Embed Size (px)
Citation preview
4rt trimestre 2013
4rt trimestre 2013
Sumari Informació
Amb el suport de:
L’Ateneu Popular de Calonge no és responsable de les opinions dels autors que signin els articles.
Els articulistes exposen posicions personals.
Es poden reproduir articles total o parcialment sempre que es faci esment de la font.
Imatge de portada: la Bola Autor: Antoni Illa
Editorial ·········································· 4
Cap de setmana del vi de pagès ······· 5
Concurs Pere Caner ························· 7
El llegat dels masos ························· 11
L'audiència provincial de Girona······· 14
L'institut d’estudis del Baix Empordà 15
50è aniversari unió esportiva············ 16
Les divisions marítimes ··················· 18
Calonge i les Gavarres ····················· 19
La cascada de Saint Vicens ·············· 21
Sant Feliu-Castell d’Aro ··················· 23
El temps a casa nostra ····················· 25
Festa Major ····································· 26
Confecció portada i contraporta: Antoni Illa
Equip d’edició i redacció: Secció de la “revista” de L’Ateneu popular de Ca-longe.
Col·laboracions: Babalú, Loaisa Esther, Molla Joan, Oriol Jordi, Ruiz Mireia, Josep Falgueras i Ullastres, Marc Ser-rat, David Gracia, Josep Lois, Nardo Peniza, Joan Serra
Adreça : Ateneu Popular de Calonge Passeig d’hivern, 16 - Edif.3 - 2n. Esquerra (Hotel d’entitats) 17251 Calonge (Baix Empordà) Apartat de correus Nº 221
www.ateneucalonge.cat. htp://ateneucalonge.blogspot.com. [email protected] [email protected] [email protected]
www.facebook.com/#!/ateneu.decalonge
BUTLLETÍ INFORMATIU
03
4rt trimestre 2013
Recorda que la revista en format digital es penjarà a la web de l’ateneu
www.ateneucalonge.cat
http://ateneucalonge.blogspot.com
04
Editorial
EL NADAL
L’esperit del Nadal no són els grans tiberis, ni els regals, ni la fred, és molt més que això. El seu vertader significat és compartir i passar bones estones
amb la gent que estimem i que desitja ser estimada.
Quan comença a venir el desembre i la fred, rememorem la història del nai-xement de Jesús. Un petit nadó que ens commou pel que representa, un ésser fràgil i dolç que propugna tendresa. Aquest nen va néixer en un entorn senzill, un estable. Malgrat aquesta austeritat va estar envoltat d’un gran clima amorós, que és el més important. Estava rodejat pels seus pares, per pastors i per uns reis que l’havien anat a visitar, per entregar-li uns presents. Aquest personatge que podria haver-ho tingut tot, per ser considerat el fill de Déu, va viure el seu naixement en l’extrema senzillesa. Si ho mirem fredament aquesta, la senzille-sa, és quelcom molt poderós. Jesús va néixer en condicions adverses, però en tot moment va ser feliç, perquè hi havia gent que l’estimava. De què li hagués
servit estar envoltat de regals? Hagués estat més feliç?
Segurament no, perquè de què serveix tenir moltes coses quan no tens a ningú que t’estima al costat. El que hem de cercar entre tots és canviar aquesta
actitud i prendre’l com un referent.
La importància del Nadal és aquesta. S’han de retornar a aquells valors que
el fomentaven . Valors com l’amistat, la solidaritat i les trobades amb familiars.
Quan arriba aquesta època els carrers s’engalanen amb motius nadalencs preciosos i les botigues mostren una càlida decoració. Malgrat la fred, es vol
potenciar una etapa plena d’il·lusió i d’escalfor col·lectiu.
Aquestes festes ens ajuden a reflexionar i conviden al retrobament. A un re-trobament propi i plural. Famílies que fa temps que no coincideixen decideixen compartir aquestes dates per compartir confidències en diferents àpats. Com comentava, no és el menjar és el retrobament, les emocions i el diàleg el que
interessa. L’àpat només és una excusa per poder arribar aquest fi.
Els nens amb la seva innocència ens recorden els temps de joia de la infan-tesa. Preparen la decoració a les escoles i a les cases, canten nadales i espe-
ren amb delit la nit màgica dels reis.
Els presents són un símbol d’estima vers l’altre. No cal que aquests siguin molt luxosos, el que importa és el missatge que transmeten: Et valoro i m’impor-
tes.
També per Nadal es recorden les persones més desafavorides. Es fomenten campanyes que ens ensenyen a compartir amb els que menys tenen (cedint aliments, joguines i fins i tot compartint el nostre temps). Amb aquestes, no no-més fem feliços als altres sinó que ens enriquim a nosaltres mateixos com a
persones.
Les festes de Nadal haurien de desemmascarar la seva vertadera essència. Una essència que no és caracteritza pel materialisme, ni per l’opulència. Aques-tes cerquen construir un clima de pau, de joia, de respecte i d’amor vers un ma-
teix i vers els altres.
Mireia Ruiz
4rt trimestre 2013 05
CAP DE SETMANA DEL VI DE PAGÈS 2013 Dies 15,16 i 17 de novembre de 2013 Una original experiència: Tast de raïm, most i vi de pagès
Una vegada més la Fundació Re-mença XXI ha organitzat els actes per a celebrar el Cap de setmana
del vi de pagès de Calonge.
Aquest any vàrem encetar els ac-tes, el dia 15 de novembre, a la Sala del Castell de Calonge, amb una interessant i original proposta que va consistir en fer un tast de diferents raïms, tastar el most d’aquests raïms i
finalment el vi novell resultant.
2 mesos abans membres de la Fundació Remença XXI varen recollir raïm, con-cretament 3 varietats presents a Calonge: xarel·lo, monastrell i jaqué i el guarda-ren en caixes. Immediatament es va portar tot el raïm per conservar en les mi-llors condicions, en una cambra frigorífica d’atmosfera controlada, i el raïm va
arribar el dia del tast en bones condicions per poder dur a terme aquest acte.
El ponent va ser el Sr. Pere Guilera, President de la Patronal PIMECAVA (Associació de petits i mitjans elaboradors de cava). El Sr.Pere Guilera, és propietari de Cava Guilera a Lavern, Ajuntament de Subirats (Penedès). És productor de caves de criança: cava Guilera ( DO Penedès), i entès en el món del vi i el cava, pioner de l’ enoturisme i de moltes iniciatives relacionades amb el
món de la vinya.
Ho podeu veure la seva web: www.cavaguilera.com
Va voler centrar la xerrada sobre la importància de l’anàlisi de la qualitat del raïm, i per tant del tast del raïm a la vinya mentre madura, cosa que farà que es reculli en el
moments que es considera el seu estat òptim per a elaborar el vi i el cava.
És una tècnica que han de conèixer molt bé els productors i tan important com el tractament previ de la vinya, les condicions del sòl, el clima o totes les tècniques de
tractament del vi en el celler.
Amb els raïms que tots els assistents teníem sobre la taula ens va explicar què es
valora quan es tasta el raïm: el sucre, l´acidesa, la maduresa.
La composició del raïm: la polpa, el gra, la llavor, la pell.
Ens va explicar com es fan els vins negres, rosats, blancs, el contacte del most amb les pells per donar-li
més o menys color...
Vàrem poder apreciar les diferències entre les varie-tats i ens va portar altres varietats de raïms per tastar i aclarir diferents conceptes: Malvasia de Sitges, Pare-
llada.
També va portar unes branques d’ aranyoner amb els seus fruits ara madurs: els aranyons. Qui va voler, va poder tastar l´aranyó referent en la seva propietat as-
tringent i la seva gran quantitat de taní.
Després del tast del raïm, amb el raïm de les caixes vàrem preparar un most que es va servir a tots els assistents. Quina dolçor i quin gust tant diferent d’una
varietat a l’altra!
4rt trimestre 2013 06
Finalment tocava fer el tast del vi, i vàrem poder apreciar la màgia del procés de fer-mentació que en poques setmanes ha trans-format el most en vi, canviant completament el seu gust, mantenint propietats del raïm i apreciant detalls com la desaparició de la dolçor, la mica d’ agulla que queda al vi quan encara no ha finalitzat completament el
seu procés de fermentació.
Una experiència que va agradar molt a tots els assistents a la sala del Castell que varen omplir totes les taules i utilitzar totes les copes que ens va facilitar l Ajuntament de
Calonge.
Al finalitzar qui va voler va poder visitar l ‘exposició. “Eines pel tractament de la vinya, les malalties de la vinya”, on s' explicava en diferents plafons el tractament tradicional que han utilitzat els pagesos de Calonge per combatre malalties de la vinya, per aconse-guir fer un bon vi. Hi havien exposades dife-rents màquines velles per ensofrar i ensulfa-tar la vinya, així com la “pedra blava” i el so-fre. El lema de l' exposició d'aquest any era:
“el bon vi comença a la vinya
Agrair un any més a l’ Ajuntament de Ca-longe la seva col·laboració en els actes de la
Fundació Remença XXI.
David Gràcia i Fonalleras Fundació Remença XXI
Calonge
Fotografies de David Gràcia
4rt trimestre 2013
Espai de
Fotografia
07
XXVI Concurs de Fotografia “Pere Caner” 2013
Passats ja tan el veredicte com l’exposi-
ció i l’entrega de premis del Concurs de
fotografia Pere Caner 2013, és l’hora de
fer el balanç en números de tota l’activi-
tat.
65 participants, amb un total de 220 obres
de les que 151 pertanyien al tema lliure i
69 del tema Calonge. Dels 65 autors 15
son fotògrafs que viuen a Calonge o Sant
Antoni i els 50 restants de la resta del
estat, la gran majoria de Catalunya i al-
gun de La Rioja, de la Comunitat Valenci-
ana i un de Córdoba. És molt curiós, s’ha
reduït la participació en comparació amb
l’any 2012, només en 2 participants, però
una gran part dels participants d’aquest
any ho fan per primera vegada.
El veredicte del concurs va ser a càrrec
de dos companys del cos de jurats de la
Federació Catalana de Fotografia en Jo-
an Buxó i Ferran Morán, i per el nostre
veí i amic Josep Lois president de AF
Cine Club Bahia de Palamós. Ells tres
van estar veient les imatges presentades i
després de molt discutir en algunes ocasi-
ons i en unes altres estan molt d’acord va
atorgar els següents premis:
Tema lliure
1er PREMI Juan Laguna (Blanes)
2on PREMI Txema Lacunza (Sabadell)
3er PREMI Juan Garcia (Calonge)
Premi al millor autor local
1er PREMI Alicia Gros
2on PREMI Antoni Illa
3er PREMI Jose Luis Martin
Tema Calonge
1er PREMI Albert Collado (Sant Feliu de Guíxols)
2on PREMI Xavi Costa (Sant Feliu de Guíxols)
3er PREMI Merce Mayol (La Garriga)
4rt trimestre 2013 08
L’exposició ha estat penjada al castell durant dos caps de setmana, molt
ben acompanyada per una altra gran exposició “Noctambulos itinerantes”.
Noctàmbuls ( www.noctambulos.org ) sorgeix per la necessitat
de crear un espai comú, públic i divulgatiu a través del qual poder
acostar a qualsevol usuari, a la fotografia nocturna de llarga expo-
sició . Fundat el 2006, va ser creat el gener de 2007 com a portal ,
fòrum i galeria fotogràfica , compta en l'actualitat amb una notable
activitat , fruit d'això són els més de 1500 usuaris registrats en els
nostres fòrums.
Actualment és el primer i únic fòrum de parla hispana dedicat
íntegrament i exclusivament a la fotografia nocturna de llarga expo-
sició . Són molts els aficionats i no tan aficionats els que s'han in-
teressat per aquesta disciplina , que encara que potser poc cone-
guda , va obrint-se lloc entre les moltes vessants de la fotografia .
La fotografia nocturna de llarga exposició
Parlem de fotografia nocturna de llarga exposició quan sobre-
passem la barrera dels 30 segons que imposen la majoria de les
nostres càmeres fotogràfiques . Exposicions de dos, quatre , vuit i
fins i tot quaranta minuts ( o més ) són temps fàcilment emprats en
aquest tipus de fotografia. Si bé els resultats són sovint imprevisi-
bles i fins i tot moltes vegades irreals, aquests ens depararan mol-
tes sorpreses, alegries i alguna que una altra decepció. Potser
aquí hi ha la màgia .
La fotografia nocturna depèn d'una tècnica molt específica, uns
mitjans tècnics molt concrets , ús de trípodes, disparadors , llanter-
nes i una gran paciència. Una sortida nocturna pot aportar quatre o
cinc imatges pel que es fa necessari molt de temps i dedicació per
aconseguir tenir una col·lecció amb un nombre acceptable d'a-
questes.
4rt trimestre 2013 09
Entrega de premis del XXVIè Concurs Pere Caner de Fotografia
Juan Laguna 1er premi tema lliure Txema Lacunza 2on premi tema lliure
Juan Garcia 3er premi tema lliure Albert Collado 1er premi tema Calonge
Xavi Costa 2on premi tema Calonge Alicia Gros 1er premi autor local
Antoni Illa 2on premi autor local Jose Luis Martín 3er premi autor local
Imatges Josep Lois
4rt trimestre 2013 10
CALONGE 972 650 061
Alicia Gros 1er premi autor local
Diumenge 8 de desembre 2013, lloc el castell de Calonge, al
seu voltant al Carrer Major, mercat nadalenc organitzat per l’as-
sociació de Comerciants, dins, a la Plaça d’Armes tot ple de via-
nants visitant la Fira Dolça organitzada per “Calonge i Sant Anto-
ni Solidari”, i a la sala del Castell el lliurament de premis del
XXVIè Concurs de fotografia Pere Caner.
Ens acompanyà nostra estimada companya la regidora de
cultura Dolors Mañas, i assisteixen al acte els guardonats, amics
de fotografia, visitants de l’exposició, familiars i companys de
l’Ateneu.
El petit acte va ser rapit i discret per tal de que tots pogués-
sim canviar impressions sobre l’exposició, aquest defecte que
tenim els fotògrafs a vegades de mirar i remirar una imatge fins
que la memoritzem de tal manera que podríem descriure-la sen-
se mirar.
Antoni Illa
Dos de les fotògrafes mes joves del concurs, Marina Peniza i Marina Illa
4rt trimestre 2013 11
EL LLEGAT DELS MASOS: LA HUMANITZACIÓ I LA TRANSFORMACIÓ DEL MEDI RURAL DE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Una de les tradicions de Torroella de Montgrí és el llibre de la Festa Major de Sant Genís, que s’edita des de l’any 1928. El volum d’aquest any 2013 porta a la façana com a subtítol Art. Cultura. Ciència. Història. Actuali-tat. Té 144 pàgines de textos d’aquestes matèries i també col·laboradors per omplir d’anuncis la resta del llibre. Entre els articles publicats hi ha Sant Pere i Santa Maria de Càrcer, any 1152: un document, dues es-glésies i algunes hipòtesis, avui ermita de Santa Maria del Mar. El seu autor el vergelità Salvador Vega Ferrer, historiador del Baix Ter, a la pàgina 21 reflexiona: En definitiva, el document de 1152 posa en evidència que desconeixem encara moltes coses de la nostra història més propera: com i perquè els monjos Benedic-tins varen arribar a aquell indret?; quins paral·lelismes es podien establir amb altres cel·les benedictines? (Sant Pere de Roda, per exemple devia tenir uns inicis molt similars); ..... Doncs bé, el paral·lelisme en l’evolució històrica medieval sembla evident en el cas de les monges bene-dictines de Santa Maria del Mar (al Collet de Sant Antoni), i en quan al nostre Pla i els masos d’aquí, també ob-servem a grans trets una evolució semblant des del segle XVI fins avui dia, si comparem Torroella de Montgrí / l’Estartit amb Calonge / Sant Antoni, d’aquí l’interès de llegir l’article que amablement ens envia en Joan Serra i Gironella.
Per part de l’Ateneu Popular aquest any hem participat dues vegades en guiatges de l’Associació de
Masos de Torroella de Montgrí i l’Estartit, el 16 de març juntament amb el Centre d’Estudis Selvatans i el 25 de
maig en la visita teatralitzada als seus masos fortificats. A ambdós actes hi era també present l’historiador Salva-
dor Vega Ferrer.
El municipi de Torroella de Montgrí i l’Estartit (el Baix Empordà) ocupa una superfície propera a 65,93 km2, amb una població de més d’11.000 habi-tants. La major part d’aquests resideixen en els dos principals nuclis urbans, Torroella de Montgrí i l’Es-tartit; però també una part petita estan disseminats en l’espai no urbanitzable, en el petit nucli de So-brestany, i en una vuitantena de masos. El seu pai-satge és molt variat, amb espais com el massís del Montgrí, les Illes Medes, els penya-segats i les plat-ges vora el mar, i el darrer tram de la plana del Baix Ter. En aquests hi trobem valors naturals molt relle-vants, entre els quals destaquen determinats hàbi-tats terrestres (les llacunes litorals, les dunes, els garrigars, entre d’altres) i marítims (el fons marí de les Illes Medes, entre d’altres). La seva preservació va motivar la constitució, l’any 2010, del Parc Natu-ral del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, del qual el 68 % de la seva superfície total forma part del
municipi.
El Baix Ter és però també un espai forta-ment humanitzat. Avui s’hi desenvolupa una impor-tant agricultura intensiva, amb camps de cereals (blat de moro, arròs, etc.), farratges (userda) i fruiters (pomeres). Aquesta conviu, no sense alguns proble-mes en les zones més properes a mar, amb una ac-tivitat turística consolidada i a vegades massifica-da. El paisatge que observem actualment és el resul-tat de l’acció humana continuada, a través d’activi-tats com l’agricultura i la ramaderia, que ens ha dei-xat un notable llegat arquitectònic i cultural. Aquesta transformació ha tingut els masos com a protagonis-
tes des de fa més de cinc cents anys.
Les masies més antigues, com la Torre Pon-sa o Santa Maria del Mar, tenen probablement el seu
Ballada de sardanes a la festa dels masos de Torroella de Mont-grí i l’Estartit a l’esplanada de Santa Maria del Mar.
origen en antigues vil·les romanes dedicades a cultius de l’àm-bit mediterrani com els cereals, la vinya i l’olivera. L’ermita de Santa Maria del Mar, adossada al mas del mateix nom, ha es-tat l’església de referència de la comunitat dels masos i encara avui s’hi celebra una missa solemne en honor a la patrona, San-ta Maria, amb motiu de la seva festa. Durant segles, els page-sos i ramaders del voltant, hi han buscat l’auxili celestial per a fer front a les moltes adversitats que comportava la realitat quo-
tidiana.
A l’inici de l’edat moderna els masos es troben localit-zats majoritàriament als vessants del massís del Montgrí i en petits turons en mig de la plana, sempre a resguard de les avin-gudes dels rius Ter i Daró. Alguns seran la base perquè famílies de pagesos, i també de comerciants, s’enriqueixin i millorin el seu estatus social. És el cas de les famílies Bagur, Quintana,
4rt trimestre 2013 12
Pla, Carles, entre d’altres. Ho faran en un mo-ment de gran inseguretat, principalment pel perill dels atacs de corsaris i pirates procedents del nord d’Àfrica. D’aquesta època podem admirar encara masies fortificades com la Torre Bagu-ra, el Mas Ral, la Torre Gran, entre d’altres. També ens han arribat fets històrics i llegendes d’atacs pirates, com el que tingué lloc el 1653 quan membres de la família Ballia i treballadors de la Torre Ponsa van ser capturats i portats com esclaus a Alger, des d’on escrivien cartes
per demanar el seu alliberament.
No serà, però, fins els segles XVII i XVIII que es produirà la verdadera ocupació i transformació de la plana d’inundació del Ter. Es posaran en conreu terres fins llavors ermes amb la concessió de nous establiments, s’obriran recs per millorar el drenatge i el regadiu, s’asse-caran aiguamolls i basses temporals i es tallaran boscos d’arbres de ribera. Aquesta transforma-ció anirà acompanyada de la construcció de masos, molts dels quals representaran la con-solidació de construccions més petites ja exis-tents (la barraca d’en Pi donarà lloc al Mas d’en Pi i la barraca d’Ardèvol al Mas la Barraca). És un moment que aprofiten molts propietaris de masos, que han passat d’anomenar-se pagesos a hisendats, per ampliar les seves possessions, construir nous masos i convertir-se en verdaders terratinents. Així, per exemple, Salvador de Puig i Diern, propietari de la Torre Bagura i el Mas Figueres, construirà el Mas Nou dels Puig, cone-gut avui com Mas d’en Puig; el comte de Solter-ra, construirà la Casanova del comte, coneguda
avui com el Mas la Casanova, entre d’altres.
Un dels fets més rellevants que va fer possible aquesta transformació de la plana és la desviació del tram final del riu Ter a les dar-reries del segle XVIII o inicis del XIX. Aquest tenia la seva desembocadura a prop del nucli de l’Estartit, en l’espai anomenat Ter Vell, i es va modificar el seu traçat de forma que aportés les
Talla barroca de Santa Maria, patrona dels masos de
Torroella de Montgrí i l’Estartit.
seves aigües al mar en la zona de l’actual gola. Aquest projecte va provocar una gran conflictivitat a l’època, ja que va represen-tar la consolidació d’algunes zones cultivades; però, també de
desaparició d’altres i probablement d’un mas.
Cal fer esment també a la construcció dels anomenats masos nous d’en Robert, ara fa poc més de cent anys. El marquès de Robert era propietari de cinc masos entre els nuclis de Torroella de Montgrí i l’Estartit: la Torre Bagura, el Mas Boi-xó, el Mas Cassà, el Mas Ral i la Galera. Per tal de millorar el seu aprofitament agrícola va repartir les seves propietats en tretze masos, construint-ne vuit de nous que van rebre en la seva majoria nom de plantes (Mas de l’Arbre, Mas de les Heu-res, Mas Noguers, Mas Llimoners, entre d’altres). Aquesta és probablement la darrera gran transformació agrícola de la plana
que va tenir els masos com a protagonistes.
L’agricultura del Baix Ter s’ha caracteritzat pels seu dinamisme i capacitat d’innovació, principalment a finals del segle XIX i durant el XX. Cal destacar la introducció de nous cultius, com el ramí, que tingué com a principal promotor Bal-domer Mascort, del qual s’obtenien fibres per a usos tèxtils. El seu cultiu no tingué continuïtat per les dificultats i el cost del seu tractament industrial. Més rellevant fou la introducció de la pro-ducció intensiva de fruita amb un espectacular desenvolupa-ment a partir dels anys seixanta. Un dels pioners fou Joan Mer-
cader i Marca, del Mas la Resclosa, de Gualta.
Sigui com sigui, la configuració actual del medi rural del municipi és el resultat de totes aquestes i altres actuacions. És cert que algunes d’elles van representar la desaparició o modifi-cació d’elements que avui tindrien un notable valor natural (aiguamolls, vegetació de ribera, entre d’altres); però, no és menys cert, que el llegat que ha arribat als nostres dies conté, en contrapartida, un notable patrimoni arquitectònic i cultu-ral, del qual els masos en formen part. Molts dels seus habi-tants es senten orgullosos d’aquest llegat i participen en l’Asso-ciació de Masos de Torroella de Montgrí i l’Estartit (AMTE) amb
l’objectiu de mantenir-lo i donar-lo a conèixer.
Una de les manifestacions que més clarament mostra la identitat pròpia de la gent dels masos és la celebració de la se-va festa, normalment el 8 de setembre, dia de les verges troba-des, al mas i ermita de Santa Maria del Mar. És un dels actes
Visita teatralitzada als masos fortificats. Davant la Torre Bagura.
4rt trimestre 2013 13
Col·labora amb “La Revista”
Envia’ns els teus escrits, cri-
tiques, cartes al director.
E-mail [email protected]
www.ateneucalonge.cat
http://
ateneucalonge.blogspot.com
Telf. 699911592
amb més tradició del municipi. Aquests darrers anys l’organització va a càrrec de l’AMTE i en el programa no hi falta la missa solemne, les sardanes i també
un dinar de germanor.
Entre els actius més importants de la gent dels masos cal destacar els coneixements, les vivències i els re-cords de les persones més grans. Una de les activitats que està realitzant l’AMTE és el recull de la seva memòria oral. Per això, ha col·laborat amb l’As-sociació d’Història Rural de les Comar-ques Gironines en el recull de la història oral dels darrers masovers de les co-marques gironines, realitzant entrevis-tes a masovers del municipi de Torroe-lla de Montgrí. També s’han entrevistat
nombrosos propietaris.
Cada any es realitzen actes per a donar a conèixer el patrimoni arqui-tectònic dels masos. Són especialment apreciades les visites a masies que tenen lloc a la primavera. Aquest any s’ha organitzat la visita teatralitzada ‘Atac pirata als masos fortificats’, que ha tingut com a escenari la Torre Bagura i el Mas Ral, conjuntament amb el grup Penjats pel Teatre de l’Associa-ció de teatre Medes-Montgrí. També es realitzen exposicions amb temàtiques relacionades amb el món dels masos. Actualment, amb la col·laboració de l’associació Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí, s’està preparant una exposició fotogràfica dels masos que tenen la catalogació de bé cultural d’interès nacional (BCIN) dels municipis que formen part del Parc Natural del
Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
Totes aquestes i altres activitats que organitza l’AMTE tenen per objectiu donar a conèixer aquest magnífic llegat vinculat als masos del mu-nicipi de Torroella de Montgrí. La seva preservació passa en bona part per transmetre l’estima, que ja li tenen molts dels habitants dels masos, a la
resta de la societat.
Joan Serra i Gironella
Associació de Masos de Torroella de Montgrí i l’Estartit (AMTE)
Visita a masos. Mas Llorers.
4rt trimestre 2013 14
El llibre de l’Albert Vilar Massó sobre
L’AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE GIRONA
El dissabte 16 de novembre, a la Sala Fontova i a les vuit del
vespre, organitzada per l’entitat cultural COLÒNICO, tingué lloc la
presentació d’aquest llibre a càrrec de l’Advocat i investigador
Joan Molla Callís, que resumim a continuació.
L’autor és un dels fills de l’erudit Lluis Vilar Subirana, primer
President de Colònico. L’Albert Vilar Massó nasqué a Calonge l’any
1961, i viu a Palamós des de que es va casar amb Marta Pi, amb qui
té dos fills: Judith i Joan. Llicenciat en Història Contemporània per la
Universitat Autònoma de Barcelona, fou periodista del Diari el Punt
entre els anys 1987 i 2012. Ha escrit articles diversos en els volums
de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, a la Revista de Girona, a la
Revista del Baix Empordà i a Les Gavarres. Ha col·laborat en diver-
sos llibres, i ell n’ha escrit uns quants d’història local tan de Palamós
com de Calonge: La Guerra Civil a Calonge; Sant Antoni, de Calonge
a Mar; Pere Caner, l’homenot de Calonge; Calonge, terra de músics; i
Unió Esportiva Calonge, 50 anys (1963-2013), amb fotografies selec-
cionades per Josep Fort Ripoll, i presentat en el Castell de Calonge el
dissabte abans 9 de novembre al vespre (Festa Major de Sant Martí).
La relació de l’autor l’Albert Vilar amb el presentador en Joan Mo-
lla prové de que ambdós han investigat temes de la història local de
Calonge, i encara que sempre hi hagut una bona cooperació, una altra
cosa són les visions de certs fets històrics de vegades diferents entre
l’Albert Vilar i en Joan Molla.
L’Albert Vilar fa el salt de la història local a la història provincial,
amb aquest llibre sobre l’Audiència Provincial de Girona, el qual
ha estat prologat pel seu actual President i patrocinat pel Col·legi d’Ad-
vocats. Amb breus antecedents des del segle XVIII fins a finals del segle XIX, aquesta història pionera de l’Audiència
Provincial de Girona comprèn des del 1883 fins ara, seguida d’unes biografies dels successius Presidents. Per acon-
seguir-ho l’Albert Vilar ha fet una feixuga recerca, en total ha consultat 49 arxius i hemeroteques de tota Espanya,
i amant de les fonts orals, ha entrevistat a 24 persones. Un altre mèrit del llibre és l’esforç de divulgació pedagògi-
ca del que ha sigut el món jurídic de la
província, per tant en Joan Molla va
recomanar a tothom llegeixi aquest lli-
bre sense cap por de que se li indiges-
tin les cites legals.
Àrea de Cultura
4rt trimestre 2013 15
L’INSTITUT D’ESTUDIS DEL BAIX EMPORDÀ El formem tan aquelles persones que ens agrada divulgar les recer-ques que fem sobre temes vinculats a la comarca, de qualsevol rama cientí-fica o artística (geologia, biologia, arqueologia, història, arquitectura, arts, etc.) com aquells subscriptors i lectors a biblioteques d’una col·lecció de llibres que ara ja compte amb 34 volums. Els dos volums extraordinaris (2006 i 2007, cobertes verdes) foren dedicats als fundadors de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, els mestres en Lluís Esteve de Sant Feliu de Guíxols i en Pere Caner de Calonge. Els volums ordinaris estan editats amb dos formats, cobertes gro-gues des del número 1 (any 1981) fins al número 27 (any 2008), mentre que de l’any 2009 ençà llueixen a portada i contraportada una mateixa foto-grafia, i a dalt color granat. Primera sortida cultural: de Colomers a Sidillà Tot i el seu gran esforç comarcal de recerca i divulgació, les troba-des de la gent de l’Institut del Baix Empordà pràcticament es reduïen a una vegada cada any, per a la presentació del
corresponent llibre. Degut això a l’extra 2010 de la Revista de l’Ateneu Po-pular, en carta oberta proposàvem unes excursions comarcals. Tres anys després, colpits pel foc als voltants de Colomers i pel desaire de Cultura de la Generalitat envers al conjunt preromànic de Sidillà (terme de Foixà), el dissabte 30 de novembre al matí férem aquest itinerari guiats per l’historiador Joan Badia-Homs i el geòleg Carles Roqué, amb lec-tura a Sidillà pel President de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà d’un ma-nifest replicant al Departament de Cultura, que veu els seus valors culturals insuficients per reconèixer-ho com a Bé Cultural d’Interès Nacional, per aca-bar dinant a Verges. De tot plegat hi ha hagut ressò tan al DIARI DE GIRONA com a EL PUNT AVUI, i caiem en la temptació de recordar la carta Salvem Sidillà! publicada en aquest darrer periòdic el 27/11/2013, firmada pel vergelità Salvador Ve-ga, historiador del Baix Ter, i un dels més entusiastes propulsors de la cam-panya.
Presentació del volum 2013 a Sant Feliu de Guíxols.
Tindrà lloc el dissabte 14 de desembre a la sala d'actes del mo-nestir de Sant Feliu de Guíxols, a les set de la tarda. Aquest volum 32 dels Estudis del Baix Empordà, a més d’articles sobre temes d’altres poblaci-ons de la comarca, publica dues col·laboracions sobre el nostre municipi, una de mossèn Jaume Aymar (Colònico) i també les 45 pàgines centrades en aquells cavallers del Sant Antoni medieval, fruit de la recerca de nosal-tres dos (Ateneu Popular), aprofitant les aportacions d’en Josep Formiga,
historiador de Vidreres i poblacions de l’entorn, amb annexes de documents del segle XIII transcrits per la paleògrafa Sílvia Mancebo.
Joan Molla Callís i Esther Loaisa Dalmau
Carles Roque ressaltant la natura prop de Sidilla
Xavier Rocas llegint el manifest IEBE ressal-tant la vàlua de Sidilla
Joan Badia - Homs explicant l'església ro-mànica de Colomers
Joan Badia - Homs defensant les restes de Sidilla
4rt trimestre 2013 16
Tingué lloc el dissabte 9 de novembre (Festa Major de Sant Martí) a la
sala d’actes del Castell de Calonge, plena de gom a gom, molta gent va
quedar dreta, primer es va projectar una pel·lícula, després es presentà
un llibre, i finalment es va inaugurar una exposició fotogràfica.
Oferim fotografies d’aquest acte i també reproduïm la portada del
llibre “UE Calonge 50 anys (1963-2013)”, que a la contraportada el resu-
meix així:
“La Unió Esportiva Calonge és actualment un club de futbol.
Però en els seus orígens, l’any 1963, era més que un club. Va sorgir
com una entitat poliesportiva: bàsquet, futbol, motorisme, excursionis-
me, per després obrir-se a la petanca, l’atletisme, els jocs de saló ... I
sempre des d’un vessant formatiu, no només competitiu. A més, va obrir-
se a la cultura, amb un grup de joves que oferien teatre, xerrades, excur-
sions, concursos de flors i fotografia, arqueologia ... I, a més, amb una
vocació oberta als joves dels dos pobles del municipi: Calonge i Sant
Antoni. En resum, una entitat que tenia com a objectiu la formació de tots
els joves calongins en l’esport i la cultura.”
Aquest llibre té dues parts, comença amb uns apunts històrics de l’Albert Vilar Massó que ocupen 119 pàgines
amb il·lustracions, seguides d’una selecció feta per en Josep Fort Ripoll de fotografies a colors reproduïdes en 116 pà-
gines, sobre bàsquet, futbol, excursions, concursos de flors i de fotografia, música, petanca, teatre, gimcana, atletisme i
futbol femení.
L’acte commemoratiu començà amb la projecció de la pel·lícula “La U.E. Calonge, un viatge als anys 70”, es
tracta d’un muntatge que treu a la llum les fil-
macions fetes per en Josep Fort Ripoll durant
la dècada dels 70 amb una càmera Super-8.
A continuació el mateix Josep Fort
Ripoll presentà als altres components de la
taula que parlaren successivament, en Lluís
Molla Callís com a un del fundadors de la Unió
Esportiva va resumí els esforços d’aquells
anys 60 i 70 del segle XX per aconseguir un
club obert a tothom, l’Albert Vilar Massó pre-
sentà l’esmentat llibre, i l’Alcalde en Jordi So-
ler Casals després de recordar la seva joven-
tut dins de l’entitat, donà per inaugurada l’ex-
posició fotogràfica muntada també per en
Fort, ànima de la commemoració.
CELEBRACIÓ DEL 50è ANIVERASARI DE
LA UNIÓ ESPORTIVA CALONGE
4rt trimestre 2013 17
En el públic es notaven dos ambients, per un cantó els d’aquells que hi anaven només per les fotos de l’exposi-
ció o del llibre, a veure si ells o coneguts hi sortien, i per altra banda els d’aquells altres que assistien a una sentida re-
cordança d’un fet històric local, la fundació d’un club en el qual ells de joves varen integrar-se i que durant els 50 anys
d’existència hi han passat successives generacions.
Des de l’Ateneu Popular l’enhorabona a la Unió Esportiva, una de les moltes entitats de la nostra vila, però 50
anys no es fan cada dia.
Àrea de Cultura
Imatges Nardo Peniza
4rt trimestre 2013 18
El mar, en pla normatiu, es mesura en milles nàutiques i cada milla representa 1.852 m. La divisió efectuada per la Convenció de les Nacions Unides de Dret del Mar de 1982 (CNUDM), culmina amb la divisió cinc zones, sense tenir en compte aquelles que es troben sota l’espai marí, és a dir, la Plataforma Continental i la Zona Internacional dels Fons Marins i Oceànics. En primer lloc, dintre d’a-questa divisió hi trobem les aigües interiors. La CNUDM, les defineix com aquelles que són desembocadures dels rius, badies i rades. El seu límit es troba en la línia de ba-se on es comença a comptar l’amplada del Mar Territorial. Per tant, la línia exterior de les aigües interiors coincideix amb la línia de base o interior del Mar Territori-al. D’aquestes aigües interiors, queden exclo-sos els rius, llacs i altres superfícies aquàtiques que es trobin dintre del territori físic de l’Estat corresponent. Aquesta línia de base, es pot de-terminar de dues mane-res, en primer lloc, a par-tir de la línia de base normal , en segon lloc, a partir de la línia de base recta. En la primera, es te en compte la baixa mar escorada al llarg de tota la costa i, en la se-gona, degut a profundes obertures i irregularitats costaneres, es tracen línies rectes unint els pics que sobresurten més. Continu-ant amb les divisions del mar, ens trobem amb el Mar Ter-ritorial i, aquest, te un límit d’amplada de dotze milles a comptar de la línia de base. Aquest tros de mar és el més important per qualsevol dels Estats costaners ja que, exerceixen una sobirania total en la zona. No obstant això, ens trobem amb un límit que, tot hi això, també pot tenir potestat de reglamentació l’Estat costaner. Aquest límit està constituït per la Zona de Pas Innocent. En aquest espai, es deixa navegar els vaixells estrangers de manera ininterrompuda i, el més important, que no perjudiqui la pau del territori de l’estat en qüestió. A més a més, aque-lles zones que abans constituïen aquest pas i que, a tra-ves de l’establiment de la línia de base passen a ser ai-gües interiors, l’Estat te l’obligació de mantenir aquella part com a tal. Aquesta zona de pas innocent, que és l’ex-cepció de la sobirania estatal, pot estar regulada a través de reglaments i lleis per l’Estat segons el que dicti la CNUDM (article 21). Aquest espai ja ve establert de temps anterior per interessos defensius. S’ha cregut que la millor forma de poder evitar qualsevol invasió territorial era amb l’exercici de la sobirania total en aquest espai. No obstant, els recursos per mesurar els espais no eren tant desenvo-lupats com ara i, per mesurar-lo, el recurs que utilitzaven era el canó. Des de la riba del mar es disparava la bala del canó i, allà on queia la bala, era el límit del mar territo-
rial. tot i l’anècdota, concloem que aquest espai es regeix per la sobirania total de l’Estat costaner i, per tant, cap altre Estat pot desenvolupar el seu exercici en convenièn-
cia pròpia.
Passades aquestes dotze milles ens trobem amb la Zona Contigua i, aquesta, no podrà excedir de dotze mi-lles contades de la línia exterior o límit del mar territorial i, per tant, no te com a punt de referència per determinar la seva amplada la línia de base. La suma del mar territorial i la zona contigua no podrà superar les vint-i-quatre milles contades des de la línia de base. En aquesta última zona,
la competència de l’Estat costaner és purament fiscalitzadora per tal de prevenir infraccions de les seves lleis i regla-ments duaners, fiscals, d’immigració o sanitaris que es cometin en el seu territori o en el seu mar. De la mateixa manera, podrà sanciona les in-fraccions d’aquestes lleis i d’aquests reglaments comesos en el seu terri-tori o en el seu mar. No obstant, és un espai poc reivindicat pels Estats i, en conseqüència, està condemnat a desaparèi-
xer –o això sembla-.
El quart espai que ens trobem i, en opinió, el més important per la subsistència del països subdesenvolupats és la Zona Econòmica Ex-clusiva, que s’estén fins a un màxim de dos-centes milles a comptar a partir de la línia de base. Aquesta és fruit d’u-na reivindicació dels nous estats independitzats –ex colo-nials- i dels països subdesenvolupats tant africans com sud americans. Les seves pretensions inicials eren l’extin-ció del mar territorial fins a les dos-centes milles contades a partir de la línia de base. Del fracàs d’aquesta pretensió se’n va derivar aquest nou espai. Estudis efectuats per experts determinen que dins d’aquest espai es concen-tren les millors i el màxim volum d’espècies marines. Per tant, és lògica aquesta reivindicació. En aquest cas, els Estats costaners tenen el dret de poder explotar aquesta zona, entre d’altres obligacions, que es determina d’una manera especial. En primer lloc, l’Estat ha de fer un càlcul del volum de pesca total que se’n pot extreure –sempre conservant l’existència d’aquestes- i, en segon lloc, ha de calcular la seva capacitat d’explotació. L’excedent que hi hagi, degut a la incapacitat de l’Estat per poder explotar en la seva totalitat o bé per altres factors, pot cedir-lo a altres Estats que puguin pretendre-la. Aquests Estats però, han de tenir el consentiment de l’Estat costaner i això ho pot aconseguir mitjançant un acord. En els seus inicis, aquesta zona va pretendre que els Estats que havi-en tingut tradició pesquera en aquestes zones –que ante-
Les divisions marítimes
4rt trimestre 2013 19
riorment es consideraven Alta Mar- tinguessin prioritat entre els estats ‘candidats’ per accedir a la pesca de l’excedent. No obstant, la realitat no ha complert aquest supòsit, fet que dona total discrecionalitat per part dels
Estats a poder adjudicar aquest excedent a qui vulguin.
Per últim, ens trobem amb l’Alta Mar i, en aquest, no hi ha cap tipus de competència dels Estats, per tant, regeix el principi de llibertat. No obstant això, hi ha unes normes bàsiques per tal de garantir la voluntat de la convenció –dels Estats- : la utilització de l’Alta Mar per fins pacífics. D’entre aquestes normes –que podem considerar-les límits del principi de llibertat- hi trobem, per exemple, el dret de visita per part de vaixells mili-tars enfront aquells que, amb motius fonamentats, pu-guin tenir relació amb la pirateria, intercanvis no autorit-zats, tracte d’esclaus, etcètera. Per tant, tot allò que constitueixen actes il·lícits no es veuran afavorits pel principi de llibertat i, per tant, podran ser objecte d’actu-acions que van encontra de la pròpia llibertat de l’Alta
Mar.
Vista aquesta divisió marítima podem observar que la seva formació s’ha derivat fonamentalment per mo-tius econòmic i defensius. No obstant, cal dir que el motius tecnològics també s’han tingut presents per tal de configurar aquestes divisions. En l’estira i arronsa de la seva confecció hi ha regit dos grans blocs, aquells que volien restringir el mar per tal d’assegurar la seva actuació i, per altre, aquells que volien una àmplia lli-bertat d’actuació per tenir-ne un control més ampli. La realitat es dona en que els Estats amb més capacitat econòmica i política s’han imposat i, aquesta confecció, queda emmarcada a una realitat la qual aquells amb més capacitat tenen més control i domini de l’espai ma-
rí.
Marc Miret
Calonge i les Gavarres aquest 2014 Volem un gir de 180º durant 2014 per invertir la tendència i equilibrar els recursos del mar cap a la muntanya, o millor, trobar un punt mig que bas-culi entre les platges i les sureres rebrotant la vida al camp con eina contra el foc i reactivant la ocupació a les Gavarres. L’ augment anual de la massa forestal i l’efecte de les nevades del 2010 fa que les carreteres de Romanyà, la Bisbal, itineraris i camis espessos no perfilen el paisatge, ens costa trobar les mi-nes, pous, rierols, i les restes arqueològiques, tal com diuen els biòlegs o els historiadors. Si hem trobat, que baixa la qualitat del nostre suro, amb un augment de larves als trocs i a l’interior de les sureres abandonades. ,L’avantatge de boscos nets i desbrossats es un recurs contra la amenaça dels incendis, hi ha mes llum i això ho agraeixen els aficionats a la natura, les colles de caminants com la de Cassà o de Palamós, agrupacions de ciclistes com BBT i tot el sector del eco turisme, Falten professionals per pelar suro i propietaris que cedeixin l’explotació dels recursos naturals,, i que en tot cas, elimini els pins invasors per man-tenir la singularitat reconeguda a NATURA 2000 a la vegada que es controla augment de massa forestal. També valoritzem la tasca, no reconeguda dels pastors, hi creiem en la coexistència dels ramats de d’ovelles i cabres dins del massís, però li ur-geix camps llaurats (els matolls provoca una ca-restia a la alimentació) i reutilitzar les infraestruc-tures que la actual crisis te en suspens. Impulsar les Gavarres vol dir mantenir a l’actual pastor, tant junior com sènior, i augmenta el nº de profes-sionals, tant homes com dones. També es una avantatge per les ADF i el Cos de Bombers que reconeixem la feina del Carlus a Can Cals, la Ca-sandra a Mont-ras, al Josep a Cruilles o el Nogue a Corça amb 2.000 caps de bestiar Aquestes accions semblem NO eficaces, ni rendi-bles amb un primer moment, perquè ja fa temps que les vam oblidar, son els antics oficis que vo-lem recuperar abans que sigui massa tard per afavorir la autoocupació i reactiva els valors de les Gavarres com indicador de la qualitat dels hàbitats fluvials, però valorant les economies fa-miliars. Capdavanter amb el seu moment, el suro ja es
4rt trimestre 2013 20
pressa de museus, i la llana també. Aquí l’acció ha de ser prioritària, em de formar a experts i extraure el pere-grí per tenir les primeres brigades al 2015, ja saben que l’índex de productivitat serà al 2024. Les Gavarres te mes de 28.000 hectàrees i Calonge m’abraça 1.403 com 1 dels 19 municipis que custodien el Massís. El Territori pot començarà una nova forma de produir benefici amb els nous emprenedors i empreses en favor al sector turístic, aficionats al lleure i la ciutadania en general, però primer ens em d’organitzar per reutilitzar les infraestructures i les eines que hem aparcat; tractors, aixades, destrals que hem de posar a punt per passar d’una època freda, tal com apunta l’actual conjuntura, a una primavera millor amb el diàleg i la participació acti-va de les administracions.
També ens han explicat que la importació de carbó incorpora un gra que germina quan el reciclatge de les cendres no es l’òptim, això genera una espècie vegetal invasora típica de la Argentina. Hi han una carbonera d’ardenya ben encaminada a Llagostera que produeix per us domèstic, a St. Clement es fa una acció amb cai-re educatiu, i a Olesa estan experimentant amb la biomassa per l’ús industrial. Nosaltres proposem reproduir la segona ja que sincronitza dins del nostre projecte, segons la tradició, donava ocupació i carbó de qualitat. L’a-vantatge es aclarí la massa forestal, una crema sostinguda, disminuí la importació de carbó de la Argentina i la exportació de biomassa cap Italià. Possessionar-se en el mon globalitzat passa per localitzar-se, a la vegada que recuperem la saviesa i la tradi-ció d’oficis al assegurar el relleu generacional del pastor, pelar suro, carboner, cistellers fins aconseguir una D.O. Gavarres. En l’àmbit de la conservació del paisatge, la natura i terrenys rurals, les aliances son més efectives quant aug-menten las demandes de protecció contra el foc i la subsistència de les famílies. En definitiva amb aquet pro-jecte donen nou impuls al nostre país con segon productor mundial. Si vols mes informació, o formar-te com professional posat en contacte amb nosaltres a l’ email [email protected] i també, si vols col·laborar com expert o propietari forestal.
4rt trimestre 2013 21
LA CASCADA DE SAINT VINCENT I EL BOSC
L’oficina de turisme de Vernet les Bains ofereix la possibilitat de fer unes quantes rutes a peu. L’Annie em va suggerir d’anar a veure les cascades de Saint Vincent et des Anglais (de Sant Vicenç i dels Anglesos). La durada de la caminada és d’unes tres horetes. La dificultat mitjana. Vernet és un punt de partida ideal per a descobrir el mas-
sís del Canigó.
Eren les dues de la tarda quan vaig començar la meva excur-sió solitària pel bosc, muntanya amunt, fins a les cascades. El dia era molt assolellat i clar. En algun moment, el camí era molt difícil i estret, ple de rocs i d’entrebancs, molt emboscat, amb penyes. Diferents trencants s’anaven obrint al meu pas, però estava prou ben indicat. Pensava i si et perds per qui mig, et gires un tur-mell,... Qui et trobarà? Com et baixaran? Però no m’importava, alguna cosa dins meu em deia que havia de seguir i així ho feia.
Em sentia tan bé.
En alguns punts del camí la vegetació era molt alta i espessa. Mirava entre els arbres i pensava: si et surt algun animal, que fa-ràs? Cap on correràs? No tenia gaire marge d’escapatòria. De tant en tant, se sentien fresses. Subtils, més fortes, suposo que depe-nia de la mida de l’animal que s’amagava. L’instint de supervivèn-cia que tots tenim em feia estar alerta, a l’aguait. Em feia reaccio-nar a qualsevol moviment, per més insignificant que fos. Va ser curiós. Era un medi natural nou per a mi. No estic acostumada a moure’m per aquests espais i menys sola. Tot era nou i descon-
certant,... engrescador.
A mitja ascensió vaig sentir unes esquelles. Se’m va obrir el cor. Al menys al-gun pastor havia de tenir cura del remat. No es veia quins animals eren. Vaig acostar-me a la fresa i vaig veure que eren vaques pasturant. Vaig reposar una estona mirant-les. Em va donar seguretat. Vaig aprofitar per menjar-me una gale-ta. Al matí vaig anar a passejar per Prades i vaig comprar pastes artesanes per portar de regal als de casa, herència de la baba. A part, en vaig comprar unes de xocolata que la dependenta em va dir que les acabaven de fer aquell mateix matí. Tenien molt bona pinta i realment estaven boníssimes. També aprofitava per hi-
dratar-me una mica amb aigua fresca. Feia molta calor.
Havia de fer paradetes per recuperar energies. El cor em bategava molt de pressa. El desnivell era molt acusat i no hi estic acostumada. Vaig tirar molt po-ques fotos. Estava alerta i expectant. Quan més m’acostava a la cascada anava
trobant ponts mòbils sobre les aigües, pas-sarel·les, escales. Camins molt i molt es-trets, pujada, molta pujada i la muntanya cada cop més a prop. Semblava que podia tocar el cim amb les mans. Aquelles punxes escarpades que anaven apareixien emmar-cades entre el blau del cel i la verdor. Era una postal idíl·lica. El soroll de l’ai-gua em va acompanyar durant tota l’ascensió. Al principi se sentia molt avall i no es veia, era un soroll de fons, llunyà. A mesura que anava pujant es veien petits baixants on l’aigua buscava el seu curs entre les enormes roques. Al seu pas s’anaven formant grans basses i piscines naturals. Corrent acusat, milers de bombolletes de totes mides, aigua clara i pura d’alta muntanya bai-xant direcció al mar. Semblava que tenia pressa per arribar al seu destí, mol-
ta pressa, com si algú l´estigués esperant a la platja.
La remor de les aigües era, cada cop, més i més evident. Vaig creuar el pont mòbil amb respecta. Bellugava tot, i va, i aparèixer allà ,de sobte, entre les erosionades roques i la verdor. Quina meravella! L’esforç havia valgut la pe-na. Als peus de la cascada hi havia una bassa que formava una petita piscina natural. Fins i tot em varen venir ganes de banyar-m’hi, però aquí sí que no m’hi vaig atrevir. Em vaig asseure a la voreta contemplant absorta les ones
Imatges Babalú
4rt trimestre 2013 22
que provocava l’aigua al trencar a baix. Escoltant el soroll ensordidor, sentint les gotetes caure sobre meu, mirant el punt on l’aigua es precipitava al buit, les ro-ques marrons del costat, la gran aglomeració escumosa de la meitat de la casca-da, el punt on trencava i formava la bassa, el cim, que ara sí que el tenia a tocar. Em vaig començar a relaxar i a gaudir amb intensitat de l’espectacle que s’obria davant meu. Vaig quedar-m’hi una bona estona. Molts animals salvatges devien venir fins a aquell lloc per banyar-se, per veure, per resguardar-se del sol. Vaig menjar una altra galeta i veure més aigua. Ho havia aconseguit, havia arribat al
meu primer destí. Estava davant de la cascada de Saint Vincent.
Durant el camí em vaig creuar amb moltes papallones i aquí també n’hi havia. Em vaig imaginar que segur que hi devia viure alguna dona d’aigua, perquè aquell lloc tenia màgia. Era com de conte, el meu conte de fades. Les dones d’aigua, goges, encantades o nimfes són éssers de la mitologia catalana. En vaig descobrir la seva existència l’any passat, arrel de la meva estada per les Guilleries i el Mont-seny. Ara, al tornar a casa, he rellegit la informació que tenia. Es diu que el Ca-nigó és el regne per excel·lència de
les dones d’aigua. Aquesta emblemàtica muntanya catalana, símbol de Catalunya, és on es troben els regnes més importants de goges. Conta la història que vivien pels fons dels estanyols, vora de les aigües plàcides i cristal·lines i per les muntanyes. Diuen que vivien en palaus immensos i que celebraven grans festes, harmonitzades per cants i pel so d’instru-ments molt melodiosos que deixaven embadalits a qui els escoltava. Di-uen que perquè no les molestessin voltaven els contorns dels seus palaus amb una malla de filferro molt fina que era imperceptible a la vista i d’a-questa manera ningú les podia anar a destorbar. Diuen que les dones d’ai-gua rentaven les seves robes blanques a la llum de la lluna i les estenien al clar de la lluna. Si algun mortal aconseguia una peça d’aquelles robes tenia sort i riquesa assegurades per a tota la vida. Diuen que un pastor una vegada va aconseguir agafar una tovallola, la tovallola gemegava com un infant i les goges ho varen sentir. El pastor va estirar la tovallola i diuen se li va escapar de les mans i es va estimbar cingle avall. Mai més se’n va saber res. Diuen que des d’aleshores els qui van pel Canigó encara sen-ten més respecte que abans per les dones d’aigua i per la seva roba i que ningú gosa tocar-ne ni un fil. Aquestes dones representen el cànon de be-llesa perfecta. Els hi agrada pentinar-se i emmirallar-se amb el reflex dels estanys les nits de lluna plena. Són éssers nocturns a qui els hi agrada que la llum de les estrelles els acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells daurats o pèl rojos. Els hi agrada molt ballar i insinuen el seu cos nu entre tuls transparents sinuosos. Diuen que els humans no-més les podem contemplar sense cap perill d’encantament les nits de Sant Joan. Representen la fecunditat, la vida. Diuen que van vestides amb robes fines i riques i que al front duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu.
Algunes estan dotades d’unes precioses ales que les fan ser encara més seductores. Moltes d’elles posseeixen una vareta màgica feta de fusta d’avellaner que utilitzen pels seus encanteris i encisos. Es diu que tenen una jo-ventut eterna. Són mortals i poden viure més de mil anys. Intenten no tenir cap mena de relació amb els mortals, però no sempre és així i aquests sovint en resulten mal parats. Solen ser bones dones i solen portar riquesa i benestar pels voltants dels llocs on viuen. Però, alguna vegada han fet algun que altre encanteri. Les nostres en-cantades poden ser dones d’aigua, de muntanya i de bosc. El llegendari català ens explica moltes històries d’a-mor entre humans i goges. Aquests han d’acceptar les condicions que elles els hi fan. Si no és així, elles desapa-reixen emportant-se la fortuna. Només apareixen d’ama-gat per a ocupar-se dels seus fills. A Gualba, al Mont-seny, hi ha una història molt bonica que explica que les llàgrimes que li queien a la dona d’aigua, cada nit a l’acot-xar als seus fills, es convertien en perles. Mites o llegen-
4rt trimestre 2013 23
des? Aquesta és la pregunta que em vaig fer el primer cop que vaig sentir a parlar de les encantades, però hi ha molta
informació i fins i tot noms de famílies, de llocs,... Realment fascinant. Jo, de moment, no he trobat la meva fada.
La baixada cap a Vernet les Bains va ser molt lenta. Vaig tirar moltes fotos. A mig camí vaig sentir la necessitat d’asseure’m un altre cop. Hi havia una roca plana enorme i petites cascades a cada costat. El solet m’escalfava i s’agra-ïa. Els arbres eren tan espessos i tan alts que només s’intuïa algun raig de sol. Tenia por de que es fes fosc allà mig, la
llum deu baixar molt de pressa entre tanta espessor i deu fer fred, sí molta fred.
Flors, plantes i arbres de diferents espècies. Dominaven els colors grocs, blancs, liles, roses, verds de totes tonali-tats, fulles de diferents mides i dissenys, el blau del cel en algun clar. Semblava que hi havia un campionat de bellesa.
Totes les plantes competien per a ser les més belles de l’indret. Tot un esdeveniment.
No vaig arribar fins a la cascada dels Anglesos. Vaig considerar que per ser el primer cop ja n’hi havia prou. No em volia arriscar més. La sensació que vaig tenir va ser com d’haver aconseguit una fita important per a mi. Com el que deu sentir un alpinista després de coronar un dels cims més alts del planeta. Em sentia orgullosa d’haver estat prou valenta d’arribar fins al meu objectiu. I em sentia feliç, sí, molt feliç. L’aventura va ser inoblidable. Segur que la recordaré sem-pre. La cascada de Saint Vincent i el bosc que l’envolta han estat un dels llocs més bonics i especials que he visitat.
La vida no deixa mai de sorprendre’m.
Babalú, 5-6 de juliol de 2013
SANT FELIU-CASTELL D’ARO
C. 124
El llebeig empeny fort i arriba carregat d’humitat. Durant el seu recorregut ha esvalotat el mar i s’ha amarat de sal. L’ambient és mullat i pesant. Els carrers han quedat com si haguessin suportat un ruixat, deixant petits bassals recollint
l’aigua dels pendents.
Sortim a estirar les cames. Amb en Damià anem cap a Sant Antoni a trobar-nos amb en Joan.
Els tres ens traslladem a Sant Feliu. Abans però, anem a la Torre Valentina a veure els estralls que ha fet el tempo-
ral provocat pel llebeig. Ha desaparegut la sorra, el marge rosegat va canviant de forma amb les esllavissades.
Encara no s’entén que el llebeig s’endú la platja de Torre Valentina i el llevant la treu del centre i Sant Antoni queda esquarterat any rere any sense que després de tants anys, no s’hagin pres les mesures adequades per reparar aquest desfici, que posa en perill tot un poble. La solució no es gastar milions cada temporada reposant sorra i terra per no res.
D’això se’n diu malgastar.
Cal fer una obra perdurable que salvi Sant Antoni. La seva platja és el
seu patrimoni.
Pensatius, deixem el “Racó” , passem pel camí fondal abans “fondo” fins a Treumal, a can “Segarra” o a Can “Met sona” i ja som a la carretera que
ens durà a Sant Feliu.
Avui volem seguir el tros del camí que feia el tren de S. Feliu fins a Giro-na. Aquest itinerari, es reservat als vianants i als ciclistes. Ens traslladem a l’antiga estació, suposant que sortirem del Km. 0. Aparquen el cotxe a prop i amb la motxilla a l’esquena ens presentem davant l’entrada de l’estació. Res està indicat ni cap espai que pugui donar-nos llum del començament d’aquest trajecte. Seguim l’edifici en el que s’ha habilitat per escola. Mes al nord, queda enrere el pati de màquines que encara conserva la seva es-tructura de fusta treballada i pintada de color vermell. El carrer fa pujada i aquesta zona és de nova fornada . Es un barri que ha nascut fa poc i Sant Feliu es va estenent , agafant terreny a la muntanya. Pensem que anem pel bon camí. Al arribar al primer carrer, tombem a la dreta que sembla mes lliure d’edificis. Deu n’hi do de l’esforç que tenia de fer la màquina per salvar
aquest desnivell, tot just iniciar el viatge.
No trobem cap senyal però confiem amb la nostra intuïció i seguim. Ara ja caminem paral·lelament a la carretera principal i al cap de poc, trobem
4rt trimestre 2013 24
els indicadors. Per cert, la gran majoria son d’esquena. Una raó podria ser que l’arranjament comencés a Girona i acabés a S. Feliu, quan tindria de ser al revés. La línia ferri era de Sant Feliu a Girona i per tant caldria millorar aquesta
mancança.
El recorregut és molt tranquil i planer. Es clar, les línies ferroviàries sempre triaven que el recorregut fos en terreny pla, gens accidentat. Una part de bosc es poblat de pi de llei amb el marge alt i trossos amb camps de cultiu ambdós costats. L’un, verd de sembrat i farratge i a l’al-tre es reparteixen la porció, cols i bròquil. Els ulls de les cols ben apinyats per les fortes abra-çades de les fulles que no se’n volen desfer. Per altra part els bròquils, les fulles s’han separat per deixar pas a les flors que, enramades, s’a-grupen amb espigues que van agafant un color groguejat. Miro una part rocosa que al seu dia va ser escapçada. Segur que era abonyegada i la van afaitar per deixar mes espai lliure al tren
perquè al seu pas no es trobés encaixonat.
Una mica mes enllà em captiven unes tera-nyines enganxades a les herbes. N’hi ha set o vuit en un tros reduït penjades en els brincs mes altius. La seva forma es com una valva de cloïs-sa, no mes gran, còncava i en el fons s’ha acu-mulat aigua que m’atreveixo a tocar amb el dit. Es com una banyera en miniatura feta de fils finíssims que tenen la força d’aguantar la rosa-da que ha anat lliscant al fons. Que bonica es la natura ! Al cap i la fi, son paranys que les ara-nyes han teixit i que per unes condicions at-mosfèriques servissin perquè els seus preso-ners beguessin del safareig del seu llit de mort.
No sempre els botxins son executors.
Seguim, travessem el riu Ridaura que va baixant aigua amb ganes seguint a dreta i es-querra del fons, buscant les zones mes fluixes de terra-sorra i netes de bossa, de la normal i
de l’altra.
Ha transcorregut el temps. Cap de nosaltres du rellotge. Sense saber l’hora , arribem a Cas-tell d’Aro. El dia es molt humit i el llebeig conti-nua no tenint redós. Ens acostem a l’antiga es-tació. Aquest terreny que pertanyia a la parada del tren, l’han condicionat com a parc infantil, instal·lant en el seu perímetre les vies per un recorregut d’un tren petitó, capaç de moure’s carregat d’infants afamats d’anar a collibè en els
diminuts vagons.
Una taula amb bancs, l’aprofitem per esmor-zar. Després de l’entrepà i assaborir un cafè calentó que el termo s’ha cuidat de mantenir i nosaltres agraïm, endrecem i de nou la motxilla
a l’esquena, iniciem la tornada pel mateix camí.
Ara el vent ens vindrà de cara. Aquella fredor humida he disminu-ït. L’avançament del dia, fa que l’aire no sia tant carregat. Passem prop del mas Remei amb ermita incorporada. Avui es un restaurant flanquejat per alzines i a l’esplanada de la façana hi han plantat uns plàtans que quan siguin grans proporcionaran ombra als visitants. Ahir, aquesta ermita aplegava cada any centenars de remeiers que acudien de tots els voltants. Uns per retre homenatge a la verge i
altres fer-los companyia durant la festa.
A la vora del camí i al mig de l’herba despentinada i rellentada surten uns “negrets” mai abundants, només tres o quatre que no om-plirien el cul d’un plat de cafè. Deixem que algú altre, mes destre que
nosaltres, pugui fer una menjada d’aquests exquisits bolets.
No hem trobat massa gent, dos o tres ciclistes, dos ó tres passe-jant i fent cagar el gos, tres o quatre anant o venint de caminar. A canvi, hem trobat mes de 4 rètols indicatius d’aquest circuit, arren-cats o trencats. N’hem ressuscitat un, enterrat d’herbes i l’hem estin-tolat al pal que l’aguantava. Altres, dormien al fons del terraplè, espe-
rant el rescat.
A qui molesten aquests rètols? Una vegada més es posa en evi-dència el grau de civisme que demostrem. Ens agrada destruir el que
han construït els altres. Es una malaltia crònica i irreversible.
Mentre ens acostem al punt de sortida preguntem a un vianant si és de Sant Feliu i al dir-nos que si, li demanem si vol indicar-nos per on passava el tren al sortir de l’estació i a on comença el trajecte del desaparegut tren. Molt amablement ens ho explica i ens senyala que
a uns 50 m. està l’inici.
Efectivament, ara ens trobem davant una pissarra amb tota l’expli-cació del naixement i desaparició del tren i dibuixat el trajecte amb
les principals estacions fins l’arribada a Girona.
De l’estació fins a aquest punt i per la necessitat d’habitatges, es va urbanitzar aquest tros. Deixant aquests metres, també s’ha false-
jat el punt de sortida, considerant-lo d’arribada. Podeu arreglar-ho.
Josep Falgueras
4rt trimestre 2013 25
EL TEMPS A CASA NOSTRA
Dir que hem tingut una tardor meteorològica (1 de
setembre – 30 novembre) que la vam començar
amb calor i acabar amb fred, seria el més normal.
Però si mirem que durant tres quartes parts de la
tardor vam anar amb màniga curta (o màniga llarga
–primeta- als vespres o primera hora del matí),
amb temperatures més elevades del normal fins a
mitjans de novembre i que en qüestió d’uns dies
(fins i tot en unes hores), vam passar a portar ano-
rac, veiem que no hem tingut una tardor “normal”.
Vam passar, pràcticament, de l’estiu a l’hivern en
unes hores. I anem a veure com ha estat...
El setembre va començar de la mateixa manera
que vam acabar l’agost: amb calor i xafogor. Ex-
ceptuant algun dia (4 per ser més exactes) a mit-
jans de mes, totes les temperatures van superar
els 25º. Per sort, les mínimes es van, mitjanament,
comportar i van deixar poder dormir a les nits. Es
va arribar a 31.9º de màxima el primer dia del mes.
I com s’ha dit abans, les mínimes ja eren “normals”
per l’època. El que no eren tant normals eren les
màximes, la persistència en les temperatures i que
a més, fos un mes sec. Aquella dita que diu:
“Setembre eixuga les fonts o s’emporta els ponts”
es va decantar per la “sequera”. Després d’un es-
tiu força sec, el setembre va continuar essent-ho.
Es van enregistrar només 28.6 mm , la majoria re-
collits en la segona setmana. Recordo, que molta
gent preguntava quin temps faria per la Diada i,
dintre de tot, la meteorologia va respectar tal dia.
Una miqueta de pluja, però res. Va caure al vespre
i va deixar fer el que tothom va poder veure (i que
alguns es neguen a veure-ho, però això ja són fi-
gues d’un altre paner que no cal que les parlem
aquí...).
El mes d’octubre va continuar amb la mateixa tòni-
ca que els últims mesos. Sec i calorós (és que en-
cara va ser més sec que el setembre!! ). El dia 4 va
ploure però res més. La resta de mes, quantitats
molt minses per ser, estadísticament, en el mes
més plujós de l’any. Finalment, van caure 23 mm.
Vam tenir una entradeta freda el dia 11 que ens va
obligar a abrigar-nos. Però va ser un miratge. Al
dia següent, el sol va tornar a “apretar” i vam aca-
bar el mes menjant-nos les castanyes “a la platja”!!
Bé, és un dir, però no em negareu que aquest any no calia abri-
gar-se gaire per St. Narcís.... Justament la màxima es va produir
el dia 27 amb 29.1º. La única cosa que ens recordava que està-
vem al novembre era que al vespre sí que refrescava una mica,
tot i haver fet una mínima de 21.3º el dia 3. Continuàvem amb
temperatures per sobre de la mitjana climàtica.
I arribem al novembre. Que justament, i per no dir allò de que “no
n’hi ha dos, sense tres” va continuar fent el mateix temps. Calore-
ta (es van arribar als 25º de màxima, que déu n’hi do per ser no-
vembre) i sequedat. Aquesta sequedat va arribar a tal punt que el
dia 10 i 11 (per St. Martí) es van assolir registres mínims molt i
molt baixos en humitat relativa. A l’observatori es va enregistrar
fins un 16% d’humitat, però és que aquest St. Martí el recordarem
per un fet: L’incendi que va afectar la zona de Vilopriu, Colomers i
Foixà. La humitat molt baixa (a aquella zona es van enregistrar
humitats de fins un 5%) i la tramuntana violenta amb cops superi-
ors als 100 qm/h (90,3 qm/h a Calonge) van fer que el foc s’es-
campés ràpidament i amenacés a arribar a Les Gavarres. Els
bombers, quan hi ha un incendi d’aquestes característiques i amb
la força del vent, estan venuts. No poden fer res més que intentar
salvar en primera instància les vides dels afectats, en segon lloc
les propietats i per últim... esperar a que el vent els ofereixi la
possibilitat d’atacar l’incendi, controlar-lo i extingir-lo. Però els va
costar... el van poder controlar passades força hores i extingir
totalm9ent, ho van aconseguir gràcies a l’ajuda de la pluja que va
aparèixer aquell divendres.... Us poso una fotografia de l’incendi
que corria per twitter; em sap greu no poder dir qui és l’autor ja
que hi va haver moltes persones que la van compartir. No és mé-
teo, però sí que us la mostro perquè veieu al que es van haver
d’enfrontar (i fan cada cop que hi ha incendis) els bombers i gent
4rt trimestre 2013 26
Festa Major de Sant Martí
Com cada any l’estiuet de Sant Martí porta a Calonge un ventall d’activitats, que moltes vegades no donem l’abast de veu-
re-les totes. La festa Major de Sant Martí i la festa del Vi Nou és donen la ma i omplen el poble i els seus voltants de activi-
tats diverses, des de xafar raïm pels mes petits al típic concurs de cuina als jardins del castell. També novetats com l’expo-
sició fotogràfica, la pel·lícula i presentació del llibre dels 50 anys de la Unió Esportiva Calonge dintre dels actes de la festa
major, o moltes de les activitats que van promocionar des de l’àrea de turisme sobre el vi novell, com la obertura de les bo-
tes del vi nou acompanyats per els actors Rafel Faixedas i Carles Xuriguera, que han fet una nota de cata del vi blanc, ro-
sat i negre de Calonge amb l’humor com a eix central. La “REVISTA” vol recordar-la amb una selecció d’imatges a la con-
traportada.
Redacció de la Revista
que participa en la seva extinció (ADF, Protecció Civil,...). Des d’aquí tot el meu (nostre) suport a aquest col·lectiu que
es juguen la vida per tal de poder preservar el nostre país.
A Calonge vam tenir les nostres pròpies males notícies. Va volar una part del sostre del pavelló de St. Antoni, amb el seu
corresponent perill que va fer, fins i tot, que s’anul·lessin les classes de l’institut Puig Cargol. En el moment d’escriure
aquestes línies, hi ha operaris treballant en el pavelló per intentar arreglar-lo el més aviat que puguin.
I amb la tramuntana, va arribar una entrada d’aire fred que va fer que els termòmetres passessin de màximes superiors
als 20º fins el dia 14 a pràcticament
no passar dels 15º al dia següent i la
resta de mes. El dia 27 vam tenir una
màxima de 8.7º, com si fos un dia de
hivern dels “macos”, i va gelar 2 dies.
Tímidament, sí, però em de pensar
que va anar fent tramuntana i que la
sensació de fredor (que és la que
realment nota el nostre cos, encara
que els termòmetres diguin una altra
cosa) es va acostar als -7, -8º. El dia
15 va començar a ploure i en 4 dies
va caure pràcticament el que hauria
haver fet en tota la tardor. Va entrar
una mica de vent allevantat (que
acostuma a ser el vent més propici
per a recollir pluges abundoses a la
nostre zona) i llavors aquest llevant,
va anar girant cap a tramuntana. I com que la pertorbació era molt propera, podem parlar que es va produir la tramunta-
na negra. Diu la dita, “que plou de bona gana quan ho fa de tramuntana”. Es van recollir fins a 144 mm en aquells dies. A
més, va ser pluja d’anar fent, res de xàfecs forts i perillosos, pluja que va anar calant, i va poder fer que la terra i els
boscos agafessin una mica més de vida. El Pirineu es va poder carregar de neu i vam tallar la sequera que portàvem de
soca-rel. Passats aquests dies, la pertorbació va marxar cap a l’est i és la que va provocar greus inundacions a la zona
de Sardenya. Aquí, adéu pluja i tramuntana “ad-eternum” que diuen. Pel carrer la gent preguntava “quan s’acabarà la
tramuntana?” i es que van ser gairebé 20 dies seguits!!
Ara a esperar què passa amb l’hivern. Els meteoròlegs rusos van dir que seria un hivern llarg i fred, dels més durs dels
últims anys.... Per saber-ho... ens haurem d’esperar un temps. Nosaltres ho anirem seguint i us deixem amb la gràfica
dels últims tres mesos:
Jordi Oriol
4rt trimestre 2013
