View
220
Download
0
Category
Preview:
Citation preview
Sineu, vila de llegenda
Itinerari per les llegendes, les tradicions, les anècdotes i les rondalles
de la vila de Sineu
Gaspar Valero i Martí Portal Forà Dinamització Cultural 2009
2Col∙labora:
ÍNDEX
Introducció
1. La Barcella de Sineu (Ajuntament, antic convent dels Mínims)
2. En Xadó i la cisterna del claustre dels Mínims (Ajuntament, claustre de l’antic convent dels Mínims)
3. En Faveta (Església de l’antic convent dels Mínims)
4. La bacina de l'església dels Mínims (Església de l’antic convent dels Mínims)
5. El notari Gili, capdavanter dels agermanats (Can Gili, Carrer Major)
6. El campanar de l’església parroquial i els santjoaners (sa Plaça‐Plaça de Sant Marc)
7. Es pern del món (Campanar de l’església parroquial, sa Plaça‐Plaça de Sant Marc)
8. L'incendi de l'església de Sineu i el miracle del retaule de Sant Cristòfol
9. El lleó de Sant Marc (Plaça de Sant Marc)
10. L'Angelot del palau de l’Almudaina de Palma (Convent de monges Concepcionistes, antic Palau dels Reis de Mallorca)
11. La venerable Sor Isabel Sabater Noceras. La potada del dimoni en el cor concepcionista (Convent de monges Concepcionistes)
12. “Fer dimecres”: La Fira de Maig i el mercat de Sineu (Es Mercadal)
13. Mestre Antoni Llampina (La Riba, escales des Mercadal)
14. El gegant de Sineu (Son Cleda, es Fossar)
15. Sineu, port de mar? (Son Cleda, es Fossar)
3Col∙labora:
Introducció En aquest itinerari titulat “Sineu vila de llegenda” volem donar a conèixer Sineu –vila la primera, com diu el seu lema‐ a partir d’un punt de vista original, amb les llegendes com a eix temàtic. Recrearem les contarelles, les llegendes i les tradicions o les anècdotes que tenen Sineu com a protagonista, i trescarem pels seus carrers, places i monuments amb la intenció de conèixer una mica més aquesta vila , brufada per l'encís que es desprèn dels contes populars, de l'enginy dels seus habitants i de la saba de l'avior, de les generacions passades, que és present en un urbanisme i en una arquitectura difícilment igualables. Per recollir tota la informació que presentam, tres fonts resplendeixen com si d'un llumeneret blau es tractàs: per una banda, les aportacions i l'ajuda de Mn. Bartomeu Mulet i Ramis, a qui dedic aquesta activitat; sense la col∙laboració de Don Bartomeu, no seria aquí dirigint‐vos la paraula. La segona font és constituïda per l'obra d'un historiador emèrit de Sineu, Mn. Joan Rotger i Niell, amb publicacions molt interessants dins els camps que ara ens han motivat a parlar‐vos. Una tercera font és l'Aplec de rondaies mallorquines d'en Jordi des Racó, de mossèn Antoni M. Alcover, del qual han sortit algunes de les contarelles aquí referides. Dues raons justifiquen plenament plantejar aquests temes. La primera, el valor íntrínsec de la recuperació i divulgació de les llegendes, tradicions, anècdotes i detalls d'un poble o d'una comunitat, tema que entra de ple dins els camps de la literatura popular, de l'antropologia cultural i del folklore com a ciència. Un segon motiu és el plantejament clarament didàctic i formatiu de la divulgació de llegendes i tradicions en el sentit de constituir una porta d'entrada en la història, la geografia, la literatura i la cultura popular de cada poble. No hi ha dubte que la personalitat de Sineu, i de tota Mallorca, surt reforçada amb els continguts com els que desplegarem tot seguit. Alerta, emperò, no vos ho cregueu tot!, perquè llegenda i ciència no sempre tresquen els mateixos viaranys. 1. La Barcella de Sineu (Ajuntament, antic convent dels Mínims)
Aquesta peça es pot considerar la mesura de cereals i altres àrids per antonomàsia. És un recipient de bronze que probablement data de mitjans segle XIII, potser de 1242; es conserva actualment a les dependències municipals de l'antic convent de Mínims. Ens conta Mn. Bartomeu Mulet: "Els primers mostassafs de Mallorca demanaren una mesura pel gra, per tal que servís de model als pagesos i conradors de Mallorca i, segons aquestes, se construïssin les altres.
La dita mesura s'anomena Barcella de Sineu i així ho diu la llegenda pintada al seu damunt, és equivalent a la sisena part de la quartera, de cabuda de sis almuts mallorquins (11 kg aprox.). La Barcella és de bronze, de forma troncocònica, amb dues anses o manetes d'estil gòtic, enmig de les quals hi ha, a una part l'escut de Sineu i l'altra, l'escut de la Casa Reial". S'aguanta sobre tres peus i a la part superior té una barreta anomenada rasador, que és de ferro i és posterior a la fundició de la peça.
4Col∙labora:
Sovint hi havia plets i conflictes per l'existència de mesures incorrectes. En aquest sentit, una notícia curiosa és la denúncia que el 1343 es fa al mostassaf sobre el vicari de Sineu, que té una barcella de mesurar blat injusta (Mulet‐Rosselló‐Salom, 1994: 205). Un document del segle XVIII, ben autèntic, trobat per Mn. Bartomeu Mulet a l'arxiu municipal, exposa la petició de l'Ajuntament de Palma al de Sineu de la barcella, per cotejar‐la amb la còpia que hi havia a Ciutat. Amb una mica d'imaginació, els fets degueren ser més o manco així:
«Amb el consistori sineuer reunit en la sala de l'Hospital, el secretari llegeix la carta de l'Ajuntament de Palma al batle i als regidors presents: "Us demanam que tengueu a bé de portar‐nos la barcella, si és vostra, per cotejar‐la amb la nostra que tenim en el vestíbul del nostre Ajuntament". "— Com és que aquests ciutadans gosen dubtar de sa nostra propietat de sa Barcella. És ben clar que hi ha es nostro escut i es nom des nostro poble", s'exclama el batle. "— Duis sa barcella i ho vorem tots". Cada regidor mirava al del seu costat, i tots al batle. "—On és sa Barcella", s'interrogarren tots. Ningú no sabia on era. A la fi, feren entrar el saig, i després de pensar un poc digué: "—Sa Barcella és en es porxo, i ses òlibes hi fan es niu". "—Ves a cercar‐la, diu el batle, que quedi ben neta i la posarem damunt un domàs, aquí, que noltros no partirem fins que estigui ben aclarit què feim amb ella. La tenim tan gelosa!" Es féu hora de dinar i, després de menjar i beure, decidiren accedir a les peticions de l'ajuntament de Ciutat. "—La hi deixarem. Però dos regidors ansa per ansa la duran a Ciutat, i que no tornin a Sineu que no la duguen ben sencera", decretà el batle».
2. En Xadó i la cisterna del claustre dels Mínims (Ajuntament, claustre de l’antic convent dels Mínims) En el centre del claustre del convent dels Mínims, hi ha un coll de cisterna octogonal, aixecat damunt un graó també vuitavat, amb el lema Charitas, símbol dels mínims; data de 1693.
«L'aigua de la font sempre fou la millor i la més fresca de la vila, i en begueren moltes generacions de sinevers. La seva frescor provenia, segons corria de boca en boca, d'una llivanya, clivell o comunicació que tenia amb un pou que, fins els nostres dies, hi hagué a un cornaló, que servia preferentment per regar l'hort dels frares amb què antigament se proveïen d'hortalisses i verdures per a la cuina austera de la comunitat. D'aquest pou, en parla D. Joan Rotger a l'opuscle titulat El Convent de Jesús‐Maria de Sineu, i diu: "L'any 1697 fra Joan Mieres, corrector del Convent, tengué la idea de fer treure del pou una multitud de pedres a fi d'aprofitar l'aigua. Se començà la feina servint‐se d'un torn que feia moure un joc de barrils que pujaven i davallaven alternativament. Un jornaler anomenat Antoni Riera, àlies Xadó, se posà dins un barril per davallar en el pou; però, en un descuit dels homos que feien rodar el torn, el barril trabucà i en Xadó caigué dins el pou des d'uns cent‐trenta pams d'altària. No se va fer gens de mal. El referit Antoni Riera va viure molts d'anys i, quan ja en tenia noranta de fets, deia que desitjava encara llarga vida per agrair al gloriós Sant Francesc de Paula la seva protecció, tenguda el dia que va caure dins el pou"».
3. En Faveta (Església de l’antic convent dels Mínims) En relació a les processons de Setmana Santa (especialment del Dijous Sant a Palma i del Divendres Sant a Sineu), diu el folklorista català Joan Amades: «A Palma i en d'altres
5Col∙labora:
poblacions de l'illa, la gent creia veure en les figures que formaven les escenes dels misteris personatges i subjectes veïns de la població... s'armava gran cridòria»... «Entre les figures dels misteris va assolir molta popularitat en Faveta de Sineu, un jueu que menava el Bon Jesús i que tenia la boca oberta. Els xicots li posaven una tavella de fava dins de la boca. El qui trobava una fava més grossa que la que duia la figura tenia dret a treure‐li la que portava i posar‐hi la seva. Aquesta facècia donava motiu a molta gresca». Mossèn Alcover també ens conta aquesta facècia: «A Sineu crida molt s'atenció En Faveta, un jueu d'un Pas que atupa el Bon Jesús caigut en terra; En Faveta té sa boca badada, i ets al∙lots hi van i li afiquen una bajoca de favera dins sa boca, i la hi barata per una de més grossa es qui en troba de més grossa. D'aquí ve dir‐li En Faveta». 4. La bacina de l'església dels Mínims (Església de l’antic convent dels Mínims) A l’església de l’antic convent dels Mínims s’esdevingué una anècdota que tengué com a protagonista principal el Dr. en Medicina Pere Font i Torelló, un personatge popular sineuer que anava a missa a l'esmentada església conventual: Un dia, el matí, un frare deia missa, i va resultar que en Pere Font era totsol dins l'església; era l'únic que oïa la missa. En haver acabat l'Evangeli, el llec va passar la bacina. Pere Font va pensar: no em fotràs; agafà una altra bacina i es passejava rere el llec, i així, eren dos que passejaven la bacina pel temple buit. El llec, quan considerà oportú deixar de fer voltes inútils, posà la bacina damunt l'altar major; Pere Font, darrere darrere, també ho féu talment, i així no es veié obligat a deixar doblers, ni a retre comptes de quina era la mesura de la seva caritat. 5. El notari Gili, capdavanter dels agermanats (Can Gili, C/ Major, 13) La casa coneguda amb el nom de Can Gili, situada al carrer Major, núm. 13, té un origen molt antic, possiblement del segle XIII. A principis del segle XVI el casal era propietat del notari Joan Gili, un dels capdavanters de la Germania. Aquest personatge fou un dels quatre membres de la comissió d'agermanats que anaren a demanar clemència a la Cort, aleshores a Valladolid; l'ambaixada fracassà i els quatre components de la comissió foren executats al castell de Bellver a finals d'agost de l'any 1523, a les anomenades forques dels ambaixadors (Piferrer‐Quadrado, 422). A l'Arxiu del Regne de Mallorca es conserven documents dels anys 1523 i 1524 relatius a les subhastes dels béns del notari Joan Gili, condemnat per crim de Germania; la crida del 10 de setembre de 1523 fa referència a Can Gili de Sineu: «Per encantar les cases y corral den Johan Gili, Notari, per crim de lesa Magestat». El mateix notari Joan Gili fou el que signà el 8 d'abril de 1513 l'acta relativa a l'altar de la capella de Sant Cristòfol de l'església parroquial. No obstant els esdeveniments de la Germania, la casa dita Can Gili continuà en mans de la mateixa família, almenys fins al segle XVII. Fins fa poc temps Can Gili era propietat de Jaume Janer; actualment és de la família Aparicio, els membres de la qual han emprès una important i
6Col∙labora:
interessant reforma. L'artista pintor i escultor Ricardo Aparicio —Gago—, hi té el seu estudi i l'espai d'exposició. 6. El campanar de l’església parroquial i els santjoaners (sa Plaça ‐ Plaça de Sant Marc)
Una rondalla de Mn. Alcover es titula "Com és que es campanar de Sineu està una mica decantat de l'església". Malgrat el caire inversemblant, no exempt d’ironia, de la contarella, té una base històrica ben interessant, la instauració de la nova parròquia de Sant Joan, segregada de la de Sineu l’any 1298, procés que culminà dos anys més tard amb la separació de Sant Joan del terme municipal sineuer. Conta la rondalla:
«Diuen que va esser que es santjoaners un temps no tenien campanar, i varen resoldre de dur‐se'n es de Sineu un dia que vessen es sineuers descuidats.
Hi anaren un dimecres que tots es sineuers eren en es mercat, i aquests, males quimeres poques! que los volguessen prendre es campanar.
Es santjoaners anaven tots amb una partida de cerros embolicats per sa cinta, fent cordellina; i ben feta que la feien, perquè fos ben forta, que tot s'era mester.
Sobretot, ell fermaren ben fermat es campanar amb aquelles cordes, i ja foren partits de cul enrera cap a Sant Joan fent corda fent corda...
Què me'n direu?
Ell com no tengueren pus cerros diuen:
— Ara és s'hora!
Se posen peu envant peu enrera, i a la una, a les dues, a les tres, sus!... peguen tirada tots amb tota sa força, i tanmateix el decantaren, an es campanar una passa o dues de l'església; però ses cordes se romperen, i pataplum! tots es santjoaners de folondres i de cul, uns damunt ets altres, i cames a l'aire.
Amb tal estabó se'n temeren es sineuers, i es santjoaners ho hagueren de donar a ses cames per por de sa por.
De sa culada que pegaren, varen deixar ses anques senyades a sa terra, i encara són coneixedores. Encara les hi veureu si anau an es mateix punt, allà on se diu es Cocons, devora es camí que va de Sant Joan, a uns deu minuts de Sineu».
7. Es pern del món (Campanar de l’església parroquial, sa Plaça‐Plaça de Sant Marc) Cada 31 de desembre, el rector, es batle, i s'escolà, davallaven a engreixar es pern des món, situat davall es campanar perquè el món no s'aturi de rodar. És aquesta una llegenda relacionada amb Sineu com a centre de Mallorca i Mallorca com a centre del món. Aquest eix ens recorda l'Omphalós clàssic de Delfos.
7Col∙labora:
Diu na Caterina Valriu: «Just a davall es campanar de Sineu hi ha el PERN DEL MÓN, si aquest pern no anava, si no estigués ben untat el món se n'aniria a fer punyetes. Aleshores perquè això no passi, hi ha uns encarregats que són es rector, es batle i s'escolà major, cada 31 de desembre a punt de mitjanit, mentre que noltros mos engatam i mos pegam aferrades pes coll per celebrar es canvi d'any, ells se'n venen per sa porteta de davall santa Bàrbara i se'n van per avall, per avall,…fins en es pern del món i duen una bona quantitat d'oli i l'unten ben, ben untat i així el pern pot anar voltant durant la resta de 364 dies de l'any». 8. L'incendi de l'església de Sineu i el miracle del retaule de Sant Cristòfol Dia 17 de maig de 1505 l'església parroquial de Sineu patí un greu incendi. L'acta notarial de Joan Gili, de 1513, diu així: «Sàpian totes universes i singulars persones, així presents com esdevenidores, que divendres que comptàvem vuit del mes d'abril de l'any 1513 , anar jo Joan Gili, notari, habitador de la vila de la Verge Maria de Sineu, a l'isglésia de dita vila, per mirar i veure l'obra que cascun dia se fa, i aquella de nou redificar a causa de la pèrdua de la nostra antiga isglésia, la qual en lo any 1505 i 17 del mes de maig, lo dissabte de la Santíssima Trinitat, fonc cremada; lo incendi del qual cremà ningú no pot sebre com, ni en qual manera fonc causat; en lo qual incendi foren attrobades en su estat i reservades les coses siguents; ço és: la capsa dels olis de la crisma, lo reliquiari aont estava lo Corpus Domini, en la capella del benaventurat St. Cristòfol». El notari, a continuació conta, amb tota casta de detalls com desmuntaren l'altar de la capella i de l'ara, en tragueren una caixeta de vidre; «fonc dintra dita caxeta de vidre un coixinet quadrangular sobre lo qual estava lo Corpus Domini, sens fiola alguna, dintra la qual caixeta de vidre més avant foren sinc grans d'encens molt humits». L’historiador Joan B. Binimelis l’any 1595 diu de l’incendi de l’església de 1505 “sólo el Smo sacramento con su custodia por el infinito poder de Dios, quedó ileso, y sin mancha ni señal de fuego…”. Una tradició de fora de Sineu, situada en les contrades entre el desembarc de Santa Ponça i la Ciutat, recull el testimoni de la fonda impressió que causà als mallorquins l'incendi del temple sineuer: «Segons els jurats, veent‐se en el cas d'haver de lluitar ell tot sol [Jaume I] contra trenta moros, posat de genolls en terra, va exclamar: "Mare de Déu, Mare de Déu, Mare de Déu socorreu‐nos" i apareixent‐li la Verge el va socórrer i el féu vencedor. Idò bé, en el mateix lloc on es va agenollar el Rei en Jaume, hi va tornar aparèixer, al cap de 277 anys, la Mare de Déu per consolar els cristians aprés del gran incendi anorreament s'és seguit en la isglesia de Sineu». 9. El lleó de Sant Marc (plaça de Sant Marc) A la plaça de Sant Marc, davant la Rectoria, i just en l'arrencada de la davallada de l'escala de la Riba, s'aixeca el monument del lleó de sant Marc. És una escultura feta amb planxa de coure que data de 1945, obra de l'escultor Joan Maimó Vadell; aquest treballà la maqueta de guix, d'on sortí el motlle que permeté la fundició de la planxa de coure, realitzada en els tallers de
8Col∙labora:
Can Seguí; a títol de curiositat, podem esmentar que el coure procedia de les calderes de l'Hotel Formentor.
El monument fou inaugurat amb motiu del tercer centenari del patronatge de sant Marc de la vila de Sineu, tal com diu l'escrit en llatí de la base: "Tertio centenario electionis sancti Marci in patronum Sinii apud Deum". El lleó, símbol de l'evangelista, apareix alat i aguanta l'escut de Sineu. La festa se celebra el 25 d'abril. És molt probable que la devoció a sant Marc fos
inculcada pel rei Jaume II, qui ja havia dedicat la capella reial del castell de Bellver al sant Evangelista. Aquesta devoció passà als conradors de Sineu «perquè li demanassen pluges saludables en venir el mes d'abril, que cada gota val per mil. I sant Marc sovint els brufava els camps perquè tenguessin bona saó». L'evangelista tenia a Sineu una confraria ben pol∙lenta; apareix documentada l'any 1512, quan regalà 12 quarteres i 3 barcelles de blat al clavari de l'obra de l'església, que llavors es bastia. Ja se sap que la major part dels sinevers es dedicaven a conrar els camps; sols una petita part vivia de la menestralia; així, l'antic patró dels conradors, es convertí en patró de tota la vila de Sineu. L'origen del patronatge data del 29 de juny de l'any 1645 quan, havent d'escollir patró les viles, reunits els jurats i el Consell de Sineu a la casa de l'Hospital es proposaren, a requesta de Mn. Cristòfol Gacies, rector de la Parròquia, fer l'elecció del patró de Sineu: o sant Marc, patró dels conradors o sant Cristòfol, patró dels honorables menestrals, que comprenia tots els oficis gremials, excepció feta dels teixidors. Degut al major nombre de jurats i de consellers dedicats al conró, elegiren sant Marc per patró de la vila.
"A sant Marc, patró de Sineu" Oh Sant Marc Evangelista! Vostre poble de Sineu emportau a la conquista de l'etern Regne de Déu. La llavor de l'Evangeli escampada en abundor feis que hi brosti i que hi arreli per la gràcia del Senyor. El Sineu de bella història ja en els pobles del passat pressentint nous temps de glòria vos prengué per advocat. I obtenir de vós espera l'alt país de llet i mel; sou deixeble de sant Pere,
9Col∙labora:
del qui té les claus del cel. Vostra vida un temps romana i el martiri alexandrí i la pau veneciana contemplam en vós, aquí. Aquí vostre patronatge de cada any anà creixent i adorant la nova imatge bat el cor de vostra gent. Com s'alegren cor i vista dels bons fills d'aquest Sineu! Oh sant Marc Evangelista! conduïu‐los cap a Déu! 1944 (Salvà, M. A.: Cel d'horabaixa. Moll, 1981; 48)
Una glosadora de Sineu, na Maria “Brondera” (Maria Jordà Matas, 1917‐1997), retreu el lleó amb el toc d’ironia i de desimboltura, ben característic de les gloses mallorquines:
Davant sa Rectoria han posat un lleó perquè guardi el senyor rector en sa nit i en de dia
(Glosa citada per Biel Florit: Diari de Balears, 5 d’agost de 2008)
Al sòl de la plaça de Sant Marc, envoltant el monument, el lateral de l'església i la façana de la Rectoria, s'hi poden veure diverses làpides sepulcrals, provinents de l'interior del temple; la majoria són dels segles XVII i XVIII; la més allunyada de la Rectoria mostra una inscripció que diu: "Sepultura de la casa Son Thoralló" 10. L'Angelot del palau de l’Almudaina de Palma (Convent de monges Concepcionistes, antic Palau dels Reis de Mallorca) La imatge de l'àngel‐penell de la torre de l'homenatge del palau de l'Almudaina fou realitzada per l'escultor rossellonès Antoni de Camprodon, l'any 1310, per ordre del rei de Mallorca Jaume II. Té una estructura de fusta de poll folrada de planxa de bronze. Conten les cròniques que el rei mallorquí posà molt d'interès en aquesta imatge, per la qual cosa féu que li duguessin l'angelot ‐així l'anomenen‐ a la vila de Sineu, on residia aleshores Jaume II, per tal de donar‐li el vist‐i‐plau.
10Col∙labora:
Diuen que quan la imatge era al capcurucull del palau de l'Almudaina, i l'escultor demanà per cobrar, els oficials reials li digueren que primer havia de dur la imatge a Sineu, residència d'estiu del monarca. Imaginau‐vos la cara de sorpresa del rossellonès. No li quedà altre remei que davallar l'angelot, posar‐lo a lloms de mula i partir cap a la vila. A l’antic palau dels reis de Mallorca de Sineu, actualment convent de monges Concepcionistes l’escultor tingué sort, perquè el rei quedà satisfet de l'obra. Així, Camprodon pogué tornar‐la al palau de l’almudaina i cobrar la feina. Es conserven els rebuts del viatge de les dues mules; una per a l'artista i l'altra per a l'obra. 11. La venerable Sor Isabel Sabater Noceras (Convent de monges Concepcionistes,) Sor Isabel Sabater Noceras era una monja asceta que visqué a Sineu entre els anys 1724 i 1790). Perseguida pel dimoni, proferia profecies i mostrava símptomes extranys (Berard, 238‐239). En relació al do de profecia, Mn. Bartomeu Mulet ens conta aquest fet:
«Un dia, al matí, les monges s'estranyaren de veure a Sor Isabel, riure, com deim aquí, amb una rialla fresca ... i quasi no es podia contenir — Què li passa, sor Isabel; quin motiu així la commou tota plena de joia i de gaubança? — Germanes, respongué ella. El pare confès (que seria un dominicà del convent de Llorito), que ve a confessar a les Monges ha caigut de la mula devora Benasque. Les monges, corpreses per aquella resposta, en volgueren sebre la prima i bones estaren elles que, en haver arribat el dominicà al Monestir li feren preguntes al respecte i, sobre tot, si havia tengut un bon avenir. El pare confès respongué: Així, així, perquè devora Benasque he caigut de la mula i vat‐me‐t‐qui rodolant pe'n terra, fins que m'he aixecat. Sens dubte, les monges esclafiren en rialles... també ben fresques. Però... dins el seu cor s'hi anava congriant de bon de veres una admiració tota respectuosa pels fets que anaven vestint de fama i de preferida de Déu envers la seua germana».
La potada del dimoni en el cor concepcionista Fa devers 50 anys el pare de Mn Bartomeu Mulet anava a trempar l'orgue; entre aquest i el cor hi havia un passadís, on hi havia una rajola de test amb la senya d'una potada del Dimoni. Sembla que el dimoni li va aparèixer a la venerable Isabel Sabater, segons tradició oral de les monges. Mn. Bartomeu Mulet ens ho conta així: «Mostra evident de posseir un cor netíssim, propi d'una verge totalment consagrada a Déu tenim quelcom a dir de la presecució que li declarà el dimoni, fins i tot en apariència de bell jove que la volgués encativar. Altres voltes se li presentava en forma de boc; i se conserva en el cor una rajola del trispol on apareix la potada, com si fos d'una cabra. Jo l'he vista no poques vegades, quan més jove anava amb mon pare a trempar l'orgue del mateix cor».
11Col∙labora:
12. “Fer dimecres”: La Fira de Maig i el mercat de Sineu (Es Mercadal) Seguint V. M. Rosselló Verger, «No hi ha cap sineuer actual que no presumesqui del seu mercat, de "fer dimecres", una realitat relativament més essencial en segles passats. No cal descartar‐ne un precedent islàmic, però l'any 1252 el trobam ja documentat de biaix... El privilegi explícit del Mercadal és de 1306. De la fira, també hi ha una referència indirecta de 1321 i una altra de 1366, que ens remet a temps del rei Sanç (1318, probablement)». Els detalls històrics de la fira de maig i del mercat setmanal els trobareu al primer volum de la Història de Sineu i a la monografia 1306‐2006. 700 anys de mercat a Sineu. A més de la història, la fira i el mercat de Sineu és un tema farcit de tradicions i d'anècdotes. Per exemple, segons V. M. Rosselló Verger, qui recorda que li contava el seu padrí, «dur el capell tirat per enrere volia dir "tenir xeixa venal"».
Segons el Diccionari Català‐Valencià‐Balear, una altra accepció de la locució "fer dimecres" era embriagar‐se, engatar‐se. A Sineu «ho diuen perquè aquest dia és el de mercat i solen anar a beure després de cloure els tractes (Sineu)». Una altra locució típica del mercat era –i és, perquè encara és viva l’expressió‐ “fer barrina”, com conta Joan Rosselló de Son Fortesa, en un fragment de la novel∙la “En Rupit”, que ens recrea magistralment
l’ambient de la fira de Sineu:
“Comparegué l’amo de Son Corbella i al punt s’hi acostaren un parell de mercaders a fer‐li la xerra. Li parlaren totd’una del temps i de la collita, ponderaren llavors la riquesa de l’amo, el “ronyó clos” que tenia, segons li deien per a més afalagar‐lo i, alabant‐li la bona casta de bestiar de la possessió, acabaren recitant un i altre defecte dels mulats que examinaven, contant d’altres compres de bestiar, fetes a baix preu, per a obtenir‐hi el que tractaven d’adquirir. S’hi atansa també el terratinent que volia el parell de mules fumades, i començà el tira i amolla entre el comprador i el venedor, dient‐hi la seva els mercaders i altra gent que s’hi era entremesclada, ponderant uns les bones qualitats, i retreient i exagerant els altres els defectes del parell. L’amo en demanava tres‐centes seixanta lliures, i el terratinent només en volia donar tres‐centes dotze; s’escoblejaren bona estona, i a la fi un mercader xapà la diferència i feren barrina per catorze unces. Xerrant amb bon humor, se n’anaren totd’una a beure a la taverna de més aprop”.
13. Mestre Antoni Llampina (La Riba, escales des Mercadal) Una rondalla de Mn. Alcover es titula "Mestre Antoni Llampina", que conta les aventures d’aquest escolà polissó. És una rondalla llarga, que aquí resumirem.
«En aquell temps que ets animals parlaven... com ses roques ara, hi hagué a Sineu un escolà que li deien mestre Antoni Llampina, més viu que una centella, més polissardo
12Col∙labora:
que un gat negre, que taiava un cabei a l'aire i era massa afectat de fer farses a qualsevol que es posava a tir.
Un dia reparà una doneta que estava agenoiada davant s'altar de sant Antoni, fent oració ben arreu, i que deia adesiara:
‐Sant Antoni, ¿no em diríeu què ha de ser de mon fill?».
Un dia, l’escolà, decidí posar‐se darrera la imatge del sant i parlar‐li, a la doneta; li demanà doblers a canvi d’assegurar‐li el futur del fill. La dona, li arriba a donar dues‐centes lliures.
Després de diversos episodis, la doneta conta la feta al seu home i al seu fill. Aquest, decideix tornar‐li la jugada, a mestre Antoni Llampina… Es vesteix d’àngel i fa creure que ho és, un esperit angelical, a l’escolà. El convenç per dur‐lo al Cel; però, com que al Cel hi han d’anar lliure de pecat, l’escolà confessa l’estafa que havia fet a la dona li li torna les dues‐centes lliures.
‐Idò bé –diu s’àngel‐. Perquè no vegeu lo lloc estret i tan amunt per on hem de passar, vos posaré dins un sac, i així no vos temereu de res nat del món, fins que serem a les portes del Cel, que Sant Pere mos obrirà tot d’una
‐Faré lo que vós me direu, angelet de Déu.
Sobretot, ell s’àngel el posa dins un sac, el se’n du rossegant fins an es portal de l’església, el treu an es replà que hi ha davant, li enverga sempenta cap avall per aquella escalonada que hi ha davant Son Garriga i Can Dameto, i aquell sac tum‐tam tum‐tena per avall i per avall, i es pobre escolà carabassotades i més carabassotades per aquells graons, i uns remeulos que li escapaven, de lo més esglaiós.
S’àngel l’havia avisat que no digués res fins que veiés claror. A l’alba de l’endemà, s’escolà, crida qui crida Sant Pere. Tothom qui passava s’aturava a veure què era allò; a la fi un desferma es fermall d’es sac i m’hi veuen mestre Antoni Llampina, tot copetjat i més empegueït que el rei porc.
Ah idò! Preniu llum de Na Pintora, si no vos ne voleu dur s’aumud p’es cap!
14. El gegant de Sineu (Son Cleda, es Fossar) Mn. Rotger al llibre Orígens de Sineu recull una informació que assegura que vora el Fossar, davant Son Cleda, s'hi trobà un enterrament de gegant. L'il∙lustre historiador sineuer diu així: «L'amic D. Diego Zaforteza Musoles, ens ha fet veure un antic manuscrit anònim que guarda en el seu arxiu. És l'extracte d'una relació de D. Jeroni Alemany, Cronista de Mallorca, en el qual se diu que els talaiots eren cases i habitació de gigants i on s'hi llegeix això que no volem amagar a ningú». A continuació, cita textualment la referència: «El Doctor Nicolás Ferrer, sobrino de don Juan Ferrer, canónigo de nuestra Catedral, fue ocular testigo del invento de otro Gigante, que se halló en la villa de Cineu, en el año 1718. Yase en las espaldas de la Iglesia Mayor una casa que mira a la Plaza, que llaman el Cementerio, la llaman Casa de Coll; y fabricando en ella en dicho año, fué hallado un sepulcro de mármol». Hi trobaren un esquelet
13Col∙labora:
de 18 pams d'alt, és a dir, ni més ni menys que 3'6 m; tenia un anell en un dit que «tot i ser home ben fet el pare del deponent, junts els tres dits índex, anular i mitjà, hi posà l'anell, i li venia molt balder. L'anell tenia esculpit en la pedra un genet a cavall amb una llança a la mà dreta. A la capçalera tenia una làpida també de marbre, perà amb una inscripció tan rara, que no sabé conèixer els seus caràcters el Dr. Baltasar Calafat»,home que dominava les llengües hebrea i grega; diu el text que «por mas que forsejó huvo de confesar que no conocía aquellas cifras o caracteres aunque si aseguraba que no eran Arábigas, Griegas, ni Hebreas, ni Egipsiacas... De este esqueleto, inscripción, y anillo de todo ello se apoderó el conde de la Aguila, y lo regaló no sabemos a quién de la corte de Madrid». Però, a Sineu, hi ha també petjades d'altres gegants, més festius que l'anterior. Així, a mitjans del segle XVII, els jurats de la vila paguen «1 lliura 8 sous 2 a mestre Pere Antoni Real per aver vestit y adornat lo gegant per la festa de St Roch». 15. Sineu, port de mar? (Son Cleda, es Fossar)
A la revista Anales de Sineu, de l'any 1915, dirigida per Mn. Joan Rotger, hi aparegué un article, sense signatura, però molt possiblement de l'esmentat prevere sineuer, titulat "Sineu Port de Mar?"; el text ocupava, a tres columnes, la meitat inferior de la pàgina, mentre que a la meitat superior hi havia un dibuix de Sineu amb l'aigua de la mar que entrava ben endins, amb el Fossar ben inundat. També aparegué a la revista La Aurora del 18 de desembre de 1915.
Diu l’article esmentat que temps enrera Sineu era un port de mar, i ho justifica dient que encara, avui en dia, es conserven molt de noms de lloc i malnoms relacionats amb la mar i amb sos mariners. Algun exemple d'aquest noms són: Cas Mariner, Can Copinyes, Can Remos, Can Barques, Cas Capità. A més, a la paret de devora el monument al ciclista Alomar, s’hi poden veure fòssil marins. Tot plegat, un caramull de proves irrefutables que antigament Sineu era port de mar.
Recommended