US VOLEM A CASA LLIBERTAT PRESOS POLÍTICSel digital de cultura

www.nuvol.com8 novembre 2018 – 25

2

Alba Sabaté | Il·lustració portada: Patricia Bolinches

Tallerde carTes

© Laia Serch Muni

NÚVOL 3

omenço a escriure aquestes ratlles a l’ordinador i en el primer que penso és que la majoria dels que ara esteu llegint aquest article, segurament mai no us havíeu plantejat que arribaria un dia en què us sentiríeu empesos a tornar a escriure cartes amb un paper i un bolígraf, com abans. I que tindríeu al costat un sobre per posar-hi l’adreça d’una presó al davant i un remitent forçós a la solapa. I

encara menys us havíeu plantejat que aquests escrits els haurien de rebre unes dones i uns homes amb qui molts de nosaltres no havíem parlat mai personalment.

I és que a vegades la història ens encara amb noves realitats amb què hem d’apren-dre a conviure per trobar noves maneres d’actuar, com escriure cartes de les d’abans per recordar aquelles èpoques passades en què els amics es feien més amics a través de les paraules escrites amb tinta i paper.

I això és el que es va viure i es viu a la llibreria Ona del barri de Gràcia de Barcelona des de ja fa gairebé un any. al cap de poc temps dels empresonaments del Jordi sànchez i del Jordi cuixart, i encara més amb els nous empresonats i exiliats, era un tema habitual entre els clients la necessitat de fer alguna cosa, d’acompanyar-los, de superar la por, de fer-los saber que els sentien a la vora encara que estiguessin lluny, que se’ls volia ajudar a fer que durant les hores de solitud que passaven a les cel·les d’unes presons tan lluny de casa es sentissin una mica més acompanyats.

I va ser en aquest context de ràbia i d’impotència continguda per una banda i de necessitat de fer alguna cosa per l’altra, que va agafar les regnes de la situació la Montserrat Úbeda, propie-tària de l’establiment. ella va ser qui va oferir des del començament el nom de la llibreria com a remitent i el seu espai entre llibres per fer cada dimarts primer de mes un taller de cartes obert a tothom, on tothom pogués escriure el que volgués i a qui volgués. en un primer moment el va dirigir la Maria Vilanova, que ho va haver de deixar per motius familiars.

al llarg de tots aquests mesos s’hi han viscut moments especials, tots tenyits sempre per la tristesa de sentir tanta gent empresonada injustament. Hi ha qui plora mentre escriu, qui fa la primera carta de la seva vida i confessa que ho vol fer però que no sap com posar-s’hi, qui arriba amb la carta feta, qui en fa només una i qui en fa vuit; hi ha qui dubta de la seva lletra, qui té vergonya per si fa massa faltes ortogràfiques, qui copia poemes que s’estima, qui adjunta postals per enviar finestres obertes al mon a qui només té murs al davant; hi ha qui s’aixeca i remena una estona els llibres que hi ha a les lleixes, qui explica caps de setmana sencers entre camps de colza tenyits de groc... Hi ha gent gran que dicta la carta perquè la mà li tremola i hi ha nens i nenes que fan dibuixos alegres amb llapis de colors. I entremig, sempre es troba el moment per parlar i per sentir-se acompanyat. alguns dies s’ha comptat amb la presència de la Txell Bonet i del seu fill, de la laura Masvidal i dels pares del Jordi sànchez. I tots recorden encara el dia que la Txell va entrar amb el Jordi cuixart al telèfon i el dia que tots plegats van rebre amb satisfacció la notícia que el carles Puigdemont sortia de la presó alemanya de Neumünster.

I el taller s’ha anat fent gran. I malauradament continua i continuarà mentre calgui. I sorgeixen noves iniciatives, com fer un tapís de patchwork per recollir diners.

Hi ha qui diu que quan s’escriu es fa per un mateix. I segurament té raó. en aquest cas, però, aquestes cartes són per un mateix i per a uns amics i amigues que injustament fa molt de temps que són massa lluny de casa.

4

És poc habitual trobar al bell mig d’una capi-tal europea una exposició sobre la situa-ció que viuen els presos polítics catalans. Per desgràcia, és poc habitual també a catalunya. Per això, l’obra In pieces. Sketches

of a Dystopian Present de Joan soler-adillon a la galeria Gazelli art House de londres és una revelació en molts sentits, i no només pel tema – ho és també pel format, ho és pel lloc i ho és pel context de l’artista.

soler-adillon tenia moltes idees ara tot just fa un any, sent com era i és artista i professor de Mitjans digitals a la universitat royal Holloway de la capital anglesa. Però, com ens va passar a molts catalans, l’octubre del 2017 li va fer replantejar moltes coses, fins al punt d’ha-ver-se de formular aquella pregunta que ens pensàvem que ja no ens caldria fer-nos mai més: podem donar per descomptats els nostres drets i les nostres lliber-tats individuals, si el que defensem és la independèn-cia de catalunya? davant l’empresonament i l’exili dels líders independentistes durant l’octubre i el novembre de l’any passat, la resposta a aquesta pregunta es va anar enfosquint i fent obsessiva: «Quan la repressió es va intensificar, vaig decidir que volia parlar d'això i vaig aparcar les altres idees. No em venia de gust fer res més que explicar el que estava passant al meu país. És molt senzill, de fet: volia fer-hi alguna cosa».

així, la incredulitat i la impotència, però també la solidaritat i els valors democràtics van ser l’aliment

original d’aquesta «cosa» que soler-adillon tenia la necessitat de fer i que s’ha concretat en el «documen-tal experimental» In pieces. com ell mateix explica, es tracta d’un documental perquè es basa en fets reals, i és experimental pel format, per la manera com fa ser-vir la realitat virtual (rV). estem acostumats a pensar en la realitat virtual com una eina que revolucionarà les comunicacions i l’entreteniment, però l’art hi pot trobar una gran aliada si sap explorar-ne els límits sense por.

I això és el que fa In pieces: reconèixer les vir-tuts i les complicacions de la rV i posar-les al servei d’una narració; una narració que, per altra banda, és punyentment real. la rV necessita unes ulleres en forma de casc i uns auriculars, cosa que aïlla comple-tament l’espectador de l’entorn. l’aproximació a l’obra es fa, doncs, en solitud, sense possibilitat d’escapar, i això en constitueix un dels aspectes més interessants: qui era espectador esdevé part, queda absorbit per l’obra. la rV converteix la relació entre espectador i obra en un joc en el sentit gadamerià, és a dir, qui era espectador esdevé part d’un joc perquè és jugat per l’obra. Qui es posa les ulleres de rV accepta l’obra en la seva totalitat i en queda a la mercè.

soler-adillon aprofita l’aïllament i la vulnerabili-tat en què accepta quedar qui es posa les ulleres per endinsar-se en els plecs més foscos, freds i solitaris de les històries dels presos polítics catalans. amb la

Elisabet Vives

LA REALITAT (VIRTUAL) dELS PRESOS POLÍTICS

NÚVOL 5

família de Jordi cuixart com a principal protagonista, juntament amb la participació destacada de la famí-lia de Joaquim Forn, l’obra es desenvolupa en l’espai i el temps, justament un espai i un temps que queden totalment desfigurats per la presó. el pes del que és excepcionalment monòton, del que és llunyanament proper, del que és, en el fons, la contradicció de tenir gent pacífica i demòcrata empresonada, cau lentament sobre l’espectador com cauen els dies i els quilòmetres i les rutines sobre els presos i les seves famílies.

Tanmateix, no reconeixereu pas a cap dels protago-nistes figurativament. soler-adillon ha decidit respectar la distància insalvable entre els que viuen en prime-ra persona la presó i els que no la vivim, construint «artesanalment», com diu ell, uns personatges sense rostre (però amb veu). aquesta decisió desafia la funció convencional de la rV, la simulació, sovint lloada per ser capaç d’assolir uns nivells de realisme altíssims, i la posa al servei d’una narració que la depassa i que demana la participació activa (física i intel·lectual) de l’espectador.

l’obra s’ha rebut a la capital britànica amb sorpresa i solidaritat. l’autor, que ja fa dos anys que hi viu i hi treballa, ja tenia com a objectiu principal explicar el que passa a catalunya per a un públic internacional, i londres és segurament un dels millors llocs per comen-çar. Tanmateix, si ha pogut estrenar l’obra a anglaterra és també en bona part gràcies al sistema universitari del regne Unit, que reconeix la creació artística com a part

de la recerca universitària. com explica soler-adillon, «se'n diu recerca basada en la pràctica», i consisteix a «fer, en lloc d'escriure sobre el que es fa, com a for-ma d'investigació vàlida per si mateixa». Per desgràcia, aquesta figura no és valorada en les universitats catala-nes, de manera que als professors universitaris que tenen també inquietuds artístiques se’ls fa molt difícil compa-ginar-les amb l’obligatòria recerca teòrica i la docència.

a anglaterra, segons el que s’hi ha trobat soler-adillon, la càrrega política de l’art, en lloc d’espantar, engresca. Quin contrast amb el que passa a l’estat espa-nyol, el qual ha representat un obstacle per a l’artista en el curs del desenvolupament del projecte: «des d'un tuit que va fer la Txell Bonet al març explicant que jo tre-ballava en un projecte amb els presos, les meves cartes van deixar d’arribar a Madrid si posava el meu nom al remitent. Només quan posava un altre nom, en rebia les respostes». Malgrat tot, a soler-adillon li agradaria poder exposar l’obra a espanya per tal que gent hostil a la causa independentista catalana pogués, durant uns minuts i sense cap distracció, submergir-se en les experiències personals i quotidianes dels presos polítics.

de moment l’obra s'ha pogut veure a la Gazelli art House fins al 31 d’octubre, però esperem poder-la ben aviat rondant pel món i fent parada també, és clar, a catalunya. el país necessita obres i artistes que, amb la senzillesa d’un artesà, creïn esclats d’innovació, atreviment, coratge i compromís.

NÚVOL 5

6

Carla roviraOriol Puig Taulé — @oriolpuigtaule | Fotografies: Ester Roig — @esterroig

NÚVOL 7

Carla rovira no para. acaba d’estre-nar Calla, Hamlet, calla al Temporada alta, un espectacle que, de fet, ha inau-gurat el festival. abans, va estar a Xile representant Màtria, muntatge que també ha portat a Polònia, i que ara està girant per catalunya. Parlem amb rovira dels temes que estan protago-nitzant el debat teatral aquests darrers mesos, com ara la qüestió de gènere o el tap generacional. Fem l’entrevista a la seva terrassa, a sants, amb la ciutat de Barcelona als nostres peus.

Com apareix la plataforma Dones i cultura a la teva vida? Encara que aquest col·lectiu no té (ni vol tenir) una portaveu visible, has parlat en el seu nom en alguns actes, com ara els Premis de la Crítica 2017. dones i cultura som totes. És tan fàcil com mirar vídeos i veuràs qui som. I sem-pre hem intentat ser representades per persones diferents. de fet, el grup apareix fa un any i mig, el 8 de març de 2017, quan una sèrie de creadores ens reunim per fer alguna cosa. com a dones treballadores de la cultura no ens estem significant mai. I en aquest món tenim una quantitat de merda, que al·lucines. Vaig estar molt vin-culada a dones i cultura al principi, darrerament no he pogut anar a les assemblees, per temes de feina. a mi em fa pensar molt en el col·lectiu (de companyies de teatre independent). Quan tenia 32 anys, que ja en portava sis treballant en el món del teatre, vaig començar a conèixer molta gent que li

passava el mateix que a mi. cal com-partir la teva experiència amb altres treballadores de la cultura per identi-ficar i posar nom a allò que et passa. el que va fer l’andrea ros amb el seu post, denunciant els maltractaments que va patir per part de lluís Pasqual, és quelcom que ha passat tota la vida. Qui cregui que s’està descobrint quel-com excepcional, és que està cec, i per voluntat pròpia.

En un primer moment, algunes per-sones van desacreditar l’andrea pel sol fet de ser jove. Defensaven el pacte tàcit entre director i intèr-prets, deien «Ja se sap, en el treball creatiu sempre entren en joc els sentiments», etc. Jo em nego a creure que la Núria espert no hagi tingut mai experiències semblants amb directors, al llarg de la seva vida. És que no m’ho crec. Potser no les ha sabut identifi-car, perquè aquesta professió és molt dura. Però un cop les reconeixes, és impossible no fer una retrospectiva de la teva trajectòria. això també passa amb les agressions sexuals: la majoria de dones hem sigut agredides sexu-alment. Quan te n’adones, penses en totes les excuses que t’has anat posant: «Jo això no ho volia», «No me n’havia adonat», «Pensava que això era nor-mal», etcètera.

És innegable que si ets un home cis, blanc, heterosexual i amb una mica de poder adquisitiu, tens tots els núme-ros per tenir incorporades pràctiques

d’abús de poder. Fem-ho al revés. Parlem de privilegis o parlem d’opres-sió? et van donant tiquets per una rifa, i per cada privilegi que tens et donen deu tiquets: per tant, és més fàcil que et toqui. Jo soc molt conscient dels meus privilegis. Veient el panorama, soc una dona molt privilegiada: per començar, estic cobrant per la meva feina. ara puc dedicar més temps als meus projectes artístics i no necessito tenir altres feines de subsistència.

Quina creus que va ser la causa prin-cipal de la dimissió de lluís Pasqual com a director del Teatre lliure? Jaume Forés parlava, al seu arti-cle 'lluís Pasqual com a símptoma', sobre el tap generacional, la paritat i la transparència. Una de les millors coses del feminisme és que ens obliga a revisar-ho tot. es tracta d’una mira-da transversal, que apunta a tots els eixos possibles. d’alguna manera, en la figura de lluís Pasqual hi conflu-eixen molts privilegis i opressions: el tema del gènere, que és flagrant, el tap generacional, que és molt visible... I cal no oblidar el factor econòmic. Jo el 2016 tenia cinc feines i no arribava ni a una mensualitat del seu sou. crec que el que fa el feminisme és arribar a tot arreu i qüestionar-ho tot. Un cop et poses a revisar les desigualtats, n’identifiques vint-i-cinc de diferents. segurament, el lluís Pasqual ha patit ara les conseqüències de portar anys sense fer les coses bé. sense revisar res de res. Ja ho diuen: «renovar-se o morir». I ell ha decidit morir.

És curiós com tot plegat es va pre-cipitar després de la presentació en societat de la temporada 2018-2019, on Pasqual va dir que renovava com a director artístic. la revista del Teatre lliure amb la imatge d’un noi negre a la portada, un cicle dedi-cat a les dones, una fotografia de Chimamanda Ngozi adichie... les noves generacions estem (o estan, ja no sé on em trobo) pujant amb molta força, perquè estan agafant el discurs del feminisme de forma molt bèstia. Una de les coses que em va sorprendre més de la dimissió del Pasqual va ser veure la quantitat d’abonats del Teatre lliure que estaven súper ofesos. I aquí

«El problema no és el tap generacional, és la precarietat»

8

hi vaig veure una concepció del teatre molt mercantil, de «el client sempre té la raó», molt classista, que entén l’espectador com un simple consu-midor. «això és més meu que de nin-gú», «si aquesta nena s’ho ha passat malament, que es foti» i altres perles per l’estil. Què és aquest clientelisme? estem fent cultura, i aquesta no hau-ria de seguir els mateixos paràmetres que el consum. això és un error, que genera monstres com tu, que creus que, perquè pagues, tens aquests drets. No crec que els maltractaments s’acabaran amb lluís Pasqual, ni crec que el món serà un lloc millor amb la dimissió de lluís Pasqual. Hem de ser prou sàvies per agafar això que ha passat i fer una revisió molt profunda de què és el teatre català, que té molts vicis. això que han fet de fulminar la Kompanyia lliure, és no haver entès res de res.

i quina opinió tens d’aquells que, com Àlex rigola, han dit: «la pròxi-ma directora del lliure ha de ser una dona. i jove»? el debat de les quotes em crea alguns dubtes, perquè, si fos per mi, diria: «ara programem tres anys només de creadores». entenent com a creadores no només les dones, sinó tot l’espectre que està fora de la categoria «home cis blanc i benestant». ara que està tan de moda el debat sobre el subjecte polític del feminisme, en rea-litat en són molts: les alteritats, tot allò que es troba als marges. Jo soc blan-ca, precària en moltes coses, sí, però tinc molts altres privilegis. estem fent

una crítica a la cartellera teatral des d’una perspectiva de gènere, però no estem parlant de racisme, d’eu-rocentrisme i de tants altres temes. I això són debats que hem d’incor-porar a la nostra realitat.

Que la pròxima directora del lliure sigui una dona? crec que estaria bé. sí, lluís: no dirigiràs el lliure perquè no ets ni dona ni jove. Però és que ja l’has dirigit dues vegades, per tant no tens dret a dir aquesta frase. estaria bé i seria un repte molt interessant que a la car-tellera teatral de Barcelona, la prò-xima temporada, només hi hagués creadores, autores i dramaturgues. Per què no? si s’estrenessin només produccions creades per dones, no vol dir que enviéssim els homes a l’ostracisme: es podrien seguir fent bolos i gires de produccions escrites i dirigides per ells.

Parlem de tap generacional, però també podríem parlar de precari-etat. Tinc la sensació que el públic encara no és conscient, a hores d’ara, que a molts dels espectacles que veu les condicions amb què treballen els creadors freguen el voluntarisme. És que el problema més gran de tots no és el tap generacional: és la precarietat. Treballar, treballem, la qüestió és que la gent sàpiga amb quines condicions. sempre he odiat profundament aquell tòpic que diu: «el teatre català no pot assumir la quantitat d’actors i actrius que surten cada any de les escoles»». això és mentida. si això passa, és per

culpa del mercat, que és constrenyent i genera unes dinàmiques horroroses. el tap generacional existeix perquè els llocs on es cobra són molt pocs, i tota la resta del sistema teatral és molt precari. ara bé, som moltes que treba-llem. Quina visibilitat tenim? Gairebé nul·la. el tap generacional està lligat a la precarietat econòmica. els diners no estan ben distribuïts: que lluís Pasqual cobrés 254.000 euros a l’any és vergo-nyós. amb aquests diners es poden crear molts projectes, amb molts sous dignes. el Jordi Oliveras sempre diu que els que ens dediquem a la cultu-ra som els primers que hauríem de reclamar la renda bàsica universal. en el cas de la cultura és aplicable al cent per cent. recordo quan vaig sortir de l’Institut del Teatre, que volia treballar al lliure i al TNc, i veus que passen els anys i això no arriba. I un dia vaig pen-sar «Per què vull treballar al lliure?». És un paradigma d’èxit perquè l’asso-cio a un èxit personal? es tracta, sim-plement, d’una qüestió econòmica. No és que tot allò que passa al lliure, al TNc, a Focus o a la Perla 29 –que són els llocs on es pot cobrar un sou dig-ne– em sembli sempre meravellós. el que m’interessa d’aquests llocs és que es cobra. el tap generacional és, bàsi-cament, una qüestió de redistribució de la riquesa. Hi ha gent molt rica i hi ha una gran bossa de pobresa.

en definitiva, el que jo espero és que tot el que ha passat amb el cas lluís Pasqual serveixi per fer una revi-sió profunda del nostre sistema teatral. I em temo que això no està passant.