1

5. LA BIOSFERA: ELS ÉSSERS VIUS I L’ENTORN La biosfera és la part de la Terra on existeix la vida. Una estreta franja discontínua que s’estén per la part inferior de l’atmosfera, la hidrosfera i els primers quilòmetres de la litosfera. Podem considerar la biosfera com el conjunt dels organismes vius de la Terra, l’àrea ocupada per la matèria viva. 1. L’ECOLOGIA Ecologia: és la ciència que estudia les relacions entre els éssers vius i el lloc on viuen, és a dir, el seu medi ambient. Aquest estudi té en compta els aspectes de matèria, energia i organització. El terme ecologia, proposat pel biòleg Ernst Häckel el 1869, deriva de les paraules gregues oikos (casa o lloc) i logos (ciència).

La biocenosi és el conjunt de totes les poblacions que viuen en un mateix lloc.

Una població és el conjunt d’individus de la mateixa espècie que viuen en un determinat lloc i en un determinat moment.

Les relacions que s’estableixen entre tots els individus, tant si són d’una mateixa població com si són de poblacions diferents, s’anomenen factors ambientals biòtics.

El biòtop és el conjunt format pel medi, el substrat i els factors ambientals abiótics que afecten els éssers vius.

El conjunt de biocenosi i biòtop s’anomena ecosistema.

BIÒTOP

BIOCENOSI

ECOSISTEMA = BIÒTOP + BIOCENOSI

2

2. EL BIÒTOP El biòtop és la part abiòtica dels ecosistemes. Està format pel medi que envolta als organismes, el substrat sobre el qual viuen o es desplacen i pels factors ambientals àbiòtics (fisicoquímics) que els afecten.

Medi: conjunt de substàncies fluides que envolten als éssers vius de l’ecosistema. A la biosfera hi ha dos medis: el medi terrestre i el medi aquàtic.

Substrat: és el conjunt de substàncies o éssers vius sobre els quals es desplacen o es fixen els organismes. Són substrats: el sòl, l’aigua i altres éssers vius.

Factors ambientals abiòtics: són les variables fisicoquímiques que influeixen en la vida dels organismes. Hi distingim diferents factor ambientals: temperatura, llum, humitat, pressió, salinitat, pH, corrents del medi, etc.

3. LA BIOCENOSI La biocenosi o comunitat és la part biòtica de l’ecosistema. Està integrada per les poblacions de les diferents espècies que viuen relacionades en el mateix biòtop. El conjunt d’individus de la mateixa espècie que viuen en un lloc determinat s’anomena població. Les relacions entre les organismes d’una biocenosi s’anomenen relacions biòtiques i es poden classificar en dos grups: relacions intraespecífiques i relacions interespecífiques. Relacions intraespecífiques Són les relacions biòtiques que s’estableixen entre els organismes de la mateixa espècie. Segons el resultat de la relació les podem classificar com:

Beneficioses o de cooperació (ajuda mútua per aconseguir aliments, en la defensa davant els depredadors, l’aparellament...) Aquests tipus de relacions donen lloc a les associacions intraespecífiques amb efecte de grup (avantatges de la vida en grup):

Associacions familiars

Família parental (formada pels progenitors i els fills). Família matriarcal (formada per la femella i els fills). Família filial (formada tan sols pels fills).

Associacions colonials (formada pels individus originats per reproducció asexual d’un progenitor comú).

Associacions gregàries (constituïdes per conjunts d’individus que viuen en comú durant un període de temps per ajudar-se mútuament).

Associacions estatals (constituïdes per un grup d’individus jerarquitzats entre si i sovint diferenciats anatòmicament i fisiològicament).

Perjudicials o de competència (rivalitat pels aliments, l’espai, la llum, etc...) Aquests tipus de relacions donen lloc a la territorialitat degut a l’efecte massa (densitat poblacional excessiva).

3

Relacions interespecífiques Són les relacions biòtiques que s’estableixen en una comunitat entre individus d’espècies diferents. Els tipus de relacions interespecífiques més comuns són:

Competència interespecífica (-,-)

per interferència (quan l’activitat d’un individu limita l’accés del competidor al recurs comú).

per explotació (quan diverses espècies tenen accés al mateix temps a un mateix recurs).

Depredació (depredador: +; presa: -)

Parasitisme (paràsit: +; hoste: -)

Explotació (+, -)

Comensalisme (comensal: +; hoste: 0)

Inquilinisme (inquilí: +; hoste: 0)

Tanatocresi (+, 0)

Foresi (+, 0)

Epibiosi (epibiont: +; hoste: 0)

Mutualisme (+, +)

Simbiosis (+, +)

Antibiosi (0, -)

Sovint els límits de les relacions entre espècies són poc clars i, a més, es poden duu a terme relacions diferents a la mateixa vegada. 4. NÍNXOL ECOLÒGIC I HÀBITAT La funció, l’ofici, que acompleix una espècie en l’ecosistema rep el nom de nínxol ecològic (un ratolí de bosc ocupa el nínxol de petit rosegador que menja llavors, i una òliba ocupa el nínxol d’au rapinyaire que s’alimenta de petits rosegadors). Es diu que dues espècies pertanyen al mateix nínxol ecològic si s’alimenten de la mateixa manera, poden ser atacades pels mateixos depredadors i són afectades de manera semblant per les mateixes variables ambientals. Les espècies que pertanyen al mateix nínxol ecològic estableixen competència entre si. L’espai físic que, a causa de les condicions fisicoquímiques ambientals, ocupa una espècie s’anomena hàbitat. Són espècies vicàries aquelles que pertanyen a un mateix grup taxonòmic, viuen en hàbitats semblants i pertanyen al mateix nínxol ecològic, però ocupen àrees biogogràfiques diferents. Es diuen espècies equivalents, aquelles que són molt pròximes taxonòmicament, comparteixen el mateix hàbitat però ocupen nínxols diferents.

4

5. FORMES DE NUTRICIÓ Podem classificar els organismes considerant diferents factors. Segons el tipus d’obtenció de matèria.

Autròtof: són els éssers vius que es nodreixen de matèria inorgànica.

Heteròtrof: són els éssers vius que s’alimenten de matèria orgànica, és a dir, d’altres éssers vius. Segons el tipus d’obtenció d’energia.

Químiosintètics: són els éssers vius que utilitzen la energia química que es desprèn d’una reacció química, per tal de fabricar matèria orgànica.

Fotosintètics: són els éssers vius que utilitzen l’energia lumínica per crear la seva matèria orgànica.

Tipus de digestió.

Externa: secreten els enzims digestius i després absorbeixen els productes de la digestió.

Interna: ingereixen l’aliment i després el digereixen. 6. NIVELLS TRÒFICS I CADENES ALIMENTÀRIES: MATÈRIA I ENERGIA Els nivells tròfics són els nivells d’alimentació entre els quals s’estableixen relacions de dependència. Hi ha cinc nivells tròfics:

Productors: són els autròtrofs fotosintètics, és a dir, els organismes que produeixen matèria orgànica a partir de matèria inorgànica. A la pràctica són les plantes i les algues.

Consumidors primaris: són els heteròtrofs herbívors o fitòfags, els organismes que s’alimenten de productors, és a dir, que en consumeixen. Són els animals terrestres herbívors i els animals aquàtics fitòfags, com ara el zooplàncton.

Consumidors secundaris: són els heteròtrofs carnívors, és a dir, els organismes que s’alimenten dels consumidors primaris. Són els animals carnívors o depredadors.

Descomponedors o desintegradors: són els heteròtrofs que s’alimenten de la matèria orgànica de les restes d’altres organismes (cadàvers, defecacions, excrecions, mudes, etc). També s’anomenen saprobis, i són els fongs i els bacteris.

Transformadors: són els organismes que converteixen els compostos inorgànics en compostos aprofitables pels productors. Amb aquests es tanca el cicle de la matèria en els ecosistemes. Formen aquest nivell diversos tipus de bacteris.

5

A més d’aquests nivells tròfics, hi pot haver d’altres:

Superdepredadors o depredadors de carnívors, com ara l’àliga marcenca.

Necròfags o carronyaires, que s’alimenten dels cadàvers d’altres animals, com els voltors.

Detritívors s’alimenten de fragments, cada cop més petits, de les restes d’animals i plantes, com ara els microartròpodes del sòl.

S’anomena cadena alimentària la seqüència d’organismes d’un ecosistema, cadascun en un nivell tròfic diferent, que s’alimenten els uns dels altres.

S’anomena xarxa tròfica o alimentària el sistema format per dues o més cadenes alimentàries que estan interconnectades perquè tenen una o més baules comunes.

En un ecosistema, per definició, no entra ni surt matèria, per això l’únic ecosistema real que coneixem és tot el planeta Terra. La matèria descriu un cicle passant d’un nivell tròfic a un altre. A diferència de la matèria, l’energia no descriu un cicle en l’ecosistema, sinó que hi entra, el fa funcionar, i després en surt la mateixa quantitat que havia entrat. És a dir, l’energia segueix un flux unidireccional.

6

Les plantes transformen l’energia lluminosa en energia química, també anomenada energia interna, que és l’energia emmagatzemada en els enllaços químics que uneixen els àtoms de les molècules orgàniques sintetitzades. Després, aquestes es combinen amb l’oxigen a l’interior dels mitocondris, en un procés anomenat respiració, o es trenquen per efectes de determinats enzims secretats pels descomponedors, en el procés anomenat fermentació. En tots dos casos, l’energia alliberada passa, en part, a formar ATP, la molècula que emmagatzema momentàniament l’energia, i, en part, s’allibera en forma de calor, és a dir, d’energia calorífica. Quan l’ATP es descompon, allibera l’energia necessària per dur a terme altres reaccions encaminades al creixement i a la reproducció, en cadascuna de les quals es produeix una pèrdua d’energia en forma de calor. Al final, tota l’energia química passa a energia calorífica, la qual passa a l’atmosfera, que s’escalfa, i després passa a l’espai interplanetari. És a dir, l’energia solar que arriba a la Terra i que aprofiten les plantes manté l’ecosistema en funcionament i finalment escapa en forma de calor.

Cicle de la matèria en un ecosistema

Flux d’energia en un ecosistema 7. PRODUCCIÓ I ENERGIA Els ecosistemes estables varien molt poc amb el temps, i les biomasses de cadascuna de les espècies que contenen es mantenen constants. Perquè això es compleixi, la producció d’un nivell tròfic ha de ser aproximadament igual a l’explotació, és a dir, al consum d’aquell que exerceix el nivell tròfic següent. En aquesta situació, els ecosistemes s’anomenen ecosistemes equilibrats. La producció i l’equilibri L’equilibri d’un ecosistema depèn de les produccions dels diferents nivells tròfics, i no pas de les seves biomasses. L’equilibri es dóna quan a cada parella de nivells tròfics la producció d’una és aproximadament igual al consum del següent.

Per terme mitjà, en el pas d’un nivell a un altre només es transfereix el 10% de la producció. Fluctuacions de la població En realitat, en els ecosistemes equilibrats la producció de cada nivell tròfic no es manté estable del tot, sinó que fluctua al voltant d’un determinat valor. Si en un any hi ha condicions molt favorables per a un nivell tròfic, aquest creixerà més del que és normal, i això farà que al cap d’un temps creixi més el nivell que l’explota, i després aquest exercirà una pressió d’explotació més gran, fet que provocarà un descens del nivell inferior més fort del que és normal, i així succesivament.

7

La sobreexplotació Si un nivell tròfic d’un ecosistema, per sobreexplotació, posa fi al nivell inferior, el que hi ha sota d’aquest, com que queda sense explotadors, creix tant que pot fer desaparèixer el que hi ha més a sota, i així succesivament fins que s’arriba a destruir tot l’ecosistema. En canvi, si el nivell tròfic superior s’extingueix abans de posar fi a l’inferior, aquest, que haurà disminuït molt, s’anirà recuperant i s’estabilitzarà, per la qual cosa l’ecosistema es mantindrà estable, però amb un nivell tròfic de menys. L’energia i els productors Del 45% d’energia solar que arriba a la superfície dels oceans i dels continents, fins i tot en zones amb vegetació abundant i en les millors condicions, tan sols se n’aconsegueix aprofitar el 5% a l’hora de fer la fotosíntesi. Globalment a tot el planeta, la mitjana d’energia lluminosa que es transforma fotosintèticament en energia química tan sols és del 0,1%. La resta de l’energia és la que escalfa l’aire, la terra i el mar, de manera que provoca el vent i les precipitacions. Així doncs, és la que manté el cicle de l’aigua, la que transporta nutrients, la que eleva els nutrients fins les fulles, etc. L’energia i els consumidors En la naturalesa, els productors primaris (plantes i algues) acaparen el 99% de tota la biomassa, mentre que tots els heteròtrofs junts només representen l’1% de la biomassa. En general es pot acceptar que per terme mitjà l’energia es transmet d’un nivell tròfic al següent complint la llei del 10%, és a dir, la producció d’un nivell és el 10% de la del nivell que el manté. En general, del 100% de l’aliment ingerit, el 70% es gasta en respiració, és a dir, en l’obtenció d’energia per mantenir-se viu, el 20 % passa als descomponedors en forma de defecacions, i tan sols el 10% s’utilitza en producció, és a dir, en creixement i reproducció. 8. CICLES BIOGEOQUÍMICS Cicle del carboni Els productors capten el carboni en forma de diòxid de carboni i l’incorporen a la seva biomassa com a matèria orgànica, generalment com a glúcid, per mitjà de la fotosíntesis. Els consumidors incorporen el carboni quan s’alimenten dels productors, i els descomponedors l’incorporen quan metabolitzen les restes vegetals, els cadàvers i els productes de rebuig dels animals. Els processos respiratoris retornen la major part del carboni incorporat al medi en forma de CO2. Si les restes orgàniques queden acumulades en condicions anaeròbiques, al final es carbonitzen (perden hidrògens i oxígens). Una part del carboni dels organismes es troba en forma de precipitats (carbonats). Quan l’organisme mor, passen al sediment i donen lloc, per diagènesis, a roques sedimentàries calcàries.

8

Cicle del nitrogen L’acció dels descomponedors sobre les restes de vegetals i animals, sobre les defecacions i sobre els productes d’excreció, transforma els grups amino de les proteïnes en amoníac, i amb aquest s’enriqueix el sòl. Aquest procés s’anomena amonificació. Nitrificació: l’amoníac que arriba al sòl passa a ió nitrat per l’acció quimiosintètica d’alguns bacteris. Desnitrificació: és la transformació del nitrat en nitrit, i d’aquest en nitrogen, que passa a l’aire.

9

Cicle del fòsfor El fòsfor es troba a l’escorça terrestre, principalment en forma del mineral apatita, que, juntament amb altres minerals, constitueix la roca fosforita. Per l’efecte de la meteorització química es transforma en ió fosfat, que és transportat en dissolució per l’aigua. Una part precipita al sòl, en forma de fosfat càlcic; una altra part és absorbida per les arrels de les plantes i la resta arriba al mar. El fosfat càlcic del sòl es dissol i passa a les plantes. De les plantes passa als animals. Els desintegradors alliberen el fòsfor acumulan als ossos dels vertebrats. Aquest es transportat al mar on s’incorpora al fitoplàncton. Al fons del mar s’acumulen quantitats de fòsfor en forma de roca fosforita i s’incorporaran als ecosistemes si es produeix un alçament de la conca sedimentària marina degut a una orogènia. 9. SUCCESSIÓ ECOLÒGICA Successió ecològica S’anomena successió ecològica el procés de substitució gradual d’unes poblacions per d’altres en una mateixa àrea. El procés acaba quan s’arriba a una comunitat equilibrada i, per tant, estable, que ja no varia, l’anomenada comunitat clímax. Es distingeixen dos tipus de succesió, segons el punt de partida:

Successió primària: és la que es produeix en una àrea en la qual prèviament no existien éssers vius. Per exemple, illes sorgides d’una erupció volcànica, deltes en formació...

Successió secundària: és la que té lloc en una zona en la qual abans existia una comunitat que, per causa d’un incendi, d’una inundació, etc., ha perdut la major part de les seves espècies.

Característiques de les successions � Les primeres espècies a aparèixer són les

espècies oportunistes. � Les espècies oportunistes van sent

substituïdes per altres. � La productivitat, és a dir, el quocient

producció / biomassa, es va reduint. � La diversitat va augmentant. � El grau d’organització interna de l’ecosistema

va augmentant. � L’ecosistema es fa més estable.

10

10. BIODIVERSITAT Quan parlem de biodiversitat ens referim normalment al nombre d’espècies d’un ecosistema.

L’expansió moderna de l’home i la seva capacitat per instal·lar-se i colonitzar qualsevol zona han augmentat l’extinció d’espècies, i són l’origen de la preocupació actual en els temes referents a la biodiversitat, sobretot pel que fa a grans animals, els animals de pèl i ploma. Des del segle XVII s’han comprovat les extincions de cinquanta-nou mamífers, cent setze ocells, vint-i-tres rèptils i cinc centes vuitanta-quatre plantes. Actualment es calcula que entre vint-i-cinc i setanta-cinc espècies

desapareixen cada dia, sobretot per la desforestació tropical, i que un 5% dels vertebrats i un 10% de les plantes del planeta es troben en perill d’extinció. En molts casos, centenars d’espècies encara no descrites, desapareixeran abans de ser conegudes, especialment d’invertebrats.

Biodiversitat planetària

Espècies identificades % identificació

Mamífers 13.500 90-95

Ocells 9.500 95-100

Peixos 24.000 83-100

Invertebrats > 1 milió 3-27

Plantes 240.000 67-100

Total > 1,4 milions ? (de 2 a 80 milions)

La progressiva desaparició d’espècies ha originat un moviment cada vegada més important per la seva conservació, sigui de les espècies individuals o dels ecosistemes on viuen. El nombre d’àrees protegides a la Terra ha augmentat de forma espectacular des dels anys seixantes, quan no arribaven al miler, fins a l’actualitat, quan el seu nombre s’ha multiplicat gairebé per deu. Ja en els anys seixantes, la pròpia UNESCO es va mostrar molt preocupada per la desaparició de moltes àrees poc transformades per l’home, especialment a països del tercer món, i va crear una figura específica, les reserves de la biosfera. En elles és tant important la preservació dels seus valors ambientals com de les poblacions humanes que hi viuen, i es fa un èmfasi especial en la sostenibilitat de tot el sistema, incloses les poblacions humanes. Avui en dia hi ha més de tres centes reserves de la biosfera en setanta-cinc països que cobreixen més d’un milió i mig de quilòmetres quadrats. Tant Espanya com Catalunya tenen una política de protecció de la biodiversitat com correspon a la seva situació geogràfica. A Catalunya el PEIN (llei 12/1985) és l’instrument que intenta aportar mesures per a garantir la protecció de gairebé un 20% del territori, que és complementada amb la planificació dels corredors biològics que els han de connectar.

11

Exercicis – La hidrosfera

1. Construeix una xarxa tròfica a partir de les següents relacions tròfiques, pròpies d’una sabana africana.

� El saltamartí, el búfal, la gasela i el nyu s’alimenten d’herba. � El pregadéu s’alimenta de saltamartins i de mosques. � Les mosques s’alimenten d’animals morts. � El camaleó s’alimenta del pregadéu i de mosques. � La paparra s’alimenta del búfal. � La musaranya s’alimenta del saltamartí. � L’esplugabous s’alimenta de la paparra. � El mussol s’alimenta de la musaranya. � El lleó s’alimenta de la gasela i del nyu. � La hiena s’alimenta del nyu.

2. Amb les dades de la taula següent dibuixa la xarxa tròfica d’un ecosistema marí. Indica a quin nivell tròfic pertany cada grup d’organismes.

12

3. Completa el text següent:

Si les dues espècies en surten beneficiades i poden viure separades es parla de _________________, però si no ho poden fer es parla de ______________________. Quan una espècie es beneficia de les restes de menjar de l’altra, sense beneficiar-la ni perjudicar-la, es parla de ___________________________, i si el benefici no és el menjar sinó un lloc protegit es parla de ____________________________. Quan una espècie aprofita restes, excrements, esquelets, closques, espines o qualsevol estructura corporal d’una altra espècie per tal de protegir-se o servir-se’n com si fossin eines es parla de _______________________. Les relacions biòtiques que estableixen entre sí individus de la mateixa espècie s’anomenen _________________ i poden ser ___________________ o durar tota la vida, i llavors s’anomenen ___________________. L’ajuda mútua per obtenir aliments o per defensar-se davant els depredadors és una relació beneficiosa de ___________________. La rivalitat per l’aliment, l’espai o la llum és una relació perjudicial de ___________________.

4. Indica i justifica quin tipus de relació tenen els grups d’organismes següents:

Exemples Tipus de relació i justificació Algunes formigues utilitzen determinades espècies

de pugons per obtenir una secreció rica en glúcids amb la que alimenten les larves; a canvi, les formigues protegeixen els pugons dels depredadors.

El peix pallaso viu entre els tentacles de l’anemone, que amb els seus cnidòcids pot matar i capturar molts animals.

El vesc és una planta que no té arrels fixades a

terra, sinó que s’introdueix a les branques d’arbres i n’absorbeix l’aigua i els nutrients que necessita.

Alguns fongs produeixen substàncies que eviten la reproducció o provoquen la mort de determinades espècies de bacteris.

Algunes algues creixen sobre la closca d’una tortuga i es beneficien del substrat que els proporciona la tortuga.

5. Alguns detergents domèstics i industrials contenen fosfats. Explica una conseqüència probable de l’abocament en un ecosistema aquàtic d’aigües residuals amb un alt contingut en detergents.

13

6. Explica el cicle del carboni a la natura a partir del següent esquema:

7. Després que s’ha cremat un bosc es produeixen canvis al llarg del temps que es poden agrupar en quatre fases: una inicial, de dos a tres anys; una segona, fins als 15 anys; una tercera, cap als 25 o 30 anys, i una quarta, cap als 50 o 60 anys després de l’incendi. Indica dintre del requadre la fase a la que es troben els processos següents:

� Caus d’animals i nius d’ocells.

� Abundància de pinyes menjades pels esquirols.

� Vegetació arbustiva espessa de romaní, estepa i cirerer d’arboç.

� Molts arbres morts encara dempeus.

� Pinedes esclarissades i algun roure.

� Heures i lianes sobre troncs de roures i d’alzines.

� Població abundant de conills tot i l’existència d’àguiles i colobres.

� Predomini d’herbes que subjecten bé el sòl.

� Rebroten alguns arbustos.

� Abundància d’insectes. 8. Pensant en termes d’estalvi ecològic, explica per què creus que en ramaderia es crien animals herbívors i no carnívors per al consum humà.

14

�������� Vertader o Fals – Encercla V o F segons l’afirmació sigui vertadera o falsa

1. V F El biòtop és el conjunt d’organismes vius d’un ecosistema.

2. V F La biocenosi és el conjunt de condicions ambientals d’un ecosistema.

3. V F El susbstat és el lloc de sostentació o de desplaçament d’un organisme.

4. V F La simbiosi és un tipus de mutualisme obligat.

5. V F Si dues espècies ocupen el mateix nínxol ecològic probablement entraran en competència.

6. V F Els organismes autòtrofs s’han d’alimentar d’altres éssers vius.

7. V F Els organismes heteròtrofs poden « fabricar-se » el seu propi aliment.

8. V F Els organismes descomponedors converteixen els compostos inorgànics en compostos aprofitables pels productors

9. V F En general, les plantes són organismes productors i els animals consumidors.

10. V F Per terme mitjà, en el pas d’un nivell tròfic al superior es transfereix el 10% de producció.

Carta de l’Indi Seattle

El 1854 l’Indi Seattle, Cap del poble indígena Suquamish, va adreçar una carta al President dels Estats Units, Franklin Pierce, on es reflectia la més profunda comprensió sobre la relació entre la natura i els éssers humans. Aquí pots llegir el text d’aquella carta: Com pot comprar o vendre el firmament, ni encara la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda. Si no som amos de la frescor de l’aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los? Cada parcel·la d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins al so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells-roges. Els morts de l’home blanc obliden el seu país d’origen quan emprenen els seus passeigs entre les estrelles; en canvi nostres morts mai poden oblidar aquesta bondadosa terra, ja que és la mare dels pell-roges. Som part de la terra i, així mateix, ella és part de nosaltres. Les flors perfumades són les nostres germanes; el cérvol, el cavall, la gran àguila, aquests són els nostres germans. Les escarpades penyes, els humits prats, la calor del cos del cavall i l’home, tots pertanyem a la mateixa família. Per tot això, quan el Gran Cap de Washington ens envia el missatge que vol comprar les nostres terres, diu que ens reservarà un lloc en el qual puguem viure confortablement entre nosaltres. Ell es convertirà en el nostre pare i nosaltres en els seus fills. Per això considerem la seva oferta de comprar les nostres terres. Això no és fàcil, ja que aquesta terra és sagrada per a nosaltres.

15

L’aigua cristal·lina que corre pels rius i rierols no és només aigua, sinó també representa la sang dels nostres avantpassats. Si els venem terres, deuen recordar que és sagrada i alhora deuen ensenyar als seus fills que és sagrada i que cada reflex fantasmagòric en les clares aigües dels llacs compta amb successos i memòries de les vides de les nostres gents. El murmuri de l’aigua és la veu del pare del meu pare. Els rius són els nostres germans i sadollen la nostra sed; són portadors de les nostres canoes i alimenten als nostres fills. Si els venem les nostres terres, vostès deuen recordar i ensenyar-los als seus fills que els rius són els nostres germans i també ho són seus, i per tant deuen tractar-los amb la mateixa dolçor amb que es tracta a un germà. Sabem que l’home blanc no comprèn la nostra manera de vida. El no sap distingir entre un tros de terra i altre, ja que és un estrany que arriba de nit i presa de la terra l o que necessita. La terra no és la seva germana, sinó la seva enemiga i una vegada conquistada segueix el seu camí, deixant endarrere la tomba dels seus pares sense importar-li. Li segresta la terra als seus fills. Tampoc li importa. Tant la tomba dels seus pares com el patrimoni dels seus fills són oblidats. Tracta a la seva mare, la terra, i al seu germà, el firmament, com objectes que es compren, s’exploten i es venen com ovelles o comptes de colors. El seu apetit devorarà la terra deixant endarrere només un desert. No sé, però la nostra manera de vida és diferent al de vostès. La sola vista de les seves ciutats apesara els ulls del pell-roja. Però potser sigui perquè el pell-roja és un salvatge i no comprèn gens.

No existeix un lloc tranquil en les ciutats de l’home blanc, ni hi ha lloc on escoltar com s’obren les fulles dels arbres a la primavera o com aletegen els insectes. Però potser també això deu ser perquè sóc un salvatge que no comprèn gens. El soroll només sembla insultar les nostres oïdes. I després de tot, para què serveix la vida si l’home no pot escoltar el crit solitari del coiot ni les discussions nocturnes de les granotes a la vora d’un estany? Sóc un pell-roja i gens entenc. Nosaltres preferim el suau murmuri del vent sobre la superfície d’un estany, Així com l’olor d’aquest mateix vent purificat per la pluja del mig dia o perfumat amb aromes de pins. L’aire té un valor inestimable per al pell-roja, ja que tots els éssers comparteixen un mateix alè: la bèstia, l’arbre, l’home, tots respirem el

mateix aire. L’home blanc no sembla conscient de l’aire que respira; com un moribund que agonitza molts dies, és insensible al pudor. Però si els venem les nostres terres deuen recordar que l’aire no és inestimable, que l’aire comparteix el seu esperit amb la vida que sosté. El vent que va donar als nostres avis el primer bufo de vida, també rep els seus últims sospirs. I si els venem les nostres terres vostès deuen conservar-les com cosa a part i sagrada, com un lloc fins a on l’home blanc pugui assaborir el vent perfumat per les flors de les prades. Per això, vam considerar la seva oferta de comprar les nostres terres. Si decidim acceptar-la, jo posaré una condició: l’home blanc deu tractar als animals d’aquesta terra com als seus germans. Sóc un salvatge i no comprenc altra manera de vida. He vist a milers de búfals podrint-se en les prades, morts a tirs per l’home blanc des del seu tren en marxa. Sóc un salvatge i no comprenc com una màquina fumejant pot importar més que l’esbufega’l al que nosaltres matem només per a sobreviure. Què seria de l’home sense els animals? Si tots fossin exterminats, l’home també moriria d’una gran solitud espiritual; perquè el que els succeeix als animals també li succeirà a l’home. Tot va enllaçat.

16

Deuen ensenyar-los als seus fills que el sòl que trepitgen són les cendres dels nostres avis. Inculquin als seus fills que la terra està enriquida amb les vides dels nostres semblants a fi que sàpiguen respectar-la. Ensenyin als seus fills que nosaltres hem ensenyat als nostres que la terra és la nostra mare. Tot el que li ocorri a la terra li ocorrerà als fills de la terra. Si els homes escupen en el sòl s’escupen a si mateixos. Això sabem: la terra no pertany a l’home; l’home pertany a la terra. Això sabem. Tot va enllaçat, com la sang que uneix a una família. Tot va enllaçat. Tot el que li ocorri a la terra, li ocorrerà als fills de la terra. L’home no va teixir la trama de la vida; ell és només un fil. El que fa amb la trama l’hi fa a si mateix. Ni tan sols l’home blanc, que el seu Déu passeja i parla amb ell d’amic a amic, queda exempt de la destinació comuna. Després de tot, potser siguem germans. Ja veurem. Sabem una cosa que potser l’home blanc descobreixi algun dia: el nostre Déu és el mateix Déu. Vostès poden pensar ara que Ell els pertany, el mateix que desitgen que les nostres terres els pertanyin; però no és així. Ell és el Déu dels homes i la seva compassió es comparteix per igual entre el pell-roja i l’home blanc. Aquesta terra té un valor inestimable per a Ell i si es danya es provocaria la ira del Creador. També els blancs s’extingiran, potser abans que les altres tribus. Contaminen els seus jaços i una nit periran ofegats en els seus propis residus. Però vostès caminaran cap a la seva destrucció envoltats de glòria, inspirats per la força del Déu que els va portar a aquesta terra i que, per algun designi especial, els va donar domini sobre ella i sobre el pell-roja. Aquesta destinació és un misteri per a nosaltres doncs no entenem perquè s’exterminen els búfals, es domen els cavalls salvatges, se saturen els racons secrets dels boscos amb l’alè de tants homes i s’atiborra el paisatge dels exuberants pujols amb cables parlants. On és el matoll? Destruït. On és l’àguila? Va desaparèixer. Acaba la vida i comença la supervivència. Les visions i sabies reflexions de l’Indi Seattle prediuen la destrucció progressiva de la natura a mans d’un home més civilitzat, però menys sensible a les bondats de la terra. El 1884 parla ja de contaminació ambiental i sònica, destrucció d’animals i arbres, el trencament de la cadena ecològica i les seves horribles conseqüències. Tota una advertència dramàtica i un clamorós crit a la conservació dels recursos naturals renovables!