Embed Size (px)
Citation preview
GIAN LORENZO BERNINI
“Apol·lo i Dafne”
Sílvia Guitart Perramon
2n Batxillerat B
BIOGRAFIA DE BERNINI.
- Gian Lorenzo Bernini, arquitecte, escultor i pintor, fou un dels grans genis del Barroc. - Aprengué l'ofici gràcies al seu pare, Pietro, qui el va posar en contacte amb alguns dels mecenes més importants de l'època. Al 1629 va ser nomenat arquitecte i artista principal de la cort pontifícia de Roma. Durant aquest temps realitza nombrosos encàrrecs. - Al 1644, s'atura la seva trajectòria, que no es reprèn fins al nomenament d'Alexandre VII com a Papa. - Continuà treballant per a la cort pontifícia fins que mor al 1680 a Roma.
Les característiques de les seves obres arquitectòniques són:
- Donar molta importància als elements decoratius, tant
interiors com exteriors.
- Multiplicació d'elements de suport (columnes, pilastres,...)
per a fer una funció decorativa.
- Es trenca amb la línia recta i es busca la corba per donar a
l'edifici un cert “moviment”.
ARQUITECTURA.
La seva millor aportació arquitectònica a la basílica de Sant
Pere va ser la columnata que envolta la plaça.
Aquesta és una de les obres que defineix millor el nou
urbanisme del Barroc, degut a la simbologia i moviment que
transmet: els braços de la columnata, de forma el·líptica
abracen als fidels convidant-los a l'interior de la basílica.
Una de les altres construccions més valorades de Bernini és
la petita església de San Andrea al Quirinale, en la que
l'arquitectura i l'escultura s'uneixen en una busca per crear un
ambient adequat per despertar la fe i els sentiments
religiosos, degut a que just a entrant a l'edifici, l'espectador es
queda sorprès al trobar-se de cares a un altar il·luminat per la
claror que rep de la cúpula i les columnates interiors.
PINTURA.
Tot i que només es va dedicar a la pintura com a una afició,
les seves obres es troben en els museus més reputats, com el
National Gallery (Londres), degut a la seva gran qualitat, igual
que els seus dibuixos.
Les pintures més destacades de Bernini són els seus dos
autoretrats, un de quan és jove i un altre de quan és vell, el
David amb el cap de Goliat i Sant Andreu i Sant Tomàs.
ESCULTURA.
En les seves primeres escultures, Bernini respecta els cànons
clàssics, a més que també s'hi troba una influència del
manierista del seu pare.
En les composicions plasma el moment culminant de l'acció,
mostrant la gràcia i expressió dels personatges. En les
escultures, però, hi destaca la naturalitat dels personatges i
l'efecte del clarobscur.
Les seves obres estan fetes per ser observades des d'un punt
determinat, que no pas per ser vistes des de qualsevol angle.
Les seves escultures tracten temes
diversos:
- Des de bustos, com el del cardenal
Scipione Borghese, en el que capta
perfectament la psicologia del
personatge.
- temes bíblics, com el David, en el que capta la tensió i esforç
del cos, a més de la concentració del rostre del personatge en
el precís moment de llançar la pedra contra Goliat.
- temes religiosos, com
l'èxtasi de Santa Teresa,
en el que plasma
l'experiència mística de la
santa. Bernini amb la
composició en forma d' X,
provoca una gran
sensació d'inestabilitat,
degut a la suspensió dels
personatges en l'aire.
- temes mitològics, com Enees,
Anquises i Ascani, representant el
passatge de l'Eneida de Virgili, en
què els tres personatges fugen de
Troia, la qual havia esclatat en
flames.
El grup escultòric presenta Enees
carregant al seu pare cec, Anquises,
a l'espatlla, el qual subjecta una
figura dels deus de la llar, i al seu fill
Ascani, el qual porta el foc sagrat de
la llar.
Bernini tenia sols 21 anys quan va
fer aquesta escultura, la qual té part
d'influència del seu pare, qui solia fer
composicions en forma de torre.
També com a tema mitològic, trobem les escultures del rapte
de Proserpina, i Apol·lo i Dafne.
APOL·LO I DAFNE.
Construida entre el 1622-1625, quan l'autor sols tenia 24
anys, està feta de marbre, mesura 2'43 metres i es troba a
la Galleria Borghese (Roma).
Pel que fa a la forma, es tracta d'una escultura exempta,
damunt d'una base rocallosa on es troben dos cossos:
Apol·lo i Dafne.
El conjunt pren una composició dinàmica, que es destaca
sobretot per la curvatura que agafa el cos de la nimfa en el
moment de la transformació.
El valor de la peça és la capacitat que té l'artista per
transformar un bloc de marbre en una imatge de gran tensió i
moviment.
Bernini aconsegueix que l'espectador intueixi la història.
El treball escultòric està construït per ser vist des d'un únic
punt, tot i això, l'autor treballa amb gran precisió, utilitzant la
tècnica del buidatge, els detalls de l'escultura.
Gran expressivitat en els rostres: Dafne llançant un crit
d'horror i pànic, i Apol·lo sorprès davant la reacció de
l'estimada en el moment en què la toca.
Sensació de moviment gràcies a la direcció dels cabells dels
personatges, i els plecs i voltes de la roba d'Apol·lo.
Bernini juga amb dues textures: aspres per representar les
roques i l'escorça i el llorer que creix, i suaus i polides per
representar la pell dels cossos dels personatges.
La pressió que exerceixen els dits d'Apol·lo sobre la pell de la
nimfa fa oblidar la duresa del marbre, dotant a l'escultura de
més realisme.
Bernini treballa amb el potencial de la llum, creant un nombre de
zones amb clarobscurs a través d'incisions molt cuidadoses,
com per exemple al clot dels ulls.
El luxe de detalls també el
trobem en l'obra del rapte de
Proserpina, en la que la jove
també és atrapada, i ens és
mostrada amb una expressió
de terror, en el moment en què
el déu Hades, representat pel
ca Cèrber (gos de tres caps),
rapta la noia, la qual s'aparta
amb moviments enèrgics, del
seu segrestador.
Els dos cossos presenten una
gran tensió, tal com ens
mostra la pressió que exerceix
el déu sobre el cos de la noia.
L'escultura d'Apol·lo i Dafne, representa la temàtica d'un dels
mites que Ovidi va escriure al seu llibre Les Metamorfosis. El
mite explica que Eros, per venjar-se d'Apol·lo, li llança una
fletxa d'or que fa que s'enamori de la nimfa Dafne, mentre que
a ella n'hi llança una de plom, que fa que odii al déu. Apol·lo
persegueix a Dafne pels boscos i quan es a punt de ser
atrapada, la nimfa suplica ajuda al seu pare, el riu Peneu.
Aquest la transforma en llorer, en grec daphne (escena que
representa l'escultura). Apol·lo, obligat a renúnciar a la jove,
decideix teixir una corona amb les fulles de l'arbre i portar-la
amb ell en record a la jove.
Com que Apol·lo és també el déu de la victòria, als poetes i
militars victoriosos també se'ls coronava amb una corona de
llorer.
El cardenal Borghese va encarregar
l'escultura com a símbol de castedat, tot i
això, a causa de les crítiques que va rebre,
va fer afegir a la base de l'escultura un
escrit que aconsella sobre les desgràcies de
l'ímpetu amorós:
“L'amant que cerca el plaer de la bellesa
fugissera, s'omple les mans de fullaraca o
cull fruits d'amarguesa”.
Bernini segueix els models del Renaixement
amb la recuperació de temes mitològics, ja
que ho combina, tal com ho havia fet
Giambologna amb el rapte de els sabines,
per dotar a les figures d'un gran dinamisme.
L'obra de Bernini supera a la de qualsevol
altre escultor del Barroc. Bernini assenyala
la ruta que seguirà l'escultura occidental
fins al Neoclacissime.
