50è ANIVERSARI DE LA CREACIÓ

DEL MUSEU PICASSO

Tercera exposició:

EL MUSEU PICASSO, 50 ANYS

A BARCELONA. LES EXPOSICIONS

15 de gener del 2014 Oberta al públic del 15 de gener, a partir de les 15 hores, al 27 d’abril del 2014

Museu Picasso Dep. de premsa i comunicació Montcada 15 - 23 08003 Barcelona

Tel. 932 563 021 / 26 museupicasso_premsa@bcn.cat

SUMARI 1. PRESENTACIÓ

2. TERCERA EXPOSICIÓ:

El Museu Picasso, 50 anys a Barcelona. Les exposicions

3. DADES DE L’EXPOSICIÓ

4. ÀMBITS DE L’EXPOSICIÓ

1. PRESENTACIÓ El passat 9 de març del 2013, Museu Picasso va complir 50 anys. Amb aquest motiu, s’han organitzat tres exposicions de caràcter documental que donen testimoni dels signes d’identitat del Museu: la seva gènesi, la seva col·lecció i les exposicions que s’hi han fet. Les mostres, com a peces d’una única narració, s’han anat succeint al llarg del passat any i ara és el torn de presentar la darrera d’elles. Exposicions programades:

El Museu Picasso, 50 anys en Barcelona. Els orígens Del 9 de març al 9 de juny del 2013 El Museu Picasso, 50 anys en Barcelona. La col·lecció Del 4 de juliol al 24 de novembre del 2013 El Museu Picasso, 50 anys en Barcelona. Les exposicions Del 15 de gener al 27 d’abril del 2014

Es presenta la tercera i última de les mostres programades per a la celebració d’aquest aniversari, dedicada a les exposicions que ha organitzat el Museu en els seus 50 anys de vida.

Exposició Les Demoiselles d’Avignon, 1988, Museu Picasso, Barcelona. Fotògraf: desconegut

La mostra El Museu Picasso, 50 anys a Barcelona. Les exposicions, és una proposta eminentment documental que fa un repàs pel que han estat les 79 exposicions organitzades pel Museu des del punt de vista de la seva importància per a la difusió de l’obra de l’artista i de les avantguardes històriques relacionades amb ell (artistes, moviments i períodes artístics). Com ja va succeir a les dues mostres anteriors, el treball de recerca realitzat s’ha materialitzat en dos interactius que es presenten a les sales:

La instal·lació d’una pantalla interactiva permetrà al públic consultar la fitxa

informativa de cada una de les 79 exposicions. En aquestes fitxes s’ha recopilat la

seva informació bàsica: títol, comissari, organitzador, dates de realització,

descripció, número d’obres, dades del catàleg i obres destacades així com la seva

imatge i la del seu catàleg. Es tracta d’un recull exhaustiu que permetrà una visió

àmplia del contingut i evolució de les exposicions temporals.

Per poder tirar endavant els seus projectes, el museu ha establert llaços estrets

amb reconegudes institucions artístiques. La col·laboració amb aquestes

institucions i col·leccionistes particulars ha fet possible la presentació de totes les

exposicions que s’han pogut visitar al Museu Picasso. Com agraïment també a

tots ells s’ha instal·lat una pantalla que cita i mostra geogràficament un total de

112 institucions col·laboradores habituals al llarg d’aquests 50 anys.

El contingut de la primera d’aquestes eines de recerca formarà part del projecte global

d’interactiu iniciat amb aquesta celebració que inclourà tota la informació recollida i la

recerca realitzada a l’entorn d’aquestes tres mostres i que permetrà compartir amb els

ciutadans la història del Museu. A la tardor del 2014, l’interactiu La trajectòria del Museu

Picasso de Barcelona s’integrarà al Centre de Referència Picassiana on-line del Museu i

esdevindrà una plataforma de consulta i recerca molt completa sobre el Museu i la seva

trajectòria.

2. TERCERA EXPOSICIÓ:

El Museu Picasso, 50 anys a Barcelona. Les exposicions En els seus 50 anys de vida, el Museu ha presentat 79 exposicions temporals que han difós principalment l’obra de Picasso, però també d’altres artistes relacionats amb ell. El Museu Picasso: 50 anys a Barcelona. Les exposicions és un viatge per aquestes mostres i, per tant, per la prolífica trajectòria de Pablo Picasso, els seus referents i els diversos artistes coetanis que s’han pogut veure al nostre museu. Les diverses exposicions presentades al Museu Picasso han ofert al públic de la nostra ciutat la possibilitat de gaudir d’obres cabdals de Pablo Picasso i de conèixer l’evolució del seu art en les diferents disciplines en què va treballar al llarg dels seus 91 anys de vida, des de la pintura a l’escultura o el dibuix, passant pel gravat, els papiers collées i d’altres. Obres de joventut, de l’època blava, de l’època rosa, cubistes, neoclassicistes, surrealistes i de l’última època s’han presentat al llarg dels anys en el marc de les exposicions dedicades al coneixement de la seva obra, i han donat una àmplia visió del significat, la importància i la transcendència de l’obra de Pablo Picasso. D’altra banda, el conjunt de mostres dedicades a altres artistes i moviments artístics en aquestes cinc dècades també ha ofert a l’espectador una perspectiva clara de l’art del segle XX, fortament influït per profunds i accelerats canvis socials, científics i tecnològics. Les exposicions 1971 Obres de Picasso de la Col·lecció Hugué 25.10.71 1972 Exposició de llibres amb gravats originals de Picasso 25.10.72 – 25.11.72 1973 Picasso i la família Reventós 15.02.73 – 14.03.73

1977 Picasso 05.12.77 – 10.01.78 1978 Picasso i els segells 29.09.78 – 08.10.78 1979 Picasso eròtic 27.02.79 – 31.05.79 1982 Picasso 1881-1973. Exposició antològica 11.01.82 – 28.02.82

Retrat de Picasso. Fotografies de Roberto Otero 21.12.82 – 13.03.83 1984 Picasso. Els cent cinquanta-sis llibres il·lustrats 21.09.84 – 05.12.84

Tauromàquia 22.11.84 – 31.01.85 1986 Paul Klee dibuixant. 1921/1933. Obres del període de La Bauhaus 20.05.86 – 20.07.86

Georges Braque 1882-1963 27.11.86 – 25.01.87 1987 De Marées a Picasso. Obres mestres del Museu Von der Heydt de Wuppertal 13.02.87 – 03.05.87

Oskar Kokoschka 10.12.87 – 10.04.88 1988 Les Demoiselles d’Avignon 12.05.88 – 17.07.88

Henri Matisse. Pintures i dibuixos dels Museus Puixkin de Moscou i l’Ermitage de Leningrad 12.10.88 – 11.12.88

1989 Picasso linogravador 20.01.89 – 28.02.89

Henri Laurens 1885-1954. Escultures i dibuixos 15.03.89/18.06.89

Odilon Redon (1840-1916). La col·lecció Ian Woodner 07.11.89 – 07.01.90 1990 Cubisme a Praga. Obres de la Galeria nacional 20.02.90 – 29.04.90

De Pablo a Jacqueline. Pintures, dibuixos, escultures i obra gràfica 1954-1971 17.10.90 – 27.01.91 1992 Picasso 1905-1906. De l’època rosa als ocres de Gósol 06.02.92 – 19.04.92

Max Ernst. Obra gràfica i llibres il·lustrats 20.05.92 – 20.09.92

Jawlensky 26.06.92 – 27.09.92

Pablo Picasso. Col·lecció Ludwig 11.11.92 – 31.01.93 1993 Picasso. El tricorn 25.02.93 – 25.04.93

Malevič. Col·lecció del Museu Estatal Rus (Sant Petersburg) 23.04.93 – 06.06.93

Picasso. Toros i toreros 04.10.93 – 09.01.94 1994 L’avantguarda russa 1905-1925. Col·leccions dels museus de Rússia 23.03.94 – 26.06.94

Picasso: paisatges, 1890-1912 09.11.94 – 12.02.95

1995 Tatlin 05.04.95 – 25.06.95

Picasso i Els 4 Gats 18.11.95 – 11.02.96 1996 Futurisme, 1909-1916 08.05.96 – 21.07.96

Picasso i el teatre: Parade, Pulcinella, Cuadro Flamenco, Mercure 20.11.96 – 23.02.97 1997 André Derain, 1904-1921 18.03.97/29.06.97

Picasso. La fàbrica de dibuixos, 1890-1904 25.10.97 – 25.01.98 1998 Egon Schiele. Col·lecció Leopold 17.02.98 – 31.05.98

Picasso. Gravats, 1900-1942 04.12.98 – 04.04.99 1999 Raoul Dufy. 1877-1953 30.04.99 – 11.07.99

Picasso: Paisatge interior i exterior 26.10.99 – 31.01.00 2000 Steinlen i l’època del 1900 29.02.00 – 28.05.00

Robert i Sonia Delaunay 20.10.00 – 21.02.01 2001 Albert Gleizes, el cubisme en majestat 29.03.01 – 05.08.01

Picasso eròtic 26.10.01 – 20.01.02 2002 París-Barcelona (1888-1937) 28.02.02 – 26.05.02

Col·lecció Jean Planque: la novel·la d’un col·leccionista 10.10.02 – 05.01.03 2003 Picasso: de la caricatura a les metamorfosis d’estil 18.02.03 – 18.05.03

Torres García 25.11.03 – 11.04.04 2004 Picasso, guerra i pau 25.05.04 – 26.11.04

Magnelli. Entre el cubisme i el futurisme 28.10.04 – 03.02.05 2005 Jean Hélion 18.03.05 – 19.06.05

Llibres il·lustrats per Picasso 11.11.05 – 08.01.06 2006 Picasso. La passió del dibuix 09.02.06 – 07.05.06

Roger de La Fresnaye 1885-1925. Cubisme i tradició 02.03.06 – 05.06.06

Els Picassos d’Antibes 06.07.06 – 15.10.06

Picasso i el circ 16.11.06 – 18.02.07 2007 Lee Miller. Picasso en privat 01.06.07 – 16.09.07

Picasso i la seva col·lecció 20.12.07 – 30.03.08 2008 Oblidant Velázquez. Las Meninas 16.05.08 – 28.09.08

Objectes vius. Figura i natura morta en Picasso 21.11.08 – 01.03.09

2009 Kees Van Dongen 11.06.09 – 27.09.09

Picasso, fotògraf d’Horta. Instantànies del cubisme. 1909 22.10.09 – 13.12.09

Imatges secretes. Picasso i l’estampa eròtica japonesa 05.11.09 – 14.02.10 2010 Possible Abstractions by Rodney Graham 29.01.10 – 18.03.10

Picasso versus Rusiñol 28.05.10 – 05.09.10

Picasso davant Degas 15.10.10 – 16.01.11

Ciència i Caritat al descobert 30.11.10 – 20.02.11 2011 Vinyetes al front 18.03.11 – 29.05.11

Devorar París. Picasso 1900-1907 01.07.11 – 16.10.11

Picasso 1936. Empremtes d’una exposició 30.11.11 – 19.02.12

2012 Un collage abans del collage 06.03.12 – 03.06.12

Vilató 1921-2000. Barcelona-París. Un camí de llibertat 17.05.12 – 11.11.12

Economia: Picasso 24.05.12 – 02.09.12

Ceràmiques de Picasso. Un regal de Jacqueline a Barcelona 25.10.12 – 04.04.13 2013 Museu Picasso, 50 anys a Barcelona. Els orígens 09.03.13 – 09.06.13

Yo Picasso. Autorretrats 30.05.13 – 01.09.13

Museu Picasso, 50 anys a Barcelona. La col·lecció 04.07.13 – 24.11.13

Viatge a través del blau: La Vida 10.10.13 – 19.01.14

La donació de David Douglas Duncan 25.10.13 – 12.01.14

3. DADES DE L’EXPOSICIÓ

Títol: «El Museu Picasso, 50 anys a Barcelona. Les exposicions»

Data: Del 15 de gener al 27 d’abril del 2014

Lloc: Museu Picasso, Barcelona Montcada, 15 - 23 08003 Barcelona Tel. 932 563 000 - Fax. 933 150 102 museupicasso@bcn.cat twitter.com/museupicasso www.facebook.com/MuseuPicassoBarcelona

Horari: NOU HORARI, de dimarts a diumenge, de 9 a 19 hores. Dilluns, tancat

Preu: Entrada general: 11 €. Condicions especials per a grups, menors de 18 anys, membres de l’ICOM o l’AMC, Targeta Rosa, menors de 25 anys, aturats, jubilats, Passi Metropolità d’acompanyant de persones amb discapacitat

Sense cues: les entrades es poden adquirir on-line a través del web del Museu

Carnet del Museu: Accés directe i il·limitat a la col·lecció i a les exposicions del

Museu durant dotze mesos (a partir del moment de la compra): 12 € individual / 15 € familiar

Organitza i produeix: Museu Picasso, Barcelona Comissariat: Montse Torras, coordinadora d’exposicions Coordinadora de continguts de l’aniversari: Sílvia Domènech, cap del Centre de Documentació i Recerca

Superfície: L’exposició ocupa les sales A de la col·lecció (palau Meca)

Publicació: Editat en català, castellà i anglès. 24 pàgines. Autora: Montse Torras. Institut de Cultura / Museu Picasso. Edició i

producció: Ajuntament de Barcelona/ Museu Picasso. Responsable de l’edició: Marta Jové, Museu Picasso, Barcelona. Projecte gràfic i maqueta: Lo Siento

www.museupicasso.bcn.cat

4. ÀMBITS DE L’EXPOSICIÓ Sala 1 La primera exposició temporal al Museu es va inaugurar el mes d’octubre de l’any 1971 sota el títol Obres de Picasso de la col·lecció Hugué. La mostra encetava una de les dues línies expositives que ha seguit el nostre centre fins a l’actualitat, que és la divulgació de la qualitat, la quantitat i la diversitat de l’obra picassiana. La segona ha estat la difusió de l’entorn artístic del pintor a partir de l’exhibició d’obres d’artistes i moviments coetanis. Les obres de Pablo Picasso, Manolo Hugué, Joaquim Torres-García i tants d’altres s’han presentat a les nostres sales d’acord amb els criteris museogràfics més adequats en cada moment, tant pel que fa als discursos expositius dins dels quals s’emmarcaven com a les millores expositives establertes.

Exposició Torres García, 2003. Museu Picasso, Barcelona. Fotògraf: Ronald Stallard

El 1977 l’exposició Picasso, organitzada per la Fundación Juan March, va reunir a Madrid, primer, i després a Barcelona 36 obres de l’artista, moltes d’elles considerades peces fonamentals del seu llegat. Va ser la primera mostra que va acollir el palau Meca, annexionat definitivament a les instal·lacions del museu l’any 1983. A Barcelona, només la Sala Gaspar, marxant de Picasso a Espanya, havia presentat una quantitat de peces tan significatives en les diverses exposicions que organitzava anualment a la seva galeria. Amb les dues exposicions presentades l’any 1982 amb motiu del centenari del naixement de l’artista, Picasso 1881-1973 i Picasso i Barcelona (Saló del Tinell), el Museu Picasso es va posicionar definitivament com a referent en el coneixement i la presentació de l’obra picassiana, portant a la ciutat obres de referència per a l’art del segle XX i aconseguint d’aquesta manera un públic fidel i interessat que s’ha mantingut al llarg de tots aquests anys. L’any 1986 va suposar la incorporació d’altres artistes a les exposicions del museu amb la presentació de Paul Klee dibuixant. 1921/1933. Obres del període de la Bauhaus i, a continuació, aquell mateix any, Georges Braque 1882-1963. No és casual que la segona mostra dedicada a un artista que no fos Picasso ho fos d’un amic i col·laborador fonamental per a ell i per a l’esdevenir del cubisme. Va ser una de les primeres grans exposicions dedicades a aquest pintor i escultor, a la qual en van seguir d’altres. A partir d’aquell any, les que incidien en l’obra de Picasso es van anar intercalant amb les que estudiaven l’obra dels seus contemporanis, teixint una xarxa de coneixement de l’art del segle passat. L’exposició Oskar Kokoschka, que es va inaugurar l’any 1987, va significar un punt d’inflexió en la història de les exposicions al museu. L’afluència de públic va ser significativament més alta que en la resta de les que s’havien presentat fins a aquell moment, deixant de banda les dues grans exposicions Picasso del 1977 i del 1982. El 12 de maig del 1988, un mes després, se’n va inaugurar una altra, absolutament fonamental en aquest relat: Les Demoiselles d’Avignon. The Museum of Modern Art, propietari de l’obra, va oferir-la al Musée national Picasso de París i al Museu Picasso, Barcelona a canvi d’un bon nombre d’obres d’ambdues institucions, indispensables per a l’exhaustiva antològica sobre l’artista que havia presentat l’any 1980. La importància d’aquesta exposició radicava en la presentació d’aquesta pintura cabdal, que no ha tornat a sortit del museu novaiorquès, però també en la seva contextualització acarant-la amb una selecció d’obres molt concretes d’El Greco, Paul Cézanne, Ingres, Paul Gauguin o Henri Matisse, que es presentaven com una influència directa per a Les Demoiselles d’Avignon pel que fa a la composició i a la posició de les figures, al costat d’una extensa selecció d’obres del mateix Picasso. Aquell mateix any un nou i afortunat intercanvi va permetre mostrar a Barcelona i a Madrid, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Henri Matisse. Pintures i dibuixos dels museus Puixkin de Moscou i l’Ermitage de Leningrad. El Museu Picasso, Barcelona va deixar un conjunt de pintures de la sèrie de Las Meninas de la seva col·lecció als dos museus russos a canvi del fantàstic conjunt d’obres de Matisse que conservaven les seves col·leccions. En aquest cas, el Ministeri de Cultura també hi va jugar un paper determinant.

L’exposició Henri Laurens 1885-1954. Escultures i dibuixos (1989) va ser destacable per l’interès que va despertar en el públic local. De la mateixa manera, Cubisme a Praga. Obres de la Galeria nacional (1990) va despertar també un gran interès al públic habitual, cada vegada més interessat a descobrir els diversos aspectes del cubisme i de l’art d’avantguarda de la primera meitat del segle XX. L’esdeveniment que suposava la descoberta en directe d’aquestes obres es devia al fet que no s’havien pogut veure mai abans al nostre país, a causa de l’aïllament cultural dels anys del franquisme. A finals d’aquell mateix any, la magnífica exposició De Pablo a Jacqueline. Pintures, dibuixos, escultures i obra gràfica 1954-1971 presentava un bon nombre d’obres de gran qualitat, algunes d’elles mai exposades i d’altres també inèdites. Aquesta mostra va ser un homenatge a Pablo Picasso i Jacqueline per la seva generositat en la creació del Museu Picasso, Barcelona, i va comptar amb la complicitat absoluta de Catherine Hutin, filla de Jacqueline Picasso. El 1992, any dels Jocs Olímpics de Barcelona, va ser un any ple d’esdeveniments culturals. El Museu Picasso s’hi va sumar presentant quatre exposicions, entre les quals cal destacar, per la seva qualitat i transcendència, Picasso 1905-1906. De l’època rosa als ocres de Gósol i Pablo Picasso. Col·lecció Ludwig. La primera analitzava minuciosament uns mesos fonamentals per l’esdevenir de l’art de Picasso; la segona reunia l’esplèndida col·lecció de Peter Ludwig, que aleshores estava dispersa entre els museus Ludwig de Colònia, Budapest, Aquisgrà, Coblença, Viena i el domicili del col·leccionista. L’any 1995, amb la presentació de Picasso i Els 4 Gats, va suposar un nou pas en l’estudi de l’obra de l’artista, ja que el seu treball es mostrava al costat del dels seus amics de joventut com Carles Casagemas i Ricard Opisso, i d’un dels seus mestres modernistes, Ramon Casas. D’aquesta manera la seva obra es contextualitzava en un espai i en un moment històric concrets, evidenciant els influxos existents entre les carreres respectives d’aquests pintors. El Museu Picasso va incorporar la casa Mauri i el palau Finestres a les seves instal·lacions l’any 1999. Aquest palau, ampli i lluminós després de la seva adequació museològica, es va convertir des d’aquell moment en la seu de les exposicions temporals del museu. Els més de 880 m2 distribuïts en dues plantes de grans sales van acollir, l’any 1999, l’exposició inaugural Picasso: Paisatge interior i exterior, una magnífica mostra que reunia més de 200 obres, moltes d’elles inèdites. Cinc anys abans el museu havia presentat Picasso: paisatges, 1890-1912 (1994), preludi de l’exposició de paisatges de l’any 1999. Amb l’exposició París-Barcelona (1888-1936), inaugurada l’any 2002, el Museu Picasso va culminar la trajectòria expositiva que havia iniciat l’any 1971. Picasso, els artistes del seu entorn i les avantguardes es van donar cita en un projecte magne que reunia algunes de les obres més significatives del període, i que resumia la història de l’art que havia lligat Barcelona amb la capital francesa des del 1888 fins a l’inici de la Guerra Civil espanyola. Antoni Gaudí, Viollet-le-Duc, Van Gogh, Monet, Casas, Picasso, Toulouse-Lautrec, Rodin, Clarà, Braque, Cézanne, Juli González, Puvis de Chavannes, Robert Delaunay, Man Ray, Brassaï, Català Pic, Dalí, Miró, Masson, Le Corbusier, Josep Lluís Sert i Gargallo, entre molts d’altres, van ser analitzats per destacats estudiosos de cadascun dels àmbits presentats. L’exposició, amb més de 600 obres, duta a terme amb la col·laboració de la Réunion des musées nationaux, i organitzada pel Museu d’Art Modern de Barcelona i els museus d’Orsay i Picasso de París, es va presentar també a les Galeries nationales du Grand Palais de París. Posteriorment, l’any 2011, Devorar París va voler remarcar la influència de la capital francesa centrant-se només en les obres realitzades per Picasso fins al 1907-1908.

L’exposició Oblidant Velázquez. Las Meninas, inaugurada l’any 2008, va significar un altre punt d’inflexió, ja que introduïa per primera vegada obres d’artistes contemporanis l’obra dels quals responia tant a Las Meninas de Velázquez com a la sèrie del mateix nom de Picasso. A finals d’aquest any, l’exposició Objectes vius. Figura i natura morta en Picasso escenificava el resultat d’un estudi del professor Christopher Green basat en la metamorfosi en l’obra de Picasso, concretament en la transformació de figures en objectes i d’objectes en figures. Amb l’exposició Ciència i caritat al descobert (2010) es va encetar un línia expositiva que volia aprofundir en el coneixement de les obres de la col·lecció del museu, posant-les al costat de préstecs d’altres col·leccions que s’hi relacionaven i mostrant-ne aspectes que la tecnologia havia permès investigar. De la mateixa manera, Viatge a través del blau: La Vida, inaugurada el 10 d’octubre del 2013, ha estat una exposició generada per la investigació interna sobre una obra de la col·lecció, l’oli Terrats de Barcelona, utilitzant les noves tecnologies disponibles per a l’estudi de les capes pictòriques, i ha estat possible, una vegada més, gràcies a les bones relacions amb altres institucions com, en aquest cas, el Cleveland Museum of Art, propietari de La Vida, oli cabdal dins la producció de Pablo Picasso. Els descobriments realitzats han permès enllaçar La Vida i el seu procés de creació amb l’obra descoberta sota la capa pictòrica de Terrats de Barcelona. Una exposició que homenatjava alhora Picasso i un dels seus referents més admirats va ser Picasso davant Degas. Aquesta mostra, inaugurada el 2010 i presentada també a l’Sterling and Francine Clark Art Institute de Williamstown, incidia en la resposta de Picasso davant de l’obra de l’artista francès. L’exhibició de grans peces d’ambdós artistes va posar de manifest la importància de la contextualització de les obres d’art. Aquell mateix any es va presentar Picasso versus Rusiñol, que també confrontava Picasso amb un dels seus primers fars barcelonins dels seus anys de formació, Santiago Rusiñol. Una de les últimes exposicions que va tenir lloc al museu abans d’aquest relat, Yo Picasso. Autoretrats, es va apropar a una temàtica que, encara que pugui semblar inaudit, gairebé no havia estat tractada pels especialistes de manera monogràfica. Aquesta aproximació a les exposicions que s’han presentat al museu, des de les més petites fins a les més grans, les que s’han dedicat a Pablo Picasso o a altres artistes, posa de manifest la gran quantitat de coneixement i esforç que s’hi ha abocat; de la mateixa manera que ens ensenya que, tot i que ja s’ha escrit molt des del Museu Picasso, encara hi ha molts temes per reflexionar, estudiar i presentar.

Sala 2 La tecnologia i els canvis socials que s’han produït al llarg d’aquests 50 anys han marcat la presentació de les exposicions. El nostre centre ha incorporat a les seves sales les innovacions tecnològiques que anaven apareixent i ha adequat el seu funcionament i les seves pràctiques per tal de millorar el transport, la conservació i la difusió de les obres que s’hi han exposat.

Exposició Picasso 1936. Empremtes d’una exposició, 2011

El Museu s’ha esforçat per arribar al màxim de públic possible i per aquest motiu ha incidit especialment en la divulgació dels projectes. Cartells i tota mena d’elements de comunicació han fet que el públic fidel i el potencial s’assabentessin de cadascuna de les exposicions que s’hi feien. Aquests elements són el testimoni gràfic de la tasca de divulgació duta a terme, així com de l’evolució del gust i del disseny al llarg d’aquests 50 anys.

Per realitzar els projectes expositius, el Museu Picasso ha comptat amb el suport imprescindible de nombrosos col·laboradors per materialitzar-los, però sovint ha calgut treball, inversió i enginy per salvar obstacles i per adequar la presentació de les obres al moment social i cultural. Moltes d’aquestes exposicions han estat complexes de produir per la seva dificultat logística i econòmica. Des de l’arribada de les obres als primers anys en camions corrents no adaptats tècnicament al transport d’obres d’art, fins als muntatges d’exposicions amb personal format específicament per a aquesta tasca a partir dels anys vuitanta, passant per les innovacions tecnològiques, el museu ha anat adequant el seu funcionament i les seves pràctiques per tal de millorar la conservació i la difusió de les obres que s’hi han presentat. L’exposició Picasso (1977), finançada en gran part per la Fundación March, es va presentar sobre una escenografia sòbria i pròpia de l’època, caracteritzada per la utilització de moqueta monocroma al terra i als plafons de suport de les obres, que poc tenia a veure amb la d’exposicions posteriors com París-Barcelona (1888-1936) (2002), on els colors de les parets i les habitacions tancades, construïdes in-expresso, marcaven els diversos àmbits. Muntatges sobris s’han intercalat, quan ha calgut, amb muntatges més escenogràfics. L’ús de l’escenografia ha anat lligat a la necessitat, pel que fa a la temàtica exposada i a la tecnologia utilitzada, de presentar les obres de manera més adequada o simplement de fer-les presents. En el cas, per exemple, de l’exposició Picasso i el teatre: Parade, Pulcinella, Cuadro Flamenco, Mercure (1996), l’any 1993 ja s’havia presentat Picasso. El tricorn i, per aquest motiu, no es va incloure aquest ballet en la mostra del 1996. Calia que l’espectador fos conscient que les obres exposades —dibuixos preparatoris, vestuari i decorats— havien estat concebuts per a un escenari real. Les plataformes on es va instal·lar el vestuari o la música dels quatre ballets que es podia escoltar en cadascun dels espais, composta per reconeguts mestres del segle XX, ajudaven el públic a entendre la finalitat concreta de les obres que integraven l’exposició. La presentació del vestuari del ballet Parade, present a l’exposició Picasso: de la caricatura a les metamorfosis d’estil (2003), va ser, per contra, més asèptica. La tecnologia i els canvis socials també han marcat la presentació de les exposicions al museu. La temàtica eròtica, els llibres il·lustrats per Picasso o les seves ceràmiques s’han presentat en diverses ocasions, sempre, però, buscant noves mirades i aprofitant els avantatges expositius que s’han anat incorporant a les sales del museu a l’hora que ho feien a la societat. Les exposicions Picasso eròtic (1979), Picasso eròtic (2001), Imatges Secretes. Picasso i l’estampa eròtica japonesa (2009) compartien una mateixa temàtica, però l’enfocament va ser molt diferent en els tres casos. La primera no incloïa préstecs d’altres col·leccions i només mostrava obres del museu. La segona va ser una gran exposició, organitzada per la Réunion des musées nationaux i el Musée national Picasso en coproducció amb la Galerie nationale du Jeu de Paume de París, el Musée des beaux-arts de Montreal i el Museu Picasso, que presentava de manera exhaustiva i ordenada més de tres-centes obres eròtiques de l’artista. El canvi social experimentat al nostre país els darrers vint anys va permetre que aquesta temàtica, present en el treball de Picasso al llarg de tota la seva carrera, es pogués estudiar i presentar pel seu gaudiment rigorosa i àmpliament. Finalment, l’exposició Imatges Secretes. Picasso i l’estampa eròtica japonesa barrejava obres de Picasso amb obres d’altres artistes, focalitzant l’atenció en un aspecte concret: la influència de l’estampa eròtica japonesa en el pintor malagueny. Per reflectir el tractament d’aquest tema en la cultura japonesa, l’exposició es va embolcallar amb un muntatge intimista. Imatges Secretes

va guanyar el premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art d’aquell any a la millor exposició de recerca històrica. Les Demoiselles d’Avignon (1988) i Futurisme, 1909-1916 (1996) també van aconseguir premis ACCA. La primera, pel seu intel·ligent plantejament i per la gran qualitat del contingut expositiu. La segona, perquè havia ofert una àmplia revisió del moviment futurista en el seu vessant plàstic i poètic, tan coincident amb el projecte creatiu picassià.

Sala 3 Els catàlegs editats pel museu resten com a testimonis de cadascun dels projectes, amb les reproduccions i les dades de les obres exposades, i també com a bibliografia de referència sobre els diferents aspectes tractats en cadascuna de les presentacions. Els textos que s’hi han publicat tenen la finalitat d’aportar al lector-espectador una comprensió global i aprofundida d’aquestes peces i de posar al seu abast investigacions sòlides que n’expliquen la gènesi, el desenvolupament i la repercussió en el treball d’altres artistes.

Les exposicions s’han enriquit amb els catàlegs que s’han publicat i amb els tallers i conferències que s’han organitzat al seu voltant. Els articles dels catàlegs, escrits pels mateixos comissaris de les exposicions, i molt sovint també per reconeguts especialistes en els diversos temes plantejats en cadascun dels projectes, han permès al lector-espectador una comprensió global i aprofundida de les obres presentades. Finalment, els catàlegs resten no només com a testimonis d’un projecte, amb les imatges i les dades de les obres exposades, sinó també com a bibliografia de referència sobre els diferents aspectes tractats a cada exposició. Les conferències a l’entorn de les exposicions han permès al públic en general, així com als estudiosos de l’art, conèixer de primera mà les noves teories artístiques, discutir-les i, en alguns casos, ampliar-les. El museu ha estat un punt de trobada per a tota persona interessada en l’obra de Picasso i el seu entorn, per reflexionar i per gaudir. El museu s’ha esforçat per arribar al màxim de públic possible, de totes les edats i de tots els nivells. És per aquest motiu que s’ha incidit especialment en la divulgació dels projectes, des de les rodes de premsa fins als fullets explicatius, passant pel web del museu i les mini-sites de les exposicions, els cartells, les banderoles, els opis i tots els elements de comunicació que han fet que el públic fidel i el potencial s’assabentessin de la realització de totes i cadascuna de les mostres. Els elements de comunicació i, molt especialment, els cartells d’aquestes 79 exposicions resten com a testimonis gràfics d’aquesta tasca de divulgació, així com de l’evolució del gust i del disseny al llarg d’aquest 50 anys.