Embed Size (px)
DESCRIPTION
Quin significat tenen els espais històrics per tots nosaltres? Fins a quin punt estaríem disposats a conservar o a enderrocar edificis i construccions d’altres temps per construir de nou? Amb aquestes dues preguntes es planteja tota una teoria: la de l’interès per la conservació del patrimoni històric...
Citation preview
HISTÒRIA
Revista Ràpita Núm. 652 | Octubre 2013 PÀG. 34
La conservació del patrimoni històric (Versió Extesa)
Jaume Vidal Cera
Quin significat tenen els espais
històrics per tots nosaltres? Fins a
quin punt estaríem disposats a
conservar o a enderrocar edificis i
construccions d’altres temps per
construir de nou? Amb aquestes
dues preguntes es planteja tota una
teoria: la de l’interès per la
conservació del patrimoni històric.
Al llarg de la història hem construït
per després destruir i construir a
sobre altre cop. Sempre ha estat
així, i amb la continuïtat d’aquest
cicle s’ha arribat a perdre part de la
nostra història i del nostre
patrimoni. Han estat les guerres les
principals causes de desaparicions
d’edificis històrics, de ciutats
senceres i fins i tot d’antigues
civilitzacions, i el més curiós és que
ha estat el mateix constructor qui
ha causat totes aquestes
aniquilacions: l’home.
Antics imperis i
civilitzacions perdudes
La majoria de les antigues
civilitzacions tenien un tret comú
que ens diu molt sobre l’evolució
del ser humà: un important exèrcit.
Era l’ambició allò que ha
caracteritzat als imperis d’ èpoques
antigues que han perdurat al llarg
de la història: egipcis, grecs,
romans, visigots, sarraïns,…La visió
de tots aquest pobles envers la seva
pròpia evolució no era pas la
prosperitat del seu poble, sinó
l’afany per la conquesta de
territoris amb l’objectiu d’expandir
els seus dominis. Amb aquest criteri
s’escollien llocs estratègics per
construir fortificacions, castells,
ciutats i imperis, i així va ser com
totes aquestes cultures van acabar
per construir-se unes a sobre de les
altres. Exemples clars en poden ser
Tortosa, Tarragona o Toledo. Fins i
tot a la nostra veïna ciutat
d’Amposta en tenim el patró: un
castell medieval construït a sobre
d’una fortalesa islàmica edificada, a
la vegada, a sobre d’un assentament
ibèric. Aquell racó de riu tenia una
ubicació estratègica, i així és com
en un mateix lloc van coincidir totes
tres cultures i com les dues últimes
van fer desaparèixer, en part, a les
dues primeres. El motiu: la defensa
en cas d’atac.
La destinació final d’aquest indret,
però, no tingué res a veure amb les
guerres o batalles produïdes al riu
Ebre, ben al contrari. Així es pot
llegir la història als peus del castell
d’Amposta: Al segle XVIII, el castell
ja no exercia cap funció defensiva
militar i es va destinar a usos
industrials. La “Compañía de
Aragón” va instal·lar-hi una fàbrica
de sabó. El fàcil accés a les
matèries primeres com la sosa, amb
quantitat al Delta, i l’oli conreat a
les planes interiors feien rendible
aquesta indústria. Als segles XIX i
XX, en el recinte, es va
desenvolupar una intensa activitat
febril vinculada als molins
arrossers. Entre 1863 i 1865, hi va
funcionar el primer molí de l’Ebre,
dedicat a esclofollar arròs amb
moles de suro. Al poc temps, en la
zona dintre els dos fossats, el Sr.
Francisco bas hi ubicà un altre molí
arrosser, que es va incendiar el
primer decenni del segle XX, quan
era propietat de la família Escrivà.
El 1900, al recinte del castell es va
instal·lar el Sr. Vicent Cercós, com
a moliner, i es va crear la Sociedad
de Crédito Ampostino, que es
dedicava a l’elaboració d’aquest
Gravat de la torre de Sant Joan, que formava part de la fortificació del castell d’Amposta, dibuixat durant la primera meitat del segle XIX (1810-1811) per Antonio
Laborde. La torre, igual que tot el castell, fou destruïda l’any 1466, durant la guerra contra Joan II.
HISTÒRIA
Revista Ràpita Núm. 652 | Octubre 2013 PÀG. 35
ceral a l’engròs i a les farines. Es
bastí un conjunt fabril, dins les
noves tendències de la revolució
industrial, compost pel molí (actual
biblioteca), l’edifici de màquines,
els magatzems, els quadres, les
oficines i els habitatges per al
propietari i alguns treballadors.
El Renaixement
L'interès per l'art antic i pel valor
del patrimoni històric i
arquitectònic va començar amb el
Renaixement. Aquest moviment
artístic va néixer a Itàlia durant el
segle XV, a Florència, i aparegué
quan a la resta d'Europa es construïa
seguint l'estil gòtic. Fou a partir
d’aquest moviment quan tot
prengué un canvi de direcció envers
al valor que s’havia donat fins
llavors a tot allò que l'home havia
construït en temps passats. Tal com
indica el seu nom, reneix la cultura
clàssica després d'un llarg període
d’abandonament, i així és com
monuments, runes i edificis antics
es converteixen en exemple i model
per arquitectes, escultors i pintors
com Brunelleschi, Donatello o Leon
Battista Alberti. Tal va ser l’impuls i
l’exaltació que va causar la nova
tendència que tots ells van
peregrinar fins a Roma per veure les
obres clàssiques.
Per a alguns historiadors, el
moviment del Renaixement en
l’arquitectura va començar amb la
construcció de la cúpula de la
Catedral de Santa Maria de les Flors
a Florència, de l'arquitecte Filippo
Brunelleschi. S'explica que
Brunelleschi, després d'estar-hi
treballant uns anys, va trobar la
solució per a la cúpula i va voler ser
recompensat en conseqüència. Al
negar-se els gremis a acceptar un
tracte diferenciat, Brunelleschi va
abandonar l'obra. Incapaços de
seguir la construcció, tècnicament
molt complexa, van haver de tornar
a cridar-lo. Brunelleschi va poder
llavors augmentar les seves
exigències.
Els temps moderns i les
grans guerres
Malgrat aquest interès, les guerres
continuaven i amb elles la fervor
per noves conquestes i l’ànsia de
nous objectius polítics. Ja en temps
moderns, al segle XX, es porten a
terme les dues grans guerres i amb
elles les Conferències de la Haya
per establir algunes mesures de
protecció del patrimoni: …als
bombardeigs de posicions
enemigues s’han de respectar, en la
mesura del possible, esglésies i
edificis utilitzats per a propòsits
artístics, científics i caritatius…
caldria assenyalar la presència
d’aquests edificis o llocs distintius
visibles, que hauran de ser
notificats a l’enemic abans d’actuar
sobre de les ciutats amb atacs aeris.
Així i tot, ciutats senceres són
bombardejades i construccions d’un
alt valor històric i cultural
desapareixen per sempre junt amb
valuoses escultures i quadres.
Alguns edificis fins i tot es van
destruir de forma expressa per tal
que no passessin a mans de
l’enemic.
Catedral de Santa Maria de Fiore, a Florència.
La catedral Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche (Berlín), erigida en honor a Guillem II, abans de la guerra… i el que en queda avui!
HISTÒRIA
Revista Ràpita Núm. 652 | Octubre 2013 PÀG. 36
Més endavant, i ja amb l’absència
de guerres, es destrueixen edificis
de gran valor històric per motius
variats: per obstaculitzar el trànsit
(Església de Sant Pere Màrtir de
Calatayud), per instal·lar centres
comercials (Palaus de Cavalieri, de
Sánchez Dalp i de Marquès de
Palomares a Sevilla) o per tal que
els ciutadans puguéssin gaudir del
vent de llevant (Muralles de
València).
L’1 de setembre de 1939 Alemanya
envaeix Polònia i dóna inici a la
Segona Guerra Mundial. Donat que
l’objectiu del règim de Hitler era
adquirir nous territoris per a la seva
colonització, no n’hi havia prou amb
derrotar al seu exèrcit, s’havia
d’arrasar tot allò que hi haguera a
les ciutats i espais conquerits. Va
ser així com Polònia es va convertir
en el país més castigat de tots els
participants en la guerra, al perdre
més del 16% de la seva població.
Aquesta política deliberada i
sistemàtica d’aniquilació portava
inclosa el fet d’esborrar també el
seu llegat cultural i la seva petjada
arquitectònica. El 85% de la capital
va quedar convertida a runes i en el
conjunt del país el 43% dels
monuments varen resultar destruïts.
El Castell Reial de Varsòvia, la
Catedral de Sant Joan de finals del
Segle XIV, l’església de Santa Ana de
mitjans del segle XV i el Palau
Staszic de principis del XIX, són
alguns dels 782 monuments polacs
que varen desaparèixer, als que hi
hauria de sumar els que varen
resultar parcialment danyats.
A dia d’avui, Varsòvia conserva una
part anomenada “ciutat vella” que
en realitat no és vella, ja què és el
resultat de la reconstrucció
minuciosa (en temps contemporanis)
de les façanes que hi havia en
aquell indret. Per la part interior,
però, el que hi ha són edificis
moderns destinats a usos variats.
El patrimoni perdut de La
Ràpita
Sobre el patrimoni de la Ràpita,
podem dir que hi ha hagut de tot.
Edificis històrics com Les Casotes o
l’Esglèsia Nova n’han sortit molt ben
parats al llarg de tants anys; s’han
conservat amb el seu estat original i
s’han restaurat i adequat per donar
cabuda a equipaments d’interès
cultural (El Museu de la Mar de
l’Ebre) i turístic (Oficina de
Turisme). No en podríem dir el
mateix d’altres construccions com la
Castell Reial de Varsòvia i residència del rei fins l’any 1795. A l’esquerra, la construcció original dels segles XVI a XVII. A la dreta, la
rèplica edificada després de la guerra.
Virtualització de l’Esglèsia Nova, en l’estat en que es trobava després de
l’abandonament de les obres reials (segle XVIII).
HISTÒRIA
Revista Ràpita Núm. 652 | Octubre 2013 PÀG. 37
bateria de defensa dissenyada per
Llobet l’any 1748, de la que se’n
van enderrocar els edificis per tal
d’ubicar el mercat municipal. Una
construcció també de l’època
Carlista que no va tenir tanta sort
com les anteriors va ser el quarter
de la Massana. Aquests espais, que
avui dia tindrien un valor històric
excepcional, els vam enderrocar
nosaltres, els rapitencs de l’època
moderna i civilitzada; no va ser gent
d’èpoques passades o de temps
antics i llunyans que no valoraven el
patrimoni i que no apreciaven la
història. Vam ser els rapitencs de la
dècada dels 70, i el motiu devia ser,
en aquells temps, prou acceptable i
justificat: un edifici d’habitatges.
Barcelona i el 1714
Aquests mesos estem parlant sobre
una guerra en particular, sobre la fi
del setge a Barcelona i la derrota
dels catalans davant de les tropes
borbòniques en la Guerra de
Successió. L'any que ve farà 300
anys que Catalunya va perdre la
sobirania i amb ella les institucions,
com les Corts, la Generalitat i el
Consell de Cent; la justícia, la
capacitat d'encunyar moneda o
d'organitzar l'autodefensa militar.
L’any que ve també farà tres-cents
anys d’una important pèrdua de
patrimoni produïda a Barcelona.
Abans de la capitulació de la ciutat
de Barcelona, les seves muralles van
ser bombardejades i destruïdes en
la seva majoria per les armes
d’artilleria de l’època. La matinada
d’aquell dia 11 de setembre el
Conseller en Cap Rafel Casanova
seguit de vàries figures de la
noblesa i alguns ciutadans armats,
va sortir cap al baluard del Portal
Nou per animar als defensors,
enarborant la bandera de Santa
Eulàlia, patrona de Barcelona. En
aquell mateix instant, set esquerdes
van ser obertes per l’enemic als
murs que protegien la ciutat,
permetent l’entrada de les tropes
de Felip V i causant el final (que
tots sabem) d’aquella Guerra de
Successió.
El recinte arquitectònic es va veure
afectat, i de forma important. No
obstant, la derrota va permetre
l’aparició d’un element emblemàtic
i a la vegada polèmic: la Ciutadella.
El mateix Felip V la va fer construir,
un cop guanyat el setge, per tenir
un major control de la ciutat.
Aquesta edificació, dissenyada per
pròsper de Verboom, va ser fruit de
controvèrsia des de la seva
construcció. Fou derruïda,
reconstruïda i tornada a ser
derruïda. Des de fa anys, en el seu
lloc, es troba el Parc de la
Ciutadella, conservant alguna de les
construccions originàries com
l’actual Parlament. Aquest és un
altre exemple de construcció de
“regne sobre regne”.
Per últim, recomanar als lectors la
visita a
www.jaumevcera.blogspot.com.es
. Hi haurà enllaços sobre el
patrimoni perdut durant la història,
imatges i comentaris extres i, a
més, els articles publicats en
exemplars anteriors.
Jaume Vidal Cera [email protected]
La ciutat de Barcelona murallada i la Ciutadella l’any 1806. Plànol extret del llibre
“Voyage de l’Espagne”, d’Alexandre Laborde.
