Annex 1, Tema 8economia.gencat.cat/web/.content/20-departament-gestors... · 2021. 1. 15. · OCTRE 020 Sumari P. G. M C 81 MAR T. 1 G G 11 81 ARCEONA T. 1 88 A 1 A È NCA T. 1 1

OCTUBRE 2020www.cef.es Sumari

P.º Gral. Martínez Campos, 5 28010 MADRID Tel. 914 444 920Gran de Gràcia, 171 08012 BARCELONA Tel. 934 150 988Alboraya, 23 46010 VALÈNCIA Tel. 963 614 199Ponzano, 15 28010 MADRID Tel. 914 444 920

www.cef.es [email protected] 902 88 89 90

T. GESTORS ATC. ANNEX 1 TEMA 8

1. La Unió Europea i el dret comunitari. Introducció

1.1. Antecedents 1.2. Situació actual 1.3. Dret comunitari

2. Les institucions comunitàries

2.1. Característiques generals 2.2. La Comissió

2.2.1. Organització, funcionament i nomenament dels seus membres 2.2.2. Seu 2.2.3. Competències

2.3. Alt representant de la unió per assumptes exteriors i política de seuretat 2.4. El Consell

2.4.1. Organització i funcionament 2.4.2. Referència al coreper 2.4.3. Seu 2.4.4. Competències 2.4.5. Sistema d’adopció d’acords

2.5. Parlament Europeu: composició

2.5.1. Estructura del Parlament 2.5.2. Funcionament 2.5.3. Seu 2.5.4. Competències

2.6. Tribunal de justícia de la unió europea

2.6.1. Composició 2.6.2. Funcionament 2.6.3. Competències 2.6.4. Recursos

2.7. Tribunal General 2.8. Tribunal de Comptes

2.8.1. Composició 2.8.2. Competències

2.9. Consell Europeu: composició 2.10. Banc Central Europeu: composició

"Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)".

T. GESTORS ATC

Sumari www.cef.es

Oposicions

2.11. Comitè de les Regions: composició

2.11.1. Composició 2.11.2. Competències

2.12. Comitè Econòmic i Social

2.12.1. Composició 2.12.2. Competències 2.12.3. Funcionament

3. Els fonaments de la unió europea i les llibertats bàsiques comunitàries

3.1. Lliure circulació de mercaderies

3.1.1. Procés intern 3.1.2. Procés extern

3.2. Lliure circulació de treballadors

3.2.1. Àmbit 3.2.2. Contingut jurídic 3.2.3. Procediment

3.3. Lliure circulació de capitals

3.3.1. Àmbit d’aplicació personal 3.3.2. Contingut jurídic

3.4. Llibertat d’establiment i la lliure prestació de serveis

3.4.1. Àmbit d’aplicació personal 3.4.2. Àmbit d’aplicació material 3.4.3. Contingut jurídic

4. Les fonts del Dret Comunitari

4.1. Fonts primàries i originàries (dret originari o primari) 4.2. Dret secundari o derivat (dret derivat)

4.2.1. Actes típics 4.2.2. Actes atípics

4.3. Altres fonts

4.3.1. Els principis generals del dret 4.3.2. Tractats internacionals 4.3.3. La doctrina i la jurisprudència

5. AplicacióieficàciadelDretComunitariEuropeu

5.1. Aplicabilitat directa 5.2. El principi d’efecte directe

5.2.1. Concepte 5.2.2. Reconeixement 5.2.3. Fonament 5.2.4. Classes 5.2.5. Abast

6. Relació entre el Dret Comunitari i l’Ordenament Jurídic dels Estats membres

6.1. L’Autonomia de l’Ordenament Jurídic Comunitari 6.2. La cooperació entre el Dret Comunitari i el Dret Nacional 6.3. Relacionsextraordinàriesentreelsdosordenamentsrelacionsdeconflicte

7. La participació de les comunitats autònomes en la formació i l’execució del Dret Comunitari


P.º Gral. Martínez Campos, 5 28010 MADRID Tel. 914 444 920Gran de Gràcia, 171 08012 BARCELONA Tel. 934 150 988Alboraya, 23 46010 VALÈNCIA Tel. 963 614 199Ponzano, 15 28010 MADRID Tel. 914 444 920

www.cef.es [email protected] 902 88 89 90

www.cef.es 8‒1OCTUBRE 2020

TEMA

8 La Unió Europea i el Dret Comunitari, introducció. Les institucions comunitàries. Els fonaments de la Unió Europea i les llibertats bàsiques comunitàries. Les fonts del Dret Comunitari. Aplicació i eficàcia del Dret Comunitari europeu. Relació entre el Dret Comunitari i l’ordenament jurídic dels Estats membres. Participació de les comunitats autònomes en la formació i en l’execució del Dret Comunitari

1. LA UNIÓ EUROPEA I EL DRET COMUNITARI. INTRODUCCIÓ

L’Europa comunitària no és sols un espai geogràfic i econòmic. En efecte, Europa ha deixat en la història la seva voluntat d’unificació, especialment durant el Segle XX. La construcció europea no ha estat una idea original o espontània. Ha estat una constant utopia en el pensament europeu, com ho demostra la multiplicitat de projectes al llarg de la història.

1.1. ANTECEDENTS

No resulta fàcil d’establir els antecedents del procés d’integració europea. Això no obstant, hi ha una sèrie de dates significatives. És després de la I Guerra Mundial que el comte Coudenhove-Kalergí va fundar un moviment anomenat «Unió Paneuropea» el 1923, amb un doble objectiu: evitar un nou conflicte intereuropeu i establir una Europa confederal.

L’any 1929, el ministre francès d’Afers Exterioris, Aristide Briand, en un discurs a la Societat de Nacions, proposa la creació d’una federació anomenada «Unió Europea». Aquesta idea va ser desenvolupada posteriorment en un Memoràndum, conegut com Memoràndum Briand publicat el maig de 1930, que tampoc va despertar respostes favorables en el conjunt dels Estats europeus atesa la crisi econòmica (la Gran Depressió de 1929), que començava a Europa. La Gran Depressió fa nèixer els nacionalismes, el fascisme, i en especial, l’arribada de Hitler al poder a Alemanya. Aquest clima va desenvocar en la Segona Guerra Mondial. A la fi de la Segona Guerra Mundial, Europa apareix dividida. El manteniment de la pau i la reconstrucció de les societats són les principals prioritats.

Militarment, l’Europa occidental vivia amenaçada per la por al ressorgiment del militarisme alemany i sense mitjans per defensar-se en cas d’una agressió. Per tot això, el 1947, els Governs de França i Regne Unit signen el Tractat de Dunkerque, amb el compromís d’assistència mútua davant d’un eventual ressorgiment militar d’Alemanya. Un any més tard, s’estén l’aliança Franco-britànica als tres països del Benelux (Bèlgica, Holanda i Luxemburg), amb el Tractat de Brusseŀles de 1948, que, a partir de 1954, s’anomenarà Unió Europea Occidental (UEO).


8‒2 www.cef.es

T. GESTORS ATC Oposicions

Des del punt de vista econòmic, cal destacar la iniciativa del Secretari d’Estat nord-americà George Marshall, basada en un pla d’ajuda a Europa per facilitar el procés de reconstrucció (Plan Marshall). El Pla descansava en la fortalesa de l’economia nord-americana, però la seva producció requeria mercats, i Europa no estava en condicions de comprar ni de produir. Per això, el Pla Marshall pretén resoldre aquesta situació, dotant als Estats europeus de mitjans necessaris per produir per poder exportar i posar en marxa les seves economies. Els Estats europeus decideixen de gestionar en comú l’ajuda americana mitjançant la creació el 1948 de l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), que, en 1961, un cop assolits els seus objectius, fou transformada en l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), de la qual formen part en l’actualitat països europeus i extraeuropeus.

Des del punt de vista polític hi ha iniciatives importants durant els anys posteriors a la guerra, per tal d’afavorir l’increment de la cooperació entre els diferents estats, i, fins i tot, la unificació europea. Respecte als grups europeistes, malgrat algunes coincidències, es detecta dos corrents que encara hi ha avui dia: aquells que pretenen una cooperació intergovernamental, basada en acords multilaterals sense cedir sobirania, i aquells altres que tenen un caràcter federal, partidaris d’una cessió parcial de sobirania.

Així s’arriba a la celebració del Congrés d’Europa, convocat pel «Comitè de Coordinació dels Moviments per la Unitat Europea», reunit a la Haya el maig de 1948, on ambdós corrents van debatre les seves propostes i finalment va derivar en la signatura el 1949 dels Estatuts del Consell d’Europa, organització europea de cooperació política. Això no obstant, si bé el Consell d’Europa pretenia la creació d’una Europa políticament unida, a la pràctica les seves tasques es limitaven a discutir sobre «qüestions d’interès comú», assegurant el respecte pels drets humans i establir acords i accions comunes en matèria econòmica, social, cultural, científica, legal i administrativa.

Els diferents projectes de coordinació i cooperació adoptats a la fi dels anys 40 en cap cas constituïen una resposta esperada pels defensors de l’Europa federal. Cada cop més evidenciava l’escassa idoneïtat dels mitjans tradicionals de cooperació internacional.

El pas definitiu del procés integrador fou la declaració del Ministre d’Afers Estrangers de França, Robert Schuman, que va pronunciar el 9 de maig de 1950, on proposava de situar el conjunt de la producció franco-alemanya del carbó i de l’acer sota una Alta Autoritat comuna, en una organització oberta a la participació d’altres països d’Europa. Amb això, s’establien els primers passos per cercar una federació europea indispensable pel manteniment de la pau.

La proposta del ministre francès, coneguda com la Declaració Schuman, suposa cercar la unitat europea des d’una nova filosofia: l’element de cohesió necessari per a la unitat europea s’ha de realitzar mitjançant l’establiment d’unes bases comunes de desenvolupament econòmic, que comporta un canvi d’estratègia; el primer objectiu no és la unió política, sinó la integració econòmica. No es tracta, d’un plantejament global i polític de la Unió dels Estat europeus, sinó d’un pla concret d’unificació dels diferents sectors de l’economia, començant pel carbó i l’acer.

El projecte de Schuman fou favorablement acollit per Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, que, conjuntament amb França, després d’un període de negociacions, van arribar al Tractat de París de 18 d’abril de 1951, pel qual es crea la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), la primera de les tres comunitats europees. L’entrada en vigor d’aquest Tractat, el juliol de 1952, marca l’inici del procés de formació de les Comunitats Europees, que es veurà completat el 25 de març del 1957 amb la signatura dels Tractats de Roma, el Tractat pel qual es crea la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i el Tractat pel qual es crea la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o EURATOM), en vigor des de 1 de gener del 1958.

Un cop creats els tractats constitutius de les Comunitats Europees, s’han produït diverses modificacions per adaptar-los a una Europa canviant. D’aquesta manera, el 1986 es signa el primer dels grans tractats


www.cef.es 8‒3

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

modificatius: l’Acta Única Europea (AUE). A posteriori, el 1992 amb la signatura del Tractat de Maastricht (o Tractat de la Unió, on es crea i regula la Unió Europea); també el 1997, amb la signatura del Tractat d’Amsterdam; i el 2001 amb el Tractat de Niça; fins arribar el 2007 amb la signatura del Tractat de Lisboa, darrera gran reforma realitzada.

1.2. SITUACIÓ ACTUAL

El 13 de desembre de 2007, els caps d’Estat i de govern dels 27 van signar en el monestir de «los Jerónimos» el Tractat pel qual es modifiquen el TUE (Tractat de la Unió Europea) i el TCE (Tractat de la Comunitat Econòmica Europea), que és el conegut Tractat de Lisboa.

Amb aquest Tractat de reforma, el TUE conserva la seva denominació actual. En canvi el TCE esdevé el TFUE (Tracta de Funcionament de la Unió Europea), encara que ambdós tractats tenen el mateix valor legal. Així l’article 1 del TUE preveu expressament que la Unió es fonamenta en el present Tractat i en el TFUE. La Unió substitueix la Comunitat Europea.

Amb el Tractat de Lisboa desapareix l’estructura en pilars. A partir d’ara existeix una Unió Europea, que substitueix la Comunitat Europea. En conseqüència, hi ha un Tractat bàsic, el Tractat de la Unió Europea (TUE), que regula els aspectes més rellevants de la Unió Europea, i un Tractat de desenvolupament, el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) que concreta el funcionament en els aspectes institucionals, procedimentals, competencials, etc.

Així, l’estructura de la Unió Europea és única, roman fora la tradicional divisió de la Unió en un pilar comunitari constituït per la Comunitat Econòmica Europea (CEE), i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o EURATOM) i als altres dos pilars, la Política Exterior i Seguretat Comuna (PESC) i la Cooperació en els Assumptes de Justícia i Interior (CAJI). Això no obstant, la PESC es manté dins de la Unió Europea amb uns mecanismes decisoris i uns instruments diferents. Es preveu importants avanços en matèria de l’Espai de llibertat, seguretat i justícia. No només perquè desapareix la consideració de la CAJI com a pilar extracomunitari, sinó que es considera en la seva integritat com una competència compartida.

En el nou Tractat cal esmentar la nova regulació de les competències entre la Unió Europea i els Estats membres. Així hi ha competències exclusives, compartides i de suport.

A nivell institucional, el nou Tractat ens indica el següent:

• Augmenta el nombre d’institucions de cinc a set: Consell Europeu, Consell, Comissió, Parlament Europeu, Tribunal de Justícia, Tribunal de Comptes i Banc Central Europeu.

• Preveu una Presidència estable del Consell Europeu amb una durada de 2 anys i mig, renovable una sola vegada.

• Es crea la figura de l’Alt Representant de la Unió per Afers Exteriors i Política de Seguretat, que alhora és el vicepresident de la Comissió.

• Instaura un nou sistema per calcular la majoria qualificada: es requereix el 55 % dels Estats que representin el 65 % de la població de la Unió, substituint el vot ponderat.

• Es redueix el nombre de decisions que s’adoptin per unanimitat a favor de la majoria qualificada.

• Es potencia el paper dels Parlaments nacionals en el sentit de ser informats dels projectes legislatius, vetllar pel principi de subsidiarietat, ser informats de les soŀlicituds d’adhesió de nous estats, etc.


8‒4 www.cef.es


• Així mateix cal indicar que conjuntament amb el Tractat de Lisboa hi ha els 37 protocols i 2 annexes.

Finalment, quant a la seva entrada en vigor, el Tractat de Lisboa preveu en el seu article 6è que el present Tractat entrarà en vigor l’1 de gener de 2009, sempre que s’hagin dipositat dels instruments de ratificació (ratificat per Espanya mitjançant Llei orgànica 1/2008, de 30 de juliol). Finalment, la data d’entrada en vigor fou el 1 de desembre de 2009.

Els Estats membres de la Unió Europea són, per ordre d’ingrés:

• França, República Federal d'Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, foren els originaris.

• Dinamarca, Regne Unit i Irlanda, (Tractat de Brusseŀles de 22 de gener de 1972)

• Grècia tractat d'Atenes del 28 de maig del 1979;

• Espanya i Portugal amb els Tractat de Madrid-Lisboa, de 12 de juny del 1985, en vigor des de 1de gener del 1986;

• Suècia, Finlàndia i Àustria amb el Tractat de Corfú de 24 de juny del 1994;

• Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Xipre i Malta, amb el Tractat d'Atenes de 16 d'abril de 2003.

• Bulgària i Romania amb el tractat de Luxemburg de 25 d'abril del 2005.

• Croàcia amb el tractat de Brusseŀles de 9 de desembre de 2011

Fins el 31 de gener de 2020 eren 28 Estats, però amb la sortida del Regne Unit des d’aquesta data, són 27.

1.3. DRET COMUNITARI

El dret de la UE és un veritable ordenament jurídic, és més que un Acord generador d'obligacions recíproques entre els estats membres, des del moment en què aquest dret pot ser aŀlegat pels seus nacionals davant els òrgans jurisdiccionals interns, (Sentència del Tribunal de Justícia de la Comunitat europea (STJCE, avui TJUE) de 5 de febrer de 1963 (assumpte 26/62, Van Gend & Loos).

En aquesta Sentència conclou, d'una banda, que el dret comunitari és autònom respecte de la legislació de cada Estat membre, i per altra, que «la Comunitat constitueix un nou ordenament jurídic de Dret internacional, a favor de el qual els Estats membres han limitat la seva sobirania, si bé en un àmbit restringit, i els subjectes són, no només els Estats membres, sinó també els seus nacionals «...»en raó d'obligacions que el Tractat imposa de manera perfectament definida tant als particulars com als Estats membres i a les institucions comunitàries «.

La concepció com a veritable ordenament jurídic es referma en la STJCE de 15 de juliol de 1964 (cas 6/64 Costa-ENEL).

Es pot definir el dret de la Unió com el dret propi i específic de la Unió Europea. És el conjunt de normes que regulen l’existència, l’organització, el funcionament i les competències de la Unió, tant en llurs relacions internes com externes.


www.cef.es 8‒5

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

Té les característiques següents:

a) El dret de la Unió no solament té efectes interns sinó també externs. Produeix efectes tant dins de la Unió com a l’exterior. Els seus efectes afecten les relacions de la Unió amb els Estats membres com altres organitzacions internacionals.

b) És un dret autònom i independent. És independent dels Estats membres. El dret de la Unió no s’integra en l’ordenament dels Estats. Alhora, existeixen institucions i procediments propis per a la producció i control de les normes que l’integren.

c) És un dret basat en un sistema d’atribució: la Unió Europea no pot regular qualsevol matèria, únicament aquelles respecte a les quals té atribuïda la competència pels Tractats.

Classes:

De les múltiples classificacions de les normes del dret de la Unió, ens quedem amb la que ens permet classificar en:

a) Dret originari (els tractats originaris i modificatius).

b) Dret derivat (reglament, directiva, decisió).

c) Altres fonts (Principis Generals del Dret, Tractats Internacionals, Jurisprudència, Doctrina Científica).

Tal classificació és desenvolupada en la pregunta 4a del present tema.

2. LES INSTITUCIONS COMUNITÀRIES

2.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS

El Tractat de Lisboa que fou signat el 13 de desembre de 2007 i que entra en vigor l’1 de desembre de 2009, estableix les set institucions: El Consell Europeu, el Consell, la Comissió, el Tribunal de Justícia, el Tribunal de Comptes, el Parlament Europeu i el Banc Central Europeu.

Juntament amb aquestes institucions, cal assenyalar l’existència dels següents òrgans consultius:

• Comitè de les Regions (caràcter consultiu).

• Comitè Econòmic i Social, que suposa associar el procés de decisió als grups socials (amb funcions consultives).

2.2. LA COMISSIÓ

La Comissió és l’òrgan executiu de la Unió Europea, el seu govern, impulsor de la política de la Unió Europea i òrgan expressiu de l’interès comunitari sovint contraposat a les posicions estatals. Representa l’element unitari de la construcció europea, davant l’element intergovernamental representat pel Consell i pel Consell Europeu.


8‒6 www.cef.es


La seva regularització és en els articles 17 del TUE i 244 a 250 del TFUE.

2.2.1. Organització, funcionament i nomenament dels seus membres

La Comissió formada per tants Comissaris com Estats membres, és a dir, 28, inclòs el seu President i l’Alt Representant de la Unió per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat que serà un dels Vicepresidents.

A) Respecte al nomenament dels Comissaris, el procediment ha estat modificat pel Tractat de Lisboa. Així, el Consell Europeu, tenint en compte el resultat de les eleccions al Parlament Europeu i un cop mantingudes les consultes apropiades, proposarà al Parlament, per majoria qualificada un candidat al càrrec de President de la Comissió.

El Parlament elegeix el candidat per majoria dels seus membres (no per majoria dels vots emesos). Si el candidat no obté la majoria necessària, el Consell Europeu proposarà en el termini d’un mes, també per majoria qualificada, un nou candidat, que serà escollit pel Parlament pel procediment indicat.

Posteriorment, el Consell, de comú acord amb el President electe, adoptarà la llista de personalitats a les quals es proposa nomenar membres de la Comissió, establerta d’acord amb les propostes fetes per cada Estat membre.

Per últim, el President, l’Alt Representant i als altres membres de la Comissió es sotmeten al vot d’aprovació del Parlament Europeu. Finalment, la Comissió serà nomenada pel Consell Europeu per majoria qualificada.

B) Funcionament – la coŀlegialitat

La Comissió és un òrgan independent respecte a les posicions nacionals –coŀlegiat– (perquè les decisions són preses per l’origen en el seu conjunt) i responsable (perquè els seus actes són imputables a la Comissió i no als seus membres), els acords són adoptats per la majoria del nombre de membres, és a dir la majoria (15 sobre 28), no per majoria dels presents. No es fan mai públiques les votacions.

Es reuneix un cop per setmana en sessió ordinària, i, sempre que sigui necessari, sota la direcció del seu President. Les sessions no són públiques.

2.2.2. Seu

La seva seu és a Brusseŀles, excepte quan el Parlament celebra les sessions a Estrasburg, i llavors és en aquesta Ciutat.

2.2.3. Competències

a) Competències de control: article 17.1 del TUE la Comissió té un poder de vigilància del compliment de les disposicions dels Tractats i del dret derivat.

Entre els mitjans jurídics de què disposa la Comissió per exercir la funció de vigilància, destaca la competència per iniciar un procediment per incompliment contra un Estat membre que incompleixi el Dret de la Unió.


www.cef.es 8‒7

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

b) Competències d’iniciativa: la Comissió gaudeix del monopoli de la proposta d’iniciativa legislativa.

c) Competència en matèria de relacions exteriors: la Comissió comparteix amb altres institucions el poder de representació de la Unió davant de tercers Estats i organitzacions i conferències internacionals, amb excepció de la Política Exterior i Seguretat Comuna (PESC).

d) Administrativament, organitza i contracta el personal.

e) S’encarrega de gestionar els fons comunitaris. També l’execució del pressupost.

2.3. ALT REPRESENTANT DE LA UNIÓ PER ASSUMPTES EXTERIORS I POLÍTICA DE SEURETAT

Regulat en l’article 18 del TUE, és una de les principals novetats incorporades pel Tractat de Lisboa. Nomenat pel Consell Europeu per majoria qualificada, té una doble dependència funcional i orgànica, del Consell i de la Comissió.

Quant al Consell, el Consell és al capdavant de la Política Exteriori i Seguretat Comuna (PESC).

Quant a la Comissió, és un membre i vicepresident alhora. S’haurà d’encarregar de les relacions exteriors i de la coordinació de l’acció exterior de la Unió.

2.4. EL CONSELL

El Consell és l’òrgan que representa i defensa la posició dels estats membres. És l’òrgan legislatiu de la Unió Europea a qui correspon l’adopció de les normes, encara que compartit amb el Parlament Europeu, i comparteix amb el Consell Europeu el poder de decisió política.

2.4.1. Organització i funcionament

El Consell és format per un representant de cada estat membre amb rang ministerial, capacitat per comprometre el Govern de cada Estat i exercir el dret de vot.

Cada govern nacional delega al Consell un dels seus membres. Normalment el representant és el ministre d’afers estrangers, però la composició personal del Consell pot variar a les diferents sessions en funció de l’ordre del dia.

2.4.2. Referència al coreper

Un Comitè format per Representants Permanents dels Estats membres s’encarregarà de preparar els treballs del Consell i de realitzar les tasques que li confiï.

El COREPER prepara les decisions que prendrà el Consell. Constitueix un centre de diàleg entre representants permanents i les seves respectives autoritats de tutela.


8‒8 www.cef.es


L’organització dels treballs del COREPER s’estructura en dos nivells:

• COREPER I, format per representants permanents adjunts: se li atribueix l’estudi de qüestions de naturalesa tècnica.

• COREPER II, format per representants permanents (ambaixadors): se li atribueix l’estudi de qüestions de naturalesa política.

2.4.3. Seu

El Consell es reuneix normalment a Brusseŀles.


• Coordinació de les polítiques econòmiques.

• Legislatives i pressupostàries. El Consell i el Parlament Europeu són les dues institucions de la Unió amb competències legislatives.

• Competència en matèria de relacions exteriors: el Consell autoritza l’obertura de negociacions per celebrar un acord internacional entre la Unió i tercers països i organitzacions internacionals; aprovarà les directrius de negociació, autoritzarà la signatura i celebrarà els acords (art. 218 del TFUE).

2.4.5. Sistema d’adopció d’acords

• Majoria simple: el Consell es pronunciarà per majoria dels seus membres, es requereix 15 vots a favor (de 28) per adoptar la decisió.

• Majoria qualificada: a partir del Tractat de Lisboa s’abandona el mètode del vot ponderat per una doble majoria (majoria d’Estat i majoria de població). S’aplica des de 1 de novembre de 2014.

Entre l’1 de novembre de 2014 i el 31 de març de 2017, el Tractat de Lisboa estableix un nou sistema pel càlcul de la majoria qualificada: l’article 16 del TUE, a partir de l’1 de novembre de 2014 la majoria qualificada es definirà si el Consell decideix a proposta de la Comissió o de l’Alt Representant, «com a mínim el 55 % dels membres del Consell que inclogui almenys 15 d’ells, i representi els Estats membres que reuneixen el 65 % de la població de la Unió». Si no existeix proposta, la majoria qualificada serà un mínim del 72 % dels membres del Consell que representin els Estats membres que reuneixin com a mínim el 65 % de la població de la Unió.

A partir de l’1 de abril de 2017: sempre que s’aconsegueixi agrupar almenys el 55 % dels Estats per constituir una minoria de bloqueig, o el 55 % de la població necessària, es podrà suspendre durant un «termini raonable» la decisió del Consell contrària als seus interessos, a fi de cercar un major consens.

• La unanimitat: es requereix que els 28 Estats membres estiguin a favor de l’adopció del acord.


www.cef.es 8‒9

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

2.5. PARLAMENT EUROPEU: COMPOSICIÓ

Actualment, aquesta institució és regulada per l’article 14 del Tractat de la Unió Europea (TUE) i 223 a 234 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE).

El Parlament Europeu ja no és format per delegats dels parlaments nacionals, sinó pels seus propis diputats, que són escollits mitjançant sufragi universal, directe i secret.

L’article 14 del TUE estableix un nombre màxim de 751 membres del Parlament (750 diputats més el seu President) i una representació decreixent proporcional, com a mínim de 6 diputats (Estònia, Xipre, Luxemburg i Malta) pels Estats membres i un màxim de 96 diputats (Alemanya). És el Consell Europeu, a iniciativa del Parlament Europeu, que ha fixat la distribució dels escons (Espanya té 54 diputats).

El mandat dels diputats és de 5 anys.

2.5.1. Estructura del Parlament

S’estructura en President, la mesa, el Ple, les Comissions.

Els diputats s’agrupen per ideologies i afinitats polítiques, no pas per raons de nacionalitat. Per poder constituir un grup polític es requereix un mínim de 25 diputats, procedents almenys d’una quarta part dels Estats membres. Un diputat només pot formar part d’un grup polític.

2.5.2. Funcionament

El Parlament Europeu funciona tant en Ple com en Comissions.

• Les comissions, estan previstes en el reglament intern, poden ser: permanents, especials o d’investigació.

• La mesa del Parlament, és l’òrgan directiu de la Institució. Els parlamentaris escullen per majoria absoluta una mesa formada pel President del Parlament, 14 vicepresidents i 5 Síndics (amb veu però sense vot) encarregats de les responsabilitats administratives i financeres. El President és escollit per un mandat de dos anys i mig.

El Parlament té una sessió anual que s’inicia el segon dimarts de març de cada any i es va desenvolupant cada mes en períodes (de sessions) successius d’una setmana.

El Reglament preveu la possibilitat de sessions extraordinàries. Les sessions poden desenvolupare en ple i en comissions.

Pel que fa a les votacions, el sistema general és el de la majoria de vots emesos, llevat d’una disposició en contra dels Tractats que pot exigir altres majories. El vot és personal i indelegable. Es considera l’existència de quòrum quan hi ha la tercera part dels membres del Parlament.

2.5.3. Seu

La seu és a Estrasburg.


8‒10 www.cef.es


Luxemburg: seu de la Secretaria General. Brusseŀles: reunions de les comissions i dels grups polítics. Estrasburg: sessions plenàries i les ordinàries.


Té tres competències cabdals: legislativa, pressupostària i de control de l’executiu.

A) Competències legislatives: El Parlament Europeu exerceix conjuntament amb el Consell la funció legislativa. Són les dues úniques institucions amb competència legislativa i poden aprovar reglaments, directives, decisions a través de dos procediments:

a) Procediment legislatiu ordinari: consisteix en l’adopció conjunta pel Parlament Europeu i el Consell, a proposta de la Comissió, d’un reglament, una directiva o una decisió.

b) Procediment legislatiu especial: Es tracta de l’adopció d’un reglament, una directiva, o una decisió, bé pel Parlament amb la participació del Consell, bé pel Consell amb la participació del Parlament.

B) Competències pressupostàries: El Parlament Europeu exerceix, conjuntament amb el Consell, les competències pressupostàries de la Unió. Ambdues institucions són les encarregades d’aprovar, d’acord amb un procediment legislatiu especial regulat a l’article 314 del TFUE, el pressupost anual de la Unió.

C) Competències de control: El Parlament exerceix un control polític i financer sobre la Comissió, així: en virtut de l’article 265 del TFUE, pot interposar davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) un recurs per omissió quan entén que el Consell Europeu, el Consell, el Banc Central Europeu o la Comissió, en violació del Tractat, no s’ha pronunciat després d’haver estat requerits per actuar. També l’article 263 del TFUE autoritza al Parlament per presentar un recurs d’anuŀlació davant del TJUE contra els actes de les altres institucions. També la moció de censura contra la Comissió (cal la majoria de les 2/3 parts dels membres del Parlament).

2.6. TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA

El Tribunal de Justícia és l’òrgan que exerceix el control jurídic de la Unió Europea. Té la missió de garantir el respecte del Dret en la interpretació i aplicació. Les seves decisions s’imposen tant a les institucions com als Estats membres i als particulars.

Aquest Tribunal únic, amb seu a Luxemburg, és l’òrgan suprem del sistema jurisdiccional de la Unió Europea. La seva funció és proporcionar la tutela judicial necessària per garantir el respecte al dret en la interpretació i aplicació dels Tractats, així com de totes les activitats de la Unió Europea.

El Tribunal de Justícia està integrat per jutges, un president, advocats generals i un secretari.

2.6.1. Composició

• Jutges. Un jutge per cada Estat membre. Són elegits pels governs dels Estats membres. Exerceixen les seves funcions per un termini de 6 anys, renovables per meitat cada tres


www.cef.es 8‒11

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

anys. Abans de procedir a la seva designació, el Tractat de Lisboa afegeix que s’haurà de consultar un Comitè, format per set personalitats (antics membres del Tribunal de Justícia i del Tribunal General, membres dels òrgans jurisdiccionals superiors i juristes de reconeguda competència), un dels quals serà proposat pel Parlament Europeu, que es pronunciarà sobre la idoneïtat dels candidats.

• El president. Al davant del Tribunal hi ha un president, que és escollit pels mateixos jutges (en votació secreta), per un termini de tres anys immediatament i té el mandat renovable.

• Advocats generals. Hi ha 11 advocats generals des de el 7 d’octubre de 2015 (el Consell per unanimitat a proposta del TJUE, podrà augmentar el nombre d’advocats generals).

• Secretari. El Tribunal nomena un secretari per un termini de 6 anys renovables. També és poden nomenar secretaris adjunts que l’ajudin en l’exercici de les seves funcions. En cas d’absència, el president pot encarregar aquestes funcions a un altre funcionari del Tribunal.

2.6.2. Funcionament

Actua en Ple, en Gran Sala –creada en virtut del Tractat de Niça– (formada per 15 jutges, i presidida pel President del Tribunal de Justícia i formen part el vicepresident del Tribunal de Justícia, 3 dels presidents de sales de 5 jutges, el jutge ponent i el nombre de jutges fins arribar als 15, actuarà quan ho soŀliciti un Estat membre o una institució de la Unió Europea que sigui part en el procés) i en Sales, que poden ser de 3 o 5 membres.

Actuarà en Ple en els supòsits següents:

• Quan se sotmeti a la seva consideració qualsevol dels assumptes següents: destitució del defensor del Poble, cessament d’un membre de la Comissió, cessament d’un membre del Tribunal de Comptes.

• Quan es tracti d’un assumpte d’una importància excepcional i així ho decideixi el Tribunal de Justícia, escoltat l’Advocat general.

La Gran Sala, com s’ha esmentat, és una de les novetats del Tractat de Niça. Actua quan ho soŀliciti un Estat membre o una institució que sigui part en el procés.

Les Sales poden ser de 5 o 3 membres. Compte amb un president escollit entre ells pels jutges. Els presidents de les sales de 5 membres són escollits per un termini de tres anys, renovables per una sola vegada. Són competents per a conèixer dels assumptes que no siguin de la competència del Ple o de la Gran Sala.


Els tractats fixen les atribucions generals del Tribunal de Justícia europeu que són les següents: la interpretació, l’aplicació i el desenvolupament del dret de la Unió Europea.

2.6.4. Recursos

Els recursos més importants que es poden interposar davant del TJUE són:


8‒12 www.cef.es


a) Recurs d’anuŀlació.

L’article 263 del TFUE permet el control dels actes legislatius, dels actes del Consell, de la Comissió i del Banc Central Europeu que no siguin recomanacions o dictàmens; i dels actes del Parlament Europeu, del Consell Europeu i dels òrgans de la Unió destinats a produir efectes jurídics davant de tercers.

b) Recurs Inactivitat o Omissió.

És el supòsit que en violació del Tractat, el Parlament Europeu, el Consell Europeu, el Consell o la Comissió, el BCE, s’abstenen de pronunciar-se.

Aquest recurs dóna al demandant la possibilitat de fer constatar que una institució comunitària s’ha abstingut d’actuar, i ha violat, així, el dret de la Unió Europea.

c) Recurs d’incompliment.

El procediment d’aquest recurs serveix per fer constatar que un estat membre ha incomplert una de les obligacions que li pertoquen en virtut del dret de la Unió Europea. Pot interposar el recurs només la Comissió i un altre estat membre.

d) Qüestió prejudicial.

Garanteix una cooperació entre les jurisdiccions nacionals i el Tribunal de Justícia que té com a resultat una aplicació uniforme del dret de la Unió.

e) Recurs de funcionaris.

L’article 270 del TFUE estableix que el TJUE serà competent per pronunciar-se sobre qualsevol litigi entre la Unió i els seus agents dins dels límits i en les condicions que estableixi el seu Estatut o que resultin del règim que li sigui aplicable (aquest recurs era competència del Tribunal de Funció Pública que ha deixat d’existir amb efectes des de 1 de setembre de 2016, i té la competència actual el Tribunal General).

f) Recurs de responsabilitat extracontractual.

Afecta els perjudicis causats per les institucions i els seus agents i la indemnització de les víctimes. La Unió Europea haurà de reparar els danys causats per les institucions o els seus agents en l’exercici de les seves funcions. El BCE haurà de reparar els danys causats per ell o pels seus agents en l’exercici de les seves funcions.

g) Competència consultiva.

Quan hi ha dubtes sobre la compatibilitat d’un projecte d’acord internacional amb les disposicions del Tractat, el Consell, la Comissió, el Parlament Europeu o els estats membres poden soŀlicitar el dictamen al Tribunal.

h) Recurs condicional

El Tribunal desenvolupa funcions arbitrals en el marc de les clàusules d’arbitratge inserides en els contractes de dret públic o privat fetes per la Unió Europea.

2.7. TRIBUNAL GENERAL

El Tractat de Lisboa ha modificat la denominació del Tribunal de Primera Instància per la del Tribunal General.


www.cef.es 8‒13

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

2.8. TRIBUNAL DE COMPTES

2.8.1. Composició

El Tractat de Maastricht de 1992 eleva el Tribunal de Comptes al rang d’institució comunitària. No exerceix funcions jurisdiccionals, les seves atribucions són de caire consultiu i de control.

Li correspon el control extern de les finances públiques europees i d’emetre dictàmens sobre els projectes financers i pressupostaris de la Unió. Amb seu a Luxemburg.

D’acord amb els articles 285 a 287 del TFUE, serà format per un nacional de cada Estat membre (vint-i-vuit membres), que són escollits entre personalitats que hagin efectuat en els seus respectius països tasques de control extern de les institucions.


Li correspon de conformitat amb l’article 287 del TFUE examinar la totalitat dels ingressos i despeses de la Unió. Examinarà també la totalitat dels ingressos i despeses de qualsevol òrgan o organisme creat per la Unió.

2.9. CONSELL EUROPEU: COMPOSICIÓ

Regulat en els articles 15 del TUE i 235 i 236 del TFUE, el Consell Europeu és la institució formada pels Caps d’Estat o de Govern dels Estats membres, així com el seu President i el President de la Comissió. També participarà en els seus treballs l’Alt Representant de la Unió per Assumptes Exteriors i Política de Seguretat.

D’acord amb l’article 15 del TUE: donarà a la Unió els impulsos necessaris per al seu desenvolupament i definirà les seves orientacions i prioritats polítiques generals.

En conseqüència, li correspon:

• Impulsar el desenvolupament de la Unió.

• Fixar les grans orientacions generals, tant polítiques com econòmiques.

El Tractat de Lisboa crea la figura de la Presidència estable del Consell Europeu, elegida per majoria qualificada per dos anys i mig renovables per una sola vegada. Pel que fa a les seves funcions té una dimensió interna i externa.

Per l’adopció dels seus acords regeix el consens, llevat que els Tractats estableixin la majoria qualificada o la unanimitat. Tanmateix, quan el Consell Europeu es pronunciï per votació, ni el seu President ni el President de la Comissió participaran. Així s’atribueix la decisió en exclusiva als Cap d’Estat o de Govern.

2.10. BANC CENTRAL EUROPEU: COMPOSICIÓ

És una de les novetats del Tractat de Lisboa, que passa a ser una institució de la Unió. Té la seva seu a Frankfurt. Regulat en els articles 282 a 284 del TFUE.


8‒14 www.cef.es


Li correspon autoritzar l’emissió de l’euro, té funcions consultives i pot emetre dictàmens. Gaudeix de pressupost propi.

El Banc Central Europeu i els 28 Bancs Centrals Nacionals constitueixen el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC). No obstant això, solament el BCE i els 19 Bancs Centrals nacionals dels Estats membres que la seva moneda és l’euro constitueixen l’Eurosistema, i tenen com a finalitat dirigir la política monetària de la Unió.

Els Estats membres que la seva moneda no és l’euro i els Banc Centrals d’aquest mantenen les seves competències en l’àmbit monetari.

El Sistema Europeu del Bancs Centrals té com a objectiu de mantenir l’estabilitat dels preus. Sense perjudici d’aquest objectiu, donarà suport a les polítiques econòmiques generals de la Unió per a contribuir a la consecució dels seus objectius.

Els seus òrgans bàsics són el Consell de Govern, Comitè Executiu i el President.

2.11. COMITÈ DE LES REGIONS: COMPOSICIÓ

Constitueix un nou òrgan de la Unió de caràcter consultiu, per l’expressió dels interessos generals a escala comunitària. El Tractat de Maastricht en preveu la creació, el qual estarà format per representants de les coŀlectivitats regionals i locals dels Estats membres de la Unió Europea.

2.11.1. Composició

Els membres del Comitè seran nomenats pel Consell per majoria qualificada, a proposta dels Estats membres respectius i per un període de cinc anys renovables. Segons el Tractat de Niça, el nombre de membres del Comitè de les Regions no excedirà de 350, dels quals 21 corresponen a Espanya.

A partir del Tractat de Niça, els seus membres seran nomenats entre els titulars d’un mandat electoral d’un ens regional o local o que ostentin responsabilitats polítiques davant d’una assemblea.


Emetrà dictàmens no vinculants.

2.12. COMITÈ ECONÒMIC I SOCIAL

2.12.1. Composició

De conformitat amb el Tractat de Niça, el Comitè estarà constituït per representants dels diferents components de caràcter econòmic i social de la societat civil organitzada, en particular de productors, agricultors, transportistes, comerciants, artesans, consumidors, i de professionals lliberals.

Els seus membres són nomenats, a proposta dels Estats membres, per un període de 5 anys. El Consell, per majoria qualificada, adoptarà la llista establerta segons les propostes de cada Estat. El seu mandat és renovable. El Tractat de Niça estableix el seu nombre màxim de membres que és de 350, dels quals correspon a Espanya 21.


www.cef.es 8‒15

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions


Té un caràcter consultiu. S’haurà de consultar en els temes següents: política agrícola, lliure circulació de treballadors, dret d’establiment i prestació de serveis, transports, mercat interior, Fons Social Europeu, formació professional, investigació i desenvolupament tecnològic, medi ambient.

2.12.3. Funcionament

Té tres grups de treball:

• Grup I: la patronal o empresaris, les PIME, cambres de comerç, banca, assegurances, etc.

• Grup II: treballadors, els seus membres provenen dels sindicats nacionals.

• Grup III: interessos diversos (agricultors, artesans, comerciants, professionals lliberals, ONG, organitzacions de consumidors i ambientals, etc.).

3. ELS FONAMENTS DE LA UNIÓ EUROPEA I LES LLIBERTATS BÀSIQUES COMUNITÀRIES

El mercat interior és un dels fonaments essencials de la Unió Europea, i es pot definir segons l’article 26 del TFUE, «un espai sense fronteres interiors, on la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals estarà garantit».

En conseqüència, el mercat interior es coneix com les quatre llibertats fonamentals: lliure circulació de mercaderies, lliure circulació de capitals, lliure circulació de treballadors; i dret d’establiment i lliure prestació de serveis.

Això comporta que, a l’interior d’aquest mercat, es realitzin les quatre llibertats fonamentals.

En conseqüència, s’intenta aconseguir una zona política i econòmica cercant el desenvolupament, l’augment de l’estabilitat, la millora del nivell de vida i l’enfortiment de les relacions entre els estats membres.

3.1. LLIURE CIRCULACIÓ DE MERCADERIES

La lliure circulació de mercaderies es recull com un element del mercat interior en l’article 26 del TFUE:

«Un mercat interior implicarà un espai sense fronteres interiors, on la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals estarà garantida d’acord amb les disposicions dels Tractats».

La lliure circulació de mercaderies es regula en el títol II del TFUE (arts. 28 a 37). En l’article 28 de Tractat es defineix: «La Unió es basarà en una unió duanera, que s’aplicarà a la totalitat dels intercanvis de mercaderies i que comporta la prohibició entre els Estats membres, dels drets de duana a la importació i exportació i qualsevol exacció d’efecte equivalent, així com l’adopció d’un aranzel duaner comú en les seves relacions amb tercers països».


8‒16 www.cef.es


La paraula mercaderia és extensa i comprèn tot producte estimable en diners i susceptible d’una transacció comercial, segons pronunciament del Tribunal Superior de Justícia en la Sentència de 10 de desembre de 1968. El Tractat exclou de les mercaderies les armes, municions i material de guerra (art. 346 del TFUE), així com els productes agrícoles atès que el seu règim específic és dins de la Polític Agrícola Comunitària.

Aquesta llibertat bàsica significa la possibilitat d’adquirir o vendre mercaderies de qualsevol estat membre sense traves que les discrimini per raó de la seva nacionalitat.

Els productes beneficiaris d’aquest principi de lliure circulació de mercaderies són productes amb valor econòmic, és a dir, béns materials i tangibles ja siguin:

• Productes originaris dels estats membres (és a dir, productes totalment produïts en la Unió o els productes que la seva transformació substancial s’hagi fet dins la Unió).

• Productes originaris de tercers països en règim de «lliure pràctica» (segons l’art. 29 del TFUE són considerats en lliure pràctica els productes procedents de tercers països, respecte als quals s’han acomplert les formalitats d’importació i els drets de duana i qualsevol altra exacció d’efecte equivalent).

El territori duaner comú comprèn el territori dels Estats membres, encara que existeixen règims especials pels territoris següents: Illes Canàries, Guadalupe, Guyana francesa, Martinica, Reunion, San Bartolomé, San Martin, Açores, Madeira.

També són beneficiaris de la llibertat de circulació de mercaderies els països de l’Espai Econòmic Europeu (EEE): Islàndia, Noruega i Liechtenstein.

Dins d’aquesta unificació, cal diferenciar-ne una d’interna i una altra d’externa.

3.1.1. Procés intern

La unificació interna tendeix a deixar sense efecte ambdues disposicions dirigides a eliminar els diferents obstacles que dificulten el comerç intracomunitari.

a) Supressió dels drets de duana.

b) Eliminació de les exaccions d’efecte equivalent als drets de duana:

Amb l’expressió «exacció d’efecte equivalent» el Tribunal de Justícia de la Unió Europea engloba la prohibició d’aquelles mesures que, presentades sota altres denominacions o introduïdes per altra via, aconsegueixen els mateixos resultats discriminatoris o protectors que els drets de duana.

c) Supressió de restriccions quantitatives i mesures d’efecte equivalent. La prohibició d’aquesta restricció es recull en l’article 34 del TFUE, en què de forma

taxativa es declaren prohibides «les restriccions quantitatives a la importació, així com també qualsevol mesura d’efecte equivalent». Amb els mateixos termes cal aplicar-ho a l’exportació.

d) Adequació dels monopolis comercials. Un monopoli comercial consisteix en qualsevol organisme que directament o indirectament,

controli, dirigeixi o influeixi notablement en les importacions o exportacions entre Estats membres. L’existència del monopoli comercial es manifesta en la circumstància que un únic operador econòmic satisfà la demanda sobre un determinat producte o servei. Així l’article 37 del TFUE recull la prohibició d’aquestes pràctiques comercials.


www.cef.es 8‒17

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

3.1.2. Procés extern

La instauració de la lliure circulació de mercaderies, basat en la unió duanera, suposa, en el corrent exterior, l’adopció d’un aranzel duaner comú, en les relacions de la Unió Europea amb tercers països.

3.2. LLIURE CIRCULACIÓ DE TREBALLADORS

El concepte de lliure circulació de treballadors suposa, en termes generals, el desplaçament i residència d’un nacional d’un Estat membre (i els membres de la seva família) a un altre estat membre amb la finalitat de realitzar un treball assalariat en qualsevol sector de l’activitat econòmica. Regulat en els articles 45 a 48 del TFUE.

3.2.1. Àmbit

La lliure circulació de treballadors resulta d’aplicació als treballadors de la Unió Europea. La noció de treballador de la Unió s’estableix en la Sentència del TJUE, de 3 de juliol de 1986, en el cas LawriBlum, en la qual es defineix com la persona que presta serveis que tinguin un valor econòmic en favor d’una altra persona i sota la direcció d’aquesta, i en contrapartida rep una contraprestació.

L’àmbit d’aplicació material de les normes de la Unió Europea sobre la lliure circulació de treballadors comprèn totes les activitats econòmiques que siguin exercides de forma assalariada, amb l’única excepció dels treballs de l’Administració Pública. La definició de treball assalariat és molt àmplia segons jurisprudència del TJUE. Segons aquest Tribunal és treball assalariat no solament el treball a temps complet sinó també el treball a temps parcial.

3.2.2. Contingut jurídic

Sense perjudici de les limitacions justificades per raó d’ordre públic, seguretat i salut pública, la lliure circulació de treballadors comporta el dret:

a) De respondre a ofertes efectives de treball.

b) De desplaçar-se lliurement per aquesta finalitat en el territori de qualsevol Estat membre.

c) De residir en un dels Estats membres amb l’objectiu d’exercir un treball, de conformitat amb les disposicions legals, reglamentàries i administratives aplicables a l’ocupació dels treballadors nacionals.

d) De romandre en el territori d’un Estat membre després d’haver exercit un treball.

A més el treballador de la Unió es beneficia dels avantatges socials i fiscals dels treballadors nacionals. Alhora, la família del treballador assalariat (cònjuge o parella de fet i descendents menors de 21 anys, i els ascendents del treballador a càrrec seu) també es beneficien dels avantatges socials, així com la igualtat de tracte pel que fa a l’accés a l’ensenyament general i de formació professional.

El dret de desplaçar-se a un altre estat s’exerceix mitjançant la presentació del carnet d’identitat o un passaport vàlid.

Pel que fa al dret de residència superior a tres mesos requereix l’obligació de registrar-se davant les autoritats competents. Es lliura immediatament un certificat de registre, on consta el nom i adreça de la persona registrada i la data del registre. El permís o targeta de residència té un caràcter merament formal.


8‒18 www.cef.es


Per últim, els ciutadans de la Unió que hagin residit legalment durant un període continuat de 5 anys en un altre Estat membre tenen dret de residència permanent en aquest Estat, fet que haurà de ser certificat per les autoritats competents.

Els estats membres reconeixen el dret de residència sense necessitat d’expedir cap permís als:

• Treballadors que es desplacin per un període inferior a 3 mesos.

• Treballadors de fronteres, que passen una frontera cada dia o un cop a la setmana per anar a treballar.

• Treballadors temporers, que gaudeixen d’un contracte de treball visat per l’autoritat competent de l’estat d’acolliment.

3.2.3. Procediment

Segons l’article 46 del TFUE «El Parlament Europeu i el Consell, de conformitat amb el procediment legislatiu ordinari i prèvia consulta al Comitè Econòmic i Social, adoptarà mitjançant directives o reglaments, les mesures necessàries per fer efectiva la lliure circulació de treballadors».

3.3. LLIURE CIRCULACIÓ DE CAPITALS

El TCEE originari disposa que l’eliminació de les restriccions als moviments de capital s’haurien de fer en la mesura necessària per al bon funcionament del mercat comú. Amb aquest precepte es va imposar la idea d’aplicar la liberalització dels moviments de capital i el control de canvis, però solament si era indispensable per no obstaculitzar les altres llibertats del Tractat.

El principi de llibertat de moviments de capitals en l’interior de la Comunitat s’explica pel propòsit de fomentar la millor assignació de recursos.

D’altra banda, cal destacar que el Tractat va regular no solament la lliure circulació de capitals, sinó que va preveure la liberalització de diversos pagaments:

a) Els relacionats amb el comerç exterior, transaccions corrents, serveis, i facilitats bancàries i creditícies ordinàries a curt termini.

b) Els dèbits pel concepte d’interessos i d’ingressos procedents d’altres inversions.

c) Les remeses per a despeses de manteniment de la família.

d) Pagaments en concepte d’amortització de préstecs o de depreciació d’inversions directes.

3.3.1. Àmbit d’aplicació personal

Els beneficiaris de la lliure circulació de capitals són els residents dels Estats membres als quals s’aplica el principi d’igualtat de tracte.


L’article 63.1 del TFUE estableix que «Queden prohibides totes les restriccions als moviments de capital entre els Estats membres i entre Estats membres i tercers països».


www.cef.es 8‒19

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

L’article 63.2 del TFUE disposa que «Queden prohibides qualsevol restricció sobre els pagaments entre Estats membres i entre els Estats membres i tercers països».

El contingut d’aquesta llibertat s’articula a l’empara dels principis següents:

• Supressió de qualsevol restricció als moviments de capital i pagaments. S’entén per restrició qualsevol trava legal, incloses les administratives, que imposi condicions de forma o de fons que dificulti les operacions de capital.

• Supressió de tota discriminació de tracte per raó de nacionalitat, residència de les parts o del lloc de coŀlocació del capital.

Per últim l’article 66 del TFUE estableix que quan en circumstàncies excepcionals els moviments de capitals amb destinació a tercers països o procedents d’ells, causin dificultats greus en el funcionament de la UEM, el Consell, a proposta de la Comissió i prèvia consulta al Banc Central Europeu (BCE), podrà adoptar respecte de tercers països, per un termini que no sigui superior a 6 mesos, les mesures de salvaguarda necessàries.

3.4. LLIBERTAT D’ESTABLIMENT I LA LLIURE PRESTACIÓ DE SERVEIS

Cal entendre per llibertat d’establiment aquella instaŀlació material, estable i permanent d’una persona física o jurídica nacional d’un Estat membre en el territori d’un altre Estat membre, amb la finalitat d’exercir una activitat no assalariada de naturalesa econòmica.

En canvi, per prestació de serveis s’entén l’exercici d’activitats econòmiques no assalariades a partir d’un establiment situat en un territori d’un Estat membre i destinat a un beneficiari que resideix en el territori d’un altre Estat membre, amb exclusió de tota instaŀlació estable i permanent en el país destinatari de la prestació.

Les diferències entre l’establiment i la prestació de serveis són:

• L’establiment suposa la voluntat de permanència i estabilitat en l’Estat receptor. En canvi, la prestació de serveis representa un caràcter temporal i no estable.

• L’establiment comporta sempre un desplaçament efectiu, i la prestació de serveis no necessàriament suposa un desplaçament.

3.4.1. Àmbit d’aplicació personal

Els beneficiaris del dret d’establiment i de prestació de serveis són tant les persones físiques, com les societats.

Pel que fa a les societats hauran de complir dues condicions per beneficiar-se del dret d’establiment: la constitució de la societat s’haurà de fer d’acord amb la legislació d’un Estat membre; i la seu social, l’administració central o el centre de la seva activitat principal haurà d’estar en territori de la Unió.

3.4.2. Àmbit d’aplicació material

L’àmbit d’aplicació material de les normes sobre el dret d’establiment s’estén a totes les activitats econòmiques no assalariades, llevat d’aquelles activitats que participen de l’exercici de l’autoritat


8‒20 www.cef.es


pública o aquelles que el Consell pugui decidir. D’acord amb l’article 51 del TFUE: «El Parlament Europeu i el Consell, d’acord amb el procediment legislatiu ordinari, podrà excloure determinades activitats».


L’article 49 del TFUE estableix que «quedant prohibides les restriccions a la llibertat d’establiment dels nacionals d’un Estat membre en el territori d’un altre Estat membre. Aquesta prohibició afecta igualment a les restriccions relatives a l’obertura d’agències, sucursals per parts dels nacionals d’un Estat membre en el territori d’un altre Estat membre».

Alhora, l’article 56 del TFUE disposa que «quedant prohibides les restriccions a la lliure prestació de serveis dins de la Unió pels nacionals dels Estats membres establerts en un Estat membre que no sigui el destinatari de la prestació».

A l’efecte d’aconseguir la llibertat d’establiment d’una determinada activitat, el Parlament Europeu i el Consell decidirà, mitjançant directives, i d’acord amb el procediment legislatiu ordinari i prèvia consulta al Comitè Econòmic i Social (art. 50 del TFUE).

Respecte a la llibertat de prestació de serveis i als efectes d’aconseguir la liberalització d’un determinat servei, el Parlament Europeu i el Consell, d’acord amb el procediment legislatiu ordinari i prèvia consulta al Comitè Econòmic i Social, decidirà mitjançant directives (art. 59.1 TFUE).

a) Directives de liberalització.

El Parlament Europeu i el Consell, de conformitat amb el procediment legislatiu ordinari, adoptarà les directives per la coordinació de les disposicions legals i reglamentàries i administratives dels Estats membres, quant a l’accés i exercici d’activitats no assalariades (art. 53 del TFUE).

b) Directives sobre el reconeixement de títols i diplomes.

L’article 53 del TFUE estableix que «Amb la finalitat de facilitar l’accés a les activitats no assalariades i el seu exercici, el Parlament Europeu i el Consell, de conformitat amb el procediment legislatiu ordinari, adoptarà directives pel reconeixement de diplomes, certificats i altres títols».

4. LES FONTS DEL DRET COMUNITARI

4.1. FONTS PRIMÀRIES I ORIGINÀRIES (DRET ORIGINARI O PRIMARI)

El Dret originari esta constituït per:

A) Els Tractats constitutius de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o EURATOM)

B) Tractats en què es basa la Unió: Tractats de la Unió Europea (TUE) i el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE). C) Els Tractats modificatius que són:


www.cef.es 8‒21

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

a) El Tractat de l’Acta Única Europea, 17 de febrer de 1986.

b) Tractat de la Unió Europea (TUE ), de 7 de febrer de 1992.

c) Tractat d’Amsterdam (1997).

d) Tractat de Niça de 26 de febrer de 2001.

e) Tractat de reforma institucional de la Unió Europea, Tractat de Reforma o Tractat de Lisboa (2007), així com els Tractats d’unificació de les institucions de 1957 i 1965 i els Tractats que atorguen competències pressupostàries al Parlament Europeu de 1970 i 1975.

f) Actes d’adhesió dels nous Estats.

g) Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de 7 de desembre de 2000 (en la versió de 12 de desembre de 2007).

Característica del Dret originari respecte de la resta de normes de l’ordenament jurídic de la Unió és la seva supremacia: qualsevol de les normes que integren el Dret originari tenen preferència sobre les normes del Dret derivat (d’acord amb el principi de jerarquia normativa).

4.2. DRET SECUNDARI O DERIVAT (DRET DERIVAT)

Es considera Dret derivat el conjunt de normes adoptades per les institucions de la Unió amb la finalitat d’aconseguir els objectius establerts pels Tractats.

a) En conseqüència, el dret derivat es caracteritza per dues qüestions:

• Procedeix de les institucions mateixes, no dels Estats membres.

• Respon a la necessitat d’adoptar les mesures oportunes per acomplir amb les finalitats establertes en els Tractats.

b) Classificació: segons el procediment:

• Actes legislatius: quan s’utilitza un procediment legislatiu, ordinari o especial (reglament, directiva, decisió).

• Actes no legislatius: són adoptats per qualsevol procediment decisori.

El Dret derivat està integrat pels actes típics (tipificats en l’art. 288 del TFUE: reglaments, directives, decisions, recomanacions i dictàmens) i atípics (no tipificats en aquest article: programes marc, acords interinstitucionals, etc.).

4.2.1. Actes típics

Es consideren actes típics els tipus de normes expressament previstos en els Tractats que poden ser adoptats per les Institucions (en concret, els previstos en l’art. 288 del TFUE). No existeix jerarquia entre aquests actes.

Cal distingir entre els actes normatius de caràcter vinculant (reglaments, directives i decisions) i els actes no vinculants (recomanacions i dictàmens). Cal dir que solament els primers constitueixen fonts del dret comunitari.


8‒22 www.cef.es


A) Reglaments:

Si cal cercar un equivalent del Reglament en l’ordenament intern, seria apropiat referir-se a la llei.

Aquests actes són la màxima manifestació normativa de la Unió Europea. El reglament és un acte que es caracteritza per:

a) Tenir abast general, ja que l’acte s’adreça a un conjunt indeterminat de persones i comprèn un gran nombre de situacions descrites de manera abstracta. És una raó que el diferencia de la decisió. Alhora obliga tots els Estats membres i tots els particulars. Es dirigeix a subjectes determinats de forma abstracta i global, siguin estats membres o persones físiques i jurídiques.

b) És obligatori en tots els seus elements, sense que un Estat membre es pugui oposar a la seva aplicació. Per tant, l’acte crea en el seu destinatari drets i obligacions. La diferència existent entre el reglament i la directiva és que la directiva només obliga els seus destinataris respecte al resultat que s’haurà d’aconseguir.

c) És directament aplicable en tots els estats membres. Per tant, es diferencia de la directiva. No necessita la intervenció normativa dels estats per produir efectes.

En gaudir d’aplicabilitat directa, el reglament és una norma que genera drets i obligacions pels seus destinataris.

d) Classes de reglaments:

• Reglaments adoptats amb el procediment legislatiu ordinari que seran signats pel President del Parlament Europeu i pel President del Consell. Són reglaments legislatius:

– Reglaments adoptats amb el procediment legislatiu especial que seran signats pel President de la institució corresponent (sigui el Parlament o el Consell). Són reglaments legislatius.

– Reglaments no adoptats d’acord amb el procediment legislatiu, sinó per qualsevol altra procediment decisori, seran signats pel President de la institució que l’hagi adoptat. A diferència dels reglaments anteriors, aquests reglaments no tenen caràcter legislatiu.

e) Comunicació:

• Tots els reglaments (legislatius i no legislatius) es publiquen preceptivament en el Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE).

• Facultativament, es poden notificar als Estats membres, a tall informatiu.

g) Entrada en vigor:

• Regla general: en la data establerta en el mateix reglament.

• Regla especial: al cap de 20 dies de la seva publicació, si el reglament no diures.

B) Decisió:

a) Notes característiques:

• No té abast general:


www.cef.es 8‒23

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

– La decisió es diferencia del reglament en aquest punt, però pot tenir com a destinataris tant particulars com Estats membres.

– Quan designa els seus destinataris solament serà obligatòria per a ells.

Els destinataris poden ser un o diversos Estats membres, mai tots els Estats membres, però també una o diverses persones físiques o jurídiques, mai tots els particulars.

• Obliga en tots els seus elements:

– Com el reglament, obliga tant pel que fa al resultat que es persegueix com pel que fa al procediment per aconseguir-ho. És vinculant en tota la seva extensió, a diferència de la directiva que solament és obligatòria respecte a l’objectiu que haurà d’aconseguir.

• Té una validesa individual, a diferència del reglament.

• Tampoc requereix la intervenció normativa dels Estats membres.

b) Classes de decisions:

• Les decisions adoptades d’acord amb el procediment legislatiu ordinari seran signades pel President del Parlament Europeu i pel President del Consell. Són decisions legislatives.

• Les decisions adoptades d’acord amb el procediment legislatiu especial seran signades pel President de la institució que l’hagi adoptat (Parlament o Consell). Són decisions legislatives.

• Les decisions no adoptades de conformitat amb un procediment legislatiu, sinó per qualsevol altre procediment decisori, seran signades pel President de la institució que l’hagi adoptat. A diferència de les anteriors, no tenen caràcter legislatiu.

c) Entrada en vigor:

• Les decisions adoptades mitjançant un procediment legislatiu (ordinari o especial) es publiquen en el DOUE. Entra en vigor en la data que fixi, o 20 dies després de la seva publicació.

• La resta de decisions entraran en vigor en la data de la notificació.

C) Directives:

a) Notes característiques:

• No té abast general:

– Únicament pot tenir com a destinataris els Estats, mai els particulars.

– La directiva pot afectar tots els Estats membres, a diversos o a un de sol.

– Imposa una obligació de resultat que ha de ser complida en el termini determinat per la directiva.

• No té aplicabilitat directa:


8‒24 www.cef.es


– En imposar solament una obligació de resultat, la directiva requereix per la seva plena aplicació un desenvolupament normatiu dels Estats membres, que hauran de fer la transposició al seu ordenament jurídic, en el termini fixat en la directiva.

– La norma utilitzada per efectuar la transposició depèn de les normes constitucionals de cada Estat.

– En la mesura en què les autoritats nacionals poden efectuar l’elecció de la forma i els mitjans per donar efectivitat en el seu ordre intern, no té aplicabilitat directa, i, en conseqüència, no genera drets ni obligacions als òrgans i subjectes dependents d’un ordenament estatal fins a la seva correcta transposició.

b) Classes de directives:

• Les directives adoptades d’acord amb el procediment legislatiu ordinari seran signades pel President del Parlament Europeu i pel President del Consell. Són directives legislatives:

– Les directives adoptades d’acord amb el procediment legislatiu especial seran signades pel President de la institució que l’hagi adoptat (Parlament o Consell). Són directives legislatives.

– Les directives no adoptades de conformitat amb un procediment legislatiu, sinó per qualsevol altre procediment decisori, seran signades pel President de la institució que l’hagi adoptat. A diferència de les anteriors no tenen caràcter legislatiu, encara que sí que són vinculants.

c) Comunicació:

• Les directives adoptades mitjançant un procediment legislatiu (ordinari o especial), i aquelles que tinguin per destinataris tots els Estats membres es publiquen en el DOUE.

• La resta de directives es notificaran als seus destinataris.

e) Entrada en vigor:

• Les directives publicades en el DOUE entraran en vigor en la data que elles fixen o, en cas d’absència de data, al cap de 20 dies de la seva publicació.

• La resta de directives entraran en vigor en la data de la seva notificació.

D) Actes no vinculants: recomanació i dictamen.

a) La recomanació: És un acte jurídic no legislatiu, i no vinculant.

• Es caracteritza pel fet que, mitjançant la recomanació, una institució manifesta, a iniciativa pròpia, el seu criteri sobre un determinat assumpte.

• La seva emissió pot ser preceptiva o facultativa: és preceptiva quan està prevista en els Tractats i facultativa en la resta.

b) El dictamen s’emet per iniciativa d’un tercer. Conté una apreciació general de determinades situacions o serveix per preparar tràmits ulteriors. Es caracteritza:


www.cef.es 8‒25

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

• És un acte jurídic no legislatiu, i no vinculant.

• Mitjançant el dictamen una institució manifesta el seu criteri sobre un determinat assumpte, prèvia soŀlicitud d’una altra institució u òrgan de la Unió.

• La seva emissió pot ser preceptiva o facultativa: és preceptiva quan està prevista en els Tractats i facultativa en la resta.

4.2.2. Actes atípics

Són els actes jurídics que adopten les institucions però que no es corresponen a cap dels tipus de normes expressament previstes en els Tractats (en concret, en l’art. 288 del TFUE).

L’article 296 del TFUE es limita a establir que: «Quan es presenti un projecte d’acte legislatiu, el Parlament Europeu i el Consell s’hauran d’abstenir d’adoptar actes no previstos pel procediment aplicable en l’àmbit de que es tracti».

Podem esmentar com a exemples els reglaments interns de les institucions, programes marc, acords interinstitucionals (entre la Comissió, el Consell i el Parlament Europeu).

4.3. ALTRES FONTS

4.3.1. Els principis generals del dret

S’entén per principis generals del dret el conjunt de regles i criteris que actuen en l’ordenament jurídic com a elements informadors, integradors de les llacunes existents i interpretatius.

És una font que permet cobrir les llacunes existents o desenvolupar el dret existent gràcies a la interpretació d’acord amb el principi d’equitat.

4.3.2. Tractats internacionals

La Unió Europea, com a subjecte del dret Internacional, pot celebrar Tractats amb altres Estats o amb altres organitzacions internacionals en les matèries de la seva competència i en conseqüència integren l’ordenament jurídic de la Unió.

Els Tractats internacionals celebrats per la Unió ocupen un lloc intermedi entre el Dret originari i el Dret derivat.

En conseqüència els tractats internacionals no poden vulnerar els Tractats en què es fonamenta la Unió (Tratat de la Unió Europea i Tractat de Funcionament de la Unió Europea), però sí prevaldre sobre qualsevol norma de Dret derivat.

4.3.3. La doctrina i la jurisprudència

Finalment, cal una menció a la doctrina i a la jurisprudència com a fonts del Dret de la Unió. Atesa la complexitat dels Tractats, resulta molt valuosa la interpretació que sobre aquests Tractats realitzen


8‒26 www.cef.es


els juristes europeus. Encara que no es pot considerar que la doctrina tingui força obligatòria, la seva utilitat és innegable.

Sí que tenen caràcter obligatori les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. I, de fet, de determinades sentències deriven importants principis generals del dret de la Unió, com el principi de primacia o el d’efecte directe. En conseqüència podem concloure que la jurisprudència emanada del Tribunal de Justícia constitueix una font del Dret de la Unió.

5. APLICACIÓ I EFICÀCIA DEL DRET COMUNITARI EUROPEU

Les característiques del Dret de la Unió són l’aplicabilitat directa del Dret de la Unió, l’efecte directe i la seva primacia sobre el dret nacional.

5.1. APLICABILITAT DIRECTA

Pel que fa a l’aplicabilitat directa, és la forma per la qual el dret de la Unió entra dins de l’ordenament jurídic dels estats membres i alhora confereix drets i imposa obligacions no solament a les institucions de la Unió sinó també als estats membres. Així l’aplicabilitat directa del dret de la Unió suposa que les normes que l’integren no necessiten cap mesura europea o nacional per la seva aplicació. Per tant es tracta de normes «autosuficients».

Cal esbrinar quines disposicions del Dret de la Unió produeixen aquests efectes: pel que fa al reglament és aplicable directament a tot estat membre; també amb efectes des de 1970 el Tribunal de Justícia ha ampliat el principi d’aplicabilitat directa a les directives i a les decisions que són destinades als estats membres.

Aquesta aplicabilitat directa millora la posició del ciutadà de la Unió transformant les llibertats previstes pel mercat comú en drets que poden ser invocats davant els tribunals nacionals i constitueix, per tant, pilars de l’ordenament jurídic de la Unió.

En conseqüència, l’aplicabilitat directa és una tècnica d’incorporació del Dret de la Unió en l’ordenament jurídic intern. És, doncs, una norma aplicable directament que no requereix cap tipus d’acte intern de recepció per produir efectes en l’àmbit intern. L’exemple típic n’és el reglament esmentat.

5.2. EL PRINCIPI D’EFECTE DIRECTE

5.2.1. Concepte

En primer lloc cal efectuar una precisió terminològica. Tradicionalment, una part de la doctrina ha diferenciat entre el principi d’aplicabilitat directa i el principi d’efecte directe.

Així com s’ha dit, l’aplicabilitat directa del dret de la Unió suposa que les normes que l’integren no necessiten de cap mesura europea o nacional per la seva aplicació, de forma que són normes autosuficients.


www.cef.es 8‒27

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

Pel que fa a l’efecte directe, comporta que, en cas de conflicte, les normes que no tenen aplicabilitat directa pel Tractat poden ser invocades pels particulars especialment davant els tribunals nacionals. És el Tribunal de Justícia Unió Europea que mitjançant la seva jurisprudència ha reconegut el principi d’efecte directe.

Actualment encara es manté la diferència, però la major part de la doctrina considera que ambdós principis són complementaris i inseparables, essent dos aspectes d’una mateixa realitat: la virtualitat i l’eficàcia de les normes europees jurídicament perfectes, autosuficients (directament aplicables), arribant, en el cas que creïn drets per als particulars, a generar la seva invocació específica i directa davant els Tribunals interns (efectes directes).

Aquesta invocació com a dret dels particulars comporta la possibilitat d’exigir el compliment d’una disposició europea davant de qualsevol jutge i tribunal nacional.

Tenen efecte directe:

• Els preceptes continguts en una norma directament aplicable.

• I, segons posteriors declaracions de la jurisprudència comunitària, els preceptes de normes no directament aplicables si ha transcorregut el termini d’execució i l’Estat no ha desenvolupat la norma.

5.2.2. Reconeixement

L’efecte directe de les normes de la Unió fou establert per primera vegada pel Tribunal de Justícia en la Sentència de 5 de febrer de 1963 en l’assumpte Van Gend en Loos.

5.2.3. Fonament

L’efecte directe de les normes de la Unió Europea té el seu fonament:

• En primer lloc, resulta precís per aconseguir els objectius dels tractats.

• En la mateixa naturalesa de la Unió Europea i del seu Dret, que no tindria sentit en el supòsit d’un desenvolupament nacional ulterior.

• En l’autonomia del dret de la Unió, capaç de generar drets i obligacions per si mateix.

5.2.4. Classes

Dues classes d’efectes:

• Efecte directe vertical: es produeix en aquells supòsits en què una norma de la Unió és invocada davant l’Estat.

• Efecte directe horitzontal: es produeix quan una norma de la Unió és invocada per un particular contra un altre particular.


8‒28 www.cef.es


5.2.5. Abast

No tots els preceptes dels Tractats tenen efecte directe, sinó només els que contenen previsions específiques pels particulars. En concret, el Tribunal de Justícia ha diferenciat els següents casos: preceptes que no tenen efecte directe (exemple: els relatius a la política social); preceptes que tenen efectes directes verticals i horitzontals (exemple: els articles relatius a la lliure circulació dels treballadors, dret d’establiment i lliure prestació de serveis, en matèria de competència) i preceptes amb efectes directes de caràcter solament vertical en imposar obligacions de no fer (prohibicions d’establir nous aranzels, prohibició de discriminacions per raó de nacionalitat) o de fer per part dels Estats (obligació d’adequar els monopolis comercials, supressió de discriminacions fiscals dels productes importats).

a) Directives:

Si una directiva reuneix els requisits generals esmentats (les seves disposicions són clares i precises) i a més ha transcorregut el termini de transposició sense que s’hagi produït o s’ha fet incorrectament dita transposició, una directiva pot produir efecte directe, atès que en cas contrari s’estaria negant el caràcter obligatori del dret de la unió (Sentència del TJCE, de 4 de desembre de 1974, Van Duyn).

En tot cas els efectes directes seran de caràcter vertical, seran únicament invocats davant l’Administració que ha incomplert, atès que la directiva no pot imposar obligacions als particulars perquè no són destinataris de la mateixa (Sentència Rutili, Marshall). És a dir, una directiva no podrà mai gaudir d’efectes directes horitzontals, únicament verticals.

b) Decisions:

En el supòsit d’una decisió dirigida a un Estat membre, cal indicar que aquesta norma pot ser invocada igualment per un particular (es reconeix per tant, efecte directe) sempre que les seves disposicions siguin clares, precises i incondicionals.

c) Acords internacionals subscrits per la Unió:

• Poden produir efecte directe, si reuneixen els requisits corresponents.

• Així ho ha declarat el Tribunal de Justícia en diverses Sentències (Bresciani, Pabst, etc.).

6. RELACIÓ ENTRE EL DRET COMUNITARI I L’ORDENAMENT JURÍDIC DELS ESTATS MEMBRES

Les relacions ordinàries entre el Dret de la Unió i l’ordenament intern dels Estats membres es regeix fonamentalment per dos principis: autonomia i coŀlaboració.

6.1. L’AUTONOMIA DE L’ORDENAMENT JURÍDIC COMUNITARI

Amb les Adhesions dels Estats membres a la Unió Europea, els Estats accepten que determinades competències estatals passin a ser exercitades per les institucions de la Unió. Aquesta cessió de sobirania dels Estats implica la creació d’un ordenament jurídic de la Unió específic i alhora independent del dret intern i del dret nacional.

L’existència d’aquest ordenament diferent, i sobretot, l’autonomia del mateix, fou declarada molt aviat pel Tribunal de Justícia mitjançant la Sentència del TJ del 15 de juliol de 1964 en l’assumpte Costa/ ENEL.


www.cef.es 8‒29

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

A diferència dels tractats internacionals habituals, el Tractat de la Unió ha creat un ordenament jurídic propi, que des de l’entrada en vigor és assumit pels ordenaments jurídics dels estats membres i aplicat pels seus tribunals. Amb la creació d’una Unió sense limitació temporal dotada de les seves pròpies institucions, els estats han restringit la seva sobirania i han creat un «corpus» jurídic vinculant tant per a ells com per als seus ciutadans.

L’autonomia de l’ordenament jurídic de la unió té una importància fonamental per la legitimitat de la Unió europea; així els conceptes jurídics de la Unió es determinen en funció de les necessitats del dret de la Unió i dels seus objectius. Aquesta fixació específicament de la unió dels conceptes és imprescindible, atès que els drets garantits per l’ordenament jurídic de la unió, podrien posar-se en perill si cada estat pogués decidir el contingut dels conceptes pels àmbits d’aplicació de les llibertats del dret de la unió; un exemple, és el concepte de «treballador» que determina el dret a la llibertat de circulació i gràcies al seu contingut específicament de la unió, el concepte treballador pot apartar-se del que utilitzen els ordenaments jurídics dels estats membres.

Així la principal conseqüència de l’autonomia del dret de la Unió és que la validesa i eficàcia de les normes que l’integren resulten independents de l’acceptació dels Estats o del desenvolupament de qualsevol activitat d’aquests.

6.2. LA COOPERACIÓN ENTRE EL DRET COMUNITARI I EL DRET NACIONAL

Aquest aspecte de relació entre el dret de la Unió i el nacional s’ocupa d’aquells supòsits en què ambdós es complementen mútuament. Així el TJUE descriu aquesta relació, i el seu fonament està tipificat en l’article 4 del TUE, que imposa als estats membres el deure de cooperació lleial, que té una doble manifestació: positivament, els Estats membres adoptaran totes les mesures apropiades per assegurar el compliment de les obligacions derivades dels Tractats o dels actes de les institucions, i, negativament, s’han d’abstenir d’adoptar aquelles mesures que impedeixen la consecució dels objectius de la Unió.

Aquest principi general fou formulat amb la idea que l’ordenament jurídic de la Unió no està per si sol en condicions de realitzar els actes objectius de la Unió. A diferència dels ordenaments jurídics nacionals, no constitueix un sistema tancat, sinó que requereix dels estats membres –poder legislatiu, executiu (administració inclosa) i judicial–, que han de ser conscients que l’ordenament jurídic de la Unió no és «estranger o exterior» sinó que els estats membres i les institucions pertanyen de forma solidària a un tot inseparable que persegueix finalitats comunes; d’aquesta forma les autoritats dels estats membres no només hauran de respectar els tractats i les normes d’execució sinó que també hauran d’aplicar-les.

Aquesta coŀlaboració entre el dret de la Unió té formes diverses. En alguns casos, tal coŀlaboració està prevista als Tractats. En canvi, en altres casos, la cooperació és fruit de la pràctica. Podem esmentar-ne els exemples següents:

• En l’àmbit jurisdiccional s’estableix un vincle estret a través del procediment de la qüestió prejudicial, en aquest procediment els tribunals nacionals poden presentar davant del Tribunal de Justícia de la Unió qüestions sobre la interpretació i la validesa del dret de la Unió perquè aquest decideixi. Aquest procediment posa de relleu que també els tribunals dels estats membres hauran de respectar i aplicar el dret de la Unió i que la interpretació i validesa d’aquest dret pertany exclusivament al Tribunal de Justícia de la Unió.

• La interdependència entre els ordenaments jurídics de la unió i nacional és d’aplicació quan es tracta de cobrir llacunes del dret de la Unió. Per exemple quan el dret de la unió acudeix


8‒30 www.cef.es


per completar les seves normes a la regulació ja existent en els ordenaments jurídics dels estats membres.

• El Tribunal de Justícia copia els principis generals del dret de l’ordenament intern dels Estats membres per aplicar-ho al Dret de la Unió.

• Les directives requereixen una tasca de transposició normativa.

– Les regles d’elecció dels membres del Parlament Europeu es completen amb les disposicions electorals internes dels Estats membres.

– Les disposicions del Consell, de la Comissió o del Banc Central Europeu que imposen obligacions pecuniàries són títols executius, però l’execució forçosa d’aquests títols es regeix per les normes del dret intern.

– La recaptació dels recursos propis de la Unió s’efectuarà pels Estats membres d’acord amb les seves normes.

6.3. RELACIONS EXTRAORDINÀRIES ENTRE ELS DOS ORDENAMENTS RELACIONS DE CONFLICTE

El Tribunal de Justícia ha consagrat una sèrie de principis que permeten la resolució d’aquests conflictes, atorgant un valor preferent al dret de la Unió respecte del Dret intern que resulti contrari. Aquests principis són fonamentalment dos: efecte directe i el de primacia, que són també complementaris amb els de seguretat jurídica, interpretació conforme i responsabilitat patrimonial dels Estats.

Principi de primacia del Dret de la Unió:

Constitueix una de les característiques de l’ordenament de la Unió i que suposa essencialment que en cas de conflicte entre una norma de la Unió i una norma del Dret intern, el jutge nacional ha d’aplicar la norma de la Unió i deixar d’aplicar la nacional.

El Fonament, segons el Tribunal de Justícia del principi de primacia, és el següent:

• L’aplicabilitat directa i l’efecte directe del Dret de la Unió que faria impossible si no es construeix sobre un principi, en cas de conflicte, de primacia del Dret europeu.

• L’atribució de competències realitzada per la Unió no té cap sentit si no hi ha una limitació de competències dels Estats.

• L’article 4 del TUE obliga, amb caràcter general, els Estat membres a abstenir-se de qualsevol mesura susceptible de posar en perill els objectius de la Unió.

Principi de seguretat jurídica:

El Tribunal de Justícia ha declarat l’obligació que té el jutge nacional de no aplicar una norma en cas de contradicció amb una norma europea. En virtut del principi de seguretat jurídica, els Estats membres tenen l’obligació d’eliminar del seu ordenament la norma contrària a la disposició de la Unió.

Principi d’interpretació conforme:


www.cef.es 8‒31

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

Quan una norma nacional sigui susceptible de diverses interpretacions, unes contràries al dret de la Unió i, en especial, al contingut d’una directiva, el jutge nacional haurà de realitzar una interpretació d’acord amb el Dret de la Unió (Sentència Marleasing).

Principi de responsabilitat patrimonial de l’Estat:

Atès que les directives únicament poden produir efectes directes verticals, en aquells supòsits que un particular tingui un perjudici per la no transposició o per la transposició incorrecta d’una directiva, que afecti les relacions entre particulars, podrà reclamar a l’Estat incomplidor la corresponent indemnització com a conseqüència de la responsabilitat que ha incorregut per la seva actuació deficient (Sentència Francovich).

7. LA PARTICIPACIÓ DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES EN LA FORMACIÓ I L’EXECUCIÓ DEL DRET COMUNITARI

En general, a Espanya resulten completament aplicables el conjunt de regles i principis esmentats en els apartats anteriors. Això no obstant, cal indicar:

La recepció del Dret originari a Espanya:

D’acord amb l’article 93 de la Constitució, s’estableixen les regles que comporten jurídicament la incorporació d’Espanya a les Comunitats Europees, en establir:

«Mitjançant llei orgànica es podrà autoritzar la celebració de tractats pels quals s’atribueix a una organització o a una institució internacional l’exercici de competències derivades de la Constitució. La garantia del compliment d’aquests tractats i de les resolucions emanades dels organismes internacionals o supranacionals titulars de la cessió correspon, segons els casos, a les Corts Generals o al Govern».

En conseqüència, els Tractats internacionals celebrats s’incorporen a l’ordenament intern un cop publicats oficialment a Espanya.

Per tant, la celebració del Tractat d’adhesió –pel qual s’assumeix la totalitat del «acervo comunitario»– com de qualsevol Tractat modificatiu, requereix l’autorització de les Corts mitjançant Llei Orgànica (Tractat d’Adhesió fou ratificat per Llei Orgànica 10/1985, de 2 d’agost) i publicat al BOE, que passa a integrar-se al sistema de fonts del Dret espanyol.

La recepció del Dret derivat a Espanya:

El problema sorgeix quan en un Estat descentralitzat com l’espanyol quina Administració –estatal o autonòmica– és competent per executar el dret de la unió i la transposició de les directives.

Existeixen dues posicions doctrinals:

A) Per un sector de la doctrina, les relacions amb la Unió Europea formen part de la política exterior, i aquesta competència és exclusiva de l’Estat (arts. 97 i 149.1.3). En conseqüència, l’execució i desenvolupament del dret és una competència exclusiva de l’Estat.

B) Un altre sector de la doctrina és de l’opinió que una interpretació extensiva del concepte de les relacions exteriors suposaria un buit competencial de les comunitats autònomes.


8‒32 www.cef.es


En l’actualitat la controvèrsia ha estat resolta pel Tribunal Constitucional en determinades Sentències (80/1993, de 8 de març; 141/1993, de 22 d’abril; 112/1995, de 6 de juliol), en les quals consta la següent doctrina:

a) El Tribunal Constitucional ha rebutjat una interpretació dels articles 97.1 i 149.1.3 de la Constitució Espanyola que comporti l’atribució exclusiva a l’Estat de les competències per l’execució i del desenvolupament del Dret derivat.

b) La incorporació d’Espanya a la Unió Europea no implica una modificació de l’ordre constitucional de distribució de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes.

c) La competència pel desenvolupament i execució del dret correspon a l’Ens que ostenta competències en Dret intern, i, en conseqüència, cal acudir a la distribució de competències establertes pel bloc de constitucionalitat.

d) No obstant això, d’acord amb l’article 93 de la Constitució Espanyola, la responsabilitat per possibles incompliments és de l’Estat.

Pel que fa al conflicte entre el Dret de la Unió i l’ordenament intern espanyol. Aquest conflicte es resol mitjançant l’aplicació dels principis establerts pel Tribunal de Justícia. En concret, les possibilitats són les següents:

• Conflicte d’una norma del Dret de la Unió amb una norma interna de rang inferior a la llei: el jutge espanyol que coneix del cas aplicarà la norma europea d’acord amb el principi de primacia.

• Conflicte d’una norma de Dret de la Unió amb una norma espanyola amb rang de llei: el jutge espanyol no aplicarà la norma amb rang de llei, però no pot declarar la nuŀlitat atès que no n’ostenta la competència.

• Conflicte entre una norma de Dret de la Unió i una norma constitucional: en cas de conflicte haurà d’aplicar la norma europea.

El Tribunal Constitucional ha reconegut que en cas de contradicció entre el Dret derivat i la Constitució, preval el Dret derivat.

D’altra banda, la majoria dels estatuts de Comunitats Autònomes atribueixen la competència per desenvolupar i executar dins del seu territori, els tractats internacionals o les disposicions que afectin les competències que tenen reconegudes. Cal indicar que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya regula les relacions de la Generalitat amb la Unió Europea en el capítol II del títol V (de les relacions institucionals de la Generalitat), articles 184 a 192.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya esmenta el principi general de participació de la Generalitat en els afers europeus. Així, l’article 184 ens indica que la Generalitat participa en les relacions amb la Unió Europea que afectin les competències o els interessos de Catalunya. Així mateix, s’estableixen una sèrie d’instruments per fer eficaç aquest principi com ara: la participació en els Tractats de la Unió Europea, participació en la formació de les posicions de l’Estat, la participació en institucions i organismes europeus. La Generalitat ha d’ésser informada pel Govern de l’Estat de les iniciatives de revisió dels tractats de la Unió Europea.

Pel que fa a l’execució del dret de la Unió, l’article 113 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (títol IV competències) estableix una referència expressa en el sentit següent:


www.cef.es 8‒33

Annex 1

OCTUBRE 2020

Oposicions

«Correspon a la Generalitat el desplegament, l’aplicació i l’execució de la normativa de la Unió Europea quan afecti l’àmbit de les seves competències, en els termes que estableix el títol V».

També, l’article 189 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya estableix:

«La Generalitat aplica i executa el dret de la Unió Europea en l’àmbit de les seves competències. L’existència d’una regulació europea no modifica la distribució interna de competències que estableixen la Constitució i aquest l’Estatut».



Documents

Annex 1, Tema 8economia.gencat.cat/web/.content/20-departament-gestors... · 2021. 1. 15. · OCTRE 020 Sumari P. G. M C 81 MAR T. 1 G G 11 81 ARCEONA T. 1 88 A 1 A È NCA T. 1 1