“Aquí Radio A

El 26 de març del 1981 Radio Andorra emmudia per sempre. Enrere quedaven més de quatredecennis d’història de la institució que més projecció internacional ha donat al país. La sinto-nia “Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra” s’havia fet sentir a tot Europa, peròtambé a l’Àfrica, Amèrica i fins i tot Austràlia, i programes com ara El concierto de los radiooyenteshan quedat inscrits amb capítol propi en la memòria col·lectiva de les generacions pretelevisi-ves. Locutors i tècnics de diverses èpoques n’evoquen l’edat d’or, els anys 50, la decadència, quees cova a final dels 60, i la indigna fallida final, amb un procediment judicial que dos decennisdesprés encara cueja. Probablement, el final més trist de la radiodifusió europea.

10·informacions

repor text.qxd 06/04/2004 20:34 PÆgina 1

o Andorra”

Text: W. Danjon / A. Luengo �� Fotos: X. Pujol / Fons Peig (AHN)

informacions·11

repor text.qxd 06/04/2004 20:34 PÆgina 2

12 ·informacions

La Tour d’Argent, el que diuenque és el millor restaurant del món,va decidir als anys 60 enriquir les se-ves justament cèlebres caves –on espoden demanar coses com ara unxampany Logis de Servolles del1797, o un conyac Clos de Griffierdel 1788– enterrant-hi un cofre ambun centenar d’objectes represen-tatius del bo i millor de la vida so-cial, cultural i artística del moment,sota la condició de no obrir-lo fins alcap d’un segle. Alguns reflectien elsgustos refinats de la clientela dellocal, com per exemple les sabatillesde ballet de la danseuse LudmillaTcherina. D’altres, una inquietantvena gore, com ara les mans! de l’es-criptor Jean Cocteau.

Fins aquí, tot més o menys nor-mal. Però entre el repertori d’aques-ta peculiar col·lecció hi figura undisc amb l’“Aquí Radio Andorra,emisora del Principado de Andorra”,amb la veu de Lydia Linares i que vaser fins al final la marca d’aigües, latargeta d’identificació de l’estació.Ho recorda la mateixa Linares, queals anys 50 va formar tàndem ambCarmen del Monte i Maria PuraPibernat al capdavant de l’espai mésrecordat, probablement, de la his-tòria de Radio Andorra: El conciertode los radiooyentes. Elles van ser lesúltimes que van locutar el cèlebrelema, precedit d’un toc de gong ques’executava in situ, en rigorós di-recte. Quan el 1964 Linares va aban-

donar l’emissora, va deixar enregis-trat el jingle, que a partir d’aleshoressonaria enllaunat.

Lydia Linares i Carmen delMonte són els noms artístics ambquè van ser rebatejades CarmenAlonso (Madrid, 1934) i Lidia Meri-no (Decazeville, 1935) en arribar alPrincipat, l’hivern del 1953 i la tar-dor següent, respectivament. “Quihavia de venir-hi era la meva ger-mana. Però com s’havia de casar–amb Luis Gasulla, que en aquellaèpoca era un dels locutors més cèle-bres de Radio Barcelona– m’ho vanproposar a mi, que havia fet unscursets de declamació. Em van fer laprova, la meva veu els va convèncer,i cap a Andorra”, recorda Del Monte

LA SINTONIA DERADIO ANDOR-

RA FIGURAENTRE EL CENTE-NAR D’OBJECTES

DE LA VIDASOCIAL, CULTU-RAL I ARTÍSTICA

DEL MOMENTQUE LA TOURD’ARGENT VA

ENTERRAR ALSANYS 60 A LES

SEVES CAVES

Amb el nom artístic de Lydia Linares, Lidia Merino és el rostre que s’oculta rere el cèlebre “Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra” que es vaconvertir en el senyal d’identitat de l’estació. Quan es va retirar, el 1963, la seva veu enregistrada va continuar anunciant la sintonia de l’emissora fins al final.

repor text.qxd 06/04/2004 20:34 PÆgina 3

informacions·13

Del Monte atribueix una bonapart de l’èxit de Radio Andorra al“bon ambient” que s’hi respirava, “ique segur que es transmetia a l’au-diència”, i també a “una manera defer ràdio molt francesa: els locutorstenien una desimboltura a anys llumque la que s’estilava a l’època a Es-panya, molt més estirats. Hi vaigaprendre molt, i tot i que a Madridtreballava amb el meu nom real, unoient em va escriure per preguntar-me si jo era la Carmen del Monte deRadio Andorra. M’havia reco-negut!”

Lydia Linares va ser l’altra mei-tat del tàndem de l’època d’or d’Elconcierto de los radiooyentes, i el rostreque hi ha al darrere de l’“Aquí Ra-

/ Alonso, que s’hi va quedar cincanys, fins al setembre del 1958, i quedesprés va seguir una llarguíssima iprolífica carrera a Radio Interconti-nental, La Voz de Madrid, CadenaAzul, Radio Nacional i Radio Exte-rior de España a Madrid, on resideixen l’actualitat.

A Radio Andorra va presentar,entre d’altres, l’espai infantil Losniños se divierten –amb serials dra-màtics com ara Las aventuras de Gui-llermo Brown, a qui la mateixa DelMonte cedia la veu– i el Club de ami-gos de Radio Andorra, magazín diarique va arribar a tenir una ediciómensual impresa: CLARA. Peròsobretot, El concier to de los radio-oyentes: “Una autèntica bogeria. Re-

bíem centenars, milers de cartes. Iaixò que cada dedicatòria costavacinc pessetes. I en festes assenya-lades, com ara Sant Josep, el Carmeo el Pilar, se sortia de mare. Enspodíem passar fins a les sis de lamatinada llegint les cartes. Dueshores de missatges per presentaruna cançó que durava tres minuts!”L’exlocutora recita de memòria ladedicatòria prototípica: “Deia així:‘Para mi mamá, en el día de su santo,con mucho cariño, de su hija...’” I evo-ca el hit parade de l’època, que en-capçalava la cançó espanyola d’An-tonio Molina, Carmen del Lirio oJuanito Valderrama, els boleros deMachín i, sobretot, la sarsuela El sitiode Zaragoza, del mestre Oudrid. ��

PERSONATGECONTROVERTIT,TRÉMOULET VAAIXECAR A PARTIRDE RADIO TOU-LOUSE UN IMPE-RI RADIOFÒNICAMB RAMIFICA-CIONS AFRICA-NES I TRANSO-CEÀNIQUES.RADIO ANDORRAVA COMENÇAR AEMETRE EL 1939

Juntament amb Lydia Linares i Maria Pura Pibernat, la madrilenya Carmen Alonso –rebatejada artísticament com a Carmen del Monte– va formar l’inoblidabletàndem d’“El concierto de los radiooyentes”, l’espai bandera que va marcar Radio Andorra durant els anys 50.

repor text.qxd 06/04/2004 20:34 PÆgina 4

Agustí Pifarré (a dalt i a la dreta) i Michel Avril són dos dels històricsde Radio Andorra. El primer va començar com a tècnic però de se-guida li va agafar gust al micròfon: “Sol, esport i neu” o “Antorchadeportiva” són algunes de les seves creacions. L’entusiasme inicialva deixar pas a un cert desencant i a un obert enfrontament amb lanova direcció que es va fer càrrec de l’emissora als anys 60. Avril, dela seva banda, va conduir espais de la graella francesa com ara “Pro-gramme à la carte”, “Un sourire en chantant” i “Pages immortels”.A baix posa amb la cantant Mathé Altéry, cap al 1961.

14 ·informacions

repor text.qxd 06/04/2004 20:34 PÆgina 5

dio Andorra”. “No es podia dir dequalsevol manera. No podies estarseriosa. Havies de somriure perquèsi no, no sortia. Estava comprovat.”Andorra va ser per a ella el segon iúltim destí professional, després dedebutar, molt jove, a Radio Nacionalde España a Barcelona. L’oportuni-tat li va sorgir perquè buscaven unalocutora que parlés castellà i fran-cès. “Era una ràdio més petita i arte-sanal que la que coneixia, però pro-fessionalment molt més estimulantperquè com era l’única locutora bi-lingüe –vaig néixer a la localitat mi-nera de Decazeville, on havia emi-grat el meu pare–, vaig tenir l’ocasiód’entrevistar les patums que desfila-ven per la programació francesa, desd’Annie Cordy fins a Johnny Halli-day, Line Renaud o Gilbert Bécaud.Que, per cert, tenia un posat moltestirat, com condescendent, moltdesagradable. A diferència de gentcom Luis Mariano, un home bo deveritat.” Linares recorda un episodide protoassetjament, protagonitzatper un oient francès que aprofitavales vacances per plantar-se a Andor-ra i esperar la locutora a la sortidadels estudis, aleshores ubicats al Rocde les Anelletes –a l’emplaçamentactual de l’hospital Nostra Senyorade Meritxell–, i que va finalitzar ambla intervenció de la policia. “Enaquella època els locutors teníemun ganxo difícil d’imaginar avui.Recordo que als estudis del Roc deles Anelletes ens tenien en unamena de gàbia de vidre –molt benposada, això sí– i els turistes pujavenexpressament a veure’ns. Fins i totfletaven autobusos que venien desde tot Espanya per assistir als pro-grames. I hi havia tota la corre-spondència, centenars de cartes quecontestàvem enviant fotografies ded-icades, tant nostres com dels artistesque ens visitaven...” El balanç finalno pot ser més positiu: es va casaramb un tècnic francès que treballa-va a l’edifici de l’emissora, aEncamp –“Un dia em va sentir locu-tar un anunci en francès i es vaenamorar de la meva veu!”–, i el

1964 va canviar Andorra la Vella perParís i va abandonar definitivamentel món de la ràdio.

ANYS 50: L’EDAT D’ORCom una autèntica “edat d’or”

recorda l’speaker Michel Avril la Ra-dio Andorra dels anys 50, on vacoincidir amb Paul Servant, cap deprogrames prematurament traspas-sat i a qui tots els qui el van conèixercoincideixen a qualificar com undels artífexs de l’eclosió de l’emisso-ra. Avril s’hi va incorporar l’estiu del1955, i durant vuit temporades vapresentar espais com ara Programmeà la carte –versió francesa d’El concier-to...–, Un sourire en chantant, especial-ment concebut per als ingressats alssanatoris d’Oseja i Escaldes, i Pagesimmortelles, l’espai de música clàssicade la cadena. Avril té un record es-pecial per a Jacques Trémoulet, con-trovertit fundador de Radio Andor-ra, visionari que va impulsar la ràdiocomercial francesa i autèntic tycoonde les ones: a partir de Radio Tou-louse va fundar un imperi radio-fònic (Radio Bordeaux, RadioMontpellier, Radio Agen, RadioIntercontinental) amb ramificacionsafricanes (Radio Tànger, RadioMagreb) i transoceàniques (RadioMontserrat) que va estar a punt deperdre després de ser condemnat amort per col·laboracionisme amb elrègim nazi –va ser rehabilitat el1949–. El van salvar els contactesamb l’Espanya franquista i –segonsalguns– amb el poderós cunyat deldictador, Serrano Súñer.

La qüestió és que Radio Andor-ra va ser l’única emissora privadad’expressió francesa que va man-tenir la independència durant la Se-gona Guerra Mundial. Hi ha qui diuque al preu d’emetre missatges xi-frats a favor dels alemanys. Avril ésmenys fabulós: “L’èxit d’aquellaprimera Radio Andorra va arribarperquè només emetia música [el hitdels anys bèl·lics va ser J’attendrai, deRina Ketty, que els combatents delsdos bàndols van fer seva com a laguerra europea havia passat amb Lili

El rosari de noms que van desfilar pels estudis de RadioAndorra al Roc de les Anelletes inclou patums que han pas-sat a la història de la música popular del segle XX, com araAntonio Machín (a dalt) o Dalida (al centre). Luis Mariano,Antonio Molina, Juanito Valderrama o Carmen del Lirio, pelcostat espanyol, i Gilbert Bécaud, Juliette Gréco, JohnnyHalliday o Annie Cordy, pel francès, també van conèixer elgong, l’imponent piano de cua i la gran llar de foc de l’estu-di principal.

��

��

informacions·15

repor text.qxd 06/04/2004 20:34 PÆgina 6

16·informacions

Marlene]. Res de política. Un to de-simbolt i alegre en uns moments es-pecialment foscos. Aquesta era ladirectriu de Trémoulet, que es va se-guir fil per randa fins als anys 70,quan van aparèixer els blocs d’infor-mació.” Avril en recorda el costumde convocar un per un els locutorsde l’emissora al despatx del directorper departir amistosament durant lavisita anual que feia a l’emissora:“Era un home de gran categoria,honest i afable. De l’època de laguerra no en puc dir res, perquè noel vaig conèixer...” I apunta tambéuna altra de les raons de l’èxit deRadio Andorra: “Espais com Elconcierto... van complir un paper im-portantíssim: posar en contacte elsemigrants que treballaven a França,Alemanya i Suïssa amb les famíliesque havien quedat a Espanya. I enaquella època, l’única emissora quetenia prou potència era Radio An-dorra, amb l’antena més alta d’Eu-ropa, plantada al llac d’Engolasters,i un equip tècnic que, segons s’ex-plicava, el mateix Goebbels havia ce-dit a Trémoulet quan es va posar enmarxa l’emissora, el 1939.”

ANYS 60: AMB EL VENT A FAVORDesprés de deixar Radio Andor-

ra, a la primavera del 1963, Avril vacombinar els càrrecs institucionals–secretari adjunt del Sindicat d’Ini-ciativa (1963–1966), director de laCasa d’Andorra a París (1966–1974)i funcionari del ministeri d’Edu-cació i Cultura (1982–1989)– amb lalocució a Sud Radio (1975–1981).Un destí, aquest de saltar a l’emisso-ra bessona creada el 1958 per insti-gació del govern francès i sota elnom de Ràdio de les Valls –el 1961es va convertir en Sud Radio–, quetambé va seguir Agustí Pifarré. L’ac-tual secretari del Consell Superiorde la Justícia va començar la sevacarrera professional a mitjan anys 50com a tècnic de ràdio... a RadioAndorra, naturalment. Ofici que vaaprendre seguint cursos per corres-pondència a l’École ProfessionelleSupérieure de París i a l’acadèmia

Maymo de Barcelona. “La feina aRadio Andorra em permetia posaren pràctica l’aspecte més artístic, im’omplia totalment. Més que anar atreballar, ens feia la impressió queanàvem a passar-nos-ho bé. I he dedir que el meu mestre, qui em vaensenyar tots els secrets de la ràdio,va ser Servant.” Com a tècnic, vaviure el pas del fil magnètic a la cin-ta –el primer magnetòfon Ampexamericà va arribar a Andorra el1958– i dels discs durs de 78 i 45 re-volucions als vinils de 45 i 33, ques’imposen a partir dels anys 60:“Una llàstima que part de la col·lec-

ció de discos, ja que n’hi devia haveraproximadament 100.000, acabésestimbada pel Roc de les Anelletes.Avui tindria un valor incalculable...”A l’altre costat del micròfon, i en-cara a Radio Andorra, Pifarré va ai-xecar Sol, esport i neu i, sobretot,Antorcha deportiva, ja als anys 60. Lavisió idíl·lica que fins aleshores do-mina el discurs dels protagonistescomença a enfosquir-se. El puntd’inflexió el situa cap al 1962, quanTrémoluet va importar l’equip di-rectiu en ple de Radio Tànger ambla idea de rellançar l’emissora iadaptar-la al nou panorama radiofò-

��

Christiane Mailhos va ser la primera “speakerine”francesa de Radio Andorra. Va aterrar-hi el 1963 perfer-hi una estada d’un mes i s’hi va quedar fins al1971. Va deixar empremta amb l’espai “À chiffonsrompus”, i va compartir micròfon amb els últims gransnoms de la graella francòfona: Michel Brard (“Lacourse d’escargots”) i Jean Bonis (“Spécial BlueJeans”).

AGUSTÍ PIFARRÉSITUA EL PUNT

D’INFLEXIÓ CAPAL 1962, QUANTRÉMOULET VA

“IMPORTAR” L’E-QUIP DIRECTIU

EN PLE DE RADIOTÀNGER

repor text.qxd 06/04/2004 20:34 PÆgina 7

nic sorgit de la competència directade Sud Radio i la concurrència deles noves fórmules com ara EuropeNuméro 1. “El problema és que esvan plantar a Andorra amb unesperit colonialista. De seguida vantopar amb el personal de casa i vanarrambar amb tot l’esquema anteri-or: es va acabar El concierto de losradiooyentes, el Club de Amigos... Tot elque havia funcionat fins aleshores. Iva ser un fracàs. A partir d’aquí vaser com més va pitjor...” La novadirecció va coincidir amb una sèriede reivindicacions laborals no atesesper la direcció: “Hi havia torns defins a vuit hores davant del micrò-fon, i com a compensació ens baix-aven un piscolabis... Hi podies posartot l’entusiasme del món, i així era,però arribava un moment que etsenties explotat, literalment. I a miem va tocar fer el paper de cap deturc...” Pifarré va viure la decadèn-cia de Radio Andorra des de SudRadio, per la qual havia fitxat el1970 i on va seguir una brillant car-rera, primer al micròfon –hi va con-duir la primera emissió en català ien freqüència modulada– i despréscom a régie d’antena i cap d’ex-plotació. Fins que el 1977 la seva tra-jectòria professional fa un tomb rad-ical en començar una carrerajudicial que el porta, paradoxal-ment, a ser el batlle que coneixeràel procés de fallida que va posar elpunt final a Radio Andorra.

ANYS 70: ES COVA EL DESASTREPerò això va ser als anys 80. L’e-

missora encara havia de viure unsanys si no d’or com a mínim de pla-ta. Els evoca Christiane Mailhos, laprimera speakerine francesa quedesembarcava a Radio Andorra. Hiva debutar l’agost del 1963, i el quehavia de ser una estada d’estiu es vaallargar gairebé un decenni, finsque el 1971 va deixar definitivamentl’emissora i la professió. Són elstemps gloriosos de la programaciófrancesa, amb Michel Brard (Lacourse d’escargots) i, sobretot, JeanBonis –el conductor de Spécial Blue

Jeans, un espai gairebé mític per alsradiooients francòfons. Mailhos–“La premsa especialitzada francesaem deia la mademoiselle Aquí, tot ique a l’època la sintonia ja s’emetiaenregistrada i jo mai la vaig haver dellançar en antena”, recorda– es vafer càrrec d’À chiffons rompus, maga-zín matinal dedicat al públic fe-mení, amb el recordat espai Les plusbelles lettres d’amour, que s’emetia enfestes assenyalades com ara SantValentí o el Dia de la mare, i per onvan desfilar primeres figures de lachanson, des de Juliette Gréco fins aJohnny Halliday, Claude François,Dalida o Yves Montand, “que em varebre a l’entreacte al camerino delteatre de París on actuava... En cal-çotets! Em va dir: ‘Vostè hi estaràacostumada.’ Doncs no: era una deles primeres entrevistes que feia!Però va ser adorable. I aquells, unsanys fabulosos. Tenia llibertat com-pleta per escollir la música que posa-va. Tret de Dijous i Divendres Sant,que s’havia d’emetre música clàssi-ca. L’única consigna era fer unaràdio optimista, simpàtica i directa.”Ella va ser també l’encarregada dedur a terme, el 1967, una de lesúltimes iniciatives de Trémoulet: laposada en marxa d’una emissora al’illa de Montserrat.

L’aventura caribenya va durartres mesos. La de Radio Andorra esva arrossegar encara fins al 1981,llarga decadència anunciada per lamort de Trémoulet, el 1971. Pocabans Sud Radio s’havia fet amb ellideratge comercial i d’audiència,una posició que ja no abandonariafins que el 1981 expiren les conces-sions acordades el 1961 pel ConsellGeneral. Sud Radio emigrarà defin-tivament (i triomfalment) a Tolosa.L’última emissió de Radio Andorra,de la seva banda, va tenir lloc el 26de març d’aquell any. Enrere que-daven 42 anys de moltes llums ialgunes ombres. La més gran, la queva deixar al carrer la trentena de tre-balladors de l’última època, víctimesd’un laberint jurídic que dos decen-nis després encara no s’ha resolt. �

D’hereus, fallides i Alfonso Guerra

“El final de Radio Andorra, bandera del Principat enuna època en què Andorra era absolutament descone-guda a l’exterior, va ser el pitjor que ens podíem ima-ginar. El problema va ser que en expirar la concessió, el1981, els explotadors de l’emissora –en aquells mo-ments, els hereus de Trémoulet– en van declarar la falli-da. I com que vivien a França i suposadament no dis-posaven de patrimoni a Andorra –l’edifici d’Encamppertanyia des dels anys 60 a l’Estat espanyol, que n’ha-via cedit l’explotació a Trémoulet– van desaparèixer perno haver de fer front a la seva repsonsabilitat. El que nos’entén és que després de vint-i-tres anys encara nos’hagi executat la sentència que obliga a indemnitzarels treballadors. Independentment de qui sigui el titularde les instal·lacions –objecte d’etern litigi entre l’Estatespanyol i els hereus de Trémoulet– hi ha una evidentresponsabilitat del Govern d’Andorra per negligènciaen el funcionament de la justícia.” Qui s’expressa ambtanta contundència és Gualbert Osorio (Bilbao, 1949),que va aterrar a Radio Andorra el 1969 i que va tenir eltrist privilegi de ser-ne l’últim director. També va ser ellqui va protagonitzar un desesperat intent per revifarl’estació, el 1984, que es va acabar “per ordre directad’Alfonso Guerra” –Radio Andorra depenia de la vice-presidència del govern espanyol. Trist final per a l’emis-sora que havia començat a emetre el 7 d’agost del1939.

��

informacions·17

repor text.qxd 06/04/2004 20:34 PÆgina 8