Embed Size (px)
DESCRIPTION
Article d'investigació sobre les ordes religioses femenines als segles XV-XVI d'Àvila i Pedralbes, Barcelona, per la revista Crònica de Sarrià. S'hi enllaça el pols religiós amb el pols polític en el convuls canvi de segle, el Concili de Trento, la Companyia de Jesús i l'arraconament religiós de la dona.
Citation preview
/ 9ABRIL 2014
Crònica de Sarrià 2014 155
Àvila i Pedralbes, segles XV-XVI, units per la
naturalesa reial de dos monestirs femenins
Enmig d’un gran i intens
debat sobre els valors de la
nostra pròpia identitat,
Sarrià emergeix de nou a la mirada
de tots aquells que, encuriosits, fan
l’esforç de revisar amb cura la histò-
ria que ens precedeix. Al Reial
Monestir de Santa Maria de Pedral-
bes apunta un vincle no prou cone-
gut amb la ciutat d’Àvila que acollí
santa Teresa de Jesús, més enllà del
fet que el convent de les Carmelites
barceloní es troba a pocs metres del
Monestir.
L’Orde de les Clarisses va ser el
primer fundat per una dona, Clara
d’Assís, i pensat per a dones, tot i la
seva relació amb els germans fran-
ciscans. El Monestir de Pedralbes
manté, des de la seva inauguració el
1327 fins a dia d’avui, les monges
Clarisses dins dels seus murs, i en
elles recau el seu simbòlic patrimoni
espiritual d’alt valor cultural (Caste-
llano i Tresserra, 1998). La seva con-
dició femenina arrelada amb els
valors d’una època aparentment
llunyana, que professa la pobresa, la
contemplació, el servei als altres i la
proximitat amb la naturalesa origi-
nal, persisteix en aquest orde reli-
giós.
Però la història és plena d’alts i
baixos, alguns d’especial intensitat,
pocs tant rellevants com els que tin-
gueren lloc al segle XVI. Les monges
Clarisses, molt esteses a la Corona
d’Aragó, amb el Monestir de Pedral-
bes al capdavant, i les monges Agus-
tines del Convento de Extramuros
de Madrigal de Las Altas Torres, a
Àvila, on va néixer Isabel “la Catòli-
ca”, van ser les protagonistes d’un
pols Reial davant una Església en
profunda transformació. En certa
manera representaven dues autori-
tats indiscutibles dins les Corones
que els havien fet créixer, i van
seguir el destí que reis i papes van
determinar. La seva estreta relació
començà, tàcitament, amb el casa-
ment dels anomenats Reis Catòlics
(1469). La seva anàlisi, escrita aquí
en clau històrica més enllà dels murs
ANDREU MARFULLPUJADES
Arquitecte
Crònica de Sarrià 2014156
10 / ABRIL 2014
del Monestir, convida a aprofundir
en un dels episodis més tergiversats
de la nostra història: la deriva
monàrquica i moral del poder i el
pensament a 'les Espanyes' dels
segles XV i XVI.
1472-1506, el pols entre l’Abadessa
Violant de Montcada i la cosina del
Rei, Teresa Enríquez.
La tradició i el costum de l’èpo-
ca era que les principals famílies
nobles catalanes hi portessin les
seves filles i que l’elecció de l’Aba-
dessa fos a càrrec de les monges, on
sempre hi havia la preferència per
aquella que portés el nom de la fun-
dadora, Montcada (Anzizu, 1897:
117). Tanmateix, a partir de les Capi-
tulacions signades a Pedralbes l’any
1472, que posà fi a la guerra civil
catalana, el rei Ferran es proposà
controlar la comunitat col·locant-hi
monges de la seva màxima con-
fiança, amb una finalitat més política
que religiosa (Castellano i Tresserra,
2003:722). Aquesta estratègia s’em-
marcava en els designis d’un poder
monàrquic gairebé absolut, amb el
control de la noblesa, de les institu-
cions polítiques, com la Diputació
del General i el Consell de Cent, les
institucions eclesiàstiques, la religió
i, sobretot, la impremta, el control del
pensament, ja fos religiós o filosòfic.
Els jueus foren definitivament expul-
El projecte de crear un nou regne, les Índies, al mo-
del de la Corona d’Aragó (Capitulacions de Santa Fe,
1492), enseguida es va veure invalidat per la immensitat
dels reptes que presentava. El seu resultat immediat va
ser la desautorització aferrissada dels drets d’en
Cristòfor Colom, i de retruc la resta d’Europa feu el ma-
teix amb el propi Papa -luteranisme, calvinisme i angli-
canisme-, mentre l’escala de les possessions reials es
multiplicava exponencialment, heretant i conquerint ri-
queses i molts maldecaps. Les fronteres es tensaren i
nous murs ideològics emergien i lluitaven entre sí per un
nou orde (i poder) global. Després d'una llarga llista de
cismes religiosos al voltant de la Mediterrània, nous cis-
mes apareixien al cor d’Europa, allunyant les cultures -i
els estats- entre sí i donant peu a nous valors que norma-
litzaren les lluites, les guerres i el dret a colonitzar i sot-
metre al pròxim sense gaires miraments. Un relat antro-
pològic que justificava una pretesa superioritat cultural
s’incorporà a un pensament positivista del progrés i la
perfecció de l’home.
Aquest cúmul de factors invertiren el desenvolupa-
ment de l’Humanisme a “les Espanyes”, que emergí a la
Corona d’Aragó amb persones com el valencià Joan Lluís
Vives (1492-1540), amic d’Erasme de Rotterdam (1466-
1536) i de Thomas More (1478-1535), autor de la famosa
obra Utopia. La major part de la família de Vives va ser
cremada als carrers de València per ser jueus conversos
que seguien -en secret- fidels a la seva religió, i es va re-
fugiar a Bruges, renunciant a la càtedra que li oferiren a
la Universitat d’Alcalà de Henares. Thomas More va re-
butjar les reformes protestants, però també la separació
del monarca anglès de Roma (anglicanisme, el 1534) i de
la mateixa Caterina d’Aragó, la seva esposa; el resultat
va ser la seva decapitació el 1535. La persecució, censura
i execució dels autors contraris a la doctrina del poder
eclesiàstic i monàrquic va ser constant fins el segle XVIII,
i la dona -i el seu pensament- una de les principals afec-
tades.
Quadre 1.- El descobriment d’Amèrica, una estratègia monàrquica i religiosa enfrontada amb el lliure pensament
Crònica de Sarrià 2014 157
sats de la península (a Castella
i a Aragó el 1492, a Portugal el
1496 i a Navarra el 1498) i,
l’any 1502, els Reis Catòlics
van iniciar oficialment el con-
trol dels llibreters, impressors
o mercaders, que des de lla-
vors van requerir l’autoritza-
ció dels presidents de les
audiències. En la mesura que
les estructures culturals esde-
venien institucions de poder,
els valors morals tendien a ser
substituïts per models d’autoritat per
la necessària persistència del sistema
establert dominant. El resultat en
foren els exèrcits per lluitar amb els
veïns fronterers i el cos policial inte-
rior per garantir l’ordre pactat, i la
tutela activa i passiva de les institu-
cions religioses i del pensament
dominant. A Castella es fundà, preci-
sament a Àvila, a les Corts de Madri-
gal de las Altas Torres (1476), la Santa
Hermandad, una organització para-
militar inspirada en les germandats
medievals com a cos policial de l’au-
toritat monàrquica. Una institució
armada que es mantingué fins al
1824, quan es transformà en la Supe-
rintendència General de Policia, pre-
cedint la desaparició de la Santa
Inquisició Espanyola, per Reial
Decret (1834). Al Principat, en canvi,
existia, des dels usatges del segle XI,
via també dues educandes
de la Casa Reial, Marina i
Isabel d’Aragó (Anzizu,
1897:122). Marina d’Aragó,
neboda del Rei (1484-1511),
de reconeguda bellesa, fou
casada amb el príncep de
Salern (Regne de Nàpols). A
Àvila, al Convento de las
Agustinas de Madrigal de
las Altas Torres, el Rei hi te-
nia dues filles més, naturals
també, que en van ser aba-
desses, Maria d’Aragó i Maria
Esperança d’Aragó (Benítez,
2004:376).
Sor Violant de Montcada anà a
Roma i inicià un plet que durà fins al
1506, i l’acabà guanyant, entre d’al-
tres coses perquè el context li fou fa-
vorable. El Papa era Juli II, que succeí
Alexandre VI modificant de dalt a
baix l’estratègia dels Estats Pontificis
amb aliances militars per imposar el
seu poder i autoritat; essent també el
mecenes de grans artistes com Rafael
o Miquel Àngel i, anys enrere, Abat
de Montserrat (1472-1483). Teresa
Enríquez abandonà el Monestir de
Pedralbes, excomunicada, però va
ser absolta pel mateix Juli II l’any
1506 (o 1508) (Anzizu, 1897: 125).
¿Qui era Teresa Enríquez, que va
gaudir d’aquest privilegi? Segons
Cristina Sanjust i Latorre, historiado-
ABRIL 2014 / 11
El seu impacte al Monestir de
Pedralbes fou immediat, després d’una
llarga lluita de despropòsits entre les
Clarisses, el Papa i el Rei, l’Abadessa
Violant de Montcada, escollida per la
seva comunitat de monges, va ser obli-
gada a renunciar al seu càrrec per la
Inquisició, i el 1495 vingué de Palència
Sor Teresa Enríquez. Al Monestir hi ha-
1529. Detall del Llibre de cor número 150.202 del
Monestir de Santa Maria de Pedralbes, escrit a
Montserrat. Fotògraf: Jordi Puig 2005. Publicat al
llibre Pedralbes. Els Tresors del Monestir
(2005:147). Motiu: Sant Francesc d’Assis i Santa
Clara. Escrit a l’Abadia de Montserrat.
el sometent (“estem atents”), una orga-
nització d’autoprotecció civil separada
de l’exèrcit, molt activa especialment
entre els segles XVI i XVII, que ha per-
sistit, de fet, fins al segle XX. (vegeu
Quadre 1 adjunt - pàg. anterior.)
12 /ABRIL 2014
ra experta en el Monestir, es tractava
de la cosina del rei Ferran “el Catòlic”
(Sanjust i Latorre, 2008:82).
Certament, Ferran tenia dues cosines
germanes que es deien Teresa
Enríquez, però la historiografia es-
panyola no les situa pas a Pedralbes.
Ara bé, una d’elles compleix un perfil
molt proper, es tracta de Teresa
Enríquez y Fernández de Velasco (o
dita també de Velasco o de
Alvarado). És coneguda a la historio-
grafia espanyola com la “Loca del
Sacramento”, mot que li posà el ma-
teix Papa Juli II el 1508, quan li conce-
dí el permís per fundar nombrosos
convents a diferents poblacions de
“les Espanyes”. Convé recordar que,
tot i que els Borja havien cedit el seu
poder a Roma, mantenien nombrosos
cardenals que li eren fidels.
Tanmateix, com moltes fonts contra-
dictòries d’aquella època, el seu estu-
di mai és concloent, tot i les nombro-
ses coincidències, una d'elles signifi-
cativa; es coneix que venia del
Convent de Santa Clara de Palència i
el sepulcre de la mare de la Teresa
Enríquez de la historiografia espa-
nyola està situat precisament en
aquest convent.
1507-1520, Pedralbes i Àvila dirigi-
des per dues filles naturals del Rei.
A principis del segle XVI va tenir
lloc un punt d’inflexió determinant
entre les Corones de Castella i
d’Aragó. La clau de tot va ser, sens
dubte, la mort d’Isabel de Castella el
1504, moment en què Ferran va ser
expulsat ignominiosament de
Castella. Mort l’hereu Joan d’Aragó
el 1497, Joana, casada amb Felip “el
Bell” -Arxiduc d’Àustria-, la noblesa
castellana i les pressions del pare de
l’Arxiduc -l’Emperador del Sacre
Imperi Romano Germànic- forçaren
el rei Ferran a renunciar al govern de
Castella, proclamant-se reis Joana i
Felip. Davant d’aquest nou equilibri
de poder Ferran “el Catòlic” es casà
amb Germana de Foix el 1505, amb
qui intentà tenir un hereu, cercant
una aliança amb el fins aleshores
principal contrincant, Lluís XII Rei de
França (Tractat de Blois, 1505).
Castella iniciava així un pols amb la
Corona d’Aragó pel reforç de la seva
monarquia i defensa de la seva autori-
tat nobiliària davant el rei Ferran i el
Rei Lluís XII, però l’estratègia dels cas-
tellans no quallà. Felip “el Bell” es mo-
rí el 1506 i a Joana se la declarà boja, i
va ser tancada pel seu propi pare a
Tordesillas el 1509, fins al 1555.
Resultat d’això el Cardenal Cisneros,
Inquisidor General de Castella i ex-
confessor de la reina Isabel “la
Catòlica”, ocupà la regència de la
Corona castellana i poc després la re-
cuperà el Rei Ferran (1507), després
d’uns acords diplomàtics entre el Papa
i altres monarquies, en especial la fran-
cesa, deixant, això sí, el control de
Castella al Cardenal Inquisidor. Ferran
“el Catòlic” centrà les seves actuacions
a defensar l’ordre reial a la
Mediterrània, posant els fonaments
d'una afortunada transició cap a una
autoritat monàrquica d’una escala
molt superior, la que acumulà el seu
nét Carles, contenint el just equilibri
entre les diferents monarquies europe-
es. En aquella època (1499-1510) el cosí
germà del Cardenal Cisneros, García
Jiménez de Cisneros, va ser l’Abat de
Montserrat.
Però per acabar d’entendre-ho cal
situar el context en una llarga hostili-
tat entre les corones dels Reis Catòlics
i el Rei de França pel control de l’auto-
Crònica de Sarrià 2014158
Escut de Pedralbes
ritat papal i el poder que l’envoltava,
especialment al voltant de la penín-
sula itàlica. Lluís XII de França, des-
prés del control del Regne de Nàpols
per part de la Corona d’Aragó a mit-
jans del segle XV, mantingué els
fronts oberts especialment a la penín-
sula itàlica i a la frontera hispànica.
Les guerres i les aliances foren cons-
tants, i França atacà reiteradament el
Rosselló i conquerí Nàpols (1494-
1506) amenaçant un dels principals
focus estratègics dels Reis Catòlics, el
control de l’ordre moral i intel·lectual
d’Europa.
La Lliga Santa de 1511, una coali-
ció orquestrada pel Papa Juli II entre
els Estats Pontificis, Venècia, “les
Espanyes”, Suïssa, el Sacre Imperi
Romano Germànic i Anglaterra, con-
tra França, suposà la culminació mili-
tar d’una intensa lluita militar i di-
plomàtica, que tingué en la història
d’Espanya un episodi singular, la in-
vasió de l’actual Navarra el 1512. El
Regne de Navarra s’alià amb França,
i sota l’acusació d’heretgia càtara, el
rei Ferran la envaí i els reis navarre-
sos es refugiaren al nord, mantenint
el Regne -molt reduït- i la seva estreta
vinculació amb França. Al cap d’uns
anys, el descendent Enric III, rei de
Navarra (1553-1610), acabà per ser
coronat com a Enric IV de França el
1589 essent, de fet, el primer Borbó al
tro francès. Per tant, és clar que l’es-
tratègia diplomàtica, papal i militar,
d’unir la Corona d’Aragó amb el
Comtat de Foix per posar pau amb el
Regne de França fou ràpidament
abandonada.
El resultat de tot plegat es que des
de Roma es mantenia un estricte con-
trol de les autoritats religioses estreta-
ment vinculades a l’aristocràcia, així
com una exaltació il·lustrada de l’art i
l’elit d’alt valor simbòlic. La decoració
de la Capella Sixtina per part de
Miquel Àngel (1508-1512) es pot dir
que n’és el major exponent. Papes,
Reis i Divinitats es donaven la mà, o
gairebé. Respecte al Reial Monestir de
Pedralbes el Papa Juli II confirmà com
a Abadessa a Sor Violant de
Montcada, però l’autoritat del Rei da-
vant d’ella i del Monestir es veia qües-
tionada, i el mateix Papa expedí una
butlla demanant la renúncia de
l’Abadessa Sor Violant el 1510
(Sanjust i Latorre, 2008:85). Maria
d'Aragó (1476-1530), una altra de les
filles naturals del Rei, aleshores al
Convento de las Agustinas de
Madrigal de Las Altas Torres, d’Àvi-
la, va venir a Pedralbes per ser-ne la
nova Abadessa, fins que el deixà, de-
finitivament, el 1520. A Àvila hi deixà
una altra filla natural seva, Maria
Esperança d’Aragó (1477-1543), que
en fou l’Abadessa des del 1516 fins al
1522. Paral·lelament, tant el Rei
Ferran com el Rei Carles -i d’altres-
abonaren quantioses rendes a
Pedralbes i al Madrigal (Benítez,
2004:381). Tant és així que el subsidi -
impost- de galeres, que havien ins-
taurat els honorables Consellers fou
suprimit per Carles V (Anzizu,
1897:141).
Crònica de Sarrià 2014 159
ABRIL 2014 / 13
“El Papa Juli II confirmà com a Abadessa a Sor Violant
de Montcada, però l’autoritat del Rei davant d’ella i del
Monestir es veia qüestionada, i el mateix Papa expedí
una butlla demanant la renúncia de l’Abadessa Sor
Violant el 1510”
1521-1562, Teresa de Cardona i Enrí-
quez, una altra cosina germana del
rei Ferran, és l’Abadessa a Pedral-
bes.
El 1522 Maria d’Aragó, ja a Àvila,
fou de nou l’Abadessa fins a la seva
mort, el 1530. Moment en què tornà
ser-ho Maria Esperança, fins al 1543
(Benítez, 2004:383 i 389).
Teresa de Cardona, una monja
especialment formada en lletres, cièn-
cia i virtuts (Anzizu, 1897:134- 138),
va ser la nova Abadessa del Monestir
de Pedralbes, després d’un curt epi-
sodi temporal en què ho fou Sor
Damiata de Mendoza (1520-1521),
clarissa procedent de Saragossa. El
que no diu però Sor Eulària Anzizu
és que era també cosina germana
del Rei, i es deia Teresa de Cardona
i Enríquez (Castellano i Tresserra,
2003:722). És més, tampoc diu que
abans de ser monja va ser proposa-
da pel mateix rei com a esposa de
Llorenç II de Mèdici, mecenes de la
cultura italiana a qui Maquiavel
dedicà el seu famós llibre El Príncep
(Sanjust i Latorre, 2010) i pare de la
futura esposa del Rei Enric II de
França. De fet, explicar aquí la
rellevància dels Cardona i especial-
ment de la branca Cardona-Enrí-
quez -al regnat de Carles I i V del
Sacre Imperi Romano Germànic
(1516-1556)- és impossible, però és
suficient indicar que el seu germanas-
tre Pere de Cardona va ser bisbe d’Ur-
gell i President de la Generalitat, i en
el moment d’accedir Teresa de Cardo-
na a l’abadia de Pedralbes era arque-
bisbe de Tarragona i lloctinent (Virrei)
de Catalunya; els seus altres germans
i nebots van ser lloctinents també de
Catalunya, de Sardenya i de Navarra,
presidents de la Generalitat, bisbes de
Barcelona i capitans generals de les
galeres a Sicília i Nàpols. La resta de la
seva família, ja fos per la branca Enrí-
quez -una de les principals de Caste-
lla- o per la branca Cardona -una de
les principals de Catalunya, València,
14 / ABRIL 2014
Crònica de Sarrià 2014160
1529. Detall del Llibre de cor número
150.202 del Monestir de Santa Maria de
Pedralbes, escrit a Monterrat. Fotògraf: Jordi
Puig 2005. Publicat al llibre “Pedralbes. Els
Tresors del Monestir” (2005:147).
Motiu: heràldic de Sor Teresa de Cardona i
Enríquez, cosina germana del Rei Ferran “el
Catòlic”. S’hi observen tres franges; a l’esque-
rre l’escut d'armes d’Aragó-Cardona-Prades, al
centre el d’Aragó-Urgell, i a la dreta l’Enríquez,
vinculat a Castella i Lleó. Els motius que vol-
ten l'escut -i tot el llibre- són rics en símbols i
decoracions florals, i ressalta, per damunt de
tots ells, la papallona reposant sobre els anells
que envolten l’escut.
Aragó i Nàpols- es pot dir que agluti-
naven parentescos amb les principals
famílies nobles d’ambdues corones.
És a dir, va ser una peça clau del rei
Carles per mantenir l’equilibri i l’au-
toritat en tots els seus dominis, i val a
dir que deixà una gran empremta al
Monestir.
1562-1602, s’acaba la presència de la
família Reial al Monestir, i retorna
la família Montcada.
Un cop acabà Teresa de Cardona
el seu exili (Anzizu, 1897:144) en
plena culminació del Concili de Tren-
to (1545-1563), que abordava els nous
reptes a Europa i al món de l’Església
catòlica, minvada per l’aparició de
forts corrents cristians reformadors,
el Monestir va modificar d’arrel el
seu rol. S’hi imposà la pobresa i es
veié abocat a l’endeutament, mentre
Isabel de Cardona, la neboda de Tere-
sa de Cardona, la succeïa al seu càrrec
d’Abadessa. Les tensions s’accentua-
ren el 1583, quan en plena reforma es
pressionà Sor Isabel de Cardona a
cedir el seu càrrec i les monges li
donaren suport, essent moltes d’elles
excomunicades (Anzizu, 1897:144).
Unes tensions que afectaren també
d’altres monestirs, com el de Santa
Maria de Vallbona.
Anna de Cardona, neboda també
de Teresa i esposa de Joan de Mont-
cada, pagà els seus deutes el 1584 i
s’inicià una nova etapa. Les abades-
ses es tornaren a escollir dins del
Monestir i passaven a tenir càrrecs
triennals mentre els Montcada, des
d’aleshores, en recuperaren la seva
presència. La filla d’Anna de Cardo-
na, Beatriu de Montcada, en fou Aba-
dessa, així com la seva néta Magdale-
na, Abadessa fins el 1602. Les germa-
nes de Sor Magdalena, Àngels i Joana
de Montcada, i les seves nebodes
Àngela i Maria Magdalena, també en
foren abadesses.
Mentre això succeïa emergia una
nova santa a Àvila, Teresa de Jesús
(1515-1582), educada per una monja
del mateix convent reial d’Àvila i
envoltada de miracles, misticisme, i
molt de misteri. Teresa de Jesús (de
Cepeda), gràcies a la butlla papal de
Pius IV, inicià, el 1462, la fundació de
convents per tots els territoris cris-
tians i catòlics. És a dir, mentre l’Es-
glésia iniciava el camí cap a unes for-
mes exemplars, a Àvila i a Pedralbes
/ 15ABRIL 2014
Crònica de Sarrià 2014 161
Segon quart del segle XVI. Tríptic Santa Clara i santa Agnès, Sagrada família treballant,arcàngel Gabriel i sant Francesc. Inventari 115.048. Fotògraf: Jordi Puig 2005. Publicat al llibrePedralbes. Els Tresors del Monestir (2005).
És rellevant mostrar el contrast de les vestimentes entre santa Clara i santa Agnès, la primeravestida amb hàbits i la segona no, però amb un llibre obert. També és rellevant la vestimentamarró del nen Jesús, en línia amb sant Francesc i santa Clara. Però el més rellevant és que les san-tes es situïn al costat esquerre, quan la tradició era posar-les a la dreta, ja que el costat esquerre esdestinava als homes, és a dir, el més important en termes jeràrquics (Museu d'Història de laCiutat, 2005:104)
es fomentava la pobresa, l’espiritua-
litat i els valors religiosos. El punt
culminant va ser la ràpida beatifica-
ció de Teresa de Jesús (1614), després
d’haver estat marginada en vida, i
convertida -temporalment- en patro-
na d’Espanya per Urbà VIII el 1627.
Com a culminació d’aquest procés es
va acabar el Monestir de San Lorenzo
del Escorial (1563-1584), la residència
de la Família Reial de “les Espanyes”i
es posava fi a la monumental Basílica
de Sant Pere del Vaticà, consagrada el
1626. Enmig de grans exaltacions de
16 / ABRIL 2014
Crònica de Sarrià 2014162
poder i de desafiament humà es mos-
traven models de pobresa i sacrifici
com a valors morals per la població.
El feixuc Barroc en fou la següent
etapa.
D’aquesta manera es posava fi a
una època en què el control monàr-
Va ser una monja de la família
catalana Rocabertí, Estefania (1530-
1608) - emparentada amb la família
de l’Abadessa de Pedralbes Teresa
de Cardona- qui fundà, a Barcelona,
el primer convent de les Carmelites
Descalces (1588), anys després de la
mort de Santa Teresa de Jesús
(Teresa de Cepeda). El seu testimo-
ni lliga directament amb la figura
de Sant Ignasi de Loiola, fundador
de la Companyia de Jesús -Els
Jesuïtes- el 1540. En el procés de
beatificació del Sant -a finals del
segle XVI- indicà que fou la seva
besàvia Eleonor Ferrer qui finançà
el viatge a Jerusalem del Sant
(1524), clau en la seva vocació espi-
ritual (Lop Sebastià, 2005:19).
L’episodi es situa oficialment al
carrer Ample de la Ciutat Comtal,
com un acte de caritat, després de
l’estança de Sant Ignasi al Monestir
de Montserrat (1522) i a la ciutat de
Manresa. Una altra dona, Isabel
Ferrer (dita també Isabel Roser), va
ser qui va pagar els estudis de Sant
Ignasi a Alcalá de Henares (1526-
1526) des de Barcelona i qui l’acom-
panyà fins més enllà de la fundació
dels Jesuïtes essent, de fet, la primer
i única dona que formà part de la
Companyia de Jesús (1542-1546).
Però el conjunt de dones que
finançaren a Ignasi de Loiola és
encara més extens, i són en gran
mesura de famílies catalanes. Apart
de les ja citades és el cas d’Aldonça
de Cardona, germana de Teresa de
Cardona; o Isabel de Requesens,
besàvia d’Hipòlita de Rocabertí, de
família també propera a l’Abadessa
i a Estefania de Rocabertí;
d’Estefania de Requesens, neboda
d’Isabel de Requesens i mare del
governador de Milà i dels Països
Baixos al servei de Felip II; o
d’Isabel de Josa (o d’Orrit), com-
panya d’Isabel Ferrer, que casà la
seva filla amb el nebot també de
l’Abadessa. És suggerent saber que
Isabel Ferrer, acompanyada de
Francisca Cruylles i d’Isabel de
Josa, lluità per incorporar la dona
dins l’orde dels Jesuïtes. Tal i com
recorda Miguel Lop Sebastià gau-
dien de profunds coneixements
filosòfics escotistes (Lop Sebastià,
2005:22), una tradició de pensament
escolàstic alternatiu que defensava
la contingència radical del món, on
la voluntat estava per damunt de
l’enteniment. Però Roma ho denegà
el 1546, Isabel Ferrer fou expulsada
de l’orde i paral·lelament es decidí
que els Jesuïtes fossin confessors
regulars en monestirs de religioses.
Ja vídua s’havia fet monja el 1541 i
després d'aquest incident entrà al
Quadre 2. De Sant Ignasi de Loiola a Santa Teresa de Jesús, la història d’un
pensament femení impulsat a Barcelona i ofegat per la Santa Inquisició
/ 17ABRIL 2014
Monestir de Santa Maria de
Jerusalem, situat a l’actual plaça de
la Gardunya, monestir d’on vin-
gueren les Abadesses Teresa de
Cardona i la seva neboda i succes-
sora, Isabel de Cardona.
Els Jesuïtes van aparèixer com
un model de vocació educadora
dels líders intel·lectuals del catoli-
cisme per un impuls femení, però
la mateixa orde tancà la porta a la
veu femenina el 1546. El Concili de
Trento (1545-1563), motivat pel
desafiament de mig Europa contra
el Papa -que provocà la prohibició
dels estudiants de “les Espanyes”a
l’estranger- reforçà el rol de la
Inquisició i banalitzà la mateixa
religió imposant el misticisme emo-
cional. Van aparèixer les catequesis,
els rosaris, la devoció mariana i una
nova moralitat per la dona. De la caça
de bruixes es passà a la seva reclusió
a l’àmbit privat i la censura gairebé
absoluta de les seves aportacions al
pensament teològic. Del cisma reli-
giós es passà al cisma intel·lectual per
raó de gènere. De poc va servir que
Joan Lluís Vives publiqués el 1524 De
institutione feminae christianae, on
equiparava el seu intel·lecte al dels
homes i es mostrava a favor de l’edu-
cació de les dones, pel bé de la socie-
tat i de l’Estat (Forcades, 2007:50-69).
El cas de Santa Teresa és exem-
plar, un cop morta la seva biografia
va estar 12 anys en mans de la
Inquisició abans de ser publicada i al
segle XX s’ha sabut que venia d’una
família de jueus conversos. Teresa
de Jesús i les seves fidels seguidores,
Ana de San Bartolomé i Isabel de
Jesús, fundadores de convents car-
melites per França i Flandes, procla-
maren la seva vocació de predicar la
paraula de Déu, però tot i el reconei-
xement de les seves obres el fet és
que el primer vicari general dels
Carmelites Descalços, Nicolás Doria,
imposà -a finals del segle XVI- unes
reformes que negaren a les seves
religioses el dret a escollir o rebutjar
confessor i el dret a exercir funcions
de mestratge espiritual, situant-les
sota la direcció del pare espiritual
assignat a cada monestir (Forcades,
2007:74-78).
Crònica de Sarrià 2014 163
quic intercedí en els ordes religiosos
femenins, peces clau per les estratè-
gies -de poder- nobiliàries i reials
aliades amb l’Església, però que la
Inquisició va justificar com una
obligació necessària. En aquest sen-
tit encara avui en dia s’expressa la
historiadora especialista en ordes reli-
gioses Carmen Soriano Triguero, que
assegura que la intromissió reial a
l’Orde de Santa Clara a la Corona d’A-
ragó venia donada per l’abandona-
ment dels valors religiosos de les Cla-
risses, i la finalitat dels reis va ser pre-
cisament la seva reforma espiritual
(Soriano Triguero, 1995:195).
És evident que es tracta de dues
maneres molt diferents d’expressar els
valors de l’autoritat, de la Monarquia i
de la Inquisició. (veure Quadre 2
adjunt)
Els Jesuïtes van aparèixer com un model de voca-
ció educadora dels líders intel·lectuals del catoli-
cisme per un impuls femení, però la mateixa orde
tancà la porta a la veu femenina el 1546.
La lectura d’aquest article i elsseus dos quadres adjunts convida areflexionar sobre la fina línia entre unrelat de la història Inquisidor i unaltre de Real enmig d’una lluita decaràcter marcadament simbòlic devalors a tot Europa i molt especial-ment a “les Espanyes”.
Amb la ràpida mitificació i canno-nització de Santa Teresa de Jesús(1545-1562) sota l’estricte control dela Santa Inquisició, es bolcaven elsnous valors del catolicisme que enshan acompanyat fins a dia d’avui,però es posava també una espessacortina de fum a la seva obra i a laseva vida real. Però és més, a títolpersonal, no puc evitar pensar que ladesconfiança vers el lliure pensa-ment, ja fos masculí o femení, dirigi-da a les persones que el lideraren i atotes les famílies que el tutelaren,afectà especialment als valors de laCorona d’Aragó, tal i com aquí esposa de manifest, i molt especialment
als del Principat de Catalunya, a laseva memòria i a la seva història.Una història censurada queEspanya es nega encara, avui endia, a revisar. D’alguna manera, eldebat sobre la feminització de laCompanyia de Jesús i el Concili deTrento, apart de ser consecutius,sembla que estan estretament vin-culats i té molt a veure amb unahistòria que persisteix en reeixir, ien clau especialment femenina icatalana.
La història és plena de cicles icasualitats que s’enllacen entre sí.El convent original de les Clarissesa Barcelona, fundat al barri de laRibera -d’on sortiren les primeresClarisses que acompanyaren a laReina Elisenda de Montcada aPedralbes- fou derruït en motiu dela construcció de la Ciutadella deFelip V un cop acabat el setge aBarcelona, el 1714. El 1718 forentraslladades a un espai altament
significatiu, al Palau Reial, i feren delSaló del Tinell la seva església. Lacomunitat hi estigué fins el 1936,moment en què anaren al convent deSanta Cecília de Montserrat i desprésa Sant Benet de Montserrat. I ara, alsegle XXI, estant a Sant Benet, la ger-mana Teresa Forcades lidera, seglesdesprés, un nou pols femení en el pen-sament i en l’església cristiana per unarenovada constitució de Catalunya.
El meu agraïment a Sor Pierrette,monja clarissa del Monestir dePedralbes, pel seu generós entusiasmeque ha inspirat aquest article; a l’e-quip de conservació del Monestir, perla seva compromesa activitat; a enDaniel Martín, savi historiador i amic,per la seva capacitat de transcendir lahistòria política i religiosa; i a enJaume Gras, coordinador d'aquestasingular publicació, per haver estimu-lat aquesta investigació.
Una reflexió que enllaça amb el present i amb la germana Forcades, Teresa
Crònica de Sarrià 2014164
ANZIZU, E. [1897] (2007). Fulles històriques del Reial Monestir de Pedralbes.Barcelona: Monestir de Pedralbes i Publicacions de l'Abadia de Montserrat.BELENGUER, E. (2012). El com i el perquè del Compromís de Casp (1412), Història idebat. Col. Episodis de la Història. Barcelona: Rafael Dalmau.BENÍTEZ, J.M. (2004). “Agustinas de Madrigal de las Altas Torres del siglo XIV alXVII”. En La clausura femenina en España: actas de simposium. Madrid: San Lorenzodel Escorial, pp. 363-398.CASTELLANO I TRESSERRA, A. (1998). Pedralbes a l’Edat Mitjana. Història d'unmonestir femení. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.CASTELLANO I TRESSERRA, A. (2003). Les Reformes del Monestir de Pedralbes alllarg dels segles XVI i SVII. Revista Pedralbes, nº23. Barcelona: Publicacions iEdicions de la UB, pp. 721-734.FORCADES I VILA, T., [2007] (2012). La teologia feminista en la història. Barcelona:Fragmenta Editorial.LOP SEBASTIÀ, M. (2005). Recuerdos ignacianos en Barcelona. Barcelona: Cristianismei Justícia.
MUSEU D’HISTÒRIA DE LA CIUTAT, INSTITUT DE CULTURA, AJUNTAMENTDE BARCEONA, (2005). Pedralbes. Els Tresors del Monestir. Barcelona: autoedició.SANJUST I LATORRE, C. (2008). L’obra del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbesdes de la seva fundació fins al segle XVI. Un Monestir Reial per a l'Orde de les Clarisses aCatalunya. Tesi doctoral de la Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat deFilosofia i Lletres, Departament d’Art. Directora de la tesi: Dra. Anna MuntadaTorrellas.SANJUST I LATORRE, C. (2010). Seguint els passos de la fundadora. Teresa de Cardona iel monestir de Santa Maria de Pedralbes. Capítol publicat juntament amb la TesiDoctoral de Cristina Sanjust i Latorre. Barcelona: Institut Mon Juïc i Xarxa Vivesd’Universitats.SORIANO TRIGUERO, C. (1995). La reforma de las clarisas en la Corona de Aragón (ss.XV-XVI). Revista de Historia Moderna Nº13/14. Madrid: UniversidadComplutense, pp. 185-198.
Bibliografia
