Potser algun dia passejant pel bosc veureu per terra com ara una espurnade llum entre les fulles i us pensareu que és un raig de sol juganer. Peròsi això ho veieu al vespre, segurament pensareu que es tracta d’una cucade llum i... No, també pot ser un cornín amb el seu fanalet encès.

Us en faré memòria: els corníns són unes criatures boscanesdiminutes i amables. També una mica tímides. Fan olor de molsa i hiha qui diu que són parentes llunyanes dels nans i els barrufets. Tenenles seves casetes, minúscules, entre les arrels dels arbres o sota terra. Elbosc, com altres éssers vius, té els seus propis sons i colors, i els corníns,cadascun amb la seva feina, també ajuden perquè sigui així.

Però el que els fa especials és que tots, tots, tenen cura del seufanalet encès, que duen sempre a sobre. Uns el porten a la mà o penjatal cinturó, i fins i tot n’hi ha que el duen, amb molta gràcia, penjat albarret.

Feia molt que en aquella comunitat de corníns res extraordinari noalterava les seves vides. El més remarcable havia estat el naixement delsbessons a casa dels Corpuig. D’allò, se’n va parlar molt i amb alegria!Com era el costum, el cornín més vell i, per tant, el més savi va escriureels noms de les criatures, Corgentil i Cordolç, al Gran Llibre, i tot seguitels va lliurar els seus fanals. Però mentre eren petits se’n van ocupar elsparents més propers.

Entre jocs i moixaines, els bessons es van anar fent grans. Així vaarribar el dia en què la mare i el pare van trobar que ja eren prou

13

assenyats per fer-se càrrec ells mateixos dels llums. Feia goig veure’lsanar amb els seus fanalets pertot arreu! Els més grans els felicitavenperquè els bessons iniciaven una etapa important. No només apreniena portar el llum amb cura per no cremar-se amb la flama i no fer mala ningú, a vigilar que cap esquitx d’aigua l’apagués i a no exposar-la alcorrent d’aire... Alhora també s’estaven instruint en moltes altres cosesque tots els cornins han de saber.

El temps passava, i ells aprenien tan de pressa i tan bé, que la famíliai els amics ja comentaven que aviat podrien participar en la Gran Festadels Cornins Boscans. Els bessons esperaven aquell dia amb il·lusió.

I vet aquí que poc abans del Gran Aplec, al fanalet d’en Corgentilse li va apagar la flama. Com podia haver passat? Potser per culpa d’uncop de vent sobtat? En Corgentil estava moix i no se’n sabia avenir...Tothom es va trasbalsar, sobretot els més grans, perquè sabien que elcornín hauria d’anar a la Muntanya Grisa.

Tal com li va dir el Cornín Savi, en aquelles circumstàncies la flamano es podia passar d’un fanalet a un altre, ni tampoc encendre-la ambllumins o amb el foc de la llar... Era un foc especial, i la font d’onprovenia també ho era, d’especial. En Corgentil havia de pujar a laMuntanya Grisa i entrar-hi a dins, on hi havia la Font de la Llum, perobtenir la flama. I, sobretot, hauria de ser valent i no deixar-se intimidarper l’Esperit Glaçat que Mainodorm, que n’era el guardià. Calia, doncs,preparar-se bé.

Els dos germans van parlar força de tot plegat, però no podien ferres més que complir els seus deures. Mentre en Corgentil anava a intentaraconseguir encendre el fanal, en Cordolç havia de restar al poblat.

Al cornín se’l veia amoïnat, mentre preparava el sarró. El pare i lamare l’animaven i van insistir molt a acompanyar-lo un tros del camí. Acontracor, en Cordolç els va veure marxar un matí, molt d’hora.

Duien un plànol per orientar-se. Era temps de tardor i les fullescaigudes que omplien de colors d’aram, grocs i marrons el trajecte feiendifícil que els menuts cornins avancessin. L’un animava l’altre. Quan sesentien exhausts descansaven una estona. Així van arribar fins al peu de

15

Savi: «Ets ple d’amor i esperança, Corgentil. No te n’oblidis quan siguisdins la Muntanya Grisa».

L’endemà al matí es va llevar molt animat. Després d’haver fet unmos, en Corgentil va anar pujant la muntanya gairebé sense ni aturar-se. Va arribar a dalt de tot i de seguida hi va trobar l’entrada, que eraben fosca. Llavors va treure un parell de cuques de llum del sarró. Lescuques es van posar a caminar davant seu, i així els seus llumetsil·luminaven el sender per on anaven penetrant dins la muntanya. Elcaminoi feia giragonses. En una d’aquelles voltes, es van trobar amb unagran resplendor. Inquietes, les cuques es van amagar al sarró. EnCorgentil era prop del Brollador de la Font de la Llum i potser de l’Esperitguardià. Allà dins hi havia molta claror, però també un silenci pesant.L’esclat enlluernava.

la Muntanya Grisa. Allà es van acomiadar. En Corgentil havia de conti-nuar sol. Abraçant-lo amb força, la mare i el pare li van desitjar sort imolta fortalesa.

I ell va tirar muntanya amunt. A la meitat de l’ascensió, el capvespreli va fer buscar un lloc arrecerat per passar-hi la nit.

Al jaç, en Corgentil pensava en l’endemà. I sobretot pensava en eltemut guardià de la Font de la Llum. Podria impedir el seu propòsit,aquell Esperit Glaçat? En imaginar-ho, se li va encongir el cor. Peròaleshores va alçar els ulls cap als estels i va recordar-se del seu estimatbessó, del pare i la mare, i també de tots els parents i amics que esperavenque tornés al poblat amb el fanalet encès. I va sentir dintre seu l’estimai les tendres paraules que tots ells li havien donat. Abans d’adormir-se,encara li van venir a la memòria les darreres recomanacions del Cornín

16