22 - Tema 22: El verb. Morfologia verbal

TEMA 22

Tema 22EL VERB.

MORFOLOGIA VERBAL

TEMA 22El verb. Morfologia verbal

Í N D E X

1. El verb. Introducció

2. Estructura

3. Morfologia verbal

3.1. Persona

3.2. Nombre

3.3. Temps

3.4. Aspecte

3.5. Mode

4. Les conjugacions

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------2


BIBLIOGRAFIA

BADIA I MARGARIT, A. M., Gramàtica catalana, Madrid, Gredos.

FABRA, P., Gramàtica catalana, Barcelona, Teide, 1974.

PITARCH, V., Curs de llengua catalana, València, Tres i Quatre, 1977.

RENAT I FERRÍS, La conjugació dels verbs en valencià, Castelló, Societat

Castellonenca de Cultura, 1933.

ROCA PONS, J., Introducció a l’estudi de la llengua catalana, Barcelona, Vergara,

1971.

VALOR, E., La flexió verbal, València, Tres i Quatre, 1996.

VENY, J., Els parlars catalans, Raixa, Ciutat de Palma, Ed. Moll, 1984.

VIAPLANA, J., “La flexió verbal del valencià”, dins Miscel·lània Sanchis Guarner, I.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------3


1. El verb. Introducció

El verb és l’element indispensable per al SV; és a dir, n’és el nucli. Els altres

elements (complements, adverbis o sintagmes adverbials…) complementen la idea

expressada pel verb. Com hem dit és el nucli del SV, per tant és el suport semàntic

de tot el conjunt oracional, expressa existència, estats, accions, processos o

modificacions del subjecte.

Es tracta d’una unitat lingüística que es defineix en la major part de les

llengües pel seu paradigma especial: es conjuga, ja que els trets semàntics

expressats no són exclusius del verb.

Martinet el defineix com a lexema predicatiu (encara que ho és en totes les

llengües) que es combinen amb modalitats de temps, mode i aspecte.

2. Estructura

Segons Pitarch-Palomero V > AUXILIAR + LEXEMA VERBAL.

El lexema verbal és una part fixa de cada verb i que n’expressa el significat

lèxic, és a dir, el contingut semàntic. Ex: cant-ar ; cant-e; cant-es…

Malgrat les variacions totes les formes del verb cantar tenen una part del seu

significat comuna: la d’expressar una acció que es refereix al cant. En general, el

lexema verbal, juntament amb els morfemes de temps, persona, nombre… expressa

una acció, un procés, un estat, un comportament…

L’altre element que, amb l’arrel, constitueix una forma verbal és anomenat

globalment auxiliaritat, i sol estar representat per morfemes que expressen diverses

idees.

3. Morfologia Verbal

3.1. Persona

El morfema de persona (cant-o, cant-es, cant-a…) relaciona la persona amb

una persona gramatical: JO, TU, ELL/ELLA, AIXÒ/ALLÒ, NOSALTRES,

VOSALTRES, ELLS/ELLES, que tenen a veure amb l’emissor del missatge.

El morfema de persona permet de prescindir del SN subjecte, tal com veiem

als exemples: Equivoque, tinc, abandonaven…---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------4


3.2. Nombre

A diferència dels noms que posseïen els morfemes de gènere i de nombre, el

verb rebutja el primer i admet el segon. Per mitjà del nombre una forma verbal indica

el singular (individualitat) o el plural (pluralitat) del subjecte.

El nombre i la persona són els morfemes que estableixen la relació de

concordança entre el subjecte i el verb, és a dir, entre el SN subjecte i el nucli del

SV: ElØ noiØ menjaØ una poma. Els nois mengen una poma.

En català, el morfema de nombre en els verbs s’expressa, en la tercera

persona, per l’absència (Ø) / presència de –n: CantaØ /canten cantavaØ /cantaven

faØ /fan.

3.3. Temps

Aquesta categoria es refereix a les relacions temporals en la mesura en què

estes són expressades mitjançant oposicions gramaticals, formals i sistemàtiques.

Assenyala el moment en què es produeix l’acció verbal: ARA cante (PRESENT);

AHIR (ABANS) cantava (PASSAT); DEMÀ (DESPRÉS) cantaré (FUTUR)

Aquesta diferència l’expressem amb el morfema de temps:

Cant-Ø-e / cant-ava / cant-aré.

Açò pel que fa al temps lingüístic, però Rojo ha distingit els temps:

Físic - exterior a l’home, irreversible.

Psíquic - vivència que cada home té del temps físic que transcorre.

Cronològic - el dels esdeveniments i la seva successió, els quals s’agrupen en

relació a cadascú d’ells: pot ser subjectiu (cada persona fixa un esdeveniment

personal) o objectiu (recorrent a fenòmens naturals: dia, any…).

El temps lingüístic es relaciona amb el cronològic subjectiu. Cal tenir present,

però, que el temps que indica la forma verbal és sempre relatiu respecte al temps

real: Tinc la impressió que ens coneixem -va dir… Si hi vas, m’avises. En la primera

frase, l’acció passa en el passat, però el recurs al diàleg directe obliga l’autor a

escriure les formes dels verbs tenir i conèixer en present. En la segona frase, ens

referim a una acció que passarà en el futur amb verb en present.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------5


3.4. Aspecte

Designa una categoria gramatical diferent de la de temps. Manifesta el punt

de vista des del qual el parlant considera l’acció expressada pel verb (acabada o en

el seu transcurs). Amb el morfema d’aspecte podem expressar que la idea del verb

ha seguit un procés acabat, amb un principi i un final: Només vam sortir un parell de

vegades.

O només que s’ha iniciat: El mercat era un bullit.

Segons l’aspecte trobem;

verbs perfectius - temps que indiquen anterioritat.

verbs imperfectius - indiquen simultaneïtat.

verbs incoatius - indiquen començament de l’acció. (segons Badia).

La major part dels autors tracten junts temps i aspecte. Deixant de banda

aquesta classificació, alguns pensen que l’aspecte és un tret redundant, ja que

temps considerats imperfectius es conjuguen a verbs presents i a l’inrevés; “plogué

tot el dia”.

Deixant de banda aquestes consideracions cal dir que l’aspecte no té

manifestació morfològica pròpia. Nosaltres, però, distingirem:

No aspecte vs. aspecte perfectiu vs. imperfectiu

Ho relacionem amb l’existència de perífrasis verbals que tenen dos valors:

aspectual i modal. (tot es relaciona perquè en realitat tot són problemes semàntics).

Perífrasi Verbal

El verb anteposat, a més de l’auxiliaritat, afegeix matisos de modalitat al grup

verbal. Badia les divideix per una funció gramatical comuna;

Perífrasis modals

D’obligació: haver de + inf. / caldre + inf. De probabilitat: deure + inf.

De possibilitat: poder + inf. D’aproximació: venir a + inf.

Perífrasis Aspectuals.

Valor progressiu - incoatiu > anar a + inf. / Començar a + inf.

Valor Duratiu: estar + gerundi / Anar + gerundi / Seguir + gerundi

Reiteratiu > tornar a + inf Valor Perfectiu: temporal > acabar de + inf.

Resolutiu > tenir + participi Consecutiu > quedar + participi

Resultatiu > estar + participi

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------6


3.5. Mode1

El morfema de mode expressa la manera com es realitza la idea expressada

pel verb. El mode és el principi de classificació dels verbs segons les diverses

maneres en què el parlant pot concebre i presentar el procés expressat pel verb.

Tradicionalment:

INDICATIU –realitat objectiva.

SUBJUNTIU —subjectivitat (realitat, desig, temor)

IMPERATIU —donem una ordre

Considerat, de vegades, un mode a banda, hi ha tendència d’incloure el

condicional dins l’indicatiu com un futur inactual, és a dir, no en el present sinó en el

futur.

L’ imperatiu sols existeix per a les segones persones, ja que la resta són

formes del subjuntiu. Segons Badia és una intensificació del subjuntiu desideratiu,

fins i tot es canvia per aquest en oració negativa. És incompatible amb l’estil

indirecte.

4. Les conjugacions

Tenim tres grups de conjugacions:

1a CONJUGACIÓ, acabats en –AR com el verb cant-ar. La major part són regulars.

2a CONJUGACIÓ, acabats en –ER, com el verb tém-er o en -RE, com perd-re.

Pràcticament tots són irregulars.

3a CONJUGACIÓ acabats en –IR, com el verb dorm-ir. Aquests verbs es conjuguen

com servir (incoatius; acabament en -eix.). La majoria de verbs de la tercera

conjugació són incoatius, de totes maneres, cal vigilar perquè n’hi ha alguns que no

ho són i també es conjuguen amb l’increment –EIX-.

Irregularitats ortogràfiques

Alguns verbs de la 1a conjugació canvien l’última consonant del lexema a

causa de la vocal que ve a continuació. Això passa en els verbs acabats en çar, jar,

car, gar. Canvien ç per g, c per qu i g per gu quan es troben davant les vocals e, i.

1 Per a alguns autors: modo.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------7


Així de començar tenim comences, de pujar, puges, de picar, piques i de regar,

regues.

De la 2a conjugació trobem els verbs jeure, treure i néixer, que tenen la

particularitat que quan la primera vocal del lexema és tònica s’escriu amb la vocal

que es pronuncia; i quan és àtona, amb a. Així jec es converteix en jaien, trec en

traiem, neixc en naixem.

De la 3a conjugació tenim els verbs tossir, cosir, collir i escopir (i derivats)

que tenen gairebé les mateixes condicions que abans; quan la vocal és tònica

s’escriu u i quan és àtona s’escriu o. D’aquesta manera de tossir, tus; de cosir, cus;

de collir, cull; i d’escopir, escup.

Alteracions en la terminació

a) Terminació 0 a la 1a persona del present d’indicatiu: quan un verb té una arrel o

lexema diferent del de l’infinitiu: Fer: jo faig. Voler: jo vull. Viure: visc poder:

puc. Veure: veig. Saber: sé. Anar: vaig. Haver: he. Conèixer: conec. Creure:

crec. Estar: estic. Vendre: venc.

b) Canvia de conjugació: alguns verbs canvien, en determinats temps, les

terminacions pròpies de la seva conjugació per les dels temps equivalents d’una

altra: Tenir i venir: tingués, vingués… (pret. imperfet subj.)

Tingueres, vingué… (pret. perfet ind.)

Tingut, vingut… (participi).

Estar: estigueres, estigué… (pret. perfet ind.)

Alteracions a l’arrel

a) La velarització: un nombre considerable de verbs (sobretot de la 2a conjugació)

tenen la 1a persona del present d’indicatiu acabada en so velar [k] (que

transcrivim ortogràficament –C). Com veurem més avall, aquest fet ens indica

que una sèrie de temps i formes verbals d’aquests verbs tenen el lexema o arrel

velaritzat (reforçat amb una velar: generalment –gu-).

caure: caic conèixer: conec aprendre: aprenc

estar: estic viure: visc venir: vinc.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------8


La particularitat més notable d’aquests verbs és que conserven el mateix

lexema (velaritzat: -C- / -GU-) en els temps següents.

b) Altres canvis a l’arrel: fixa’t en els canvis següents en els verbs acabats en –URE

(diftong + -RE):

· supressió de la u: riure – rient; coure — coent.

· canvi de u per i: caure—caient; creure—creient; seure—seient; treure—

traient; distreure—distraient; jeure—jaient; veure—veient.

· canvi de u per v: moure—movent; beure—movent; deure—devent; ploure—

plovent.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------9

Documents

22 - Tema 22: El verb. Morfologia verbal