000-030 Estem en guerra - Cossetània Edicions · prés en les seves Memòries de la guerra d’Espanya. Teresa Pàmies . Entrevista 11 Alguns dels meus articles d’aquells anys

Entrevista 1

ESTEM EN GUERRA

Escrits 1936-1939

2 Xènia Guirao; David Jané

Entrevista 3

ESTEM EN GUERRA

Escrits 1936-1939

TERESA PÀMIES

Edició, introducció i entrevistaa cura de Xènia Guirao i David Jané

Memòria del Segle XX - 4


Primera edició: març del 2005

© Teresa Pàmies / Xènia Guirao i David Jané© Cossetània Edicions

Director de la col·lecció:Josep M. Figueres Artigues

Membres del consell assessor:Ramon Alberch, Albert Balcells, Joaquim Ferrer, Antoni Furió,

Eugeni Giral, Jordi Planes i Sebastià Serra

Edita: Cossetània EdicionsC/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

[email protected]

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Fotografia de la coberta:Teresa Pàmies, en un míting celebrat a Barcelona el 7 de març de 1937

(Arxiu Nacional de Catalunya – Fons Bangulí, fotògrafs)

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 84-9791-114-8

Dipòsit legal: B-12.304-2005

Entrevista 5

Teresa Pàmies

Josep Maria Figueres

Pilar Donat

Maria Campillo

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Biblioteca Central de Terrassa

Biblioteca de la Universitat de Barcelona(Pavelló de la República)

Biblioteca del Parlament de Catalunya(Arxiu Fornàs)

Biblioteca d’Humanitats i Biblioteca de Ciènciesde la Comunicació de la Universitat Autònomade Barcelona

AGRAÏMENTS


Entrevista 7

A TALL DE PRÒLEG:UNS ANTECEDENTS

La JSU catalana era bastant fluixa, sobretot pensant en elspesos pesats de la JSU espanyola: Carrillo, Claudín, Laín…A la direcció catalana els havia conegut lleugerament i noem semblaven gran cosa, amb una excepció: recordo moltbé la meva sorpresa quan vaig conèixer, també una micanomés, la Teresa Pàmies. D’on havien tret una noia tanjove, tan atractiva, tan capaç, tan segura d’ella mateixa itan eficaç? De manera que seixanta cinc anys després veigque segueix al peu del canó. Me n’alegro i penso que nom’estranya.

Del llibre Miquel Siguan, La guerra als vint anys,La Campana, Barcelona, 2002, pàg. 273.

És el que pensava Miquel Siguan quan ell tenia divuitanys i jo disset. Ell era soldat de la lleva del Biberó i joera membre de la “fluixa direcció” de la JSU catalana.M’afalaga saber que em considerava excepció i una“noia atractiva, capaç i segura d’ella mateixa”. Jo norecordo com era ell quan ens vam conèixer “una mica”.Però em satisfà saber que l’avui professor emèrit jubilat,membre de l’Acadèmia de Ciències Morals i Polítiquesi, des de 1993, de l’Acadèmia Europea, doctor honoris

Pròleg


causa de les universitats de Ginebra i del País Basc, noha oblidat la impressió que li produí aquella xiquetade Balaguer promoguda a capitana.

Ni Miquel Siguan ni una servidora podíem imagi-nar el que ens esperava com a protagonistes de la his-tòria viscuda intensament al costat dels qui la feienavançar enfront de la caverna espanyola confabuladaamb el feixisme mundial. Adolescents encara, Siguanestudiava filosofia a la Universitat de Barcelona i joaprenia l’ofici de modista a Balaguer. “Sense entendregairebé com”, ell fou promogut a secretari general dela Federació d’Estudiants de Catalunya —com escriual seu llibre. Jo era elegida secretària femenina de l’Exe-cutiva de la JSUC i directora del nostre setmanari Ju-liol, quan la redacció formada per nois anà al front.No tenia ni la capacitat, ni la seguretat en mi mateixa,ni l’eficàcia que m’atribueix Miquel Siguan —tal ve-gada influït favorablement pel meu “atractiu”, del qualjo no era conscient. Més aviat tenia complex de pagesai rústica entre les meves espaterrants companyes de mi-litància, com ara la Maria Salvo, que, als seus vuitan-ta-quatre anys, encara fa goig i destaca entre la veterania“al peu del canó”, com diria el professor Siguan. Reco-nec, no obstant això, les mancances culturals, que erencompensades per l’entusiasme creatiu d’una generacióformada políticament i culturalment, amb la SegonaRepública, una exultant i perdurable experiència. Irra-diàvem una simpatia i un goig de viure que s’encoma-naven. El pas dels anys hi ha fet estralls però encara enqueda allò essencial: l’ideal emancipador que ajuda aengaltar algunes clatellades de la vida.

Teresa Pàmies

Entrevista 9

La reedició dels meus escrits, discursos, declaracionsi reportatges rescabalats a les hemeroteques, permetreconstruir fets i ambients que cal situar en el marchistòric que els va inspirar, si pot parlar-se d’inspira-ció, en l’ambient revolucionari creat per la respostapopular al cop d’estat (alzamiento) ordit per tota lareacció espanyola amb el suport del feixisme interna-cional. L’alzamiento interrompé brutalment els estu-dis, els projectes personals i les vocacions artístiquesque la República i la Generalitat de Catalunya impul-saren amb l’entusiasta adhesió dels sectors més impli-cats en la democratització de la vida política, la justíciai la regeneració de les capes del proletariat i del funcio-nariat més exposades a les menudes corrupteles trama-des pel caciquisme imperant i un clericalisme trabucaire.La meva promoció de joves, d’origen humil, i la de Mi-quel Siguan, pertanyent a una classe mitjana il·lustrada,tenia clar el que era essencial i actuà en conseqüència.Rellegir els meus escrits d’aquella etapa, les meves aren-gues als mítings d’agitació, les opinions expressadesfrancament en entrevistes publicades en la premsa ca-talana, espanyola i estrangera, dóna la mesura de leslimitacions culturals, teòriques i organitzatives dels di-rigents de la JSUC, però també demostra l’entusiasme,la voluntat, la generositat i l’autenticitat dels nostresideals.

Els textos inclosos només han estat revisats des d’unpunt de vista ortotipogràfic. Els he volgut reeditar talcom foren publicats el dia oportú. Només així podenreflectir sense estrafer-la, una etapa històrica, una tra-jectòria personal en el conjunt de la col·lectiva, amb elbenentès que cada un dels que la van viure podria

Pròleg


contar-la de manera diferent, però és el conjunt delstestimonis escrits o evocats oralment el que permet re-constituir la peripècia de la meva generació, que jo as-sumeixo, fins i tot allò que avui no diria, ni escriuria,ni pensaria, com ara l’article publicat a Juliol, òrgan dela JSUC del qual jo era improvisada directora, articleresum d’una enquesta entre la joventut catalana “Des-prés del procés trotskista-dretista”, titular que encap-çalava la pàgina on destacava el meu article, el 19 demarç de 1938, en el qual deia:

Els enemics del poble que han comparegut davant elstribunals militars de l’URSS són els nostres enemics,els de tota la joventut avançada del món i, com a tals,se’ls ha de castigar.

Llegint-lo avui me n’avergonyeixo però l’incloc ín-tegre en aquesta reedició perquè “maquillar-lo” o ama-gar-lo fóra enganyar el lector d’avui, fóra més indigneque haver-lo escrit l’any 1938. De tots els textos reu-nits en aquest llibre és el més demostratiu de la nostraactitud acrítica amb la Unió Soviètica; actitud que derivàen complicitat amb els anomenats crims de l’estalinisme,denunciats per Nikita Khruitxov, que també n’era còm-plice.

Llegits avui, altres articles i discursos inclosos enaquest recull reflecteixen la formació estalinista de lameva promoció de joves comunistes, però ho assumeixocom a expressió d’una retòrica que, al seu dia i en aque-lles circumstàncies, contribuí a crear l’èpica del com-bat dels pobles d’Espanya, en el qual André Malrauxtrobà la seva heure lyrique, com escriuria vint anys des-prés en les seves Memòries de la guerra d’Espanya.

Teresa Pàmies

Entrevista 11

Alguns dels meus articles d’aquells anys em semblen,avui, més aviat primaris, però tampoc no els “arreglaré”servint-me de la meva experiència d’escriptora. L’oficid’escriure i la passió per la lectura m’han ensenyat aprecisar, a “matisar” —com es diu ara—, però no fórahonest, per part meva, redactar avui el que pensava faseixanta anys, de manera que aquí no hi ha trampa.Ho assumeixo tot sense vantar-me’n, però tampoc noem penedeixo d’haver-ho escrit o d’haver-ho procla-mat pels carrers, places i estadis d’una Espanya en guer-ra; la guerra que ens va fer el feixisme, la guerraimposada i assumida amb totes les conseqüències, finsi tot la de perdre-la, però jo diria, manllevant les pa-raules de la més tendra cançó de Joan Manuel Serrat:“No en sabíem més. Teníem vint anys.”

Teresa Pàmies

Pròleg


Entrevista 13

INTRODUCCIÓ

La Guerra Civil va ser un esdeveniment que va mar-car la vida de moltes persones i que ho continua fent através de l’herència i de les generacions. D’aquells anys,el nostre país en té una extensa literatura que recullmolts pensaments i records de la tragèdia que es vaviure. Una literatura, sovint, feta des de la reflexió queporta el pas del temps.

Aquest recull, en canvi, ofereix la memòria viva, allòque passava en aquell moment i allò que Teresa Pàmiespensava, sentia i deia aleshores, en la seva joventut re-volucionària i en el context de la Guerra Civil. Des deprincipis de 1937, quan comença a tenir presència enels principals mitjans de tendència d’esquerres, fins benbé cap al final de la guerra, l’antologia comprèn totl’arc dels temes principals.

Els seus inicis en la premsa no només són a través d’ar-ticles, sinó també per la seva participació en nombrososmítings com a membre de la Comissió Executiva de lesJoventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC).Un dels més importants i multitudinaris va ser el de laSetmana de Suport a Madrid celebrat a la Monumental.

Introducció


La seva participació en l’acte, al costat del president dela Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i d’al-tres líders polítics i sindicals destacats, quedà reflecti-da a la premsa, com veiem al fragment següent, apareguta La Rambla el 8 de març de 1937:

Parlà de Madrid i digué que en fer-ho havia de desta-car-se el devessall de sacrificis i d’heroismes amb què,com a estímul i exemple, la capital de la República esdefensava dels atacs del feixisme internacional i s’opo-sava que el país fos dominat pels traïdors a la pàtria ienemics del poble. Assegurà que la dona catalana es-tava disposada a tots els sacrificis i tots els esforçosperquè el triomf fos complet i definitiu, i acabà pro-metent que les dones no serien mai dels mercenaris,sinó que, seguint l’exemple de Lina Òdena, caurienmortes abans que rendir-se.

Aquest text també va aparèixer al Full Oficial delDilluns, el mateix 8 de març, de manera que es potdeduir que les cròniques d’aquests actes eren copiadesper una mateixa font que els distribuïa a diferents pu-blicacions. Així s’explica la còpia que també apareix,amb lleugeres modificacions, el dia 9 de març de 1937,a La Humanitat:

Referint-se a Madrid, va dir que havia de remarcar eldevessall de sacrificis i d’heroisme amb què, com aestímul i exemple, es defensava dels atacs del feixismeinternacional i s’oposava que el país fos dominat pelstraïdors a la pàtria i pels enemics del poble. Digué que ladona catalana estava disposada a fer tots els sacrificisi tots els esforços necessaris perquè el triomf fos defini-tiu. Acabà dient que les dones no serien la presa delsmercenaris, sinó que, seguint l’exemple de Lina Òdena,caurien mortes abans de rendir-se. [Aplaudiments.]

Entrevista 15

La trascendència de l’acte va fer aparèixer tambéuna crònica el 9 de març de 1937 a Las Noticias, perònarrada amb altres paraules, de manera que caldriapreguntar-se si fou copiada directament del míting obé és una readaptació més lliure dels escrits aparegutsel dia abans:

Dice que hablar de Madrid es hablar de heroísmo y ab-negación y que las jóvenes catalanas saben del sacrifi-cio que están realizando las jóvenes madrileñas.

Trabajad y luchad para que la guerra acabe y aco-ged con amor a las mujeres y los niños de Madrid.

Aquesta idea de la defensa del paper de la dona ésuna constant en la jove Teresa Pàmies, que sap des delprimer moment quin paper ha de desenvolupar nonomés en una guerra, sinó també en la societat. Aixího expressa a la conferència que pronuncià a Manlleui que apareix comentada al diari Juliol el dia 5 de febrerde 1938:

Seguidament es refereix al moviment d’Aliança Nacio-nal de la Dona Jove i de la seva tasca d’unir i organit-zar les energies de les nostres noies de cara a la guerrai la revolució popular. Es fa necessari —diu— la ràpi-da incorporació de les noies en els treballs d’organit-zació i direcció de la JSU, per a suplir els companysmobilitzats. La unitat de la joventut és imprescindibleper a la victòria. Tots els nostres militants i especial-ment les noies de la JSU han d’ésser unes fermes llui-tadores de la joventut com a premissa indispensableper a l’aixafament de Franco i els invasors.

Així mateix, en l’acte d’aniversari de l’Aliança Nacio-nal de la Dona Jove, reproduït en una crònica del diariTreball del 26 de maig de 1938, referma la postura:

Introducció


Assegura, però, que l’Aliança serà cada dia més refor-çada per noves aportacions de companyes abnegades.Afegeix que a Catalunya no pot haver-hi una sola donaal marge del ritme que marca l’Aliança. Diu que seransubsanades les febleses observades en l’actuació d’aquestde proves i assaigs.

Aquesta idea de la necessitat de la dona com a peçaessencial la mantindrà davant de diverses opinions con-tràries i la defendrà tota la seva vida. Allò que la faespecial, però, és que la postulés en aquella època d’agi-tació, ben bé fins al final de la guerra, quan el 10 degener de 1939, a pocs dies de l’entrada de les tropesfranquistes a Barcelona, apareixerà al diari La Ramblauna nova nota sobre una conferència seva titulada“«Treballar sense descans», aquesta serà la consignade les noies catalanes”:

Féu remarcar el que representava per a les noies cata-lanes estar a l’altura de les circumstàncies i el que es-peren de les noies els nostres combatents. Per últim,demanà a totes les noies que per Catalunya i per lesseves llibertats, pensessin sols a treballar, treballar sensedescans. Les darreres paraules foren acollides per unaxardorosa ovació de totes les noies de Barcelona.

Teresa Pàmies també tenia molt clar que només ambla unitat de la joventut era possible superar totes aque-lles adversitats. L’obsessió per la unitat i la ferma creençaen la joventut, especialment en la dona jove, com a ins-trument per obtenir la victòria i bastir la nova societat,centralitzen els seus escrits. Així ho recalca en la confe-rència que va fer al Casal Nacional de la Joventut i queva aparèixer, a Treball i a La Rambla, el 22 febrer de1938:

Entrevista 17

Començà dient, la companya Pàmies, que, al costatd’una línia política justa i d’uns mètodes adequats d’or-ganització, cal que tinguem uns mitjans de popularit-zació que facin sentir a tota la joventut la necessitatd’enfortir la unitat, educar-la en aquest sentit i portarles seves consignes als llocs de treball, d’estudi i delluita.

L’escriptora aborda, en els seus escrits, amb un estilclar i directe, tots els esdeveniments que la preocupa-ven com a membre del comitè executiu de les JSUC,però també com a ciutadana.

En aquest recull també s’inclou una selecció d’arti-cles i entrevistes que fan referència a la jove Pàmies enla seva participació al II Congrés Mundial de la Joven-tut per la Pau, celebrat a Nova York. Lligades a aquestCongrés, s’han recopilat algunes de les cartes que vaenviar des dels EUA a la seva família. Les missives, do-cuments íntims que retraten un moment concret de lavida d’una persona, són sens dubte un dels punts mésinteressants per comprendre la situació vital a què esva haver d’afrontar, no només ella, sinó també tot unpaís i tota una generació.

Teresa Pàmies esdevé així, en aquest llibre, subjectei objecte. Subjecte, perquè com a protagonista redactauns articles que criden a resistir i a unir-se en un mo-ment decisiu de la història del país; i objecte, perquèella és protagonista sovint d’actes i notícies que es re-flecteixen a la premsa diària.

D’aquesta manera, amb l’antologia, pretenem desvet-llar i donar les claus per comprendre, a partir dels seusescrits periodístics i personals, no sols una part de lanostra història recent, sinó també la transcendència que

Introducció


va tenir la seva tasca des dels òrgans de direcció en quèes trobava perquè les forces republicanes mantingues-sin, durant gairebé tres anys, un tour de force amb lesmúltiples adversitats que els assotaven.

La recerca comprèn els diaris d’ideologia socialistai d’esquerres, com són Juliol o Treball, en els quals vacol·laborar o va ser retratada pels cronistes de l’època.En aquests escrits, Teresa Pàmies mostra uns relats vius,enèrgics i vitals, que es van publicar fa gairebé setantaanys i que, en els nostres dies, no han perdut la sevavigència.

Entrevista 19

ENTREVISTA

—Com va ser la seva marxa de Balaguer a Barcelona?—Va ser una sortida normal i circumstancial. Ja a

Balaguer militava a la Joventut Socialista Unificada,aleshores vaig venir a la Conferencia Nacional com adelegada de la comarca de la Noguera i m’hi vaig que-dar perquè la guerra ja havia començat i hi havia unproblema molt dramàtic: els xicots que estaven diri-gint l’organització se’n van anar al front. No van haverd’insistir molt perquè jo em quedés a substituir algund’aquests nois, entrava dins de la lògica de la mili-tància.

—Com aconsegueix de seguida un càrrec important?—El primer que em van demanar és si sabia escriure

a màquina. Jo vaig dir “sí, sé escriure a màquina”. I lla-vors van dir “doncs, et farem secretària de les JSUC aBarcelona”. Cada vegada que hi havia una conferèncianacional es nomenava un nou comitè i jo, com que es-tava disponible i havia arribat a ser molt popular pelsperiòdics, hi anava. Però no perquè tingués una prepa-ració intel·lectual.


—Seria una mica com a l’època napoleònica, en quèun forner, per exemple, podia esdevenir general fàcil-ment.

—És una bona reflexió. Napoleó era un home quevenia de baix, que va abanderar una revolució. Ales-hores va donar la possibilitat a qualsevol d’arribar aser mariscal. Com a la guerra: jo, per exemple, no com-prenia l’ascensió del Campesino o del Líster, que erenuns analfabets bastant brutos. Al Campesino el van fergeneral i només de tractar-lo ja veies que aquell homeno… Però, com que jugava un paper en una guerraconcreta i reunia una massa d’homes important, doncs,clar.

—Creu que hi havia una concepció anti-Repúblicaal camp i pro-República a la ciutat?

—Jo diria que els primers sis mesos del 36, al camp,el món rural, estava amb la República, perquè haviapres algunes mesures per millorar la vida del camp.Quan van començar els problemes va ser quan els jovesque anaven al front començaven a morir. Quan morenmolts de la ciutat no se n’assabenta gairebé ningú, peròquan mor un noi a la guerra en un poble és un cop.Canvia molt l’ambient. A la ciutat hi havia un altreambient, un ambient molt diferent. Era un ambient enquè l’èpica revolucionària era més explosiva que la re-signació del món rural. I jo vaig viure aquesta èpica,i sense aquella exaltació revolucionària haguera estatmolt difícil de suportar les conseqüències, que cadavegada eren més dramàtiques.

Entrevista 21

—Situem-nos a l’inici de la guerra. Com recorda elprimer dia?

—L’únic que recordo d’aquell dia és la plaça del Mer-cadal de Balaguer plena de gent aglomerada, escoltantuna ràdio, i la impressió que em va causar quan vaigsentir que s’havien sublevat uns militars a l’Àfrica.Aquesta va ser la primera notícia de guerra. El quemai, ni jo ni ningú, podia preveure és que duraria tren-ta-dos mesos, que moriria tanta gent, que la vida or-ganitzada i els projectes de molts joves quedariencompletament frustrats i que allò ho perdríem. Si hohaguéssim intuït o sabut no hauria durat trenta-dosmesos, hauríem claudicat al començament.

—Ningú no ho intuïa?—N’hi havia alguns que ho sabien i van tenir el co-

ratge de dir-ho. Però quina era la reacció? La gent novolia perdre. Aleshores aquesta gent lúcida que deiaque allò no tenia possibilitat de guanyar-se eren titllatsde derrotistes. I ningú no volia ser derrotista.

—Un s’acostuma a viure en guerra?—Sííí. Desgraciadament, l’ésser humà s’acostuma a

tot. T’hi acostumes però activament, no ets un objecteal qual manipulen, però sempre està present, avui quananem als enterraments dels nostres contemporanis enca-ra parlem d’aquell temps en què érem joves i lluitàvem.

—Vostè va promoure la incorporació de la dona ales fàbriques i a altres tasques, en substitució dels ho-mes. Va estar mal vista per fer-ho?

—Al contrari, d’una banda hi havia un gran desigde les dones de demostrar que servien per a alguna cosa


més que per ser mestresses de casa, i aquesta voluntatles portava a apuntar-se a totes les tasques de rere-guarda. Per l’altra banda, hi havia una població quecomprenia la necessitat que les dones substituïssin elshomes. De fet, van tenir un paper importantíssim amesura que la guerra avançava i creava dificultats.

—El paper de les milicianes també va ser molt im-portant en el transcurs de la guerra. Vostè es considerauna Lina Òdena o una Pasionaria?

—No. Aquestes dones eren més grans que jo i vanjugar un paper importantíssim. Aquest paper jo no elvaig jugar. Jo era molt jove, i era una agitadora revolu-cionària.

—Què feia com a agitadora?—Quan s’havien d’organitzar unitats que anessin al

front de l’Ebre, o s’havien de crear batallons, les noiesagitadores anàvem al carrer, a la Rambla, ens posàvemen una farola i dèiem a la gent per què s’havia d’anar alfront i s’havia de guanyar la guerra, perquè si no ensdestruirien!

—Per què creu que li feien cas com a agitadora sivostè era molt jove?

—Em feien cas per una cosa ja de caràcter. Veienque jo no era una zalamera, que diuen, ni una demago-ga, ni de presumir allò que no ets. Ells veien que el quedeia jo als mítings ho sentia, ho creia. Jo vaig anar sem-pre amb la veritat, jo no vaig dir mai que teníem laguerra guanyada i que érem formidables i el millor delmón, no, no, no. No hi havia manipulació mai per partmeva. I aquesta sinceritat, aquesta franquesa de dir lescoses, no podeu imaginar com s’encomana. S’encomana!

Entrevista 23

—Com va començar a escriure als diaris?—Vaig començar a escriure perquè el noi que dirigia

Juliol va morir. Vaig començar explicant què feien lesJSU i em vaig adonar que la gent ho entenia, ho llegia,i de vegades, ho reproduïen, i això estimula molt. Elque més m’agradava era fer reportatges. Per exemple,si anàvem a ajudar els camperols al Baix Camp, a latornada feia una crònica i un reportatge i el publicava.

—Fins a quin punt va ser important la informaciói la desinformació durant la guerra?

—La informació estava centralitzada pel govern, compassa a tots els països en temps de guerra. Però a laRepública cada organització tenia un òrgan, un diari.Malgrat això, no hi va haver llibertat de premsa du-rant la guerra.

—Si la premsa no hagués estat partidista, la guerrahauria pres un altre rumb?

—No. La premsa no va influir en el curs de la guer-ra. El que va influir van ser les armes, les que tenienells, i les que ens negaven a nosaltres.

—En els seus articles insisteix sempre en la unió,però, per exemple, a l’hora de crear l’Aliança Nacionalde la Dona Jove, vostès rebutgen les trotsquistes, des-prés hi ha els fets de maig del 37…

—Sí, però no totes les que érem a l’Aliança donà-vem suport a aquesta posició sectària. Jo vaig lluitarmolt, per exemple, perquè les noies del POUM i les deles Joventuts Llibertàries fossin també de l’Aliança. Peròhi havia també la tendència estalinista que deia que entot moviment en el qual hi haguessin altres ideologies,


els comunistes havien de tenir l’hegemonia. Aquesta ésuna cosa que ens ha fet molt mal. Aleshores això feiaque nosaltres, les noies de l’Aliança, tinguéssim discre-pàncies amb els nostres dirigents perquè no hi estàvemd’acord.

—Per què no es va intentar posar fi des del principia aquestes baralles internes?

—Pel “factor humà”. És a dir, tota organització queha d’aglutinar diferents conceptes, sempre té incompa-tibilitats, i aleshores apareixen els elements de desu-nió. Ara que, quan tenia 18 anys, no n’era conscient.Això ho he arribat a entendre després. Però sí quem’adonava per instint que allò que fèiem no estava bé.Això de no acceptar gent que no pensa com tu em sem-blava un disbarat i ho deia. I precisament, com queaixò ha estat una característica del meu estil, potser ésel que em va donar tanta simpatia entre els joves.

—A Quan érem capitans, les seves memòries sobrela guerra, també escriu que no van sentir els crits delsseus companys deportats a Lubianka, on es feien lespurgues comunistes a Rússia. Si els haguessin sentit,què hauria passat?

—Si nosaltres haguéssim sabut això, naturalment queel mateix concepte de justícia que ens va portar al co-munisme ens hagués enfrontat amb ells. Però no hosabíem.

—I si els ho haguessin dit?—En aquella situació concreta, l’any 37, si m’haguessin

dit “saps, el teu amic, el cònsol rus?, ha estat afusellatper traïdor”, hagués respost “tu ets un antisoviètic”.

Entrevista 25

Ara, el que passa és que ningú s’ho creu, quan diusaixò, al cap de seixanta anys. “Com que no t’ho creus,no sabies que quan l’Ovseenko el van cridar per con-sultes a Moscú el van afusellar?” Doncs no ho sabia!És la incondicionalitat que es dóna en totes les ideo-logies.

—Potser el problema és aquest, que molta gent vaseguir la ideologia.

—Això mateix, perquè si no obeïes aquesta discipli-na deixaves de ser combatent, coincidies amb els altres.Aquest és un dilema que no ha estat resolt. I tot aixòque en diuen la disciplina de partit no sempre la vaigseguir.

—També diu que Espanya, en els moments de crisi,està divida irreconciliablement i que en el seu exili aixòno ho ha vist enlloc més.

—Aquí passa perquè portem un dèficit cultural enor-me. És un país, el nostre, encara, analfabet en el sentitcívic. En altres, a l’hora de resoldre els problemes de lapoblació es posen d’acord. I aquí no, perquè un partitmai no dóna suport a les propostes dels partits opo-sats, i llavors ja tens la divisió. Això és el que no tenenpaïsos amb democràcia consolidada.

—L’estiu del 38 va marxar als EUA a la Conferèn-cia per la Pau. No li va fer por creuar l’Atlàntic?

—Nooo!! Als 18 anys aquestes coses no t’inspirenpor, és una aventura formidable. Anar als EUA i pujaren un vaixell a l’Ebre i desembarcar a Nova York, i queet vinguin a rebre com si fossis una artista de cinema,és grandiós.


—Por potser no en fa, però respecte o responsabili-tat sí que devia fer-ne.

—El sentit de responsabilitat d’un jove de 18 anysés molt imprecís. Amb més anys ja en tens una ideamés clara, del que vol dir la responsabilitat. Jo no vaigsentir que tenia més responsabilitat que no poder diruna cosa i fer-ne una altra.

—Abans d’arribar als EUA ja havia fet mítings perarreu de Catalunya. Com van ser els mítings a l’Amèricadel Nord?

—Eren igual. Anaves a la universitat i ho gaudiesperquè podies explicar el que era la guerra d’Espanya,què defensàvem; fins i tot hi havia enemics de la Repú-blica que venien a rebentar l’acte, aleshores tu t’haviesde defensar. Tot això formava part d’aquell ambientdels anys 30 que ha tingut moltes ensenyances.

—Va venir a Barcelona, marxà als EUA…, amb totaaquesta activitat tenia temps per enyorar la família?

—La família no la vaig trobar a faltar mai. Semprevaig tenir les cartes per comunicar-me. Érem i conti-nuem sent una família unida, però, com que tots està-vem en el mateix fregao, això ens vinculava. Però quanrealment pren importància la família és quan formes lateva pròpia; aleshores sí que la necessites més.

—I per a l’amor, hi ha temps?—Sí. L’amor era una part més de la revolució, és a dir,

una noia revolucionària estava més predisposada queuna noia conservadora. Hi va haver molt amor i tambémolta promiscuïtat. Hi intervenien altres factors a mésde l’amor, si un noi se n’anava al front era natural que

Entrevista 27

anessis al llit amb ell perquè, pobret!, potser no torna-ria mai. Les autoritats republicanes van haver d’extre-mar les mesures profilàctiques contra malalties venèries,i a favor de l’avortament, perquè les noies quedavenembarassades fàcilment.

Però en realitat la guerra no és la millor situació pera l’amor, jo no el puc concebre en la tristor ni en ladesgràcia.

—El final de la guerra es veu algun dia?—El final no es veu; ara, el final es desitja. Hi havia

molta gent que ens deia: “Feu alguna cosa perquè s’aca-bi.”

—Com fos? Encara que es perdés?—Com fos. Aleshores tu els deies “no podem aca-

bar amb la derrota, sinó que hem de lluitar per veure siguanyem”. El desig d’acabar era, a partir de l’any 38,molt, molt evident. I quan van entrar ells, el 26 de ge-ner del 39, van ser rebuts per molta gent que els haviacombatut perquè portaven la pau. S’acabava la guerra,els desastres i els bombardejos; la gana. Tot això s’aca-bava. De vegades s’especula molt i es presenta al cine,als noticiaris, aquella quantitat de gent a la plaça deCatalunya dient “Franco! Franco!”, però en realitataquella gent va sortir al carrer a rebre els que arribenperquè portaven la pau. No perquè la portessin ells,sinó perquè s’acabava la guerra.

—Li sembla que a la guerra es va lluitar massa quanja no hi havia res a fer?

—No, perquè tal i com portaven la guerra els feixis-tes, no hi havia més remei que aquesta obstinació a


lluitar. Si ells haguessin tingut una política de voler aca-bar amb la carnisseria, haguessin hagut de donar ga-ranties, però no les donaven. I els bombardejos de terrorde l’últim any van ser completament innecessaris. Noels necessitaven per guanyar la guerra. I això sí ques’ha d’atribuir al franquisme. I a Franco personalment,perquè es veu que era un tipus de militar dur, senseànima.

—Qui pensa que van ser els grans derrotats de laguerra?

—Les dones, les mares sobretot, van perdre molt peròtambé tingueren després la satisfacció que la seva llui-ta va permetre refer les famílies. Jo crec que una de lescoses més admirables encara no s’ha escrit: com lesdones van refer el cos social, com van aconseguir supe-rar aquell desastre.

—Després de tot el que ha passat vostè és molt posi-tiva.

—A vegades, quan em diuen “d’on et ve aquest op-timisme?”, jo dic “no, jo no sóc optimista, però jo heconegut persones tan formidables que alguna cosa etdeixen”. I quan et trobes en una situació delicada oincòmoda, sempre penses en aquella gent que has co-negut i que ho donaven tot. I llavors penses “què fari-en ells al meu lloc?” És el que ara se’n diu, amb paraulesmés intel·lectuals, referents.

—Vostè ha escrit més de quaranta llibres, molts delsquals són testimonials. Com li sembla que quedarà laseva petja en la història?

—Si sabessis que això no em preocupa en absolut!Jo sé que el que pensi de mi la gent està lligat a la meva

Entrevista 29

obra. Aleshores, el que jo deixi serà el que la gent vulguiveure. Jo sé que el que he fet és el que jo volia fer i elque m’ha aconsellat el cor i la consciència. Doncs, nocrec que el que pensin sigui important. Crec que hedonat sentit a la meva vida i ara procuro no parlar delpassat, sinó comentar com vius i aprens del present,perquè si no estàs perdut.


206 Teresa Pàmies

Estem en guerra 207

QUADRE CRONÒLOGIC

Data Esdeveniment

Juliol de 1936 Amb l’inici de la guerra,Teresa Pàmies va a Barcelona.

Finals de 1936 Directora de la revista Juliol.

Març de 1937 Míting de la Monumentalamb Lluís Companys i FredericaMontseny en la Setmana d’Ajuta Madrid.

Maig de 1937 Creació de l’Aliança Nacionalde la Dona Jove.

13 de juny de 1937 Assistència al Ple de les JSUC.

6 de març de 1938 Míting festival de les JSUCal Coliseum.

Març de 1938 Intervenció en l’acte d’homenatgeals minyons de les lleves dels anys29 i 40.

16 de març de 1938 Discursos als cinemes i al carrerper evitar la possible rendició dela República.

Maig de 1938 Participació en l’acte d’aniversaride l’Aliança Nacional de la DonaJove.

208 Teresa Pàmies

Data Esdeveniment

Maig de 1938 Participació en l’actede la Comissió d’Ajut Urgenta la Guerra.

Maig de 1938 Assistència en l’acte de lliuramentde la bandera del Batalló del Bruc.

Agost de 1938 Viatge als Estats Unitsper al II Congrés Mundialde la Joventut per la Pau.

Agost, setembre Estada als Estats Unitsi octubre de 1938 amb motiu del II Congrés

Mundial de la Joventut per la Pau.Visita Nova York, Nova Orleans,Cleveland, Chicago, Saint Louis,Kansas City, Dallas, Houston,Atlanta, Baltimore, Filadèlfiai Boston.

Novembre de 1938 Retorn del II Congrés Mundialde la Joventut per la Pau.

5 de gener de 1939 Conferència a Mataróper preparar el Ple Nacionalde les JSUC previst del 20al 22 de gener.

7 de gener de 1939 Conferència a l’Hospitaletde Llobregat per preparar el PleNacional de les JSUC previstdel 20 al 22 de gener.

16 de gener de 1939 Intervenció a la ràdio instiganta la resistència.

26 de gener de 1939 Fugida de Barcelonaamb l’entrada de les tropesfranquistes a la ciutat.

Febrer de 1939 Estada a Girona i conferènciaa Olot abans de passar a França.

Estem en guerra 209

ÍNDEX

Pròleg ....................................................................7

Introducció .........................................................13

Entrevista ............................................................19

Procedència dels textos de l’antologia .........31

Antologia de textos ..........................................35

1. Tu, jove camarada del camp ..........................37 2. Estem en guerra!!! .........................................40 3. Treball femení ...............................................44 4. Pensem en els nostres combatents ..................46 5. Què és l’Aliança Nacional de la Dona

Jove? .............................................................48 6. El nostre ple ..................................................50 7. Noies de Barcelona a les brigades d’ajut

al camp..........................................................52 8. Noies del 19 de juliol ....................................54 9. Les noies de la JSUC amb vista a la

Conferència Nacional de la Dona Jove! .........57

210 Teresa Pàmies

10. Els nous dirigents de la JSU ...........................5911. Davant de la III Conferència

Nacional de la JSU ........................................6112. Ahir foren inaugurades les tasques

de la III Conferència Nacional de la JSU.Discurs de la companya Teresa Pàmies ..........63

13. L’Onze de Setembre .......................................6514. Lina Òdena ...................................................6715. El primer ministro de la juventud ..................7016. Fins a la victòria, company! ..........................7317. Sota el signe d’unitat i de victòria ..................7418. L’educació tècnica de la joventut ...................7619. Les trinxeres li han fet d’escola ......................7920. Venia de l’altra banda....................................8321. El Dia del Combatent ....................................8722. Complirem la promesa ..................................9023. L’empresa col·lectivitzada Vilardell ................9324. Declaracions de la companya Teresa Pàmies,

del CE de les JSU de Catalunya ...................10025. Vers la gran Conferència de Clubs

de Fàbrica, a Barcelona ...............................10326. La joventut treballadora de Catalunya,

ha dit ...........................................................10627. Mà de ferro contra els enemics del poble .....10828. ¡Joven Guardia! ¡Tenéis a toda Cataluña

en pie de guerra, detrás de vosotros!Palabras de Teresa Pamies ...........................111

29. Lleida no serà vençuda ................................113

Estem en guerra 211

30. El Campesino ha dit a les noies catalanes:«Porteu la nostra promesa de lluitarfins a vèncer, a les vostres fàbriques i tallersde Catalunya» .............................................115

31. Unes paraules de Teresa Pàmies ...................11832. Qui era Marià Vitales? ................................12033. Unes paraules de la companya

Teresa Pàmies ..............................................12334. Estava amb Casanelles ................................12535. La bandera del Batalló del Bruc ...................12836. La visita al President ...................................13037. Marsén, no t’amaguis… ..............................13238. El Segon Congrés de la Joventut

per la Pau ....................................................13539. El II Congrés Mundial de la Joventut

per la Pau ....................................................13740. Hemos perdido un gran amigo ....................14041. Teresa Pàmies i Josep M. Azcàrate ..............14242. La nostra resistència, admiració del món .....14543. Una noia catalana de divuit anys torna

dels Estats Units ..........................................14844. Teresa Pàmies a l’Amèrica del Nord ............15745. Teresa Pàmies per terres d’Amèrica .............15946. De París a Nova York..................................16447. Un present que és tot un símbol ..................16748. Amb qui estan les masses de Nova York? .....16949. Quatre figures interessantíssimes .................17450. Dues races oprimides ...................................179

212 Teresa Pàmies

51. Els estudiants, intel·lectuals i homesde ciència dels Estats Units al costatde l’heroic poble espanyol ...........................185

52. Conferència de Teresa Pàmies.Les dones substituiran dignament els homesque marxen a defensar la Pàtria...................190

Cartes dels Estats Units ..................................193Carta 1 ..............................................................195Carta 2 ..............................................................199Postal ................................................................204

Quadre cronològic .........................................207

Estem en guerra 213

214 Teresa Pàmies

Estem en guerra 215

Xènia Guirao (Barcelona, 1982). Amb catorze anys va seraccèssit del Premi de narrativa Maria Rosa Huguet i, méstard, va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma deBarcelona (UAB). Ha col·laborat a Sants 3 Ràdio; ha estatcap de premsa del col·loqui “En Patufet, cent anys: la revis-ta i el seu impacte” (2004), així com també s’ha fet càrrecde la imatge i comunicació de l’Ateneu Domingo Fins, deMontcada i Reixac; associació de la qual n’ha dirigit i editatla revista i l’agenda cultural. Actualment, forma part de l’equipde redacció del Canal Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.

David Jané (Barcelona, 1982). Ha estudiat periodisme a laUAB i ha desenvolupat diverses ocupacions abans de trobaruna feina relacionada amb la seva formació acadèmica. Éssecretari general de l’Associació de Joves Escriptors enLlengua Catalana (AJELC) i ha publicat narracions en di-versos llibres col·lectius, com ara Vaig per la vida perdenttrens i agafant refredats (2003). Tot i pertànyer a diversesjuntes directives, com és la de la Societat Coral i EsportivaLa Lira, encara té temps per desenvolupar altres tasquespròpies del seu camp, com ara la de cap de premsa en l’actede commemoració del centenari de la revista En Patufet,celebrat l’11 de març de 2004.

216 Teresa Pàmies

Documents

000-030 Estem en guerra - Cossetània Edicions · prés en les seves Memòries de la guerra d’Espanya. Teresa Pàmies . Entrevista 11 Alguns dels meus articles d’aquells anys