AROMATERÀPIA

Aromateràpia

Elisabeth Gonzalez Rodríguez

Terapéutica natural y medicina 2014-15

INDEX

1. Que és l’aromateràpia?

2. Historia de l’aromateràpia

2.1 Els inicis de la humanitat2.2 Els egipcis2.3 Xina2.4 Grècia i Roma2.5 Abu Ibbn Sina 2.6 Edat Media2.7 A l’altre banda de l’oceà2.8 Els segles XVII, XVIII i XIX2.9 Les essències a l’actualitat

3. Que son i com s’obtenen els olis essencials?

3.1 Destil·lació3.2 Espremut3.3 Altres mètodes

4. Classificació dels olis essencials

4.1 Florals4.2 Cítrics4.3 Resines4.4 Herbals4.5 Baies i llavors

5. Mètodes d’administrar els olis essencials

5.1 Inhalació i vaporització5.2 Ús tòpic5.3 Ingestió

6. Olis base

6.1 oli d’ametlla dolça6.2 oli d’os albercoc6.3 oli de calèndula

Página | 2

Aromateràpia

6.4 oli de coco6.5 oli de jojoba6.6 oli de germen de blat

7. Olis essencials bàsics.

7.1 Arbre del te7.2 Espígol7.3 Estragó7.4 Eucaliptus radiata7.5 Lavanda7.6 Llimona7.7 Menta piperita7.8 Taronger amarg (fulla)7.9 Palo de ho7.10 Ravintsara7.11 Sempreviva

8. Toxicitat i riscos relacionats amb els olis essencials

9. Conclusions.

10. Bibliografia

Página | 3

Aromateràpia

1. Que és l’aromateràpia?

L’aromateràpia es nodreix de la natura, utilitzant allò que hi troba en aquesta, flors, herbes, plantes, escorça... es considera una disciplina dintre de la medicina natural, que aprofita les propietats dels olis essencial extrets de les plantes aromàtiques, per tal de restablir l’equilibri i harmonia del cos i de la ment. Es fonamenta en un enfoc holístic, considerant la persona com un tot, harmonitzant la part física amb l’emocional, mental i espiritual interrelacionant-lo tot. Forma part d’un regim de curació global que intenta buscar les arrels de la causa de la malaltia mas que la simptomatologia, així com despertar la habilitat interna que te el cos per curar-se a si mateix, aconseguint un estat d’equilibri. L’aromateràpia es concentra en el sentit de l’olfacte i del tacte ja que es d’ells que depenem per beneficiar-nos dels aromes. Els estudis han demostrat que les persones responen a les olors a un nivell emocional superior al d’altres sentits. Un aroma pot desencadenar tota una successió de records oblidats, ja que la zona del cervell associada

amb l’olor es la mateixa que la de la memòria. La regió olfactòria es l’únic lloc del nostre cos on el sistema central esta relacionat estretament amb el mon exterior, d’aquesta manera, els estímuls olfactius arriben directament a les centrals de connexió mes internes del nostre cervell. Mentre que el tacte és un instint humà i una necessitat fonamental, influeix en el sistema nerviós autònom, relaxant i

vigoritzant el cos al mateix temps, els estudis han demostrat que fomenta la secreció d’endorfines, les conegudes com les hormones de la felicitat, que actuen com narcòtics

naturals del cos al reduir el dolor i produir una sensació de benestar.

Página | 4

Aromateràpia

2. Historia de l’aromateràpia

L’aromateràpia tal i com la coneixem avui es prou jove, uns 100 anys, però realment son uns coneixements que venen de lluny, els nostres avantpassats van aprendre el mètode a base de proba i error, mitjançant el contacte amb el seu medi, la natura, observant els animals, quines plantes menjaven quan estaven malalts, al adonar-se que algunes plantes, llavors o arrels els feia estar millor quan tenien un malestar, d’altres no tenien efectes i algunes els feia estar pitjor produint tot vòmits o fins i tot la mort. Aquets coneixements es van passant de generació en generació amb la resta de coneixements.

2.1 Els inicis de la humanitat

Les primeres civilitzacions van descobrir que cremar branquetes o fulles d’algunes plantes produïen efectes com ara estimular els sentits o contràriament induir a la son, o be produir experiències místiques o religioses. D’aquí l’origen de les ofrenes de fum als deus o a la natura mes màgica.

Pràcticament i sense excepció totes les civilitzacions han fet servir d’una manera o una altre els aromes a la seva vida quotidiana, ja sigui amb finalitats medicinals, espirituals o cosmètics, algunes ho han fet de manera tan singular que els seus coneixements encara avui son empleats. Tots els pobles antics van considerar que certes plantes tenien un caràcter sagrat i les van oferir en ofrenes.

Se sap que ja al paleolític s’extreien matèries greixoses premsant plantes o be utilitzant altres mètodes, això va ser habitual una vegada l’home va passar a ser nòmada. Amb el

temps la humanitat va anar aprenent quines plantes eren beneficioses i quines tòxiques.

A les coves de Lascaux, a França, existeixen coves amb pintures que descriuen l’ús de plantes amb fins curatius i medicinals. S’estimen que daten d’uns 18.000 anys abans de Crist. També s’ha trobat un “alambique” de terracota d’uns 5000 anys d’antiguitat, exposat al museu Taxila, del Paquistán. Es creu que es feia servir per produir aigües aromàtiques i qui sap si també olis essencials. Això es curiós perquè es considera que la destil·lació es va inventar fa nomes 1000 anys. Les antigues civilitzacions es possible que estiguessin mes avançades que el que es pensa.

2.2 Els Egipcis

Els antics egipcis ja disposaven d’una exhaustiva classificació de flors i herbes, separant-les en diferents grups, tenint en compte els seus aromes. Els olis y les essències balsàmiques, els ungüents de perfums intensos y les resines diluïdes en vi o algun altre alcohol eren les mes emprades en medicina, cosmètica i per embalsamar als morts. Els aromes eren també habituals a la seva vida quotidiana. El sol ara homenatjat

Página | 5

Aromateràpia

amb encens i la lluna amb mirra per exemple. En els jeroglífics es pot llegir que els sacerdots, exercien també de metges, prescrivien la mirra per alleujar inflamacions i altres ungüents per curar diverses malalties. També tota la quantitat d’olis que feien servir en les momificacions i els cosmètics rejovenidors per a tractaments de bellesa. Al papir d’Evers (1550aC) un papir mèdic on s’explica l’ús estes i freqüent de l’aromateràpia a la medicina egípcia. S’explica que l’aromateràpia es feia servir de forma interna i externa per combatre problemes de salut.

Els egipcis eren conscients de la capacitat dels aromes d’afectar a les emocions. Cada faraó tenia diversos perfums propis fets per elevar els esperits, dissipar els nervis, propiciar l’amor, aportar tranquil·litat o induir a la agressió amb fins guerrers.

Les dones amb mes poder adquisitiu podien rebre massatges d’aromateràpia després del bany. Les esclaves aplicaven els olis, que rejovenien i perfumaven la pell. L’oli de fusta de cedre era del preferits. Aquestes dones egípcies fins i tot coneixien barreges aromàtiques que s’aplicaven com a anticonceptius.

2.3 Xina

La medicina tradicional xina te un gran coneixement de plantes i el seu us medicinal des de abans del naixement de Jesucrist. Al llarg del riu groc, fa 5000 anys, els xinesos feien servir fulles d’ajenjo i arrels de càlamus amb fins higiènics. Hi ha varies obre antigues que parlen sobre les plantes com “L’herbari” de l’emperador Shen Nung (2700 aC) o “La medicina interna clàssica de l’emperador groc atribuït” a l’emperador Huang Ti (2650aC).

2.4 Grècia i Roma

A l’antiga Grècia varen ser força importants els coneixements de les essències aromàtiques provinent dels egipcis, eren utilitzades sobretot per perfumar el cos i la roba i per aromatitzar aliments. Hipòcrates (460-370 aC), el pare de la medicina occidental, defensa l’ús de les essències procedents de plantes aromàtiques per sanar, recomanava els banys aromàtics i massatges diaris, va escriure als seus “Aforismes” que “ els banys aromàtics son útils en el tractament dels trastorns femenins”

Escolapi o Asclepi, de qui era el símbol de la serp enroscada a una estaca, símbol actual de la medicina, relacionada amb la troballa de plantes medicinals. Aquesta associació de la

serp amb les plantes prové de mes enllà, de la Mesopotàmia asiàtica, 2000 a. C. Explica la llegenda que l’heroi Gilagamesh, va sortir en busca d’una planta que proporciones la vida eterna y cures al seu amic Enkidu, Gilagamesh després de molt buscar va trobar la planta al fons del mar i la va depositar a la riba d’un llac mentre prenia un bany; per allà va passar una serp que al veure l’herba se la va menjar i per tal de poder escapar sense ser reconeguda va mudar de pell. Aquest canvi de pell va ser

interpretat com a rejoveniment o renéixer, es d’aquest relat que sorgeix la serp com a símbol de curació.

Página | 6

Aromateràpia

Els grecs van desenvolupar també l’art de la perfumeria. Les receptes d’alguns perfums medicinals van quedar gravats a les pedres de marbre dels temples d’Escolapi i Afrodita, deessa del amor i la bellesa.

Es considera al primer aromaterapeuta de la historia a un grec, Teofrasto, que va escriure un tractat denominat “Relatiu a les olors” En el que analitzava els efectes dels diferents aromes sobre el pensament, els sentiments i la salut.

Els romans van heretar gran part de la filosofia i cultura grega, se sap que elaboraven preparats d’olis pel cos i per perfumar les robes i ambients. Els romans feien servir les herbes aromàtiques per ungir a aquells que havien assolit un rang social de privilegi o un cert grau iniciàtic. A roma les hetairi o prostitutes feien servir els aromes en abundància. Galeno, metge dels gladiadors, prepara ungüents i fins i tot una crema freda.

Els soldats romans portaven a la guerra mirra per les ferides. El seu coneixements de les propietats de les plantes el van estendre pel mon, allà on anaven recollien plantes i sembraven llavors que portaven. A Gran Bretanya van portar el julivert, la sàlvia, el romaní i la farigola.

2.5 Abu Ibbn Sina

O també conegut com Avicena (980-1037 dC) va néixer a Persia era metge i erudit, es considerat l’inventor de la destil·lació. ja es feia una destil·lació rudimentària però ell la va perfeccionar, va engrandir el conducte de refrigeració i li va donar la seva típica forma d’espiral, això permetia la condensació del vapor i la essència resultant molt mes eficaç. El primer oli essencial que va obtenir va ser el de roses a partir de la “rosa centifolia” que es va fer molt popular com a perfum femení i a la cuina i rebosteria àrab.

Va escriure prop d’un centenar de llibres entre ells el “Cànon de medicina” que es va fer servir com a referencia a les escoles mediques durant 500 anys, on menciona molts olis essencials, incloent la camamil·la, el cinnamom, l’ anet i la menta.

2.6 Edat Media

Algunes ordres religioses cultivaven les seves pròpies plantes aromàtiques. Al segle XII la monja i escriptora alemanya Hildegard Von Bingen va escriure un interesant tractat sobre herbolisteria, en el que va exaltar les virtuts de les herbes aromàtiques i va destacar les bondats de la lavanda.

Els primers olis utilitzats a la medicina medieval varen ser el de lavanda i el de romaní. Durant les epidèmies de la pesta negra els anomenats lliga hanseática, confraria de apotecaris, es van fer coneguts per cremar com a mètode de desinfecció, encensos resinosos de pi, xiprer i cedre, als carrers, a les habitacions dels malalts així com als hospitals. Aquesta manera de fer estava avalada pel fet que els perfumistes que elaboraven

Página | 7

Aromateràpia

l’encens no es contagiaven. A l’actualitat tenim proves científiques que confirmen l’acció antibacteriana d’aquets olis essencials naturals.

Els perfums es feien servir a tota Anglaterra, degut a que la gent pràcticament no es rentava, així que els perfums emmascaraven les desagradables olors corporals.

Paracelso metge i alquimista suís va escriure a 1576 “el Gran llibre de la cirurgia” on sostenia que el paper de l’alquímia no era convertir els metalls en or, sino desenvolupar medicines, especialment a partir de plantes.

Durant el renaixement, els olis essencials es van fer servir àmpliament i la botànica formava part de l’estudi de la medicina.

2.7 A l’altre banda de l’oceà

A l’altre banda del mar també s’han trobat testimonis de l’ús dels olis amb finalitat curativa i ritual. La tradició medicinal xamànica es basa en el principi de que les plantes son sagrades i que aquesta condició transmet salut. Els xamans eren el membres de la tribu que sabien curar i coneixien les propietats de les herbes i plantes i de com utilitzar-les. També feien servir les plantes amb propietats al·lucinògenes per posar-se en contacte amb l’altre mon.

A partir del SXVII els científics descobreixen com aplicar els coneixements químics a la medicina, de manera que es va anar deixant de banda els remeis mes naturals sent reemplaçats per productes químics d’acció mes rapida tot i que la base de molts d’aquets remeis te com origen les plantes. A partir d’aquet moment els olis van ser relegats a l’ús de la cosmètica i la perfumeria.

2.8 Els segles XVII, XVIII i XIXDurant el S. XVII la pesta va tornar a aparèixer i les herbes aromàtiques es van popularitzar, els perfumistes varen gaudir de immunitat a la pesta per estar rodejats dels olis essencials. Els olis es feien servir a la medicina tradicional per combatre un gran numero de malalties.Durant el S. XVIII pràcticament tots els especialistes en plantes i medicina feien servir els olis essencials. Les barreges es feien a les farmàcies de l’època, cada una amb el seu segell particular.Els científics del S.XIX van identificar alguns dels constituents químics dels olis i els varen batejar amb noms com geraniol i citronel·lol. Això va portar al desenvolupament de copies sintètiques dels constituents principals dels olis. L’ús de les plantes i els olis essencials va disminuir de forma important mentre que les farmacèutiques començaven a fer-se fortes.Però moltes drogues sintètiques poden produir nombrosos efectes secundaris i ser tòxics i nocius en contra dels olis essencials.

Página | 8

Aromateràpia

2.9 Les essències a l’actualitat

A principis del segle XX les essències tornen a adquirir importància gracies al químic francès Rene M. Gottefosse, considerat el pare de l’aromateràpia actual per ser qui va utilitzar la paraula per primera vegada, 1937, per a referir-se a un treball realitzat amb olis essencials. Gottefosse va verificar que els olis tenien moltes virtuts antisèptiques i curatives, va demostrar que a traves de la pell, l’organisme pot absorbir substancies greixoses que tenen una estructura molecular petita.

El químic es va interessar pels olis quan en 1928 va patir un accident, es va cremar la ma al seu laboratori i va recordar que la lavanda curava les cremades, va submergir la ma en lavanda pura. La seva curació va ser tan rapida i positiva que es va posar a estudiar els olis essencials per descobrir quins mètodes eren mes idonis i quin efecte tenien sobre el sistema nerviós.

Als treballs de Gottefosse es van sumar el d’altres científics, durant la segona guerra mundial el metge Jean Valnet va comprovar el gran potencial de les plantes medicinals tractant amb molts dels ferits. En 1964 va publicar Aromatheraphie, obra en la que descriu els casos amb els quals va tenir èxit incloent el testimoni del pacients. Al 1982 es va tornar a reeditar sota el títol de Practice of the Aromatherapy, aquets llibre es responsable de que actualment es consideri aquesta disciplina com a teràpia.

A Londres Marguerite Maury (1895- 1964), va obrir la primera clínica de aromateràpia utilitzant els olis amb massatges i va introduir el concepte de prescripció individual. Va escriure un llibre, “The secret of life”, que tracta el rejoveniment. Aquesta teràpia de forma holística va sorgir a estats units tot i que en la actualitat esta reconeguda a Francià i a Gran Bretanya.

Avui en dia esta estesa a tot el mon i no es posa en dubte de les propietats beneficioses dels olis essencials. Científics com P. Franchome, D.Pénoël y Fhanel han dedicat mes de 20

anys a la investigació dels olis essencials en relació als processos metabòlics i bioenergètics dels essers humans. Recentment en diversos estudis s’ha comprovat el us positiu del olis en diferents malalties pulmonars, otorinolaringologies, hepàtiques, del sistema digestiu, de la pell.... son molt recomanats sobretot per tractar malalties de tipus nerviós, els banys amb essències tonifiques i retornen els seu equilibri al organisme quan aquet es troba en

crisis.

L’aromaterapeuta Martha Szaga diu: “La mare Terra guarda els seus dons a l’energia dels seus fruits, de les seves flors, de les seves herbes i de les seves fustes: depèn de quines i de com les utilitzem podrem recuperar la màgia natural dels aromes”.

Actualment en alguns hospitals s’aromatitzen les habitacions amb lavanda per afavorir la relaxació dels pacients i prevenir infeccions, a Japó s’utilitza el perfum de menta al llocs de treball per afavorir la concentració. A molts establiments de tot el mon es fan servir

Página | 9

Aromateràpia

perfums amb bona olor per fer que els consumidors romanguin mes estona i per tant comprin mes.

3. Que son i com s’obtenen els olis essencials?

Les plantes aromàtiques fent servir els nutrients del terra i de l’aigua i amb la llum del sol produeixen essències fragants a les seves cèl·lules excretores, en un procés denominat fotosíntesis. Aquestes essències produïdes de forma natural per les plantes atreuen a insectes beneficiosos per elles, per ajudar a la pol·linització, i desanimen a altres insectes que se les menjarien o farien mal a la planta.

En moltes de les plantes aromàtiques aquestes cèl·lules excretores les trobem a prop de la superfície, a les fulles o flors i al passar al costat de la planta i tocar-la deixen anar aquestes fragàncies a l’aire. Es considera que la bellesa i la màgia d’aquestes essències es el cor aromàtic, la força de la vida o energia, l’ànima o esperit de la planta.

Al destil·lar les plantes aromàtiques les essències son sotmeses a canvis químics convertint-les en olis essencials.

Les principals característiques dels olis essencials:

Els olis essencials tenen una característica comuna i es que nomes es dissolen en olis grassos o en alcohol, no es dissolen en aigua. Això te unes conseqüències a l’hora de fer-los servir.

Els olis essencials tenen una concentració e intensitat molt elevada, en mots casos per obtenir un kilogram d’oli essencial ens faran falta mils de kilograms de fulles o pètals de flors, com es el cas de les roses per exemple. Amb això s’aconsegueixen els intensos efectes que l’aromateràpia te sobre l’organisme físicament, mentalment i emocionalment.

De Consistència oliosa; que no grassos; poden ser mes o menys fluïts i a vegades de tipus resinós.

Amb una Alta volatilitat, els olis essencials s’evaporen amb força facilitat; son substancies mes lleugeres que l’aigua.

Tenen Coloració tot i que sense grans variacions es poden distingir per la seva coloració, alguns son incolors.

La seva conservació a de ser especial, es precís guardar-los en flascons de vidre opac i mantenir-los ben tancats per tal de preservar-los de l’acció de l’aire, la llum i la humitat, ja que a diferencia dels olis fixes o de altres lípids, els olis essencials s’evaporen, es desvirtuen i perden les seves propietats.

L’obtenció dels olis la fem per destil·lació, majoritàriament mitjançant l’extracció com a vapor d’aigua a baixa pressió. Només per destil·lar els cítrics, (llimona, taronja, mandarina...) es fa servir un altre mètode, l’espremut mecànic en fred de la pell. Hi ha altres mètodes d’obtenció d’essències però llavors ja no les podrem considerar olis

Página | 10

Aromateràpia

essencials sino essències i son utilitzades a la industria del perfum però no a l’àmbit de la medicina natural de l’aromateràpia.

3.1 Destil·lació:

Es el mètode d’extracció dels olis essencials mes utilitzat i mes econòmic. Molts historiadors atribueixen els descobriment de la destil·lació a Avicena, tot i que com s’ha comentat, segurament abans ja es coneixia un procés mes primitiu. Es necessari conèixer be el procés i ser una mica hàbil per no perdre la preuada essència.

Algunes plantes es destil·len directament, d’altres s’han de deixar reposar uns dies o fins i tot assecar-les primer.

Durant la destil·lació la planta es escalfada, mitjançant aigua bullint o vapor, aquest calor fa que la planta es descompongui i alliberi els olis essencials. Aquest oli juntament amb el vapor es portat per una canonada fins a un dipòsit de refrigeració d’on sortirà en forma liquida cap a un tanc. El líquid obtingut es una barreja d’oli i aigua això fa fàcil la seva separació. Els olis essencials, que son mes lleugers que el aigua, floten a la superfície mentre que els que son mes pesats, com el de clau, s’enfonsaran.

L’aigua que es fa servir s’impregna amb l’aroma i es reciclada, es pot fer servir com aigua perfumada com la de lavanda o la de rosa, es l’anomenat hidrolats.

Segons el tipus de partícula que contingui el oli el podrem classificar en olis de notes altes, mitjanes o de notes de base.

Olis de notes altes: Son els que contenen les molècules mes petites per tant mes volàtils, s’evaporen mes fàcilment. L’aroma desapareix en 24 hores. Son olis de notes altes els de alfàbrega, aranja, llimona i llima i l’eucaliptus. Tendeixen a ser estimulants i revitalitzadors.

Olis de notes mitjanes: Son els olis que estan al mig, les seves molècules no son les mes petites ni les mes grans. Tenen un aroma que pot durar entre dos i tres dies. Ho son la camamilla, el gerani i la lavanda. Solen tenir un efecte equilibrant i afecten al metabolisme general així com als sistemes corporals com el procés digestiu i la menstruació.

Olis de notes de base: Les seves molècules son les mes pesades, per tant les menys volàtils. El seu aroma pot durar com a mínim una setmana. Per exemple l’encens, la mirra, neroli, pàtxuli. Tendeixen a tenir una capacitat relaxant i sedant.

Página | 11

Aromateràpia

De la primera destil·lació obtindrem un oli essencial de mes qualitat, però es pot fer una nova destil·lació, aquest procés es conegut com rectificació. Aquestes noves destil·lacions produeixen un oli mes econòmic que no es apte per a l’ús en aromateràpia.

3.2 Espremut:

Aquest mètode esta reservat per a membres de la família dels cítrics, com la bergamota, l’aranja, llimona, llima, mandarina i la taronja. L’essència que es busca es troba en petites quantitats en petites cavitats sota la superfície de la pell. Originalment aquest procés es feia amb les mans. Se espremia la pell del cítric i es recollia el líquid en una esponja, una vegada aquesta estava saturada s’espremia a una galleda. Això donava uns costos molt elevats, actualment es fa amb premses mecàniques. Molt de l’oli de taronja prové d’estats units, de fabriques de suc, però aquest oli no es el millor per fer servir en aromateràpia ja que aquets cultius estan tractats amb pesticides i fertilitzants que contaminen l’essència. Els olis de cítrics recomanables per a aromateràpia haurien de ser el provinents de fruita orgànica.

3.3 Altres mètodes:

Com ja s’ha dit hi ha altres mètodes d’extracció, però no produeixen olis per al us de l’aromateràpia. Son:

Extracció amb dissolvent: Es fa servir amb flors, gomes i resines. Produeix absoluts i resinoïdes. Es fa servir per obtenir una major producció o per a olis que no es poden obtenir mitjançant un altre procediment. Per exemple al gessamí li afecten negativament l’aigua calenta i el vapor.

Absoluts: L’aroma es estret amb dissolvents hidrocarbonats, com el benzè o el hexà. El material de la planta es cobreix amb el dissolvent i s’escalfa lentament per dissoldre les molècules aromàtiques. El dissolvent extreu l’olor i després es filtrat obtenint una substancia solida, semblant a la cera, que conte un 50% de cera i un 50% d’oli volàtil. Aquest mètode es fa servir amb la rosa, el gessamí i el neroli. Però sempre queda una resta de dissolvent. Per aquest motiu un absolut no pot ser tan pur com un oli essencial destil·lat.

Filtrat: Es el mètode mes modern de extracció, i es mes rapit que la destil·lació. L’equip es molt mes simple. Un nebulitzador de vapor es passa sobre la planta, que esta penjada per dalt. Cau un líquid composat d’oli i vapor condensat, es deixa refredar. S’obté una barreja d’oli essencial i aigua com al procés de destil·lació, que pot ser fàcilment separable. Es un mètode que promet però encara s’han de fer mes assajos per veure com es comportes aquests olis en aromateràpia.

Maceració: Per a aquest mètode les plantes es col·loquen a una tina amb oli vegetal escalfat, això fa que es descomponguin les cèl·lules de les plantes, provocant l’absorció dels olis essencials. S’agita durant uns dies. L’oli resultant es filtra i s’embotella i esta llest pel seu us en massatges. Exemples d’olis extrets amb aquest mètode son els de pastanaga, calèndula i hipèric.

Página | 12

Aromateràpia

4. Classificació dels olis essencials

Segons les seves propietats, els olis els classificarem com a Florals, cítrics, resines, tiges i fulles:

4.1 Florals: S’obtenen per destil·lació de flors i tenen propietats equilibrant, calmants, regeneradores i antidepressives. Ajuden a potenciar la sensualitat femenina, actuen a nivell emocional. Es corresponen amb notes mitges- altes. En cas d’embaràs no es recomanable el seu us ja que ajuden a la aparició del cicle menstrual. Poden fer-se servir per problemes de l’òrgan reproductor. Poden ser les de: Espígol, lavanda, camamilla, neroli, rosa, ylang-ylang.

4.2 Cítrics: S’obtenen per l’ espremut de la seva pell i tenen propietats refrescant, relaxants i astringents. Actuen a nivell mental. Es corresponen a notes altes, per tant es volatilitzen mes ràpidament. S’ha de tenir la precaució de no prendre el sol just després de la seva aplicació ja que son fotosensibles. Algunes d’elles son: llimona, mandarina, taronja dolça, aranja, bergamota....

4.3 Resines: Son els obtinguts de la destil·lació de les escorces, resines i arrels dels arbres o plantes. Tenen propietats balsàmiques, antiarrugues i regeneradors. Faciliten la meditació o aporten equilibri i serenitat. Actuen a nivell espiritual. Es corresponen a notes baixes: càmfora blanca, canella, gingebre, encens, mirra, sàndal...

4.4 Herbals: s’obtenen per destil·lació de les fulles, tiges o planta complerta. Tenen propietats antisèptiques, purificants, desinflamants i reguladores. Actuen a nivell físic. Es corresponen a notes mitjanes, generalment: Alfàbrega, canyella fulles, citronella, gerani, Eucaliptol, menta piperita, niauli, pi, farigola...

4.5 Baies i llavors: s’obtenen per destil·lació dels fruits. Tenen propietats circulatòries, desinfectants i estimulants. Actuen a nivell físic. Es corresponen amb notes mitges- baixes, generalment: Anís estrellat, anís verd, xiprer, fonoll, pebre negre...

Página | 13

Aromateràpia

5. Mètodes d’administrar els olis essencialsEls mètodes mes habituals d’administrar els olis son:Inhalació, vaporització, banys aromàtics, massatges terapèutics, ingestió.

5.1 Inhalació i vaporització:Es tracta de la aspiració directa dels aroma dels olis essencials que, a traves del sentit del olfacte les essències son absorbides a traves dels pulmons, i des de els alvèols, aquestes son difoses als capil·lars circumdants arribant a la circulació en general. Arribant fins al cervell per a exercir la seva acció. A la zona olfactiva es produeix una relació involuntària i automàtica de recepció amb el mon exterior (a traves de les olors), de manera que els estímuls i senyals olfactius arriben directament a les centrals de connexió internes. Això fa que un aroma pugui despertar a mes de sensacions

purament físiques, agradables o desagradables, sensacions de tipus psicològic o mental: activació de la memòria a través de un record. El nostre benestar general depèn molt mes del que ens pensem del sentit del olfacte, aquest sentit no nomes controla funcions corporals inconscients, sino que influeixen en el nostre mon emocional. Es conegut com un dels mètodes mes rapits i directes.

Serveix per combatre les malalties de les vies respiratòries. Podrem recorre a aquest mètode per alleugerar ràpidament les nàusees, cefalees i per la relaxació. La avantatge principal d’aquest mètode es que es pot efectuar en qualssevol lloc i moment. Utilitzarem a mes de l’aspiració directa de les olors, difusors que difonen la olor a l’ambient.

5.2 Ús tòpic: La aromateràpia actua sobre el sistema nerviós ajudant a la relaxació i activant els sentits, multiplica els seus efectes si ho combinem amb massatges sobre la pell, ja que aconsegueix, a traves del massatge, eliminar l’estrès, el mal mes important del esser humà modern. També ho podem fer amb banys aromàtics, que poden ser de cos complert, a la banyera, o limitant-los a certes parts del cos, com mans o peus.

L’ús tòpic de les essències a través de la pell te una acció immediata i directa. Per la finor i la composició orgànica de les molècules dels olis, aquestes son absorbides per la pell, accedint a traves de la xarxa de capil·lars al torrent sanguini, i fan arribar els seus efectes al conjunt de

l’organisme. A mes, estimulen al seu pas la regeneració de les cèl·lules dels diferents teixits i potencien la salut de la epidermis protegint-la de gèrmens, bactèries i altres substancies tòxiques.

5.3 Ingestió:

Página | 14

Aromateràpia

Es tracta d’ingerir el olis essencials. Es el mètode menys habitual perquè els seus efectes son mes lents. En aquest cas les dosis han de ser molt exactes i controlades, prescrites a cada pacient per un metge aromaterapeuta.

6. Olis base

Els olis essencials estan molt concentrats en estat pur i no han de fer-se servir directament sense diluir sobre la pell. Per tant necessitàrem un mitja natural que ens vagi be. Aquest mitja es un oli vegetal de llavor o os, es el que anomenem oli base o fixe.L’oli base que escollim ha de ser premsat en fred. Els olis premsats en calent son mes barats però la qualitat no es prou bona per a la aromateràpia. Ha de ser un oli sense refinar i sense cap tractament químic. No son recomanats en aromateràpia els olis minerals ja que aquets poden arribar a obstruir els porus, i no tenen els constituents que tenen els olis vegetals que nodreixen i beneficien la pell amb les vitamines i minerals i propietats terapèutiques exclusives que contenen. L’oli mineral es sol fer servir a la industria cosmètica per que no es posa ranci, però roman a la pell i l’impedeix respirar.

6.1 Oli d’ametlles dolces:

L’oli d’ametlles dolces es, segurament, l’oli base mes fet servir en aromateràpia. Es diu que ja ho feia servir la dona de Napoleó.Es un oli extret mitjançant un premsat en fred de les pepides de les ametlles dolces, es ric en vitamines (incloent la vitamina E) i conte àcids grassos monoinsaturats i poliinsaturats. Es útil per a tot tipus de pells, indicat principalment per a pells seques, inflades o prematurament envellides. També beneficiós per alleujar el picor de dolències com l’èczema.Aquest oli s’absorbeix molt fàcilment per la pell i no es molt pesat, ni dens, ni enganxós. No te una olor forta. Recomanable com a oli base al 100%.L’oli d’ametlles amargues, altament tòxic, no s’ha de fer servir mai en aromateràpia.

6.2 Oli d’os d’albercoc:

S’extreu mitjançant el premsat en fred de l’os de l’albercoc. Es molt semblant a l’oli d’ametlles dolces i al de os de préssec. Es compon d’àcids grassos monoinsaturats i poliinsaturats, vitamines i minerals. Indicat per a tot tipus de pell, especialment seques, sensibles e inflades o prematurament envellides.Pel seu preu elevat es sol fer servir barrejat amb altres. Es excel·lent per una crema facial.

Página | 15

Aromateràpia

6.3 Oli de calèndula:

Es un oli macerat. Te propietats antiinflamatòries, curatives i relaxants, molt beneficiós per a les dolències cutànies. Es de gran ajuda per a mans i peus esquerdats. També va be per a els varius, problemes circulatoris, úlceres a les cames i llagues. Serveix per alleujar els pits de les mares que alleten als seus bebès.Pel seu preu es fa servir barrejat al 10%, es pot fer servir sol.

6.4 Oli de coco:

L’oli de coco s’ha d’escalfar i refinar per a aconseguir un oli con el que poder treballar. Tot i que ajuda a aconseguir un bronzejat, no es aconsellable a l’aromateràpia com un oli sencer. Es de molt ajuda en cosmètics i preparats capil·lars.

6.5 Oli de jojoba:

L’oli de jojoba no es realment tal, sino una cera liquida provinent d’Arizona, Califòrnia i Mèxic. Es va descobrir que aquesta cera tenia les mateixes propietats que l’oli d’esperma de balena i ha ocupat el seu lloc a la industria dels cosmètics.S’obté d’un premsat en fred de l’os que conte la cera liquida. Conte àcid mistèric, proteïnes i una substancia cerosa similar al col·lagen.Es un oli groc i molt estable, no s’oxida fàcilment i no es posa ranci. Te propietats antiinflamatòries, es molt útil per a pells inflades, artritis e inflors de tot tipus. Es un oli equilibrant, indicant per a tot tipus de pell, es pot fer servir en casos d’acne, èczema i psoriasis. Recomanat per la pell de la cara, que nodreix, humiteja i penetra profundament, també per al cabell als quals repara i dona brillantor.Es pot fer servir al 100% però es sol fer servir diluït al 10% pel seu preu.

6.6 Oli de germen de blat:

Es un oli de color marro ataronjat i normalment es fa servir per barrejar amb els altres olis base per ser considerat com un antioxidant, evita que els olis es tornin rancis, gracies al seu alt contingut de vitamina E. Es un conservant ideal.S’obté per premsat en fred. Conte vitamina E, proteïnes i vitamines B1,B2,B3 i B6, cinc, ferro, potassi, sulfur, fòsfor i àcid linoleic.Per tant es molt nutritiu i molt bo per a pells seques, esquerdats, escamades o envellides. Millora les picors, l’èczema, la psoriasis i les cremades solars.Es molt pesat i dens per fer-lo servir sol a mes te una forta olor a blat per això es sol fer servir barrejat.No es recomanable per les persones al·lèrgiques al blat.

Página | 16

Aromateràpia

7. Alguns dels millors olis essencials bàsics:7.1 Arbre del té:

Es un oli essencial amb una enorme reputació. El trobem a mots productes d’higiene corporal, sabons, xampús, olis de bany, i cosmètics. es considerat, amb raó, com un valor segur a la aromateràpia medica i familiar.

Propietats Principals: Potent antibacterià d’ampli espectre d’acció. Fungicida. Parasiticida. Antiviral i estimulant immunitari. Protector cutani per a sessions de radioteràpia.

Indicacions habituals: Infeccions bucals: Aftosis, estomatitis, abscessos,

gingivitis Infeccions bacterianes o virals de les vies respiratòries

superiors e inferiors: sinusitis, rinitis, otitis, laringitis, faringitis, bronquitis.

Infeccions urinàries i ginecològiques Micosis cutània, unguial i subunguial Edema limfàtic Varius, cames pesades, hemorroides Prevenció de cremades cutànies per radioteràpia Parasitosis cutània (sarna, tinya...) o intestinal (lambliasis, àscaris...) Acne, molt útil.

Posologia recomanada:Per a totes les afeccions: es recomana el tractament per via externa, la aplicació freqüent de 3 a 4 gotes de aquest oli essencial, en massatge sobre la pell, repetit 3 vegades al dia durant 5 a 6 dies.

Informació útil:No recomanat durant els 3 primers mesos d’embaràs.Es fa servir com a primers auxilis.

Exemples d’utilització:

Página | 17

Nom en llatí: Maleluca alternifoliaFamília: MyrtaceaeMètode d’extracció: Destil·lació al vapor de les fullesConstituents principals: Tetraterpineol, cineol, terpinenoOrigen: AustràliaAroma: Incisiu, fort, a medicament.

Aromateràpia

Per a la cura diària, 1 gota d’arbre del te i 1 gota de llimona al raspall de dents abans del dentífric i raspallar les dents. S’aconsegueix una higiene perfecte i un efecte blanquejador de les dents.

7.2 Espígol:

Planta aérea que li agrada la baixa muntanya del sud d’Europa, te unes flors de un color violeta pàl·lid disposades en espigues laxes, a la punta de talls llargs. La floració i recol·lecció es produeixen mes tard que les de la lavanda. Proporciona un oli denominat d’urgència, ja que serà miraculós per alleujar i curar de forma casi instantània les cremades greus i les picades de vespa.

Propietats Principals: Antibacterià mitja. Antitòxic, antiviral i estimulant immunitari, excel·lent fungicida, anticatarral, expectorant, antiàlgic i analgèsic.

Indicacions habituals: Cremades greus, llagues atòniques, ulceres, escares, psoriasis Micosis cutànies (peu d’atleta) i ginecològiques (candida albicans) Picadures de vespa, medusa, escorpí. Bronquitis, laringitis, sinusitis, otitis,

rinitis. Reumatisme articular, rampes. Astènia nerviosa, depressió.

Posologia recomanada:Via externa: De 3 a 6 gotes d’espígol directament sobre la zona afectada per la patologia, 3 vegades al dia.Via interna: 2 gotes d’espígol barrejats amb mel, oli d’oliva o sucre de canya sota la llengua, 3 vegades al dia per a les afectacions hepàtiques.

Informació útil:No recomanat durant els 3 primers mesos d’embaràs.

Exemples d’utilització:Sobre picades de vespa, medusa, escorpí, etc. Aplicar cada 5 minuts durant mitja hora 2 gotes d’espígol. De resultat casi miraculós.

Página | 18

Nom en llatí: Lavandula spicaFamília: LamiaceaeMètode d’extracció: Destil·lació al vapor de la summitat florida Constituents principals: cineol, linalol, alcanforOrigen: Sud d’EuropaAroma: Dolç, floral i suggestiu

Aromateràpia

7.3 Estragó

Els metges àrabs ja ho feien servir a l’any 1000. Durant l’edat mitjana, Avicena descriu les seves propietats antiespasmòdiques i digestives. La seva fama actual es deu a la seva eficàcia per eliminar gasos i fermentacions intestinals, així com dolors menstruals. L’oli essencial es fa servir molt a aromateràpia per les seves propietats antiespasmòdiques neuromusculars, antivirals i antial·lèrgics a la practica.

Propietats Principals: Potent antiespasmòdic, estomacal, aperitiu, carminatiu, antial·lèrgic, antiinflamatori, antifermentatiu, tònic mental.

Indicacions habituals: Dispèpsia, flatulència, colitis, hipo, espasmes digestius. Tos espàstica, asma al·lèrgic. Contractures i rampes musculars. Al·lèrgies. Dismenorrea (menstruacions doloroses) i

espasmes ginecològics. Espasmofília Estrenyiment Nàusees, vòmits, marejos.

Posologia recomanada:Via externa: 5 gotes d’oli essencial + 5 gotes de oli vegetal d’avellana per fer massatge a la zona.Via interna: de 2 a 3 gotes d’oli essencial després de cada menjar barrejats amb una mica d’oli d’oliva, mel o sucre de canya, sota la llengua.

Informació útil:Es pot aplicar per via externa diluint-lo en oli vegetal de sèsam o avellana. No recomanat durant els 3 primers mesos d’embaràs. No fer servir de forma prolongada sense el consell d’un aromaterapeuta. En estat pur pot causar irritació cutània, es dermocaustic.

Página | 19

Nom en llatí: Artemisa dracunculusFamília: AsteraceaeMètode d’extracció: Destil·lació al vapor de la summitat floridaConstituents principals: Cavicol M.E., β-ocimenoOrigen: Orient mitja.Aroma: Lleugerament anisat, amb tons dolços i picants.

Aromateràpia

Exemples d’utilització:Qui vulgui trobar un gust autèntic, apreciarà l’adició de 2 o 3 gotes d’oli essencial d’estragó a una salsa bearnesa.

7.4 Eucaliptus radiata

Creix als terres drenats de les altures subtropicals, l’eucaliptus radiata posseeix un tronc blau grisos, una escorça caduca, fulles joves arrodonides i fulles adultes lanceolades. Els aborígens australians fan servir les fulles fresques per embenar llagues.

Propietats Principals: Anticatarral, expectorant, antitussigen, antiviral, estimulant immunitari, antibacterià, antiinflamatori, vigoritzant i neurotònic.

Indicacions habituals: Bronquitis, bronquitis asmatiformes,

sinusitis. Grips, refredats, epidèmies virals. Cistitis, leucorrees, vaginitis. Astènies profundes, pèrdua d’energia. Otitis infantils.

Posologia recomanada:Via externa: de 3 a 4 gotes d’oli essencial + 3 gotes de oli vegetal d’avellana, 3 vegades al dia, aplicades sobre el tòrax i l’esquena.Via interna: 2 gotes d’oli essencial barrejats amb una mica d’oli d’oliva, mel o sucre de canya, sota la llengua, 3 vegades al dia.

Informació útil:No recomanat durant els 3 primers mesos d’embaràs.

Exemples d’utilització:De manera habitual, en períodes d’epidèmies virals contagioses, res resulta mes eficaç que la aplicació sobre el tòrax i l’esquena, o a les plantes dels peus, de 4 a 6 gotes d’aquest eucaliptol per a protegir-se de l’agressió del virus i passar aquests períodes sense por. L’aromateràpia no nomes tracta sino que també preveu.

Página | 20

Nom en llatí: Eucalyptus radiata ssp radiataFamília: Myrtaceae.Mètode d’extracció: Destil·lació al vapor de la fulla.Constituents principals: cineol, α-terpineolOrigen: Austràlia.Aroma: fresc, suau amb un toc de llimona.

Aromateràpia

7.5 Lavanda

La lavanda es molt important a l’aromateràpia moderna. La seva perfecta innocuïtat i la seva excel·lent tolerància, combinats amb la seva eficàcia, han contribuït a posar-la al paper principal que ocupa a tota farmàcia aromàtica que es preï. L’enorme numero d’indicacions que tracta aquest oli essencial lo situa dintre de la definició de panacea universal.

Propietats Principals: Potent antiespasmòdic, calmant, sedant, antidepressiu, potent cicatritzant, regenerador cutani, antiàlgic notable, hipotensor, antimicrobià i antisèptic.

Indicacions habituals: Rampes, contractures i espasmes musculars. Estrès, ansietat, depressió, agitació, insomni. Acne, èczema, psoriasis, prurit, cremades,

llagues, escares, dermatitis, cuperosis. Reumatismes Hipertensió arterial. Problemes de tipus nerviós: asma, espasme

digestiu, nàusea, migranya, extrasístole.

Posologia recomanada:Via externa: Per a totes les indicacions nervioses, 3 gotes d’oli essencial aplicades sobre la superfície de l’arc plantar, de la part interior dels canells i del plexe solar (repetir segons faci falta). Per les altres indicacions, aplicació local.Via interna: 2 gotes d’oli essencial barrejats amb una mica d’oli d’oliva, mel o sucre de canya, sota la llengua, 2 o 3 vegades al dia, per a totes les indicacions.

Informació útil:Possibilitat de reacció de tipus al·lèrgica.

Exemples d’utilització:

Página | 21

Nom en llatí: Lavandula angustifolia ssp angustifoliaFamília: Lamiaceae.Mètode d’extracció: Destil·lació al vapor de la summitat florida.Constituents principals: linalol, acetat de linalilOrigen: Regió mediterrània occidental.Aroma: Dolç, floral i suggestiu.

Aromateràpia

4 gotes de lavanda en un cotonet o un tros de fusta per posar-lo a l’armari faran fora les arnes i deixaran un agradable aroma a les robes. 2 gotes de lavanda al coll del pijama o a la funda del coixí afavoriran un somni reparador.

7.6 Llimona

Tot i ser originari de l’índia, es cultiva al sud d’Europa i a califòrnia. La llimona es un dels fruits mes útils a la medicina natural. La seva essència s’obté per premsat en fred de la pell del fruit. Per aconseguir un quilo d’essència fan falta unes 3.000 llimones. Les seves propietats son tan nombroses i variades que es fa servir sistemàticament amb molt d’èxit per a infinitat d’afeccions. L’essència neutralitza el bacil d’Erberth i l’estafilococ en 5 minuts i el bacil de Loeffler (diftèria) en 20 minuts. Propietats Principals: Antibacterià, antisèptic, antiviral, vitamina-P, mimètic i fluïdificant sanguini, tònic digestiu, carminatiu, aperitiu, depuratiu, litolitic.

Indicacions habituals: Períodes de malalties contagiosa en difusió

atmosfèrica. Fatigues digestives, hepàtiques i pancreàtiques. Cuperosis, flebitis, hemorroides i estasis venosos Càlculs i còlics nefrítics. Obesitat i drenatge limfàtic. Pèrdua de concentració, convalescència, fatiga cerebral. Furunculosis, acnes, berrugues, herpes.

Posologia recomanada:Via externa: 2 gotes d’oli essencial + 2 gotes d’oli vegetal d’avellana sobre la pell que s’ha de tractar. De manera local 2 vegades al dia.Via interna: 2 gotes d’oli essencial barrejats amb una mica d’oli d’oliva, mel o sucre de canya, sota la llengua, 3 vegades al dia, per a totes les indicacions.

Informació útil:No recomanat durant els 3 primers mesos d’embaràs. En estat pur pot causar irritació (dermocaustic). Risc de fotosensibilització, no aplicar abans de la exposició al sol.

Exemples d’utilització:

Página | 22

Nom en llatí: Citrus limon.Família: Rutaceae.Mètode d’extracció: Premsada en fred de la pell.Constituents principals: cineol, limoneno.Origen: Índia.Aroma: Net, fresc, afruitat refrescant i penetrant.

Aromateràpia

2 gotes d’essència pels matins abans d’esmorzar a un terròs de sucre de canya sota la llengua, activarà totes les funcions digestives i hepatopancreatiques i donarà lloc a una vertadera desintoxicació.

7.7 Menta piperita

Producte híbrid de menta aquàtica i de hierbabuena, planta de 80 cm es molt vivaç. Les seves tiges son quadrangulars, les fulles ovalades, afilades i dentades. Habita a terrenys frescos, argilosos i calcaris. La seva destil·lació es porta a terme a juny just abans de la floració. Propietats Principals: Anestèsic, analgèsic, antipruriginós, antiinflamatori urinari e intestinal, antibacterià, antiviral, colagog i colerètic, tònic i estimulant general: digestiu: estomacal, carminatiu, antinauseós- Cardíac: hipertensió, vasoconstrictor.

Indicacions habituals: Neuràlgies, ciàtica, artritis, reumatismes, tendinitis. Otàlgia, rinitis, sinusitis, laringitis, halitosis. Hipotensió Fatigues hepatopancreatiques Astènia física i mental Nàusees, vòmits, dispèpsia, indigestió, flatulència. Herpes Zòster, cefalees, vertigen, neuritis. Urticària, èczema, acne, varicel·la. Cops, traumatismes.

Posologia recomanada:Via externa: de 3 a 4 gotes d’oli essencial per aplicar de manera local, 3 vegades al dia per a dolors provocats per qualsevol cosa. Diluir-lo pera superfícies mes amplies o aplicacions repetides.Via interna: 2 gotes d’oli essencial barrejats amb una mica d’oli d’oliva, mel o sucre de canya, sota la llengua, de 3 a 4 vegades al dia, per a problemes digestius i urinaris.

Informació útil:No recomanat per nens menors de 6 anys. No recomanats durant l’embaràs i la lactància, no prolongar el tractament sense supervisió d’un aromaterapeuta.

Exemples d’utilització:

Página | 23

Nom en llatí: Mentha x piperita.Família: Lamiaceae (o labiatae).Mètode d’extracció: Destil·lació de les fulles i de la summitat florida .

Constituents principals: mentol, mentona.Origen: Estats units.Aroma: Fresc, penetrant i mentolat.

Aromateràpia

1 gota de menta a ¼ de terrós de sucre per menjar abans d’una cita proporcionarà a l’alè tot el frescor de la menta i actuarà de forma positiva sobre el fetge, a l’estimular les seves funcions.

7.8 Taronger amarg (fulla)

Tot i ser originari de Xina s’ha estès per tot el clima mediterrani. Del taronger amarg s’obté un oli essencial d’olor molt agradable, la simple inhalació d’aquesta proporciona tranquil·litat, relaxació i harmonia. Per això l’interès mostrat en la seva difusió atmosfèrica a llocs on es important controlar l’estrès.

Propietats Principals: Antiinflamatori, antibacterià mitja, antiespasmòdic, cicatritzant i regenerador cutani, relaxant, sedant i antidepressiu. Indicacions habituals: Tos espasmòdica, asma. Palpitacions, extrasístoles, arítmia. Espasmes musculars d’etiologia nerviosa. Artritis, tendinitis, reumatisme. Insomni, estrès, cansament mental. Acne, escara, llaga, transpiració excessiva.

Posologia recomanada:Via externa: Per a totes les indicacions nervioses, 3 gotes d’oli essencial aplicades sobre la superfície de l’arc plantar, de la part interior dels canells i del plexe solar (repetir segons faci falta). Per les altres indicacions, aplicació local.Via interna: per a problemes de etiologia nerviosa, 2 gotes d’oli essencial barrejats amb una mica d’oli d’oliva, mel o sucre de canya, sota la llengua, (repetir segon sigui necessari).

Informació útil:No recomanat durant els 3 primers mesos d’embaràs.

Exemples d’utilització:1 gota de Taronger amarg i 1 gota de romaní quimiotipat verbenona a una petita quantitat de crema beneficien enormement a les pells grasses. La mateixa aplicació es valida per cabells grassos.

Página | 24

Nom en llatí: Citrus aurantium.Família: Rutaceae.Mètode d’extracció: Destil·lació de les fulles i branquetes.

Constituents principals: Acetat de de linalil, linalol.Origen: Xina.Aroma: Fresc, floral i agredolç.

Aromateràpia

7.9 Palo de Ho

El palo de Ho esta emparentat amb la família de las Cinnamom, com per exemple la Ravintsara. De fet es el mateix arbre, l’arbre anomenat palo de Shiu o llorer de xina, però la Ravintsara s’extreu de les fulles i el palo de Ho de la fusta, per tant els components son diferents. L’oli del palo de Ho de qui si es germà beso es del pal de rosa. Posseeix una eficàcia excel·lent i una tolerància cutània òptima.

Propietats Principals: Antisèptic, tònic i astringent cutani, antibacterià, fungicida, antiviral, reafirmant dels teixits. Indicacions habituals: Infeccions otorinolaringologia i broncopulmonars. Vaginitis per candida albicans, leucorrees. Depressió, astènia, esgotament intel·lectual. Patologies infeccioses pediàtriques. Micosis cutània, acne, escares, arrugues.

Posologia recomanada:Via externa: de 2 a 3 gotes d’oli essencial i 2 gotes d’oli vegetal d’avellana en aplicació local sobre l’afecció dermatològica o sobre el baix ventre per a les infeccions urinàries i ginecològiques.Via interna: 2 gotes d’oli essencial barrejats amb una mica d’oli d’oliva, mel o sucre de canya, sota la llengua, 3 vegades al dia per a les infeccions respiratòries, bucals, urinàries.

Informació útil:No recomanat durant els 3 primers mesos d’embaràs.

Exemples d’utilització:1 gota de palo de ho i 1 gota de rosa de Damasc a la crema de dia previndrà l’aparició d’arrugues i estimularan la regeneració del teixit cutani.

Página | 25

Nom en llatí: Cinnamomum camphora.Família: Lauraceae.Mètode d’extracció: Destil·lació de la fusta.

Constituents principals: Linalol.Origen: Xina.Aroma: caràcter de fusta, alcanfor.

Aromateràpia

7.10 Ravintsara

Originari de Madagascar, creix silvestre als boscos tropicals humits, pot arribar a mesurar 15 metres. De fulles ovals, alternes, coriàcies i llargues, resistents i brillants per la part superior. Floreix entre novembre i gener i produeix una baia molt característica.

Propietats Principals: Antiviral i estimulant immunitari, antibacterià, anticatarral, expectorant, neurotònic (potent vigoritzant). Indicacions habituals: Infeccions virals de tot tipus: grip,

mononucleosis, herpes zòster, herpes, hepatitis i enteritis virals.

Deficiència immunitària greu. Bronquitis, rinofaringitis, sinusitis, refredat. Drenatge limfàtic, retenció hidrolipidica. Insomni, depressió, angoixa. Cansament nerviós i físic profund.

Posologia recomanada:Via externa: 5 gotes d’oli essencial 3 vegades al dia, en massatge a tots dos costats de la columna vertebral o el tòrax, segons l’afecció a treballar.Via interna: 2 gotes d’oli essencial en sinergia amb niauli o eucaliptus radiata, barrejats amb una mica d’oli d’oliva, mel o sucre de canya, sota la llengua, per a tots els estats virals i problemes nerviosos.

Informació útil:No recomanat durant els 3 primers mesos d’embaràs.

Exemples d’utilització:Durant les epidèmies de grip de l’hivern, aplicar 6 gotes de forma local sobre la superfície del pont del peu o el tòrax, pel mati i per la nit, per a resistir les agressions virals.

Página | 26

Nom en llatí: Cinnamomum camphora.Família: Lauraceae.Mètode d’extracció: Destil·lació de la fulla.

Constituents principals: Sabineno, cineol, α-terpineol.Origen: Madagascar.Aroma: aromàtic, intens i persistent.

Aromateràpia

7.11 Sempreviva

La sempreviva ens proporciona un oli essencial excepcional, fantàstic, rar i apreciat. D’eficàcia rapida i sorprenent. Es el producte natural i vegetal amb activitat antihematoma mes potent que existeix. Indispensable a la farmaciola de primers auxilis familiar per que fa miracles. La inversió val la pena tot i que el seu preu es elevat.

Propietats Principals: Antihematomes, antiflebitic, antiespasmòdic, anticatarral, mucolític, astringent, cicatritzant, estimulant hepatopancreatic. Indicacions habituals: Hematomes, flebitis, edemes. Varicositats, cuperosis. Bronquitis, rinofaringitis. Reumatismes, artritis, poliartritis. Malaltia de Dupuytren. Deficiència hepatocitaria, hepatitis, cirrosis Hipercolesterolèmia.

Posologia recomanada:Via externa: En tots els casos, aplicar localment sobre la zona relacionada amb l’òrgan afectat. De 2 a 8 gotes d’oli essencial, segons l’extensió e importància de la afecció, mitjançant un massatge penetrant i repetit. Via interna: 2 gotes d’oli essencial, barrejats amb una mica d’oli d’oliva, mel o sucre de canya, sota la llengua, 2 vegades al dia per afectacions hepàtiques.

Informació útil:Via interna reservada al terapeuta. No recomanat durant els 3 primers mesos d’embaràs. No utilitzar de forma prolongada sense la supervisió d’un aromaterapeuta.

Exemples d’utilització:A qualsevol hematoma, ja sigui del tipus intern o extern, amb o sense ferida, la aplicació repetida farà miracles.

8. Toxicitat i riscos relacionats amb els olis essencials

Página | 27

Nom en llatí: Helichrysum italicum.Família: Asteraceae.Mètode d’extracció: Destil·lació de la summitat florida.

Constituents principals: acetat de nerilo, italidiona.Origen: Conca mediterrània.Aroma: Agradable, de efecte calmant.

Aromateràpia

Totes les substancies altament eficients des de el punt de vista terapèutic presenten, sovint, riscos relacionats amb la utilització dels olis essencials. Aquí tenim un llistat dels problemes que ens poden donar els olis essencials independentment quina sigui la seva entrada a l’organisme:

Fotosensibilització: deguda a molècules furan cumarines principalment presents a totes les essències de closca, de les fruites de la família botànica dels cítrics. Es recomana no fer servir aquestes essències sobre la pell abans d’una exposició solar prolongada per tal d’evitar vermellors e hiperpigmentaciò.

La Causticitat de les molècules aldhides aromàtiques i dels fenols aromàtics que impedeix una utilització concentrada dels olis essencials rics en aquestes molècules. Una dissolució forta d’aquets olis e un oli vegetal es una bona solució per fer-los servir sense riscos a la vegada que es preserven els seus efectes terapèutics. La concentració final d’aquets olis essencials no pot, mai, superar el 15 o 20%.

La irritació d’altres molècules aldehids terpèniques, èters terpènics i terpens ens obliga a diluir-los a una concentració final de un màxim de un 50% d’aquet tipus d’olis essencials. Si per a la pell es important aquesta dissolució ho es molt mes per a les mucoses.

S’han registrat un total de 27 al·lèrgies aromàtiques i terpèniques. Comparant-lo a les al·lèrgies a molècules de síntesis es poc, però es important vigilar de prop als pacients dels que es coneguin al·lèrgies i evitar la utilització continua durant períodes prolongats.

La neurotoxicitat de les cetones terpèniques i, en menor mesura, dels òxids terpènics, fa que el seu us estigui contraindicat en el cas de bebès, dones embarassades o que estan alletant, així com el cas de pacients amb malalties neurològiques com: Alzheimer, convulsions, epilèpsia o parkinson.

Una relativa sobrecarrega hepàtica pot causar-se per la presa d’una elevada dosis d’olis essencials rics en fenols aromàtics. Per controlar aquest risc, es recomana evitar la ingesta de dosis elevada durant llargs períodes de temps en pacients amb problemes hepàtics o barrejar-los amb un oli essencial hepatoprotector.

Així com es indispensable integrar aquets riscos en les vies comuns d’administració dels olis, es fàcil apartar-lo casi a la seva totalitat, si parlem de difusió atmosfèrica. Ja que la quantitat d’olis essencials difosos per metre quadrat d’aire es molt baixa, es a dir la dosis inhalada a cada respiració es també molt petita, lo suficient per no donar toxicitat. Pot provocar alguna incomoditat o molèstia, però no fins al punt de tenir efectes nocius.

Finalment mencionarem els grups de risc com son: bebès i pacients amb malalties neurològiques, (Alzheimer, parkinson, epilèpsia...). Es necessari també vigilar la difusió atmosfèrica en aquelles persones que puguin tenir alguna al·lèrgia coneguda

9. Conclusions.

Página | 28

Aromateràpia

El mon de l’aromateràpia acompanya a l’home des de el principi dels seus temps, quan vivia a les coves feia servir les plantes per intuïció, per imitació dels animals però ja intuïa les virtuts de les plantes aromàtiques, tant que les oferia com a ofrenes als seus deus.L’aromateràpia com a una teràpia natural es va fer servir molt abans que al SXIX es comencessin a sintetitzar els components de manera sintètica, que es va abandonar la medicina natural per una de mes sintètica pensant que era millor, mes rapida... Ara per sort al SXXI això sembla que esta canviant, que ens hem adonat que la medicina farmacèutica ens fa mal, i cada vegada fem servir mes les teràpies naturals. Entre elles l’aromateràpia.

L’aromateràpia te molts beneficis, es molt propera, la podem fer servir molt fàcilment, en la forma inhalada, la menys innòcua, i de seguida veiem els resultats, si estem refredats i posem un vaporitzador amb unes gotes de Ravintsara i eucaliptus radiata, començarem a respirar millor casi automàticament. La podem fer servir simplement per donar bona olor a la nostra casa ruixant una barreja d’alcohol amb unes gotes de llimona, que ens desinfectarà l’ambient, o una olor que ens agradi en comptes de fer servir els ambientadors comercials. O fer un bany relaxant abans d’anar a dormir amb unes gotes de lavanda.

A casa fem servir “aquella barreja que serveix per a tot” que diu el meu pare, un oli base, normalment d’ametlla dolça, unes gotes de niauli i arbre del te. Aquesta barreja tant la fem servir per les ferides, sobretot si l’oli base es de rosa de mosqueta, per les otitis del gos, pels fongs que li surten al llimoner o per les picades dels mosquits.

Com a conclusió final m’he adonat que el mon de la termoteràpia es molt extens hi ha molt per estudiar i molt camps on aplicar-lo. També he vist que es una teràpia que des de fa un temps esta en auge i cada vegada mes gent ho fa servir.

10. Bibliografia

Página | 29

Aromateràpia

Whichello, Denise. (2005). AROMATERAPIA, Remedios a través del aroma. Barcelona: Amat Guía fácil.

Zhiri, A., Baudoux, D. I Breda, M.L. Aceites esenciales quimiotipados. Bélgica: dessain.

Baudoux D. (2013). Guía práctica de aromaterapia, La difusión. Belgica: Symeta

Farrer-Halls, Gill. (2012). La biblia de la aromaterapia. Madrid: Gaia Ediciones, Serie de biblias, bestseller mundial.

Fiszbein, Mª Rosa. (2006). Aromaterapia. Barcelona: RBA. Cuerpo mente.

Página | 30