37 PRESÈNCIA07 - 05 - 2017 37 PRESÈNCIA

07 - 05 - 2017ENTREVISTA

Catedràtic de Psicologia de l’Educació, Coll explica que anem cap a un nousistema educatiu basat en la personalització de l’aprenentatge, amb unaescola interconnectada amb altres contextos on els alumnes també aprenen

IRENE CASELLAS

l Darrerament es parla molt de l’ecolo-

gia de l’aprenentatge. Què significa?Aquesta concepte fa referència als contex-tos en els quals aprenem qüestions impor-tants i rellevants des del punt de vista so-cial i personal. Els llocs on aprenem, comaprenem, de qui aprenem, en quin mo-ment aprenem... tot això ha canviat en lesúltimes quatre dècades, en bona part perles noves tecnologies de la comunicació,però no només per això. S’han produïtcanvis en els escenaris socials, econòmics isobretot culturals, que han fet canviar elprocés com les persones aprenem i tambéquines coses considerem que són impor-tants d’aprendre. Sempre s’ha sabut queaprenem en llocs molt diferents, però du-rant molt de temps s’ha considerat i, encerta mesura era veritat, que allò realmentimportant i socialment ben valorat s’haviad’aprendre a l’escola. Però això ha canviat iara parlem d’una nova ecologia de l’apre-nentatge, ja que s’aprenen o es podenaprendre coses molt importants i social-ment molt ben valorades, fora del contextde les institucions d’educació formal.

Com s’ha produït el canvi? Imagino queles noves tecnologies són crucials...Hi ha diverses fases. El primer canvi im-portant no van ser els ordinadors, sinó In-ternet, que va permetre crear contextosd’aprenentatge no necessàriament circum-scrits a l’escola. I la segona onada de canvisimportants, i crec que la decisiva, han estatels dispositius mòbils. En el moment queno només et pots connectar a Internet sinóque a més ho pots fer en qualsevol lloc i enqualsevol moment, la unitat espai-tempsque era la base del sistemes d’educació for-mal es trenca i desapareix... Avui en dia empuc emportar amb mi, amb el mòbil, l’ac-cés a totes les bases de dades d’informació iconeixement, i, allò que és més important,

César Coll

els contactes amb totes aquelles personesque em podem ajudar.

Com es gestiona aquest nou escenari?Hem de repensar l’educació formal. Finsara estava pensada per a una ecologia del’aprenentatge que pivotava gairebé exclu-sivament entorn de l’escola. En canvi ara javeiem que l’escola és un nus més, un con-text d’aprenentatge, però no l’únic. Tenimuns currículums escolars que estan cons-truïts sobre la base que tot allò que és im-portant s’ha d’aprendre a l’escola, durantl’educació bàsica i durant uns anys con-crets. Però hem de passar d’una sistemabasat exclusivament en l’escolarització aun sistema basat en un model d’educaciódistribuïda entre diferents contextos i in-terconnectada. Aquest és el repte fona-mental, que implica canvis molt impor-tants en el currículum, en l’organització,en els temps, en els espais... Es un canvi ra-dical que ja no és una opció.

Per tant, un nou model és ineludible...Sí, perquè molts dels problemes que tenimara són derivats d’aquesta situació. Per quèuna part dels nens i adolescents no trobensentit a allò que aprenen a l’escola? Doncsperquè cada cop hi ha una separació mésgran entre allò que fan i que aprenen a forai allò que fan i aprenen a dins. I la clau noestà en desescolaritzar o dir que la escola jano té sentit o està obsoleta. Allò que és ob-solet és l’organització i el funcionament ac-tual, que respon una realitat que ja no ésvigent. Per exemple, avui en dia on apre-nen els nanos? Això que anomenem com-petències digitals, on ho aprenen? Resultaque no s’aprenen a l’escola, i això és bo i ésdolent. La part negativa és que s’aprenenuns usos de les tecnologies que no són ne-cessàriament els més enriquidors ni elsmés potenciadors. Per tant, s’ha de repen-sar sobretot el lligam entre les escoles i elsaltres contextos. I són fonamentals les tra-jectòries individuals d’aprenentatge.

Allò que s’anomena personalització del’aprenentatge?Sí, tot i que el concepte de personalitzar témoltes connotacions, no es pot simplificar.Però la idea fonamental és aquesta: unacosa és que a mi m’ajudin per aprendre allòque algú pensa que jo he d’aprendre, i altracosa és que jo pugui decidir què és allò tésentit per a mi aprendre. Però que quediclar que això no vol dir que cadascú deci-deix tot sol. Vol dir que qui intenta ense-nyar-me alguna cosa, el primer que ha defer és aconseguir que allò que vol ense-nyar-me tingui un sentit per a mi. M’had’escolar, d’alguna manera m’ha de con-vèncer, m’ha d’explicar quines són les me-ves opcions, ha de conèixer els meus desit-jos i les meves expectatives... Si no és així,pot ser sí que aprendré allò que m’expli-quen, però en realitat allò que aprengui notindrà cap mena de sentit per a mi.

Per tant, s’ha de personalitzar per donarsentit a l’aprenentatge?Sí, la idea forta darrera d’aquest concepteés la idea de sentit, s’ha de personalitzarperquè aquesta és la garantia per aconse-guir que allò que aprenem tingui sentit pera nosaltres. Quan a un nano allò que liagrada és veure com funciona un motor debenzina, segurament es buscarà una aficióque hi estigui relacionada. I quan els nois inoies es fiquen en una cosa que els interes-sa, allà aprenen una quantitat increïble decoses, no els costa res esforçar-se... Pertant, si a nivell social considerem que unconeixement és important, la clau seràconvèncer els nois i noies que allò és real-ment important, s’ha d’aconseguir que s’hofacin seu, que li donin un sentit.

Se’ls ha de motivar?No es tracta només d’estar motivats... quanli dono un sentit a un aprenentatge vol dirque aquell aprenentatge em diu alguna co-sa sobre mi mateix, em fa pensar en cosesque m’han passat i dona llum a experièn-

cies passades, em permet entendre d’unaaltra manera allò que estic fent i com hofaig, o bé, i encara que no sigui importantara sé que aquell aprenentatge serà impor-tant per al meu futur. En altres paraules, lidonem un sentit a un l’aprenentatge quanl’inserim en el nostre projecte de vida per-sonal, quan li donem un valor personal.

Per exemple...Es pot fer servir aquest símil: imaginem unsistema completament planificat en quèun bon dia el govern paternalista decideixque els ciutadans vesteixen malament i ques’ha de proporcionar a cadascú la vesti-menta adequada en funció d’allò que ne-cessiten. El govern fa un estudi i arriba a la

conclusió que les persones grosses necessi-ten un tipus de vestimenta diferent de lesprimes; que els que treballen al camp ennecessiten una de diferent dels que treba-llen a ciutat; que als rossos els va millor uncolor i als morens. un altre. I així es va afi-nant fins cada persona tingui el seu vestitpersonalitzat. Si es fes això s’hauria respòsa les necessitats de cada persona vistes desde fora, però realment s’hauria personalit-zat la vestimenta? La gent se la posariaaquella roba? Se la sentiria seva? Cada diatriem la nostra roba perquè li donem elnostre propi valor personal, però potser nos’ajusta a les nostres necessitats des d’unaperspectiva racional...

Així, com s’hauria de dur a terme la per-sonalització?Primer, com ja s’ha fet tradicionalment, calajustar l’ensenyament a les necessitats del’alumne. Però després, el procés de decidirquines són les necessitats de l’alumnes–què i com ha d’aprendre–, s’ha de fer

Catedràtic de Psicologia

de l’Educació a la Uni-

versitat de Barcelona,

César Coll ha participat

en diferents processos

de reforma i innovació

educativa. A les aules

ha comprovat que els

alumnes dominen per-

fectament les noves tec-

nologies però quan es

tracta d’utilitzar-les per

buscar documentació,

contrastar-la, verificar-la,

i valorar-la, “el màxim

que saben fer és buscar

a Google”.

“Han après l’ús

d’aquestes tecnologies

pel seu compte, en fun-

ció de les seva pràcti-

ques socials, que són di-

ferents segons el con-

text d’on provenen. I ai-

xò ens fa pensar molt

en el tema de l’alfabe-

tització digital. Mai

t’acabes d’alfabetitzar

del tot en res. Ara els

nanos saben utilitzar les

noves tecnologies, però

per a què les utilitzen?

Això s’ha de tenir en

compte en la redefinició

de l’escola. Hem d’aju-

dar les persones a cons-

truir-se itineraris d’apre-

nentatge més enriqui-

dors” insisteix.

El paper de les noves tecnologies

Els llocs onaprenem, com

aprenem, de qui

aprenem, en quin

moment

aprenem... totaixò ha canviat

en les últimes

quatre dècades

Amb Internet i

els mòbils la

unitatespai-temps que

era la base del

sistemes

d’educació

formal es trenca

Cada cop hi ha

una separació

més gran entre

allò que s’aprèna dins i a fora de

l’escola

César Collfotografiat alcampus de la Valld’Hebron de laUniversitat deBarcelona.

ALBERT SALAMÉ

39 PRESÈNCIA07 - 05 - 2017 39 PRESÈNCIA

07 - 05 - 2017ENTREVISTA

una nina. Els interessos no són neutres,ajudar a construir-los i orientar és el granmissatge de la personalització. No el fetque els nens puguin decidir què estudiar,sinó que allò que estudien respongui real-ment a una decisió raonada i raonable, icrítica.

responsable de l’educació de les personesés l’escola i que els altres contextos no hi te-nen res a veure. Si a mi ara mateix em pre-gunten qui té més incidència sobre la for-mació de les persones, si els mitjans de co-municació, l’escola o la família, segura-ment contestaria que els mitjans de comu-nicació en el sentit ampli, especialment lesxarxes socials... I això no ho podem conti-nuar ignorant, no s’arregla simplementdient que els nanos no portin el mòbil al’escola, això és absurd. Si continuem així,un bon dia ens adonarem que tot ha can-viat i que no ens havíem assabentat. El mo-viment de la personalització de l’aprenen-tatge, que com deia ja no és una opció, seràsí o sí, és universal en els països desenvolu-pats. La discussió avui en dia no és si hofem o no, perquè ja sabem que és impara-ble, sinó com ho fem per assegurar que nocreem més inequitat de la que ja hi ha.

És a dir, que també hi ha riscos?Si simplement preguntem als nanos quèvolen aprendre ja sabem que n’hi hauràque, pel fet de venir d’on venen, voldranaprendre molt, i uns altres s’acontentaranamb l’espasa i la nina i amb utilitzar totesaquestes eines com a eines de consum i node construcció ni d’aprenentatge. Si la per-sonalització no es fa correctament accen-tuarà les desigualtats. Ara ja no es podenfer polítiques d’equitat a nivell educatiucentrades només en l’escola i en l’escolarit-zació, han d’anar més enllà. Hi ha moltesimplicacions a nivell social, i aquí és onveig jo el principal problema. Hem de re-plantejant la formació, els currículum, elshoraris... Prenem per exemple una discus-sió molt actual: els horaris. El problema noestà en els horaris escolars sinó en els ho-raris d’aprenentatge, i en entendre que elsnanos aprenen en tot moment i a tot arreu.I amb el tema del currículum també hemde veure que la clau no està en saber mésmatemàtiques o menys, o en si cal fer mésfilosofia, o si hem de posar-hi més història.Aquest debat correspon a la vella ecologiad’aprenentatge i no a la nova... El canvi ésimparable i la majoria de països ja estan enmarxa. Mirem per exemple la nova refor-ma finlandesa. Finlàndia és el país que mi-llors resultats treu als informes PISA i tot iaixò li està donant un tomb radical al seusistema educatiu...

No és contradictori? Tenen bons resul-tats i ho canvien? Perquè?El 2011 ja es va fer un informe del consellescolar finlandès cridant l’atenció sobre lapreocupació perquè un sector cada copmés gran de l’alumnat percebia una gran-díssima distància entre allò que aprenien afora de l’escola i allò que aprenien a dins.PISA en realitat no mesura allò que els na-nos aprenen a l’escola, PISA mesura allòque els nanos aprenen sigui on sigui. I a lasocietat finlandesa, les escoles estan pro-fundament arrelades a altres contextos,com institucions culturals, de barri... Molt

lloc de veure-la com una cosa positiva, no-més queda com a últim recurs quan ja nohi ha res a fer. No ens n’adonem que ja noés l’excepció, tot i que cada cop ens trobemmés nois i noies que potser no fracassen,però que t’expliquen que en realitat no en-tenen per a què els serveix allò que estanestudiant. Tenim el focus massa posat enl’aprenentatge escolar, no en l’aprenent.Allò que importa no és allò que els nanosaprenen a l’escola, sinó el que aprenen siguion sigui. I des de l’escola, i en aquells quetenen trajectòries personals empobridorespel seu context, s’hi ha d’estar a sobre. Peraixò hi ha d’haver un lligam entre l’escola ila resta de contextos. Cada cop l’educacióés més distribuïda i interconnectada. Ja noés només allò d’obrir l’escola a la societat,que és el que s’ha dit tradicionalment, ésmés aviat portar la societat a l’escola.

Un gran repte...El gran obstacle és la idea tan profunda-ment arrelada en la nostra societat que la

abans de ser-ne conscients, el sistema edu-catiu finlandès ja era un sistema molt mésdistribuït i interconnectat que els altres. Ila nova reforma que estan fent consisteixprecisament en prendre consciència d’això,ampliar-ho i traslladar-ho a nivell de currí-culum. El canvi que han fet en aquest àm-bit és espectacular, ho plantegen tot enfunció d’allò que nosaltres en diem projec-tes, però que ells nomenen “fenòmens”. Hoorganitzen tot a partir de fenòmens que elspropis nanos viuen, i a partir d’allò hi in-corporen els coneixements. I aquest és uncanvi que ja es va estenen arreu.

Aquí, a casa nostra, les administracionsho tenen present?Hi ha tres nivells a distingir. Hi ha centresque estan fent experiències de personalit-zació extraordinàries i molt interessants,malgrat tot, i, en el millor dels casos, diriaque amb una certa permissivitat. Desprésens trobem amb algunes institucions queho comencen a tenir en compte, com ara elmoviment Escola Nova 21 o algunes ini-ciatives de la Fundació Bofillt. I després hiha l’administració, que sempre és l’últimaen adornar-se’n. L’exemple més clar és el dela reforma Wert. Quan es va plantejar, to-tes aquestes preocupacions ja estaven so-bre la taula, i la reforma es va fer en sentitcompletament contrari. I al mateix temps,no vaig sentir cap discurs de les adminis-tracions autonòmiques contra la llei Werten base a aquests arguments, més aviat elsarguments eren un altres. I això em fa seruna mica desconfiat. No sembla que l’ad-ministració estigui interessada.

Per tant, el futur pot ser complicat...A nivell local sóc pessimista: tots aqueststemes s’estan plantejant ja per tot arreu, aAustràlia, als Estats Units, als països nòr-dics, fins i tot a França, que és un país moltcentralista... I en canvi aquí continuemembarrats en discussions que ja estan su-perades. Som un país de savis i semprepensem que hem d’inventar la pólvora...Quan posem una cosa en marxa mai enspreocupem de mirar què han fet abans elsaltres, què ha funcionat i què no. Quanaquí es va posar en marxa el programa 1x1[la implantació d’ordinadors portàtils a lesaules], ja estava demostrat que en realitataixò no era tant important i que el que deveritat compten són altres factors... Peròens agrada pensar que fem coses noves,volem inventar cada vegada el Mediterra-ni, com si tot vingués de zero, i al final elque passa es que es reprodueixen el fracas-sos. El coneixement és acumulatiu, afortu-nadament, encara que només sigui perdescartar allò que no ha anat bé. Però aquítenim massa tendència a voler-ho arreglartot sense fer cas de res, no nego que potseramb molt bones intencions, però amb aixòno n’hi ha prou. Oi que a ningú se li acudi-ria nomenar ministre o conseller d’Econo-mia algú que no sabés fer un balanç?Doncs amb l’educació això passa sovint.

escoltant. S’ha de veure realment qui-nes són les seves opcions, les seves expec-tatives, els seus interessos. S’ha d’escoltar laveu de l’aprenent, prendre-la seriosament,i ajudar-lo a identificar allò que necessita.La gran trampa de la personalització éspensar que els nens han d’estudiar allò queells volen. I la realitat és que no: els nenshan d’estudiar allò que a nivell social esconsidera que és important, però això noes pot fer satisfactòriament sense escoltarles seves veus. Nosaltres no els podemconvèncer dient que han d’estudiar allòque els convé... El que passa és que moltesvegades ni els nens ni les persones adultestenim clar quins són els nostres interessosni perquè els tenim, d’aquí que precisa-ment una part important de la personalit-zació sigui això, ajudar l’aprenent a identi-ficar el seu interessos, a construir-los, a re-visar-los críticament. Perquè, no ho hemd’oblidar, les persones tenim els interessosfluïts del context on vivim. Els nens noneixen volent agafar una espasa i les nenes

I aquests processos s’estan fent real-ment? És a dir, s’està portant a la pràcti-ca la personalització?No hi ha més remei que fer-ho. El proble-ma és que s’està fent ’a pesar de’. S’està fenten contra d’allò que es diu que s’ha de fer.El problema és que la personalització, en-

César Coll defensa el

paper de l’escola durantel segle XX. “Ha tingut

èxits increïbles, ha estat

l’ascensor social més

important, ha ajudat al

desenvolupament i a la

lluita contra les desi-gualtats”, recorda. Però

això ha tingut una con-

seqüència negativa:

s’ha creat una conscièn-

cia que allò realment

important només

s’aprèn a l’escola, que

per tant és l’escola quité tota la responsabili-

tat si alguna cosa no

surt bé. “És a dir –afe-

geix Coll– s’ha creat

una consciència de des-

responsabilització socialgeneralitzada davant de

l’educació, perquè

aquesta responsabilitat

s’ha traslladat exclusi-

vament a l’àmbit esco-

lar. Això no és casual,

paradoxalment té a veu-

re amb els èxit de l’es-cola però també amb la

incorporació de la dona

al mercat de treball,

amb el nou context la-

boral, amb la precarie-

tat... Té a veure amb uncontext molt més ampli

que ha fet que tradicio-

nalment hagi anat bé

deixar que sigui l’escola

qui s’encarregui de tot”,

conclou.

La paradoxa de l’èxit de l’escola

Cada cop

l’educació és

més distribuïda iinterconnectada,

no es tracta

només d’obrir les

escoles, sinó de

portar la societata les escoles

Personalitzar

l’aprenentatge

no implica queels nens triïn què

volen estudiar

sinó ajudar-los a

identificar els

seus interessos

Allò que importano és allò que

s’aprèn a

l’escola, sinó

allò que s’aprèn

sigui on sigui

Si a nivell sociales considera que

un coneixement

és important,

hem de fer que

els nanos li

donin un sentit ise’l facin seu

Coll explica que latrampa de lapersonalització del’aprenentatge éspensar que els nenshan d’estudiar allòque ells volen.ALBERT SALAMÉ