1

3. L’ATMOSFERA 1. FORMACIÓ DE L’ATMOSFERA L’atmosfera és l’embolcall gasós que envolta a la Terra. Va començar a formar-se fa uns 4600 milions d’anys amb el naixement de la Terra. La major part de l’atmosfera primitiva es va anar perdent en l’espai, però nous gasos i vapor d’aigua es van anar alliberant de les roques que formaven el nostre planeta. L’atmosfera de les primeres èpoques de la història de la Terra estaria formada per vapor d’aigua, diòxid de carboni (CO2) i nitrogen, amb molt petites quantitats d’hidrogen (H2) i monòxid de carboni (CO) però amb absència d’oxigen. Era una atmosfera lleugerament reductora fins que l’activitat fotosintètica dels éssers vius va introduir oxigen i ozó (a partir de fa uns 2500 o 2000 milions d’anys) i fa uns 1000 milions d’anys l’atmosfera va arribar a tenir una composició similar a l’actual. També ara els éssers vius segueixen ocupant un paper fonamental en el funcionament de l’atmosfera. Les plantes i altres organismes fotosintètics prenen CO2 de l’aire i retornen O2, mentre que la respiració dels animals i la crema de boscos o combustibles realitza l’efecte contrari: retira O2 i retorna CO2 a l’atmosfera. 2. COMPOSICIÓ DE L’ATMOSFERA Els gasos fonamentals que formen l’atmosfera són:

Gasos % (en vol)

Nitrogen 78

Oxigen 21

Argó 0.93

CO2 0,033

Altres gasos d’interès presents en l’atmosfera són el vapor d’aigua, l’ozó, l’hidrogen, el metà, l’heli, diferents òxids de nitrogen, sofre, etc. També hi ha partícules de pols en suspensió com, per exemple, partícules inorgàniques, petits organismes o restes d’ells, NaCl del mar, etc. Moltes vegades aquestes partícules poden servir de nuclis de condensació en la formació de boires (smog) molt contaminants. Els volcans i l’activitat humana són responsables de l’emissió a l’atmosfera de diferents gasos i partícules contaminants que tenen una gran influència en els canvis climàtics i en el funcionament dels ecosistemes, com veurem. Els components de l’atmosfera es troben concentrats prop de la superfície, comprimits per l’atracció de la gravetat i, conforme augmenta l’altura la densitat de l’atmosfera disminueix amb gran rapidesa. En els 5,5 quilòmetres més propers a la superfície es troba la meitat de la massa total i abans dels 15 quilòmetres d’altura està el 95% de tota la matèria atmosfèrica.

2

La barreja de gasos que anomenem aire manté la proporció dels seus diferents components gairebé invariable fins als 80 km, encara que cada vegada més enrarit (menys dens) conforme anem ascendint. A aquest primer tram constant de l’atmosfera se li diu homosfera. A partir dels 80 km la composició es fa més variable perquè no existeixen mecanismes de barreja i els gasos es distribueixen de manera estratificada segons la seva densitat. A aquest segon tram variable se li diu heterosfera, i arriba fins als 10.000 km d’altura. El límit entre les dues capes es diu homopausa. 3. ESTRUCTURA DE L’ATMOSFERA L’atmosfera s’estén fins a una altura d’uns 10.000 km. La seva estructura no és homogènia, sinó que es divideix en diverses zones: � La troposfera. És la zona més pròxima a la superfície terrestre i arriba fins a un límit superior

anomenat tropopausa que es troba als 9 km als pols i els 18 km a l’equador.

En la troposfera es produeixen importants moviments verticals i horitzontals de les masses d’aire (vents) i hi ha relativa abundància d’aigua, per la seva proximitat a la hidrosfera. Per tot això és la zona dels núvols i els fenòmens climàtics: pluges, vents, canvis de temperatura, etc. És la capa de més interès per a l’ecologia. En la troposfera la temperatura va disminuint conforme es va pujant, fins a arribar a –70 ºC en el seu límit superior.

� L’estratosfera. Comença a partir de la tropopausa i arriba fins a un límit superior anomenat

estratopausa que se situa als 50 quilòmetres d’altitud. En aquesta capa la temperatura canvia la seva tendència i va augmentant fins a arribar al voltant de 0 ºC en la estratopausa.

En aquesta part de l’atmosfera, entre els 25 i els 30 km, es troba una làmina d’ozó (O3) que constitueix el filtre principal de la nociva radiació ultraviolada procedent del Sol.

Gairebé no hi ha moviment en direcció vertical de l’aire, però els vents horitzontals poden arribar als 200 km/hora, la qual cosa facilita que qualsevol substància que arribi a l’estratosfera es difongui per tot el globus amb rapidesa, que és el que succeeix amb els CFC que destrueixen l’ozó.

� Mesosfera. Arriba fins a uns 80 km d’altura. La temperatura descendeix amb l’altura fins a arribar

als –100 ºC. El límit superior de la mesosfera es diu mesopausa. � Termosfera. Arriba fins als 600 km, però no està clara l’existència d’un límit superior. Els gasos

que la componen (N2, O2 i He) se situen de forma estratificada.

La ionosfera forma part de la termosfera. Quan les radiacions incideixen sobre les molècules de N2 i O2, es produeixen reaccions de ruptura d’enllaços i formació d’ions, amb despreniment de calor que ocasionen un augment de la temperatura, que arriba als 1.000 ºC. La comunicació a llarga distància per ràdio és possible ja que les diferents regions de la ionosfera reflecteixen les ones radials de retorn a la Terra. Aquí és on produeixen les aurores.

3

� Exosfera. Arriba a uns 10.000 km d’altura. El gas predominant en aquesta capa és l’hidrogen. La densitat és molt petita i a poc a poc la concentració de gasos arriba a ser molt semblant a la de l’espai exterior. Aquesta capa no té un límit superior ben definit.

4. PRESSIÓ ATMOSFÈRICA La pressió atmosfèrica és el pes que exerceix l’atmosfera sobre una superfície. Es mesura amb un instrument que es diu baròmetre.

En general, la pressió a nivell del mar és de 1.013 mil·libars (mb) o hectopascals (hPa) però disminueix ràpidament amb l’altura degut al fet que: � L’atmosfera perd ràpidament densitat amb l’altura. � En ascendir, la columna d’aire que queda per damunt és menor i, per tant, té

menys pes. La pressió atmosfèrica també varia amb la latitud a causa de la diferent distribució de la radiació solar en la superfície terrestre.

L’aire més calent s’expandeix, per tant, és menys dens i exerceix una pressió menor sobre el sòl que l’aire més fred, que és més dens. Per aquesta raó, en general, les zones més càlides tenen menys pressió atmosfèrica que les zones fredes. Les diferències de pressió entre unes zones i unes altres tenen gran interès des del punt de vista climatològic. Es produeixen les denominades zones d’altes pressions, quan la pressió reduïda al nivell del mar i a 0 ºC, és major de 1.013 mil·libars o zones de baixes pressions si el valor és menor que aquest nombre. L’aire es desplaça de les àrees de més pressió a les de menys formant-se d’aquesta forma els vents. Es diuen isòbares a les línies que uneixen punts d’igual pressió. Els mapes d’isòbares són usats pels meteoròlegs per a les prediccions del temps.

4

5. HUMITAT DE L’AIRE L’atmosfera conté aigua en forma de: � vapor que es comporta com un gas � petites gotetes líquides (núvols) � cristallets de gel (núvols) La concentració de vapor d’aigua en l’atmosfera depèn de: � La proximitat de grans masses d’aigua. L’aigua de la superfície dels oceans, mars, llacs... s’evapora

en contacte amb l’atmosfera, de la qual passa a formar part. � La temperatura de l’aire. Una massa d’aire no pot contenir una quantitat il·limitada de vapor

d’aigua. Hi ha un límit a partir del qual l’excés de vapor es liqua en gotetes. Aquest límit depèn de la temperatura ja que l’aire calent és capaç de contenir major quantitat de vapor d’aigua que l’aire fred, de manera que, d’entre dues zones situades a prop de masses d’aigua, conté més vapor la que està a més temperatura.

Amb aquestes idees es poden entendre els següents conceptes: Humitat de saturació.- És la quantitat màxima de vapor d’aigua que pot contenir un metre cúbic d’aire en unes condicions determinades de pressió i temperatura.

Humitat de saturació del vapor d’aigua en l’aire

Temperatura (ºC) Saturació (g/m3)

–20 0,89

–10 2,16

0 4,85

10 9,41

20 17,31

30 30,37

40 51,17

Humitat absoluta.- És la quantitat de vapor d’aigua per metre cúbic que conté l’aire que estiguem analitzant. Humitat relativa.- És la relació entre la quantitat de vapor d’aigua contingut realment en l’aire estudiat (humitat absoluta) i la que podria arribar a contenir si estigués saturat (humitat de saturació). S’expressa en percentatge. Així, per exemple, una humitat relativa normal al costat del mar pot ser del 90%, el que significa que l’aire conté el 90% del vapor d’aigua que pot admetre, mentre un valor normal en una zona seca pot ser de 30%. El concepte d’evapotranspiració és important en ecologia ja que es refereix al conjunt del vapor d’aigua enviat a l’atmosfera en una superfície, i és la suma del que s’evapora directament des del sòl i el que les plantes i altres éssers vius emeten a l’atmosfera en la seva transpiració.

5

6. FORMACIÓ DE NÚVOLS I PRECIPITACIONS A partir del punt de saturació, l’aigua es condensa en minúscules gotes que queden en suspensió en l’aire i formen els núvols, o boira si es produeix a nivell del sòl. Les gotes es van reunint unes amb les altres formant gotes cada vegada més grans, que se sostenen a l’aire gràcies al vent. Quan les gotes dels núvols es fan molt pesades, cauen per gravetat i dóna lloc a pluges. La neu es produeix quan la temperatura de l’aire és inferior a 0 ºC. La calamarsa s’origina quan el vent és fort i les temperatures molt baixes, els forts vents duen llavors grans gotes d’aigua que al congelar-se donen calamarsa o pedra que pot arribar a fins a diversos centímetres de diàmetre. Quan hi ha partícules en suspensió en l’aire, les gotetes d’aigua es dipositen sobre aquestes. Aquestes partícules es diuen nuclis de condensació. El sòl també actua com a superfície que afavoreix la condensació del vapor d’aigua; en aquest cas, dóna lloc a la rosada. Quan la rosada es congela forma el gebre. Existeixen quatre tipus fonamentals de núvols: � Cirrus: núvols d’aspecte filamentós en la zona alta de la troposfera amb mínim espessor i que no

provoquen ombres.

� Cúmuls: són els clàssics núvols de color blanc brillant en les zones exposades al sol i gris fosc en les d’ombra.

� Estrats: són bancs uniformes de núvols que porten pluja i plugim, molt esteses i d’estructura uniforme.

� Nimbus: núvols baixos, núvols de pluja, de color gris fosc.

7. TEMPERATURA ATMOSFÈRICA La Terra s’escalfa com a conseqüència de la radiació solar que li arriba, aquesta cedeix la seva calor a l’aire que l’envolta i fa augmentar la seva temperatura. Per tant, és la Terra, escalfada pel sol, la que escalfa l’aire. Això explica per què les capes baixes de l’atmosfera, que estan en contacte amb el sòl, són les de major temperatura i va decreixent aproximadament mig grau cada cent metres d’altitud.

6

La radiació del Sol és emesa en diferents longituds d’ona: � La radiació amb longitud d’ona més curta és

la que posseeix més energia. Es tracta dels raigs ultraviolats, que tenen una longitud d’ona (λ) per sota dels 360 nm.

� La llum visible té una longitud d’ona d’entre els 360 nm i els 760 nm.

� Els raigs de longitud d’ona més llarga, superior als 760 nm, són els infrarojos, que posseeixen poca energia i produeixen calor.

Quan la radiació solar arriba a la Terra, ocorre el següent: � La radiació ultraviolada compresa entre els 200 i els 330 nm és absorbida per l’ozó (O3) en

l’estratosfera, abans d’arribar a la superfície terrestre. La radiació ultraviolada de longitud més llarga, d’entre 330 i 400 nm, pot travessar la capa d’ozó.

� La radiació visible passa a través de l’atmosfera i arriba a la superfície de la Terra. � Els raigs infrarojos són absorbits pel diòxid de carboni (CO2) de la troposfera i també per la

superfície de la Terra, que s’escalfa. � Una part de la radiació absorbida per la Terra és emesa en forma de calor, que és captat pel diòxid

de carboni i el vapor d’aigua de l’atmosfera. Aquests gasos provoquen l’efecte hivernacle natural.

Aquest fenomen permet que la temperatura mitja de la superfície terrestre es mantingui en uns marges que permeten el desenvolupament de la vida. Si no es donés l’efecte hivernacle, la Terra es convertiria en un desert gelat.

� Part de la radiació que arriba a l’atmosfera i a la superfície terrestre és reflectida cap a l’espai. La

radiació reflectida per un planeta rep el nom d’albedo. Els agents responsables de l’albedo de la Terra són els núvols, la pols i els gasos atmosfèrics, les zones cobertes de gel i neu, els oceans i els continents.

A causa del moviment de rotació de la Terra, es produeixen oscil·lacions tèrmiques diàries, arribant-se a la màxima temperatura entre les dues i les quatre de la tarda. El moviment de translació de la Terra i la inclinació del seu eix de rotació, expliquen les variacions anuals de temperatura ja que les diferents zones de la superfície terrestre reben distinta radiació solar segons l’època de l’any. Les màximes temperatures se solen registrar durant l’estiu, i les mínimes durant l’hivern. Per a mesurar la temperatura atmosfèrica se sol utilitzar el termòmetre de màxima i mínima.

7

8. DINÀMICA DE LES MASSES D’AIRE La circulació de les masses d’aire en l’atmosfera és conseqüència de les diferències de pressió i temperatura entre distintes zones. La circulació general atmosfèrica es produeix per convecció el funcionament bàsic de la qual és: � L’aire calent és poc dens i puja. � A mesura que l’aire puja, es refreda i es torna menys dens, de manera que tendeix a descendir. Les zones amb masses d’aire calent que s’eleva són zones de baixes pressions. Les zones on l’aire és fred i baixa són zones d’altes pressions. Les masses d’aire van de les zones d’alta pressió a les de baixa pressió intentant igualar-les, a aquest moviment de l’aire se li anomena vent. La velocitat del vent es mesura amb l’anemòmetre, i la direcció amb el penell. En les zones equatorials la temperatura de l’aire que està més en contacte amb la superfície és molt elevada i la pressió és baixa. Això provoca que l’aire equatorial pugi fins a la tropopausa, circuli cap al nord o el sud i es vagi refredant. A causa d’aquest canvi de temperatura i al canvi de pressió, l’aire descendeix fins a les zones baixes de la troposfera i torna a l’equador, tancant el cicle. A aquest cicle se li anomena cèl·lula convectiva. A causa del moviment de la rotació de la Terra en cada hemisferi es poden trobar diverses files de cèl·lules convectives.

A causa de la rotació de la Terra, es produeix l’efecte Coriolis, que fa que la circulació dels vents no sigui la mateixa en tots els llocs. En l’hemisferi nord, la rotació de la Terra desvia els vents de manera que es mouen en el sentit de les agulles del rellotge al voltant d’un àrea d’alta pressió (anticicló), i en sentit contrari en un àrea de baixes pressions (depressió o cicló). En l’hemisferi sud els vents es mouen en sentit contrari. L’efecte Coriolis origina els vents alisis, molt constants quant a intensitat i direcció. Procedeixen del NE en l’hemisferi Nord, i del SE en l’hemisferi Sud, i convergeixen en una estreta franja una mica desviada cap a l’hemisferi Nord al juliol i cap al Sud al gener, anomenada Zona de Convergència Intertropical (ZCIT).

8

Els vents locals: les brises. Els vents locals més coneguts són les brises. Aquests vents són de dos tipus: brises marines, que es produeixen a prop de la costa, i brises de muntanya, que es donen entre una vall i una muntanya. Vegem com es formen les brises marines: Brisa marina diürna La radiació solar escalfa la costa durant el dia. A causa de la seva elevada calor específic, l’aigua s’escalfa més lentament que la terra; per tant, l’aire en contacte amb la terra s’escalfa, tendeix a ascendir i la seva pressió disminueix. L’aire en contacte amb el mar és més fred; per tant, tendeix a descendir i la pressió que exerceix és major. Com a conseqüència, es produeix una circulació d’aire des del mar cap a la terra. Aquest aire està carregat d’humitat procedent de l’aigua del mar.

Brisa marina nocturna o brisa de terra Durant la nit la situació s’inverteix. Mentre que la terra es refreda ràpidament, el mar perd la calor lentament. L’aire sobre la terra és ara més fred que l’aire que està sobre el mar, de manera que la pressió atmosfèrica és major ara en la terra que sobre el mar. Es produeix una circulació d’aire des de la terra cap al mar. Aquest aire és sec, ja que procedeix de la zona interior.

El mecanisme pel qual es formen les brises de muntanya és el següent: Brisa diürna de muntanya Ell sol incideix sobre el vessant de la muntanya, per la qual cosa l’aire s’escalfa. Aquest aire ascendeix, mentre que l’aire més fred de capes superiors descendeix cap al fons de la vall.

Brisa nocturna de muntanya Al fer-se de nit, l’aire situat a més altura es refreda abans, mentre que l’aire del fons de la vall es manté més calenta. L’aire fred descendeix pel vessant de la muntanya i fa elevar l’aire més calent que està en el fons de laavall.

9

9. ELS MAPES METEOROLÒGICS I LA PREDICCIÓ DEL TEMPS Els mapes del temps serveixen per representar diversos paràmetres atmosfèrics i són molt útils per saber les condicions atmosfèriques que es donen en un moment determinat i la seva evolució. Actualment, s’elaboren a partir de les imatges enviades pels satèl·lits meteorològics, el que avui dóna la informació per a la zona d’Europa és el satèl·lit Meteosat. EI Meteosat és un satèl·lit geostacionari, o sigui, que està fix amb relació a la Terra, ja que gira a la mateixa velocitat que ella. Està situat a una altitud de 35.900 km i el seu camp d’observació sempre és el mateix. Les imatges tenen un radi de 5.000 km i cada mitja hora capta una imatge. Després, en aquesta imatge s’incorporen els contorns geogràfics, els paral·lels i els meridians, les característiques meteorològiques i s’obté el mapa. En els mapes podem trobar dos tipus de línies principals: isòbares i fronts. Isòbares. Les isòbares són línies que uneixen punts de la superfície terrestre que tenen la mateixa pressió atmosfèrica. Els nombres que contenen són els valors de la pressió en mil·libars (mb), i van de quatre en quatre per no omplir-ho tot de línies. El vent segueix aproximadament la direcció de les isòbares, i com més juntes estiguin les línies, el vent serà més fort. Segons la direcció que tenen les isòbares, ens indicaran si es tracta d’un anticicló o d’una borrasca. Anticicló o altes pressions En els anticiclons, la pressió oscil·la entre els 1.013 i els 1.040 mil·libars. És més alta en el centre i disminueix cap enfora. Dins l’anticicló, el vent es mou en la direcció de les agulles del rellotge a l’hemisferi nord. Els anticiclons propicien bon temps, la qual cosa permet la formació dels bancs de boira, encara que de vegades porten vents forts i freds.

Borrasques o depressions Les borrasques, o també, baixes pressions, registren uns valors que van des de 1.013 fins a 940 mil·libars. En elles, la pressió és baixa en el centre i va augmentant cap enfora. Dins la borrasca, el vent es mou en direcció contrària a les agulles del rellotge a l’hemisferi nord. Les borrasques i els fronts porten associades pertorbacions atmosfèriques i pluges.

10

Fronts. Quan, a la troposfera, una massa d’aire calent carregada d’humitat es troba amb una massa d’aire fred, més seca, entren en contacte sense que es produeixi una mescla. Aquest fenomen rep el nom de front. La formació de fronts acostuma a provocar nuvolusitat i precipitacions. Es poden presentar tres tipus de fronts:

Predicció meteorològica. Tenint quatre conceptes clars, podem treure moltíssima informació els aparents embolics de línies i nombres que presenten els mapes meteorològics. Vegem què podem saber a partir d’aquests mapes: 1. Pressions, centres de pressions i vents: la direcció dels vents ve determinada pel moviment de l’aire en els centres de pressió i la intensitat serà més gran com més juntes estiguin les isòbares. La part central dels centres de pressió té vents molt fluixos, especialment en els anticiclons. Els vents del nord són freds i els del sud són càlids. Els vents que travessen terra ferma són secs i els que travessen mars i oceans són humits. 2. Tendència de les temperatures: en les zones afectades per vents de component nord (N, NE, NO), les temperatures tendiran a baixar, ja que arribarà aire procedent de latituds superiors que són més fredes. Si la component és sud, passarà el contrari. 3. Fenòmens meteorològics: les depressions són zones on hi ha temps inestable, amb pluges, xàfecs i, fins i tot, tempestes. Els fronts associats a les baixes pressions també representen línies d’inestabilitat. Els fronts càlids, on una massa d’aire calent s’eleva sobre una d’aire fred, porten abundants núvols estratificats que desprenen plugims o pluges suaus, però continuades. Els fronts freds, on l’aire fred fa elevar el calent que el precedeix, porten nuvolositat de desenvolupament vertical que origina xàfecs i tempestes. Els fronts closos, formats per la unió d’un fred i un càlid, porten associats tots dos tiùs de núvols i de precipitacions. En els anticiclons, en canvi, el temps és estable i només hi pot haver algunes boires. Un fenomen associat al temps anticiclònic són les inversions tèrmiques. En aquestes situacions, una massa d’aire fred ocupa la part baixa de l’atmosfera, mentre que una capa d’aire més càlid i sec es queda per sobre.

11

4.Tendència de la pressió i evolució del temps: la rotació de la Terra és responsable que els centres de pressió tendeixin a desplaçar-se d’oest a est. Això fa que la seva posició sigui més o menys previsible per als dies següents al corresponent al mapa. Les depressions acostumen a moure’s a uns 40-60 km/h si no es troben deslligades dels corrents principals que circulen d’oest a est. Els anticiclons són menys mòbils, però també tenen un cert moviment cap a l’est. D’aquesta manera, podem tenir una idea de la tendència de la pressió en cada zona del mapa (depenent de si s’allunya o s’apropa un determinat centre de pressió), i de si el temps tendeix a millorar o a empitjorar, i fins i tot dels tipus de fenòmens que es poden donar. Bé, Déu n’hi do! Acabes de sobreviure a un curset accelerat d’interpretació de mapes meteorològics! Ara tindràs l’ocasió de practicar el que has après, te’n veus capaç?

���� Practica. Observa el mapa isobàric i completa les taules següents:

Observatoris Pressió atmosfèrica actual

Tendència de la pressió atmosfèrica Direcció del vent Intensitat del vent

L (Londres)

B (Barcelona)

Vaixell Z

Vaixell Y

O (Oslo)

Observatoris Tendència de les temperatures

Situació actual del temps

Estat actual de la mar

Previsió del temps per al dia següent

L (Londres)

B (Barcelona)

Vaixell Z

Vaixell Y

O (Oslo)

12

Exercicis – L’atmosfera

1..Explica les principals característiques de la troposfera i els principals fenòmens que s’hi produeixen. 2. Explica la importància que té la ionosfera per a l’ésser humà. 3. On se situa la capa d’ozó? Per què és tan important per a la vida en el planeta Terra? 4. Quines són les funcions de l’atmosfera? 5. Per què la pressió atmosfèrica és menor en l’alt d’una muntanya que a nivell del mar? 6. Què significa que la humitat relativa de l’aire és del 50%? 7. Què passa amb el valor de la humitat relativa si augmenta la temperatura? I si baixa?

13

8. Com es formen els núvols i la pluja? 9. Dibuixa el moviment que segueixen les masses d’aire en les condicions del següent esquema:

10. Explica mitjançant un esquema la circulació global de les masses de l’aire pel planeta. Què són les cèl·lules convectives? 11. Realitza un esquema del moviment del vent que produeix les brises de muntanya. 12. Explica els processos que causen els fenòmens següents:

a) Durant l’hivern predominen les pressions atmosfèriques altes.

b) Quan el cel està serè, sense núvols, es produeix un descens important de la temperatura durant la nit. No obstant això, quan el cel està ennuvolat no hi ha grans contrastos entre les temperatures diürnes i les nocturnes.

14

13. Pinta en el mapa les principals zones bioclimàtiques del planeta (ajuda’t de l’enciclopèdia si cal).

Climes càlids Climes temperats Climes freds Equatorial Mediterrani Polar Tropical plujós Oceànic Alta muntanya Tropical sec Continental Desèrtic 14. Identifica els processos que tenen lloc en la imatge següent:

15

15. Per estudiar el clima d’una zona pots analitzar les mitjanes anuals de temperatura i precipitació mitjançant climogrames. Fixa’t com s’han fet el climograma que tens a continuació per aprendre a confeccionar-los: A l’eix inferior representem els mesos de l’any. L’eix vertical dret té els valors de precipitació i l’esquerre, els de temperatura. La temperatura es representa amb una línia. Les precipitacions es poden representar amb una línia o amb barres. Sempre que sigui possible l’escala de valors de precipitació serà el doble que la de temperatura. D’aquesta manera, la zona en què la línia que representa la temperatura quedi per sobre de les barres o línies de la precipitació, ens donarà els mesos de l’any en què hi ha aridesa.

Interpreta els següents climogrames de tres ciutats del món. Pots ajudar-te de la taula adjunta.

Barcelona Ciutat del

Cap Washington

Temperatura màxima

Temperatura mínima

Temperatura mitjana anual

Període de pluges

Pluja mitjana anual

Període àrid

16

16. Les dades de les taules corresponen als valors mensuals de temperatures i precipitacions de dues poblacions de Catalunya que es localitzen en indrets diferents i es troben a altituds diferents.

Població A Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des

Temperatura mitjana (ºC)

8,2 13,3 14,2 15,6 19,9 23,4 24,7 25,6 23,2 18,4 14,6 14,1

Precipitació (mm)

30,0 0,0 48,0 101 31,7 4,4 4,6 15,0 22,2 150,0 28,8 35,6

Població B

Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des Temperatura mitjana (ºC)

-1,3 3,5 2,9 3,3 9,0 11,5 13,3 14,8 11,2 5,8 1,7 2,2

Precipitació (mm)

8,2 21,6 54,4 97,8 72,8 150,0 53,2 49,0 86,0 83,4 62,7 181,0

a) Amb aquestes dades elabora els climogrames de cada població i explica les característiques

climàtiques de cadascuna.

b) Calcula la precipitació anual i la temperatura mitjana anual de cada població. Explica quins

mínims i màxims pluviomètrics s’enregistren. 17. En la taula que hi ha a continuació es relacionen alguns fenòmens atmosfèrics amb tipus diferents de fronts. Escriu el nom del front que considereu que provoca cada fenomen.

Fenòmens atmosfèrics Tipus de front

Cel amb núvols prims (tipus estratificat)

Cel amb núvols molt desenvolupats (tipus cumuliforme)

Plugims i pluges, i després xàfecs i/o tempestes

Xàfecs i/o tempestes

Plugims i pluges

17

18. Els diagragrames climàtics següents corresponen a les ciutats de Lleida, Tarragona i Puigcerdà (Cerdanya). A cadascun dels diagrames (A, B i C) busca la temperatura màxima, la mínima i temporada dels màxims pluviomètrics i del període sec. A partir d’aquesta informació digues quin diagrama correspon a cada ciutat i raona per què.

Temperatura màxima (ºC)

Temperatura mínima (ºC)

Màxim pluviomètric Període sec

A

B

C

Localitat Raonament

A

B

C

19. Observa el mapa del temps d’un dia del mes de gener a la Península Ibèrica i respon: Quines són les condicions meteorològiques que afecten la Península Ibèrica en el seu conjunt respecte al règim de vents, l’existència de núvols i el tipus de dia que s’espera en general? Hi haurà boires? La temperatura nocturna serà càlida?

18

20. Utilitzant el mapa isobàric adjunt, respon a les qüestions següents (dades en hPa):

a) Assenyala al mapa els anticiclons (A) i les depressions (B), i dibuixa-hi el sentit de la direcció dels vents amb fletxes.

b) A partir de la informació del mapa, fes la previsió del temps que s’espera, per a avui, al sud d’Itàlia.

Justifica-ho. 21. Interpreta el següent mapa meteorològic:

a) Quins vents bufaran a la península Ibèrica?

b) Com serà l’evolució de la temperatura a la península Ibèrica?

c) On trobaren pluges i com seran?

19

22. A partir de la informació del mapa A, quina situació meteorològica s’espera en Catalunya? Què s’observa a l’esquerra del mapa sobre l’Atlàntic? Raona les respostes.

23. Observa els climogrames següents:

a) A cadascun dels climogrames (A i B) busca la temperatura màxima, la mínima i la situació dels màxims pluviomètrics i del període sec.

b) Indica quin dels climogrames pot

pertànyer a la localitat de Vielha (974 m) i quin a la ciutat de Lleida (221 m). Justifica la resposta.

Contesta les preguntes a la taula adjunta.

Màxim pluviomètric

Climograma Temperatura

máxima Temperatura

mínima Quantitat Període Període sec

A

B

Climograma Localitat Justificació

A

B

20

24. El dibuix següent esquematitza la formació d’un anticicló. Descriu el procés que hi té lloc.

�������� Vertader o Fals – Encercla V o F segons l’afirmació sigui vertadera o falsa

1. V F L’efecte hivernacle és un procés energètic que va permetre l’aparició de vida a la Terra.

2. V F Un aire a 10 ºC que conté 5 g/m3 de vapor d’aigua té una humitat relativa del 89%.

3. V F El clima de tundra es caracteritza per hiverns llargs i freds i estius curts i frescos.

4. V F El clima polar es caracteritza per les nombroses pluges durant tot l’any.

5. V F El clima equatorial es caracteritza per les temperatuers altes i les poques pluges.

6. V F El component majoritari de l’atmosfera es el nitrogen.

7. V F Entre els 30 i 50 km d’altura es troba la capa d’ozó.

8. V F La força de Coriolis determina un augment de temperatura en les zones anticiclòniques.

9. V F Una massa d’aire obligada a ascendir per una muntanya es refreda fins a condensar-se.

10. V F El moviment de nutació sobre l’eix de gir de la Terra provoca canvis climàtics.

Els vents de Catalunya

És corrent, en els diferents països, de denominar amb noms concrets els vents que bufen dels punts cardinals. Als Països Catalans els vents són coneguts amb els següents noms: tramuntana el vent del nord, gregal el del nord-est, llevant el de l’est, xaloc el del sud-est, migjorn el del sud, llebeig (o garbí) el del sud-oest, ponent el de l’oest i mestral el del nord-oest. En meteorologia se sol expressar la direcció dels vents amb major exactitud en graus, de tal manera que, per conveni, 90°, 180°, 270° i 360° són, respectivament, est, sud, oest i nord. 0° només és utilitzat per a indicar calma.