ADDAYA CENTRE D’ART CONTEMPORANI

SWAB BARCELONA ART FAIR programa general / stand 19 28 set - 01 oct, 2017 Pavelló italià, Fira Barcelona

AZAHARA CEREZO

DAVID CRESPO

ÁNGELA BONADÍES & JUAN JOSÉ OLAVARRÍA

KEILA ALAVER

IGNASI PRAT ALTIMIRA

1

KEILA ALAVER (Londrina, Brasil, 1970)

Formada en Arts Plàstiques per la Fundació Armando Alvares Penteado (FAAP), São Paulo,

SP.

La seva producció artística inicial, des de finals dels anys 1990 fins a la meitat dels anys

2000, contemplava pintura, fotografia i escultura ─creant objectes que incorporaven

fotografia i altres materials, com el cuir. Després, va passar a produir escultures articulant

fotografia i fusta en construccions que es projecten a l'espai com a elements

tridimensionals. A partir de la segona meitat dels anys 2000, la seva producció comença

a apuntar cap a dues vessants: una constituïda per instal·lacions amb objectes extrets

d’allò quotidià, alterats per l'artista i presentats en conjunt en un espai específic; i l’altra

de sèries de treballs individuals que imprimeixen als objectes domèstics una perspectiva

geomètrica, alterant les seves funcions i formes originals.

2

Com a principals temes de la seva obra podem destacar la presència de la figura humana

inserida en contextos socials i arquitectònics, el tractament de la imatge com a objecte

tridimensional, la geometria present en els objectes quotidians i una valorització de les

formes i característiques materials dels objectes domèstics banals produïts a gran escala.

Participa d'exposicions individuals i col·lectives des de 1995, entre les quals destaquen:

Individuais 2015 Projeto Glory Hole - A Caixa Maravilhosa, Galeria Jaqueline Martins, São

Paulo, Brasil 2013 Corpo Mobília, Galeria Vermelho, São Paulo, Brasil 2013 O Jardim da

Pele de Pêssego, Galeria GTO- SESC Palladium, Belo Horizonte, Brasil 2011 Coletivas 2017

Past/Future/Present - Phenix Art Museum, Phenix, EUA · Contato Transitório, projeto

55SP Galeria, espaço Epicentro, São Paulo, Brasil 2015 Aprendendo a viver com a sujeira,

Galeria Vermelho, São Paulo, Brasil 2014 Mostra Verbo, Galeria Vermelho, São Paulo,

Brasil 2004 A foto dissolvida, Sesc Pompéia, São Paulo, Brasil 2002 2002 Paralela, São

Paulo, Brasil 2001 Auto Retrato, Espelho do Artista, Museu de Arte Contemporânea de

São Paulo (MAC-USP), Brasil 2001 Bienal Barro de América, Museu Alejandro Otero,

Venezuela 2000 Mujeres de Las dos Orillas, Centre Valencia de Cultura Mediterránea,

Valencia, España 1997 Panorama da Arte Brasileira, Museu de Arte Moderna de São Paulo

(MAM- SP), Brasil 1997 1a Bienal do Mercosul, Porto Alegre, Brasil.

3

ÁNGELA BONADÍES (Caracas, Veneçuela, 1970)

JUAN JOSÉ OLAVARRÍA (Valencia, Veneçuela, 1969)

Ángela Bonadies és una artista el treball fotogràfic de la qual se centra en la memòria,

l'arxiu, la visibilitat i la invisibilitat d'estructures culturals, l'espai urbà com a mapa històric

i en pensar la imatge fotogràfica des de la fotografia. Entre les seves exposicions recents

estan A Universal History of Infamy en el LACMA (Los Angeles County Museum of Art) i

en 18th Street Arts Center, Santa Monica, USA; West Side en la galeria Obri Caracas;

Bonadies + Caula: Cartografías de un territorio compartido al Centro de Historias de

Zaragoza (PhotoEspaña 2015); Translocacion al Centre d'Art Santa Mònica, Barcelona,

Espanya; Die Bestie und ist der Souverän (La bèstia és el sobirà) al WKV

(Württembergischer Kunstverein Stuttgart), Alemanya i al MACBA (Museu d’Art

4

Contemporani de Barcelona), Espanya; The white elephant a la galeria After-the-butcher,

Berlín, Alemanya; El tormento y el éxtasis a És Baluard Museu d'art modern i

contemporani de Palma, Mallorca, Espanya; Magical (un)Real: Entranced Land a

Momenta Art. Brooklyn, USA, i Global Activism a ZKM (Zentrum für Kunst und

Medientechnologie), Karlsruhe, Alemanya.

A l'estiu de 2012 va dirigir el taller De la autoconstrucción a las comunidades cerradas a

la Escola de d’Estiu de la Facultad de Arquitectura y Urbanismo de la UCV, al costat

d'Antoni Muntadas i Juan José Olavarría. A la Trienal de Investigación de la Facultad de

Arquitectura y Urbanismo de la Universidad Central de Venezuela 2014 impartió el taller

Proyecto Inverso. Al juliol de 2015 va dictar el taller Estructuras de excepción a Barcelona,

Espanya, en el marc de Translocaciones, coordinat per la plataforma Idensitat, i al juliol

de 2016 va culminar el projecte amb una residència en Homesession i l'exposició dels

participants del taller. Al juliol de 2017 va dictar el taller Zona Intermedia, organitzat

també per Idensitat, en Fabra i Coats, Barcelona.

Ha rebut diversos reconeixements. El 2011 va rebre el Best Architecture and Landscape

Projects de la revista Polis i el DomusWeb Best of Architecture pel projecte La Torre de

David, en 2016 va rebre la Residency Award a 18th Street Arts Center atorgada pel

LACMA, en 2017 la Beca Latinoamericana Experimenta-Sur, Bogotá, Colombia i la Artist

Residency Program, Goethe-Institut Salvador-Bahia/Vila Sul, i la Beca MAEC-AECID per la

Real Academia de España a Roma prevista pel 2018, entre altres.

Juan José Olavarría és un artista multidisciplinari. Es mou entre el món de l'art i l'activisme

comunitari. Ha participat en exposicions, salons, biennals nacionals i internacionals d'arts

visuals, conferències, xerrades, fòrums, projectes comunitaris, multimèdia i teatres.

Educador popular a sectors urbans de la regió capital. Va ser membre del Grupo

Provisional (1997), col·lectiu de creadors amb el qual va participar en diverses

experiències de creació realitzades a espais acadèmics, comunitaris, productius i artístics.

Entre les seves exposicions individuals, es poden mencionar de 2008 Me cambio el

nombre, Periférico Caracas Arte Contemporáneo i Centro documental (projecte en

5

procés), Sala Mendoza (Caracas, Veneçuela); de 2010 Mata que dios perdona, El Anexo /

Arte Contemporáneo (Caracas, Veneçuela), de 2014 After the butcher (Berlín, Alemanya).

Ha participat en nombroses exposicions col·lectives, de les quals les més recents són en

2015 La bestia y el soberano, MACBA Museu d´Art Contemporani de Barcelona i WKV

Stuttgart, (Alemanya), Colectiva, El Anexo Arte Contemporáneo, Caracas (Veneçuela); en

2016 América, Henrique Faria, Buenos Aires (Argentina); Cremar les naus, ADDAYA

Centre d’Art Contemporani, Alaró i Auditòrium Sa Màniga, Cala Millor (Espanya); Plan de

evasión, ArteBA Project Room, La Tunca Fundación. Buenos Aires (Argentina); LA

SITUACIÓN 2016: De lo que no se puede hablar hay que hablar, Facultad de Bellas Artes

de Cuenca (Espanya), Odeón, ADDAYA Centre d’Art Contemporani, Alaró (Espanya) i

Espacio Odeón, Bogotá (Colombia); Untitled, ART Henrique Faria Buenos Aires, Miami (FL.

USA); The Global South: Visions and Revisions, selections from the Brillembourg Capriles

Collection. Mana Wynwood, Miami (FL, USA); de 2017 Onomatopeyas visuales de tiempos

difíciles, Carmen Araujo Arte, Caracas (Veneçuela); Arte + Contexto, El Anexo / Arte

Contemporáneo, Caracas (Veneçuela); Anti-Readymade, Espacio monitor, Caracas

(Veneçuela). També duu a terme el projecte La torre de David, juntament amb Ángela

Bonadies, i presentat a Caracas, Nova York, Madrid, Rio de Janeiro, Dubai, Espanya... Dins

aquest projecte, actualment en curs, s’hi engloba El Elefante Blanco.

La Torre de David gira entorn a l’edifici que porta el mateix nom, amb una problemàtica

que es pot extrapolar a la situació veneçolana. L’any 1990 David Brillembourg, president

del consorci financer veneçolà Confinanzas, va decidir fer una torre a Caracas, un gratacel

de més de 40 pisos amb façanes de vidre, coronat per un heliport: el tercer edifici més

alt de Veneçuela ─després de les dues torres del Parque Central─ i l’octau de

Llatinoamèrica. Brillembourg pertanyia a un grup d’empresaris que, gràcies al boom

borsari dels anys 80, havia aconseguit una fortuna impressionant, part de la qual decidí

invertir en un projecte urbanístic, juntament amb altres banquers, que convertirien

aquella zona central de Caracas en un bulevard financer a l’estil de Wall Street.

Ell fou anomenat el “Rei David” de les finances veneçolanes i per això la seva torre fou

batiada, des de l’inici de la seva construcció, com “La Torre de David”. El 1993 l’empresari

6

mor i en 1994 Confinanzas fa fallida, junt a un nombrós grup d’entitats bancaries que

sofriren les sancions exercides pel govern de Rafael Caldera. Aquest mateix any se

paralitza la construcció de “la torre”, que queda incompleta.

Els anys següents “la torre de David” va quedar suspesa en un buit legal, fins que va caure

en mans de una institució de l’Estat, Fogade, que la posà en subhasta internacional a

finals dels 90, sense rebre oferta alguna o al manco sense concretar-les. A partir de l’any

2000 la torre abandonada comença a ser saquejada: li arrabassaren una bona part del

vidres per obtenir el marc metàl·lic que podia ser venut i reciclat. La torre es va deteriorar

front la mirada, bastant apàtica, de de la població de Caracas, excepte per la dels veïns

de la zona, que sofrien en directe els problemes que generava la gegantesca i oblidada

construcció. Allò que prometia ser un projecte modernizador que impulsaria el preu dels

terrenys i cases de la zona circumdant (el barri Sarría, per exemple, poblat per gent de

pocs recursos) es va convertir en un problema més, empinat i inabastable. La torre va

esdevenir ruïna contemporània en una dècada. El renou dels vidres de les façanes en

caure es recorda en la zona com un bombardeig, l’evidència sonora de una guerra

econòmica per la supervivència que se pretenia silenciar des de les instancies del poder.

A l’any 2007 una sèrie de famílies i individus, instats per la necessitat i per la falta de

resposta per part de l’Estat, s’organitzaren per ocupar la torre i construir a dintre les seves

cases. Al 2013 els “ocupas” eren al voltant de dos mil cinc-cents i s’emparaven baix la

figura de la cooperativa habitacional “Casiques de Venezuela”. Així, amb “s”.

El 2014 s'inicia la desocupació de la Torre de David i ningú sap, amb certesa, a quins

interessos respon. S'ha parlat de la seva compra per part d'una empresa xinesa i també

de la possibilitat que el govern la utilitzi per establir allà un ens públic.

Aquesta recerca està en curs, però té una gran quantitat d'obstacles. Esperem que es

buidi el camí davant els múltiples i complexos interessos polítics i econòmics del govern.

D’alguna manera, “la torre de David” és una icona que representa els últims 30 anys de

Veneçuela: de la promesa modernizadora des del capital, a la promesa revolucionaria des

de l’Estat. També, estenent el concepte, la torre és l’imatge del nostre projecte modern,

que esclata amb el contrast de situacions pre i post modernes. És un relat que vulnera els

7

límits entre ficció i realitat i entre significats tan bàsics com empara-desempara,

seguretat-inseguretat, paret-cortina, finestra-buit.

8

AZAHARA CEREZO (Girona, Espanya, 1988)

Azahara Cerezo és llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma

de Barcelona i Màster en Arts Visuals i Multimèdia per la Universitat Politècnica de

València. Ha estat resident a 1646 (l'Haia , Holanda), Flax Art Studios (Belfast, Irlanda del

Nord) i MoTA (Ljubljana, Eslovènia), entre uns altres. Ha exposat recentment a The frame

that blinds us (APA Gallery. Budapest, Hongria), In search of Thomas Pynchon (Nieuwe

Vide. Haarlem, Holanda), Especies de espacios (MACBA. Barcelona), Art in resistance

(Munich, Alemanya) i The culture of ageing (St James Cavalier. Valletta, Malta).

Actualment treballa amb la galeria ADDAYA (Alaró, Mallorca).

Azahara Cerezo aborda contradiccions en la singularitat del territori i relacions de

in/visibilitat entre formes urbanes, processos globalitzadors i eines tècniques. Estratègies

de reapropiació i desplaçament són utilitzades per a la configuració d'accions ─sovint

online─ vídeos experimentals i instal·lacions. Els seus projectes es vinculen amb

9

freqüència a la producció en context en residències artístiques i a la col·laboració amb

altres artistes i agents culturals.

A Paisatges digitals d’una guerra explora els missatges polítics a murs i superfícies captats

per Google Street View a diferents escenaris rellevants de la Guerra Civil espanyola. En

aquest cas, es tracta de sis imatges extretes de Ciudad Universitaria (Madrid), línia

defensiva republicana durant el conflicte espanyol; la zona del port de Cartagena

(Múrcia), des d’on va fugir la flota republicana i part del casc antic de Pamplona (Navarra),

ràpidament controlat pel bàndol sublevat. Junt a les imatges, una pantalla LCD mostra

coordenades de les mateixes àrees a on també poden trobar-se aquest tipus de

missatges, donat lloc a una sort d’inventari geogràfic en procés.

10

DAVID CRESPO (León, Espanya, 1984)

Llicenciat en Belles per la Universitat de Vigo, Màster de fotografia a l'escola EFTI de

Madrid i Master de Creació, Art i Recerca de la Universitat Complutense de Madrid.

Treballa en diferents àmbits de l'art contemporani, alhora que en àrees d'educació i

formació en art. Els seus projectes han estat presents en museus, galeries, fires i festivals

nacionals i internacionals com la Casa Encendida de Madrid, el Palais de Tòkyo de París,

Matadero Madrid, Seoul Art Space Geumcheon, Bèlit Centre d'Art Contemporani de

Girona, TEA Tenerife Espacio de las Artes, NGBK de Berlín, ADDAYA Centre d'art

contemporani de Alaró, Galería Cero en Madrid, Galería RDV de Nantes, Photoespaña a

Madrid, Goethe Institute de Barcelona, Centro de Arte de la Complutense de Madrid,

Fabra i Coats en Barcelona, Swinton & Grant a Madrid, Ingravid Festival en Figueras,

Dados Negros a Villanueva de los Infantes i Storm And Drunk a Madrid, entre altres. Ha

estat atorgat amb diferents premis i beques com la Residència AC/I – Hangar - SAGS Corea

2017, Generació 2017, Participar.de, Propostes de la Vegap, Intransit, i seleccionat a

convocatòries com el Premi Ciutat de Palma o el Miquel Casablancas entre uns altres.

11

“Treball en projectes artístics travessant disciplines i conceptes, abordant temes

relacionats amb l'apoderament social sobre el territori. A través dels meus projectes,

construeixo instal·lacions o recreo escenaris físics amb la intenció de reinventar i llançar

una mirada crítica sobre l'entorn.

El meu interès per temes presents en el dia a dia, fa que molt del meu treball giri al voltant

de qüestions que refereixen al lúdic, punt de partida des del qual pretenc generar

alteracions de la realitat, reformulant les regles i les estructures que les sostenen, per

desenvolupar nous conceptes i també com a forma de fer política. Per mitjà de l'acció,

l'experimentació, la participació col·lectiva, el happening, el joc o la ironia vaig definint

les formes dels projectes, prioritzant l'experiència i el factor social.”

A #lifeafteraangnam, hi presenta el projecte “Life After Gangnam”, realitzat els mesos

d'abril, maig, juny i juliol a la ciutat de Seül, amb una beca en col·laboració entre

Hangar.org, Acció Cultural Espanyola i Seoul Art Space Geumcheon.

L'exposició es compon per cinc peces, el conjunt de les quals marca un recorregut per

diferents punts de la cultura coreana. Prenent com a punt de partida la cançó “Gangnam

Style” del raper sud-coreà PSY, l'exposició aborda temes com la cultura K-pop o la gran

presència de les “claw machines” a la ciutat, al mateix temps que fa referència a la seva

història més recent amb els Jocs Olímpics del 88 i a la seva cultura més tradicional a partir

de la “jjimjilbang”. Aquests temes li serveixen a l'artista per exposar problemàtiques

sobre la competitivitat coreana, el capitalisme sexista, el terreny de joc com a territori

polític, l'espai privat i l'atzar.

12

IGNASI PRAT ALTAMIRA (Sant Esteve de Palautordera, Espanya, 1981)

Màster en producció i recerca artística per la Universitat de Barcelona, llicenciat en belles

arts per la Universitat de Barcelona, Postgraduat en fotografia per IDEP (Escola Superior

d’Imatge i Disseny), Graduat superior en fotografia per l’Escola GROC i especialista en

fotografia de viatges i d’autor per IEFC (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya).

Partint de motivacions polítiques i temes del seu interès, el seu treball proposa un discurs

polític-estètic que conjuga la consciència de la teoria cultural i el domini de la pràctica

fotogràfica, concretant-se principalment en produccions seriades, tot i que fa ús puntual

de la instal·lació, reapropiació d’imatges, intervencions en l’espai públic o vídeo. Ha

obtingut beques de BCN Producció, Vegap, Sala d’Art Jove, Can Felipa Arts Visuals, UNZIP

del Prat de Llobregat o l’Arxiu Comarcal Urgell i guardons com el premi visionats del

festival Photoalicante, el Premi d’Arts Plàstiques Ciutat de Manacor, Jeune Creation

Europeenne Biennale, el primer premi en fotografia del Certamen Pancho Cossío de

13

Santander, segon premi Certamen Joven de Artes Plásticas de Granada, tercer premi

Certamen de Artes Plásticas Diputación de Ourense o el premi nacional de fotografia

València Crea. Actualment esta representat per la galeria ADDAYA i ha estat inclòs en la

publicació Arte español contemporáneo (1992-2013), editada per La Fabrica sota la

direcció de Rafael Doctor.

El seu treball En un lugar preferente pren les quatre primeres paraules de l’article 85.2

RD 2568/1986 (aquell que obliga a tenir un retrat del rei en els salons de plens) per posar

nom a un projecte que utilitza la fotografia com a suport a una activitat d’arqueologia de

la imatge, que s’endinsa en els consistoris per donar compte dels retrats d’Estat de Felip

VI i els espais que els emmarquen. El projecte es completa amb la recopilació de

documents relacionats amb la despesa econòmica que generen aquestes imatges com

ara bases de concursos per escollir un retrat del rei, factures de les retrats així com

articles de premsa que es fan ressò del cost d’aquests retrats.

En el seu conjunt, tot aquest material, es constitueix com contra-relat de poder que té la

finalitat de denunciar qüestions com la vigència del culte a la personalitat a través de la

imatge física, la permanència de l’ús de l’impacte del fast com a funció política o la

perversió que suposa la despesa de diners públics en la construcció d’una imatge que

celebra la imposició d’una minoria poderosa sobre la majoria impotent. Per extensió, el

treball també predisposa a una reflexió sobre temes com l’ús i el poder d’aquestes

imatges, sobre com es construeix la imatge del nou monarca o el missatge que es desprèn

d’ella.

14

Amb el patrocini de: