Voldria ser mariner

i dur-te a la meva vora; la vela iria pel mar com un cavall blanc que corre,

el vent posaria olor de fonoll entre les cordes i l’ona es faria enllà deixant el camí a la proa. Passarien el vaixells fent voleiar les banderes ...

Jo els veuria com se’n van sense mica de recança. Els teus ulls són mon tresor, poc he de cercar-ne d’altre. Quina joia, al teu costat, veure la terra allunyar-se i seguir en les nits d’agost les estrelles que es desmaien!

Cançó amorosa Tomàs Garcés

1901-1993

La nit pica el meu front d’aiguatge fi.

La son que passa enterbolida me deixa l’estranyesa de sentir com és mig fosa amb l’ombra de ma vida.

... Només veig l’insistent i fresc senyal de la finestra il�luminada. La dona guarda sota el davantal el desig d’una vida deslliurada. ...

La perla de Saturn que no es consum i al cap al tard ja resplendia, apartada com és, fixa una llum que nega amb son oblit la llum del dia.

Perla de Saturn Josep Sebastià Pons

1886-1962

Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, veig la falceta prima de la lluna,

i jo li dic: -Què vols dallar, falceta prima de la lluna?- Ella respon sense paraula, i sembla dir: -M’esborra l’alba. El qui m’ha vista ja no em veu-. En sa cambra ignorada ella es fonia, i mentrestant l’alba encenia d’un sol toc les muntanyes de la neu. ... Per un instant la broma s’il�lumina, i en la ventada clou sa resplendor. Ah! lluna inexorable, lluna prima!, ¿com no m’has dit a l’alba que venies a dallar la tardor?

Faula d’un dia

Josep Sebastià Pons 1886-1962

M’agrada de te veure a ma vora adormida. Dorm, que la nit és clara, i el bosc ple de negror. Tot just ara, la lluna puja com una flor, i per damunt del riu la broma s’és teixida. Mes ai, quin pensament! Ton mirar virginal serà cova i tenebra i gel ta llengua muda. ... Sempre guaites, oh mort, aclapada i terrosa. Avives de la nit l’amarga voluptat. La més pura delícia, la dalles com un blat. Mes ara que deslliure va la lluna desclosa, assossega mon cor de sentir dins l’espai un silenci de llum que brilla més que mai.

Nocturn Josep Sebastià Pons

1886-1962

Enyoro la vela lleugera, el còdol blavís i lluent, la vinya, la cala planera, el núvol, la boira i el vent; la corba suau de la platja i la marinada frescal, la barca que fuig de l’oratge i aquell gallardet en el pal. ... Enyoro el mar i la muntanya, la feixa verda, l’erm grogós, el remoreig de cada canya en el camí silenciós, i aquella veu tan tèbia i clara i els ulls tan purs dins la nit que fan el cel més ample encara i més estelada la nit.

Cançó d’enyorança Tomàs Garcés

1901-1993

Perduda sospira la nit; enyora la teva mirada.

Aromes de lliri florit somia la terra cansada. És un espurnall el cel estelat, i s’apaguen els ecos al fons de la vall. ... De veure la flor que es marcí temies la llum de l’albada; jo sento la nit i el matí esclaus de la nostra besada. Ja l’ombra s’esborra i cau un estel en el cel com un ganivet a la sorra.

Finals de passacaglia Tomàs Garcés

1901-1993

Quin doll d’aigua a la font

ara que és vespre, i la lluna s’afanya a pujar la carena! I ronda el ca fidel a la serena

perquè al seu amo capriciós i destre plau-li besar l’amada sota la lluna al vol en el porxo del pati de la masia quieta adormida pels grills, missenyors de la cleda i dels pins. ... Quin doll d’aigua a la font

ara que és vespre, i la lluna ha assolit les cimes cobejades, i l’estrella primera lluerna dels camins és perduda entremig les immenses miríades i als confins de la terra tots els enamorats es besen i s’estrenyen, de l’una a l’altra serra. Quin doll d’aigua a la font ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

Poema sense acabar Joan Salvat-Papasseit

1894-1924

ASTROASTROASTROASTRO POESIAPOESIAPOESIAPOESIA

IMATGES

(POÈTIQUES)

DEL CEL

NOCTURN

...

Hi ha un gran silenci a la Fageda. La tramuntana ho arrasava tot. L’aigua s’adorm a l’estany de Banyoles. Al Port de la Selva la mar s’engolfa.

M’han dit que no miri el paisatge, que és mentida el somni i la fe, però el roure creix en el barranc de sempre i l’aigua s’esmuny lentament més avall.

El cel no em diu res però m’aconhorta. Hi ha una estrella que brilla en la nit I aquells arcs de les galeries són perfectes. La lluna s’ha aixecat a poc a poc.

Panorama Joan Teixidor

Poeta olotí, 1913-1989

Els jueus s’establiren a la vora del riu.

El castell dels comtes s’encimbellava més amunt i Tallafero s’ha perdut a la muntanya. Tot això el Pare Nolasc del Molar m’ho explicava.

A Milany i Llaers aprenguérem les lletres. Quina tarda de blat a l’era assolellada!

Quan venia la nit les galeries feien un gran escenari d’estrelles i galàxies. El romànic construïa aquelles primaveres I jugàvem a fet al claustre de Ripoll. Fatigats ens assèiem davant la portalada, “la Bíblia al cor de Catalunya impresa”. ...

Besalú Joan Teixidor

Poeta olotí, 1913-1989

La petita ciutat encara m’acompanya

i el riu que la travessa em farà de camí; ara que ja arribo a l’última frontera i només em tocava viure del record. Hi haurà plany i joia en la meva complanta i una llum de tardor en les hores d’estiu; el blau és net i pur i el verd una catifa i la nit que m’abriga és un seguit d’estrelles. Anem pel món perduts tot al llarg d’aquest joc, imaginant paisatges i un lloc per somiar.

Pròleg Joan Teixidor

Poeta olotí, 1913-1989

Com puc dir-ne fredor si m'ha encès tan sovint, si tants cops m'ha inundat de desig i de vida, si m'ha fos al seu foc - la raó feta instint- i m'ha obert tot un món amb tan sols un bolígraf? Si m'ha unit a la Terra, a la Lluna, als estels, tot fent llei calculable una força intangible, si, en donar equacions a la llum, m'ha permès resumir-ne els secrets en un joc de sis signes, si entre el món i els sentits hi ha posat la riquesa de preguntes, matisos, raons, teories, si d'això me n'ha fet llibertat i bellesa i m'ha fet habitar plenituds i vertígens, si m'ha estat un llenguatge per dir l'infinit, si m'ha dit amb pocs mots unes lleis tan fructíferes si s'ha fet una part tan profunda de mi, com puc dir-ne fredor, de la física?

Física David Jou

1953-

A fora fa una nit d’argent molt clara, i jo arraulit vora el foc mesquí ! La lluna està vetllant com una mare el llogarret, l’alzina, l’estany que s’adormí.

Prou sento com un gran desig amara el meu cor, em voldria deixondir i caminar sota la lluna clara, pels senderons on brilla, gebrat, el romaní.

Però m’estic vora el meu foc mesquí.

Lluna de gener Marià Manent

1898-1988

L’acàcia plena de lluna gemega en la nit d’argent. El setembre passa amb una llarga tremolor de vent. Lluu l’estelada dispersa i se’m recull l’esperit, oint la vaga conversa del vent, l’acàcia i la nit. Ai, que el meu cor ploraria i m’és feixuc com el fang, davant la nit, que fa via, tota vestida de blanc! ¿Si fóra l’acàcia bruna o el meu cor que feia un lament? El setembre passa amb una llarga tremolor de vent.

L’acàcia plena de lluna... Marià Manent 1898-1988

Ai, si la nit era tan clara, quina boira m’entristí? Ara és al cor la boira avara, com és la lluna pel camí. No em fa conhort l’estrella pia, ni la cançó de l’aire fi. Ai, quina dolça llunyania! Però l’amiga no és amb mi. ... Ai, si venia tan lleugera, de l’estelada sense fi, sota la lluna i la crinera verda i sonora d’aquell pi! Fóra una flor menuda i fina, fresca de lluna i serení. Fóra una flor menuda i fina... Però l’amada no és amb mi.

Cançoneta sentimental Marià Manent

1898-1988

Tot és com una dansa de la vida i la mort:

hi ha l’home i l’ocell i l’herbeta de l’hort, l’avet, que sembla etern, la margarida, en el dansar de la mort i la vida. Mor algun astre, temps enllà, i la flor de perera al quintà, i la noia daurada s’oblida en el dansar de la mort i la vida.

Tot és com una dansa Marià Manent

1898-1988

Verger tancat, esquerda per on s’afua el temps. És una branca verda abandonada al riu. I gira com la fina sageta d’un penell. I passa el riu, i passen els anys i el vent geliu.

Aquí en la nit serena, com lluen els estels! Els ulls no se n’aparten, el cor, glatint, hi va. Però la pau ens volta, i ens basta tenir l’escorça dels pollancres a vora de la mà.

Beatus ille Tomàs Garcés

1901-1993

Arrodoneixen els til�lers llur copa, embadalits amb el cercle d’argent. Les abelles hi renuncien adormides... a on? a on? Tot el jardí, però, sota la lluna és un sospir pregon. El gessamí, per abastar-la, tria les seves tendres llances breus i el rossinyol voldria mesclar el seu cant a les celestes neus. La lluna els fuig enllà d’enllà, però de tu, com fugiria? Amb la seva polpa madura et mulla, càndida, la mà.

Jardí sota la lluna Tomàs Garcés

1901-1993

La lluna de Sant Joan

és una lluna cansada. Navega sense delit, xopa de mel i rosada. Les ones primes del cel li menen sospirs d’alfàbrega i, amb ombres que no es desfan, claror de fogueres altes. Ai, lluna de Sant Joan, padrina de les fogueres! Tria la flor del desmai i la rosa de l’estepa. En el vaixell de la nit sigues fanal i senyera, lluna trista de la mar, lluna blanca de les pedres.

La nit de Sant Joan Tomàs Garcés

1901-1993

¿Què és aqueix riu d’estrelles que com anell guarnit de fines pedres cenyeix la immensitat de l’hemisferi? Jo ho preguntí al mitòlegs, I un respongué: -És un raig de llet de Juno caigut mentre donava el pit a Hèrcules-. Altre em digué que Fetó, al caure de son carro de foc, un astre, eixit de son camí ordinari, socarrimà l’espai en sa carrera. No gaire satisfet de la resposta ne demanava als filòsofs i astrònoms. Me respongué Aristòtil: -És un núvol de vapors secs que, més amunt de l’éter, cabellera de flames arrossega. -No! –digué un seu deixeble-. A l’inici, al començar lo sol los seus viatges per la volta estel�lífera, son carro deixà en lo firmament eixa rodera. -Jo crec –digué Demòcrit- que és la claror dels astres que a miríades en la blavor sidèria s’acongesten com sobre el Nil los platejats nenúfars. ...

La Via Làctia Jacint Verdaguer

1845-1902

La llum del jorn en grossa revinguda d’onades d’or s’escola a l’occident, entre núvols vermells escorreguda que l’últim bes de l’astre rei encén. I s’hi aboca lo jorn com dins una urna i s’emblaveix lo cel descolorit, deixant brotar ençà i enllà una espurna del sol roent que l’oceà ha engolit. ... Lo raig del jorn bé ens mostra hermosures; totes s’amaguen per deixar lluir les que treuen lo cap per les altures, àngels de flama en pòrtics de safir. Les flors que l’alba mostrarà a pla i serra, què valen comparades a un estel? La llum del dia és per mirar la terra, la de la nit per contemplar lo cel.

Cap al tard

Jacint Verdaguer 1845-1902

¡Com vos sento sonar en mes orelles,

harmòniques estrelles, cascavells d’or del carro de la nit, quan per regions d’ignotes meravelles a volar se m’emporta l’esperit! Com vos sento sonar! Dolça harmonia bressant l’ànima mia se l’endú d’un espai a l’altre espai, d’un dia soleiós a l’altre dia, per mars de llum que no fineixen mai. En la boscúria la coloma blanca vola de branca en branca; jo navego allí dalt de món en món; com arbre l’univers pertot arranca, i un sol veig nàixer on un altre es pon. Un sol que, sobirà d’un altres sistema, duu móns per diadema i un ample rossegall d’estels divins, com al sortir del fons del mar la trema porta coralls i peixos argentins. Lo cel és lo gran riu que per arena brillants i perles mena al fons de sa zumzada transparent, que, majestuosa, nítida i serena, camina de llevant cap a ponent. ...

A les estrelles

Jacint Verdaguer 1845-1902

Lo Creador del món, en lo principi, volgué aixecar un tabernacle ric de cap a cap, per veure son imperi en l’estesa regió de l’infinit. Amb carreus de topazi i d’esmaragda fonamentà l’alcàsser de safir, més ample que la terra i la mar fonda, més ferm que les muntanyes de granit. ... La coronà de cúpula espaiosa, tiara florida que es posà la nit, de llustrosos crepuscles circuïda, perlejada d’estrelles a raïms. De l’ample frontispici de l’alcàsser volgué posar un gran rellotge al mig, fixà al centre de l’òrbita una estrella que volten les del carro de David, aqueixa broca immensa de l’horari que, com si fos del Creador lo dit, a l’Univers li va comptant les hores que li falten encara per morir.

La Polar

Jacint Verdaguer 1845-1902

Del cel un dia en la planícia blava se posaren los astres a dansar; jo no sé pas quin astre se casava

amb no sé quina estrella del món la primavera a l’apuntar. L’Estrella del Capvespre, somniosa, dóna la mà a l’Estrella del Matí; l’Orió que floreix com una rosa s’aparella amb lo Sírius, lo lliri blanc del sideral jardí. Amb sos amants satèl�lits giravolta cada amorós planeta resplendent, i, arrossegant sa cabellera solta, lo vagarós cometa deixa estela de foc pel firmament. Voltegen la Polar ses companyones, com busques d’un horari gegantí; prop del Taure es rumbegen pariones les Híades i Plèiades, lo Cigne s’acomboia amb lo Dofí. Amb son anell immens Saturn hi juga, i amb ses vuit llunes que no minven mai, com un joglar tirar enlaire puga sa rutlla i ses pilotes que pugen i devallen per l’espai. Vora la Lira d’or fan la sardana sis atxes resplendents en lo zenit, brillants de la Corona que Ariadna deixà en lo cel suspesa perquè en son front la rumbejàs la nit. ...

La Lluna Jacint Verdaguer

1845-1902

¡Ai casa tan camperola, Déu me la guardi de mal! A l’eixida, tota sola, veig una malva reial.

Al safareig, de basarda, batega la llum que mor. Allí plau, caient la tarda, berenar un préssec d’or.

...

De canyes és envoltada una aigua fent cantussol; jo veig tota l’estelada caiguda en el reguerol.

Els cims de la rodalia es senten amorosits, si per calitja, de dia, per celístia de nits. ... I tot just, en l’ombra estesa, sona un grill escadusser, s’enfila la lluna encesa damunt d’un pal de paller.

Com el Vallès no hi res

Josep Carner 1884-1958

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re... Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena.

... A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l’altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França i demà més lluny potser, no moriré d’enyorança ans d’enyorança viuré.

...

Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa.

Corrandes de l’exili

Pere Quart Pseudònim de Joan Oliver

1899-1986

La gent reposa colgada al llit. El llop no gosa moure brogit. D’un vell estable mal ajustat la llum eixia.

Fuig el diable. La nit és dia. Jesús és nat. ...

La neu afina xòrrecs avall. Canten el gall i la gallina. Els àngels broden el cel d’estrelles. Els pastors roden amb vestits nous perdent els bous i les esquelles.

Nit de Nadal Guerau de Liost

Pseudònim del poeta olotí Jaume Bofill i Mates

1878-1933

Fou una pàtria. Va morir tan bella,

que mai ningú no la volgué enterrar: damunt de cada tomba un raig d’estrella, sota de cada estrella un català. Tan a la vora de la mar dormia aquella son tan dolça de la mort, que les sirenes dia i nit oïa com li anaven desvetllant el cor. Una nit es féu una claror d’albada i del fons de la tomba més glaçada fremí una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra, Oh Pàtria de les tombes flamejants!

Les tombes flamejants Ventura Gassol

1893-1980

Prenc un flascó de vi i entre les flors bevia. Som tres: la lluna, jo i l’ombra que em seguia. No sap beure, per sort, la lluna, bona amiga, i a la meva ombra mai la set no l’angunia. Quan canto, veus ací la lluna que s’ho mira; quan em poso a dansar, l’ombra em fa companyia. Quan s’acaba el festí, els convidats no em fugen: veus ací una tristor que mai no he coneguda. Si me’n torno al casal, em segueix l’ombra muda, i una mica més lluny m’acompanya la lluna.

Petita festa Marià Manent

1898-1988

NOTA PRELIMINAR

En aquest Any Internacional de l’Astronomia, en record i homenatge a tots els homes i dones que abans i després de Galileu han contribuït a eixamplar les fronteres de l’univers conegut, us presentem aquesta selecció de poemes, espigolats ací i allà entre els nostres millors poetes, amb suggerents imatges del cel nocturn i dels astres. L’adrecem a tot públic en general i, més particularment, a escoles i instituts, a biblioteques i casals de gent gran amb la intenció de fornir-los uns textos que els puguin ajudar a estrényer lligams entre les persones i la ciència astronòmica. Cal advertir que la tria és, com totes, arbitrària i no té cap pretensió d’exhaustivitat. Els bons amants de la poesia hi trobaran a faltar, ben segur, més d’un poema amb qualitat i mèrits sobrats com per haver estat també inclòs en aquest recull. Demanem, doncs, disculpes per les nostres limitacions i us encoratgem a ampliar una recerca que faci possible, potser més endavant, una antologia més completa d’això que en podríem dir “Astropoesia”. Mentrestant, gaudiu amb la lectura d’uns poemes –o fragments de poemes, en alguns casos- que us transportaran a d’altres móns.

Agrupació Astronòmica de la Garrotxa Olot, febrer 2009

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles dins l’ordenació que ha constel�lat el cel? En la nit de la terra, de fosca més rebel, les ànimes estan ordenades com elles amb el silenci, entorn, d’una altra immensitat; i tota vida és camí de soledat. És així, vida meva humil com una espurna, que en ànimes germanes de constel�lació fulgeix, lluny, en la fosca, el teu mateix dolor. Però, tal com enlaire, en la volta nocturna, cap astre no pot mai, brillant enfervorit, tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit, cada ànima és aquí perdudament llunyana com una estrella tremolant de soledat en la nit sense espai, transparència ni edat que engoleix la lluor de tota vida humana.

Vespre Màrius Torres

1910-1942

L’entreveies clara i perfecta, en una permanent rotació de foc i de la qual sols n’érem mínims fragments

enmig de totes les coses. ... Però ja mirar la nit reintellant d’estels, el negre mar fosforescent d’escumes, el bosc insomne somogut pel vent, no m’eren res. Fa molt de temps d’aquestes coses

i la vida segueix fluint. Només un somni val: Amor i Mort.

L’esfera Joan Vinyoli

1914-1984

És una de les coses més alegres veure entre núvols els estels brillar. Joan Maragall 1860-1911

L’estrella més pura poruga ja guaita; tremola agradosa dellà la muntanya. Benhaja l’estrella, l’estrella de l’alba! Els galls que dormien davall les porxades, ¿què és lo que ara veuen, que tant i tant canten? Han vista l’estrella, l’estrella de l’alba.

Albada

Marian Aguiló 1825-1897

Un viarany ens duia fins al llindar on es trencava el misteri de la nit; allí, a les palpentes, barrejant el desig amb la incertesa cercàvem el difícil equilibri de l’amor. Però, de sobte, l’ala poderosa de l’àngel envejós ens aturava el desfici. Recordàvem l’altíssim preu de la virtut, el càstig incommensurable del pecat. I, com que es feia tard, baixàvem del palau dels somnis i tornàvem cap a casa amb el fred dels estels damunt el cos i, als llavis, el regust de la nit agra. Havíem acomplert, altra vegada, el manament sagrat de la misèria.

Es feia tard Joan Mercader

Olot, 1932

Aquest freixe de fulla gran, encerclat de matolls de boix i grèvol, fa quaranta anys era un plançó emmurriat, sense ombra. Sota una branca que jugava amb el vent, llançàvem minuts escadussers d’una tarda de llavis delejants quan encara no havíem après a assaborir la fruita de l’amor. Aquest freixe ha menjat primaveres, ha comptat les estrelles de l’hivern i ha begut la claror clandestina de la lluna. Aquest freixe és ara una mà invisible sobre el meu front.

Fraxinus Excelsior

Joan Mercader Olot, 1932

La terra gira i no s’avorreix perquè veu la mort d’estrelles i galàxies i el naixement d’altres móns. L’home juga amb l’amor i la guerra. Està sempre atrafegat enterrant els morts. I tampoc no s’avorreix.

Esbargiment

Joan Mercader Olot, 1932

Ta finestra està guarnida amb un brot d’heura florida que s’enfila arrapadís. ... Amb claror diamantina entremig de la boirina que teixeix finíssims vels, com si fossin les mirades dels ulls dolços de les fades, parpellegen els estels. Les flors juguen amb l’oratge, I a l’obaga del fullatge canta el tendre rossinyol. ...

Serenata

Francesc Casas 1859-1887

La pluja ha mes una claror novella en tota cosa i en els cors la pau. Al cel apunta la primera estrella, i el darrer toc de les campanes cau. ... Un xic de posta s’esfumà tot d’una. Un núvol resta coronat de llum. De cada casa, com un raig de lluna, munta, blavís, un rajolí de fum. ... La pollancreda tota reïntella i entre ses fulles es percep el rost. ... I a flor d’alzines tramuntà l’altura la taca roja del diví Saturn.

Cap al tard Guerau de Liost

Pseudònim del poeta olotí Jaume Bofill i Mates

1878-1933

Pluja d’estels: novetat de setembre. Ara toquen els afanys de la sembra. I és confident i gustosa la fembra. Ara és el temps del profit i l’amor: aiguabarreig d’escomesa i llangor. Ara el treball és sedant; no trabalsa. Ara és el temps de les peres amb salsa. I la padrina les oques encalça. Ara és el temps del profit i l’amor: aiguabarreig d’escomesa i llangor. Pugna de glavis apar la fageda tota d’aram. Una boira de seda la visió de l’exèrcit ens veda. Ara és el temps del profit i l’amor: aiguabarreig d’escomesa i llangor. ...

Tardoral Guerau de Liost

Pseudònim del poeta olotí Jaume Bofill i Mates

1878-1933