Embed Size (px)
Citation preview
Introducció: Abecedari. Fundació de Roma
1
INTRODUCCIÓ: L’ABECEDARI. LA FUNDACIÓ DE ROMA
L’ abecedari llatí procedeix de l’alfabet etrusc, que, per la seva banda, va adaptar l’alfabet grec calcídic. L’escriptura és, doncs, una de les moltes aportacions de la civilització etrusca a la cultura romana. Consta dels següents signes:
A-B-C-D-E-F-G-H-I-K-L-M-N-O-P-Q-R-S-T-V-X-Y-Z C: és sempre gutural sorda, és a dir, equival a K independentment de la vocal que segueixi. Així les següents paraules es llegiran com als exemples:
CICERO: KIKERO CEREBRVM: KEREBRVM CERVVS: KERBUS
G: és sempre gutural sonora, per la qual cosa sempre pronunciarem com G de “gat”, encara que segueixin les vocals E, I:
GERVNDA: GUERUNDA MAGISTER: MAGUISTER GENVS: GUENUS
H: és muda, no es pronuncia. Pot combinar-se amb C, P, T per a la transcripció de paraules gregues.
HOMO: OMO HIEMS: IEMS
CH= K: PVLCHER: PULKER PH= F: PHILOSOPHIA: FILOSOFIA TH=T: THEOLOGIA: TEOLOGUIA
I: en posició intervocàlica o a principi de paraula i seguida de vocal, té valor consonàntic (=”y castellana”). En la resta de casos, equival a la nostra i.
IANVA: YANUA MAIOR: MAYOR
FILIVS: FILIUS
L: si es doble, equival a la “l-l” com a al.lèrgia. PVELLA: PUEL.LA COLLEGA: COL.LEGA Q: és labiovelar, o sigui que la “u” que acompanya aquesta grafia sempre sona. ATQVE: ATKUE QVERCVS: KUERCUS V: en posició intervocàlica o a principi de paraula i seguida de vocal, té valor consonàntic (=”w anglesa”). En la resta de casos, equival a la nostra u. VITA: WITA VIR: WIR
LVPVS: LUPUS
X: equival a KS. REX: REKS
Y, Z: serveixen per transcriure paraules gregues. LYDIA: LIDIA ZONA: DSONA
Introducc
1. Llegeixne una tra
• Bo• Pu• Re• Bo• Pu• Sil• Ve• Div• In • His• Eu• His• Gr• Bri• Ma• Mu• Mi• In • Ro• Sic
2. Llegeix
Caesaris D
ció: Abeced
x en veu altaducció int
ona sum. uella, bonagina bona
onae sumuuellae bonlva densa rae amicivitiae discsilvis mustoria est
uropa magspania maraecia quoitannia, Maiorica et ultae et punorica paItalia Rom
oma antiqucilia Roma
x ara el text
De bello Gal
dari. Funda
ta les frasetuïtiva.
a es. a est. us. nae sunt. et asperatiae aetercordiarumltae ferae vitae maggna est. agna paenoque magnMaiorica, SMinorica ulchrae vi
arva Hispama est. ua parva anarum p
t de Juli Cè
llico I,1
ació de Rom
es següent
a est. rnae suntm causa sa sunt. gistra.
ninsula Ena est EuSardinia, Hispaniaillae in inaniae insu
est. provinciaru
èsar i subr
ma
ts i intenta
. aepe sunt
Europae esuropae pae Corsica,
ae pulchrasula Maioula est, se
um prima
ratlla les pa
Gallia eunam itertiamGalli aplegibusGarumnSequansunt BehumanminimecommeanimosGermanquibuscde causvirtute proeliissuis finfinibus
fer-
t.
st. eninsula. Creta Sic
ae insulaeorica sunted pulchra
a est.
araules qu
est omnisncolunt B
m qui ipsorppellantur inter se dna flumen
na dividit.elgae, proitate prov
eque ad eoant atque
s pertinennis, qui trcum contsa Helvetipraecedu
s cum Gernibus eos bellum ge
ciliaque me sunt. t. a.
e entengu
divisa in Belgae, alirum lingur. Hi omndifferunt. n, a Belgis Horum opterea qu
vinciae lonos mercate ea quae t importa
rans Rheninenter bei quoque
unt, quod rmanis coprohibenterunt.
magnae ins
is.
partes treiam Aquit
ua Celtae,nes lingua Gallos abs Matrona
omnium fouod a cultngissime atores saep ad effemi
ant, proximnum incolellum gerreliquos Gfere cotidntenduntt aut ipsi
sulae sun
es, quarutani, nostra , institutib Aquitana et ortissimi u atque absunt, pe inandos mique sunlunt, unt. QuaGallos
dianis t, cum au in eorum
2
nt.
um
is, is
nt
t m
3
UNITAT 1: PRESENT DE L’INDICATIU. 1ª DECLINACIÓ. L’INDOEUROPEU I EL LLATÍ. LA MONARQUIA LA FLEXIÓ
Les llengües indoeuropees es caracteritzen per presentar flexió verbal i nominal. La flexió és la capacitat que té un lexema o arrel de combinar-se amb diferents morfemes gramaticals. Pel que fa al nom, nosaltres coneixem els morfemes de nombre i gènere. En llatí, a més, existeix el morfema de cas, morfema que indica la funció sintàctica del nom dintre d'una frase. Els casos llatins són els següents:
NOMINATIU: Subjecte o atribut. VOCATIU: Exclamació. ACUSATIU: Sense preposició, CD. Amb preposició, CC. GENITIU: Complement del nom. DATIU: Complement indirecte. ABLATIU: Complement circumstancial. Pot anar amb prep.
ESQUEMA GRAMATICAL: 1ª DECLINACIÓ, TEMES EN A
SINGULAR PLURAL SINGULAR PLURAL
NOMINATIU A AE ROSA ROSAE
VOCATIU A AE ROSA ROSAE
ACUSATIU AM AS ROSAM ROSAS
GENITIU AE ARUM ROSAE ROSARUM
DATIU AE IS ROSAE ROSIS
ABLATIU A IS ROSA ROSIS
Els substantius de la 1ª Declinació són en la seva majoria de gènere femení, però:
1. Els abstractes d'origen grec són masculins: poema. 2. Els noms d'ofici són masculins: nauta.
1. Declina els següents substantius :
Nauta,-ae; Columba.-ae; Aqua,-ae; Femina,-ae; Insula,-ae
SINGULAR PLURAL
NOM.
VOC.
ACU.
GEN.
DAT.
ABL.
4
2. Subratlla les paraules que no estan en el mateix cas i nombre que els altres i raona la teva elecció: Gloria, columba, femina, rosae Aquarum, columbarum, feminam, rosarum Nautas, aquilis, feminis, rosis
Rosis, poetas, columbas, aquas, poetarum, nautam, aquam, columbam. 3. Col·loca les paraules en el mateix cas que l'anterior: Feminarum—Porta Aquis -- domina Poetis--Sabina Gloriam--magna Rosae -- silva Porta—magna
ESQUEMA GRAMATICAL: L'ORACIÓ AMB VERB COPULATIU
Una oració amb verb copulatiu consta almenys d'un NOMINATIU SUBJECTE i d'un NOMINATIU ATRIBUT. Recorda que, en llatí, el verb sol ocupar l'últim lloc de la frase. De manera que, traduirem en primer lloc, EL NOMINATIU SUBJECTE, després EL VERB i, finalment, EL NOMINATIU ATRIBUT. 1. Analitza i tradueix les frases següents. Consulta abans, en el següent esquema gramatical, la conjugació de SUM en el present d'indicatiu:
i. Bona sum. ii. Puella, bona es.
iii. Regina bona est. iv. Bonae sumus.
v. Puellae bonae sunt. vi. Silva densa et aspera est. vii. Verae amicitiae aeternae sunt.
viii. Divitiae discordiarum causa saepe sunt. ix. In silvis multae ferae sunt. x. Historia est vitae magistra.
xi. Europa magna est. xii. Hispania magna paeninsula Europae est.
xiii. Graecia quoque magna est Europae paeninsula. xiv. Britannia, Maiorica, Sardinia, Corsica, Creta Siciliaque magnae insulae sunt. xv. Maiorica et Minorica Hispaniae pulchrae insulae sunt.
xvi. Multae et pulchrae villae in insula Maiorica sunt. xvii. Minorica parva Hispaniae insula est, sed pulchra. xviii. In Italia Roma est.
xix. Roma antiqua parva est. xx. Sicilia Romanarum provinciarum prima est.
5
ESQUEMA GRAMATICAL: PRESENT DE L’INDICATIU
1ª CONJUGACIÓ 2ª CONJUGACIÓ VERB COPULATIU
AMO, AMARE HABEO, HABERE SUM, ESSE
AM-O AM-AS AM-AT AM-AMUS AM-ATIS AM-ANT
HAB-EO HAB-ES HAB-ET HAB-EMUS HAB-ETIS HAB-ENT
SUM ES EST SUMUS ESTIS SUNT
3ªCONJ. CONSON. 3ª CONJ. I BREU 4ª CONJUGACIÓ
LEGO, LEGERE CAPIO, CAPERE AUDIO, AUDIRE
LEG-O LEG-IS LEG-IT LEG-IMUS LEG-ITIS LEG-UNT
CAP-IO CAP-IS CAP-IT CAP-IMUS CAP-ITIS CAP-IUNT
AUD-IO AUD-IS AUD-IT AUD-IMUS AUD-ITIS AUD-IUNT
1. Conjuga els següents verbs: Clamo,-are; venio,-ire; ago, agere: facio, facere; moneo,-ere; augeo,-ere
ESQUEMA GRAMATICAL: L'ORACIÓ AMB VERB TRANSITIU
Una oració amb verb transitiu consta almenys d'un NOMINATIU SUBJECTE (que de vegades està elidit) i d'un ACUSATIU COMPLEMENT DIRECTE. Sigui el que sigui l'ordre de la frase, traduirem primer el NOMINATIU subjecte, a continuació el VERB i després l'ACUSATIU complement directe.
1.Analitza I tradueix: a.Stellas spectamus -b. Vitam amamus -c. Puella dominam amat -d. Nautae stellas spectant, nam stellae viam monstrant -e. Victoriam nuntiatis -f. Poetae Minervam deam laudant g. Procellae terras vastant h. Fortuna agricolas iuvat -i.
Aquila volat et praedam captat -j. Discipulae estis. 2. Amb quines paraules llatines es relacionen les següents sèries? Vida, vital, vitamina Espectacle, espectador, perspectiva
Anunciar, pronunciar, renunciar Nàutic, astronauta, argonauta
6
3. TEXTOS
I) Europa Europae terrae sunt multae: Hispania, Gallia, Italia, Graecia, Dacia, Germania, Pannonia et Sarmatia. Hispania, Italia et Graecia paeninsulae sunt. Hibernia, Britannia, Maiorica, Corsica, Sardinia, Sicilia et Creta magnae insulae sunt.
Tamesis, Garumna, Rhodanus, Albis, Rhenus, Padus, et Danuvius alti fluvii Europae sunt.
II) Les deesses Minerva i Diana Multae fabulae memorant antiquas deas. Minerva dea non solum magna dea sapientiae est, sed etiam pugnas amat atque hastam galeamque habet. Diana,
lunae silvarumque dea, sagittas portat atque sagittis feras vulnerat et necat. III) L’antiga Roma Roma antiqua parva est, sed Albam delet. Deinde multis pugnis Etruriam et Campaniam vincit. Postea Roma Italiam coloniis complet. Sicilia Romanarum
provinciarum prima est. In insula Sicilia multae coloniae Graecae erant.
DOCUMENT 1: ENTRE LA HISTÒRIA I LA LLEGENDA: LA FUNDACIÓ DE ROMA
En considerar els relats sobre els orígens de Roma i els seus primers temps, convé ser conscient que s'hi barregen allò històric i mític i que ens trobem amb una tradició històrica construïda pels propis romans amb una ferma intenció patriòtica. Livi comença el seu relat amb una ràpida al·lusió a l'arribada a Itàlia d'Eneas, príncep fugitiu de Troia, i resumeix l'establiment d'aquest en el Laci, les seves noces amb Lavínia, la filla del rei Llatí, el seu pacte ferm amb el monarca i les seves guerres victorioses contra altres pobles de la zona, i especialment contra els etruscs. Eneas va fundar la ciutat de
Lavini, i el seu fill Ascani, la d'Alba Longa; aquest Ascani podria ser el mateix Julus del qual descendeix la família Júlia. Fill d'Ascani-Julus va ser Eneas Silvi, de qui descendeix la dinastia anomenada Sílvia. Els Silvis es van mantenir en el poder albà fins que, en la dotzena generació, Numítor va ser deposat pel seu germà Amuli. L'usurpador va obligar la filla del destronat a consagrar-se com a vestal al culte de la deessa Vesta, circumstància que exigia la virginitat perpètua de les sacerdotesses, de manera que Amuli creia assegurar-se que la seva neboda, Rea Silvia, no donaria a llum cap hereu del tron. Però els déus van decidir allò contrari. Hi va intervenir el déu Mart, que va mantenir relacions amb la jove vestal, i aquesta va donar a llum dos bessons, Ròmul i Rem.
7
Per castigar el delicte, la jove mare va ser condemnada a presó i cadenes i els dos nounats a ser llançats al Tíber. Però per fortuna la cistella dels bessons va quedar encallada en una riba, al costat d'una figuera. Allà una lloba va descobrir i va alletar els dos nens; una imatge, la de la lloba maternal amb els dos bessons sota les seves mamelles, que persistirà com a símbol de Roma. Després els germans van ser recollits per un pastor anomenat Fàustul, que els va portar a casa, on els va criar la seva dona, Acca Laurència. El nom del pastor recorda al déu llatí Faunus, i el de la seva esposa a la Mare dels Lares, els déus familiars, protectors de la llar. La cabana de Fàustul estava a la muntanya del Palatí, i encara es podia veure, segons expliquen els autors, en l'època de Ciceró. Quan els nens van arribar a l'adolescència, es van fer reconèixer pel seu avi, Numítor, a qui van restablir en el tron amb l'ajuda d'una banda de joves. Van decidir llavors fundar una ciutat a la comarca que els havia acollit en la seva infantesa. Ròmul va proposar instal·lar-la al Palatí, però Rem preferia l'Aventí, a l'altre costat de la vall on es construiria més tard el circ Màxim. El desacord es va resoldre consultant els auguris i aquests es van mostrar favorables a Ròmul, que va veure 12 voltors en vol, per només sis Rem. Així que Ròmul va traçar al voltant del Palatí un solc
que demarcaria el territori de la futura Roma, el pomerium, un espai consagrat i dotat de prestigis religiosos. Dins d'aquest recinte sorgirien els temples i s'instal·larien els centres del poder cívic. Però Rem, en un gest de burla i desafiament, va saltar per sobre del solc. Ròmul, en resposta ràpida, va matar al seu germà, dient: «Mori de la mateixa manera tot aquell que franquegi les meves muralles!». Va ser així com Ròmul es va convertir en el fundador únic de la ciutat que, en el seu honor, portaria per sempre el nom de Roma, al preu d'un sagnant fratricidi original que serà recordat al llarg de segles.
EL PRIMER MONARCA: RÒMUL
Per poblar la ciutat recentment fundada, Ròmul va convidar els pastors de les valls del contorn, i també a tots els joves errants de la zona, els desterrats d'altres comarques, agents de qualsevol origen. Després, com aquells immigrants anaven mancats de dones, el rei en va aconseguir atreure, sota el pretext de celebrar uns magnífics jocs. Un cop allà congregats per a la festa, els romans es van llançar a raptar les dones arribades a la ciutat, que procedien, en gran part, de la tribu dels sabins, establerts al nord de Roma. El rapte de les sabines va consolidar el naixement de la ciutat, en aportar esposes i mares. Quan els sabins van acudir per guerrejar amb els romans, les joves raptades, enamorades ja dels seus raptors, es van afanyar a intervenir entre els seus familiars i els seus marits i van aconseguir evitar la batalla.
8
Així va sorgir la primitiva població de Roma, de sangs barrejades, com ja ho era la dels llatins; un mestissatge que també ve expressat en la llegenda del rei sabí Titus Taci, associat al govern de Roma al costat de l’indiscutible rei de la ciutat, Ròmul. Ròmul va assegurar la continuïtat de la ciutat, en instituir tant el Senat -format pels senadors o patres, els caps de les famílies-, com, a la vegada, l'assemblea popular, el populus, que serviria de contrapès a aquest òrgan polític del poder aristocràtic. Va vèncer en algunes guerres els seus veïns, assegurant així el seu domini, i va desaparèixer un dia de tempesta en el camp de Mart.
El clam popular el va elevar al rang de déu Quirí, amb qui va ser assimilat, encara que va córrer també el rumor que havia estat assassinat pels senadors, que van ocultar el seu cadàver esquarterant i repartint les seves despulles. Va ser, per tant, el fundador heroic i feliç de la ciutat, guerrer, legislador i sacerdot alhora. El mite el va envoltar d'una aura màgica, com a rei carismàtic, ungit pels déus en el seu origen i el seu destí, no només com a rei, rex, sinó també com el màxim i únic cap militar, és a dir, com a imperator.
UNITAT 2: 2ª Declinació. Pretèrit imperfet de l’indicatiu. Magistratures republicanes.
9
SEGONA DECLINACIÓ: TEMES EN O/E
La 2ª declinació llatina presenta tres tipus de noms:
1. Substantius masculins en US. Els noms d’arbres, però, són femenins i les paraules vulgus i virus són neutres.
2. Substantius masculins en –ER/-R. 3. Substantius neutres en –UM.
ESQUEMA GRAMATICAL: 2ª DECLINACIÓ, SUBSTANTIUS EN –US
- SINGULAR PLURAL SINGULAR PLURAL
Nominatiu -US -I Nominatiu DOMIN-US DOMIN -I
Vocatiu -E* -I Vocatiu DOMIN-E DOMIN -I
Acusatiu -UM -OS Acusatiu DOMIN-UM DOMIN -OS
Genitiu -I -ORUM Genitiu DOMIN-I DOMIN -ORUM
Datiu -O -IS Datiu DOMIN-O DOMIN -IS
Ablatiu -O -IS Ablatiu DOMIN-O DOMIN -IS
*Els noms acabats en –IUS fan el vocatiu en –I: Antonius >>>Antoni 1. Declina: Lupus,-i; Agnus,-i; Amicus,-i; Oculus,-i; Populus,-i.
2. Subratlla les paraules que no estiguin en el mateix cas:
a. Luporum-Domini-Agnorum-Amici-Populum
b. Lupos-Dominis-Agnos- Amicum-Populos
c. Lupo-Domine-Agnis-Amico-Populo
d. Lupus-Dominos-Agni- amicus-Populus
e. Lupum-Dominorum-Agnos-Amicum-Populum
3. Posa les paraules que hi ha entre parèntesi en el mateix cas i nombre que les inicials:
Amicos (verus):
Virorum (improbus):
Lupis (iniustus):
Agni (infirmus):
Dominum (iustus):
Servis (magnus):
Deorum (verus):
Amici (Romanus):
Cervos (multus):
Tauro (magnus):
4. Canvia les següents paraules al nombre oposat:
Amicum:
Lupis:
Agnorum:
Dominos:
Servorum:
Deo:
Taurus:
Cervi (gen.sing):
Amice:
Viris:
UNITAT 2: 2ª Declinació. Pretèrit imperfet de l’indicatiu. Magistratures republicanes.
10
ESQUEMA GRAMATICAL: PRETÈRIT IMPERFET DE L’INDICATIU
1. Tradueix i analitza. Si el verb està en present, canvia’l al pretèrit imperfet.
1. Veros amicos in adversa fortuna videmus.
2. Agricola oculos nigros habet.
3. Ventus horti muros vastabat.
4. Agricola tauros in campis domabat.
5. Virorum improborum vita misera est.
6. Domini cum servis in agris non laborant.
7. Multi oculi te, Catilina, custodiant in Roma.
8. Si fortunam habes, habes multos amicos, sed falsos.
9. Romulus Romanos cum Sabinis pugnare iubebat.
10. Numa Pompilius cultum deorum docebat.
11. Ancus Marcius et Tullus Hostilius Romam augebant.
2. Conjuga ara en present i en pretèrit imperfet:
Clamo.-are. Rego,-ere. Moneo,-ere. Facio,-cere; Venio,-ire.
3. Transforma en pretèrit imperfet : Videmus:
Habet:
Vastatis:
Domas:
Laborant:
Habes:
Augeo:
Docemus:
Facit:
Venis:
Clamo:
Regunt:
Regis:
Iubetis:
Iubeo:
Iubemus:
Mones:
Monent:
Venit:
Clamas:
AMO, AMARE HABEO,HABERE LEGO,LEGERE CAPIO,CAPERE AUDIO,AUDIRE
1ª Conjugació 2ª Conjugació 3ª Conjugació 3ª Conjugació 4ª Conjugació
AMA-BA-M HABE-BA-M LEG-EBA-M CAPI-EBA-M AUDI-EBA-M
AMABAS HABEBAS LEGEBAS CAPIEBAS AUDIEBAS
AMABAT HABEBAT LEGEBAT CAPIEBAT AUDIEBAT
AMABAMUS HABEBAMUS LEGEBAMUS CAPIEBAMUS AUDIEBAMUS
AMABATIS HABEBATIS LEGEBATIS CAPIEBATIS AUDIEBATIS
AMABANT HABEBANT LEGEBANT CAPIEBANT AUDIEBANT
Com hauràs comprovat: 1. Els verbs de les conjugacions 1ª i 2ª afegeixen el morfema BA al tema 2. Els verbs de les conjugacions 3ª y 4ª afegeixen el morfema EBA al tema 3. Després dels morfemes BA o EBA col·locarem les desinències personals,
–M,-S,-T,-MUS,-TIS,-NT
UNITAT 2: 2ª Declinació. Pretèrit imperfet de l’indicatiu. Magistratures republicanes.
11
ESQUEMA GRAMATICAL: LES PREPOSICIONS
En llatí, les preposicions sols poden acompanyar paraules en ACUSATIU o ABLATIU. La funció sintàctica dels sintagmes preposicionals és sempre complement circumstancial (CC).
A, AB +abl.: De, des de, per, a causa de... AD+ Acus.: A, cap a, fins. ADVERSUS (o ADVERSUM)+ Acus.: Contra, al davant , al front de. ANTE+Acus.: Abans, davant de. APUD+Acus.: a prop de, cap a, a casa de (ca) CIRCUM (També CIRCA)+ Acus.: Al voltant de, a prop de. CONTRA+Acus.: Contra. CUM+Abl.: Amb. DE+ Abl.: De, des de. E, EX+ Abl.: De, des de. EXTRA+Acus.: Fora de. IN+ Abl.: En, a. IN+Acus.: A, cap a, en. INFRA+Acus.: A sota de. INTER+Acus: Entre. INTRA+Acus.: A dins de. OB+Acus.: A causa de, per. PER+Acus.: Per, a travès de. PRAE+ Abl.: A davant de, en comparació de. PRO+Abl.: Per, davant de. PRAETER+ Acus.: Excepte, al llarg de PROPTER+Acus.: A causa de POST+ Acus.: Al darrere de, després de. SUB+Acus.: Sota, A sota de. SUB+Abl.: Sota, Per sota de. SUPER+Abl.: Sobre, per damunt de. SUPER+Acus.: Sobre, a damunt de. TRANS+Acus: A l’altre costat, més enllà de.
UNITAT 2: 2ª Declinació. Pretèrit imperfet de l’indicatiu. Magistratures republicanes.
12
TEXTOS
1. Romulus et Remus
Romulus et Remus gemini erant, filii Rheae Silviae. Rhea Silvia erat filia Numitoris1,
Tyranni Albanorum. Amulius, vir2 ambitiosus, expellit tyranum et sumit regnum. Amulius,
quia geminos timet, in Tiberim geminos iactat. Sed undae ad ripam geminos portant. Lupa
geminos videt, in speluncam portat atque ibi nutrit. Post multos annos Romulus et Remus
Romam condunt. Sed rixa inter geminos surgit et Romulus Remum necat. Causa rixae haec3
est: cum4 Romulus muros Romae construit, Remus ridet quia muri non alti sunt et muros
transilit.
2. Romulus, primus rex Romanus
Romanum imperium5 a Romulo habet exordium. Romulus per multos annos inter Romanos
regnabat. Populus autem feminas non habebat. Itaque Romulus legatos circa vicinos populos
mittit, nam cum Sabinis amicitiam facere cupiebat.
Nusquam Romae legatos audiebant. Tum Romulus ad spectaculum ludorum Sabinos invitat
atque feminas rapit. Propter iniuriam Sabini cum Romanis bellum committunt. Tum Sabinae
feminae in proelium irruunt et inter tela6 a Romanis amicitiam rogant. Tum Romulus et Titus
Tatius regnum consociant.
1Numitoris és gen.sing..
2 Vir és nom.sing. Cf pàg següent
3 Haec és nom. Sing. “aquesta”.
4 Cum és aquí conjunció: “quan”
5 Romanum imperium és nominatiu neutre en funció de subjecte.
6 Tela és acusatiu plural neutre: “llances”.
UNITAT 2: 2ª Declinació. Pretèrit imperfet de l’indicatiu. Magistratures republicanes.
13
ESQUEMA GRAMATICAL: SUBSTANTIUS EN ER/-R: AGER, AGRI
SINGULAR PLURAL Ager, agri SINGULAR PLURAL
Nominatiu -ER/R -I Nominatiu AGER AGR -I
Vocatiu -ER/R -I Vocatiu AGER AGR -I
Acusatiu -UM -OS Acusatiu AGR-UM AGR-OS
Genitiu -I -ORUM Genitiu AGR-I AGR -ORUM
Datiu -O -IS Datiu AGR-O AGR -IS
Ablatiu -O -IS Ablatiu AGR-O AGR -IS
Hauràs pogut observar que es molt important obtenir l’arrel del substantiu a partir del GENITIU,i no pas a partir del nominatiu
1. Declina:
Magister,-tri; vir,-i; minister,-tri.
2. Text: Dèdal i Ícar
Daedalus, vir magni ingenii, in insula Creta
exsulabat. Ibi Cretae tyrannus Daedalo
hospitium praebebat atque Daedalus magnum
Labyrinthum tyranno aedificat. Sed postea
tyrannus Daedalum cum filio in Labyrintho
includit. Tunc Daedalus alas pinnis et cera facit
et umeris aptat. Tunc Daedalus filium
admonet: « Si ad solem1 appropinquas, certe
cera liquescit et in undas cadis ». Deinde cum
filio evolat. Puer alas in caelo agitabat, sed ad
solem1 multum appropinquat, alarum cera
liquescit et miser puer in undas cadit. Interea
Daedalus in Italiam venit et in pulchro templo
alas deis dedicat.
1 Solem és acusatiu singular, “sol”
UNITAT 2: 2ª Declinació. Pretèrit imperfet de l’indicatiu. Magistratures republicanes.
14
Hans W. Schmidt (1859-1950): Ciceró acusa Catilina davant el Senat de Roma.
DIA D’ELECCIONS Com que es troba fora de les muralles i és tan
extens, el Camp de Mart ha estat des dels
primers temps un lloc per celebrar les
concentracions massives (i sovint
ingovernables) que no es poden celebrar en el
limitat espai del Fòrum. Des de la fundació de
la República, els romans sempre han votat
allà [...]
En el moment de creuar la porta vaig escoltar
les trompetes que cridaven als ciutadans. A
l'altre costat de la Via Flamínia, entre la
urbanitzada zona sud del Camp de Mart i els
espais oberts del nord, es troba la Vila pública. El recinte emmurallat és molt antic, com els
edificis que hi ha dins. A més de contenir els despatxos dels funcionaris del padró, que porten
els registres dels votants, a la Vila pública s'allotgen els ambaixadors estrangers i els generals
romans que han d'esperar fora de la ciutat abans de fer la seva entrada triomfal. És també el
lloc on es retiren els candidats mentre esperen el resultat de les eleccions […]
Adjunt a la Vila pública, hi ha un altre recinte emmurallat anomenat, sense cap ostentació, la
cleda de les Ovelles. Els dies d'eleccions es tendeixen cordes per dividir l'espai en passadissos.
Per dipositar les paperetes de vot, els votants són conduïts per la cleda a través dels
passadissos. No cal trencar-se el cap per establir comparacions metafòriques.
Amb els primers raigs del sol, els ciutadans entren en massa en els camps que envolten la Vila
pública. Els votants romans es divideixen en diverses classes segons la seva riquesa, i dins
d'aquestes classes en centúries [...] Les classes més riques, les primeres en votar, ja s'havien
congregat a la porta de la cleda. A l'entrada, cada votant rebia una tauleta i un estil per escriure
el nom del seu candidat. Els estils i tauletes es recollien al final de cada passadís acordonat, i
aquestes es dipositaven en una urna per al posterior recompte, que es realitzava un cop que
havia votat tota la centúria.
En total deu haver-hi una mica menys de dues-centes centúries, de les quals més de cent les
componen les dues classes més riques. Les classes inferiors integren a molts més votants, però
s'agrupen en menys centúries. I les classes més pobres, la majoria del poble romà, sumen
només cinc centúries. De vegades passa que quan els arriba el torn, la votació està ja decidida
i no poden exercir el seu dret al vot. No és estrany, per tant, que acudeixin a les eleccions més
per veure l'espectacle que per votar, això si van.
Extret i traduït de: SAYLOR, Steven: El enigma de Catilina. Madrid, Círculo de lectores, 2007.
ISBN: 9788467226263
LLIÇÓ 3: EL NEUTRE. ADJECTIUS 2-1-2. PRETÈRITS IMPERFET I PERFET DE SUM. LLENGÜES ROMÀNIQUES
15
Els neutres presenten una sèrie de característiques comunes per a totes les declinacions, a saber:
1. Nominatiu, vocatiu i acusatiu són sempre iguals, tant en substantius com en adjectius i pronoms.
2. En el plural, nominatiu, vocatiu i acusatiu acaben sempre en -–A ESQUEMA GRAMATICAL: 2ª DECLINACIÓ, NEUTRES EN –UM
- SINGULAR PLURAL SINGULAR PLURAL
Nominatiu -UM -A Nominatiu BELL-UM BELL-A
Vocatiu -UM -A Vocatiu BELL-UM BELL-A
Acusatiu -UM -A Acusatiu BELL-UM BELL-A
Genitiu -I -ORUM Genitiu BELL-I BELL-ORUM
Datiu -O -IS Datiu BELL-O BELL-IS
Ablatiu -O -IS Ablatiu BELL-O BELL-IS
1. Declina : Initium,-i; Regnum,-i; Verbum,-i; Imperium,-i. 2. Conjuga els següents verbs en present i en pretèrit imperfet d'indicatiu: Exsulo, -are; Invenio,-ire; Cresco, -ere 3. Tradueix les frases següents, atenent especialment els neutres
1. Bellum viris feminisque nunquam bonum fuit. 2. Castra Romanorum ab Etruscis perveniunt. 3. Initium Romae parvum fuit. 4. Aurum et argentum pretiosa sunt. 5. Imperium Romanum magnam Europae partem1 dominabat. 6. Bellum Punicum Primum in principio Romanis adversum fuit. 7. Principium Romae monarchia fuit. 8. Romani volebant bellum terra gerere. 9. Numa Pompilius post Romulum imperium suscipit. 10. Regnum post Numam habebat Tullus Hostilius.
4. Tradueix el text següent: Els reis sabins Romani Numae Pompilio regnum dant. Numa Pompilius bellum non facit, magna tamen beneficia
Romae dat, nam leges2 Romanis constituit et multa templa aedificat. Morbo decedit quadragessimo
et tertio imperii anno.
Tullus Hostilius Numae Pompilio succedit. Tullus Hostilius bellum renovat, Albanos vincit,
Romam ampliat. Triginta et duos annos regnat.
Post Tullum Hostilium Ancus Marcius imperium capit. Contra Latinos pugnat, Aventinum
montem3 Romae adiungit et Ianiculum. Vicessimo et quarto anno imperii morbo decedit.
1 Partem és acusatiu singular: “part”.
2 Leges és acusatiu plural: “lleis”.
3 Montem és acusatiu singular “turó”.
16
ESQUEMA GRAMATICAL: BONUS,-A,-UM i NIGER,-GRA,-GRUM
SINGULAR MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE
Nominatiu -US -A -UM -ER -A -UM
Vocatiu -E -A -UM -ER -A -UM
Acusatiu -UM -AM -UM -UM -AM -UM
Genitiu -I -AE -I -I -AE -I
Datiu -O -AE -O -O -AE -O
Ablatiu -O -A -O -O -A -O
PLURAL MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE Nominatiu -I -AE -A -I -AE -A
Vocatiu -I -AE -A -I -AE -A
Acusatiu -OS -AS -A -OS -AS -A
Genitiu -ORUM -ARUM -ORUM -ORUM -ARUM -ORUM
Datiu -IS -IS -IS -IS -IS -IS
Ablatiu -IS -IS -IS -IS -IS -IS
SINGULAR MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE
Nominatiu BON-US BON -A BON -UM NIGER NIGRA NIGRUM
Vocatiu BON -E BON -A BON -UM NIGER NIGRA NIGRUM
Acusatiu BON -UM BON -AM BON -UM NIGRUM NIGRAM NIGRUM
Genitiu BON -I BON -AE BON -I NIGRI NIGRAE NIGRI
Datiu BON -O BON -AE BON -O NIGRO NIGRAE NIGRO
Ablatiu BON -O BON -A BON -O NIGRO NIGRA NIGRO
PLURAL MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE
Nominatiu BON -I BON -AE BON –A NIGRI NIGRAE NIGRA
Vocatiu BON -I BON -AE BON –A NIGRI NIGRAE NIGRA
Acusatiu BON -OS BON -AS BON –A NIGROS NIGRAS NIGRA
Genitiu BON -ORUM BON -ARUM BON –ORUM NIGRORUM NIGRARUM NIGRORUM
Datiu BON -IS BON -IS BON –IS NIGRIS NIGRIS NIGRIS
Ablatiu BON -IS BON -IS BON -IS NIGRIS NIGRIS NIGRIS
1. Declina: iustus,-a,-um; meus,-a,-um; ater, atra, atrum; vester, -tra,-trum 2. Concorda els adjectius enunciats amb els següents substantius
Bellis (Nefastus,-a,-um); Imperio (Magnus,-a,um); Stellae (albus,-a,-um) ESQUEMA GRAMATICAL: PRETÈRIT IMPERFET I PRETÈRIT PERFET D’INDICATIU DE SUM, ESSE, FUI
SUM, ESSE, FUI IMPERFET PERFET
ERAM FUI
ERAS FUISTI
ERAT FUIT
ERAMUS FUIMUS
ERATIS FUISTIS
ERANT FUERUNT/FUERE
17
Text 1: La Primera Guerra Púnica Bellum Punicum Primum adversum in Romanos fuit, nam
classem1 peritam Romani non habebant. Multae magnaeque
victoriae Poenorum fuerunt. Paulo postea Romani corvos
inveniunt. Corvi Romanis ad naves2 Poenorum transire
3
permittebant atque bellum facere sicut per terram. Corvorum
causa tandem Romani Poenos vincunt et Hamilcar, Poenorum
dux4, in Africam redire
5 debet. Postea Romani insulam Siciliam
capiunt ac Roma per Italiam totam crescere incipit.
Text 2: Patricis i plebeus
Fortuna erat secunda Romanis et Roma florebat inter finitima oppida. Multi rustici apud Romanos
ueniebant et incolis Romae mercimonia portabant. Mox rustici ibi manebant. Itaque inter incolas
Romae, praeter seruos, Romani et aduenae erant. Romani aduenas plebeios uocabant, se ipsos6
patricios. Patricii multas iniurias plebeiis inferebant neque plebeiis licebat contra iniurias se6
defendere. Tandem plebeii Romam deserunt et ad locum proximum Romae, Montem Sacrum,
migrant. Patricii desperant, quia desunt operarii agris suis et officinis Romae. Legatos mittunt atque
iustitiam praebent. Plebeii respondent: “Volumus etiam tribunos, ut7 nos defendant”. Patricii
iustitiam in XII tabulis scribunt, tribunos creant et plebeii intra muros reueniunt.
Text 3: Orfeu i Eurídice
Orpheus poeta feras etiam cantu8
suo domabat atque magna saxa
lyrae suavitate9 movebat.
Eurydicam, pulchram feminam, in
matrimonio habebat multumque
amabat. Orpheus beatus erat, sed
vipera Eurydicam in prato mordet
suoque veneno propere necat.
Eurydica in Inferos, mortuorum
magna regna, descendit. Orpheus in
Inferos venit atque inter mortuorum
umbras quaerebat Eurydicam suam.
Postremo etiam Proserpinam,
Inferorum deam reginamque, suis
verbis canoris movet. Proserpina
dea Eurydicam Orpheo reddit. Iam
Orpheus Eurydicam ex Inferis in
terras ducebat laetusque erat. Orpheus ad Inferos respicere non debebat, sed impotens10
ad Inferos
respicit. Tunc Eurydica in Inferos rursus descendit atque in Inferis perpetuo manet.
1 Classem: ac.sing. “flota”
2 Naves: ac.pl.
3 Transire: infinitiu de transeo: passar.
4 Dux: nom. sing.: general
5 Redire: infinitiu de Redeo: tornar.
6 Se ipsos: ac.pl. “a sí mateixos”.
7 Ut: conjunció final amb el verb en subjuntiu defendant: “perquè ens defensin”
8 Cantu: abl. sing: “cant”.
9 Suavitate: abl sing: “amb la delicadesa”
10 Impotens: nom sing: “incapaç”, “ però no va poder i…”
18
EL LLATÍ I LES LLENGÜES ROMÀNIQUES
Les llengües romàniques o neollatines són llengües que procedeixen del llatí vulgar (entés en el sentit etimològic de "popular", 'parlat pel poble', com oposat al llatí clàssic i literari). Formen part un subgrup dins de les llengües itàliques, branca de les llengües indoeuropees. Es continuen parlant en un territori que rep el nom de Romània, i que actualment cobreix majoritàriament el sud europeu de l'antic imperi romà; els termes "romà/-na" i "Romània" procedeixen efectivament de l'adjectiu llatí romanus: es considerava que els seus parlants empraven una llengua presa de la dels romans. L'evolució del llatí vulgar cap a les llengües romàniques es data grosso modo de la manera següent:
1. Entre 200 aC i 400 aproximadament: diferents formes de llatí vulgar. 2. Entre 500 i 600: aquestes formes comencen a distingir-se entre si. 3. A partir de 800: es reconeix l'existència de les llengües romàniques.
LES RAONS DE LA DIVERSITAT DE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES
L'evolució fonètica natural de les llengües, a la qual el llatí naturalment no va escapar, explica en gran part les importants diferències entre algunes llengües romàniques. A aquest procés també s'afegeix la diversitat lèxica del que es denomina llatí vulgar: la grandària de l’Imperi Romà i l'absència d'una norma literària i gramatical van resultar en una llengua vernacla no fixada. De manera que cada zona de l'Imperi va utilitzar un sabor particular del llatí vulgar (s’hauria de dir " dels llatins vulgars"), com s'ha vist més amunt. Uns preferien un terme per dir "casa" (llatí casa en castellà, català, italià, portuguès, romanès) i d’altres un terme diferent (mansio per al mateix sentit en francès maison).
19
PARAULES PATRIMONIALS I CULTISMES En aquest sentit podem establir si les paraules del nostre lèxic són heretades directament del llatí, havent experimentat una evolució fonètica natural o si han estat incorporades després de la formació i diferenciació de les diferents llengües romàniques. En el primer cas, parlaríem de paraules patrimonials (ull, llengua, lletra) en el segon cas, de cultismes (oculista, lingüística, literatura). Els cultismes van ser incorporats directament del llatí (n’hi ha molts grecs també), quan la llengua estava diferenciada i fixada i, per tant, no van patir canvis fonètics
SUBSTRAT I SUPERESTRAT A aquestes dues raons s'afegeix la presència de substrats: llengües parlades inicialment en una zona i recobertes d'una altra, no deixant més que traces disperses, tant en el vocabulari com en la gramàtica o en la pronunciació en la llengua d'arribada. Així, el substrat gal en francès ha deixat unes cent vuitanta paraules com braies, char o bec i estaria en l'origen del pas del llatí /u/ (de loup) a /y/ (de lune). Igualment alguns estudiosos consideren que uns idiomes que van servir de substrat per a algunes de les llengües iberoromàniques van ser el basc i el bascoibèric. El basc possiblement va aportar al canvi /f/ a /h/ a l'inici de les paraules en castellà i gascó(el llatí farina es va convertir en "harina" en castellà i "haria" en gascó) i paraules com "izquierda" en castellà (basc ezker), i el bascoibèric, paraules com "esquerra" en català. Uns altres substrats del llatí en territori català són el celta i el sorotapte, tots dos de tipus indoeuropeu, contràriament al bascoibèric. Finalment, el superestrat també ha jugat un paper important en la diferenciació de les llengües romàniques: són les llengües de pobles que, tot i que s’han instal·lat en un territori, no han aconseguit imposar-hi la seva llengua, però han deixat traces importants. El francès i l'occità actual compten amb diverses centenes de paraules heretades de llengües germàniques. També el català i el castellà tenen paraules germàniques, procedents del gòtic visigots en el cas del català i el castellà, i també del fràncic, en el cas del català. Paraules com guerra o les ja vistes en francès adobar, fletxa, hacha, frambuesa, guardar, fins i tot noms com Federico o Hernando es troben en castellà. I bramar, amanir, randa, llesca, del visigòtic, i guardó, guaita, garba, estona o gaire, del fràncic, es troben en català. En castellà, el superstrat que més es nota és l'àrab: en provenen més de 4000 paraules, entre les quals hi ha topònims i compostos. La característica més remarcable és el manteniment quasi sistemàtic de l'article àrab en la paraula, en quant que les altres llengües romàniques que han pres la mateixa paraula l'han perdut més sovint.
Així algodón, oposat al català cotó i al francès i occità coton, de l'àrab al quṭun; algarroba, garrofa, en francès caroube i en occità carróbia, de a l'harubah; o també aduana, duana, en francés douane i en occità doana, de ad-diwan (que també dóna divan). Les llengües romàniques es classifiquen en nou grups, i cada un pot al seu torn comprendre diversos dialectes. Cal notar que l'elecció d'un d'aquests dialectes com a llengua oficial sol obeir a raons polítiques. Sigui com sigui, les llengües romàniques formen un continu de nombroses llengües, les diferències mútues del qual són de vegades mínimes, però la llista següent es limitarà a mostrar les llengües més conegudes (entre parèntesi, el nom en la pròpia llengua i any de la seva primera atestació coneguda)
1. LLENGÜES IBERO-ROMÀNIQUES
Castellà (castellano, principis del s. IX: Cartularis de Valpuesta): una de les llengües oficials de Espanya, coneguda també com espanyol. Oficial en la major part dels països de Llatinoamèrica. Té poca varietat dialectal en els registres cultes i es mostra com una llengua molt conservadora.
20
Portuguès (português, s. XII): llengua oficial de Portugal, posseeix menys dialectes diferenciats i és més conservador que el castellà.
Gallec (galego, s. XII): llengua cooficial de Galícia. Provinent del galaicoportuguès medieval (el portuguès i el gallec eren una mateixa llengua durant l'edat mitjana sorgida en el s. IX).
Asturià (asturianu, s. X): llengua parlada en el Principat d'Astúries.
Lleonès (llïonès, s.X Nodicia de kesos): llengua parlada en les províncies de Lleó, Zamora i Salamanca. Una variant, el mirandès, és oficial a Miranda del Duero (Portugal), i una altra, el castúo, parlat en el nord-oest d'Extremadura.
2. LLENGÜES OCCITANOROMÀNIQUES
Català (català, finals del s. XII), llengua oficial a Catalunya junt amb el castellà i l'occità, al País Valencià (on adopta el nom de valencià) i a les Illes Balears, així com en una petita regió de Múrcia, coneguda com el Carxe (on el català no és oficial), Andorra (on és l'única llengua oficial), Catalunya del Nord i l'Alguer. Té diversos dialectes.
Occità (occitan o lenga d'òc, finals del s. X), terme que comprèn un conjunt de dialectes anomenats llengua d'oc —principalment el nord-occità (llemosí, alvernès, i vivaro-alpí), el mig-occità (llenguadocià, provençal) i el gascó. El català i l' occità constituïen una única llengua a l'edat mitjana, que només es va separar en dues llengües clarament diferenciades entre finals del segle XIII i principis del XIV.
3. LLENGÜES GAL·LOROMÀNIQUES
Francès (français, s. IX, Jurament d'Estrasburg): llengua amb gran varietat dialectal pertanyent al grup de les llengües d'oïl i llengua oficial de França i cooficial en Bèlgica, Suïssa i altres països. És una evolució de diversos dialectes parlats al voltant de París.
Való (walon, cap als ss. XII i XIII): parlat principalment en Bèlgica, on és considerada llengua regional.
Picard (cht'i, cap als segles XII i XIII): parlat en els departaments de Nord-Pas-de-Calais i Picardia (França), així com en l'oest de Valònia (Bèlgica). A Valònia es considera llengua regional.
4. LLENGUA FRANCOPROVENÇAL O ARPITANA
Francoprovençal o arpitan, s. XIII, Méditations de Marguerite d'Oingt), conjunt de llengües repartides entre Itàlia (Vall d'Aosta, Piemont), Suïssa (cantons de Friburg, Valais, Vaud i Ginebra), França (Lió, Savoia). Està en via de extinció.
5.GRUP SARD
(sardu o limba sarda, s. XI), parlat a Sardenya. És una de les llengües romàniques més conservadores, la qual cosa es pot explicar atès el seu aïllament geogràfic. Ha conegut nombrosos superestrats, dels quals el català i el castellà són els més rellevants. S'hi distingeixen diversos dialectes:
1. Campidanès 2. Logudorès, que constitueix la llengua considerada clàssica. 3. Nuorès (nuorais).
21
6. GRUP ITALIÀ
(Italiano ; s. IX) : amb una gran quantitat de dialectes (més de dos-cents). El toscà florentí, promogut per Dante en el segle XIII constitueix la base de la llengua oficial d'Itàlia.
7. LLENGÜES RETO-ROMÀNIQUES
Dialectes romanxos (rumantsch): sursilvà, sutsilvà, surmirà, puter i vallader formen els cinc dialectes escrits, es parlen a Suïssa (en el cantó dels Grisons).
Interromanx (rumantsch grischun): espècie de lingua franca romanxa emprada a Suïssa per a unificar la vintena de dialectes romanxs, i que es recolza sobretot en el sursilvà, el vallader i el surmirà. L'interromanx és una llengua oficial en el cantó suís dels Grisons.
Dialectes ladins (ladín): emprats als Dolomites, a la Ladínia (Itàlia), es consideren una llengua regional.
Friülés (furlan): parlat a la província italiana de Údine, té l'estatus de llengua regional.
8. GRUP DÀLMATA
Llengua morta al segle XIX, que es parlava en algunes ciutats costaneres de Dalmàcia (costa de l'actual Croàcia). Tenia dos dialectes coneguts:
1. Vegliota (veklisu), en el nord, que es va extingir en 1898. 2. Ragusano, en el sud, desaparegut en el segle XV.
9. GRUP ROMANÈS
Română: atestacions parcials al s. XII, completa en el s. XV: llengua de l'antiga província romana de Dàcia. El superstrat eslau té relativament poca rellevància i el romanès s'assevera com una llengua prou conservadora. Es considera que posseeix els següents dialectes:
1. Dacoromanès, generalment denominat romanès. És la llengua oficial de Romania i Moldàvia i llengua cooficial a Voivodina (Sèrbia). Es divideix en:
a. Moldau, al nord. b. Valac, al sud.
2. Transilvà, a l'oest. 3. Istrioromanès, parlat a Ístria (en via d'extinció). 4. Meglenoromanès (o meglenita), parlat a Macedònia 5. Macedoromanès (o arromanès), parlat principalment a Albània, Sèrbia, Macedònia
i Tessàlia (Grècia).
De entre els que parlen
llengües romàniques…
LLIÇÓ 4: 3ª DECLINACIÓ EN CONSONANT. PRETÈRIT PERFET. L’EXPANSIÓ DE ROMA PER LA MEDITERRÀNIA
22
CONCEPTE DE PARISIL·LÀBIC I IMPARISIL·LÀBIC
Son parisil·làbics tots els noms que presenten el mateix nombre de síl·labes en el nominatiu i en el genitiu: turris, turris. Son imparisil·làbics els noms amb més síl·labes en el genitiu que en el nominatiu: princeps, principis
Són imparisil·làbics o parisil·làbics? Són temes en consonant o en vocal?
Virgo, virginis. Caput, capitis (N). Miles, militis. Orbis, orbis. Mare, maris (N).
Felix, felicis. Hostis, hostis. Audax, audacis. Arx, arcis. Animal, animalis (N).
Iudex, iudicis. Dux, ducis. Plebs, plebis. Senex, senis. Prudens, prudentis.
En principi, tots els substantius i adjectius imparisil·làbics són temes en consonant excepte:
1. Substantius i adjectius amb dues consonants seguides o més abans de la terminació –IS de genitiu: urbs, uRBis. Amans, amaNTis.
2. Adjectius amb nominatiu acabat en –X: Felix, audax... 3. Substantius neutres acabats en –AL o –AR: Animal,-lis. Calcar,-aris.
ESQUEMA GRAMATICAL: 3ª DECLINACIÓ, TEMES EN CONSONANT
SINGULAR PLURAL SINGULAR PLURAL
Nominatiu -S/Ø -ES PRINCEPS PRINCIP-ES
Vocatiu -S/ Ø -ES PRINCEPS PRINCIP-ES
Acusatiu -EM -ES PRINCIP-EM PRINCIP-ES
Genitiu -IS -UM PRINCIP-IS PRINCIP-UM
Datiu -I -IBUS PRINCIP-I PRINCIP-IBUS
Ablatiu -E -IBUS PRINCIP-E PRINCIP-IBUS
Observaràs que obtenim l’arrel a partir del genitiu que ens donen a l’enunciat de
la paraula i que, partint de la mateixa, afegim les desinències pròpies de la 3ª
declinació. El nominatiu també el tenim a l’enunciat. Normalment es forma
afegint –S a l’arrel, excepte si la consonant final és R, L, N. Heu de tenir en
compte que, en afegir S a l’arrel,
1. C,G +S=X (Rex, regis. Dux, ducis)
2. D, T+S=S (Miles, militis. Pes, pedis)
3. N+S= Ø (Leo, leonis. Homo, hominis)
23 23
Declina: Miles,-itis. Dux,-cis. Imperator,-is. Leo, leonis. Divinatio,-ionis. Virgo,-ginis.
Solitudo,-dinis.
SINGULAR PLURAL
Nominatiu
Vocatiu
Acusatiu
Genitiu
Datiu
Ablatiu
Tradueix i analitza:
1. Caesar Gallias militibus et armis oppugnat.
2. Viris et mulieribus libertas maximum est bonum.
3. Dux centurionibus auream coronam dat.
4. Milites Caesarem imperatorem laudabant.
5. In proeliis milites gladiis pugnabant.
6. Senatus auctoritatem legibus populi Romani praebebat.
7. Labore fortunam auget agricola.
8. Tribuni plebis leges populi confirmabant.
9. In principio non consules, sed reges fuerunt.
10. Filia gladiatoris magna tristitia patrem in circo videbat.
11. Imperator cum copiis castra capiebat.
12. Divitiae saepe consulibus, regibus et magnis viris ruinam praebent.
13. Avaritia libertatem et bonitatem necat.
14. Consules libertatem et pacem defendebant.
15. Humanae societatis vincula sunt amor et amicitia.
16. Virtutem imperatoris laudamus.
17. Victoria fuit populi salus.
18. Principibus populi Caesar vera respondit.
19. Gladiatores scutis et gladiis in circo pugnabant.
20. Magnarum arborum umbra viatoribus solatium praebet.
24 24
ESQUEMA GRAMATICAL: PRETÈRIT PERFET D’INDICATIU
A partir d’aquesta lliçó, els verbs s’enunciaran en la seva forma completa, és a
dir, indicant:
1. La 1ª persona del singular del present d’indicatiu: -O
2. L’ infinitiu present: -RE
3. El tema de Perfet: -I
4. El supí (que dóna lloc als participis de perfet): -UM
1. 1ªConjugació: Amo, amare, amavi, amatum
2. 2ªConjugació. Habeo, habere, habui, habitum
3. 3ªConjugació consonàntica: Rego, regere, rexi, rectum
4. 3ªConjugació vocàlica: Capio, capere, cepi, captum
5. 4ªConjugació: Audio, audire, audivi, auditum
Recorda ara el pretèrit Perfet de SUM, ESSE (Sum no té supí). Les seves desinències coincideixen amb les del Perfet de qualsevol verb, de manera que, per conjugar qualsevol pretèrit Perfet d'indicatiu, només cal combinar el tema de perfet amb les desinències personals de pretèrit perfet d'indicatiu:
TEMA DE PERFET DESINÈNCIES DE PERFET
AMAV-
HABU-
REX-
CEP-
AUDIV-
FU-
-I
-ISTI
-IT
-IMUS
-ISTIS
-ERUNT o –ERE
Existeix també un INFINITIU DE PERFET, que es forma afegint ISSE al
tema de Perfet: AMAV-ISSE, HABU-ISSE, REX-ISSE, etc. Combina a
continuació els diferents temes de perfet amb les desinències de Perfet i
d'infinitiu de perfet per obtenir el pretèrit i l'infinitiu de perfet dels verbs inclosos
a la taula
AMO HABEO REGO CAPIO AUDIO
1ª Conjugació 2ª Conjugació 3ª Conjugació 3ª Conjugació 4ª Conjugació EGO TU ILLE NOS VOS ILLAE INFIN. AMAVISSE HABUISSE REXISSE CEPISSE AUDIVISSE
25 25
TEXT: TESEU I EL MINOTAURE
Antiquis temporibus erat in insula Creta
horrendum monstrum, Minotaurus nomine.
Monstrum habebat caput tauri in humano
corpore atque in Labyrintho habitabat.
Labyrinthus erat magnificum aedificium unde
homines exire nesciebant, nam multae viae
flexae faciebant errorem. In Labyrintho rex
Minos Minotaurum hominibus vivis alebat.
Itaque Athenienses multos pueros multasque
puellas quotannis in Cretam mittere debebant
atque monstrum saevum omnes avide vorabat.
Minos, Cretae rex atque Minotauri pater, paucis
annis antea magno bello Athenas vicerat1.
Victor non solum magnam pecuniam, sed etiam
multos obsides ab Atheniensibus quotannis
flagitabat atque obsidibus Minotaurum alebat.
Sed Theseus, Athenarum regis filius, Minotaurum occidere constituit. Itaque cum obsidibus in
Cretam pervenit. Cretae rex filiam pulchram quoque habebat, Ariadna nomine. Ariadna,
magno amore Thesei capta2,
Theseum servare constituit. Itaque Theseo longum filum dedit ut
certam viam ad portam Labyrinthi invenire posset3. Theseus in Labyrinthum intravit atque
Minotaurum post longam pugnam gladio occidit. Deinde auxilio fili ad portam Labyrinthi
facile pervenit atque e Labyrintho evasit. Ita Athenienses obsides a saevitia monstri liberavit.
Ariadna cum Theseo e Creta, patria sua, evasit, sed Theseus nocte in insula Naxo Ariadnam
reliquit atque in patriam suam navigavit. Mane Ariadna, e somno excitata4, Theseum in litore
frustra quaesivit, multisque cum lacrimis frustra vocabat, dum capillos vestemque scindebat
maesta atque magna aegritudine afflicta5. Tunc Bacchus deus in insulam Naxum venit atque
Ariadnam a solitudine ac periculis liberavit. Postquam Theseus Ariadnam in litore deseruit, ad
patriam vento secundo laetus navigabat. Aegeus, Thesei pater Athenarumque rex, de altis
saxis in mare prospiciebat, nam filium suum anxius opperiebatur6. Iam Theseus patriae suae
litoribus appropinquabat, cum pater Aegeus atra vela navigii conspexit. Theseus enim non
mutaverat atra vela candidis velis ut7 victoriam nuntiarent. Itaque Aegeus pater mortem filii ex
atro colore velorum putavit atque dolore amens statim de alto saxo in mare se proiecit. Ex eo
tempore Graeci mare, ubi Aegeus mortem invenit,"mare Aegeum" nominaverunt. Post Aegei
mortem, Theseus rex Athenarum fuit multosque per annos magna sapientia patriam suam
rexit.
1 Vicerat: plpf.de vinco. 2 Capta: part.perf. del verbo capio: “seduïda”. 3 Ut...posset: “perquè pogués...” 4 excitata: part.perf. de excito: “desperta”. 5 Aflicta: “afligida, afectada”. 6 Opperiebatur: pretèrit imperfet: “esperava” 7 Ut: veure nota 3.
26 26
La República. Expansió de Roma
La tradició situa l'establiment de la república en 509 a.J.C., quan el poder executiu del rei va
passar a dos magistrats elegits anualment, els pretors, anomenats posteriorment cònsols. En els
primers temps de la república, només els membres de les famílies més poderoses, els patricis,
estaven facultats per intervenir en el govern de la ciutat. Formaven el senat, assemblea
composta pels caps de les principals famílies, que ocupaven el seu lloc de forma vitalícia. Les
tensions entre patricis i plebeus van culminar quan, per dues vegades, els plebeus van
abandonar la ciutat de Roma i es van concentrar a l’ Aventí, amenaçant amb la construcció en
aquest turó d'una ciutat rival. El senat va haver de cedir a les seves condicions, autoritzant les
assemblees dels plebeus, que anomenaven els tribuns de la plebs, inviolables, amb facultats i
poders per protegir el poble de les accions arbitràries dels magistrats.
La pressió dels plebeus va anar obtenint noves concessions, fins que, en aconseguir en el 300
el seu accés a la dignitat sacerdotal, va quedar completada la igualtat jurídica entre tots els
ciutadans de la república.
La Roma monàrquica havia format part d'una confederació de ciutats llatines. La caiguda dels
reis etruscs va implicar un moviment de les poblacions veïnes cap a una major autonomia, la
qual cosa va obligar Roma a intensificar els seus esforços bèl·lics fins a reconstruir la Lliga
llatina, aquesta vegada sota el seu predomini. Al llarg del segle V a. J.C. van anar caient en el
seu poder diversos pobles. Els gals, procedents de la plana centreeuropea, van envair, a
començaments del segle IV a. J.C., el nord d'Itàlia, batent els etruscs. Continuant el seu
descens per la península, els gals van xocar amb els exèrcits romans al costat del riu Alia i els
van derrotar. Es van apoderar de Roma, a excepció del Capitoli, al qual van posar setge, i van
abandonar després la ciutat amb un gran botí. Roma es va recuperar ràpidament i en pocs anys
es va configurar com la força més poderosa de la Itàlia central, mentre la decadència feia presa
a les ciutats etrusques, víctimes de repetits atacs gals que van contribuir a arruïnar la seva
civilització.
Guerres Samnites: conquesta d’Itàlia
La ciutat de Càpua va sol·licitar l'ajut de Roma davant els seus enemics samnites. La influent
comunitat samnita de Roma, que ja s'estava convertint en una metròpoli a la qual acudien
immigrants de pobles cada vegada més diversos, va aconseguir que la ciutat canviés de
bàndol. Vençuda Càpua, Roma va començar una llarga sèrie de guerres contra els seus veïns,
que acabarien per donar-li el domini d'Itàlia. En el transcurs de la segona guerra samnita,
l'exèrcit romà va ser vençut. Tanmateix, la tercera guerra samnita va donar a Roma
l'aclaparadora victòria de Sentinum (295) sobre una coalició dels seus principals enemics.
L'expansionisme de Roma, convertida ja en gran potència, es va bolcar sobre les riques ciutats
gregues del sud de la península. Roma va sotmetre les ciutats dominades a diversos règims
jurídics, respectant bàsicament les institucions pròpies de govern de cada una. Va dur a terme
una hàbil política, concedint, en alguns casos, la ciutadania romana. El resultat va ser
l'assoliment d'un ampli territori, en el qual l'ordre jurídic, uniforme i garantit, permetia
l'expansió dels intercanvis comercials i el manteniment d'un exèrcit sense rival. Molt aviat es
van construir les primeres grans vies de comunicació terrestre i es va establir el domini
marítim de la costa peninsular. Ciutadans romans van constituir colònies, primer en el Laci i
més tard en la resta de la península.
27 27
Guerres Púniques: hegemonia sobre la Mediterrània
A mitjans del segle III a .C., Roma va emprendre
l'expansió que li adjudicaria el domini de la
Mediterrània. En aquest procés va xocar amb un
poderós enemic, Cartago. La ciutat nord-africana
dominava un extens imperi comercial que
comprenia, a més de les costes africanes, el sud de
la península Ibèrica, Còrsega, Sardenya i la major
part de Sicília. Les tres illes van caure en poder de
Roma després de la Primera Guerra Púnica (264-
241). Poc després Roma va començar la colonització de
la vall del Po, imposant-se als gals que s'havien establert allà el segle IV. També les costes
orientals del mar Adriàtic van caure sota la seva influència, com a conseqüència de les
campanyes empreses contra els pirates que tenien les seves bases a les costes d'Ilíria.
Una nova guerra amb Cartago, la Segona Guerra Púnica, va esclatar en el 218 a .J.C. Al seu
terme (201), la ciutat africana va deixar de ser una potència rival i gran part de la península
Ibèrica va caure, amb les seves riqueses mineres, en poder de Roma. La tercera guerra púnica
(149-146 a.J.C.) va acabar amb la destrucció definitiva de Cartago i la incorporació a Roma de
les restes del seu imperi. Com a conseqüència, també Hispania passava a mans romanes.
Grècia Mentre es feia propietària de la Mediterrània occidental, Roma va emprendre la seva expansió
per la zona oriental. La intervenció en Macedònia i Grècia va començar en temps de la segona
guerra púnica, però Macedònia no es va convertir en província romana fins 148 a .J.C., en tant
que dos anys més tard la destrucció de Corint assenyalava el final de tota aspiració grega a la
independència.
Conquesta de les Gàl·lies
A començaments del segle I a .C., Roma va reprendre la seva expansió per Àsia Menor, Síria i
Judea i, a partir del 125 a. C., va començar a ocupar la Gàl.lia Narbonense, per tal d'establir un
passadís de comunicació terrestre entre Itàlia i els dominis hispans. Cimbris i teutons, pobles
procedents de la península de Jutlàndia, van descendir per l'Europa central, fins a xocar amb
les legions romanes, a les quals van batre a Orange en el 105 a. C. Roma, recordant l'antiga
invasió gal·la, va aprestar totes les seves forces, i el cònsol Gaius Màrius va aconseguir fer
retrocedir els invasors nòrdics, vencent els teutons en Aix-en-Provence (102 a.C.).
Propietària Roma d'un immens imperi, els habitants de la ciutat, que en els primers temps de
la república havien constituït un poble sobri, guerrer i treballador, es van començar a divertir
sense objeccions de les immenses riqueses acumulades. Va desaparèixer el servei militar com
a dret i deure del ciutadà; les legions van començar a nodrir-se de mercenaris procedents de
tota Itàlia i, més tard, de tots els racons de l'imperi, la qual cosa va implicar una intensa
barreja d'ètnies i costums. El proletariat romà es va constituir en una gran classe ociosa, que
vivia miserablement de les subvencions i repartiments gratuïts de comestibles, freqüentant les
termes i entretingut amb els jocs públics. El vell sistema polític republicà, edificat per i per a
una ciutadania identificada amb la seva ciutat, era cada vegada menys capaç de funcionar en
una societat enriquida que havia perdut els seus ideals. Així es va iniciar un llarg període
d'inestabilitat interna que només va cessar quan la vella república romana es va transformar en
imperi.
LLIÇÓ 5: TEMES EN VOCAL. PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET DE L’INDICATIU. AMFITEATRE, CIRC I TERMES: http://rnavarr7.wordpress.com/otivm-romanvm/
28
3ª DECLINACIÓ: TEMES EN VOCAL
En principi, tots els substantius i adjectius parisil·làbics són temes en vocal, als quals hem d’afegir els següents imparisil·làbics:
1. Substantius i adjectius amb dues consonants seguides o més abans de la terminació –IS de genitiu: urbs, uRBis. Amans, amaNTis.
2. Adjectius amb nominatiu acabat en –X: Felix, audax... 3. Substantius neutres acabats en –AL o –AR: Animal,-lis. Calcar,-aris.
ESQUEMA GRAMATICAL: 3ª DECLINACIÓ, TEMES EN VOCAL
SING PL SINGULAR PLURAL SINGULAR PLURAL
Nom IS/Var. -ES HOSTIS HOSTES URBS URBES
Voc IS/Var. -ES HOSTIS HOSTES URBS URBES
Ac -EM -IS/-ES HOSTEM HOSTIS/-ES URBEM URBIS/-ES
Gen -IS -IUM HOSTIS HOSTIUM URBIS URBIUM
Dat -I -IBUS HOSTI HOSTIBUS URBI URBIBUS
Abl -I/-E -IBUS HOSTI/-E HOSTIBUS URBI/-E URBIBUS
1. Declina:
Orbis,-is. Arx, arcis. Turris,-is. Fons, fontis.
2. Subratlla les paraules que no estiguin en el mateix cas que la resta:
Orbium, arcis, turrem, urbium
Hosti, orbibus, milite, domini
Pueri, domino, urbi, Puellae
Turris, miles, urbem, hostis
Domini, hostes, duces, turri
3. Canvia al nombre contrari:
Orbium Arcis Turrem Hosti Orbibus
Milite Urbi Turres Miles Orbis
4. Tradueix i analitza:
a) Pastor oves in vallibus pascit. Oves timidam indolem habent. b) Ovium cibus herba est. Pastor cani suo panem dat. c) Oves saepe in montibus sunt, nam pastores oves in montem agunt. Saepe etiam
oves pastor in vallem agit et oves in colle cum pastore manent. Nocte pastores oves in ovile agunt.
d) Cum sol ardet, pastor ovium agmen e vallibus in montes agit.
29
e) In insula erat fons aquae dulcis. f) Tempus delet urbium moenia, hominum stirpem; at nomina illustrium hominum
delere non potest. g) Arces sunt partes urbis excelsae atque munitae. h) Rex omnes urbis pontes refecit, nam maxima pontium pars tempestate interrupta
erat. i) Fons omnium fraudum avaritia est. j) Numquam est fidelis cum potente societas.
ESQUEMA GRAMATICAL: PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET DE L’INDICATIU
TEMA DE PERFET DESINÈNCIES DE PLUSQUAMPERFET
AMAV- HABU- REX- CEP- AUDIV- FU-
-ERAM
-ERAS
-ERAT
-ERAMUS
-ERATIS
-ERANT
Combina i forma els plpf. dels verbs de dalt.
AMO HABEO REGO CAPIO AUDIO SUM
ESQUEMA GRAMATICAL: ELS NEUTRES
SING PL TEMES EN CONSONANT TEMES EN VOCAL
Nom Var./E -A/IA CAPUT CAPITA MARE MARIA
Voc Var./E -A/IA CAPUT CAPITA MARE MARIA
Ac Var./E -A/-IA CAPUT CAPITA MARE MARIA
Gen -IS UM/IUM CAPITIS CAPITUM MARIS MARIUM
Dat -I -IBUS CAPITI CAPITIBUS MARI MARIBUS
Abl -E/-I -IBUS CAPITE CAPITIBUS MARI MARIBUS
30
Recorda que els imparisil.làbics neutres amb nominatiu singular acabat en –AL o –AR són temes en vocal.
1. Tenint en compte allò dit, declina ANIMAL,-ALIS (N.)
2. Analitza i tradueix les frases següents: et trobaràs LOCATIUS. El locatiu és un antic
cas que només es conserva en noms de regió, país i en els substantius RURI, DOMI,
HUMI (ja en loc.). Hauràs de traduir-los per un CCL.
El Locatiu s’aplica en el singular a noms propis de lloc: a la 1ª declinació acaba
en –AE i a la resta de declinacions en –I.
1. Milites ad fines Allobrogum pervenerunt et castra Lugduni posuerunt. 2. Romani classi devicerant Poenos, quibus (“als quals”) magna stipendia posuerant. 3. Cornelius Scipio Zamae Hannibalem vicerat, quem (”el qual”) Poeni e civitate in
exsilium expulerunt. 4. Pedibus timor addit alas. 5. Vulpes pilum mutat, non mores. 6. Pulvis et umbra sumus. 7. Campus habet oculos, silva aures. 8. Confessio est regina probationum. 9. Societas cum potentibus semper anceps est. 10. Lupus ovium non curat numerum.
TEXTOS HANNIBAL Hannibal, Hamilcaris filius, omnium Carthaginiensium ducum longe maximus fuit. Clarae sunt
Hannibalis victoriae in Italia. Populum Romanum paene devicit; sed Poeni, multorum invidia,
auxilia in Italiam Hannibali non miserunt. Itaque magni ducis virtutem inutilem reddiderunt.
Hannibal, annorum novem puer, odium perpetuum in Romanos iuravit. In Hispaniam venit cum
patre Hamilcare, qui (“el qual”) bellum adversus Hispanos gerebat. Cupiebat enim
Carthaginiensium imperium ac vires quam maxime augere. Post Hamilcaris mortem
Carthaginienses Hasdrubalem imperatorem creaverunt, qui (“el qual”) Hannibalem equitibus
omnibus praefecit. Hispani autem Hasdrubalem necaverunt; tum exercitus summum imperii
Hannibali tradidit. Hannibal omnes gentes Hispaniae bello subegit. Saguntum, foederatam
civitatem, quae (“la qual”) longam atrocemque oppugnationem fortiter toleravit, tandem vi
expugnavit. Hasdrubalem fratrem cum magnis copiis in Hispania reliquit. Ingentem exercitum
paravit, quem(“el qual”) per Pyrenaeos montes in Galliam atque inde in Italiam secum duxit.
Quacumque iter fecit, cum omnibus incolis pugnavit omnesque vicit. Nullus exercitus adhuc per
Alpes iter fecerat; Hannibal copias elephantosque traduxit atque in Italiam pervenit. Publium
Cornelium Scipionem consulem apud Ticinum amnem fugavit; Tiberium Sempronium Longum
apud Trebiam vicit. Postea C. Flaminium consulem in angustis inter Trasumenum lacum montesque
deprehendit, ubi Romanae legiones magnam cladem acceperunt. Paulo post in Apuliam Hannibal
pervenit, ubi apud Aufidum amnem duos consulares exercitus1 uno proelio devicit magnamque
Romanorum caedem fecit. Post Cannensem victoriam, Hannibal ad urbem iter fecit castraque in
propinquis montibus posuit. Romae ingens terror erat: vox “Hannibal ad portas” omnes cives
pavoris implevit.
1 Exercitus: ac.pl.4ª declinació.
31
LECTURA: LA BATALLA DE CANNES Vitruvi demana al jove Marc que li expliqui com es va desenvolupar la batalla de Cannes
-Cannes -va murmurar l'arquitecte-. La major derrota soferta per Roma. La batalla perfecta, fruit del
geni d'Aníbal. Expliqueu el que va passar.
El noi va gargamellejar abans de començar.
-En una inferioritat numèrica de dos a un, Aníbal havia disposat la seva infanteria de gals i
hispans de manera alterna per crear una línia convexa, reforçada en els seus extrems per les falanges
africanes. A l'ala esquerra, propera al riu Aufidi, Àsdrubal dirigia el gruix de la seva cavalleria
pesada, mentre que a la dreta es trobaven els genets númides de Mahàrbal.
Va trossejar una branca seca per dibuixar aquella disposició a terra.
-El nostre exèrcit estava compost
per vuitanta mil infants, entre romans i
aliats, en una formació molt profunda: el
seu objectiu era trencar la línia púnica
per la meitat. Davant Àsdrubal, el cònsol
Luci Emili Paulus dirigia a 1600 genets.
Davant Mahàrbal, Caius Terenci Varró
comandava la cavalleria de quatre 1800
aliats.
-Però aquesta disposició va ser un
error.
Després de mossegar un tros de
formatge, el jove va assentir.
-Superat quatre vegades en nombre,
Paulus no va poder resistir la càrrega dels
bàrbars. La línia convexa dels
cartaginesos va fer que l'avanç de les
legions s'alentís, la qual cosa va donar
temps perquè, un cop desbandada l'ala
esquerra romana, Àsdrubal recorregués
al galop la nostra rereguarda, per
sorprendre per l'esquena a la cavalleria
aliada, que, en veure’s envoltada, va
emprendre la fugida. Per la seva banda,
les legions no van poder trencar la
formació cartaginesa, que va anar
tornant-se còncava a mesura que
avançaven, i això va fer que fossin
embossats. Els llancers africans van fer
de tenalla i els genets de Àsdrubal van completar el cèrcol. Apinyats, i sense espai per maniobrar,
els legionaris van anar caient un darrere l'altre. La derrota va ser absoluta: van morir més de
cinquanta mil homes.
- ¿Què haguessis fet tu?
-Resulta gairebé impossible corregir una mala disposició de partida -va respondre Marc amb
cautela-. La cavalleria de Paulus era incapaç d'enfrontar l’enemiga i els genets númides només van
ser un esquer: armats a la lleugera, es van limitar a assetjar als nostres aliats. Per la seva banda,
Aníbal va demostrar una confiança cega en gals i hispans: si el centre de la seva formació s'hagués
trencat en lloc de retrocedir en ordre, no li hauria salvat del desastre.
-Així doncs, ¿creus que el desenllaç va ser inevitable?
-No. Quan Terenci Varró va veure que la cavalleria de Paulus disgregava davant la pressió
d'Asdrúbal, hauria d'haver detingut les legions, per evitar que fossin envoltades.
32
- «Disgregar»? -Va contestar
Vitruvi-. Paulus només va poder veure sis
mil bastards a cavall intentant aixafar. En
una càrrega de cavalleria, la terra tremola
sota els teus peus i forma un núvol de
pols que, arrossegat pel vent, els arribava
de front, la qual cosa els impedia veure
més enllà de cent passos. I a dues milles
de distància, separat per una multitud de
cent mil homes en combat, Terenci Varró
no va saber el que passava fins que va
tenir als bàrbars a la seva esquena. En
realitat, només podem fer-nos una idea
del que va passar després de contrastar
els testimonis de dotzenes de
supervivents.
Sotmès a l'escrutini del seu mestre,
Marc sentia que un sobtat rubor li
cremava la cara.
-La clau de l'estratègia militar
resideix en descobrir el que s'amaga
darrera cada turó -va concloure Vitruvi,
assenyalant les línies que havia traçat a
terra-. Resulta impossible comprendre les
decisions de Cèsar o Alexandre dibuixant
un mapa amb la disposició dels seus
exèrcits, com si tots dos haguessin
contemplat el transcurs de cada batalla a
vista d'ocell. Això únicament passa en els llibres d'història. A la guerra, només sabràs una petita
fracció del que passa i per això hauràs de moure't a les palpentes. A la guerra, ningú té el control
absolut sobre el que passa, ja que ningú veu totes les fitxes disposades al tauler. Per això, abans de
prendre qualsevol decisió, hauràs de pensar en què és el que no saps, és a dir, en allò que s'oculta
després de cada turó.
I ara Marc tenia la desagradable sensació que hi havia alguna cosa important que desconeixien.
Extret i traduït de:
BALBÁS, Yeyo: Pax Romana, Libro 1, Cap. XV. Barcelona, Roca editorial de libros, 2011
Lliçó 6: Adjectius de la tercera declinació. Oracions coordinades. August. http://www.slideshare.net/rnavarr7/imperio-romano-3125791
33
Adjectius de tema en consonant
Els més freqüents són els adjectius comparatius, que distingeixen M(asculí)F(emení) de N(eutre). N’hi ha uns quants amb el mateix nominatiu per a MFN. Els primers són de dues terminacions o nominatius diferents, els segons són d’una sola terminació. 1. ADJECTIUS DE DUES TERMINACIONS: EL COMPARATIU: Els adjectius de dues terminacions (amb enunciat -ior, -ius) distingeixen entre nominatiu MF (-ior) i nominatiu N (-ius).
IOR,-IUS SINGULAR PLURAL
M-F N M-F N
Nom. Maior Maius Maiores Maiora
Voc. Maior Maius Maiores Maiora
Ac. Maiorem Maius Maiores Maiora
Gen. Maioris Maioris Maiorum Maiorum
Dat. Maiori Maiori Maioribus Maioribus
Abl. Maiore Maiore Maioribus Maioribus
2. ADJECTIUS D’UNA TERMINACIÓ Els adjectius d’una terminació (amb enunciat –us, eris normalment) tenen el mateix nominatiu per a M,F i N. La terminació –is correspon al genitiu.
Var.,-IS SINGULAR PLURAL
M-F N M-F N
Nom. Vetus Vetus Veteres Vetera
Voc. Vetus Vetus Veteres Vetera
Ac. Veterem Vetus Veteres Vetera
Gen. Veteris Veteris Veterum Veterum
Dat. Veteri Veteri Veteribus Veteribus
Abl. Vetere Vetere Veteribus Veteribus
En tot cas, observa que el procediment de flexió és el mateix en ambdós casos: sempre hem de flexionar el neutre apart, perquè té les seves pròpies característiques:
1. Nominatiu, vocatiu i acusatiu són iguals. 2. Nominatiu, vocatiu i acusatiu plural acaben en –A
El comparatiu dels adjectius es forma afegint el morfema IOR (MF) IUS (N) a l’arrel dels mateixos: ALTUS (alt)> ALT-IOR, ALT-IUS (més alt)
1. Declina Altior, -ius seguint el model de Maior,-ius. 2. Declina Dives, divitis, seguint el model de Vetus,-eris. 3. Converteix en comparatius els següents adjectius: Felix,-icis: Laetus,-a,-um:
Potens,-ntis: Audax,-acis:
Ferox,-ocis: Ingens, -ntis:
Dives,-itis: Altus,-a,-um:
Citus,-a,-um: Fortis,-e:
34
4. Construeix ara oracions d’acord amb el model:
a) Petrus altus est. Frater minus altus est. b) Petrus magis altus est quam frater. c) Petrus altior est quam frater. d) Petrus altior est fratre. a) Romani potentes sunt. Galli minus potentes sunt. b) c) d) a) Hispani divites sunt. Carthaginienses minus divites sunt. b) c) d) a) Graeci illustres sunt. Germani minus illustres sunt. b) c) d)
5. Fes concordar l’adjectiu que hi ha entre parèntesi amb el substantiu Lux____________________(nitens,-ntis) Leonibus_______________(ferox,-ocis) Societas________________(dives,-itis) Regum_________________(vetus,-eris) Itinera_________________(magnus,-a,-um) Opus__________________(maior,-us)
Homines_______________(fidelis,-e) Bellum________________(communis,-e)
Feminarum_____________(vetus,-eris) Puellis_________________(dives,-itis)
6. Analitza i tradueix els textos següents, tot classificant les oracions coordinades que hi surtin. Hauràs de consultar el quadre del demostratiu Ille,-a,-ud
Text 1: La granota i el bou (I, 24) Quondam in prato rana bouem spectabat, eius (“la seva”) uastam molem magnopere laudans
(“elogiant”). Postremo, inuidia tantae magnitudinis commota (“commoguda”), suam rugosam pellem
intendit. Tum filios interrogat: “Latior ego illo boue sum, filii?”. Illi negauerunt. Rursus maiore impetu
cutem inflauit et filios simili modo interrogauit: “ uter maior est, filii, ego an bos?”. At illi respondent
“bos”. Denique rana dum ualidius inflat, miserabiliter crepat. Inops, potentem dum uult imitari, perit.
Text 2: L’edat d’or Saturnus in Olympo per multos annos regnavit, sed Iuppiter, filius suus, contra patrem bellum movit.
Iuppiter post maximam pugnam patrem vicit et ex caelis Saturnum expulit. Primum Saturnus in Italiam
venit, genus altis montibus dispersum composuit et Latinos agrorum cultum docuit. Ex illo tempore
sub rege Saturno illa aetas aurea fuit. Poeta Ovidius sic celebrat: homines sine lege, sponte sua, vitam
agebant; timor non illis erat et sine vindice bonum rectumque faciebant; nondum fossae oppida
cingebant, nec tuba milites ad pugnam congregabat, nec matres bella et gladios cruentos horrebant.
Tellus, illa sola, optimos fructus hominibus ferebat; non boves, non tauri terram arabant. Ver erat
aeternum et placidi Zephiri flores arboresque auris tepidis mulcebant; flumina iam lactis, iam nectaris
currebant et mella flava de ilice dura stillabant.
35
Text 3: Ciceró estima que la bondat és la màxima virtut.
Nihil est tam populare quam bonitas, nulla de virtutibus tuis plurimis nec admirabilior nec gratior
misericordia. Homines enim ad deos nulla re1 propius accedunt quam salutem hominibus dando. Nihil
habet nec fortuna tua maius quam tu possis, nec natura melius quam ut velis (“el fet que vulguis”)
servare quam plurimos.
ADJECTIU-PRONOM DEMOSTRATIU ILLE,-A,-UD: “Aquell/-a”
Singular Plural
Masc Fem Neut Masc Fem Neut
Nom ILLE ILLA ILLUD ILLI ILLAE ILLA
Acu ILLUM ILLAM ILLUD ILLOS ILLAS ILLA
Gen ILLIUS ILLIUS ILLIUS ILLORUM ILLARUM ILLORUM
Dat ILLI ILLI ILLI ILLIS ILLIS ILLIS
Abl ILLO ILLA ILLO ILLIS ILLIS ILLIS
LES ORACIONS COORDINADES
1 Re: abl. sing. de Res: “cosa”
36
Documents
1. August, vist per ell mateix
[5] Dictaturam et apsenti et praesenti mihi delatam et a populo et a senatu, M. Marcello et L.
Arruntio consulibus non acccepi. Non recusavi in summa frumenti penuria curationem annonae,
quam ita administravi, ut intra paucos dies metu et periclo praesenti populum universam
liberarem impensa et cura mea. Consulatum quoque tum annuum et perpetuum mihi delatum
non recepi.
[6] Consulibus M. Vinicio et Q. Lucretio et postea P. Lentulo et Cn. Lentulo et tertium Paullo
Fabio Maximo et Q. Tuberone senatu populoque Romano consentientibus ut curator legum et
morum summa potestate solus crearer, nullum magistratum contra morem maiorum delatum
recepi. Quae tum per me geri senatus voluit, per tribuniciam potestatem perfeci, cuius potestatis
conlegam et ipse ultro quinquiens a senatu depoposci et accepi.
[7] Triumvirum rei publicae constituendae fui per continuos annos decem. Princeps senatus fui
usque ad eum diem quo scripseram haec per annos quadraginta. Pontifex maximus, augur, XV
virum sacris faciundis, VII virum epulonum, frater arvalis, sodalis Titius, fetialis fui.
5. La dictadura que, durant el consolat de M. Marcel i L. Arrunci (22 a. C.), tant el senat com el poble
em van oferir estant a Roma i a fora no la vaig acceptar. No vaig refusar, però, la responsabilitat de
l’aprovisionament en plena crisi de blat, que vaig administrar tan acuradament, que en pocs dies
alliberava completament el poble de la por i del perill patent amb la meva diligència i responsabilitat.
Tampoc no vaig acceptar llavors el consolat anual que m’oferien per sempre.
6. Durant el consolat de M. Vinici i Q. Lucreci (19 a.C.), el posterior de P. Lentul i Cn. Lentul (18 a.
C.)i després el de Paule Fabi Màxim per tercer cop i Q. Tuberó (11 a. C.), tot i que el senat i el poble
romà acordaven de nomenar-me tot sol responsable de les lleis i costums amb poder absolut, no vaig
acceptar cap magistratura que m’oferissin contra la moral tradicional. Allò que el senat va voler que es
gestionés llavors per la meva mediació, ho vaig fer utilitzant la potestat tribunícia, de la qual vaig
demanar un col·lega al senat fins a cinc vegades i el vaig acceptar.
7. He estat triumvir per a la constitució de la república durant deu anys seguits. He estat príncep del
senat fins al dia en què estava escrivint això, és a dir, quaranta anys. He estat pontífex màxim, augur,
quindecemvir de sacrificis, septemvir de banquets, germà arval, col·legiat tici, fecial.
2. Tàcit no el veu igual
[1] Urbem Romam a principio reges habuere; libertatem et consulatum L. Brutus instituit.
dictaturae ad tempus sumebantur; neque decemviralis potestas ultra biennium, neque
tribunorum militum consulare ius diu valuit. non Cinnae, non Sullae longa dominatio; et Pompei
Crassique potentia cito in Caesarem, Lepidi atque Antonii arma in Augustum cessere, qui
cuncta discordiis civilibus fessa nomine principis sub imperium accepit.
1. Roma la van governar en principi els reis; la llibertat i el consolat els va establir L. Brutus. A les
dictadures es recorria puntualment. Ni la potestat dels decemvirs va sobrepassar de dos anys ni el dret
consular dels tribuns militars va durar massa. Ni Cinna ni Sil·la dominaren per molt. El poder de
Pompeu i Crassus passaren ràpid a Cèsar i les armes de Lèpid i Antoni a August, el qual, sota el nom
de príncep, va rebre el control de tot allò que les guerres civils havien esgotat.
37
I. Cal repassar les magistratures ordinàries i extraordinàries i contestar les següents preguntes:
(http://www.slideshare.net/rnavarr7/magistratures-republicanes)
1. Quins magistrats tenien l’imperium? En què consistia aquest poder?
2. Quins privilegis comportava la tribunicia potestas?
3. Quines eren les atribucions d’un dictador? Com es deia el seu col·laborador?
4. Qui era pròpiament el magistrat encarregat de l’aprovisionament de blat?
5. Quina magistratura extraordinària s’encarregava de les mores maiorum?
6. Quines eren les atribucions del senat? Recerca com va anar variant el nombre de membres.
7. En quines diferents assemblees es podia reunir el poble i què podia votar cadascuna?
II. Recerca informació sobre el Segon triumvirat.
III. Relaciona les paraules llatines de l’esquerra amb les catalanes de la dreta
Dictatura
Pontifex
Imperium
Mores
Tribunus
Magistratus
Valeo
Dominatio
Instituo
Princeps
Accipio
Consentio
Recuso
Absens
Sumo
Populus
Res publica
Augur
Assumir
Magistratura
Inaugurar
Prevaldre
Consens
Absència
Imperial
Dictador
Republicà
Pontificat
Moral
Domini
Institució
Popular
Tribunal
Principat
Acceptar
Recusació
IV. Recerca ara l’etimologia de les següents paraules:
Tirania, monarquia, aristocràcia, oligarquia, democràcia, demagògia, governar, legislar, política,
societat, federació, nació, civilització, urbanisme, constitució, principat.
L’etapa històrica romana coneguda com a Imperi començà amb August,
l’any 27 a. C..
Unitat 7: Adjectius de tema en vocal. 4ª i 5ª declinacions. Romanització d’ Hispania
38
ADJECTIUS DE TEMA EN VOCAL
Ho són tots els parisíl·labs, els que tenen dues consonants o més abans de la terminació –is
de genitiu i els de nominatiu acabat en –x.
1. ADJECTIUS D’UNA TERMINACIÓ Els adjectius d’una terminació, recordem, tenen el mateix nominatiu per a M,F i N. La terminació –is correspon al genitiu i els més freqüents són els de nominatiu acabat en –X i en –NS.
-X, -CIS SINGULAR PLURAL
M-F N M-F N
Nom. Ferox Ferox Feroces Ferocia
Voc. Ferox Ferox Feroces Ferocia
Ac. Ferocem Ferox Feroces/-is Ferocia
Gen. Ferocis Ferocis Ferocium Ferocium
Dat. Feroci Feroci Ferocibus Ferocibus
Abl. Feroci/-e Feroci/-e Ferocibus Ferocibus
-NS,-NTIS SINGULAR PLURAL
M-F N M-F N
Nom. Amans Amans Amantes Amantia
Voc. Amans Amans Amantes Amantia
Ac. Amantem Amans Amantes/-is Amantia
Gen. Amantis Amantis Amantium Amantium
Dat. Amanti Amanti Amantibus Amantibus
Abl. Amanti/-e Amanti/-e Amantibus Amantibus
2. ADJECTIUS DE DUES TERMINACIONS Els adjectius de dues terminacions (amb enunciat -is, -e) distingeixen entre nominatiu MF (-is) i nominatiu N (-e). El genitiu és sempre igual que el nominatiu MF, és a dir, acabat en –IS
-IS,-E SINGULAR PLURAL
M-F N M-F N
Nom. Brevis Breve Breves Brevia
Voc. Brevis Breve Breves Brevia
Ac. Brevem Breve Breves/-is Brevia
Gen. Brevis Brevis Brevium Brevium
Dat. Brevi Brevi Brevibus Brevibus
Abl. Brevi/-e Brevi/-e Brevibus Brevibus
39
3. ADJECTIUS DE TRES TERMINACIONS
Els adjectius de tres terminacions (amb enunciat -er, -is,-e) distingeixen entre nominatiu M (-er), F (-is) i nominatiu N (-e). El genitiu és sempre igual que el nominatiu F, és a dir, acabat en –IS. En tot cas, observa que el procediment de flexió és el mateix en tots els casos: sempre hem de flexionar el neutre apart, perquè N, Voc. i Ac. són iguals :
-ER,-IS,-E SINGULAR PLURAL
M F N M F N
Nom. Acer Acris Acre Acres Acres Acria
Voc. Acer Acris Acre Acres Acres Acria
Ac. Acrem Acrem Acre Acres/-is Acres/-is Acria
Gen. Acris Acris Acris Acrium Acrium Acrium
Dat. Acri Acri Acri Acribus Acribus Acribus
Abl. Acri/-e Acri/e Acri/-e Acribus Acribus Acribus
Analitza i tradueix:
1. Multorum oculi te custodiunt.
2. Templa deorum, tecta urbis, vitam omnium civium, Italiam totam ad exitium et vastitatem
vocas.
3. Roscius cum Caesare Capuam pervenit ibique consules Pompeiumque invenit.
4. Cernis urbem et promissa Lavinii moenia.
5. Flumen Arar per fines Haeduorum et Sequanorum incredibili lenitate influit.
6. Caesar duas legiones in citeriore Gallia conscripsit et in ulteriorem Galliam Q. Padium legatum
misit.
7. Helvetii per angustias et fines Sequanorum suas copias traduxerant et in Haeduorum fines
pervenerant.
8. Domitius circiter XX cohortes ab regionibus finitimis coegerat.
9. Catilina per montes asperos magnis itineribus in agrum Pistoriensem suas copias adduxit.
10. In flumine Sicore Caesar pontes effecerat duos.
4a DECLINACIÓ: TEMES EN U
La 4a declinació consta de substantius masculins i femenins, que segueixen el mateix
paradigma, i de neutres :
M. F SING PL. SING. PL.
Nom. US US SENATUS SENATUS
Voc. US US SENATUS SENATUS
Ac. UM US SENATUM SENATUS
Gen. US UUM SENATUS SENATUUM*
Dat. UI IBUS SENATUI SENATIBUS
Abl. U IBUS SENATU SENATIBUS
Neutres SING PL. SING. PL.
Nom. U UA CORNU CORNUA
Voc. U UA CORNU CORNUA
Ac. U UA CORNU CORNUA
Gen. US UUM CORNUS CORNUUM*
Dat. UI IBUS CORNUI CORNIBUS
Abl. U IBUS CORNU CORNIBUS
* És habitual trobar el genitiu plural amb una sola U (Senatum i Cornum)
40
5a DECLINACIÓ : TEMES EN E
Consta d’uns quants substantius : Res, rei, Dies,-ei, Acies,-ei, Fides,-ei…
SING. PL. SING. PL.
Nom. ES ES FIDES FIDES
Voc. ES ES FIDES FIDES
Ac. EM ES FIDEM FIDES
Gen. EI ERUM FIDEI FIDERUM
Dat. EI EBUS FIDEI FIDEBUS
Abl. E EBUS FIDE FIDEBUS
Declina : Exercitus,-us ; Res,-ei ; Genu, -us ; Dies,-ei.
Frases de reforç
1. Pedites tela omnium generum in hostium equitatum iaciunt.
2. Romani multas res utiles in Hispaniam importaverunt.
3. Romani copias in Graeciam duxerant.
4. In dextro cornu Caesar equitatum collocavit, peditatum autem in sinistro.
5. In rebus secundis omnes contenti sumus, rebus autem adversis maesti.
6. Romani per Gallorum provinciam viam fecerunt.
7. Aeneas post Turni oppugnationem nullam spem pacis habebat.
8. Poetarum versus templorum et monumentorum aditus exornant.
9. Hostes populi romani acre bellum moverant.
10. Graeci in Asiam venerunt et Troiam frustra per decem annos oppugnaverunt.
11. Brevi tempore magna hostium pars fortiter proelium commiserat.
12. Utilia sunt hominibus virorum clarorum consilia.
13. Omnis ars naturae imitatio est.
14. Veteres populi boves Iovi immolabant.
15. Darius ex Asia in Europam copias traduxit.
16. Est vita misero longa, felici brevis.
17. Milites magna audacia pugnaverunt locumque defenderunt.
18. Multa itinera in oppidum ducebant.
19. Agricola ex agro Romam veniebat.
20. Romani milites in oppidi oppugnatione magnos labores toleraverunt.
21. Tarquinium Superbum cives Romani e civitate eiciunt.
22. Hostium copiae arma de muris in Romanos deiciebant.
23. Legiones magna vi pugnaverant castraque acriter defenderant.
24. Brutus ad amicum epistulam ex Asia misit.
25. Hostium magna pars celeriter pervenerat ac fortiter proelium commiserat.
41
El rapte de Prosèrpina de Niccolò dell’Abate (1509.1571). L’episodi ha inspirat molts
artistes: Rubens, Bernini, Luca Giordano, Rembrandt…
Analitza, fent la separació oracional, i tradueix:
1. L’Ase i els sacs
Asinus saccos portabat salis plenos et per viam iuxta rivum iter faciebat. Magno labore onus suum
ferebat et mulionis voces et cruciatus tolerabat. Sed casu cecidit in rivum atque in aquis diu permansit.
Denique surrexit ex aquis cum magna difficultate ac rem mirabilem animadvertit: salis magna pars in
aqua diluta pondus leve fecerat. Inde asinus laetus ambulavit. Post paucos dies asinus spongiarum
pondus ferebat iuxta rivum. Suae prioris fortunae memor in aquas se proiecit, spongiae aquam
sumpserunt et ponderis gravitas auxit. Tunc magno labore onus comportare debuit. Homo saepe
voluptatem immoderate quaerit et dolorem invenit.
2. El rapte de Prosèrpina
Siciliae insulae incolae ceteraeque
gentes antiquae Cererem, frumenti
frugumque deam, Proserpinamque,
filiam Iovis et Cereris, magno amore
colebant. Insula Sicilia Cereri
Proserpinaeque sacrata erat. In
media insula est lacus et circa lacum
lucus amoenus. Humida terra varios
flores gignit et hoc loco perpetuum
ver est. Ibi Proserpinam Pluto, qui
(« el qual ») sub terris apud Inferos
regnabat, in nemore prope urbem
Hennam sito, rapuit. Pluto
Proserpinam in Inferos, sua regna,
secum duxit. Interea Ceres, quae
(« la qual ») filiam suam frustra
quaerebat, omnes terras maesta
peragravit. Tandem Iuppiter, Cereris
precibus fatigatus (« fatigat »), fratri
Plutoni iussit Proserpinam ex Inferis dimittere. Risit Inferorum rex, at Iovis mandatis paruit.
Proserpina gaudio exsultans in currum conscendit. Mercurius deus equos agitavit: neque montes neque
valles equorum cursum tardaverunt. Cum («quan») Ceres, quae ante templum maesta sedebat, currum
vidit, accurrit. Proserpina etiam matri obviam cucurrit. Mater filiam longo amplexu tenet totumque
diem a doloribus requieverunt mater et filia. Postea Proserpina partem anni apud Inferos cum Plutone,
at alteram partem in terris cum matre sua vixit.
42
LA ROMANITZACIÓ
L'Imperi Romà va ser, sens dubte, el major imperi del món antic. Es va anar creant a poc a poc a
partir de l'expansió de la seva capital, Roma, i va pretendre conquerir tot el món conegut, és a dir, tots
els països propers a la Mar Mediterrània, anomenat mare nostrum pels antics romans. Així, en el seu
moment de màxima expansió durant el regnat de Trajà, l'Imperi Romà s'estenia des de l’ Oceà Atlàntic
a l'oest fins a les ribes del Mar Negre, el Mar Roig i el Golf Pèrsic a l'est, i des del desert del Sàhara al
sud fins les terres boscoses a la vora dels rius Rin i Danubi i la frontera amb Caledonia (actual
Escòcia), a Gran Bretanya, al nord. En conseqüència, rep el nom de romanització el procés a través del
qual l'Imperi Romà va anar conquerint, sotmetent i integrant al seu sistema polític, lingüístic i social
tots els pobles i territoris que va anar trobant al seu pas. El fenomen de la romanització és d'una
importància històrica absolutament fonamental, gràcies al qual un ampli territori de l'antiga Europa va
poder compartir una mateixa base social, cultural, administrativa i lingüística.
Pel que fa a la conquesta i romanització de la Península Ibèrica, aquesta es va iniciar l'any 218. a. C.,
en esclatar la segona guerra púnica, amb el desembarcament dels Escipions a Emporion (avui
Empúries, a la província de Girona). Des del mateix instant en què els romans van entrar a la
península, van començar a succeir-se les conquestes. Així, per exemple, cap al 209 a. C. Corneli
Escipió va prendre la ciutat de Cartago Nova i poc després Gadir, antiga colònia fenícia, va caure en
mans romanes l'any 206 a. C. No obstant això, el procés de conquesta d'Hispània no va ser ràpid a
causa de la resistència que van oposar alguns dels llocs conquerits (Lusitans i Numantins
principalment). Per això, la colonització de tota la península va durar dos segles, ja que només va
finalitzar de manera definitiva l'any 19 a. C. (època d'August) amb la submissió al nord de càntabres i
asturs. Es pot considerar que la romanització va determinar i fixar el destí d'Hispània, destí dubtós fins
llavors a causa de les entretallades influències oriental, hel·lènica, celta i africana que havia tingut.
La romanització hispànica es va produir amb una base social diferent de la que s'havia partit per
conquerir territoris més propers a Roma. A la Península Ibèrica arriben colons, soldats, comerciants de
tot tipus, funcionaris de l'administració, arrendataris i fins i tot gent de baixa estima social, la qual cosa
evidentment va condicionar el llatí parlat en aquesta nova província romana. Roma també va dur a
terme un reajustament de tipus administratiu de les antigues províncies Citerior i Ulterior (que havien
estat creades en l'any 197 a. C., quan les autoritats romanes divideixen el territori hispà i ho
consideren, definitivament, una part més de l'imperi ). Així, una part de la Ulterior va quedar
annexionada per la Citerior, que ara es dirà Tarraconensis (considerada província imperial). La resta
de la Ulterior es va subdividir en dues noves províncies: d'una banda, la Baetica i per altre la
Lusitania. A més, l'organització social d'Hispània reflecteix la mateixa estructura social que la resta de
l'imperi (almenys en un primer moment), d'aquesta manera, la població (Cives) es dividia en ciutadania
plena i lliure (Romani), ciutadania amb llibertat limitada (Latini), habitants lliures sense dret a
ciutadania (Incolae), els lliberts (Liberti) i els esclaus (Servi). Amb el pas del temps i a mesura que la
romanització es va anar assentant, els nadius obtenien progressivament el dret de ciutadania, fins que
al segle III d. C. (època de Caracalla) es va generalitzar aquest dret per a la totalitat de la població de
l'Imperi. Naturalment, en el moment en què una nova zona era annexionada, s'implantava també en
ella, a més de l'estructura social, l'estructura militar, tècnica, cultural, urbanística, agrícola i religiosa
que hi havia a Roma, circumstàncies que garantien la cohesió de l'imperi .
Pel que fa a la llatinització (adopció del llatí com a llengua per part dels pobles colonitzats en
detriment de les seves llengües autòctones), cal dir que no va ser un procés agressiu ni forçat: va ser
suficient el pes de les circumstàncies. Els habitants colonitzats van veure ràpidament els avantatges de
parlar la mateixa llengua que els invasors, ja que d'aquesta manera podien tenir un accés més eficaç a
43
les noves lleis i estructures culturals imposades per la metròpoli. A més, els nous habitants de l'Imperi
sentien de forma gairebé unànime que la llengua llatina era més rica i elevada que les seves llengües
vernacles, de manera que la situació de bilingüisme inicial va esdevenir una diglòssia que va acabar
per eliminar les llengües preromanes. Per tant, van ser els parlants mateixos, sense rebre coaccions per
part dels colons, que van decidir substituir les seves llengües maternes pel llatí. Tanmateix, hi va haver
a Hispània una excepció a això, els parlants de la llengua basca, que mai van deixar de utilitzar-la, fet
que va permetre que sobrevisqués. El mateix fenomen de lleialtat lingüística es va donar en diverses
parts de l'Imperi, com a Grècia, que mai va perdre el grec malgrat la seva forta romanització.
En definitiva, la romanització va dotar d'una identitat estable a Hispània i la va introduir de ple en un
Imperi que havia de ser decisiu en l'evolució de la Història de la Humanitat. Amb el pas del temps,
Hispània també va aportar grans beneficis culturals al món llatí, sobretot en el camp de les lletres.
Així, tenim retòrics d'Hispania com Porci Latró, Marc Anneu Sèneca i Quintilià. També pertanyen a
aquesta part de l'Imperi escriptors llatins tan importants com Luci Anneu Sèneca, Lucà i Marcial, que
van escriure obres molt rellevants en què alguns crítics han vist els trets fundacionals de l'esperit de la
cultura i la literatura espanyoles.
Extret i traduït de: Jorge FERNÁNDEZ JAÉN: El latín en Hispania: la romanización de la
Península Ibérica. El latín vulgar. Particularidades del latín hispánico
UNITAT 8: EL FUTUR. HIC, ISTE. L’HABITATGE
44
ELS DEMOSTRATIUS Hic, haec, hoc i Iste, ista, istud
Singular Plural Singular Plural
Masc Fem Neut Masc Fem Neut Masc Fem Neut Masc Fem Neut
NOM HIC HAEC HOC HI HAE HAEC ISTE ISTA ISTUD ISTI ISTAE ISTA
ACU HUNC HANC HOC HOS HAS HAEC ISTUM ISTAM ISTUD ISTOS ISTAS ISTA
GEN HUIUS HUIUS HUIUS HORUM HARUM HORUM ISTIUS ISTIUS ISTIUS ISTORUM ISTARUM ISTORUM
DAT HUIC HUIC HUIC HIS HIS HIS ISTI ISTI ISTI ISTIS ISTIS ISTIS
ABL HOC HAC HOC HIS HIS HIS ISTO ISTA ISTO ISTIS ISTIS ISTIS
Analitza i tradueix : has de consultar també el demostratiu Ille de la lliçó 6.
1. In illo tempore homines beati erant.
2. Haec belli causa fuit.
3. Puella ista haec omnia fecit.
4. In ista urbe milites illa templa deleverunt.
5. Milites Graeci in hostes iactabant haec pila.
6. In hac urbe istius sceleris participes erant plurimi.
7. Ille homo multas fabulas narrabat, sed haec falsae erant.
8. Catullus epistulam ad Silviam scripserat; in illa multa verba amoris erant.
9. Isti servi in fundis maximis laborabant.
10. Hannibal, postquam haec egerat, iter fecit per Alpes.
11. Equites et pedites processerunt; hi acriore animo pugnabant quam illi.
12. Levis iste animus tibi causa erit multorum malorum.
13. Huius arboris fructus sunt dulces, illius autem sunt acerbi.
14. Cur istud vitium non vitas? Ista tua levitas multas mihi curas parabit.
15. Peditatus equitatusque hostium impetus frangent.
16. Omnes cives magistratibus parebunt.
17. Senatus magnum exercitum in hostes mittet.
18. Aestate agricolae ab ortu solis usque ad occasum laborabunt.
19. In dextro cornu exercitus equitatum collocabis.
20. Senatus magnos honores tribuet exercitui post reditum in urbem.
21. Hieme Caesar legiones in hiberna reducit; aestate agmen legionum ad oppugnationem
munitionum ducit.
22. Fortitudo est dolorum laborumque contemptio.
23. In pace leo, in proelio cervus est.
24. Carmina tua magna delectatione legimus.
25. Tempus delet urbium moenia et hominum stirpem.
26. Veritas temporis filia est.
27. Videbitis hostes in proelio et ciues in foro.
28. Heluetii reliquos Gallos uirtute praecedunt.
29. Iudices semper bona et iusta inuenient.
30. Non ui et celeritate magna faciemus, sed sapientia et habilitate.
45
FUTUR IMPERFET D’INDICATIU : Jo amaré.
1a i 2a Conjugacions
TEMA+ BO, BIS, BIT, BIMUS, BITIS, BUNT
AMA-BO,-BIS,-BIT... HABE-BO,-BIS,-BIT...
3a I 4a Conjugacions TEMA+ AM, ES, ET, EMUS, ETIS, ENT
REG-AM,-ES,-ET... CAPI-AM,-ES,-ET... AUDI-AM,-ES,-ET...
SUM 1a : AMO 2a : HABEO 3Cons. : REGO 3Voc. : CAPIO 4ª: AUDIO
ERO AMABO HABEBO REGAM CAPIAM AUDIAM
ERIS AMABIS HABEBIS REGES CAPIES AUDIES
ERIT AMABIT HABEBIT REGET CAPIET AUDIET
ERIMUS AMABIMUS HABEBIMUS REGEMUS CAPIEMUS AUDIEMUS
ERITIS AMABITIS HABEBITIS REGETIS CAPIETIS AUDIETIS
ERUNT AMABUNT HABEBUNT REGENT CAPIENT AUDIENT
FUTUR PERFET D’INDICATIU : Jo hauré amat
TEMA DE PERFET+
SUM AMO HABEO REGO CAPIO AUDIO
ERO FU-ERO AMAV-ERO HABU- REX- CEP- AUDIV-
ERIS FUERIS AMAVERIS
ERIT FUERIT AMAVERIT
ERIMUS FUERIMUS AMAVERIMUS
ERITIS FUERITIS AMAVERITIS
ERINT FUERINT AMAVERINT
1. Completa el quadre del futur perfet. 2. Analitza i tradueix: Lupus et grus
Lupus avide carnem vorabat, sed praedae os in gutture
illius fixum restitit et dolorem acutissimum ferebat. Tunc
clamare coepit voce magna et petere auxilium. Grus lupi
gemitus audivit et ad feram accurrit : « Cur clamitas ? »
« Os –inquit lupus- in gutture fixum habeo. Tibi1 magnum
praemium donabo, si rostro tuo os mihi2 detraxeris. » Grus
caput suum in lupi fauces introduxit et spinam magna cura
detraxit. Tum a lupo praemium petiit, sed ille ridens3
respondit: “Caput tuum in faucibus meis habui et non voravi; num maius praemium desideras? Hoc
praemium a pravis hominibus tantum accipere potes4: nullum accipere malum.
1 Tibi: dat. de TU: « et », « a tu »
2 Mihi: dat. de EGO: “em” “a mi”
3 Ridens. Participi de present “rient”.
4 Potes: 2ª sing. del present de POSSUM. “pots”
Insula romana
46
TEXTOS: Martialis Epigrammata
Petit Gemellus nuptias Maronillae et cupit et instat et precatur et donat. Adeone pulchra est? Immo foedius nil est. Quid ergo in illa petitur et placet? Tussit.
1, 10
Si memini, fuerant tibi quattuor, Aelia, dentes: expulit una duos tussis et una duos. Iam secura potes totis tussire diebus: nil istic quod agat tertia tussis habet.
1, 19
Ventris onus misero, nec te pudet, excipis auro, Basse, bibis uitro: carius ergo cacas.
1, 37
"Thaida Quintus amat." "Quam Thaida?" "Thaida luscam." Vnum oculum Thais non habet, ille duos.
3, 8
Auriculam Mario grauiter miraris olere. Tu facis hoc: garris, Nestor, in auriculam.
3, 28
Cum faciem laudo, cum miror crura manusque, dicere, Galla, soles "Nuda placebo magis", et semper uitas communia balnea nobis. Numquid, Galla, times ne tibi non placeam?
3,51
47
UN DIA A LA VIDA D'UN PATRICI A L'ANTIGA ROMA
Salutatio i esmorzar
A l'antiga Roma, aquells que pertanyien a famílies
nobles i riques havien de complir amb nombroses
obligacions al llarg del dia. Des del matí fins ben
entrada la nit, totes les seves activitats estaven dirigides
a modelar una bona imatge social, aconseguir una
reputació irreprotxable i demostrar públicament la seva
generositat (liberalitas) i la seva vàlua (virtus),
imprescindibles per conservar o conquerir les
magistratures més altes.
La jornada d'un noble romà començava molt d'hora, a punta de dia. Tot just s'aixecava del llit, havia de
vestir la toga amb l'ajuda d'un servent i donar-se pressa per dur a terme una cerimònia fonamental en la
vida d'un patrici: la salutatio. El paterfamilias havia de rebre i saludar personalment totes les persones
que tenien una relació particular amb ell: els membres de la seva «família», entre els quals hi havia
parents i esclaus, els seus amics i els seus «clients». Cada matí, el ianitor, esclau porter, obria la porta
a una torba de visitants de diferents estrats socials. Un majordom acompanyava fins al despatx de
l'amo (tablinum) els amics íntims i la gent del mateix rang. La resta, clients d’estrats socials inferiors i
una multitud de necessitats, esperava el seu torn fora de la casa o al vestíbul, fins que el patró els
concedia permís per entrar a l'atri, saludar i rebre els seus favors o la seva petita propina. Un esclau
especialitzat en reconèixer als visitants i recordar de memòria a tota la seva parentela, el nomenclator,
es col·locava al costat de l’amo i li xiuxiuejava el nom de cadascú, que el senyor repetia mentre li
estrenyia la mà i li feia lliurar la sportula, a l'origen un cistellet de menjar que amb el temps va
esdevenir un donatiu, generalment de 25 asos de plata.
La massa més gran de salutatores es podia trobar a casa de l'emperador, i aquí el personal encarregat
de preparar la recepció (officium admissionis) era més nombrós. A més de la visita dels seus amics, per
als quals era obligatòria la salutatio, l'emperador rebia els senadors, que acudien acompanyats de la
seva dona i fills. En alguns dies de festa, com l'aniversari de l'ascens al poder o les calendes de gener
(el primer dia de l'any), s'obrien les portes del palau a tot el poble, que desfilava davant l'emperador
per declarar-li la seva lleialtat.
Mentre rebia als seus amics i clients, el patró trobava un moment per prendre un frugal esmorzar
(iantaculum), consistent en pa untat amb all i sal, mullat en oli, vi o mel, al qual se sumava, de
vegades, una mica de formatge, ous, fruits secs, raïm, dàtils o olives. També aprofitava les primeres
hores del matí per atendre els negocis que, sota la seva supervisió, gestionaven lliberts i esclaus de la
família. En la salutació matinal es podien perdre dues de les dotze hores en què es dividia el dia solar, i
no era fins a la tercera hora del dia quan el noble romà deixava casa seva i, a peu o en llitera i
acompanyat dels clients que l'havien saludat, es dirigia cap al fòrum.
Negotium fins al migdia.
Al fòrum passava el patrici bona part de la jornada lliurat
a la seva ocupació professional, el negotium, ja fos com a
orador, jurista o financer. Gairebé tot el temps s'emprava
en els tribunals de justícia, oberts entre l'hora tercera i la
novena, on es lluitava per la mort política dels adversaris
i es defensava amics i clients de les acusacions de què
fossin objecte.
48
El migdia, que coincidia amb la fi de la sisena hora, marcava una pausa a la feina durant la qual es
descansava i es reposaven forces en qualsevol caupona o popina properes (els restaurants dels
romans). En aquest segon menjar (prandium o cibus meridianus) es podien prendre algunes llegums,
peix sec, ous, aviram, fruita i vi. Del descans de la sisena hora, sexta, deriva la paraula “siesta” en
castellà, «migdiada», el que en llatí es deia meridiatio. En efecte, hi ha testimonis que, almenys a
l'estiu, tots donaven un cop de becaina al migdia i els carrers de la capital quedaven gairebé tan deserts
com a mitjanit. Després es reprenia l'activitat política i judicial del fòrum fins al final de la novena i
última hora (suprema), quan es tancava el Senat.
L'activitat política es podia dur a terme a les rodalies de la urbs, ja que era necessari assegurar-se el vot
dels camperols. Per a això, el patrici acudia a les viles rústiques per estrènyer la mà dels seus possibles
electors i oferir la seva ajuda, protecció i riquesa, en un exercici de control de la veu, els gestos i la
voluntat.
Otium. El sopar. Els dies de festa (feriae) i tots aquells en què, per superstició, no
s'obrien ni el Senat ni els tribunals, estaven destinats per complet al
otium. Els romans més rics es retiraven a les seves viles de camp o
pròximes al mar, a Tusculum, Tibur, la muntanya Circe o Herculà,
on es dedicaven a la lectura i l'estudi de la filosofia, mentre que la
plebs acudia als espectacles que l'aristocràcia oferia al teatre o al
circ i que solien acabar amb grans banquets gratuïts.
Acabats els assumptes de la jornada al fòrum, el patrici podia
passar per la barberia o per les termes, o fer una passejada pels pòrtics del Camp de Mart. En tots
aquests llocs tenia ocasió de xerrar amb els amics, discutir les últimes notícies o parlar de negocis, en
el que seria un equivalent dels clubs burgesos del segle XIX. També era el moment de preparar una
altra part central de la jornada dels romans, el sopar, convidant als comensals més apropiats o, per
contra, fent-se convidar en una casa important. El sopar, en efecte, era una manera de continuar les
relacions socials que podien garantir l'èxit social i polític. Les millors cases exhibien la seva riquesa
amb una vaixella luxosa i menjars exòtics. Quan arribaven els convidats, un esclau els rebia, els
canviava la toga per la vestis cenatoria, un abillament més còmode i lleuger, els treia les sandàlies, els
rentava mans i peus, i els assignava un lloc en un dels llits del triclini, després d'estendre riques teles
sobre els seus matalassos. El llit central i el de l'esquerra de la taula eren els de primer rang, i el lloc
d'honor en cada un d'ells era el de l'esquerra.
Tal com descriu Petroni a El Satiricó, en el banquet ofert per Trimalció, l'exemple més fastuós
transmès per la literatura, els plats, entre tres i set, se servien esglaonadament, i cada un d'ells, al costat
de nombrosos acompanyaments, era portat per un grup d'esclaus dirigit per un mestre de cerimònies
(tricliniarcha).
Les postres iniciaven l'última fase del banquet, la comissatio, en la qual s'oferia beguda en abundància
i divertiments variats, com a músics, cantants, ballarines, mims i fins i tot gladiadors. Els convidats,
de vegades ebris, es retiraven en massa després de ser calçats i vestits de nou pels seus esclaus, que els
acompanyaven fins al llit. L'amfitrió es retirava també al seu dormitori, una estada petita amb escàs
mobiliari (cubiculum), situada a vegades a l'oest del peristil, on rebria la llum matinal i iniciaria una
nova jornada.
Estret i traduït de: ELENA CASTILLO
UNIVERSIDAD COMPLUTENSE (MADRID)
HISTORIA NATIONAL GEOGRAPHIC, nº 84, pp 30-33
UNITAT 9: PRONOMS PERSONALS. COMPARATIU I SUPERLATIU. HISPANIA
49
PRONOMS PERSONALS
1ª PERSONA 2ª PERSONA 3ª PERSONA
NOM. EGO NOS TU VOS DEMOSTRATIUS
ACU. ME NOS TE VOS SE SE
GEN. MEI NOSTRUM TUI VESTRUM SUI SUI
DAT. MIHI (MI) NOBIS TIBI VOBIS SIBI SIBI
ABL ME (MECUM) NOBIS(CUM) TE(CUM) VOBIS(CUM) SE(CUM) SE(CUM)
ADJECTIUS-PRONOMS POSSESSIUS
Els determinants o pronoms possessius d’un únic possessor es declinen com els adjectius tipus
Bonus,-a,-um . Suus,-a,-um pot ser d’un o varis possessors.
MEUS,-A,-UM (SING.) TUUS,-A,-UM (PL.)
NOM. MEUS MEA MEUM TUI TUAE TUA
ACU. MEUM MEAM MEUM TUOS TUAS TUA
GEN. MEI MEAE MEI TUORUM TUARUM TUORUM
DAT. MEO MEAE MEO TUIS TUIS TUIS
ABL MEO MEA MEO TUIS TUIS TUIS
Els de varis possessors segueixen els tipus Pulcher,-chra,-chrum.
NOSTER,-TRA,-UM (SING.) VESTER,-TRA,-UM (PL.)
NOM. NOSTER NOSTRA NOSTRUM VESTRI VESTRAE VESTRA
ACU. NOSTRUM NOSTRAM NOSTRUM VESTROS VESTRAS VESTRA
GEN. NOSTRI NOSTRAE NOSTRI VESTRORUM VESTRARUM VESTRORUM
DAT. NOSTRO NOSTRAE NOSTRO VESTRIS VESTRIS VESTRIS
ABL NOSTRO NOSTRA NOSTRO VESTRIS VESTRIS VESTRIS
1. Declina l’adjectiu-pronom suus,-a,-um i el que falta de meus, tuus, noster i vester.
SINTAXI : LA COMPARACIÓ
Un adjectiu o adverbi pot establir una comparació entre dos termes o referents en grau de:
1. Inferioritat : minus…quam : Pater minus prudens est quam mater.
2. Igualtat : tam…quam : Pater tam prudens est quam mater.
3. Superioritat : magis, plus,…quam : Pater magis prudens est quam mater. Pater plus
prudens est quam mater.
Ara bé, l’adjectiu comptava en llatí amb morfemes que indicaven el grau comparatiu de superioritat : IOR,-IUS, que, com vam veure a la Lliçó 6, s’afegeixen a l’arrel i donen lloc a un adjectiu de dues terminacions que es flexiona com els temes en consonant de la 3ª. La frase de l’exemple anterior podria quedar així :
Pater prudent-ior est matre
A més, el segon terme de la comparació es pot posar en ABLATIU, sense la conjunció
QUAM. Aquest ablatiu rep el nom d’ABLATIU COMPARATIU.
Pater prudentior est matre
50
Construeix frases seguint el model:
1. Pater non tam prudens quam mater est.
2. Mater magis prudens quam pater est.
3. Mater prudentior quam pater est.
4. Mater prudentior est patre.
1- Gladius non tam longus est quam hasta. 2- Pyrenaei non tam alti sunt quam
Alpes. 3- Flumen non est tam amplum quam mare. 4- Homines non tam sapientes
quam dei sunt. 5- Canis non tam ferox quam lupus est.
Analitza i tradueix
1- Dolor animi gravior est quam corporis dolor.
2- Aestate, noctes breviores sunt quam dies; hieme, longiores.
3- Avarus miserior est paupere.
4- Ferrum durius et utilius est auro; aurum pretiosius est ferro.
5- Nihil est homini dulcius libertate; nihil carius quam patria; nihil est amabilius virtute.
6- Nullum malum gravius est quam bellum civile.
7- Saepe utilior est homo silens quam loquax orator.
8- Senectus est loquacior iuventute.
9- Saepe remedium malo peius est.
10- Vergilius poeta tam clarus est quam Homerus.
11- Terra maior est quam luna, sed minor quam sol.
12- Curatio vulneris gravior vulnere saepe est.
13- Nihil est in homine divinius ratione.
14- Platonis oratio melle dulcior est.
15- Consilia minus utilia sunt quam exempla.
16- Melior est canis vivus leone mortuo.
17- Meliores, prudentiores, constantiores nos tempus faciet.
18- Virtus magis necessaria est quam doctrina.
19- Taurus est minus velox cane; canis est velocior tauro.
20- Luce sunt clariora nobis omnia tua consilia.
21- Melle dulci dulcior es.
22- Amicus magis necessarius quam ignis et aqua est.
23- Nihil peius est dedecore.
24- Mors servitute potior est.
25- Turpis fuga mortis omni est morte peior.
26- Nam risu inepto res ineptior nulla est.
27- Graviora quaedam sunt periculis remedia.
28- Dolor animi gravior est corporis dolore.
51
EL SUPERLATIU
Es forma afegint el morfema –ISSIMUS,-A,-UM a l’arrel de l’adjectiu:
ALTUS→ALT-ISSIMUS,-A,-UM
I si l’arrel de l’adjectiu acaba en L o en R, afegirem LIMUS,-A,-UM o RIMUS,-A,-UM
respectivament:
FACIL-IS→FACIL-LIMUS,-A,-UM.
PULCHER→PULCHER-RIMUS,-A,-UM.
No cal dir que el superlatiu es declina com un adjectiu tipus Bonus,-a,-um. A l’hora de traduir
podem provar les següents opcions:
ALTISSIMUS,-A,-UM: EL (LA) MÉS ALT, A.
MOLT ALT, A.
ALTÍSSIM, A.
SINTAXI
El superlatiu pot tenir o no limitacions. Si no en té, direm que el superlatiu és ABSOLUT i si en
té, direm que és RELATIU. El terme de limitació pot ser un GENITIU (genitiu partitiu),
EX+ABLATIU o INTER, APUD +ACUSATIU: “Els belgues són els més forts de tots els gals”:
Omnium Gallorum fortissimi sunt Belgae.
Ex omnibus Gallis fortissimi sunt Belgae.
Inter Omnes Gallos fortissimi sunt Belgae.
Continua ara traduint frases:
29- Socrates omnium hominum sapientissimus fuit.
30- Hieme dies brevissimi sunt, aestate longissimi.
31- Hercules ab infantia firmissimus fortissimusque fuit.
32- Saturnus, saevissimus patrum, filios suos vorabat.
33- Omnium ferarum callidissima est vulpes.
34- Firmissima est inter pares amicitia.
35- Leo est nobilissima ferarum.
36- Ex omnibus floribus pulcherrima rosa est.
37- Romae plurima aedificia pulcherrima erant.
38- Mens hominis omnium rerum celerrima est.
39- Pacis dulcissimum et pulcherrimum est nomen.
40- Cicero acerrimus defensor libertatis fuit.
41- Ex omnibus Gallis fortissimi et bellicosissimi sunt Belgae.
42- Pulcherrima carmina scripsit Horatius.
43- Mea Terentia, fidissima et optima uxor, et mea carissima filiola, valete.
44- Caesar quam maximum potest militum numerum imperat.
45- Isti servi in fundis maximis laborabant.
52
El déu Vulcà
Volcanus, Iunonis ac Iovis filius, taeter et deformis erat. Ideo pater e caelis in mare proiecit, ubi Thetis
atque Eurynome infantem receperunt et curaverunt. Postea deus in speluncis montis Aetnae cum
cyclopibus laborat, donec peritissimus faber omnium immortalium fit. Nullus deus in arte metallorum
melior erat Volcano. Dei Volcanum in Olympo postea acceperunt, quia hic magnificas sellas auro
argentoque atque pretiosis gemmis deis praebuit. Quamobrem Iuppiter quoque Volcano Venerem in
matrimonio coniunxit. Dea Venus coniugi arma Aeneae filio petiit, quae1 deus arte singulari fecit. In
antiquis temporibus Volcanus galeam, loricam et scutum etiam Achilli fecerat, quoniam fortissimus vir
Graecorum arma in bello Troiano perdiderat.
LECTURA: Viriat, el pastor que desafià un imperi
«Recobraren ànim els lusitans gràcies a Viriat, home de gran habilitat, que de pastor es va fer bandoler,
de bandoler es va convertir sobtadament en militar i general, i de no abandonar-lo la sort, hagués estat
el Ròmul d’Hispània.» Així resumeix la trajectòria de Viriat l’ historiador hispanoromà Luci Anneu Florus. Potser en
l'observació final (Ròmul d'Hispània, ni més ni menys) li traís l'orgull patri. En la resta no fa sinó recollir
el que era un tòpic ja des dels primers historiadors grecs que es van ocupar del lusità (Diodor Sícul o,
Apià), i que també va recollir, amb lleugeres variants, el romà Titus Livi.
La perfídia romana
És Apià precisament qui en la part de la seva Història romana dedicada a Ibèria introdueix la figura de
Viriat arran de la famosa traïció del governador romà de la Hispània Ulterior, Servi Galba, l'any 150 A.C.
Els guerrers lusitans, agafats entre dos focs (el governador de la Hispània Citerior, Licini Lúcul, havia
acudit en ajuda del seu col·lega) van decidir rendir-se. Galba, amb la promesa de proporcionar-los terres
on viure en pau, els va concentrar en un determinat lloc, dividits en tres grups i ,després de fer-los lliurar
les armes, va ordenar als seus legionaris acabar amb ells. Segons el detallat relat d’Apià, «Pocs d'ells van
aconseguir escapar, entre els quals es trobava Viriat, que no gaire després va ser el cabdill dels lusitans i
va aniquilar molts romans i va donar mostres de grans gestes ». Fins a aquest episodi, el més cruel i vergonyós de la conquesta romana de la península Ibèrica, les fonts
gairebé no ens parlen del nostre personatge. Sí coincideixen en atribuir-li un «humil llinatge» i situar el
seu naixement a la part de la Lusitània pròxima a l'oceà. Aquesta regió de la Península s’estenia des del
Duero fins a les desembocadures del Guadiana i el Guadalquivir, i coincidia més o menys amb el territori
de la província romana del mateix nom que l'emperador August va crear més d'un segle després. Incloïa la
major part de Portugal i de les províncies de Zamora, Salamanca, Càceres, Badajoz i Huelva. La dada de
la proximitat al mar situa la pàtria de Viriat a l'actual territori portuguès, probablement al sud, a la zona de
l'Algarve, encara que, com sol passar en aquests casos, són molts els llocs que reclamen aquest honor. El
nom de Viriat era freqüent en aquesta zona, a jutjar pels documents epigràfics. És un derivat de la paraula
llatina viria, que era el nom dels braçalets d'or o plata que lluïen els guerrers hispans, segons explica Plini
el Vell.
De la seva etapa de «pastor» res no sabem, ni sobre l'espècie de bestiar que cuidava (ovelles, vaques,
aquelles famoses eugues lusitanes a les quals, de creure a Plini, fecundava ni més ni menys que el «vent
Favoni»), ni tampoc si el ramat pertanyia a la seva família o bé el cuidava al servei d'algun amo. Això
últim és el més probable, segons l'opinió general sobre la humilitat del seu llinatge.
Tots els autors insisteixen en què des de la seva joventut va destacar per les seves condicions físiques
naturals, reforçades per l’exercici i la vida a l'aire lliure. Més tard trauria un extraordinari partit d'això, ja
que no només era «extremadament ràpid en la persecució i en la fugida i molt fort en la lluita a peu
ferm», sinó que era «superior en tota classe de fatigues i inclemències».
1 Quae: acusatiu plural neutre: “que, les quals”.
53
De bandoler a guerriller El pas de pastor sense recursos a «bandoler» (lladre, per a la majoria dels autors romans) devia ser natural
per a ell quan va arribar a l’edat adulta. Però no era aquesta una «tradició» exclusiva dels lusitans. Que els
habitants de les terres més pobres i aspres es dediquessin a saquejar les dels seus veïns més rics era
habitual entre els pobles d'aquesta zona de la Península. De creure a Diodor, era «un costum molt propi
dels ibers, però sobretot dels lusitans que, quan assoleixen l'edat adulta aquells que es troben més
apurats de recursos, però destaquen pel vigor dels seus cossos i la seva intrepidesa, proveint-se de valor
i d'armes van a reunir-se en les asprors de les muntanyes; allà formen bandes considerables que
recorren Ibèria, acumulant riqueses amb el robatori i això ho fan amb el més complet menyspreu de tot».
El geògraf Estrabó insisteix en el mateix: «En habitar una terra miserable i tenir, a més, poca, estaven
ansiosos de l'aliè». Els objectius preferits d'aquestes bandes eren principalment les zones ja ocupades pels
romans, de manera que aquests es veien obligats a intervenir sense treva en defensa seva, amb diversa
fortuna. La cosa durava pràcticament des de l’expulsió dels cartaginesos durant la segona guerra púnica,
cinquanta anys abans. Ara, però, aquelles bandes més o menys anàrquiques s'aglutinaven fins a formar
autèntics exèrcits, com els que s'havien enfrontat a Lúcul i Galba. Després de la traïció d'aquest últim, per
més que els autors seguissin aplicant als lusitans el qualificatiu de lladres, la lluita va deixar de tenir un
objectiu exclusivament econòmic per a derivar cap a la venjança i la resistència política enfront de
l’invasor despietat. La banda s'havia convertit en una autèntica guerrilla. Els fugits van aconseguir reunir
prop de deu mil homes que es van dedicar a saquejar les riques terres de la vall del Guadalquivir, la
Turdetània, territori ja pacificat i controlat pels romans. Entre ells es trobava, com hem vist, el jove
Viriat.
Els va sortir al pas el nou governador, Caius Vetili, qui va aconseguir sorprendre’ls i acorralar-los en un
lloc sense sortida. Als lusitans no els va quedar més remei que rendir-se i «enviar ambaixadors a Vetili
amb branques de suplicants» prometent acceptar el domini romà a canvi de terres. Vetili va acceptar i es
va signar un acord. Però llavors va intervenir Viriat prevenint-los contra la «perfídia dels romans» i
prometent que ell els trauria del cèrcol en què havien caigut, si estaven disposats a seguir-lo. Així ho van
fer i el van elegir com a cap. Corria l'any 147 A.C.
54
General en cap
Dux o imperator en els textos llatins; strategós, dynástes i hegemón en els grecs. Així es designava als
generals en cap de l’exèrcit, termes que s'apliquen en endavant a Viriat, qui no va trigar a demostrar que
tenia un innat sentit de l'estratègia. Segons Apià, era «amant i senyor de la guerra»; per a Diodor, era
«bel·licós i coneixedor de l'art bèl·lic». Per estrenar la seva prefectura va idear una estratagema
mitjançant la qual va sorprendre al confiat Vetili i va aconseguir complir la seva paraula posant fora de
perill l'exèrcit lusità. Quan la notícia es va difondre, va augmentar el seu prestigi i se li va unir un gran
nombre d'homes procedents de tot arreu. Així es va reunir al voltant de Viriat un exèrcit heterogeni de
diversos milers d'homes (lusitans i cèltics, però també vetons, vacceus, bastetans) que el seguien
cegament. Estrabó ens ha deixat una descripció d'aquesta tropa variada: «Porten armament lleuger i són
experts en les maniobres. Tenen un escut petit de dos peus de diàmetre, còncau per davant i lligat amb
corretges, perquè no té abraçadora ni nanses, i porten a més un punyal i un ganivet. La majoria
vesteixen cotes de lli; són rars els que fan servir malles i cascs de tres plomalls, la majoria utilitzen cascs
de nervis. Els del carrer porten gamberes i diversos venables cadascun. alguns utilitzen també llances
amb puntes de bronze ».
Apià explica com acostumaven a atacar «amb el tumult i la cridòria propi dels bàrbars i amb el cabell
llarg, que solen agitar davant els enemics per infondre'ls por ».
Aquest mateix autor, per ressaltar les dots de comandament de Viriat, destacarà precisament que «un
exèrcit constituït d'elements tan heterogenis mai es va rebel·lar [contra el seu cap] i sempre va ser
submís i el més resolt a l'hora del perill».
A aquesta fidelitat a la seva persona contribuïen, a part del seu prestigi com a estrateg, la seva conducta
amb els homes: era el primer en la batalla i també el primer a suportar l'extrema duresa de la vida a la
muntanya, així mateix, era just en el repartiment de premis i càstigs, i totalment generós a l'hora del
repartiment del botí. «A causa d'això -segons Diodor-, els lusitans el seguien de bon grat a la batalla i l’
honoraven com el seu benefactor i salvador ». No hi ha major elogi d'un general en boca d'un grec.
La guerra de Viriat Al capdavant d'aquest exèrcit, Viriat va lliurar una guerra que va durar vuit anys. En els tres primers,
l'èxit va estar de part seva. Primer va derrotar Vetili, que continuava perseguint-lo després de
l’escaramussa anterior. Les circumstàncies es van girar i ara va ser l'exèrcit romà el que es va veure copat.
Vetili i la meitat del seu exèrcit van caure en la batalla. En els dos anys següents, Viriat va derrotar tots
els governadors que Roma va enviar contra ell. «No content amb defensar la llibertat dels seus
compatriotes d'una i altra part de l'Ebre i el Tajo, va atacar els campaments dels pretors i governadors
de les províncies; va exterminar gairebé per complet l’exèrcit de Claudi Uniman, i amb les banderes,
trabeas i fasces que ens va arrabassar erigiren grans trofeusa les seves muntanyes», explica Florus.
Una d'aquestes muntanyes, la muntanya d'Afrodita (o de Venus), al nord del Tajo, era el seu refugi quan
les coses es posaven malament i havia de replegar-se. La seva audàcia no excloïa l'habilitat per escapolir,
o per fingir fer-ho, per tal d'atreure l'enemic al seu terreny, sorprendre i copar. Es podria dir que la
rapidesa de moviments i l'habilitat per l'emboscada, característiques de la lluita de guerrilles, van ser
patentades per ell. Durant aquests anys, Viriat no només va aconseguir imposar el seu domini a la zona
sud de la Lusitània, a un i altre costat del baix Guadiana, fent-se fort sobre sobretot en la Betúria (l'actual
província d’ Huelva, més o menys), sinó que recorria i devastava impunement les zones properes més
riques com la Carpetània i la Turdetània, on comptava amb molts simpatitzants fins i tot entre rics
terratinents compatriotes, un dels quals, de nom Astolpas, acabaria sent el seu sogre. El Senat romà,
alarmat per les notícies que arribaven de Lusitania, va decidir enviar allí a un pes pesat, el cònsol Fabi
Màxim. Aquest va esperar a reunir un exèrcit suficient i ben entrenat per presentar batalla al de Viriat, i la
victòria es va decantar cap al costat romà.
55
Les últimes victòries El cabdill lusità es va replegar al nord de
Sierra Morena, i es va dedicar a provocar la
revolta dels pobles de la Meseta (sobretot
dels arèvacs) i de la bel·licosa Celtibèria.
En aquest sentit, Apià el presenta com
l'instigador de la guerra numantina, iniciada
el 143 a. C.. Durant uns anys, Viriat i
Numància van ser el malson dels romans,
fins al punt que aquests van cridar «Guerra
de foc» a les campanyes que els
enfrontaven amb lusitans i celtibers. Fins i
tot hi va haver problemes a Itàlia per dur a
terme les lleves necessàries i reunir els
comandaments intermedis (els tribuns militars); tal era la por que infonien aquells «bàrbars» d’Hispania.
Després del fracàs davant Màxim, l'exèrcit lusità es va refer i va seguir humiliant els successius generals
romans fins que Roma va recórrer a altre general prestigiós, Servilià, germà de Màxim. Va arribar a
Lusitània amb més de 20000 homes, més de deu elefants i tres-cents genets libis. Amb aquest formidable
exèrcit va caure sobre els més de 6000 lusitans capitanejats per Viriat. Però aquest, amb els seus homes
en fugida, va utilitzar de nou la seva vella tàctica de regirar ràpidament i sorprendre així als confiats i
desordenats perseguidors. Els romans van haver de replegar al seu campament base i fins allà es va atrevir
a perseguir el lusità, que, després d’incendiar, es va retirar al seu feu de Betúria. Aparentment, el tractat
posava fi a una guerra que havia durat vuit anys. Però per als romans no deixava de ser una imposició, i el
successor de Servilià, el seu germà Cepió, va aconseguir que el Senat trenqués el pacte i li deixés les
mans lliures per acabar amb Viriat. Ho va fer fomentant la traïció de tres dels seus lloctinents, que el van
sorprendre a la seva tenda i «el van degollar, tot i que estava protegit per l'armadura». Segons la versió
més dramàtica de Florus, Cepió «no va titubejar a emprar contra el cabdill abatut i que es proposava
capitular, la traïció, el frau i el punyal dels seus mateixos subordinats, adjudicant amb aquesta conducta
a l’enemic la vanaglòria de creure que d'altra manera mai hagués estat vençut ». Així va acabar, en l'any
139 A.C. el camí històric de Viriat. I així va començar la llegenda.
Estret i traduït de MONGE; J.A., “El pastor que desafió a un Imperio. Viriato”. Historia National
Geographic, nº 84, pp.62-73.
![2018/12/05 · ABYCTpaHHí1Ta TbPFOB1151 3eMe;uencKH OAE ce 51B'1BaT HerreH BHOCHTeJ1 Ha I]POÄVKTH, cb11teBpexreHH0 BpaTa KbM na'3apMTe Ha CpeJIH1dA M3TOK CeBepHa A(þpmca. B](https://img.pdfslide.tips/doc/110x75/60e237d8c637423eaf72fd2a/-20181205-abyctpahh1ta-tbpfob1151-3emeuenckh-oae-ce-51b1bat-herreh-bhochtej1.jpg)
