalar a l’home cap un altre direcció, i va marxar amb un gràcies. No podia
fer-hi res més que insistir en el assumpte per aconseguir més informació. No respondria
directament, així que em vaig repetir una i un altre vegada fins que finalment es va cansar de
la meva persistència.
“Et callaràs, noi?!” va colpejar la paret. La força la va fer que es fes mal a la mà, retirant-la
immediatament. “L’he deixat a l’habitació, tal i com ella volia!”
Quelcom es va activar en la meva ment. Que dimonis? La vella havia deixat el dispensador
d’aigua tot per a la Tiffany? Vaig oblidar-me de tot i vaig afanyar-me a través del passadís, la
meva ment concentrada en arribar a la seva habitació immediatament. L’Agatha gairebé no es
va moure, pensant que tampoc n’hi havia per tant. Però per mi era un gran problema –un
problema més gran que gangues en una botiga!
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
113
Bam!
Vaig obrir la porta de bat a bat i vaig caminar cap a ella. Tal i com esperava, estava
inconscient. El got de plàstic que probablement havia fet servir estava al terra, i el contingut
tot escampat. Sense gastar ni un minut més, vaig cridar per ajuda. No va ser gaire més tard
quan una infermera va cridar assistència, i la Dr. Blaire va arribar per salvar el dia una vegada
més. Vaig creuar el dits amb força, esperant que se’n sortís d’aquesta. Per què no me n’havia
adonat abans?! Estúpid que sóc! Uix! Vaig tirar-me el cabells enrere de la frustració,
arrancant-me una dotzena de cabells.
Si l’Agatha es trobés al meu costat, li refregaria el seu error per la cara “Si, crec que ets tan
estúpida com per deixar la meva germana tenir la seva oportunitat per matar-se de nou!”
Estava fora de la seva habitació, assegut en el banc igual que la nit terrible que la vaig portar a
aquest hospital. Em va dir que esperés. Es clar... no tenia res més a fer que esperar. Aquest
moments déja vu em feien semblar més i més menyspreat; no sóc més que un germà inútil,
que no pot fer res més que plorar i cridar. Una llàgrima gran va sortir del meus ulls i va caure
al terra, provocant un diminut xipolleig. Segons els temps passava, la meva esperança
disminuïa. No ho havia aconseguit a temps? Mentre mirava al terra, records van començar a
projectar-se en el meva ment, i el terra blanc perla era perfecte per imaginar-hi aquestes
imatges.
“Felicitats, Tiffany!” vam cridar amb il·lusió al uníson mentre tiràvem el confeti al aire,
bufàvem les trompetes d’aniversari, i fèiem girar la matraca. Tretze espelmes estaven
col·locades sobre el pastis de maduixa posat sobre de la taula davant d’ella, esperant a que es
bufessin.
“Bufa les espelmes, Tiff!” va dir feliçment la mama, la seva cara desbordant de felicitat al
veure la seva filla petita que ja finalment podia ser considerada una dona. Les llàgrimes es van
formar als seus ulls juntament amb una cara que semblava dir: “El meu petit bebè ha crescut
molt...” El pare va passar el seu braç al voltant de les seves espatlles i va sentir el mateix. En
el meu cas, naturalment em sentia feliç per la meva germana, veient que ja entrava a
l’adolescència com la resta dels nostres germans.
“Recorda demanar un desig!” Va dir la Tina amb una rialleta.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
114
La Tiffany va inspirar profundament i després va bufar tant com va poder.
Bffffffff…
Però no va ser suficient per apagar totes les espelmes.
“Te n’has deixar una!” Va riure en Tibalt, apuntant a l’espelma del centre del pastís la qual
encara cremava brillantment.
“Per què no la bufem tots junts?” Va demanar la Tiffany. I a la de tres, bufaríem l’ultima
espelma que quedava.
“Un!”
“Dos!”
“Tres!”
Bfffffffff…
Vam aplaudir tots a la vegada d’alegria per la Tiffany. Després, la Tina va preguntar, “Quin
era el teu desig, Tiff?”
Va respondre amb un gran somriure, “Desitjo… que tots progressem junts en la vida, i ens
ajudem els uns amb els altres si un de nosaltres es queda endarrere o ensopega. I per
descomptat, sempre ser una família feliç!”
“Una família feliç...” vaig murmurar mentre els meus ulls esquerps continuaven recordant.
Només havien passat dos anys i mira les condicions del present –una família trencada amb
dos germans morts. Era completament oposat al que ella havia desitjat. Llàgrimes van
recórrer les meves galtes mentre pensava en els esdeveniments una vegada més. Per què
havia de ser la vida d’aquesta manera?
“Travis?”
Una veu va arruïnar els meus pensaments, i vaig mirar cap amunt per veure qui cridava el
meu nom. Era la Dr. Blaire. El temps havia volat i no me n’havia adonat que havia estat de
peu davant meu tota l’estona. Va seure al meu costat i va fregar-me l’esquena com si
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
115
entengués cada mica de la meva pena. Però això es el que els doctors haurien de fer –saber
el que senten els seus pacients. Tots dos miràvem al terra, i no es trencava el silenci.
“Vol parlar amb tu,” va xiuxiuejar-me a l’orella, ajudant-me a posar-me en peu.
Que tindria dir?
Vaig entrar a l'habitació amb la Dr. Blaire que em seguia a darrere. La qüestió per
la que m'havia cridat quan tantes coses havien ja succeït persistien en la meva ment. Aquesta
era la meva oportunitat –potser els seus pensaments eren coherents aquesta vegada.
El que primer vaig veure va ser el tamboret, que ara restava al fons de l’habitació al davant de
la Tiffany. “Seu”, va demanar-me, I vaig seguir l'exemple sense fer contacte visual. La Dr.
Blaire estava a pocs metres de distancia alertada en cas de que quelcom succeís.
Quan em vaig seure, la sensació inicial va ser com si la meva cara estigués submergida en
aigües turbulents. Per primera vegada, els meus ulls no estaven plorosos, sinó que em
mostraven la realitat. De lluny, els canvis eres evidents. Ja no era la Tiffany que estava una
mica grassoneta però sana a la vegada. S'havia aprimat molt en qüestió d'un mes o dos. Les
ulleres dels seus ulls feia semblar que portava un llapis d'ulls molt intens. No feia cap esforç
en absolut per pentinar o lligar el seu cabell –no és que fos molt exigent al respecte, però la
feia menys presentable. Les cames i els braços els tenia lliures de bandatges, però encara
podies veure les cicatrius on s'havia fet les ferides en la seva pell blanca que solia ser
impecable. Havia estat tant preocupat per les seves següents acciones que no m'havia adonat
que estava tan... prima.
“Que t'ha passat Tiffany?” vaig preguntar-li, a meva cara alacaiguda. Només de veure-la en la
seves condicions actuals em feia sentir malament. I culpable –inexplicablement culpable.
“No m'he... donat per vençuda...” va xiuxiuejar d'una manera obsessionada, els seus llavis
formant un somriure pervers. Per què el seu cos l'hi havia enviat la senyal de que els seu cos
no esta dissenyat d'aquesta manera? No hi havia res a l'habitació que ella podés fer servir per
matar-se. Que és el següent, la paret? Vaig dubtar de que es podés moure en absolut, veient
aquelles corretges lligades al voltant del seu cos.
“Travis...” va dir merament el meu nom. Els pèls de la mà se'm van posar de punta al escoltar
la seva veu que va esdevenir freda i desapassionada durant l'experiència
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
116
“Si...?! vaig preguntat amb una cara ansiosa. Res sortia d'aquells llavis –pensaments positius i
negatius, però m'estava anticipant.
“Per què...” va gemegar amb una cara derrotada, “per què... has intentat de detenir-me tantes
vegades? Em donaries qualsevol cosa, oi...? Germà...? Comprèn-me. No es una opció; sinó
més aviat, la única sortida.” Veient la seva cara de pena va fer que el meu cor es trenqués.
Donar-li qualsevol cosa...? No vaig trigar gaire a donar-me compte del que estava dient
exactament amb aquelles paraules.
Va ser el seu aniversari fa uns dies, i se m'havia passat. Com podia haver-ho fet? Però encara
que me n'hagués recordat, hauria sigut el pitjor moment per celebrar un “feliç aniversari” amb
ella. Hauria de fer-ho veure, i només arrastraria la misèria fins a un altre nivell. La culpa es va
apoderar del meu cos, de a dalt a baix mentre responia la seva pregunta amb paraules que no
semblaven sortir quan jo volia, “Et concediria els teus desitjos. Tiffany... de veritat que ho
faria, però la teva racionalitat és nul·la.”
“...Llavors no ets el meu germà,” va murmurar amb amargor en les seves paraules. “On es
l'amor ara? Lo millor que podries fer per mi es deixar-me morir. Se que estàs cansat, però jo
tampoc puc suportar això més. Aixecar-se de la pols es més que impossible. He estat cega –
deambulant en l'amor que era transparent tot aquest temps.”
“El papa tenia raó, la mama mai em va estimar. Mai em va estimar per començar. Mai va
estimar a cap de nosaltres. Ens va abandonar. A tots. Alguna sang es més densa que l'aigua de
les escombraries. El papa ens va abandonar també, però al menys no ens va deixar en la
pobresa total... I mira ara, La Tina i en Tibalt ens van abandonar també, perquè se'n van
adonar que no eren estimats!”
“Això no és veritat!” vaig protestar en desaprovació, la meva ànima despertant-se amb fúria.
“Això es una mentida... La mama ens estimava, però el papa va ser l'únic que la va allunyar. I
perquè els nostres germans haurien de pensar que hi ha una raó per no ser estimats? No estàs
pensant amb racionalitat!” vaig voler-ho fer sonar tendrament, però les paraules van ser
explícitament directes. Volia sacsejar la seva ment que contenia raons capgirades i
enverinades que la portaven cap a la depressió.
A canvi, em va mirar d'una manera fulminant que va travessar la meva ànima. Vaig sentir
rondinar al darrere, però ràpidament va desaparèixer de la meva ment. Aquell dolorós nus
s'estava començant a formar de nou a la meva gola...
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
117
“Ho sento...” vaig disculpar-me mentre la meva cara va començar a estar coberta en llàgrimes
de nou. “Això és el millor que podies fer, Travis? De veritat?” vaig mossegar-me el llavi,
volent moldre el meu cap amb un Martell. Així es com et senties al estar frustrat.
“Que…?” va respondre, sorpresa per la meva contestació.
“Ho sento moltíssim…” vaig repetir-me i vaig afegir “T’he fallat com a germà… Tot aquest
temps, el meu objectiu era salvar-te; però mai vaig considerar la teva opinió –les teves raons
de perquè volies morir en primer lloc. Però ha sigut ara que me n’he adonat …”
“Que vols dir?” va preguntar-me amb un comportament més calmat. De fet estava sorprès de
que finalment tinguéssim una conversació així de llarga sense encara una reacció excessiva.
“Jo…” sabia que havia de dir però les paraules no sortien de la meva boca, com si estiguessin
tancades dins meu. En comptes d’això, vaig vessar llàgrimes d’aflicció davant seu. Esperava
que em digués patètic de nou, però no mostrava cap indici.
“Travis...” la Dr. Blaire va cridar-me en una veu suau. També estava plorant, vaig veure-la
secar-se les llàgrimes de sota de les seves ulleres. Vaig sentir pena per ella i també culpable,
arrastrant-la dins de la nostra història.
“Has pensat alguna vegada en les conseqüències de les teves accions? Que passaria amb mi si
realment et suïcidessis? Has considerat alguna vegada això...? Podries haver-me dit sobre els
teus pensaments, i et podria haver ajudat. Hauria fet tot el que hagués pogut fer, com a germà
teu que sóc”, vaig continuar, mirant directament als ulls de la Tiffany.
Va obrir la boca com per dir alguna cosa però es va detenir. Després va mirar cap a un costat i
també va començar a plorar. Em vaig apropar a ella i vaig posar la meva mà sobre de la seva.
“Per què et segueixo... aturant... amb tantes forces?” vaig quequejar les meves paraules
mentre les llàgrimes m’aclaparaven. “Per què no et vull veure marxar. T’estimo, germaneta..
faria qualsevol cosa per que estiguessis sana i estalvia, però tu ets la única que hi tornes una i
altre vegada... Ets la única germana que tinc en aquest món, i si també et perdo, seré l’últim
que quedarà... No voldries que això em passes oi...?
“Mai estàs sola, Tiffany,” Va afegir la Dra. Blaire mentre se’ns apropava. “Estic segura que la
teva germana... I germà... us estàs veient des del cel. No veig perquè haurien de obligar-te a
anar al altre costat quan la teva hora no ha arribat encara...”
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
118
Va empassar abans de continuar, “Estic segura que la vostre mare pensa en les seves
meravelloses criatures cada dia. Igual que el vostre pare... Estic segura que us troba a faltar a
tots desprès de que us abandones amb les seves raons egoistes...” va seure al altre costat del
llit i va passar els dits per el cabell de color caramel de la Tiffany, la seva cara estava serena.
“Mai ho havia pensat...” això va ser tot el que la Tiffany va dir mentes respirava
profundament.
“I encara que estiguessis sola… al menys… encara em tens a mi,” vaig afegir, vessant unes
quantes llàgrimes més. Vaig veure com la Tiffany va somriure. Pel seu aspecte, finalment
havia entès totes les paraules que li havíem dit.
La Dra. Blaire li va treure les manilles, permetent-me que li donés una gran abraçada. Em va
abraçar fortament, i podia sentir com retornava una pau interior i l’amor de la nostra família.
Em vaig preguntar a mi mateix si el meu món estava començant a recuperar-se de les
cicatrius. Finalment, puc mirar al cel, obrir els meus braços, i sentir com si estigués volant.
Fins i tot la doctora somreia, i semblava que les seves pigues també seguien el somriure. No
serà d’aquí a gaire fins que tornem junts a casa de nou. Mentre tancava els meus ulls, la resta
de les llàgrimes regalimaven la meva galta. Podia sentir en mi la pau retornant lentament com
un bàlsam ungit en la meva ànima. Em sentia com si estigues prenent unes vacances al
Paradís...
“Ho sento, Travis... De veritat...”Em va murmurar la Tiffany a la orella mentre es va deixar
anar i es va aixecar. “Però... No et vull veure patir més. He provocat molt de patiment –molt
de dolor que mai desapareixerà en tota la vida!” va donar petits passos endarrere. No va ser
gaire mes tard fins que la meva ment va connectar.
No...
“És el millor... si desaparec, per el teu bé... i per el meu...!” En un instant, es va girar i va
abordar la finestra, i un xoc ensordidor va ressonar en el aire i el meu cos es va detenir
completament. Els meus ulls es negaven a parpellejar. La meva mandíbula estava oberta i
vaig emmudir. Les meves mans flotaven a l’aire.
Semblava un somni… un somni que desitjava que no fos de veritat. Un mal somni que
desitjava que mai es fes realitat. Era com si el meu esperit deixes el meu cos, tot lo demés es
movia excepte jo. La Dra. Blaire va corre cap a la finestra, el seu cabell negre denegant el pas
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
119
de la intensa llum del sol que m’enlluernava la cara. En pocs segons, va sortir, demanant
ajuda.
Veus de doctors i infermeres s’escoltaven com cridaven a través del passadís ressonaven en el
aire. Podia distingir cada una de les línies que deien encara que se superposaven les unes amb
les altres mentre jo seguia en el mateix lloc com si estigués congelat en el temps.
“Ajuda! Nolan, Agatha, ella –!”
“Espera un moment, que acabes de dir?! Acaba la nena de –“
“Buida el passadís! Hi ha una emergència aquí!”
“Aquí! Per aquí, ràpid!”
“Una hemorràgia massiva al front i a la part de darrere del cap. Fragments de vidre a la cara
fins a l’abdomen.”
“Ja ho sé això, no fa falta que m’ho diguis!”
“Un altre viatge de la segona planta fins a la planta baixa?”
“Es aquesta la nena suïcida de la que tothom parla al menjador?”
“He escoltat que està trastornada fins i tot abans de que vingués.”
“Es bastant fort com per aguantar aquest intents. O només ha tingut sort?”
“No parleu d’ella així! Ella és...”
“Em fa pena el que hagi de pagar aquestes factures. Només les operacions valen un pilot.”
“He escoltat que el germà es el que se’n cuida d’ella. Que.. responsable.”
“Si us plau, només té setze anys...”
Era aquet el moment per acceptar les coses tal i com eren? Tenien que ser així les coses?
Desconsolat – Capítol final
L A P E N A H A M A R X A T
Travis
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
120
Toot… toot… toot… toot… toot… toot…
Aquesta era, la seva fi –bé, quasi bé. Vam ser reasignats a un altre habitació, però no podia fer
res més que sentir l’amargor de l’anterior. Era com si estiguessin lligats a mi. D’alguna
manera, ho estaven. Si em preguntes, diria que està en el verge entre la vida i la mort. Està
estirada en aquest llit amb un bandatge al voltant de la seva cara, similar a un capoll. No ha
despertat des d’aquell dia, però el seu cor seguia bategant. Estava agraït per aquest fet, però
em sentia buit per dins, com una petxina sense res. La única cosa que em feia estar esperançat
era el soroll de l’electrocardiograma que havia pitat contínuament durant la resta de dies.
Estava dret al costat de la finestra, mirant a les cases disperses al horitzó i la gent interactuant
amb els uns i els altres. No m’havia ni adonat que l’escola ja havia acabat. Això significava
una cosa.
M’havia perdut la meva graduació.
Igual que la boira. Vaig estrènyer els meus punys mentre la meva ment vagava durant els meu
últim any… els meus companys de classe… i aquella oportunitat d’estar graduat… Suposo
que el premi no estava destinat a ser meu. Bé, ja no m’importava de totes manes… gaire… i
aquí esta el meu somni… trencat en bocinets…
Una vegada més, vaig mirar a la meva germana I vaig caminar cap a ella. La meva ment lenta
va despertar quan em vaig adonar d’una petita fotografia enganxat al bandatge del braç de la
Tiffany. “Això és estrany… No estava aquí abans...” Vaig pensar, gratant-me la barbeta i
preguntant-me. Amb cura, ho vaig treure i m’ho vaig mirar. Era una imatge familiar de
nosaltres sis abans de que comences tot aquest enrenou. La mama semblava més tossuda amb
les puntes arrissades del seu cabell moreno. El papa estava al seu costat, amb dos dits
col·locats al cim del cap de la mama, semblant banyes. Al costat d’ell estava la Tina que
portava la seva diadema groga com de costum en el seu cabell llis. Al costat d’ella estava en
Tybalt, ocupat despentinant el meu cabell castany. A la meva esquerra estava la Tiffany
ensenyant la llengua a la càmera. Semblàvem bojos... i feliços... va fer aparèixer llàgrimes als
meus ulls només de veure’ns tan feliços. Només era una foto, però estava plena de vida.
Vaig girar la foto i vaig veure una lletra elegant al darrere.
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
121
Estimada família. Sóc molt afortunada per tenir quatre fills encantadors amb diferents
personalitats. Encara que hi hagut molts d’alts i baixos durant aquests anys, el meu amor per
ells mai canviarà; i espero que aquest amor duri per sempre. –Tracy
Quan vaig mirar cap amunt, la Dra. Blaire estava al l’altre costat del llit, els seus ulls fixats en
mi.
“Dra. Blaire...?” vaig dir mentre sostenia la foto a la mà.
“Si, Travis?” va respondre, encara mirant-me.
“Emm... que et puc fer una pregunta?”
“Esclar.”
“Tu la vas veure posar això aquí?”
Abans de contestar ho va mirar, “Si. Per cert, té un missatge per tu.”
Vaig parpellejar. No ho podia creure, estava per aquí a prop? Com és possible que no me
n’adones? No la vaig ni veure, i no es va ni molestar a dir-me hola... una barreja d’emocions
em van inundar. Qualsevol cosa que hagués de dir, més li valia que compenses tot aquest
temps...escoltava atent mentre va començar a parlar.
“Va enviar un missatge no fa gaire –potser fa unes setmanes, volia disculpar-se per no haver
vist als dos abans de que tot això succeís. Després de mudar-se de nou a la ciutat, esperava
veure els seus fills, però una gran por feia que no fes el pas. Estava espantada que els seus
fills no l’acceptessin mai més. És per això que mai s’ha volgut mostrar en el seu lloc, però si
que es penedeix de les coses que estan succeint ara mateix. Potser us resultarà difícil
perdonar-la, i potser en comptes li retornareu odi, però vol que sapigueu que no importa el
que passi, que sempre us considerarà a vosaltres dos com els seus fills. I això, Travis, és el seu
missatge... incloent aquesta fotografia... amb molt d’amor.” Va explicar amb una forta
convicció.
M’entres digeria totes aquestes paraules que m’estaven embromant, no podia fer res més que
preguntar, “Dra Blaire, saps on és?”
Abans de respondre, va tancar els ulls i va respirar profundament, “Si, Travis... La persona
que estàs buscant... està al teu davant.”
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
122
Em vaig quedar bocabadat. Immediatament, molts de records es van començar a reproduir a la
meva ment. La nit d’abans del incident al bany... el dinar junts... quan vaig dormir una segona
vegada al menjador... des del principi... fins al final... Totes aquestes vegades... era ella tot
aquest temps? Em moria per preguntar dotzenes de preguntes, i no les podia contenir per gaire
molt.
“M-mama...?” vaig murmurar en veu alta, horroritzat.
En lloc de contestar-me la pregunta, es va treure les ulleres i va eixugar-se la cara amb el seu
mocador, treient-se el maquillatge i les pigues. En poca estona, la meva cara es va tornar
pàl·lida mentre el sentiment de familiaritat incrementava. “Jajaja...” va riure una vegada més.
Volia estar segur.
“Dra. Blaire... Això és un si o no?” vaig insistir-hi, demanant una resposta. Aquesta presa de
consciència m’estava fent venir paranoic. Això era la realitat, oi? En resposta, es va treure el
cabell –o hauria de dir, perruca; després es va desfer la cua, fent que el seu cabell moreno
natural caigués per sobre les seves espatlles.
“Digam Tracy. Tracy Oliver.” Va dir en el seu to de veu normal.
“Es clar que si, Mama! Hauries d’haver mostrat la teva pròpia identitat molt abans! La
Tiffany hauria—“ les meves paraules es van anar esvaint quan vaig dir el seu nom. No volia
emfatitzar aquell fet, però la mama es va donar compte. Va posar-se al meu costat i va
acariciar-me l’esquena.
“Ho sento fill meu,” va murmurar mentre una gran llàgrima va caure al palmell de la Tiffany,
“i filla meva... ho volia. De veritat que si...”
No vaig respondre. Òbviament, la Tiffany tampoc. El silenci competia amb el constant xiulet
de l’electrocardiograma. Al menys encara es viva... però mai aconseguirà saber la major
veritat? No era una mentida en si mateix –era més una disfressa, però quan recordava les
vegades en com la Tiffany havia tractat la “Dra. Blaire”, podia sentir el seu dolor. Potser
aquesta era la raó del perquè. Volia, però no podia... Si jo hagués estat en el seu lloc, també
hauria estat poc disposat a dir-ho. En lloc de millorar la situació, la podria haver empitjorat.
Així que aquet era el perquè.
Després va haver de suportar totes aquestes escenes de suïcidi. Quan va escoltar les noticies
aquella nit, va haver d’estar molt preocupada. Després d’aquell incident al bany, em va ajudar
Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero
123
fins i tot a trobar un lloc on descansar, i quan vam parlar al costat del refrigerador d’aigua, no
era només un sentiment d’empatia. De fet eren noticies per ella. Llavors va venir un altre
moment esquinçador, quan la Tiff va saltar per la finestra.
La meva germana mai es va donar compte, tampoc jo. La mama va fer un dinar especial
només per a nosaltres, i pensava que era només una coincidència de que ens cuines els nostres
plats preferits... Semblava tant agradable, però va brillar un altre idea en la ment de la Tiff
quan va deixar el plat sense vigilar-la. I en aquell moment de trencar la porta per obrir... La
mama deuria d’haver plorat en l’interior...
I vaig recordar aquella vegada quan la mama estava a una reunió. Jo també estaria molt
espantat si els meus fills no estiguessin vigilats per mi –i més quan tens a una persona de poca
confiança que ho fa. Després la mama va haver de dir coses sobre els nostres pares i germans
vigilant-nos... quan ella estava davant nostre tota l’estona!
Vaig estrènyer els punys de frustració. Sentia com si em tornes més tonto per minuts... O era
aquesta falta de quocient causada per les múltiples vegades que havia caigut al terra estabornit
durant la meva visita? O era perquè ho havia amagat molt be? Una cosa que puc treure en
conclusió es que...
Ho va fer tot... per amor.
Recommended