18

A ventreobert

Quan la novel·laés només el pretext

Una cosa és segura: no crec queningú reste indiferent davant unanovel·la com L’Altíssim. És més, proba-blement més d’un o d’una quede fins itot intranquil. Un jove d’Osca, llicen-ciat en Fisioteràpia i ComunicacióAudiovisual i que treballa a Roma, esva emportar el premi Andròmina denarrativa, un dels Octubre del 2004,amb aquesta impactant narració.

Si bé estem davant una proposta bri-llant i atractiva, cal admetre que lanovel·la queda coixa en alguns aspec-tes. En realitat, no acaba de quedarclara la relació pretesament estretaentre les ressonàncies religioses deltítol i el desenvolupament de la trama,però un contundent final i, sobretot, lacitació que encapçala el text ensmenen cap a una idea, si més no,inquietant: la presència de la divinitaten l’ésser humà, reflectida en el rostredel proïsme, i la possibilitat de capgi-rar aquesta mimesi envers la infinitamaldat humana. Aquesta reflexió, comdeia, sorgeix amb relativa facilitat uncop acabada la lectura, però no tanfàcilment «durant» la lectura. És peraixò que hi ha en la novel·la un fortdesplaçament del pes temàtic a l’inici ial final, de manera que, benvolgutslectors potencials, és recomanable nodeixar el llibre inacabat.

La novel·la consta de dues històriesparal·leles que alternen llur presènciaen el text de manera fragmentada, enuna mena de «capítols» sense numerarni titular i separats tan sols per unalínia en blanc. Totes dues històriestranscorren independentment i es dis-tingeixen gràcies a la tipografia. I totesdues es troben marcades per una granviolència verbal i de continguts, i aixòs’ha de comentar: si es troben «marca-des» per aquest tret vol dir que el textes distingeix d’altres; però, ¿és que nohi ha a bastament exemples de textos

en totes les literatures que parlen sobrela violència o la converteixen en temacentral d’una narració? Doncs sí, peròL’Altíssim presenta la violència demanera absolutament natural, innataen els personatges, i a més explica lahistòria també de forma violenta, és adir, el llenguatge en si ja és aclapara-dorament violent. Així que cal una pre-disposició especial per a encarar lalectura d’aquesta obra, si no es vol queresulte incòmoda.

A pesar d’això, el discurs no cau enla vulgaritat absoluta. Evidentment calenmolts col·loquialismes per construir untext així, però el relat manté la credibili-tat gràcies a un contrapunt il·lustrat, comés, d’una banda, l’ús d’un llenguatgehiperculte en la història segona; i de l’al-tra la normalitat amb què el narradorutilitza el registre vulgar. Com deia, caluna certa dosi de predisposició positivaenvers un text que trenca esquemes desde la primera línia.

Potser caldria retreure-li l’escassasuccessió d’esdeveniments en la histò-ria primera. El protagonista és un joveestudiant de fisioteràpia en pràctiques,que dibuixa la seua relació amb elsamics, la família, els companys defeina i tot un seguit de sol·lícites i insa-ciables amants. Aquestes relacionsse’ns presenten d’una manera moltcinematogràfica, a través de situacionsinconnexes, que acaben fent-se repeti-tives per la manca de continuïtat entreelles. D’altra banda, la història segonaés molt més lineal, i perfila un universimmensament sòrdid i hostil, en què unjove amnèsic es veu immers en unaguerra que no es pot datar ni situar.Les escenes ací són molt més doloro-ses, i moltes d’elles són veritables testi-monis d’atrocitats humanes que devegades costen de llegir amb serenitat.

Totes dues històries conclouran en unclímax místic bastant inesperat, que,com dèiem a l’inici, ens revela unadimensió divina en l’ésser humà, peròque no queda gaire perfilada. En defi-nitiva, estem davant una propostanovel·lística molt arriscada, ambiciosa,que espera obrir nous horitzons dinsles ja conegudes vies estilístiques. Hihaurà qui no suporte la lectura d’a-quests papers, i justament per això, toti no assolir el rang de novel·la ben tan-cada, ja haurà valgut la pena. Llargavida a L’Altíssim i a en Miralles. Liqueda molt per contar-nos.

Joan Manuel Matoses

La voluntat d’alçar acta, de deixarconstància d’un món que s’acaba, d’unimaginari —en el millor dels casos— enavançat procés d’oblit. Aquest semblaser l’objectiu principal de La mel i la fel.En concret, d’un univers situat a lacomarca de la Marina, als voltants delMontgó, entre finals del segle XIX i prin-cipis del XX. En aquest sentit, es podensentir, entre algunes de les històries ques’hi narren, els ecos de rondalles i decontes populars que haurien estat, així,integrats a la novel·la; un fet que lamarca decisivament, en introduir-hil’element màgic i supersticiós. Al mateixtemps, el llenguatge que hi trobem ésfortament dialectal, volgudament dialec-tal, l’única manera potser de fer parlaraquests personatges que pretenen estararrelats a un espai i a una època moltdeterminats; encara que potser el voca-bulari que s’hi empra és un tant limitat,i acaba per resultar repetitiu —algunesexpressions i frases fetes reapareixenamb una assiduïtat excessiva.

En general, hi ha un protagonismeevident dels personatges femenins persobre dels masculins, mostrat de mane-ra explícita, que seguiria aquella tesicompensatòria que ve a dir que són lesdones les que veritablement mouen elsfils en l’ombra mentre fan creure el con-trari als homes. Sobretot, de duesdones, mare i filla: Maria la Moteta iGràcia la Llet. A partir d’aquest eix vansucceint-se les històries de personatgesrurals, rics o pobres; les intrigues perqüestions econòmiques, polítiques, reli-gioses; les dels cacics i les d’aquellsque s’hi oposen; la malaltia i la mort;els amors i els desamors, etc. En aquestcontext, el Montgó esdevé una segonaveu narradora de la història, que parlaen primera persona, tant adreçant-se al«vosaltres» dels habitants dels poblesdel voltant o al «tu» d’algun personatgeen concret, com adreçant-se directa-

Carme MiquelLa mel i la fel

Tàndem Edicions, València, 2005294 pàgs.

Joan Jordi MirallesL’Altíssim

Tres i Quatre, València, 2005164 pàgs.