EL BOSC TEMPERAT

GEOGRAFIA

Les temperatures excessivament fredes venen condicionades per la geografia de la tundra. És un dels biomes més allunyats de l’equador, entre els 60º i 70º de latitud tan al nord, com al sud. La tundra, ocupa aproximadament entre un 10 i un 20% de la superfície terrestre, el que correspondria a uns 7.340.000 km². Es troba en un estret cinturó que envolta l'oceà Àrtic, en àrees com el Canadà, Sibèria i Alaska En l'hemisferi Sud només es troba a la Península Antàrtica i illes adjacents, però en l'hemisferi Nord té una distribució circumpolar.

Àrees geogràfiques de la tundra

CLIMATOLOGIA

El clima de la tundra és un clima de transició entre els climes subàrtics i la banquisa polar i es troba entre els climes més freds i durs de la Terra. Aquest bioma, és descrit com un gran desert gelat; es caracteritza per la seva baixa temperatura. Té com a mínim un període de nou mesos amb temperatures per sota de zero. Les temperatures excessivament fredes venen condicionades per la geografia de la tundra i s'oposen completament al creixement dels arbres.

El clima de la tundra, acostuma a ser molt fred. Les variacions en els rangs de temperatura es produeixen a causa de la seva ubicació. Les temperatures mitjanes durant l’hivern estan entre uns 20º i 30ºC per sota de zero. Durant l’estiu, les temperatures no són gaire càlides, ja que no passen de 10ºC positius. Els científics, estimen que per cada 300 metres d'altura, la temperatura baixa uns 15ºC.

La tundra àrtica, situada a uns 300 metres sobre el nivell del mar té un clima més fred comparat amb el clima de la tundra antàrtica, situada a uns 3.657 metres. La petita regió de tundra àrtica és més freda, amb una mitjana anual de temperatura interior de 56ºC negatius.

Les precipitacions de la tundra àrtica, són similars a les d’un desert fred, ja que rep escasses precipitacions, en forma de pluja, neu o calamarsa, però en general menys de 250 mil·límetres l’any. La majoria de la precipitació cau en forma de neu a l'hivern.

A diferència de la tundra àrtica, la tundra alpina té un clima més moderat, que varia segons la latitud i l'altitud. Com més lluny es troba de l'equador, la temperatura és més freda i com més gran sigui l'altitud, més fred i més ventós és el clima. Però també influeix en la temperatura, la llunyania o la proximitat respecte a la costa, degut a les corrents oceàniques.

L’hivern és fred i les escasses precipitacions són en forma de neu. Els vents són gèlids i la temperatura sempre té valors negatius. L’hivern té una durada de 9 mesos i es caracteritza per una nit molt llarga, fins i tot de 24 hores de durada.

L’estiu: és fresc, amb temperatures màximes de 10ºC. En aquesta curta estació es produeix el desglaç superficial, amb la formació de zones pantanoses. De totes maneres, el permafrost continua present en el subsòl. Les hores de llum diürna superen les hores de foscor. És aquest curt estiu el que permet que en aquest bioma es desenvolupi la vegetació. Les precipitacions, encara que puguem pensar el contrari en veure els paisatges coberts de neu, són escasses tant a l'estiu com a l'hivern (en general per sota dels 250 mm anuals). La gran llargada del dia durant l'estiu compensa en part els pocs dies amb temperatures aptes per a vegetar. El vent acostuma a bufar molt fort i a l'estiu hi pot haver dies amb molta boira. A l'hivern la tundra roman nevada i fosca. Tot i que la quantitat total anual de precipitació és escassa l'evapotranspiració és molt poca la tundra resulta humida.

EDAFOLOGIA

El sòl està permanentment congelat, amb la presència d’un permafrost de diferents gruixudàries i profunditat. El permafrost del subsòl de la tundra és una capa de terra congelada amb un procés de formació molt lent i que emmagatzema vida microscòpica.

En gran part de l’Àrtic el permafrost està congelat tot l’any, però a les regions del sud, durant l’estiu, la capa superficial es fon i dóna lloc a pantans i llacs poc profunds que conviden a una explosió de vida animal.

La terra presenta un mal drenatge, amb humitats variables i amb la presència d’òxids de ferro. És fàcil trobar sòl molt joves i roca mare al descobert, doncs les glaceres juguen un paper erosiu molt important.

En general és un sòl molt pobre en nutrients. Aquest sòl també dificulta el desenvolupament de les arrels i aquest fet, limita el creixement de les plantes, i fa que trobem quasi sempre herbes, arbustos i petits arbres. Degut a l’escalfament global, la congelació de la tardor arriba més tard i per aquest motiu els arbusts i avets ara poden arrelar i això altera l’hàbitat dels animals natius.

ECOLOGIA

L'escalfament global és el procés d'augment gradual de la temperatura del planeta Terra per, entre d'altres causes, la intensificació de l'efecte hivernacle.

Els pocs animals i plantes que viuen a la tundra són autèntics pioners de la supervivència, i per tant, molt vulnerables als canvis ambientals, com ara la reducció de la capa de neu i l’augment de la temperatura provocat per l’escalfament global.

La tundra àrtica està canviant dràsticament a causa de l’escalfament global, permeten que animals propis de contrades situades més al sud, puguin competir pels nínxols ecològics de les espècies autòctones. Aquest és el cas de la guineu roja que està competint el territori de la tundra a la guineu àrtica.

Amb el canvi climàtic i l’escalfament global es preveu que el bioma de la tundra sigui el més afectat entre els biomes del món ja que les temperatures de l’estiu augmentarien de 2 a 5 ºC fonent-se tot o part del permagel. El permafrost de l’àrtic és un indicador molt clar de l’estat de salut de tota la regió de la tundra. El sòl congelat situat més al sud es fon durant l’estiu i aquest fenomen permet la generació de multitud de pantans i llacs poc profunds que conviden a una explosió de vida, amb abundància de poblacions d’insectes, aus migratòries i tota la xarxa tròfica relacionada.

L’escalfament global ha desplaçat el fenomen cap al nord, afavorint l’arrelament d’avets i arbusts típics del bosc boreal, i de rebot tota aquella fauna relacionada. Tot plegat implica una pressió demogràfica i tròfica que la tundra no pot suportar i en conseqüència un deteriorament amb conseqüències devastadores. La tundra actua com un gran capturador del diòxid de carboni atmosfèric, per tant un gran limitador de les conseqüències negatives de l’efecte hivernacle. És per això que la destrucció del permafrost, comportarà un augment considerable dels gasos d’efecte hivernacle i un empitjorament de l’escalfament global.

La contracció de la tundra i l'expansió dels boscos també poden afectar l'hàbitat de la fauna local. L'expansió dels boscos pot amplificar l'escalfament global, pel fet que les noves zones forestals reduirien la reflectivitat de la superfície terrestre, de manera que hi hauria encara un escalfament més gran de l'Àrtic, segons els científics. La tundra d'Alaska i del nord del Canadà es reduiria i seria substituïda pels boscos boreals i arbustos cap a l'any 2059. I al cap de 40 anys més, la tundra es limitaria a la costa nord i a les illes de l'oceà Àrtic. A més, el desglaç que afectarà Groenlàndia hi reduirà la capa de gel permanent, fet que hi permetrà l'extensió de la tundra.

L'augment de la temperatura global provocarà l'elevació del nivell dels mars i canviarà el nombre de precipitacions, incloent una expansió de les regions subtropicals desèrtiques. Altres efectes inclouen l'augment en la intensitat del clima extrem, canvis en les collites, modificacions de les rutes comercials, el retrocès de glaceres i extinció d'espècies.

La tundra àrtica ha sigut un depòsit de carboni durant els últims 9000 anys, sense produir emisions, fins el 1982. El gas metà de la putrefacció de la tundra és 20 vegades mes potent que el diòxid de carboni en crear l'efecte hivernacle. Les temperatures mitjanes de l'estiu a l'Antàrtida han augmentat 2,5 graus centígrads desde 1940. Les plataformes de gel al llarg de la costa de la Península Antàrtica han vingut trencant-se i perdent 7000 quilòmetres quadrats recientment. La capa de gel de Groenlandia, el segon glaciar més gran del mòn, ha disminuit aproximadament un metre per any.

ECOSISTEMA

La Tundra és un dels biomes més dur i fred de la Terra, uns ecosistemes que no presenten arbres i que es troben localitzats a la regió circumpolar de l’Àrtic, en els cims de les muntanyes i en una petita part de l’Antàrtida i illes adjacents.

El clima fred, ventós i poc plujós condiciona la seva fauna i flora, amb unes terres que estan cobertes de neu durant gran part de l’any, fins que l’estiu porta una explosió de flors silvestres. En la tundra trobarem salzes, joncs i herbes, de port més petit, doncs el seu creixement es troba molt condicionat. Els líquens i molses també hi són presents, tot i que són més importants en les regions de clima més dur.

A la tundra àrtica la fauna i flora es veu molt condicionada pel permafrost, amb unes gran àrees de paisatge auster i congelat durant gran part de l’any i amb potents ràfegues de vent. La descongelació del permafrost a l’estiu, permet a les plantes créixer i reproduir-se. Per altra banda, la manca de nutrients del sòl de la tundra condiciona el creixement de les plantes, tot i que aquestes no els falta aigua, doncs la presència de pantans i estanys resultants del desglaç, garantitzen un aport hídric suficient. És per això que les plantes presenten un sistema d’arrels poc profundes, agrupant-se per resistir les baixes temperatures i protegir-se de les fortes ventades i nevades de l’hivern. Les plantes poseeixen mecanismes per aprofitar al màxim la llum solar i dur a terme la fotosíntesi a baixes temperatures. Per que fa a la reproducció, les plantes escullen la gemmació en lloc de la floració.

Els animals s'han adaptat als hiverns llargs i freds, i aprofiten al màxim els pocs mesos de bon temps per a les cries. Les aus i els mamífers presenten un aïllament corporal addicional en forma de greix, a part de la migració i la hivernació respectivament. Els rèptils i amfibis són els grans absents. En definitiva una població animal que pot arribar oscil·lar molt al llarg de l’any.

La tundra antàrtica es caracteritza per ser massa freda i seca per mantenir una vegetació estable, doncs el gel ocupa els seus camps de forma més o menys perpètua. Algunes parts tenen un sòl rocòs, que no facilita l’arrelament de les plantes, però que sí possibilita l’instal·lació de líquens, molses o algues. També de forma excepcional es poden trobar plantes endèmiques amb flors, com l’herba de pèl antàrtic (Deschampsia antarctica) i el clavell antàrtic (Colobanthus quitensis), que es troben en les parts nord i oest de la Península Antàrtica, i les orquídies (Nematoceras dienemum) i Nematoceras sulcatum) de localització subantàrtica.

La tundra antàrtica no té una fauna de grans mamífers, sobretot a causa del seu aïllament físic dels altres continents. Els mamífers marins i les aus marines, incloent foques i pingüins, habiten en les zones properes a la costa, i alguns mamífers petits, com conills i gats, han estat introduïts pels éssers humans en algunes de les illes subantàrtiques. La flora i la fauna de l'Antàrtida i les Illes de l'Antàrtic (al sud dels 60° de latitud sud) estan protegits pel Tractat Antàrtic.

La tundra alpina no té arbres, ja que l’altitud d’aquest ecosistema en dificulta la seva supervivència, doncs la baixa pressió de l’aire fa possible un clima de característiques similars al polar. La tundra alpina es distingeix de la tundra àrtica pel fet que no té permafrost, i els sòl alpí presenta generalment millor drenatge que els sòls de l'Àrtic. La tundra alpina apareix quan els boscos subalpins es van esclarissant. La flora de la tundra alpina es caracteritza per estar formada per vegetació robusta i de port petit que s’aferra al terra, composta principalment de pastures perennes, joncs i males herbes.

Les arrels d’aquestes plantes no només tenen la funció d'absorció d'aigua i nutrients, sinó també juguen un paper molt important en l'emmagatzematge de nutrients per suportar el dur hivern. Les plantes anuals són poc comunes en aquest ecosistema. Moltes plantes de la tundra alpina presenten pèls densos en les seves tiges i fulles per proporcionar protecció contra el vent, així com pigments fotosintètics de color vermell capaços de convertir els raigs de llum del sol en calor. Algunes plantes poden estar-se dos o més anys sense reproduir-se, i sobreviuen l'hivern amagant-se dins del sòl, i aprofitar el curt estiu per obrir-se a l’exterior i produir els seus fruits amb llavors.

Les regions alpines tenen un alt índex d'endemisme i una alta diversitat d'espècies de plantes. Aquesta diversitat taxonòmica pot ser atribuït a l'aïllament geogràfic, els canvis climàtics, glaciacions, la diferenciació de microhàbitat, i les diferents històries de la migració o l'evolució o de tots dos. La zona dels Alps és única a causa de la gravetat i complexitat de les seves condicions ambientals. Canvis molt petits en la topografia pot significar la diferència entre una zona fuetejada pel vent o una zona d'acumulació de neu, i per tant un canvi en la productivitat potencial de biomassa vegetal.

A causa de la tundra alpina es troba en diverses regions de la Terra, no hi ha espècies d'animals comunes a tots aquests ecosistemes. Alguns animals de la tundra alpina són les marmotes, les cabres salvatges, la xinxilla, el caribú dels boscos i la pika.