Exposició oberta fins al 23 d’abrilSala Lluís Carulla

Museu de la Vida Rural (L’Espluga de Francolí)

A LA DESCOBERTA DE JOHN BRIDGES

JORDI CARULLA-RUIZ Comissari

Joan Pons i Ferrer (Barcelona, 1954-2002) em digué, poc abans de la seva mort, en una nit de vetlla vora una finestra que deixava veure espectrals les plantes del jardí: «Jordi, cada dia em sento més proper al lent fluir de vida d’una planta, també del batec inconscient dels animals, aquells tipus de vida encara rabent d’una força primigènia». La confessió, profundament poètica, expressava de forma sincera el seu cansament per tot allò relacionat amb l’ésser humà.

Del seu nom artístic, dues pinzellades. Si Foix fou qui va influir en el tunning del nom del seu pare amb la ja reconeguda anècdota del canvi de la S final per la Ç que, sense deixar de sonar igual, passa de Pons a Ponç, encalçant o cloent amb l’elegància i la precisió de la dalla foixiana la signatura del singular univers de Poncius pare –benaventurat l’artista que tingui amics orats, com és el cas dels tres Joans: Foix, beneït per l’enginy colpidor de la paraula; Brossa, per la màgia del poema imatge, i Miró, el pintor poeta de la plàstica. Joan Pons fill, a fi de bé, i per no ser sepultat per les mels i les ombres de les vicissituds de la vida del pare, tingué l’agosarament d’autoexiliar-se i traduir-se a si mateix a una altra llengua, l’anglès. La metamorfosi escollida pel seu nom fou la de Joan Pons a John Bridges. Si un dia vàrem definir el pare com a deslligador de mons, ara ens toca parlar de l’art del fill, qui se’ns proclama com a enllaçador; John el qui traça ponts (Bridges) entre els mons. Valgui aquí l’analogia poètica que esdevé filosòfica, i no va ser en va que un dia Joan pare comentés a un amic seu, sobre el seu fill també artista –el mini-Ponç, tal i com el cita Corberó en una carta–, que seria l’únic capaç d’exorcitzar el seu món; i així ho feu, en una sèrie d’escultures banyades de silenci, d’un humor subtil, carregades de pura poesia.

Es tracta d’una obra menys immediata, no tan ingent i molt menys obscura que la del pare, amb al·lusions inevitables i contínues al món d’aquest. Un discurs en paràbola amb l’univers pictòric de Joan Ponç, un món que l’envolta des de la infància i del qual aconsegueix alliberar-se en un exercici de pràctica de l’art com a exorcisme, que li permet deslliurar-se dels dimonis freudians i fer-ne, per què no, la seva versió. La temàtica pot assemblar-se però no és del tot la mateixa, sembla que ens digui: «per a mi aquesta metàfora es desactiva així i podria tenir un altre significat». També li calia transformar aquelles imatges reals que li havien envaït la retina quan amb la mare seguien, fent i desfent maletes, lleugers d’equipatge, els exilis artístics de Joan Ponç: Barcelona, anys 50, escola italiana; Brasil, anys 60, escola-atelier-cabana selvàtica; el Bruc, escola muntanya; Cadaqués, als 70, escola lliure. A partir de llavors es separen. L’un, el pare, anirà terra endins del Pirineu i després cap al nord, a França; l’altre, el fill, farà cap al sud i fins a les illes Pitiüses.

Als 17 anys John Bridges torna a Barcelona per fer un curs a l’antiga escola Eina i troba la seva companya de viatge, muller i amiga artista Rosa Maria Ruiz (Romy, també pintora). Inicien el seu propi camí junts al cap de Creus, una aventura que els portarà a Eivissa on, vivint del propi hort, en un camp de Santa Gertrudis, John Bridges tindrà el seu primer taller de forma conscient. Abans jugava com un homuncle embrionari dins el taller del seu pare, on feu els seu primers mòbils. A principis dels 80 viatgen

a Suïssa i s’instal·len a Vésenaz, a la vora del llac Léman. Al soterrani hi té un petit estudi i segueix el treball d’artistes com Calder, Paul Klee, Marcel Duchamp. Entren llavors, el 1990, en contacte amb la filosofia Waldorf i s’amaren de la cosmovisió de Rudolf Steiner, d’arrel germànica. Schwarzwald –al cor de la Selva Negra– tal com deia John Bridges: «es tracta d’un món més evolucionat, que ens dóna informació que ve d’un estadi de consciència superior». De retorn a Cadaqués, a finals dels 80, viu a Portlligat i s’adreça cada dia, durant vint-i-cinc anys, al seu estudi de la casa hotel de la Torre de les Creus, que fou també l’estudi de Ponç pare. En aquest període realitza la major part de la seva producció artística. L’edifici, amb l’ajut de la Romy, creix un pis i és remodelat seguint les instruccions de la filosofia Steiner, sense angles rectes. Actualment ha estat obert per la filla, Sarah Pons Ruiz, com a Casa Nereta, hotel de silenci i inspiració.

Tornant al seu nom, la segona pinzellada. John Bridges és també un homenatge als músics que l’acompanyen en el seu estudi en les hores de treball. Que s’enfilaven al seu ritme. Una altra confluència per entendre la seva manera de viure l’art. Vaig tenir la sort de ser el dipositari de la seva col·lecció de vinils abans de la seva prematura mort el 2000, quan tenia quaranta-vuit anys. Posseïa una col·lecció formidable: Johnny Rivers, John Lennon, Jim Morrison, Emerson Lake & Palmer, King Crimson, Janis Joplin, Crosby Stills & Nash, Simon & Garfunkel, Pink Floyd, Deep Purple, Dire Straits, Tina Turner, Depeche Mode, Tangerine Dream, entre d’altres. Ah! I un de molt important per al nostre John: Jaume Sisa amb el seu Cabaret Galàctic! Quantes voltes li deu haver fet donar. Tot un orgue de simfonies, en conjunt, que es manifesten en els seves escultures de geometries abstractes.

Enumero directament els títols de les seves peces que, com sempre, parlen millor i per elles mateixes: Barca amb antena còsmica, Gos-arbre-lluna, Estanteria de cassettes amb home i lluna, Calamar-sèpia al fons del mar, Punxó contra roda (abstracte), Lluna i estrella, Esbós de gat, Vaixell amb formes geomètriques I, II, III, IV, Gat bombeta, Gos pelut, Fèretre, Molí, Espanta-esperits, Peix, Pèndul còsmic, Antena doble espiral, Persona andando, Mòbil cercle i espiral amb ploma i fusta, Vaixell amb fusta i cercle de coure, Fustes i cercles en suspensió, Balança 1, Balança 2, Gos en un camp de roselles, Personatge amb aurèola i braços estesos, Canya de pescar i cercles rojos, Gos zombie, Fusta amb culleres i cercles en suspensió, Gos i Lluna, Balança de peu, Vareta màgica, Vaixell abstracte, Joshua Tree i arbre petit, Construcció abstracte amb os, Aranya amagada, Formiga gegant, Espina de peix, Peregrí, Arbre 1, Arbre 2, 2 arbres abstracte i xiprer, Arbre i estrella, Personatge estrany, Cavall alat, Don Quixot amb gos i estrella, Cercle i elements variats, Jonc i manivel·la, Suport de fusta per fusta, Gos alat, Mòbil d’acer de cristall, 2 estrelles, 1 lluna, 2 peixos, Gat jugant amb bola, Salamandra amb libèl·lula, Vaixell amb formes abstractes, Peix sota l’aigua, Estruç amb cera de llapis, Pèndul i canelobre amb peu, Llum de peu, Telèfon, Llum amb fusta, Apaga-espelmes, Mòbil àngel orinant en llac, Mòbil gos pujant muntanya, Mòbil libèl·lula, Mòbil boia, Mòbil abstracte, Mòbil lluna-peix, Decoració paret amb cercle, Peix gegant, Peix sota l’aigua i libèl·lula, Gos amb corn i collar, Mòbil abstracte, Caixa negra 1 amb 20 antenes còsmiques, Caixa negra 2 amb 20 antenes còsmiques, Caixa negra 3, Caixa negra amb peix, Caixa negra amb tela d’aranya, Parets de fusta, Cotxe, Sr. Català, Agulles, Vaixell, Bitxo fusta, Abstracte, Vudú, Adorno, Peça fluida, Rellotge, Sabata, Tros, Llum perforada.

D’entre elles, destacaria una peça clau per la seva càrrega de manifest o proclama d’admiració per a qui ell considera el seu referent principal; la peça més conceptual del seu catàleg: BOITE D’INSEMINATION PARTIELLE, on podem llegir setze aforismes del pensament de Marcel Duchamp. N’extreiem quatre cites, un primer tast, per anar fent orella a l’Infra-mince que fecunda parcialment els mòbils, caixes, pènduls, balances i altres artefactes de l’univers escultòric de John Bridges.

L’ART EST UN DROGUE QUI CREE L’ACCOUTUMANCE ET JE TENAIS

A PROTEGER MES READY-MADES CONTRE UNE TELLE CONTAMINATION

IL N’Y A PAS DE SOLUTION PARCE QU’IL N’Y A PAS DE PROBLEME

JE CROIS QUE PAR L’INFRA-MINCE ON PEUT PASSER DE LA DEUXIEME A LA TROISEME DIMENSION

POUR MOI IL Y A QUELQUE CHOSE DE PLUS QUE OUI OU NON OU

INDIFFERENT C’EST PAR EXEMPLE L’ABSENCE D’INVESTIGATIONS DE CE GENRE

Les 104 obres que es descobreixen per primera vegada en públic configuren el tot de la seva obra, compacta, concisa. Un univers complet en ell mateix, que es destapa a la Sala Lluís Carulla del Museu de la Vida Rural com a mostra de la seva nova línia expositiva.

EL JOHN BRIDGES D’EN JOAN PONS

VICENÇ ALTAIÓ

Tot aturat davant la quietud del mar, a Portlligat, en hora foscant, he demanat al mirall que confon l’aire i l’aigua com si fossin una mateixa substància de coneixement, ¿per què sovint els fills dels artistes hereten el sentit de l’art, però en menystenen amb major intensitat la signatura de l’artista i el seu valor social? Qui sap si ells coneixen massa de prop l’esforç gegantí, la dedicació obsessiva i absoluta que exigeix el lliurament ple a l’obra d’art; i la fosca i el turment, a pesar de les lluentors del reconeixement públic. La tirania de la dificultat només la ignora qui la sofreix. I a fi d’esquivar-ne l’encís, rostre fixat en el rostre, el fill de l’artista deu haver de renunciar a la signatura a favor de l’anònim i l’estil a fi de fusionar-se amb la natura.

He portat fins aquí no pas l’ira del fill rebel que ha de matar el pare i deixar escolar la substància divina que heretà del seu reietó, sinó l’abandonament a canvi d’una peregrinació a la recerca de la immaterialitat i la transcendència. I no és pas que els fills i filles d’aquests artistes, molts d’ells cèlibes, no tinguin la fórmula per distingir el que d’autèntic, fins i tot d’infernal i tel·lúric, o de bell i joiós, delimita l’aventura estètica superior davant la superficialitat de la vida corrent a la qual renunciaren. A la nostra generació, mort Déu de la mà dels filòsofs i mort l’artista per l’artista mateix, ¿què en queda, de l’obra qüestionada davant la seva presència i permanència?

Aquestes qüestions m’han estat plantejades en veure l’obra de John Bridges, que així signa –en traducció literal a l’anglès– qui havia per nom Joan Pons, i qui fou fill de Joan Ponç, el tan reconegut artista, que fou, dels membres de Dau al Set, el més plenament lliurat al demoníac. Tot bondat, ell, en Pons, de contrapunt.

Només el vaig veure una sola vegada quan, nascuts sota el mateix any, vam ser obligats en la nostra rebeca joventut a abandonar-ho tot per complir el servei militar obligatori. Va ser a les barraques del campament, el primer dia, un cop esquilats i uniformitzats, i amb un número com a identificació, que ens vam saludar i reconèixer, atès que ell era l’únic de la seva companyia i jo de la meva que fèiem ostentació de llegir en un medi del tot contrari a la cultura, obligats a l’estricte funcionament de les ordres superiors. Tot seguit, a l’hora de l’esbarjo, em convidà a caminar camí enllà, seguint, amb una gran ventada tramuntanal, una riera seca amenaçats pels escorpins, fins a les muntanyes. Vam deixar enrere el fusell, l’espai acotat, les pors... encara camina. Mai més el vaig reveure tot i saber, una vintena d’anys més tard, els dies que vaig començar a campar per Cadaqués, que s’estava, amb una llarga cabellera recuperada, en una casa de pescadors, aïllat, a tocar de la casa de Dalí, a Portlligat. Quan demanava per ell tothom sabia dir-me que sabria trobar la casa que baixa de la riera perquè a fora s’hi endevinaven formes sorprenents fetes amb materials pobres –pedres, fustes i filats– polides amb gran perfeccionament. Ningú em va dir que fossin escultures.

I així fins que Jordi Carulla Ruiz, poeta i editor, afillat seu, em va mostrar les obres que d’ell s’havien conservat i que ara es poden veure per primer cop com a obres d’art. Les peces sobten perquè s’afiguren a partir d’una extrema fragilitat. A les cales del cap de Creus, tot sovint, a les acaballes de la tardor, s’hi amunteguen tot de branques i canyes que el mar ha estirat després d’una forta llevantada. M’he demanat davant

el mar en calma, més d’una vegada, d’on deuen venir. La gent del país afirma que del mar d’amunt, que un sobtat rieral les ha baixat de les muntanyes i que, després d’haver fet una illa mar endins, s’han anat distribuint pels rius del mar que fan de nervi amb un punt extrem a cada cala de la riba. Són fustes autònomes, que amb la flotació han perdut el pes feixuc de la gravitació. Blanques de sal, com les ales de cera d’Ícar, l’àngel caigut. Els infants en construeixen cabanes estil land-art d’una manera natural. Em consta que J. V. Foix, a l’altra banda del cap de Creus, a Port de la Selva, les prenia i sense intervenir-les els donava nom, així com feia amb les pedres que arribava a posar damunt una peanya amb etiqueta d’obra d’art. Aquests poemes-objecte, anònims, competien amb la manera com Joan Miró ajuntava, això sí, formes diverses fins que afaiçonaven una forma totèmica, alhora solar i nocturna, arcaica i d’avantguarda, que acabaria unificant amb una fosa de bronze. El poeta i biògraf Jacques Dupin assenyalà que, en el seu cas, el pessebrista, quan pintava, anava de dins enfora i que a les

escultures anava de fora cap endins. Un encertada visió sobre el procés diferenciat entre l’art frontal i l’art del món físic, el de la natura. Dalí, amb un altre procés diferent als assemblatges, dispersà en els sentits, les obsessions i les dèries en els grups d’objectes amb funcionament simbòlic.

John Bridges havia manifestat la seva tendència cap a l’organització d’objectes a l’espai ben aviat. A l’airecel, on habita l’alè fundador, l’antimatèria del foc abrusador que encengué els paisatges onírics en les pintures negres dels joves del Dau al Set, en els quals l’esperit de Ponç pare dominava l’exploració d’un maligne comú en la recerca de tots aquells artistes subversius. El nen de les canyes que fan de molinet de vent a Eivissa, com l’adult a Ginebra, a Deià, Palamós o Cadaqués, buscava l’aire que ritma amb el vent. Sempre sensible al vent llarg, còsmic i mental, que inspirà la música dels noms de la nostra generació (Pink Floyd, Led Zeppelin, King Crimson, Emerson Lake

& Palmer, Creedence Clearwater Revival) i on brotaven, suspeses, les idees mentals de Duchamp i els enginys de Tinguely. «Tot en ell era bo» – sil·labeja la Sarah, la seva filla, amb la Romy: «El mar era una tercera persona, un ésser viu». Sarah Pons va ser educada en un parvulari antroposòfic a Ginebra.

Joan Pons havia estat educat a l’Escola italiana, a Barcelona, de retorn del Brasil, on havia partit de nen amb Joan Ponç. De retorn, Pons hi va conèixer Luca Bombelli, el fill de l’arquitecte de l’art concret, un art de la proporció i l’espiritualitat contemporània. La seva amistat perdurà sempre. Sovint pujava amb la família Bombelli a Cadaqués quan el pintor Joan Ponç s’hi instal·là, en el Cadaqués de l’art i de la generació dels pares que signaven amb nom i cognom Salvador Dalí, Joan Tharrats, Marcel Duchamp i Richard Hamilton. El Luca, quan vaig demanar-li per l’art de John Bridges, que era el nom amb el qual, com és dit, signava Joan Pons, se sorprengué perquè tot i que es veien durant l’estiu, un cop ell s’havia matriculat a la universitat a Milà, no sabia que practiqués l’art ni que tingués la signatura de John Bridges. No n’hi havia ni parlat, al seu amic, el físic que estudia el ritme fundador de l’univers.

De Duchamp retallà una frase per inseminar: «Je considère que travailler pour vivre est un peu imbécile au point de vue économique». Res a veure doncs el seu alè artístic amb una cultura abocada a ser interpretada sota les regles del mercat. Joan Pons, a partir dels anys vuitanta, quan l’art es lliurà a l’eufòria de marxants i galeristes, practicà un art que, a cel obert, naixia a l’indret amb no res, a l’instant, i allí romania, a la intempèrie, cap el no res. Un art eurítmic, afí a les teories de Rudolf Steiner, les ensenyances antroposòfiques del qual compartí anys més tard amb Romy Ruiz, que fou la seva companya, i pintora, des que ambdós van iniciar-se en els estudis d’art.

L’art seu que ha sobreviscut es deu a l’eternitat mental i visual de les formes constructores en l’arcaic. Els palets, com els ossos polits a la vida de la natura, desprès de la corrupció cíclica de la carn, creen una estructura seguint el ritme de creixença de l’enllà vers l’ençà i en disposen l’especialització de les formes i el seus límits. Són significants perquè en el seu fluir sonor les paraules anomenen el seu arquetip sense accidents. Lluny de tota retòrica, Pons buscava més que la bellesa l’harmonia i l’ocultació de l’estil de l’autor. La seva obra, consegüentment, es diferencia de les recerques informals i oníriques de l’ultramón, que tant sotjaren la generació dels pares; i també s’allunya de l’art deconstructiu de la seva generació, en nova acadèmia. Retingué de Duchamp, però, no pas el seu cultisme conceptual i barroc, d’hermetisme hermenèutic, sinó el seu esperit antimegalòman, ple d’humor zen. Més: quan els artistes neoexpressionistes dels vuitanta –la seva generació, els germans– s’identificaren amb el gos urbà i es fusionaren amb ell, cos sobre ombra, com a artista- salvatge-star-rock dins les teles embrutides, Bridges posà el gos en estat líric davant l’astre solar.

Bridges és dels pocs, en plena deriva del reciclatge neoconceptual, que es mantingué dins l’Illa de la natura, un moment d’harmonia còsmica que algun dia caldrà reconsiderar: l’abandó de la urbs a favor de la natura, l’abandó de l’or per la pedra, l’abandó del conflicte per l’esdeveniment i l’abandó del progrés per un món interior inconscient equivalent a la intel·ligència sensible. En un destí diürn i solar.

«No mor qui mor!» –resà J. V. Foix, desant les obres al calaix de baix, en somni despert.