Els Dijous ._. BlancsQUARESMA

El , boix que rodeja el•reixat i l'eura dela veranda són xops i encongits, els casta-nyers tenen la soca negra i la grava deljardí forma uns illots circumdats d'herba.La dona que guarda les claus del xalet diuque tot el dia no ha parat de ploure i quesi, per allà les dotze, una Menta de cel hadeixat passar una mica de sol, de seguidas'ha amagat, esporuguit.

Obert el cancell, el resclosiment provad'esmunyir-se amb una bafarada, mentreel gat miola malencònicament, bo i menys-

1'reant les deixalles que acaben de servir-lien un recé del vestíbul. Darrera la bústiauns diaris endarrerits que l'administraciócontinuà trametent per error s'amunteguen,inútils, dintre llur faixa, i damunt l'arqui-mesa del rebedor encara hi ha les restesde cordill i paper dels darrers paquets fetsa corre-cuita. Una gotera ha anat sollantla paret ocre del saló davanter atnb la pin-tura blava de les bigues.

En esbatanar-se el finestral, el vent en-gega, cap a l'interior, rauxes de mullenade les branques altes de les tilies i trans-porta les batallades d'un cloquer que esperden dins el braolar de la mar tintada decobalt i cenyida pel cinturó terrós de larivada impúdica. La platja s'ondula l'amplacabellera amb la tinta fina del llebeig is'arrissa el serrell amb el torcedor de lesones. Els vells mariners, embolcallats arrande pipa i les mans a les butxaques de lescalces de les festes, esguarden, recelosos, lacinta de moaré deserta r se'n tornen, con-formats, vers les casones ventrudes, orme-jades de xarxes. No •s'ha fet del tot fosc,que les barques de bou són empeses damuntles travesses enseuades i, àvides dels sardi-nals, solquen l'argent dels Pistons remoro-sos, a la llum de les llanternes pàllides.

Per les escales estretes de la davallada,baixen les ancianes arrupides amb l'ame-naça del predicador dintre el pit: «Tant debo que aquesta Quaresma us porti el pene-diment i la gràcia. El Carnaval passat estàdeixem de banda el Carnestoltes, amb totala seva faramalla. Uix ! A les ànimes elsfa més mal que una pedregada i, com la

pedregada, és fugisser. ,però la Quaresma,a us, é.,.e,reara^xliu,,.,jt2b. les çnses,eter-r̀ es ¢erqu sï no'f ós així, cremaríeu tambéeternament en el foc "de les penes de l'in-fern !» Uns bordegassos, estintolats al pilard'un carreró sense sortida, cremen les alesd'una rata-pinyada per sentir-la renegar i lacomitiva piadosa se n'allunya com dels malsesperits, tot plasmant un aiguafort goiese.

Passen parelles d'enamorats que, priva-des de dansar en temps quaresmal, resse-gueixen, parsimoniosament, la ribera i cer-quen la companyia dels baladres sempreverds en holocaust a llur voluntat de per-pètua jovenesa i, abocades al baluard, guai-ten l'indret on installaren el velàrium i onel plantaran l'estiu vinent. Els fanals per-manents comencen a encendre's pel. de colorvermell, que fa de guia als navegants, iles palmeres, cobertes de nit, branden llurcos fantasmal.

Del Cafè de Mar pervé el brogit d'ani-mades converses. Es la prilnera reunió .decaramelles, en la qual es designen el poetai el músic locals que han de traduir la joiapasqual el Dissabte de Glòria, i es nomenala junta organitzadora dels assaigs bi-set-aanals les cantades, el dinar, la sortida

als afores per menjar la mona i el balldels cantaires. Els uns solament voldrienvals i americana, però els més són parti-daris d'encarregar també un himne bensolemne, on abundin els aguts. Quan elbard escollit els rep, cuita a advertir-los

—En quin dia venia ! Tinc la inspiraciótan esporgada com les acàcies del camí.

S.

Ell mateix

—Ja veureu així que em mogui, quin terrabastall !

Any VII. Núm. 317 - Barcelona, dijous, 14 març de 1935

prega a tots els seus subscriptors, i alsseus lectors en general, que posin enconeixement immediat de l'Administració:RAMBLA DEL CENTRE, 19 Tel, 23118

qualsevol deficiència que observinPreu: 3 0 cèntims - Rambla del Centre, 19 - Tel. 2 3118 - Subscripció: 3'50 pessetes trimestre

MIRADOR INDISCRETMentre parla Gil Robles

Un amic nostre ha rebut, d'una ¢erso-nalitat dretana de Madrid; la següent car-ta que, amb Qervnís del remitent i del des-tinatari, publiquem amb molt de gust per-què és d'una visió exacta i d'un humor queseran apreciats, esperem, pels nostres lec-tors.

EI més notable en Gil Robles és la sevapròpia creació. E1 seu cas ens demostracom del no-res es pot fer un polític. LéonSée va fer de Primo Carnera un campió de

ovació formidable al salvador d'Espanya.Vuit milions de partides de dòmino con-templen l'orador. Vuit o vuit-cents, perquèés incalculable el nombre de partides dedòmino que haurà jugat en aquesta vidal'honorable auditori. Gil Robles mou, asacsejades, el cap amb aquell tic nervióspropi d'un veritable estadista. Parla davantla Indústria, el Comerç i la Navegació. Da-sant les forces vives del país. Objectivitati problemes concrets. Es a dir, solucions dexerrameca de cafè.

boxa. Angel Herrera tracta de fer del seupot lain un estadista. Es la IDEA! ! !, queel manàger del gegant italià escrivia així,amb majúscules i apuntalada per uns sig-nes d'admiració. .

Herrera estava turmentat per la idea.Necessitava un orador, un polític, un pro-pagandista, un agitador. Li sobraven tèc-nics i collaboradors grisos disposats a fer-liun informe sobre el cultiu de la remolatxao sobre la crisi de la .indústria lletera. Peròli mancava l'home capaç d'encendre lesmasses amb un discurs i donar ambient po-lític al ,eu programa d'acció. No li servienels vells polítics, que no es deixaven mane-jar fàcilment. Tampoc li servien els jovesprodigis de la dictadura, embolcallats enuna onada d'impopularitat. Aleshores apa

-regué Gil Robles. Fou una revelació.Aquell xicot parlava. Demostrava certescondicions per a la polèmica. Herrera i elP. Ayala formi les bruixes d'aquest Mac-beth de Salamanca, «Tu seràs polític, tuseràs polític.» L'obra del manàger fouperfecta. Primer, una càtedra. Després, unjutjat municipal a Madrid. Calia propor-cionar-li una vida còmoda, sense preocupa-cions subalternes. Després, amb fons d'ElDebate, un viatge a l'estranger, per a es-tudiar organització política i sistemes depropaganda. En tornar a Espanya féu GilRobles els seus primers assaigs oratoris.Resultaren, pel que sembla, magnífics. Eljove prometia. La proclamació de la Re-pública precipità iá presentació del feno-men . Herrera, amb una mica de por, lliuràla seva creació als electors de Salamanca,que l'hi tornaren feta diputat. La idea ha-via triomfat,

Apareix Gil Robles al ring. Té solturaer. l'atac, claredat í violència en l'expressió,empenta combativa. Té alguna cosa mésles velles rendistes esporuguides per la Re-pública descobreixen que té sex-appeal.Aquest és el seu moment més gloriós. Elsdonatius esplèu^dlds aflueixen a la caixaelectoral de les drétes. L'agitador, el propa-gandista va a convertir-se en el salvadord'Espanya. Herrera planta la seva creacióenfront del fantasma marxista. Triomfenles dretes. Però Gil Robles és republicà omonàrquic? El! mateix ho explicarà, senseexplicar-ho : uQuan vaig veure que s'en-sorrava la corona, vaig agafar la creuetaque porta a sabre i la vaig salvar». Etvoilà !

Heus ací Gil Robles orador, parlamenta-ri, propagandista, polític. Posseeix les pa-raules indispensables i les idees precises pera complir la seva missió. Ha adquirit certapràctica en el joc parlamentari. L'oportu-nisme ii facilita la seva doctrina. La do-cilitat dels seus aliats, els èxits. Ara calfer-n un governant. Tot és qüestió de pre-paració. No preparen els noviciats màrtirs

P' r a la Xina? Doncs molt més fàcil resul-ta preparar governants en un país on hohan estat el difunt García Prieto i donRicardo Samper.

Això obliga Gil Robles a estudiar elsproblemes econòmics. Cambó ha dit d'ell,amb un cert desdeny, que no domina elsproblemes concrets. E1 discurs de Salaman-ca, sobre la qüestió del blat, ha estat eldiscurs d'un demagog. Molta política, peròde blat ni un gra, Doncs Gil Robles de-mostrarà a Cambó que és capaç de tractarels problemes concrets com un home d'Es-tat. El mateix, quasi quasi, que Vidal iGuardiola. 1 parla en el Círculo de laUnión Mercantil e Industrial de Madridsobre Un pla 15olítico-ecoru9mic de realit-zació urgent. Altres estadistes han desfilatper la mateixa tribuna : el senyor Chapa-prieta, primer premi a la joventut aplicada;el senyor Royo Villanova, primer premi dejotes patriòtiques ; el senyor Calvo Sotelo,primer premi de dèficits ; el senyor Izquier-do Giménez, primer premi de pentinat ar-tístic..:

Els botiguers de Madrid tributen un.r

Gii Robles opina que, per, a- nivellar e!pressupost cai fer economies en les despe-ses i reforçar els ingressos, sense augmen-rar els tributs als socis del Círculo de laUnión Mercantil e Industrial. Es clar queno ho ha dit així, però això és en realitatel que ha dit. Atur obrer? Per a remeiar

-lo s'agafa als cent milions de pessetes queté disponibles el Centre de Contractació deMonedes. Reorganització de l'administració,reconstrucció nacional. Gil Robles ofereixles seves solucions de taula de cafè. Pera tranquillitzar els comerciants que l'escol-ten, es declara enemic de les aventures.I reclama una autoritat forta. Tot sem-bla que marxa bé, però en un momentse li escapa la frase fatal: «costi el quecosti i caigui qui caigui ». Aquest és el fortcóe Gil Robles, Allò dels problemes concretsés per a donar gust a Herrera. I algunsacrifici cal que faci un si vol arribar aésser estadista.

Els comerciants de les partides de dò-mino queden una mica escamats. Realmentes salvarà Espanya? En darrer cas, si elmanàger de Gil Robles no aconsegueix fer

-n un estadista, ningú no podrà treure'lsel record d'aquest moment sublim, quan1 orador deia, amb aquella energia, que ésI . que fa falta a Espanya : ((costi el quecosti i caigui qui caigui)). Problemes con-crets. Ofegar el doble sis, per exemple.

MADRID 1935

A la pàg. a:

En la jungla infernal del GranChaco, per Jean Allouchene.

A la pg. 3:

Venizelos, perpetu agitador, perTlgg;s.

A la pág. 7:

Eusebi Planas, per Joan Sacs,

Cifació p icaresca

Les jans es planyien, dissabte passat,dels atacs que En Ventosa adreçà a laCeda en la seva recent conferència del Pa-lau de la Música Catalana, però En Ci-rera i Voltà, recordant certa entrevista ce-lebrada l'hivern darrer a l'Hotel Colon ifent gala de la seva erudició en matèriade peces interiors femenines de la primerameitat del segle XIX, intervingué

—No os preocupéis, que pronto Gil Ro-bles podrá decir a Ventosa: «Esta liga quete liga hará, con entrambos, liga».

La reconquista de Girona

Amb un braó solament comparable ambel d'Alvarez de Castro i Bolívar, les hostsjaps han romput llances per a la defensade les dretes gironines. Les sòcies de l'e-legant local del carrer de la Diputació s'hohagueren de fer, però, a palletes per talde poder assistir a la gran contesa, perquètan sols els distribuïren seixanta tiquets iaixò fou causa de nombroses renyines, a

]'extrem que algunes addictes amenaçarenamb donar-se de baixa. La tresorera, se-nyora Mónica Ibarrola de Batista, a l'ob-jecte d'apaivagar el temporal, sort{ ambaquesta treta

—Recordad, hijas mías, el adagio cata-lán : «Bo és anar, però millor és a casaestar». Y, a lo mejor, no os vaya a ocurrircomo a aquel auto, hecho trizas contra unárbol de la carretera, que acompañabaal jefe...

—Qué diplomática es usted!—contestà,gens convençuda, la gentil senyoreta Mar-

garida Escoda.

Donya Mercadera

En un castell de prop de Figueres, en

ocasió de la nova reconquista de Girona,

s'ha estatjat la plana major jap. De sobre-taula, eixiren a relluir les anècdotes que esconten del castell, entre les quals hi hala de la cèlebre heroïna, filla de Perelada,anomenada Donya Mercadera, que l'anyr285 lluità cos a cos amb un cavaller fran-cs, armat i a cavall, i ella, sense capmena d'arma, aconseguí lligar -lo i fer-lopresoner. .

—Valfente mujer !—subratllà el que ex-plicava la història,—Todavía las hay para esto y mucho

más !—replicà, amb urc, la senyora Coll.

RomanficismeLa conferència de l'ex-capità general

Emilio Barrera a la Derecha de Cataluñasobre Actuación de la mujer en la políticaespañola congregà al local de la Via Laie-tana unes quantes senyores i senyoretes

de bon pamet, àvides d'escoltar la paraulaautoritzada de tan destacada personalitat

en el món de les evolucions del sexe feble.Una de les sòcies que prodigà més aplau-diments al degustador dels encisos feme-nins, fou la senyora Pilar Sarriera.

—Hélas ! Le temps était beau sous l'Ein-pire !—sospirà amb viva emoció.

—Qué dice usted?—.inquirí Pepín.—Es el corazón que se derrama!—eon-

testà la desdenyada bellesa.

Maferíalisme

Una coneguda marquesa, que es comp-tava igualment entre el selecte auditori,s'acostà a felicitar 1'ex-capità general i hoféu en una forma talment sorollosa quecridà I'ateació de la concurrència.

—Quién es esa dama tan vehemente?—preguntà el nosiego López Manduley.

—Nada menos que una firma industrial!—respongué un de la casa.

Aquesf faltava !

Al voltant de la font de Diana del carrercle les Corts Catalanes, no hi cabien elscotxes. Què passava al Ritz? Res, que se-gons un diari hi havia el todo Barcelonaculto y aristocrático. El senyor FedericoSantander, literato ilustre, articulista de«A B C» y notabilísimo charlista, havia declissertar sobre l'emperadriu Eugènia, i peraixò s'havia mobilitzat aquell todo Barce-lona que algun diari esmentava amb nomsi títols, però oblidant un nom dels més im-portants, el del senyor Barrera y Luyando,i això que vestit impecablement de marrói encarcarat s'exhibia al primer prosceni,

Fonètïca «bien»Aquest

. --.

Aquest Santander és un charlista de lamateixa família (família literària, és clar)de García Sanchiz, però molt més florit (enel sentit de flors i violes, traduït al castellà)i molt més barroc (en el sentit de recargo-lament retòric).

Santander deu creure's que parla un cas-tellà del segle d'or perquè omple la sevafonètica de z. Se'l coneixeria a ulls clucsper la manera 'com diu Azldntico, azmira-ble, etc. Fins arriba a pronunciar Saint

-Cloud així : San Cluz !

De bones intencions

l'infern n'és ple

Aquest aspirant a Emil Ludwig d'Eugè-nia de Montijo va aprofitar tot el que vapoder per a fer brometes de caràcter polí

-tico-sorral. Aleshores és quan tenia mésèxit.

—,Son tantos — deia amb èmfasi celesti-nese — los consejeros de las Coronas que,después de sus bordadas casacas monárqui-cas, visten togas republicanas, porque en suinmenso orgullo se creen siempre indispen-sables a la patria...

—Que deliciosamente intencionado I Ver-dad, Tere? — deia una veïna nostra escor-xant-se les finíssimes mans de tant aplaudir.

Conferència dwnsanf

La charla tenia dues parts ; la primera estitulava El último cuento de hadas.

Apareix ('hada quan—Hubo un día en Granada un temblor

de tierra, y una dama, asustada, se lanzóal jardín de su palacio.,, Y en ese jardín dióa luz a una niña que andando el tiempo ha-bía de ser famosa en la Historia, y querivalizó en belleza con las granadinas floresque la vieran nacer...L'hada va fent favors. E1 darrer és el

seu casament amb Napoleó III. Eugèniade Montijo, aquel día, sentíase superior atodas las demás hadas de la creación.

Després, mitja part, amb ball.Es reprèn la conferència sense cap avís.

Don Federico Santander (Fede, simplement,per als seus íntims) es posa a parlar i lagent entra amb furtives xuclades al cigar-ret. El conferenciant parla entre remor decadires. N'hi ha que es queden a ballar.Aquesta segona part és retolada Ocaso

trágico de una vida feliz, en el qual la dia-deïna imperial se troca en corona de espi-

nas, i l'emperador, versà til, prodiga sus ga-lanteos no sólo a las damas de la corte,sino también a una serie de aventureras debajos vuelos.Els oients surten engrescats, àdhuc els

que s'han quedat a ballar. Un cronista desaló hi diu la seva

—La verdad es que ha tenido momentosinspiradisimos que han hecho sentir la emo-ción de lo bello.Després, per una crònica de societat, và-

rem saber que es tractava del primer actomundano de la temporada de cuaresma bar-celonesa.Ens pensàvem que era el darrer de Car-

naval i no el primer de Quaresma.

La conjuntura

.a Sitges, !a Lliga ha estat una pila detemps sense local, perquè els propietarisdels més adients es resistien a llogar-los a

-Ah, vaya, así tienen también ustedeselementos del Fomento...

—Sí; es del ramo de duchas, bañeras ybidets.

Tribulacions carnavale sques

La desfilada de la rua del Passeig deGràcia pel mig de la Rambla, el dimartsde Carnaval, es trencà dues o tres vega-cies, degut a les dificultats de circulació deles carrosses grans.

L'ànima del Carnaval barceloní, que pre-senciava la comitiva des d'un balcó, ex-clamà, colpit per aquell desconcert

—Quina llàstima ! Veig que no passal'Arpa de Noé!

Des d'aquestes bufaques deurepresenfacíons e4 confemplen!

Dimarts passat, amb l'èxit—passi l'eu-femisme—que és costum al Poliorama,s'estrenà una obra de Millàs-Raurell, la crí-tica de la qual no és aquest el lloc de fer-la.

Vo un moment, en l'obra, que un delsactors proposa a una actriu d'anar-se'n aEgipte.

—Per què a Egipte?—diu ella.—Perquè és el camí de l'Extrem Orient!En l'entreacte, comentant, entre altres,

aquesta frase que voreja el desideràtum,deia el fill d'una illustre i venerada perso-nalitat--Que això ho digués Napoleó, encara

hi passaria !

L'ombra de la barba blanca i punxant del raspall d'arc

gent cerca el contacte áel canelobre gairebé invisible,,.

J. 'ROCAJOIER

PASSEIG DE GRÀCIA, 18 - TELÈFON 19562

Un forti del Chaco

Presoners bolivians desembarcant a Asunción

que l'ús de calçat està perfectament estès — ha recuperat gairebé enterament els teren llur exèrcit, ritoris que eren seus i s'acantona en un

guerra defensiva. Les tropes bolivianesL'AMia LIoIER malgrat llur superioritat numèrica i la im-

portància de llur material, de Boquerón oiAsunción, com tota capital que es res- havien arribat en juny de 1932 violant e

pecti, té naturalment una legació de Fran- tractat Hayes, han estat rebutjades finsça. No vaig deixar de fer-hi una visita, l Ballivián i pel camí de Villa Montes,M. Coubin, que només és encarregat d'a- sigui a més de tres-cents quilòmetres enfers, però que tothom tracta de señor mi- 'rera. Allà és on hi haurà la darrera topadanistro, és un home afable i bo, àdhuc amb —Considereu possible, senyor presidentels repòrters. la fi d'aquesta guerra gràcies a una inter

No em guardarà rancúnia si al costat venció de la Societat de les Nacions?d'aquesta legació oficial, una mica massa —Hem perdut la confiança en les conteoficial gosaria dir, n'evoco una altra, del rències internacionals. No és que dubtetot oficiosa, però, la providència dels peno- de la bona fe dels mitjancers, però és qudistes francesos que van a parar al Para- • es troben en la impossibilitat de conciliagua¿ les tesis dels bel.ligerants. La S. de les N.

Es tracta de la (legación de l'amic Ma- en la qual havíem fundat grans esperancesnuel González Ligier, el més parisenc dels ha intervingut massa tard. La comissió quparaguaians. Un d'aquells homes que, en ha enviat a l'Amèrica del Sud no s'ha promenys temps del que cal per escriure-ho, nunciat mai netament, ha pres decision

ius fan amar i admirar el país on viuen. contradictòries...Un desembarca neutral, i es troba parti- Arnb energia, el president Ayala conclou

: dan. —EI desig del Paraguai és d'acabar d'un

Un tipus perillós; com veieu! vegada per sempre aquesta guerra. La prEn el seu despatx i magatzem del carrer feréncia del Paraguai és per a les solucion

Palma, associat amb els seus clos germans, pacifiques. Però cal que el món sàpiga quLigier exerceix funcions absorbents. Pasta I no deposarà les armes abans d'obtenir sepa, ven llégums, treballa per l'Agència Ha- rioses garanties per a l'esdevenidor. Volenvas, representa oficialment les companyies tenir la fermança que l'agressió bolivianfranceses de navegació Sud Atlantlque, no es repetirà. Hem guanyat la guerra

Transports Maritimes i Chargeurs Réunis, pràcticament. Volem guanyar la pau. Vei també representa Peugeot i Citroen. En lem que ens deixin treballar tranquillamentl'època que I'Aéropostale feia un servei pos- JEAN ALLOUCHERIItal Asunción-Buenos Aires,, ell n'era l'agent.Fa uns mesos, com a compensació, Polònia (Segueix a la pàg. 8)l'ha nomenat cònsol honorari, i encara que ' --ignora el polonès, es surt honorablement (+) Vegi's MIRADOR, número 316.

, de la seva nova missió. Els francesos d A- (I) Agents de policia.

2 M11RfsJ.IDR 14-111 -35

una enfitat política de tanta escomesa.L'únic propietari que no hi posava cap in-convenient era el senyor Josep Teixidor,però als regionalistes els feia un cert es-crúpol, posat que es tractava d'un radicaldemòcrata.

Un bon dia, però, la premsa publicà lanotícia de la terrible confabulació de lestres M. contra la Z. junt amb una visitade Cambó a Martínez Barrios.

—Ara sí que no ens hi hem de pensarmés !—va dir-se el secretari de la Lligasitgetana.

I cuità a llogar el local del senyor Tei-xidor, radical demòcrata.

Rubió l'AfricàE1 nostre collaborador Nicolau M. Rubió

ha marxat a l'Africa. De cacera, diran elsque ja saben que el nostre arquitecte i jar-diner és, entre altres coses, autor de dosllibres relatant les seves aventures cinegè-tiques pel Continent Negre.

Un dels components de l'expedició és elnostre amic Francesc Domingo, el pintor.Hi va d'animalier i potser els nostres lec-tors podran saber, abans que ningú, algunacosa d'aquesta expedició i dels dibuixos deDomingo. Es molt probable que si Rubióvol treure partit bibliogràfic d'aquest viatge,el llibre prengui més aviat la forma d'àl-bum illustrat per Domingo.

Els que coneixen el pintor, es quedaren,d'antuvi, un xic sorpresos de saber-lo em-brancat en l'aventura africana, i més quanli sentien dir

—sí, sí, però no et pensis : quan pinti,al costat del cavallet tindré el rifle a punt,i si passa algun pardal, li tiraré...

Domingo, sempre tan modest!

preparafíusL'expedició artístico-cinegètica va embar-

car en el Conte Grande i ara ja deu fer diesque va arribar a Dakar.

Ha calgut menys temps per arribar a laselva que per fer els preparatius. Tots elsqueviures foren triats i retriats, les cebesseleccionades d'una a una, les fruites radio-grafiades per a comprovar que no eren cor-cades, les patates examinades i contraexa-minades perquè no fossin grillades.

Domingo ho trobava excessiu tot això.En la seva opinió era més útil endur-sepinces d'estendre la roba.

KCapífis diminufionDesitgem que l'expedició sigui fructífera,

cinegèticament, artísticament i, si cal, lite-ràriament.

I desitgem també que a Nicolau M. Ru-bió no li passi com aquella altra vegada queva tornar d'Africa carregat de pells d'ani-mals salvatges.

Una noia de la bona societat li preguntà,alegre, en veure'l

—Hola! Ja has tornat de Melilla?

Trenker a NúriaTrenker, el conegut protagonista de films

de muntanya, va anar a Núria a veure deprop els nostres esquiadors i les pistes onactuen. La seva presència va promoure l'ex-pectació que és fàcil d'endevinar tractant-sed'una figura del cinema. El fotografiaren,el filmaren profusament, hagué de signarcentenars de retrats...

A l'hotel de Núria, una gentil esquiadorael compadia:

—Pobre Trenker! Aquesta vinguda a Ca-talunya lí està resultant tot un viatge derepòs...

De director a dirigi4Un cineista terrassenc, amb ganes de

treure tot el rendiment cinematogràfic del'estada de Trenker a Núria, va demanar-lide fer una cursa amb els esquís posats a fide poder rodar una escena ben caracterís-tica en el protagonista de Per la llibertat !

Trenker va somriure, s'enfilà muntanyaamunt i va accedir, amabilíssim, a la solli-citud del cineista amateur.

Es veu que al simpàtic tirolès, que, comsap tothom, dirigeix i interpreta a la ve-gada els seus films, això que un amateurel dirigís li va fer una gràcia extraordinària.

EL CARRER PALMA I EL CALL IDEAL

Asunción a les darreries d'abril, quans'arriba de Buenos Aires i s'ha freqüentatl'argentí unes quantes setmanes,. és unaciutat ben simpàtica. La fi d'abril, a lesribes del groguenc Río de la Plata, és gai-rebé l'hivern. Vent, pluja, fred; però lacapital del Paraguai, I,300 km, més al nord,frueix d'un clima tropical i ignora l'hivern.

La gent és cortesa i afable, acollidora ambl'estranger. Els funcionaris de l'emigraciói de les duanes no porten els cabells go-minats, però són polits i no demanen pro-pina. Remarqueu que el país està en guerrai que tindrien una bona excusa de tractarl'estranger amb malfiança, però al Paraguaimés que en cap altra república de ]'Amé-rica del Sud subsisteixen les velles tradi

-cions espanyoles d'hospitalitat .i cavallero-sitat.

Si la seva població s'eleva a cosa de 8omil habitants, la vida activa de la capitales concentra en una artèria principal, elcarrer Palma, i en el seu cafè-saló-de-te-confiteria, l'Ideal, on es va a escoltar lesmelodies paraguaianes d'un ritme que re-corda els més dolços cants hawaians. No-més en una hora, si un guia competent usacompanya, feu coneixença amb el tot Asun-ción. El primer dia, en el temps de doswhiskis, vaig trobar el cap de policia, totsels confrares de la premsa local, el coronelAyala, el cònsol de Bèlgica, un general de]'exèrcit Wrangel, i encara més. Al cap dequatre aperitius ja coneixia d'allò més bétot Asunción.

A més a més de l'espanyol, es parla gua-rau, sobretot entre la classe mitjana. Elguaraní, harmoniós i cantant, és la llenguadels primers habitants del país. Abans del'arribada dels conquistadors, tres racesprincipals es repartien el Sud i el CentreAmèrica. Al nord, estenent-se fins a Mèxic,dominava la raça azteca. De Colòmbia a laTierra de Fuego, vivien el's inques. A l'est,separats d'e11s pels Andes, regnaven els gua-ranís. La majoria dels paraguaians actualssón descendents d'espanyols i de guaranís.Físicament, la raça és remarcable : les do-nes—ja ho he dit una vegada—són encanta-dores i tenen aquell sex appeal que distingeixles criolles. Els homes són esvelts, nerviososi robustos.

L'AXLRCIT PARAGUAIÀ

Asúnción en peu de guerra recorda curio-sament les nostres ciutats veïnes del front.Les hores del dia, gran animació pel carrerPalma i els principals passeigs, intermina-bles discussions estratègiques pels cafès.Però a les nou del vespre, els cafès estan

tancats i només els vigilantes (I) van pelcarrer.

Oficials i soldats circulen en grups nom-brosos, vestits de verd, amb gorres i som-breros del mateix color — i calçats.

Calçats ! Almenys em van fer remarcaraquest detall vint vegades, i com que vaigacabar per estranyar-me d'aquesta insistèn-cia, algú me'n donà l'explicació. 'Un re-pòrter europeu, fa alguns anys, havia es-

crit des de Buenos Aires un article sobreel Paraguai. L'home, amb ganes de diver-tir la galeria, havia escrit : «El Paraguai,aquest país on els generals es passegen

El general José Félix Estigarribia, elaNapolebn de Sudamérica»

descalços, amb les botes al cinturó !» Elsparaguaians són susceptibles. Això els vexàI després no deixen mai de fer constatar

sunción :i han donat el secretariat de llurassociació.

—Amic Ligier, aquesta història del Chacoja dura massa. El ministeri de la Guerratot ho deixa per a mañana. Sembla quel'Estat major d'Isla Poi no es decideix atelegrafiar aquesta autorització...

—Bé, ja ho arreglaré.Cops de telèfon al ministeri, a la presi-

dència, altra vegada al ministeri.—Una mica de paciència; torneu dintre

dues hores.Dues hores després—Tot està arreglat. El general Estigarri-

bia ha donat la seva aprovació. Ah, nome'n recordava ! El president de la Repú-blica us espera demà, a les onze.

—Esplèndid, amic Ligier 1 I, a propòsit,què podria fer per a passar la tarda?

—Se m'acut una cosa.Un altre cop de telèfon, aquesta vegada

a coronel intendent.I la tarda, a la porta de l'hotel, m'es-

peren dos magnífics pura sang, els propiscavalls del coronel intendent.

—Trieu — diu l'ordenança que els ha dut.

EL PLESIDENT AYALA

LÄI'E ItITIYJales Renard. — El cinema ha donat

aquests dies una actualitat a la figura dePoil de Carotte. El film, com tots els fran-cesos, peca de lentitud i de pobresa, peròmalgrat les tares que pugui tenir, és unintent molt apreciable de dur a l'abast detots els paladars—sense perjudicar-lo massaen essència—un plat tan agre, tan conden-sat i tan precís com és el famós llibre deJules Renard. L'adaptació al cinema estàfeta amb un gran respecte i una gran sim-patia per l'original, i això ja és molt.

Poil de Carotte ens porta a ]'època ante-rior a '.a guerra. Aleshores, quan nosaltrescomençàvem a llegir i escriure amb unamica de llibertat, Poil de Carotte era undels llibres que pesaven en el gust occiden-tal i en un tipus de mentalitat literària moltcorrent aleshores. De tots els llibres de Ju-les Renard, aquest i les seves HistoiresNaturelles eren els més coneguts de tot-hom, i es pot dir que no existia conversa

literària, ni comentari, ni article, en quèen un moment o altre no sortís a treureel nas o no es fes una referència a la carapigallada despentinada i impertinent de.Poil de Carotte. Jules Renard era un autorterriblement a la moda ; després la publi-cació del seu Journal—obra formidable d'un

solitari que té la virtut de definir i em-marcar tota una època—acabà de donar

densitat i transcendència a la figura de Ju-

les Renard.Renard era una conseqüència d'aquell

amarg. procediment analític, inventat perFlaubert, i aplicat als homes, als paisatgesi als animals. Renard era l'antípoda de lapetulància, de la fuga i de la brillantor,virtuts que encara serveixen per acabar

d'omplir la personalitat d'alguns autors defama. Renard, com el mateix Flaubert, duiael sentit de la responsabilitat literària finsa un límit d'inhumana inttansigència,d'austeritat absoluta. Aquesta austeritatde Renard fou tan forta i tan puritana,que el seu llibre famós, com les seves Ilis-toires naturelles, més que llibres acabatsvénen a ésser elements o notes per a unllibre, en definitiva moments de condensa-da meditació o d'aguda observació com sónles densíssimes i apassionants pàgines delseu Journal, tan negre, tan desarrapat, tan

sincer. Renard del seu petit i desgraciatheroi rural en dóna només uns momentsisolats que sembla com si Renard els ha-gués caçat amb unarecisió de cirurgià ihagués tingut la sors de pendre'ls taqui

-gràficament. Els moments que escull Re-nard són gairebé tots tenebrosos, i algunsd'un negre pujat, positivament cruels. Aixòfa que una figura humana, construïda ambaquests moments, agafi una qualitat demonstre. Poil de Carotte no és una criatu-ra desgraciada, aporrinada i incompresacom tantes, Poil de Carotte é, un alcaloi-de de la desgràcia, és l'exponent de totesles criatures del món que sofreixen la sorttràgica de fer de criatures; aquesta sortque encara que dissimulem hem passattots quan hem tingut .set, vuit, nou o deuanys, qui més qui menys, si en aquellesedats tendres i llunyanes érem capaçosd'una mica de consciència i d'imaginació.La força enorme de Poil de Carotte és quetot i ésser un ]libre monstruós i una obrade deformació, és també una obra humana-ment modèlica, i una obra de referènciamoral. Tots, quan hem estat criatures, ensbeco sentit una hora o altra una mica o untros Poil de Carotte.

En la literatura d'abans de la guerra, isobretot en els aficionats a la literaturad'aleshores, es comprèn la força i la im-portància que tenia una obra com la de Ju-les Renard. Aleshores el món donava la

sensació d'una certa estabilitat, d'una cer-ta tranquillitat. Eh una situació així lespersones de bon paladar es podien permetre

el luxe de les literatures cruels. Poil deCarotte era una preocupació i una obsessió,i ho era tant que moltes persones perfecta-ment sanes saltaven de] franciscanisme benentès a au laboratori de crueltat—meramentliterari — en el qual s'intentava analitzar elmón i els sentiments amb el microscopi es-cèptic, limitadíssim, que havia servit a Ju-les Renard per descobrir algunes de les pi-gues de la cara del seu petit heroi rural.

Els temps han donat moltes voltes. JulesRenard resta, i cada dia més, com un va-lor sòlid i puríssim de la literatura d'a-quests darrers temps. Però la moda literà-ria i la moda moral que marcaven el climade Jules Renard avui dia són gairebé obli-dades de tothom. Es més,, avui dia, entreles tendències literàries actuals, i^na posi

-ció com la de Jules Renard fins pot semblarinhumana i antipàtica. Avui dia la litera-tura que es cou al món segueix el ritmeele la gran confusió i les giragonses de l'ab-surd pels procediments de la tendresa, dela bestialitat, de la vitalitat o de la merafollia; hi ha també un retorn a la sinceri-tat procurant fer ús dels elements més clarsi més nobles, pers) això és excepcional i es

L manifesta més que enlloc en certes zonescíe la literatura anglesa. El que no hi haavui día enlloc, és aquesta imposada limi-

I tació, aquest sentit de humanitat, d'impia-i cable responsabilitat literària, característi-

ques de l'obra de Jules Retard. Avui dia, Io socialment, Jules Renard és un autor com-

pletament passat de moda. Jo estic segurque el film sobre Poil de Carotte — aigualit,naturalment — ofèn la majoria del públic.Abans de la guerra es podien tenir unes

idees sobre les mares, que avui dia en unpla normal no s'aguanten.

m Jo confesso la meva gran debilitat i ele meu gran entendriment per Poil de Carotte,r llibre que ha desaparegut de les nostres

converses i dels nostres comentaris, i delqual fa vint anys en fèiem un plat terrible.

e Poil de Carotte és per mi encara una pomacl'aquestes una punta verdoses i un si és no

s és corcades, però que mantenen dins el seu

gust àcid allò més selecte i allò més. sagratdels paisatges que estem tips de veure i

a que sembla que no ens fan cap impressió,e- • però que en el moment de triar els posems davant de tots els paisatges.

JOSEP MARIA DE SAGARRA

SI ÉS-ELÈCTRIC1 DEL.-V'OSTRE AUTOM"ÒBII

rrs e^pararanaviot i bé,al 1

,G1ARATGE ELÈCTRICCARRER MOIÀ , 6i8-(Aribau. Diagonal)

EN LA JUNGLA INFERNAL DEL GRAN CHACO (*),

Un interviu amb cl president del Paraguai

Del Dr. Ayala, president de la Repúblicai primer .ministre, es désprèn una extra-eadinària impressió de vida i de joventut:la complexió atlética, l'ull vivaç. La parau-la és incisiva i' nerviosa, però el gest éssobri. Res d'aquelles gesticulacions espe-cials de tants homes d'Estat. El Dr. Ayalaja ha passat la seixantena, però aquestClemenceau del Paraguai és infatigable.Cada setmana, a bord d'un avió de turis-me, va al Chaco, visita les tropes, compar-teix unes quantes hores la dura vida delscombatents. Qualsevol soldat pot acostar-se-li i enraonar-li.

El president s'expressa en un francès im-pecable. D'altra banda, està casat amb unafrancesa.

—A1 Paraguai — em declara —, els fran-cesos són sempre ben rebuts. Es clar queconservem un gran culte per a Espanya,la nostra mare pàtria però ben sovint, usho asseguro, les nostres mirades es girenvers França. L'estimem per moltes coses,les idees generoses que no ha cessat deprodigar a tot el món, la seva cultura...Personalment, guardo un record emocionantdels anys que hi he passat. Considereu -vosdoncs com en el vostre país. Voleu anar alChaco? Anireu al Chaco. Voleu també vi-sitar la línia de foc? Visitareu la línia defoc. Aquesta darrera autorització, el generalEstigarribia, el nostre general en cap, permesura de prudència, no la concedeix espot dir mai. Però ell també ha estat aFrança, a París. La vostra visita li recor-darà el temps en què freqüentava la vostraEs ola Superior de Guerra, i estigueu segurque això li causarà un plaer real. AI front,la situació a hores d'ara és més aviat en-calmada. Us aconsello només, si podeu, quepasseu prèviament per la zona reconquls-tada: Boquerón, Francia, Falcón, Saavedra.Així apreciareu quin ha estat l'esforç delParaguai.

Remercio el president per la seva aco-llida i i'interrogo sobre l'estat actual de laguerra. Com es troba el Paraguai?

—El Paraguai — em respon el Dr. Ayala

Mussolini_escriptorL'rsTIL LITERARI DE MUSSOLINI fa constar: «Una lleu línia porpra anuncia

el sol. Ah! si jo fos poeta!»

Er. SOCIALISME DE MUSSOLINI

L'edició d'obres de Mussolini parteix del'any 1914, quan ell va abjurar el socialis-me. En aquesta edició no es publiquen elstreballs de ('època en què Mussolini dirigiael periòdic socialista Avanti!, del temps enquè l'empresonaven per la seva actuació re-volucionària, dels dies en què organitzava

MANCA DE MALICIA

Eleutheros Venizelos amb dos vells conrbalents cretetzcs

14-111-35t%kIRE\1:*:I:R 3

Altrament, i això potserconstitueix una qualitat mo-ral, els escrits de Mussoliniestan desproveïts de malícia. Juga net. Forad'algunes excepcions, no especula sobre lacredulitat dels lectors o auditors. Ni amagasegones intencions, per a la captació de pro-sèlits. Exposa les seves doctrines en estilvulgar, amb una certa monotonia, sense es-collir argumentacions decisives, ni recórrera trucs brillants. La lectura dels seus es-crits cansa.

Mussolini no segueix els procediments tor-tuosos i habilitats d'altres homes d'Estat.Lenin, com afirma un dels seus apologistes,en les propagandes verbals o escrites, pro-curava repetir una idea moltes vegades pertal que es gravés en l'esperit de l'oient.Mai no era prolix, però no temia la repe-tició. Lenin es preparava les frases i cer-cava que fossin lligades per la lògica del'argumentació. Hitler, amb tota conscién-cia, per a guanyar adeptes (per exemple,Mein Kampf) fa demagògia, acut a estri

-dències i diu coses pintoresques.Lenin considera el parlar I escriure un

mitjà, però no un fi. Hitler, ell mateix,sense modèstia, es qualifica de persuasiui de gran orador : es compara amb el LloydGeorge dels bons temps. Mussolini, en can-vi, confessa : <No reconec en la meva prosacap mèrit literari particular... Els meus dis-cursos i els meus articles han estat impro-visats en el curs de les circumstàncies...Els meus escrits de vegades tenen una em

-branzida agressiva que actualment he aban-donat.o

El Duce, doncs, en l'ordre literari, ésmodest. En el seu Diari de guerra també

^I I I I I! I I I I I I I I U I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I IL`

F. C. MADRID, ZARAGOZA Y ALICANTE

1 Falles de ValOncia 1

bitllets especials en 3a classz: dia 18 sortida

Barcelona a les 21'53; dia 20, sortida

València, a les 22`30 -_

E Preu dels dos bitllets: 25'40

Bitllets especials de les tres cl8sses, vàlids

E des del 16, anada, fins al 21, tornada

8440 en l, a, 58'10 en 2,a i 4á'80 en ^,a

amb els de 1.a i 3. y podran utilitzar-se

els expressos.

s IIIiiiilllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllli

Aquest número ha

passat per la censura

Una bella actitud oratòria

setmanes roges. Del seu socialisme nomésen quedaran, en les obres definitives, el dis-curs pronunciat el 25 de novembre de 1914,a ]'assemblea de la Secció Socialista deMilà, la qual decreta ]'expulsió de BenitoMussolini del Partit Socialista oficial.

En aquesta sessió el Duce italià decla-rava :

«Vosaltres, socialistes, no em perdeu !Dotze anys de la meva vida, dotze anys desocialisme militant són o haurien d'ésseruna garantia suficient de les meves convic-cions. El socialisme és alguna cosa que s'ar-rela a la sang.»

Però, després, en el poder, Mussolini jano es va recordar del socialisme. Encara,en l'any 1919, l'ideari feixista (com iddical'escriptor italià Antonio Aniante) era re-publicà i netament esquerrà. El programaque Mussolini fixava als camises negrescontenia principis tals com : «Proclamacióde la República Italiana», «Control i ta-xació de '.es fortunes privades», «Partici-pació directa dels obrers en els beneficis»,«Supressió de les societats anònimes i deles societats per accions», «Supressió de lesbanques i borses», «Desaparició dels títolsde la noblesa».

Però, a Itàlia, en 1935, la monarquiacontinua, les banques es mantenen, l'aris-tocràcia és respectada i la política s'orientaen un sentit oposat al del programa trans-crit.

En l'edició de les obres de Mussoliniquasi no queden traces de l'abrandamentvermell del Duce en la seva joventut.

UN DOCUMENT

La lectura de les obres del dictador italiàservirá per a conèixer, sense intermediaris,un dels polítics més influents de la nostraèpoca. Una coneixença directa. Un impor-tant document. De vegades, en certs pas-satges, destrieu el temperament. En elDiari de guerra, davant les baixes, llegiu«Quan l'espectacle de la mort esdevé ha-bitual, ja no us impressiona. Avui, per pri-mera vegada, he vist la mort de la vora.Ja no hi penso.» També destrieu ]'energiade Mussolini en l'article A baix el Parla-ment !, quan declara que està fermamentconvençut que, per a la salut d'Itàlia, cal-dria afusellar, «dic afusellar per l'espatlla»,algunes dotzenes de diputats i enviar a pre-sidi, almenys, un parell d'ex-ministres.

De totes maneres, per a jutjar, amb co-neixement de causa, l'obra de Mussolini,caldrà esperar la publicació dels altres vo-lums de l'edició. En francés se n'ha pu-blicat un i en italià tres altres. Per tant,el criteri que acabem de fixar no pot ésserdefinitiu.

JosEP CABRE I OLIVA

Ñii•ønf

a o^•a

Anatema!

Quan Venizelos establí, en temps de laguerra, el seu govern a Salònica, fou de-clarat traïdor a la pàtria.

Jules Sauerwein conta que en aquelltemps va veure pels carrers d'Atenes unaestranya processó : tot d'atenencs, preceditsde metropolites, arximándrites i simplessacerdots; se n'anaven a enterrar un capde bou a les afores. Un cop sepultada aques-ta despulla que simbolitzava Venizelos, elscomponents de la processó desfilaren i cadaun llançà una pedra negra al sot, tot cri-dant : «Anatema!»

f ol)n Simon, conferenciant

Sir John Simon va donar darreraanentuna conferència a la Sala Gaveau de Paríssobre E1 règim parlamentari a la GranBretanya.

Com que la conferència era organitzadapel Temps, el min7stre anglès va dir

—De tant en tant, trobo en les pàginesd'aquest diari, signats ber Lancelot, unsarticles titulats Per la defensa de la llenguafrancesa. Doncs bé, M. Lancelot és pregatde no recollir les mostres de faltes i desolecismes que abunden en el meu petit dis-curs.

I entre els murmuris d'afectuosa protes-ta del públic per l'al•lusió al pseudònimd'Abel Heretant, John Simon prosseguí

—Pel que a mi pertoca, em consolo unamica pensant que per difícil que sigui alsestrangers posseir els matisos de la llenguafrancesa, aquests no són més difícils de com

-pendre — no vull dir imitar — que l'esperitde la Constitució anglesa.

Bona recepta

Quan John Simors estudiava a Oxford —contà ell mateix en la seva conferència —,

hi corria una anècdota. Un americà visitava els jardins d'un col-

legi d'Oxford i admirava les magnífiquespelouses. Volgué veure el jardiner perquèlti expliqués com s'ho feia per a tenir unagespa tan esplèndida.

—Es molt senzill, senyor — va dir ambtota bona fe l'home de l'ofici —. Es sem-bra el terreny amb bones granes, despréses rega, es passa el coleu i la dalla regular-ment durant tres segles. I això és tot,

E1 «speaker» denunciat

Hi ha oients exigents que es queixen quanel speaker estornuda, o pronuncia mala-merat un nom estranger.

Un d'aquests exigents escriví a la direcciód'una emissora frascesc, de l'Estat quei-xant-se de la manera com havia estat llegitun discurs de Flandin.

«Si és una prova — deia —, és concloent.No admeteu aquest home.»

La direcció constatà que el dia i l'horaasseñyslats pel protestatari, era el propiT+larïdin él que havia parlat davant del mi-cro, retent homenatge al reti Albert I deBèlgica.

Els negres de Harlem protesten

Els tres-cents mil negres de Nova Yorkhan decidit d'oposar-se al que anomenen«el sacrifici sobre l'altar de la raça blancadel darrer imperi negre»: Es refereixen alconflicte ítalo-abissini.

Com a primera mesura, els negres deHarlem han declarat el boicot als venedorsambulants de gelats i de begudes, que gai

-rebé. tots són italians.Després, han ofert, fer subscripció, dos

aparells de caça a l'as negre el pilot HerbertJulian. Aquest s'ha fet un uniforme 11am-pant i ha declarat:

—Itàlia s'enganya. Quan Abissínia, grà-cies a mi i als meus pilots, hagi remeiat laseva feblesa aèria, les forces seran iguals.

Una reforma de Roosevelt

El president Roosevelt té ganes d'aboliruna de les disposicions més pintoresques dela Constitució nordamericana.

Fins ara, qualsevol ciutadà podia anar aestrènyer la mà del president. Però Roose-velt troba que això és passat de moda, ri-dicul, cansat i fa perdre temps. Creu mésimportant la creació d'una oficina on totciutadà pogués fer una queixa o una sug-gestió, i respondre-l'hi en poc temps.

Però els amics del president temen quel'abolició d'aquelles audiències de shakehands, tan populars als Estats Units, nofaci descontents, sobretot entre els gran-gers, per als quals el romiatge a la CasaBlanca constitueix un record inoblidable.

«Dumping»

Els japonesos ,ro en tenen prou de saparel comerç europeu a Asia, sinó que envaei-xen Europa. En el mateix país de la echtesdeutsches Bier, s'hi comença a vendre cer-vesa japonesa, al p reu exacte d'una ampollabuida.

D'ençà del nazisme, d'altra banda, l'ex-portació alemanya ha baixat i ara 'ocupa eltercer lloc, després de l'anglesa i la japo-nesa.

Potser aquesta qüestió de la cervesa re-fredarà les ganes alemanyes d'entendre'samb els japonesos contra els russos,

GUTENBERG, S. A.

Fàbrica de maquinàriaper a les Arts Gràfiques

Nàpols, 215 • Telèfon 55723

BARCELONA Ii

Per força hem de passar de llarg sobremolts punts de la vida activíssima d'unhome que encara avui, als setanta-un anys,

atrau sobre seu l'atenció de tot el món.Guanyada la guerra balcànica, la , popu-

laritat de Venizelo augmentà moltíssimen el seu país, i també en tots els Bal-cans. Però no tingué la mateixa sort enla guerra que esclatà, quasi immediata

-ment després de la pau, entre grecs, serbisi romanesos contra I'ex-aliada Bulgària.

Deturem-nos en la conducta del cretencdavant i durant la guerra europea. Va sa-

ber l'ultimàtum del govern de Viena al deBelgrado i la mobilització alemanya men-tre viatjava per l'Europa Central. Anà im-mediatament a Atenes. Pachitch, cap delgovern serbi, li féu preguntar quina fóra,

en cas de guerra, l'actitud de Grècia (re-cordem que els governs d'Atenes i de Bel-

grado eren aliats). Venizelos respongué—Si Bulgària ataca Sèrbia, entrarem im-

mediatament en el conflicte ; si només ésAustria que ataca, estudiarem el que espodrà fer...

Quan el conflicte es generalitzà, Veni-zelos volia intervenir, i sense perdre temps.al costat dels aliats. Però el rei Constantí,

L'ACTUALITAT INTERNACIONAL

Venizelos, perpetu agitador

Societat Espanyola do Carburs Metal'Iics

Correus: apartat 190 BARCELONATelej.: "Carburos" Mallorca, 232 Telèfon 73013

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) :: OXIGEN 99 % DE PURESA, Fàbriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI : : SOCARRIMAT i SECAT defils i peces de seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIO INDUS-TRIAL -de laboratoris i domèstica : : GENERADORS, BUFADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la SOL-

DADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES I ASSAIGS GRATIS

Grècia afegeix noves pàgines a la sevallarga i tràgica història. S'afegiran a lasèrie gloriosa del passat, quan de l'Egeus'escampava pel món una nova civilització,o seran una demostració més de la sevadecadència? No és pas difícil respondre aaquesta pregunta. La grandesa de Grèciaés un record, i res no podrà fer-la res-sorgir.

Una guerra civil ensagna les ribes de

l'Egeu. Es la que fa nau en trenta anys,en aquella terra!

Però més que del curs dels esdeveni-ments, volem parlar del seu gran prota-gonista, Venizelos, l'home més estimat imés odiat que hagi existit a Grècia enaquests darrers segles, l'obra política delqual ha tingut diverses fases, ha conegutdiverses fortunes, però la seva activitat haestat sempre incansable i en alguns mo-ments ha assolit aspectes llegendaris.

Les generacions del segle darrer no hau-ran oblidat les gestes del cretenc per a]'alliberació de la seva illa natal de la do-minació turca.

Nascut en un poble proper a Candia, totjust graduat d'advocat Venizelos empren-gué la lluita contra els turcs, que àdhucadquirí caràcter de lluita religiosa oposantcristians i musulmans. E1 govern de Cons

-tantinoble recorregué a tots els mitjans pera dominar el moviment i sobretot per aanorrear l'acció de Venizelos. Tot fou de-bades. Venizelos resistí a les amenaces ipersecucions, i no escoltà les ofertes temp-tadores. Volia la llibertat de Creta.

Els episodis de la lluita entre cretencsi turcs són heroics en llur gran part, do-nades les proporcions entre els adversaris.Però Venizelos vencé. L'illa de Creta ob-tingué l'autonomia, tot restant però, mésde nom que de fet, formant part de l'Im-peri Otomà. El govern de ]'illa fou confiata un alt comissari, càrrec per al qual esdesignà el príncep Jordi, fill segon . del reiConstantí, a qui va succeir després. Somen 1897. Un any després, Venizelos reïxa treure el príncep i formar un governpropi, la presidència del qual ocupa. Alguntemps després, aconsegueix que Creta s'u-neixi al reialme hellènic.

En lelo és al poder novament, desprésdel fracàs d'un breu govern militar quetenia la pretensió de dir-se democràtic. Foula mateixa Lliga Militar que, constatadala impossibilitat de continuar en el govern,cridà Venizelos i li cedí tots els poders.

Venizelos tingué la sort de poder for-mar, en poc més de tres 'anys, una Grèciaque no sols. semblava renovada, sinó tambénotablement engrandida. Quan la guerrabalcànica, la seva obra fou considerable

sota tots els aspectes, des del polític almilitar. No és possible no reconèixer enell l'autor de la unió balcànica, que com-prenia els romanesos, els serbis i els grecs,per a combatre els residus de dominacióturca, i per tant contra ]'aleshores poderós

exèrcit d'Abdul Hamid, mantingut en plenaeficàcia pels Joves Turcs.

A propòsit de la unió balcánica, és opor-tú d'esmentar que hi ha escriptors que l'a-tribueixen al rei Nicolau de Montenegro i

al periodista anglès Bouchier, corresponsaldel Times. La veritat és que el primer se'nva assabentar un cop feta, i el segon es

limita a donar consells a Venizelos, senseinfluir en l'execució d'un pla exclusivamentideat pel cap del govern grec. Cal recanèixer que la tasca d'aquest resultà faci-litada per l'atmosfera formada després dela guerra italo-turca per l'ocupació de la'1'ripolitània i la Cirenalca.

El comte Sforza deia, quan era ministrede l'Exterior del darrer gabinet Giolitti,que quan Abdul Hamid—que amb el seusèquit es trobava en qualitat de presoneren la villa d'un ric jueu de nacionalitatitaliana va tenir noticia de l'aliança bal-cànica i que els grecs havien ocupat Sa-

Jònica, va cridar : «Han deixat que elsBalcans s'unissin, i ara estan perduts !»Es referia als Joves Turcs, la política delsquals era diferent de la dels vells sultans,basada en la màxima : divideix i venceràs.

casat amb una germana de Guillem II iorgullós del títol de mariscal de ]'exèrcitalemany, s'hi oposà rodonament. Malgrataixò, Venizelos seguí fidel al seu propòsitd'afavorir els aliats. Havent declarat a laCambra, després de l'ocupació franco-an-glesa de Salònica, que els alemanys, comenemics dels amics de Grècia, s'hauriend'haver considerat com enemics propis,tingué una aspra discussió amb el rei i

hagué de dimitir. Això ocorria en octubrele r9r5.

Els seus adversaris començaren una llui-ta feroç amb Venizelos, que titllaven de«canalla senegalès», referint-se a la parti-cipació de tropes africanes en l'exèrcit fran-cès. El cretenc encara seguí un any a Ate-nes, però en octubre de 1916 aconseguí fu-gir recorrent a un truc per a burlar lavigilància de la policia grega i dels espiesalemanys. Mentre un sòsias es feia veure

la finestra de la casa on vivia, l'autènticVenizelos s'escapava. Es refugià a Salò-nica, on constituí el famós ecgoverr de de-fensa nacional», havent-hi així, doncs, duesGrècies oficials. Però en juny de 191q An-glaterra obligava Constantí a abdicar i Ve-nizelos podia tornar a Atenes.

Després de la victòria dels aliats, el cre-tenc pogué demostrar que 1'exércit grechavia pres part en la guerra a Macedònia,al costat dels anglesos, francesos i ita-lians. Per això tingué lloa a la Confe-rència de la Pau entre els vencedors, enla qual aconseguí fer concedir a Grècia,pels tractats de Neuilly i de Sèvres, la'Tràcia, Esmirna i l'eixamplament de lesfronteres hellèniques fins als Dardanels iel mar de Màrmara.

Fou aquesta la major obra realitzada perVenizelos en favar de Grècia, i que poctemps després era destruïda pels errors delrei Jordi i. els seus consellers, Tsaldarisentre ells.

Un cop retornat, després de la gran des-feta, a]oder i seguidament a la fugidadel rei Jordi, Venizelos comprengué queno hi havia res més a fer sinó seguir unapolítica pacifista, i facilità la represa del'amistat greco-turca. Per algun temps, Ve-nizelos restà fidel als seus sentiments de-mocràtics i a l'amistat amb França, quesempre ha exercit a Grècia una gran in-fluència espiritual i literària. Però desprésva separar-se de les antigues amistats pera seguir l'astre mussolmià. Indubtable-ment, Giuseppe Bastianini, ardent feixista,ministre d'Itàlia a Atenes, va saber feroblidar a Venizelos la seva política de rei

-vindicació del Dodecanès. Era el momenten què Itàlia seguia una política hostil aFrança i a la Petita Entesa.

***

En els ambients internacionals, la sob-tada sublevació grega ha causat sorpresai amarguesa i ha desvetllat preocupacions.

Sorpresa, per la manera fulminant ambqué ha esclatat; amarguesa, perquè al seucap hi ha un home que, malgrat tot, téun passat que cal considerar històric ; pre-ocupacions, per la possibilitat de compli-car-se.

Aquestes darreres no s'han pas demos-trat injustificades, ja que Bulgària, quecom Alemanya ha reconstituït el seu exèr-cit violant el tractat de pau, ha donatsímptomes d'agitació. D'una manera estra-nya, si es vol, ja que ha acusat Turquia,un país que avui és dels més pacifistes,de preparatius bèllics. El general Zlatev,cap del govern búlgar, sembla recordar lateoria de Bismarck sobre la facilitat ambquè es pot crear un casus belli i voldriaaplicar-la en aquest moment.

Bulgària , és una mena d'Alemanya delsBalcans, amb la particularitat de tenirforts lligams amb Itàlia. La reina dels búl-gars, Joana, és la més intelligent i afi-cionada a la política de les filles de VíctorManuel III, 1 fins s'afirma que té unagran part en la direcció política de Bul-gària.

Es diu que després dels acords amb Fran-ça, la política italiana ha canviat enversla Petita Entesa i els Balcans. Tant debo! Però els diaris anglesos recorden avuidia un famós discurs de Mussolini sobrel'expansió italiana a Orient i el relacionenamb el moviment venizelista i les convul-sions búlgares.

La Unió Balcànica havia dat la pau aaquella regió d'Europa especialment volcà

-nica. Es tracta potser de trencar-la? Quiho volgués intentar tindria la feina incò-moda, 'car, com ha dit Titulesco en undiscurs, ,Petita Entesa i Unió Balcànicavolen que no es torbi el statu quo, o sino hauran d'intervenir. Perd no podem for-mular iudicis que només es basarien enhipòtesis...

TIGGIS

Importants rebai-xes per ampliació

' SECCIO A MIDA

JAUME I, ffTelèfon 1(655

m

PÅMjFÅMÀNova YorkFa dos o tres anys, el pintor F. Léger americanes, tretes de dues obres europees,

va fer un viatge a Amèrica. I en va tornar les quals, abans d'ésser filmades, han estatmolt entusiasmat. «Nova York... Moscú— bàrbarament deformades amb ]'objecte d'em-va escriure—. Els dos pols de l'activitat motllar-les al conformisme hipòcrita quemoderna. La vida actual està concentrada regna als Estats Units. Nana i Marie Ga-allà... Allà únicament gosen l'experiència ¿ante. No parlarem gaire de la primera.perillosa de la qual els altres s'aprofita- Amb el nom de La dama del bulevard, ensran. Nova York... Moscú ! Moscú... Nova presentaren un film que no tenia res aYork !» veure amb ]'esperit ni amb la configuració

No és missió nostra escatir si Léger té de l'obra de. Zola. Ja és conegut el pletraó o no. I ens limitarem a constatar que entre els hereus d'aquest darrer i l'editoraaquests dos grans països, els U. S. A. i per motius d'infidelitat a l'obra original.la U. R. S. S., han vist clar que el cinema Quant a Marie Galante.., Tant en la no-és una propaganda social de primer ordre i vella de Jacques Deval, com en la peçar

i MoscúJa heu vofa4? Doncs filmeuUpton Sinclair, el novellista d'idees sub-

versives que s'havia presentat candidat peral govern de Califòrnia amb el lema EPIC(end poverty in California: fi de la pobresaa Califòrnia), es vol aconsolar del fracàselectoral rodant un film.

D'aquest film, Upton Sinclair en seràautor i actor. Però la vedette serà ZeppoMarx, un dels quatre germans Marx. L'ar-gument es basarà precisament en la pocafortunada campanya electoral de l'autord'El Rei Carbó.

"Titanes dei Polo"(Tseliuskin)

U documental rus

Cada dia al

PABLI CINEMADisfríbuït per Uníón •Film, S. A

SuscrlvÍu =ll os GT I%IIIR A D OilRambla del Cenfre, 19 (Llibreria Bergé) = Barcelona

BUTLLETI DE SUBSCRIPCIO

Et Sr ....:.............•-----..............................................._...................................................................—

que viu a ..................................................................._....._._.............................._..........................._......-

carrei..............................................._:....._... n,°...:........ es subscriu a MIRADOR

pel preu ftcat de 3`50 p£es. trimestre.

-..........................de ........................... ..__ de 193__signafnra

«Maria Galante»

que la imatge és més eficaç que la iletra. treta ele la novella i estrenada a finals deNova York... Moscú ! Moscú... Nova l'any passat al Théátre de Paris, amb mú-

York! La producció russa és aquella on la sica de l'admirable Kurt Weill i amb lapropaganda és expressada d'una manera deliciosa Florelle i el patètic Inkijinoff comniés descarada. Així que s'instaura el nou a protagonistes, tant en la novella com enrègim, els comissaris del poble s'apressa- la peça teatral, doncs, l'heroïna, Marieren a decretar que el cinema serviria única- Basilide, dita Marie Galante, arrencadament per a la propaganda comunista. Tot- malgrat ella del seu poble i abandonadahom recorda els primers films soviètics. en un port de Venezuela, es trasllada aMolt bells, cinematogràficament parlant, Panamà on es dedica a la prostitució. Ma-però obertament revolucionaris. Aquelles ric Galante és devorada per la nostàlgiapellícules, que semblaven adreçar-se direc- del seu país.. Encarna el sentiment pa-tament a un públic analfabet, eren una tribtic pur i desinteressat. Ho acceptarà totpropaganda grossera, excessivament simple per tal de retornar a França. ((Si la mari primària, sense gota de finor. Una pu- em pogués portar—exclama—, hi tornariaUicitat pura i directa, franca i sense ca- a peu.» Marie no pot realitzar el seu desigreta. Més endavant, els Soviets s'adonaren més ardent. Es assassinada pel japonès

segurament que la propaganda més eficient Tsamatfui... En el fiím, per contra, Marieés la que es fa d'una manera més subtil. Galante és una monada de criatura, puraI en films com El camí de la vida, les i innocent com un angelet, que na tan solsintencions doctrinàries hi eren més hàbil- no mor, sinó que podrà triar entre dosment disfressades. galans, en lloc d'un, per a casar-se. Jac-

Els productors americans tenen una noció ques Deval va qualificar aquesta cinta demés intelligent de la força de la imatge. pauvre, plate et niaise histotre, i la pro-Amb una gran malícia, dissimulen les in- tagonista d'héroïne toute vide, Qlus creusetensions deliberades i profundes dels seus et plus sucrée qu'une meringue, però va

films. Propaganda molt més fina i, per confessar que ell era la causa primera detant, molt més eficaç i perillosa. Els ame- tal desastre per haver cedit la seva obraricans saben daurar-nos la píndola amb una a l'editora americana, tot i acceptant perastúcia inimitable. Saben presentar sota contracte que aquella pogués acomodar la

unes aparences amables les ceses més pro- història o els personatges a les necessitatsfundament tendencioses. No cal citar títols. de la pantalla. Amb tot, els americans, queGairebé totes les pellícules ianquis, amb han entès aquestes necessitats d'una ma-el pretext d'una anècdota amorosa, expli- riera molt especial, haurien pogut tractarcada amb amenitat irresistible per uns di- Deval amb una mica més de delicadesa.rectors admirables i meravellosament inter- El cinema soviètic empra els mateixospretada per uns artistes prodigiosos, ens procediments. Fa poc s'ha estrenat al Maxpresenten la seva aviació, la seva marina, Lindar de París el film rus Les nits dela seva policia o el seu comerç com els Sant Petersburg, tret d'una novella de Dos-més perfectes del món, i la seva raça com toievski i realitzat pels senyors Rochal ila més bella, la més forta i la més valenta Stroeva. En aquesta pel1ícula, el protago-de l'univers. L'espectador sensible deseo- nista de l'obra original, Egor Efimoff, habreix l'imperialisme més flagrant darrera estat—exigències de la causa !—radicalmentla sensibleria llepissosa d'aquells amors i escandalosament transformat- Recordemcontrariats i .finalment triomfants. Films també un altre film soviètic, La rasa delscom Sóc urt fugitiu, en els quals els ame- morts, que Domènec Pruna volia liresentarricans no vacillen a denunciar la seva po- ací i que no fou autoritzat per la censura,dridura, són escassos, i la seva exigüitat a la sala de projecció de la qual uns quantsno compensa la gran quantitat de cintes només poguérem veure'l. En aquella cintaimperialistes que llancen al mercat mundial. —exigències de la propaganda, encara!—,

Tots els escenaris soviètics i americans, Dostoievski, interpretat per un actor ma-fins i tot els més aparentment inofensius, gistral; era presentat com un infecte burgès.són francament tendenciosos. I quan aquests Un crític, en presència d'aquestes traï-dos cinemes adapten una obra que no ho cions inqualificables als originals, ha dités, la fan passar per l'adreçador amb una que els Estats Units tenyeixen de rosa idesimboltura i un cinisme desconcertants. la U.R.S.S. de vermell. I cal confessar queDarrerament, els fets s'han encarregat de tant l'una com l'altra tintura són tan in-confirmar una vegada més els nostres punts dignes com poc honrades.de vista. ScunsTih GASCH

Aquesta temporada, han estat projecta-des a les nostres pantalles dues pellícules _

TUVOLUTOTS ELS DIES

CINE ACTUALIDADESmnmuuumumm!!nmmummmuuuuuuumumm!muu

Un programa insuperable

NOTICIARI FOX MUNDIALLa revolu&ó a Grècia • Retorn del Saara Alemanya. • Temporals a Frarça íEspanya. - Una avione£a cau sobre upaescola. • El campionat d'Espanya de

esqui. • L'abdicació del Irel de Siam

LES GRANS OBRES MUNDIALS

EL NORD D'ÀFRICA

ALPINISMEEscalan£ les cimes del Mon£ -BlancUn magnífic documental en espanyol

iaLLuirPe .elg de Gràcia, 57. — Telèfon 79681

Seesi6 cunttnua de 3 tarda a 1 matinadaSEIENT; UNA PESSETA

CURIOSITATS MUNDIALSInteussants reportatges U. F. A. (exclusiu)

TOREJADOR D'OCASIÓDibuix de • Popeye el Mariner'

NOTICIARISD'ACTUALITAT MUNDIAL

Segona ulri6 DARAMOUNT i BCLAIR IOLRNALrexcl°s!u)

TITANES DEL POLOPrimera yad de L'ODISSEA 1 ENFONSAMENT

DEL 'TXELTUSKIN'

per CONSTANCE CÜMMINGSi RUSS COLUMBO

Inferessanf film amb números musicals,realiEzaf per LOWELL SHERMAN

Producció deDARRIL F, ZANÜCK

PELS ARTISTES ASSOCIATS

NapoleoníkisJa fa arys, en temps del mut, Abel Gan-

ce, que ha contribuït a arruïnar algunescases de cinema, va rodar un film sobreNapoleó, amb la cèlebre troballa del «tríp-tic)), que no vas pas deixar un record massaencoratjador.

Però Abel Gance no és dels que es desco-ratgen mai. Sobretot si troba capitalistesque taiapoc es descoratgen. I ara està en-testat a fer un altre film sobre Napoleó,aquesta vegada sonor, i re-sonor i tot Enefecte, .Abel Gance diu que vol aplicar a laseva nova producció la «perspectiva sonora».

Es traeta, senzillament, d'un procedi-ment de reproducció sonora consistent enl'ús de diversos altaveus fàcilment regla-bles i permetent de crear la illusió del re-lleu acústi . Ja ho veurem, i potser ho sen-tirem (en la doble accepció del verb).

A més a més, Julien Duvivier també téel seu projecte napoleònic. Es tractaria, sen-zillament, d'una Vida privada de Na^oleó.

El cinema en relleu és unarealífat.

Era el zz de març de 1895 que dos jovessavis, Louis i Auguste Lumière, exposarena la llum pública el principi del cinema id'una manera tan definitiva que vuit .mesosdesprés s'inaugurava a París el primer, ci-nema amb la projecció d'un film de tretzemetres.

Heus ací doncs que avui, quaranta anysdesprés, és també Louis Lumière que me-ravella altra vegada l'opinió, amb la des-coberta del cinema en relleu. El principiestereoscòpic ha estat efectivament aplicata les imatges mòbils pel famós físic en unade les darreres sessions de l'Acadèmia deCiències.

Davant els membres de la famosa corpo-ració que reuneix els ,caps de brot de laciència francesa, han desfilat unes imatges

Louis Lumière

molt semblants, quant al tema, a les queara fa quaranta anys els Lumière projec-taven a la Société d'Encouragement à l'In-dustrïe nationale, amb la diferència, nota-ble, que ara les imatges donen l'exacta sen-sació de les tres dimensions.

No beco d'escatir la doble revolució quela descoberta aportarà al cinema ; revoluciócomercial i revolució artística. El tema ésmassa transcendental per encetar-lo tan solsen aquesta nota. L'invent ha estat presen-tat com una aplicació pràctica d'unes inves-tigacions científiques en el camp de l'òp-tica fisiològica. Ara veurem la ruta que]'invent farà a través de la indústria i del'estètica del cinema.

El principi dels anaglífics, a bastamentconegut per les experiències practiques queno fa pas gaire tingueren Lloc en un cinemade Barcelona, és la base de la descobertade Lumière. Manca, sembla, afinar sola-ment la comoditat de la realització pràctica,cosa ja més d'industrials que de savis. Eldetall de ]'estat actual del procediment pottrobar-se en revistes especialitzades, on ellector trobarà aquelles precisions tècniquesque estarien aquí desplaçades.

4 MIRADOR 14-111.35

L'ACTUALITAT CINEMATOGRAFICA

Penúria de bons filmsLa Generalita (quin títol!) és un film

de Borzage? Ho diuen, però nosaltres noho creiem. No neguem que Frank Borzagehagi pogut disposar el guió del film, dirigirla presa de vistes i fins i tot controlar elmuntatge. El que neguem és que el filmpugui donar-se com una cosa pensada icreada, sentida i realitzada per l'home queens ha donat Furs humans. Frank Borzagepodrà discutir-se, però el que no es potdiscutir és que si un home de cinema té unestil, aquest home és Frank Borzage. Aquestestil reuneix sota un mateixcaràcter fonamental la majo-ria dels seus films, per altrabanda tan diversos en el quefa a llur contingut. Doncs bé,La Generalita no presenta nila més llunyana afinitat ambles produccions típiques deldirector.

Amb els cadets de WestPoint i unes giris abilladesd'havaianes, el realitzador d'a-quest film ha muntat un es-pectacle que tot i oferir-sesota un segell original, entrade ple dins la tradició coreo-gràfica i musical dels espec-tacles de la Warner. El re-sultat ha estat un film delqual no es pot dir ni que si-gui bo ni que sigui dolent.En un terme mig acceptable,pobre si el veiem sota l'angled'espectacle musical, ric si elconsiderem com una comèdiafrívola i sentimental. Aquestfilm és citat i comentat aquíen raó de les circumstànciesper les quals atravessa aquestsdies l'espectacle cinematogrà-fic.

Els nostres lectors estanavesats a trobar ací molts elo-gis i poques censures. Qui nosabés com van les coses, enspodria trobar molt condescen-dents. En canvi, aquells qúesanen que cada setmana s'es-trenen deu o dotze films pelcap baix, no s'estranyaranque si en. seleccionem un o dos d'entretants, tanmateix d'aquests pocs en puguemparlar en bons termes. Ara la crisi és tanforta que ni aquests dos podem trobar.

Però, sí, almenys n'hi ha un que uspodem recomanar. No és una història, sinóun document. Ens referim al reportatge del'expedició àrtica realitzada pel trenca-gelssoviètic Txeliuskin que ara projecten al Pu-bu-Cinema.

Aquest film, per al qual s'ha trobat eltítol poca-solta de Titanes del Polo, no re-lata precisament una expedició polar. L'ob-jecte dels expedicionaris era seguir les re-gions àrtiques al llarg de la costa asiàtica,recorrent-la en . tota la seva extensió finsa trobar l'estret de Bering. L'expedició,admirablement equipada — un model del'organització científica de la U. R. S. S. —,fracassà quan mancaven tres-cents cin-quanta quilòmetres per acabar el recorregut.Presoner dels gels que anaven estrenyent elseu setge, el Txetiuskin no resistint sem-blant pressió, fou esmicolat i la seva tri-pulació obligada a acampar damunt delglaç en espera d'auxilis que no tardaren aarribar pel camí del cel. L'aviació de laU. R. S. S. portà amb tanta perfecció elsserveis de salvament, que la tripulació ín-tegra del vaixell pogué retornar a la pàtria.

Aquesta és l'epopeia que, amb un sentitmolt cinematogràfic, el documental quedonen al Publi-Cinema tracta de narrar.Ho fa molt bé i l'espectador pot seguirtotes les etapes d'aquesta extraordinàriaaventura. La ruta del vaixell a través delscamps de gel, la vida al campament, l'arri-bada dels avions, tot transcrit en imatgesde bona fotogènia, són coses que fan d'a-quest documental una cinta modèlica dinsel gènere. Una cinta que comporta un final

grandiós de debò. Aquest final és el quepodriem dir-ne el pinyol de l'obra, admi-nistrat dins l'estil peculiar de la cinemato-grafia soviètica.

Efectivament, heu de saber que si aques-ta expedició no és ni molt menys l'epopeiamés gran de les rutes geogràfiques, en canvisí que es pot dir que la rebuda que el go-vern i el poble de Moscú tributaren als ex-pedicionaris és la recepció més sensacionalque mai s'hagi tributat a uns herois po-pulars. Aqueata recepció la camera l'ha

«La Generalita»

transcrita amb una emoció vibrant, que fad'aquest final un fragment d'una tensió iexaltació imponent.

En aquest final es demostra que aquestagent en qüestió de propaganda i de paradesescenogràfiques en saben tant o més que elsitalians i els alemanys. I com que són més,ningú no els guanya en quantitat. No re-cordem haver vist mai tanta gent a la ve-gada. El tren que condueix els expedicio-naris corre quilòmetres i quilòmetres i lagent no s'acaba. Això com a preludi del'arribada a la Plaça Roja!

No hi hauria en stock algun altre filmmés? Després de tot, són una gent que ensaben.

JOSEP PALAU

NOTICIES CURTESAra que les pellícules biogràfiques estan

d moda, es parla de rodar una Vida deByron. S'afegeix que aquest film es rodaràa França.

—Tovarich, la comèdia de Jacques Deval,1 que s'ha pogut veure en versió castellana a

Barcelona, serà duta a la pantalla. En elrepartime it figuren Irène de Zilahy, Aler-me, Pierre Renoir i André Lefaur.

—Els Tres Mosqueters, versió nordameri-cana, amb Francis Lederer en el paper deD'Artagnan, serà un film en colors.

—El mateix Francis Lederer, amb lagran Katharine Hepburn, seran les vedettesde Cors destroçats.

—La Universal té en projecte un filmsobre la vida de Gaby Deslys.

5

13^°^f --

,. ese

—Ai, no em parli de la joventut quepuja ! Ja neixen grans ; ni tan sols es tom

-ben a veure passar un tren!

(Ric et Rac, París)

NO HO OUBTEU: EIa millors llibres decuina atelana eón ata d'IONACI DOMENECHAPATS, rústica 6 ptas., tela 10 ptas.

LA TBCA, rústica 3 ptac.; tela 5 ptas.Olmaneu-los sis millors Ilibretara

obtal'auter, Beilde,122. pral, 2.'- Bartelonn

Importants rehai-xes per ampliació

' SECCIO A MIDA

JAUME I, í4Telèfon 11655

UN HOME DELICAT

—Qué esperes per a descalçar-te?—Un altre tro, perquè els veins de sota

no se n'adonin.

—Es així com veieu la meya dona?—Sí, senyor.—Quina sort que teniu!

—Ja has tingut una pensada de disfres-sar-te de fanal!

(Ric et Rac, París) 1 (Ric et Rac, París) 1 (Ric et Rac, París)

14-111-35^R 5

EL. TEATREINTERMEDI DEL CARNET D'UN REPORTER

El dret a avorrir p ^ ^^ ^ 0 0e 1 p ú b 1 i e Jo podia haver nascut abans del ¡ d'a- I Vic

1 t 'x me , ^^a^

I^E^ ESTRENESMillàs^Raurell, Fi-alía verda —J. M. Miquel i Vergés

L'altra VEYÍÍQt

Våc©afortunat una altra vegada per tal d'aplau-dir-lo com voldríem.

***

Diumenge passat a la tarda fou estre-nada al Foment Autonomista Català i pelQuadro Escènic Mossèn Cinto, la comèdiadramàtica en tres actes del nostre collabo-rador Josep Maria Miquel i Vergés, L'altraveritat.

No fa pas gaire, des d'aquestes mateixescolumnes (*), Josep Maria Planes s'ocupavad'aquesta comèdia prou llargament perquènosaltres hi puguem afegir gran cosa més.Repetir ei que Planes deia seria ociós i im-pertinent ; sobrepujar-ho, insistir-hi, unaredundància desmesurada. Planes assenya-lava amb encert totes les qualitats i totsels defectes que havia trobat en la comèdiaa la seva lectura ; aquestes qualitats iaquests defectes, per a nosaltres, en la re-presentació han estat posats ben de mani

-'fest. Les primeres, substantives i dignes detota estima; els segons, accidentals i supe-rables ; les unes són les inherents a unesperit educat, un temperament meditatiui mesurat i un pensament aconduït ambuna bona orientació i coneixedor de moltesCOSOS ; els altres no són res més que lesfalles que comporta la inexperiència escé-nica i un excés de preocupació literària.

Ben vist el conflicte, ben establerts elsseus termes, ben dibuixats els caràcters, bendescabdellada i ben resolta la seva acció,amb la lògica i amb el sentiment necessa-ris, tota la comèdia es ressent, però, del'excessiva tendència a explicar-se que sen-ten els seus personatges i que els porta aallargar moltes escenes que quedarien japrou concretades amb menys raonaments iconsideracions.

El conflicte és humà ; és un conflicte debo de bo i d'un fort interès dramàtic; lasolució que Miquel i Vergés Ii dóna és, en-sems que la menys cruenta, la més civilit-zada i, com assenyalava Planes, la mateixaque donaria a un cas com aquell el norantaP' cent dels habitants de Barcelona.

Vagi la nost`a felicitació al Quadro Escè-nic Mossèn Cinto per la seva iniciativa derepresentar aquesta comèdia i per l'entu-siasme i la compenetració amb què l'hanrealitzada.

Una de les coses més impressionants delteatre català actual, és la tenacitat ambquè els joves autors reclamen el dret a avor-rir el públic.

Es una lluita que ve descabdellant-se famolt de temps. Des d'aquell dia en què al-guns començaren a fer córrer que anar alteatre a riure, a emocionar-se, a plorar,era propi de pobles primitius, mancats detota cultura. Segons aquells set-ciències,l'actitud que més esqueia a l'espectador ci-vilitzat—europeu ! —, era un posat displi-cent, lleugerament enutjat, amenitzat total més per un esbós de somriure indes-xifrable.

D'acord amb aquest criteri, els europeis-tes teatrals relegaren a la categoria d'au-tors africans i bàrbars tots els nostres gransautors que en altres temps acorruaren lesmultituds al teatre català.

La batalla fa temps que dura, i cada dosper tres en presenciem noves escaramusses.Estrenes d'obres de joves autors,. esperan-ces de la dramatúrgia pairal, que van al'aigua davant de la indiferència total delpúblic. L'obra va a l'aigua, és cert ; peròei seu autor, una vegada més, ha afirmatcoratjosament el dret que té a avorrir elpúblic. 5í no per res més, per això sol me-reix la . nostra admiració,

La llàstima és que potser arribarà undia en què les empreses, malejades per unabjecte materialisme, no s'avindran a pres

-tar l'escena als joves autors, perquè puguinllençar des d'ella el seu heroic crit de«Guerra al públic!» Aleshores, caldrà queels joves autors catalans s'organitzin i s'a-grupin, i que per mitjà de companyies ama-teurs o semtprofesstonals, puguin conti-nuar proclamant als quatre vents llur sa

-cratíssim dret a avorrir el públic. Algunssembla que ja han emprès aquest camí.

De totes maneres, i gràcies a Déu, lescoses no estan encara en aquest estat. Lesnostres empreses són mogudes encara pelromanticisme més pur. Els nostres directorses troben absolutament identificats amb elsideals de la novella dramatúrgia catalana.Senten pel públic el menyspreu més pro-fund i justificat. Per això, d'acord amb elsautors, proclamen també amb paraules iamb actes—actes de comèdia—, el dret in-qüestionable a avorrir el públic.

La lluita ha entrat ja en una fase inte-ressantíssima. Potser en una fase crítica.( I ara que aquest mot ens ve a la ploma,recordem que la crítica teatral catalanasent també aquesta set d'avorriment queno deixa viure els autors.)

D'èlem que la lluita ha entrat ja en unafase critica. Hi há indicis que permetencreure que en la pugna establerta entre elsautors i el públic, aquells estan a punt d'en-dur-se'n la victòria. El públic llença l'es-ponja al ring. Abandona t no va al teatre.L 1 seva capacitat d'avorriment té un límit,que ja ha estat depassat pels autors.

Tots els símptomes són, doncs, que aviatserem feliços. Fls autors na tindran contrin-cant i veuran plenament reconegut el seudret a avorrir el públic. Un cop els hagiestat reconegut aquest dret, lliures de lapreocupació que aquesta eterna incompren-sió els reportava, ningú no pot sospitar allíon arribaran pel camí de l'abstracció, delpseudo-transcendentalismo, de la filosofiaa o'95, del diàleg subtil, del cinisme, del pa-tètic gratuit i altres especialitats en el con-reu de les quals excelleixen.

Però aleshores tindrem un teatre euro-peu. Tothom haurà oblidat aquells autorsbàrbars i genials—quin fàstic! —que es gua-nyaven la vida escrivint teatre. Potser lessales d'espectacles es veuran sempre bui-des... Millor : si no hi ha ningú, vetad1'excellent ocasió per a reformar-les, o béenderrocar-les i construir-les de bell nou encarrers cèntrics, dotar-les de tota menade comoditats, vestir de frac els acomoda-dors...

En fi, portar a terme tota aquella sèriede reformes que contínuament demanen elsautors incapaços de mantenir tivant l'aten-ció del públic amh les úniques i poderosesarmes de l'acció i la paraula, capaces perelles soles de realitzar el miracle que el pú-blic oblidi el local, els actors, el papertat dels decorats...pin-

(*) Josep .Maria Planes: Reflexions en - ANUaav A. ARTISYorn d'una comèdia per estrenar, MIRADOR,núm. 312.

Millds-Raurell

Jonx CORTES

Ha estat veritablement cruel, no sabemsi per Millàs-Raurell com a autor o perPous i Pagès com a director, de deixar-nosamb l'ai al cor sobre l'acabament de Frui-ta verda, el drama que ens fou presentatdimarts passat al Poliorama. Cau el teló,implacable, damunt la nostra angúnia, da-munt les vacillacions, els gemecs i les im-precacions de la pobra protagonista aboca-da al balcó, des d'on la sollicita el desig,la necessitat d'acabar d'unavegada amb una vida horriblei desgraciada, damunt els trucsneguitosos i alarmats de laseva mare, del seu pare i delseu padrí a una porta obsti-nadament tancada, darrera dela qual no sabem quin espan-tós, quin esgarrifós misteri hiha. Nosaltres el veiem, el so-frim i ens neguitegem, però,com diem, ens n'hem d'anaral llit amb aquella recança iaquell malestar que ens dónapensar que, si no arriba asuïcidar-se, aquella noia hade continuar fent tota la sevavida les ximpleries i les atza-gaiadès que li hem vist feri ens ha explicat que ha fetdurant tot el curs del drama,amb la seva innocència, laseva generositat, la seva alte-sa de sentiments i la sevahipersensibilitat.

Negra i trista per a ella,perdudes ja totes les illusions,molesta i enutjosa per a totsels del seu volt, la seva vida,de llavors endavant, seria unafont permanent d 'inconfortabi-litati disgustos de tota mena.Per això és que creiem queel suïcidi és, mal per mal, elremei més indicat per a laseva situació i per a la tran-quillitat de tots els altres.

Hem dit que la protagonis-ta ha perdut les illusions i queés per això que es sent im-pellida a la pròpia aniquilació.Quines eren aquestes illu-sions? No eren pas les quees pugui fer qualsevol noia en les sevescircumstàncies familiars i socials, per lliu-re que hagi estat l'educació que hagi re-but, sin•í unes illusions totes especials,d'una mena de manera tota sui generis,sense cap aguant en la realitat, sense caplògica ni emotiva ni intellectual, unies il-lusions, per acabar, només explicables enun cas de paranoia.

Aquesta xicota, que porta una vida fri-vola i lleugera, atabalada i deportiva, té—com podria ésser d'altra manera?—el seuanhel ; aquest anhel és el d'ésser mare. I notraba altra mitjà de satisfer -lo que lliurar

-se a un dels molts amics de la seva fa-mília, casat, al qual enganya astuciosamentfent-li creure que dels seus tractes no n'hade pervenir cap resultat. Quan aquest ar-riba, li ho fa saber, esperant que, no sa-bem com, s'encarregui d'arranjar el con-flicte. L'amant se'n desentén i davant laseva negativa que, per acabar d'arrodonir-la, es combina amb un viatge sobtat d'elli la seva esposa, fugint de la crema, laprotagonista es convenç de la maldat hu-mana, de la mesquinesa i la covardia detothom, de com és miserable la vida i comno val 'a pena d'ésser viscuda.

Afegim, però, que no hi ha ningú quel'ajudi. Uns pares poca-soltes i toca-cam-panes, un promès fastigós com. un llimact un cercle de relacions frívol i esnob, en elqual l'únic que té una mica de sentit comúés el padrí de la noia i encara actua en unsmoments en què la seva ictervenció, encomptes de contrastar el patetisme, resultamés o menys grotesca, com prou ens ho faveure la hilaritat del públic en l'escena en-tre ell i 'a protagonista, cap a l'acabamentdel tercer acte.

Amb aquests elements és ben difícil defe 'res que tingui consistència humana tescalf cordial, d'on neixi una simpatia iun interès de l'espectador envers allò queIï és ofe t, Tot, en aquesta Fruita verda.,és pura lucubració cerebral, irreal i incon-sistent. Esperem que vIillàs-Raurell, delgual podem esperar molt millor, sigui més

—Com vol que li talli el cabell el senyor?—Callant.

(La Petite Gironde, Bordeus)

gosi de 1883 — he nascut e ma ets

que Napoleó Bonapart i que Francesc Pu-

j ols —, o podia haver nascut després. Perdsigui pel que sigui, vaig néixer en aquelladata i vaig poder conèixer el gran don An-tonio Vico, l'actor més eminent de la fidel passat segle, que moria ara fa trenta

-tres anys, el març de 1902, a la vista deNuevitas, a bord del transatlàntic que elduia a Cuba. .

Antonio Vico en 1882

EI vaig veure de menut, perquè el meupare em va fer apadrinar per l'actor RafaelCalvo, pare de I'ïgualment actor Rafael Cal-vo que actualment diu versos al Romea.I Calvo i Vico molt de temps estiguerenagermanats en una mateixa companyia.

Quan jo era noi, veia Vico en el seu ca-merino de 1'Eldorado o del vell Principal,canviar-se de roba, caracteritzar-se i posar-

se la perruca. En arribar a l'adolescència,l'admirava bojament en 0 locura o santi-dad, La Capida de Lanuza, Traidor, incoa-

fesoy mártir i Guzmán el Bueno.No recordo, però, absolutament res de

com treballaven Vico i Calvo, formant com-panyia, en el desaparegut Teatro Español

del passeig de Gràcia. Ni tampoc quan ac-tc:aren en aquell teatre que inaugurarenamb el nom de Teatre Calvo y Vico, quedesprés foa el Gran Vía i estava emplaçatallà on avui hi ha el Ritz.

En canvi, són memorables per a mi lesdarreres actuacions d'Antonio Vico al No-vetats. Era la nit del 3 1 de juliol de t897.Cartell inaugural, Juan José, de Dicenta.Sala plena de gom a gom. Vaig anar-hiamb el meu pare.

Vico reapareixia a Barcelona després d'ha-ver llançat aquel! famós Aun tengo blusay alpargatas. Això vol dir que a cinquanta-set anys — havia nascut a Jerez de la Fron-

tera en 1840 — encara es veia amb prou

ioventut per a encarnar aquel! obrer madri-

leny i esmicolar els galans joves que volien

arreconar-lo. Efectivament, el públic s'em-bogia amb aquell Juan José que Vico haviadeixat impossible per als altres actors. Enefecte, aquella nit de juliol de 1897, Vicoapareixia al cartell del Novetats només perdeu funcions, i calgué prolongar la seva

actuació fins al 4 d'octubre.El famós Pepe Gil, conegut per lo Chil,

ja començava a fer propaganda amb aque-lla desbordant fantasia que no el va aban-

donar fins a l'hora de la mort, i interveniaen la redacció dels cartells de Novetats.I així fou com l'i d'octubre de 1897 — po-deu comprovar-ho en el Brusi — els lectorspogueren esvetar-se llegint

«TEATRO NOVEDADES.—Con la mis-ma hidalguía que saludamos a los foras-teros cuando llegaron, les ofrecemos estamoche el adiós de despedida.—i Loor a lasfiestas y ferias que constituyen el progresoy enlazan la fraternidad de los pueblosLa comedia El Amor y el Interés.—El pro-tagonista de esta magnífica obra lo desem

-peñará Don Antonio Vico por primera vezen esta ciudad.—Deseando un feliz curso ala juventud estudiosa, les dedicamos la ve-lada del sábado, para que sirva de estímuloy aplicación.»

En la seva darrera nit a Barcelona —aquell 4 d'octubre, un dilluns — Vico va re-presentar Don Juan Tenorio i Juan José.Deu actas i als cinquanta-set anys! Lo Chil,deixant-se anar de ploma, va anunciar alsdiaris : uNo hay actor que interprete esosJuanes como Don Antonio Vico.n

***

•Trenta-vuit anys enrera, en 1'ex-vila deGràcia, al carrer del Torcent de l'011a (avuide Menéndez y Pelayo), cantonada al de la

Llibertat, hi havia el Teatre Zorrilla. Unsaficionats — que ara en diem amateurs, comdels calibres dels billars ara se'n diuen pro-fessors — es dedicaven a passar l'estona re-presentant drames romàntics com El Zaj o-tero y el Rey, El nudo gordiano, Los aman-

tes de Teruel, El Gran Galeoto i tambéaquell Juan José que a les acaballes delsegle xtx era considerat com l'exponent deles idees avançades i demolidores.

No cal dir que aquells aficionats graciencstenien Vico per idol escènic, i el «fer deVicon era el somni daurat de tot bon afi-cionat.

EI 28 de setembre de 1897, ja comen-çades les fires i festes de la Mercè, a l'anticPla de les Comèdies es va collocar la pri-mera pedra del monument a Pitarra, per-petrat per l'escultor Agustí Querol i l'ar-quitecte Pere Falqués.

En aquell temps, en una cerimònia aixíera de rigor levita i barret de copa. Vicova assistir-hi com cal, però els seus fills,Manolo i Pepe, s'havien empenyorat les le-vites dies abans. Uns amics els en deixarenunes que, per dissort, els venien massagrans . Quan son pare els va veure, no vafer-se illusions sobre on havien anat a parar

les levites pròpies ; però es va acontentarde dir en to burleta:

—Vamos a la ceremonia del monumentoal pobre Soler. Pero os advierto que encuanto vean las levitas que lleváis, la pri-rnera piedra va a ser para vosotros.

***

Com de tants actors, de Vico es podencontar moltes coses. Em limitaré a les quesegueixen.

tina vegada, parlant d'un drama l'es-trena del qual provocà tal escàndol que no

va passar de la primera representació, deia

—Aquella obra que representamos unanoche consecutiva.

Una tarda, es trobava amb el famós es-pasa Manuel García, el Espartero, i algúels preguntà d'on eren. L'actor va res-pondre:

—Este es de Sevilla. Yo no pude pasarde Jerez.

Un dels fills de Vico, en una ocasió, esmoria de ganes d'anar als toros i no teniadiners. Això rai, va pensar empenyorar un

rellotge de paret. L'inconvenient de la so-lució era haver d'anar pel carrer amb l'e-norme embalum. El fill de Vico s'embolicàfins al coll amb una capa madrilenya, sotala qual es mal disimulava el cos del delicte,i, a tall de conspirador, sortí de casa. Ohdissort ! a l'escala es topà amb el seu pare,vestit de dril, el jipi en una mà i eixugant

-se el front amb l'altra. En veure el seufill d'embozado, no sortia de l'astorament.E! noi prou deia que estava refredat.,. 'Totd'un cop, nang, nang, nang, el rellotge.deixa anar les notes greus. Sense immu-tar-se, Antonio Vico comença a recitar elTenorio

...los cuartos empieza a darel reloj para las ocho.

RAFAEL MORAGAS

UNA TRIA RICA

—Fritz, us encarregarem un Somni d'unanit d'estiu per a substituir el del jueu Men-delssohn.

—Amb el vostre permís, coronel, mésm'estimaria inventar una teoria de la re-lativitat per a substituir la d'Einstein,

(Kokodrd, Moscú)

Domenec Guansé, Unanit (Ca€alónia)— Alexandre Fono,Embruix (id)

L'Ulysses de Joyce no és altra cosa que ladescripció d'una nit densa de contingut.Guansé ha reduït la seva intenció a fixarl'evolució amorosa del seu protagonista, alqual la mort de la seva estimada, que l'haviatractat sempre d'una manera vexant, fa ado-nar-se que, al costat de la morta, hi haviauna altra noia, tan bella, tan apassionada,però més generosa, que havia consagrat al'enamorat una mica ridfcul de la seva ger-

mana un amor reflexiu i pre-gon. La nit de vetlla del ca-dàver d'Aurèlia fa mudar elssentiments del xicot, perd almateix temps li donarà unasensació que només insinuaGuansé, però que indubtable

-ment té una extraordinàriaimportància : la d'ésser esti-mat per una dona bella, queha estat capaç per ell de sa-crificis i àdhuc de crueltats,i la de saber que, de no haverestat la timidesa eixaladoradel seu caràcter, seguramentAurèlia, l'enamorada que hafirat, hauria correspost tambéels seus sentiments. La con-clusió resta, així, una micapenjada, i és lícit de suposarque, en el mateix pensamentde l'autor, la viabilitat deI'idilli inicial al volt del llitmortuori és molt precària,precisament per la influènciaque tindran damunt el caràc-ter del protagonista les des-cobertes que ha fet aquellanit. Altrament, el perillós con-trast entre l'amor i la mort,generador comprovat de miso-gínia, s'interposarà entre Joa-na i Maurici.

Domènec Guansé conta laseva narració en primera per-sona, cosa que dóna una in-tensitat directa a l'estudi psi-cològic. Apunta només els per-sonatges accessoris, entre elsquals sobresurten per llur di-buix precís els pares de lesdues noies i Ester la serventa.El seu estil sap trobar ambfacilitat el punt de roman-ticisme sensual que corres-

pon als sentiments de Maurici i de Joana,i encerta expressions finfssimes en descriurela bellesa de les noies, l'ambient de l'aca-dèmia on estudia el protagonista, i l'evolu-ció del protagonista, a través d'aquella nit,més intensa en emoció que en acció. Do-mènec Guansé — ja ho he dit alguna altravegada — és el més romàntic dels nostresnovellistes, i Una Nit, amb la seva rigo-rosa eliminació de detalls secundaris, el seuestudi interis dels protagonistes i sobretotla seva valoració preeminent d'un sentimentcom l'amor, que com més va més escèpti-cament és considerat pels novellistes, és, es-sencialment, una història romàntica contadaamb un accent i una contenció reveladoresd'una sensibilitat moderna.

A darrers de l'any passat, el famós di-rector d'orquestra Furtwàngler, per haverdefensat el compositor Hindemith, acusatde abolxevisme cultural», i relacionarseamb músics no aris, era destituït pel governnacional-socialista. (Ara sembla que el casFurtwangler s'arregla.)

Ara ha tocat el torn de la destitució alprofessor Oncken, un dels historiadors ale-manys més coneguts a l'estranger, el qual,després d'una època de conformisme—si noexprés, potser, tàcit-, ha estat suspès enles seves funcions per haver-se permès, enuna conferència, certes crítiques puramentteòriques del III Reich.

Oncken, nascut en 1869, començà la sevavida 'universitària en 1898, i ha exercit cà-tedra a Berlín, Giessen, Munic i darrera

-ment altre cop a Berlín. En 1923 publicàuna obra sobre la política renana de Fran-ça que fou gairebé el breviari científic delnacionalisme alemany francófob. Des del'adveniment del nacional-socialisme, elsnazis poaven sovint arguments polítics enles obres d'Oncken.

En la conferència incriminada, Transfor-macions del quadro històric en les èpoquesrevolucionàries, Oncken, parlant de la re-volució nazi, constatava «una eclosió depensaments nous i fecunds, però també, alseu costat, un cert arbitrari lligat a dadessumàries que no recula, si cal, davant leshipótesis agosarades i l'ús de documenta-cions falsificades».

Deia també : «La lluita per la concepciónacional de la història no és mai una qües-tió interior, que depengui exclusivamentd'un sol poble. Es tracta de valors univer-sals, als quals participem en comú amb al-tres pobles. Així, nosaltres, alemanys, nohem de creure que restem entre nosaltresdestruint amb les nostres paraules les està-tues dels nostres antics emperadors i elssímbols del cristianisme.»

La Frankfurter Zeitung ha pres, ambuna certa mesura, és clar, la defensa delprofessor acusat. L'òrgan oficial del partitnazi,. el Volhisches Beobachter ha tret l'es-pantpl • del liberalisme maçònic, que permitjó e la Fránkfurter cerca d-'obtenir ajutmoral de l'estranger.

La proximitat de la concessió del PremiCrexells multiplica dintre els límits modes-tos de costum el nombre de les novelles quesón editades. Gairebé simultàniament, laLlibreria Catalònia n'ha llençat dues al mer-cat, representatives de dos estadis ben carac-terístics en l'evolució de la novellística cata-lana. Domènec Guansé, que en Les Cadenesd'Eva ens de nostrava la seva aptitud per al'estudi de la psicologia de les noies moder-

Domènec Guansé

nes, ha emprés en el seu darrer ]libre — unanovella sense l'amplitud ni el desenrotllamentde l'anterior —, la descripció dels caràctersd'un minyó humil i romàntic i de dues ger-manes, ben diverses en el geni i en els pro-cediments, de les quals ell s'enamora. Eltítol jà indica que la novella de Guansé s'ins-criu entre les obres — de les quals tan nom-brosos i illustres exemples presenta la mo-derna literatura estrangera -- que situen totallur acció dintre els fets i els pensaments ques'esdevenen en in temps molt limitat. Du-rant una nit poden passar moltes coses.

EI professor Oncken^e•^

Amb Embruix, d'Alexandre Font, escrip-tor costumista que, fa alguns anys, es féuremarcar amb la seva novella L'Andreuet,reculem una cinquantena d'anys pel que faa la sensibilitat i al clima moral dels per-sonatges. Enamorat dels tipus i els procedi-ments narratius d'Emili Vilanova r JoanPons i Massaveu, Alexandre Font, que veuen els vells carrers de la Barcelona vuit-centista la màxima suggestió novellística,ha de situar també cinquanta anys enrerala seva narració. Fóra injust no reconèixerque l'autor d'Embruix té el do del pintorescr sap donar a la seva narració un interèssuperior al que, intrínsecament, ha de des-vetllar l'argument. Alexandre Font té unbon estil, acolorit i directe, sense enfarfecsampullosos ni excessives concessions al xa-romsme que dominava en l'època que ensevoca en Embruix. Però la història que ensexplica del Ton de les Conductores, la sevafilla, i la gelosia que desvetllà en el pareel casament de la noia, una gelosia tanferéstega i irraonada que li havia de ferperdre la pau interior, la serenitat i al cap-davall la vida, no té prou interès per a emo-cionar-nos ni s'adiu gens amb la nostra sen-sibilitat actual. Acceptem amb un somriurebenèvol les evocacions pintoresques de lagent del vuitcents, però no trobem en aque-lles siluetes de menestrals barcelonins laforça d'humanitat que, plorant o rient, te-nen els personatges d'Emili Vilanova o elsde Pons t Massaveu, i que sabé interpretar,amb una intuïció admirable, Miquel Lloren la seva Història Grisa.

Ni el Ton de les Conductores té prouforça per ésser un personatge representatiude la seva època, com el Senyor Esteve deL'Auca, ni el seu drama arriba a suggerirun complex incestuós, que hauria demanatuna altra ambició de psicòleg. I encara queAlexandre Font aspiri en la seva novella aun caràcter de popularisme d'una autènticatradició catalana, la manca de sincronismeamb ]'esperit dels temps actuals el deixaben lluny del populisme d'un Eugène Dabit,per exemple.

R^rnEL TASIS i MARCA

No és pas un llibre d'aquells que encarasón calents de la fornada : ja fa uns quantsmesos que va pel món, si món pot dir-se delreduït sector de públic aficionat a les inves-tigacions, als retocs i ajustatges, a les cu

-riositats i fins, si voleu, a les xafarderies dela petita história literària. Però és un llibreprou agradós i prou sòlidament documentatper a passar-se del reclam cridaner a quèmassa sovint sol reduir-se la suggestió de lasimple actualitat tota recent, Mme. Marie-Louise Pailleron, la coneguda animadora delcenacle domèstic que és potser avui l'hereumés autèntic de la feliç tradició dels salons

Mme. de Chateaubriand

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

ANTONI MARTIMàxlma rapidesa © Màxlma qualltat

AVINYÓ, 19, pral. i Telèfon 17047 : BARCELONA °_

IBIf111i1111111111111111111111i111111Y11111111UiIIIlI11111111111111111111111111111111111111111iA

Un dels temes menys tractats pels vul-garitzadors del lullisme durant la comme-moració del centenari de Ramon Llull haestat la tècnica científica del sistema delnostre gran escriptor. Es natural, cal re-conèixer-ho, que la personalitat de RamonLlull té molts més atractius si consideremm ell el poeta, el místic, l'apòstol o elnarrador. La personalitat poètica de Ra-mon Lluli, sobretot, és la que sempre seràestudiada i més entesa perquè es basa encoses en les quals tothom pot interessar-se.1 hem de confessar que aquesta és la que

1^ 11114-111-3S

LE/ LLETRE/ELS LLIBRES La vescomtessa de Chateaubriand I Ei sistema científic

^ lul'lià „

literaris a França ; la dona de lletres crea-dora de novelles com Le Coucou i La Ra-toune, d'estudis històrics com Le ruisseau dela fue du Bac i biogràfics de la categoria deSainte-Beuve à seize ans i Madame de Staël,hi pledeja una altra vegada la causa de Cé-leste Buisson de la Vigne, vescomtessa deChateaubriand.

Val a dir tot seguit que el seu pledeig noés pas una banal defensa d'ofici. Des d'unseu determinat punt de vista, ]'autor ha vol-gut limitar-se a precisar amb tota probitatels contorns d'una silueta que, per bé queposseint un caràcter propi força interessanti fins potser temptador per un novellista, his-tòricament no pot valer sinó en funció d'unatzar matrimonial. En definitiva, per la ma-nera d'ésser enfocada la imatge de la mu-ller, hom reconeixerà, abans que tot, l'esti-ma, ]'interés o l'aversió que pugui sentirl'autor per l'aurèola del marit ; especialmentquan — prescindint dels valors purament ar-tístics -- aquest marit representa, com Cha-teaubriand, un món doctrinari ben precís.

Es curiosa la pressió de simpatia que,tants anys després de la seva mort, conti-nua exercint el llampant vescomte sobre unbon nombre de cors femenins. A la sèried'estudis i de recerques, dirigides principal-ment pel Dr. Le Savoureux, que realitzacontínuament la Société Chateaubriand, hicollabora tot un estol de noies i de dameserudites. Però, malgrat aquest meticulós ex-hauriment d'un material al capdavall limi-tat, Mme. Pailleron havia ja trobat mane-ra de perfilar alguns trets inèdits del seuadmirat romàntic en Paulina de Beaumonti en la Ilirondelle de Chateaubriand. Tor-nant a regirar velles biblioteques i a estos-segar amb la pols dels arxius, la virtuosaperformança encara ha estat superada enLa vicomtesse de Chateaubriand. Docu-ments en mà, hom us hi descobreix petitesprecisions desconegudes, com són ara l'en

-darrerir-se de tres anys la data de naixençade la futura gran senyora; el dia precís delseu empresonament durant la Revolució ambdetalls del captiveri; el dot de la núvia, i,principalment, la garantia d'autenticitat deldoble casament esmentat a les Mémoiresd'Outre-Tombe que molts consideraven unproducte més de l'exuberant fantasia de l'au-tor. Segurament per escrúpols religiososd'ambdues parts, primerament fou celebrate1 matrimoni ]'any r792 per un capellà nojuramentat, matrimoni illegal segons les no-ves lleis establertes i que, per temor a repre-sàlies, fou mantingut clandestí. Però es veuque l'avi de la noca no s'entengué de raons,perquè Mme. Pailleron ha trobat en els ar-xius una menció del procés pel qual el sus-dit avi intentà perseguir el nuvi per rapte,violació de la llei i invalidesa del sagra-ment ; procés que restà en suspens ei con-venir tots plegats la celebració d'un segoncasament per capellà juramentat i en reglaamb les disposicions legislatives en vigència.

Més que no pas els nous detalls i detalletshistòrics de diversa importància, interessa

otser la interpretació que dóna l'autor alsets narrats. Céleste Buisson de la Vigne:ra filla d'una d'aquestes famílies de nave-;ants bretons enriquides llavors pal comerç:l'ultramar. El seu avi no rebé les armesnobiliàries fins l'any 1779, quan Céleste jatenia cinc anys. Sembla que la noia eramés aviat lletja, disgraciosa i un xic es-querpa. Què diable, doncs, devia decidirl'altiu senyor de Combourg, sense cap voca-ci ó matrimonial, a casar-se amb aquestaburgeseta de petita noblesa nova de trinca,físicament no gens atractiva i per la qualmai no sentíni una paròdia de passió? Ehlens diu que ho féu per fugir de les impor-tunitats de les seves germanes. La raó sem-bla, tanmateix, de pes ; i Mme. Pailleron lacuina Opinant que la família i les amistatsel devien empènyer considerant com convin-dria una dona dels talents pràctics i positiusque posseïa Céleste Buisson per a fer cos-tat a un xicot d'esdevenidor aventurat pelseu tarannà fantasiós, desordenat i somia-truites. Nosaltres, però, sense voler pecarde maliciosos, potser creuríem més probablela tesi dels que creuen en un simple matri-moni d'interès. Mme. Pailleron en dubta,allegant que, en lloc de cinc-cents mil francsde dot, cóm ha estat dit, la noia aportà so-lament al matrimoni la quantitat relativa-ment modesta de cent-trenta-quatre mil cinc-centes lliures. Però cal tenir en compte queels aristocràtics i superbs escuts d'armes deCombourg cobrien unes finances molt flàc-cides. Aquest dot de la noia sobrepassava eldoble : de l'heretat pel vescomte i, d'altrabanda, ella tenia algunes grosses herènciesen perspectiva.

El cert és que si el casamenter fou l'in-ter@s, ;es quedà immediatament defraudatper tal com la Revolució arruïnà tot d'unala familia Buisson. Casat de fresc, Cha-teaubriand abandonava la seva dona peranar a l'emigració. Amb els anys arribà aoblidar tant la fugaç aventura, que a An-glaterra es va prometre formalment i vaanar d'un no-res que no cau en bigàmia.Els singulars esposos no es reveien finsl'any 1 802 i encara furtivament per no mo-lestar Mme. Beaumont, llavors amiga dilec-ta de l'escriptor. Amb deu anys més a so-bre,i la collaboració dels sofriments endu-rats i d'una verola boda passada a la pre-só, Céleste era encara més lletja i més eixu-ta. No obstant, dos anys més tard repre-nien la vida en comú. Es que, paralielamenta la creixença del prestigi literari del ves-comte, s'anava precisant més .la seva sig-r)ificaciÒ religiosa i política i li calia regula-ritzar les formes externes de la seva situaciósocial.

El lligam conjugal de Mme. de Chateau-briand es troba a cada punt sotraguejat perles dotzenes d'inquietuds que sacsegen lavida política, diplomàtica, literària i ama-tòria del seu gran home. (Es cara, tan-mateix, la glòria!) Moralment isolada, esrefugia en les pràctiques religioses i en l'e-xercici constant de la beneficència. El seugeni burgès, ordenat i rígid, serà una bonacuirassa quan «el geni del cristianisme»,decebut pels sospirats Borbons de la Res-tauració, vell, afeixugat de glòria i endeu-tat fins el coll, es mig retirà del món, peròno de les seves vanitats, anat-se'n a viureal camp. Céleste té ulls i mans per tot. Re-geix la casa, s'ajuda amb petites indústriescasolanes i no oblida la seva assistència alspobres i als malalts. Penetra els homes ïles coses d'una mirada i d'un criteri sagaç,fins al punt que molts dels judicis apuntatsper ella en el seu carnet íntim són transpor-tats desimboltament per René cap els capí-tols de les Mémoires. Mentre ell fa el seuviure fantàstic o dicta alhora a dos i finsa tres amanuenses (tal com, amb els fulle-tons, feia Fernàndez y González), la seque-dat de la vescomtessa és sovint una valuosabarrera per a deturar els destorbs i les mo-èsties que solen assetjar els noms famosos.En alguns afers delicats, Mme. de Chateau-briand, esborradissa però hàbil, sap fer pre-valer la seva. Un dia se'ls presenta el joveAlfred de Vigny fent la ronda de visites ri-tuals de cara a l'obtenció d'un lloc vacanta l'Acadèmia. El vescomte el rep molt ama-blement ; de segur que li prodiga algunsdels epítets més fastuosos del seu repertori ;però, quan el poeta li anuncia ]'obsequi delsseus llibres, li dispara la frase famosa : «Nous molesteu. A la meva edat, jove, ja noes llegeix : es rellegeix»... Calia reservar elvot per al candidat de Céleste!...

Els excessos devots i caritatius d'aquesta

dona singular podrien explicar-se pel fetque, en realitat, féu la vida física i morald'una soltera envellida i com a tal haviade reaccionar la seva psicologia. Mme. Pad-leron prefereix de creure que això no repre-sentava sinó un derivatiu on aplicar la ten-dresa i la passió inútil que sentia pel per-sonatge marital. Potser sí. En tot cas, quel-com d'això havia d'haver-hi per a poder-seexplicar raonablement l'abnegació amb quèsovint sofrí incomoditats i, sobretot, vexa

-cions pel que fa a les eternes velleïtats sen-timentals del seductor incorregible que lasort li havia donat per company. Si és ve-

ritat l'episodi que explica Sainte-Beuve,quan, després de la revolució de juliol, Renées troba a Ginebra i, tot d'una, ]r passa pelcap que una mort bonica i espaterrant de

veres seria, per un geni, la de finar colgatper les neus del Mont-Blanc, la vescomtes-sa ha de resignar-se a compartir amb Mada-me Récamier les angoixes produïdes cadavegada que dura massa una de les passeja-des del gran farandoler.

Per bé que, pel seu temperament adust,sec i posititu, es pot creure que, fet i fet,possiblement la dama no era pas massasensible, més d'una i més de dues vegadeshavia de saber l'amargor del pa que s'hidonava compartint per via conjugal els bi-garrats accidents del geni chateaubriandesc.

Seria injust d'ésser massa exigent amb lapobra Céleste. El seu rol fou ben poc enve-

j able i estem segurs que moltes de les ten-dres admiradores del vescomte, posades alseu Une, haurien acabat un dia o altre amb

els cabells als dits.ALBERT JUNYENT

més s'aguanta del gran poligraf mallorquí.Perd no hi ha dubte que aquell que vul-

gui tenir una idea completa de RamonLlull ha de conèixer el seu sistema cien-tífic, no tan solament pel fet d'ésser unade les branques de la seva immensa obraque ell més estimava i de què estava mésorgullós, sinó també pel gran valor carac-terístic de la seva època i del seu intellecte.

Mossèn Joan Avinyó, que tants treballsha dedicat a la figura de Llull des de moltspunts de vista, ha publicat un llibre va-luosíssim per a la vulgarització del sistemacientífic lullià, la versió catalana explicadade l'Art Breu.

Escriví Ramon Llull la seva Art Breul'any 1307 en el convent dels dominicansde Pisa. L'Art Breu és un resum de l'ArsGeneral Ultima que acabà l'any següent.

Mossèn Avinyó ha sabut resumir d'una.manera força entenedora els principis bà-

sics del sistema científic lullià : «Comença[Lluu] per afirmar que en el conjunt deconeixements humans hi abunden més lesopinions que el que científicament pot pro-var-se; i davant de les diverses ciènciesparticulars, amb ilurs principis propis, delsquals no en tenim pas una ferma r seguracertesa, l'enteniment humà fretura unaciència universal que comprengui i harmo-nitzi totes les ciències particulars i que en-sems inclogui uns principis també univer-sals però evidents, els quals puguin servirde fonament i base per a trobar la veritati certesa dels principis generals de cada 9!'ciència particular.,, Ara bé : per la CiènciaGeneral o Universal, doncs, adquiriremfàcilment les altres ciències, tota vegadaque els principis de les ciències particularssiguin aplicats als de la ciència universal,com la part és aplicada al compost total,car aquells es descobreixen i reflecteixen

en els generals de la Ciència Universal.))Aspira, doncs, Ramon Lull a donar una.

ciència total i infallible, i basteix el seusistema pel mitjà de figures i lletres. Aixícada lletra té valor com a predicat—prin-cipi absolut i principi relatiu—, com aqüestió, com a subjecte, corn a virtut icom a vici, de manera que la lletra B sig-.r^ifica : Bonitas, Dijf erentia, Uhrum srt,Deus, Iustitia, Auaritia. Els significats deles lletres han de saber-se de cor per do-minar el mecanisme lullià. Però d'aquestacategoria només n'hi ha nou lletres r d'al-tres set són les centrals de les figures deDéu (A), dels principis relatius i de l'ob-j ecte del coneixement (T), de les facultatspsíquiques (S), de les virtuts i dels vi-cis (V), dels termes oposats (X) , de laveritat (Y) i de l'error (Z). Cada 'figura té .com a centre una d'aquestes darreres lle-tres i al seu entorn les altres signifiquenles virtuts que caracteritzen la central.(V,egeu la figura que representa Déu.) Re-ferint-se concretament a aquesta figura, haescrit un illustre lullista : «Sota les caba-lístiques formes d'aquesta figura s'ocultaun pensament profund. El pensament ésaquest : Déu, com a ésser infinit, reuneix,sense cap límit ni cap restricció, tot elque és bo i perfet, per tant els termesuniversals Bondat, Grandesa, Eternitat o

Duració, Poder, etc., continguts en la figu-ra, convenen a Déu necessàriament i es-sencialment ; són principis reals, perquèrealment existeixen en Ell, i rimatius,perquè no es deriven d'altres i són font iorigen d'on dimana tot ésser.»

Fóra llargufssim explicar tot el que esderiva d'aquestes figures, cosa que es troba

molt bea explicada en l'edició de l'Art Breu,ecentment publicada per Mossèn Avinyó.

MARTÍ DE RIQUER

IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIfIIIIIIIIIII!IIIII!IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII':la temporada

LLIBRERIA

Rambla del

Telèfon

Kiosque FrançaisRambla dels Estudis, 7(Davant l'Acadèmia Je Ciències)

Allllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll",IIIIII;IIIlIIIIIIIIIIIIIIIG,

Marian Pidelaserra — Bodegó

De l'àlbum «Historia de una mujer»

h11R4^R

LESARTSIELSARTISTESExposicions de Eusebi Planas_(1833-1897)

grandiosa cruesa. Es com si diguéssim latela a la qual manca l'amaniment constantde l'amable sol-licitud.

A causa del seu exacerbat personalisme,Pidelaserra és sovint un ingenu primitiuque s'expressa amb aquella enorme coinci-dència que han tingut tots els que, foracànons i escoles, han parlat en un idiomaparticular. Creu tant en el seu esforç i en

]Marian Pidelaserra

La manca de fervor públic per a un ar-tista determinat sembla haver-se reincorpo-rat de nou per a fer acte de presència al llocon la importància d'un moviment artísticla reclamava, i que és precisament una dele, coses que li mancava per a poder-seequiparar del tot amb altres èpoques bri-

Ilants en les quals aquella actitud deixà laseva marca.

Es llastimós que això comporti una certaamargor. Si no fos així, felicitaríem Pide-laserra. Aquest pintor, expositor actual deles Galeries Syra, és un parangó de Cé-zamne. Mentre companys seus van entera-ment assimilats a les reserves espiritualsdels amateurs, Pidelaserra, per un seguitde raons difuses, queda en la situació delque essent indiscutiblement admirat, nocompta amb l'ajut integral dels anterior-ment esmentats.

Bases d'aquest fet? Es fan difícils de de-terminar. Ho són perquè Pidelaserra no voldeixar-se conduir per res que no responguial programa que s'ha establert i perquè laseva gran quantitat d'ambicions, totes aple-gades, es fan incompatibles amb els queexigeixen a la pintura les clàusules d'unasimpatia cíe primera intenció.

Una cosa i l'altra formen el sord pugi-lat entre l'obra del pintor i la resistència

del públic. La victòria a hores d'ara no essap per quin cantó s'inclinarà. Nosaltrescreiem que a l'hora de la liquidació de l'a-fer els punts seran per a l'artista.

Ho creiem així perquè hem advertit unadistància escurçada per la major compren-sió que avui regna en els rengles dels quehan de posar el vist i plau amb l'adquisi-ció, o almenys amb l'opinió favorable, iperquè Pidelaserra és com la música wag-neriana, que cal conèixer-la molt per enten-dre-la, i per tant cada nova exposició seràtenir nous adeptes.

Que Pidelaserra no transigeixi ni aban-doni cap partícula de les seves ambicionsés d'una convicció emocionant, practicadaamb la fe del que sap de l'infal•lible, i ésalhora el ressort principal que mou l'interèsd'aquesta pintura tan personal en la qualparticipa una gamma moral extensa, tanextensa i prolixa que és segurament d'unainquietud insuperada en el que ara es rea-litza al nostre pafs. Qui es complagui aportar al microscopi de l'erudició pictóricatota obra que se li escaigui, té molt a feren el cas Pidelaserra. Donarà molts tombsai graduador i se li escaparan grapats desensacions genèriques. No podrà sinó afir-mar a grans masses el que ha examinat.

Pidelaserra és una voluntat violenta ques'encanta amb les emotivitats b a siques delmodel. El volum, el color, la composiciósón els bàlsams que apaivaguen la sevanecessitat biològica de fer pintura. Reneixa la subtilitat passada la crisi inicial del'entusiasme. De vegades, les més, aquestvetlla l'obra de dalt a baix, altres la realitzaamb la inèrcia adquirida al primer instant.D'aquí pot sortir la justificació d'algunatela que diuen que repelleix per la seva

MOBLESJOAN BUSQUETS

Objectes d'Art i de fantasia per a

PRESENT S

Actualmcnt Exposició

0. JUNYENTPINTURES 1 DIBUIX

r

PASSEIG DE GRACIA, 36

pinturaés haver-ne fet una cosa viva i important.Ja que parlant de Mercadé ena ha sortit elnom encapçalador de la família artísticaolotina, hem de muntar una qüestió clas-sificadora de topografia que situï l'obra deMercadé en el seu punt Just.

Breument. Olot és per al lirisme ; Tarra-gona, per a ]'aclaparadora concisió. A la co-marca olotina es cria 1 arpeig sentimental ila melangia ; a la darrera, s'ha de tocar depeus a terra si es te la pretensió objectivade pintar. Anem a parar insensiblementa debatre la qüestió de la presència de lapoesia dintre la pintura, sense la qual esfa difícil de portar res a un sentit positiu.Olot té la poesia sabuda de les coses essen-cialment poètiques, mentre que ]'altra téla poesia que s'ha de cercar, perquè exis-teix sota una epidermis impenetrable per'home de les facilitats.Això fa que les dificultats inherents a

aquest estat, unides al poc coixí documen-tal que n'existeix, siguin d'un ordre superio-ríssim a les d'Olot.

Mercadé emprengué aquesta tasca i co-mençà d'agafar la terra de llicorella i elmonestir de Poblet i les rojors geogéniquesde la Conca de Barberà i la sentor de lavinya tendra, i formà una extensa estèticaque avui ha accepat molta gent, com accep-taria unes conferències d'un explorador queparlessin d'una descoberta, en el ben entèsque aquesta fos interessant de debò.

Ha traslladat a la tela la impermeableausteritat del camp amb una justesa dedicció formidable, sense que l'esperit n'ha

-gi vingut de menys en cap ocasió. Aixímateix ha investit l'obra d'aquella potentsensació d'ordre còsmic que posseeix el llocon Mercadé ha operat una mena de miraclepictòric.

D'aquest seu magnífic trasumpte fa justun any que en diguérem unes raons pernosaltres definitives i que degudament re-sumides deien de la immillorabilitat del gè-nere. Caldria repetir-les íntegrament per-què és exactament notable. Només trobemun fet que pugui fer-se remarcar en caràc-ter d'inèdit, que és la qualitat general delconjunt, superior no tan sols al de l'anypassat, sinó a tots els que Mercadé ha anatduent a cap en el seu meritíssim procés devaloritzador d'una comarca inversemblant

-ment deixada de banda per manca de fona-ments emotius.

que vagi a donar-nos la raó tot visitantl'exposició oberta al Centre Excursionistai tot esperant ]'edició de la conferència.A la saga del Centre Excursionista, méstocatardans encara, nosaltres volem de bangrat contribuir també a commemorar el cen-tenari del naixement d'aquest home excep-cional.

Perquè és el cas que Eusebi Planas fouexcepcional des del punt de vista artístici des d'altres punts de vista. Al momentde la «febre d'or», quan Barcelona es des-entumeix i s'estira, quan la capital cata-lana es fa. gran i percep la creixença, is'enriqueix, i vol senyorejar, aleshores noen té prou d'enderrocar palaus i casetesantigues, desfer carrerons tortuosos i me-dievals, vestir bé, menjar millor i llançarla casa per la finestra : li cal, sobretot, re-finar-se, fer-se una mundanitat ben euro-pea, ben parisenca, ja que el bon to ve deParís. En aquella ocasió Eusebi Planas iFrancesc Soler i Rovirosa són els princi-pals introductors i faisonadors d'aquell bonto : Soler i Rovirosa, amb el seu art d'es-cenògraf i, particularment, de decoradorEusebi Planas, amb el seu dandysme. Di-ríeu que Barcelona construí aleshores l'hi-pòdrom i instaurà les curses hípiques periniciativa d'Eusebi Planas i tan sols per adonar gust a aquest personatge, figura gai-rebé central del petit gran món barceloníde l'hora aquella que ens descriví Narcís011er. Recordo aquells dies com auriolatsd'un polsim daurat que feia més apoteò-siques les postes de sol dels dies de cursahípica, el poudroiement d'or que Zola escomplau a mencionar en les seves descrip-cions de crepuscles vespertins del París con-temporani. Aquells retorns de les cursesamb els mail-coachs, les riates de sis ovuit, les quadrigues, les bigues, els altresequips més modestos, les amazones i elscavallers, els tocs de trompeta i el dringardels picarols en la llarga rua de la felicitatbarcelonina preanarquista, eren per a nos-altres, infants, un espectacle indefinible,d'una engrescadora poca-solta, el misteridel qual estàvem segurs d'escatir quan se-ríem grans. L'infant que jo era vivia ales-hores a la Rambla de Santa Mònica, elrovell de l'ou d'aquella Barcelona dels per-vinguts. Els Planas vivien cap allí al carrerde Montserrat. Els fills mascles de l'artistaeren condeixebles meus al Collegi de SantJosep, al carrer Nou de la Rambla. Quanvenia Carnestoltes, la festa més engresca-dora de tot l'any, àdhuc pels infants, acausa de la Rua, la veritable i entenedoraRua, Eusebi Planas disfressava els seusfills d la dernière, Rafael, el noi gran, abi-Ilat de jaqué o levita gris, amb copaltagris ; Eusebi, el petit, abillat de senyora,ambdós en, vestit extremat, propi dels ele-gants assidus del turf. Els nois Planastreien la moda del turf barceloní ; el ma-teix artista treia les altres modes mascu-lines, com la geganta de la processó de ladiada de Corpus treia la moda femenina.Això de treure la moda era aleshores unamissió sublim, atorgada a molt reduït nom-bre de barcelonins. Hom considerava fabu-losament aquests set o vuit barcelonins ibarcelonines que treien la moda d'hiverni la d'estiu. Eusebi Planas era com el nos-tre príncep Eduard—més que el nostreBrummel—, perquè treia totes les modesla moda dels bastons i corbates, ultra ladels vestits i barrets, la nova manera demuntar, la nova manera de saludar, lafaisó més chic de caminar o d'asseure's, ode somriure, la nova fraseologia, la dar-rera creació en matèria de pipes i boqui-lles. Eusebi Planas treia la moda de pipesi boquilles fins al mateix Parts : encane-gava les seves pipes i boquilles als méscelebrats pipistes del Passage des Panora-mas i carrers adjacents, sempre segons mo-dels dibuixats per ell mateix. Els fabricantsds pipes i boquilles li enviaren l'estri benacabat en la millor arrel de falguera, cor

de falguera escollit, ambre, escuma... de-maneu ! I l'hi enviaven gratuitament, a con-dició que els deixés explotar els modelsbarcelonins.

Planas era un lion que feia estralls entotes les capes socials. Les dones es mo-rien per ell, se Ii oferien, anaven al seutaller i se li despullaven per l'amor de Déui dels sants ! Eren a carretades (a carre-tellades, si voleu) les que volien servir-li

de model nu, o mig nu, o entrànsit de despullament.1 Planas les dibuixava totes,si valien la pena ; i les esti-mava totes : el seu estimarera inesgotable. Cada dia acavall, en el passeig matina],rendia les grans senyores. Enarribar la nit, al cafè, al tea-tre, en els salons variadamentdivertits, als sopars i en elsencontres més o menys for-tuits de les contemporainesmélées, Eusebi Planas medu-sava les altres senyores notan grans. Entretant era elfactòtum dels balls i cavalca-des que minimitzaren la gat

-zara dels Quat'z'Arts, de Pa-r is . D'aquelles saturnals, Eu-sebi Planas n'eixia rejovenit iamb major empentadionisía-ca. —Tot pèr a la Dona! —La dona, la femella, era per

_ a Planas la .principal, raó d'és-ser. Amava la família, idola-trava la muller i els fills.,,,perd a l'infinit. La figura depatriarca que aconseguí cap ales seves velleses incitava apronosticar, com d'Abraham,que la seva descendència seriainnúmera, com els estels delfirmament, com els grans desorra de la mar i les sevesplatges. En aquesta deseen-dència dominen les femelles,segurament. Les que eixirennomés del seu llapis són amilers. Compteu que illustràunes cinc-centes novelles, amb

un terme mitjà de dotze làmines cadauna, on la dona sobresurt, de vegades

amb exclusió absoluta del mascle. I n'il-lustrà d'altres d'història, de política, àdhucde ciència, àdhuc de religió ! Perquè Pla-nas debutà en la illustració de llibres reli-giosos : fill d'un notari, catedràtic, jutgei poeta místic, el gran dibuixant eròtic de-gué creure's, en debutar, un digne illus-trador del pensament patern. Després di-buixà grans i petites estampes religioses.En 1870 uns editors barcelonins projectenuna edició monumental de la Imitació deCrist, la qual no pot decorar ningú millorque 1'ornemanista d'aquella hora, En Serrai Gibert; la qual ningú millor que En Pla-nas no podria illustrar. A mig fer, però,calgué desistir, perquè les Mares de Déuque dibuixava Eusebi Planas en tal avi-

nentesa resultaven massa enciseres—verita-ble art del dimoni. Aleshores cessaria laproducció religiosa del gran illustrador.Perd no per això minvà la feina ; les do-nes d'En Planas es multiplicaven en figu-rins i targeteria, en cromos i calendaris,en cartellets i anuncis, en projectes d'esteli fins en cobertes de cartipàs, Eusebi Planas

era un artista car, el més exigent en elpagament del treball. Però no era exigentpel que fa als temes. Treballà en fonestan inversemblants que és un no dir... iper tant no es .pot dir. Potser n'hi hauràprou amb aquest detall. En morir l'artistafou venut a París un lot dels seus dibuixos

indicibles pel preu aleshores fabulós de

150,000 francs or; i aquest lot no era sinóuna porció petita del seu art indescriptible.La gent deia si aquest art, si tot l'art dePlanas era influït pel de Gavarni. No;Tony Johannot i Achille Dévéria foren mésaviat els inductors o iniciadors de la sen-sualitat que amara tota la producció deldibuixant del carrer dels Banys.—Però licalia a Planas cap incitació...?Al carrer dels Banys tenia Planas el seu

taller en una casa de tres pisos : el primerpis era reservat a boudoir, el segon erahabitat pel servei, el tercer servia de tallerel terrat era destinat a l'esport de l'aviació,l'aviament d'estels ; estels de variades for-mes, dibuixades per ell i per ell mateixdecorades. Aquells estels aleshores eren méspreats que una pintura del Greco.

La vida d'Eusebi Planas no fou pas dedissipació i esbojarrament. Si bé és certque no morí ric després de guanyar unafortuna, no cal carregar aquella pobresa

final a desguitarrament, sinó a generosi-tat: Eusebi Planas despengué molt en el

tren de vida luxós que ell volgué imposar

a la seva llar, també en plaers se n'anàuna bona part del seu guany ; però moltdiner s'escolà en dàdives t socorsos de totamena, sobretot entre la pobrissalla dels

veïnats i entre els amics. Eusebi Planasera, pel contrari, un home ordenadíssimes llevava a quarts de nou, acudia al ta-

ller, on donava ordres i repartia la feina

que havien d'acabar els seus deixebles a

sou ; de seguida agafava el cavall i se

n'anava a rendir grans senyores a barre-

tades ; a migdia, cap a dinar ; si la feinaera apremiant o de compromís, dinava altaller ; sovint la feina era de molt com-promís... La tarda la destinava a dibuixar,a compondre, a preparar el treball de l'en-

demà, a dibuixar del natural, a estimarles filles d'Eva ; després a sopar ; després,cap a castigar d'altres senyores, cap a flir-tejar, o sigui, cap a preparar la feina amo-rosa de l'endemà ; també, si a mà venia,cap a estimar totes les dones de l'Univers.Es diu d'Eusebi Planas si fins estimà lesdones que avui encara no han nascut, i si

fins les ha fetes estimar als altres homesdel seu temps i d'altres temps. Eusebi Pla-nas arribà a estimar fins la reina Isabel II,

ell, el republicà incoercible. Però... si sa-bessis, lector, de quina diabòlica manera,amb quina satànica gelosia...! Es horrible!

JOAN SACS

n'enorme maauresa oc r,ue aseJxa, ^e-mostrada als vint-i-sis bodegons, no sabemexactament si serà prou per a compliraquells designis dels quals hem parlat encomençar. Si no són ben bé ells, potser se-rà el seu record que d'ací uns mesos ensfarà creure que ha passat fugaçment unaalenada de pintura excepcional, una espè-cie de valor rar que figura en el nostreconjunt amb la impressionant solitud d'unpersonatge taumatúrgic.

Jaume ]Mercadé

Per si alguna cosa ens agradaria que elsdogmes espiritualistes o altres idees transmi-gratòries constituissin una diàfana veritat,és per a tenir la possibilitat de constataramb els propis ulls fins on tinguérem raóen emetre aluna de les poques càbales quehem pronunciat.

Una d'elles, que ens faria molt goig derevisar d'ací a cent anys, és la que hem deredactar ara en virtut de l'exposició queJaume Mercadé ha inaugurat a La Pinaco-teca. Mercadé, amb el temps, serà anome-nat el Vayreda de Tarragona. L'ha desco-berta tant ell com Cneu Escipió.

Com podria semblar a primera vista,aquest no és pas el mèrit principal del nos-tre eminent orfebre. El que ho és de debò

Paisatge del Camp

Jacint OlivéA la petita sala de la casa Renart, Jacint

Olivé exposa una collecció de dibuixos co-lorits que representen una brillant fase d'a-quest artista que sap aplegar amb una es-pléndida vivacitat les emocions que li haproduït el paisatge.

Són unes obres menors que desvetllenl'interès de les coses essencialment ben tro

-bades i executades amb un amor i una res-ponsabilitat artística molt accentuada i queno fan més que atorgar al seu autor la re-petició de tots els qualificatius encomiàs-tics que ha anar recollint en la seva carre-ra d'artista.

ExRlc F. GUAL

FÃIANÇCATITLÁLa casa més assortida enobjectes per a presents

Grans novetats en va!-:: xelles r cristalleria

•

Corts, núm. 615BARCEL OPYA

i

Deixàrem passar el centenari del naixe-ment d'Eusebi Planas, el qual s'esqueia ara'a dos anys ; però, ara, en començar l'anyactual, el Centre Excursionista de Cata-unya s'apressa a reparar aquest oblit bo i)rganitzant una exposició de les obres delgran dibuixant i bo i estrenant-la amb unaonferència a càrrec de Pere Coromines.

L'exposició i la conferència són dignes del'artista commemorat. Si algú en dubta,

(Pe de la pàgina z)

país, aleshores, eren rars els fortins para-guaians al Chaco, l'avanç bolivià no provocà

'TINENT PERtODISTA

cap reacció; d'altra banda, no hi havia ha-gut entrada en contacte.

Del miriisteri de la Guerra, on havia anat Però en 1932, un cos bolivià manat pela retirar el meu salconduit, m'expedeixen comandant Moscoso atacà el fortí paraguaiàa la Intendència. Pitiantuta, el més avançat cap a l'oest, i

—Feu-vos càrrec, señor periodista — em er.ecutà l'únic presoner caigut en el seu po-diuen —, que periodista parisenc, per a un der. Un mes més tard, el Is de juny, elindi de ]'Altiplano, no vol dir gran cosa. Paraguai, finalment clesvetllat, reprengué elSi us topeu amb els bolivians, més val que fortí. A tall de arepresàliesn, els boliviansno us trobin de paisà. Alguns dels nostres s'apoderaren aleshores dels posts paragua-us podrien fer preguntes indiscretes, perquè ians de Corrales, Toledo, Boquerón. En

Paisatge mig inundat del Chaco

Franz Liszt

«Estic força content per tot el que emdieu de la pobra Mariette, perquè, per aésser totalment sincer, començo a fer-meretrets per haver-vos-en parlat en la mevadarrera lleíra, tement que vós haguéssiutrobat aquest tema una mica arriscat. Sim'hagués trobat a París en el moment dela malaltia de la Duplessis, hauria tingutel meu quart d'hora de Des Grieux, i hau-ria provat de salvar-la a tota costa, perquèella era veritablement una meravellosa na-turalesa, el cor de la qual no fou mai tocatd'allò que nosaltres anomenem corrupció.Ho creuríeu? Jo m'havia deixat apoderarenvers ella d'una afecció profunda i elegía-ca que, sense ella saber-ne res, m'havia tor-t at a posar en vena de poesia i de música.Es aquesta la darrera i única sotragada quehagi sentit d'alguns anys ençà. Cal renun-ciar a explicar certes contradiccions del corhumà, igual que el món, que és una cosa

estranya.»Aquestes breus impressions de Liszt, figu-

ra que es pot dir cen tral del vuitcents euro-peu, que ha conegut tothom i o de tothom ha

estat admirat, que s'ha trobat en contacteamb tots els esdeveniments de la gran vida

del temps, ajuden a completar la persona-litat de Marie Duplessis.

Es curiós de remarcar com aquella fràgilcriatura, després d'haver inspirat una de

les obres més famoses de l'època, i com-mogut profundament la vena melòdica deVerdi, podria gloriejar-se d'fiaver sacsejattambé la imaginació de Liszt. Es cert queaquest no Ii ha dedicat cap obra mestra,però qui sap si un reflex d'ella es trobaen alguna de les seves composicions...

A. N.

L'autor, a la model. — Tapa't, que se'tveuen les cames !

(Il Travaso delle Idee, Roma)

Importants rebai-xes per ampliació

' SECCIO A MIDA

JAUME I, fiTelèfon 11655

FI-RESISTENT -MIG COMBUSTIBLEESTOIG: 10 CENTIMS

g t k1JY1ToJR 14- I1I -35

En la jungla infernal delGran Chaco MUSIÇAI RADIO

la consigua és la consigna, no? Així doncs,LIS donarem un uniforme d'oficial. Tinegt,us convé? Al Chaco, tindreu les prerroga-tives del grau ; l'Estat major un propor-cionarà un soldat d'assistent. Si u diver-teix manejar la metralladora, tirar amb re-vòlver o llançar granades, no us n'estigueu,trobareu tots els homes que voldreu per aacompanyar-vos! Buena suerte, teniente 15e-riodista ! Una darrera recomanació : procu-reu apendre el guaraní. A la línia de focés l'única llengua autoritzada.

A la Intendència van proporcionar-me dosuniformes complets d'oficial: botes, panta-lons de muntar, camisa de cow-boy, guer-rera, gorra, sombrero tropical...

Un equip de campanya : llit plegable,mosquitera, mantes, poncho, làmpara elèc-trica amb funda, bidó de cinc litres, revòl-ver i canana ben proveída,

I I'endeml, marxava al Chaco.

HOM No S'ESCAPA DEL CLIMA

Ja fa dos anys llargs que dura aquestaguerra que delma dues pobres petites repú-bliques de l'Amèrica del Sud. En la fornaldel Gran Chaco, turmentades pels mosquits,esgotades per les febres i la set, les tropesdel Paraguai I de Bolívia es combaten sensemercè. Nit i dia el canó retruny a les ribesdel Pilcomayo, a Ballivián esdevingut elVerdíun de Bolívia, al camí de Villa Mon-tes i dels Alts Planells Andins. Les metra-lladores espeteguen en la jungla espessa.Cauen homes, a centenars, a milers...

I Europa ho ignora gairebé tot de la guer-ra del Chaco.

Cent vuitanta mil homes, una xifra enor-me per a uns països que, entre tots dos, nopassen de quatre milions d'habitants; centvuitanta mil homes, dic, els més forts i elsmillors de la raça, combaten allà baix, atal] de «civilitzats». Només hi falten elsgasos ; però estigueu tranquils, la selva nos'hi presta i surten massa cars.

Cent vuitanta mil homes, cent vuitantamil malalts. Es possible escapar-se de lesbales, dels obusos, de les bombes, però nodel clima, de l'aigua perillosa dels xaragallssi se'n troben, dels mosquits portadors degèrmens : paludisme, disenteria, tifus, tenenels atots. Cent vuitanta mil homes pateixenal Chaco; homes com vosaltres i com jo...

Endevino les raons d'aquesta indiferència.El Gran Chaco, el Paraguai, Bolivia, éstan lluny tot això, no? A penes si algú sapon són aquests països.

Els diplomàtics que tenen una maneraelegant d'escriure la història i que, sobre-tot, no tenen ganes de comprometre's, afir-men sense riure que la guerra del Chacoés deguda en certa manera a la més cegade les fatalitats. La guerra ha començatsense saber-se exactament per què : potserun incident de frontera, potser una ordremal interpretada.., o un cap de destacamenten plena crisi de paludisme... Les hostili-tats han pres amplitud ; a les patrulles hansucceït els regiments, ais regiments els exèr-cits; sempre la fatalitat. Naturalment, resde responsabilitats ; per alguna cosa homks diplomàtic. «Ja s'arranjarà», diuen. Peròno. s'arranja...

Les RAONS DEL CONFLICTE

A principisd'aquest segle, a seguit d'unlitigi entre l'Argentina i el Paraguai, unaconferència americana dirigida pel presidentBirchard Hayes decidí de procedir al repar-timent definitiu dels immensos territoris delChaco compresos entre l'Argentina, Bolivia,Brasil i Paraguai.

El Chaco Austral, és a dir la zona situa-da al sud del riu Pilcomayo, fou atribuïdaa la República; Argentina. El Chaco Boreal,per damunt del riu, fou repartit a mitgesentre Bo11'ia a l'oest i el Paraguai a l'est.Una zona litigiosa subsistent al mig delChaco Boreal, fou entès pel statu quo de1907 que els dos països s'abstindrien d'en

-trar-hi militarment. En aquella època, tot-hom estava d'acord a no atribuir cap valor

d'explotació a la jungla del Chaco i el con-tracte fou respectat durant alguns anys. Undia van venir els prospectors. Sorpresa!Aquesta jungla amaga grans riqueses.

Bolívia organitzà la zona litigiosa, edifi-cant-hi petits fortins, però a partir de 5920les seves tropes no cessaren cle progressarsobre un territori que hom creia reconegut-a' Paraguai. La revolució castigava aquest

UNA HISTORIA D'AMOR;

Liszt i la Dama de les CamèliesDaniel Olivier ha publicat el segon yo- tació que doneu a les meves paraules.»

lum de l'epistolari de Franz Liszt i Mme. Mme d'Agoult degué respondre molt com -d'Agoult, que en el món dels llibres es prensivament a aquests escrúpols del seudonà a conèixer sota el nom de Daniel ex-amant, ja que aquest en una segonaStern. Aquest segon volum de lletres de carta torna a parlar-li de la Dama de lescaràcter íntim ha fet potser més impressió Camèliesque el primer, aparegut l'any passat. Entreles raons d'aquest major interès, cal esmen-tar que grdcies a ell es precisen unes rela-cions sentimentals del gran músic amb unade les més cèlebres heroïnes d'amor, AI

-phonsine Plessis, o Mariette Duplessis, laDama de les Camèlies, la Traviata.

Qui fou Marie Duplessis, nascuda en ¡823i morta en 1847, tothom ho sap, i no sola-ment cels habitants d'Europa, s'nó àdhucels d'Amèrica i d'Asia, ja que la cèlebreobra de Dumas fill ha estat traduïda àdhucal japonès. Aquest llibre i l'òpera de Giu-seppe Verdi li van fer un pedestal resistenta! temps.

Però com era ella, com parlava, quinaimpressió feia, potser és això el que ningúno sap. Algun escriptor del temps ha parlatd ella, però vagament, limitant -se a descriu

-re'n la figura elegant. Un pintor, Viénot, ensen deixà un retrat on el seu rostre apareixd'un oval puríssim, amb uns grans ulls queexpressen una gravetat que entrava molten la manera dels retratistes de l'època,però que fa l'efecte que, en aquest cas, noacabava d'escaure gaire al model.

Encara avui, hi ha guies de París queensenyen als estrangers el luxós pis queMarie Duplessis ocupà al bulevard de laMadeleine, i els guardians del cementiri deMontmartre es creuen obligats a acompa-nyar el visitant fins a la seva tomba, onencara hi ha ànimes sentimentals que hidipositen flors, al costat d'aquelles camèliesque, per disposició testamentària de Dumasfill, no hi manquen mai.

Això és tot el que queda i no gran cosamés del que se sap de la famosa cortesanadel temps de Lluís Felip, morta als vint-i-tres anys d'una maladie de langúeur, comes deia elegantment en aquell temps, des-prés de només tres anys d'èxit i d'esplen-dor.

Quan es pensa en el que són tres anysde vida parisenca, es té la sensació d'ungra de sorra en la platja. Cap empremta noroman de les persones que desapareixen,encara que hagin tingut la fama més d a-Iriorosa. Per això cal pensar que la Damade les Camèlies devia constituir alguna cosad'excepcional en el París del segle passat,o que, més pròpiament, la seva transfigu-ració en el dolor ]i ha fet adquirir el valord'un símbol.

Potser el moment en què va viure con-tribuí a donar un relleu a la seva vida, ala seva passió, a les seves camèlies tristesi fredes, que es trobaven una mica pertot

del seu pis, i que l'envoltaven d'una vagasensació de noia moribunda.

Aleshores es trobava a París tota la flordel romanticisme francès i internacional,que no solament en la literatura, sinó tam-bó en la vida i en la manera d'interpretar

la vida, havia afaisonat tota una sensibili-tat i tota una època. Era el temps en quèChopin, en la seva casa de la plaça Ven-

a dome, componia aquella música sublim i dea caràcter elegíac de la seva darrera manera.

Calia algú que hagués conegut Mariee Duplessis, que fora de tota estilització ar-u tistica o literària, en parlés amb la simpli-

citat més sincera.r Vetaquí que el revelador es manifesta en

t la persona de Franz Liszt, mitjançant laseva correspondència amb Mme. d'Agoult.

En 1847, quan la ruptura entre els dosamants Liszt I Mme. d'Agoult, el músicescrivia a la seva amiga

aI aquella pobra Mariette Duplessis, queés morta! Es aquesta la primera dona, entre

al les de què m'he enamorat, que es troba jaen no sé quin cementiri, abandonada alscucs del sepulcre. Ja m'ho deia ella fa

quinze mesos : «Jo no viuré gaire, sóc unanoia estranya ; no m'interessa aquesta vida,que no puc fer menys que dur, però que

s tampoc no sé suportar. Pren-me amb tu,

ar duu-te-me'n allà on vulguis ; no et faré genst de nosa, dormo tot el dia, al vespre em

deixaràs anar al teatre i a la nit faràs de

mi el que voldràs.» Jo no us he parlat main de l'extraordiàària afecció que s'havia apo-1- derat de mi envers aquesta fascinadora cria-as tura, durant la meva darrera estada a París.

o- Li havia dit que l'hauria duta a Constan-n - tinoble, perquè, com és fàcil de compendre,

s- aquest era l'únic viatge que hauria pogutes fer-li fer. Ara és morta... i no sé quina es-t- tranya corda d'elegia antiga vibra en el

meu cor al seu record! Perdoneu que m'ha-gi entretingut tant a parlar d'ella, perè

'- m'és impossible no parlar-ne lliurement des • cor a cor, qualsevulla gue sigui la interpre-En

Noticies musicals de Barcelona

ESTRENA DE L'eHISTOIRE DU SOL.DAT» DE STRAVINSKY EN CATALA

Les representacions amateurs tornen a si-tuar-se en un primer pla de les activitatsescèniques. A les noves que han donataquests dies alguns diaris sobre iniciativesen vies d'organització, podem afegir-n'hiuna que suscitarà — n'estem segurs — els .comentaris més positius. A primers d'abril,segurament, hom vol estrenar en català;L'Histoire du Soldat de Stravinsky, IonelPatin, el director d'orquestra que ha duta terme uns concerts per ràdio altament'interessants, serà l'encarregat de regir larepresentació. De bon començament s'haposat en contacte amb elements de l'Ocellde Paper i altres grups interessats en aques-tes qüestions — Junior F. C., etc. —, isembla que la cosa marxa pel millor camí.

El pintor Josep Maria Prim ha realitzatja uns bocets de l decorat i figurins, que sónuna meravella de gràcia i vivacitat.

No cal dir com desitjaríem que el pro-pòsit que comentem cristallitzés en formatotalment definitiva.

L'ASSOCIACIO D'ESTUDIANTS

L'Associació d'Estudiants de ]'Escola deMúsica donà, diumenge passat, un solemneconcert per tal de commemorar el segonaniversari de la seva actuació. Aquesta en-titat :musical que compta amb tat l'entu-siasme dels joves estudiants de música,aconsegueix realitzar amb millor perfecciócada dia un objectiu que fins ara no hasabut , aconseguir cap de les poderoses igrans entitats musicals : el de conrear sis-temàticament, en cada un dels concerts do-nats, la música contemporània.

L'excelleut pianista Pere Vallribera inter-pretà una sèrie de peces exòtiques del «De-bussy anglès» Ciril Scott i les executà ambtota la meravellosa intimitat de la sonoritat,amb tota ]'empenta pianística que demanenaquestes petites peces impressionistes. Lapart de piano de La Cansbra dels nens deMussorgsky, però sobretot les Set cançons

populars de Falla, són molt més exigents.Llur estructura rítmica molt complicadapermeté a Vallribera de posar en relleu totala seva personalitat artística.

Mercè Plantada és una gran especialistad'aquest gènere de cançons populars excel-

sament dignificades pels grans artistes deles respectives nacions. Quin món de dife-rències entre un d'aquests hopák ucranià iuna jota aragonesa! I tanmateix, quina

afinitat interior entre aquestes dues formestan semblants d'expressivitat popular!

Els dos artistes foren molt ovacionats pertota la massa ¡ovenil que omplia la SalaMozart.

TRIO BOCQUET1

El nostre exoellent violinista Eduard Boc- >quet s'ha reunit amb l'altista Julibert i el .:.violoncellista Trotta per a formar un nauconjunt de trio de cordes. En aquests mo-ments es troben en ple període d'assaigs iben aviat es presentaran en un dels pròxims

concerts de l'Associació d'Estudiants de l'Es-

cola de Música amb l'estrena dg tres triosoriginals per a corda d'Albert Moeschinger,Paul Hindemith i Jaume Pahissa.

LA PARLOPHON A ESPANYA

La coneguda casa Guarro de Barcelonaha obtingut per a tota Espanya la represen-

, tació de la fàbrica de discos Parlophon.

agost, eren al fortí Falcón, a més de dos-cents quilòmetres de la zona fronterera. Da-vant seu s'obria el •camí del riu Paraguaii d'Asunción, la capital. En recompensad'aquests alts fets, l'alemany Hans Kundt,el preparador tècnic de la guerra, era no-menat comandant en cap de l'exèrcit bo-livià.

Els bolivians no neguen pas l'agressió.L'expliquen i la justifiquen i tot...

La guerra del Pacífic, diuen, entre Xile,Perú r Bolívia ha costat a aquesta darreraels seus ports d'Arica i Antofagasta. Bolí-via reclama una sortida al mar, si no laprosperitat del país està amenaçada : li calun port per a expedir el seu salitre, el seuestany, el seu argent. E1 que desitja alChaco és Bahia Negra, petit port situatsobre el ;riu Paraguai i del qual els para-guaians no es serveixen perquè ja tenen eld'Asunción. De Bahía Negra, pel riu Para-guai, es baixa al riu Paraná, al de la Plata,a l'Atlàntic...

A això els paraguaians repliquen : Anto-fagasta, és veritat, ha passat a ésser deXile, però en virtut d'un acord la franquí-cia del port queda atorgada a Bolívia. An-tofagasta está unit directament a La Paz,capital boliviana, per un excellent camí deferro.

Bolívia comunica igualment amb l'Atlàn-tic pe] riu Madre de Dios, tributari impor-tant de ]'Amazonas.

I el nostre petroli ?, diuen els bolivians.El petroli?

A Buenos Aires, que fet i fet és mésprop del Chaco i on vaig caure un trist dide la primavera passada després de múltipies peregrinacions que ja contaré un altrdia, a Buenos Aires, doncs, els diaris prodediquen un lloc important a la guerra entre Bolivia i Paraguai, però deixen el lectoen la indecisió més completa sobre la sorde la guerra i la marxa de les operacionsSón com els diplomàtics : no es volen comprometre.

EL PUNT DE VISTA DE L'ARGENTINA

Amb una traça consumada publiquen 'mateix temps, i sense comentaris, els comap icats oficials sortits d'Asunción i de LPaz. Aquests comunicats concorderi rarment. Alguns, publicats el mateix dia i svint en la mateixa columna, , ofereixen taldivergències que al cap de dues o tres vegdes us vénen unes ganes irresistibles d'ana veure allà mateix què passa exactamen

,— Anar al front ! No us ho penseu pas__ em diuen, quan anuncio la meva irteció de redactar els meus propis comunGats —. Els paraguaians no accepten pperiodistes en la zona d'operacions ; no pdreu passar d'Asunción. Els bolivians ecara són més intransigents i per por d'epionatge tanquen les fronteres als turisti tot. I aixà que La Paz és a mil vuicents quilòmetres del front!

I com que són argentins, diuen— No hi perdreu pas res. Dit sigui el

tre nosaltres, és una guerra de salvatgeAquesta gent no tenen exèrcit de debò.tota l'Amèrica del Sud, només 1'Argentirposseeix un exèrcit com cal. Heu vist enostres oficials? Eh quia chic? Sobre elhauríeu d'escriure...

Gens guanyat per aquest pessimismeinsensible al chic militar argentí, a Bunos Aires, vaig embarcar a bord d'un vapde la companyia Mihanovitch amb runal Paraguai.

Després de quatre dies d'estúpida navgació sobre el General Artigas en campnyia de parelles en viatge de noces i d aprfitadors de la guerra a l'aguait de brillarcombinacions, arribava a Asunción.

La vella ciutat espanyola bullia.El dia abans una esquadrilla de Curti

bolivians havia bombardejat les poblaciocivils de Puerto Guaraní i de Puerto Fcciére.

— El que hauríem de fer és afuselluns quants oficials presoners, perquè sivís d'escarment — deia l'home del carr

M'oblidava d'esmentar el resultatraid : dos morts i uns quants ferits, enells algunes criatures.

Algunes criatu es ! Ja veieu que es trota d'una guerra moderna de debò.

JEAN ALLOUCHER

(Seguirà)(Copyright Opera Mundi)

IMPRESOS COLTANoti d• le Remble, 45

.ARCRLONA