28è Premi Castell de Barberà

conte i narració breu, poesia i microcontes

Organitza: Ajuntament de Barberà del Vallès

Edita: Ajuntament de Barberà del Vallès

Dibuix de la portada: Lluïsa Gallego i Andreu

Maquetació i coordinació : tuti Serveis Pedagògics

Impressió: Arts Gràfiques Cevagraf

Tel.93.586.11.45

1

CONTE I NARRACIÓ BREU

Grup A: Educació primària – Cicle inicial

• 1r premi: Paulina Hernández Calvo 7

• 2n premi: Dante Companys Aldeamil 9

• 3r premi: Alba Calderón 10

• 4t premi: Hèctor Rodríguez Gascón 11

Grup B: Educació primària – Cicle mitjà

• 1r premi: Judit Calderón Molina 11

• 2n premi: Adrián Maestre Martín 13

• 3r premi: Núria Nicolàs Castillo 14

• 4t premi: Matías Fumagalli 16

Grup C: Educació primària – Cicle superior

• 1r premi: Elisabeth Lozano Grau 17

• 2n premi: Alba Álvarez Galán 19

• 3r premi: Natàlia Morral Díez 25

2

• 4t premi: Pol Gómez 26

Grup D: Educació secundària obligatòria – 1r cicle

• 1r premi: Joan Gea Gonzàlez 27

Grup F: Educació tecnicoprofessional. Batxillerat

• 1r premi: Andrea Vicente Herreros 28

• 2n premi: Saray Espinosa Fernández 30

Grup G: Formació de persones adultes. Nivell instrumental. Curs de llengua oral i

escrita.

• 1r premi: Paquita Carretero 31

• 2n premi: Francisca Heredia Cortés 33

Grup H: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de formació i inserció

(PFI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà.

• 1r premi: Rosa Roldán Coello 36

• 2n premi: Joaquín Carmona Moreno 39

3

Grup I: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d'accés a cicles

formatius de grau superior i a la universitat, per a majors de 25 anys. Curs d'iniciació a

una llengua estrangera.

• 1r premi: Judith Argemí 45

• 2n premi: Anaïs Velasco 50

4

POESIA

Grup K: Educació primària – Cicle mitjà

• 1r premi: Hèctor Gómez Gallego 53

• 2n premi: Otto López Aliaga 54

• 3r premi: Ona Jiménez Ros 55

• 4t premi: Joel Perea Navarro 56

Grup L: Educació primària – Cicle superior

• 1r premi: Iker Lopera Cucurella 57

• 2n premi: Judith Bailén Lozano 58

• 3r premi: Ana Reyes Palma 61

• 4t premi: Joan Sánchez Lazo 62

Grup N: Educació tecnicoprofessional. Batxillerat

• 1r premi: Andrea Vicente Herreros 63

• 2n premi: Aria Valanch 66

5

GRUP P: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de qualificació

professional inicial (PQPI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau

mitjà.

• 1r premi: Adeel Shahbaz 68

• 2n premi: Imad Mouhou 69

6

MICROCONTES

GRUP S: Educació secundària obligatòria. Educació tecnicoprofessional. Batxillerat.

Programes de formació i inserció (PFI)

• 1r premi: Miguel Jiménez Moreno 70

• 2n premi: Andrea Vicente Herreros 70

7

A. CONTE I NARRACIÓ BREU

Grup A: Educació primària - Cicle inicial

EL NADAL DE L'ELENA Hi havia una vegada, una noia que es deia Elena i que tenia 16 anys. L'Elena vivia amb seus pares i a la seva habitació hi havia una biblioteca màgica. Quan l'Elena obria un llibre es ficava dintre d'ell. Una nit que no podia dormir, va agafar un llibre que es titulava "El Nadal de les fades". L'Elena va obrir el llibre i es va ficar dintre, el llibre la va portar a un món on tot estava ple de neu. - Guauu! - va exclamar l'Elena - On estic? Llavors una fada que passava per allà li va dir: - Ets al costat del castell de les fades, també li diuen el Castell de Barberà. - I tu qui ets? - va dir l'Elena. - Jo sóc una fada i em dic Sofia. - I tu qui ets? - va dir la fada. - Jo em dic Elena - Bonic nom! - va dir Sofia.

8

Sofia va convidar l'Elena a casa seva, allà totes dues van prendre xocolata calenteta i van jugar plegades. De sobte, l'Elena es va adonar que ja era tard i llavors va dir: - Ostres! Jo haig d'anar a casa perquè si trigo més el llibre no em deixarà tornar al meu món. - Hauràs de venir un altre dia per ensenyar-te l'arbre de les fades i et quedaràs a dormir a casa, tinc una llitera i podem dormir juntes - va proposar la Sofia. - T'ho prometo Sofia - va somriure l'Elena. La fada la va agafar de les mans i el llibre es va obrir. Llavors, l'Elena es va acomiadar de la fada i es va ficar dintre del llibre. Quan va arribar a casa va posar el llibre al seu lloc, es va ficar al llit i es va adormir. Conte contat, conte acabat! Paulina Hernández Calvo Escola Elisa Badia, 2n B 1r Premi

9

UNA NOVA ESPÈCIE D'ANIMAL PREHISTÒRIC Fa molts i molts anys, a l'època prehistòrica hi havia dos animals que eren una cérvola que es deia Aurora i un tigre dents de sabre que deia Charlie. Els dos eren amics i per la nit sempre sortien de casa sense que ningú els vigilés i jugaven a coses. Una nit quan l'Aurora es va despertar, el seu germà també es va despertar i llavors va seguir a l'Aurora. Quan van arribar, el germà va veure que la seva germana jugava amb el Charlie. El seu germà se'n va anar al seu poblet i li va dir al seu pare. El pare en sentir això va dir que quan arribés l'Aurora ja no sortiria de casa cap nit i el mateix va passar amb en Charlie. Quan els dos poblets sencers ho van saber van reclamar una guerra. Va haver-hi molts morts però en Charlie i l'Aurora van sobreviure i es van casar. Després d'uns quants anys van tindre un fill que era mig tigre dents de sabre mig cérvol. Llavors van decidir dir-li cérvol dents de sabre.

Dante Companys Aldeamil Escola Elisa Badia, 2n A

2n Premi

10

LA MEVA AMIGA S'HA CURAT Portava molts dies veient que passava una cosa molt estranya. Com que era estiu, cada matí, quan m'aixecava prop de les nou del matí, veia la meva veïna i amiga que esperava a la porta de casa seva. Ella plorava molt fluixet i després venia una ambulància i pujaven la seva mare i ella. Per la tarda tornaven amb ambulància i jo volia que es quedés al parc jugant amb mi i ella no volia. Així molts dies seguits. Moltes vegades quan tornava per la tarda vomitava al carrer i la seva mare l'agafava en braços. Un dia la vaig veure amb una gorra molt bonica i li havien tallat els cabells. Jo li vaig preguntar a la meva mare què li passava, per què plorava, per què no volia jugar al parc, ni venir amb mi, no volia ser la meva amiga… La meva mare em va dir que estava malalta i havia d'anar a l'hospital a curar-se i després quan tornava estava molt cansada i necessitava estar a casa però que sí que era amiga meva. Abans del Nadal la seva mare portava papers i parlava amb la meva mare. Jo vaig escoltar: s'ha curat. Des d'aquell dia la meva amiga ja torna a baixar al parc i juguem als gronxadors i abans la cuidaven els metges però ara qui la cuida sóc jo perquè per això és la meva amiga. Alba Calderón Escola Elisa Badia, 2n A 3r Premi

11

EL LLIBRE DE LA MÀGIA Hi havia una vegada un nen que va trobar un llibre màgic al forat d'un arbre. Al llegir el llibre es va convertir en un gnom. Es va adonar que els gnoms estimen els animals i la naturalesa, curant els animals quan estan ferits i tornant a plantar els arbres que s'han cremat. Però es va posar molt trist quan va descobrir que la majoria de tots els desastres que els passen als animals i al bosc són provocats pels humans i va voler ajudar perquè els homes respectessin més la natura. Va demanar ajuda al llibre i va aparèixer un drac que va ajudar els gnoms a viatjar per tots els boscos del món per ensenyar als humans a respectar la natura perquè si no cuiden els boscos i els animals, els homes no poden viure. Fi

Hèctor Rodríguez Gascón Escola Elisa Badia, 2n A

4t Premi Grup B: Educació primària - Cicle mitjà

LA CARTA DE LA MARE En Joan estimava molt la seva mare i no sabia com dir-li i com començar una carta: Cada matí quan et veig, miro la teva cara de felicitat...

12

La mare, sense voler, la va veure a sobre la taula i va pensar que a Joan se li havia oblidat tirar-la a la bústia i la va tirar ella. El carter, quan repartia les cartes, va veure que no posava cap adreça i la va posar a la primera bústia que va trobar. Així la carta va arribar a casa d'una senyora que no podia caminar, la va agafar i va escriure una altra frase. - Penso que ets les meves cames per arribar a l'infinit. I la va tirar a la bústia. I una altra vegada igual i ara va arribar a casa d'un senyor a qui li agradaven molt els gossos. - M’agrada acaronar el teu cabell de cotó com un núvol i menjar-me els teus petons tan tendres. I després la carta va anar una altra vegada a la bústia. Ara arribà a un nen que començava l'institut. - Sense la teva ajuda no trauria tan bones notes, moltes tardes estudies amb mi, em cuides quan estic malalt i cada dia em fas més feliç. En Joan, cansat de no trobar la seva carta, va preguntar a la seva mare i ella li ho va explicar. Va anar a buscar el carter, li va explicar on podia estar la carta i la va anar a buscar. El carter va donar la carta al Joan. En Joan va arribar a la seva casa: - Mare, mare, tinc una carta per a tu!

13

Entre tots havien escrit la millor carta per a la millor mare. A la carta posava: - Cada matí, quan et veig, miro la teva cara de felicitat. Penso que ets les meves cames per arribar a l'infinit. M'agrada acaronar el teu cabell de cotó com un núvol i menjar-me els teus petons tan tendres. Sense la teva ajuda no trauria tan bones notes, moltes tardes estudies amb mi, em cuides quan estic malalt i cada dia em fas més feliç. FI T’estimo mare.

Judit Calderón Molina Escola Elisa Badia, 4t A

1r Premi LA SARGANTANA QUE VOLIA SER UN DRAC Un dia, al meu jardí, quan estava netejant amb el meu pare, vaig veure una sargantana en un cau. El meu pare estava fent un forat i, sense voler, li va tallar la cua. Jo li vaig dir que volia aquella sargantana per cuidar-la. Li vaig comprar un terrari i li vaig posar de nom "Sargui". L'endemà vam veure una pel·lícula tots quatre: el meu pare, la meva mare, el meu germà i jo. La pel·lícula anava de dracs, la sargantana va alçar el cap i també va veure la pel·lícula sencera. Ara, la Sargui volia ser un drac!!! Amb ales, unes dents esmolades i amb un cos molt gran. Desitjava volar damunt dels núvols i sentir-se lliure volant per l'aire. Un altre dia vam veure una pel·lícula de

14

dinosaures. Llavors la Sargui... volia ser un d'ells!!! Si vèiem un reportatge de lleons doncs volia ser un lleó! No sé que li passava a la Sargui, potser no estava contenta amb ella mateixa? Potser creia que per ser més petita no podia ser intel·ligent? A la tarda, vam anar al parc a berenar perquè la Sargui volia prendre una mica el sol, mentre s’engolia les seves delicioses mosques fregidetes, vaig parlar molt seriosament amb ella. Li vaig explicar que el fet de ser petit no volia dir res, que havia de saber treure profit de les coses bones, rebutjar les dolentes i aprendre a estimar-se tal com era. Ara, quan la Sargui i jo veiem la televisió junts, ens imaginem que som els personatges, però només per divertir-nos. PATATIM, PATATAM aquesta història s'ha acabat!!!

Adrián Maestre Martín Escola Elisa Badia, 4t A

2n Premi L'ARTISTA DELS QUADRES VIUS. No fa molt de temps, un nen que es deia Roger volia ser artista. Ell tenia 10 anys i semblava un nen normal com tu i com jo, però era un nen molt especial. Un dia va començar a dibuixar: una muntanya, una casa, un llac, una ciutat, un riu, etc , i li va agradar molt fer d'artista. Observant els seus quadres va veure que una ciutat que va dibuixar va començar a moure's. Primer les persones

15

i després les llums. En Roger es va quedar bocabadat, però va reaccionar ràpidament i va intentar comunicar-se amb elles: -Hola, hola! Algú em sent? Una noia va respondre: -Sí, jo et sento. Em dic Maria, i tu qui ets? -Jo em dic Roger i tinc 10 anys. Com és que us moveu? -I per què no m'he de moure? Tu també et mous! En Roger va pensar que estava somiant i va decidir que necessitava anar a dormir. Al dia següent en Roger va veure que tot seguia igual. El quadre estava quiet, però va sentir la veu de la Maria: -Ei, Roger! Posa't pintura al dit i toca el quadre. El Roger ho va fer i... màgia! Va funcionar! La ciutat va tornar a moure's. Quan es van veure es van posar molt contents. La Maria li va dir: -Vull que vinguis a descobrir la ciutat, vinga vine! -D'acord, hi aniré amb tu - va respondre en Roger. Va entrar, van veure un bosc i es van posar a jugar i a jugar... En Roger volia sortir ja del quadre, perquè era l'hora d'anar a l'escola però no sabien com fer-ho. Després de pensar-ho molta estona van descobrir que havien d'agafar les pintures, però estaven fora. No sabien com sortir i llavors van veure una fletxa que deia "Sortida". La van seguir i van arribar a una cova. Per travessar la cova havien de superar 7 proves. Ho van saber perquè un noi els estava esperant i els ho va dir.

16

1- A la primera prova havien de donar 5 voltes sobre si mateixos en 5 segons. 2- A la segona prova havien de fer 1.000 m. caminant en un 1 hora. 3- Menjar-se 40 flors de foc en 5 minuts. 4- Estar sense respirar 2 minuts. 5- Resoldre 5 endevinalles en 1 minut. 6- Beure's 40 gots d'aigua en el mínim de temps. 7- Passar per un fil a 90 metres del terra. I, amb molt d'esforç, ho van aconseguir!!!. Quan van superar les proves el Roger va caure a les pintures. Havia d'agafar-les per tornar a ser un nen normal i no seguir sent un dibuix. Des d'aquell dia, els companys d’en Roger veien al pati de l'escola una nena divertida que jugava molt amb ell. Com us podeu imaginar... era la Maria! I van decidir que serien amics per sempre anant d'una ciutat a l'altra.

Núria Nicolàs Castillo Escola Elisa Badia, 4t B

3r Premi LA VIDA DELS CONTES Hi havia una vegada un home a qui li agradaven molt els contes. Un dia va llegir un conte que tractava de la vida salvatge. El segon dia va llegir un conte de cotxes. Tots els dies llegia 3 hores.

17

Però l'altre dia va sortir a fora per passejar pel bosc. Va veure molts animals. Tots els dies, a partir d'aquell moment, per la nit corria molt i pel dia llegia tot un llibre de cent pàgines. Una de les nits va sortir a sopar amb seu amic Ramon. Els dos van menjar en un restaurant que era molt elegant que es deia La Via Làctia. El restaurant era molt bonic però molt bonic. Al sortir del restaurant es van trobar davant d'una gruta gegant. Van entrar i es van trobar molts llibres, contes i còmics. Tot aquest tresor el protegia un nen que es deia Matías. Els estava protegint amb uns botons màgics que estaven a terra. Sense voler van polsar uns dels botons i van sortir fletxes. Quin ensurt! L'home i el Ramon van explicar al Matías que ells llegien molt i tractaven molt bé els llibres. Es van fer amics. Des d'aquest moment van anar allà pels contes i van llegir junts a la gruta. Convideu a qui tracti bé els contes i li agradi llegir.

Matías Fumagalli Escola Miquel Martí i Pol, 3r B

4t Premi

Grup C: Educació primària – Cicle superior

UNA HISTÒRIA DIFERENT Haig de fer un conte per l'escola i no em ve res al cap. Li he dit a la mare que em passa molts cops això d'intentar escriure i que no em vingui res al cap. Resulta que és per demà. Estic

18

amoïnada. Són ja les vuit del vespre i encara no hi tinc res de res. No em ve la inspiració. La mare m'ha dit que tanqui els ulls que ja m'arribarà. -És qüestió de temps! (diu la mare somrient) He estat pensant moltes històries, com per exemple: Una nena que li agradava observar tot el que passava per la finestra, però un dia, com que feia boira, es va posar a fer un dibuix i no li venia la inspiració; la seva mare li va dir que tanqués els ulls i que ja li vindria. Una història d'un nen molt creatiu amb la fusta, que un dia va fer una caseta d'ocells molt maca encara que ell es pensava que cap ocell voldria viure a la seva casa perquè era massa petita; poc temps després, un ocellet va formar allà la seva família. Aquesta no m'acabava de fer el pes! Una altra d'un ratolí que no és un ratolí animal, sinó un ratolí d'ordinador. Aleshores la mare m'ha dit que li recordava a un acudit; així doncs aquesta idea no l'he trobat del tot bona. Després he pensat una d'en Hansel i la Grettel que vivien a la ciutat, però després me n’he recordat que ja existia un conte semblant. Tot el que penso, escric o dic, absolutament tot, no m'agrada. Van passant les hores, els minuts, els segons i jo encara aquí amb els ulls tancats intentant pensar una història per demà. Porto quasi bé tota la tarda i encara no tinc res de res. En algun moment fins i tot he arribat a pensar que la inspiració em té mania.

19

Són dos quarts de nou del vespre i estic pensant que necessito una història ja! No demano una història de l'altre món, simplement demano una història que tingui cap i peus i que m'agradi. No sabia que això d'escriure una història fos tan i tan difícil. Segur que demà al matí quan em llevi se me n'ocorrerà una de ben bona. S'ha de tenir esperança en un mateix. La inspiració ja em trobarà; jo l'he buscada per tot arreu i no l'he trobada. Cap a l'hora de sopar se m'ha acudit que cadascú de la família em digués una paraula i amb aquestes paraules intentar fer una història. La idea no ha sigut del tot bona perquè per fer una història amb un jersei, un ara no i un cap ho tenia difícil. M'acabo d'adonar que us acabo d'explicar la meva història...Ups...!!!

Elisabeth Lozano Grau Escola Can Serra, 6è A

1r Premi LA KAYLA I LES NOVES TECNOLOGIES Era un dia calorós d'estiu. La Kayla es disposava a agafar un avió acompanyada de la seva mare. Se n’anaven de viatge a Barberà del Vallés. La Kayla era d'Egipte. S'havia traslladat perquè el seu pare estava de viatge de negocis. Kayla significa ram de llorers. La Kayla era una nena amb cabells

20

castanys com una rajola de xocolata, els seus ulls eren d'un color marró fosc quasi negre com la nit i sempre duia posat un vestit llarg amb unes sabates de color groc.

Era el seu primer dia d'escola a l'escola Can Serra, on els nens no podien passar ni un segon sense el mòbil, tauleta, etc... El seu professor Ruften Ruften la va presentar davant la seva classe:

- Nens, aquesta es la vostra nova companya Kayla, espero que la tracteu bé - va dir.

- Xavi, vols parar atenció i deixar el mòbil?

Una vegada dit allò el professor va agafar tots els mòbils que els alumnes estaven utilitzant.

- No, si us plau, no ens treguis el mòbil! - va dir la Mariam.

- Això, això!!! - va dir en Pep.

La Kayla estava sorpresa de com els nens i les nenes no podien viure sense el mòbil.

Va arribar l'hora del pati i la Kayla es va asseure en un banc i una nena li va preguntar:

- Puc seure al teu costat?

- I tant que sí!

- Per cert, em dic Míriam. Sóc la germana petita de la Mariam.

- Jo em dic Kayla.

- Ja ho sé, ets la nova.

21

- Tu te n'has adonat que els nens i les nenes estan tot el dia amb aparells tecnològics?

- Sí, tenen una obsessió increïble...

La Kayla va seguir parlant amb la seva nova amiga Míriam fins que l'hora del pati es va acabar.

- Nens, qui vol ser el protagonista de la classe? - va dir el professor.

- Què és això? - va preguntar la Kayla.

- És una assignatura en la que els nens han de fer un treball sobre el tema que ells vulguin.

- Doncs jo vull ser la protagonista - va dir la Kayla a l'instant.

En arribar a casa seva, la Kayla es va tancar a la seva habitació i es va posar a pensar sobre què podia fer el treball. Quan de sobte:

- Ja ho tinc! Ja que els nens no poden parar ni un segon sense el mòbil puc aprofitar la setmana que ens anem de colònies i puc proposar als meus companys si són capaços d'estar una setmana sense el mòbil ni altres aparells electrònics.

L'endemà al arribar a classe, la Kayla va dir el tema del seu projecte davant de tothom.

- Jo ho faré!!! - va dir la Míriam.

- Bé, si la meva germana petita pot jo també - va dir la Mariam.

- Jo també ho intentaré! - va dir el Xavi.

I així fins que ho va fer tota la classe. La Kayla estava molt emocionada que tots els seus companys de classe volguessin fer el seu projecte.

22

I així van anant passant els dies fins que van arribar els dies de les colònies. Tota la classe va pujar a l'autocar per parelles, la Kayla anava amb la Míriam: - Avui és el teu dia!-li va dir.

- Ja ho sé, quan arribem el professor registrarà els alumnes encara que el col·legi va enviar una carta als pares dient que no es podien portar aparells electrònics de cap mena.

- M'agrada molt la teva idea. Encara que sigui molt difícil estar una setmana sense mòbil - va dir en Pep.

- Ja hem arribat! - va exclamar el professor.

- Agafeu-ho tot, que després haig de marxar - va dir el conductor.

Al baixar de l'autocar el professor va dir:

- Aquí es on passarem la setmana. Espero que la trobeu bé i ara, si us plau, poseu-vos en fila que aniré passant d'un en d'un per veure si porteu aparells tecnològics.

Llavors van aparèixer els monitors de les colònies:

- Hola nens! Jo sóc en Pere i ella és la Sílvia. Serem els vostres monitors d'aquestes colònies.

- Hola!!! - vam dir tots alhora.

- Hem sentit dir que hi ha una nena d'aquesta classe que esta fent un projecte d'estar una setmana sense aparells tecnològics! Qui és?

- Sóc jo - va dir la Kayla.

23

- Ens ha agradat molt la teva idea i hem decidit que el teu professor i nosaltres també ho hauríem de fer.

- De debò? - va dir la Kayla.

- Sí!

Va arribar la nit i tots es van anar a dormir. L'endemà la Kayla es va aixecar una mica abans i es va sorprendre de lo relaxats que estaven tots els seus companys i companyes sense cap aparell. Quan la Míriam es va despertar, va veure que la seva amiga Kayla ja estava aixecada i preparada per esmorzar.

- Mira quina tranquil·litat! - va dir la Míriam.

- Quin ensurt m'has donat!

- Ho sento - es va disculpar.

- Quin silenci!

- Ja ho pots ben dir!

De sobte, es va despertar tothom:

- Bon dia a tothom! - va dir la Sílvia.

- Bon dia - van dir tots els nens alhora.

A l'hora d'esmorzar els nens parlaven, no a partir de missatges sinó a partir de converses reals que sortien de les seves boques.

24

Els dies van anant passant fins que va arribar l'hora de marxar a casa. Els nens es van acomiadar dels seus monitors i van tornar a pujar a l'autocar. Tots els nens es van quedar adormits de tan esgotats com estaven. En arribar a Barberà del Vallès, tots els pares estaven esperant els nens amb il·lusió. Els nens van dir als seus pares que la Kayla els havia ajudat amb la seva obsessió pels mòbils i maquinetes. Això va anar passant de persona en persona fins que fins i tot es va arribar a assabentar l'alcaldessa del poble i per això va decidir donar un premi a la Kayla, la nena que va arribar a convèncer els seus companys d'escola que no han d'estar tot el dia amb maquinetes sinó fent deures i jugant com nens que són.

Ja sabeu nens, feu com la Kayla, encara que la tecnologia ens obre un món de coneixements no fem que ens tanqui el gaudir de les meravelles que ens ofereix el nostre món

Alba Álvarez Galán Escola Can Serra, 5è A

2n Premi

25

LA PANTERA I L’OCELL Fa molt i molt de temps, quan els animals parlaven i les pedres volaven, una pantera, molt curiosa i descreguda, es deixava guiar per si mateixa recorrent tota la selva. De cop i volta, començà a trepitjar sorra, i sorra, i més sorra! Cada vegada s'anava fent més fina. La pantera, encuriosida, finalment va arribar al desert, mirà al seu voltant, i només hi havia sorra, i sorra, i més sorra! Feia un sol espantós, i per molt que caminava no trobava ni menjar ni aigua: estava perduda! Abatuda per la set i la gana, pensà que havia arribat la seva fi. De sobte, sentí un ocellet petitó que voletejava per allà, es va acostar i preguntà: - Què fa una pantera com tu enmig del desert? - Estic perduda! No se com tornar a la selva! - Doncs... jo t'ajudaré! - Tu?! Un ocellet tan petit i fràgil ajudar-me a mi: una pantera forta i negra? No em facis riure! - Doncs sí! I si no t'ho creus, segueix-me! La pantera no tenia on triar, i seguí l'ocellet que la portà fins la selva. - Gràcies ocellet, no t'oblidaré mai!! M'has salvat la vida! Els dos, que ja eren amics, se n'anaren pel seu compte. Una nit, al cap de dos mesos, l'ocellet, estava tranquil·lament a la vora del riu, quan de lluny, un mussol l'assetjava amb el seu vol. Sort va tenir l'ocell de que la pantera passegés per allà la vora.

26

Quan la pantera se’n va adonar, el mussol ja s'apropava, i just en el moment en que el mussol es disposava a atacar, la pantera va sortir del seu amagatall i va rugir molt i molt fort. El mussol, espantat, se'n va anar volant, i d'aquesta manera, la pantera li va tornar el favor a l'ocellet. Qui bé fa, bé rep.

Natàlia Morral Diez Escola Can Serra, 5è B

3r Premi LA TORTUGA DE NÚVOL Hi havia una vegada un nen que es deia Ivan. L’Ivan té 10 anys, i li agraden els núvols perquè el cel està ple de núvols, d’animals, de persones, grans, petites, fosques, clares... Un dia l’Ivan anava a buscar aigua al riu petit, va veure una gàbia, a la gàbia hi havia un núvol amb forma de tortuga, a sota de la gàbia hi havia una escala. Va agafar l'escala i va pujar a dalt, va veure la tortuga, va obrir la gàbia, la va agafar i la va deixar lliure, i se sentia molt feliç i volava, volava i volava. L’Ivan va baixar i se'n va anar al seu poble, feliç perquè havia tocat un núvol, ja que a ell li agradaven molt els núvols. FI

Pol Gómez Escola Can Serra, 6è B

4t Premi

27

Grup D: Educació secundària obligatòria - 1r cicle

EL DESNONAMENT

Em dic Ahmed, tinc set anys i sóc musulmà. Visc a Barcelona, a Nou Barris. Vam venir a viure a Catalunya des del Marroc fa quatre anys. Vaig a l'escola, tinc molts amics i m'agrada parlar català. Vivim a un pis d'uns trenta metres quadrats. El pis només té un bany, una cuina, un petit rentador i un menjador on dormim els meus pares i jo. Els meus pares són a l'atur i surten cada dia a buscar feina. Últimament els meus pares estan més tristos i gairebé no riuen (hi ha dies que fins i tot ploren) però ells no em volen dir el per què ploren, diuen que no ho entendria. Avui quan hem sortit de l'escola hem anat a casa de l'àvia. Portem cinc dies anant-hi. Avui els he preguntat per què no anàvem a casa i ells m'han respost que no hi podrem anar mai més, que no poden pagar la hipoteca, jo els he dit que la podríem pagar amb els meus set euros que tinc estalviats però ells m'han dit que no.

És hivern i fa molt fred a casa l’àvia, no hi ha calefacció. L'àvia és molt bona encara que trobo a faltar casa meva, perquè la casa de cadascú és l'únic lloc on una família pot ser feliç. M'he assabentat que hi ha algunes cases buides on no hi viu ningú, ho veig molt injust. Les cases són construïdes per ser habitades no per fer bonic. Espero que tot s'arregli aviat.

Joan Gea Gonzàlez Institut La Romànica, 1r E

1r Premi

28

Grup F: Educació tecnicoprofessional. Batxillerat.

EL TREN DE LA VIDA Em sentia cansada, trista, resignada. Milers de pensament inoportuns se'm passaven pel cap. Ho faig o no ho faig? - pensava. Per què viure d'aquesta manera? La fatiga i la pressió inundaven les meves venes, fent així que revisquessin les poques ganes de continuar. El sentiment d'estar morta per dins i viva per fora. De somriure quan vols plorar, d'estimar quan vols odiar i d'abraçar quan vols pegar. Aquelles ganes inútils de voler deixar-ho tot milers de vegades i pensar i reflexionar, i tornar a la mateixa situació. Seria aquest el moment de fer-ho? Un mareig va inundar el meu cap i, amb ell, una sensació que mai abans havia sentit. Què m'està passant? On sóc? Un lloc tenebrós, ple de penúria, de tristesa, de foscor. La boira espessa impactava les meves rosades galtes. Una sensació de calfred em va traspassar. Era una ciutat morta, una ciutat silenciosa. Em costava caminar per tota aquella sorra. Milers d'arbres, xiprers penso que eren, cobrien tota la fosca ciutat. Un mussol em mirava fixament mentre anava passant el que seria durant un temps interminable la casa d'aquells que allà baix resideixen. La por m'asfixiava, no hi havia ningú, jo sola estava en un món que no em pertanyia. Un món al que podia haver arribat abans si jo ho hagués volgut. Les llàgrimes em queien per sobre dels secs llavis, volia marxar d’allà però no hi veia sortida.

29

Una brisa d'aire fresc em va recórrer el cos i vaig notar una presència. Els meus crits no feien que marxés i va començar a parlar: "Les ànimes que aquí residim estem per ajudar aquells que, com tu, volen deixar de lluitar. Aquí només tindries un lloc a la secció de perdedors, dels perdedors que no han sabut guanyar a la vida. Motiva't, busca nous reptes, sigues feliç, només ho sabràs quan et sembli que estàs somiant. No et queixis, pensa, estima, valora, fes allò que t'agradi i deixa't estimar. Viu i gaudeix que ja t'arribarà l'hora, tothom arriba aquí i aleshores no voldràs venir". La meva por va començar a desaparèixer, aquella ànima va aconseguir donar-me l'impuls esperançador que jo necessitava. La vaig intentar seguir i vaig arribar a una estació. Milers d'elles baixaven, la vaig perdre de vista, li volia donar les gràcies. Em dolia l'ànima, la meva. Vaig córrer durant hores, totes semblaven igual, ella no apareixia i jo no sabia com marxar. Vaig decidir tornar a l'estació. Vaig mirar els horaris dels trens i vaig buscar aquell que posés alguna cosa similar a: LÍNIA 2 AMB DESTÍ A LA VIDA. Em va sorprendre veure que cada minut en passava un. Cada minut en passava un perquè la vida està plena d'oportunitats a les que sempre et pots aferrar i jo no ho vaig dubtar, vaig pujar al primer que va passar. Quan vaig seure vaig pensar quan trigaria fins a arribar a casa de nou, però la son i el cansament van poder amb mi. Avui encara recordo que vaig dormir, vaig dormir i vaig somiar amb el que l'ànima em va dir: EL MILLOR ENCARA ESTÀ PER VENIR.

Andrea Vicente Herreros Institut La Romànica, 1r Batxillerat

1r Premi

30

UN AMOR QUE SEMBLAVA IMPOSSIBLE Hi havia una vegada, a una petita illa de Nova Zelanda, una família molt curiosa. Aquesta família era composada per kiwis, petits ocells tímids i sense ales que només sortien a la nit per caçar insectes o buscar fruita. Compartien hàbitat amb els albatros, les aus marines més grans que es coneixen. A la zona sud, trobem la Vipo, una kiwi de quatre anys, i en Port, el seu marit kiwi. Tenien dos fills, la Lunt i en Huer. Un dia, la Lunt va conèixer el seu veí i va enamorar-se d'ell. Tot semblava anar bé, però hi havia un problema: el seu veí era un albatros. Quan es va saber la notícia, va haver-hi un gran rebombori al barri i els seus pares van fer-la fora de casa. Ella, sense saber ben bé què fer, va anar en busca del seu amat. - M'han fet fora de casa, no accepten la nostra relació – va murmurar la Lunt, amb la veu plorosa. - Queda't avui a dormir a casa meva, ja saps que als meus pares no els importa que tu siguis una kiwi – va contestar ell. I així, la Lunt va passar tres dies molt trista, perquè s'estimava molt la seva família i no volia estar barallada amb ells. - Mare, farem una cosa: aniré amb el meu xicot a casa i el coneixereu, després ja el jutjareu - va dir-li a la mare per telèfon. - D'acord, filla.

31

Al cap de dos dies, els pares van conèixer a l'albatros i van veure que era molt simpàtic i humil. Van acceptar-lo com un més, perquè es van adonar que no havien de diferenciar els altres per la seva mida, el seu color o la seva raça, ja que per dins tots eren iguals.

Saray Espinosa Fernández Institut La Romànica, 1r Batxillerat

2n Premi

Grup G: Formació de persones adultes. Nivell instrumental. Curs de llengua oral i escrita.

NEANDERTALES Y CROMAÑONES.

En la época del paleolítico, cuando Europa estaba dominada por los glaciares, vivió nuestro personaje. Ella es "AYLA", una niña de unos cinco años. Su primer recuerdo es un terrible terremoto: la tierra tiembla y se traga a toda su familia. Vagó sola durante días y días casi muerta de hambre, cuando la encuentra un grupo que se compadece de ella. La cuida una mujer que al parecer es la curandera. Esta mujer seria la que, con el tiempo, le enseñaría a conocer las hierbas medicinales.

32

Estas personas son diferentes, la niña no entiende nada: se expresan por señas y sonidos guturales. Para ellos Ayla es rara, fea y larguirucha. Hay algunos que no la aceptan. A pesar de sentirse diferente, se integra en el grupo. AYLA tiene inquietudes, curiosidad por todo lo que la rodea. Las mujeres de la tribu tienen vetadas la caza y la pesca. AYLA, a escondidas, aprende a cazar pequeñas piezas como conejos, perdices, etc. sin ayuda.

Pasa el tiempo, se hace mujer con aproximadamente diez o doce años para ella no habrá pareja puesto que para "Ellos" es fea y desgarbada. Hay un tipo que la odia y sólo por hacerle daño la viola y ella se somete; tal y como le han enseñado: las hembras tienen que obedecer a todas las necesidades del macho. Queda preñada y cuando nace su hijo todos creen que es un monstruo, pero ella lucha por él, y logra así que no lo sacrifiquen.

AYLA continúa cazando a escondidas y cuando muere la curandera, ella queda expulsada de la tribu sin posibilidad de volver y sin su hijo. AYLA, gracias a que conoce las hierbas y que sabe cazar, sobrevive con muchas dificultades, pero tiene que aprender a cazar animales grandes para no morir de frío.

Algún día, después de sobrevivir unos años sola, encontrará a los de su raza y tendrá que aprender a hablar y expresarse como ellos, pero también les hará saber que esos otros "seres" que para ellos son sólo animales, también son inteligentes, que tienen sentimientos y que también son humanos.

33

Algún día, aunque ellos aun no lo saben, esa especie se extinguirá y solo quedarán como humanos los que como AYLA quizá por curiosidad o porque su cerebro estaba más evolucionado fueron adaptándose y dominando su entorno.

Y yo me pregunto, ¿no tendremos nosotros también "genes" de aquellos antepasados?

Paquita Carretero CFA BARBERÀ 1r Premi

FUGAZ...

Había una estrella llamada Fugaz, era la más revoltosa de todas, nunca estaba quieta, no paraba ni un instante, siempre andaba correteando arriba y abajo, por todo el cielo. Era la estrella más alegre de todas, siempre haciendo sonreír a todas las demás. Era tan alegre que incluso su brillo era diferente al del resto. Ella pertenecía a una familia de estrellas que eran las que vivían más cerca de la tierra.

Un día, mientras corría por todo el cielo escuchó un ruido lejano. Algo diferente, algo que jamás había oído. Intrigada, se acercó y pudo oír unas voces que llamaron todavía más su atención. Lo que oyó la dejó tan fascinada que se dirigió rápidamente en busca de alguien que pudiese resolver sus preguntas y un segundo después andaba en busca de la estrella

34

del norte, la estrella más anciana en todo el firmamento y también la más sabia. Al llegar le dijo: -¿Tía, necesito que me ayude, qué son esas voces que se oyen ahí abajo? Y la estrella del norte le dijo mientras reía: -¿Eso fugaz? ¡Eso que escuchas son los hombres! -¿Los hombres? Nunca había oído esa palabra... ¿Y quién son los hombres?

La anciana estrella le explicó todo sobre ellos y le dijo que, cuando se enamoran, muchas de sus promesas de amor las hacían con ellas por testigo y que muchos otros pedían deseos mientras las observaban, porque veían en su resplandor algo tan maravilloso, misterioso y a la vez tan bello, que pensaban que eran mágicas. Después de oír todo esto, Fugaz estaba tan emocionada que no podía parar quieta ni un segundo. Pensaba en cómo serían, en cómo amaban. Y muy nerviosa le dijo a Norte: -Tía, ¡Quiero ver al hombre!. Dígame, ¿¡Qué debo hacer!? -No quieras correr tanto Fugaz, tranquilízate. Desgraciadamente eso no puede ser. Ellos viven bajo el cielo, lejos, muy lejos de nuestro hogar. -¡Pero yo quiero verlos! Estaría dispuesto a todo! -Lo siento pero no puedo ayudarte. Al oír esto, el ánimo de la pequeña estrella se apagó y también lo hizo así su luz, pues deseaba más que nada en el mundo, poder ver al hombre. Siempre andaba tras cualquier indicio de ellos, surcando el cielo.

Cada vez deseaba más y más poder verlos y esto la entristecía, y cada día su luz se iba apagando un poco más. Al ver esto la anciana estrella del norte se acerco y le dijo: -¿Recuerdas que dijiste que estarías dispuesta a todo por ver al hombre? Existe una

35

manera, pero no podrás volver con nosotras jamás, te quedaras allí, para siempre. Fugaz lo pensó, pensó en su familia y en todos sus amigos y en el precio de no volver a verles. Pero a pesar de todo su respuesta fue "Sí". La anciana muy apenada dijo: -Sabía que dirías eso y sé que es lo que debes hacer, porque de lo contrario, el ansia por cumplir tu sueño acabaría consumiéndote y apagándote. Si quieres ir con ellos, solo debes desearlo con todo tu corazón y brillar con más fuerza de la que jamás lo hayas hecho... Tu deseo en tu corazón te llevara allí donde quieres ir. Y así lo hizo, lo deseó con todo su corazón y en un instante corría tan aprisa que ni ella podía controlarlo... Caía y mientras fue cayendo podía ver cómo eran las flores, las aves, los animales, los niños y dirigiéndose al mar vio una pareja de enamorados jurándose amor eterno. Y viéndose morir pensó "valió la pena". En ese momento Dios, al ver la pasión y bondad de la pequeña estrella, se compadeció de ella y al tocar ésta el agua, se convirtió en algo nuevo, una estrella de mar.

Francisca Heredia Cortés CFA BARBERÀ 2n Premi

36

Grup H: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de formació i inserció (PFI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà. TANCANT ELS ULLS Vaig tancar els ulls, una gota de color vermell i un suau gemec es van perdre en la solitud de la nit. Eren les quatre de la matinada d'un gèlid dissabte de gener. Al carrer, només passava de tant en tant algun cotxe ple de joves amb la música una mica massa alta i alguna copa de més. Les poques llums que brillaven en els pisos on encara quedaven insomnes enganxats a la videoconsola o consumidors de programes nocturns de televisió, donaven un aspecte estrany a l’avinguda principal. Semblava un trencaclosques incomplert. Però el carreró on jo em trobava estava molt més fosc i solitari; era una d’aquelles zones que per intuïció, la gent amb seny evita a segons quines hores. El problema és que a mi ja no em quedava ni sentit comú ni por, estava segura que era el resultat d'una existència trista i buida. Per això buscava algú amb ganes de passar una bona estona amb mi, i aquesta nit l'havia trobat.

37

L'esperava asseguda de forma distreta al capó del seu tot terreny, conscient que no trigaria en apropar-se a mi. Era molt més alt que jo, moreno, guapo... Volia tornar a veure'l alguna altra vegada, encara que tampoc estava massa preocupada. Em va abraçar. El seu cos desprenia una calor de benvinguda en una nit tan freda. No vaig refusar el seus llavis quan em va robar un petó, ben al contrari, enredant els meus dits en els suaus cabells que li queien per sobre del coll alt del seu jersei, el vaig apropar més a mi, convertint el contacte en una baralla de voluntats i desitjos irracionals. Es va apartar un segon mirant-me sorprès, amb la respiració agitada. Jo somreia divertida per la situació, acariciant innocentment amb el dit la línia del seu mentó, baixant-lo lentament pel coll, apartant amb calma els nusos de llana que el protegien del vent gelat. Vaig sentir perfectament el calfred que el va recórrer. Apropant-me una mica més a ell, conscient de la seva olor barrejada amb el perfum que s'havia posat aquella tarda, no podia fer una altra cosa que tancar els ulls deixant-me anar, clavant els meus ullals a la vena que em cridava feia estona mentre el mantenia fèrriament agafat per l'espatlla i el cabell. No es va resistir gaire, de fet, de seguida es va relaxar als meus braços, desmanegat, mentre amb cada glop de líquid tebi de regust metàl·lic, rebia a la meva ment imatges de la seva vida, com flaixos. De cop era un nen, després un adolescent a l'institut, els seus pares, els germans, els amics, el primer amor, com va patir quan aquest el va deixar... No només m'alimentava de la sang, també m'impregnava de l'ànima, els records i els sentiments. Mentre ell es sentia més relaxat a la vegada que feble, jo m'omplia de vida. Tenia a les meves mans la decisió de deixar-lo viure o portar-lo a una foscor definitiva i sense retorn. Em vaig forçar a parar per pensar què volia fer, ell m'agradava i després de viure la seva vida a través de la seva sang, encara em resultava més atractiva la idea de trobar-lo de nou. Ho sabia tot d'ell, on vivia, la

38

seva feina, les aficions. A partir d'aquell moment a ell sempre li faltaria alguna cosa, em buscaria sense saber-ho i no recordaria res del que va passar després dels petons abans que el mossegués. Obrint la boca, llepant el fil vermell que relliscava cap avall, vaig tancar las dues puncions que li havia fet abans. El cap li queia enrere i respirava de manera superficial, però estava ben viu. Apropant-me a l'orella, xiuxiuejant el que jo volia que recordés, encara que una bona part era mentida, li vaig prometre que ens tornaríem a trobar. El primer raig de llum del sol es va colar per la finestra del cotxe aquell matí de diumenge. Feia molt de fred, tenia les mans, el nas i altres parts del cos que quasi bé no sentia, gelades. Tremolant va manipular com va poder el botó de l’aire calent intentant entrar en calor. Quant temps s’havia adormit? No estava segur. Recordava la nit, la bonica noia rossa, segurament el seu cap era un caos a causa de les copes que van prendre junts i les hores boges que van passar... On? No ho recordava bé, massa gintònics. Trobant-se una mica millor, va posar el motor en marxa i el seu soroll el va fer somriure. Aquell cotxe mai el deixava tirat. De sobte, va tenir la sensació que l’observaven, va mirar per la finestra, però no hi va veure res, així que va posar la primera mentre negava amb el cap, dient-se que necessitava dormir més. Tenint en compte el seu estat d'esgotament, segurament ho faria la resta del dia.

39

A la finestra d'un apartament proper, una delicada mà subjectava una cortina amb molta cura de que el sol del matí no la toqués. Un parell d'ulls del color del mar observaven el quatre per quatre negre que començava a moure's carrer avall. Deixant la tela, va donar mitja volta endinsant-se al pis, camí de l’habitació amb un somriure pintat a la cara. Era hora de dormir, era hora de somiar. Rosa Roldán Coello CFA BARBERÀ 1r Premi CASTRO S'ha despertat a una habitació petita, humida i fosca. Només es filtra un raig de llum per les esquerdes de la porta; té la sensació d'estar ficat en un soterrani. L'oficial Castro és el més avançat de l'acadèmia de policia, però sempre té moltes ganes d'ascendir en la seva professió. El lloc on viu li dóna la idea i les ganes de lluitar contra el gihadisme, ja que Ceuta era i és el bressol dels gihadistes més radicals. Encara que és el millor del seu esquadró, es veu emmanillat, retingut i molt adolorit. Comença a recordar tota l'operació que el duu a la situació on ara es troba. El fort cop que li han donat al cap l'ha deixat inconscient i somnolent. Recorda la seva missió: capturar i interrogar el cap del grup gihadista, culpable del reclutament de nois i noies, joves normalment amb una mala vida i amb creences religioses radicals. Les víctimes

40

perfectes per en Hakim, el cap de l'organització terrorista. El comandant Martínez cita a Castro per donar-li les ordres: -Tenim la ubicació d'en Hakim i hem d'actuar d'immediat si volem tenir èxit. Té cinc nois que vol emportar-se a Iraq perquè formin part del grup terrorista i tenim ordres de tornar-los a les seves famílies. El comandant Martínez és un home d'uns cinquanta-sis anys, canós, fort, però en la seva mirada, d'ulls clars i celles frondoses, es percep el seu esgotament en aquesta lluita que mai s'atura. - El pla? - pregunta ràpidament Castro. - Està ben protegit, necessitem tot l'equip. - No es preocupi, ja estan informats. Per Castro, el seu equip és el més important, estan experimentats en combat i en tot tipus d'armament. - Perfecte, Hakim es troba al nord de Ceuta, en una petita casa apartada de la ciutat. Tenim del nostre costat la vegetació. Actuarem aquesta mateixa nit. - Afirmatiu comandant. - Li passo les coordenades de la ubicació i reculli tot l'equip que li sigui necessari. - D'acord. L'informaré quan acabi la missió.

41

Castro recorre tot el centre d'operacions, una sala molt tecnològica amb pantalles i ordinadors. Una pantalla enorme, apagada, reflecteix la seva marxa cap a la sortida. Castro se sent orgullós del seu físic, ja que és un home cultivat en l'entrenament, d'un metre noranta i d'aspecte atlètic amb els braços i l'esquena exageradament amples. Tallar-se el cabell és el més còmode, pensa, a més em queda de meravella. En arribar al magatzem, el seu equip ja es troba en l'emplaçament organitzant tot l'armament. - Bona tarda soldats - tots saluden ferms al seu pas. - Descansin! Els explico la missió. Tots assenteixen. Es perceben les ganes de començar a treballar. Castro els explica tota l'operació, un cop preparats, surten amb tot l'armament cap a la ubicació de la missió. Al trobar-se en una distància previnguda, el capità dóna l'ordre de continuar a peu. Raquel és una franctiradora experta en reconeixement. Amb la mà dóna l'ordre al seu equip d'ajupir-se. - Què estàs veient soldat? - li murmura Castro. - Tinc la casa, i veig quatre homes vigilant la rereguarda i l'entrada -contesta Raquel recolzada en un arbre, amb uns prismàtics de visió nocturna de gran capacitat. - García, Pedro, per la dreta, encarregueu-vos dels dos que estan darrere la casa. Raquel, tu amb mi.

42

Es col·loquen en les seves posicions mentre Castro i Raquel s'aproximen sigil·losament. Castro dóna l'ordre amb el puny tancat a la direcció de l'objectiu i amb dos trets precisos abat els seus objectius, sense cap soroll gràcies a la distància i els silenciadors. Ràpidament, Castro i Raquel avancen per amagar els cadàvers a la vegetació. Es giren cap a la porta de la casa, amb les pistoles en mà, i abaten amb la mateixa precisió els dos terroristes que vigilen la porta. Castro dóna un ràpid cop d'ull per la finestra, suficient per localitzar Hakim i tres objectius més. Amb uns senyals que només ells entenen, dóna una altre ordre de col·locar-se les màscares per llançar una granada de fum. Els tres assenteixen amb el cap, García i Pedro es posicionen a la porta, i Raquel, a la rereguarda, llança la granada trencant el vidre de la finestra. Tot seguit, enderroquen la porta. Ràpidament García i Pedro abaten els dos primers objectius i Raquel, amb el seu fusell, sense entrar a l'habitatge, enderroca al tercer. Castro entra un segon després d’abatre al primer i reté Hakim. En veure els cinc nens lligats i retinguts, pensa que si són de captació per la gihad, llavors per què estan retinguts? I llavors, un fort cop al clatell el deixa inconscient. Però per què passa això si la missió està acabada? - M'han tramat un parany. Una llàgrima recorre la cara de Castro sortint dels seus ulls foscos plens d'ira i baixant fins el mentó ample, amb una barba pròpia de dos o tres dies. S'esforça amb més desesperació per deslligar-se, rascant la corda amb totes les seves forces contra un sortint de la paret de pedra. Per fi aconsegueix esquinçar-la prou per poder deslligar-se d'una vegada. Castro pensa en els nens, per què estan lligats? I de sobte, ho entén tot, no són captats, són hostatges per intercanviar-los segurament per diners o armament.

43

Castro té calculat el temps en què un home d'Hakim entrarà per assegurar-se que tot marxa bé. En aquest moment, entra un dels homes. Castro es tomba a la cantonada i l'home d'Hakim el mira des d'un forat de la porta. Quan aquest retrocedeix, Castro escolta com obre i tanca una porta. Llavors s'aixeca i la força amb èxit. Estudia ràpidament l'estança, i veu unes escales de fusta amb un forat per darrera que dóna a una altra porta. Ràpidament, s'amaga darrera de l'escala i espera que passi el terrorista. En entrar, espera que s'acosti a la porta i, just abans de mirar pel forat, l'agafa amb els seus enormes braços pel coll asfixiant-lo. Treu el cap per la porta per on ha entrat el vigilant, i veu una altra habitació més petita i buida amb una finestra oberta perfecte per fugir. Però, a l’entrar escolta una conversa darrere la porta. És Martínez parlant amb Hakim. - Ja tens a Castro. T'asseguro que la meva organització ens donarà una bona suma per ell, i per fi em podré retirar d'aquest esgotador treball. - I els nois? - pregunta Hakim. - No són de la meva incumbència - li contesta Martínez. Castro sap que si interrompés en aquesta conversa el matarien abans de parpellejar, però la seva ràbia es reflecteix en la tensió de la seva mirada. Tots aquests corruptes, pensa, els meus propis companys també estan ficats en això. La seva fúria va en augment a nivells difícils de controlar, però el raonament el frena. Moltes sensacions envaeixen el seu cos: ràbia, frustració, ira. Massa per actuar d'una manera racional. En els seus pensaments l'envaeix el desconcert. Què puc fer ara? Tota la meva vida he sigut un soldat, més aviat un simple peó. He de sortir d'aquí, he de pensar quin moviment pot realitzar aquest peó per delatar i tancar a tots aquests maleïts corruptes.

44

Castro s'acosta a la finestra, inspecciona ràpidament el seu voltant i se n'adona que els vigilants estan lluny i distrets en les seves converses. La vegetació està molt a prop de la finestra, pensa, potser amb un salt pugui arribar. Mira fixament la finestra pensant que deixa moltes situacions a l'atzar i això és una cosa que no es pot permetre, però en aquest cas s'arma de valor i salta per la finestra rodant pel terra sorrenc sense fer res de soroll. Acaba la seva trajectòria darrere el primer arbust i, arrossegant-se, aconsegueix arribar a la vegetació més espessa. Quan ja se sent més segur, s'aixeca i arrenca a córrer en direcció a la ciutat. La seva intenció és arribar el més ràpid possible al seu pis. Era conscient que Martínez no trigaria a adonar-se de la seva fugida, i que, acte seguit, vigilaria el pis que ell mateix li va proporcionar. - He d'arribar ràpid, agafar tot el necessari i començar de nou. Però, en el fons dels seus pensaments crema la venjança. - Aquest peó segueix viu i el meu pròxim moviment serà letal! Joaquín Carmona Moreno CFA BARBERÀ 2n Premi

45

Grup I: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d'accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat, per a majors de 25 anys. Curs d'iniciació a una llengua estrangera. UN COP DE SORT Va obrir els ulls lentament i, tot seguit, va parpellejar ràpid per eliminar les boires. Jeia sobre dur i al damunt hi tenia el cel del capvespre. Tot el cos li feia mal, per tant va optar per a no moure’s fins a ser capaç de recordar on era, o per què era allà. Després d'una estona d’absoluta foscor mental, el cervell deteriorat li va enviar la imatge de si mateix, atapeït de psicotròpics, fregant amb l’espatlla una paret de maons vista i desplomant-se contra l’asfalt d’un carreró isolat. Amb molt d'esforç va aconseguir posar-se dempeus. Necessitava menjar, una copa, un porro i un parell de pastilles. Va girar cap enfora les butxaques dels pantalons i les va trobar tan buides com el seu futur. En Claudi no entenia per què encara era viu, atès que ja feia molts anys que la vida havia deixat d'interessar-li. Es reconeixia home sense ambicions i era cert que sentia el mateix desinterès per viure com per morir, per això mai no havia intentat suïcidar-se. Es considerava bona persona, era gran, estava cansat i semblava vell, per tants anys d'excessos malsans. Ningú al carreró, només gats i rates. Necessitava diners i va pensar que aniria a visitar la senyora Eugènia, l'única persona al món que el tractava com a ésser humà. Ella, sempre dolça i somrient, li oferiria un plat de sopa, un peix a la planxa amb llimona, un tall de formatge, tot regat amb mitja

46

ampolla de vi del priorat, i li regalaria un bitllet de vint euros. Havia començat a caminar quan, de sobte, es va aturar en recordar que la senyora Eugènia ja criava malves i que ara, a la modesta casa del barri d'Horta, hi vivia la seva néta Andrea amb, potser, la seva nova parella, el metge divorciat. L'Andrea era escriptora i acabava de guanyar un premi literari valorat en molts diners. Això és el que passava quan algú creixia estimat. Bé, no li trucaria a la porta, per evitar-li la desagradable escena d'haver-lo de despatxar. Hi entraria per una de les finestres petites del soterrani; a poc a poc pujaria al pis on hi havia els dormitoris i li prendria un feix de diners, si n'hi trobava, o joies, perquè les dones sempre tenien joies, pròpies o heretades, o potser un aparell d'alta tecnologia, o un tub de pastilles de la tauleta de nit. Qualsevulla cosa estaria bé per sortir del pas. Des de d'ultratomba la senyora Eugènia el beneiria si no li feia cap mal a la néta, i era ben cert que no n'hi faria de mal perquè ell, en Claudi, era un home pacífic. Amb passes lentes i insegures va enfilar el camí cap a la casa. Era negre nit quan hi va arribar. Es va situar a la vorera del davant per assegurar-se que no hi havia cap llum encès a la part de dalt, va creuar el carrer i, a quatre grapes, es va colar entre els matolls que tapaven les petites finestres del soterrani. Després de tres intents infructífers per trencar un dels vidres amb el peu, es va fer amb un roc amb el qual va anar donant cops aprofitant el so dels automòbils a fi d'esmorteir el soroll. Si va tardar molt o poc això en Claudi no ho sabia, tampoc no li importava perquè la seva percepció del pas del temps, des de feia anys, era molt personal i singular. Quan el forat li va semblar prou gran, es va girar i va introduir-hi els peus, bo i pensant que amb un petit salt tocaria el terra, però el sòl, mal cimentat, no era sinó tres metres avall i, a part de fregar el vidre trencat

47

amb les cames, el pit, els braços i la cara, la caiguda va ser agressiva i els cops contra el cos i el cap van ser tan potents que va perdre el coneixement. Era de dia quan es va despertar, completament masegat, la boca amb gust de sang, la cara, els braços, el pit i les cames bategant punxades. Es va incorporar i va dedicar una estona llarga a treure's petits trossos de vidre clavats a la pell. Va donar un cop d'ull al seu voltant. Hi havia una calaixera vella, cadires amuntegades, un plegatín, el capçal i el peu d’un antic llit de matrimoni, un mirall encastat en ferro forjat i moltes caixes d’embalatge tancades. Amb esforç es va arrossegar fins a les caixes que tenia més a prop i, usant-les com a suport, es va posar dempeus. Va ser aleshores quan els narius van percebre aquella estranya flaire pudent. Va mirar avall, cap a la solapa que havia cedit contra el seu pes al recolzar-s’hi. La pudor sortia d’allà, com també un xiuxiueig monòton i inquietant. No sense una certa recança es va decidir a treure la cinta adhesiva per destapar-la. Una munió de cucs menuts i blancs el va fer escruixir de cap a peus, alhora d'ofegar-se amb la mà un gemec de repulsió. Sobrecarregat d'adrenalina i oblidant-se de les seves misèries, va destapar una segona caixa, una tercera i una quarta, per a trobar-hi a totes el mateix. Arrabassat per una fúria desconeguda va obrir les altres, una darrera l’altra, aquestes plenes de polits ossos d'esquelets desmembrats, i va començar a buscar, amb el cor ferit, el que finalment va trobar. La va reconèixer pels seus suaus cabells blancs i rinxolats, ara poc sedosos i més crescuts. Va treure el crani amb molta delicadesa i, malgrat no haver disposat mai d'una ment creativa, va ser capaç, amb un somriure trist als llavis, de reconstruir l'estimada fesomia de la senyora Eugènia.

48

La porta del soterrani, de fusta massissa i pany gros estava tancada, però amb un parell de filferros i moviments precisos va cedir sense esforç. En obrir la del carrer va saltar l'alarma i es va asseure en un graó de l’escala de l’entrada a esperar tranquil·lament l'arribada de la policia. A en Claudi el van ingressar en un hospital primer, i després en un Centre de Rehabilitació d'un bonic poble del Principat d'Astúries. Aires purs i nous, cels nocturns estelats, aliments sans, gent professional i entusiasta i amb totes les despeses a càrrec de l'Estat, com agraïment per la seva inestimable col·laboració en ajudar la policia a atrapar el perillós psicòpata assassí-en-sèrie, al qui empaitaven des de feia més de vint anys, conegut com el Metge Desmembrador. Una vegada rehabilitat, l'equip directiu del Centre li va oferir el lloc de Jardiner en cap i allotjament de per vida, si ho volia. I en Claudi ho va voler. Una tarda s'havia assegut a descansar a sota d'una falguera amb un bri d'herba als llavis quan va rebre una visita inesperada. La va veure arribar de lluny i el ritme del seu cos i la seva espessa cabellera rinxolada movent-se-li com un núvol al damunt de les espatlles li va fer saltar el cor al pit. Es va posar dempeus, “Com se li assembla” va pensar amb un somriure, ara dentat, als llavis. L’Andrea, tota emocionada, el va abraçar plena de tendresa i gratitud. “Jo era la següent en la seva llista” li va murmurar a cau d'orella. En separar-se, l'Andrea va treure una capseta de metall de la seva bossa de mà i la hi va donar. - A l'àvia li hauria agradat que el tinguessis tu -li va dir amb uns ulls massa savis per la seva poca edat.

49

En Claudi la va obrir per reconèixer el preciós camafeu, amb cadena d'or, que la senyora Eugènia duia sempre al coll i que no es treia ni per dormir, li havia confiat una vesprada i, tot agraït i satisfet, se'l va passar pel cap. - Em queda bé? - va voler saber. - Et queda molt bé, Claudi - li va dir l'Andrea, i aleshores li va posar a les mans un llibre sense embolcallar - Sense tu no l'hauria pogut escriure. En Claudi va llegir el títol “Un cop de sort”, d'Andrea Estany i Corferrat. Es van tornar a abraçar i, mentre la noia s'allunyava, ell es va fixar en el “Gràcies, Claudi” escrit en lletra impresa de la primera pàgina i, just a sota, l'inici d'una llarga dedicatòria en tinta blava. Tan bon punt com l'horitzó es va empassar la silueta de la jove, en Claudi va tornar a seure a sota la falguera i, a poc a poc, per gaudir-ho intensament, va començar a llegir les paraules manuscrites de l'Andrea. Judith Argemí CFA BARBERÀ 1r Premi

50

LLARGUES NITS AMB TU - Avui compleixes dinou anys. Has d'aixecar-te amb energia, ja ets major d'edat, i encara que la teva vida no ha sigut gaire fàcil, a partir d'ara ja saps el que has de fer: anar cap endavant i sense cap llàgrima a la cara, sempre amb un somriure, i que sàpigues que sempre estaré a prop teu. Lara és una nena menuda, blanca de pell, ulls grans i blaus, amb pigues a les galtes i llavis rosats, amiga de les seves amigues. És molt tímida i callada, però amb la gent de confiança és la nena més riallera del món. És molt reservada i no li agrada explicar els seus problemes a la gent, ni tan sols a les seves amigues. Els seus pares s'acaben de separar i amb el seu xicot no li va gaire bé. Està repetint segon de batxillerat, i pensa que aquesta vegada li tornarà a anar igual de malament. Avui li donen la nota d'un examen de matemàtiques, que espera haver aprovat. - Ja és hora d'aixecar-te Lara! Són les set del matí, sona el despertador i a la Lara li costa llevar-se. Li ve tot al cap i no té ganes de fer res, però, dins seu, alguna cosa li diu que cap endavant. I la Lara s'aixeca, es fica a la dutxa, surt, s'asseca els cabells, es vesteix, es maquilla una miqueta i baixa a prendre l'esmorzar, on està la seva mare esperant-la amb un petit pastisset i li canta el «Per molts anys». Lara, no molt il·lusionada de complir anys, bufa les espelmes i li dóna una abraçada a la seva mare. Esmorzen juntes i va cap a l'institut, on les seves amigues de classe la reben felicitant-la i amb moltes abraçades. Al cap d'una estona, rep un missatge del seu xicot al mòbil felicitant-la, amb un

51

text preciós. La Lara no s'imaginava que el seu aniversari seria així. Només estava començant el dia i ja anava tot molt bé. Ara calia superar l'examen que tant estava esperant aprovar, i, efectivament, va treure un set. La Lara no s'ho podia creure. Semblava que els dinou anys li estaven anant molt bé. Va sortir de l'institut molt contenta, va anar a menjar a casa de la seva àvia on tenia un regalet per a ella: cent euros. La Lara només volia abraçar la seva àvia, de la sorpresa. De camí cap a casa, sobre les cinc de la tarda, pensava en tota la seva vida, en tots els moments que en tots el seus dinou anys havia passat, a la gent nova que havia conegut, pensant en les coses bones i dolentes que havia passat. En arribar a casa, obrí la porta, i un camí de globus vermells fins arribar al menjador la van sorprendre: - Sorpresa!! -van cridar tots els seus amics, part de la seva família i el seu xicot. A la Lara, de l’emoció, se li va escapar una llagrimeta, i no sabia ni què dir, més que donar les gràcies i fer abraçades. Va ser una tarda de rialles, de jocs i de bon berenar. A les nou de la nit, la gent va començar a marxar cap a les seves cases, i la Lara, que ja començava a estar cansada, no va trigar res en ficar-se al llit. Aquesta nit no plorava pensant en tots els problemes que tenia: que si l’escola, que si el xicot, que si els seus pares... o en la resta de coses que li preocupaven, o en tot el passat que havia viscut: l'operació de cor i quan va morir el seu germà. Aquesta nit va quedar adormida com un tronc, de tota la felicitat acumulada i totes les sorpreses que va rebre aquell dia.

52

- Molt bé Lara, avui ho has fet molt bé, no has plorat per res, ni has somiat cap somni dolent. Cada dia vas madurant més. No m'agrada veure't plorar, perquè quan les llàgrimes cauen damunt meu, jo també estic trist, però estic amb tu perquè ho facis i et sentis millor. Ja saps que et guardaré sempre tots els teus secrets, i un any més amb tu, se'm fa més fàcil, perquè confies en mi, i saps que no et fallaré mai. I recorda que també vull que segueixis rentant els teus cabells amb aquest xampú que m'agrada tant, que fa que l'olor es quedi enganxada a mi, i vés amb més cura de no fer-me caure quan et mous tant per les nits. I, per últim, recorda una altra vegada que demà has de tornar a aixecar-te amb energia, encara que la teva vida no ha sigut gaire fàcil ja saps el que has que fer, anar cap endavant i sense cap llàgrima a la cara, sempre amb un somriure, i que sàpigues que sempre estaré a prop teu. Anais Velasco CFA BARBERÀ 2n Premi

53

B. POESIA

Grup K: Educació primària – Cicle mitjà

SANT JORDI I EL DRAC QUE ACABA BÉ Hi havia una vegada, un poble emmurallat, on hi vivia una princesa, que li agradava la bolonyesa. Al costat hi havia una cova, on hi vivia un drac molt dolent i enfadat. Vosaltres ja sabeu la llegenda de Sant Jordi, i tot el que passa, però aquest poema és diferent el que al final passa. Sant Jordi i el drac lluitaven, quan el drac estava a punt de morir, va dir una cosa per no sofrir.

Va dir: -Us deixaré en pau, només si sóc el cuiner del palau. Jo sé fer de tot. si voleu faré bolonyesa, si vol la princesa. El rei va dir que sí, el drac es va fer cuiner del palau, i el poble va tornar a estar en pau.

Hèctor Gómez Gallego Escola Can LLobet, 4t A

1r Premi

54

ELS QUATRE ELEMENTS L'aigua, l'element blau que és molt necessària i dóna pau. El foc vermell i groc escalfa i dóna calor. L'aire, l'element transparent sembla que parli però no se sent. El bosc, l'element verd de flors i arbres n'està ple. L'aigua i el foc l'aire i el bosc els quatre elements que formen tot el món. L'aigua i el foc l'aire i el bosc si hi hagués un problema tot seria fosc.

Otto López Aliaga Escola del Bosc, 4t A 2n Premi

55

L'AMISTAT Amb l'amistat

em sento molt afortunat.

Amb l'amistat

descobreixo la veritat.

Tenint-la al meu costat.

Quina gran paraula l'amistat.

L'amistat et dóna molta felicitat

i a la vegada molta serenitat

Ona Jiménez Ros Escola Can Llobet, 4t B 3r Premi

56

L'ESCOLA ESTÀ CONTENTA L'escola està contenta perquè arriba el setembre. Ja arriben els nens i nenes i les classes estan plenes. Tot s'ha omplert de colors de xivarri i cançons. El cor ens batega ben fort per les noves emocions. Van passant els dies i fem més amics i amigues. Fem servir llibres, llapis, colors i també sortim d'excursió.

L'estiu s'està acostant i els nens aviat marxaran. L'escola tancarà i trista, trista estarà. Fins que arribi el nou setembre, que contenta tornarà a estar.

Joel Perea Navarro Escola Miquel Martí i Pol, 4t B

4t Premi

57

Grup L: Educació primària – Cicle superior

LA VIDA La vida és un tresor que no conté ni relíquies ni or comença i s'acaba com qualsevol cosa pot ser: tranquil·la, excitada o perillosa. A la que s'ha de somiar i no l'has de malgastar. La vida és una cançó una paraula o una emoció. A la vida pots ensopegar però sempre et tornaràs a aixecar. En aquest poema et diré que a la vida et trobaràs amb algun problema. Has de ser honest i amable, fes-me cas, no la tiris per la finestra si no ja t'ho trobaràs. La vida té moments feliços que enyoraràs, gaudeix al màxim i genial t'ho passaràs.

Iker Lopera Cucurella Escola del Bosc, 5è B 1r Premi

58

LA MEVA MÀQUINA DEL TEMPS Si tingués una màquina del temps... que faria jo amb un artefacte d'aquests? Guanyaria diners per l'eBay i aniria a Hawaii? Doncs no! No faria això, viuria els meus records sense pensar-ho dos cops. Però; on aniria jo? M'observaria fent les meves primeres petjades, i m'escoltaria dir la meva primera paraula; el meu primer viatge a Granada, i quan mai callava. El meu primer Nadal, amb tota la família repartint regals. Tothom fent gresca i jo ben calladeta.

59

El meu petit pas a Infantil, era molt divertit, jugàvem amb la cuineta, o si no amb la ruleta. Viuria un altre cop, les excursions de tot cor, les experiències amb els amics, i amb la família, el més bonic. Viuria un altra vegada els records de la Primària; amb els companys, la diversió no acabava. Em quedaria amb els meus amics al parc, i faria bromes per tota la ciutat. M'agradaria canviar les desgràcies, però, qui sap si pot causar un error? Ho deixaria així com és per no patir més. M'animaria en els moments difícils, en els moments que el cor està trencat.

60

Em diria que tot acabarà bé, que el temps ho cura tot també. I ara ja sé; que no necessito un artefacte gegant que m'ocupi tot un parc, només tanco els ulls i... Judith Bailén Lozano Escola del Bosc, 6è A 2n Premi

61

EL PATINATGE És el soroll que fan els patins, cada vegada que ho escolto estic feliç. Quan ho veus per la televisió t'emociones, però quan ho veus en persona el cor et ressona. Si et posessis sobre ells, relliscaries, però si practiquessis molt ja no cauries. Una vegada que ho proves ja no vols marxar és un esport molt enganxós per això és tant meravellós. Si t'apuntes ja no t'esborres perquè és tan divertit, que sempre ho portes en el teu esperit. El patinatge és un esport on ho mous tot, per això et poses tan fort. Agafes força per saltar, perquè si no, no ho aconseguiràs. Això és el que sento quan patino, per això aquest esport tant me l'estimo.

Ana Reyes Palma Escola Miquel Martí i Pol, 5è B 3r Premi

62

LA MEVA ESCOLA La meva escola m'agrada molt perquè jugo amb els amics. A vegades fem esport i d'altres també escrivim. Fem controls complicats perquè estem a Cicle Superior. Estem molt cansats més que el curs anterior. Quan fem gimnàstica és molt divertit perquè la professora és fantàstica i mai no és avorrit. La meva escola és molt bona. A mi em mola tota l'estona.

Joan Sánchez Lazo Escola del Bosc, 5è A 4t Premi

63

Grup N: Educació tecnicoprofessional. Batxillerat.

TOTA UNA VIDA I de sobte em vaig veure reflectit era jo, de petit. Uns 2 anys tindria, i la meva germana als braços em dormia. Una altra imatge em va arribar, ara la meva mare em donava el menjar. Quins bons records que tinc d'ella per nosaltres tot ho feia. Quants anys tindria aquí? - em vaig preguntar era el primer dia que a l'escola vaig anar. A futbol jugant estava, fent el meu primer gol i celebrant-ho amb els pares. A la font del poble em trobava era amb Maria, la meva estimada. Que guapos i que joves que érem, si pogués tornaria enrere.

64

Tornaria enrere però no canviaria res sinó per viure una altra vegada amb tot el que he après. Com a maquinista del tren treballava i viatges i viatges allà em donava. Quina alegria quan em vaig casar l'església, els familiars i el menjar. A París viatjava, de viatge de noces anàvem. Ara amb els meus fills jugava, amb ells he après a viure gràcies a la seva felicitat i els seus somriures. A l'escola els portava, veia una obra que la meva filla protagonitzava. Plorava per la mort de la meva mare, records i més records em tornaven. Al meu nét li feia un petó i tornava a sentir aquelles ganes de viure i de menjar-me el món. Amb els meus amics sortia a caminar havia d'estirar les cames, el metge m'ho va recomanar.

65

Jugava a cartes i al dominó al casal, aquí em veig amb el meu amic Marcial, Què m'està passant? Tota la vida estic recordant. Una última seqüència vaig observar, era jo al llit de l'hospital i la meva Maria m'abraçava al voltant. Va ser quan vaig veure i escoltar com el so d'aquella estúpida màquina es començava a parar. Moltíssimes fotografies van aparèixer, fins i tot de quan vaig néixer. Per una banda ple de por em trobava, la meva vida aquí acabava. Però per un altra no hi havia millor manera de finalitzar que veient tot el que he viscut i el meu final poder alegrar. El so del meu cor ja no sonava, va parar i amb ell l'espiral de records i tota una llarga vida va marxar.

Andrea Vicente Herreros

Institut La Romànica, 1r Batxillerat 1r Premi

66

DESCONNECTATS Per sempre, en eterna letargia, lentament l'espai-temps es mou, imatges que transmeten nostàlgia, un somni en el qual no hi ha mai res nou. Sensació de seguretat, protegits per la rutina, veiem com és la vida. És aquesta la realitat? Per sempre, dins d'un laberint, passadissos que canvien, parets que es tanquen, sense cap rumb vagant, tractant de fugir de la temible obscuritat. I si ja estem condemnats? Perduts en un somni interminable, És aquí on hem d'estar? Un lloc on res és real i tot està permès, rodejats d'il·lusions creades mentre dormim.

67

Per sempre, atrapats en els malsons, veient l'esvaïment dels colors. Perduts en la realitat, no sabem què és mentida i què veritat. I si mai més podem despertar? Com ser víctimes d'un càstig, escrivint mil vegades la mateixa frase. Per sempre, connectats a la falsa vida, caminant dins d'un laberint fet de somnis, buscant la tan anhelada llibertat. Per sempre, desconnectats. Aria Valanch Institut La Romànica, CFGM 2n Premi

68

GRUP P: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de qualificació professional inicial (PQPI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà. LA VIDA Un soldat que mor per la seva terra

Un gos que mor pel seu amo

Un jugador que mor per la seva victòria.

La vida sempre és així,

qui guanya... guanya; qui perd... perd

Adeel Shahbaz Fundació Barberà Promoció 1r Premi

69

LA FELICITAT La felicitat, tots la busquen però pocs

la troben i no els acompanya.

Sempre la vida és com el temps, de vegades

trist, content, seriós i feliç sempre ha estat.

Així, des de l'Edat Prehistòrica fins a

L'Edat Contemporània. És un sentiment que

et fa venir amunt i t'ajuda a seguir cap

endavant.

Sempre he pensat que la

felicitat no es té per sempre... és perquè

ningú és perfecte.

Imad Mouhou Fundació Barberà Promoció 2n Premi

70

C. MICROCONTES

GRUP S: Educació secundària obligatòria. Educació tecnicoprofessional. Batxillerat. Programes de formació i inserció (PFI) EL PAS DEL TEMPS Vaig veure el rellotge i no sabia si anava endavant o endarrere. Quan me’n vaig adonar, ja era vell.

Miguel Jiménez Moreno Fundació Barberà Promoció

1r Premi CARA A CARA I va ser aleshores quan el vaig reconèixer. No sé com, però només mirar-lo vaig saber que era ell. Un calfred va recórrer el meu cos quan va creuar just davant de mi. Tenia un nom, es deia destí. Andrea Vicente Herreros Institut La Romànica, 1r Batxillerat 2n Premi