Antàrtida

Projecte Ficcions

Rafel Gallego

El Projecte

Antàrtida és en primer lloc un repte; el que suposa per a mi escriure, per primera vegada, sobre menors d’edat, i en concret sobre persones que es troben en una etapa de la vida que ja em resulta llunyana i amb les quals no tenc, en principi, massa punts de connexió. I tal vegada per això, a més d’un repte ha resultat ser un exercici apassionant.

He intentat acostar-me al seu món, als seus mons, conscient que no són cap col·lectiu homogeni, que no es pot parlar de pre-adolescents o adolescents tractant-los com una mena de categoria i adjudicant-los unes etiquetes de manual o estretes dels llocs comuns o fruits d’una observació superficial del meu entorn.

Per aquest motiu, tot i que la idea del projecte ja parteix d’un tòpic, el binomi presumptament indissociable entre joves i les noves tecnologies domèstiques, m’he esforçat en no caure en massa clixés, ja veurem si amb èxit.

Hi personatges bons de reconèixer apel·lant a l’imaginari col·lectiu més comú, d’altres de més complexos. N’hi ha de més o menys feliços, de preocupats, de més lliures i de més gregaris, de més o menys frívols, de compromesos... i cap d’ells és perfecte ni tampoc menyspreable. Hi ha, tanmateix, històries tristes dins la història general, i també relats durs i també moments distesos. He intentat defugir els extrems i també els judicis; les lliçons i les sentències morals. I tot, en un embolcall que, com es veu en el final, ajuda a llevar gravetat a qualsevol dels fets que es conten o es suggereixen. Al cap i a la fi, estam fent teatre, i el teatre és reflexió, però també entreteniment.

Llenguatge i un suport extern

A l’hora d’assumir el repte del qual he parlat abans, la primera escomesa era triar el ‘com’. No m’hagués sentit còmode, i dubt que ho hagués pogut fer, utilitzant un llenguatge imitatiu, intentant emular ‘la forma’ amb la qual es comuniquen els protagonistes al carrer, a la vida real. Per començar, perquè entenc que els codis del llenguatge, i els llenguatges en sí mateix, depenen dels contextos geogràfics, els ambients, els moments, les modes o les edats compreses dins la franja en que ens movem.

Argument

El punt de partida és una investigació que duen a terme de manera paral·lela universitats d’Europa i Estats Units, amb alumnes de centenars d’instituts del nomenat ‘primer món’, sobre l’ús de les noves tecnologies entre els adolescents i els joves. L’institut X ha estat triat ha decidit formar part del projecte. Els alumnes protagonistes han estat seleccionats pels seus perfils. Obviament, han acceptat lliurement i amb el consentiment dels pares i les mares. L’experiment consisteix en tancar els voluntaris en un centre d’investigació durant sis dies. Amb totes les necessitats bàsiques cobertes, es podran moure per tot l’edifici, que bàsicament està dividit en una zona comuna (l’escenari, que denominaren ‘La Sala’), una zona per a la higiene personal (‘Zona Blanca’) i petites cambres on dormen de dos en dos (‘Zona Z’). En aquest període de temps hauran de prescindir dels seus dispositius electrònics (telèfons mòbils, tablets, ordinadors, reproductors de música...). Tampoc mantendran cap contacte amb l’exterior si no resulta estrictament necessari per motius de salut o perquè es generi un conflicte greu que posi en risc la seguretat o la integritat física dels alumnes. En tot moment els participants estaran acompanyats de dos membres de l’equip investigador, que prendran nota dels comportaments individuals, les dinàmiques col·lectives que s’estableixin i les habilitats desenvolupades en la resolució dels conflictes. Podran abandonar el centre en qualsevol moment, però si ho fan no hi podran tornar a entrar.

Per això he utilitzat el ‘meu’ llenguatge. Unes paraules i un to no massa distint a l’habitual i només he renunciat a expressions o referències - culturals o televisives, per exemple – que resultaven del tot llunyanes pels potencials intèrprets de l’obra.

En aquest punt, he de dir que he comptat amb uns assessors d’allò més adients: quatre ‘joves’ d’entre 12 i 15 anys, alumnes d’ESO i estudiants de teatre, amb els quals vaig poder fer una jornada de lectura del text, abans que aquest estigués finalitzat.

L’objectiu primordial de la investigació és comprovar com es relacionen els adolescents sense la interferència de les xarxes socials i la comunicació virtual, quins mecanismes s’activen quan es veuen obligats a prescindir d’aquestes eines socialitzadores... sense demonitzar-ne l’ús, ni molt menys. A més, a l’inici de l’experiment l’equip investigador, de comú acord amb els docents, plantejaran als participants un altre repte, més elevat i complicat encara que allò que suposa ser ‘analògics’ durant set dies: que reprodueixin una petita societat justa i igualitària, defugint els estereotips i els prejudicis, i que enlloc d’estructures jeràrquiques, mirin de recrear àmbits de decisió horitzontal.

Per complicar l’experiment, els investigadors advertiran, poc després de començar la prova, que és possible (tot i que no segur) que entre els alumnes participants hi hagi un ‘informador, encarregat d’ajudar-lis a detectar possibles irregularitats o comportaments inadequats. Durant la representació, es produiran conflictes derivats de l’absència de contacte exterior, de la personalitat dels participants, algunes d’elles molt marcades, i de la mateixa pressió de generar dinàmiques positives, que no sempre fluiran. Abans que finalitzi el període establert per l’experiment la trama farà un gir que destaparà ‘la veritat’, i és que, com ocorre al món virtual, no tot és el que sembla.

Personatges

Són personatges marcats, però sense caure amb arquetips massa subratllats. La intenció és que tots tenguin arestes, virtuts i defectes i, sobre tot, marge per evolucionar en el decurs de la representació. Marta, per exemple, fora de l’experiment és popular, una líder. Braveja de seguidors a Instagram i Facebook. És una estudiant de notes mitjanes. A l’inici del projecte es mostra de les més actives i segures de poder superar-lo amb èxit. Esther obté notes altes, fruit de la constància i l’autoexigència. És reservada però no s’obsessiona per agradar o obtenir el beneplàcit de la resta de companys. Ha volgut formar part del projecte perquè té un sentit altruista molt desenvolupat. A Dan li costa treure

les assignatures i sovint les suspèn. És popular pel seu físic i les seves habilitats socials. Ha volgut participar com una manera de ‘redimir’ els seus dolents resultats acadèmics. Fede podria tenir una intel·ligència per ventura superior a la mitjana i és un gran aficionat a la informàtica. Maneja distintes xarxes socials, amb perfils vertaders i falsos. No és massa sociable, però participa al projecte perquè li atreuen els reptes ‘estranys’. Sara té una personalitat forta. Marcada. És líder, però de ‘tribu’ reduïda. Té un discurs sòlid respecte el feminisme, l’anticapitalisme i, en general, la societat en què vivim. Amb aquest experiment vol demostrar i demostrar-se que es pot viure ‘desconnectat’. Ibrahim és Tímid, i poc connectat a la virtualitat. Fa relativament poc que ha arribat al país i encara està en període d’adaptació. Participa a l’experiment perquè una professora li ha recomanat i perquè troba que no li costarà massa prescindir de les noves tecnologies per uns dies. Gabi no destaca ni per notes altes ni baixes. Té un grup d’amics i amigues estables des de primària i li costa sortir de la seva zona de confort. Es mostra escèptica respecte l’experiment i, de fet, hi participa per una mena d’aposta amb les seves amistats, i convençuda que l’experiència serà un desastre. Elena (La investigadora) ajuda a generar dinàmiques de joc i feina. Optimista, a priori, respecte dels resultats de l’experiment. Miquel (L’investigador) és fred i calculador. Disposat a deixar que els participants arribin al límit. Parteix del pressupòsit que el món té mala ferida. (La resta de personatges dependrà del número d’alumnes que representin l’obra).

El punt de partida és una investigació que duen a terme de manera paral·lela universitats d’Europa i Estats Units, amb alumnes de centenars d’instituts del nomenat ‘primer món’, sobre l’ús de les noves tecnologies entre els adolescents i els joves. L’institut X ha estat triat ha decidit formar part del projecte. Els alumnes protagonistes han estat seleccionats pels seus perfils. Obviament, han acceptat lliurement i amb el consentiment dels pares i les mares. L’experiment consisteix en tancar els voluntaris en un centre d’investigació durant una setmana.

Punt de partida

Personatges

Elena (investigadora), Miquel (investigador), Sara, Gabi, Dan, Ibrahim, Eva, Esther, Marc, Fede, Marta.

Guió

(Un missatge comença a sentir-se quan el públic entra a la sala. Es repeteix en bucle. L’escenari està ple de coixins. Hi ha mobles bàsics. A un racó hi ha un micròfon de peu. El micròfon servirà perquè els personatges expressin pensaments que no s’atreveixen a dir davant la resta de participants del projecte, i de ningú. Allò que diuen davant el micro ho sentirà el públic però no la resta de personatges)

Enregistrament: Benvinguts La Nau’. Recordam als alumnes participants que la durada del projecte és de sis dies. Durant aquest període de temps no mantindreu cap contacte amb l’exterior si no resulta estrictament necessari: bé per motius de salut, bé perquè es generi un conflicte greu que posi en risc la vostra seguretat o integritat física o la dels adults acompanyants. Us recordam també que La Nau està dividida en una zona on fareu la major part de la vida en comú (l’escenari) que denominaren La Sala; la

Primer dia

zona d’higiene personal o Zona Blanca; la cuina-menjador, que li direm Zona Verda i la zona de descans o Zona Z. Ja sabeu que no disposareu dels vostres dispositius electrònics . 6 dies, és a dir 144 hores, o si ho preferiu 8.640 minuts, sense tenir al vostre abast ni telèfons mòbils, ni tabletes, ni ordinadors, ni reproductors de música.

Així mateix, els dos adults acompanyats, membres de l’equip investigador, prendran nota dels comportaments individuals, les dinàmiques col·lectives que s’estableixin i les habilitats desenvolupades en la resolució dels conflictes. Els voluntaris podran abandonar el centre en qualsevol moment, però qui ho faci no hi podrà tornar a entrar. L’experiment s’enregistrarà i a les imatges només hi podran accedir els membres de l’equip investigador una vegada finalitzat el període de reclusióBenvinguts i benvingudes al Projecte Antàrtida...

(El missatge es torna a escoltar...)

(Els participants entren a ‘La Sala’. Miren a totes bandes... Riuen, parlen entre ells, deixen les seves bosses. El missatge va baixant de volum fins que només se sent de fons i molt fluix)

Sara: Esperava alguna cosa més acollidora.

Dan: Com el menjador de ca teva, per exemple?

Sara: Tu no has vist mai el menjador de ca meva.

Eva: Fa un poc de fred aquí, no?

Marta: Aquells coixins no m’agraden.

Gabi: Són d’Ikea. Elena (Investigadora): Està bé, podeu deixar aquí les bosses i les maletes. Després ja vos ubicareu a les habitacions. Ara col·loqueu-vos en cercle i farem un primera xerrada.

(S’asseuen enmig de la sala, al voltant dels dos personatges que fan d’adults)

Miquel (Investigador): Molt bé. Com heu escoltat a l’enregistrament aquí on estau ara és La Sala. És la principal zona comuna i aquí passareu la majoria del temps.

Esther: Jo també m’esperava una altra cosa... No sé... mobles més moderns a l’estil Big Brother.

Elena: Vos hem dit mil vegades durant la fase de preparació que això no té res a veure amb Big Brother. Per començar, això no s’emet per cap televisió ni tampoc és cap concurs...

Miquel: Ni ningú serà expulsat si no fa cap barbaritat. I confiem que així sigui.

Dan: Un moment. Heu sentit això? M’ha semblat que algú li entrava un whatsapp...

(Riuen)

Miquel: Molt bona aquesta, Dan. Per cert, no fa falta dir que esperam que ningú s’hagi arriscat a amagar cap telèfon entre la roba, per exemple. Tampoc no mirarem una per una les maletes... (Murmuri) si algú se passa de llest haurà de conviure amb la seva mala consciència.

(Tots parlen a la vegada)

Sara: Crec que alguns no en tenen de consciència, ni dolenta ni bona.

Marta: Va, si estam aquí és perquè volem...

Elena: Recordau que l’objectiu primordial de la investigació és comprovar el vostre grau de dependència les xarxes socials i la comunicació virtual, valorant les avantatges i els riscs que té la ‘connexió permanent’, bla bla bla bla. Bla bla bla... (Tots parlen) ja sé que ho sabeu... I a més... un poc de silenci per favor. I a més, a ja sabeu que tenim un altre repte, més complicat encara que allò de ser ‘analògics’ durant sis dies. Volem intentar reproduir a petita escala una societat més justa i igualitària... Anem a intentar ser educats, constructius, mirem de defugint els estereotips, els prejudicis, i també les estructures jerarquitzades...

Fede: Això vol dir que tots som iguals i, per tant, que voltros dos no comanau.

(Tots criden... s’aixequen... es comencen a llançar els coixins) Elena: Intentarem comanar el menys possible. Basta... No hem acabat... Una cosa més...

(Rebombori) Elena: Miquel?

Miquel: La darrera cosa que vos volíem dir és que entre vosaltres podria... podria haver un infiltrat.

(Tots parlen a la vegada. Es queixen. Protesten. Alguns es tren a aixecar)

Miquel: He dit que podria, no que necessàriament hi sigui. (Aixeca la veu perquè el sentin) Un infiltrat que ens ajudi a detectar conductes irregulars...

Dan: Un ‘xivato’?

Miquel: Un col·laborador.

Eva: Per què? Per què hem de començar desconfiant uns dels altres? Elena: Aquí està el repte, que no desconfieu ningú de ningú, Que no doneu motius perquè el possible infiltrat informi.

(Tots parlen)

Miquel: I ara agafeu les vostres coses i acomodau-vos a les habitacions, Ja sabeu que dormireu de dos en dos. (Va apujant la veu perquè el sentin) Teniu el llistat al passadís. Respectau les parelles assignades... En 10 minuts ens veim aquí.

(Puja la música mentre se’n van de l’escenari. Tornen en roba còmoda o pijames)

(Devalla un poc la música i, asseguts en cercle, expliquen les causes per les quals troben que els han seleccionat per participar en el projecte) Elena: Marta?

Marta: Supòs que tenir 4.000 seguidors a instagram i 5.000 més a twitter ha influït.

Esther: Uau...

Fede: I els coneixes a tots?

Marta: Imagin que don un perfil.

Esther: Som l’antítesi de Marta. No tenc instragram ni twitter i el facebook gairebé no l’utilitz. Imagin que els investigadors volien contrastos.

Fede: Em pas 9 hores al dia, de mitjana, pensat de l’ordinador o del mòbil. Segur que represent tot un repte per els investigadors. Segur que ha estat per això.

Gabi: A mi em passa el mateix. Eva: Jo em podria passar el dia davant una pantalla. Ho reconec. Però som bona tia.

(Riuen)

Dan: Jo no tenc ni idea de perquè m’han agafat.

Sara: Jo estic segura que es pot viure sense estar tan connectat a tot. Entenc que m’han seleccionat per això.

Marc: Jo no tenc massa amics. Per ventura els investigadors volien tenir un poc friki a La Nau.

Fede: Ei ei, que jo també som friki. Marc: Idò dos.

Elena: Ibrahim?

Ibrahim: Sempre queda bé tenir un immigrant a un projecte.

Fede: A les pelis americanes hi ha quotes... sempre hi ha d’haver com un mínim un negre, un llatí un oriental..

Dan: Jo també som immigrant.

Sara: Tu ets blanc. I ningú et discrimina.

(Comencen a parlar tots a la vegada i a discutir mentre puja la música... després d’uns instants davalla)

Miquel: Ja està bé per avui, al·lots. És hora d’anar a la Zona Z. Demà a les 8.30 sonaran els despertadors.

(Mentre abandonen l’escenari, Elena es posa un micròfon de diadema i connecta amb La Central, és a dir el centre on recullen i enregistren tot el que passa a La Nau )

Elena: Tot en ordre en La Nau. Els participants viuen amb il·lusió aquestes primeres hores, com si haguessin arribat a un campament d’estiu. Ja estan tots acomodats. Estan bastant despistats sobre els motius pels quals els hem seleccionat. (Puja la música. Ella continua parlant però no se la sent) (Baixa la musical. La tornam a sentir) Demà més. Per cert, fa un poc de fred. Estaria que pugéssiu una mica la calefacció. Fins demà.

(Els participants entren en escena. Ja han berenat però encara van en pijama. Elena i Miquel ja són a la Sala)

Elena: Bon dia a totes i tots. Esper que hagueu berenat bé. Abans de la dutxa vos volem comentar el primer exercici del dia d’avui /

Dan: Una prova?

Elena: He dit un exercici. Aquest consistirà en que cadascú ha de proposar una norma. Una norma que es votarà entre tots i que si surt aprovada serà d’obligat compliment. Ha de ser una norma de convivència, organitzativa... una proposta que ajudi a fer l’estada aquí més agradable... (Tots parlen a la vegada i Elena eleva el to de veu) Teniu el temps de la dutxa per pensar-la. Ens veim aquí en mitja hora, d’acord?(Es van apagant els llums mentre tornen a sortir de la Sala. S’il·lumina el micròfon. Marta s’acosta i parla. La resta continua sortint de l’escenari. Ells no la senten)

Marta: (Parla fluix. Gairebé xiuxiuejant) La meva proposta seria que Dan abandonàs el projecte immediatament. (Pausa) Serà una proposta que no faré en públic d’aquí mitja hora, perquè seria contraproduent per a la convivència. És només un desig. (Pausa). No me’n fio d’ell. No m’agrada i crec que el projecte sortiria més bé si no hi fos. (Pausa) Segurament

Segon dia

si ho proposàs perdria la votació. (Pausa) Esther, en canvi, sí m’agrada. Per ventura massa callada, però m’agrada. Ja l’ha tenia vista de l’institut, però de prop m’agrada més. M’agrada la seva timidesa, la manera com mastega el xiclet, la roba que du, tan distinta a la meva... Tota ella és molt distinta a jo... (Comença a sonar ‘Senza un perchè’ de Nada i ella la canta mentre la resta de participants es canvien de roba i tornen a la Sala)

(La cançó va baixant de volum i els participants es comencen a aixecar per dir les seves propostes. Tot va molt ràpid)

Fede: Propòs que les regles es marquin sobre la marxa, de manera improvisada, per consens, entre tots. Propòs no fer aquestes propostes ara...

(Murmuri. Elena i Miquel es miren)

Elena: És una opció, clar. Votem. A favor? 3. En contra: 5. Dan sembla que s’absten. Queda rebutjada la proposta de Fede. Continuem. Sara: Propós que, sempre que hi pensem, parlem en femení... Si volem assajar una societat més igualitària...

Gabi: En femení? Hem de dir ‘tots i totes’, ‘companys i companyes’ i tot això?

Sara: Si. O substituir els masculins per genèrics... ‘Totes les persones que estam aquí’ enlloc de ‘tots els que estam aquí’, per exemple. No costa tant, no?

Miquel: Vots a favor? (Conta) 6 Vots en contra? (Conta) 2. I Dan? Dan: Abstenció (Murmuri) Elena: Queda aprovat

Marc: Propòs que no es parli malament de persones que no estan presents... companys de classe, professors...

Elena: Vots a favor? Tots. Queda aprovat (Miquel apunta)

Gabi: Propòs allargar l’hora d’anar a les habitacions... Les onze de la nit és massa d’hora.

Miquel: Pensa que ens aixecam a les 8.30 Quina hora proposes? Gabi: Mitjanit.

Miquel: Vots a favor? Tots. Aprovat. Però a mitjanit tots al llit, ni un minut més. Eva: M’agradaria que aquests dies tots fóssim vegans... (Murmuri general) la mort dels animals per alimentar-nos no hi cab en una societat avançada... (Més murmuri)

Elena: Vots a favor? (Conta) Quatre. Vots en contra? Quatre... (Silenci)Dan? Entenc que tu t’abstens... Dan: Si

Miquel: En cas d’empat, decidim Elena i jo. (Murmuri, protestes...)

(Miquel i Elena s’aparten del grup. Parlen, sense que se’ls senti, durant un minut...)

Elena: L’opció del veganisme és molt lloable. Valoram la proposta d’Eva, però atès que a la Nau hi ha aliments de tota mena que si no es consumeixen es faran mal bé, hem decidit que cadascú mengi el que trobi dins les possibilitats que tenim. (Murmuri i mamballetes) Esther: Propòs que cada vespre, abans d’anar a dormi, debatem un tema d’actualitat... Seria una manera de conèixer-nos més bé. Gabi: I qui proposa els temes?

Esther: No sé, qui vulgui...

(Murmuri)

Miquel: Està bé, està bé, si no ens posam d’acord sobre els temes a tractar els proposarem Elena i jo.

Elena: Vots a favor? (Conta) 7. Vots en contra? 1. I una abstenció (mira cap a Dan)

Dan: Propòs que si algú no vol opinar en els debats que es plantegin aquest dies se li respecti aquesta opció... no crec que se’n pugui obligar...

Miquel: Votem. Vots a favor? (Conta) 6. En contra 2. Marta: Propòs que Elena i Miquel diguin qui és l’informador o l’informadora, si és que hi ha algú... Crec que això milloraria convivència...

Elena: És part del projecte, Marta. No podem canviar condicions o factors que serveixen perquè l’experiment sigui més complet. Tens una altra proposta?

Marta: Aquesta era la meva proposta.

Ibrahim: Les regles aprovades ja són bones?

Elena: Si, clar (Dubta)... Supòs que si. Si, ja estan vigor.

Fede: Idò jo faig cas de la regla de Dan i dic que no vull dir cap regla. Miquel: Supòs que està en el teu dret...

(Vespre. Els llums s’atenuen. Els participants es lleven la roba ‘normal’ i es posen roba de dormir – roba còmoda o pijama -. Poden dur una roba damunt l’altra i fer-ho a l’escenari mateix -. Tots miren fixament a Dan, amb cares de reprovació. Dan que camina cap el micròfon cridant els seus companys) Eva: És un exercici col·lectiu. Ho ens implicam tots o no traurem res en clar.

Dan: Simplement defens el meu dret a no opinar de tot. Ningú em va dir que havia de dir la meva ni que havia de proposar regles! Sara: Si totes passàssim de tot, de que serviria això.

Dan: Serviria per demostrar una realitat: que tothom va a la seva. Així es la vida.

Eva: I tu fas res per canviar alguna cosa d’aquesta realitat? O ja et va bé així?

(Dan va cap el micròfon. Un canó de llum que l’apunta. La resta, gairebé a les fosques. No parla per ningú en concret)

Un estrany a ca meva, un tio guai al carrer... una merda a classe i 5.000 seguidors a instagram... Escric un whatsapp en mil·lèsimes de segon, però mai sé quan posar les ‘hacs’ (Pausa) Tenc 15 anys i no sé qui som... ni molt menys que és el que vull ser. Duc dos dies aquí i ja estic fart. (Torna a il·luminar-se l’escenari. Tots estan asseguts en cercle) Eva: I tu fas res per canviar alguna cosa d’aquesta realitat? O ja et va bé així?

Dan: Supòs que ja em va bé així.

Sara: Podríem començar per canviar coses de nosaltres mateixes... Coses petites. En part, també estam aquí per això, no?

Esther: Hauria de ser normal això de parlar, de compartir... No vos demanau com així s’ha de fer un experiment per comprovar que som capaços?

Gabi: O per ventura per demostrar que el contrari... que no som capaços.

Fede: Els meus pares no parlen mai...

Marta: Els meus tampoc. Em renyen perquè me pas hores a la meva habitació, clavada al mòbil, però ells no es parlen... i també miren el mòbil tot el temps.

Eva: El meu germà té 20 anys i no se separa mai del seu ordinador.

Fede: El meu amic David té el dit gros de la mà dreta el doble de gran que el de l’esquerra... d’escriure missatges

(Murmuri i cares d’incredulitat)

Fede: Ho dic de veritat, i se l’ha doblat la miopia en els darrers tres anys.

Dan: Si? I no l’ha sortit un tercer ull enmig del front? Diuen que passa... (Riuen)

Fede: Molt graciós.

Marc: La meva germana viu pendent del Telegram.

Esther: I si canviam els mòbils per la poesia...

(Murmuri general) Gabi: Poesia? (Comença a badallar)

Esther: Podríem llegir per torns... Jo he duit llibres. Un és d’una autora/

Dan: No m’agrada la poesia.

Sara: T’agrada res que no sigui fer l’ase. (Dan comença a imitar un ase)

Marta: M’agrada la idea d’Esther.

Fede: A jo no... Votam? A favor de morir d’avorriment llegint poesia? (Alguns riuen)

Dan: Ei! Se m’acaba d’ocórrer un poema. El voleu escoltar?

Tots: No!

Dan: D’acord, d’acord. Que consti que era bo. Sara: Un moment... I si fem un rap? El rap també es poesia (Tots parlen a la vegada)

Eva: Jo dic que sí!

(Sara s’aixeca i va cap el micròfon. Comença a cantar un rap...)https://www.youtube.com/watch?v=FYQt5kVtIUE (Fucsa Nota. ‘No gyals’)

(Tots comencen a ballar)

Dan: Ara faria un selfie... fa el gest i tots es posen darrera, posant per la foto imaginària...

(Riuen i parlen totes a la vegada mentre sona la cançó original que acaben de cantar i ballar...)

(Els llums s’atenuen. Se suposa que han passat unes hores. Han començat a aplicar la proposta d’Esther de debatre sobre un tema d’actualitat... Quan baixa la música l’espectador ja agafa la conversa encetada)

Elena: (Mirant cap a Gabi) Es tracta de donar la teva opinió. Només això. Ningú te jutjarà...

Dan: Estàs segura? Depèn del que diguem ens tractareu de racistes... Marta: Idò millor no digueu segons què...

Esther: Si llegissis més poesia no series racista...

Dan: Veus? Ja m’estau jutjant i gairebé no he obert la boca. Gabi: Entenc en Dan. Tenim davant n’Ibrahim. No podem opinar amb total llibertat.

Sara: És increïble.

Gabi: No fa massa que ha arribat... al país, a la ciutat, a l’institut...

Sara: Ja fa un any.

Gabi: Ell no té la culpa del que ha viscut, però està clar que encara no sap com som aquí, els nostres costums... s’ha d’adaptar i no és fàcil Eva: I tu? Tu saps com és ell? T’importa? Estàs disposta a adaptar-te tu a ell.

Gabi: Ja m’estàs atacant.

Marta: Només te demana si tot ho han de fer els que arriben o també els que rebem podem posar de part nostra...

Gabi: Me sent atacada...

Sara: Si te sents atacada per ventura és perquè ets (fa un gest amb la ma) un poc racista Gabi: Sabia que això acabaria així. Me’n vaig a dormir.

Dan: Jo també me’n vaig a l’habitació.

Marc: (Mira als dos monitors) I voltros? No se suposa que heu de moderar el debat o qualque cosa així?

Elena: Crec que s’ha moderat tot sol. Això no és una escoleta... se suposa que començau a ser grandets.

Miquel: Ibrahim? Què opines del que s’ha dit?

(Pausa. Ibrahim somriu. Se’n va cap a la zona del micròfon, que s’il·lumina mentre la resta queda pràcticament a les fosques)Ibrahim: Tal vegada sigui jo qui s’ha adaptar... De fet, duc un any adaptant-me... tot i que de vegades tampoc sé a què ni a qui m’he d’adaptar... A la llengua? Ja està, fàcil... Al menjar? A quin menjar? Al menjar de n’Elena, a el que mengen els de la meva classe? Al menjar de merda del McDonalds? A la cuina que fan els meus pares d’ençà que són aquí mentre també miren d’adaptar-se? M’he d’adaptar a que a casa meva tenguin menys doblers que a les dels meus companys? Ho dic perquè això per a mi és nou, al Senegal no em passava... (Pausa) O tal vegada m’he d’acostumar als silencis... o a les mirades, o a ser l’únic negre de la línia 5 quan torn a casa després de les classes? Tal vegada m’he d’adaptar a massa coses... (Pausa) Però mai m’he queixat

(Ibrahim torna al cercle) Miquel: Ibrahim? Què opines del que s’ha dit?

Ibrahim: No sé massa bé que dir. Cadascú té les seves raons, i les entenc totes.

Elena: Gràcies Ibrahim. Marc: Tenc son. Crec que partesc. (Tots comencen a desfilar cap a les habitacions)

Elena: Segon dia d’experiment. Primer dia complet i primers conflictes. Les regles que han proposat no han estat massa imaginatives, però han servit per situar les interrelacions i per començar a observar comportaments que segurament es repetiran. Dan i Gabi no s’adapten bé, sobre tot ella. Ibrahim està com absent, gairebé no parla. No m’estranyaria que partís aviat. Interessant el primer debat. Sara es comença a erigir amb líder. Quan para, la majoria hi està d’acord amb el que diu. Marta, sense les xarxes socials al seu abast, fa la sensació d’estar un poc perduda. De moment, ningú sembla que dugui malament la desconnexió. No s’avorreixen. Demà més.

(Es comencen a reunir a La Sala després del berenar). Gabi: Fa fred. Marta: Encara plou. És estrany que plogui tant i tant seguit. No ha aturat de ploure des que hem arribat a La Nau. Gabi: Fa molt de fred. Sembla que estam a l’Antàrtida de veritat.

Fede: Has estat mai L’Antàrtida?

Gabi: Tampoc he estat mai a la Lluna i sé que hi ha cràters.

Sara: Es diu Antàrtida per l’aïllament... Se suposa que l’Antàrtida està bastant allunyada de tot. Esther: Jo també tenc fred. Supòs que es pot apujar la calefacció...

(Eva se situa davant el micròfon)

Eva: Record el dia que vaig començar odiar la pluja , i els cans...

Marc: Això es posa interessant de bon dematí.

Eva: La culpa va ser d’un ca banyat...

Dan: És una confessió?

(Eva camina cap el micròfon)

Eva: Devia tenir 8 anys. Anava amb bici. El terra estava humit i vaig llenegar. Va ser una bona hòstia. Em va començar a sortir sang dels genolls. Record que un home gran es va aturar per demanar-me com estava. Duia un ca. Un d’aquells cans grans i pesats amb molt de pèl, tot banyat. La pluja els havia agafat enmig de la passejada. El ca m’ensumava i jo, sense poder evitar-ho l’ensumava a ell. Fins aquell moment no tenia consciència de la pudor que fa un ca banyat. Era una pudor intensa. Vaig estar a punt de vomitar... No m’agrada la pluja. Tampoc m’agraden els cans. Ni els estanys que se t’acosten, tot i que sigui per ajudar-te. Desconfio de la gent. De la gent real. No m’agrada que me donin la mà, ni les dues besades de cortesia quan et presenten algú. Tampoc m’agraden les abraçades. A vegades no suport el contacte físic. I sí, sé el que estau pensant: que el món virtual és el meu refugi, el meu món vertader (Pausa) I per ventura teniu raó.

Tercer dia

(Puja la música... Sona Big Jane Plane d’Angus and Julia Stone... Tots seuen en cercle)

(Eva torna al grup)

Dan: És una confessió?

Eva: No, no és cap confessió. Només he recordat un ca que vaig conèixer.

Miquel: Molt bé. Començam el tercer dia d’experiment. Tercer dia sense mòbils, ni tablets... Vos hem de dir que des de la Central ens han comunicat fa només una estona que allà fora està tot en ordre. Totes les vostres famílies, mascotes, amics, veïnats estan bé... La pregunta és, com van les coses aquí?

Elena: Ens agradaria saber que trobeu de la convivència. Que explicàssiu com duis la ‘desconnexió’, què és allò que trobeu més a faltar...

Marta: El so dels ‘likes’ de l’Instagram... L’espera, breu però excitant... aquest temps que passa entre que peng una foto i començar a arribar els ‘m’agrada’. Un, dos, tres, set, vuit, 22, 70... i arribes a cent. I al final del dia en tens 500 i te’n vas a dormir. I quan t’aixeques, uauuu, resulta has arribat a 1.000? 1.500 si la foto és bona...

Gabi: 3.000 si mostres carn.

(Riuen) Marta: No necessit mostrar res.. Marc: Clar que no. Marta no necessita mostrar, ella té carisma. Dan: (Fa com si tengués un auricular a l’orella) Un moment, un moment, Si? (Mira a la resta) M’informen que hi ha hagut diversos intents de suïcidis a les darreres hores. Són els seguidors de Marta, que no poden viure més sense les seves fotos...

(Rialles)

Sara: Jo enyor les bromes dels meus amics al whatsapp... Els grups, crear grups i desfer-los... Però estic molt bé sense mòbil.

Fede: Baixar-me aplicacions que ‘molen’. Jugar a Fortnite, picar-me amb els col·legues.

Dan: Col·legues frikis...

Fede: Bastant frikis, si. Qualque problema?

Eva: Jo enyor mirar el que escriu la gent al facebook (pausa) i veure sèries al vespre...

Marta: Quines?

Eva: Estic mirant ‘La casa de papel’ i ‘Rick i Morty’.

Esther: Jo parl per Skype cada dia una estona amb la meva germana. Està fent un Erasmus a Lisboa... I l’enyor.

Gabi: Jo mes pas el dia enganxada al mòbil. El mir a classe quan els profes no me veuen. Som d’aquestes de les estadístiques: no puc estar més de 5 minuts sense mirar-lo. Tot ho faig amb el meu i-phone. Cerc els carrers, llocs per dinar, compr roba per internet amb aplicacions que me baix, mir vídeos, escolt música... I sabeu què? El trob superútil i no, no puc prescindir d’ell. I sí, m’està costant molt aquesta ‘desconnexió’. (Pausa) I si no me’n vaig ara mateix és per orgull.

Miquel: S’agraeix la sinceritat.

Marc: Jo som d’instagram, com Marta. No tan popular com ella. Trob a faltar escoltar música, amb els meus auriculars. Sense que ningú me molesti.

Elena: Ibrahim? Ibrahim: No tenc mòbil (Pausa) Fede i Sara ja ho saben, perquè qualque vegada m’ho han demanat fora de classe. Els únics ordinadors que manej són els de l’institut; a ca meva hi ha un de vell però no tenim connexió a Internet. No trob a faltar res relacionat amb les noves tecnologies. Per tant, per a mi res d’això no té mèrit. Estic ‘experimentant’ el que visc cada dia. (Elena resum del dia. Una llum, tènue, il·lumina Elena. Du el micròfon de diadema)

Elena: Resum del dia. Els silencis han predominat durant bona part del dia... per moments sembla que hagin acabat els temes de conversa... Dan s’ha mostrar irascible, un punt violent en qualque ocasió, especialment amb Sara. Les sospites de Marta sobre qui és l’informador sembla que s’han esvaït (Continua parlant però el públic ja no la sent)

(Puja la música... Apareix Esther, descalça. Se situa davant el micròfon.)

Esther: Quan vaig saber que ella també hi participava, la primera reacció va ser d’abandonar el projecte. No volia venir a La Nau. Després vaig pensar que no la meva renúncia seria una nova victòria per a ella. A les reunions prèvies vaig evitar mirar-la. Tot era molt recent. Tot és molt recent... (En aquest moment surten a l’escenari tres participants amb màscares neutres. És igual quins siguin) Tenc por. Tenc por que tornin aquells whatsapps (Els de les màscares comencen a caminar al seu voltant i a cridar-la) Màscara 1: Què fas avui, Esther. Quedar-te a ca teva, com sempre? Graduar-te les ulleres?

Esther: Tenc por que apareguin de nou les notetes al meu pupitre.

Màscara 2: Per què no t’obris un compte d’Instagram, Esther? Ui, tal vegada perquè ningú el veuria? Esther: Tenc por de les mirades que amenacen.

Màscara 3: On has comprat aquests calcetins, Esther? És per no anar-hi mai... (Les màscares riuen)

Esther: Tenia por de venir aquí, i haver de conviure amb ella. Però sabia que sense la tribu, ella no seria la mateixa. Aquí ha deixat de ser un monstre. Només és una estranya. (Pausa) Però encara tenc por...Màscares: Estheeeeeer.... Estheeeeerrrr.

(Puja la música)

(Desperten i van cap La Sala. Allà trobaren un sobre amb unes instruccions i una tablet)

Marc: Ei... mirau. Esther: Què significa... Per què?

Elena: Com podeu comprovar, aquí teniu una tablet. La Nau disposa de wi-fi. Ja està connectada. La podeu fer servir...

(Tots parlen a la vegada. Se n’alegren. Criden) Miquel: (Elevant el to de veu) Només 10 minuts. 10 minuts exactes. És la norma...

(Expressions de decepció)

Eva: 10 minut entre tots?

Sara: I totes

Elena: Es tracta que consensueu el que voleu mirar, consultar, quin ús en feis en aquests 10 minuts...

(Murmuri general)

Sara: Propòs que l’utilitzem per mirar que passar al món.

Gabi: A quin món? Al teu món de manis feministes?

Sara: Tens res contra les manis? O són les feministes les que no t’hi cauen bé?

Marta: Propòs crear un perfil de facebook i contar el que estam vivint.

Dan: I qui ho conta?

Marta: Ho contam entre tots i totes.

Fede: (Mirant els monitors) Ho podem fer?

(Elena i Miquel es miren)

Quart dia

Elena: No veim inconvenient, si és això el que voleu.

Esther: És com utilitzar el mur de facebook com això, com un mur... un mur en blanc... on cada un escriu un missatge... allò que cadascú vulgui.

Eva: Durarà un dia.

Marc: Com?

Eva: Escriurem un dia. El primer. Avui. Demà quan engeguem l’ordinador voldrem llegir les respostes que hem obtingut i se’ns aniran els 10 minuts. Marta: No fa falta llegir totes les respostes, ni continuar les converses... Gabi: Pot estar bé. D’aquí un temps ens agradarà llegir el que hem posat al mur aquest dies. Dan: Jo estic d’acord

Ibrahim: I jo

(Tots a la vegada diuen que sí, excepte Eva)

Elena: Idò sembla que hi ha consens. Miquel: Supervisarem els missatges que poseu.

Dan: Parles seriosament.

Elena: Hem dit supervisar, no vetar. Miquel: Voleu començar ja? Ja sabeu el que escriureu? Vos don una estona per pensar-ho. Mentrestant crearé el perfil.

(Puja música) Elena: Teniu 10 minuts per escriure a partir d’ara.

Esther: Començ jo, que he fet la proposta.

Fede: Tenim poc més d’un minut cada un.

Sara: I cada una.

Marta: Què poses, Esther? Ho dius en veu alta?

Esther: ‘Quart dia d’experiment. Sorpresa en forma de tablet. 10 minuts per usar-la i som 9 participants. Aquí comença el nostre relat. Omplim de paraules el mur. Encara no sé si m’agrada l’Antàrtida’. Pos el hagstat: ‘Antàrtida’.

Eva: Els hagstat són de Twitter.

Fede: ‘Si ens voleu saludar, sigueu breus. No tenim temps de llegir massa missatges i escriure. Ana, com està Bruce?’

Marc: Qui és Bruce?

Fede: El meu ca.

Sara: Això és tot? Vaig jo. ‘Quart dia de projecte Antàrtida/

Gabi: Ja ho hem posat. No et repeteixis.

Sara: ‘No enyor massa el mòbil. Un poc els whatsapps. Intentam parlar en femení’/

Gabi: No ho intentam. Només tu.

Sara: Estic escrivint jo. ‘Un altre món és possible. Més humà. Menys virtual i més virtutal (emoticona de la cara aclucant l’ull)’

Marc: Virtutal?

Sara: Sí, amb més virtuts. M’ho inventat jo.

Elena: Bona troballa Sara. Qui va ara? Ibrahim?

Ibrahim: M’estic més no posar res. Tal vegada demà...

Gabi: ‘Ciao cuquis/’

Dan: Cuquis? (Tots riuen)

Gabi: ‘Per aquí tot bé. De moment aguant, però continuo demanant-me perquè serveix tot plegat... Som així (emoticona) Escriviu-me molt. Contau-me tot. Ja ho llegiré en sortir. Besos. També als meus pares’

Marc: I si evitam les salutacions personals típiques dels Oscars. Germanes, papàs, mamás, mascotes... ja es poden donar per saludats.

Eva: Estic d’acord. Vaig jo. ‘Això és com Robinson Crusoe. Però enlloc d’un, som 11.../

Esther: Eren dos. (Eva la mira) A l’illa, eren dos. Robinson i Viernes. Eva: ‘Això és com l’illa de Robinson Crusoe, però enlloc de dos... (amb sarcasme) Recordau a Viernes? Aquí som 11. L’aïllament es du bé.... per ara. Fa fred.’

Miquel: Marta?

Dan: Quan d’amics dius que tens a facebook, Marta?

Marta: (El mira amb cara d’oi) ‘Hola. Per aquí tot bé, No vos enyoram massa (Emoticona picada d’ull). Menjam decentment i de moment no ens barallam molt. No deixeu d’escriure’m i d’enviar-me fotos. Utilitzau el hagstat #Antàrtida si escriviu a Twitter, hem d’aconseguir ser trending tòpic. Dan: Ara jo. ‘Ei, vos podria contar moltes coses, però dos de l’equip del projecte m’estan vigilant. Me sent una mica... com es diu?

Esther: Cohibit.

Dan: ‘Cohibit. Així, només vos dic que salut i perreo! Ja m’enteneu...

Sara: Fa faltar posar ‘perreo’.

Dan: Era el meu missatge.

Marc: Em toca. ‘Què va fer el Barça ahir?’ Ja.

(Rialles)

Esther: M’encantes quan et poses profund, Marc.

Miquel: Ja està. Encara vos ha sobrat minut i mig.

(Marc va cap el micròfon, que es torna a il·luminar)

Marc: M’agrada ser l’informador. De fet, quan em va assignar aquesta responsabilitat no vaig dubtar ni un moment. Entre d’altres raons perquè ningú ho sabrà mai. És... confidencial. Les meves funcions són bastant fàcils... Si veig qualque cosa sospitosa li dic a Elena o a Miquel. Si detect qualque actitud ‘perillosa’, també. Si ho penseu bé és lògic que hi hagi algú com jo. Dos monitors per a nou alumnes... massa pocs. Algú ho havia de fer. A més, confidencialment us ho dic, cap d’aquests que estan allà em cau bé. No m’agradaven a l’institut, i tampoc m’agraden aquí.

(Puja la música)(Ja és de nit. Estan tots a la Sala. Es troben enmig d’una conversa)

Sara: (Mirant cap a Elena i Miquel) Nosaltres van dir perquè trobaven que ens havíem seleccionat. Crec que és just que ens expliqueu les raons vertaderes. Què tenim d’especial.

Miquel: Ja vos ho vam dir, pels vostres perfils. Marta: Això és massa genèric. Ens agradaria saber més. Elena: Entre tots conformau allò que podríem dir un mapa... interessant? dels adolescents actuals.

Eva: Està clar. Sara és la rebel, Marta i Gabi són les populars que triomfen a les xarxes/

Sara: Pot ser amb una hagués bastat...

Eva: Dan és el dolentot que en realitat té bon fons/

Dan: Bon fons?

Eva: Fede és l’intel·ligent tecnològic, Marc és l’observador que mai perd la calma, Esther era la culta i Ibrahim...

Ibrahim: Jo som l’immigrant.

(Pausa)

Fede: I tu, Eva?

Eva: Jo som la que té ‘calat’ a tothom. (Riuen)

Marta: Podríem jugar a qualque cosa...

Dan: No sé jugar a res sense una pantalla davant.

Fede: Jo tampoc.

Sara: Idò tema de conversa. Propòs parlar del masclisme.

Gabi: No sé perquè no em sorprèn.

Sara: A jo el que me sorprèn és que sent una tia no estiguis més conscienciada.

Gabi: Per ventura perquè no me sent discriminada per se dona. Eva: I la teva empatia? On és? Més enllà que tu estiguis bé així, penses en les dones que no ho estan pel fet de ser-ho? Sara: En les que cobren menys que els homes per fer la mateixa feina? En les que són maltractades a diari? Penses en les prostitutes?

Gabi: I què puc fer jo? Eva: Com a mínim solidaritzar-te i no dir que el feminisme no serveix per res.

Gabi: I elles arribaren a saber mai que jo em solidaritz? Penses que una africana obligada a prostituir-se als carrers de Palma sabrà mai que tu vas a manis per la seva ‘causa’?

Sara: Aleshores, millor no fer res... No és així? Millor mirar cap un altre costat i continuar tranquil·lament amb la nostra vida sense preocupacions.

Gabi: Qui t’ha dit que no tengui preocupacions?

Eva: Si? Quines són, Gabi? Amb quines sabates combines la jaqueta que et posaràs demà? El ‘like’ que no t’ha posat el guapo que et van presentar l’altre dia?

Gabi: Me’n vaig a dormir.

Sara: Clar, quan no saps que dir el millor és fugir.

Marta: Te record que vas ser qui va proposar allargar les jornades fins la mitjanit...

Elena: Deixau-la fer.

Fede: Jo també estic cansat.

Ibrahim: I jo.

(La resta queden a La Sala, en silenci... Puja la música. Passen uns instants i Elena fa el resum del dia)

Elena: L’ordinador ha donat oxigen als participants. Ha trencat rutines. Dan admet que les vegades que els seus ares l’han castigat sense mòbil ha arribat a posar-se agressiu. Dels 9 participants, 7 reconeixen que dormen amb el seu smartphone sota el coixí mentre es carrega. Els he dit que el prop d’un 20% dels joves d’entre 14 i 17 anys usa de manera compulsiva el telèfon. S’han sorprès, han trobat que el percentatge era molt baix. Els he dit que els experts encara es resisteixen a catalogar-ho d’addicció i prefereixen el terme abús. Els troben que sí és addició. Els he dit que hi programes públics i provats que tracten les «addiccions sense substància», és a dir, a les tecnologies, al joc i als videojocs. No he detectat que ningú d’ells s’hagi alarmat.

Sara, encara pijama se situa davant el micro)

Sara: Odio a la meva mare. Representa tot allò que mai no m’agradaria ser i em genera terror la idea que puc arribar a semblar-m’hi. Odio el seu humor, entre irònic i costumista. Odio els seus intents de semblar moderna. Odio els programes de televisió als quals està enganxada. Odio quan em renya per la meva suposada dependència al mòbil mentre ignora la seva pròpia dependència... Dependències, millor dit. No només a la tele. Dependència al meu pare, dependència a una vida organitzada fins al darrer detall. Odio el seu conformisme malaltís. Odio la seva incapacitat per volar.

Cinquè dia

(Esther ha partit. Els monitors els han convocat a la Sala abans de berenar)

Miquel: Bon dia, alguns ja hi sabeu, però la resta vos hi dic. Esther ha deixat l’experiment avui vespre. Un atac d’ansietat...

Fede: Un atac d’ansietat? Per què?

Eva: L’ha passat altres vegades. Ella... ella és molt aprensiva. Elena: Hem avisat els seus pares i han vengut a cercar-la.

Sara: L’han duit al metge?

Elena: Supòs que si.

Miquel: És hora de berenar. Recordau-vos d’endreçar la Zona Verda, ahir no vos vareu aplicar massa . Ens veim en una hora aquí per escriure es missatges.

(Tots se’n van de l’escenari, excepte Gabi, que se situa davant el micròfon)

Gabi: Són coses que fas... supòs que per inèrcia. De vegades no saps ni perquè. Tampoc saps com tries la víctima. Una resposta que no t’agrada quan demana la professora de Matemàtiques... Un jersei que consideres passat de moda, el color de les ungles... o l’enveja. Simplement l’enveja. (Pausa) Sempre he trobat que Esther és més llesta que jo (Pausa) Per ventura això va ser el principi. En saber que també l’havien seleccionat pel projecte vaig estar a punt de deixar-ho. Però després vaig pensar que per ventura era una prova... Una prova que volia superar.

(Tornen a l’escenari mentre pua la música, es reuneixen al voltant de l’ordinador... Escriuen els seus missatges i en llegeixen alguns dels que els han arribat. No se sent el que diuen. El dia passa ràpid. Es veu com fan exercici, alguns corren en cercle; també n’hi ha que llegeixen. Marta està seriosa pel que ha passat amb Esther. Els llums s’atenuen. Ha arribat el vespre i estan asseguts en cercle. Baixa la música. Agafam la conversa encetada.)

Eva: Pensava que tots acabarien l’experiment.

Sara: I totes.

Marta: Avui ha estat un dia estrany.

Elena: Són coses que poden passar.

(Pausa)

Marc: Jo sé perquè ha partit Esther. (Tots es queden mirant-lo, excepte Gabi, que mira al terra) (Pausa llarga). M’ho va contar el segon vespre.

(Pausa) Sara: I que et va contar si es pot saber?

Marc: Gabi també ho sap. Ho vols contar tu, Gabi?

(Gabi s’aixeca i se’n va a l’habitació a recollir les seves coses). Elena: El cinquè dia ha estat convuls. El més complicat fins ara. La marxa d’Esther ha generat una atmosfera estranya. No s’han creat dinàmiques positives més enllà del moment d’escriure a Facebook. Tampoc hi ha hagut debats constructius. Marc ho ha destapat tot després de de sopar. Gabi deixa el projecte. En una estona vendran a cercar-la. Marta ha confessat en grup que el mòbil és com la seva mà esquerra, com a una extremitat més sense la qual se sent incompleta. Fins ara no es podia separar-se d’ell. Hi ha una energia a La Nau que no m’agrada. Una mena de tensió com si qualque cosa estigués a punt d’esclatar.

(Dan i Fede entren cridant i barallant-se a La Sala, Dan ha enxampat Fede mirant a la seva motxilla...)

Fede: T’he dit que m’havia semblat sentir un mòbil i ho volgut comprovar!

Dan: (L’agafa per la camiseta) Ets l’informador, no? Ets la merda d’informador?

Fede: T’he dit que no. Deixa’m en pau.

Dan: Et deixaré quan confessis.

(Entre Elena)

Sisè dia

Elena: Basta!

Dani: M’ha mirat la motxilla.

Fede: M’havia semblat escoltar un mòbil.

Elena: I que era, Fede?

(Fede es dirigeix al micro)

Fede: De vegades hackeig correus electrònics. I perfils de xarxes socials. No suport els xulos que van perdonant la vida als altres. I de vegades em divertesc fent-los patir un poc. Amb les meves armes. No passen de bromes, pesades de vegades.

Esborr fotografies, envii missatges que ells mai no enviarien. És bastant fàcil. Som un poc hacker, ho reconec... un poc cabró. (Pausa) Però mai no seria un ‘xivato’. Tenc els meus principis. Elena: I que era, Fede?

Fede: Era un rellotge.

Dan: (Mirant cap Elena) És l’informador, no?

(Entre Miquel en escena, la resta entren darrera ell)

Miquel: No. Fede no és l’informador.

Elena: No trobeu que ahir ja vam tenir suficient tensió?

Dan: Digui-li a ell. No som jo qui va mirant dins les motxilles de la resta.

Miquel: Et vols disculpar, Fede?

Fede: No pens disculpar-me amb un tipo que m’ha amenaçat de pegar-me. Elena: I tu, Dan? Vols fer la primera passa?

Dan: La primera passa cap a deixar aquest lloc. No sé ni perquè vaig acceptar venir.

Miquel: És una llàstima que passi això, just el darrer dia.

Dan camina cap a la zona de les habitacions i just en aquest moment s’apaguen tots els llums de cop. Sembla una pana. Tots es demanen perquè ha passat. Parlen tots a la vegada.)

Miquel: Deu haver una pana temporal. Elena: Intent connectar amb La Central. Marta: Tot això és una altra prova?

Sara: O una broma...

Marc: Ha estat el mal karma. Les males vibracions de les darreres hores.

Eva: M’angoixa la foscor.

Elena: Ningú contesta.

Miquel: Vaig a cercar el quadre de llums

(De cop i volta sona la veu enregistrada del primer dia. Els llums s’encenen poc a poc i els participants entren a l’escenari, carregant amb les mateixes bosses que el primer dia, fent els mateixos moviments)Enregistrament: Benvinguts La Nau’. Recordam als alumnes participants que la durada del projecte és de sis dies. Durant aquest període de temps no mantindreu cap contacte amb l’exterior si no resulta estrictament necessari: bé per motius de salut, bé perquè es generi un conflicte greu que posi en risc la vostra seguretat o integritat física o la dels adults acompanyants. Us recordam també que La Nau està dividida en una zona on fareu la major part de la vida en comú (l’escenari) que denominaren La Sala... ...Benvinguts i benvingudes al Projecte Antàrtida...

(Baixa el volum de l’enregistrament)

Sara: Esperava alguna cosa més acollidora

Dan: Com el menjador de ca teva, per exemple?

Sara: Tu no has vist mai el menjador de ca meva.

Eva: Fa un poc de fred aquí, no?

Marta: Aquells coixins no m’agraden. Gabi: Són d’Ikea. Veu en off 1: Ei, posa pausa! (A l’escenari tots queden quiets, com a congelats) M’has dit que hem deixaries provar. Per què tornes a començar? Veu en off 2: He fet 230 punts. És una misèria. Volia jugar una altra vegada. Acabar la història, fer-la més... redona. Veu en off 1: Em toca a mi. Ja tornarà a jugar més tard. Play.

Gabi: Són d’Ikea. Elena (Investigadora): Està bé, podeu deixar aquí les bosses i les maletes. Després ja vos ubicareu a les habitacions. Ara col·loqueu-vos en cercle i farem un primera xerrada. Veu en off 1: Pausa! (Tots s’aturen) Vull llevar qualque personatge i canviar el perfil d’altres.

Veu en off 2: Ves a men., Veus? Allà ‘Personatges’. Veus en off 1: Quants puc llevar?

Veu en off 2: Per jugar necessites un mínim de quatre. Allà tens l’opció dels perfils. Tria els unes quantes característiques i a partir d’aquí ells van tot sols.

(Va pujant la música)

Veu en off 1: Vull llevar l’informador. I a Gabi?

Veu en off 2: Gabi? T’avís que dóna punts. Crea conflicte. I quan més conflicte més punts.

Veu en off 1: Quantes hores al dia te passes jugant a això?

Veu en off 2: Darrerament no hi jug massa. M’ha arribat un joc millor...

(La música acaba de pujar. Fosc)

Miquel: Perfecte! Bravo! S’ha acabat (Tots deixen d’estar ‘congelats’ i aplaudeixen) Ha anat beníssim. Ha estat un magnífic assaig general. Enhorabona. Sara: (Mirant al públic) S’enten, no?

Elena: Clar que s’enten.

Marta: Clar que s’enten Sara.

Dan: La distòpia i tal.

Ibrahim: Continuo pensant que tenc poc text. Me sent discriminat.

(Tots riuen) Eva: A jo m’agrada el bucle. Els bucles estan de moda. (Mirant al públic) Vos agradat el bucle (Fa un gest circular amb els dits)

Fede: Me mola que sigui un final obert.

Gabi: Jo no el trob obert. Esther: I això que tot estigui passant dins un videojoc crea neguit, no? Marc: Jo crec que sí.

Elena: Això està bé. Que cadascú tengui una idea de l’obra. Els espectadors/ Tots a la vegada: (La interrompen per imitar la frase que Elena sempre diu) no ho han de trobar tot mastegat! El teatre ha de convidar a pensar!

Elena: Gràcies a tothom! Veig que m’escoltau.

(Mentre parlen van recollint les motxilles)

Eva: Ei, vos funcionen els mòbils? El meu està com bloquejat.

Esther: El meu està apagat i no puc encendre’l. Juraria que tenia bateria a tope.

Dan: Ei gent, el meu tampoc.

(Tots comencen a mirar els mòbils)

Miquel: Deu haver caigut la senyal.

Esther: De totes les companyies? I a la vegada?

Marta: Quin mal rollo, no?

Elena: Tranquils. Anem defora a veure si és només aquí dins.

Marc: (Des de darrera l’escenari) La porta no es pot obrir.

Miquel: Què?

Marc: (Marcant les paraules i elevant el to de veu) La porta no es pot obrir des de dins. Gabi: Marc, si és una broma que sàpigues que no té ni punyetera gràcia.(Gairebé tots van cap a la posició de Marc i comproven que la porta no s’obre. Tots parlen a la vegada. Tornen a l’escenari. Es miren uns als altres) Veu en off: Benvinguts i benvingudes al Projecte Antàrtida

(Comença a sentir-se la versió d’Anni B. Sweet de Take on me. Va pujant mentre els llums es va apagant. Baixa la música. Fosc. Se sent el so dels missatges entrant en els telèfons mòbil)