Tema 1: el aixement d’una cultura

LLATÍ Llengua parlada a Roma en l’antiguetat

S’estengué pels territoris conquistats per Roma entre els segles III aC. I V dC. = ROMÀNIAROMÀNIA

Oral

• vulgar = parlar pel poble (vulgo)

• romanç = llengua de Roma

Es desenvoluparà entre els segles V-VIII dC. i donarà lloc a les

LLENGÜES ROMÀNIQUESLLENGÜES ROMÀNIQUES

En la ROMÀNIA ROMÀNIA es formaran dos grups de llengüeses formaran dos grups de llengües

LA ROMÀNIA

OCCCIDENTAL ORIENTAL

Llengües gal·loromàniques

CATALÀSARD

Llengües iberoromàniques

ITALIÀ

Llengües balcanororàniques

FRANCÉSPROVENÇAL / OCCITÀRETOROMÀNIC

CASTELLÀGALLEC / PORTUGUÉS

ROMANÉSDÀLMATA

Sonoritzen les consonants oclusives (p,t,k) entre vocals o davant r:rota>roda, rueda capra>cabra

NO sonoritzen les consonants oclusives (p,t,k) entre vocals o davant r:rota>ruota capra>capra

A. El substrat preromà: influència de les llengües que parlaven els pobles anteriors a la conquista romana: SOROTAPTES, CELTES, FENICIS, GRECS, BASCOIBÈRICS

A. El substrat preromà: influència de les llengües que parlaven els pobles anteriors a la conquista romana: SOROTAPTES, CELTES, FENICIS, GRECS, BASCOIBÈRICS

B. L’estrat: llatí parlat pels repobladors romans variava segons la procedència geogràfica, el nivell sociocultural.

B. L’estrat: llatí parlat pels repobladors romans variava segons la procedència geogràfica, el nivell sociocultural.

C. El superstrat germànic i aràbic: l’aportació de les llengües invasores germàniques i dels àrabs.

C. El superstrat germànic i aràbic: l’aportació de les llengües invasores germàniques i dels àrabs.

D. L’adstrat: la influència de les llengües veïnes= occità, italià, castellà, francés.

• La fragmentació de l’imperi romà va donar lloc a les diferents llengües romàniques.

• Aquest pas fou lent i gradual.

• Se sap que a partir del segle IX aquestes llengües ja eren considerades pels seus parlants com a diferents del llatí vulgar.

• A principi del segle IX (Concili de Tours -813) es decreta que la predicació es fes en llengües vulgars.

• Comencem a trobar textos sense voluntat literària on es veu aquesta realitat lingüística diferenciada.

• Les primeres obres literàries en llengües romàniques o neollatines sorgeixen al segle XII.

• Els primers textos de la nostra llengua que es conserven són de mitjan segle XII:

• Un fragment d’una traducció del FORUM IUDICUM (codi legislatiu dels visigots): El LLIBRE JUTGE

• Un fragment de huit fulls d’un sermó sobre l’evangeli conegut amb el nom d’Homilies d’Organyà

• L’expansió territorial de la Corona d’Aragó al llarg del segle XII i XIII motivà l’aparició de textos legislatius , deixa manera Jaume I ordena en 1276 que els documents legals foren redactats en romanç.

En el segle XII naix la primera poesia escrita en una llengua romànica: la poesia trobadoresca, escrita en occità.

Aquesta poesia, apareguda al sud del territori de l’antiga Gàl·lia, serà tan prestigiosa que en el segle XIII arribarà als territoris de la Corona d’Aragó i del nord d’Itàlia.

Els nostres trobadors copiaran no només la forma i la temàtica d’aquesta poesia, sinó també la llengua.

Per tant, la poesia culta que s’escriu en les nostres terres des del segle XIII al s. XV serà creada en llengua occitana.

Pel que fa a la prosa, serà escrita en llatí o en romanç.

Els autors de poesia culta escrita en llatí rebran el nom de POETES.

Aquells qui escrivien poesia culta en occità s’anomenaven TROBADORS.

La poesia trobadoresca va nàixer a la primera meitat del segle XII al sud de la Gàl·lia (a la zona coneguda com a "Provença", "Occitània" o "Llenguadoc"), és a dir, al sud de l'actual Estat francès. La llengua pròpia d’aquest territori és l’occità, també conegut com provençal o llengua d’oc.

En el segle XII, Occitània no formava una única entitat política, sinó que estava dividida en territoris independents governats per senyors feudals (Aquitània, Gascunya, Montpeller, Provença, etc).

Al sud d’aquest territori estava el regne de Catalunya i Aragó i al nord, el regne de França.

Alguns dels nobles feudals occitans eren més poderosos que el mateix rei de França.

L'expansió catalana a Occitània

Les raons per les quals les primeres manifestacions de la poesia als territoris de la Corona Catalanoaragonesa foren en llengua occitana són diverses:

1. La poesia trobadoresca va assolir un gran èxit arreu d'Europa occidental i els poetes d'altres terres (sobretot del nord d'Itàlia i de Catalunya) van copiar no només el model poètic, sinó també la llengua.

2.- La proximitat geogràfica va afavorir les relacions polítiques, comercials, culturals i econòmiques entre Occitània i els comtats catalans.

3.- Les relacions polítiques entre Catalunya i Occitània havien estat sempre molt estretes i es van consolidar amb el casament del comte Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença l'any 1112.

4.- La similitud entre les llengües catalana i occitana va afavorir que aquesta última poguera ser usada pels trobadors catalans i entesa a la Corona d'Aragó.

Els senyors feudals occitans eren, en la seua majoria, vassalls del rei de Catalunya i Aragó.

Tant França com la Corona d’Aragó aspiraven a expansionar-se i a annexionar-se els territoris occitans.

Catalunya, durant dos segles, va mantenir estretes relacions amb Occitània.

A principis del segle XIII, el rei de França, Felip August, decideix una expansió cap al sud dels seus territoris, per afegir Occitània a les seves possessions i acabar amb la independència dels poderosos nobles feudals occitans.

El rei de França buscarà una excusa de caràcter religiós per dur a terme la seua expansió. Aprofitant que la majoria de la població occitana, inclosos molts dels senyors, professava el catarisme, considerada una heretgia per l’Església, convocà una croada amb l’ajuda dels exèrcits del Papa.

Els nobles occitans demanaran l’ajuda del seu senyor, el rei de Catalunya i Aragó Pere el Catòlic (pare de Jaume I el Conqueridor) per combatre els exèrcits croats.

Pere el Catòlic mor l’any 1213 a la batalla de Muret defensant els seus vassalls occitans.

S’acaben aquí les aspiracions de la Corona d’Aragó d’expansionar-se cap al nord. El fill de Pere el Catòlic, Jaume I, augmentarà els seus territoris cap al sud, conquerint terres musulmanes.

Molts occitans acusats de càtars, entre ells trobadors, buscaran refugi en terres catalanes, en les corts dels nobles catalans, on portaran el model de la poesia trobadoresca que començarà a ser conreada a la Corona d’Aragó per trobadors catalans.

Anomenem "trobadors" exclusivament als autors de la poesia en provençal que creen les seues obres entre els segles XII i XIII, primer al sud de la Gàl·lia, i després a Catalunya i al nord d'Itàlia.

El seu nom deriva del verb "trobar", en el sentit de "crear literàriament".

Durant estos segles, la paraula "poeta" estava reservada per als autors de poesia culta en llatí. En contraposició, els trobadors escrivien les seues composicions en llengua vulgar.

La poesia trobadoresca es recitava acompanyada de música. El trobador era l’autor tant de la lletra com de l’acompanyament musical. Per tant, havia de ser un home culte, ja que sabia llegir i escriure i, a més, música.

Molts trobadors eren nobles o, fins i tot, reis. També hi havia trobadors de condició social més baixa.

La poesia dels trobadors ens ha arribat recollida en “cançoners”.

Existeix una diferència clara entre “trobador” i “joglar”:

TROBADOR: Autor de poemes musicals en

llengua occitana. Podia ser de classe alta (reis, senyors feudals...) o baixa. En el segon cas, es convertien en professionals i vivien d'aquest art (per exemple, Bernat de Ventadorn). Per als trobadors nobles, en canvi, trobar era una distracció, un complement per a la seva personalitat (és el cas de Guillem IX d'Aquitània).

JOGLAR: Recitava en públic els poemes compostos pels trobadors. Era d'estament social baix i es dedicava professionalment a aquesta activitat.

Els joglars especialitzats en la recitació de la poesia trobadoresca s'anomenaven joglars lírics, mentre que els que es dedicaven a la recitació dels cantars de gesta rebien el nom de joglars èpics.

Diem que la poesia trobadoresca és una “poesia cortesana” perquè es desenvolupa a les corts dels nobles i dels reis, primer a Occitània i després, a Catalunya i al nord d’Itàlia.

Per tant, era una poesia feta per a la noblesa i tractava dels temes que podien interessar a aquest grup social: l’amor, la guerra, l’honor…

Els trobadors d’extracció social humil vivien a les corts dels nobles, prínceps i reis dels quals rebien una remuneració econòmica pels seus serveis.

Durant els segles de naixement, desenvolupament i expansió de la poesia trobadoresca, l’occident europeu viu sota el sistema social anomenat FEUDALISME.

La societat feudal estava estructurada d'una manera jeràrquica i ordenada en el sentit d'una piràmide, l'esquema bàsic de la qual era la relació senyor-vassall. El vèrtex d'aquesta piràmide era el monarca (el poder del qual era més nominal que efectiu).

Els estaments socials que tenien un graó d’aquesta piràmide social per damunt, eren vassalls d’aquells que ocupaven l’estament superior. Però, a la vegada, podien ser senyors dels qui estaven en un graó inferior de la piràmide.

En el feudalisme s’establia una relació o pacte de vassallatge: entre el senyor i el vassall s’establien un seguit d’obligacions.

Bàsicament, el senyor oferia PROTECCIÓ al vassall i aquest estava obligat a donar-li un SERVEI, ja fos militar o econòmic.

Per què diem que la poesia trobadoresca és una “poesia feudal”? Perquè traslladarà les relacions feudals entre un senyor i un vassall a la poesia de temàtica amorosa.

DAMA: anomenada en la poesia trobadoresca “midons”, que vol dir “el meu senyor”. Serà com el senyor feudal en un pacte de vassallatge.

TROBADOR: anomenat “om”, que vol dir “vassall”. Haurà de servir la dama, estarà obligat a ser-li fidel i lleial i a lloar-la en les seues poesies.

VASSALLATGE FEUDAL El senyor feudal té una situació social clarament

superior a la del vassall, a qui deu protecció. El vassall jura fidelitat i lleialtat al seu senyor, a

qui defensarà amb les armes, si és necessari. Depèn totalment dels favors del senyor feudal.

POESIA TROBADORESCA La dama, la midons, és equivalent al senyor, és

un ésser excel·lent: noble i poderosa, rica, bonica i bona. Socialment estava per sobre del seu estimat. Havia de ser casada (podia ser l'esposa d'un rei o senyor feudal) i, per tant, amb drets jurídics propis.

El trobador adopta una actitud suplicant envers la dama: és l’om, el vassall, mentre que la dama és el senyor. Li jura servei amorós, fidelitat i l'honora amb els seus poemes. Demana els favors de la dama.

El trobador obeirà la dama, perquè ella és la seva senyora i ell és el seu servent en l’amor.

La dama exigirà fidelitat al trobador, com si fos un senyor feudal.

El trobador li jurarà servir-la, lloar-la i honorar-la, com feien els vassalls en el pacte de vassallatge.

El tema central de la poesia dels trobadors és l'amor cortès. Molts estudiosos consideren que el concepte d'amor que coneixem actualment en la civilització occidental actual prové, precisament, de la idea d'amor desenvolupada en les poesies dels trobadors.

En aquest tipus d’amor, la dama serà superior al seu enamorat, siga quina siga la posició social d’aquest.

La dama es pot mostrar distant, mentre que el trobador, el seu enamorat, li suplica els seus favors.

DAMA I TROBADOR

Segons el concepte d’amor cortès, l’amor no és possible dins del matrimoni, que entre els nobles acostumava a ser concertat per les famílies. El veritable amor només podien viure’l els amants.

El trobador (om): És el vassall de la dama, el seu servidor. Fins i tot si el trobador era un rei o príncep i la dama a qui adreçava la seua poesia era de categoria social inferior (una dama noble), el poeta, com a vassall, se situava immediatament per sota d'ella, perquè sempre havia de ser el seu servidor. Li devia fidelitat, servei amorós, lleialtat.

El trobador, que ofereix el seu servei amorós a la dama (sempre casada), ha de passar per quatre fases abans d’aconseguir que ella li lliure el seu amor:

1.- fenhedor (tímid): el trobador-enamorat no s'atreveix a dirigir-se a la dama que estima.

2.- pregador (suplicant): el trobador-enamorat passa a aquesta segona etapa si la dama ha mostrat interès per ell i li ha permès que li expressi el seu amor a través de la poesia.

3.- entendedor: entre la dama i el trobador- enamorat s'estableix una relació de "complicitat". Ella accepta els seus poemes de servei amorós i els seus juraments de fidelitat. A canvi, li dóna penyores del seu amor (una cinta, un mocador, un cinturó, un floc de cabells...) o diners ("aver").

4.- drutz (amant): el trobador-enamorat es converteix en "drutz" si arriba a l'amor físic i total amb la dama.

Alguns estudiosos de la poesia trobadoresca consideren que, malgrat aquesta classificació, l'amor entre la dama i el trobador, la fin'amors, era bàsicament platònica. Aquesta afirmació és vàlida per a alguns trobadors, però no es pot acceptar de manera general, ja que altres trobadors pretenien o van arribar a l'amor físic amb les dames a qui adreçaven les seues poesies.

La dama o midons: era la senyora feudal, la "domina". Amb freqüència, rep el nom de midons, "senyor meu", en masculí, que mostra que el trobador-enamorat ha de ser submís a la dama com si es tractara d'un senyor feudal. La dama de la poesia trobadoresca ha de ser casada.

Per tant, la relació amorosa entre la dama i el trobador era adúltera. Com que la dama era casada, el trobador havia de referir-se a ella amb un pseudònim, anomenat senyal, per no despertar les sospites del marit i dels cortesans.

El marit o gilós: si la dama està casada, el marit es converteix en el "gilós". Per això apareix sempre en aquestes poesies com un ésser roí, malvat, del qual s'han d'amagar.

Existeix la idea en aquesta poesia que la dama no pot ser feliç amb el marit, ja que no l'ha triat lliurement, el seu amor és fruit de l'interès i de la imposició.

Els envejosos maldients o lauzangiers: com que el marit de la dama és un gran senyor feudal, viu envoltat d'un seguit de cortesans, aduladors que per aconseguir el favor del senyor, espien la relació entre el trobador i la dama, sempre atents a qualsevol infidelitat que puga cometre la dama per anar-la a explicar al senyor.

Per tant, juntament amb el senyor, els lauzangiers es converteixen en enemics del trobador.

De temàtica amorosa:

La cançó: serveix per expressar les lloances a la dama segons les pautes de l'amor cortès, és a dir, representa la traspossició de les relacions de vassallatge del feudalisme a la poesia amorosa.

Pastorel·la: és el diàleg amorós entre un cavaller i una pastora (que té totes les característiques i les qualitats d'una dama noble), a la qual pretén enamorar.

Alba: poesia que canta el trobador queixant-se de l'arribada del dia després d'haver passat la nit amb la seua dama, perquè l'alba representa la separació, ja que poden descobrir-los junts.

En aquestes composicions apareix un nou personatge, el gaita (el vigilant, el guaita), amic del trobador que vigila que no arribe el senyor o els lauzangiers mentre els amants estan junts.

Poesia d’atac personal Sirventès: és una poesia d'atac, de crítica a un

personatge, a la vegada que serveixen per fer propaganda de les idees del trobador sobre aquest personatge.

Altres temes El plany: composició en què el poeta lamenta la

mort d'algun personatge important o d'un amic. La canço de croada: composició que el

trobador fa per donar ànims als soldats que anaven a lluitar a les croades.

La tensó: debat o discussió entre dos trobadors sobre temes diversos (qüestions amoroses, literàties o polítiques).

Alfons el CastPere el CatòlicGuillem de BerguedàGuillem de CabestanyGuillem de Cervera (Cerverí de Girona)

També van haver dones que escrivien poesia trobadoresca. S’anomenaven: trobairitz

El dia que us vaig veure (fragments)

El dia que us vaig veure, senyora, per primera vegada,quan us plagué deixar-vos veure per mi,vaig apartar del meu cor tot altre pensamenti es feren ferms tots els meus volers en vós [...].

Perquè la gran bellesa i l’agradable tractei els mots cortesos i l’amorós plaer que sabreu ferm’arrabassaren el seny en manera quedes d’aleshores, senyora gentil, no el puc recuperar [...].

I és que us amo, senyora, tan lleialmentque Amor no em dóna poder per amar-ne una altra [...].

Ai!, tant de bo fos ja l’hora, senyora, que veiésque per pietat em volguéssiu honorar tantque només us dignéssiu a anomenar-me amic.

Llegeix els fragments del poema El dia que us vaig veure i contesta aquestes preguntes:

a) A quin gènere pertany?

b) A qui es dirigeix el jo poètic? Què li demana?

c) Com l’anomena? Quin tractament li dóna?

d) Quines qualitats troba el trobador en la dama?

e) Què demana el trobador a la dama?

f) Quin és el senhal d’aquest poema?

Faré cançoneta lleu i plana,Lleugereta, sense ufanaI de Mon Marquès,El traïdor de Mataplana,Que és farcit i ple d’engany.Ah, Marquès, Marquès, MarquèsSou farcit i ple d’engany!

Marquès, banhagen les pedresDe Melgur, prop de Someiras,On perdéreu tres de les dents;Però tant se val, perquè les primeresHi són però no s’hi coneix gens.Ah, Marquès, Marquès, MarquèsSou farcit i ple d’engany!

[...]

GUILLEM DE BERGUEDÀ

Contesta aquestes preguntes:

a)A quin gènere pertany este fragment?

b) En compondre aquest poema, quina intenció tenia el trobador?

c) Qui n’és el destinatari?

d) Quins són els retrets que el trobador dirigeix al noble?

e) En la segona estrofa, en parlar de les dents i les pedres, utilitza un cert humor mofeta o de burla? En què consisteix?

GUILLEM DE BERGUEDÀ

Consirós cante i em plany i plorepel dolor que m’ha presi s’ha emparat del meu corper la mort de Mon Marquès,En Ponç, el noble Mataplana,que era franc, liberal i cortès [...].

Marquès, si jo vaig dir de vós folliesi mots vilans i descortesos,en tot he mentit i errat,car mai, des que Déu bastí Mataplana,no hi hagué vassall que tant valguési que fos tan noble i valent,i tan honrat [...].

contesta les preguntes següents:

a) En compondre aquest poema, quina intenció tenia el trobador?

b) Quines són les qualitats que el trobador atribueix al noble?

c) Què ha canviat entre el moment en què el trobador va escriure el sirventès i el moment en què escriu el plany?

d) Demostra penediment, el trobador? En què es nota?