2. plató veritat i poder

PLATÓ: VERITAT I PODER

I. L’UNIVERSALISME PLATÒNIC

1. A LA RECERCA DE VERITATS ETERNES

1.1. Tot no pot ser relatiu

Plató discrepa dels sofistes: si totes les opinions valen igual i cap no és més veritable que una altra, aleshores el concepte mateix de veritat desapareix.

Existeixen veritats independents de la nostra opinió i fins i tot de la nostra existència, veritats absolutes, universals, immutables i eternes UNIVERSALISME.

Per a ell existeixen realitats que, tot i no ser materials, són eternament presents: les idees. En elles es basa el coneixement, però també l’acció moral i política.

2. A LA RECERCA DE VALORS ESTABLES

2.1. El perill relativista en democràcia

Els valors de la democràcia juguen en un terreny en què és fàcil l’esllavissada cap al relativisme moral. Es pot tendir a creure que qualsevol acció pot ser considerada bona o dolenta en unes circumstàncies determinades segons com ho decideixi la majoria.


2.2. Contra el relativisme sofístic

Van sorgir escoles organitzades on els ciutadans eren ensinistrats en l’art de l’oratòria.

Sofistes: no hi ha una realitat permanent.

Sòcrates: existència de valors absoluts que podem trobar al nostre interior.

Plató: necessitat de defensar uns valors estables, universals. La democràcia, que Plató no dubta a qualificar de demagògia, ha conduït al relaxament dels costums, a la pèrdua de cohesió social i, en definitiva, a la pèrdua de l’hegemonia atenesa a favor d’Esparta. La veritat es troba més enllà del nostre món canviant.


3. DOS NIVELLS DE REALITAT

3.1. El dualisme platònic

Plató posició dualista.

Món sensible: món material, imperfecte i en canvi permanent que descobrim pels sentits.

Món intel·ligible o món de les idees: immaterial, perfecta i immutable, una realitat a la qual no s’accedeix pels sentits, sinó pel pensament.

II. EL DUALISME

3.2. El món sensible, una aproximació imperfecta al món intel·ligible

Per més que les coses materials canviïn, les definicions que ens permeten dir què és cada cosa no canvien. Només l’accés a definicions immaterials ens permet definir i ordenar.

El món material no és més que una aproximació sempre imperfecta, una imitació degradada de les definicions o idees. És el món intel·ligible el que justifica l’existència del món sensible i en permet el coneixement.

Quan parlem del món real ens referim habitualment al món material, que es pot veure i tocar. Plató, tot i acceptar la realitat d’aquest món, afirma que és una realitat de segon grau, que l’autèntica realitat és de caràcter immaterial.

II. EL DUALISME

4. DOS NIVELLS DE CONEIXEMENT

4.1. Ciència i opinió

Tan sols el contacte amb el món intel·ligible de les definicions pures ens autoritza a parlar de veritats que no existeixen en el món material. Ningú no té dret a afirmar que posseeix un coneixement cert mentre no sigui capaç d’enlairar-se per sobre del món sensible opinió raonable.

Episteme, intel·lecció o ciència coneixement veritable que obtenen aquells que són capaços d’accedir al món de les idees, grau suprem de realitat.

Gnoseologia és paral·lela a la seva ontologia.

II. EL DUALISME

Plató estableix quatre nivells de realitat i els graus de coneixement corresponents:

Món sensible: hi ha els objectes materials i les seves imitacions, es pot tenir: creença i imaginació.

Món intel·ligible trobem: les realitats matemàtiques, que encara necessiten una

visualització imaginària per ser enteses, a les quals correspon el pensament discursiu;

les idees pures, a les quals correspon el coneixement dialèctic, la contemplació que prescindeix completament de qualsevol suport material.

II. EL DUALISME

5. L’ORDRE DE LA REALITAT: LA IDEA DEL BÉ

5.1. La jerarquia de les idees

En el món de les idees no totes tenen la mateixa categoria. També les idees tenen un ordre, un sentit i unes relacions: BÉ: idea suprema que atorga realitat i sentit a la resta del món intel·ligible, i en conseqüència, al món material.

II. EL DUALISME

Per sota del Bé situem les idees ètiques i estètiques, els grans ideals morals que donen sentit a la vida i constitueixen l’horitzó vers el qual orientem la nostra acció.

Nivell inferior hi trobem els conceptes matemàtics: la seva funció és familiartizar la ment amb les entitats abstractes i preparar-la així per a la contemplació de les idees superiors i del Bé.

BÉ: cada cosa ocupa el lloc que li pertoca, una bondat que representa l’ordre racional.

II. EL DUALISME

5.2. Una teoria no exmpta de problemes

Bé, bellesa, proporció, nombre… És fàcil entendre que idees com aquestes serveixen per expressar una realitat perfecta.

Tanmateix, Plató és conscient que si vol ser coherent amb la teoria caldrà acceptar l’existència d’idees de coses banals com pedra o arbre, o fins i tot de realitats negatives com maldat o lletjor.

Admetre això és admetre l’existència d’una perfecta lletjor o d’un crim perfecte. I no sembla que idees com aquestes tinguin cabuda en una jerarquia orientada cap al Bé suprem. Concebuda inicialment com un instrument per fonamentra el coneixement veritable i la recta acció moral.

II. EL DUALISME

6. REALITAT I CONEIXEMENT: LA CAVERNA

6.1. L’ascens cap al món veritable

El mite de la caverna sintetitza els aspectes nuclears de la teoria de les idees. Uns presoners que mai no han vist més que ombres projectades per un foc a la paret del fons d’una cova. Creuen que aquella és l’autèntica realitat. Un d’ells és alliberat i, després d’un gran esforç, coneix la realitat de l’exterior i s’adona que allò que fins llavors ha conegut no és més que un pàl·lid reflex d’allò que ara descobreix.

El mite: exposa la dualitat de realitats i ens mostra la diferència entre el valor del coneixement corresponent a cada un d’aquests nivells de realitat. El coneixement veritable és possible, però que la seva adquisició no és un camí fàcil ni està a l’abast de tothom.

II. EL DUALISME

III. COS I ÀNIMA

7. EL DUALISME ANTROPOLÒGIC

7.1. L’ànima i les seves parts

Com podem els humans entrar en relació amb el món immaterial de les idees: ja en formem part: una part de nosaltres és immaterial: ànima. Aquesta ànima preexisteix al cos i s’uneix a ell de manera accidental. L’ànima pura racionalitat en el món intel·ligible, quan es fa càrrec del cos adquireix funcions menys nobles.

Tres parts i funcions:

Ànima racional: situada al cap, és l’ànima pròpiament dita i l’encarregada de dirigir el conjunt d’acord amb la raó.

Ànima irascible: radicada al pit, és la seu de l’impuls noble, del valor, de la força de la voluntat.

Ànima concupiscible: més lligada a la terra i al desig, té la seva seu al ventre.

No tots els humans són afectats en la mateixa mesura per aquesta tripartició. Aquest fet resulta cabdal per entendre la concepció platònica de la societat.

El dualisme ontològic troba la seva correspondència en el dualisme antropològic.

III. COS I ÀNIMA

7.2. El cos com a presó de l’ànima

El cos és la presó de l’ànima, el culpable de les seves limitacions i lligams.

Els apetits corporals ens esclavitzen i mentre no puguem deslliurar-nos-en, cal mantenir-los sota el control de la part racional.

Tradició judeocristiana: menyspreadora del cos.

III. COS I ÀNIMA

8. LA REMINISCÈNCIA

8.1. La paradoxa sofística del coneixement

Els sofistes negaven la possibilitat del coneixement. Plató hi està d’acord, però no extreu com a conseqüència la negació del coneixement.

L’ànima, en la seva puresa originària, coneix les idees, les veritats eternes. Malgrat això sota la influència de la matèria, empresonada pel cos, l’ànima oblida un coneixement que ja tenia abans d’unir-se al cos conèixer és recordar posició innatista.

IV. CONÈIXER ÉS RECORDAR

8.2. Conèixer és reconèixer

Si estem ben dirigits tenim la capacitat de trobar en nosaltres mateixos coneixements que mai ningú no ens ha ensenyat.

D’on provindria el coneixement de les veritats matemàtiques o dels valors morals? Error: experiència.


Teoria de l’anamnesi diàleg Menó Sòcrates dialoga amb un esclau i l’interroga, sense donar mai les respostes a allò que pregunta i conduint-lo pas a pas fins a assolir que sigui ell, l’esclau, qui enunciï algunes propietats matemàtiques malgrat que les desconeixia prèviament. L’amo assegura que el seu esclau, nascut a casa seva, mai no havia rebut instrucció, i Plató conclou que si aquest coneixement no l’ha adquirit en aquesta vida, és que ja el tenia amb anterioritat i no ha fet més que recuperar-lo

REMINISCÈNCIA


9. AMOR I DIALÈCTICA

9.1. Dues vies per arribar al coneixement

Plató afirma que és possible sortir de la caverna. La recuperació d’aquest coneixement que amaga la nostra ànima no es produeix de manera automàtica. Ni tothom hi pot accedir amb la mateixa facilitat. Ens presenta en els seus escrits dues grans vies complementàries: la via eròtica i la via dialèctica.


9.2. La via eròtica

La via de l’eros (amor autèntic) és alhora el camí de la veritat i de la bondat. Tot i que ha begut del riu de l’oblit, l’ànima empresonada enyora la perfecció que havia conegut. L’existència es converteix per a alguns en l’anhel mai satisfet de la plenitud perduda, i l’amor és l’impuls que els mou a recuperar-la.

Cada experiència particular, cada ombra efímera, cada criatura material imperfecta que imita la perfecció de la idea esdevenen per a la minoria que treu el cap per sobre de la presó del cos l’ocasió de desvetllar, si no directament el record adormit, l’eros impetuós que els impulsa cap a fites d’abstracció, de bellesa, d’harmonia sempre més elevades.


9.3. La via dialèctica

No n’hi ha prou amb l’exaltada impetuositat de l’amor. És necessari l’esforç racional, que prepara pas a pas el camí de la contemplació racional reservada a alguns escollits.

La dialèctica recorre de manera ordenada el regne intel·ligible, perseguint les connexions lògiques entre les idees i saltant d’una a una altra fins a entendre l’ordre que regeix la realitat, és a dir, fins a entendre el Bé.


El dialèctic utilitza només la raó per copsar l’essència de les coses, la seva idea o definició. Un cop coneguda aquesta idea, cerca la connexió amb una altra idea més general que inclogui l’anterior, i així successivament fins a la idea més general i abstracta, la que engloba totes les altres i les fa intel·ligibles.

República: idea supremea és el Bé. Diàlegs posteriors: l’U o l’Èsser.

Relació entre la maièutica socràtica i la dialèctica platònica. Per a Sòcrates, la veritat habita dins nostre i només cal exerioritzar-la; per a Plató, la veritat existeix en ella mateixa fora de la nostra ment i cal un esforç intel·lectual per arribar-hi.


V. QUI HA DE MANAR?

10. TOTHOM NO ÉS IGUAL

10.1. Desiguals per naturalesa

Ha de manar qui en sap. No totes les ànimes tenen la mateixa qualitat.

L’estructura de l’ànima en el seu pas pel món material, és tripartida. En la major part dels individus, la puresa originària de l’ànima es veu dominada per la concupiscència, per l’arrelament a la terra. Alguns, més selectes, destacaran pel seu coratge i predisposició a la lluita. El grup menys nombrós i més excels, malgrat la corporeïtat i la presència de la concupiscència i del coratge, gaudiran d’un predomini de la racionalitat: tan sols aquestes naturaleses excepcionals tindran la possibilitat d’emergir les profunditats i assolir el coneixement necessari per governar.

Hi ha entre els éssers humans una desigualtat originària que, necessàriament, s’ha de traduir en una organització de la societat desigual i jerarquitzada.

V. QUI HA DE MANAR?

11. EL GOVERN DELS FILÒSOFS

11.1. Les classes socials i les seves funcions

Aquesta desigualtat permet que la ciutat pugui disposar de les persones adequades per a les diverses necessitats.

La primera d’aquestes necessitats és evidentment la producció de béns materials (productors). Un cop garantit el nivell necessari de benestar, cladrà també assegurar la defensa de la ciutat enfront de possibles invasors (guardians). Finalment, la ciutat necessita d’un bon govern capaç de dirigir-la amb justícia (governants). L’estructura social reprodueix i amplifica, de manera natural, les peculiaritats de l’ànima humana.

V. QUI HA DE MANAR?

Plató compara la societat justa amb l’individu just. Una persona justa és aquella en què s’harmonitzen les diferents parts de l’ànima sota el control de la raó; anàlogament, la societat justa és aquella en què s’harmonitzen les tres classes socials de l’Estat, és a dir, aquella en què cadascú compleix amb la funció que li és pròpia i en què es deixa el govern en mans dels savis.

Coneixement i política s’han de donar de la mà, i, mentre això no passi, no hi haurà solució per als problemes de la societat.

V. QUI HA DE MANAR?

11.2. El compromís del savi amb la ciutat

Els savis han de governar la ciutat, i aquest compromís no és tan sols un consell. Plató el considera una exigència. Les naturaleses més ben dotades que han arribat a comprendre l’ordre de la realitat han de ser obligades a posar el seu coneixement al servei de la ciutat.

Plató valora per sobre de tot la veritat. Reconforta saber que és ella que ens guia. Quant a la llibertat, bé pot bescanviar-se pel sentiment que crea cohesió i anima a treballar pel bé comú.

El problema és que on hi ha veritat no n’hi caben dues. Tractant de combatre el relativisme sofístic, plató peca de dogmàtic. Com evitar el dogmatisme sense caure en l’apatia moral? Repte actual que ens planteja Plató.

V. QUI HA DE MANAR?

Documents

2. plató veritat i poder