LES ENTREVISTES DE LA CASA BLANCA

la aradoxa de la pròxima conferencia nasalLa història de la Conferència naval que 3. Que és desitjable discutir un sistema

es reunirà a Londres durant el mes de ge- de substitució d'unitats , a fi d'evitar el pro-ner té el mateix regust que la conferència grama de substitucions previst pel Tractatnaval de 1922. de Washington

EI pacte naval entre Anglaterra i els'Es- 4. Que els governs de Londres i Was-tats Units, base de la Conferència futura, i hington , creuen que cal abolir els submarins.que té per objecte limitar .els armaments i La nota acaba indicant que és desitjableaugmentar la potència de la marina amen- convocar una conferència per a tractar decana, és un gran pas en el camí de la pau. les categories de vaixells no incloses en el

Evidentment hi ha una gran paradoxa en Tractat de Washington i que aquesta Con-els termes d'aquesta qüestió : unes nego- feréncia, que hauria d'ésser precedida pereiacions per al desarmament que comencen negociacions diplomàtiques, podria reunir-seaugmentant les forces d'una de les potèn- a Londres durant la tercera setmana delcíes negociadores, mes de gener.

1; no obstant, totes Jes fases d'aquest La nota és franca. La clàusula segonaafer són d'una lògica rigorosa. Entre dos anuncia que Anglaterra i els Estats Units

lsl motiu -de les entrevistes dei la Casa Blanca. —A dalt: Mac Donald i Hoover

,

Els mals excursionistes

(Dibuix inèdit de R. 0¢isso.)

Any 1. Núm. 38.- Barcelona, dijous 17 d'octubre 1929

La plaga de la llagostaS'han tenut cinc mil "Dic=tadures" del sengor Cambó.

Preu: 20 cènts. - Pelai, 62. Telèf. 15300. - Subscripció: 2'50 ptes. trimestre5

Els dijous blancs I, MIRADOR INDISCRET"El nostre il'lustre amic" dar meravellat ; figureu -vos el director d'una

¡ revista política, literària i cultural, vestitamb calces de pana apedaçades i, al peu, es-Hom remarcava que l'inconvenient de La pardenya sense mitjó! Quan el tingué da-Nau és que En Rovira sempre hagi de par- ' vant va limitar-se a demanar-li que signéslar d'ell. L'altre dia deia que 1'Iglésies abans b el seu nom damunt d'un paper.de morir li havia parlat d'aplegar tota la El director no en sabia.

gent que sent l'ideari de Pi i Margall, que — ¿Cómo, usted no sabe escribir?el novell i inèdit pa rtit de la Fundació Va- I el diplomàtic cabrer va respondre, amblentí Almirall hauria trobat en 1'Iglésies, si tot l'aplom:l'hagués conegut, un dels seus més aferris - — Tengo días!sats paladins.

— En Rovira no farà res — deia un mentre no tingui algú de cert to al seu dar-rera que li faci la feina, i ell pugui quedaren un pla superior, aguantant eis elogis.Mentre des de La Nau hagi d'ésser ell ma-teix el que es faci la propaganda no aniràenlloc. En Rovira no prosperarà fins que LaNau, quan parli d'ell, digui «el nostre illus-tre amic)) , cero diu La Veis de Catalunyaquan parla d'En Cambó.

6

adversaris d'armes desiguals, però iigual-ment temibles, la raó aconsella dues cosesen primer lloc pactar, i en segon termeigualar les armes, o trobar compensacions.

Això és el que han fet Anglaterra i elsEstats Units. La 'Gran Bretanya és supe-rior als Estats Units en forces navals, peròla capacitat financiera dels Estats Units,o sigui l'elasticitat del pressupost que potésser destinat a la construcció de vaixellsde guerra, és gairebé illimitada.

La Conferència de Washington de l'anyrgzz no-més va limitar els vaixells de pri-mera línia, anomenats de combat. El re-sultat de la Conferència fou establir la cè-lebre proporció del 5 - 5 - 3 - '7, la classi-ficació de tres ordres de potències, les quepoden tenir 500.000 tones en vaixells de pri-mera línia, o sigui Anglaterra i els EstatsUnits (cinc contra cinc), i la potència de se-gon ordre el Japó, el del 3, o sigui la quepot 'tenir 300.000 tones en vaixells de pri-mera línia. Vénen després, en proporcionsiguals, França i Itàlia que no poden passardel 17, o sigui de 170.000 tones en vaixellsde combat.

Faltava, .però, limitar els vaixells de se-gona línia, i especialment els creuers, cate-goria en la qual Anglaterra és molt superiorals Estats Units.

La Conferència de Washington va donarals Estats Units la paritat amb Anglaterraen vaixells de primera línia. Els EstatsUnits no es varen atrevir a demanar més, .i Anglaterra va accedir pensant que 1a sevasuperioritat era encara aclaparadora en uni-tats de segona línia. Però ha arribat per aAnglaterra l'hora de pactar i ha pactat.

La història de les negociacions anglo-americanes que han decidit el viatge de pri-mer ministre anglès, Mac Donald, a Was-hington, illustra admirablement aquestaqüestió.

Ban punt el Govern laborista va arribaral Poder, el seu president, Mac Donald, vaempendre personalment l'estudi del proble-ma naval. En aquesta qüestió, el ministred'Afers estrangers Henderson només ha fetel paper de secretari. L'adveniment del ga-binet laborista va coincidir amb l'arribadaa Londres de l'ambaixador nou dels EstatsUnits, el general Dawes, El primer minis-tre i l'ambaixador han treballat activamenten 1a solució d'aquest trenca-closques. Alcap de tres mesos l'acord era un fet : MacDonald emprenia el viatge a Washington,un viatge triomfal, durant el qual haviend'ésser examinades i resoltes certes qües-tions de detall.

Al marge d'aquest viatge es pot fer lite-ratura .lírica o consideracions de políticarealista, segons la inclinació de cadascú.Malauradament les exigències d'espai ensobliguen a renunciar a aquestes dues me-nes de comentaris i especialment a l'aspectepolftic d'aquest viatge. Ens limitarem •no-més a consignar que el camí de Washing-ton haurir. figurat en l'itinerari de qualse-vol primer ministre britànic d'avui.

I com que tot estava previst, al cap d'u-nes quantes converses entre el presidentHoover i el primer ministre anglès, el Go-vern de Londres enviada a les potències na-vals una nota convocant una Conferència.La nota comença dient que les des potèn-cies han arribat a un acord pr*isional so-bre els quatre punts següentst. Que les negociacions actuals són un

resultat del Pacte Kelloggz. Que accepten la paritat per a tota

classe d'unitats no prevista pel Tractat deWashington de 1922

van a. la paritat naval en totes les catego-ries de vaixells, o sigui que els Estats Unitspodran augmentar la seva flota en creuersen un tonatge que alguns calculen en 30.000tones i altrès fan arribar a una xifra méselevada. I mentre s'anuncia aquest fet esfa ]'avis que ha arribat l'hora de pensaren l'abolició dels sub-marins l'arma temibledels pobres.

Hem dit en començar que la història d'a-questa Conferència s'assembla molt a l'al-tra que va tenir lloc a Washington l'any1922. Amb la mateixa brutalitat es varenanunciar propòsits semblants i es va obte-nir la paritat naval en armaments de com-bat entre Anglaterra i els Estats Units, imentre els Estats Units augmentaven la se-va flota, eren limitades les pretensions delJapó i gairebé desarmades França i Itàlia.Es tracta de repetir el cop de rgzz. S'hiavindran el Japó, França i Itàlia? El queprotesti serà acusat de sabotejar el desar-mament. Ni temps se'ls dóna per a exami-nar l'afer. El fracàs de la 'Conferència Tri-pai tita de rgzq, aGinebra, motivat .por lamanca de preparació, sembla que no haservit de res. Si fracassava la Conferènciadels Cinc, no fóra estrany que les duesgrans poténoies arribessin a cm acord se-parat.

Després d'aquesta nota ha vingut unadeclaració conjunta de Hoover i Mac Do-nald. En aquest document es parla de re-soldre les velles divergències entre els Es-tats Units i Anglaterra. Sembla que es faallusió al problema de la llibertat delsmars. Mentre els Estats Units defensaven eldret de lliure comerç d'una tercera potènciaen cas de guerra entre altres dues potèn-cies, Anglaterra defensava el dret de blo-queig i per consegüent el dret d'embargarla mercaderia de tots els vaixells que esdirigissin a un país en guerra contra Angla-terra. La declaració de París, de i856, iuna altra declaració de Londres, de qoq,havien establert un codi de Dret marítimque la guerra ha trasbalsat. Els EstatsUnits varen declarar la guerra a Alemanvaper a defensar la llibertat dels mars. Peròaquest problema es complica ará imb elpacte de la S. D. N. que estableix sancionscontra un Estat agressor, una de les qualspodria ésser els bloqueig, i 'és natural quees parli, malgrat la resistència dels EstatsUnits, d'aplicar el imateix sistema a l'Es-tat que infringeixi el pacte Briand-Kellogg.

* * *En 'resum, encara que la Conferència de

Londres fracassi, si s'arriba a un acord en-tre Anglaterra i eis`Estats Units sobre laparitat naval, s'haurà donat un gran pasperquè s'haurà acabat amb una de les ri-valitats que posaven més en perill la paudel món, i un cop igualades les armes deles dues potències més fortes és més possi-ble parlar de reduir-les. P, ró la importàn-cia cabdal d'aquest acord és la d'inaugurarun nou període de la política internacionalque decidirà principalment de la sort futurad'Anglaterra. Ara com ara, la Gran Bre-tanya, que es dol d'una crisi de prestigien el Continent europeu, ha anat a pidolarla protecció d'Amèrica per un seguit de pro-blemes polítics i econòmics que aniran sor-tint, i Nord-Amèrica li ha ofert una bonaamistat a canvi de les seves concessions enl'armament naval, però no pas una aliançani una entesa cordial a la manera europea.Els Estats Units segueixen la seva políticasense cap esmena visible. L'avenir dirà siAnglaterra ha equivocat o no la ruta, peraen tot cas n'hi ha per molt de temps perquiel poble anglès perdi la seva facultat prod.giosa de saber retrobar el camí.

UNA RELLISCADA

Lectors constants dels articles de Nicolaud'Olwer, que no ens cansem mai d'admi-rar, no sols ¢el que diuen, sinó també ¢erla Qersonalitat destacada del seu autor, enshem vist desagradablement sorQresos Qeruna crónica que fa alguns dies va publicara La Publicitat a-mb el títol La pensada.

En rinci^i compartim el criteri del se-nyor Nicolau quan diu que aun dels defec-tes més inveterats del nos-re poble, contrael qual s'estavellen, ineficaces, les lliçonsde l'experiència, és la pen,adan. Cal reco

-nèixer que les j ensades dels nostres artis-tes, dels nostres poetes, dels nostres oll-tics i fins alguna vegada dels nostres hu-manistes ens han pro^orcgonat alguns re-sultats indiscutiblement lamentables. L'ar-quitectura del Palau de la Música Catalana,ja ho vam dir fa temps, fou una pensada,com ho foren certs Qrograepes polítics im-buits de literatura, com hi foren les bri-llants façanes culturals de Xenius, com hofou aquella cèlebre consagr.u:ió de PAre deBarà i tantes d'altres coser. L'entusiasmecollectiu i la febre constv:+ctiva ens hanllençat sovint vers realitzacions transcen-dentals i sublims de les quals ens hem ha-gut de desenganyar, perquè en definitiva no

eren altra cosa que el producte de la nostrabona fe i de la nostra inexperiència. Elspobles, com els individus, passen èpoquesde jovenívola vitalitat que els fa desviar delseu natural eami. Sbn marrades perfecta-ment ex^lirables. La giiestió és rectificar atemí s.

Enfront dels espontanis i dels impulsiusha sorgit a casa nostra una altra mentali-tat, de la qual és necessari que ens . revin-guem perquè està tarada d'ineficàcia i dejassïvitat. Sovint hem vist que davant fetsque afectaven d'una manera ineludible lesessències de la nostra collectivitat i de pro-blemes en els quals, vulgues o no, érem 'partïnteressada, alguns esf erits triaven, per sis-tema, una actitud d'inhibició, còmoda i dis-t ingida. • Fet i fet, hi sortien perdent. Laseva cautela sempre els feia recular mésenllà d'on els hauria deixat una derrotafranca. Compromisos morals adquirits ambl'opinió han portat a alguns homes anome-nats d'acció a cercar mil recursos literarisJrer a justificar-liso' * 'ei+; s -inútil. Idavant la inutilitat de les excuses, ja seriahora que aquells homes reaccionessin i tincguessin present que fier tot el respecte queens ha de merèixer l'opinió pública no esfoden contreure davant d'ella compromisos,pel sol fet d'haver tingut una pensada. Sem-bla, doncs, que de fiensades en fiat tenirtothom i que els primers de rectificar-les,quan no porten enlloc, haurien d'ésser elshomes que propugnen l'equanimitat perf ec-ta i el domini del nostre .seny tan ponderat.

Nosaltres ens expliquem perfectament laraó de certes coses, i que els esdevenimentssempre poden ésser superiors a les humanesprevisions. Per això, hauríem desitjat que

' el senyor Nicolau d'Olwer, abans de co-mentar el fet a què es referia el seu anideLa 'pensada, hagués tingut el mateix graude comprensió, i hagués començat per pro-veir-se de tota aquella informació que el seujudici exigia. Era una feina )yer la qualhauria trobat totes les facilitats i que tenimla seguretat que li hauria servit per a con-vèncer-se que allò que ell titllava de pensa-da era i és encara un pensament que si nofou defensat amb aquella unanimitat quetots haunlem desitjat, el mantenien i el man-tenen dignament persones perfectament res-ponsables, que en aquest sol acte ja troben

satisfacció. Si algú hi havia més exigentque en no aconseguir els seus propòsits va

contrariar-se i va contrariar molt justamental senyor Nicolau, farà bé de cercar la cau-

sa del que va succeir en les persones queisreferiren inhibir-se, per una qüestió depninci is, f er una suposada elegància es pi-ritual, per comoditat o per qualsevol altracausa.

Això és tot el que voldríem fer compendreal senyor Nicolau, tot lamentant d'haver-li

hagut de senyalar una relliscada en unaactuació personal com la d'ell en la qualpoden comptar-se tants moments d'unaexemplaritat que mai no padreen discutir.

A.

La Llucieta i l'Enriqueta

No es tracta del títol de cap comèdianova d'En Sagarra, com algú podria supo-sar. Es tracta del matx que sostenen laLlucieta Canyà i l'Enriqueta Sèculi, ambun aferrissament que entre xicotes de menyscultura que elles ja hauria donat lloc a laclàssica estirada de les mútues cabelleres.La Llucieta defensa el feminisme i diu queuna noia fent basket - ball queda molt poca-solta. L'Enriqueta reivindica el dret de lesdones a fer el que els doni la gana, àdhuc,si volen, a tirar d'un carro, sense perdre resde llur feminitat. Fins ara la lluita anavabastant igualada. Pera a darrera hora a la

senyoreta Sèculi li han arribat reforços:

la senyoreta Campos, des del setmanari De-portes, ataca a fons la Llucieta i aconsellaa l'Enriqueta que si convé no s'estigui delcop baix:

Ens sembla que ens distreurem.

Proves documentals

A la revista Oc varen voler publicar unsgravats de les pintures d'En Sert a la ca-tedral de Vic. Hoan els va enviar les foto-grafies corresponents, però en lloc de pu-blicar-les tal qual, van preferir publicar unsboixos del senyor Martin, interpretació deles famoses pintures.

Això va sorpendre molta gent. Hi haviaqui trobava que era pendre's una llibertatexcessiva, des del ,punt de vista documental,és clar. Algú hi va fer el següent comen-tani

— No en feu cas. Sempre us quedaràl'excusa de dir que són boixos al Sert.

Falsa alarma

A La Nau del dissabte, llegim z com a tí-tol de l'editorial : Sunyol, retirat de la po-lítica.Llegim de seguida el text, i ens assaben-

tem que es tracta de l'Ildefons. Respirem.Però ]'ensurt ja no ens el treu ningú.

Versions falses

EI darrer número de l'anunci del Centrede Repòrters ha estat anunciat així: ElRepórter Ilustrado.

' El repórter.,• i ilustrado?Ningú no s'ho ha cregut.

Resposta diplomàtica

El director — de palla — d'un dels setma-naris més 'progressius que veien la llum delsol ara fa uns vint anvs en una de les nos-tres poblacions de la costa, era, fet i fet, undels periodistes honoraris més eminents quemai hagin existit.

«Dintre el segle» feia de cabrer amb unadignitat homérica. Però sentia envers la po-lítica tots els delits del món. Quan arriba-ven les eleccions era la seva hora ; tot ellera foc i entusiasme ; només tenien d'indi

-car-li que una de les urnes no feia bondat i

j a me'l teníeu, el cabrer-periodista, convertiten home dinàmic; netejant amb suc d'estacal'urna i el president amb els adjunts. Eratot un home d'acció.

Durant la seva gestió directorial va tenirde presentar-se un cop davant del jutge per

culpes de cert procés intentat contra el diarique ell tant dignament dirigia.E1 jutge quan el va veure venir, va que-

Un duro falsaA l'Administració d'El Matí passen coses

d'allò més notables. L'aparició d'un nouanunci per exemple, és rebuda amb unessalves de satisfacció que gairebé correspo-nen a un Te Deum .pagà. Però el més bo-nic de tot és el que va passar l'altre dia.

Resulta que, tot de sobte, l'administradord'El Matt es va posar a fer uns salts deltot impropis de la santedat de la casa.— He fet passar un duro fals ! he fet

passar un duro fals! — s'exclamava fentuns grans crits.

Un empleat de l'Ad•ministració, no versatencara en els misteris de la casa, es va sor-pendre que una aventura tan poc cristianapromogués aquells aldarulls de satisfacció.

— Però, escolti — va dir — : aquest no ésun diari catòlic?

— I està clar! — va dir l'administrador.I aleshores, víctima d'un dubte torbador:— Escolti: que potser no ho és vostè de

catòlic?

Una cosa és predicar....

Al tradicional sopar que tots els anys,abans de començar la temporada, l'empre-sari del Liceu senyor Mestres ofereix als pe-riodistes, hi va assistir el crític teatral d'ElMati, Bru Romeu.

El xicot, ignorem per quins motius, vaarribar tard. Els comensals ja s'havien men-jat l'arròs i encetaven el segon plat. Ell, deprimer antuvi, va sufocar-se, 'pera va reco-brar tot seguit la serenitat.

Algú va preguntar-li:— Què us passa que arribeu a aquestes

hores?1 ell, sense immutar-se, va respondre:—;~s que no volem que sigui dit que la

representació d'El Matí ve per l'arròs.Després, peró, 'hom vá poder cpñstatar

que no deixava ni el vernís dels plats.

El burlador valencià

Entre la nombrosa colònia estiuenca delTibidabo, es compta la família de l'escriptorJosep Lleonart, que als hiverns resideix aParís. Recentment, en una de les tertúliesque s'organitzen a les colónics els diumen-ges a la tarda, la senyora Lleonart parlavaamb En Regàs dels inconvenientes i avan-tatges de viure a la capital francesa.

— Però per a vostès, els joves, és molt-millor viure allí. Es diverteixen molt més

— deia la senyora.- Sí, és clar — responia l'altre —. Els

costums són diferents. Però no es pensi, sifa no fa...

— I ara, no digui això — insistia la se-nyora —. Miri, nosaltres coneixem un xicotque diu que les noies fins el van a cercar al'hotel mateix.

—Ah, sí! Deu ser En Perucho.La senyora Lleonart encara està merave-

llada ara de la rapidesa amb què ho va en-: desinar.

El Director i el gosset d'aigües

Ningú no es recordava de Màrius Mateo.Un dia ens ei trobarem per la Rambla, comun turista més, amb un esplèndid vestit dequadros i tus retalls de diaris «americanos»dessota el braç... Resultava, fet i fet, queentre Río Janeiro i la Jamaica havia esdevingut un gran director d'orquestra.

Acaba de dirigir uns concerts amb unèxit que passarà a la història. La crítica haestat unánime en .l'apreciació. El públic haquedat admirat. I sobretot ha cridat !'aten-ció de tothom aquella manera vnica demoure la batuta, sense aixecar els braços,amb una rigidesa d'autòmata i com si lesespatlles fossin immobilitzades.Un veí nostre de butaca ens deia:— Aquest Mestre quan dirigeix l'orques-

tra adopta el mateix posat amb els braçoscom quan va per la Rambla passejant elseu gosset d'aigües.

Comparacions

Necessàriament hi ha d'haver entre Mà-rius Mateo i Pau Casals una gran amistat.Almenys així ho fa entendre la gran fami-liaritat amb què tracta En Mateo al seucompanv de professió.Després del seu èxit ressonant i esta-

hiint «modestes)) comparacions En Mateoexclamava:

— Aquest Pau Casals és una cafeterarussa. Li falta nervio,,, soltura.

Quin ((americano)) aquest Mateo

A Berga són uns vius

En Vinves explicava l'altre dia que a Ber-ga el capellà hagué de renvar paternalmentels fidels perquè quan passava l'escolà ambla safata de les ànimes li tiraven moltes pe-ces de cèntims francesos, italians i d'altresque ara no són admeses.

— Però encara n'hi ha que fan pitjor —afegia el capellà —, i són aquells que amb

tota la malícia deixen deu cèntims dolentsi n'agafen cinc de bons.

PASTI LLAZ

t 1Domènec Guansé, amb galena

Diad'AuiorsAlgú va dir: ^^

Societa!— u ^^ to - Com és que entremi„ de tots els ora-dors que han parlat des de la tribuna de canLópez de la Llibreria Espanyola no hi havia

van un crític d'aquells que en diuenEn Domènec Guansé, home de la casa, di- Q q qrctor de L'Esquella, que s'ha acreditat des aguts vol ofendre una mica a un autor, 11de La Nau com a anticlerical i avançat? diu en lletres de motllo que tal o tal altra

— És que tampoc se l'hauria sentit — li obra l'ha feta pensant més en el dia io quecontestà un segon —. No el coneixes En no pas amb l'Art... Els crftics, per un regu-Guansé? lar, hi estan molt afectats per això de l'art

— Home, només el conec de llegir-lo. i, generalment, creuen que el principal ene-— Així no m'estranya. Si el coneguessis mic d'aquesta formosa paraula és el terrible

no t'hauria vingut de nou. Es un xicot me- dia io. Quan pensen això, naturalment, elsnut, de poca presència. Quan enraona a pe- Crítics s'equivoqu.,n, però no hi fa res. Unnes se'l sent. Et fa l'efecte que l'escoltes crític que no s'equivoqui serveix per tanamb galena. poca cosa que ni per a crític és bo.

I, tornant al que dèiem : resulta que eldia ^o és el dia ue els a t b Mé

EI Dia del Quadro

a cobrar el dia ii, el la i fins a .vegades el Aixf com els homes van sense afaitar, les13.... 'Desgraciadament, però, l'autor no es dones, per mica que 'puguin, estan ui xicpot petimetre gaires filigranes d'aquest or- embarassades. Aixó les priva d'arrepenjar-sedre. hx més : si algurra vegada es deoideix a la guixeta amb un cert abandó, però ena 'alterar el calendari administratiu de la canvi no els impedeix de reclamar am unseva Societat no és pas per anar. a cobrar envejable vigor els drets del cuplet Te matémés tard del dia io, sinó. precisament per 5orqúe eras mía que sembla que s'han ex-fer tot el contrari. Són a grapats els autors travat a través de la complicada adminis-q_ue han despès més enginy en arrencar un tració dels representants rurals..avançament del caixer de la S. d'A, que no ''. Per més que insistim sobre el pintorescpas en resoldre un .tercer acte o fer marxar I dels que formen la cua, el lector na se n'ar-d'una manera passadora el xitornello d'un ribarà a fer una idea aproximada.. Hi hacuplet picant. uns vellets tronats, que porten sabates de

Amb el qual demostres que, al cap i. a la simolsa i que semblen un recuerdo de mifi, el talent bé els " serveix per alguna cosa. larga vida. d'En Conrad Roure; hi ha una

gent d'edat indefinible, que porten ulleres* * * i ,parlen de coses transcendentals i que van

orar els drets d'un monòleg 'orno rà

— Aquest hivern no vendreu ni ,una tela—..deia un senyor de diners a un deis nostrespintors joves —. Els que els altres anys ascompraven, enguany s'estimen més anar-se a gastar els diners a l'Exposició. Tindreuuna mala anvada.

Això era la tarda del Dia del Llibre. Elpintor es contemplava amb enveja les pa-rades dels llibreters atapeïdes de compra-dos.

- Sí - féu amb un aire de resignació —.No ens quedarà altre remei que organitzarel Dia del Quadro. A veure si així ens com-pren alguna cosa.

Els nostres elegants

::L'actor Torrents, de Novetats, ha estatvist pel carrer .amb un ((puro)) a un cantóde boca i un escuradents a' l'altre. Això erahavent dinat. En aquella hora' seguramentEn Torrents se n'anava a l'assaig de. Nove-tats.

Aquest escuradents explica el seu 'art, comhi ha un altre escuradents que etplïéa elsversos del poeta d'El Matí, Antoni Navarro.

També seria de desitjar — acabarem dientamb un estil digne del Ciero - que qui entingui l'obligació procuri que els tranlviaris,ara que van tan mudats, no roseguin tantsescuradents. I sobretot que no facin 'servirl'escuradents per a evitar que s'esfullin elsllibres dels bitllets de tramvia que ïdesprésvós i jo hem de pendre i conservar. -

Comptesclars. "-

El nostre amic Francesc Camps Margarit,especialista a fer els honors de la ciutat alsforasters, pondera'v_a l'altre dia a un insigneFill de Galícia, com el seu nom d'Antoni.Seoane bé ho indica, les excelléncies de lanostra terra i la manera com s'hi arriba atreballar. Però el gallec vá dir-li :

•— Fem càlculs i ¿Quants dies t¢ l'any? .365. .

— Quantes hores treballeu?= 8 hores.`= Llavors la quantitat de dies que treba-

lléu -- un dia tenint 24 —serà 365: 3, oi?Exacte. .

—'0 sigui, iai.— Evident.- Està 'bé. Quants diumenges té l'any?— 53•—• Treiem, doncs, els 5 3 ' diumenges

tirs— 53,= 68. Ja 'tenim que són 68 dies;però les "festes extraordinàries de cada • anysón zg. Hem de restar, per a ser exactes, 25de 68: són 43•

— Realment, es veu que són 43•— Ep! no aneu tan de pressa.. Encara

queden els dissabtes. Feu setmana anglesa.Perdeu mig dia de treball. Hi ha 52 dissab-tes ; perdeu mig dia ; representen 26 diesque heu de restar encara dels 43 que heudit. Queden rq dies.

—Ja és estrany, ja.— Poseu z5 dies de vacances ; treballeu

dos dies i si compteu l'r de Maig i la Festade la Raça, a — a rr o, resulta que no tre-balleu mai.

— En efecte, va haver de convenir EnCamps davant la força de les matemàtiques.

Amb motiu d'això, MIRADOR ofereix unpremi de 0,25 cèntims a tots i tothom quedemostrin que treballen un dia o altre, aBarcelona.

Un setmanari angelical

Algú deia que La Campana de Gràcia eraun setmanari anticlerical.

— La Campana, un setmanari anticleri-cal? — contestà En (Bellmunt —. I ca ! Es]'únic setmanari català fet per àngels autèn-tics. Apunteu : Angel Pestanya, director.Angel Samblancat, redactor en cap, i AngelEscó, compaginador. Encara voleu una cosamés angelical?

El bell catalanesc

Els actors que componen' la companyiad'Elena Jardi no en tenen prou amb infestarel seu llenguatge amb una pluja de buenos,pues, desde luego, etc., com és un mal gai-rebé general dels nostres comediants. Ellsvan molt més ]lunv : diuen Palacio, aparatoi altres coses per l'estil.

Però val a dir que el rècord el va batrel'altre dia l'actor senyor Guitart, en una es-cena que representara la celebració d'unmatrimoni i en la qual ell feia d'alcalde.

— Ara — deia l'home — us vaig a llegirels deures i els debers del matrimoni.

Sia l'home del carrer 1'ï parleu d'autors,us dirà:

—Ah, sí! Ja sé de què va.....Shakespeare,,Ibsen, Ignasi Igldsies...

Naturalment. que aquest home del carrerserà un ciutadà selecte, però, pam ençà pamenllà, 'tothom- cultiva una mateixa idea, bri-llant 1 prestigiosa, dels hónies públics en ge-neral i dels autors en particular. I,,fet i fet,més ral que les coses vagin així. Si l'homedel carrer no tingués les facultats admirati-ves tan desenrotllades no hi hauria especta-cle -possible, sigui tari.fat, sigui gratuit.

Amb tot això volem dir que és preferibleque la gent ignori, el que passa el dia io decada mes en el principal de la casa núm. 99de la Raimbla de Catalunya. En aquest nú-mero 99, el lector, sempre tan sagaç, ja hihaurà endevinat ]''estatge de les oficines dela .Sociedad de. Autores Españoles, sucursalde Barcelona. El que no hauré' endevinat ésla qualitat de l'espectacle que es desenrot-lla en aquell escenari.

Creieu-me: val la pena d'arribar-se cadadia fio al pis de la S. d'A., encara que siguicorrent el risc que us prenguin per un autorde pequeño derecho.

Per començar, hi ha un corredor. A unabanda, el _despatx del senyor Moltó, que ésel que administra les resultants del talentdels autors espanyols (sucursal de Barcelo-na). A l'altra banda hi ha les guixetes : lade petit dret i la de gran dret. El local té lainconfortabilitat que correspon al seu aireoficialesc. Poca llum, pols, burilles, genttrista i mal humorada... Hom remarca deseguida que els autors espanyols (sucursalde Barcelona) celebren el dia de cobramentescupint a 'terra aimb un entusiasme dignede millor causa.

Hi ha una cua llarguíssima. Les oficinesobren a les deu i, una hora abans, ja hi haun grapat de dotzenes d'autors que s'espe-ren. El conjunt és d'un abigarrament insos-pitable. Per més que us ho haguessin jurat,mai no 'hauríeu cregut que l'autor espanyol,encara que sigui de la sucursal de Barcelo-na, formés part d'una fauna tant rica en di-versitat i en matisos.Però les sorpreses nos'acaben aquí : ¿qui s'hauria pensat maique d'autors n'hi haguessin tants, i tants,

tants... ?Perquè resulta que n'hi ha molts, molts,

encara més. Des del senyor més respectable,que porta barba i que podria passar ben bé

per un notari o encara cosa millar, fins al

a co p'' ""8'-fic que es va recitar en un cafè de cama-reres d'un poble de la província de Lleida,el d'ia de la festa major; hi' 'ha tots elsmúsics de Barcelona, perquè es veu queaixò de tocar un instrument qualsevol i arri-ar de seguida la musa inspiradora és tot

u ; hi ha el traductor d'un melodrama d'unautor belga que es va morir de fàstic, me-lodrama que sha representat darreramenten una societat recreativa de La Cenia;hi ha l'autor de teatre català que ve a cobrarles icino úniques representacions fidel seudrama estrena't darrerament amb èxit enor-me ;, hi ha el flequer de la cantonada queporta un val de l'autor per incautar-se delsdrets de tal obra, a compte del pa avançatdurant tres mesos ; hi ha el pobre que s'haposat a la cua perquè s'ha pensat que erael dia en què aquella casa feien caritat ; hiha l'autor important que s'emporta méspessetes ell tot sol que setanta dels altresplegats ; hi ha...

+*

Sembla que, un dia, En Manuel Fontde-vila es va presentar a les oficines de la So-cietat d'Autors, de Madrid, i es va acostara la guixeta .amb un aire molt resolt.

— Vengo a cobrar los derechos de «Lesjoies de la Roses» — va dir.

— ¿((Les joies de la Roser?» — va ferl'empleat —. Pero ¿qué es esto?

— Soy Federico Soler y si no me paganustedes estos derechos armo un escándalode Dios es Cristo.

La història diu que hom va pagar a Ma-nuel Fontdevila una certa quantitat. I, en-cara que el més probable és que la anècdotasigui falsa, el fet que una versió semblants'hagi pogut produir és per si sol ben sig-nificatiu. Sembla .que un home ben disposatpot arribar a fer-se pagar els drets del Ham-let. Això sembla significar que la propietatintellectual està 'mal defensada, però podemassegurar que la .suposició és falsa.

El que passa, de vegades, és 'que el quecobra els drets no és pas ben bé l'autor del'obra. Però que els drets els cobra semprealgú, això és indubtable. Al cap i a la fi,és l'únic que interessa.

Aquestes petites confusions administrati-ves es comprenen de seguida si hom té encompte que, qui més qui menys, tots elsautors són una mica artistes, i els artistes,ja se sap, no toquen mai de peus a terra.Bé prou que ho deia un famosíssim autorcatalà, avui mort, quan li parlaven de com-binacions o contractes abans de l'estrenad'una obra seva.

— Jo, pobre de mi — s'exclamava el bonhome —, no hi entenc res en aquesta mena

Yrr^ In^La 0^ S

COQUESPanets de pinya o de Santa Cecília

Aquesta Casa elabora pocs arti-

cles, però bons i en abundància

Comtal, 1 5 - Teléf. 13583

interpreten una sèrie d'autors. Agafen lafulla,, i consideren :

— Aquesta obra, amb tant d'emoció i tantd'humorisme, em dóna tant::: Això no mar-xa pas prou bé... En la pròxima apretaremuna auca anés el realisme..:

Ja poden anar cantant els' crítics. No hiha res tan convincent com un paper d'a-quests que donen a la Societat d'Autors, tan

plens de números i de malícia. Per a se-gons qui, aquelles xifres, tan fredes, tanconcretes, són 1'linic comentan que realmentté algun sentit.

I aneu a saber si els que pensen així noestaran carregats de raó!

JOSEP MARTA PLANES

Precipicis arfilicialsSembla que dos óssos de la collecció zoo-

lògica del Parc s'han estimbat en un delsprecipicis que hom acaba de construir dintredel seu compartiment.

El pitjor del cas és que el. precipici eraartificial, la qual cosa no ha estat obstacleperquè els óssos es ferissin de debò, d'unamanera absolutament natural. Això vol dir,entre altres coses, que els progressos de 1ahumanitat en el sentit de la falsificació deles coses més absurdes, avancen, per dir-hoen estil de gasetilla encomiàstica, a passosde gegant. No ens ha quedat més remei quehabituar-nos a la falsificació de cigrons, ca-fé, perles, pells, prestigis i monedes, i peraixò ens resignem a acceptar totes les no-vetats dintre del ram. De totes maneres, caltenir en compte que aquests óssos han es-tat víctimes d'un engany imperdonable. Esclar que si en lloc d'ésser animals probable-ment salvatges, provinents d'una regió méso menys glacial o muntanvenca, fossin ciu-tadans d'Europa i paguessin contribució, jasabrien a què atendre's respecte el perfec-cionament a què hem arribat en l'adúltera

-ció de les coses. No ignorarien, per exem-ple, que un precipici artificial és tan o mésperillós que un precipici natural.

Però els óssos del Parc, amb aquell airede 'babaus que tenen, no devien parar gaireesment a la nova decoració del recinte.

— A ]a millor — devien pensar — això ésun truc escenogràfic de ]'Alarma...

,uY

En el botiquí d'urgència del Parc de laCiutadella hem tingut ocasió de parlar ambun dels óssos ferits. Es fill de Berna, criata Hamburg, 1 emparentat amb el bo i mi-llor de l'aristocràcia zoològica internacional.

— I doncs, qué ha estat això?— Sí, mireu : que ens han gastat una

broma una mica pesada. Veureu, al parc,hi som o no hi som per a fer comèdia?

— Aquesta pregunta...— Deixeu-vos de coses. Ens hi tenen per

a fer comèdia. Ja tenim la nostra educaciói, mal ens està el dir-ho, però ens sabemfer càrrec de les coses:,. De tant en tant,quan hi ha molt públic davant de la gà-bia, fem veure que ens enrabiem, que somferotges de debò, i si es tractés de qualse-vol festival extraordinari, a benefici d'al-guna associació de periodistes, fins ens brin-darfem graciosament a menjar-nos una cria-tura viva. Es a dir que per la nostra partcomplim al peu de la lletra les nostres obli-gacions zoològico-municipals.

— On voleu anar a parar amb tot això?— Em refereixo a la manera com ens han

decorat les gàbies. Ja ens fem càrrec queuna mica de realisme ben administrat eranecessari per tal de no defraudar al públic.Però d'això a posar-nos hi precipicis de de-bò... ! Ja podeu compendre que si nosaltresestiguéssim per la vida heroica i aventu-rera no ens hauríem dedicat a la feina quefem. El nostre mal no vol soroll. Tranquil

-litat i bons aliments, veli aquí. A qui se liacut de construir-nos un precipici artificial?Que ens teníem de pensar! Està clar; nos-altres ens passejàvem tot fent el maco, re-fiats que anava de broma, i ja ens teniupernes enlaire... Jo havia sentit parlar deparadisos artificials, però no de precipicis,

— El que em sap més greu — va conclou-re e1 nostre ós — és que a la gàbia delslleons s'hi fan cada panxó de riure...

CODORNIU

L'APERITIUAnimals de luxe. — La paraula luxe

és una de les que s'apliquen d'una maneraanés gratuita, i el luxe a tot arreu del mónés car. Hi ha, .per exemple, uns cigars ha-vans que en diuen «Cifuentes de luxen isón exactament iguals que els altres. Elluxe ni existeix a les caixes, que són vulga-ríssimes, i no són de luxe com aquelles quevenen a les funeràries per collocar-hi certscadávers privilegiats.

El luxe, encara que els nous rics creguinel contra ri , no s'aconsegueix a força de ma-quillatge ni de bitllets de banc. Hi ha se-nyóretes que semblen animals de luxe i no-més ho semblen, hi ha soldats anglesos quesón perfectes animals de luxe, hi ha sena-dors vitalicis que només són animals vul-gars. ‚

El luxe és una condició biològica ; perexample, veieu dos abrics de pell d'un as-pecte molt semblant i d'un preu exacte, iun és de luxe i l'altre no ho és. Per què?Misteri ! Si jo sabés el perquè seria una por

-sona relativamentimportant.E1 luxe és la cosa més oposada a l'aris-

tocràcia, però de vegades té una intenciómolt més profunda. El .país més antiaristocràtic és U. S. A., i és potser el país queprodueix els animals de luxe més saturats.Les noies americanes en són una prova ; lescames de les noies americanes són sens dub-te .els objectes més de luxe que es cotitzenal mercat del món. Avui les cames tenen unvalor enorme; ha passat l'època de la belleQoitrine, .que és una època explotada pelsimpressionistes i pels senyors amb bigoti ;'ulls de poll i sabates punxegudes. Es peraixò que les tnájasn de Goya només agra-den com agrada una copeta de vi de Mà

-laga.En el nostre país costa de trobar bons ani-

mals de luxe, ,que ho siguin a tota prova.Nò fa gaires dies_ que en' el circ vaig veureuna acròbata -que és sens dubte un dels mi-llors exemplars de luxe que he vist mai, icom és de suposar, aquesta acròbata eraamericana.

Es tractava .d'un esmero de pista de fus-ta i de patins ; una 'parella de noms vulgarsque, traduïts a la ñóstra llengua, podriendir-se Joanet i Marieta. Ell era un jiomecorrecte, antipàtic i bestial, amb un 1 i otetgris com una dentadura de cap mart;';-.Ellaera tot el que es pot demanar de roses decolor de rosa i de pebre, una criatura llarga,flexible, amb la pell sense una" tara,,'simbels ulls i el sq,mriure; senpe una tara.,. F.lpartener Pagaïova d'un peu, la feia gira-voltar a una velocitatütfame, es' ot dn quela cargolava i la ,J'e a.petar a tjfrra com sifos una tralla. Aquesta xicota eia ,mig :de totsels exercicis violents, d'una ánhumanitatcondenable; no es descomponia ni un" ins-tant; no .perdia. el somriure ni el rosti de lapell, els braços es mantenien en un.,puntd'excitació imperial , t

Hem vist moltes acròbates preoiosès, ene1 moment de sortir a la pista, abans que lasu' r les perjudiqui i l'esforç les ofenguiperò després un cop finit el treball, o enels pinyols més cargolats de l'exercici, 1abellesa i la gràcia resten tacades de dolor-i de cansament hi ha un panteix infan^aut;.un entusiasme d'aventura perillosa. ''rn;>

Res d'això en' la criatura meravellosa delspatins i les giravoltes. Ni una ombra decansament a 'la pell, ni a les puntes de lafaldilleta curtíssima, unes puntes com unaescarola blanca damunt d'u ies cuixes suauscom una ^ccréme d'homard». I això passavaperquè aquesta noia acròbata era «tan .de.'luxe», tan ben fabricada i alimentada, queresistia totes les brutalitats físiques. L'hau-rien pogut oremar, l'haurien pogut clavar"en una creu, i els seus ulls continuariensent dos safirs líquids inapreciables.

Aquest exemple de l'acròbata serveix perdistinguir el luxe de debò del luxe fals. Esper això que moltes noies que aparentmentsón animals de luxe, s'haurien de veure enuna prova de violència o de ferocitat enqualsevol pista de circ, i aleshores ens con-v.enceríem que són pell falsificada.

El mateix que passa .amb les noies passaamb els gossos. Jo coneixia un carboner quetenia un gos exemplar. Aquest gos anavamal esquilat i brut, ningú no en feia cas,però el carboner deia que .era un gos de luxei dels millors, i tenia tota la raó. La qua-litat dels gossos no és precisament en el pèl,ni en la forma d'esclafar o estirar les partsdel cos, segons la moda que imposen els fa-bricants de gossos. Aixó és epidèrmic,; el.luxe d'un gos s'endevina en els ulls; ien lamanera d'expressar-se la bèstia. E1 gos delcarboner alludit, tenia aquesta pompa, aques-ta pòca-solta, aquésta meravellosa satisfac-ció física que tenen les cames d'algunes(cgirls)) americanes.

La seva història era la següent : Com certsprínceps de les novelles roses havia estatrobat per un gitano que l'havia venut a unfabricant d'elàstics, i aquest fabricant l'ha-via regalat a una senvora austríaca, absolu-tament imbècil, que no tenia altra gràcia forade la de ser un animal de luxe positiu, unadona físicament aclaparadora com un lleó deparc zoològic acostumat a ració triple. Elgos es va fer a les maneres de la dama, i varesultar el gos més important d'aquella èpo-ca, però un dia la mestressa va morir aixa-fada por un auto 'i el gos va anar perdutfins que el va recollir el carboner.

Es va passar del banv diari, de la mani -cura i de la visita del dentista, però conti-nuava menjant amb una fam de príncep;continuava sent un gran animal de luxe,com les duquesses russes que beuen aiguar-dent en la taverna de qualsevol port asià-

tic. Jossp MARIA DE SAGARRA

RAMON BES &. C."Maquinària, Tipus, Fileta'.gede bronze, Tintes i ht;Jatge

per les Arts Gràfiques

Agullers,.i, i Vix laietana, 4. BARCELONA

Telèfon 15524 - Apartat 896Direcció telegràfica: DANIBES

q u ors co ren. sben dit : és el primer dia que se'ls comen-ça a pagar les liquidacions pendents. Si l'au-tor, a més a més del geni particular quecorrespon a una ocupació tan arriscada, téallò que en diem una poma per la set o unpam de terra on caure mort, ' llavors espera

tipus més extraordinari i inesperat, tothom,tothom és autor. Arribeu a tenir la impres-sió que resten molt pocs habitants de Bar-celona que en un moment o altre de la sevavida no hagin escrit, si més no, la lletrad'un cuple,t o no hagin posat música allàon sigui. Tota aquesta gent van a cobrar,fonmen part de la cua. Els homes, en gene-ral, van vestits de negre i porten una barbade tres dies ; el flirteig amb la glòria es veuque no els prova gaire. Hi ha, també, mol-tes dones, esposes o vídues d'autors, sobre-tot vídues. Es veu que la vida de l'autor es-panyol (sucursal de (Barcelona) no allargagaire; que té el temps just de participaral naixement de tres o quatre criatu-res, les quals en la seva edat més tendra jatenen cara d'autor i, per tant, no desdiuengens del panorama que el dia io ofere x elcorredor de les oficines de la Sooietat.

de güestións econòmiques. Sóc de molt bo-na fe... A mi doneu-me l'Art ! De maneraque pagueu-me cinquanta representaoionsper endavant i no en parlem més. Ja veieusi sóc de bon acontentar...

EI dia jo a la Societat d'Autors té, si mésno des del punt de vista de l'estadística,un encís especial. Allà hi trobeu, reduïtd'una manera palpable, en números i pes-setes, tot allò que la gent s'escarrassa tanta discutir, a afirmar ó negar, sigui des delsdiaris o en les terrasses dels cafès. Es a dir:el talent dels autors.

Quan el caixer diu—Vosté, senyor Tal, la liquidació li im-

porta tantes pessetes — exerceix, sense pe n-sa'r-s'ho, la constatació crítica més clara,més brillant i més eficaç. Així, almenys, ho

GRAVATS TIPOGRÁFICS ' BADAL I CAMATS París, 201. Telèfon 74071

Són agradosos els matinets a l'Ateneu.Les portes, les finestres, estan obertes debat a bat. L'aire és viu i olorós; encarano hi ha fumadors ales sales. La depen-dència va i ve pels salons de la casa—ambel pas elàstic de llurs sabatilles de sarganegra qeu amb les llargues bluses els dó-na un autèntic aire clerical—netejant, or-denant les coses. Extenen per les allarga-des taules del saló de premsa la plurali-tat dels seus fermats els periòdics locals,amb els seus plecs intactes, olent a tintafresca encara, a matinada; més tard arri-

I jutjant sens dubte insuficient el cridarper a demostrar el seu entusiasme, trepit-jen, peguen punyades a les portes, a lestaules, truquen vidres, xiulen imitant el venti les bèsties dels boscos. Fa irrupció l'homede la selva, més rude i pximitiu que elque pintava Gauguin en una època en quèel criollisme purament literari havia do-nat lloc, eum en començar del XIX ambBernardin de Saint-Pierre, a delicioses pà-gines de Francis Jammes i altres per alsquals les remotes illes de Borbon i de laMartinica tenien un atractiu singular i tor-

`I J.J /i'v/r ,

•

^^IIf l^^ \ ^

^►— . .Á//

baran els periòdics de Madrid, de provín-cies i de l'estranger. Però és fàcil que tro-beu ja algun ateneista á qui li agraden,com a vós, les primeres hores del matí idesplegar els periòdics amb aire de desco-bridor d'inèdits horitzons, de panorames,de paisatges desconeguts. Quines Coseshauran ocorregut a l'amplitud del mán du-rant les hores que un ha dormit ?—es pre-gunta el matiner leCto n de''periòdicsi'.

Però on és partiéul dient grat el matí,ja dïns de l'Ateneu, ésda'lt, a -la biblioteoaaTambé allí estan obertes les finestres. Asobre d'elles pengen llargues cortines queoculten els troncs de les palmeres i de lamagnòlia, i la font i les plantes del jardí;i els sillons de vímet que hi ha allí simbo-litzant amb la vela llistada de blanc iblau que es posa a la tarda el ple estiu;.de vegades l'aire infla les cortines i per.sota d'elles es veu un tros. verdejant, deljardí mentre les ombres die les caigudesrames i dels troncs rmrnàbils que es reta-llen sobre la tela traspassada de sol s'a-llarguen i'es contrauèri, es mouéh; a mésa més, cada vegada que' les cortines one-gen, entra i surt per lis silencioses salesuna daurada claredat que arrenca vivesresplendors als cúbics tinters de cristall;als vidres dels alts armaris, i a les pantalíes verdes de les làmpares i a les taulesi als sillons polits, mòrbids, per,] ús i perla neteja.

Dóna gust aleshores polsar-sea estudiar

o a escriure. No us arriben les rep ors delcarrer ni tan sols les del ve^nat..ï Un nopensa que viu en una gran urbs sorollosai si ho pensa es £a la illusió que el vellpalau de Parellada que ocupa' des de l'any6 l'Ateneu no és junt a les Rambles, sinóa una plaça com la del Rei, por exemple,al costat del convent de les'Clarisses ambfinestres de verdes gelosies, o"de la torrealçada pel rei Martí, mirant pr un fines-tral damunt del qu'ai gallardeja la creu deSant Jordi, la font, les acàcies, la colum-na romana de la plaça; o bé el Parc, junta una avinguda de tillers amb plantius degraciosa geometria, o en qualsevol altrelloc replegat on el que llegeix pot pendreaquella noble actitud de què parlava Fa-guet, la qual rebutja tot gest, tota acció,precipitat, i el fullejar nerviós dels llibresquan se'ls llegeix.

Mes hi ha una hora en què la vida intel-lectual és punt menys que impossible a l'A-tetleu. Tota la gustosa quietud del ,matíi de la plena nit, quan sobre els llibres ola pila de quartilles cremen les llums, des-apareix de sobte. S'ou primer un piano.Toquen unes mans desconegudes un valsantic, lent. Després del piano s'espargeixenles notes d'una densa criolla, d'una dansad'avui. El piano —anava a dir i el pianotoca malament—, el pianista toca molt ma-lament, d'una manera insensata; mes aixòdeu ésser un mèrit més, perquè de cop ivolta un gran, nombre de veus es posen aacompanyar la música o el que sigui allò.

Jaume 1, ti —Telèfon 11655

bador. Es gent jove que vesteix a l'euro-pea, però 1a realitat és que sembla trobenmolt de menys els grans boscos ombrius, iels amples i lents rius creuats per pira-gües i, els poblats negres de pobres cabanesguardats contra les feres i els atacs d'al-tres hordes negres per robustes estacades.Es veu clar que amb la major senzillesa,sense cap mena de pesantor; abandonarienla civilització nostra, aquesta que simbolit-zen els llibres de PAteneu, el vestit i el sabói el bany i les cases de clars, estucs per avagabundejar i guerrejar per les malesestropicals. I certament és una grati llàstimaque no se'ls doni giSst, perquè esgarrifapensar que aquests joves que fan impossi-bles les hores de la tardor a l'Ateneu po-gueren un dia influir en els destins delpaís. Es referia a ells el senyor Mingui-jón quan preguntava amb accent patètic aan van els joves?

Ju[a JUST

L'ABRAÇADA DE l'ORIENTs

La història de l'enemistat entre En PereCoromines i En Rovira i Virgili és un ca-pítol dels annals polítics de Catalunya du-rant el primer quart de segle. Poc tempsabans d'iniciar-se la guerra europea l'es-querra catalana estava gairebé desfeta. Alsi de la U. F. N. R. hi havia dues tendèn-cies oposades : la dels que eren partidarisd'una unió amb els radicals i la dels quecombatien aquesta unió. En el fons, '.però,una aliança amb els radicals limitada a lescircumscripcions de fora de Barcelona i ambcertes garanties era volguda de tothom.

Algú féu córrer que s'havia fet. Els re-dactors intransigents d'EI Poble Català es-criviren «que si algú pactava amb els leriou-xistes una aliança política dintre de IBarce-lona El Poble Català no seguiria». .Aquestarticle no arribà a publicar-se per la pressióque féu En Pere Coromines.

L'endemà mateix els que estaven d'acordamb l'article no publicat visitaren En Car-ner i En Coromines per tal d'esclarir què hihavia de cert sobre el ((Pacte de Sant Ger

-vasin. Tant l'un com l'altre el negaren ro-donament. Els visitants marxaren tranquil

-litzats, però encara no havien tingut tempsd'arribar a la Redacció, quan es féu públicel Pacte de Sant Gervasi, obra d'En Carneri d'En Coromines, més del primer que delsegon.

Aixf es va produir la sortida en bloc delredactors d'El Poble Català que 'haviencombatut l'aliança amb En Lerroux.

Des d'aleshores Rovira i Virgili i PerCoromines no s'havien parlat nués ni s'havien donat la mà.

Dissabte passat, en un sopar organitzapel vell llibreter Antoni López, a 1'hoteOrient, es reuniren dotze o catorze homede l'esquerra catalana per celebrar l'èxit dla Festa del Llibre. Entre els comensals hhavia, Pere Coromines i Antoni RoviraVirgili. A l'hora del xampanv el pare Lpez s'aixecà i anà a parlar primer amb ERovira, després amb En Coromines. No ssap què els digué. Però quan tothom s'aisecà de taula, el pare López s'avançà i ECoromines i En Rovira i Virgili s'abraçareefusivament. Hom aplaudí. Fou l'abraçadde l'Orient... — D. oF B.

Aquest número ha estapassat per la censura

VIATGES MARSANS S. A.Rambla Canaletes, 2 i 4 - BARCELONA

EXCURSIONSPER MEDI D'AUTOCARS; LUXOSOSñ 1 CÓMODES

a Ribes, Puigcerdà, La Cerdanya, Font -Romeu, Vall de I'Aude, Foix,

.

Tarbes, Lourdes, Bagnères de Luchon, Vall d'Aran

i instal'laeionS de La Canadiense a la província de Lleida ►

Deliciós viatge d'estiu • Bellissims panorames pirenaics • 7 dies de viatge

Preu: 35O Ipe etes (inc uitá els hotels)

^t

la gent no haguess in fot altra cosa tota lavida. Som, decididament, a l'època del xo- I els polítics també es preparen per a lafer i el desgraciat que no té un volant a "rentrée". Dintre pocs dies es celebrarà elles mans fa un paper grotesc i ridícul, com Congrés radical de Reims, on s'ha de dis-diu el nostre distingit amic Snowden. Al cutir l'acció immediata del partit, invitat,Salò de ]'Automòbil" lluiten el xofer amb d'una banda, per Tardieu a una concen-cotxe americà i el' xofer amb cotxe fran- tració governamental amb els altres par-cès. Sembla que el cotxe americà és més . tits republicans i,personal, té més estil, obeeix millor al xo- ^. d'altra banda, pelsfer. Però el cotxe francès no consumeix socialistes a conti-tanta benzina, i aquest detall té una im- nuar en una oposi-portància considerable en un país de petit r- ció purificadora. La

^estalvi " com aquest. Els més il.lustres pro- idea de la concen-fessors d'Economia creuen que l'auto està

s `tració troba pocs

matant l'estalvi. La gent de més sòlides ^- "`' adeptes en el partitvirtuts burgeses que abans compraven va- radical. La de í'opo-lors de ]'Estat, rendes de pare de família, l sitió tampoc trobai una caseta a les vores del Sena, avui es g a i r e s partidaris.compren quatre rodes, un motor i das Resta una altra pos-seients i es llancen a devorar quilòmetres M. André Tardieu. sibilitat: la de ferper la carretera. Ara bé, com que volen decantar cap a l'es-fer-se la ïllusió que encara estalvien, se'ls querra l'actual majoria governamental, eli-ha de dir, almenys, que estalvien benzina, minant-ne els elements de dreta, i oferir a

* " Briand, quan es presenti davant la CambraLa "rentrée"' teatral ha donat al públie per donar compte dels resultats de la Con-

de París, fins ara, dues "grandes machi- ferència de La Haia, una majoria de cen-nes". L'una, L'últim tsarr, posada en vers tre i ràdioais. D'això es va a discutir apacifista per Maurice Rostand al teatre de Reims.la Porta Saint-Martin. L'altra, les Histò- No cal dir que la "rentrée" es farà ambnies de França, retallades d'un manual es- Briand i no pas amb Poincaré, qui creiacolar per Sacha Guitry, en el nou teatre que li bastaria un trimestre de descans perPigalle. tornar a ocupar el poder. Els metges ho

Maurice Rostand ens presenta la famí- han disposat d'altra manera i el senyorlía de Nicolau II com si fos una familia Poincaré encara espera que li assenyalinburgesa. La quitxalla i la mamà s'empes- la data de la segona operació. Els cirur-quen facècies a fer al, papà que se'n va a gians semblen estar d'acord amb Tardieu,,la feina, és a dir, al Consell de Ministres o l'Optimisme, que espera la seva hora.on es declararà la guerra. Apareix Raspu- ! C. R.tin, hi ha un mestre francès enamorat de París, octubre.

Les primeres reformesd'EI ]Matí

Jove i imprudent, El Matí va fer córrerque aviat desapareixeria un diari illustrat ^^

barceloní. Aquest diari al cap d'unes quan `^ ^' _ `'^ ^ ^ 1r' ^ :ates setmanes ha dit que circulava el rumor ^y ; 1 ^' '^^ " ' 3 3que aviat desapareixeria un diari. catblc,, ca-

^. ^;

talà, matinal. ¡ ^ °' stEl Matí ha contestat enfurismat com si ''1 4

haguessin atacat una cosa sagrada. La nota `' y i' q sl i3 s ;caiY^ evilesca acabava rometent durar i ; ^ 1€ia

' i `anunciar reformes. 'Les reformes han vingut. L'endemà El

Matí inaugurava una nova secció titulada El jutge Burpington tira la primera bom-«Dinamitan, d'un estil papitesc, l'estil d'En ba i obre oficialment la temporada terronis-Navarro Sedó, d'una vulgaritat mai igualada ta de Chicago.per cap diari català. Va signada per «Kali- (Yale Record.)kenyo». Consisteix en una col.lecció de pea-

Els pensaments van 'precedits d'i isaments e e m no saben...» 1 entre altres coses es

diu:«...que Mateo de la Osa se'n va a Nova

York amb un manàger més Pinxo que EnGutiérrez. Anda la Osa!

...que .així com s'ha prohibit de moure'sel porter quan es tiren els penals, es .pregaal públic que no esternudi ; no fos que esdesviés la pilota.

...que está prohibit al públic penjar elporter dei pal de la porteria.

...que si volen caçar llebres, es posen alrostat de la banyera, i, com que on menyses pensa salta la llebre, doncs, pum ! ! !... laestà.»

Aquest «Kalikenyon és segurament el ca-liquenyo d'En Ruyra.

«Kalikenyo s'ha inspirat en l'estil de aLesidees i les imatges» de J. M. Junoy. L'estilés molt diferent, és el mateix...

I-

i

i

1^ ^1

La selva juri a la biblioteca La moral nova

del Congrés de Londres

MIRADOR PARISENC

Notes dé la "rentréela gran duquesa Olga i que dóna a I'hemo-fílic tsarevitx una lliçó impressionant d'his-tòria sobre la Revolució francesa, triomfenels bolxevistes i, finalment, quan tota la fa-mília imperial va a morir, es presenta Le-nin i sosté un diàleg espeterrant amb eltsar. Només cal demanar. Rostand, que éspoeta i estima la humanitat, tracta enaquest diàleg de fer que Lenin i el tsars'entenguin—la vella Rússia i la nova—,però, a mida que els fa parlar, comprènque és impossible. De totes murieres, aquesta obra, de tan perfecta inexactitud històrica, conté una certa veritat humana.

Històries de França és un Museu Grévinparlant, amb tots els reis, sants, guerrers,emperados, etc., que són l'orgull del bonpatriota francès, col .locats teatralment perSacha Guitry en actituds molt elegants.L'obra acaba amb una visita que Ciernen-ceau fa el dia de l'armistici al seu amicClaude Monet per dar -li la bona notícia.Tot té un to d'auca perfecte i inconfusi-ble. El millor de l'obra és el teatre on esrepresenta, aquest teatre fet construir a larue Pigalle per Henri de Rotschild, el dra-maturg milionari, més milionari que dra-maturg. Es un teatre magnífic, modern,posseeix un escenari amb la maquinàriamés perfecta coneguda fins el dia, i on po-den representar-se temporals, naufragis,topades de trens, etc., amb tota propietat.Hi ha aparells per fer trons i llamps, ventde veres, per a tota mena de mutacions icatàstrofes. Al senyor de Rothschild nomésli falta un aparell per fer bones comèdies.

* x *

Interessa —si dèiem que des del punt de París ja està de tornada. Es clar quevista informatiu, quedaríem curts — tenir París no s'ha mogut de lloc, ben amarrat,coneixement de lés tasques realitzades pelal llarg del Sena, a la torre Eiffel i a lesIII Congrés Internacional de la Reforma torres de Notre-Dame. Però la gent de Pa-de l'educació sexual celebrat a Londres el rís, fins la gent que no s'ha mogut del seupassat setembre, sota l'organització de la barri, es consideren en plena "rentrée" iLliga mundial per a la reforma sexual, es fan la illusió que han pres banys deEI problema de la necessitat de la re- anar. Troben un París nou, rentat per lesforma de l'educació sexual fou començat a primeres pluges de la tardor, embolcallattractar en el I Congrés, reunit l'any 1921 amb les primeres boires de la temporada,a Berlín. d'una finor i una delicadesa màgiques.La Lliga té per objecte ocupar-se dels Sembla com si París hagués tornat enproblemes sexuals des d'un punt de vista auto i que, no cabent tots els cotxes encientífic. Es proposa "contribuir a fer que els bulevards i les avingudes de la ciutat,la qüestió sexual no sigui més una qüestió els haguessin portat al Grand Palais. Es"tabuú" per excellència, sinó que sigui sot-mesa, sota tots els aspectes, a la discussiócientífica i pública". "Els remeis als malsque es deriven de la qüestió sexual, als abu-sos, a les perversions, a les malalties—diula Lliga—, no poden trobar -se sinó en unainstrucció ben difosa, en la llibertat i elconeixement."En la majoria dels països—s'ha dit aLondres —regna a propòsit dels problemessexuals i del matrimoni, una hipocresia re-finada al costat d'una inconseqüència inoïda.Per una banda l'Estat protegeix la vida irairat, els homes són com els au-naixent, i per altra banda exposa la vida tos... el que surt car són les consumacions.adulta, inconscientment, a la més gran de (Lmacion .les misèries. Per una banda està prohibitde destruir un fetus, i per altra bandas'assassinen milions de vides humanes sa-nes quan els interessos de ]'Estat ho exi-geixen. Per una banda l'Estat exigeix queuna mare il.legítima doni al món el seu in-fant, i per altra banda deixa ]'infant iI-legítim sense cap dret. Pitjor 'encara: enmolts països, una mare funcionari és des-patxada de l'Oficina si està embarassadasense ésser casada, és a dir, la vida queen diuen sagrada de l'infant, és llançada,amb la de la seva mare, a la misèria certa.L'Estat prohibeix al metge d'interrompresense perill per a la vida i la salut de lamare i sempre comptant amb la voluntatd'aquesta, una gestació, però altrament per-met que milers de dones vagin a parar ales mans dels xarlatans i de les curanderesque provoquen' els avortaments.Les estadístiques han establert que enl'any 1928 hi ha hagut a Alemanya mésd'un milió de avortaments. A Dinamarcal'avortament . està castigat amb les penesmés severes tant per a les que avortencom per als que les fan avortar; això voldir que a Dinamarca l'avortament és unaepidèmia nacional. A Suècia l'Estat prohi-beix l'avortament també amb severitat, peròles organitzacions obreres han pres l'aferpel seu compte ï vetllen per la instrucciósexual privada.E1 Congrés de Londres. ha rebut una co-municació de Víctor Margueritte demanantque l'ensenyament de les qüestions sexualsformi part oficialment de l'ensenyament deles ciències naturals. En aquesta comuni-cació diu que l'actitud de l'Estat davantd'aquest problema està naturalment justi-ficada, "per la necessitat d'aquest Molochque s'anomena Imperi, Reialme o Repúbli-ca, de 'tenir homes per a les seves casernesi les seves fàbriques, per a, en cas de guer-ra, poder posar els d'aquestes al servei d'a-quelles". Víctor Margueritte diu encaraque, per totes aquestes raons, una xiframassa gran de població no condueix sola-ment a l'afebliment de la raça i a-l'empo-briment del poble, sinó que produeix a fide comptes, aquests "atacs d'apoplexia ambla sagnia consegüent, com ho hem vist l'any1914".El seu report féu sensació, com la féu la

intervenció del professor també berlinès

Félix Halle. "Les lleis sobre el matrimoni—digué aquest—estan tallades amb el pa-tró de les classes dominants i que posseei-

xen. L'Estat no té la menor intenció depreocupar-se dels altres instints dels ho-mes. Però l'instint sexual és un punt enel qual pot fermar i encerclar els homes

s millor que en cap altre. Un infant conce-but al marge del matrimoni, és il•egitim. .Les relacions sexuals al marge del matri-

moni són condemnades i en certs païsospunibles. L'absència del divorci en els paï-

sos catòlics, la constitució artificial—diu elt professor Felix Halle -+ d'un pecat, tota

1 aquesta manera de flairar en els dormito-s ris, constitueixen mitjans autoritaris quee alternativament l'Estat i l'Església utilit-

zen per agafar els homes per les seves fin-

ques a ]'objecte de subjugar-los pel remor-

t^

6 diment de consciència o per una inseguratat interior. La mateixa petitesa d'esperit,

e la mateixa hipocresia—continua Halle —regna en les qüestions de crítica, entre elscensors autoritzats, en les obres literàries,

n en les arts, en el teatre, en el cinema."E La conclusió general del Congrés de Lon-

dres és que una actitud més raonable i

més clara enfront dels problemes sexualsno s'obtindrà si no és enfocant-los amb

t franquesa i deixant de banda tota hipoere-

sia. Aquesta franquesa ha de manifestarse en primer lloc en ]'educació, en forma que]':infant sigui acostumat al caràcter natu-ral de tota aquesta matèria i aprengui a no

sentir-ne parlar donant-se'n vergonya comsi es tractés d'una feblesa, fins a l'extremd'avui en què considera un instint naturalcom un pecat. Només per la claredat esdespertarà en els infants la consciència de

la responsabilitat, i aleshores seran supèr-

flues les traves i les lleis presents, de lesquals només tenen necessitat les persones

febles i irresponsables.

Aquesta és la moralitat hoya en lesqüestions sexuals que deriva del Congrésde Londres. Als que coneixen a fons el pro-blema, als que l'han. estudiat i n'han ana-litzat el dany que a la societat actual pervé

de la fórmula present gairebé universal-ment adoptada i el dany que pot pervenir

de ]'adopció de la nova moral que es pro-posa, problema igualment greu, toca dir-hi

la seva, serenament, sense partit pres. Eltema és prou interessant per a desvetllarla polèmica. Cal però demanar altesa demires i sang freda. Aquells que de primer

antuvi esquincin llurs vestidures en inter-venir a ]'anàlisi, no seran en aquest casgent prou apta per a la discussió, i llur

• vot, en tema tan excepcional i interessantper a l'esdevenidor de la humanitat, nohaurà pas d'ésser tingut en compte.

J. V.

el moment del Saló de l'Automòbil. I comque el Grand Palais també resulta petit,els autos del Saló envaeixen ,els Camps Eh-sis. Es parla de .sis cilindres i de vuit ci-lindres amb una gran naturalitat, com si

En aquestes altures, era lícit sospitar-ho tot; tot, menys que la vera intimitat se-creta, la interior palpitació vital, aquell"fons insubornable" a què alludí Ortega iGasset en parlar de Baroja, era, en l'au-tor de Silvestre I radox, un doll romàntic,millor encara: una freturança de romanti-cisme.

PÍO BAROJA, ¢er Bagaria

4 MIRAR .

DELIRI DE GRANDESES ELS LLISRESPío BAROJA, El nocturno del hermano Beltrán

Conte inèdit de FRANCESC TRABALA Rogeli Serra

—Era cara, mueztro?El maestro era un home que acabava

d'asseure's a un silló de cal barber, davantd'un mirall en plena verola, dins el qualamb prou feines si es veia un calendariamb unes lletres que deien confegides alrevés: "Tocinería La India", Salmerón, 6,La Línea.

Ja us he dit, així, que som a La Línea,i que un home s'anava a afaitar. Us pucdir ara que aquest home era un bon home,de mitja edat, i que àdhuc no coneixent-losinó de vista donava la sensació que eraun tros de pa. Un tros de pa, però d'aquestque es troba al calaix de les taules de pa-gès, una mica brut, una mica picat de mosques, i que mai se sap on anirà a parar.Li deien "maeztro" i de vegades "Canela"i segons tinc entès no era ni una cosa nies deia ]'altra.

Nosaltres el trobem a La Línea on fa benpoc de temps que arribà, sol.licitat per uncunyat seu dedicat al contraban, en combi-nacions suspectes amb Gibraltar i per am-pliació dels negocis que reclamaven un queguardés una barraca de mala mort, migcasa mig femer, on retenir accidentalmentmercaderies diverses. La seva feina era,doncs, viure en aquella casa, i prou. I depassada relacionar-se més o menys cordial-ment amb la força armada per almenysescapar-se d'un si de cas. Vivia miserable-ment en aquella barraca amb la seva donai dos fills petits i esparracats que es fica-ven els dits al nas i ensenyaven la panxai de tant en tant es guanyaven uns quantscèntims per iniciativa pròpia arribant-sea Gibraltar o a Algeciras a vendre cigarsde deu cèntims pels cafès o pels carrers."Canela" no feia res. Absolutament res.Ell havia viscut sempre a Puente Geni],era l'encarregat d'omplir els caixons d'unafàbrica de gaesoses. Però tants d'anys d'a-jupir-se i de fer el mateix esforçat treballli devien haver deixat un pes massa grosper espolsar-lo que d'ençà que arribà a LaLínea trobà que la vida també passariaigual sense atropellar-se i deixava que por-tés la casa la pobra de la seva dona (ambla qual s'havia casat a Puente Genil i erauna santa muller, més pacífica que ell en-cara), la qual havia de dedicar-se a rentarnaba per aquelles rieres infectes que om-plien de "caràcter "' els defores d'aquellstopants, tan encisadors d'anglesos.

E1 "maestro" parà la galta i el minyóde la barberia li engaltà un tou de sabóque feia rodar el cap.

"Canela" no se n'adonà, distret recorrentles pàgines del Mundo Gráfico que era e1seu pa de cada setmana, aturant-se llar-gament en les fotografies tradicionals delscrims i desgràcies dels darrers vuit dies.El Mundo Gráfico era l'única voluptuosi-tat que el removia. 1 del Mundo Gráficotota la part gràfica destinada als aseas-sinats i als successos més de sang i fetge.Veia les fotografies dels criminals i s'hienternia llargament contemplant -los en elsseus detalls més ínfims. Els mirava primerd'un cop d'ull, després s'hi aturava, resse-guia minuciosament el rostre, els ulls, lespestanyes, les arrugues del front, el nas,la boca, les orelles, i llavors mirava el mi-rall davant el qual era assegut. Si teniaencara una galta 'per afaitar els ulls de"Canela" brillaven amb una vivacitat ex-traordinària. Si ja estava afaitat, o si no-més es veia la galta afaitada, hom hauriapogut veure clarament que els seus ullsdevenien tristos, com si fossin decebuts peralguna cosa, i tornava de seguida la vistaa les fotografies. S'acostava la revista alsulls i comprovava una vegada més queaquells no anaven tan afaitats. I en el fonssentia una admiració barrejada amb unamena de neguit que cada vegada eren lacausa de sentir-se una patacada a l'espat-lla i una veu:

Mercadés. A.

Joieria

Brillants i Perles

Plateria

Passeig de Gràcia, 46

BARCELONA

—Vaya con Dioz, amigo!I és que ja estava llest. Pagava, el Mun-

do Gráfico entre els dits encara com si nosabés com deixar-lo, sovint el posava a lacadira dels diaris i hi donava una darreraullada, i d'altres vegades tornava a asseu

-re's per resseguir una estoneta més lesfotografies predilectes.

D'això ja feia molts anys que no podiasubstreure -se'n. Les dues vegades d'anara cal barber constituïen per ell un plaerque en el fons s'hauria dit que era el ma-teix del que tenia en la seva joventut quaninexpertament s'entafurava com una an-guila a certes hores del vespre en caus in-fectes de lascívia. Algun cop, fent-la petara la porta de la seva barraca amb algunamic li duien paquets de roba per rentar-lala seva dona, i l'embolcall no era altre quealgunes pàgines illustrades amb retrats defets sagnants. La seva passió per aquellescoses no tenia límit i aleshores ho mostra-va a l'amic amb una follia als ulls com sies tractés de bitllets de banc de mil pesse-tes'oo de postals suspectes pròpies per ésservenudes en terrasses de cafès exòtics.

Els dies que fruïa més de la setmanaeren els dimecres i els dissabtes, que lesportes de la barberia el xuclaven endins decap a qualsevol d'aquelles revistes. E1 diu-menge, ja se sabia, s'expansionava amb uncompany o altre fent-li la composició delloc de cada cas, i enumerant les caracte-rístiques dels rostres d'actualitat, o la com-binació dels punyals o els objectes de lacasa on el crim ocorregué. El dilluns ja estrobava perdut, no sabia aom esbravar-seni trobava fàcilment a qui abocar les se-ves sensacions. I el dimarts constituïa per"Canela" un veritable martiri. Pensavamés amb l'endemà, en el dimecres que acal barber trobaria, flamant, nou, ambaquell tacte de cosa inèdita, com si fos fetnomés que per ell l'exemplar desitjat dela revista objecte de la seva vida. 1 el di-jmus i divendres vivia en plena febre de laimpressió del dimecres i la confiança en laratificació densa del dissabte. Si per casua-litat en arribar a la barberia el MundoGráfico era en mans d'un altre, es posavafuriós, donava reganys a tothom i maleïade dalt a baix "qui li havia pres" i trobavaque mai acabava i més d'una ocasió havia.provocat una escena...

I mai no havia atinat que ell podia com-prar-se el Mundo Gráfico. No se li acudímai que podis comprar-lo cada setmana.I és que "Canela" era més que bon home,tou, enze, suro. Que si era bo ho era per-què no sabia que es pogués ésser res més,i que si només anava al darrera d'aquellesfotografies era perquè no sabia que hi ha-gués res més interessant en aquesta vida,i perquè a còpia de dedicar-s'hi ja les mi-rava de la mateixa manera que un poetajove es mira les fotografies de la Cortd'Amor d'uns Jocs Florals, que només perallò conjumina versos i els tira. Que és elque arribà a "Canela" a la llarga.

En el fons de tot, l'obsessió de les foto-grafies dels crims i dels actors dels crimsdel Mundo Gráfico li deixaren (mireu quinacosa) una mena de neguit que s'anà con-vertint en una mena d'idea]. La seva vidacomençava una era nova: qui era ell? quèhavia fet en tota la seva vida passada? quèquedaria del seu pas per la terra? què dei-xaria als seus fills? quin nom quedaria unamica sonat al seu darrera? I anà dibui-xant-se al seu davant una flameta negui-tosa que el tarnà idealista, grotescamentidealista, i que significava un autèntic pe-rill aneu a saber per què i per qui... Latortura de l'ideal li trabucà una mica l'or-dre de la seva raó ja de si prou limitada,i començà a fullejar cada setmana elMundo Gráfico amb la secreta esperançade «a veure si ell hi fóra», i mai no s'hitrobà. Cap setmana no es trobava retratat.Pensà que potser si no s'afaités algun dias'hi trobaria, però això significava no po-der anar tampoc a cal barber i aleshoreshi renunciava, puix la idea de no poderobrir el Mundo Gráfico l'esfereïa.

I els seus pensaments, en plena desban-dada, incontrolats, s'anaren amuntegant ianà tornant-se obscur, ferreny, recòndit,fins que com per encant una nit tots elspensaments que voltaven dispersos per din-tre seu .s'ajuntaren estranyament, com perart de màgia i anaren prenent forma, elsuns es lligaren amb d'altres, formaren vo-lums, es dibuixaren perfils i com si li cai-gués de l'aire es trobà damunt del llit unbloc enorme de pedra tova, com una memade gelatina de codony negre i fantàsticacompletament compacta. Qui havia pensatque ell era un home sense solta? La sevavida qui havia dit que era inútil? El seu

pas per aquest món perquè ningú no havia

mai sospitat que no deixaria rastre? Els

seus fills, qui es pensava que quedarienapagats en la multitud anònima?

Tornà el dia d'anar a cal barber i ellencara no era al Mundo Gráfico. En can-vi, hi havia una complicada fotografia del

darrer succés sanguinari: uns pallers i un

bassal de sang ran seu, amb un cos deboca terrosa. Al costat, dins un oval, lacara d'un home jove, i l'explicació: un as-sassinat per gelosia amorosa. "Canela"comprovà una vegada més que l'assassíanava sense afaitar. Tenia la cara remu

liada en aquell instant, i eixugant-se ambel tovalló d'una revolada, i llençant elMundo Gráfico furiosament fugí de la bar-beria, i com un gos rabiós de dret pel bor-

dó de la vorera travessà carrers i carrers

fins que l'aire dels defores del poble li po-

sà una esgarrifança entre el pèl humit dela balba. Cap dubte no li enterbolia el cer-vell, tot ho veia clar dintre seu: la cetina-na entrant hi fóra.

1

I arribà a casa seva, entrà amb el capalt, com un emperador al circ, i trobà úni-cament el seu fill petit que espuçava unagata. A l'entrada de la casa havia recollitla destral, i brandant-la en l'aire el deixàa l'estacada. Un bassalet de sang s'escolàtímidament i la gata fugí d'un bot ambuns quants esquitxos vermells a les potes.

PeMò, no n'hi havia prou. La seva donacalia. On era? Allò no era res. Faria elridícul. No tenia cap importància. Tothomes mofaria d'ell. Sense deixar la destralsortí al dinteli de la cabana i llençá la mi-rada per tot arreu. On rediable s'haviaficat la seva dona? A aquelles hores eraa rentar?

Passaren cinc minuts, eterns, i a la fiprengué una soca i s'assegué ran de laporta. Deixà la destral al seu costat. I endeixar-l'hi mirà :a dintre. El bassalet de lasang semblava un riu del gos i amb proufeines si mullava dos pams. El "Canela"no pogué treure la vista d'allí. Minavaaquella vermellor estranya i mogué els llavis amb un gest irreprimible de fàstic. Deseguida, però, li vingué angúnia. Sentí unamena de cosa al seu ventre, carn si se lihagués fet un nus .als budells. A la fi po-gué apartar fent un esforç suprem la vistad'allí. Notà aleshores que la mirada li pe-saya com si fos de plom i costés enorme-ment de canviar-la d'un lloc a l'altre. I desobte, com si el plom s'hagués tornat pa-lla, es trobà altra vegada amb la vista alpetit bassal. "Tanmateix — pensava — ésllàstima."

I quedà mut. No sabia què pensar, niquè fer, només tenia clavada la mirada almateix lloc. La sang ,ara mullava una micael peu de la criatura i li havia tacat unparrac de les calces.

"Si arriba la dona li sabrà greu. " I tor-nava a quedar mut.

"Però és imbècil només aixó. Hauria po-gut esperar." I la visió de les fotografiesde tants anys li tornava a la memòria is'encenia dintre seu una força superior quefóra inútil de voler aturar. Es passava lamà per la cara, i sentia un goig inefableen comprovar el sorollet raspós del pèl alcontacte amb els seus dits enormes. Noveié aviat la sang i dins del bassal nomésveia ara un oval amb la seva fotografiaradiant, amb el seu nom imprès a sota,amb el seu nom i els dos cognoms, els anys,Puente Genil, la seva història i el retratdel seu fill atuït, de la seva dona a trossos,i del noi supervivent gloriós, rialler, ple, dejoventut i de futur... "Canela" s'anà i11u-minant per l'ideal i se sentia redimit, sesentia triomfador, se sentia superhome...

En aquell instant, sense donar-se'ncompte arribava la seva dana. Un farcellsota el braç: duia un munt de roba xopaamb una fusta d'aquelles que utilitzen alsrentadors, i a l'altra mà una galleda plenad'aigua clara, damunt la qual flotava per-què no vessés una esbalaïda i tremolosafulla d'escarola tota rissada. "Canela"quedà desarmat. El seu pensament prenguéla destral, i brandant-la 'amb fúria féu unadestroca. Però les mans no es mobilitza-ren i no passà res. La dona deixà la ga-lleda a la llinda, féu un sospir, llevà el pitenlaire, i tornava a pendre la càrrega quanféu un gran xiscle: prop d'ella un bassaletreflectia lluïssors roges... I el xiscle fou laguspira:. la mà de "Canela" obeí aleshoresal pensament i més forta i més inexorableproduí la tragèdia.

Una estona més tard, "Canela" (hi haviaencara molta claror de dia), a poc a poc,tornà a cal barber, i mentre començavend'afaitar-lo el Mundo Gráfico entre lesmans, sospirava convençut que l'altre di-mecres ell, a la fi, hi fóra, i cercà la foto-grafia dels pallers per deixar-hi caure da-munt un somriure agre de victòria...

FaANCESC TRABAL

La CríticaAndré Thérive ha recollit la successió de

Paul Souday a Le Tems. La setmana pas-.sada aparegué el seu primer fulletó, en el

qual encara no parla de cap llibre, sinó quehi fa una declaració de principis. Forta per

títol La critica i els seus ,erills.Ens plau recollir-ne algunes frases.«La critica digna d'aquest nom ha de va-

lorar l'obra d'art en esguard de la tècnicai reconèixer així que existeixen unes lleisde Pof ci.n

c ...hom podria propasar i imposar alsautors, àdhuc moderns, tres condicions:«Saber exactament el que es diu. — Sa-

ber com es pot dir de la millor manera pos-sible per tal d'ésser entès del major nom-bre. — Saber també si n'hi ha d'altres queho hagin dit abans que vosaltres.

«Em penso que la disputa més viva seriasobre el segon principi.»

Agència exclusiva per a la venda deMIRADOR

Societat General Espanyolade Llibreria, S. A.

Barbarà, ►6 Telèfon 12781

BARCELONA

I no obstant, aquesta conseqüència, perinversemblant que sigui, és la que semblamés evident després de llegir El Nocturnodel Hermano Beltrán, el llibre que acabade llançar a la venda la taciturnitat fecun-da de Pío Baroja.

De primer antuvi sorprèn que un delsepisodis cabdals d'aquesta novel.la escritaen diàleg sigui un ressó fidel—una semblan-ça bessona—del famós Don Alvaro. El des-

"Hostes vingueren...". de J. Vallés i Pujats

Tothom recorda no sols l'èxit de l'Elogide Catalunya, sinó també la prova con-cloent que el tal Elogi no ós altra cosa queuna aplega de retalls .mal enganxats.

L'autor d'aquell 16ibre, el senyor Vallèsi Pujals, donant proves de contumàcia, vol-gué justificar-se a posteriori. Que no devia'restar satisfet d'aquesta actitud, ho fa creu-re la declaració amb què ha encapçalatHostes vingueren..., la seva darrera repro-ducc •ó.

Hem escrit reproducció ; no és erradad'impremta. Diu l'autor en 1'esmentada no-ta declaratòria : «Res de nou ni d'originalno es conté en ell [el present llibre]. No ésel fruit de noves investigacions ni la pre-sentació d'aspectes desconeguts. Es sols elcompendi o la reproducció del que s'ha dit'en els llibres que es mencionen en la notabibliogràfica que es conté al final. No ésmés que un treball de divulgació d'un trosde la nostra història, endreçat al poble engeneral, exclosos els erudits, els investiga-dors, els estudiosos.»

Hem consultat tot seguit la nota biblio-gràfica. Hi són citades una cinquan :na d'o-bres, les clàssiques de Tomic, Boades, Zu-rita, Feliu de la Peña, Blancas, una en :latíi tot, d'altres de tan reconegut valor bisté-ric com El Pata del mar de Blasco Ibáñez

i Juan Fivaller de Manuel Angelón. Fran-cament , posat a citar llibres, el senyor Va-llès i Pujats s'ha quedat curt. De memò-ria, ens veiem amb cor de citar-ne moltsmés; per no fatigar, esmentem un oblit im-perdonable: la copiosa Colección de docu-rnentos inéditos del Archivo de la Coronade Aragón.

Havent llegit, en un temps enyorat enquè ens podíem dedicar més que ara a lalectura, algunes de les obres que cita elsenyor Vallès i Pujals, només l'esquer detrobar-nos amb una compilació feta ambtraça ens podia decidir a llegir Hostes vin-gueren...

Però... Tal com Cuvier amb una vèrtebrareconstruía tot l'esquelet d'un individu dela fauna paleontológica, hom pot tambéformar concepte de certa mena de llibresnomés amb fullejar-los.

¿Cal dir que hem seguit aquest procedi-ment amb el darrer llibre del senyor Vallèsi Pujals?

Així i tat, mentre en tallàvem els fulls,hem pescat a l'atzar: »da terrible pestas'apoderà de Gènova, cebantse en els seusamics» ; cdluites enconadesu ; «em¢enyat enla guerra» ; «desem¢envar tal comès» ; nem-pleà a fer prevaler»... Hem renunciat a lle-gir en petit-négre.

No obstant, el cofoisme .1 el xovinisme,l'afalac servil dels quals és el truc del se-nyor Vallès, poden assegurar a Hostes vin-gueren... un èxit tan delirant com el que

aconseguí l'Elogi de Catalunya. JC.

afiament del frare ex-pirata, amb tota laseva empenta romàntica, recorda, en efectela famosa ardidesa de les escenes d'aquelldrama famós.

Afegim, de passada, que, com ha fet no-tar Gómez de Baquero, El nocturno delhermano Beltrán podria ésser representatal teatre tal com és escrit. Gairebé senseretocs.

Però, en bona fe de comparances, cal-dria no oblidar que la genialitat autèntica

del Don Alvaro està precisament en el sub-títol 0 la fuerza del sino, per mitjà del qualno sols resta amarat el romanticisme i su-cat en el seu llepissós brou patètic, sinóque, demés, evocant la Fatalitat, reintegraa la seva veritable significació el concepte

tràgic.I en això falla, precisament, l'obra de

Baroja. Malgrat la seva pruïja fatalista ila seva intenció romàntica, la seva Fata-litat és de cartó retallat. Es veuen massa

les bambalines• El hermano Beltrán que co-mença—en el llibre—essent un gat delsfrares, acaba morint com un pollet, en unenterniment baratet i fàcil, tan lluny dela mort de Byron com de la de Virgínia,però que té molt de litografia del XVIII.

Si un moment (vegin -se les escenes delfrare amb la seva mare) sembla emprar laferma personalitat barojiana la seva in-confusible força de llibertat i de robustesa,

ben aviat no sé quines estranyes vel.leïtatstendres i ensucrades—de coca de Sant Joan—li donen un regustot ranci de menja cui-nada amb amaniments podrits.

Tot plegat fa de vegades l'efecte d'unadivagació desconcertant i pueril. Hom sos-pitaria que aquest llibre publicat a la ma-

duresa prestigiosa del gran escriptor, no és

més que un tímid assaig vacil .lant escritamb intent teatralista en la primera jove-

nesa. Quelcom així com exercici de vacan-ces del curs de Retòrica i Poètica.

Aquesta ingenuïtat que camina a les pal-pentes, aquest romanticisme agre, aquest

retorn a les fórmules idealistes de l'any dela picor, són, però, potser la cosa més ori-

ginal que, en comparança a tota la sevaobra, ens ofereix Baroja en el seu darrer

llibre. El problema important—greu ?—ésel de saber si són d'ara o d'abans; definiti-ves, en partir d'ara o fugisseres.

Serà en el fons El nocturno del hermanoBeltrán un palesament de la fruïció secre-ta que Pío Baroja pugui sentir per al tea-tre? L'autor no ha donat al seu llibre cap

qualificació literària . Treurà per aquest fo-rat la banya aguda el «fondo insoborna-

ble"' de Baroja?Si de cas, com correspon a tota 'legítima

i alta competència literària, és evident queBaroja emprèn, en aquesta facècia, el ca-mí oposat al que segueix Azorín, encara

que potser tots dosi cerquen una mateixacosa, que ara per ara com ara, un d'ells

es pensa que és el sobrerealisme. 1 ve l'al-tre, i diu, mig enfurrunyat i mig sorne

guer: Tot plegat, això són romanticismes.Tot pensant •en el darrer llibre de Baro-

ja va resultant, com sempre, que, a part

el valor literari que pugui tenir—i que, enaquest cas, no és de la magnitud i quali-tats que caldria esperar del seu autor—té

un altre valor per tal com desvetlla sug-

gestions interessants i ajuda a palesar la

inquietud de Baroja, temperament que solspot ésser ben entès quan hom comença a

sospitar que no se l'acabarà d'entendre mai.Aquesta darrera sortida seva tocant l'or

-

gue del germà Beltran, té, en resum, si així

ho considerem, tota la claredat definidora

del seu desconcert.

I deixa suspès en la mateixa atmosferaque 1'ha creada, el saltiró àgil d'un interro-

gant.RAFAEL MARQUINA

COMPREUsi no ho heu fet encara:

CAFÈ, COPA I PUROde J. M. DE SAGARRA

Pessetes: 4

CARTES MERIDIONALSde JOSEP PLA

Pessetes: 4

Aviat es posarà a la venda

la segona edició de

LES DICTADURESde FRANCESC CAMBÒ

LLIBRERIA CATALÒNIAPlaça Catalunya, 17

Encara no us heu subscrit a la C Popular de LES ALES ESTESES?

►, I) .

"INSTANTS"Poesies de Salvador Albert

Heus aquí un dels nostres més purs poe-tes. Passa entre nosaltres sense ròssec. Tatell viu dintre de la seva visió lírica. Quanens dóna un llibre de poemes, no es pro-jecta endavant en un gest de propagan-da; més aviat es fa enrera, cap a la cercade nous tresors de l'esperit. Salvador Al-bert és un poeta; té un dels signes distin

-tius dels bons poetes. Diríeu que escriu lesseves obres per a ell mateix.

La lírica de Salvador Albert és neta inua. Només les indicacions precises per aorientar l'ànima cap a l'emoció poètica. Lamusicalitat del seu vers és continguda: Aixícom hi ha poetes que volen que els seusversos ressonin més que la prosa, ell acon-segueix que facin menys de remor. La sevamúsica no és d'aquest món. La matèriapoètica de Salvador Albert és l'èter.

Però aquesta immaterialitat és àgil iprofunda; no amb la profunditat dels abis-mes, sinó amb la dels perfums; no és unaprofunditat passiva, sinó enèrgica; potser,en comptes de profund, diríem millor pe-netrant.

L'autor d'Instants sap trobar l'ànimamusical de les coses plàstiques; treure-lesde l'espai i del temps i recrear-les dintred'una auto-consciència eterna, Veieu, perexemple, un epigrama, "El capar":

"Rígid sota el cel blau, el vell canyarindiferent .al goig del dia, calla;i, vora el corrent lent que l'emmiralla,espera el vent, el vent que el fa cantar."

Fixeu-vos, en primer lloc, amb la sobrie-tat d'adjectius i l'absència de metàfores,que contrasten amb la pompa grotesca d'a-quests elements que patim avui dia a casanostra. I és que la veritable lírica és mis-teriosa, obra per mitjans inefables, per laseva pròpia essència i no per ornamentsafegits; i si mai una metàfora és bella, hoés per si mateixa, no perquè és metàfora.Una bella metàfora forma una poesia aparti, en rígida doctrina, aniria millor .sepa-rada.

Aquest canyar és "vell" i està "rígid";"calla", "indiferent ", al dia; el dia és"clar' i el cel és "blau". Cada elementseparat na té cap relleu; però entre totsplegats aquest canyar indiferent dintre dela seva rigidesa, callat, banyat de llum,cobricelat de blavor, ja té una ànima hu-mana. Ja és com un vell amic nostre. Peraltra banda, no ha dit algú que nosaltressom "canyes pensants"?

I està prop d'un corrent "lent" i "es-pera"; "espera el vent que el fa cantar".L'últim vers tenyeix de poesia delicada totsels altres; aquesta esperança, posada din-tre les entranyes d'un canyar vell i rígid.però que sap que, quan passa, el vent "elfia cantar", no és precisament l'essènciade l'emoció de la creació poètiea?

Heus aquí, doncs, com el poeta amb unespoques paraules us ha fet participar de lamateixa emoció que té un poeta creador;el lector ha esdevingut creador, ell, -perquèja ha experi-mentat l'embadaliment ple d'es-perança del qui crea; la transfiguració del'esqueta canya en fresca múscica; i té mésd'encís, hi ha més de miracle en el cantu-riol de les canyes vora els recs, que en lespassades dels rossinyols.

Recorrent les pàgines del llibre, us ado-neu que Salvador Albert sent l'amor deles coses inaccessibles, el vertigen de lesestrelles; canta l'amor, però l'amor que éscom un estel brillant i ]lunyedà; no aquellque pot agafar-se com una rosa i esfullar

-se entre els dits. D'aquí prové una predi-lecció per les hores nocturnes. De vegades,fins sovint, parla de cels lluminosos i demars vives; però no us enganyeu; el poe-ta ha dit en una banda:

"Es nit el dia al seu entorn."

Quan ell parla del dia és perquè cercala tenebra d'un altre ordre que s'amagadarrera de les hores lluminoses.

Clouen l'obra que glossem uns sonets sug-gerits per remembrances bíbliques; però,a l'inrevés dels altres autors que miren detreure partit de la plàstica superba de lesescenes de la Bíblia, Salvador Albert s'a-plica als caràcters; són "La predestinada","La pecadora", "La captiva ", "El just "',"l'Elegit ", "La illuminada". Darrera de totsells brilla ]'ànima inquieta del poeta; totes;són al fons interrogacions i elegies contingu-des. Fan pensar, com a tècnica i com a es-til, en "L'hort de Getsemaní" vist per Gé-rard de Nerval, poeta amb el qual SalvadorAlbert té certa retfrança, si feu abstracciódel "trèmolo" sensibler i ploraner que devegades enlletgeix l'obra del poeta francès.

Per al nostre gust, la millor secció delllibre és la que duu el títol d"Absències ".En ella figura una breu cançó: "Té la dol-çor de ta mirada...", que es pot posar entreles més intensament líriques de la nostraparla:

"Té la dolçor de ta miradauna penombra de neguit,lluna que flotes desmaiadaen el silenci de la nit.Prou et conec, pàllida rosaentre pomells de gessamí desclosa.Prou et conec, tàcit amor,voltat d'oblit i emmelangit d'enyor."

En aquesta cançó, la gràcia i la justesade la forma i la profunditat, elegància inoblesa del pensament es completen.

Són quatre paraules; però també dintreuna gota d'aigua hi pot haver tot el celi tota la terra reflectint-s'hi.

.)ona goig de veure, al costat del joventque juga i canta, una testa venerable quesap dur la corona d'argent damunt d'un'ront que hostatja un cervell sense tara;un esperit de raça noble al qual cada anyque passa li fa present de noves riquesesi aconhortadores esperances; que tonejacom les neus blanques de les altes munta-nyes dotades d'entranyes de foc vivent iincansable.

RosSFtD LLATES

Escric aquest article en un hostalet delpaís basc. El poble es diu Ilxassou i l'hostal iIgusllian. Des de la meva finestra veig unsturons malves. Darrera aquests turons hi haEspanya. De quin color és l'altre vessant delturó? Sobre la meva finestra hi ha la de lacambra de Marcel Achard.

— Marcel !...—Què hi ha?— Treu el cap per la finestra, que et vull

presentar als meus amics de MIRADOR.Un soroll de passos, uns finestrons que

s'obren, i heus ací Marcel Achard.Porta ulleres de conxa, jaqueta de golf,

uns pantalons que foren blancs i un moca-dor al voltant del coll. En opinió meva, ésel més gran autor dramàtic francès. Ja sé...us han dit una altra cosa ; us han informatmalament. Això és tot. A França, els crítics

MARCEL. ACHARD, per Pazzi

—De què riu?Ah, vet-ho aquí. Llegeix un ]libre de Mar-

cel Proust. Té una enorme admiració perProust. Però el té per un escriptor còmic...

...Per un germà.L'altre dia, des de la N. R. F., un imbècil

tractà Courteline d'escriptor de tercer ren-gle... Aquest beneit retreia a l'autor de

Boubouroche que no havia pintat sinó elstipus que trobà pels cafès : soldats, funcio-naris, modestos empleats,

A Achard li agafà una cólera, com en téde vegades, una còlera que és una germanapetita de l'entusiasme.

— Són espeterrants aquesta gent... — de..la —. Admiren Proust, però no admirenCourteline. Què ha fet Proust? Ha descritels tipus que trobà en els salons : els esnobs,les dones de món, les noies. Utilitzà els ma-teixos mitjans que Courteline i per això tandivertit •és l'un com ]'altre.

*..

Una altra anècdota.Un matí que passejàvem .per Cambo, tro

-bàrem un borratxo bastant burlesc. Un ho-me es posà a riure en deure'l. Nosaltrestambé. L'home ens digué algunes paraules iriguérem tots plegats.,. L'home ens deixàpassar, després prosseguí el seu ofici: ensparà la mà, puix que era un captaire.

Aleshores Achard va dir-me :— Veus, no ha gosat demanar-nos caritat

perquè ha rigut amb nosaltres... La compli-citat de l'alegria... quina. cosa 'més curiosa !i com _el riure ens posa tots al mateix pla!Quina igualtat que crea!

Achard explica històries que s'inventa.Aquesta, per exemple:— Un automobilista, en un revolt fort,

veu dos peatons. Només pot evitar-ne un.Quin? L'un d'ells és un vell inofensiu, l'al-tre un guàrdia. Què fer? L'auto està detal manera que per força ha d'aixafar unad'aquelles dues persones!... Quin triar? Enun llampec entreveu les conseqüències del'accident. Si atropella i mata el guàrdia noen sortirà pas... Un guàrdia és un perso-natge... La policia el perseguirà, l'autoritatli demanarà comptes, el ministre de l'Inte-rior i el prefecte de .policia exigiran unasentència severa. Si atropella el vell... Marede Déu!, un paisà!... és fàcil de sortir-se'ndavant els tribunals. L'automobilista no va-cilla més i es tira damunt el vell.

I aixafa Einstein.

Fa l'efecte que un home con l'EnricBorràs, carregat de glòria i de diners, hau-ria de començar a pensar amb allò que se'ndiu el ben guanyat descans. Deu fer a laratlla de cinquanta anys que aquest fillilustre de Badalona es passeja triomfal-ment pels escenaris d'Espanya i d'Amèrica.Mig segle d'activitats sobretot si són dra-màtiques, és cosa per fatigar el més benp'antat.

En Borràs, no solament no es cansa, sinóque cada dia té més energies. Es un cas dejoventut eterna, d'un entusiasme gairebé in-fantil. Després de crear els èxits més gros-sos del teatre català i castellà, ara, que jano és cap criatura, encara li queden agallesper a fer noves provatures, siguin de !'or-dre que singuin. Tan aviat el veiem parti-cipant en una funció de teatre aproximada-

ENRIC BORRAS

ment selecte, com engrescant -se amb la illu-sió de fer el Cirano de Bergerac. Don En-ric és home d'un entusiasme federal i d'ungeni unitari. Li doneu una obra modernao un drama absolutament ¢ornpier i el] elsassimila com aquell qui res, fent-los passarper l'adreçador del seu art particular.

•+rar

Enric Borràs té una cara magnífica, quefa d'allò .més bonic perquè els corresponsalsde les revistes gràfiques de Madrid en tre-guin fotografies, quan arriba el cas d'uninterviu. Té un gos molt notable que es diuLlor, i un jardinet amb arbres fruiters. Detant en tant, don Enric cull una pera iaquest dolç esbargiment el compensa d'al-guna feina agra, com ho és, per exemple,buscar la manera de degollar-se 'per al finalde Peter's Bar.

En Borrós es passeja pel jardí, rep algu-na amistat, fa conversa amb la senyora,contempla el gran retrat de Manelic que liva fer En Cases... Després es comença aneguitejar. Sent la febreta de l'escenari.Tots els encisos de la calma familiar i deldolce far niente no compensen l'enormeatractiu de l'escena polsosa, dels compli-ments dels admiradors, de les ovacions delpúblic.Es un cas de vocació insuperable. No pot

deixar de fer comèdia porqué, si no, es mo-riria de tristesa. En Borràs, per tal de dis-treure's, al final de cada mes ha d'havermatat vuit o deu Sebastians ; la MariaRosa l'ha d'haver assassinat almenys mitjadotzena de vegades ; .les ha d'haver cantatclares a Felip II un parell de caps, quanno. Sense aquest amaniment, la vida seriainsuportable per don Enric.

EI pitjor del cas é que fer teatre és unacosa molt cansada. Havent passat la sei-xantena, no tothom té humor d'arrosse-gar-se per les taules i donar cops de capa terra. Doncs bé: En Borràs fa tot això, iencara més i sempre amb aquella alegria.Es mira el teatre amb un esperit completa-ment esportiu.

r^

Pasad y iesvaneceos...Pasad siniestros vaporesde mis perdidos amoresv mis fallidos deseos.

C.

Dijous vinent recordeu -vos

d'assistir a la sessió de

cinema MIRADOR

Heus aquí un cas. El gros èxit assolit perun autor el nom de] qual era fa tres setma-nes absolutament desconegut per al granpúblic, amb una obra que en res no s'as-sembla a les que de consuetud taquen elscartells fa pensar si, de cop i volta, s'estàfent la renovació que tantes vegades ha es-tat desitjada i que sembla tan necessària.

Fet i fet, Taran, de Valent{ Andrés, ésla cabriola de la llibertat o la llibertat dela cabriola. L'autor fa el que li dóna lagana sense miraments ni consideracions, enpura vel1eitat de xivarri, entremaliat i sen-se pena. No respecta cap tradició precep-tiva ni segueix cap norma establerta. S'hadivertit jugant i ja en té prou. Però val adir que és un jugador divertit, d'una granagilitat, que sap amagar la trampa fins alpunt de fer sospitar als altres jugadors siels que fan trampes són ells.L'obra té una gran força cómica sense

que ni un sol cop el diàleg no es recargoliamb el retorçament d'un aisto i potser, enel fons, té una gran serietat sense que niun sol cop es tracti res seriosament.

Si no haguéssim dit que és l'obra d'unentremaliat diríem que és l'obra d'un hu-moristé. Això explica que tants i tants sel'hagin empassada com una cosa transcen-dental i profunda. Es a dir, que aquestsvan molt lluny d'osques, tot i posant el dita .la llaga.

Tot plegat Tarara és el que a Itàlia C'hia-relli anomenaria un grotesco. Tal volta peraixò mateix és una revelació colpidora delque, paradoxal i poca-solta, la realitat ama-ga d'incongruent i tèrbol.

Arrencant d'un episodi que ja Poe utilit-zà per a una de les seves narracions — lasublevació d'uns alienats en un manicomi el senyor Andrés, en una successió d'escenesd'una gran força grotesca, arribà a fer plàs-tica, vehement i suasdria la confusió entreel seny i la raó, fins al punt que no hi hamanera de destriar entre tots els personat-ges els que són boigs i els que no ho són.Quan, avisades les autoritats del que hapassat al Sanatori, hi acut la força pública,el que la comanda no sap pas tampoc quisón els que ha de reduir i tancar. 1 el hoigque ha emprat autoritat de director diu alComissari : ((No porta la força? ; doncs elsboigs seran els que vosté diguin

L'èxit teatral en aquesta obra que escè-nicament no té més defecte que l'eseassetatde peripècia dramàtica, és el tractament aqué els boigs sublevats sotmeten un homenormal, assenyat en plena - vulgaritat del'ús vulgar de les seves facultats, fins aeni-bar a guarir-lo, és a dir, a embogir-lo. Elseny és una pobra cosa en mans de la bo-geria. I la situació té una certa espiritualsemblança amb la que Wells planteja enEl país dels cecs, entre aquests i l'home quehi veu. (Tot un altre tarannà, peyó.)

Amb aquests elements sense una gota deteatralitat o teatraleria a l'ús, sense unamolla de sentimentalitat ni de cabòria amo-rosa, Valentí Andrés ha reeixit a escriureuna obra que el ban públic de Lara ha fruitamb golafreria i que tot Madrid està en-golint corn una coca sucosa que deixa un-tats els llavis i la cara.

El fenomen obre les 'portes del teatre auna generació que encara no ha dit la seva:Es la primera conseqüència que cal treurei el primer servei que cal agrair al senyorAndrés. Fins ara les empreses, àdhuc enels casos en què arribaven a creure en elpossible succés literari dels autors inèdits,no creien mai que poguessin assolir l'èxitpecuniari. Tarar{ ha demostrat — precisa-ment al mateix temps que una obra deMuñoz Seca omple el teatre Infanta Isa-bel — que la farsa cómica d'un desconegutpot ésser un èxit de pessetes.

Però cal tenir en compte que aquestespessetes les dispendia el públic que de se-guida, amb un nas que Déu li conservi, iamb un instint de perdiguer, ha flairat, des-cobert la peça i totes les seves valors.

I aquest és el cas damunt el qual podembastir ben afermada 1a realitat d'una es-perança.Aquest Tarara, aquest cop de corneta, ar-

dit i rebel, aquesta facècia alegre i despreo-cupada, serà el toc de clarí amb qué s'a-nuncia la veritable invasió dels que fruei-xen, en la nova literatura, en l'art nou, eldivinal privilegi de la santa bogeria, ano-menant i vencent la normal vulgaritat delsassenyats botiguers teatrals?

Sospito que, seguint unes cireres a a'tres,aquest èxit de Valentí Andrés donarà avi-nentesa perquè la invasió s'intenti i potser

perquè àdhuc en alguns moments arribi atriomfar la rebellió dels que avui el públicté com a boigs. S'arribarà potser a establirde fet la mateixa confusió que és l'entre-maliadura escénica de Tarar!. Li caldrà ala crítica escatir qui són els boigs i els as-senyats quan ells mateixos no ho sabran:Però ai 1 a la crítica li mancarà la força, ino sabrà a qui posar la camisa de força.

Passi el que passi, el cert és que elssenvals del temps han canviat un xic.

Aquesta clarinada d'avui té tot un altre so.La rialla s'és afinada precisament quan lamúsica s'ha desguitarrat. Un nou concep-te de la comicitat s'aixeca davant de I'as-tracanada a gust i satisfacció del públicque, a aquest .pas i amb la seva assenyada

actitud del món, arribarà a pendre lloc vo-luntàriament entre els boigs, tot contentd'exercitar una vegada la llibertat de laseva raó.

Per ara, tots barrejats, no podem pas dirque la ballem magre. Tot al contrari ; anemgrassos i eixerits. No lliguem encara elsgossos amb llonganisses ; però pensem arri-bar a lligar les llonganisses amb gossos.

No ha arribat a sonar encara el taraníque anuncia la força que ha de venir a se-parar-nos. Pera hem d'estar previnguts per

tal que la força doni a la raó dels que avui

són boigs un definitiu prestigi per damuntla bogeria dels que avm són assenyats.

Tarar!! Comença la batalla.,.R. M.

Madrid, octubre.

estimen les persones serioses que escriuentragèdies avorrides en un to solemne. Avuila retòrica reemplaça la poesia, i la fatuïtatfa figura — goso dir — de fantasia.

Si Dumas fill és un gran autor dramàtic,si Curel, si Marie Lénéru, si Raynal sónuns grans autors dramàtics, aleshores ja nodiscuteixo més i engego Achard als seusmanuscrits. Els crítics tenen raó.

Perd si Musset és un admirable escriptorteatral, si creieu més en Cocteau que enPaul Hervieu i si preferiu Marivaux a JulesRomains, aleshores 'prégo Marcel Achard derestar amb nosaltres.

0 més aviat no... E1 deixo treballar. Peral nostre plaer.

Achard té trenta anys.No, no té trenta anys.Té onze obres.Començà a I'Ouvre amb un acte de no-

res, continuà a l'Atelier de Dullin .ambL'homme qui vivait sa mort i amb Voulez-vous jouer avec moá.

jhos [ilrollfl. ue^gata,1

Vet-ho aquí.:s•

Us he parlat més de Marcel Achard en laintimitat que no pas de Marcel Achard alteatre.

Es veritat.Però el Marcel Achard autor tothom el

coneix.L'amic no és ni de molt tan cèlebre.1 amb tot, com amic, també té, us ho ben

juro, molt de talent.HENRI JEANSON

En aquell tem ps I'Atelier de Dullin noera pas l'Atelier de Voljone.

E1 públic no sabia ni per on s'hi anava.Dullin tenia molts mals de cap. Pels bas-

tidors del seu teatre hom jugava sovint Lescréanciers. Tan aviat li faltava carbó perescalfar la sala, com electricitat .per illumi-nar-la. Me'n recordo d'un assaig general enquè els comediants, que feia dos dies queno menjaven i es nodrien exclusivament decafè, van treballar com uns àngels.

Fou llavors quan Marcel Achard, modestperiodista de deu cèntims la ratlla, va por-tar Voulez-vous jouer avec mo&. Tres actesque passaven a la pista d'un circ. Res d'ac-cessoris. Tres personatges. Aquesta obra fouacceptada perquè era económica. Despesesde muntatge, cinquanta francs... Això o unaaltra cosa, al punt a què havien arribat!...Ah, aquell assaig de les 'modistes... amb es-pelimes... Un fred que pelava... Tres perso-nes'a la sala: uns amics. Achard estava en-carregat d'un dels .papers. Petant de dents.Brrr ! !

— S'estrena demà — sospirava — ; quindaltabaix!

L'endemà fou el triomf. Aquesta obra tanatrevida, tan nova, tan encisadora féu, comdiuen, «córrer Tot París» a l'Atelier.

Va salvar Dullin de la fallida.Es així...Aquesta obra, que és una obra mestra

auténtica i que no té parió en tota la litera-tura dramàtica, fou oreada encara no fa deuanys.

Doncs bé, no fa gaire ha estat representa-'da a Berlín. I e] públic alemany — i aixòque és tan comprensiu — quedà desconcertatper tant de desimboltura, de gràcia, defranquesa, de bon humor... Van xiular-la icalgué retirar-la del cartell. Quasi només fadeu dies d'aixa!

**.Després de Voulez-vous jouer avec mod,

Achard donà Malborough s'en va-t-en guer-re, La vio est belle, La femme silencieuse,Je ne vous aime 5as, Jean de la Lune... quèsé jo.

No té igual per posar una mica de feti-lleria en la vida, per tocar el saxofon a laclaror de la ]luna i encasquetar a la realitattan raonable, tan greu, tan peremptòria, elbarret punxegut dels clowns.

Escolteu-lo... viu com una criatura, albadalt, sobre el meu cap, a la seva habitació.

Està sol.

L'actuació a la nostra ciutat de dos nú-meros de patinadors alhora : Brow i Harte,a 1'Olympia, i Rose & Honey with Morri-son and 8 norwegian skating giris, al Prin-cipal Palace, em donen ocasió, en compa-rar-los, per a subratllar la modernitat delprimer, que respon de ple a un novíssimconcepte de music-hall, i per a constatar labaixa qualitat del segon, propi per als pú-blics de capitals de províncies.

Brown i Harte són remarcables, per da-munt de la dificultat i perill de llur treball,per la grécia i ritme dels moviments i llursimplicitat. Més que d'angúnia, l'emocióque produeixen és de joia. Als ulls de l'es-pectador, l'encant personal d'aqueixa pare-lla, la senzillesa amb què porta a terme elsmés arriscats exercicis i l'harmonia queconstantment hi ha en ells, ofega tat pe-ri ll . Es una Veritable llàstima que no s'hagidedicat a Brown i Harte, per part de lanostra crftica d'espectacles, una major aten-cié. Tenen, evidentment, -molt més interèsartístic que milers de les comèdies insubs-tancials i llaunes que hem de suportar ca-da dia als nostres escenaris.

Les patinadores del Palace, que havíemvist ja fa uns dos anys a l'Olympia, pre-senten, en canvi, un número feixuc, anti-quat. Quan Rose i Honey, que són duesesplèndides dones, bastant revingudes, esdisposen a fer el turbilló, es situen en unangle de la pista de gel, acotxen el cos ies llencen amb una gran embranzida, igualque si es lliuressin a un joc bàrbar. L'es-pectador, sense experimentar cap mena d'e-moció, pensa tot seguit que van a trencar

-se les costelles. Després Rase deixa caurela seva companya com un fardo. Quina di-ferència de l'art amb què Harte, la rossai gentil ¢artenaire de 'Brown, es desentor-lliga !Les patinadores del Palace ens ofereixen,

d'altra banda per als conjunts, una coreo-grafia de revista barata que esparvera. Nocomprenc el perquè tots els números ale-manys de patinadores sobre glaç s'entes-

ten a desnaturalitzar aquest treball ambballets que no s'hi avenen poc ni molt. Re-cordo encara, amb horror, una uSchereza-de» que la trepe de Paul H. Kreckowva donar-nos l'anv 23 al Tívoli i un quadro,que també volia ésser oriental, que méstard va servir-nos, a l'Olvmpia, Kramecki la seva gent. N'h.ii havia per morir-se.

MUSIC - HALLDos números de patinadors

Joax TOMAS

Potser seria millor que no treballés tant.Qúe s'estigués tranqúillament a casa sevai, una vegada a l'any, fes una aparició sen-sacional en qualsevol escenari. La gent noli perdria tant el respecte i podria guardaramb totes les conseqüències el prestigi degran vedette, Però En Borrós no es resignaa fer aquest paper de patum més o menystranscendental. Es posa en el rengle i volformar com els altres. Amb això, corre elrisc que l'acabin confonent amb els altres.

No obstant, seria curiós de saber fins aquin punt és lícit de demanar a un homeque no es prodigui tant, sobretot en aquestpafs en què les peticions d'aquest ordre so-len fer-se en un sentit completament opo-sat. Què li voleu anar a dir a un home queno es pot estar de treballar?

Ara mateix, quan s'acosta Tots Sants icomencen d'aparèixer les castanyeres per lescantonades, En Borràs sent un estrany pes-sigolleig al cos. Té una necessitat imme-diata, gairebé fisiològica, d'embolicar-se ambla capa de Don Joan, d'enfilar-se a un esce-nari i de dir:

VOCACIONS TEATRE A-MADRID

IRRESISTIBLES TARARÍMARCEL ACHARD

LLICENCIAT EN SOMNI

Reprenent la tasca que iniciàrem la tem-porada anterior, MIRADOR ha organitzat una L'obra realitzada per D. W. Griffith té ensèrie de sessions de cinema, la primera de la història del cinema una significació ex-les quals tindrà lloc d'avui en vuit al cine- çepcional, i això no sols per ésser ell un delsma Rialto. millors artistes en la setena art, sinó i prin-

Com ja hem dit en altra ocasió, 1a finali- cipalment per haver estat un dels primerstat que perseguim amb aquestes sessions és a fer obres realment considerables, a fressarmúltiple. el camí verge, a constituir i enriquir el yo-

Per una part, la de posar en valor films cabulari visual d'un sens fi d'adquisicionsla projecció dels quals en les nostres sales que després han passat de Qnà en mà i deha passat desapercebuda o 'poc se'n falta.Les cases, en efecte, destinen sovint una Igran propaganda a produccions que han fexigit una enorme despesa i que, per laquantitat d'elements que ha •calgut per fil-mar-los, tenen sovint el caràcter de «grandemachine». Llur valor en la història de lacinematografia , perd, moltes vegades és des-proporcionat no sols als mitjans que llurrealització ha exigit, sinó també a la pu-blicitat que se'ls ha fet. •

Al costat d'aquestes obres d'un caràcterdiríem monumental, hi ha aquelles altresde no tantes pretensions, que no han bene-ficiat d'una gran propaganda i que la crí-tica, sovint supeditada a aquella, no ha po-sat prou en relleu. A aquesta categoria per-tany el film de Howard Hawkes, Una xi-cota a cada port, que figura en el pro-grama de la sessió que anunciem.

Una altra finalitat que perseguim, és lade donar a conèixer aquells films que perIlur audàcia; per llur valor de temptativa,són incapaços d'interessar el gran públicpopular i, per tant, els propietaris de lessales de cinema. D'altra banda, un nuclide persones sent curiositat envers aquestamena de produccions, i essent innegablel'interès d'aquestes per tal com són prova- La darrera escena de l'obra de Griffith oLa seva major victòria))tures que poden dur a noves concepcionsde la setena art fóra imperdonable no do- les quals s'inspiren encara mantes obres ara emotiva i a voltes ningú no negarà que l'as-na^r-los cabuda en les nostressessions. nobles ara vulgars. '

I

soleix. Són aquests instants en qué els per-Per això, seguint la norma de la tempo- D. W. Griffith realitza amplament la con- onatges surten del pla normal per realitzar

radaassada, hem Posat en el programa depassada, P.€ i i6 sine qua nan de tot veritable .artistade s_ q q uelm d'excèntric, inoments que valen unala primera sessió d'aquesta Le çhïen ari- ja que uneix en una mateixa personalitat existència, en els quals les forces passionalsdalou, el film realitzat .per Luis Buñuel i rica i puixant l'habilitat i la inspiració. En arriben a la seva manifestació màxima.Salvador Dalf. una art justament neixent, D. W. Griffith Aleshores és amb Dostoievski que .pensem.

Encara, per mesurar tota la distància re- no tingué més remei que anar-se construint Recordeu si no l'idiota de Les dues orfes•correguda des dels primers temps del cine- la seva tècnica a pleret, a l'uníson de la se-ma a les .perfectes realitzacions d'ara, tot va ambició sempre creixent. Ambició sensa-entreveient al una cosa del que otser serang q P ta; `els resultat són presents per a juStifi- ijt` I ff ' Jr. ^.r^ttgles realitzacions de demà, completem la llis- car-la. Acció recíproca i d'a11b més interes-ta de films amb La ma, pel•I('cülá d'avant- sant entre els motius iels procedinnents.guerra, interpretada per Max Dearly, el Cada motiu novell exigint la creació d'unaque fou «partenaire, de la famosa Mlle. Spi- . fórmula inèdita i cada fórmula trobada fentnelli. possible la inclusió de nous motius.n a ^j 1

Podríem ara estendre'ns en promeses per Ambició sensata i .ambició nuble també.a les venidores sessions. Ne cal. Les perso- , Griffith en les seves grans . produccions non(-.s que 'asseguraren l'èxit de les passades, li nparat'mal l'obra d'art de les idees filo- , fsaben que preferim demostrar amb fets els sbñques, i la seva filosofia de l'home po-nostres propòsits aglossar-los llargament Breu delatar-la com a excessivament sim-de paraula. "

Tenim'la segúr`etat que el nostre , públic,Alista, però és noble i generosa, diu la con-fiança inalterable en l'home, en el progrés,

+`^

satisfet de; les sessions anteriors i de la d en la ustícia. Filosofia molt an lusa i moltj gdijous vinent; seguirà amb viu interès les segle xix. , r,nostres tasques, per a les quals no planyem Algú ha comparat l'art seva a la dels pri- „qr -ni esforços ni iniciatives, mitius. Però aquí cal entendre'ns. Primitiu, 11

en la ment de 'molts, no té sinó 1a valor deLa primera sessió d'aquesta temporada cronologia, .implica quelcom de provisori, ^ti ^^;^•-

tindrà lloc dijous vinent, dia 24, a les II) de la ue aspira a ésser sobr epassat,exigeix que "s tQue l'obra del genial director aimericà té

nit, al cinema Rialto, avui un interès '.histò ric en el que es repon-Les - butaques de pati i de primer rengle' ta al métier, res Inés just. Avui, .per dir-ho

d'amfiteatre seran numerades , clar, ho fem millor. Von Sternberg, King x u^a•'t"Per a l'adquisició de Iocalitats i entrades, Vidor i altres representen un art més ric,

més matisat, més subtil. aquest terreny D. W H. GRIFFITa la redacció de MIRADOR, fins dilluna eÍ ves- i en aquest sentit 1 obra de. Griffith (la seva

epre, mitjançant presentació d'un exemplar gran obra sobretot: Les dues orfes, Les La misèria i la crueltat dels seus padrastres

d'aquest número, el qual serà timbrat. dues tempestes, Amèrica) és la d'un primitiu li han arrabassat la intelligència ; el cor

A partir de dimarts, les localitats i entrades na exempta de gaucheries. Citem, per exem- resta intacte i sagna en veure l'orfe cegaple, la primera escena de Les dues orfes, sota els cops del seu patró. Sofreix en silen-

és podran adquirir al mateix cinema Rialto. d'un efecte arcaic, teatralfstic, ci. Griffith evoca la seva miserable impotèn-Preut 2 pessetes.

Però amb una altra significació es pot dir cia davant tanta brutalitat, però ve l'escenade Griffith que és un primitiu, i ara la no magnífica en què, las de tant patir endeba-

-=-=-= =-Ri- un caràcter histórica sinó atribuint al des, l'idiota, que romania fins aleshores im-anot primitiu una valor de qualificació mòbil en un retó de la cambra pestilent,Primitiu expressa aleshores una manera brinca amb un punyal a la mà damunt elmassa simplista i com virginal de veure les seu padrastre :per cosir-lo a punyalades. Es-coses. Una visió, per emprar encara un imot cena aquesta d'una brutalitat esplèndida quefrancès, «naïve que no encertem a traduir ara ens ha recordat quelcom per l'estil queper ingènua i encara menys per càndida. I. Cummings ha fet en la seva obra mestraAleshores ja no cal dir que primitiu ja no Sota el frac.és una valor de relació, sinó que expressa El lloc manca, l'ocasió no és indicada peruna sensibilitat i un pensament que es bas- insistir més. L'amor que portem a l'obra deten i que es donen com a quelcom de sufi- D. W. Griffith ens lleva potser la imparcia-cient i definitiu. litat. Molts possiblement restçn insensibles

L'obra de Griffith té la frescor d'una cosa a l'encís, per a nosaltres irresistible, de lapura, natural i espontània. Sembla màs aviat seva gran obra. I,, és que aquesta obra és

gene'ràda per la deu d'una inspiració que abans que tot humana i no es desxifra sine

s'ignora que no pas per un intellectualisme davant aquelles que simpatitzen amb el pen.

cerebral. sament i la sensibilitat de l'home que l'ha

Una de les figures literàries amb la qual engendrada.J PALAUGriffith .presenta més afinitats és segura-

D' k H' h an curiós ara]le-

fund sentit pietós de la misèria humana queno exclou per això una solució optimista delviure, una confiança en la bondat.

Quan tractem oe visualitzar els personat-ges i els llocs de Dickens, ens vénen a l'aju-da les escenes de Les dues orfes.

A moments l'art de Griffith arriba tambéa assolir la puixança. Més direm, ell la bus-ca i s'hi complau, té la dèria de l'alta tensió

Torrents humans

Frank Borrage, l'home del nostre esfè-ric i ple de bonhomia que ens oferí fa dos

anys el poema líric El setè cel, retornaara amb una obra ferma i veritable, Tor-

rents hu nans, que recomanem als amicsdel cinema.

Charles Farrell i Mary Duncan, són, res-pectivament, l'home i la dona en aquest ro-manç d'amor i solituds.

Parlarem d'aquest film en , el propvinentnúmero.

Tant de bo aquest film inauguri una bo-na tongada d'estrenes, puix que malgrat

el gran nombre de films notables a estre-nar, per ara, llevat d'Els quatre diables iEl capità Fuet, només hem fet que avorrirnos.

M. MARIBEL

DISCOS

1 BroadcastEl majos stock

Preus únics a 5 i 6'50 pessetes

CASA ALEMANYVia Laletana, 39 - Tel. 12756 - BARCELONA

t!) 1

______ - -_r - - --- --- -- - --

CINEMA 1 DISCOS iI

t

1

Les nostres sessions D. W. GRIFFITH DISCOS

DE ENREGISTRAlaLa doble lliçó En general, impressió gra

MErnofò

NTnica, en

d'„El Lladre de Bagdad» seva primera part, segueix un procés si-milar al que es dóna l'orella humana.

L'esplèndida cinta de Douglas Fairbanks Abans encara era més manifesta aquestaque fa ja bastants anys realitzà sota la di- similitud. E1 reointe, studio, en el qual esrecció d'Allan Dawn, ha fet una curta re- donava l'audició, base de l'enregistrament,aparició en alguns cinemes populars. no era més que l'aplicació mecànica de tot

Avui encara aquesta obra resta, per la el contingut de l'orella. En una sala tanca-seva factura, quelcom d'isolat i sense pa- da i recobertes les seves parets en formarió; els americans, amics de dar-nos les pel- que s'ofegui tota ressonància, es colloca I'ar-lícules en sèrie, no han volgut o sabut ofe- tista que executa davant d'un altre recinterir-nos res més dintre aquest estil fantàs- prolongat en forma semi-cònica que per latic i cap altre conte de Les mil i una nits seva part estreta és limitat per una membra-no han temptat els productors d'allí. na acústica.

Això és deplorable, perquè incontestable- Ara bé, si el so és el resultat d'una vi-ment es tracta d'un camp on els mitjans bració produïda mecànicament i aquesta vi-cinematogràfics es manifesten fructuosos, bració té com a vehicle l'atmosfera, potper bé que s'ha de dir que cal un tacte es- arribar a l'orella : al tímpan o a la mem-pecial per evitar caigudes en la puerilitat, brana acústica en aquest cas, i produir-hiInútil dir que Douglas sabé evitar aquest vibracions idèntiques a l'emissor. Calia no-escull i que la seva obra representa un més proveir a la membrana d'un mecanismebell espectacle i ens ofereix una doble lli- articulat per a posar en moviment un es-

tilet que fereix una matèria dúçtil com ésçó; una d'ordre estètic i ]'altra d'ordre ,mo- la cera, i l'enregistrament ja era fet. Ambral.Aquesta darrera fa referència, natural- un procés invers •iamb un altre estilet i

un amplificador s'obté la reproducció de lesment, a l'assumpte, que en el fons no- és vibracions i so primerament emès.sinó el motiu de totes les llegendes heroi-ques, ja sigui el protagonista d'aquestesHerakles, Sigfrid o el lladre de Bagdad.

b tot i ]a c r eua del. procedimentmecànic es produïen greus inconvenients,

en

Plasmen elles la gran idea moral que la no-Principal dels gosis era el canvi que es ésen el timbre dels instruments :amés

felicitat no és un do gratuit que calguitausa més, la necessitat d'intercalar un megàfon,

sols respirar per absorbir, sinó que és un feia fortament nasals les sonoritats obtin-botí que cal conquistar i pagar al preu de gudes. Hi havia també diverses dificultatsl'esforç i del dolor. Així veiem el lladre per a obtenir l'enregistrament de chos,de Bagdad, per purificar-se d'una vida d'er- agrupacions orquestrals, etc: Val a dir querors i poder arribar fins a la dona per qui molts dels inconvenients anotats eren pro-sospira, passar victoriosament per una sè- duïts per la desigualtat en la sensibilitat deries de riscos i sofriments que li permeten les diverses parts de la membrana acústica.d'entrar en possessió de la capseta màgica Els perfeccionaments assolits per la rà-que li farà assolir tot el que desitgi, dio en , divulgarse amb la profusió d'aquests

Hi ha una mena, de gent que se les do- últims temps varen fer que el gramòfonnen d'intelligent que rebutgen aquestes his- cerqués mitjans per a resoldre els seus prin-tòries. Es el comentari que podíem sentir cipals inconvenients i pogués lluitar ambnosaltres assistint a la projecció: "Això són bona forma davant d'un invent que podiacoses de criatures "; sense veure que són treure-li molts dels seus prosélits. El queells qui han perdut el sentit dels geroglí- era 'més dificultós en l'enregistrament era.fits i són incapaços de desxifrar el mite el trànsit dels sons vers l'aparell enregistra-

que els és ofert. dor. El gramòfon va saber aprofitar-se delsL'altra lliçó, d'ordre estètic, es refereix avenços de la ràdio i amb el micròfon elèc-

a la manera com Douglas ha concebut la Cric es pogueren resoldre bona part de dí6-

història i l'ha feta possible gràcies a una cuitats.intel.ligent explotació de les possibilitats del Es constituït, en síntesi, per un conden-cinema, el qual permet la visualització d'un sador variable, que rep les ones i que fanmón emancipat del que hem convingut d'a- oscillar en ell un circuit elèctric en principi.nomenar les lleis de la natura. molt feble i que sofreixen després diverses

Buster Keaton viu com nosaltres en un amplificacions ; primer una fixa i desprésd'altres variables, amb les quals es regula.món dominat enterament per elles, un mónla potència i la sensibilitat dels sons, que

doncs fet de repeticions i més repeticions.

El rostre impassible de Buster Keatonsón controlades montínua wa altaveu in-tercalat que dóna contínuamet* a l'operador

sembla reflectir l'avorriment que neix d'un les dades suficients per a ogntrolar I'am-món tan monòton. I plificaçió.

Veiem doncs que, per obra i gràcia del Substitueix a la membrana acústica, uncinema, un ordre nou va a ésser establert,o més ben dit: instituïm la manca d'ordre,

aparell enregistrador elèctric -constituït perun electro-imant, les oscillaoions del qual són

la incessant improvitzaeió, l'objectivació gravades en la placa 'de cera.d'una fantasia que no coneix altre cànon i La sensibilitat d'aquest micròfon fá,pos-que el de la bellesa. sible una extrema exactitud en els timbres

Chesterton ha escrit sobre els contes de dels instruments i una puresa absoluta.fades, en la seva admirable Ortodòxia. L'il- A més d'aquest avantatge principal, n'hilustre pensador angles sospira pel gran ha d'altres ben remarcables, com són : laart dels contistes de fades que ens guarei- facilitat de portar el micròfon a tot arreuxen del determinisme. Gràcies a 1a inspi- poder obtenir bons enregistraments de grans

ració del famós conte de Les mili urna nits, masses d'executants que no era possible en-

a] gran talent de director d'A. Dwan, Don- cabir en els antics studios i també 1'avan-glas Fairbanks en El lladre de Bagdad s'ha tatge que suposa el poc volum del micròfon.fet un digne èmul de P'errault, que Ches- I J. Gterton no pot menys d'aplaudir de cor, comi^^

Vnosaltres ho fem entusiàsticament.

rcnent ic ens. surta p

lisme a establir entre Oliver Twist, per M aj - - _______exemple, i Les dues orfes. Creiem que fórasorprenent. No .parlem ja de la identitat delmotiu primordial, és alguna cosa de mésfonamenta]. Una mateixa sensibilitat, una

1 ata ,, amo? alstt matexa-

psico ogta stmp is ,,,,,^„„^,,,,,,,,,,,,,^,,,,,,„,,,,,,,,,,,,,,,,„,,,,,,,,,,,,,,,,,,-„»,,,,^ huunils i desvalguts de t a forttma, un pro-

I

CANVI1 RETORNO AL HOGAR

Paramovol PiIms 1 S. A.D'HORARI I!

llIIII !IlI I II I^III participa als seus clients i amics i al pú-

blic en general que a partir del pròxim

dilluns, dia 14, l'horari que regira en to-

tes les oficines d'aquesta entitat (Barce-

lona, Madrid, Bilbao, València, Sevilla,

Lisboa i La Coruña), serà de nou a dotze

del matí i d'una a dos quarts de sis de

la tarda.

M. J. MesseriDirector - Gerent

Lars HansonDila Parlo Una petlícula U. F. A. dirigida per

Gus,fav Frohlieh ERICH POMMER, que ha revolucionat

la Tècnica cinematogràfica, dirigint-la

Vers el realisme.

Avui a i;ous, esTaeNr. _n KURSAAL .CATALUNYA

En aquesta mateixa pàgina el nostre col- una exhibició conectiva a la .prestigiosa Salalaborados Joan Sacs constata l'estat precari Joan Merli. Vuit pintors i dos escultors,de ]'actua] art català. Tot aquell exhibicio- amb una obra cada u, emplenen la sala.nisme poca-solta, de quò ens parla l'erudit La figura signada per Carme Cortès, elcrític, segurament tornara aparèixer en les paisatge de Jaume Mercader i el bodegónostres sales d'exposicions. L'afició a tirar d'E. - C. Ricard són tres noves aportacionsper artista és una cosa ja massa arrelada que no elevaran el reconegut prestigi d'a-per intentar estroncar-la. quests tres artistes, Podríem catalogar-les

Potser una de les coses que contribueixen de producoió habitual, amb tendència des-a .l'ensopiment — per comptes d'elevar-lo — cendent.del fet artístic és la inauguració de noves En el paisatge de Masnou de Miquel Villàgaleries; com més n'hi ha, més quantitat s'acusa un cert confusionisme perillós, par-de producció es necessita per proveir-les, i titularment en el . primeï terme.

ERNEST MARAGALL: Escultura (Salà Parés) '

F^

—Si tornessiu a néixer també faríeu derebentapisos?

—No, senyora ; m'instruiria i em dedica-ria a fer estafades.

(Lif e.)

El pescador al mecànic de la draga.— Què,piquen avui?

(Judge.)

a ^, I

g' ,^^'

i ^' 1

G

MOBILIARI D'ART

BUSQUETSDecorador, mestre ebenista í tapís -ser. Objectes d'art i de fantasía per

a obsegtsís. Sales d'Ex-posïcíons de Belles Arts.

Passeig de Gràcía, 36. Telèfon 16285

BARCELONA

Jutge. — Vaig a procedir a la lectura deles faltes i delictes de l'acusat.

Acusat. — Dispensi. Com que durara es-tona, que em deixaria seure?

(Berliner Illustrirte Zeitung.)

-Rulilnaann, l'ensemblier d'interiors fas-tuosos, ha estat uns dies entre nosaltres.

L'art decoratiu de Ruhlmann és, gairebésempre, reservat per a gent acabalada, carels materials emprats per a les seves realit-zacions són escollits entre els valuosos: vo-ri, banús, palissandre, pal rosa, vertader ci-tró, arrels d'arbres exòtics, etc. ; i com que,a més a més, l'execució dels mobles és sem-pre impecable, la seva distingida clientelano gosa ni vol regatejar. Això passa a Pa-rís ; a Barcelona segurament ja seria unaaltra cosa.

L'estil de Ruhlmann és, vertaderament,d'una aparatosa magnificència, però no sem-pre d'afinat bon gust.

Dels seus projectes preferien els boudoiri chambre de Madame, Qerquè és on ensmostra el seu depurat estil amb més juste-sa. Cal anotar, també, que aquest decoradorha sabut evolucionar: hi ha una superaciónotable, quant a concepte decoratiu, de lesseves chambees de 1913 - igi8 a les que ac-tualment projecta.

JOSEP GRANVER: El pintor (Sala Merli)

1 ^^ 1

D E I. EExposicions barcelonines NOTICIARI

com que la bona mercaderia no abunda is'ha de treure el degut rendiment del local,s'admet i es sollicita qualsevol mena de pro-ducció estulta.

Ara que comencem la temporada, cal tor-nar a insistir sobre la responsabilitat que te-nen -- malgrat tot — els propietaris de les-galeries d'art.

Aquesta responsabilitat l'haurien de sen-tir amb molta més convicció de la que, cor-rentment, practiquen. Els propietaris d'unagaleria haurien de eompendre que en l'exhi-bició de pintures deplotables no és sols en1 signatura de la tela que cal acusar elfrr càs, sinó que també hi queda englohat elpïeestigi de la -casa.

Segurament que si tots els afioionats a«artista» que inexorabiement tornarem aveure aquesta temporada, no trobessin salaper a exposar, els minvaria llur ütempera-ménb i de mica en mica s'anirien distraienten altres activitats de més profit per a ells...i per a iòsáltres.

La crítica. d'art, també, té la seva partcollaboradora en el deficient panorama delnostre art. Estem avesats a una excessivaprofusió d'elogis a moltes obres que solsassoleixen una certa discreció, i a vegadesuna aclaparadora vulgaritat.

Els crítics han de procurar despendre'sd'anteriors eofoismes i desglosar la críticade la amistat personal amb els artistes, elsquals, naturalment, tampoc han de confon-dre l'opinió que mereix llur obra .amb l.a par-ticular coneixença que puguin tenir amb elcomentarista.

Galeries LaietanesUltra unes teles dels noms prestigiosos

X. Gosé, Joaquim Mir, H. Anglada Cama-rasa i Joan Llimona i una exposició del pin-tor asturià Evarist Valle — la qual és demolta quantitat i molt poca qualitat — hi ha

— Ho sento, però no puc casar-ne ambvostè. La cambrera ja li explicara les me-ves maons.

(London Obinion.)

— M'has promès que sortiries aquesta mt.On rés la teva independència?

— La tinc a nom de la dona.(Lif e.)

Ja ha començat la season de les arts, Lesnombroses galeries d'art barcelonines vanobrint les .portes, i noves galeries van a afe-gir-se a les que fins ara ja ens semblavenexcessives. A milers acudiran els artistes amostrar-nos llurs meravelloses creacions. Detotes les províncies d'Espanya vindran pin-tors i escultors, artffexs i dibuixants a ex-plotar aquest fabulós mercat barceloní. Laterra ens donarò tres o quatre cents aficio-nats més, ansiosos de fer-se aplaudir i vito-rejar; dues centes senyoretes pintores debu-taran enguany ; vuit cents setanta tres nouspintors i escultors sobrerealistes, més ge-nials els uns que els altres, es revelaran comaltres tantes falagueresesperances; quaran-ta set infants-prodigis, pel cap més baix,ens deixaran bocabadats; no hi haurà salesdesllogades per tots els artistes que en vol-dran ; el públic, cada dia més abundant, ani-rà a arrossegar les sabates per tots aquetsllocs, i quan estigui cansat anirà a escalfarcadires als encants d'antiguitats de cartó;els diaris i revistes s'ompliran de comenta-ris i polèmiques on serà qüestió d'estèticai d'art — i ningú no s'entendrà ni es dei-xara entendre ; els articles laudatoris seranarticles de primera necessitat — l'artista queno pugui pagar-se un article de primera ne-cessitat es morirà de vergonya i portaràmolt pocs capellans a l'enterrament ; totsfarem grans botades d^, l'art català i del'art mediterrani, i la meitat de nosaltress'ho creurà. Entretant l'art català, que en-cara no ha pres fesomia, devindrà e1 méscaracterístic de l'Univers : serà l'art mésbuit i poca-solta de 1a creació. Els estran-gers faran llargs viatges per a venir a con-templar aquesta -buidor única i pura, i lesobres dels nostres artistes seran pagades apes d'or pelsmuseus de la buidor i pels la-boratoris de química aplicada.

Si enguany tornem a organitzar vuit o deugrandíssimes exposicions internacionals i aurbanitzar unes quantes places públiquesmés, tots els artistes faran l'esforç que cal-gui per .a quedar en ridícul; tots es desem-pallegaran de la feina amb quatre esgarra

-pades, per tal de no badar i d'embutxacaren un dir Jesús la soldada d'uns quantsanys de treball. J^a está vist que—aquest ésel procediment més fértil en avantatges.

A hores d'ara aquest és el balanç de l'artcatalà: seria va i àdhuc contraproduent denegar-ho o bé d'ocultar-ho. Jo he cregut enalgun moment que calia ocultar-ho : quecantar les veritats als nostres artistes enspodia fer quedar en postura derrotista' a lallarga he hagut de convèncer-me que l'afa-lac als nostres artistes en descomposició noaconseguia sinó accelerar aquesta descompo-sició : tots s'ho creien, àdhuc els qui us ve-nien a demanar un elogi.

En 1a .pintura i en l'escul'tura catalanesd'ara hi ha certament valors considerables,els quals no cal senvalar, 7cara que no estrobin tots en el corrent de bluff escarras-sat ; però això no vol dir que el nivell sen-sitiu, tècnic i moral del nostre art no hagibaixat esfereïdorament d'uns quants anysença. Els nostres artistes han tingut recent-ment moltes i bones ocasions de reeixir, deproduir obres que poguessin restar com unabona fita en la nostraevolució artística icom un exemple digne d'atenoió i estimacióper a les gèneres venidores. En lloc d'aques-tes obres sólidee els nostres artistes no hanfet més que bajanades i misòries. Ni l'e-xemple dels pocs o molts arquitectes i delsenginyers que han reaccionat airosamentcontra les tradicionals banderreria i vulga-ritat no han aconseguit estimular els pin-tors i escultors monumentalistes.

Si ara, doncs, que hi havia tant bona oca-sió de donar la gran empenta al nostre art,els artistes arribats no han fet sinó descen-dir un graó més en la degeneració, ¿què ésd'esperar que facin els pintors de cavallet

que omplen les vuitanta exposicions obertesanualment a Barcelona? Ens donaran elsamorfs paisatges i marines de sempre, elsdats i beneits projectes d'esboç de simulacióde paisatge; o bé els esquemes d'insinuacióde simulacre de figures ; des anotacions defantasmes de bodegons ; les temptatives d'e-vocacions de somnis i fantasies dels malsliterats posats a antipintors ; els retrats deGuimerà i d'Ignasi Iglésies dibuixats a laploma ; els gerros de fiors .pintats als col-legis de monges ; els tapissos pintats a l'oli ;la pintura ceràmica del Sr. Guardiola ; al-guna rerassagada mitja guitarra cubista ;l'art liturgista ; els retrats de molts caps denegociat i de llurs distingides mullers ; unxic de pintura allegòrica amb grans orene-tes voleiants i amb arcaisme a la moda deCaen ; ninotisme ; gs-isalles ; pintura potine-ra, ben refinadament potinera, per tal ques'assembli a la del putiner més cotitzat aParís ; dibuixets covado°s a la mina deplom ; bestieses impressionants ; teories a laguaixa i, en fi, tota mena de petits arribis

-mes provincians.¿Heu vist el paper que ha fet el nostre

art decoratiu enfront de l'art decoratiu es-tranger d'arribada forçosa a l'Exposició deMontjuïc? De poca cosa ha servit el consi-derable esforç que a darrera hora han fetels artífers acoblats sota la denominació

I d'Artistes Reunits. I, doncs? Si hom haguésorganitzat l'aportació de les Arts Decorati-ves modernes dels països més avançats enaquesta branca de l'art, ¿quin paper encaramés desastrós no hauria fet el nostre artdecoratiu ?"

¿Heu vist el pape:- que els nostres artisteshan fet en el Palau de l'Art Modern de lamateixa exposició? I ¿quin hauria estat en-cara el paper del nostre art pur si hom ha-gués organitzat amplament i .amb discerni-ment l'aportació a l'Exposi-ciÒ de Montjuïcdel millor art pur de les nacions més des-pertes?

El nostre art esta greu. El nostre art estamalalt d'una wmalaltia ingènita : esta malaltperquè no .posseeix l'ensenyament que li cal.No tenim museus, ni escoles oficials, ni pri-vades : les principals no tenen local sufi-cient, ni .pressupost, ni totes les aules indis-pensables. Ara mateix l'Escola Provincial deBelles Arts ha hagut de refusar més d'uncentenar d'aspirants. Els programes d'a-questes escoles són irrisoris en la lletra iabsurds en la pràctica : són escoles sensematerial docent, Pi els ensenyaments ques'hi donen són els que més convenen a l'a-prenentatge de les arts pures ni al de lesarts aplicades idònies amb les nostres indús-tries; tot coixeja, tat és deficient i tronat,i les llacunes en ]'ensenyament de les artssón incomptables ; els locals on es donenaquests escassos ensenyaments són els méssòrdids i incòmodes que hom ha trobat aBarcelona. 1, fora de (Barcelona, tot estáencara pitjor : ni a Girona, ni a Reus, ni aLleida, .ni a Tarragona no hi ha lloc on l'a-prenent d'artista pugui dibuixar desnú, so-vint ni tan sols figures vestides ; mal retri-buït, el professorat no pot ésser en granpart recrutat sinó entre els artistes deses

-perats o fracassats; llur psicologia és, natu-ralment, la del nàufrag ; i els pobres estu-diants de dibuix, de pintura o d'esculturaagonitzen sota la fòrula d'aquests deeespe-rats, i sota teulada es pelen de fred.

Aquest panorama de barbàrie es completaamb la desorganització dels cercles artísticsla casa, el gremi o el sindicat dels artistesque a totes les grans capitals fa més d'unsegle és entitat consolidada i propietària,ací és una utopia.

L'art català està molt malalt, i no seràpas fent-li creure que és el millor del mónque e1 revifarem.

Jonx SACS

Josep Granyer, un dels nostre escultorsde ben entesa modernitat, sortirà d ntre pocsdies cap a París. Ps la ruta acostdháda delsartistes catalans, en la qual, gàirebé sem-pre, hi ha més avantatges que inconve-nients. Cal, però, anar amb compte amb les«troballes, d'última hora.

Esperem, no obstant, el retorn de Gra-nyer amb la confiança que el viatge no seràen va.

**^The Art Bulletin, la voluminosa revista

del College Art Association of America, pu-blica, en el darrer número de juny, un estu-di de ^Walter W. S. Cook : E'arly Spanishpanel painting in the Plandiu^ra Collection,amb illustracions de la collecció Plandiura.

Entre els historiadors americans d'art an-tic que estimen les nostres coses, Walter W.S. Cook és un distingit especialista. Quanpassa una temporada entre nosaltres inves-tiga raonadament el nostre patriimoni artís-tic. En aquesta mateixa revista de NovaYork han publicat altres documentats arti-cles sobre la pintura medieval catalana.

En la bibliografia que acompanya el tre-ball de Cook hi ha mencionades les revistesL'Amour de l'Art, Vell i Nou i Gaseta deles Arts, prova evident de l'interès que te-nen els ames cans per les nostres publica-cions.

La figura presentada per Camps - Riberaassoleix una construcció intelligent, però de-cau en el color ; i no ho diem per l'estridèn-cia, sinó més aviat per la manera poc sensi-ble d'aplicar-lo.

Julián Castedo ens ha enviat un paisatged'Avila vertaderament reeixit. No coneixemd'actual producció de Castedo, però si totaés al nivell d'aquesta tela, haurem de con-venir que ha fet un avenç notable. Esperemamb confiança la seva pròxima exposició.

La nota sensacional ens l'ha donada l'ar-quitecté J. F. Ràfols en presentar la sevaprimera pintura, per la qual endevinem queRàfols conserva les afinades qualitats dedigitació ja mostrades en els dibuixos. Cre-iem ,prematur — per una sola i primera te-la — judicar l'obra pictòrica de Ràfols.

Les dues figures a la platja de JosepPrim, .amb tot i les -marcades inffuònciesd'altres pintors, les considerem de bona qua-litat. Coneixem poques obres de Josep Prim,però sols per aquesta confiem en l'esdeveni-dor.

L'escultor Josep Granyer exhibeix un for-mós baix relleu que ja havíem vist, i el seucompany Joan Rebull una terra cuita d'ex-pressivitat admirable i un dibuix colorit ala guaixa que no és de la sèrie valuosa d'al-tres vegades.

Quan tots aquests excellents artistes facinla seva exposició particular, procurarem co-mentar-les d'una manera més detallada.

Galeries Arenyes

En aquesta galeria exposa el pintor JulioBorrell. La seva producció és — si fa o no fa— igual com sempre. Davant d'aquelles pin-tures,^ no se'ns acut altre comentari que elde: lamentable; i oreiem, encara, ésser ex-cessivament benevolents.

MÀRIos ^GIFREDA

m

Feu fer els vostres gravats en la

UNIÓ DE FOTOORAVADORSL'home que construí el gratacels més

';ORTS, 481 : Telèfon 33421

gran. • (Passing Show.)

En la revista Arts i Bells Oficis del«Foment de les Arts Decoratives)) hem llegituns comentaris molt atinats referents a lafont terminal del Passeig de Gràcia. Hemtornat a assaborir aquelles «famoses)) decla-racions de l'escultor Borrell Nicolau.

Respecte a la insulsa qualitat escultòricadel monument estem d'acord amb el comen-taïista. La nostra opinió fou expressada enel número z6 (Una visita a l'OlimQ), però elque ens ha sorprès desagradablement és l'e-logi de «superba creació de l'escultor MiquelBlay» parlant del projectat Monument a Pii Margall en l'encreuament del Passeig deGràcia i Diagonal. •Sentim una vertadera veneració i respecte;

per la personalitat de Pi i Margall, però pre,cisament per aquesta mateixa veneració rpel bon èxit de les nostres perspectives ciu-.tadanes hem d'agrair la supress ó d'aquelllamentable •projecte de monument a Pi iMargall.

Hem dit que ens aha sorprésn, perquè, cor-rentment, en els comentaris d'Arts i BellsOficis hi ha bon criteri.

La Sala Parés ha publicat un fascicle•titulat Art amb nombroses illustracions icomentaris de les obres d'un sector impor-tant d'artistes, per a propagar les activitatsdel nostre art. Els gravats, acuradament im-presos, alternen' amb eI text traduït a l'es-panyol, francés i .anglès. Pot veure's, tam-bé, el programa d'exposicions per la presenttemporada, d'aquestes galtries.

M. G.

NOTA. — En aquesta secció comentaremtotes les publicacions d'art que se'ns enviin.

l

El senyor curt de vista. — 1 doncs, què lipassa? Alguna panna?

(London Opinion.)

AIGUA

DE ROCALLÅURII

La 'deu més rica del món

Si vosté pateix d'Albumindria, Lltiàsisúrica (mal de pedra), Bronquitis paren.quimatoses, Nefritis crònica, es curaràradicalment amb

A16UA DE ROCAIIAURA

S'expènamb ampolles de litre i de mig litre

i en garrafons de vuit litres

Distributdors generats

FORTUNY, S. A.CARRER HOSPITAL, 32, Y SALMERÓN, 133

9OA 1

'ASTA

8 MIMJIDR

Exposició Internacionalde Barcelona

Oberta des de les nau del matí fins a la una de la matinada

El públic podrà visitar cada dia els Palaus i Pavellons des de les deu del matía les set de la tarda.

Palau NacionalObert cada dia, des de les deu del matí a les quatre de la tarda.

Entrada al Palau Nacional . • • . . . 1 pessetaNOTA. — Els diumenges es podrà visitar el Palau Nacional gratuitament

des de les deu fins a les dotze del matí , i de les dotze a les quatre de la tardal'entrada valdrà o'so ptes.

Han estat posats a la venda els carnets de zs entrades, al preu de 22,50pessetes. Els impostos a càrrec del públic.

Aquests carnets són vàlids per a tots els dies. Es tallarà una entrada delcarnet els dies que valgui una pesseta, i els dies que l'entrada al recinte siguide dues pessetes es tallaran dues entrades dels esmentats carnets.

Les persones posseidores de carnets antics d'entrada al recinte de l'E^po-sició podran fer-ne ús, des d'ara, en la forma següent:

Els dies que l'entrada al recinte de l'Exposició valgui dues pessetes, percada fulla només podrà entrar una sola persona.

Els dies que l'entrada al recinte sigui d'una pesseta, per cada fulla podranentrar dues persones.

SETMANA VALENCIANADIUMENGE, 20 D'OCTUBRE DE 1929

A dus quarts de cinc de la tarda

Grandiosa Batalla de Florsa l'Avinguda de la Reina Maria Cristina

418 Carrosses florides - 500,000 Ramells

PREUS DE LES LOCALITATS

Llotges, amb sis seients i entrades . . . . . . Ptes. 70Cadires de tribuna, amb entrada . . . , . » 7Cadires laterals, i.& i z •a fila, amb entrada . » 6Cadires de passeig, primera fila, amb entrada . » 3Cadires de passeig, segona fila, amb entrada e zEntrada al recinte de l'Exposició . . . . . e a

Poble EspanyolObert cada dia des de les nou del matí fins a la una de la matinada. Entrada

ordinària, una pesseta.

El públic podrà visitar els diorames .i «Quijote» conjuntament per una pesseta.

G l E 1 C I'liposeeixg la tenda més

ran existent actual-enent, en 1a qual cabencòmodament i6.000 es-

pectadors. GLEICH és una empresa popu-lar amb preus assequibles fins als més hu-znils.

G l E i C H fa demostracions en laseva pista de carreresde 62 .metres de diàme-tre i amb la cooperació

de anés de soc artistes i centenars d'ani-mals, de totes les zones de tot el món. Elprograma de les rimes de ]'humanamentpossible.

G 1 I C Hde actuarà en el Campde ^

actuarà e sinó que

s'establirà en el campdel carrer de les 'Corts,

220, a tres minuts de l'Exposició. De ma-nera que el públic té tota •mena de facilitatsde comunicació.

GLEICH

La sensació cirsense

del segle XX !

BARCELONA: Camp carrer Corfs, 220

A $ MINUTS DE L'EXPDSICIó

GLEICH és l'empresa circensemésimportant de totEuropa i deixa molt en-rera tot el que fins la

data s'ha presentat en aquest terreny a Es-panya.

GIEICN arriba avui e s quatretrens especials, directa-ment de França, on du-rant sis mesos ha anat

d'èxit en èxit. Durant sis setmanes ha estatcelebrat per París com renovador d'un artque es creia mort.

GLEICH porta i em mil artis-tes empleats, amb unarc zoològic de més de

boo animals, amb zoocavalls, 300 carruatges propis i una ciutatde tendes.

Representacions cada dia a les deude la nit i a més a més els dilluns, di-jous i dissabtes a les tres de la tarda.Els diumenges, a dos quarts de quatre

de la tarda.El parc zoològic, amb més de 600animals de totes .menes i, aoo cavalls, estàobert cada dia des de les deu del mat(fins a les set ael vespre. Concerts gratisprop del circ cada dia de deu a dotze, de

cinc a set i de g a deu.

NOTES. — El públic no podrà entrar al recinte amb cistells, farcells nipaquets voluminosos.

No serà permès de menjar en els bancs, jardins, places, escales, etc.La consigna per als farcells petits queda establerta a les portes de la

Plaça d'Espanya, fora del recinte.Ha estat posat a la venda al públic el carnet per a tota la temporada,

al preu de 70 pessetes.Cada dia, llevat dels divendres a ;partir de les nou de la nit, l'entrada

al recinte de I'Exposicib sera d'UNA pesseta.

ücsprés de l'excursió, de la cursa, de l'exercici^ioi¢nf, entre la pols, el sot i els vents, la pell,

asaltada amb PASTA N T Xadquireix tota la senajonenful Í sanlfafprimitlues .9

b

C 2 ^,^ ar;

s 6 w ^'•n o ^ ^Lt f°^^^¢ ^,$1^oitR

'

7 ^^sl

Societat Espanyola de Carburs MetI'Iìcs_Correus: Apartat 190 Mallorca, 234 TelZlon 7710

Teleg,: "CARBUROS' BARCELONACARBUR DE CALCI, Fàbriques a Berga (Barcelona) i Cor-cubion (Corunya) :: OXIGEN qq% DE PURESA, Fàbriquesa Barcelona i València :: ACETILEN DISOLT, Fàbriquesa Barcelona, Madrid i València :: FERRO MAGNESI iFERRO-SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT de fils i pessesseda, cotó i altres tedxits :: CALEFACCIO INDUSTRIALde laboratoris i domèstica :: GENERADORS, BUFADORS,

MANO,METRES, materials d'aportació per laSOLDADURA AUTOGENA

Pressupostos, estudis, consultes j assaigs, gratis

Llegiu i propagueu MIR A IIOR

Pastilles ASPAIME A

\LyAS ASp

GU f^SP DEL Mqp^/'OCuren radicalment la TOS QFo AE SVlnaianlo o F

COMBATEN 1perque combaten les Seves causes - óES¿^°rós' YLA CUPAN

• Catarros, ronquera, angines, laringitis, bronquitis, lubercutosi e.mcA NeNre tpulmonar, asma, i totes les afeccions, en general, de la gola, bron-quis, i pulmons. — Les Pastilles ASPAIME són les recepta-des pels metges.— Les Pastilles ASPAI W E són les preferidesfpels pacients. —Les Pastilles ASPA IME es venen a UNA xpesseta la capsa en les principals farmàcies i drogueries.

Especialitat FarmacPutica del Laboratori SOXATARGCarrer del 7er, I6 - Telèfon 50791 - BARCELONA

El dia ha estat dur i us prepareu a una nit de repòs que tanta

falta us fa. Però temeu allò de cada nit: dues hores estossegant,

sofocant-vos, sense agafar el sòn. Us heu passat el dia fumant,

i la vostra gola irritada, amb l'escalfor del llit, és escomesa de

forts accessos de Tos.

Puix coneixeu el perill, preveniu-vos. Tíngueu avinent una cap-

seta de PASTILLES del Dr. ANDREU, eficacíssimes contra tota

mena de Tos. Cada nit, en colgar-vos, preneu una Pastilla i deixeu

-la fondre a la boca. En resultarà un gran calmant per la vostra

gola i els vostres bronquis, i podreu descansar tranquil.

Fumeu sí. us plau. Pero preveniu-vos amb

Pastilles

del Dr. Andreu

IMP. L4N OTlPIARAIAG.iAltl4YA,^-BARCF ZOMA