Narcís Boter i Jaume A1

Seth Siro Anton

Spiros Antonio (Atenes, 1973), conegut amb el nom artístic de “Seth Siro”, és un

polifacètic artista que comprèn diversos camps, unint-los tots ells en forma d’un projecte

de base molt particular. Va cursar diferents estudi artístic fins que finalment va ingressar

a la escola de Belles Arts d’Atenes, destacant sobretot en el camp de la pintura i el

dibuix, assolint la carrera amb graus d’excel·lència . Va compaginar l’inici de la seva

carrera artística amb la creació del grup de metal simfònic Septicflesh, del qual n’és

cantant i baixista. Aquest fet és transcendental en la seva carrera artística ja que ha

estat directament lligada al món de la música des del principi, havent esdevingut

actualment un dels artistes gràfics més importants dins de l’escena del metal mundial.

Més tard va interessar-se pels formats digitals de manera que la seva obra actual és

basa quasi sempre en la tècnica mixta de la pintura, el dibuix i el collage amb el retoc

fotogràfic i les tècniques digitals de Photoshop i Painter.

El caràcter temàtic de la seva obra és generalment obscur, amb un marcat estil

compositiu que es veu clarament influenciat per les estructures de portades o cartellisme

en general on les figures i l’espai guarden una marcadíssima relació visual. La seva obra

final divergeix dels seus primers intents pictòrics en el factor que ara sempre dota

qualsevol peça seva de la presencia d’alguna figura. És un tipus d’art explícit, on si ve el

Narcís Boter i Jaume A1

to de la peça tendeix a tenir un caràcter oníric i fosc, com un malson, sol estar recarregat

d’elements simbòlics per tot arreu, tan en el fons com en la pròpia figura que domina la

peça.

A part de les influències pictòriques, el que més clarament es veu en la obra de Seth

Siro són les constants referències culturals i religioses que fa, sobretot en relació a la

mitologia sumèria i a l’antic Egipte, així com per altra banda una presència d’elements

cristians i d’estètica gòtica.

Un factor a destacar sobre la seva obra és que malgrat la tendència general dels artistes

d’àmbits com el disseny gràfic, (que és bàsicament al que es dedica ell, apartat de la

seva faceta més clàssica), es mantinguin en un semi-anonimat, sobretot en esferes com

la de la música metal i els cercles més “underground”, Seth Siro ha aconseguit fer-se un

lloc com a un artista totalment reconegut, sense ser banalitzat pels àmbits en els que

tracta i que compagina els seus cicles d’exposicions arreu del món amb el disseny de

portades de grups de primera línia com Belphegor, Moonspell, Heaven ShallBurn, Vader,

etc.. o la de Paradise Lost, que és la que jo he triat per a l’anàlisi.

Paradise Lost.

He escollit com a obra a tractar la portada del quinqué disc d’estudi de la banda anglesa

Paradise Lost. No és un dels treballs més representatius de l’estil de Seth Siro, ja que no

s’hi aprecien tants elements simbòlics o una figuració tant explicita com a la majoria de

les altres portades. L’he escollit perquè senzillament és un dels seus treballs que més

m’agrada, molt més subtil i no tan recarregat com els altres (que és on crec que a

vegades falla l’artista). En aquesta peça no hi ha presència de pintura o dibuix directe de

l’artista, és un treball purament fotogràfic, però el veig molt més nautral i no tan

pretensiós com d’altres.

No he trobat documentació sobre el procés de creació d’aquesta mateixa peça però

basant-me en entrevistes sobre altres obres intueixo que el procediment és el mateix.

Els cossos femenins, i en general tots els cossos que apareixen a la seva obra (a no ser

que estiguin excessivament distorsionats) són fotografies de model, i els ganivets que

surten de la esquena de les figures també són fotografies pròpies, és a dir, la majoria

dels elements presents són fotografies. Així dons la resta és un mer joc de textures

(també pròpies), llums i difuminacions. Els dos cossos son fets a partir de la mateixa foto

Narcís Boter i Jaume A1

de la model, un cop doblats i invertits el joc està en els ganivets que s’han de sobreposar

els uns als altres i crear ombres per a que sigui creïble que estan els uns davant dels

altres. Aquests elements es seleccionen i amb el photoshop si aplica el to de color

adequat pera l’ambient que es vulgui crear (més fred o càlid) i es comença a tractar les

zones de ombres i el caràcter general que ha de tenir en la foto final, els ganivets també

s’oxiden un a un i se’ls afegeixen textures i difuminacions i així es creen individualment

tots els objectes que apareixeran al collage final. Després es col·loca tot de la forma

compositiva que decideix l’artista i finalment es fa la edició de la llum general, les zones

difuminades i els jocs d’ombres, i finalment hi van les ultimes textures que ho fan més

atmosfèric així com elements com el vidre trencat. Veient vídeos on el mateix explica la

seva tècnica de treball digital exposa que abans de cara peça final hi ha mil variacions

que podrien ser donades per bones, és una constant de superposició de capes i

elements fins que tot plegat assoleix una atmosfèria precisa. Bàsicament aquesta peça

consisteix en col·locar els pocs elements que hi apareixen (els dos cossos editats) i

després treballar molt el caràcter general, per aconseguir l’estil oníric, amb efectes

emboirats i difuminats que ho emmarquen. Finalment es posen les lletres, l’única

dificultat és trobar on encaixen compositivament ja que la tipografia és la pròpia del grup

i no ofereix variacions per a l’artista.

Programes amb els quals realitzar aquesta obra:

A part del Photoshop aquesta obra també podria tenir elements fets amb Painter,

sobretot en el que es refereix a les textures finals i aquest tema tant insistent que era la

atmosfera final, ja que en part es basa en una distorsió de la imatge original amb

diferents tipus de traç. El Painter és diferent, ofereix un comportament del traç més real a

partir del tipus de suport que vulguis utilitzar, com si volguéssim fer pintura tradicional, el

Photoshop no assoleix aquest nivell però per altra banda té un munt de pinzells

predissenyats.

El Photoshop malgrat tot sempre es mantindrà superior pel sistema de capes d’una

manera més intuïtiva i malgrat no ofereixi un tractament de la pinzellada o el dibuix (amb

taula gràfica) tan especialitzat ofereix més possibilitats per al resultat final. Pots afegir

capes i efectes fins a obtenir resultats molt més atractius. Per altra banda el Pinter té

altres estils de capa, com la de gel, o la de aquarel·la, d’una manera realista.

Narcís Boter i Jaume A1

El Photoshop és molt mes intuïtiu en quan a la edició d’imatges, tant per copiar, tallar i

demés fins a la repetició d’elements, superposicions i modificacions en general, o els

ajustaments de tons, colors, saturacions i altres.

El Pinter per altra banda pot semblar millor per no ser enfocat tant al tractament de

imatge sinó al dibuixar de manera directe, començant de zero amb llapis, pintura, i els

tractaments del color, etc..

Una altra diferència són les compatibilitats, molts cops la gent treballa amb els dos

programes alhora en relació al que volguessin fer a la imatge en aquell moment. El

Photoshop té el seu propi tipus d’arxiu, el PSD, que manté les capes i els efectes sense

alterar-los i és un altre dels motius del seu èxit comercial. El Pinter en canvi té un tipus

d’arxiu RIFF, que malgrat no té pèrdua en el guardat de la edició el fa incompatible amb

altres programes.

El Photoshop té molt més elements extres, com la creació 3D i les opcions per fer

animació, per exemple, cosa que el Painter, al estar enfocat gairebé exclusivament per a

l’ús de pintura i dibuix no té (tot i que en aquest mateix sentit ofereix més tipus de

pintura, o la creació de textures i efectes de pinzells creats de manera personal).

En resum, amb el Painter també és podria haver fet aquesta portada, però el sistema de

capes i textures sobreposades a la imatge hauria d’haver estat fet a partir del tractament

directe de la imatge amb elements de pintura, cosa que no sé si quedaria millor ni pitjor,

però com a mínim diferent, i jo crec que la gràcia d’aquesta peça en si és el fet que al ser

una foto no saps si el que et presenta és una imatge distorsionada real o fantasia.