No ens podem queixar, els projectes se-gueixen endavant. Les beques a Bobo, Gaouà i Gorà segueixen molt bé i també el molí despellofador de farina de Gaouà.

El pou que vam finançar ja fa anys a Ouaga es va espatllar però l’hem pogut arreglar, el tub d’extracció d’aigua s’havia anat oxi-dant pel pas del temps i s’ha canviat per un altre de nou que és d’acer inoxidable.

Aquest últim any ha estat força interessant sota el punt de vista de sensibilització. Com cada any, hem fet les parades de Poblenou pel mes de maig i a Canet per la Fira de Nadal.

L’1 d’octubre vam organitzar l’Africami-ga’t a Canet i, després, al poble de Vila-da s’han fet dues xerrades, una al des-embre sobre “La dona a l’Àfrica” i l’altra al març titulada, “Els problemes de l’ai-gua als països del Sahel”. Cal agrair a l’Ajuntament de Vilada que hagi pensat en nosaltres.

En els moments d’escriure l’article es-tem fent números per veure si podem fer una aula més a Gorà, anem justos i potser haurem de pensar en deixar-ho pel proper curs, de moment està dema-nat el pressupost.

Editorial

Des d’aquestes pàgines, cada any mirem d’aproximar-vos a la realitat de Burkina Faso, al seu mosaic ètnic i al seu teixit social i cultural.

Ho hem anat fent parlant-vos del sistema escolar, de les associacions de dones, de la situació política, de les ètnies, de la música, de les ornamen-tacions corporals i de molts altres temes.

Aquesta vegada ens ha sem-blat interessant cedir la pa-raula a africanes i africans que viuen amb nosaltres des de fa anys i que, a través de les seves experiències i il•lu-sions, ens poden aportar una visió molt enriquidora tant dels seus països com del nostre.

En forma d’entrevista ens par-len de com s’ho van fer per arribar fins aquí, de les difi-cultats per a establir-se, d’allò que els ha estat més fàcil i del que els ha estat més difícil.

A Dugú tenim el convenciment que per a la nostra societat és una sort conviure amb gent de tot el món i que podem aprendre molt escoltant-los. Desitgem doncs que, a través d’aquestes pàgines, us arribi la veu d’algunes d’aquestes persones.

© DUGÚ ASSOCIACIÓ http://www.dugu.cat dugu@dugu.cat

13BUTLLETÍ D’ACTVITATS - ANY 2017

* * * * * *La família és com el bosc, si hi ets fora només hi veus la seva densitat, si hi ets dins veus que cada arbre te la

seva pròpia posició.

(proverbi akan)

© Dugu Associació

Foto: grup de noies de Gora que, les seves famílies, reben un ajut econòmic perquè no vagin a la ciutat a treballar, ja que no poden assumir el cost dels estudis de secundaria.

Dugú Associació

Un home confia el seu tercer fill a un savi que l’ha d’educar. El savi comença l’educació, no utilitza ni el fuet ni exàmens. Comença per ex-plicar al nen anècdotes relatives a la història de la seva ètnia, aventures apassionants i llegen-des boniques. El noi descobreix, sorprès, que podia sentir orgull del coratge i de la saviesa dels seus ancestres.

El savi ensenya al noi que moltes de les herbes i remeis utilitzats pels seus coetanis els havien fet servir els metges dels països industrialitzats. També li explicà com fabricar una flauta amb bambú i fer música tal com feien els seus pa-res, avis, besavis... L’alumne comença a pensar que prové de l’ètnia més important coneguda. El mestre li parla que les altres ètnies són així

mateix importants. El nen se sent orgullós de pertànyer a la globalitat dels pobles africans amb cultures diferents.

Quan el nen comença a pensar que els afri-cans són superiors als altres països el savi li narra històries de pobles d’Europa i d’Àsia. Poc a poc el noi va comprenent que totes les comunitats tenen la seva pròpia grandesa.

En el moment que una persona comença a creure en la grandesa dels altres es guanya en saviesa i en reflexió perquè a la força d’un mateix afegeix la dels altres.

Céphas MunanairiRevue Presse Africaine.

condolènciesEn els darrers mesos hem rebut notícies molt tristes de la família Dugú a Burkina Faso. Poc abans de tancar aquesta revista ens va deixar l’Alima Ouattara, la mestra que en la revista de l’any passat ens explicava il•lusionada la seva vivència i el seu esforç per arribar a ser mestra. Des d’aquí volem expressar el més sincer condol a tota la seva família i, principalment, al seu marit, en Daouda Coulibaly, amic sense el qual Dugú no seria el que és.

Mesos abans, havíem sabut de la mort de l’Yssaka Zongo amb qui havíem endegat diversos projectes a la població de Bingó. Expres-sem també el nostre condol i solidaritat a tota la família Zongo.

Africans a CatalunyaLa Djenebou Sanou Sako té 48 anys i va néixer a Burkina Faso. És d’ètnia bobo i lesseves llengües maternes són el dioula i el bambara. Casada amb un català, fa 26 anys que viu a Santa Coloma de Farners, té 3 filles de 25, 23 i 17 anys.

Com et guanyaves la vida al teu país? I aquí, de què treballes? Era molt jove quan vaig venir, estudiava, vaig fer fins a Batxillerat. Vaig fer una pel•lícula a Bur-kina. Trobar feina aquí és difícil, ja ho és per als autòctons imagineu-vos per nosal-tres! He fet feines temporals, he estudiat de mediadora intercultural, he obert una botiga d’alimentació tropical, m’he tret el diploma per fer massatges. Quan envio els currículums no tinc resposta, a les en-trevistes em miren i ja veig quina resposta tindré. Estic frustrada! Tinc moltes ganes de trobar una feina però de moment no surt res.

Quins van ser els motius que et van fer decidir a venir a viure a Europa? Vaig conèixer un noi de Catalunya que treballava a la FAO com a voluntari, vàrem casar-nos a Burkina al cap de tres anys. Allà va néixer la Mel.

Què li va semblar a la teva família que prenguessis la decisió de marxar? D’una banda esta-ven contents, em veien feliç, tenia marit i una filla. De l’altra, estaven tristos ja que marxàvem i segurament passaria temps sense veure’ns.

Va ser difícil arribar? No va ser difícil, un cop casada tenia els papers que es necessitaven per sortir del país, per tant la meva vinguda no va ser traumàtica com la d’altres persones.

Com et sents vivint aquí? Estic bé amb la família, el meu marit té feina i les filles han pogut estudiar. Estic molt orgullosa d’elles.

La teva vida és diferent a la que vas imaginar abans de venir? És diferent. Jo a Burkina vivia bé, tenia una gran família, érem molts germans i podíem viure amb una certa comoditat. Vaig venir per formar la meva família a Catalunya que és la terra del meu marit.

Què és el que t’ha estat més fàcil vivint aquí? I el més difícil? Vaig Integrar-me molt ràpid, vaig aprendre català de seguida i les meves ganes ho van facilitar. Ara puc dir que el més difícil han estat aquests anys sense feina estable malgrat els meus esforços.

Què és el que més trobes a faltar del teu país? La meva família, la mare que ja és molt gran. Per sort miro d’anar-hi sovint. Els dies que passo allà son molt feliços.

Què destacaries de bo i de dolent de la gent d’aquí? Trobes persones que tenen un bon cor, t’ajuden, t’escolten... però també n’hi ha que són egoistes que, si poden, et claven un ganivet a l’esquena. De totes maneres, encara em costa entendre, en certs moments i situacions, a la gent d’aquí, són molt «raros»!

Com veus el teu futur? El meu futur és simple. Tenint salut i veient que la meva família esta bé jo sóc feliç així.

Què li diries a un familiar si et digués que vol marxar cap a Europa com vas fer tu? Ara mateix, a la gent de Burkina els dic que es quedin a casa seva. Ells em diuen: I tu, què fas doncs fora? Creuen que la vida aquí es fàcil i no és cert. Abans hi havia l’esperança, ara és molt complicat.

Tornaries al teu país si tinguessis els recursos per a establir-t’hi? Sí, encantada. Hi aniria amb l’Enric, les filles ja estan molt arrelades aquí, fan la seva vida.

i, els projectes continuen

i ara, un conte: el savi i el nen

En Sarjo Daffe té 44 anys i va néixer a Gàmbia. És d’ètnia i llengua mandinga. Està casat i té 4 fills de 17, 14, 13 i 1 any. Tant la dona com els fills viuen a Gàmbia. Fa 12 anys que és a Catalunya.

Com et guanyaves la vida al teu país? I aquí, de què treballes? Treballava al camp. Aquí també tre-ballo al camp a Cabrera de Mar (El Maresme).

Quins van ser els motius que et van fer decidir a venir a viure a Europa? Allà no hi havia diners ni menjar ni feina, no hi havia res de res.

Què li va semblar a la teva família que prenguessis la decisió de marxar? Els va fer molta pena i van plorar molt però no s’hi van oposar i em van deixar marxar.

Va ser difícil arribar? Vaig trigar quatre mesos per travessar Senegal, Mali, Algèria i el Marroc. Des d’allà vaig travessar amb pastera fins a Canàries i vaig estar internat a Fuerteventura durant un mes. Després em van traslladar amb avió a Madrid i en autobús a Barcelona.

Com et sents vivint aquí? Hi estic bé, tinc feina i puc cada mes enviar diners a la família per a ajudar-los que és el més important per a mi. Abans de venir aquí havia migrat al Congo on treballava fent «business» venent rellotges. Allà guanyava diners però no els podia enviar a casa, els havia de portar sempre a sobre. Després va esclatar la guerra i vaig haver de fugir dels guerrillers. Vaig estar amagat 10 dies al bosc sense menjar.

Què és el que t’ha estat més fàcil vivint aquí? I el més difícil? He trobat gent que m’ha ajudat. El més difícil és pagar el lloguer de 100 euros mensuals d’un pis que comparteixo amb cinc companys.

Què és el que més trobes a faltar del teu país? Només penso amb la meva família. Les dificultats han de ser per mi, jo sóc el responsable de mantenir la meva família.

Què destacaries de bo i de dolent de la gent d’aquí? M’he sentit molt bé amb la gent, mai no he tingut problemes ni amb la policia. Qui més m’ha ajudat és en Pedro, el meu «jefe» que és molt bona persona. Em va fer un contracte i ara ja tinc papers. Per a mi és com un germà.

Com veus el teu futur? M’agradaria comprar un tractor i tornar al meu país a treballar la terra.

Què li diries a un familiar si et digués que vol marxar cap a Europa com vas fer tu? Jo els dic que no vinguin, el mar es menja molta gent. Si tingués diners no ajudaria mai ningú per a que vingui en pastera.

Tornaries al teu país si tinguessis els recursos per a establir-t’hi? Clar que sí! Si puc, demà mateix.

Cinema

UN LUGAR MEJORThimbo vol ser futbolista,

Malik somnia en tenir el seu propi negoci, Demba vol mar-

xar a un lloc millor... Curtmetratge de Moisés

Romera i Marisa Crespo Abril guardonat amb gairebé 70

premis. El podeu veure a http://www.

proyectafilms.com

Música

TOMBER LA LAMESMOCKEY Artista hip-hop de Burkina Faso, actor i activista

social que va participar activa-ment en la revolta amb la que es va aconseguir derrocar el dictador Blaise Compaoré.

A «Tomber la lame» canta per a aturar l’ablació que afecta encara a milions de dones

africanes. https://www.youtube.com/

watch?v=vFN0twFAHFs

Llibre

Ed. PòrticEn Patrick Ejosa Lambal, un

pescador de Senegal, va narrar de viva veu la seva his-tòria al Jordi Tomàs. El resultat d’aquesta mena de confessió, o d’alliberament per part d’en

Patrick, és aquest llibre que és pura emoció, i res més que

pura emoció.

Com et sents vivint aquí? Més segura que a Mali, ara allí hi ha molts conflictes, la guerra. Aquí més o menys tenim per menjar, tenim un mínim per viure i els nostres fills poden anar a l’escola.

La teva vida és diferent a la que vas imaginar abans de venir? Sí, molt diferent. Pensava que seria més fàcil, la realitat és una altra, molt més complicada. Des d’allà les coses es veuen molt fàcils, com si aquí tot fos fantàstic. Tot va ser molt difícil!

Què és el que t’ha estat més fàcil vivint aquí? I el més difícil? Va ser molt fàcil integrar-me a Santa Coloma, la gent t’accepta. La manca de treball va ser el mes difícil però, que el meu marit portés temps aquí va ajudar-me molt, em va donar un xic d’estabilitat.

Què és el que més trobes a faltar del teu país? La família, els germans, sobretot la meva germana petita que no puc portar, el reagrupament familiar no contempla els germans. Al principi a qui més trobava a faltar era als pares que malaurada-ment ja no hi són.

Què destacaries de bo i de dolent de la gent d’aquí? Hi ha de tot com a tot arreu. He trobat molts blancs que m’han ajudat, sobretot un senyor i la seva família. Ens han ajudat molt quan no teníem feina El senyor era com un àngel, quan el necessitàvem sempre hi era. Sempre hi pot haver coses dolentes però sobretot és la manca de feina.

Com veus el teu futur? Difícil per la inseguretat en la feina. Avui estàs bé perquè en tens però demà...

Què li diries a un familiar si et digués que vol marxar cap a Europa com vas fer tu? Que s’ho pensi i que vingui de legal, amb papers. Venir d’il•legal a través del Sàhara és molt perillós com ho és venir per mar, molts queden pel camí, és molt trist!

Tornaries al teu país si tinguessis els recursos per a establir-t’hi? Sí, sense dubtes, si tingués diners ho faria. Voldria començar de nou a Mali encara que la casa de la família allà l’he perdut.

La Ramata Kouma té 42 anys i va néixer a Mali. És d’ètnia peul-bambara i la seva llengua materna és el bambara. Està casada i té dos nois de 23 i 19 anys, en fa 25 que viu a Catalunya amb el seu marit que també és de Mali.

Com et guanyaves la vida al teu país? I aquí, de què treballes? Com la majoria de noies, treballant al camp i ajudant a les feines de casa Aquí, he estat cinc anys sense tenir feina, ara treballo en un escorxador 11 o 12 hores diàries. És molt dur però millor això que no fer res, estant a casa sense feina et menges el cap.

Quins van ser els motius que et van fer decidir a venir a viure a Europa? Era molt jove, les famílies concerten els matrimonis de les noies i em van casar amb el meu cosí. Ell vivia a Catalunya i em va fer venir. També pensava que tindríem un futur millor que a la nostra terra.

Què li va semblar a la teva família que prenguessis la decisió de marxar? Segurament pensaven que seria molt difícil i molt dur per una joveneta de 17 anys marxar, deixar enrere la família. Però no hi havia altre remei si volia trobar una vida millor, aixó és el que es pensa allà.

Va ser difícil arribar? Sí, va ser molt difícil pagar i obtenir el visat. Després, estalviar per comprar elbitllet per venir. Viatjar d’Àfrica a Europa és caríssim! Els tràmits van durar entre 2 i 3 anys.

En Mamadou Ngomez («Pape») té 26 anys i va néixer a Senegal. És d’ètnia i llengua wolof. Està casat amb una catalana i no té fills. Fa tres anys i mig que viu a Europa i a Catalunya en fa un any i vuit mesos.

Com et guanyaves la vida al teu país? I aquí, de què treballes?Feia de músic. Sóc músic però aquí, per poder viure, haig de treballar d’ajudant de cuina.

Quins van ser els motius que et van fer decidir a venir a viure a Europa? Trobar feina més estable, primer a Itàlia i després a Espanya, a Bilbao i a Barcelona.

Què li va semblar a la teva família que prenguessis la decisió de marxar? Volien el millor per a mi i que pogués treballar per ajudar-los.

Va ser difícil arribar? No. Vaig venir a Itàlia amb un visat i contractat per actuar amb el grup de músics de la família. Però vaig decidir quedar-me i el visat va caducar passant a ser un «il•legal», un «sense papers».

Com et sents vivint aquí? Al començament va ser molt dur i complicat, ara amb la situació que estic, estic bé.

La teva vida és diferent a la que vas imaginar abans de venir? Sí és molt diferent. Allí fem molta pinya amb la família, amics i veïns. Mengem junts, ho compartim tot. Aquí vius sol a casa, en el meu cas jo i la meva dona.

Què és el que t’ha estat més fàcil vivint aquí? I el més difícil? No hi ha res fàcil, tot és molt complicat i sobretot trobar feina per poder viure.

Què és el que més trobes a faltar del teu país? Estar lluny de la família i dels que estimes, penso molt amb els meus pares.

Què destacaries de bo i de dolent de la gent d’aquí? Per sort hi ha molta gent que fa l’esforç per entendre la nostra situació i t’ajuden. Però quan no tenia papers a vegades rebia mal tracte i menyspreu.

Com veus el teu futur? Tinc l’esperança que bé, tinc molta fe.

Què li diries a un familiar si et digués que vol marxar cap a Europa com vas fer tu? Que no vingui, és molt dur i arriscat. Aquí no hi ha feina per treballar.

Tornaries al teu país si tinguessis els recursos per a establir-t’hi? Sí, i tant! Si tingués diners ho faria i si pogués tenir feina també. La meva dona també hi està d’acord.