30

Festes Majors

2014Picassent

Magatzem de fruita del ‘tio Paco Soler’, edifici que es convertiria en 1994 en l’actual Casa de Cultura. Foto de principis dels anys 80.

31

Festes Majors

2014Picassent

Vint anys d’ànima culturalJulio Gómez Vivo

Ara que tinc vint anys, el meu cor només té una paraula per a vosaltres: Gràcies.

6 de juny de 2014. 21.30 hores. Esplanada de l’Ermita. La cita que encapçala este article va servir com a colofó de la Gala de Celebració dels 20 anys de la Casa de Cultura. 20 xiquets i xiquetes, alumnat de l’Escola Municipal de Teatre, bufaren simbòlicament 20 peretes de llum que mostraven el temps passat, dos dècades, d’una Casa que ha acollit centenars i centenars de projectes creatius, singulars i col·lectius, que han permés al poble de Picassent tindre la Cultura

al seu abast, en un recinte públic, obert i participatiu, però sobretot, un referent per a les persones d’ací i també de la nostra comarca. Una nit en què hi hagué emocions, trobada ciutadana, participació associativa (presència d’agrupacions musicals com la Societat Artístico Musical, Grup Cultural Ball de Bastonots, Societat Musical l’Om, Sanguangó Batucada i la Coral d’Amics de Cristòfor Aguado) vivències compartides, i per descomptat, records...

Diuen els arquitectes que les cases estan fetes de rajoles, però a mi m’han dit que estan fetes d’històries.

El solatge i l’efervescència intel·lectual que s’havia generat en els anys 70 i 80 del segle passat –explicat de forma detallada en diferents publicacions municipals– amb llocs de trobada, escrits, pensaments i iniciatives culturals singulars i grupals, no podia quedar-se només als arxius i a les hemeroteques particulars. Calia i es podia plasmar en un edifici, un edifici que conjugara voluntats, desitjos i esforços de picassentins i picassentines que havien forjat un municipi culturalment potent amb un nom cabdal en aquell moment i referent per al futur: Cristòfor Aguado i Medina. Cristòfor, conjuntament amb Paco Santana i Toni Betí, traçaren les línies mestres d’una infraestructura que havia servit anys enrere com a magatzem de fruita. “Era grandíssim i hi havia molt de personal del poble allí treballant. Hi anàvem a comprar el que dèiem taronges tacadetes. Allí les tiraven a un cabàs i amb dos quinzets i una pesseta te les emportaves”. Així parlava una veïna del magatzem del ‘tio Paco Soler’,

un espai immens, que abans de convertir-se en l’actual Casa de Cultura, hagué de passar per tots els processos que una obra d’eixa magnitud sol comportar, inclosa, lògicament, la compra per part de l’Ajuntament. La

Construcció de la Casa de Cultura a l’any 1985

32

Festes Majors

2014Picassent xifra: 18.766.137 pessetes (112.786,75 euros actuals).

Políticament era un projecte que generaria una sèrie de despeses importants a les arces municipals i que concità visions i posicionaments diferents. A l’any 1993, al Butlletí d’Informació Municipal (BIM) d’abril, Rafael Morató parlava “d’un Ajuntament que podria, a causa de la construcció de la Casa de Cultura, endeutar-se fins als 158 milions de pessetes”. La resposta de Josep Tomàs i Beltrí fou que l’endeutament del consistori “era un dels més baixos d’Espanya, no arribavava al 4,5 %”, manifestava al BIM de maig del citat any.

Arribà el moment que l’edifici estava acabat. Al BIM de setembre de 1993 –255 aniversari de l’Ermita de la Vallivana com a notícia principal– s’anunciava, en un requadre xicotet de la portada, que l’Ajuntament “havia finalitzat la Casa de Cultura”. En la informació de pàgines interiors, se n’explicava el cost, 258 milions de pessetes (amb suport econòmic de la Diputació de València) amb un total de sis fases i una duració de 8 anys, des de 1985 fins a 1993. I amb tot, per què si l’obra s’acabà en setembre de 1993 no s’inaugurà fins a nou mesos més tard? El primer que cal dir és que l’edifici estigué ja obert al públic, concretament la planta baixa, des de 1992, com ambulatori provisional. En este context i impàs excessiu de temps, la Casa de Cultura hagué d’adequar-se a la legislació vigent de l’època i aconseguir els permisos adients que s’exigien per fer espectacles, representacions i exposicions. La normativa havia canviat i la demora de la construcció de l’edifici –havíem parlat abans de 8 anys per concloure’l– va motivar l’endarreriment de l’inici de l’activitat, que es va produir finalment el 3 de juny de 1994. El ball dels nanos del Grup de Danses i música popular, Ball de Bastonots de l’escola Sant Ignasi, van ser el preludi d’una jornada inaugural que tingué Cristina Alberdi, ministra d’Afers Socials (Premi

Sibil·la Mercé d’eixe any), Carmen Alborch, ministra de Cultura i l’alcalde socialista Vicent Tarazona com a mestres de cerimònies. “Esta obra la va iniciar ja el meu company Francisco López. Hi hagué una moció de censura i quan nosaltres entràrem de nou al govern en 1991 establírem com a prioritat dotar-la i acabar-la. Tot i la magnitud del projecte, pensàvem que s’havia de finalitzar una infraestructura necessària per al poble”. Tarazona expressava així la posada en funcionament d’un servei, el tècnic responsable del qual fou Vicent Tronchoni (fins aleshores a l’àrea de Joventut) i al qual traslladaren, com a una de les primeres mesures, el servei de Biblioteca Municipal, en aquell moment al col·legi Príncep d’Espanya, a la primera planta de l’habitacle. En el començament amb Josep Tomàs i Beltrí com a regidor i sense pressupost ad hoc, s’hagué de comptar

La Biblioteca Municipal quan estava al col·legi Príncep d’Espanya

BIM de setembre de 1993 que parla sobre la fi de les obres del recinte cultural

L’any 1995, inici del funcionament de la Casa de Cultura, la periodista Carmen Sarmiento abans de rebre el Premi Sibil·la Mercé

33

Festes Majors

2014Picassenttambé amb el treball i col·laboració dels objectors de

consciència. Tronchoni en recorda els inicis: “havíem de recórrer a exposicions itinerants, campanyes de música de la Conselleria que poc o res costaven i promovíem bastant la formació, taules redones, xarrades... De programació estable teatral res, a tot estirar una obra al

mes”, assenyala l’actual gestor cultural, qui rememora Aquí Radio Andorra, de Chema Cardeña com una de les primeres representacions a una sala d’actes de la Casa de Cultura proveïda amb material escàs però amb un futur que albergaria noves i apassionants històries.

He vist a les meues parets pintures que m’han fet torbar la vista. Actors i actrius que han contat les més

increïbles històries. He escoltat músiques que han acaronat els meus oïts i m’han esborronat la pell i el cor. Llibres que han fet volar la meua imaginació als paradisos més idíl·lics.

Amb Picassent dins de la campanya de l’Anem al Teatre [campanya intermunicipal que promou les arts escèniques entre els escolars] es pot parlar ja d’un començament regular d’obres de teatre a la Casa de Cultura. Això, afegit al pressupost municipal, que ja contemplava despeses per als actes de la Casa de Cultura, i sobretot, la demanda ciutadana, que consumia i a qui li agradava les propostes fins al moment esporàdiques que la Casa projectava, va fer que la programació estable fóra una realitat a l’any 1996 amb Cristòfor de Miguel com a regidor de Cultura. “La Cultura és un món a part de la política”, afirmava Cristòfor al BIM de març de 1996, precisament en el número en què s’informava del nou reglament que regularia i establiria les normes de funcionament entre el recinte i les entitats culturals del municipi. Eixe any, 1996, la Biblioteca Municipal preparà la remode-lació de mobiliari i la divisió actual de sala d’Adults i Infantil.

A poc a poc, la programació de la Casa de Cultura agafa una seguida important i un títol, Pànic al Centenari, fou tot un boom amb Xavi Castillo, figura indissoluble en estos 20 anys al capdavant. El degoteig

de persones que passen pel recinte són capaços de vore obres i companyies teatrals valencianes de primer nivell i fins i tot paisans nostres que després s’han convertit en autèntiques referències, com el cas de Santiago Sánchez. Esta sintonia, Teatre-Públic, es referma més encara quan Elsa Tronchoni presenta un projecte per

crear una Escola de Teatre pública a Picassent. Una temptativa, “per intentar-ho”, segons afirma Tronchoni, però que tingué una resposta excepcional. El primer any de l’Escola Municipal de Teatre (1997) ja va comptar amb quatre grups, superant així de bon tros la idea inicial, que era tindre un d’Infantil i un d’Adults. Actualment, l’EMT supera els 200 alumnes, i és un autèntic motor del recinte cultural.

La Casa de Cultura va incorporant personal i departaments paral·lels. Un d’estos, Joventut, el qual havia quedat en terra de ningú després que Vicent Tronchoni assumira la responsabilitat de la coordinació de Cultura, va tindre en un altre Tronchoni, Cristòfor, el primer gestor del Centre d’Informació Juvenil (CIJ), un servei més en una Casa que augmentava els seus ocupants i les seues competències. Calia ampliar-la. I només havien passat uns pocs anys de la inauguració.

El dramaturg local, Santiago Sánchez

La campanya ‘Anem al Teatre’, en una representació al Mercat Municipal. Maig de 2014.

34

Festes Majors

2014Picassent

Perquè, com deia el savi, la cultura ens fa lliures, la saviesa ens dóna ales. I tots vosaltres heu fet que les

meues sales s’ompliren de contingut, que l’art i la bellesa ens feren ciutadans crítics i participatius, compartint senyes d’identitat i treballant per un futur millor, per un poble més amable, lliure i nostre.

La Casa de Cultura del segle XXI acarava el nou mil·lenni amb el repte d’assumir les incipients propostes i adaptar-les als nous temps, cosa que comportava un augment de competències, responsabilitats i serveis. Fou en la Casa de Cultura on els picassentins i picassentines feien, de forma pública, les primeres incursions per Internet, primerament a la Biblioteca Municipal i després també al CIJ. Molt a prop del carrer Jaume, I número 15, al carrer Graella, havia nascut a l’any 1998, precisament a l’antic bar de la Casa de Cultura, l’Emissora Municipal de Picassent, Ràdio l’Om, una eina més per difondre les nombroses activitats que s’hi proposaven, d’entre altres, la Biennal, una mostra i publicació d’alt nivell pictòric liderada per l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado i Medina i l’ajuda inestimable de Paco Santana i Joan Díaz. Eines per a difondre i altres per a conservar, ja que l’Arxiu Municipal també s’incorpora, en este cas al Carrer Nou, a la Casa, a fi de custodiar, conservar i donar a conéixer el nostre patrimoni cultural. Ràdio, Arxiu i Casa de Cultura. Unes coordenades culturals concentrades en dos punts cardinals importantíssims del municipi.

L’espai del carrer Jaume I es converteix a poc a poc en l’epicentre de qualsevol iniciativa cultural, social o de participació ciutadana. Presentacions falleres, actes de associacions i col·lectius, assajos, reunions, concerts,

conferències, cinema, llibres i presentacions amb els autors, amb tot, s’arriba als primers 10 anys de Casa de Cultura amb una celebració (juny de 2004) i actuacions de Quesquispas, PTV Clowns, Pot de Plom, Miquel Gil i la Coral de l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado. Una primera dècada en què se seguiria posteriorment per la línia de l’atreviment, que companyies i artistes, han destacat

de Picassent; eixe punt diferenciador que s’ha traduït en festivals de teatre d’humor i transgressors, com el Kafre Teatre, mostra que enguany ha complit el 10é aniversari, i que s’ha convertit en un punt de trobada d’artistes que a casa nostra no troben la mordassa o censura que han tingut a altres latituds no molt llunyanes de les nostres terres. Hem de ressenyar en estes línies el caràcter polivalent que ha tingut este recinte capaç d’acollir esdeveniments de tot tipus; des de Congressos Citrícoles, Setmanes Culturals de l’Escola d’Adults, mítings en campanyes electorals, bodes, Jornades de Rol o un festival de cinema en valencià com l’Inquiet.

La Casa de Cultura ha servit per conéixer veïns del nostre poble que ara són autèntiques referències, com el cas de Robert Ferrer, escultor que té a hores d’ara les seues obres a Nova York o París, o el mateix Robert Silla, mestre solista i referència a l’oboè, membre de l’Orquestra Nacional d’Espanya. Ens ha recordat, mitjançant la seua presència, persones imperdibles en la nostra memòria cultural: Juli Sanchis ‘Harca’, l’esmentat Paco Santana, Enric Romaguera i Jaume Serra en són un bon exemple, sense oblidar-nos de les donacions de Cristòfor Aguado i Josep Albert i Fortuny, les obres dels quals, han enriquit el nostre patrimoni bibliogràfic i audiovisual. Ens ha permés, pel seu caràcter local i pròxim, comprovar el gran talent de veïns i veïnes de

Picassent que han tingut l’oportunitat de mostrar-nos els seus treballs. I també, com no, hem vist créixer valors que ara per ara formen part ineludiblement del món artístic i cultural del municipi i de la comarca.

Celebració dels 10 anys de la Casa de Cultura

El músic local, Robert Silla, i Paco Santana de fons pintant un quadre, a un concert a la Casa de Cultura. Maig de 2012

35

Festes Majors

2014Picassent

Jaume Sobrevela, Conxa García, Vicent Tarazona, Juan Carlos Herrero, Cristòfor de Miguel i Artur Hernández, alguns dels gestors municipals que han estat al llarg d’estos 20 anys de Cultura a Picassent. 6 de juny de 2014

La Casa, com altres llars, ha hagut de tindre reformes, d’entre altres, la sala d’actes, per millorar-ne accessibilitat ja de per si complicada pel fet de trobar-se en un segon pis. També ha hagut de ‘migrar’ serveis

per guanyar en qualitat i serveis als seus usuaris. La inauguració de la Casa Jove La Torta (2008) i l’Aulari de la Música i les Arts (2010) permeteren diversificar més l’oferta i descongestionar-ne instal·lacions.

Ara que tinc vint anys, ara que tinc tota la força, que no tinc l’ànima morta i em sent bullir la sang promet

mantindre obertes les portes i mantindre les parets blanques per a omplir-les dels vostres colors, de les pintures de les futures generacions.

La Casa de Cultura ha complit 20 anys. Un aniversari que ha de digerir-se amb l’esperit conscient i satisfet del que s’ha fet, però també amb la mirada crítica i renovadora per millorar i potenciar allò que s’ha deixat pel camí. Per al futur, haurà de fer servir les arrels ben sòlides que s’han generat ens estos 20 anys, en què ha tingut diferents signes polítics que l’han dirigit, però que ha sabut mantindre la independència a l’hora d’actuar i gestionar. Ha de seguir amb la idea ferma que invertir en Cultura és invertir en futur, en persones més formades,

més lliures i més preparades. Per això, caldrà fer d’esponja i escoltar les actuals i futures generacions per saber adaptar-se a les seues necessitats, i donar cabuda a apostes i iniciatives plurals i diverses. Unes portes d’una Casa que sempre hauran d’estar obertes i que no es tanquen mai, perquè el vent de la creació i la cultura, de les idees i els pensaments es transforme en l’huracà de la felicitat que ens faça amb el seu contacte, millors persones. Perquè en definitiva, Picassent puga continuar vivint la Cultura com a Casa.

El 6 de juny de 2014 es va celebrar la gala de celebració pel 20é aniversari de la Casa de Cultura

Agraïments

- A tot el personal de la Casa de

Cultura que ha passat en estos

20 anys, especialment, a Vicent

Tronchoni, per les xarrades sobre el

passat i present de la Casa.

- A l’Arxiu Municipal per les facilitats

a l’hora de poder buscar informació

per a escriure este article.FOTOS 20é ANIVERSARI CASA DE CULTURA: GRUP PICAFOTO