Upload
pilar-gobierno
View
212
Download
0
Embed Size (px)
DESCRIPTION
poema una carronya de Baudelaire
Citation preview
Une Charogne
Rappelez-vous l'objet que nous vîmes, mon âme,
Ce beau matin d'été si doux:
Au détour d'un sentier une charogne infâme
Sur un lit semé de cailloux,
Les jambes en l'air, comme une femme lubrique,
Brûlante et suant les poisons,
Ouvrait d'une façon nonchalante et cynique
Son ventre plein d'exhalaisons.
Le soleil rayonnait sur cette pourriture,
Comme afin de la cuire à point,
Et de rendre au centuple à la grande Nature
Tout ce qu'ensemble elle avait joint;
Et le ciel regardait la carcasse superbe
Comme une fleur s'épanouir.
La puanteur était si forte, que sur l'herbe
Vous crûtes vous évanouir.
Les mouches bourdonnaient sur ce ventre putride,
D'où sortaient de noirs bataillons
De larves, qui coulaient comme un épais liquide
Le long de ces vivants haillons.
Tout cela descendait, montait comme une vague
Ou s'élançait en pétillant;
On eût dit que le corps, enflé d'un souffle vague,
Vivait en se multipliant.
Et ce monde rendait une étrange musique,
Comme l'eau courante et le vent,
Ou le grain qu'un vanneur d'un mouvement rythmique
Agite et tourne dans son van.
Les formes s'effaçaient et n'étaient plus qu'un rêve,
Une ébauche lente à venir
Sur la toile oubliée, et que l'artiste achève
Seulement par le souvenir.
Derrière les rochers une chienne inquiète
Nous regardait d'un oeil fâché,
Epiant le moment de reprendre au squelette
Le morceau qu'elle avait lâché.
— Et pourtant vous serez semblable à cette ordure,
À cette horrible infection,
Etoile de mes yeux, soleil de ma nature,
Vous, mon ange et ma passion!
Oui! telle vous serez, ô la reine des grâces,
Apres les derniers sacrements,
Quand vous irez, sous l'herbe et les floraisons grasses,
Moisir parmi les ossements.
Alors, ô ma beauté! dites à la vermine
Qui vous mangera de baisers,
Que j'ai gardé la forme et l'essence divine
De mes amours décomposés!
Charles Baudelaire
Trad. catalana
Una carronya
Ànima meva, escolta, has oblidat l’objecte
que un dolç matí d’estiu, com pocs,
vam trobar pel camí? Una carronya infecta
damunt un llit sembrat de rocs,
cames eixancarrades, com una dona obscena,
suant verí l’encesa pell,
procaçment esqueixada, exhalava, d’esquena,
el tuf que li inflava el ventrell.
El sol irradiava damunt la podridura,
com si calgués coure-la al punt,
i retornar amb escreix a la immensa Natura
tot el que havia creat junt;
el cel blau contemplava la superba carcassa
com una flor obrint-se al matí.
Tan fètid era el baf desprès d’aquella massa
que vas sentir-te defallir.
Del ventre putrefacte un brum constant de mosques
sobrevolava els clots obacs
on reguerons de larves resseguien les fosques
parets d’aquells vivents parracs.
Tot plegat davallava, pujava a tall d’onades,
o bé es llançava espurnejant;
s’hauria dit que el cos, inflat per lleus bravades,
vivia anant-se incrementant.
I d’aquell món fluïa una música obscura,
d’aigua o de vent sobre un pradell,
o del gra que un bracer amb rítmica mesura
porga i agita al seu garbell.
Les formes s’esfumaven: era un somni que es vela,
l’esbós que torna amb lent esforç
i que el pintor realça en l’oblidada tela
guiat tan sols pels seus records.
Darrere d’unes roques, amb mirada agitada,
espiava un gos afamat
el moment de reprendre a la pútrida ossada
el tros ja a mitges rosegat.
—I tanmateix semblant a aquesta podridura,
a aquesta horrible infecció,
seràs; llum dels meus ulls i sol de ma natura,
tu, l’àngel de ma passió!
Sí!, tu seràs això, oh majestat garrida,
després dels últims sagraments,
quan vagis a podrir-te sota l’herba florida
enmig dels altres ossaments.
Llavors, oh ma bellesa!, digues a la vermina
que se’t beurà a besos goluts,
que he conservat la forma i l’essència divina
dels meus amors més corromputs!
Charles Baudelaire (1821-1867), Les flors del mal (Les Fleurs du mal, 1857). Traducció de Xavier Benguerel. Barcelona: Proa, 1998 (1a. ed. 1985), xxix, pp. 98-101.
Trad. castellana:
Una carronya
Recuerda lo que vimos, alma mía,
esa mañana de verano tan dulce:
a la vuelta de un sendero una carroña infame
en un lecho sembrado de guijarros,
con las piernas al aire, como una mujer lúbrica,
ardiente y sudando los venenos
abría de un modo negligente y cínico
su vientre lleno de exhalaciones.
El sol brillaba sobre esta podredumbre,
como para cocerla en su punto,
y devolver ciento por uno a la gran Naturaleza
todo lo que en su momento había unido;
y el cielo miraba el espléndido esqueleto
como flor que se abre.
Tan fuerte era el hedor que tú, en la hierba
creíste desmayarte.
Zumbaban las moscas sobre este vientre pútrido
del cual salían negros batallones
de larvas que manaban como un líquido espeso
por aquellos vivientes andrajos.
Todo aquello descendía y subía como una ola,
o se lanzaba chispeante
se hubiera dicho que el cuerpo, hinchado por un aliento vago,
vivía y se multiplicaba.
Y este mundo producía una música extraña
como el agua que corre y el viento
o el grano que un ahechador con movimiento rítmico
agita y voltea con su criba.
Las formas se borraban y no eran más que un sueño,
un esbozo tardo en aparecer
en la tela olvidada, y que el artista acaba
sólo de memoria.
Detrás de las rocas una perra inquieta
nos miraba con ojos enfadados,
espiando el momento de recuperar en el esqueleto
el trozo que había soltado.
Y, sin embargo, tú serás igual que esta basura,
que esta horrible infección,
¡estrella de mis ojos, sol de mi naturaleza,
tú, mi ángel y mi pasión!
¡Sí! tal tú serás, oh reina de las gracias,
después de los últimos sacramentos,
cuando vayas, bajo la hierba y las fértiles florescencias,
a enmohecer entre las osamentas.
Entonces, oh belleza mía, di a los gusanos
que te comerán a besos,
¡que he guardado la forma y la esencia divina
De mis descompuestos amores!