Aquesta és la fotografia més antiga que he trobat en els àlbums de la meva àvia. Data dels anys 40, està feta a la cantonada del carrer en el que actualment segueix vivint la meva àvia que és la més petita de les filles. Els altres són el meu besavi, la meva besàvia i la germana de la meva àvia. Aquesta imatge és la primera foto de família que té la meva àvia amb son pare, ja que va estar tancat dos anys a la presó de Lleida i aquesta, és la primer foto després de l'alliberament. La meva àvia segueix tenint molt present la il·lusió que va sentir quan va retrobar-se amb el seu pare. En aquesta foto té molta importància el context històric, darrere dels meus besavis es poden veure cartells publicitaris de la Guerra Civil, en un d'ells llegim "No oblideu que estem en guerra!". Mariona La meva mare era molt perfeccionista, recordo que volia que la primera foto quedés perfecta i es va enfadar amb mi perquè no vaig fer-li cas" –Àvia

Aquestes dues fotografies formen part d'un dels moments més importants de la vida del meu avi. Són de l'any 1953, el meu avi tenia 20 anys i feia la mili de mariner a Cartagena, va passar la

major part d'aquesta època dalt d'un vaixell i va passar a formar part de la banda d'aquest. Va participar en molts esdeveniments, un d'ells la coronació de la Reina Isabel II. Ho recorda com un dels anys més divertits i emocionants de la seva vida i encara conserva la amistat amb alguns dels companys que formaven part de la banda. Mariona

Avi: "Yo tenía 17 años y había falsificado mi carnet para poder trabajar, pero un día llegaron aquí al pueblo (Espejo, Córdoba), y a todos los que teníamos entre 18 y 25, y que aún seguíamos allí, se nos llevaron para tus tierras (Tarragona), a luchar en la batalla del Ebro. Me asignaron ser camillero. Eso representaba pasarme el día escondido en un zulo y de noche recoger a los muertos de mi bando. Estuve en Corbera de Ebro, además fue al final ya, cuando perdimos. Digo perdimos. aunque allí no había ni buenos ni malos, moría todo tipo de gente sin miramientos, y no duró más debido a unas bombas alemanas que podían con todo, si no nadie sabe cuantos años más habría seguido aquella masacre. La verdad es que tuve suerte, los de mi edad de mi pueblo, al ir un año más tarde murieron todos ya que la guerra estaba totalmente de cara para los golpistas. Yo y 4 más que sobrevivimos en Corbera pasábamos los días escondidos por el bosque, y por la noche avanzábamos hasta conseguir llegar a Francia. Creíamos que sería nuestra salvación pero nos equivocábamos. Una vez allí nos tomaron presos y nos llevaron a Barcelona. Creo que la montaña se llamaba Collserola, allí había una especie de campo de concentración franquista donde estuve 27 días. Allí pensé que iba a morir, entré con 25 pesetas y gastaba una al día, para comprar dos sardinas arencas y un trozo de pan. Los dos últimos días antes de que lo liberaran no pude comer ni un mísero trozo de pan, por suerte la tropas republicanas consiguieron entrar en él. En la misma Barcelona nos subieron a unos barcos, paraban en Valencia y Almería, y desde estas ciudades nos distribuían a cada uno a la capital de su provincia. Esta fotografía es muy importante para mí, ya que no tengo ninguna foto mía de la guerra, y es de un carrete que me encontré recogiendo a un fotógrafo muerto siendo camillero.“ Javier

El pare de la meva àvia va anar a la guerra civil espanyola, ella em va explicar que va ser molt dura, perquè diferenciant per la teva ideologia potser havies de matar a un familiar teu que no pensava igual que tu i estava a l’altre bàndol. Em va explicar que el seu pare tenia habilitats per a la cuina i feia la funció de cuiner, però que el germà d’aquest no va córrer la mateixa sort, i que quan va tornar a casa, de lo mal cuidat que estava, ni la seva pròpia família el va reconèixer, el van torturar, sembla mentida, però dins mateix de Tarragona, darrere de on ara és la Plaça del Rei, els van avisar que o s’exiliaven o podrien tancar-los a la presó, van decidir no exiliar-se i mai més van anar a per ells. Laura

Avi: “Jo vaig estar els dos o tres primers mesos a Lanzarote i després a Tenerife ( Centre d’instrucció 115). El quartell general tenia una capacitat de quatre mil a cinc mil persones, dividit en companyies (120 persones ).

Vaig fer l'examen per a pujar de nivell, en aquell temps que vaig estar, només vaig arribar a cabo 1º, era l’encarregat del quartell, qui mana a formar, passar llista i informar a l’oficial.

Tots els matins a les set ja estàvem desperts i justament després d’esmorzar, començava l’entrenament i després la simulació de guerra. Es feia una guerra de ‘pelotones’ format per: fusellers, esquadra de metralladora lleugera i mitja, esquadra de llença granades i morters 81-120. Després de la simulació de guerra, cada oficial agafava el seu ‘pelotón’ i donava classes teòriques de batalla.” Amparo

Aquest és el meu rebesavi, es deia Pau Magarolas Llado, però li deien "Pau del blau“, era d’una família de pagesos de la part alta de Tarragona. Va ser un casteller molt reconegut de l’època, van arribar a fer un 3 de 9! El seu pare, també anomenat Pau Magarolas, va lluitar al pla de la Seu a la guerra del francès el 1811. I el seu fill (el del meu revesavi) Pere Magarolas Joval, va rescatar i protegir durant la guerra civil espanyola la talla del Sant Sepulcre, la més antiga i valuosa de les talles de la processó de Tarragona. Marta

El meu avi va formar part de la quinta del biberó, que era la gent jove que reclutaven per anar a la Gerra Civil i va mantenir-se al front, fins que li va caure una granada que el va deixar sord d’una orella i aleshores se’n va anar a la rereguarda, on es va fer mestre, perquè era dels pocs que sabien escriure i llegir.

Més tard, va fugir a França, però el van agafar i el van portar a un camp de concentració a Cantàbria, on va estar tancat un any. Quan el van alliberar ( ho va aconseguir enviant una carta a la seva esposa, i ella, a través de gent coneguda, va fer que sortís del camp) el van portar a la mili, en va estar 3 anys més. Finalment, va tornar a Barcelona. Va marxar als divuit anys i va tornar als vint-i-cinc. Irene