17 maig 2015

20 / 21

Fra alessandro Brustenghi, el tenor de déu»

«no vull ser famós, la meva música és per donar glòria a déu»Samuel Gutiérrez

Tot i que els seus avantpassats eren catalans, fra Alessandro Brustenghi (Perusa, 1978) no havia estat mai a Barcelona. Per això la seva recent visita a la Ciutat Comtal, on va oferir un emo-tiu concert el 26 d’abril passat, va ser com un retorn als orígens. Confessa que li agradaria tornar-hi algun dia i cantar a la Sagrada Família. «Seria un honor per a mi. En visitar-la he plorat d’emo-ció. Quanta bellesa! —exclama— Em va semblar ser al Paradís! Només algú el cor del qual està immers en Déu pot concebre una obra així!»

Amb dos discos ja publicats amb Decca Records, tots dos de gran èxit, fra Alessandro ha esdevingut en poc temps una de les veus més reconegudes dins de l’àmbit de la música sacra. A Itàlia ja li diuen «el tenor de Déu». Ell, però, no es dóna importància i assegura que si ha emprès aquesta aventura és per pura obediència. Com sant Francesc d’Assís, a qui mira de seguir fidelment, ell també se sent un pobre instrument en mans de Déu.

a itàlia ja li diuen «el tenor de déu»...

Sí, pobre de mi! Em diuen de mol-tíssimes maneres i, entre elles, el tenor de Déu. En realitat, tots som cantors de Déu!

Però no tots cantem com ho fa vostè.

Jo tampoc no cantava bé, li ho as-seguro. Vaig començar a cantar per diversió, per joc, gairebé en broma. Jo, en realitat, era estudiant d’orgue i composició, però vaig començar a estudiar també cant per reforçar els meus estudis i perquè faltava gent en aquelles classes. Després vaig començar a cantar, però no ho feia bé, no tenia una bona veu. Vaig haver d’estudiar de valent, sobretot al final, per poder obtenir el diploma del conservatori. Volia acabar ben aviat els estudis per poder entrar al convent... I estudiant, estudiant va acabar apareixent la veu. Va ser una sorpresa fins i tot per a mi! No em pensava que tingués una bona veu per poder cantar.

la va rebre gairebé com un do?Sí, és clar. I un do que ha estat útil

per entrar al convent.no sabia que calgués el cant per

entrar com a franciscà...I no cal pas! [Riu] El meu director

espiritual m’havia posat com a condició per entrar al convent que finalitzés el conservatori. Feia dos anys que ha-via decidit fer-me franciscà, deixant fins i tot els estudis del conservatori, però tant els frares com el director espiritual em van animar a acabar els estudis abans de fer aquest pas tan important.

la vocació franciscana i la voca-ció de la música van unides?

Sí. El Senyor m’ha fet entendre que totes dues vocacions estan molt

unides, perquè en realitat la crida és una de sola. Quan Déu et crida, ho fa de forma integral. Et demana la totalitat. No pots entregar-te a Ell per parts... La música forma part de mi, i per això m’hi entrego com a músic i com a tot. Totes les vocacions menors estan incloses en la vocació major. No només són vocacions diferents, sinó que els nivells també són diferents. La vocació a lliurar-se totalment a Déu o a una altra persona, creant una família, és superior a qualsevol altra vocació. És la primera vocació de totes. I després ja podrem ser músics, actors, metges, obrers... Totes les altres voca-cions i talents s’harmonitzen i cobren sentit en la vocació primera, que és la vocació a la vida: la crida a donar-se un mateix.

la seva música cobra, doncs, sen-tit quan es fa do per als altres?

El cant ha estat per a mi un do que he rebut, com ja he dit, amb gran sorpresa i gairebé amb estupor. Jo en realitat cantava per a mi. No pensava

poder cantar per a ningú i compartir el cant. Han estat els frares els que m’han convidat a conrear el do del cant, no només a través de l’estudi sinó també en la litúrgia, en l’eucaristia, organit-zant un petit cor i fent alguna classe, en trobades fraternes... Ells m’han animat a continuar estudiant i he se-guit el seu consell, però, sincerament, mai no m’hauria imaginat dedicar la vida al cant, i menys encara gravant CD en una gran discogràfica. Sóc molt conscient que hi ha artistes molt més bons que jo, tenors més valents i amb més talent, que mereixerien gravar un disc així. Entenc que el fet d’escollir-me a mi, i no un altre, forma part del màrqueting...

el tenor de déu, la veu d’assís, el frare cantor...

És clar! Això ven molt i en sóc cons-cient. Forma part del màrqueting! Des del primer moment he assumit, sense gaires problemes, que era una mica ins-trumentalitzat, tractat com un objecte de màrqueting, però no m’importa... Jo també els utilitzo! Perquè l’objectiu no és que jo sigui famós, sinó que ho sigui Déu. La meva música és per donar glòria a Déu. Si accepto participar en aquest projecte musical és perquè hi desco-breixo una ocasió per evangelitzar. No m’interessa que la gent es recordi de mi o que em diguin que bé que canto. No és aquest el sentit de la meva vida! El meu desig és que la gent pugui tenir una experiència de Déu. El Senyor m’ha fet entendre també que els talents cal fer-los fructificar al màxim.

tot i que l’estil musical és molt diferent, el seu discurs em recorda el de sor Cristina scuccia, la monja guanyadora de «la Veu» a itàlia...

Com a religiosos, el discurs no pot ser cap altre. La raó de ser de la nostra vida és Crist. No n’hi ha cap més. Jo, per pròpia voluntat, no hauria esco-llit la carrera musical, fins i tot sent conscient que he rebut un talent i que hi ha una vocació a la música. A mi m’agrada la vida retirada, tranquil·la, gairebé eremítica, no m’agrada viatjar ni fer concerts. Ho dic de debò! Però l’evangelització forma part de la meva

Dec

ca R

ecor

ds

«Totes les vocacions i talents s’harmonitzen i cobren sentit en la vocació primera: la crida a donar-se un mateix»

«El cant en ell mateix ja conté una certa sacralitat, fins i tot quan és fora de la litúrgia»

«Michael Jackson reconeixia amb humilitat que tot el seu art venia de Déu i que ell només era un instrument»

vocació. En la vocació franciscana l’evange-lització és fonamental: anar arreu del món per anunciar la bona nova. De dos en dos! Per això sempre viatjo amb un altre germà. Junts hem fet la volta al món. En tres anys hem agafat més de 50 vols. Mai abans no havia volat! La vida ha fet un gir de 180 graus per a mi! El que em sosté és Crist i la meva comunitat de frares franciscans. No és una missió que faig tot sol. Els germans són amb mi. Jo només sóc el portaveu d’una missió més gran.

immers avui en un ritme de vida gai-rebé nòmada, com aconsegueix calmar aquell anhel eremita que hi ha en el seu cor?

Això és el més difícil per a mi. No obs-tant això, penso que hem aconseguit un cert equilibri entre les sortides i la permanència al convent, a Assís, on hi ha la meva fraternitat. Amb el temps descobreixes, a més, que l’equilibri el posa el Senyor. Si és Ell qui t’ha cridat a aquesta aventura, Ell es preocuparà de posar la pau necessària al teu cor.

Pensa en el futur? Continuarà la carrera artística?

Jo obeeixo. El dia que em diguin «s’ha acabat», doncs s’ha acabat, i jo encantat de la vida. Déu s’ho arreglarà amb els meus superiors. L’important és fer la Seva voluntat.

l’hàbit i les sandàlies que porta, també són operació de màrque-ting?

No, no, l’hàbit no és màrqueting... [Riu] És una opció que hem fet abans de tota aquesta història de la músi-ca! Ens agrada anar amb hàbit, i no per exhibicionisme, sinó per l’alegria d’anunciar al món el motiu de la nostra

ReportatgeFra alessandro Brustenghi, el tenor de déu»

«no vull ser famós, la meva música és per donar glòria a déu»

felicitat. Sóc feliç sent frare! La gent es vesteix d’una manera o una altra per mostrar la seva personalitat i la pròpia història, fins i tot els que es vesteixen de forma estranya. També jo! L’hàbit parla de la meva personalitat i de la meva història. I he descobert a més que a la gent li agrada trobar-se amb un frare pel carrer... És veritat que pot arribar a esdevenir, per a alguns, un element de màrqueting, però tam-bé, i principalment, és un instrument d’evangelització.

és en la litúrgia on el seu cant troba el seu hàbitat natural?

No l’hi sabria dir ben bé... És evident que el cant dóna plenitud a la litúrgia i que a una litúrgia sense cant li falta alguna cosa. Però l’experiència em diu que el cant en ell mateix conté una certa sacralitat, fins i tot quan està fora de la litúrgia o quan es canten obres no religioses. Tot el que és expressió dels sentiments humans també és expressió de Déu. Perquè l’home és temple de l’Esperit Sant. Tota expressió artística està íntimament unida a Déu. Sempre. I en la litúrgia, més encara.

la bellesa parla de déu...Sense bellesa no es pot arribar a Déu.

Déu és bellesa. Penso que és un error molt greu desvincular l’art de la bellesa, com es fa avui en alguns ambients.

Quines són les preferències mu-sicals de fra alessandro?

En l’àmbit musical tinc dos ídols: Bach i Michael Jackson.

Michael Jackson?[Riu] Sí, i tot i que sembli que està als

antípodes de Bach, compartia amb ell algunes coses importants. La primera és que tots dos reconeixien en Déu l’ori-gen del seu art. En Bach això ho veiem clarament. En Michael Jackson no és

Agu

stí C

odin

ach una cosa tan evident, perquè els mit-

jans de comunicació l’han atacat fins a la destrucció. S’han dit moltes falsedats i calúmnies sobre ell, presentant-lo com un monstre, quan en realitat no ho era. Si anéssim a les fonts de la notícia des-cobriríem quanta mentida s’ha generat entorn d’ell. Va ser un home fantàstic, molt obert a la pregària. Tot i que no era cristià, resava tots els dies i basava la seva vida en la Bíblia, mirant d’imitar Jesús. Michael Jackson reconeixia amb humilitat que tot el seu art venia de Déu i que ell era només un instrument. Jo n’he après molt, d’ell.

Però vostè no canta cançons de Michael Jackson...

Sí que en canto! Però quan estic sol! [Riu] No obstant això, com a tenor, m’inspiro sobretot en Giacomo Lauri-Volpi, un tenor italià del segle passat, exiliat i mort a Espanya a finals dels anys setanta. Era un home que va aconseguir l’equilibri entre el cant, la tècnica i la seva vida, la seva espiritualitat. Tenia molt de caràcter, però un gran cor. Va ser un home enamorat, que sabia can-tar a l’amor. M’inspiro molt en ell.