BARROC. Context històric i característiques Formals

CONTEXT HISTÒRIC

• Origen a Roma, ~1600 gran difusió a les Monarquies Catòliques i Absolutistes (amb les seves colònies): Monarq. Hispànica, Portugal, França, Àustria. El Barroc és l’estil propagandístic de l’Església i les Monarquies Absolutistes.

• Forta presència del classicisme a França (1648, creació de l’Acadèmia de Pintura i Escultura) i Anglaterra (Pal·ladianisme)

• Barroc = Època de crisi (especialment a la Monarquia Hispànica)

Crisi econòmica: els anys freds de començaments de segle van provocar moltes males collites que van portar a crisis de subsistència. Anglaterra i Holanda van tenir un gran creixement econòmic basat en el comerç de llarga distància. Gran inflació de preus a la Monarquia Hispànica per la reducció de l’or americà.

• crisi demogràfica: les crisis de subsistència van provocar moltes epidèmies (pesta) que es van afegir a les nombroses guerres (30 anys). Una possible sortida és l’augment de la religiositat. (Judith i Holofernes, retaule CB, tot i que del s. XVIII, Salzillo també promou aquesta religiositat popular)

• crisi social: les dificultats econòmiques van provocar un augment de les tensions i conflictes socials (picaresca castellana, bandolerisme català)

• crisi política: la lluita contra les aspiracions imperials de l’imperi dels Habsburg va portar la guerra dels 30 anys i la pau de Westfàlia (1648) que va significar la independència de l’Holanda protestant i l’ascens de França.

Lluís XIV esdevé el model de Monarca Absolut i utilitza l’art per manifestar l’origen diví del seu poder (Versailles).

L’intent d’Olivares de crear un estat més centralitzat provoca (1640) la guerra dels Segadors a Catalunya i la independència de Portugal. (Menines)

• crisi religiosa: el Concili de Trent (1545-63) va provocar l’escissió definitiva en la cristiandat occidental entre protestants i catòlics. Del Concili en van sorgir nous ordres (jesuïtes) o se’n van reformar d’antics (Trinitaris Descalços) amb la finalitat de difondre el missatge contrareformista (Judith i Holofernes, retaule de CB, st. Carlo, Oració a l’hort).

• També apareixen canvis radicals que anuncien un món nou:

Aparició del Parlamentarisme modern a Holanda i Anglaterra.

Desenvolupament del capitalisme comercial i irrupció d’una burgesia poderosa als països atlàntics (al·legoria pintura,lliçó anatomia)

avenços científics: Kepler, Galileo, Newton (lliçó anatomia).

Aparició del racionalisme filosòfic (Descartes) i l’empirisme (Locke)

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL BARROC

• Art dirigit pel poder com a instrument de propaganda dels seus valors ideològics, en defensa dels dogmes i l’autoritat de l’església catòlica, o l’exaltació de l’absolutisme monàrquic.

• Per això és un art conservador: la finalitat és mantenir els valors ideològics de les classes dominants i reforçar l’ordre social.

• És un art destinat a les masses a fi de manipular la voluntat del poble i evitar que el seu malestar es manifestés en protestes.

• És un art retòric en els formes i senzill en el missatge; per mitjà d’un llenguatge aparatós i espectacular vol atreure l’atenció del públic i sensibilitzar-lo. Si l’art renaixentista s’adreçava a la raó cercant l’admiració intel·lectual; l’art barroc s’adreça als sentits cercant l’impacte emocional.

• Per tal de ser persuasiu i cercar l’emoció en el públic, l’art barroc, segons Wölfflin es val de:

tendència a barrejar tots els llenguatges artístics (arquitectura, escultura, pintura).

recerca del moviment; tant real (parets ondulants com a st. Carlo o moviment de l’aigua com a Versalles) com imaginari (personatges captats en accions violentes com Judith i Holofernes o Apol·lo i Dafne)

representació o suggeriment de l’infinit: la representació de la Trinitat a la cúpula de st Carlo, els camins del jardins de Versalles, l’aire de la perspectiva aèria de Velàzquez o Rubens.

es dóna un gran importància a la teatralitat dels efectes lumínics: cúpula de st. Carlo, Judith i Holofernes

gust per la teatralitat, allò que és escenogràfic i fastuós: (Versalles, tres gràcies, oració a l’hort).

CARACTERÍSTIQUES ARQUITECTURA

• El gust per les escenografies i la teatralitat porta a la creació de places on es manifesta l’església i la Monarquia: Place Royale de París (1612), Plaza Mayor de Madrid (1617), plaça st. Pere de Roma (1667).

• Les tipologies més característiques són l’església (st Carlo) i el palau (Versalles).

• Concepció unitària de l’edifici. No es tracta d’afegir mòduls geomètrics simples; es rebutgen els plantejaments senzills i geomètrics (creu, basílica, quadrat). Es treballa l’espai arquitectònic com una massa, com si es tractés d’una escultura: s’utilitza plantes el·líptiques, ovals o esquemes geomètrics complexos (llevat de les plantes jesuítiques derivades de Vignola: nau central amb capelles entre els contraforts i amb un transsepte poc desenvolupat on hi ha un creuer coronat per la cúpula).

• La recerca del moviment i dels jocs de llum i ombra porta a l’abandonament de la línia recta i la superfície plana i a l’ondulació de les parets.

• Gran protagonisme de la cúpula com a element centralitzador gràcies a la direccionalitat de la llum. A l’exterior la cúpula és la culminació de l’esglaonament de la massa arquitectònica.

• Gran teatralitat i escenografia a les façanes, on concentren a la part central elements sortints (columnes, frontons, etc.); el resultat és una combinació d’elements entrants i sortints que sorprèn pel seu dinamisme i jocs lumínics. A Castella i Àustria les façanes de les esglésies s’emmarquen entre dos campanars molt decorats.

• Ús de molts elements decoratius i constructius: a més del repertori clàssic (els cinc ordres, arcs de mig punt, etc.), columnes ondulades i de formes diverses (salomòniques, estípits, anellades balustrades); arcs el·líptics, ovals mixtilinis; frontons partits, arrodonits; ús de grans volutes i aletes com a contraforts, etc.

OBJECTIUS DE LA IMATGERIA BARROCA. Escultura i Pintura

Segons WEISBACH.- El Barroc, art de la Contrareforma (1921)

• Heroisme

• Ascetisme

• Misticisme

• Erotisme

• Crueltat

Segons WITCKOWER.- Art i Arquitectura a Itàlia (1958)

• Claredat

• Senzillesa

• Comprensibilitat

• Interpretació realista

• Estímul sensible a la pietat.

CARACTERÍSTIQUES ESCULTURA

• Element omnipresent a les obres arquitectòniques i urbanístiques barroques: façanes, retaules, monuments públics, fonts,etc.

• materials variats: a Itàlia predomina el marbre (Apol·lo i Dafne) i el bronze; a la Monarquia Hispànica, la fusta policromada, sobretot en imatges religioses (oració a l’hort).

• També és variada la tipologia i la temàtica: el tema religiós és el preferent (oració...), escultura funerària, estàtues eqüestres que ocupen un lloc central en una plaça o palau (Felip IV de Tacca), mitologia amb un sentit al·legòric de les virtuts humanes i polítiques dels poderosos (Apol·lo...); també és motiu decoratiu de fonts i terminacions de l’àtic d’edificis (Versailles).

• es busca el naturalisme i la credibilitat per potenciar l’emotivitat i s’utilitza tot tipus de recursos: policromia, textures, robes,etc. (oració...)

• Gran teatralitat dels conjunts escultòrics que sovint formen part d’una escenografia: retaules, capelles, fornícules, imatges de passos processionals (oració...).

• Es busca la perfecció tècnica i el moviment: aturades en el moment de màxima acció; robes agitades, mogudes i desordenades pel vent; composicions en diagonal, centrífugues i obertes (Apol·lo i ...).

• Superfícies amb entrants i sortints acusats que produeixen forts contrastos de llums; contraposició de textures per accentuar el dramatisme.

• Gran expressivitat en els gestos i les actituds: l’objectiu és commoure emocionalment l’espectador i fomentar l’exaltació de la pietat i el fervor religiós (oració ...) i l’exaltació del poder.

CARACTERÍSTIQUES PINTURA

• Predomini del color (element sensitiu) sobre la línia o dibuix (element intel·lectual). Els efectes de profunditat, perspectiva i volum s’aconsegueixen amb contrastos de llum i tonalitats de color (i no pas amb línies nítides dibuixades) i l’ús de la perspectiva aèria (colors càlids en primer terme, freds al fons).

• Paper fonamental de la llum: amb un efecte teatral sobreil·lumina unes parts i en deixa d’altres en la foscor per destacar els elements importants de la composició i augmentar la tensió dramàtica.

• Composicions centrífugues, a partir de diagonals i visió en profunditat. Les figures no es disposen en plans paral·lels i diferenciats a la superfície del quadre unificats per la perspectiva artificial, sinó en composicions que s’estenen de forma contínua cap al fons, amb predomini d’escorços.

• Escenes dotades de gran moviment i composicions atectòniques amb una distribució asimètrica dels volums, allunyada de l’ordenació intel·lectual i racional del Renaixement

• Figures amb gestos i actituds teatrals de gran expressivitat dins d’un realisme allunyat de la imitació idealitzada de la realitat del renaixement.

• Gust per perspectives il·lusionistes, especialment a les voltes, on s’intenta trencar visualment l’espai arquitectònic amb efectes de trompe l’oeil, amb la representació del cel i el suggeriment de l’infinit.

• Temes determinats pels comitents (Església, reis, nobles i a Holanda, la burgesia): religiós (Judith i Holofernes), històric, mitològic (tres gràcies) i al·legòric (al·legoria pintura), retrat (lliçó anatomia, menines) i pintura de gènere (paisatge, bodegons, escenes de la vida quotidiana)

DIFERÈNCIES FORMALS DINS LA PINTURA BARROCA

• A Itàlia a la primera meitat de segle:

Naturalisme (Judith i Holofernes):

o recerca d’un realisme absolut en els models dels seus personatges (religiosos o mitològics) que eren tipus vulgars dels carrers reconvertits en àngels, déus, herois o sants.

o Escenaris modestos i foscos, com llars i tavernes, llocs on representar bodegons que acabaran convertint-se en un gènere.

o Ambientació de temes bíblics i mitològics en l’època del pintor (amb els seus escenaris, vestits i objectes). Es pretén que el poble s’identifiqui amb el tema de la pintura

o Il·luminació tenebrista amb un focus de llum conceptual que il·lumina poderosament els protagonistes i enfosqueix la resta.

o composicions asimètriques, perspectives forçades, punts de vista insòlits i escorços.

o Iniciador: Caravaggio. Seguidors Gentileschi, Ribera, l’escola sevillana del primer Velàzquez, Zurbaran o alguns quadres de Murillo, la Tour, etc.

Classicisme

o pintura també realista però que defuig la vulgaritat i dóna una visió més moderada i propera als cànons de bellesa ideal i serena.

o tractament de la llum moderadament contrastat, sense arribar als excessos del tenebrisme naturalista.

o predilecció pel temes mitològics i al·legòrics per a la decoració de frescos en palaus, on es dóna molta importància al paisatge, que creixerà com a gènere independent.

o predomini del dibuix i de les composicions tancades, geomètriques i racionals.

o Autors: Carracci (iniciador), Reni, Poussin, Lorrain, etc.

• A Itàlia a la segona meitat de segle:

Barroc decoratiu. Es prolonga durant el s. XVIII i és la màxima exaltació del poder polític i religiós:

o s’especialitza en la decoració de murs, sobretot de voltes on utilitza sovint el trompe l’oeil per representar un trencament de glòria que s’obre a una visió celestial.

o En les voltes s’aplica una perspectiva de baix cap a dalt que requereix grans coneixements d’òptica i de geometria.

o El tractament dels motius és classicista, però amb composicions molt dinàmiques i espectaculars que procuren embadalir l’espectador davant la grandesa del tema representat.

o Autors: Pietro da Cortona, Andrea Pozzo, al s. XVIII Tièpolo,etc.

• Holanda: societat burgesa i protestant:

Existència d’un mercat artístic on la burgesia compra quadres de petites dimensions per a les seves cases (més modestes que els palaus de la noblesa o les esglésies)

El rebuig del protestantisme a les imatges religioses i els gustos realistes d’aquesta burgesia porta a que els temes dominants siguin retrats, escenes quotidianes, paisatges, natures mortes.

Corrent realista que pren com a model la realitat observable, influïts per Caravaggio, però sense l’extremisme del naturalisme.

Autors: Hals, Rembrandt, Vermeer. També serien realistes alguns pintors francesos com La Tour o Le Nain o l’escola sevillana del primer Velàzquez, Zurbaran o alguns quadres de Murillo.

Rembrandt (lliçó d’anatomia del doctor Tulp)

o Parteix d’un realisme objectiu, però evoluciona cap a una visió subjectiva i espiritual de la realitat per captar la interioritat de l’ànima humana (profunditat psicològica en els retrats).

o Tot i partir del tenebrisme, la suau transició de la llum a les ombres convida al recolliment i la meditació.

o predomini d’una taca de color lliure, amb pinzellada vigorosa i textura densa, fins a arribar gairebé a prescindir del dibuix.

o Espai unitari i envoltant, amb predomini d’un buit en primer pla per donar més profunditat a l’escena.

o Una etapa exitosa fins 1642 (mort de la seva esposa Sàskia), però l’afany per investigar nous camins el va dur a la incomprensió.

Vermeer (al·legoria de la pintura)

o millor representant de la pintura de gènere: escenes de la vida quotidiana, en interiors domèstics on una dona fa les seves tasques habituals sense ser conscient que és observada.

o disposició de les figures en un pla profund, on hi ha una llum clara que crea un ambient íntim amb contrast amb el primer pla més fosc.

o Dibuix minuciós i precís que dóna una gran nitidesa a tots els detalls, amb pinzellada de factura llisa, diluïda i delicada.

o Sentit poètic de la llum i el color: gamma cromàtica rica, amb predomini de grocs i blaus matisats per una llum suau que dóna als seus interiors un aire pausat, delicat i silenciós.

• Monarquia Hispànica:

Flandes: Ple Barroc, Rubens (les tres gràcies)

o síntesi entre l’equilibri compositiu de Rafael i Leonardo, la grandiositat terrible de les figures humanes de Miquel Àngel, el sentit del color de Ticià i els jocs de llum de Caravaggio.

o Composicions obertes, amb predomini dels esquemes en diagonal.

o Escenes de gran vitalitat, dinamisme i moviment.

o Figures opulentes i vigoroses.

o Primacia del color, amb pinzellades lliures, ràpides, nervioses i amb una gran intensitat narrativa.

o Llum ambiental que difumina les formes i envolta les escenes.

o Seguidors: Van Dyck, Jordaens; però també Hals, Rembrant, Velàzquez, etc.

• La Cort: Velàzquez (les Menines): en la seva obra es diferencien dues grans etapes: la sevillana fins 1623 i la madrilenya com a pintor de la Cort, on hi podem trobar quadres de les diverses tendències barroques. Al llarg de la seva vida el seu estil té una evolució clara:

En la composició: de les actituds forçades i la juxtaposició de figures de l’etapa sevillana a una agrupació natural, amb composicions obertes que integren l’espectador.

En el tractament de la llum: del tenebrisme sevillà cap a una llum més matisada i el domini de la perspectiva aèria.

En el dibuix i el color: des d’un dibuix detallat i uns colors terrosos i foscos, de textura llisa de l’època sevillana; cap a un dibuix d’escassos elements lineals i uns colors influïts per la pintura veneciana, amb pinzellades molt lliures i inconnexes si s’observen des de prop.

EL ROCOCÓ O ESTIL GALANT DEL s. XVIII

• Sorgeix a França coincidint amb el regnat de Lluís XV (1715-74) i des d’allà s’estengué especialment cap a l’Europa central i del nord.

• La mort de Lluís XIV el 1715 va significar un cert abandó de Versalles i el retorn a París de la Cort, on es va alliberar del rígid cerimonial autocràtic i l’alta aristocràcia es va dedicar a gaudir dels plaers de la vida.

• La Pau d’Utrecht (1713) va significar la fi de l’hegemonia francesa i un nou règim internacional basat en l’equilibri entre Anglaterra, França i Àustria.

• Tot i l’estabilitat de l’Antic Règim a la primera meitat de segle gràcies a la recuperació econòmica i demogràfica, la guerra dels set anys (1756-63) i el posterior ajut als independentistes nord-americans (1775-83) portaran a França a una bancarrota que conduirà a la revolució.

PINTURA ROCOCÓ O GALANT

• Art de l’aristocràcia on els marxants comercialitzen les obres. La pintura no està al servei de l’estat i de la religió, sinó del gust del públic elitista i refinat.

• Els salons on es reuneix l’aristocràcia per parlar de filosofia, política, art, etc és el marc on els artistes saben els gustos de la clientela.

• Es trenca amb el classicisme academicista francès i es decanta per la via colorista i sensual de Rubens.

• La pintura reflecteix l’ambient de la vida de l’aristocràcia: les festes, l’alegria de viure, l’amor galant, la sensualitat dels cossos femenins. L’ambient mundà del galanteig, la seducció i el luxe amb un caràcter molt decoratiu.

• Iniciador: Watteau. Seguidors: Boucher, Fragonard; Ranc, Van Loo, Paret, Bayeu, primera etapa de Goya.