Anècdotes d’escriptor

erman Melville va patir un desastre darrere un altre a l’hora de

publicar Moby Dick. Primer, els seus editors britànics van canviar el títol del llibre sense el seu consentiment (per raons de màrqueting va decidir anomenar-lo La balena). Per un altre costat, quan Melville els hi va enviar el manuscrit, l’última pàgina va acabar aixafada i illegible, de tal forma que no va arribar a imprimir-se. Així, l’obra es va publicar sense el final i el llibre va obtenir nombroses crítiques d’especialistes que es van mostrar descontents amb el seu final abrupte. Van passar varis anys abans que els lectors britànics s’assabentessin que Ismael sobrevivia a l’atac de la balena blanca. Tampoc va tenir sort als Estats Units: la nau a on s’imprimia l’obra es va incendiar dos anys després de la publicació inicial, i es van perdre les planxes i milers de llibres no venuts. L’editor es va negar a crear planxes noves i a compensar a Melville. En total, durant la seva vida, l’autor només va vendre 3.800 còpies d’un llibre que avui dia ha venut milions d’exemplars.

udyard Kipling es va mostrar molt agraït amb la infermera que havia

cuidat el seu fill. Li va regalar un manuscrit, dient-li que si algun dia necessitava diners, possiblement podria obtenir-ne amb la seva venda. Anys més tard, la infermera el va vendre i va poder viure la resta de la seva vida d’aquesta venda. Kipling li havia regalat el manuscrit original de El llibre de la selva. En una altra ocasió, un diari al que estava subscrit, va publicar, per error, el seu epitafi. Immediatament, Kipling va escriure a un dels editors demanant-li que, ja que estava mort, no s’oblidessin d’esborrar-lo de la llista de subscripcions.

dgard Allan Poe sempre anava escàs de diners i el seu aspecte

deixava molt que desitjar, tant, que quan va presentar el seu poema El corb a la revista Graham’s Magazine, van rebutjar el poema, però els hi va donar tanta llàstima que van fer una col·lecta per donar-li alguns diners. En total, van

aconseguir 15 dòlars. Quan finalment va aconseguir vendre el seu poema, al

New York Mirror, només li van pagar 10.

urant l’era daurada de Hollywood, els productors anaven bojos per aconseguir guions per a les seves pel·lícules, recorrent a autors populars sense molestar-se a esbrinar res sobre ells. Així, un productor va voler

contractar Goethe com a guionista i un altre va intentar entrevistar-se amb

Robert Louis Stevenson. Aquests casos no són només propis d’aquella

època, no fa tant, després de la producció de la pel·lícula basada en l’obra

Sentit i sensibilitat, un agent va preguntar si la senyoreta Austen estaria

disponible per a una entrevista.

l 1984, les llibreries van posar a la venda un nova novel·la de l’escriptor

Richard Bachman, anomenada Malefici. Un lector del Gremi Literari nord-

americà va descriure el llibre com “el que escriuria Stephen King, si Stephen King sabés escriure”. A l’autor això li va fer molta gràcia ja que Richard Bachman és el pseudònim amb el que firma alguna de les seves obres

Stephen King.

s diu que Jean Jacques Rousseau va enviar a Voltaire un exemplar

de la seva Oda a la posteritat per a veure quina era la seva opinió sobre ella. Voltaire va declarar al respecte que no pensava que el poema hagués arribat al seu destí.

a Reina Victòria d’Anglaterra era molt aficionada a Alícia al país de

meravelles. Va enviar una carta a Lewis Carroll comentant-li que li

encantaria llegir altres obres escrites per ell. Carroll, encantat, li va enviar un exemplar del seu Compendi de geometria algebraica plana.

alter Sean és un nord-americà decidit a vendre els seus llibres costi el

que costi. Després d’una edició poc efectiva, va obrir una llibreria a Arizona anomenada La llibreria d’un sol llibre, que només venia còpies del seu llibre. Amb el temps va obrir una altra anomenada La llibreria de l’altre llibre. Porta

més de 30.000 còpies venudes.

rthur Conan Doyle va viatjar en una ocasió a Suïssa. A l’arribada

a Zurich va pujar a un taxi, i quan van arriba al destí, el taxista li va dir que no li cobraria, però que si us plau li dediqués un llibre. Conan Doyle, sorprès, li va preguntar com és que sabia que era escriptor, a la qual cosa el taxista va respondre: Això és molt fàcil. Està vostè a Zurich, però les seves sabates estan cobertes de pols que no és de Zurich. Pel disseny de les seves sabates, veig que són angleses. Així que la pols és pols anglesa. Té una taca de tinta als dits, per tant, és vostè escriptor i escriptor britànic. Al·lucinat, Conan Doyle li va respondre: És vostè més llest que Sherlock Holmes. A això el taxista va

respondre: Sí senyor, a més a les seves maletes està escrit clarament Arthur Conan Doyle

na de les obsessions comuns de la majoria d’escriptors és la quantitat ideal de paraules que s’haurien d’escriure al dia. La mitjana acostuma a oscil·lar al voltant de les 1.000 paraules, però existeixen casos extrems com

Trollope que produïa unes 1.000 paraules per

hora entre les cinc i mitja i les vuit i mitja del matí;

o com Joyce al que en una ocasió un amic li va

preguntar si havia tingut un dia productiu. L’autor va respondre que sí, ja que havia aconseguit escriure la tremenda quantitat de tres frases.

’escriptor Alan Furts es va imposar unes condicions molt estranyes

quan va crear les seves primeres novel·les: les va escriure amb un ull tancat, els peus lligats, amb la mà esquerra i amb un llapis gairebé sense punta. No és

l’únic escriptor amb manies: Ernest Hemingway escrivia sovint al llit;

Graham Greene escrivia exactament 500 paraules al dia, deixant una frase

a mitges si era necessari; i James Joyce escrivia sempre en una cantonada.

saac Asimov, treballava 8 hores al dia 7 dies a la

setmana de manera implacable, no descansava cap festiu i el seu horari era immutable; escrivia 35 pàgines al dia i li agradava treballar en espais tancats i petits, sense

finestres i amb llum artificial. Georges Simenon

començava les seves novel·les llegint en veu alta una guia telefònica i d’ella seleccionava una llista dels 30

noms dels seus possibles personatges. Gabriel Garcia Márquez escriu sempre en el seu despatx, amb la

mateixa temperatura, amb un flor groga i descalç.

Mario Vargas Llosa treballa envoltat de figuretes d’hipopòtams.

’argentí Jorge Luis Borges no era un gran fan dels periodistes,

dels quals va dir una vegada: - Generalment, sempre acostumen a fer les mateixes preguntes. La primera és si sóc argentí. Responc que sí, que al cap i a la fi no és tan estrany això de ser argentí i que en el país hi haurà entre vint i vint-i-cinc milions d’argentins. Estrany seria ser argentí a Groenlàndia o Paquistan, però què té de particular ser-ho a Argentina? Una altra de les preguntes que acostumen a fer-me és si tot el que escric ho faig primer en anglès per, després, traduir-ho a l’espanyol. Responc que sí, que és així, que, per exemple, en els versos

«Siempre el coraje es mejor, nunca la esperanza es vana,

vaya pues esta milonga para Jacinto Chiclana»,

es reconeix de seguida que han estat compostos en anglès; diria que fins i tot es noten els típics dubtes del traductor.