© dels textos: els respectius autors Dipòsit legal: B.8088-2014Impressió: El Tinter, SAL (empresa certificada EMAS)

– 3 –

Benvolgudes i benvolguts,

Coincidint amb el primer centenari de la creació de la xarxa de biblioteques po-pulars de la Mancomunitat de Catalunya, el 2015 ha estat declarat l’Any de les Biblioteques.

Es tracta d’un dels projectes més emblemàtics de la Mancomunitat, que expres-sa, alhora, un dels signes d’identitat de Catalunya: la consideració de la cultura com un element clau per al desenvolupament del país.

Fidels a l’esperit que va impulsar Eugeni d’Ors a crear aquest ambiciós projecte, un any més em plau adreçar-me a tots vosaltres amb motiu d’una nova edició dels Jocs Florals Escolars del Districte de Gràcia.

Un certamen que cada any ens permet apropar-nos a l’alumnat del nostre distric-te a través de les seves narracions i poesies, despertar-los d’aquesta manera l’interès per la literatura i difondre a la vegada la nostra llengua i cultura.

I és que l’educació i la cultura són dos pilars bàsics de tota societat, amb els quals estem profundament compromesos. Aspirem a fer de Barcelona i els seus barris una capital de la cultura, la creativitat, el coneixement, la innovació i el benestar. Un objectiu que volem assolir al costat de la comunitat educativa, dels pares i mares i dels centres docents encarregats de l’ensenyament dels nostres infants i joves, un dels actius més importants de què disposem.

Us convido a gaudir plegats dels textos que trobareu a continuació, i a seguir treballant per continuar fent d’aquests Jocs Florals un lloc de trobada i de re-ferència on seguir potenciant el vessant més creatiu dels més joves..

Maite Fandos i Payà Tinenta d’alcalde de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports Regidora del Districte de Gràcia

– 4 –

JOCS FLORALS ESCOLARS 2014 CENTRES PARTICIPANTS

ESCOLA BALDIRI REIxAChESCOLA FARIGOLA DE VALLCARCAESCOLA JOSEp M. DE SAGARRAESCOLA JOSEp MARIA JUJOLESCOLA MOnTSEnyESCOLA pARE pOVEDAESCOLA pAU CASALSESCOLA REInA VIOLAnTESCOLA RIUS I TAULETESCOLA SAGRADA FAMíLIAESCOLA LA SEDETAESCOLA TURó DEL CARGOLInSTITUT LA SEDETAInSTITUT SECRETARI COLOMAInSTITUT VILA DE GRàCIACLARETGRAVIJESUïTES GRàCIA-COL·LEGI KOSTKALA SALLE GRàCIApATUFETREInA ELISEnDASADAKOST. JOSEp CARMELITESST. JOSEp TERESIAnESVEDRUnAVIDA MOnTSERRAT

– 5 –

JOCS FLORALS ESCOLARS. CERTAMEN LITERARI. CERTAMEN LITERARI GRÀCIA 2014

Acta del jurat

A la Seu del Districte de Gràcia, a les 19 hores del dia 12 de maig de 2014, es reuneix el jurat per valorar i atorgar els premis dels Jocs Florals escolars.

El jurat està format per les següents persones:

Sra. Aina pla Sapes. Docent, Escola Mare de Déu del Coll

Sr. pau Joan hernàndez. Escriptor

Sra. Alegría Julià. Docent, Escola pau Casals

Sra. Antònia Serra. Assessora LIC del SE de Gràcia

Sra. Maria Elisa Fondevila. Docent, Escola Sagrada Família

Sr. Oriol Vergés. Escriptor

Sr. xavier pijoan. Docent, Escola patufet

Sra. Teresa Duran, Escriptora/il·lustradora

Sra. Elena Aguado. Docent, Col·legi St. Josep-Teresianes

Sr. Joaquim Carbó. Escriptor

Sra. Dolors Albós. Docent, Escola Sadako

Sr. pep Albanell. Escriptor

El jurat ha deliberat sobre els 161 treballs presentats pels 26 centres do-cents participants i, d’acord amb allò que disposen les bases d’aquest concurs, acorden atorgar els premis següents:

– 6 –

PREMIS DE POESIA

POESIA – Categoria AAlumnes de primer cicle d’educa-ció primària

POESIA – Categoria CAlumnes de tercer cicle d’educació primària

Primer PremiLa flor negra Ona Ciscar Garzón Reina Elisenda

Primer PremiCel de nit Maria pallàs Barrios Escola Sagrada Família

Segon PremiParisCarla Garcia BurgosEscola Baldiri Reixac

Segon PremiNo vull ser Irene Arribas àlvarez Escola Josep M. Jujol

Tercer PremiL’amor Tànit Delgado Martí Escola Turó del Cargol

Tercer PremiEl temps Jan Aiguadé Fernández Escola La Farigola de Vallcarca

POESIA – Categoria BAlumnes de segon cicle d’educa-ció primària

POESIA – Categoria DAlumnes de primer cicle d’ESO

Primer PremiLa memòria Alba Matkovic Camaño Escola Reina Violant

Primer PremiAigua de pluja Ana Flores Mas Patufet

Segon PremiQuin silenci Irene Fatjó Albertí Sadako

Segon PremiDes de sempre Mireia Miquel Roca Institut Vila de Gràcia

Tercer PremiM’agrada imaginar Judit Baldoví Miralles Jesuïtes Gràcia .- Kostka

Tercer PremiLa meva platja Marina Boullosa Gonzàlez Institut Secretari Coloma

– 7 –

POESIA – Categoria EAlumnes de segon cicle d’ESO

POESIA – Categoria FAlumnes de cicles formatius i batxillerat

Primer premiEn un altre univers Mar Olivé nieto Institut La Sedeta

Primer premiAra no se’n recorda Alejandro Sanz Álvarez La Salle Gràcia

Segon premiLes repeticions repetides Sergi Wakefield Mora Gravi

Segon premiEstiu del segle XXI pau Salvadó Escuer Institut Secretari Coloma

Tercer premiL’escola Marta nin Loscos Sant Josep Carmelites

Tercer premiEl BusSalvador AparicioInstitut Vila de Gràcia

– 8 –

PREMIS DE PROSA

PROSA – Categoria AAlumnes de primer cicle d’educa-ció primària

PROSA – Categoria CAlumnes de tercer cicle d’educa-ció primària

Primer premiLa carrera del cavall i la tortuga Sara Ámbel CàceresGravi

Primer premiEls vaixells de l’Omoh Rita Canals Ros Gravi

Segon premiEls ocells de cristall Manel nacenta Gutierrez Patufet

Segon premiSóc especial Mabel Lago Darriba Escola Baldiri Reixac

Tercer premiAventura llegendària Arnau Gil Gassol Escola Rius i Taulet

Tercer premiEl pinzell màgic Maria Cano Solanich Josep M. de Sagarra

PROSA – Categoria BAlumnes de segon cicle d’educa-ció primària

PROSA – Categoria DAlumnes de primer cicle d’ESO

Primer premiText Oriol nebot Vallés Escola La Farigola de Vallcarca

Primer premiGràcia, avui i sempre Arnau De la Cruz Coronas Gravi

Segon premiEl caganer Anna Gascón Solá Escola Turó del Cargol

Segon premiLa justícia Miquel Sierra Altarriba Institut La Sedeta

Tercer premiEl país de les lletres Laia Rovira Lloret Escola Pau Casals - Gràcia

Tercer premiCada 30 segons neix una estrella Raquel Malgrat GonzàlezInstitut Secretari Coloma

– 9 –

PROSA – Categoria EAlumnes de segon cicle d’ESO

PROSA – Categoria FAlumnes de cicles formatius i batxillerat

Primer premiDia Zero Laia Brossa Bescós Claret

Primer premiCom la llet, semi Clara Roche Martínez Institut La Sedeta

Segon premiCalendarium xavier Longás Bosch Jesuïtes Gràcia - Kostka

Segon premiEn lluita Salvador portillo prats La Salle Gràcia

Tercer premiEl món al revés Elena Vàzquez Roca Vida Montserrat

Tercer premiEntre el mar i les estrelles Salvador AparicioInstitut Vila de Gràcia

POESIA

– 13 –

LA FLOR NEGRA

La flor negra dorm.però les altres florsno són com ella.La flor fa moltesentremaliadures de nit.però les altres s’arreglen,estan acoloridesi estan alegres.La flor negra és feliçmentre no s’adonique és negra.

Ona Ciscar GarzónReina Elisenda

7 anyspOESIA – A – 1r premi

– 14 –

PARÍS

El meu país preferit és parís.no hi he anat maiperò me l’imagino així.

M’agrada el cel,també la Torre Eiffel.M’agradaria pujar-hii el paisatge admirar.

M’agraden els seus carrers, tant si són amplescom si són estrets.

parís és el meu país preferit.no hi he anat maiperò me l’imagino així.

Carla Garcia BurgosEscola Baldiri Reixac

7 anyspOESIA – A – 2n premi

– 15 –

L’AMOR

L’amor és aquíi em sento feliçcom un anís.L’amor és netcom un aveti faig un petonet.Quan sento amorho noto al cori no para de fer toc, toc.

Tànit Delgado MartíEscola Turó del Cargol

7 anyspOESIA – A – 3r premi

– 16 –

LA MEMÒRIA

Simpàtica i treballadora és la memòria.no sé si guarda els pensaments o els recorda.però jo sé que guarda cada poemaque escolto o que faig,dins del meu cervell.De vegades m’embolico amb les paraules queenfonsades han quedat amb el pas del temps.però la meva memòria fa tot el que pot perrecordar els anys que passen,les paraules que entren,I les lletres que es barregen.

Alba Matkovic CamañoEscola Reina Violant

9 anyspOESIA – B – 1r premi

– 17 –

QUIN SILENCI

Quin silenci hi ha al meu carrer,jo sóc a casa ben calentódescansant per ser matiner,doncs demà a l’escola hi ha excursió.Els grills de la font canten baixet,les fulles dels arbres fan sorollet.Els gats del terrat canten contentsi els gossos a casa ben calents.La llum de la lluna ben resplendentja que avui és quart creixent.Quin silenci hi ha al meu carrer,tothom dorm menys el forner.

Irene Fatjó AlbertíSadako9 anys

pOESIA – B – 2n premi

– 18 –

M’AGRADA IMAGINAR

Imaginar és el que vull,perquè quan tanco els ulls,sóc capaç de moltes cosesque són meravelloses.puc parlar amb animalsi curar tots els mals,puc volar com un ocellpel cel lluminós i bell,puc donar la volta al mónen tan sols un segon,puc fer moltes coses mésque potser les dic després.M’agrada imaginarperò he de vigilar,perquè sempre m’ha encantatfugir de la realitat.

Judit Baldoví MirallesJesuïtes Gràcia - Kotska

9 anyspOESIA – B – 3r premi

– 19 –

CEL DE NIT

M’agradaria seure a les pedrestot mirant al mar de dalt com s’encenen llumenetescom peixos petits i brillants

Aquella esfera platejada,com un globus gegantíque alguns anomenen lluna,i d’altres monstre marí:

va aixecant-se amunt al cel, com un llum mig apagat;és freda i distant com el gel,i ho deixa tot mig amagat.

núvols negres i molt foscosque tot ho van tapant.els llops criden a la lluna;en la nit van udolant.

Al fons, rere les muntanyes,el primer raig ho va aclarint ,i una llum bella i intensaho il·lumina amb un “cling,cling”

Maria pallàs BarriosEscola Sagrada Família

10 anyspOESIA – C – 1r premi

– 20 –

NO VULL SER

no vull ser un cavaller que es baralla amb una espasai es juga la vida en qualsevol moment,prefereixo una vida calma.no vull ser una princesa ,amb vestit de seda llarg,que amb roba d´aquesta mena no es pot jugar com cal.I no vull ser tampoc un drac,amagat dins una cova,perseguit per tot arreufins que Sant Jordi el troba.Tampoc vull ser una rosala més bonica del roserperquè quan arriba la primaveraun cavaller la sol tallar.El que vull ser és un llibre d´aventures o poemesamb mil històries a dintrei que tregui del cap les penes.

Irene Arribas àlvarezEscola Josep M. Jujol

10 anyspOESIA – C – 2n premi

– 21 –

EL TEMPS

El temps és desobedientquan en volem molt, passa ràpidi quan en volem poc, passa lent.

De vegades el voldria aturar però sempre s’escapa.Que bo seria tenir-ne una mica i guardar-me’l a la butxaca!

Un segon, un minut, una hora,de vegades passa que no te n’adones.Una hora, un minut, un segon,pot canviar tot el teu món.

Tic-tac tic-tac el rellotge no deixa de cantar,tic-tac tic-taci si s’espatlla el temps no l’esperarà.

Jan Aiguadé FernándezEscola La Farigola de Vallcarca

11 anyspOESIA – C – 3r premi

– 22 –

AIGUA DE PLUJA

El carrer és fosc,una sola carícia, per arribar al record,d´una mirada humida.

Una pluja forta,un vent misteriós,una persona ocultaentre milers de flors, que la pluja rega,gota a gota i poc a poc.

Fa fred mentre plou,hi ha tro junt a un llamp,pintat de colors,i amb soroll de sants.

S´acaba la tempesta,ja ha marxat l´hivern,la pluja es torna rajos de Sol,i els núvols es tornen final d´hivern.

Ana Flores Maspatufet12 anys

pOESIA – D – 1r premi

– 23 –

DES DE SEMPRE

Jo, des de sempre,he volgut aventuresi intensitat.

A vegades,moltes vegadesem preguntocom seréd’aquí a vint anys, de què treballaréi com seré.

També em preguntosi em recordaranpel que he fet,pel que sóco pel que faré.

Faré coses boneso coses dolentes...

Mireia Miquel RocaInsitut Vila de Gràcia

13 anyspOESIA – D –2n premi

– 24 –

LA MEVA PLATJA

Els vostres blancs cossos de ciutat s’estiraven a la sorra. La platja, abans només meva, era ara vostra. Jo us mirava amb enveja. parlàveu de la vostra vida a la ciutat. Despatxos, oficines, horaris. Tot d’una, jo hi volia ser. El poble em semblava ara petit i avorrit. Més tard, em penediria. Massa tard ...

Marina Boullosa GonzàlezInstitut Secretari Coloma

13 anyspOESIA – D – 3r premi

– 25 –

EN UN ALTRE UNIVERS

Jo sé que hi ha un altre mónUn univers on es viu en contes.Es canta la llum,s’escriuen els relleusi es ballen els colors

On es fotografien les olorsi s’ensumen les pintures.Es pinta la músicaes dibuixa el circi l’amor es pot tocar.

On la literatura es pot olorar,les lletres saben calcularI els nombres parlar.On es poden escoltar els núvols,quan brillen les cançons.És l’univers de l’arton s’aprecien i s’estimen tots els espectacles abstractes!

Mar Olivé nietoInsitut La Sedeta

15 anyspOESIA – E – 1r premi

– 26 –

REPETICIONS REPETIDES

Un món... Un món... no! Un lloc... Un lloc... Estrany! Boig! Misteriós! pum!Si et cau una cosa al cap, si et cau una cosa al cap... no! Si ensope-gues, si ensopegues, et repeteixes, et repeteixes.El meu amic, el meu amic, va caure, va caure, i des de Ilavors, des de Ilavors, es repeteix, es repeteix.És un problema... És un problema... no! És un gran problema... És un gran problema... Estrany! Boig! Misteriós! pum!Si caus dos cops, dos cops, dos cops, les repeticions, repeticions, repeticions, es multipliquen, multipliquen, multipliquen.Una situació... Una situació... Estranya! Boja! Misteriosa! pum! Error! Error! Error! Error!

Sergi Wakefield MoraGravi

14 anyspOESIA – E– 2n premi

– 27 –

L’ESCOLA

Aquí ens trobem cada dia,aquest lloc ens uneix, entrem dient molt bon dia,sortim dient fins després.

Entre llibretes i llibres,entre treballs compartits,hi ha sempre molts riuresi moments divertits.

És on ens formempel món d’estudiants,és on aprenema créixer i ser grans.

però uns anys després,al moment de marxar,s’ha de fer un pas mési volar més enllà.

Lloc d’aprenentatge,valors, coneixement.Guarda’ls al prestatgeperò no els esborris de la ment.

Marta nin LoscosSant Josep Carmelites

16 anyspOESIA – E – 3r premi

– 28 –

ARA NO SE’N RECORDA

Asseguda a la seva cadira,Sempre està esperant.Ara ja no sap el que esperaara, ja no se’n recorda.

Si alguna cosa va tenir,si alguna cosa va perdre.Ara, ja res no li importa,ara, ja res no recorda.

potser ha esta bona,potser ha estat dolenta.Si ha tingut amics,ara, ja no els recorda.

Tant que li agradava llegir,tant que li agradaven les històries.On ha guardat els llibres?Ara, ja no se’n recorda.

És tard, però no té pressa,està fosc, però no importa.Si ha de fer alguna cosa,ara, ara no se’n recorda.

Alejandro Sanz ÁlvarezLa Salle Gràcia

16 anyspOESIA – E– 1r premi

– 29 –

ESTIU DEL SEGLE XXI

Cau el sol com un mantellsobre la suor de la ciutat.Les factures de la llum s’inflen:totes les cases tenen aire condicionat.És estiu, què esperàveu?

Una oreneta agonitza sobre el braser d’una teulada. La gavina se la mira.La seva treva durava una setmana.L’únic que viu és la cuca,immune als insecticides i a tot allò que la pugui matar;és estiu i els refranys no enganyen.

El mar demana a crits un permís d’allunyament;fart de rebre la merda de la gent.Els gelats es desfan a la sorra.Un peix s’empassa un cigarret. La sirena s’emborratxa, ja no hi ha cap mariner que s’escolti les seves cançons: ara hi ha hardcore i reggeton.Els infants miren porno al canal 27, mentre els pares s’adormen amb un xumet als llavis.

pau Salvador EscuerInsitut Secretari Coloma

18 anyspOESIA – E – 2n premi

– 30 –

EL BUS

–Ràpid! Corre! Que no s’espera!–Ja estic gran per córrer d’aquesta manera!–Ja és a la parada!–Avança’t tu, que estic cansada!

–Un moment, senyor conductor, que ara arriba.–Doncs va! Que no tinc tot el dia!

–Quan val, el bitllet?–Dos euros amb vint-i-set.–Tant? Quina barbaritat!–no és culpa meva, el preu em ve dictat.

–Ràpid, sol·licita la parada!–Massa tard, ja ens l’hem passada...–I què fem, ara?–Baixar a la següent i fer una bona caminada.–Quina putada!–no siguis tan mal parlada!

–per fi hem arribat, estic baldada!–ho arribo a saber, i em quedo a casa!–Doncs espera, que encara queda la tornada!

Salvador AparicioInsitut Vila de Gràcia

17 anyspOESIA – E – 3r premi

PROSA

– 32 –

LA CARRERA DEL CAVALL I LA TORTUGA

hi havia una vegada una tortuga que no era llesta, però que corria molt, i un cavall que era llest i simpàtic, però que es cansava molt.

Un dia mentre anaven passejant pel bosc es va trobar la tortuga i li va dir:

–no has fet ni dues passes i ja estàs cansat! −i es va posar a riure.

El cavall es va enfadar i li va contestar:

–Si vols fem una carrera i et demostraré que corro més que tu.

La tortuga va riure encara més fort i va acceptar el tracte.

El gran dia va arribar i el gos pau i el cangur Guillem van anar a veure la seva amiga tortuga. També hi va anar el seu germà Marcel.

El gat Bernat i la papallona Mariona van anar a animar el cavall i també hi era la seva cosina Fina.

Tot estava a punt per començar la carrera.

Va sonar el tret de sortida i la tortuga va arrencar a córrer, però el cava-ll es va quedar adormit, perquè estava molt cansat!

La tortuga va guanyar i es va posar molt contenta i es va apropar al cavall i li va dir:

–Veus com no corres més que jo!

El cavall es va posar molt trist i li va dir:

–podem fer una altra carrera a veure si et puc guanyar!

La tortuga li va dir que sí.

El cavall es va entrenar molt i molt, dia i nit, fins que va arribar el gran dia.

La cursa va començar i quan estaven corrent, de sobte, la tortuga va ensopegar amb una pedra i va caure de morros.

– 33 –

El cavall, que anava guanyant, es va aturar per ajudar-la i li va dir:

– Ara em podria riure de tu, però no ho faré, perquè a mi no m’agrada quan tu ho fas.

La tortuga, avergonyida, li va demanar perdó i van arribar junts a la meta.

I conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

Sara Ámbel CàceresGravi

8 anyspROSA – A – 1r premi

– 34 –

ELS OCELLS DE CRISTALL

Fa molt de temps, a l’època en què es formaven els continents, hi havia uns ocells de cristall molt bonics que tenien les potes d’or. Vivien en una cova darrere la cascada del món dels ocells.

Els ocells de cristall tenien un greu problema, quan volaven quedaven atrapats entre els trossos de terra que s’unien formant els continents i per això estaven en perill d’extinció. Cada dia se’n morien mil.

Dos ocells de cristall, molt bons amics i germans, van pensar d’anar a demanar ajuda al seu amic àguila d’Or, l’ocell més savi de tots. El savi els va proposar que s’ajuntessin i amb la força dels cristalls aconseguirie aturar la terra. I així va ser. Quan la terra es va aturar van quedar formats els continents com avui dia els coneixem.

Des d’aleshores els ocells de cristall viuen en pau.

Manel nacenta Gutiérrezpatufet7 anys

pROSA – A – 2n premi

– 35 –

AVENTURA LLEGENDÀRIA

hi havia una vegada quatre amics que es deien Arnau, Derek, xabier i Fabricio. L’Arnau era el més petit, el segon més petit és el Derek, el segon més gran és el Fabricio i el més gran és el xabier. Un dia que anaven passejant es van trobar amb la Sasha i es van barallar amb poders i ar-mes. Al final van empatar, però l’Arnau i la Sasha es van aixecar i es van fer tots amics.

Van fer moltes aventures però un dia que van sortir de casa van sortir dos nois de negre que estaven enfilats a la casa i van apropar una daga al coll de la Sasha i un d’ells va dir: Un pas més i la matem!

I se’n van anar ràpidament.

L’Arnau va dir: hem d’anar-la a buscar. I els altres van respondre: Sí

però el Derek diu: no sabem on és la seva ubicació.

I l’Arnau digué: Li he ficat un perseguidor a un dels nois, anem a resca-tar-la d’una vegada!

hi van anar i quan van arribar, van obrir les seves llanternes i van sentir crits.

–Ja els he trobat!

Els van rescatar, van ser un equip i van resoldre el misteri.

FI

Arnau Gil GassolEscola Rius i Taulet

7 anyspROSA – A – 3r premi

– 36 –

TEXT

Un dia a la tarda vaig pensar: avui explicaré com es fa un conte. Així que em vaig posar mans a l’obra. Jo, mentre anava escrivint que per fer un conte necessites problemes, unes solucions, un desenllaç i un apre-nentatge, em vaig adonar que la tinta del boli se m’estava acabant. no hi havia ningú a casa. De sobte, vaig sentir una veu. no sabia de qui era.

Aleshores vaig intentar buscar-la. La veu seguia: Aquí! Aquí!

El paper estava parlant i deia: Vés a comprar un bolígraf... Jo li vaig dir: La casa es quedarà sola... I ell va respondre: Tranquil, jo la vigilo. D’acord, confio en tu, vaig dir.

Quan vaig tornar tot estava igual, però el conte no hi era. On s’havia amagat? El vaig trobar sota l’aixeta!!! paaraaa! Que et mullaràs, –vaig dir– quants problemes que em dones!!!

–A veure, aquí estàvem, perquè els contes tenen un element màgic, oi?

–no et faig cas, no et faig cas...

–pots callar d’una vegada, tap de bassa? Si vols fer tonteries ves-te’n fora.... però on vas? no te’n vagis!!!

–no m’havies dit que si volia fer tonteries marxés fora??

–Ets un cas com un cabàs... Crec que no podrem continuar el conte...

–Com que no, en Trankitronko no ho permetrà i el meu ajudant, en plumamedioesfèrica tampoc, oi plumamedioesfèrica?

–La veritat és que a mi no m’importa −va dir en plumamedioesfèrica.

–Com que no? −vaig dir.

–no deixaré que la injustícia regni en el món −va dir plumamedioesfèri-ca.

–Quina injustícia?, només és un conte que no puc acabar! −vaig dir.

– 37 –

–Tinc una idea −va dir el paper.

–Quina? −vaig dir jo .

Acabar-lo!– va dir el paper.

–Com vols que l’acabi? Vaig preguntar.

–Amb FI.

Ja és hora de sopar, ara vindran els meus pares i us n’haureu d’anar.

–Adéu! −van dir tots.

Després vaig sopar i vaig anar a dormir. Així va ser com va acabar el dia.

Us he de dir que he escrit aquest conte perquè fer contes em fa feliç i vull que tothom gaudeixi d’aquest moment.

Oriol nebot VallésEscola La Farigola de Vallcarca

9 anyspROSA – B – 1r premi

– 38 –

EL CAGANER

hi havia una vegada un pare, una mare i dos germans, un nen i una nena, que per nadal van muntar un pessebre, i a mi em van col·locar amagat darrere un arbre. De sobte, em van agafar ganes de cagar. Sí, així és, sóc una figura del pessebre, el caganer!

I sabeu per què em diuen així? Doncs ara us ho explicaré:

Jo anava amb els meus pares i se’m va menjar un bou. Els meus pares em van començar a cridar:

−Raül, on ets?

Sí, jo en realitat em dic Raül. Jo els vaig respondre:

−A la panxa del bou, on no hi neva ni hi plou.

Ai que despistat! Estic explicant la història del meu bon amic en patu-fet. Bé, doncs, la meva és:

−havíem d’ anar a veure Jesús i portar-li menjar. Em van agafar unes ganes tremendes d’anar a cagar i li vaig dir a la meva mare, que em va dir que m’aguantés. però a mig camí no podia més i me’n vaig anar a da-rrera d’un arbre. De sobte, van tallar l’arbre per fer llenya per a Jesús. Aaaaagggg! no entenc per què a ell li porten tantes coses i a mi no em van donar res de res. Bé, seguim amb la història. Tothom em va veure el “pompis”, o sigui, el cul. I per això em diuen el caganer. Vaig passar mol-ta vergonya, però al menys sóc més important que el tal Jesús, fins i tot tinc una cançó que parla de mi. Sí, ja sé que ell en té moltes, però la meva és molt bonica. Que la sabeu?

Anna Gascón SoláEscola Turó del Cargol

9 anyspROSA – B – 2n premi

– 39 –

EL PAÍS DE LLETRES

hi havia una vegada un país on vivien totes les lletres. hi havia lletres que estaven molt contentes, com la A, perquè sortia a moltes paraules, com a casa, ala, català, patata, manta...

La Ç no és que estigués gaire entusiasmada, però estava il·lusionada. Sortia a poques paraules, ni fu ni fa... Sortia a caçador, plaça, cançó, forçut, feliç..., però estava contenta i orgullosa perquè sortia a Barça o això la feia feliç.

La Q estava encantada amb la U, la seva millor amiga, perquè anaven juntetes sempre, perquè sense la U no podia sonar.

hi havia una lletra que estava molt trista. Sabeu quina? Doncs, la h. perquè no sonava i la gent s’oblidava sempre d’escriure-la. Com a herba, home, helicòpter, habitació, tothom...Totes les lletres li deixen que no passava res.

Un dia va haver-hi un incendi en aquell país, i totes les lletres corrien amunt i avall. S’estava cremant la casa de la F i cada cop s’anava fent més gran. Llavors la h va anar corrents a buscar aigua al riu i va apagar el for. I la F va dir:

–Oh! Sort que només se m’ha cremat el hall!

–Com el hall? – va dir la h.

–Ah, no! És que feia anglès i encara em surten paraules.

–Ah! Molt bé! I com s’escriu?

–Mmmm... h A L L.

–ho he sentit bé? hALL?

–Sí, què passa?

–Que s’escriu amb h i sona!

– 40 –

–Sí, com també a house, hello, horse, he, how,...

–Ueeee! En un altre idioma sono! Faré una festa!

La h estava molt contenta i va fer una festa amb totes les lletres.

Vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

Laia Rovira LloretEscola pau Casals

9 anyspROSA – B – 3r premi

– 41 –

ELS VAIXELLS DE L’OMOH

Ens trobàvem enmig d’un mar d’aigua cristal·lina. L’home de la pastera reclamava diners cridant en el seu idioma estrany. El pare i l’oncle Agbatan es miren amb cara de preocupats mentre donen les últimes monedes que els queden a les butxaques, ara totalment buides. Llavors l’home arrenca la pastera i segueix el viatge cap a Catalunya. El pare ha sentit a dir a un amic seu que Barcelona és un lloc de somni, on hi ha feina i diners.

Ara estem al mig del mar, rumb cap a la ciutat dels nostres somnis. por-tem tres dies navegant, ja que des del lloc on venim, un poblet d’Etiòpia, hi ha molts dies de viatge fins a Catalunya. El pare m’explica que haurem d’anar amb molt de compte perquè no ens vegi la policia, ja que no tenim papers i això ens podria costar la vida. El meu cosí yembé, que escolta atentament, fa cara d’espant, ja que ell està acostumat a quedar amb el grupet d’amics i anar sols pel poble, a Etiòpia. El meu oncle contempla un banc de peixos platejats que neden lliures pel mar i, que de tant en tant, algun d’ells fa un saltironet per sortir a contemplar el paisatge de fora. L’amo de la pastera parla amb el meu pare i ell ens tradueix el que diu:

–nois escolteu-me! Aquest home diu que falta menys d’un quart d’hora per arribar al port.

–Visca! he pensat. Tinc moltes ganes d’arribar i aquesta notícia m’ha alegrat la cara. Llavors, he notat com el meu cosí yembé m’ha agafat la mà i me l’ha premuda amb molta força de tan emocionat com està.

L’home de la pastera ha tret un aparell i ha pitjat un botó. Tot seguit ha començat a parlar amb uns senyors que ens feien senyals amb un far, ja que aquesta nit hi ha lluna nova. hem arribat i els senyors ens han indicat que havíem de baixar i quedar-nos amagats en alguna barraca del port. El pare i l’oncle han escollit una antiga caseta de vigilància abandonada. Tot seguit ha tret una vella i esparracada manta de la motxilla i hem dormit com a socs. Estàvem tots molt cansats després del viatge.

– 42 –

Ens ha despertat un raig de sol lluent que entrava per una escletxa de la porta de fusta. El pare i l’oncle s’han llevat i s’han vestit. Tot seguit han tret un tros de pa sec de la bossa i han preparat l’esmorzar. hem menjat pa i aigua, que és l’únic que tenim per alimentar-nos, de moment. Des-prés l’oncle i el pare s’han assegut amb nosaltres i ens han explicat un parell de coses perquè la policia no ens enxampi mentre ells són fora:

–nois! Ei Omoh, escolta’m! –diu el pare. I tu també yembé! –afegeix tot seguit–. Durant el dia, tu i l’Omoh us quedareu aquí amagats i en si-lenci, mentre l’oncle i jo anem a cercar feina.

–yembé– afegeix l’oncle Agbatan. –et deixem d’encarregat de l’Omoh. Ja saps que només té sis anys, és petit, encarrega’t d’ell mentre som fora!

–D’acord, pare!. D’acord, tiet! –diu en yembé.

Durant el dia, en yembé i jo ens expliquem històries o juguem a un joc que s’ha inventat en yembé per distreure’m.

Un dia, al vespre, apareixen el pare i l’oncle esbufegant.

–La policia! –xiuxiueja el pare.

hi havia la policia a la plaça.

–Quedem-nos aquí amagats!– –diu l’oncle.

–nois!–, diu el pare esbufegant–, hem trobat feina! Durant la nit treballa-rem en un bar, ja que quan és fosc no hi ha tanta policia vigilant la ciutat.

Durant els dies següents, cada nit, quan els pares marxen a treballar, en yembé i jo sortim a contemplar els estels.

Avui, en yembé no ha sortit de casa perquè està molt cansat, però jo sí que he sortit una estona. Llavors, de sobte, sento veus i passes i m’amago darrera d’una roca. Són el pare i l’oncle, que tornen amb un carro ple de ferralla. Sento que es queixen que no hi ha feina i que per això han de viure recollint runa de les deixalles. Aprofito un moment en què els dos estan despistats per entrar a la vella barraca, on dorm plàcidament el meu cosí. Estic tota la nit

– 43 –

despert, reflexionant sobre les mentides que ens havien dit el pare i l’oncle Agbatan. Decideixo que no ho explicaré a en yembé, per por que es preocupi. Després d’una llarga estona pensant, m’enyoro. Trobo a faltar la mare, la meva germaneta Edée, la tieta Amy i la germana d’en yembé, la cosina Sha-nna. necessito escriure’ls una carta per explicar-los-ho tot: el que havia vist la nit passada, la pobresa en què ens trobàvem... Llavors se m’esborra la idea del cap, perquè penso: Sóc estúpid! D’on trauré els diners per enviar les car-tes? Si amb prou feines podem menjar! pensant en tot això m’adormo.

L’endemà no vaig esmorzar. La preocupació i la necessitat de saber sobre la mare i tota la família m’havia fet perdre la gana. Esperaria que es fes fosc i llavors escriuria una carta. només em faltava trobar la manera d’enviar-la.

“Estimada mare i estimada germaneta Edée, ...”, deia la carta que aquell vell pescador s’havia trobat en un vaixell de paper que surava per l’aigua blava del mar. “Sóc l’Omoh.

Si reps aquesta carta vull que sàpigues que no vivim gaire bé. Quasi no ens queden diners, perquè vam donar-los tots a l’home de la pastera, que ens amenaçava de deixar-nos tirats al mar. El pare i l’oncle Agbatan van dir-nos que treballaven en un bar de nit, però en veritat recullen ferralla de la brossa per vendre-la i poder-nos alimentar. Van dir-nos un munt de mentides perquè no ens preocupéssim. Vivim en una barraca abandonada i petita al costat del port de Barcelona. Dormim al terra i només mengem pa sec i aigua. Tinc gana i durant el dia no puc sortir de casa, perquè ens pot enxampar la policia. No jugo, no tinc amics i, de nit, només surto a contemplar els estels per distreu-re’m una mica. Sàpigues que tinc un munt de ganes de tornar-te a veure, a tu, l’ Edée, la tieta Amy i la cosina Shanna. Espero venir cap aquí aviat.

Si aquest vaixell de paper arriba al seu destí, vull que sàpigues que, sigui on sigui el teu fill, t’estima molt. Dóna records a la família, Omoh”

Rita Canals RosGravi

12 anyspROSA – C – 1r premi

– 44 –

SÓC ESPECIAL

Sóc especial. Bé, això crec jo. A mi em passa una cosa, que crec que no li passa a tothom. Jo, quan llegeixo un llibre, és com si viatgés a un altre món. Veig com passa la història davant dels meus ulls i sento la por, la inquietud, l’alegria i la preocupació que senten els personatges. Quan un personatge es banya, jo, sento la humitat en el meu cos, si a la història fa molt fred i bufa un vent glaçat, noto el fred i el vent que m’empeny cap enrere. Fins i tot, un dia, en una història, va haver-hi un terratrèmol i jo, vaig notar la sacsejada. Jo, quan algú em diu que no li agrada llegir, no ho puc entendre. Com que no li pot agradar a algú, una cosa tan emocionant, bonica, i especial? no ho entenc.

Bé, ara deixeu-me continuar la meva lectura.

Sóc en un bosc. Bufa un vent molt fort, però a mi m’agrada, és un aire amable. Veig una silueta negra entre els arbres. És la protagonista. Se sent perduda, i jo noto la seva por. Voldria ajudar-la, però no puc. Voldria dir-li que el bosc l’està protegint del perill, que no ha de tenir por.

–Deixa de llegir i posa’t la jaqueta, què és hora d’anar a l’escola!

És la mare. Aixeco els ulls del llibre. Em poso la jaqueta i surto al carrer. La mare ja està a fora esperant-me. Camino en silenci pensant en el con-te. penso en aquell bosc que em sembla tan acollidor. Creuo el semàfor, giro la cantonada, vaig fins a la “plaça Verda”, creuo la plaça fins on està l’escola i m’espero que obrin la porta. Com sempre, he arribat mitja hora abans i em poso a llegir.

La protagonista intenta sortir del bosc. Intento dir-li que no ho faci, que si surt del bosc correrà perill. però no m’escolta.

Tanco el llibre: ja és l’hora. Acaben d’obrir la porta. Entro al pati de l’escola i pujo a la classe. no hi ha ningú. Em quedo una estona asseguda en la meva taula. En silenci. A poc a poc va arribant la gent. Comença la classe. La professora diu que avui hi ha examen sorpresa. Oh, no! Ens

– 45 –

reparteix els exàmens. Llegeixo les preguntes. no entenc res. Aixeco el cap del full. Veig la protagonista de la història que m’estic llegint, està al fons de la classe. Em diu que vagi amb ella...

Sóc en el bosc del conte. Corro darrere la protagonista. Vull impedir que se’n vagi d’aquest lloc. De sobte, els arbres s’inclinen sobre meu i em pregunten amb una veu estrident:

–Ja has acabat l’examen?

Se m’escapa la veu. Ja no puc parlar. Faig un esforç i dic amb un fil de veu:

–Ara no importa l’examen! he d’ajudar la protagonista!

Els arbres, amb les branques com si fossin braços, se les posen en la “cintura” i em diuen amb la mateixa veu d’abans:

–Com que no té importància? ni se t’acudeixi aixecar-me la veu! Una mica de respecte!

Sóc a classe. Tinc el llibre a les mans. Veig que la professora m’està mirant molt enfadada. Intentant no cridar més l’atenció, em poso a fer l’examen.

Quan acabo, li demano a la professora d’anar al lavabo. Com sempre, em dóna permís i em dirigeixo cap allà. Em rento les mans. De sobte, sento una veu. Miro cap a la pica i veig que a l’aigua es veuen unes imat-ges. És la protagonista de la història que m’estic llegint. Sembla que es-tigui perduda i mira d’un costat a l’altre. Sento les seves ànsies d’anar-se’n del bosc. De sobte, mira cap a dalt i em veu. Em mira i em saluda. Em quedo petrificada. Mai havia imaginat que el personatge d’un conte em pogués veure. La protagonista segueix mirant-me i a la fi diu:

–Em pots ajudar a escapar? Vull sortir d’aquí.

Jo me la miro seriosament. Després li hi dic:

–no. no penso fer-ho.

–per què? –Em pregunta ella.

– 46 –

–perquè aquí estàs protegida. Si surts del bosc correràs perill –li res-ponc.

La protagonista em mira sorpresa. Després, es posa a plorar i diu:

–per què m’ha tocat a mi tenir una vida perillosa? Jo vull viure tranqui-l·la. Mai perdonaré la persona que m’ha escrit aquesta vida.

Jo la miro. Sento la por que li pugui passar alguna cosa perillosa i la seva ràbia per no haver pogut tenir una vida normal.

–Vols que escrigui una història nova per a tu? –li pregunto.

Em mira i en la seva cara comença a dibuixar-se un somriure. Després, afirma amb el cap...

Realment, quan algú em diu que no li agrada llegir, no ho puc entendre.

Com no li pot agradar a algú una cosa tan emocionant, bonica i espe-cial? no ho entenc.

A mi, m’agrada ficar-me en una història i viure-la juntament amb els protagonistes. Un dia, vaig poder parlar amb un personatge d’una història i, fins i tot, li vaig prometre una cosa.

Mabel Lago DarribaEscola Baldiri Reixac

11 anyspROSA – C – 2n premi

– 47 –

EL PINZELL MÀGIC

hi havia una vegada una nena de sis anys, que es deia Maria i era de Barcelona, que des de ben petita havia volgut ser una gran artista d’art.

Un dia la Maria va anar amb els seus pares al MACBA (museu d’art contemporani de Barcelona) i només entrar es va quedar bocabadada, era tan gran i tan blanc. Quan va acabar de recórrer tot el MACBA, la Maria es va adonar que volia ser una gran artista d’art.

En arribar a casa, va agafar un llenç en blanc i va començar a pintar, i quan va acabar el quadre el va mirar i es va posar a plorar, va dir que ella encara no estava preparada per ser una gran artista d’art: el quadre no li agradava ni gens ni mica. Va agafar un altre llenç i en agafar-lo va caure una caixa al terra on hi deia ART.

L’endemà al matí va obrir la caixa i es va trobar un pinzell, el va agafar i a l’etiqueta hi deia pInZELL MàGIC. Llavors hi va començar a pintar el quadre, li va quedar superbé i li va ensenyar a la seva mare i al seu pare. Els pares la van felicitar perquè ho havia fet molt bé. però tot era mentida, no era ella, realment era el pinzell, encara que la Maria es pensava que pintava ella.

L’endemà va ensenyar el quadre a les seves amigues que es van que-dar bocabadades, no és creien que l’havia fet ella. Llavors, la Maria, en escoltar les seves amigues es va posar a pensar i va imaginar que potser el pinzell era especial, però no... seguia pensant que era ella, no ho volia admetre. En arribar a casa va explicar-ho a la seva mare i la mare li va dir una frase que li va quedar gravada: l’art pot o no tenir sentit, però està ple d’ emocions i sentiments.

Així que va agafar un altre llenç i s’hi va posar a pintar amb el pinzell. En aquell moment el seu pare va baixar a veure com pintava, i quan va entrar es va quedar parat en veure el pinzell màgic; ràpidament va dir a la Maria que el tornés a guardar a la caixa, que al dia següent el llençaria

– 48 –

a les escombraries. Ella es va posar a plorar desconsoladament, va agafar el pinzell, el va ficar a la caixa i la va amagar perquè el pare no la trobés.

Quan va ser de nit el pare es va aixecar i va començar a buscar la caixa sense parar fins que la va trobar, va agafar el pinzell i el va canviar per un de normal. La Maria, al matí va anar a buscar la caixa que seguia al lloc on l’havia amagat, va agafar el pinzell i es va posar a pintar, i li va quedar genial; és clar que ella no sabia res del canvi de pinzell, es va posar molt contenta i va cridar els seus pares perquè ho veiessin. Quan van arriabar es van quedar bocabadats: era una gran obra d’art, increïble.

La Maria va començar a creure que realment el pinzell era màgic, i du-rant tot el dia va continuar fent quadres per ensenyar-los als seus pares i amigues. L’endemà el seu pare la va cridar per dir-li la veritat. Li va dir que el pinzell no era màgic, que era ella qui ho feia molt bé.Llavors li va expli-car el canvi de pinzell i la història del pinzell màgic, que havia sigut un regal de Joan Miró al seu avi i que el seu pare quan era petit el va ano-menar el pinzell màgic. La Maria no s’ho podia creure, era el seu artista preferit des de molt petita.

Quan van passar uns anys, la Maria ja en tenia 11 i continuava tenint el mateix somni, volia ser una gran artista d’art, i seguia recordant la frase de la seva mare: l’art pot o no tenir sentit, però esta ple de emocions i sentiment.

I encara sent molt jove tenia molt clares aquestes paraules i la seva primera visita al MACBA quan tenia 6 anys, allà és on es va adonar del que volia ser de gran.

Maria Cano SolanichEscola Josep M. dee Sagarra

11 anyspROSA – C – 3r premi

– 49 –

GRÀCIA, AVUI I SEMPRE

passo els dies assegut en un banc. El banc nou de la plaça del Diamant de Gràcia. Gràcia és el meu barri des que sóc petit i fins ara, que tinc 80 anys. Tot i la meva edat encara tinc forces per baixar del meu càlid pis fins a la plaça més estimada per mi.

Les coses estan canviant molt.

Tinc molt a prop el quiosc i és un espectacle veure cada dia les noves col·leccions que hi venen. Ara ja no només existeixen els cromos de futbol com els d’abans, ara tot és ple de cartes de monstres, brillants i resplen-dents, que omplen els llibrets de plàstics de colors que porten tots els joves sota el braç.

A la plaça sempre hi ha hagut nens i nenes jugant a futbol o amb el io-io. Ara les pilotes fetes de roba, com les meves, nomes són per als col·leccio-nistes de professió. Ara són blanques amb marques de colors molt vius. Les porteries que a la meva època fèiem amb dues espardenyes, ara es fan amb cons petits de plàstic de colors fosforescents, que es veuen a molts metres de distància.

Els divendres a la tarda veig com les mares i els pares que van a les botigues de menjar del barri o al mercat de la Llibertat traginen la compra de la setmana. Abans ho portàvem tot amb bosses de roba o sacs, però ha canviat i ara ho transporten amb carretons amb rodes. A la nostra època ja ens hagués anat bé això!

Cada migdia, els adolescents que van a dinar a casa, caminen amb els cascos de música i amb el telèfon mòbil, amb el qual van enviant missat-ges als amics a tort i a dret. Els telèfons d’avui en dia són molt lleugers, amb pocs botons i tàctils! Tenen fins i tot connexió a Internet. Aquest és un dels avenços que més difícil se’m fan d’entendre, tot el dia pendents d’aquell minúscul aparell sense veure ni gaudir del que tenen davant...

Ara cadascú escolta la música per a ell sol i escull quina vol. Quan jo

– 50 –

era jove als bars del carrer Verdi cada vespre es feien concerts, un dia hi havia un guitarrista i un altre una banda tocava mentre tots ballàvem; era tan divertit escoltar música amb veïns i amics i després poder-ne parlar...

A la tarda, jo i els meus amics anàvem a prendre un cafè amb un car-quinyoli a la granja de sempre; ara surten de nit i van a sopar a restau-rants orientals on mengen peix cru i fideus amb soja i verdures o fins i tot uns entrepans àrabs molt estranys anomenats alguna cosa semblant a queva....no és comparable amb les mongetes amb botifarra dels diumen-ges a Ca l’Amadeu, però s’ha de dir que també està força bo i té la seva gràcia això de provar menges exòtiques.

Sí, tot ha canviat, coses per a bé i coses a pitjor, però és el cicle de la vida. Els meus néts ben segur que també tindran la seva història per ex-plicar.

Arnau de la Cruz CoronasGravi

12 anyspROSA – D – 1r premi

– 51 –

LA JUSTÍCIA

Tinc 13 anys, sóc un noi alt, prim i amb el cabell negre bastant llarg. Estudio 2n d’ESO a l’Institut la Sedeta i visc molt a prop de la Sagrada Família. Tinc un germà petit de 10 anys. Trec molt bones notes però no tinc gaires amics. Això segurament és perquè sóc una mica estrany. Des de petit m’han passat coses molt rares: a vegades somio el futur, les co-ses al meu voltant es mouen o cauen i, quan m’enfado molt, oblido tot el que passa durant aquesta estona.

Mentre era a casa un diumenge a la tarda, amb el típic nerviosisme de saber que l’endemà ja és dilluns i toca infern una altra vegada, vaig co-mençar a escriure coses rares en un paper, i de sobte la casa es va moure. Al cap de dos minuts ho vaig oblidar. Vaig tenir molta sort de recordar-ho perquè vaig veure el paper amb les lletres estranyes.

El dilluns, o més ben dit infern, va passar amb normalitat: vaig fer les classes que tocaven sense que passés res, fins que va arribar l’hora d’educació física. Mentre m’estava canviant, un grup de nois, el més “guais”, o més ben dit, els més idiotes, van començar a ficar-se amb mi:

–nen, saps que no tens amics –va dir un– i tots els altres van començar a riure.

–Tu calla, imbècil, que almenys jo no suspenc cada examen que faig –vaig dir jo, però l’únic que va passar va ser que riguessin més.

–Ui, quina por, el fideu es rebel·la! –va dir un altre, i la resta van insul-tar-me dient-me marginat.

A partir d’aquest punt vaig començar a enfadar-me, però d’aquells ca-sos en què et poses vermell i fas unes cares que sembla que t’estiguin torturant. Vaig sentir la cara calenta, com les dents feien pressió i com les mans es tancaven molt fortament. De sobte, vaig aixecar el braç i vaig fer com si empenyés l’aire i la paret de darrere del grup de nois que s’estaven ficant amb mi es va esquerdar amb un soroll eixordador. Silenci absolut.

– 52 –

Van sortir tots corrents. En menys de deu segons hi havia tota la classe a la porta del vestidor, incloses les noies, que des del seu vestidor també devien haver sentit el soroll. L’Esther, la professora, va arribar en menys d’un minut i va preguntar què havia passat. Jo seguia al mig del vestidor. Es va apropar a mi i em va preguntar què era l’esquerda de la paret. Jo li vaig dir que m’havia enfadat molt i l’esquerda havia aparegut acompan-yada d’un soroll estrident. En menys de mitja hora, tot l’institut era al carrer, esperant que els bombers i la policia arribessin. Com que van trigar molt, van suspendre les classes i ens van enviar a tots cap a casa.

L’endemà, vaig assabentar-me que hi havia hagut un terratrèmol a tot l’ins-titut, i que per aquest motiu l’havien evacuat, davant la incertesa que pogués esfondrar-se. Els bombers i la policia van determinar que els fonaments de l’institut eren molt febles, i que si passava un vehicle molt pesant, podia sa-csejar-lo i s’havia d’arreglar per evitar un esfondrament de l’edifici sencer.

Gràcies al terratrèmol, vaig tenir una setmana i mitja de festa. Durant aquests dies, com que estava sol, vaig decidir buscar a Internet informa-ció sobre totes les coses rares que em passaven. Em va sortir una pàgina que donava una adreça: carrer de Venus 13. Vaig decidir anar-hi el dijous, que el meu germà feia bàsquet i els meus pares treballaven fins tard.

El carrer de Venus és a Gràcia, així que estava relativament a prop d’on vivia. Vaig caminar durant una bona estona i finalment vaig arribar a l’adreça. Era una casa molt estranya, tenia tres finestres amb vidres fos-cos, la porta era totalment negra i les parets estaven destrossades. Vaig trucar a la porta. Es va obrir sola. L’interior era pitjor. només hi havia un passadís amb una porta al final. El terra era de rajoles negres i blanques, les parets estaven descolorides i amb bonys per tot arreu i hi havia multi-tud de cables i teranyines penjant per tot el passadís. Vaig avançar cap a la porta. La vaig obrir. Vaig veure una habitació. Estava plena de prestat-ges amb figures de gats i mussols de tots colors. Al centre hi havia una figura. Es va girar. Era un home. Tenia els ulls grisos i el cabell bastant llarg, de color negre. no tenia edat aparent, semblava molt vell, però a la vegada molt jove. Va dir:

– 53 –

–Ah, per fi has arribat –i jo em vaig quedar amb cara de no entendre res. Em va dir que li ensenyés el que podia fer i em vaig concentrar molt. Vaig tancar els ulls. Vaig pensar que tots els gats i mussols queien. De sobte, vaig sentir un soroll de trencadissa. Vaig obrir els ulls. Vaig veure tots els gats i els mussols al terra trencats. L’home em va dir que ho havia fet molt bé. Em va dir que l’acompanyés a la porta. Va obrir la porta. El que abans era un passadís, ara era una espècie de remolí blavós. Em va dir que hi passés. Vaig pensar que si feia un sol pas el remolí em xuclaria, però li vaig fer cas i vaig avançar. Quan vaig posar un peu, es va veure com el seu voltant es tornava borrós, com si hagués creat una espècie de suport transparent. Vaig passar per dins del remolí i vaig sortir en unes ruïnes d’un bosc. hi havia quatre persones que se’m van quedar mirant. Jo seguia flipant. L’home d’abans va aparèixer al meu costat i em va dir:

–Mai t’has preguntat com és que treus tan bones notes? –em va pre-guntar.

–perquè sóc intel·ligent, suposo –vaig dir jo.

–Sí, però ets més que intel·ligent. La teva ment està més desenvolupa-da que la de qualsevol mortal. Tens una ment tan potent que pots distor-sionar la realitat– aquestes paraules van ressonar dins el meu cap. –Ara només estàs començant, però quan aprenguis a dominar-ho seràs deu o vint vegades més poderós que ara. Tu et dius Justícia, i la teva missió és premiar als bons i castigar als dolents. Jo sóc el teu pare, el Temps, i la teva mare és la Vida. Tenim més fills, que són l’Ordre, la Sort i el Treball. però no som els únics, també existeixen la Mort i el Buit, que tenen fills com la Injustícia, la Mala Sort i la Ganduleria. Tot i que semblin dolents (i és que ho són), són necessaris per mantenir l’equilibri. El nostre pare és l’Espai, però fa segles que ningú el veu. Tots som aquí per controlar i vigi-lar la humanitat. Jo i la teva mare no podem marxar gaire estona d’aquí, però vosaltres, els nostres fills, sí que podeu. Vosaltres sou els únics que podeu actuar directament al món dels mortals. Aquesta és la vostra feina. Ara que has arribat, pots anar a la teva habitació. – Jo vaig pensar que com era possible que tingués una habitació allà al mig de les ruïnes? De

– 54 –

sobte, entre dos arbres va aparèixer una porta marró fosc, vaig apro-par-m’hi i la vaig obrir. A dins hi havia una sala de marbre blanc, com si fos grega, i tenia diversos pòsters de la Lady Gaga (la meva cantant pre-ferida). També hi havia una prestatgeria blau fosc amb molts llibres. Al costat hi havia una taula blava també, amb un ordinador i un equip de música a sobre. El llit estava al mig, i era, seguint el patró, blau. Quan t’hi estiraves es podien observar les estrelles i els planetes. Ben bé era l’ha-bitació dels meus somnis. Vaig posar-me a dormir.

Em va despertar una dona, tenia una expressió alegre, uns llavis ver-mells, els ulls blaus i els cabells rinxolats, i cada vegada que els miraves eren de colors diferents. Devia ser la vida, la meva mare. Em va dir que havia d’anar a treballar. Li vaig preguntar per què no havia passat els meus tretze anys amb ells. Es va girar i va marxar. Vaig pensar que seria millor no insistir.

Estava al davant de la casa 13 del carrer Venus, i em disposava a co-mençar a treballar. Vaig veure passar un home, i immediatament vaig saber que era ric i només volia els diners per a ell. Vaig pensar que li ro-baven tots els diners. En dos segons, el seu mòbil va sonar i vaig sentir com algú l’avisava que els seus diners havien desaparegut completa-ment. Vaig veure passar una dona, i com que cada mes donava diners a una OnG, vaig pensar que seria reconeguda mundialment pels seus lli-bres. Vaig continuar treballant fins al final del dia. Va ser el millor dia de feina de la meva vida.

Miquel Sierra AltarribaInstitut La Sedeta

13 anyspROSA – D – 2n premi

– 55 –

CADA 30 SEGONS NEIX UNA ESTRELLA

Avui es l’aniversari de la nyathera! Que contenta que està… Li he dit que avui no treballarem, que faríem el que ella volgués. Ella, després de pensar, m’ha dit tota decidida:

–Vull que anem per camins desconeguts molt i molt llunyans, cantant cançons alegres, fins a arribar a un lloc, on passarem la resta del dia ju-gant!

Caminem, caminem… i arribem fins a un gran arbre, ens estirem a sota i descansem de la llarga caminada. El Kimathi i la nyathera es posen a jugar. Es fa molt fosc, i jo no els veig per enlloc, els crido:

–nyathera, Kimathi veniu aquí!

La nyathera ve corrents i diu:

–Mami, m’ha picat un mosquit!

Jo no faig gaire cas al comentari i li dic:

–Vine i seu, que vull mirar les estrelles que avui brillen més que mai.

Observem el cel tots junts. La nyathera m’assenyala una estrella i em diu que és preciosa, i que aquesta nit vol que li canti una cançó de les estrelles. La canto i ella em diu:

–És molt bonica, qui te la va ensenyar?

–Aquesta me la va ensenyar el vostre pare, ja fa molt de temps, és un cançó kenyana que…

On és? –Em talla la nyathera decidida –On és el pare?

–Ell va morir quan eres molt petita, però et puc assegurar que t’estima-va moltíssim.

Es queda pensativa i llavors em diu:

– 56 –

no ho entenc… per què se’n va anar?

Jo li dic que a tothom li passarà el mateix més aviat o més tard. Ella s’entristeix i diu que ella no el va poder conèixer mai. Jo li dic:

–Veus aquella estrella tan gran i brillant, aquell és el pare que ens està escoltant, ell està sempre amb nosaltres, encara que a vegades no ens n’adonem.

Ella em somriu.

Quan em giro per donar-li la bona nit, veig que ja s’ha adormit. Li dono un petó a la galta i jo també m’adormo…

Els dies passen normals, com sempre, però la nyathara diu que no té gana, i aquestes nits quasi no ha dormit… suposo que no és res greu, però no puc evitar que una petita espurna de preocupació sorgeixi dins meu…

Estic preocupada, la nyathera té estranys calfreds, i durant aquests dies està tenint febre, i la respiració la comença a tenir agitada, no sé què li passa, no puc fer res per parar-ho, sé que té alguna estranya malaltia que jo desconec, no sé el que haig de fer, i això em desespera!

Aquests dos últims dies, la febre li ha anat augmentant progressiva-ment.

Que bé… avui li ha baixat la febre, ha recuperat la seva temperatura normal, encara que està tenint suors molt intenses.

Torna a estar malament, cada vegada pitjor… els mateixos símptomes dels altres dies (calfreds, febre, suor…) ara es tornen a repetir, més in-tensament. no ho puc suportar, la miro, i ja no veig a la meva petita de abans, ara veig una cara apagada, cansada de tot això, no parla, sols plora, i jo no tinc més remei que plorar amb ella, perquè no puc fer res més. Avui el Kimathi m’ha vist al costat d’ella plorant, i m’ha dit molt trist:

–Mami, que li passa a la nyathera?

–Ai, si ho sabés… no ho se carinyo, no ho sé… L’únic que sé és que

– 57 –

la mort es vol emportar la meva petita, d’això n’estic segura, però no permetré que me la prengui, no ho permetré…

La nyathera estava desperta i conscient, i ho havia escoltat tot. Es va posar a plorar i em va dir:

–Mami, és la mort? Què vol de mi? Digues-li que em deixi, digues-li que em deixi…

Jo plorava amargament amb ella i li vaig dir:

–Ja li ho he dit, ja li ho he dit …

Al cap d’una estona, ella va deixar deixa de plorar i em va diu:

–Mami, no passa res, te’n recordes que em vas dir que el pare era mort, però que sempre estava amb nosaltres, encara que no el veiéssim?

–Sí carinyo…

–Doncs quan em mori seguiré amb tu i amb el Kimathi, no hi ha per què plorar…

no vaig fer cap comentari al respecte, però jo sabia que no seria el mateix quan ella ja no estigués, perquè jo ja havia passat per aquell mo-ment. Era ja de nit, ella ja no tenia forces per res, i jo sabia que faltava poc perquè se n’anés. Ella em va dir que tenia un última cosa per dema-nar-me, ja que també era conscient que s’estava morint, i jo la vaig agafar fort de la mà i li vaig dir:

–El que vulguis!

Ella em va dir amb la veu cada vegada més apagada:

–Mami, canta’m tota la cançó que et va ensenyar el pare, tota sencera, un altre cop…

I així ho vaig fer, agafada de la seva mà, i li vaig cantar la cançó, i en cada paraula, la mirava, i veia com els seus ulls, sempre tan brillants i alegres, s’anaven apagant, i apagant…Jo plorava, però no em vaig aturar en cap moment, fins a l’última estrofa, no vaig poder ni acabar la cançó…

– 58 –

Ella ja era morta! Em vaig posar a plorar i a plorar, el Kimathi plorava amb mi, i miràvem els dos el cel , i llavors la vaig veure, caminant agafada de la mà del seu pare cap al cel negre, cantant l’última estrofa de la cançó, disposada a ser una nova estrella més…

Ella va morir quan tan sols tenia 4 anys, quan la seva vida tot just aca-bava de començar. Un mosquit, causant de la mort de fins un milió de persones a l’any. Cada 30 segons mor un nen per culpa de la malària, i aquesta és la història d’un d’ells…

Raquel Malgrat GonzàlezInstitut Secretari Coloma

12 anyspROSA – D – 3r premi

– 59 –

DIA ZERO

Desperto amb els rajos de sol que es filtren a través dels forats que té la vella persiana que hi ha a la meva habitació. Sento una lleugera escal-for que recorre tot el meu cos, des de la punta dels meus dits fins la peti-ta pestanya que protegeix els ulls. Alhora, un pensament de tristesa co-mença a inundar-me el cap.

Comença un matí dur per a tothom però sobretot per a mi: avui no tor-naré a veure el somriure del Biel. Segurament el transcurs del dia estarà poblat de llàgrimes i abraçades plenes d’amor però no aconseguiran cal-mar el meu dolor, tot i que aquesta sigui la seva intenció.

Serà llarg i dur. Intentaré trobar alguna resposta davant d’aquest inte-rrogant tan gran que s’ha presentat al mig de la meva vida, perquè mai m’han agradat els comiats i menys encara quan no estic preparat. Era i és el meu millor amic i no me’l poden treure així com així. És injust. no tenen cap dret a fer-me això. És com si treus una de les rodes d’una bicicleta: queda inutilitzable per molt que hi hagi l’estructura, ja que si no té dues rodes no serveix per a res. Doncs exactament això és el que m’ha passat: m’han tret una roda sense avisar i ara mateix només quedem jo i l’estruc-tura de la bicicleta.

Em sento sol, com si m’hagués quedat en un món solitari sense cap persona humana capaç d’entendre el dolor pel qual estic passant, sense cap consol que em pugui fer parar de plorar.

Intento aixecar-me del llit, però hi ha alguna cosa que m’ho impedeix. Sento que estic enganxat als llençols i que no em puc destapar. Els braços em pesen i el cap em dóna voltes. Deu ser la mala nit que he passat. En els meus somnis apareixia el Biel caminant per un camp de flors groguen-ques que semblava que no tingues fi. Jo l’intentava atrapar, primer cami-nant ràpid i després corrent al màxim però, en lloc d’apropar-me, sembla-va com si cada cop fos més difícil d’atrapar-lo i, de sobte, desapareixia enmig de les flors. Aleshores, jo començava a cridar el seu nom i a plorar

– 60 –

de desesperació, però ell no apareixia. M’he despertat suant de mala manera i crec que dec haver deixat anar algun crit, perquè em sembla que la mare ha entrat a mitjanit i m’ha abraçat. Tot i així, no ho recordo gaire bé. El que tinc ben nítid és aquesta història que he creat inconscientment i no la vull recordar. Sóc un noi que sempre ha cregut que els somnis re-flecteixen les pors o els anhels de cada persona. I aquest l’únic que em demostrava és que jo encara no havia acceptat que el Biel havia marxat per sempre.

Quan per fi aconsegueixo alçar-me, m’adono que el terra de l’habitació està ple de mocadors i el coixí del meu petit sofà està trencat, ja que to-tes les plomes que contenia estan espargides per terra. Començo a pen-sar en tot el que havia passat el dia anterior. havien estat massa emo-cions, massa canvis en poc temps i durant el dia no havia tingut temps de pair-ho. Una llarga nit havia permès fer-me la idea que alguna cosa havia canviat però encara no l’assumeixo, perquè acceptar el que havia passat estic ben segur que seria un procés llarg.

Recordo que el primer moment em va semblar impossible i la meva por envers la realitat va fer que comencés a riure, tot i que en el fons sabia que hi havia una certa veritat en allò que jo considerava fals i impossible. Després vaig pensar que tot allò era un malentès, que era aquell tipus de rumors que s’escampen i cada cop es fan més grans i la veritat que arriba al final n’és poca. Vaig tenir una sensació dins meu que m’empenyia a agafar la moto i anar cap a l’hospital de la Vall d’hebron i, sense acabar de sentir el que em deia el Miquel, em vaig enfilar a la moto.

Vaig arribar amb els ulls plens de llàgrimes, però, en haver de conduir les havia retingut evitant que m’impedissin veure-hi. Quan em vaig ado-nar que tornava a ser al mateix hospital que el dia anterior, em vaig posar a plorar ja que sabia que mai més podria escoltar la seva veu. Les cames em tremolaven i sentia com si alguna part de dins meu s’estigués morint, com si de sobte tot s’hagués tornat negre.

Em vaig dirigir a l’entrada, però un cop allà no em vaig veure amb les suficients forces per entrar. Vaig seure a un costat de les escales. Obser-

– 61 –

vava la gent com passava i semblava com si la meva vida amb el Biel també em passés pel davant. Em venien flaixos de tots els moments que havíem passat junts, les llargues nits d’estiu vora el mar a Fornells, les nostres excursions a indrets poc coneguts, el nostre gran viatge a l’índia.

per cada record queia una llàgrima i cada vegada plorava més descon-soladament. per un moment em vaig submergir en un món diferent del meu, un món que estava fet de records, de sentiments, de paraules amb sentit. De sobte algú em va tocar l’esquena i amb la mateixa facilitat que m’havia endinsat en aquell món, vaig tornar a la realitat: un món on ho veia tot gris i no hi volia tornar.

Era el Roc. Estava com sempre, bé, com sempre no: tenia els ulls molt inflats i no portava el seu somriure característic. Em va abraçar molt fort, tant que vaig sentir que el meu cor tocava amb el seu i es donaven forces per continuar cap endavant.

pujava les escales, cada esglaó era com una gran muntanya. Anàvem molt lents i jo m’agafava de l’espatlla del Roc, que m’empenyia a seguir endavant. En arribar a la planta, em vaig paralitzar. Vaig començar a veu-re-ho tot com aquell primer dia: havíem vingut el Biel i jo confiats que el temps aquí tindria una data límit. Em va semblar que les parets tenien vida pròpia i els metges i les infermeres eren àngels que curaven els malalts i no vaig poder pensar un lloc millor on es pogués estar uns dies el meu amic. En aquell moment, en canvi, es va convertir en un lloc tene-brós i horrible. per culpa d’aquells que jo havia pensat que eren àngels tot havia acabat malament. Volia cridar i mostrar la meva resignació, ja que creia que si hagués estat atès per uns altres àngels el Biel estaria encara al meu costat. però amb les llàgrimes i totes les emocions presents en el meu cos no vaig poder gesticular cap paraula. Vam caminar fins a l’habi-tació 115, on realment vaig tocar de peus a terra.

El Biel estava estirat al llit i la seva família l’envoltava. Sembla que esperessin que passés alguna cosa. Jo sabia que ell ja no es despertaria, que havia entrat en un son molt profund. Suposo que ells ja ho sabien i el que realment no s’ho acabava de creure era jo, perquè vaig començar a

– 62 –

cridar el seu nom i a sacsejar-lo amb tota la meva força, esperant que obrís aquells ulls de color blau cel que tan bé coneixia. però algú em va apartar i em va abraçar, evitant que em destrossés encara més per dins, ja que el BieI no tornaria. A mesura que passaven els minuts vaig deixar de cridar i de plorar i per mirar a través de la finestra amb la mirada per-duda .

A partir d’aquest moment només recordo veus dient: “el Biel és mort”, “pobre Eugeni eren tan amics...”, “pobre noi era tan jove i li quedava tant món per veure”, “l’Eugeni no pot ni estar dret...”.

Totes aquestes frases encara estan en el meu cap, i és que suposo que acceptar la mort i entendre-la no és una qüestió fàcil, però mai hagués imaginat el que realment suposa, ja que per molt que estiguis preparat per rebre-la, la mort sempre és una sorpresa. I, a vegades, aquestes sor-preses et fan trontollar molt.

Ara sí que puc aixecar-me del llit, em dirigeixo cap a l’escriptori, agafo un bolígraf i un paper i començo a escriure totes les coses que m’hagués agradat dir-li o tot allò que m’hagués agradat fer amb ell. Escric amb rà-bia. Em pregunto per què m’ha hagut de passar a mi, per què no li podria haver passat a una altra persona.

Tinc ganes de plorar, però ja no em queden llàgrimes. Intento cridar i no puc, intento moure’m i no puc i l’únic que faig és tancar els ulls i imagi-nar-me al Biel llegint el meu escrit i dient-me que per a ell també sóc important.

Laia Brossa BescósClaret

15 anyspROSA – E – 1r premi

– 63 –

CALENDARIUM

Els anys són dies, els dies estan formats per hores i les hores per mi-nuts, fins i tot els minuts estan dividits en segons; i no us podeu imaginar la quantitat de temps que hi ha compresa en un segon. Tot el que veiem, toquem i mesurem és temps. Res del que coneixem és etern, tan sols el temps. El nostre món gira amb el temps, i el temps és marcat pel Gran rellotge de Westminster, el gran rellotge de Londres, el gran rellotge de tota la terra. La contínua rotació de les seves agulles fa que tot estigui en constant moviment, que mai pari l’activitat i la vida. Si el rellotge s’espat-lla, tot para. I precisament d’això parla aquesta història, d’un xicot despis-tat que quasi va col·lapsar el temps.

L’Austin halftime era un noi de dinou anys acabats de complir. Tot en ell era normal, no destacava en res... Compaginava els estudis amb un treba-ll parcial al Servei de Correus de Londres. Aquell dinou de juliol, un dia ben gris, havia de repartir unes cartes pel centre de la ciutat. Va muntar el vell ciclomotor de l’empresa i es va llançar als carrerons que envolta-ven Trafalgar Square, on hi havia l’oficina. Lliscava lleuger entre les ele-gants cases de pedra blanca i els autobusos vermells de dos pisos. Al fi-nal del matí ja havia complert tots els encàrrecs, només quedava una correspondència amb direcció Westminster palace, Sala del rellotge. Va donar gas i en el temps que triga la minutera a girar quaranta-cinc graus ja era al davant de l’imponent palau al costat del riu. Com una ombra, va creuar els jardins i s’endinsà en la immensitat de l’abadia. no li va ser difícil trobar l’accés a la torre de la Reina Isabel, on és el gran rellotge, ni arribar a la sala de la maquinària, a uns dos-cents peus d’alçada, il·lumi-nada per la tènue llum taronja de migdia que s’escolava a través dels vi-dres del rellotge. Els engranatges, encaixats a la perfecció, feien un mo-viment hipnotitzant i continuat acompanyat d’un repicar constant. L’Austin va quedar desconcertat; no hi havia rastre de persones ni de cap lloc on deixar la carta. Al sobre tampoc s’indicava el receptor i no hi havia més dades que permetessin identificar l’emissor. Uns setze peus més enllà hi

– 64 –

havia una petita sala on es guardaven les eines de manteniment. L’Austin hi entrà. Just al mig hi havia un forat circular amb una escletxa, segura-ment per a tirar-hi les cartes. Cautelosament va dipositar el sobre al forat i instantàniament es va activar un mecanisme a sota de la caseta que va fer tancar la porta de cop. L’Austin va quedar paralitzat per la sorpresa. La petita circumferència del terra va començar a elevar-se i a expandir-se, moguda pels engranatges daurats, fins a convertir-se en un cofre lluent que va abduir l’atenció del noi. Aquest, hipnotitzat per la brillantor, va obrir el cofre. A dins hi havia la carta que havia deixat i una petita esfera lluminosa que es movia periòdicament, emetent una pulsació a cada se-gon. La curiositat el va fer agafar l’esfera. Just quan la va treure del cofre va sentir una descàrrega elèctrica i tot es va tornar blanc. FLASh!

Sentia un soroll agut i punyent a les orelles, com el so que fan els mos-quits. Les parpelles li pesaven i tenia els músculs adormits. havia perdut la noció del temps, no sabia quanta estona portava inconscient. Va obrir els ulls a poc a poc. Una llum encegadora va envair el seu camp de visió. Quan es va haver acostumat a la claror, pogué observar que un llarg pont suspès en els núvols corria des dels seus peus cap a l’horitzó, fent ondu-lacions. El pont era d’un material semblant al paper però molt més resis-tent i estava dividit en caselles, on hi havia un número escrit, com si fos un calendari. A banda i banda, separats per intervals de noranta peus i havia uns fanals de ferro forjat de formes recargolades, amb esferes de vidre a la punta. L’Austin es va posar a caminar sense rumb, no podia quedar-se allà quiet. no sabia on era, ni tan sols si era a Londres o no, però volia tornar ràpidament a l’oficina de correus. percebia com a cada segon el pont emetia una lleu vibració. Cada seixanta minuts les vibra-cions s’intensificaven. Unes vibracions més tard va poder veure que a la llunyania es retallava un silueta humana. El noi feu tot de gestos amb les mans per a què l’estranya figura el veiés i efectivament aquesta es posà en moviment. Quan estigué més a prop, l’Austin va poder veure que es tractava d’una velleta muntada a sobre d’un monocicle. portava unes pe-tites ulleres rodones que ressaltaven els seus ulls grisos. Es recollia els cabells sota un gran barret rosa d’ala gran, adornat amb un llaç i portava

– 65 –

un vestit, també rosa, que li cobria les cames. Va fixar els seus ulls curio-sos en el noi. “Ets tu qui ha parat el temps?”. “Què jo he fet què...?!”va respondre ell. “has parat el temps!”, va contestar la velleta indignada. “has agafat el Cau del Temps a la Terra i ara res es mou, s’ha aturat la vida!! Mira’l encara el tens a la mà!!” L’Austin, astorat, es va mirar les mans i efectivament hi tenia agafada l’esfera lluminosa del cofre de la caseta d’eines, però ara ja no bategava i la lluïssor s’havia atenuat fins a ser gairebé imperceptible. “Escolti, escolti, jo només vaig deixar una car-ta a la sala del rellotge de Westminster, com deia escrit al sobre!” La dona va respondre: “Mira el que has provocat, insensat! hauràs d’arre-glar tot això”. “però em pot explicar de què va tot això? On sóc i per què?”. La vella va remugar i exclamà; “no saps on ets? Ets al Calenda-rium! Aquí es crea el temps i a través dels ponts calendari l’enviem a tots els mons. I tu acabes de col·lapsar el teu món! El temps no pot arribar-hi perquè tu t’has emportat el punt que unia la Terra amb el Calendarium”. L’Austin no podia assimilar el que li estava dient però va tenir prou valor per a preguntar, “I si s’ha col·lapsat el meu món que s’ha de fer perquè recuperi la normalitat i jo hi pugui tornar?” Ella va rumiar la resposta i amb una ganyota va exclamar: “Doncs no ho sé! no ho sé i això em treu de polleguera! Això no té remei! no sé per on començar. El Temps és in-controlable i capritxós i si ha decidit marxar d’algun lloc ja et dic jo que no hi tornarà, no senyor. És un nen petit”. Ell, atònit, replicà: “Escolti, senyo-ra, no entenc res del que m’està dient, per començar... Qui és vostè?”. “Què qui sóc jo? Allà baix a la Terra les coses estan pitjor del que em pensava... Jo sóc la vella del monocicle i vigilo el pont calendari que porta al teu món! I t’asseguro que això no quedarà així marrec! En tots els mil·lennis mai m’havia trobat un cas com aquest!”. De sobte, els ulls de la vella van brillar amenaçadors. “Si no haguessis agafat el Cau del Temps no hauria passat res... Lladre! Lladre! En nom de l’autoritat i del Temps quedes detingut, Austin halftime, lladre del temps! Ara mateix et porto davant del Tribunalíssim i seràs condemnat pels segles dels se-gles”. Sense forces ni voluntat per a replicar, l’Austin es va deixar encabir al petit seient encoixinat del monocicle. La vella enrosada va bufar un

– 66 –

xiulet que duia penjat al coll i immediatament es va posar a pedalar pont avall. Els números del calendari corrien sota la roda del vehicle i els fa-nals es movien com si estiguessin vius. El llaç del barret no parava de donar cops al noi, que veié impressionat com saltaven del pont calendari cap al buit i queien a sobre d’un altre pont amb uns símbols desconeguts escrits a les caselles. Aquest altre pont era més inclinat i de seguida van agafar velocitat. TIC-TAC. Els pensaments volaven per la seva ment. Era allò un somni? I el temps, que era el temps? El maleït temps havia de tornar al seu maleït cau o ell se les veuria amb el maleït Tribunalíssim i la maleïda Vella del Monocicle! Van agafar un seguit de loopings i després van quedar de cap per avall, però en lloc de caure van seguir aferrats al paper pastós. Van emprendre un darrer looping i van tornar a la posició normal. L’Austin va sentir una veueta de nen enfadat que deia dins del seu cap “la meva mare no m’ha felicitat pel meu aniversari”. De sobte, la boira es va dispersar i va aparèixer, enmig de núvols il·luminats per una llum rosada de crepuscle, un sumptuós palau suspès en l’aire. Les torres d’or llepaven els últims raigs de llum. “Ja quasi hem arribat”, va anunciar la vella amb satisfacció. La veueta va tornar a parlar, “La meva mare no m’ha felicitat pel meu aniversari i no tornaré a casa fins que no em felici-ti”. L’Austin va pensar: “I tu qui ets?”. La veueta va contestar “Jo sóc el Temps, i tu qui ets?”. “L’Austin halftime, de Londres”, va respondre ell. Com un llampec, va tenir un pressentiment “Escolta Temps, si la teva mare t’hagués felicitat tornaries a casa, oi?”. “Sí, és clar, ja m’he cansat de vagar per aquí”. “Si m’acompanyes a la Sala del Rellotge de West-minster et donaré la felicitació de la teva mare, però jo no hi puc anar sol, m’hi has d’acompanyar”. La veu va callar. Les portes del palau eren ja al seu davant. De sobte, va sentir: “Molt bé, Austin halftime de Londres, t’acompanyo”. L’Austin va notar una maneta closa dins de la seva i el palau es va esvair com un miratge, mentre es sentien els crits enfuris-mats de la vella. Era una altra vegada a la saleta d’eines del Gran Rellot-ge de Westminster. La mateixa llum taronja de migdia banyava l’aire, però aquest cop tot era en silenci, els engranatges no es movien. Al seu costat hi havia dret un nen ros d’uns sis anys. L’Austin va allargar la mà

– 67 –

per a agafar la carta que havia portat abans. “Té”, va dir. El Temps va obrir el sobre. Un somriure desdentat va il·luminar la seva cara i va desa-parèixer com el palau. El Cau del Temps es va il·luminar. Un batec. Altre cop silenci. De sobte, els engranatges daurats es van posar a girar, i a poc a poc van estendre el moviment a tota la maquinària. A fora un ocell va començar a piular. L’agulla va avançar un segon, TIC-TAC.

xavier Longás BoschJesuïtes Gràcia - Kostka

15 anyspROSA – E – 2n premi

– 68 –

EL MÓN AL REVÉS

Avui m’ha passat una cosa ben estranya. he arribat a l’escola i el con-serge ens ha dit a tots els alumnes que havíem de fitxar, i els mestres entraven amb carteres a l’esquena per la porta del pati.

Entro a la classe i em trobo 7 professors asseguts als pupitres fent co-ses que no toquen. El professor de Matemàtiques tira boles de paper al professor de Tecnologia Experimental, la mestra de Castellà tira dels ca-bells a la de naturals.

Al veure’m entrar callen tots de cop . Sembla que no hagin trencat mai un plat. Me´ls miro un a un, després les parets i després per tota la classe buscant una càmera oculta. M’apropo al professor de Socials i li pregunto:

–per què esteu asseguts als nostres llocs?

I ell contesta:

–no sé, per què m’ho preguntes si ho fem sempre, diu amb cara de sorprès.

Surto de la classe i vaig a veure la directora. no sé què em puc trobar.

Entro al despatx i em trobo el professor de Gimnàstica i el professor de Socials.

–T’estàvem esperant perquè ens estàvem barallant i ens han dit que vinguéssim a veure’t.

–A mi?, els pregunto.

–Que no ets la directora, tu?

no, vaig contestar, però la curiositat va poder més que jo i els vaig preguntar:

–Que heu fet?

Tots dos a la vegada van respondre:

– 69 –

–ha estat ell!

Llavors els vaig dir:

–primer un i després l’ altre.

Va parlar primer el mestre de Gimnàstica

–Doncs que m’he equivocat en un exercici i ell s’ha rigut de mi.

Llavors tu que has fet? – pregunto.

–Li he tirat un llapis al cap.

–A tu et sembla bé riure’t d’un company quan quelcom no li surt bé?

Em vaig girar cap a l’altre i li vaig preguntar:

–I a tu et sembla bé tirar-li un llapis al cap?

Tots dos van respondre:

–no.

–El que heu de fer és posar-vos al lloc de l’ altre i no fer allò que no us agradaria que us fessin –Vaig dir.

no els vaig castigar. Crec que ho van entendre.

Jo satisfeta, vaig seure en una cadira i crec que vaig adormir-me.

De sobte, algú em va tocar el braç i em va dir:

–Elena, què fas a la meva cadira.

Vaig obrir els ulls i la directora em va mirar estranyada, vaig sortir del despatx, vaig anar cap a la classe.

Tot tornava a ser com abans.

Sabré algun dia si ha passat de veritat o si només ha estat un somni?

Elena Vàzquez RocaVida Montserrat

18 anyspROSA – E – 3r premi

– 70 –

Com la llet, SEMI.

El dia que vaig adonar-me que la permanència de les coses no els oferia un plus d’importància ni de bellesa i que tot el que és efímer pot arribar a ser més brillant, vaig descobrir un nou món al meu davant. potser sempre havia estat allà, però els meus ulls necessitaven un altre filtre per poder apreciar-ho. El filtre de sempre o mai o un breu instant. Sempre havia estat una dona semi i mai havia entès per què, però, per un breu instant vaig sentir-me sencera. Sí, després d’un egocèntric au-toanàlisi havia arribat a descriurem com una dona “semi”.

Sl matí, després d’haver dormit semi-de-perfil, em llevava a una hora força raonable tenint en compte tot el que la rutina em dictava que havia de fer. no podia fer el llit quan volia perquè el meu xicot encara dormia. Mentre esmorzava les magdalenes (comestibles però gens fora de sèrie, semis) que havia fet amb els nens la tarda anterior i les sucava al cafè pobrament ensucrat, m’adonava de les restes de farina que hi havia a la porta d’un dels armaris de la cuina, semi-netejada la nit anterior. La taca em feia pensar amb els nens que havien d’anar a l’escola i encara dor-mien.

Corria cap a l’habitació de l’Arlet. La despertava amb un bes al front després d’haver encès el llum. Quan hi pensava, creia que ho feia força correcte ,però sent jo la seva mare i ella una nena de 4 anys, podia fer-ho més dolçament.Una altra vegada em sentia semi.

Quan l’Arlet ja estava en marxa i amb la roba preparada, seguint de nou la meva rutina, entrava a la sala amb més personalitat que he vist mai; la d’en Mateu I en Maür. Sincerament no els entenia gaire: bessons idèn-tics, 7 anys d’edat i amb les coses claríssimes. no tenien res a veure l’un amb l’altre. posats a sincerar-nos, va ser pensant el “sencers” que ells eren que em vaig adonar com de “semi” era jo. Tot i ser sencers indivi-dualment es complementaven i s’entenien millor que la llet i el cacau en pols.

– 71 –

En Mateu era més matiner i a l’entrar ja estava despert, tot i que li en-cantava seguir somiant abraçat pels llençols i despert. Creuàvem les mi-rades en forma de bon dia i el seu somriure em conduïa directament a agafar-lo en braços i portar-lo al llit d’en Maür. Entre els dos, el despertà-vem a petons i pessigolles. La rialla contagiosa del meu bessó més dor-milega produïda per l’afecte matiner del seu germà era l’energia ne-cessària per aguantar tot el dia.

Ja en tenia 3, de desperts, només me’n quedava un, una.

–Amaia! –cridava des de la cuina mentre esmorzaven els 3 petits– els teus germans ja estan gairebé llestos i tu segueixes al llit!

Cinc minuts després, en Mateu, en Maür i l’Arlet ja havien acabat de menjar. L’Amaia, sense sortir de l’habitació, i el seu pare seguien en un altre món que jo esperava que no fos gaire llunyà, que amb tanta quitxalla desperta ja el començava a necessitar.

Semi-convençuda, entrava a l’habitacle de la jove adolescent. Ella, sin-cronitzant mòbil i reproductor d’Mp3, si és que és possible fer això, se-guia estirada al llit però, vestida. Amb una mirada penetrant li intentava comunicar tot el que volia estalviar de dir-li i, quan vaig veure que reac-cionava deixant els aparells a la tauleta de nit jo, pretenent mostrar-li complicitat, li feia el mateix somriure que minuts abans m’havia fet el meu fill.

Quan sortia pensant com de peculiar era la samarreta que havia decidit posar-se la meva filla, m’adonava que encara anava en pijama i, esqui-vant petits homenets que debatien sobre quin cotxe de joguina era el més ràpid que tenien i una princesa guerrera que pentinava les seves nines, arribava al meu niu encara fosc. Obria el llum decidida a buscar un mode-lat còmode i adient pel que exigia la meva feina. En Marc mandrejava pel llit, encara, escoltant la ràdio que sonava cada matí a manera de desper-tador. Em deixava anar algun comentari sobre la notícia que just podia estar sent escoltada abans que jo em queixés fent-lo llevar-se. Li respo-nia amb un altre somriure semi-sincer creat pel xoc d’emocions que em

– 72 –

provocava el fet que encara fos al llit contra la bellesa de la seva veu greu i dolça que, quan feia ballar el meu timpà, em conduïa a un món pacífic.

Seguia furgant l’armari quan de cop les seves mans envoltaven la meva cintura i m’arrossegaven fins al llit fent-me caure-hi semi-estúpidament. M’omplia de petons. Les pessigolles de la seva barba pel meu coll em feien somriure novament pensant que desitjava que no s’acabés mai aquell ins-tant. S’acabava al sentir el crits de l’Amaia que protestava perquè els bes-sons, jugant, li havien fet caure la llet sobre la samarreta. En Marc, decidit a posar pau i després de fer-me l’últim petó al nas, em deixava sola, per primer cop en tot el matí, davant l’armari, gairebé ple però sovint molt buit. Els nens ja estaven llestos, en Marc, s’acabava de vestir mentre jo perfilava els meus ulls amb un negre intens que sempre m’havia fet sentir millor.

Quan per fi aconseguíem reunir-nos els sis a la porta de casa preparats per sortir, inexplicablement, es creava una atmosfera energètica i alegre que ens feia oblidar que ens haguessin tacat la samarreta, que una nina hagués aparegut a mitja cursa de cotxes, interrompent-la, o que hagues-sin allargat el moment de llevar-se.

A l’Amaia li encantava aprofitar el camí per parlar amb el seu pare que, tot i que no ho digués, sempre l’havia admirat. Mentre jo parlava amb l’Arlet sobre alguna amigueta seva o d’aquell cosinet que està a punt de néixer, els nens, al seu món prematurament creat, jugaven a qualsevol història seva sempre sota l’atenta mirada protectora d’en Marc.

Arribàvem a la porta de l’escola dels més petits. Resultava ser el punt divisori de la família, però més tard seria el d’unió. Els nens s’acomiadaven de nosaltres mentre els recordava que s’havien d’acabar tot l’esmorzar a l’hora del pati. La més gran havia començat a baixar l’únic carrer que sepa-rava la seva classe de la dels seus germans i quan ens n’adonàvem ens feia adéu amb la mà. Ja era gran. Sempre havíem respectat que volgués anar sola. Sabíem que això li agradava i la feia sentir diferent dels seus germans.

Ja estàvem els dos sols. De la mà caminàvem 5 minuts plegats cap a la feina. Acostumàvem a començar parlant dels nens, del sopar del vespre,

– 73 –

de la hipoteca del pis o del pediatre. Molt protocol·lari. Quan ja arribàvem a la bifurcació, era quan per fi parlàvem de nosaltres i de les coses que ens feien oblidar-nos de tot. Ell, expert en treure’m un somriure en el moment oportú, em xiuxiuejava a l’orella allò que necessitava sentir. Mi-rant el rellotge maleïa no poder allargar aquell moment i m’acomiadava d’ell amb un intens petó als llavis. Marxava.

Completament sola, em posava els auriculars, tot i que els meus pen-saments eren més forts que la música que sonava a la ràdio. De cop, tot es va aturar. Sonava aquella cançó. La cançó que sonava quan ens vam conèixer, la primera que vam escoltar al pis que ens vam comprar junts, la que vam mimar a la vegada que l’Amaia mamava per primera vegada, la que vam cantar-li a l’Arlet quan va superar aquella infernal varicel·la, ...me la sentia meva com qualsevol altre cèl·lula de la meva anatomia. Era tan perfecta... i sonava en aquell moment.

Vaig començar a gaudir-ne, amb la ment en banc i sense donar-hi més voltes. De cop, semi-mosquejada em vaig qüestionar per què sonava lla-vors. M’hagués agradat que fos la banda sonora de la meva vida sonant 24 hores tots els dies de l’any però, un cop assumit que això no podia ser així, desitjava que sonés únicament en els moments crucials i de màxima felicitat de la meva vida, i la d’en Marc.

Ja nerviosa, seguia buscant una raó, un motiu de felicitat que em per-metés justificar aquell moment semi-de-crispació.

De nou, mirant el rellotge, em vaig permetre aturar-me en un banc a trobar la resposta al perquè d’aquell moment que m’estava creant un ma-lestar general desconsiderat. La pregunta va evolucionar a una altra de més complexa i que feia incrementar el meu maldecap que em destros-sava el cervell i m’impedia pensar amb fluïdesa: Anna, ets feliç? De cop, no li trobava sentit a res. no sabia si era feliç. Què havia fet durant els últims 38 anys de la meva vida si no sabia respondre al que, asseguda en aquell banc a tres minuts de la feina, creia que era la pregunta més obvia a la qual havia de tenir una resposta clara?

– 74 –

Frustrada i una altra vegada amb la ment en blanc, sonava la tornada més bella mai escoltada. Llavors la vaig començar a odiar i el meu nerviosisme es va disparar notablement. Vaig començar a suar. Em regalimaven gotes fredes del front i xocaven amb la meva cama esquerra i em feia adonar que em tre-molava ràpidament. Tenia fred i calor a la vegada i el banc ja no em conforta-va. La cançó m’havia dominat fent amb mi el que li venia de gust.

Decidida, vaig treure’m el mocador, i em vaig eixugar la suor. Tancant els ulls, mentalitzant-me, vaig treure’m els auriculars i vaig guardar-los a la bossa. Amb les mans sobre els genolls, igual de decidida que abans, em vaig aixecar. Creia tenir les coses clares.

Treballava en una cuina com havia desitjat tota la vida. M’estimava la meva parella més cada dia. Era el més gran que tenia. havíem parit 4 fills amb els defectes justos per ser humans. Mantenia el petit grup d’amigues de tota la vida i seguíem igual que sempre. Els meus pares seguien admira-blement sans i els meus sogres, tot i algun ensurt puntual, també. Era quan em semblava injust haver-me plantejat la meva felicitat. ho tenia tot.

Llavors, vaig agrair a l’atzar que fes sonar aquella cançó.

Sempre havia estat una dona semi i mai m’havia plantejat canviar-ho, però durant un breu instant, vaig sentir-me sencera.

per diverses raons, la cosa no va quedar així. Quan vaig tornar a pensar en aquella melodia, vaig notar un calfred horrible. Definitivament, l´odia-va i amb ella tots els moments que l’acompanyaven. no trobava res d’es-pecial en ells, tot i que sabia que ho havien estat i que eren importants. M’eren igual. Una part inexplicable de mi els hi tenia entre rancor i ràbia. L’altra, sabia que era el que em constituïen.

per fi, tornava a ser jo. La dona “semi” intolerant a la lactosa.

Clara Roche MartínezInstitut La Sedeta

18 anyspROSA – F – 1r premi

– 75 –

EN LLUITA

Era una tarda freda i plujosa, jo tenia setze anys i estava sol a casa, i com de costum estava amorrat a la pantalla de la televisió mirant un d’aquells programes “casposos” que mires quan no fan res de bo. Tots els meus amics havien anat a la manifestació en defensa dels drets dels treballadors. Jo mai havia estat gaire inte-ressat en temes polítics, ni a sortir al carrer a cridar, era més aviat un paio conformista.

Entre anunci i anunci vaig anar a agafar alguna cosa per omplir-me la panxa, que ja començava a remugar, ja que eren les set del vespre i no havia dinat gaire. Vaig moure el cul pesant del sofà, on ja havia deixat la meva marca i una escalfor de gat mandrós fàcilment reconeixible. De tornada de la cuina, amb tot de bosses de patates i una beguda, vaig ensopegar. Em va caure el refresc i rodolà cap a la llibreria del rebedor. En recollir-lo vaig alçar la mirada i vaig veure una carta que sobresortia d’un llibre que no havia vist mai en aquella llibreria. De fet, tampoc em coneixia la llibreria de cap a cap, perquè no era gaire fan dels llibres. Tot i això vaig agafar el llibre, que era molt vell, de la col·lecció “Serveis de Cultura al Front”, i vaig agafar la carta bruta i antiga i l’obrí per pura curiositat. poc m’esperava que aquella carta pogués ser tan especial per mi.

Vaig dirigir-me al sofà, on hi havia el meu campament de bosses de patates, i vaig començar a llegir-me la carta amb molta atenció. Era del meu besavi, del qual només n’havia sentit a parlar un parell de cops als típics dinars familiars nadalencs en què la secció més veterana i feme-nina de la família per dir-ho així, explica anècdotes de quan eren noie-tes acabades de fer. En sabia ben poc, que era alt, guapo, ben plantat, vaja, tot un Casanova, i que destacava per la seva fatxenderia. En re-sum: clavat a mi.

– 76 –

La carta començava amb la data del dia que va ser escrita i deia:

“13-07-1937

Estimada Ruth, ja fa un any i mig de l’ inici d’aquesta maleïda guerra, en començo a estar ben tip de no dormir ni cinc hores seguides i de men-jar patates, al caliu, al forn, en sopa... patates pertot arreu! Del que n’es-tic més fart és de l’enyorança que sento per tu i per la petita Mònica. No hi ha ni una nit que no pensi en vosaltres i somiï a tornar a casa. Ohh! Com trobo a faltar el nostre estimat sofà amb el tocadiscos al costat mentre sona un mestre del swing, com en Django.

Ara bé, amb el que somio amb més força són els macarrons amb for-matge, tan saborosos...

Aquí tot és un caos, els franquistes matant a tort i a dret, sigui qui sigui i pensi el que pensi. Fins i tot es diu que hi ha hagut foc amic entre ells mateixos. En fi, un desastre.

Bé, t’escrivia bàsicament per informar-te de males notícies. El meu com-pany de destacament va ser abatut per l’enemic. T’ho explico: estàvem fent la ronda de vigilància de la nit, a les dues tocades, quan un escamot d’uns vint homes dels nacionals ens van atacar per sorpresa i van co-mençar a disparar-nos; per sort, em vaig poder refugiar en una petita ca-serna que em quedava a prop, en Baldiri no va tenir la mateixa sort que jo i va ser tocat de ple per moltes de les bales que ens havien disparat. El nostre exercit republicà es veu cada cop més assetjat, tot i que ens veiem amb forces per aguantar el que faci falta, el que sigui, pel poble! Al nostre quarter hem penjat una pancarta enorme en la qual posa: “LA LLIBERTAT COM A BASE, LA IGUALTAT COM A MITJÀ I LA FRATERNITAT COM A FI”.

Aquí no tots lluitem per les mateixes raons, i jo mateix dubto de la meva posició. És cert que vull una república, i que vull tenir el dret de seguir parlant la meva llengua, però opino que hi ha d’haver altres mitjans que no sigui vessar la sang d’ innocents per aconseguir aquest objectiu. Llàstima que els rivals siguin tan radicals... Tot i això segueixo lluitant cada dia bàsicament perquè vull que els nostres fills, néts, besnéts, pu-

– 77 –

guin ser lliures de decidir el seu futur i que no els controlin la seva lliber-tat, i que en cas que no la posseeixin puguin lluitar per ella sense haver d’agafar les armes, sinó que es defensin amb la força de les paraules.

Estimada, t’haig de deixar que són les onze en punt i demà serà un dia llarg i dur. Molts petons per tu i per la Mònica. Us estimo.”

En acabar de llegir la carta, em vaig adonar que no hi feia res, jo, a casa, mirant la televisió, que el que havia de fer era sortir al carrer a manifestar-me i defensar els meus drets i els de tot el poble. Així doncs, vaig tancar el televisor, em vaig calçar i vaig agafar una jaqueta. Vaig sortir disparat de casa, corrents cap a la manifestació, que ja era a la plaça Catalunya.

Aquella carta em va fer canviar la manera d’estar en el món de mane-ra radical, i gràcies a ella, avui escric aquesta columna del diari “ARA” i sóc un periodista conegut pels missatges que he escrit de suport al poble, per treballar compromès amb la meva cultura i per ser valent davant les crítiques rebudes dels que no pensen com jo.

Salvador portillo pratsLa Salle Gràcia

16 anyspROSA – F – 2n premi

– 78 –

ENTRE EL MAR I LES ESTRELLES

Una petita barca es gronxa sobre les ones, molt lluny ja de la costa, bressolant un pobre pescador de pell colrada per la sal i el sol, morè, de cabell ros destenyit pels dies de pesca. Antany, aquell valent pescador havia estat el terror de tots els peixos, perseguint-los dia i nit, amb xarxes i arpó. però ara, les forces l’abandonen, i cada cop li és més di-fícil aixecar-se del llit per posar-se les botes i començar de nou la ruti-na. S’ha fet vell.

Ajagut dins la barca, abatut, es dedica a mirar la lluna que es reclina en el seu tron d’estrelles i foscor, buscant consol en la seva simplicitat, admirant la blanca puresa i somiant despert.

La seva mà arrugada i morena es mou lentament fins a l’aigua freda. Les puntes dels dits toquen la superfície mentre l’aigua s’arremolina al seu voltant. Estirat sense moure’s, es deixa tapar per la capa estrellada de la nit, que cobreix el cel d’una lluentor distant i profunda, com infi-nits forats en la fosca volta celeste que s’estén d’horitzó a horitzó. I tanca els ulls.

Les tranquil·les ones condueixen la barca mar endins, on la línia de l’horitzó s’ajunta amb l’aigua, i l’espai i el temps deixen de tenir impor-tància. Compresa entre el cel i el mar, entre els estels i el reflex, la pe-tita barca s’allunya per no tornar mai més. És allà, enmig del no res, on finalment el pobre pescador exhala un últim alè, on vessa una última llàgrima. En la petita barca que es gronxa sobre les onades, sota el mantell estrellat que estén la lluna sobre el mar.

Salvador AparicioInstitut Vila de Gràcia

17 anyspROSA – F – 3r premi

– 79 –

ÍNDEX

presentació .............................................................................................. 3Centres participants ................................................................................ 4Acta del jurat ........................................................................................... 5

Textos poesia

La flor negra .......................................................................................... 13parís ....................................................................................................... 14L’amor .................................................................................................... 15La memòria ............................................................................................ 16Quin silenci ............................................................................................ 17M’agrada imaginar ................................................................................ 18Cel de nit ............................................................................................... 19no vull ser ............................................................................................. 20El temps ................................................................................................. 21Aigua de pluja ....................................................................................... 22Des de sempre ...................................................................................... 23La meva platja ....................................................................................... 24En un altre univers ................................................................................ 25Repeticions repetides ........................................................................... 26L’escola .................................................................................................. 27Ara no se’n recorda ............................................................................... 28Estiu del segle xxI ................................................................................ 29El bus ...................................................................................................... 30

Textos prosa

La carrera del cavall i la tortuga ........................................................... 32Els ocells de cristall ............................................................................... 34Aventura llegendària ............................................................................. 35

– 80 –

Text ........................................................................................................ 36El caganer .............................................................................................. 38El país de lletres .................................................................................... 39Els vaixells de l’Omoh ........................................................................... 41Sóc especial .......................................................................................... 44El pinzell màgic ..................................................................................... 47Gràcia, avui i sempre ............................................................................ 49La justícia .............................................................................................. 51Cada 30 segons neix una estrella ......................................................... 55Dia zero ................................................................................................. 59 Calendarium .......................................................................................... 63El món al revés ...................................................................................... 68Com la llet, SEMI ................................................................................... 70En lluita .................................................................................................. 75Entre el mar i les estrelles .................................................................... 78