Embed Size (px)
Citation preview
Any II 15 cèntims Núm. 19
LA TUIES
'"Jada lnsl»ruil i""1 S í " ' e t S e'S h ° n ' e s , u e dessegulda vos canseu per una AQUEST NÚMERO HA £U B , , ESTAT VISAT PER LA
e, es que tu no comptes amb les baixades que han vingut primer. :: CENSURA MILITAR::
ANO DEL FIN LA RETAGUARDIA DIARIO l>." AVISOS, ANUNCIOS Y ESQUELAS MORTUORIAS
IS A L F_ HOY!
Nuestro programo: Ser iedad, e c o n o m i a y rap idez e n lo* e n c a r g o *
£1 partido radioal
' Crónica camelístico-deportiva escrita expresamente /> tLa Retaguardia* por nuestro director don Eleuterio ¡ fasta en colaboración con Ossorio y Gallardo para hacerle dienteciias a 'La Jornada».
El Eco de Cundinamarca, u n r o t a t i v o de m á q u i n a plan a q u e se publ ica en Colombia , por la p a r t e del cabo de a r r iba , q u e hacia de aquel lo más forrolla Publ icaba mi Tetrato y todo, " " 03 v a y á i s a creer q u e
me sueno con media
E s t o y emocionado. L a der r o t a de Alia me h a pues to d e p u n t a los pelos del corazón, que decía Pico. El part i d o de boxeo del domingo fué u n a cosa def ini t iva y descae b a r r a n t e . ¡Adiós, campeón! ¡Adiós, esperanza patr ia! ¡Adiós, Granada ! (Cia-n a d a es u n boxeador incip i e n t e que se en t r ena con su m a d r e pol í t ica cuando é s t a se encuen t ra d e nial humor . ] ¡Que par t ido , señores! jAqucllo sí q u e fué u n par-tul . , radica! y no el de E m i liano! El c o n t r i n c a n t s e ia belga, pero los p u n t o s por q u e venció e ran filipinos.
Yo , por eso, a madr iguera d e oreja os d i ré l a causa de l a d e r r o t a de Alis. Al camp e ó n español se le podía poner de l an t e de un Blinfl, do un M iró, pero ; cómo que r í an us tedes poner le del a n t e de u n campeón ¡lobín1. (O v in t , ;eh?) . E s t o os lo d i g o p a r a q u e Corbinos v e a q u e el d ia q u e nosot ros nos p o n g a m o s a hacer depor tes de ja remos t a m a ñ i t o al «Aire Libre».
¿Sabéis en q u é se parece u n a t i enda de pollería y caza a una mesa de baca r ra t? líti ca -poues aquí, c a p o n e s allá. U n a chica q u e le guata la f ies ta nac iona l , ¿qué semej a n z a t i ene con u n a sillería vieja? N o caéis, ¿verdad? E n q u e es ben - tú re r a . E l colmo de u n p o e t a es a n d a r con u n p i e forzado.
¿Conque a S a ñ u d o Au-t r á n le han publ icado ana i n t e r v i ú en /•;/ Cine} [Ya e s t á d e an teojo E a r a n g ó y Solis, ya! Yo iría a proponerle q u e me publ icase una, peí o mi ideología mater ia l (¿eli, q u é íraseoita?) me lo imp ide . Cuando e ra m á s seco m e publ icaron una —
Retaguardia l eyendo u n articulo de Cullaré a los socios del «Pensil de la Bordeta». El d ibujo se veía todo negro, pe ro e r a m u y cayo, pa labra . Lo reprodujo /-."/ Radical, el «Boletín del Club Vegetar iano de la Torrasa» y el ( P o r t a v e u d e l 'Associació d ' an t i c s a lumnes de cal Manco». F u é u n éx i to mayor q u e el de «La Montería», y a os lo d i ré .
Ahora m e voy a dedicar a hacer cuplet* y voy a cañ a r m á s dinero q u e Cambó. Pondré una academia de rasp a s y h a r é u n negocio m á s r edondo q u e el de aquel lo de la Angel i ta Francés . Y a tengo uno escr i to que es esp a t a r r a n t e . Os lo can t a r í a si no q u e es toy mal de voz y no t engo p i a n o . O t r o d ía "será. De co laborador t e n d r é u n t a j u a n o t e q u e se l lama Pepe Lacv D e n t a d o , q u e es l impiabo tas a estona= y lee los fondos de «Las No t i cias». Es un hombre q u e está m u y b ien de fondos. Mand a d m e ídem y no a r rumbéis m u c h o p o r los bai les de .•.Novedades^, q u e a veces
recibe del carpón. I'assa rell (no s iempre h a de ser ¡Apa!).
]{ OFASTA.
LA PIPA DE KIF (1)
P a r a q u e se v e a que n ven imos del hue r to y no IK mocamos con m e d i a m a n g a y q u e a noso t ros no hay quien nos e m p e t e la bassa, hemos accedido, con aquella] alegría, a pub l ica r los sigu ien tes versos que , a u n q u e a pr imer golpe de v i s t a parecen del Noi de T o n a , r e su l t a q u e son e laborados por la g r a n gloria nacional don R a m ó n del Val le Tnelán, que fué quien los escribió valiéndose, según se asegura , de
hí va, y no va le t i r a r ado-
•Por la divina primavera me ha venido la ventolera de hacer versos funambulescos.
Tin purista diria grutescos (í). V C</jadr,r, comí) un baturro vn-.i.-ilhs. ii, me llama burro (3). Sombra del misterioso delta, vibra en tu honor mí gaita celta(4). Por el afba de oro, que es tuya. ¡Aleluya! ¡Aleluya! ¡Aleluya! (B).
NOTICIA DEL
EXTRANJERO
Ciudad de Caballos. 0. Recibido por carro, a las tres de la madrugada.—Este año se p r e s e n t a la cosecha m u y buena . L a s h a b a s se l e v a n t a n que es u n c o n t e n t o y los t o m a t e s crecen de aquel lo más . Lo único q u e se ve u n poco negro es la p a t a t a .
Allahoja, sin ¡echa. Recibí-< con retraso por la agencia
de conductoras «El rayo soy, donde me llaman voy*.—-Con la so l emnidad de r i t ua l ha s ido ab i e r to al públ ico u n ab revade ro en la P laza Mayor .
La gran carav saludo con ris¡
ina académica i ecuménica (6).
Y con un girino a hurto de Mmirn, me responde Clemencia Isaura (7).
Hay que crea r eternamente • la simiente (8).
so una flor de amapola sin olor? La gracia española (9). Llevo mi verso a ia Farándula: Aninuila, Vagula, Glándula (10). DON RAMON DEL VALLE INCLUÍ
(Gloria Nndonal) (1| Advertencia: KÜ no es
guna cupletista. (2) ¡Corren unos poetas
(2) ¡Ay, rediez cim ti C-ejailiir! ¡Dice unas que Dios nidor!
(4) ¡Que la enseñe! (01 ¡Ala! ¡Ala! ¡Alai... a fer... (0) Esto debe ser muy huenn.
Fijarsr, lijarse. Si «. ¡a tererra ve; no lo habéis entendían, ya pintéis llum-;, ¡•••r·fiir. un lo titeertáis pas.
(7) Esta btslicza r.s más prit/unda . • • • . . • • 1 1 . :
' • . < ' • • • ' • • • • ' • ' . .
ya, ¡liüín: ¿quiere decir cuatro go¡-pecilos, verdad?
(9) Este verso nos haría más pachona asi:
¿Acaso una flor de amapola? Parecería un cap de... etc., etc.
(1ÜJ ¡Avisad a un guardia!
GACETILLAS DE TODAS
MENAS
I / is ú l t imos pronóst icos de Sfeijoon aseguran q u e a fines del mes e n t r a n t e h a b r á unas grandes inundac iones en el m a r Adriát ico, to rc iendo el cuello a la derecha .
N u e s t r o ac t ivo correspon-1 en P a r e t s nos comunica
con aquel la rapidez, q u e hace t res anos y seis meses todo ju s to que se h a b l a cu aquella población de hacer u n emprés t i to p a r a la explotac ión de los yac imien tos de olivfiS rel lenas descubier tos en dicho t é rmino .
•Se admi t en y a suscripcio-s en el «banco Miendo», e "
el domicil io social de I a 1 «Unión de Vendedores ¿le . Altramuces» y en la «Cámara de Neumáticos».
El número de pr imos c:i
i l imi tado. Una tanguista
Al q u e a b u e n árbol S e
arr ima, buen es tacazo le d a " ' Plutarco
Barcelona, 8 febrer de 1924
• Hort, It, I.' - T«L tU* i ÍUKT ELÍ UIJOUI
FRUITA D E L
TEMPS 111 cop de cap
Aquella estrella music-hallesca que porta el xa-"os.nom de C.nx.t., C.mp.s —vostès la deuen re-
roar: primeta, bonica i enjogassada — ía unes
Rambla
jiuants diea que ha perdut la gana, l'humor i fins ^ tranqmijtat. La C.nx.t., segons eos ha contat c o , C O m p a n y xafarder que fuma amb pipa i té un
gnom de flor democràtica, està enamorada u aquell tenor que es diu P.n.d. íanLi " ^ ' U n P ° P u ' a r music-hall proper a la
". C.mp.s s'estava l'altra nit melancólica ^Pensativa. En iVidrets*, aquell habituat de ia Barcelona que treballa i juga, pe li acostà:
Apa, dona, decideixi's! Kaci un cop de capí „ „ , ; ? h ! — va fet la C.nx.t. — Si fos un cop de T-P- *& que no ' Qe panxa!
i cop de cap! Són varis cops
L home da les frases
Vhome de les frases, vostès ja l 'han copsat, és a «n Joan P,eh i Pon, ex-comisari de VExposició,
ex-radi cal i fabricant de bombetes elèctriques. — I doncs, com ho faran sense vostè a l'Expo
sició? — li preguntava fa pocs dies un conegut regidor.
— SÍ — va fer don Joan — com vol que s'ho facin. Allò morirà per generació espontània!
Una anècdota de l'amo
Amb perill de què ens rebaixi el sou si ho llegeix, anem a contar un fiotin que es refereix al nostre gerent i que, com home de confiança, ho va contar al nostre amic Í company En Víctor Ripalda, que Déu ens conservi molts anys per esplai dels llegidors i de les llegidores.
El nostre ¡Llustre amic, com diuen a La Veu, estava dissabte passat en un dels més acreditats lianes de Barcelona. Res, coses d'interessos. Es un home qne té la mania de tenir quartos, cosa que li respectem, perquè en aquest món cada u hi té la seva.
Un amic seu, que està al front d'una de les seccions del dit establiment de crèdit, passà i el deturà:
— Hola, noi! Com va això? — lié! Treballant. Vaig comprar una imprem
ta, fa un any... — E t guanyes la vida? — Es va fent... — Encara edites L A T U I E S ? — Es clar! — I te la tires a casa teva mateix? Volia dir si la imprimia, eh?
4.— LA TUIES
El pudor de la Carmeta
La CarniL-ta va denunciar al jutjat a un veí de casa seva per actes immorals.
Vingué el judici i la Carmela exposà les seves queixes.
— Figuri's que aquest pocavergonya va íer un forat a una de les parets del pis on viu, que és mitjana a la meva habitació, i l'indecent es com-plavia en veure'm cada nit quan jo em despullava per ficar-me al llit.
Està bé, està bé — respongué el jutge. —• I quina és la seva professió?
— Model de desnú, senyor jutge...
Entre jockeys
Davant de l'Hipòdrom és troben, un diumenge de carreres, dos jockeys. L'un té l'aire tot avorrit i camina amb certa dificultat, com si hagués relliscat.
— I doncs,—-pregunta al seu company,-—que no corres?
— No puc. No tinc cavalls. — Doncs, mira, jo no puc corre tampoc; pero és
per tot el contrari. L ' H O R T G I À DE SANT B O I
Seguretat absoluta
EN un teatre molt cèntric de Barcelona va estrenar-se, no fa gaire temps, una comèdia l'acció deia qual ea desenrotllava a Turquia.
Hi sortien dos visirs, unes odalisques i una pila de personatges més.
Les figurantes que feien el paper de les favorites del visir contemplaven amb sorpresa els detalls de l'obra i es preguntaven l'una a l 'altra què significaven tots aquells trajos.
— Escolta — digué una d'elles adreçant-se a sa companya. — Aquell que surt ara sembla un eunuc, oi?
— No ho creguis pas, no ho ésl — Com ho saps? — Perquè lio he vist.
Fi BLADA
— Que tal, mestressa? Van sentint grossos? —No tant com els vostres, però, vaja...
La relativitat de >es c o s e s humane?»
Esaic desesperat!—confessava el senyor Canals a ,un'compari j £ círcol. Tu saps la meva amigueta? t %
— Si, hotne! La Carmela, aquella morena d'ulls de foc que es passeja totes les tardes de cinc a set per la Rambla.
— Aquella mateixa. Doncs, figura't que m'enganya amb el primer nne troba.
— Home, fes lo mateix! — Ja ho faig. Però la meva venjança no pot
ésser complerta. — Per què? — Perquè ella és jove i m'enganya t an t com
vol i jo sóc vell i només l'enganjto t an t com puc'.
BAR BJÍTA
I a senyal que no f.iUa
MIÍNÏRR esperaven l'hoia d'anar cap a treballar el senyor Duran i el senyor Borrell acabaven de xarrupar ia copeta d'anís que
s'havien fet portar un cop absorvit el cafè habitual* — Jo — deia el senyor Duran — sóc molt fi
sonomista. Al despatx, encara no veig una mà que s'allarga o l 'extrem d'un cap, ja sé qui és. A la senyora de vostè, per exemple, encara que U tapessin la cara, jo la reconeixeria...
— Per aquella piga qnj té a la cuixa dreta, o i?—exclamà rient com un babau el senyor Borrell.
— Angela Maria! LECJ PAKD
— 1 dius que t'han tancat l'electricitat? — Sí, noia: el cobrador que aquest mes m'ha enviat la Companyia, tenia xeixanta anys I no ha volgut cobrar
«n espècies. Res, m'hauré de val drc_d'una espelma!
Ei gos det senyor M«nel
Si algú havés volgut palesar d'una manera indiscutible que el gos és el millor amic de l'home, no hauria tingut de fer altra cosa
m e s que presentar el cas del senyor Manel i en Melquíades.
El senyor Manel era rentista, menut i rabassó, terna uns trenta-cinc anys i dedicava els seus ocis a caçar i a empaitar senyores. Tant per l 'una com Per 1 altra diversió l 'acompanyava sempre en Melquíades, un gos de talla mitjana, color de canyella 1 morro negre i agut. . No l'abandonava mai. Passejava amb ell, menjava amb ell, prenia cafè amb ell i fins se l'enduia al teatre.
—- Mireu si m'és fidel — contava un dia el senyor Manel, — que fins m'ajuda en les meves aventures galants. Ara vos contaré un fet que m'esdevingué
« o s a l l y s ' *il ie resulta força curiós. Tornava jo i en Melquíades aquella nit d'una
harga cacera, reventats, morts de son i vaig fer «na marrada en el camí. Eren ja les deu quan vaig
decidir-me a trucar a la porta d'una fonda situada tocant a la carretera,
El fondista ens aculli tot preocupat. No tenia habitació per a donar-nos. Tot estova ocupat. Al poble veí es celebrava una fira de bestiar i eren en gran nombre els ramaders que hi concorrien.
— Només hi ha una habitació amb dos llits, però l'ocupa una senyora, i vostè compendrà...
— I no hi hauria manera de separar-los? — Ja ho estan. Hi ha una cortina, però es t rac ta
d'una senyora del poble, vídua i de molt bona família i no crec pas que accedeixi...
— Demani-li per favor... Estem reventats... Portem fets quaranta quilòmetres sense descansar... Jo sóc un home incapaç de faltar al respecte a ningú. Si vostè volgués intentar-ho...
— Està bé; està bé. Ho provaré. El fondista tornà al cap de poca estona to t
satisfet. — Ivi he parlat i m'ha dit que estava conforme
amb el seu desig. Però, sobretot, ni la més petita llibertat, eh?
8.— I.A TUIES
— No tingui cap por, no. Tinc més ganes de dormir que de fer barrila.
Vaig agafar el meu fidel Melquíades i em vaig ficar a a cambra aconseguida després de tantes negociacions.
Vaig saludar a la meva companya i em vaig ficar al llit. No van passar cinc minuts que la son em va deixar immòbil com una pedra. Mes quan jo roncava més confiat que una mamà de cupletista, un terrabastall de mil dimonis va despertar-me, a l'ensemps que la veu de la vídua sospirava:
— Ja m'ho figurava jo, que tot era un parany! Mal home! Abusar així d'una pobre dona! Bé, bé, què hi farem... Faci, faci... però eviti el soroll...
Jo , encara mig endormiscat, sense donar-me compte de l'ocasió que em deixava perdre, vaig respondre:
•— Senyora! Però si jo sóc al llit i no faig res! Dos gua! gua! em van avisar que el meu fidel
Melquíades era l'autor He t ' ita aquella facècia. — Ah! No s'espanti — vaig dir allavors per
tranquilitzar-la. — Es el gos! — El gos! Ai, Déu meu! Que em mossegarà, que
m'omplirà de puses! Vingui, senyor, vingui per l'amor de Déu!
No cal dir si vaig anar-hi. Tota la nit, malgrat el meu cansament, la passàrem en vetlla. La vídua, que era fogosa com migdia de juliol, no es va donar per satisfeta fins al quint assalt.
— Caram! — diguérem nosaltres. — Si que és llest el seu gos' lligui que ell mateix va preparar-li l 'aventura!
— Es clar! — respongué el senyor Manel. — Com'que és una bèstia que per empaitar la caça de pel, no té pas competència!
R. DE VILAFRANCA
EI sandwich
TOTS els que coneixem a n'en IJucià cerquem la seva agradosa companyia, puix es t racta d u ü xicot ocuxient en extrem, molt bon
amic i que sempre en té una per dir. l / a l t i c vespre, després d'haver estat una
estona divertiut-nos de valent en una acadèmia de ball del c a ru r de Ponent on acodei-xen de set a nou unes quantes xicotes alegres, vàrem sortir arnb ell cap a la Ronda dà l 'Univeisitat, amb la santa idea de v ure si topàvem alguna modisteta amb qui fer una estona de barrila,.
Encara no havíem arribat a la cantonada del c;arer de Balines ens creuàrem amb una raspa d'allò més eixerida que no tindria més enllà d'uns quinze anys, i que feia unes ulleres fondes d'aquelles que fan pensar d'alló més malament. Duia el davantal aixecat i recollit amb ]m dos mans per poguer trans-poitar sis o set pans que acabara de comprar en un forn proper.
En Llucià s'apropà an ella i posant en els seus mots tota la mala intenció que va poguer, li digué:
— A vostè si que se li podria dir allò tan vell de que pal pa la voldrial
— Ah, si! —respongué la raspeta.—Doncs» miri, si vostè em volgués pel pa, creguí que hi liauiia un HongUCt per torna!
— Milloí! — v a replicar-li llavors en Lluna . — Figuri's vostè, amb lallangonissa que jo poito, el sandwich que podríem ferí
K. U. P I D O .
UNA ESCÈPTICA — Res, que diguin el que vulguin
redueix a les quatre'gotes. però en aquest món tet es
LA TUIES.—7
NOVEL·LETA
C A P Í T O L Q U I N T
SINISTRE, enfúrnmyat, el cap cot i la" mirada en terra, el Ncval es passejava' amunt i avall
., ¿e l'aistocràtica avinguda cercant sempre 1 ombra dols plàtans corpulents per" a cridar menys
atenció dels comptats vianants que per allà passaven en aquell cap-vesprc suau de l'estiuada. De tant en tant , apuiat contia la soca d'un arbre, mi-r a v a àvidament durant llarga estona vers a una finestra d'un sumptuós xalet, i després, decepcionat, s entafuravaunamà en la trinxa del pantaló i tre-m olant nerviosament les cames, semblava reconcentrar tota la seva ira en una salivada de gairell, que llençava violentment contra l'empedrat.
Havien quedat amb la Laietà per trobar-se a "Os quarts de vui t i j a eren les vui t tocades. I a<niella espera sublevava í encrespava a n'el Nevati fins a fer-li perdre els estreps.
•Per fi, grinyola la reixa del jardí i aparegué l'airosa silueta de la minyona que, després de tancar la. porta, enfilà passeig avall, girant de t an t en *^nt la testa per a comprovar si era espiada. El Nevat, que havia quedat un xic enrera, apretà el Pas fins a guanyar el t re t a la Laietà i passà pel seu costat sense dii-li paraula. En arribar a la plaça de la Bonanova, ell s'adreçà vers el carrer
de Muntaner i ella es col·locà darrera el quiosc de begudes fent com si esperés el tramvia, però amb l i mirada clavada al passeig per assegurar-se que ningú li seguia les passes. Convençuda de les seves mal fonamentades temences i ja recobrat el seu estat normal, anà a reunir-se amb el Nevat, que ia rebé amb una rialleta als llavis i un interrogant als ulls.
— Hola, pimpollo, ja t 'han deixat anar? — No m'en parlis, que prou he sofert sabent
que m'esperaves, però es tan cançoner el senyor Ramon...!
— Encara et busca el qüentu? — M'ha tingut prop d'un quart darrera la porta
com si festegéssim i si no l'hagués deixat aprofitar un xic per desarmar-lo, encara hi fórem.
1 leu arrambar corn u n lladre! — Avui, no. He hagut de fer una concessió i
deixar-me portar la mà cap allà on d l ha volgut, per evitar que em posés les seve- ai damunt. Però això s'ha d'acabar, Nevat. Jo no sóc lo que tu e t creus, í els actes nobles del senyor llamón observo que van escursant la distància de repugnància que d'ell em separava. Mira que lo que fem és jugar amb foc, i...
— ...I mentre tant anem fent bullir el tupi;ve-ritat, xava? Si no cm fa res, dona, que uü altre et magreixi mentre sàpiga que tu no el cameles. Que
- Hol«, pimpollo, la t'han deixat anar?
— Tél Ara m'has fet posar catxondol no ho veus que els dàtils no deixen senyal? Si t u estàs per mi, lo demés m'en fa mitja.
— Nevat, que no és això; que el senyor Ramon és molt bona persona, que no és t an t vell com em semblava i que jo noto en mi complacències que no hauria de tenir-les.
— Tira, tira, no t 'hi encaparris amb el burgès, que hi ha molt per exprémer i com més se t 'enganxi niés buit li anirà quedant el quint pis i més l'anirem escorreguent. On li has dit que anaves avui?
— A vetllar una cosina. — I s'ho ha cregut? Doncs peix al cove, dona,
peix al cove! Ja no hi veu de cap ull! ílé, anem a lo que ens interessa: com véns de pastal
— Diuer_no t 'en porto cap. — Altra vegada?
US
5S
*^
A T
RAJE
S D
E L
A C
AM
ISA
|
f
tes
ha o
blid
ít Es
tan
ing
enu
Ihag
ín (
et p
e,
impu
lsiv
a. S
' ni
ngií.
En
u J
para
ula:
És
la q
ue e
s de
ixa
aiL
r™Í,
°
pe
r i
ueix
a al
çar
més
la c
amis
a.
,a fl
'un
eunu
c to
t s
lio ti
ra a
la e
sque
na I
per
res
es p
reoc
upa,
j
L'It
alia
na j
a és
una
altr
a co
sa
Neg
ra,
més
neg
ra q
ue r
**
5 te
inc
omm
ensu
rabl
e?
A l
'esq
uena
t R
es l
a pr
eocu
pa
per-
Que
en
pass
a un
a de
gro
ssa?
A l
'esq
uena
! Q
ue e
n pa
s»*
r¡fN
e8 q
ue e
n llo
c de
l m
on,
perq
uè n
omés
te
nen
iman
ara,
(
què
és d
e la
man
ega
ampl
a. A
Nàp
ols
les
cam
ises
són
.'m"
— V
igil
a m
a&a
i en
s co
star
ia
un
disg
ust.
Av*
J
he
pogu
t ar
repl
egar
ai
xò.
La
Lai
età
obrí
cl
mon
eder
i e
nsen
yà,
sens
e tr
eU"
re'l
de d
ins,
un
ob
ject
o al
N
evat
. —
Es
d'o
r'
^^
^^
— S
upos
o. E
l se
nyor
Ram
os n
o en
té
d'a
falto
s.
— V
als
niés
cn
dole
s qu
e un
du
ro
fals
! L
a poí
' ta
rem
a t
reur
e ta
ques
a n
'el
seny
or F
Sdel
. N
o es
tar*
po
c co
nten
t am
b aq
uest
a ca
dena
ssa
que
serf
lbl*
d'
;;'¡¡
reli
es q
ue l
i i h
an a
l m
oll
per
atra
car
els
navl
o&
Hav
ien
arri
bat,
ja a
mig
car
rer
Mun
tane
r, i
, co
O1;
d'es
ma,
tre
ncar
en a
ma
dret
a i
es f
icar
en a
un
xa*
lete
t am
b le
s re
ixes
di
scre
tam
ent
cobe
rtes
am
P pl
anxe
s de
fe
rro.
D
eman
a: l
'hab
itad
a de
l m
ig
-fé
u el
la,
ba*'
xet
i to
cant
el
braç
del
N
erat
. —
Bé
prou
qu
e li
o sa
beu,
do
na,
bé
prou
<
lne
tío s
aben
!
Una
veg
ada
sols
, l'u
n da
Van
tde
l'alt
re,
el^
íW
agaf
à go
jós
cl m
oned
er
de l
a L
aiet
à li
" i
dien
t-W
D
éixa
-me-
la
clis
sar,
' E
lla
acce
dí s
ense
pr
otes
tar
i, m
entr
e el
l co
n*
tem
plav
a .s
atis
fet
la
joia
en
le
s se
ves
man
s nc
r-vt
ides
. la
L
aiet
à,
dret
a al
se
n co
stat
, ap
oian
t «
cap
en l
a se
va
espa
tlla
i
rodc
jant
-lí
el
os
amo
un
dels
br
aços
, li
deia
so
mni
osa
cont
empl
ant-
se
en e
l m
iral
l. —
Mir
a,
noí,
mii
a,
quin
a pa
rell
a qu
e fe
m:
— A
n'a
quí.
..?
A n
'el
piltr
e si
que
la
fem
bo
nica
! V
es q
ue f
ins
pens
ava
sí u
n di
a en
s hí
fèi
em
enfo
ca
r pe
r u
n d'
aque
sts
que
pren
en l
a pi
nta
a tr
es p
ele
s la
do
tzen
a.
— M
anel
! P
er q
uè p
arle
s ai
xí?
Per
què
no
pen
ses
un
xic
en
esti
mar
-me?
P
erq
uè
no e
t re
cord
es
mai
de
qu
e l'
amor
no
és
sol
s aq
uest
ac
te
bèst
ia
que
el
cor.
.. —
L'a
mor
? A
ra s
i qu
e m
'has
aca
bat
la c
alde
rill
a.
Esp
era'
t qu
e et
can
taré
all
ò:
«L'a
mor
és
una
baba
...»
— M
anel
í —
Vin
a aq
uí,
nani
i, vi
na,
que
te
n'en
seny
aré
un
d'ai
xò
que
en d
ius
el c
or.
Si j
o ta
mbé
en
tinc
, do
na,
tam
bé!
Mir
a-te
'l! A
pa!
Ves
si
et f
a pe
ssa!
—
Ben
eit!
I
— B
enei
t?
Si
t'el
m
enge
s am
b el
s ul
ls!
Si
els
clis
sos
et b
alle
n un
val
s de
fes
ta,
maj
or!
Au,
si
t'hi
at
reve
ixes
! A
cost
a't!
A
ixí,
xava
, ai
xí.
Té;
ve
s qu
e av
iat
ho h
as v
ist
que
port
ava
la s
abat
a de
scor
da
da!
El
cor!
...
D'a
ixò
en
dieu
el
cor
, vo
salt
res?
Q
uine
s co
ses
vos
empe
sque
u le
s do
nesl
Tir
a,
tira
,
A P
aris
la
cam
isa
és u
na c
osa
perl
ecta
m
ent
desc
oneg
uda.
No
és q
ue n
o en
gas
tin
les
den
iois
ahs:
is
que
no
l'en
srnv
iMi
•"•
pudo
r ,.
ill.
c«
mt„
,u
, h
, tr
lom
l.t
mh
i¡
¡ or
íiuf
i Jí
Mxa
o.ue
ttJ
pel
resp
all
I | ,
i|, l
r d.
nirí
ík
'
10 .—LA TUIES
aixeca't que no s'hi està gaire bé així. Té! Ara m'has fet posar catxondo! Assenta't al filtre.
— Vestida? — Si, si, vestida. Així, prenda, així! El... cor...
E t va bé... aquest paper!... El... cor... el c... cor... el....
Els dos emmudiren. Un aleteig .'•nau ritmava en la sala. El somnier cruixia lleument...
De sobte la Laietà llençà un crit de lleona ferida:
— Manel! — Calla! — Ma...nel! Deixa'm! Dei...xa'm! PerDéulNo!. . .
Mare!... Mareta meva!... — ...El cor!... Aquí el tens... el cor!... Tot! Tet! La Laietà d'una revolada logrà deseixir-se del
Nevat, treit nt-se'l d'una empenta del damunt i fugint amb desesper cap al mig de la tala.
— Què has fet, cafre, què has fet!? — Què he fet? Jo què sé! Això d'aquí uns quants
mesos ho aclarirem amb la ajuda de la llevadora!
I deixant anar una forta riallada, el Nevat anava forfollejant i arreglant-se el matxuquejat pantaló.
l.a Laietà, el ulls desorbitats, perduda l'esma, es deixà caure en la chaise-longue plorant i revol-cant-se rabiosa.
EU, dret a un angle de l'habitació, encengué un cigarret, llensà cl misto enlaire en una graciosa espiral, i rebotent-lo en un certer cop de taló, digué amb despreci i sapiència:
— Sempre seràs beneita! Fins me fa rabia de tenir tractes amb tu! Com si jo no sàpigues perquè les faig les coses!
Ella ni cl sentia. Pantejant, plorava dolorosament, sordament i ofegava l'estridència del plor sincer en un dels coixins del seient.
— Si ara va bé, iòtilal Ter què hi s,óe jo a n'aquí? Que no sóc ningú, jo?
La Laietà alçà esperançada la vista i s'el quedà mirant en una mirada de súplica indefinible.
— I és clar, dona, és clar! Tot això d'ara, és negoci, vet-ho aquí!
• Bfa? — Com t 'ho dic! Escolta: no dius que el senyor
Ramon et treballa? — Digues! — Doncs, bé, demà H deixes «arribare, i d'aquí
nou mesos li carregues el feia! Una rialla estrident, descompassada, inarmó
nica, sortí esbojarrada de la gola enronquida de la Laietà i el Nevat instintivament es féu enrera adoptant una actitut de defensa. Ella no pogué més i esclatà ea una sola paraula:
— Lladre!.. — Psh... Calla!... No armis bronca!... — Que calli? Si no t'escupo a la cara ésperquè em
fas fàstic i tinc por de tacar-me només mirant-te! Lladre! Brètol! Per qué he tardat t an t a co-neixa't? Per què em cau la vena quan ja no hi h a remei, senyor?
— Que no hi ha remei? — Quin? — El que t 'he dit! — Canalla! No hi comptis amb mi, ho sents?, no
hi comptis! Per tu m'ho he venuut tot; la joventut, l'honra, l'amor...
— Escolta... — Però, els fills, els filis no els venc, maselll I tambalejant sortí mig boja de l'habitació,
mentre el Nevat, encenent un altre cigarret i arron-çant les espatlles, botzinava:
— Ja tornarà! Ara rai queia tinc ben fermada!
VÍCTOR FvIFALDA
D'un atraco. «Los atracadores se abalanzaron sobre las in-delensas señoras, las derribaron y abusaron de ellas despiadadamente... > D'això s'en diu sortir de casa amb sortí
LA TU1ES. — l i
ALVoLTANT^m DELBRAIERff| ALERTA. MINYONS!
E " aquesta Secció hi publicarem tots els CONTES que s'ens enviïn propis d'ésser contats a les velles xarroses de qulnxe anys per amunt I que siguin dignes «l'ísser coneguts pels barrilaires lectors de LA TUIES. D aquests contes en premiarem un cada numero amb la respectable quantitat de «deu peles», cobrables en •a nostra Administració o per giro postal als que visquin to r a d e Barcelona. Alerta, doncs, i apretar I àpiti
L e s c o m p a r a c i ó n »
1̂ A sarnosa Sió vivia en un poblet de la Costa Brava i servia al secretari de l'ajuntament ja
reia mig any. No hauria estat gens descontenta «rel Senyoret, si aquest no baves sigut tan difícil de contentar en Li qüestió dels pistos. No hi havia dia 9 ü e l'home no formulés una protesta o altra tan a amar com a sopar. Per molt que la xicota s'esforçava sempre tenia una o altra queixa. Po <"u m e nge, la Sió va fer cargols per dinar. x ou que e s distregués, o que no hi llagues prou foc,
qwe els tinguis bullint |««a estona, cl senyoret els ™ trobar dusos.
Això és mía porqueria!—bramava el secretari ae la casa de la Vila, com si fos un dia d'interpda-"0.—AÍXÒ no es pot menjai!
Però, senyoret—digué la noia—si jo faig tot el que! puc! Com han d'estar els cargols perquè vostè els trobi a gust seu?
*i m e ' t l u e Pe r '° v i s t n»v¡a perdut ja els estreps, agatà. la m à de la Sió en nu moviment ràpid, la va Portar a un lloc bastant comprometedor ae la seva
| persona i li digué: . — Quan tregui] ja eslau ¡i puntl
La Sió va callar-se, però imaginà una venjança. J-a 1VS1;L següent va condimentar mi excel·lent arròs amh musclos que, com de costum, tampoc fou de i agrado del senyoret.
-—-Aquests musclos són crusos! Tu em vols fer agafar cl tifus!
—Doncs, miri, senyoret, que no els he tret del foc ims que han estat badats com aquest! fnlrn ·S-'ÓV "n™} e l g e s t e , l , a P^aula s'aixecà les íaioiiics i deixà al descovert quelcom que el bon secre-
a molla com aquesta serà que
tari va guaitar amb l'interès i curiositat que pot sopo-
I diu l'història que des d'aquell dia la Sió i el seu amo van entendre's perfectament en qüestió <ie gustos.
D'ÜNDC
O a t e s c a r m e n t B t . . .
SI l'autor del present conte, en lloc d'ésser un home modest com la violeta bosquetana, fos un escriptor de fama a la manera d'en Mata
o d'en Carrere, hauria trobat en les heroïnes d'aquesta verídica història dues magnífiques figures - centrals
r una novel·la d'aquelles que llegeixen les jugadores tennis de la Salut i les habituades dels tes del
Ritz d'amagat de les famílies lluís. Peiquè na Maria i na Marta, malgrat ésser germanes i no portar-se més que deu mesos de diferència, eren el contrast més ¡.nau que s'hagi pogut trobar en l'humanitat des d'aquells temps feliços en que nostre pare Adam va mossegar la simbòlica ponia que li oieri nostra, cat-xonda inamà Eva.
Na Maria era moiena, alta, ardent com el sol d'agost i només pensava en pentinar-se, empolai-nar-se i anar darrera els xicots. En canvi, na Marta era rasa, menuda, amb uns ulls blaus de color de cel i un posat ingenu que encantava. Era molt prudent i mai es ficava en cap conversa.
Un matí, les dues xicotes s'estaven banyant. Bais la carícia de l'aigua tèbia, el cos de la Maria se sentia iuvudil d'una febre extranya. De prompte, l'idea diabòlica d'iniciar a sa gcimaiia a un joc que ella tampoc coneixia més que per haver-ne llegit quelcom a les novel·les curtes, li travessà el cervell.
-ï- Sembla mentida, Marta — li digué — que essent germanes i portaut-nos tan poc temps d'edat tinguem el cabell tan diferent, oi?
— Si, és veritat, — digué imiocentment la noia. — Però, en canvi, vens, cl pel dels nostres cossos
S':I:-SI mbla més. Fixa't... I la Maita. plena d'intenció acostà les sevea cuixes
fortes i deliciosament arrodonides a les de sa germana. Contràriament a lo que la Maria esperava, la Marta
fugi cap a l'altre costat de la banyera. — No m'enredaràs pas, noia!
12. — LA TUIES
— QUÈ vols dir? —• interrogà ansiosament la Marta tement veure descovertes les seves intencions.
— Que l'altre dia era va venir el cosinet Enric amb el mateix qüento i encara em cou...
R. DE VrfcÀFR \NC\
fl í ï
L a c a n y e r i a d e l a I H a r p u e s a
LA Marqueseta vídua de Tionavitlla, era material-mont assetjada pels seu» adoradors. Els seus
tes eren els més concorreguts i les peticions per a feria reincidir en fi matrimoni plovien damunt d'ella de manera abrumadora.
Aquella tarda, durant la dansa, els seus tres més constants galantejadors havien establert una mena de pujila/o per a veure qui d'ells s'emportava la victòria definitiva, i tant l'havies magrejat i tant dolces foren lea seves paraules, que la Marquesota s'en sentí tota trasbalsada i notà una mena de frisansa entre cames, que estigué a punt de donar el si a n'el que més l'havia arrambat mentre ballaven el fox.
Però, la seva decissió de restar vídua i lliure pogué més que la temperatura sexual que la pessigo] leja va i resistí una vegada més.
Ja la festa tocava al seu fi, quan laMarqueseta aprofitant que la minyona els servia les darreres pastes, li digué amb certa discreció:
— Ramoneta: avisa el lampista que vingui demà al matí a arreglar la canyeria del quartet de bany, que torna a anar malament.
Aquestes paraules foren oïdes pels sena fervents adoradors, encara que cap d'ells semblà donar-hi importància.
Per a entrar al quartet de bany de la Marquesa, s'havia de passar forçosament per el seu dormitori i a l'endemà mati, a les vuit en punt, comparegué un lampista disposat a arreglar el3 desperfectes de la canyeria. La Ramoneta el féu passar diligenta i fent-li l'ullet, però es veu que l'operari anava per feina i no es dignà contestar a l'insinuació de la minyona.
A un quart de nou, comparegué un segon lampista i a dos quarts entrà un tercer en escena.
La minyona anava esverada, però com que ja sabia que la Marquesa era molt fogosa i tenia manies molt estranyes, els féu passar tots tres de cap al quartet de bany.
Aquells tres obrers armaven un terrebastall de mil dimonis picant i repicant amb els martells i quan la Marquesa empipada anava a alçar-se del llit per treure'ls a tots a empentes, aparegué en l'habitació un quart lampista, que causà un esverament extraordinari a la minyona i una fonda estranyesa a la mes-
• -i'naltre, lampista?- -exclamà aquesta empipada. — Com s'entén un altre? Si sóc jo, senyoreta Hor
tènsia! La Marquesa s'd quedà mirant tota extranyada. — • Doncs, i aquells d'allà dins, qui són? IXI Joanet, el simpàtic lampista, s'ajupí i mirant pel
pany de la porta, esclafi en una forta riallada. — Què et passa, ara, beneit? — Res, senyoreta Hortènsia, que n'hi ha per fer-ne
una comèdia. Sap qui són aquests d'aquí dins?
— Suposo que traballadors teus. — Ca, berret' Són uns ximplets que ahir vespre va
ren venir a veure'm l'un darrera l'altre i tots em varen comprar una brusa i una caixa d'eines de lampista per la bonica suma de cinc centes pessetes cada equip.
1— Ara ho entenc tot!—digué la Marquesa esclafint a riure. Són els meus pretendents!
— Es graciós. — Res, noi, res, vina, vina cap el llitet que comença
rem la «reparació». — Petó... i ells...? — Qui? — I'ls d'allà dins? — No han estat fins ara picant ¡ repicant la canyeria
armant un escàndol terrible? — Efectivament. — Doncs que se la segueixin picant. I agafant al lampista pel braç, començaren aquella
feina tan agradable que quasi un cop cada setmana li encarregava.
DOK JOAN
a x a
I A dona previsora ja és sabut que és la dona ideal *-* per a la llar. L'Adelaida n'era molt de previsora, i el seu marit, el senyor Papel, n'estava tot orgullós i content. Qui no estava pas contenta era la pobra Adelaida del senyor Papel, perquè el bon home ja havia fet a tots.
La pobra noia es frisava i passava unes nits d'in-somni terribles.
Però la virtut té el seu limit. i la de l'Adelaida començava ja a vorejar-lo aquest límit perillós.
Un dia, la Carmeta, la seva modista de blanc.li estava provant un hermosíssim pantalonet i durant la proya anava assenyalant els detalls per a l'acabat.
— Altét i cenyit de cintura, veritat? — Si, perquè, m'agrada senti t-me-la la roba. — Uns llacets de color de rosa? — Si: un parell de choux no estaran malament. — Els vol overts o tancats? L'Adelaida dubtà i al cap d'un moment digué tota
digna: — Sóc casadat Tancats! — Oh, com que hi ha casades.... — Però, que es puguin obrir, sap?—afegí repensant-
se la casadeta. La modista assenti, fent un geste de perfecta com
prensió.
LAURA BRUNEÏ
Conte premiat, del número passat:
EM t a r t a m u t
LA TUIES.— 13
ELCIITELL
RECADER
De La Prensa,, diari que surt al carrer Nou a l'hora que «tírala mala ga t :
. *:~y se ha hurdido un complot en contra nuestra por el Wvismo de que hacemos gala...
Voleu jogar-vos un peix que els caixistes de can Vich Conipany es creueu que ¡¡urdir ve de ¡as Hwdesí
.Aquest es cosí germà d'un altre que hem trobat a La Vt>* de Sestao:
*3n España imperaba el caciquismo, la empleomanía y Ji* huma.,.»
VtXeu?' s aquí mi qUe devia creure que husma es deriva-
va de ftuso.
u n rètol que hem llegit en un bar d'IIostafrauchs:
«Café de cosecha propia»
Deu ésser moka de la Bordeta.
Al costat del musiquer d'una pianola que tenen en certa ^ a , A honrat esbav,o del eamr de l'Hospital In penja un rU( ' l que diu ató: '
•So suplica tener cuidado con las piezas»
No ¿Imen s¡ l f t t e c o m a n a c i o ^ per a la concorrència o
^ r a les nenes.
IJe Las Noticias:
h.^? l a * ™ de información situada en los bajos de ¡,l:' ' ' ^ Consistoriales li;i (medado expuesto durante l:e,
" -LS de oficina el provéete (!c rasante de la calle de Pla-^'j'i;; ' ntre el eje de la calle de las Escuelas Pías y la de
Como saben nuestros lectores, dichos señores fueron a la rle, para asistir al entierro del general Arlegui.
Barco ens fés cincs cèntims
L» Mañana, parlant dels duros sevillanos que corren, "'i . .I,,,, portaven la data de 1801.
., J nosaltres que .-us ciMem que tota la moneda luis 1 "ay 18G9 estaTa retirada!
Capçalera d'un anunci d'una sabateria de Gràcia:
F *El£estableeimierito más grande y mejor calzado de Es-
JKJTAra resulta que les botigues porten sabates! Ja deia b¿ aquella vella!
De la vida alegre L fSFrancis, aquella xicota que dona la sensació d'una
piloteta, d'aquelles (de les de futbol, eh?), per lo pleneta i bonica, ha debutat a PEdén.
També hi ha de nou la mai prou alabada Elvira Reina, aquella rossa tan castissa, i la menudencia deia Casanovas, que sembla una fura per 1" treballadora. Ja és coincidencia que totes ducs treballin sempre al mateix lloc, eh? I,a revista segueta fent fenolla. El trhmvmrt, Tubau March, Beaaage, ía característica, i la coqr.etonasenyoreta Tomàs, animen Pobreta amb alguna que altra «í#-cilla que fa riure a la gent.
A l'Alcázar hi tenim de plat fort la Naila, una xicota
EI dependent. — Avui li diré a l'amo que si haig ne seguir emprovant Ics mitges a domicili, m'ha d'augmentar el sou i consignarme un taüt per Himplar el ïusell!
14.—LA TUIES
f ilena, q u e veste ix mol t bé i diu millor. Vos tè farà forro-la. pubil la! L 'Amàl ia Alegria i en Nauru canten, bal len i
fins passen la maroma . I .a Vinzes e s t à feta u n a m o n a d a . L a P a q u i t a IXayaéa sembla una n ina de luxe, T.a f icaríem e n u n basar, v a i a si l 'hi ficaríem!
L a Maria T u b a u encara segueix t a n proveída . L 'Alonso, encara que sense pretensions, t rebal la més que u n car re t e r q u a n se li encalla el carro , I .a Sar ty , l 'E lva i la L i b e r t y fan desgràcies pel foier i per l 'escena.
L a família del Monte-t ari» t an t r e m p a d a com sempre . D e p la t fort h i h a la Crioliita i Hera ldo , u n a parel la de ba l l q u e lio fan d 'a l lò més bé, i la Mar ia Alcaraz, que h a fet u n a bon ica c a m p a n y a , t a n t , que cl d ia <le cornial fins h i hav ia qu i p lorava .
Al Sevilla, ca ted ra l de l ' a r t f lamenc, t enen al F r a s q u i t o , a la Macarena , per qui els anys no passen, i a la Cons i t a Moreu, q u e e s t à al concer t i d iu més a m b els ulls i el cos q u e no a m b la boca.
Dels balls de disfresses lo milloret foren les germanes R o m e u (no confundir a m b aquell sereno poeta , filòsof i ma temà t i c ) , abi l lades de N a n d ú i Tuies, que cr idaren f o r t a m e n t l ' a tenció i el t ac t e .
E l senyor Pepet , t r e m p a t c o m sempre , ens asseben ta <ïe q u è vol po r t a r coses q u e faran t rona r i plourer , que l a
f ent farà cua, i que fins hi h a u r à p inyes per en t ra r . £juè eurà ésser?
Ara hi lia la T,co Fons i la Plor Bilbaína, dues bal lar ines q u e n o s a b e m a m b qu ina ens quedar íem. L a Moracha es tà que la mossegar íem per lo p lene ta i caia, la Carmenc i t a , q u e no és l ' au to ra de la «Buena Cocinera», c a n t a com un parda le t , i la Terese ta Iba r ra , bonica, t r empada , sa lau i t o t lo q u e vos tès vulguin: és u n a noia q u e s 'ho va l . De estrella hi ha la Gui ta r t , q u e es t à fe ta u n a senyora d 'a l lò més bé i q u e gas ta més facu l ta t s q u e u n torero dels bons,
Al Moutin Rouge segueixen t e n i n t la predilecció de les dones de pes . De nou hi tenen a la I , inda-Rosa, q u e és morena , i a la Mejorana, q u e j a no rifa, a la Bi lbaína, t a n escul tura l com sical ípt ica, a la Garr ido , sempre cast i s sa i a la T'ornés, bufona com u n bi t l le t dels grossos. E n Tòful i la seva v inguda seguei r e n p o r t a n t família al Pom-peia, famós pel chej de la cuina, u n xicot més t r e m p a t q u e u n gínjol i q u e fa més conquestes que u n adroguer a la Bohèmia .
Ara , pe r final, p a r l a r e m d e la rev i s t a del Folres. E s vrna cosa que val la pena, feta exprés per que s'hi puguin l luir t o t s els a r t i s t e s de l a casa. Es u n a ve rde ra l l à s t ima q u e la t reguin del cartel l , pu ix j a n 'assegen una de nova.
L a Carme i Wernoff v a n fent a m b els seus bal ls acrobà t ics . Pan uns sa l t s q u e sembla que s 'guin d e goma. L 'Alady , en Vla t i els de l a t roupe Mundia l segueixen fent forrolla í a j u d a n t a fer ca lde rada .
E Í . < . Tamt
DESDE EL « K PALCODE' L O N C L E l
• debò a R o m e a . J a \ QUESTA se tmana h e m r igut de < " convenia, ja! després ,ie la cuesta de enero i ' a l t r es coses que no sou per d i t es . lín Lamber ! Esraler , que feia t e m p s qnc no escr ivia i de qui nmles llengües asseguraven que l iavm decidí! lormar el Sindica t de la M a n d r a a m b eu Pallissa i en Manel Fontdevi la , es va desensopir fi n a l m e n t i v a escriure Pis quatre amics d'en Rodó, que
ens v a fer passar t a n b o n a es tona com els seus ge rmans aínes Ets últims Rovellats i Pessigolles. E n L a m b e r t és u n xicot que té gràcia, coneix el t ea t re , d o m i n a el x is to quas i t a n t bé com el nos t re d i rec tor senyor R u f a s t a Í s> segueix així a r r i ba rà s eguramen t a cobrar més bons t r imes t r e s que si fos prop ie ta r i .
Al l'ivoli han e s t r ena t Pepe el Sereno, sa ine t d 'en P e ñ a i d ' en Montenegro q u e v a resul tar d 'al io més cnio. L a pare l la d e ba l l L o n e t J a n e t h i f an unes f i l igranes c o m si brodess in a m b els peus.
E n S a n t p e r e v a donar -nos a conèixer d ivendres a VEspaÜol, La famosa condició, vodevil nai iduk ridesc q u e fa ven i r mal de v e n t r e de t a n r iu re .
I a l Barcelona v a n es t renar la m a t e i x a n i t La ilustre fregona, a d a p t a c i ó de l a novel · la c e rvan t ina per en Dídac Sau José. U n a florista del Parale l ens v a p r e g u n t a r si a ixò d e La ilustre fregona es referia a a lguna cuple t is ta .
Ei , N E B O T B A T X U X E R
LLETRES DE LLOFRIU
K. U. Pido. An i ran t o t s dos — L. Pasilarga. E s vellet . — S. Gelma. N ' h i pub l i ca rem un; l ' a l t r e ens cos ta r ia a n a r al e s ta ra .—Mary K. Net. A d a m j a l i c o u t a v a a E v a a b a n s de menjar-se la poma . — D ' O n i x . Molt bé . A n i r a n t o t s dos a m b aquel la alegria. — M. Amella i C. Lusca. L ' un , és m o l t vell i l ' a rgumen t de l ' a l t re és m o l t gas t a t . — M. Nuvattt. Vostè , jove, en serà t a n com vulgui de nóvalo
S erà el con te es més anciano q u e la Júlia del Pa rc . Vegi ' enviar a l t res coses. — Golzmenet. Es vetusto.
TKATUE NOVETATS C A R N A V A L - A U R I G E M M A
» - G r a n s b a l l s - 8 P r i m e r de la sèrie
"BALL GROC" El dia 9 de febrer
28 de febrer, t a r d a . Di jous gras
G R A N C E R T A M E N I N F A N T I L D E T R A J O S
Ni t , l ' a r i s tocrà t ic i clàssic
B A L L P A R É T R A V E S T Í
O R Q U E S T R I N A J A Z Z - B A N D
UOHOS - SKA PER CONTRACTOS:
S. Durin. - Manso, 30, 3 . - 2 . BARCELONA
L A S E N Y O R E T A Q U E V U L G U I E S T U D I A R P E R A R T I S T A L>EL C U P L E T , H A D E V I S I T A R
L ' E S T U D I
CATALONIA - Asaifo, 56, cntlo.
GRAN SALÓ DE BALL
La Bohemia Modernista concurr í t : : : :
G R A N S B A L L S
DE C A R N A V A L
LA TUIES. —16
Non tlil il p in MElillpí
LA C O P Q N A C COMTE DEL ASALTO, 85 ~~c) r-ríri^islm.. e hlgiínla tatuuo*. LA CORONA pr-scntits a formr, b dgarret üKfpd - Da ds í ' l i I'ID . ACORASSATS P^H A NO NAUFRAGAR n !, 1 I fi plc«.
i f \ A R A Í A IV I I edició compÍerta)
( j A I V I I A I N I amb profusió de dibuixos i làmines originals de l'OXYMEL.
Es el plat fort de la literatura galant.
Demaneu-lo en tots els Kioscs.
SULFUREN) CABALLERO
COMTE OR L'A ALTO. » , - BARCELONA
I O mía d'Eípcctrl».
í
N i D D ' O R Tdííono 6B25 A.
MeublÉ - Gran Conlort C a l d a c d ó n Cent ra l
Bafloa en cada hab i t ac ión
S e r v i d o de car rua jes
i l i
EL CUPIDO GjKcu UN R A L I :
POSAD» DE U VEGA . Eiplíndldo hahllnelons - l'n-ns reduïu
S a n t P l e g a r ! . 17 - Bflf tCELONfl
G. ALOMAR VIES URINÀRIES. Curació ràpida i segura, mitjanaant apare.] especial. Aribau, 5. de 12 a 3 i de 5 a 7, Festius; de 10 a 12. — Econòmica-
Unió, 20, de 7 a 9. - Barcelona.
M E U B I É E I Mont d'Or Meuhláe ( V E R D U R A )
Carrer de B u h a r á , 27
( V E R D U R A )
Plaasa de Santa Madrona, 6 Davant el BHIIC d'Espanta
GRAN CONFORT - SALETES DE BANY - Teielon privat
Habitacions a 5 pessetes
A C A D E M I A B L A T
BARBARA, 23, 2.», 1."
Maestro BRULL Letras de BLAT, BEUT y
CLAVAR. US
Posaüa SAN CUMIE DEL ASALTO, 69
HABITACIONS RHPINALIIÍS, HIGIIÍNIQTTEB i ESPAiosEa
QUARTOS DE BANY - THES ENTRADES RESERVADES DES DE
2 A 10 PESSETES
PERFUMERIA ASTRA Venda a grane», a llims i i peí - Un t es cents per Gent d'economii. Especialitat en müjes de seda.
7 3 , O O M T B TZETL. A 8 A . L T G , 7 3
No va» a badar!. .
U
E»uaiter, 6
BARCELONA
QUlbadarTi9r>|.»BH. Saplsliie.u nadar I
p.i8«P*p£rnLA¿t¡MilAl
dp« pi'rr pt nr> anat a fon*. ' ¡n> ii (!•• curncifi
LA M A S C O T A Pr imera casa venedora d ' i in-
pe.rmeables pel N A N D Ú . Son i r rompibles .
T a m b é ten im polvos per m a t a r aquel ls an ima le t s que s 'agafen a conseqüència dels al tres POLVOS a 0 ' 5 O la capsa . 1, Sant Ramon, I-B ÁRCELO NH
FLORES DE PECADO
NiKDN OE LEHC'OS
&&r»
S Í F I L I S RADICAL
Hoipital,4,prl. B a i l a , i d a f i a g
«•
Dissabtes, Inyecclons de
g06 I 914 a 6 pessatet.
PURGACIONES
— Cregui que aquesta'pessa II cau que ni pintada. •—í Qué volque 11 digui? No me la sento.
