1

Bisbes de Bèlgica

DOSSIER CATEQUÈTIC

Recull de quatre documents:

ESDEVENIR ADULT EN LA FE. La Catequesi en la vida de l’Església

(2006)

RE-NÉIXER. Viure dels sagraments

(2010)

SER CRISTIÀ AVUI (2012)

ELS SAGRAMENTS DE LA INICIACIÓ CRISTIANA per als infants i els joves avui

(2013)

2

Contingut

ESDEVENIR ADULT EN LA FE. La Catequesi en la vida de l’Església .......................... 3

RE-NÉIXER. Viure dels sagraments ........................... 49

SER CRISTIÀ AVUI ..................................................... 84

ELS SAGRAMENTS DE LA INICIACIÓ CRISTIANA per als infants i els joves avui .................................. 97

3

ESDEVENIR ADULT EN LA FE. La Catequesi

en la vida de l’Església

pels Bisbes de Bèlgica

QÜESTIONS ENTORN DE LA CATEQUESI

1. En l’Església i a l’interior de la comunitat dels creients, hi ha molt a fer avui en matèria de catequesi. S’hi reflexiona enormement, es prenen moltes iniciatives en aquest camp. No és sorprenent. La transmissió de la fe forma part de les qüestions importants a les quals l’Església es troba avui confrontada. Fins fa poc, en nosaltres els occidentals, tot funcionava sol. La fe cristiana, la seva doctrina, les festes litúrgiques i les seves regles morals de comportament: tot això pertanyia, en gran part, al patrimoni cultural que inspirava la vida en societat. Això no era estrany, sinó que formava part integrant del món que ens envoltava.

2. Aquesta situació s’ha modificat. Sens dubte la religió continua essent una dada cultural important. Però ja no és a partir d’ella —i del cristia-nisme en particular— que la vida social es construeix. La nostra cultura ha esdevingut secular. És un bell repte ser cristià en aquesta situació. La fe ja no és sostinguda per la societat mateixa. Pot i ha de procedir d’una convicció personal que ja no és la convicció de la societat mateixa. Com a cristià, un se sent fins i tot una mica marginal. De tots costats, sentim que la fe en Déu i tot allò que la fe cristiana proposa no és d’una impor-tància vital per a la cultura. Això fa de la transmissió de la fe una tasca important, però difícil.

3. No és, doncs, sorprenent que la catequesi plantegi força qüestions. Des del darrer Concili, hem invertit enormement en aquest camp. Hem modificat els enfocaments i els mètodes. ¿No és un dels fruits importants

4

de la renovació postconciliar pel qual estem plens d’agraïment? I tanma-teix la pregunta persisteix: per què la transmissió de la fe a les generaci-ons següents és tan difícil? Cert, una majoria d’infants està encara bate-jada, molts reben la confirmació i hi són preparats, la majoria es benefi-cien de la classe de religió a l’escola. Per què, aleshores, no veiem realit-zat el resultat?

4. Qui és responsable d’aquesta situació? Qui n’és culpable? La prudèn-cia s’imposa davant aquestes preguntes. Es tracta d’entrada d’una situ-ació que s’ha modificat i de la qual ningú no és culpable. Es tracta més d’impotència que de falta. No hem de comparar contínuament la nostra situació a la d’altre temps. En altre temps, d’altra banda, també hi havia problemes! Que la situació hagi canviat no és fruit de pur atzar. És un fet que ens cal acollir com a tal, tal com és. Però també amb molt de confi-ança. Això ens porta a reflexionar sobre camins nous, a crear-los. A ava-luar també els nostres desigs i les nostres expectatives. Hem de cercar conjuntament com proposar la fe avui i la vida segons l’Evangeli de ma-nera que siguin de debò una bona nova per als nostres contemporanis.

5. Aquestes preguntes que es plantegen, aquests camins que es busquen són, doncs, una bona cosa. Una gran diversitat de sensibilitats, de meto-dologies és manifesta. L’objectiu del nostre text no és de posar-hi fi. Al contrari. Però les preguntes persisteixen. No hi ha ni respostes a priori, ni receptes fetes per a aquestes preguntes. El debat continua obert.

6. Amb aquesta carta volem prendre part en aquest debat. De cap ma-nera no volem imposar un mètode o un enfocament com els únics justos per al nostre temps. Volem, amb molts d’altres, cercar camins i perspec-tives. En una primera part, desitgem aportar una mica de claredat en la qüestió que ens ocupa, per situar millor la catequesi en l’evangelització. En una segona part, proposarem a l’atenció del lector un cert nombre d’orientacions fonamentals per a una pastoral catequètica. I sobre la base d’aquestes orientacions, farem en una tercera part alguns suggeri-ments i evocarem algunes perspectives per a una pràctica catequètica avui.

5

1. ESDEVENIR CRISTIÀ EN EL NOSTRE TEMPS

«Un no neix cristià, n’esdevé»

7. «Fiunt, non nascuntur christiani»: un no neix cristià, n’esdevé. A l’època que Tertulià escriví aquests mots, era molt clar. Vivia entre el segle segon i el tercer. El qui volia esdevenir cristià i demanava ser batejat per afegir-se a la nova comunitat dels creients aleshores havia de travessar moltes barreres socials. Cert, l’Evangeli responia a les aspiracions més profundes i a la recerca interior d’un home de l’Antigor. Però la fe provenia d’una opció molt personal que semblava d’entrada estranya als ulls de la socie-tat. Sense parlar de les persecucions regularment fetes contra els cristians. És evident, als inicis, la fe cristiana no era gens una evidència social.

8. Es podria pensar d’entrada que era normal en una primera fase, la del naixement del cristianisme. Però, gràcies a l’evangelització de l’Occident, el cristianisme esdevindria després l’evidència social que hem conegut. Bé. Però això no prové del seu origen ni de la seva essència. El cristianisme pot participar a la formació d’una cultura, però sobrepassa també sempre aquesta cultura. Des dels orígens, l’Església ha aplegat homes, pobles, de totes les races, de totes les llengües, en una comunitat i una fraternitat noves. La situació de cristiandat que hem conegut aquí a l’Occident durant segles haurà estat el que ha estat, amb les seves possibilitats i els seus perills. No és l’objectiu que hagi de continuar sempre i arreu.

9. Avui la situació ha canviat. Noves possibilitats, noves oportunitats són ofertes. Creure en un Déu que es dóna a conèixer personalment, girar la vida vers Jesús que continua la seva obra de salvació en l’Església i viure segons l’Evangeli: això és automàtic? ¿La pèrdua d’aquesta evidència so-cial no és un bell repte per a la fe, una veritable oportunitat de redesco-brir el caràcter estrany i la perpètua novetat de la fe cristiana? de redes-cobrir també com la fe neix d’una resposta lliure i personal a la Paraula de Déu, quan aquesta ha tocat el cor d’un humà?

10. Un no neix cristià, n’esdevé. Aquesta convicció haurà d’acompanyar tota la nostra reflexió sobre la catequesi. Cert, molts encara estan vincu-lats a l’Església i a la fe cristiana per tradició, per educació. En els fets, és

6

a ells que adrecem la nostra catequesi la majoria de vegades. Però ens cal també estar atents a aquells i aquelles el cor dels quals ha estat tocat per l’Evangeli quan estaven completament impregnats per la cultura se-cularitzada. Llur problema no és saber com la fe cristiana és encara ac-ceptable, comprensible, audible en una cultura secularitzada. Acaben de descobrir aquesta fe com una música nova fins aleshores insospitada, com una font d’esperança i de joia. Cal de debò prendre’s seriosament aquests «catecúmens».

11. Que joves i adults triïn conscientment esdevenir cristians és un signe encoratjador. Són fars dels camins de l’esdevenir cristià en una societat que ja no és gaire cristiana i, així, esdevenen testimonis de la fe. Les ex-periències fetes en el marc del catecumenat per als adults adquireixen una significació paradigmàtica. El Directori general per a la catequesi veu fins i tot el catecumenat com la font d’inspiració de tota catequesi i com «el model del qual s’inspira l’acció catequètica» (DGC 90). Aquests «nous cristians» poden ajudar-nos en la nostra recerca d’una catequesi per al nostre temps. Aquesta és la pregunta que ens ha de guiar: com, avui, s’esdevé cristià, s’esdevé deixeble de Jesús?

Esdevenir deixeble de Jesús

12. «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,19-20). Amb aquestes paraules a la fi de l’Evangeli de Ma-teu, Jesús s’acomiada dels deixebles. Des de l’inici de la seva predicació, cridà deixebles entorn d’ell. Té necessitat d’ells, del seu ajut. La tasca és urgent; la collita, abundant. En crida dotze, després setanta-dos més i els envia «de dos en dos, davant d’ell, per totes les viles i els pobles on havia d’anar» (Lc 10,1).

13. Però no els crida únicament perquè els necessita. Aquests deixebles són més que simples col·laboradors. «Ja no us dic servents, sinó amics», els dirà Jesús en un altre passatge Jn 15,15). Són enviats, però cada ve-gada retornen a ell. No sols els necessita per a l’anunci de l’Evangeli en

7

totes les viles i els pobles, ell vol fer-los compartir la seva vida. Una co-munitat de vida s’instaura entre ells i ell. Caminant amb ell, descobriran qui és ell i què significa el seu Evangeli. És des de l’interior —i solament des de l’interior— d’aquesta comunitat de vida amb Jesús que un esdevé deixeble seu. L’anunci de l’Evangeli no era una simple transmissió de co-neixements per a Jesús. L’Evangeli és Paraula de vida. És des de l’interior d’aquesta comunitat de vida amb Jesús que un compren clarament com l’Evangeli pot transformar la vida, com és «bona nova» per a l’home en recerca de sentit i de veritat.

14. Allò que fou veritable per a aquests primers deixebles ho és també per a nosaltres. No s’esdevé deixeble acollint una simple doctrina. S’es-devé deixeble de Jesús agregant-se a la seva comunitat de vida, comuni-tat nova i diferent, que comparteix la seva vida. Al final, quan tot és con-sumat, quan, ressuscitat, s’acomiada dels seus, els demana que facin de tots els homes deixebles, és a dir, allò que ha fet d’ells des del comença-ment. És el que faran en nom seu i en el poder de l’Esperit. Així l’Església s’edifica, fins avui, a partir de tots els pobles i de totes les llengües, com la comunitat que viu al voltant de Jesús.

15. S’esdevé cristià esdevenint deixeble de Jesús. Pel camí, de mica en mica, es descobreix el que això significa. L’Evangeli ens explica com, un dia, els deixebles discutien entre ells per saber qui era el més gran (Mc 9,33-37). Jesús col·locà llavors un infant enmig d’ells per mostrar-los que havien d’esdevenir com infants. Només així es pren part al Regne de Déu. Només un poble en esperit pot entendre quelcom de l’Evangeli. Els cris-tians són gent del Camí (cf. Ac 9,2), d’un camí de vida, amb companys de ruta seguint Jesús. I sempre ens prendrà al seu costat i ens instruirà. Crida entorn d’ell els seus deixebles (Mc 12,43), els instrueix (Mc 9,31), els ho explica tot (Mc 4,34). Això es produirà a partir de situacions con-cretes o de preguntes que ens plantegem. Pel camí, de mica en mica, descobrirem el sentit d’aquest Evangeli per a nosaltres i per al món. Per-què no hi ha solament a l’horitzó la qüestió de saber com s’esdevé cristià, sinó també com continuem essent cristians i com convé que visquem com a tals. Per això, regularment, cal que Jesús <<ens prengui al seu cos-tat» i ens instrueixi. Això és la catequesi i tots en tenim necessitat.

8

Com s’arriba a la fe?

16. Per entendre bé què és la catequesi, és important fer una distinció entre catequesi i primer anunci. Un segueix la catequesi perquè ha tro-bat l’Evangeli i ha estat tocat per la fe. No és primer la catequesi i després la fe. És a l’inrevés: primer s’arriba a la fe (o la fe ve cap a algú), i després segueix la catequesi. Però, com s’arriba a la fe? La resposta a aquesta pregunta pot esclarir moltes coses.

17. No s’arriba a la fe únicament fent una reflexió més profunda. La fe no serà mai la conclusió lògica d’una meditació sobre el sentit de l’exis-tència o el misteri de la realitat. Després, és veritat, la fe pot ajudar a respondre aquesta recerca. Agustí cercà durant anys. Durant anys, la seva ànima conegué la inquietud «existencial» de la recerca. És veritat que, sense aquesta última, sens dubte mai no hauria trobat res. Amb tot, hi ha algú o alguna cosa diferent que finalment l’ajudà. Confiant-se no-més a les seves soles forces no s’arriba al do de la fe. Per això, cal que es produeixi o passi alguna altra cosa: ser tocat per Déu i per la seva Pa-raula. Aquesta és la font de la fe: el trobament amb Déu i amb la seva Paraula. Es l’Esperit qui fa el cor de l’home disponible a les coses de Déu.

18. No és tampoc simplement de la nostra experiència que brolla la fe. No és meditant sobre l’experiència de ser un mateix, o de ser en relació amb altres o amb el món, que de mica en mica arribarem a la conclusió que la fe dóna sentit i veritat a tot. És veritat que la fe ens atrapa al cor de les nostres experiències humanes. Tanmateix, l’experiència en si ma-teixa, allò que un troba i allò que un viu, per profunda i abassegadora que sigui, no porta espontàniament a la fe. Aquí encara, repetim-ho: al-guna cosa s’ha d’esdevenir, que un no posseeix abans: el trobament amb el Déu viu.

19. Com s’arriba a la fe? «Com creure sense abans escoltar», pregunta Pau als Romans (Rm 10,14). És per l’anunci, el primer anunci de l’Evan-geli, que un arriba a la fe. Aquest primer anunci pot produir-se de moltes maneres. Pot ser una paraula que commou, un mot de l’Escriptura o d’algú que, molt concretament, dóna testimoni de l’Escriptura. Pot venir també d’un moment d’emoció en la litúrgia. Però, cada vegada, es tracta

9

d’escoltar: quelcom de molt personal es produeix aquí, entre Jesús i el seu deixeble, entre Déu i la seva creatura. És una paraula en la qual un mateix no hauria pensat i que tampoc no ve simplement de la seva ex-periència. Es una paraula adreçada personalment, la paraula d’algú que ens —que em—parla. Sense aquesta paraula, sense aquesta obertura i aquesta «revelació», la fe cristiana no es fonamenta en res, és un bell sistema, una bella concepció de vida, però no és la fe.

20. Heus ací com s’arriba a la fe: per la Paraula de Déu que toca el cor de l’home. És el que anomenem «primer anunci». Això es produeix a través de paraules o de signes humans. Però és Déu qui parla, qui obre el cor de l’home i el fa disponible a la seva Paraula. Així, el cor de sant Agustí, després que va cercar Llargament, va ser tocat. En el desè Llibre de les seves Confessions ho explicà molt bé: «Llavors tu em vas anomenar, tu vas cridar, tu vas vèncer la meva sordesa. Tu vas brillar, tu vas cremar, tu vas guarir la meva ceguesa. Tu vas escampar bona olor, que profunda-ment vaig respirar, i ara et desitjo. Vaig sentir tot això des d’aleshores tinc fam i set de tu. Tu vas tocar el meu cor, s’inflamà i no vol res més que la teva pau» (X,27,38).

21. És clar, la majoria de nosaltres no ha conegut una semblant experi-ència de conversió. No és així que hem arribat a la fe. Som creients «per tradició» en el sentit literal i positiu d’aquest terme: això ens ha estat «transmès», ensenyat. Però aquest estat de fet no ens impedeix d’expe-rimentar quelcom del que ha estat dit abans. Quelcom d’un semblant troba-ment personal amb Déu o d’una semblant experiència de vida amb el Crist ens ha d’haver passat. Sense això, sense aquest nucli místic del cristianisme, continuem finalment estranys a allò que ateny de més pro-fund. Per això la transmissió de la fe és sempre més que una transmissió de coneixements. És també quelcom que en definitiva no dominem.

Del primer anunci a la catequesi

22. El primer anunci és quelcom essencial. Sobretot avui. Molts han es-devingut estrangers a la fe. D’altres han de sentir encara per primera ve-gada el missatge de l’Evangeli. Aquest primer anunci arriba de moltes

10

maneres. És la transmissió primera de l’Església: «Ai de mi, si no anunci-ava l’Evangeli» (1Co 9,16). Per a alguns, la catequesi pot ser un primer contacte amb l’Evangeli. Però, estrictament parlant, aquest primer anunci és clarament diferent de la catequesi. El Directori el descriu així: «El primer anunci es dirigeix als no creients i als qui, de fet, viuen en la indiferència religiosa. Assumeix la funció d’anunciar l’Evangeli i cridar a la conversió. La catequesi, distinta del primer anunci de l’Evangeli, pro-mou i fa madurar aquesta conversió inicial, educant en la fe el convertit i incorporant-lo a la comunitat cristiana. La relació entre ambdues for-mes del ministeri de la Paraula és, per tant, una relació de distinció en la complementarietat» (DGC 61).

23. El qui ha rebut un dia l’Evangeli i ha arribat a la fe vol aprendre a viure i a conèixer millor aquesta fe que ha rebut. Primer, hi ha l’Escriptura, la Paraula de Déu. És la font a la qual convé sempre tornar. Hi ha la litúrgia i la pregària. Hi ha la Tradició de la fe, que ens presta paraules per a donar carn a aquesta fe i entrar en la seva intel·ligència. Hi ha la comunitat i la vida de l’Església. Hi ha el testimoniatge i el compromís concrets dels cristians en llur vida personal i social. Gràcies al primer anunci, algú és tocat per l’Evangeli i cridat a la conversió. La catequesi vol conduir aquest començament de la fe fins al seu ple desplegament. Ens ajuda a esdeve-nir, seguint-lo, deixeble de Jesús, a obrir-nos a tot el contingut que això suposa. Ens ensenya així a participar en la vida de l’Església.

24. Per urgent que sigui el primer anunci, no som amos del seu resultat! Pot durar molt temps, a vegades anys, abans que el cor en sigui tocat. Així en sant Agustí. Però sense aquest primer anunci, no és possible la catequesi! Des d’aleshores, és claríssim: allò que en la nostra pràctica pastoral habitual anomenem catequesi més aviat hauria de ser anome-nat primer anunci. La catequesi dels pares que presenten un fill al bap-tisme, la de la primera comunió, de la professió de fe o de la confirmació, la catequesi preparatòria al matrimoni sacramental, són sovint cateque-sis per a persones que no han estat gaire tocades per l’Evangeli i encara no han fet el pas de la conversió de llur vida en nom de l’Evangeli. Això no significa que aquestes catequesis no tinguin sentit. Però hem d’ado-

11

nar-nos que es tracta sovint més de primer anunci que de catequesi. Al-trament correm el risc d’esperar d’aquestes pràctiques pastorals allò que no poden oferir. Això hauria de portar-nos a menys decepció i a més dol-cesa pastoral...

25. Cal afegir una reflexió sobre l’ensenyament religiós i les classes que molts reben a l’escola. Les classes de religió poden en certes circumstàn-cies revestir la significació d’un primer anunci. A vegades, la d’una cate-quesi. Però, en sentit estricte, no es tracta d’entrada de catequesi sinó de «classe» de religió. Aquestes classes no suposen que els deixebles vul-guin també esdevenir «deixebles» de Jesús! Les classes de religió no s’adrecen, en efecte, únicament a aquells i aquelles que han estat tocats per la Paraula de Déu i s’hi han convertit. Es despleguen al si d’un context escolar, en el marc d’un ensenyament, i llur objectiu és d’obrir els alum-nes al fenomen religiós i, en particular, a la fe cristiana. La presa de co-neixement i la confrontació amb una tradició viva tendeixen també a aju-dar els infants i els joves a fer opcions en matèria de creença i d’existèn-cia. Es tracta més d’ensenyament que d’iniciació. Evidentment, repetim-ho, això no impedeix les classes de religió de revestir per a alguns la sig-nificació d’un primer anunci i fins i tot d’una catequesi. Roman tanmateix molt important de percebre bé la distinció anterior. Amb el risc, altra-ment, d’exigir de l’ensenyament religiós allò que no pretén ni pot oferir.

La fe del baptisme

26. Per l’escolta de la Paraula de Déu s’arriba a la fe. Però és també pel baptisme que esdevenim cristians. El trobament amb el Déu viu i verita-ble suposa i provoca una transformació interior de l’ésser humà. Rebem una vida nova. És precisament aquest can vi i aquesta vida nova que ofe-reix el sagrament.

27. Per l’aigua del baptisme i la unció santa de la confirmació esdevenim cristians. No es repeteixen aquests signes: els rebem una sola vegada i per sempre. En quedem marcats. Però la fe no és tanmateix tranquil·la possessió. És sacsejada, posada a prova. La podem perdre. Per això convé romandre sempre iniciat en la fe. L’eucaristia, sempre reiterada,

12

és el tercer sagrament de «la iniciació». A la Taula del Senyor, Crist intro-dueix cada vegada més els cristians en la seva vida de comunió amb el Pare. Aquí esdevenim més deixebles de Crist, Temples de l’Esperit.

28. En les seves Confessions, sant Agustí explica una anècdota plena de significació. És la narració del bisbe Simplicià a propòsit de la conversió del filòsof pagà Màrius Victorí.

«Llegia regularment —així ho explicava Simplicià— la Sagrada Escriptura i cercava amb molt de zel tot el que hi havia en la literatura cristiana, que estudiava. I tenia el costum de dir a Simplicià, no en públic, sinó en con-verses personals impregnades de confiança: "Tu ho saps, ja sóc cristià". Llavors Simplicià responia: "Jo no et creuré i no t’anomenaré cristià fins que et veuré a l’església de Crist". A la qual cosa Victorí responia rient: "Llavors potser són les parets el que fan els cristians!". I continuava dient que era ja cristià, i Simplicià li responia sempre la mateixa cosa, de ma-nera que aquesta paraula a propòsit de les parets era arreu repetida» (VIII,II,4). Per a Victorí, tot semblava clar: una íntima convicció bastava. No desitjava pas que aquesta convicció fos coneguda del gran públic: com a filòsof conegut, hagués tingut el risc de suscitar a Roma una gran reprovació. Però Simplicià conservava el seu punt de vista. I, finalment, Victorí cedí: «Vine, anem a l’església; jo vull esdevenir cristià». I Agustí continua: «Simplicià, que la joia transportava, se n’anà amb ell. Quan ha-gué rebut els primers signes sagrats del catecumenat, no tardà a voler renéixer pel baptisme, amb gran sorpresa de Roma, a la gran joia de l’Es-glésia».

29. Aquesta anècdota és molt eloqüent. Anar a l’església no és solament anar vers un edifici de pedra. És entrar en contacte amb la comunitat confessant i emprendre el catecumenat per ser batejat. No s’esdevé cris-tià simplement perquè s’està íntimament convençut per l’Evangeli i que un creu... creure. Es el baptisme el que dóna la fe. Veiem aquí clarament que la fe no es redueix a una convicció interior i subjectiva, o a una filo-sofia de vida. I si la fe és —que quedi clar— una opció personal, és més quelcom que es rep que l’objecte d’una decisió personal.

13

30. El fet que la fe no ve solament de la Paraula, sinó també del sagra-ment, comporta serioses conseqüències per a la catequesi. Això significa entre altres que la catequesi no és dissociable dels sagraments de la ini-ciació. Un lligam intern existeix entre els dos: l’un no va sense l’altre. La catequesi prepara a la recepció del sagrament, però ens obre també a la inte1·ligència del que ja hem rebut en el sagrament.

31. La catequesi està, doncs, estretament lligada a la vida de l’Església. En aquesta perspectiva, estem lluny d’un treball de formació o de trans-missió de coneixement. Aquí encara, el Directori és clar: «En síntesi, la catequesi d’iniciació, pel fet de ser orgànica i sistemàtica, no es redueix a allò que és merament circumstancial o ocasional; pel fet de ser forma-ció per a la vida cristiana, desborda —incloent-lo— el mer ensenyament; pel fet de ser essencial, se centra en allò que és «comú» per al cristià, sense entrar en qüestions disputades ni esdevenir investigació teològica. En fi, pel fet de ser iniciació, incorpora a la comunitat que viu, celebra i testimonia la fe. Exerceix, per tant, al mateix temps, tasques d’iniciació, d’educació ï d’instrucció. Aquesta riquesa, inherent al catecumenat d’adults no batejats, ha d’inspirar les altres formes de catequesi» (DGC 68).

32. Aquí es dibuixen totes les característiques de cada catequesi. És ve-ritablement iniciació, porta al cor de la vida cristiana. No és simple trans-missió de coneixements, fins i tot si s’hi aprenen i si s’hi ensenyen moltes coses. No és, doncs, idèntica a un treball de formació o una escola de teologia. S’adreça a la comunitat creient entera ï vol introduir a la vida d’aquesta comunitat. Missió permanent, mai no acabada, fins ï tot si es fa més intensa i més festiva quan certs moments o etapes de la fe i de la vida són celebrats.

Una catequesi per a adults

33. En la situació present, l’Església esdevé més conscient de la seva tasca missionera. És cridada a anunciar l’Evangeli i a introduir a la fe; tasca urgent i bella, però no sempre fàcil. Les condicions d’una socialit-zació religiosa contínua —en família, a l’escola, a la parròquia— només són en efecte parcialment presents.

14

34. Molts segueixen una catequesi preparatòria a la primera comunió, a la professió de fe o a la confirmació. I els pares són invitats a participar-hi, fins i tot si cal reconèixer que el nombre d’aquests darrers disminu-eix... Com ja ha estat dit, per a un cert nombre d’aquests pares i molts infants afectats, no es tracta aquí d’una catequesi en el veritable sentit del terme. Ells demanen un sagrament com un ritu de pas a certs mo-ments importants de la vida. Però no és que vulguin explícitament entrar de mica en mica en la fe cristiana i la vida de l’Església. Mencionar-ho no té res de negatiu per a aquesta pastoral sacramental i la seva importàn-cia. Es preferible preveure aquesta situació lúcidament. En el futur i cada vegada més, un esdevindrà cristià i continuarà essent-ne simplement perquè ho haurà escollit. És clar que evolucionem d’una pertinença re-buda i automàtica a l’Església vers una fe motivada i personal.

35. Se’n segueixen conseqüències en matèria de comportament cate-quètic. La superposició automàtica entre catequesi i instrucció dels fills i dels adolescents mereix ser abandonada. La catequesi ha de «fer madu-rar la conversió inicial fins a fer-ne una viva, explícita i operativa confes-sió de fe» (DGC 82). S’adreça a persones que volen aprendre a conèixer la fe, que desitgen créixer en una comunitat de fe i inserir-s’hi. S’adreça a totes les edats. És clar, és important que s’adapti a cadascun d’aquests. «Per una part, en efecte, la fe és present en el desenvolupament de la persona; per una altra, cada etapa de la vida està exposada al desafia-ment de la descristianització i, sobretot, ha de construir-se amb les tas-ques sempre noves de la vocació cristiana» (DGC 171). Mai ningú no pos-seirà la fe com una assegurança definitiva. En cada situació de vida, en cada fase de la vida, la fe serà posada a prova i haurà de ser renovada i aprofundia. Els primers estadis de la fe que els infants i joves travessen, constitueixen els primers passos en un camí que s’allarga i que manlle-vem per anar a parar en una fe adulta i viva.

36. La catequesi s’adreça a totes les edats de la vida. Però és important i urgent de pensar-la i d’organitzar-la a partir de la catequesi dels adults. Per això el Directori precisa que «és eficaç, en el pla pedagògic, fer refe-rència a la catequesi dels adults i, a la seva llum, orientar la catequesi

15

dels altres moments de la vida» (DGC 171). Ja que la socialització religi-osa rutinària s’estreny, l’accent ha de ser posar en una fe que sigui el fruit d’una elecció personal i fonamentat. El futur de l’Església depèn de les persones que han descobert Déu present en llur vida, que han trobat el Crist i per als quals l’Evangeli ha esdevingut Paraula de vida.

37. Cert, la catequesi dels infants continua essent important. Però no és més que una etapa vers una catequesi d’adults. I aquesta fe dels adults no és donada una vegada per totes. En les diverses fases i situacions de la vida, aquesta fe haurà de ser acompanyada i aprofundida. La fe dels adults sols continua essent vital si és posada en correlació amb experi-ències de vida sempre noves. És en moments de crisi o de grans canvis que la fe mostra la seva pertinença. Si un ha fet seva la fe en el seu con-tingut central, llavors pot confrontar-la a qüestions de tota mena, vingu-des de l’exterior o de l’interior de si mateix. Aquestes qüestions perme-ten a la fe d’aprofundir-se, i condueixen a l’únic secret del qual és porta-dora. Heus ací l’objectiu d’una catequesi permanent dels adults.

2. ALGUNES ORIENTACIONS D’UNA PASTORAL CATEQUÈTICA

El caràcter englobant de la catequesi

38. Qualsevol que ha estat en contacte amb l’Evangeli i tocat per ell, vol conèixer-lo millor. El qui, una sola vegada, ha experimentat la fe, vol as-saborir-ne més profundament la riquesa. Noves circumstàncies, noves experiències fan que la significació de la fe mereixi ser descoberta d’una nova manera. Aquesta és la missió de tota catequesi: que, segons les cir-cumstàncies canviants, les persones aprenen a conèixer i a experimentar l’inesgotable tresor de l’Evangeli. La catequesi és, doncs, una missió ne-cessària i permanent de tota comunitat eclesial.

39. En la segona part de la nostra carta, desitgem evocar algunes orien-tacions d’una pastoral catequètica susceptible d’acompanyar persones fins a la casa de la fe, de sostenir-les per esdevenir adultes en aquesta fe. Quins són els ingredients d’aquesta tasca? Què és el que de cap ma-nera cal no negligir? Es tracta abans de tot de fer conèixer millor la fe.

16

Però la fe és més que el coneixement. Hom ha d’aprendre també a pre-gar i a descobrir la bellesa de la litúrgia. Creure no és tampoc un pelegri-natge purament personal. Cal sentir quelcom de l’Església, de la seva ne-cessitat, de la importància d’una comunitat cristiana local. Però el cristià també s’ha de sentir integrat a la vida social, a les seves qüestions i als seus reptes. Sovint, cercant amb altres de fer la vida social més humana i més justa, s’experimenta la força de l’Evangeli. Per acompanyar vers una fe adulta, cal decididament més que una simple transmissió de sa-bers.

40. El Directori general per a la catequesi parla del caràcter englobant de la catequesi: suposa una veritable conversió i una formació integral que no es redueix a un contingut teòric (DGC 29). «La catequesi inicia en el coneixement de la fe i en l’aprenentatge de la vida cristiana, afavorint un camí espiritual que provoca un canvi progressiu d’actituds i de costums» (DGC 56,c). La fe no ha de ser només pensada, sinó també viscuda: en la pregària i la litúrgia, com en una vida fidel a l’Evangeli. D’aquest caràcter englobant de la catequesi, voldríem dissenyar-ne els contorns.

Escriptura i catequesi

Escolta!

41. «Escolta, Israel! El Senyor el nostre Déu és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces!» (Dt 6,4). Aquest text pertany al cor de les Escriptures. Quan un demanà a Jesús quin era, segons ell, el primer manament, remeté el seu interlocutor a aquest text (Mc 12,29-30). EI que importa, és precisament el primer mot: Escolta! Sense aquesta escolta, no és possible la fe. La fe neix de l’escolta (Rm 10,17). En la primera part d’aquesta carta n’hem parlat. La fe no prové d’una reflexió teòrica, ni d’una experiència autònoma de l’ésser humà. Segueix l’escolta. Quelcom sobrevé. Algú parla al cor de l’home, toca la seva orella i obre el seu cor.

42. No es tracta pas d’un soroll vague o difús, sense destinació precisa. És la paraula d’Algú que s’expressa. Es la Paraula «que era des del co-

17

mençament en Déu i per la qual tot fou creat» (Jn 1,1-3). Aquesta Pa-raula, Déu l’ha fet ressonar en el temps. És la Paraula que Israel sentí. La que animà els profetes. La Paraula que, quan els temps foren acom-plerts, esdevingué carn de la nostra carn Un 1,14). Així ho subratlla el començament de la Carta als Hebreus: «En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes, però ara, en aquests dies definitius, ens ha parlat a nosaltres en la per-sona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món» (He 1,1-2).

43. És d’aquesta Paraula de Déu que l’Escriptura dóna testimoniatge en el seu Primer Testament com també en el Nou. Res de sorprenent, doncs, que l’Escriptura tingui una significació central, fonamental per a la catequesi. La tasca de la catequesi és d’obrir l’Escriptura i de fer el cor disponible a allò que Déu desitja dir-nos a través d’ella. És així que Jesús procedí amb els deixebles que caminaven vers Emmaús. «Començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es referien a ell» (Lc 24,27). I la reacció dels deixebles és eloqüent: «¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» (Lc 24,32). Es veu com la intel·ligència de les Escrip-tures és més que un esdeveniment intel·lectual. Es amb el cor que un les comprèn.

Comprendre

44. La Bíblia no és un llibre reservat als savis. És un document literari excepcional, que pertany al patrimoni cultural i religiós de la humanitat. És un llibre obert, accessible a tots. Parla de Déu i de l’home, de la vida i de la mort, de l’amor i de l’odi, de la joia i del sofriment. Res d’humà no és estrany a la Bíblia. És font inesgotable de sentiment religiosos i d’ex-periències profundament humanes. Aquesta proximitat simplement hu-mana, literària i cultural de la Bíblia és un primer camí per a prendre con-tacte amb la riquesa del seu contingut.

45. Llegir bé la Bíblia, comprendre-la bé, no és fàcil, perquè aquest text prové d’un passat llunyà. Això planteja problemes. D’altra banda, és una qüestió que sentim sovint avui: per què aquest vell llibre? Per què no

18

cercar paraules noves per anunciar el missatge? Per què aferrar-se a aquests vells textos? ¿No testimonien un passat definitivament desapa-regut? Què tindrien encara a dir-nos? Si aquestes preguntes fetes amb raó han de ser preses seriosament, no poden ser una raó per apartar-nos de l’Escriptura per tal de girar-nos vers textos contemporanis potser més accessibles. Això significaria que ja no podem o no volem posar-nos a escoltar la Paraula de Déu. Val la pena cercar què ens vol dir l’Escriptura, fins i tot quan el text sembla obscur. D’aquí la necessitat de la catequesi.

Comprensió històrica

46. La catequesi és ajudada en això per la teologia i l’exegesi contempo-rànies que han realitzat un treball formidable. Ens permeten una com-prensió històrica i literària del text, sense negligir les qüestions critiques que es planteja l’home d’avui. L’organització de sessions bíbliques conti-nua interessant a molts. Això prova com la recerca bíblica és alliberadora i inspiradora. La intel·ligència de l’Escriptura demana evidentment més que una recerca exegètica, fins i tot aprofundida. La catequesi no pot esdevenir un curs d’exegesi. Amb tot, els resultats de les recerques bíbli-ques ajuden la catequesi a obrir el cor dels creients a la comprensió de l’Escriptura.

Comprensió creient

47. Per al cristià, l’Escriptura no és un text com els altres. Té una signifi-cació molt particular: és el testimoni definitiu de la Paraula de Deu. Per penetrar al cor de la intel·ligència de l’Escriptura, una comprensió literà-ria i històrica és necessària, però no suficient. L’Escriptura vol també una intel·ligència creient. Això significa: descobrir-hi la Paraula de Déu.

48. L’Escriptura conté la narració de l’experiència de fe d’Israel i de la primitiva Església. La història de l’emergència i de la redacció d’aquests textos agafa molts segles. La Bíblia conté també escrits diferents els uns dels altres. En aquest sentit, no és tant un llibre com una biblioteca. Mal-grat llibres de diversos gèneres literaris, una profunda unitat travessa tanmateix la Bíblia. Arreu hi ha la mateixa narració amb múltiples tona-litats. La Bíblia conté una única narració, un únic missatge i forma final-ment un llibre únic. Un fil vermell recorre tota l’Escriptura. Sense ell, no

19

es pot comprendre-la com desitja ser llegida i entesa. Sense aquest fil vermell, podem aprendre coses històriques i literàries sobre diversos textos, però no allò que aquests textos volen manifestar al més profund.

49. Quin és aquest fil vermell? És el missatge d’un Déu en cerca de l’home. Déu, que habita la Llum inaccessible, vol aproximar-se a l’home d’una manera que gairebé no es pot ni dir ni nomenar. Cerca de fer ali-ança amb ell, vol fer-se conèixer d’ell. Vol compartir-ho tot amb ell, do-nar-li-ho tot, tot el que és, tot el que té. I això per una sola raó: ell estima fins al final la seva creatura, l’obra de les seves mans, l’home. Això, no es resumeix amb una teoria o un anhel. Ell ha estimat l’home fins al final i continua estimant-lo amb un amor infinit, des del començament, des del dia en què cridà Abraham fins al dia que, a la plenitud del temps, donà el seu propi Fill. Fins al seu retorn, Déu continua essent-nos present i proper per la força de l’Esperit: la seva Aliança és ferma.

50. És d’aquesta que parla l’Escriptura. Ens parla també de tot allò que porta l’ésser humà a la joia, l’esperança, a una vida nova. Així tracta de Déu i del seu poble. I, per tant, també de l’ésser humà, de les seves re-cerques i de les seves vacil·lacions, de la seva pregària i de les seves sú-pliques, de la seva confiança i de la seva infidelitat. L’Escriptura aborda molts temes de maneres molts diverses, però a fi de comptes només en tracta un d’un sol: com Déu ens coneix i ens estima. Sols podem com-prendre els diversos llibres bíblics i els diversos passatges a partir d’aquest missatge únic, d’aquest únic kerygma: Déu, en Crist, estima fins al final i salva el nostre món.

51. Així veiem clarament perquè l’Escriptura ocupa un lloc tan central en catequesi. Aquesta desitja fer-nos entrar en la gran narració de l’amor de Déu. No es tracta solament de facilitar la intel·ligència literària i his-tòrica dels diversos textos bíblics. És del cor mateix de l’Escriptura que aquests diversos passatges i textos donaran la seva més profunda signi-ficació. No han de ser llegits i entesos com textos inspirats, isolats els uns dels altres, sinó a l’interior d’un context més ample: la gran narració de l’amor de Déu, que lliga tota l’Escriptura. Fora d’aquest lligam, tindríem raó de preguntar-nos per què encara ens hem de vincular a alguns

20

d’aquests textos que no tenen massa significació per a nosaltres. Emmar-cats en la significació de conjunt que hem indicat, aquests textos esde-venen, en el ple sentit del mot, «paraules de vida».

Paraula de Déu

52. Encara més. L’Escriptura no ens parla solament de Déu i del seu amor pels homes. Conté ella mateixa la Paraula de Déu. És clar, la Bíblia conti-nua essent un text literari. Però aquest text, aquesta lletra morta, pot esdevenir Paraula de Déu. Paraula que Déu ens adreça. Quan, durant l’eucaristia o en una altra celebració litúrgica, el lector fa aclamar el pas-satge escoltat, proclama: «Paraula de Déu», i el poble cristià respon: «Us lloem, Senyor», no és una simple manera de parlar. El que caracteritza la litúrgia és que cada detall remet a una realitat invisible. Les seves parau-les també. No són les paraules d’un autor o una narració que la lectura de l’Escriptura ens dóna a escoltar, sinó la Paraula de Déu —el Verb— que ens interpel·la personalment. Aquesta Paraula ens toca i demana la nostra resposta. Mentre no percebem aquesta dimensió de la Paraula, de la interpel·lació persona que adreça, l’Escriptura no és pas encara per a nosaltres allò que ha de ser: la Paraula de Déu. Quan ressona com a tal, llavors el cor s’inflama, com el dels deixebles d’Emmaús.

53. Això és molt important en catequesi. Esdevenim receptius a l’Escrip-tura no sols quan la llegim, sinó sobretot quan l’escoltem. Ara bé, nosal-tres només escoltem quan algú parla. La Bíblia no conté sols un missatge religiós, conté la Paraula d’Algú que em parla. Així Samuel es fa cridar fins a tres vegades pel seu nom: «Samuel! Samuel!». Fins que comprèn i respon: «Parla, Senyor, que el teu servent escolta» (1S 3,10). La cate-quesi està al servei d’aquesta escolta i d’aquesta resposta. Però per sen-tir la Bíblia com a Paraula de Déu, cal més que la sola Bíblia. Per això, la catequesi no és exclusivament bíblica. Per descobrir la Paraula vida de Déu en l’Escriptura, es necessita també la comunitat de l’Església, dels sagraments, de la pregària, del testimoniatge dels germans i de les ger-manes i de tantes altres realitats que desitgem abordar ara.

21

Catequesi i Església

La Paraula de Déu aplega

54. La Paraula de Déu no m’és ni primordialment ni exclusivament desti-nada. Déu no ha començat amb mi. La Paraula és aquí «des del comen-çament». Per aquesta Paraula, Abraham fou cridat i esdevingué el pare d’una multitud, d’un poble. La Carta als Hebreus parla fins i tot del «nú-vol de testimonis» (He 12,1) que ens han precedit. I avui encara, no estic sol per a respondre a la Paraula de Déu. Cert, Déu em parla de manera molt personal. Però la seva Paraula em compromet en la comunitat d’aquells que han acollit aquesta mateixa Paraula. La Paraula de Déu fo-namenta una comunitat, no solament amb Déu mateix, sinó també amb els qui viuen de la seva Paraula. La Paraula aplega persones, fa d’elles una comunitat, un poble, una ekklesia, una Església. No hi ha escolta de la Paraula ni la vida que n’és la conseqüència si no és en la comunitat de l’Església. Per això la catequesi no compromet només en la fe, si no també en la comunitat de l’Església que ha rebut aquesta Paraula, que l’anuncia i que en viu ella mateixa.

Poble de Déu

55. Sovint es parla de l’Església com d’una institució. I, certament, pos-seeix una dimensió institucional. No podria existir fora de certes formes institucionals exigides arreu. Amb tot, aquí no hi ha el seu cor ni la seva raó d’existir. L’Església és una realitat de la fe. El qui és introduït en la fe o desitja conèixer-la millor, aprèn necessàriament un dia a veure i a apre-ciar l’Església d’una altra manera. Amb els ulls de la fe.

56. El Concili Vaticà II parlà de manera molt oportuna i molt profunda de l’Església, no solament a propòsit de la seva constitució jeràrquica, sinó també a propòsit del que ella és en el seu cor i a propòsit de la seva mis-sió. En la Constitució sobre l’Església, Lumen Gentium, el Concili parlà de l’Església com a Poble de Déu. És una expressió molt bíblica. És veritat que l’Església no té el seu origen en ella mateixa. Ni fins i tot té cap dret a disposar de si mateixa. És el poble que Déu s’ha constituït. I és a ell que pertany. Ella és també el Cos de Crist. El Crist, Verb de Déu esdevingut home, mort i ressuscitat és el seu fonament i la seva pedra angular. És

22

un cos viu del qual Ell és el cap. És encara el Temple de l’Esperit. Si hi ha persones atretes per la Paraula de Déu, la fan seva i esdevenen membres vius d’aquest Cos, no és per mèrit d’elles. És l’obra de la gràcia de Déu, l’obra de l’Esperit, «que és Senyor i infon la vida».

57. Heus ací la realitat més profunda de l’Església. Si un s’acontenta amb apropar-se al seu aspecte institucional, no percep allò de què ella és cons-tituïda. És l’únic i sant poble de Déu. Sant, perquè pertany a Déu d’una manera particular. Un, perquè Crist és el seu únic Senyor. Però amb una missió universal: ser, per al món sencer, el signe de l’amor de Déu. És una comunitat nova, que no està lligada ni a una raça, ni a una llengua, ni a una cultura, ni a un poble; és, en realitat, catòlica, estesa a tots els germans i germanes escampats arreu del món i a tots els qui ens han precedit en la mateixa fe. És també apostòlica. La fe, l’ha rebuda. No l’ha creada ni in-ventada ella mateixa. Ella està fonamentada damunt la fe i el testimoni-atge dels apòstols, cridats i enviats per Jesús. El qui esdevé cristià desco-breix la joia i l’orgull de pertànyer a aquesta comunitat universal. La cate-quesi, que fa conèixer millor la fe, aprofundirà simplement aquesta joia.

La fe de l’Església

58. És clar que la fe professada per un cristià no és quelcom que ell fa-brica. Es la fe de l’Església. És la resposta que jo dono a la Paraula de Déu, quan aquesta ha tocat el meu cor. Però és una resposta a la qual jo no hauria pensat personalment. Cert, la professo de manera eminentment personal, però, en el fons del fons, sempre l’haig de rebre.

59. La nit de Pasqua els catecúmens són batejats. Abans de rebre el bap-tisme, se’ls demana si creuen i volen viure com a cristians. No se’ls de-mana la significació personal per a ells d’aquesta fe, ni com voldria po-der-la formular. Se’ls demana simplement un «sí» en plena llibertat amb tot l’entusiasme del seu cor. Se’ls fan aquestes preguntes amb les parau-les del símbol, professió de fe de tota l’Església. Són paraules antigues, precises, fruits de grans decisions de l’Església en moments determinats amb vista a una fidelitat a l’Evangeli i a la fe dels apòstols. Com a cristià, un s’insereix en una tradició, la Tradició de l’Església. Aquesta tradició viva ens vincula sempre a una font com a un corrent.

23

60. Al costat de la Sagrada Escriptura, aquesta professió de fe pertany amb propietat a l’heretatge important, comunitari, de tota l’Església cris-tiana. Amb ella s’expressa que l’Escriptura no té «interpretació perso-nal» (2Pe 1,20). Quan la nit de Pasqua, els catecúmens són batejats, no és la primera vegada que senten aquestes paraules del símbol. El cinquè diumenge de Quaresma, els les han ensenyat, i «lliurat», durant la traditio symboli. No, la fe no ve de nosaltres, és resposta a la Paraula de Déu, fe de l’Església. La catequesi no introdueix solament a la intel·ligèn-cia de l’Escriptura, sinó també a la de la fe de l’Església.

61. Això significa que la catequesi no té sols la tasca de transmetre la fe. És més que una explicació del que ens és ofert. És més que la instrucció que posa en relació deixeble i mestre. Ja ho hem notat abans: tot creient, durant la vida, continua essent un »deixeble». Ningú no pot dir que la Paraula de Déu, per a ell no té secrets. Sobretot, cada ésser humà no deixa de fer noves experiències de vida. Experiències que, cada vegada, l’Evangeli il·luminarà d’una manera també nova. La fe de l’Església de-mana ser descoberta com un camí de vida sempre nou, sempre actual. La catequesi suposa un clima de reciprocitat. Nosaltres caminem junts en la fe i som els acompanyants els uns dels altres. I així la catequesi no s’hauria de limitar a constituir alguns grups en funció de tasques limita-des: infants i joves, pares dels qui han de rebre la confirmació o la comu-nió. Una bona pastoral catequètica s’interessa per tots els creients, en-mig de l’Església entera.

La comunitat local

62. L’Església universal, escampada arreu en el món, existeix en múlti-ples Esglésies locals. El qui esdevé cristià o vol esdevenir adult en la fe, necessita un lloc on pugui sentir-se «a casa» en la fe. Un lloc on troba germans i germanes en la mateixa fe. Dietrich Bonhoeffer, pastor pro-testant mort per la seva fe, ho digué d’una manera molt bonica. En el seu llibre sobre la vida en seguiment de Crist, insisteix en la manera amb què algú es compromet personalment si vol seguir de debò Jesús i el seu Evangeli. Quan escrivia això, els nazis eren, a Alemanya, al cim del poder. Bonhoeffer sabia el que deia quan descrivia la fe com un acte eminent-

24

ment personal. Per això deixa: «Cadascú es compromet sol en el segui-ment de Crist, però ningú no hi queda sol». És sempre la força de la Pa-raula de Déu i de l’Evangeli: no està destinat només a mi, sinó que aplega persones en una nova comunitat.

63. Una comunitat eclesial és el lloc on la fe és viscuda i compartida, on pot créixer i donar fruit. Lloc on ens apleguem per posar-nos a l’escolta de la Paraula de Déu. On celebrem l’Aliança i donem gràcies per la salva-ció que el Crist ens aporta en la seva mort i la seva resurrecció. Allí on els cristians s’ajuden mútuament a concretar la Paraula de Déu en llur vida. Perquè Déu no parla de manera estèril. El qui es posa de debò a escoltar-lo esdevé un home nou. La Paraula de Déu ens allibera de la suficiència, ens ensenya què és l’amor, ens fa germans i germanes, ens ensenya la solidaritat amb aquells que es troben en necessitat. L’Evangeli no és un missatge abstracte. En la vida d’una comunitat cristiana local, és concret i ple de força vital. «Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar, fins que dóna llavor als sembradors i pa per a aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Realitzarà el que jo volia, com-plirà la missió que jo li havia confiat» (Is 55,10-11).

Inserit en una comunitat de fe

64. La comunitat eclesial concreta té un paper important a jugar en ma-tèria de catequesi. La fe cristiana no és una concepció de la vida que es comparteix a títol individual, per al seu compte personal. S’aprèn a conèixer-la, a penetrar-hi de mica en mica, a mesura que es comparteix la vida d’una comunitat local. La catequesi vol fer conèixer millor la sig-nificació i la riquesa de la fe. Hi cal, doncs, una bona i justa transmissió de coneixements, però la catequesi i la iniciació a la fe demanen més.

65. La catequesi no pot limitar-se a fer comprendre el contingut de la fe cristiana. Cert, una bona didàctica és necessària i, durant el decenni pas-sat, s’ha invertit en aquest camp, amb raó. Amb molt de talent els cate-quistes intenten posar la fe en debat d’una manera pertinent, entusiasta i atractiva. Però els esforços didàctics sols no serien suficients. En la nos-tra societat secularitzada, molts plantegen preguntes en les quals la ca-tequesi ha de comprometre’s. Molts són atrets per la fe des de l’instant

25

en què entren explícitament en contacte amb una comunitat de fe viva. Hom esdevé cristià pel baptisme i la immersió en l’aigua. Però aprèn a gustar la fe quan s’accepta de ser semblantment «inserit» en la vida de l’Església. Els moments de catequesi, doncs, van junts amb un millor co-neixement de la vida d’una comunitat local. en particular amb la seva litúrgia, la seva preocupació i el seu afany de les persones. Això suposa naturalment comunitats obertes, unes comunitats en les quals un nou vingut se sentirà acollit de tot cor.

Catequesi i litúrgia

Paraula i sagrament

66. La Paraula de Déu no és una comunicació o la simple transmissió d’un contingut. És sobretot una Paraula que fa el que diu. No s’acontenta amb parlar-nos de l’amor de Déu; és la Paraula per la qual Déu ens adreça el seu amor. No diu solament que Déu és un Déu de perdó, és la Paraula per la qual Déu ofereix el seu perdó. No s’acontenta amb parlar-nos de la vida nova que Déu vol compartir amb nosaltres, sinó que ens compar-teix aquesta vida nova, aquest nou naixement. Així com la Paraula de Déu ha esdevingut home en Jesucrist, així mateix aquesta Paraula es fa molt concreta i molt real en els sagraments que celebrem i rebem. Vivim, doncs, de dues realitats indissociables: la Paraula i el Sagrament.

67. Això és molt important per a la catequesi. Sovint, pensem que cal primer aprendre a conèixer la fe i després pensar com celebrar-la en la litúrgia. Llavors se’ns escapa quelcom important: deixem la litúrgia al prestatge de les pràctiques de pietat o en fem una simple il·lustració d’allò que ja sabíem. Al contrari, és també en la litúrgia i per la litúrgia que aprenem i experimentem el cor de la fe. Una simple exegesi de les narracions de Pasqua pot fer-nos-en comprendre la significació de la re-surrecció. Per comprendre-la, cal participar a la litúrgia de la nit de Pas-qua. Allí crema el foc del qual s’extreu la llum nova, s’hi obre l’Escriptura per llegir la memòria dels grans moments de la història santa, s’hi bateja, s’hi celebra l’eucaristia amb tots els qui han renascut de l’aigua, allí hi ha el cos viu del Senyor; allí, entorn de les fonts baptismals i de l’única taula, sentim què significa la victòria de Crist sobre la mort.

26

68. Retrobem aquí el vell adagi lex orandi, lex credendi: així com la litúr-gia ensenya a pregar, així cal aprendre a creure. Espontàniament, pensa-ríem a l’inrevés: primer aprendre a comprendre la fe, a formular-la i des-prés posar-la en pràctica per la pregària, en la litúrgia. Amb tot, les coses no funcionen així, no es passa de la teologia a la litúrgia. És més aviat la litúrgia mateixa i les seves formulacions que ens donen de reflexionar i de comprendre de mica en mica el contingut de la fe.

69. Una bona catequesi no pot acontentar-se amb aprendre a conèixer l’Escriptura, ha d’aprendre també a conèixer la riquesa de la litúrgia. No per transformar la litúrgia en catequesi, cosa que perjudicaria la litúrgia, que ha romandre ella mateixa. Però perquè sense cercar-ho o voler-ho explícitament, la litúrgia i la celebració dels sagraments introdueixen es-pontàniament al cor del secret de la fe: l’Aliança amb Déu. En el límit d’aquesta carta, no podem passar en revista tota la riquesa de la litúrgia cristiana i de la celebració dels diversos sagraments. Ens limitarem al baptisme i a l’eucaristia.

Baptisme i catecumenat

70. .No s’esdevé cristià sense la fe. Però s’esdevé cristià, també, al mo-ment en què s’és batejat. Creure és més que abraçar una convicció de-terminada. És un nou naixement, un renovellament interior, una vida nova. La catequesi no es tanca mai en ella mateixa. Riu amunt, prepara al baptisme. Riu avall, aprofundeix la vida nova que el baptisme ha inau-gurat. La catequesi està, doncs, sempre lligada al baptisme, o per dir-ho millor: a la vida nova que el baptisme confereix.

71. Això és molt clar en el catecumenat. La catequesi prepara al baptisme normalment celebrat durant la nit de Pasqua. Es tracta d’un lent procés de maduració. Primer, hi ha la conversió i el primer contacte amb el mis-satge l’Evangeli. Després comença el catecumenat pròpiament dit. És el període que precedeix el baptisme, amb la intensa preparació de la Qua-resma. Després del baptisme, la catequesi mistagògica pren el relleu du-rant el temps pasqual. S’hi aprofundeix i s’interioritza allò que hom ha rebut en el sagrament. S’hi aprèn a prendre part a la vida de la comunitat eclesial.

27

72.«En l’època dels Pares de l’Església, en efecte, la formació pròpiament catecumenal es realitzava mitjançant una catequesi bíblica, centrada en la narració de la Història de la salvació; la preparació immediata al bap-tisme, per mitjà d’una catequesi doctrinal, que explicava el Símbol i el Parenostre, acabats d’entregar, amb les seves implicacions morals; i l’etapa que seguia als sagraments de la iniciació, mitjançant una cate-quesi mistagògica, que ajudava a interioritzar-los i a incorporar-se en la comunitat. Aquesta concepció patrística continua essent un focus de llum per al catecumenat actual i per a la mateixa catequesi d’iniciació» (DGC 89).

73. El Directori general per a la catequesi considera el catecumenat com la font i la inspiració de tota catequesi en l’Església. És clar, una gran di-ferència existeix entre els catecúmens i les persones que ja han rebut el baptisme. Però avui molts dels qui han estat batejats tenen una gran ne-cessitat d’iniciació i de catequesi. Alguns han viscut com a estrangers a llur fe i la redescobreixen com nova. Cada catequesi, fins i tot després del baptisme, resta empeltada a allò que és rebut en el baptisme. Així tota catequesi en l’Església troba la seva font i la seva inspiració en el catecumenat.

74. El catecumenat ens ensenya d’entrada la importància fonamental de la iniciació a la fe per a la vida de l’Església. Una comunitat eclesial que no és capaç d’una tal iniciació, està tallada de tota perspectiva de futur i perd tota vitalitat. El catecumenat testimonia per la seva part que la ini-ciació és tasca de tota la comunitat. És la comunitat la qui acull i ajuda les persones a esdevenir adultes en la fe. Alguns, com els preveres, dia-ques i catequistes prendran al si de la comunitat aquesta tasca amb in-terès d’una manera particular. Però això continua essent la responsabi-litat de la comunitat com a tal. A més, el catecumenat no està solament lligat al baptisme, sinó també al misteri de Pasqua. Tota iniciació cristiana revesteix un caràcter pasqual: introdueix al misteri de la mort i de la re-surrecció de Crist, font d’esperança i de vida nova. I finalment, si el cate-cumenat és tan inspirador, és perquè aplega en ell un procés de formació i una veritable escola de la fe.

28

75. «Concebre el catecumenat baptismal com un procés de formació i una veritable escola de la fe, és dotar la catequesi postbaptismal d’una dinàmica i de certes notes que la qualifiquen: la intensitat i la integritat de la formació; el seu caràcter gradual, amb etapes definides; el seu lli-gam amb ritus, símbols i signes, especialment bíblics i litúrgics; la seva referència constant a la comunitat cristiana...» (DGC 91). I el Directori afegeix immediatament: «La catequesi postbaptismal, sense calcar-se damunt la configuració del catecumenat baptismal, i reconeixent als ca-tequitzats llur estat de batejats, farà bé d’inspirar-se d’aquesta "escola preparatòria a la vida cristiana", deixant-se fecundar pels principals ele-ments que la caracteritzen».

Catequesi i eucaristia

76. En la seva Constitució sobre la litúrgia, el Concili Vaticà II parla de la litúrgia com de la font i del cimal de tota vida i de tota activitat eclesial. Això val molt especialment per a l’eucaristia, el «santíssim sagrament». Impossible d’introduir algú a la fe cristiana, d’ajudar-lo a conèixer-la mi-llor, sense iniciació a la celebració de l’eucaristia.

77. Imaginem algú, ignorant totalment la fe de l’Església, que vingui a informar-se del que un cristià creu veritablement i del que és l’Església. Diverses respostes són possibles. Es pot posar l’accent sobre la doctrina o sobre la moral, sobre el culte o l’organització de la vida eclesial, sobre l’impacte del cristianisme en matèria cultural i social. Trobem aquí diver-sos angles d’enfocament. Però un altre itinerari és possible. Es pot res-pondre simplement a aquesta persona: espereu diumenge, veniu a la reunió dels cristians i veureu què passa quan es retroben per a l’eucaris-tia. Allí, en realitat, es pot veure i sentir tot el que afecta la fe de l’Esglé-sia.

78. El diumenge, en efecte, els cristians s’apleguen. O millor, són convi-dats, cridats. Constitueixen el poble de Déu, no una associació fundada per ells mateixos. Déu vol trobar el seu poble i fonamentar encara l’Ali-ança. Un prevere presideix. Signe que ningú no porta aquesta comunitat sinó Crist mateix, el Fill de Déu, que fa de nosaltres el seu cos viu. I el que

29

Déu desitja d’entrada és parlar. És així que la primera activitat de la co-munitat consisteix a posar-se a l’escolta de la Paraula de Déu. Ja ho hem dit: la fe ve de l’escolta. Llegim passatges de l’Escriptura i, com a apote-osi, un passatge d’un evangeli. Després s’expliquen aquestes lectures: allò que aquesta Paraula significa de manera concreta, ara i aquí. Lluny de resumir-se en textos, és la Paraula viva de Déu.

79. El qui parla desitja que l’escoltin i que li responguin. És el que fa la comunitat: escoltar i respondre. Respon per la professió de fe i les inten-cions de pregària. Aquesta professió de fe no és simplement la llista dels principals punts de la fe. És un «sí» ple que hom ofereix a la revelació i a l’amor de Déu. Li diem que confiem en ell, que ens abandonem a tot el que ens ofereix i ens promet en el seu Fill estimat. Entre les línies, hi destaquen la gratitud i la lloança pel seu amor i la seva fidelitat. Cap su-ficiència, cap triomfalisme en el to: nosaltres professem la nostre fe des del buit de la nostra feblesa i de la nostra impotència. D’aquí les nostres intencions de pregària: per l’Església mateixa, estesa per tot el món, i per la nostra comunitat particular; per romandre fidels a l’Evangeli i ser ve-ritables testimonis d’una fe viva. Però també per totes les necessitats humanes, en la comunitat o en el món. A aquestes intencions de pregària universal, remarquem com la Paraula de Déu ens fa solidaris i com l’Es-glésia comparteix les esperances i les angoixes de tots els homes.

80. Pel jo de la paraula adreçada i de la resposta, un trobament i una aliança es nuen entre Déu i el seu poble. Però aquesta aliança s’aprofun-deix encara quan s’aplega al voltant d’una mateixa taula. Crist mateix unit als seus presideix l’àpat i hi proclama la gran pregària d’acció de grà-cies. Repeteix allò que ell féu el darrer vespre de la seva vida. Parteix el pa i beneeix la copa, el seu cos entregat per nosaltres, la seva sang ves-sada per nosaltres, «una aliança nova i eterna»: Déu ens dóna allò que més aprecia. «Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16). Participem en el do que Crist fa d’ell mateix al Pare. No és simple-ment l’ofrena del pa i del vi que esdevenen veritablement cos i sang de Crist. Per la invocació de l’Esperit, la comunitat també és interiorment transformada en cos viu de Crist, en temple de l’Esperit Sant. Nosaltres esdevenim la família de Déu, »membres de la casa de Déu» (Ef 2,19),

30

germans i germanes de Crist. Gràcies a la força de l’Esperit, participem en la profunda unitat entre el Pare i el Fill. Rebem la salvació, obra de Déu, projecte d’amor pel qual vol salvar el món i fer noves totes les co-ses, «un cel nou i una terra nova» (Ap 21,1).

81. Entorn d’aquesta taula s’instaura una nova fraternitat. Però aquesta comunitat no es tanca pas sobre si mateixa. En aquesta taula aprenem també la solidaritat amb tota necessitat humana, aprenem la comparti-ció. Participem de manera sacramental i veritable en el món nou del Regne de Déu. Però el món no està encara definitivament salvat. «Ho sabem: la creació gemega en els dolors de part fins ara» (Rm 8,22). Hi ha encara sofriment, injustícia, no sentit. Hi ha encara la mort. Per això l’Es-glésia celebra l’àpat del Regne de Déu «esperant la benaurada espe-rança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador», abocats vers el dia en què Déu aplegarà tothom, els seus fills salvats i estimats, «de tots els països i de totes les races, de totes les llengües i de totes les cultures, al banquet del seu Regne, per celebrar la unitat finalment acomplert i la pau definitivament adquirida».

82. No podem impunement participar en aquesta assemblea del diu-menge. Som enviats per viure en actes allò que hi hem rebut. No és so-lament entorn d’aquesta taula que la comunitat esdevé cos viu de Crist. És enmig del món que l’Església s cridada a ser un signe visible i un sa-grament de l’amor de Déu, de la seva solidaritat. És enmig del món i vi-vint enmig de tots que els cristians són cridats a testimoniar l’Evangeli, en paraules i en actes.

83. Res de sorprenent que la celebració de l’eucaristia sigui tan impor-tant per a la vida de l’Església i dels cristians. Perquè hi entra tot el que és essencial a la fe i es posa en obra: l’escolta de la Paraula de Déu i la resposta orant de l’home, en acció de gràcies i de súplica; la confessió de la fe, el trobament i l’aliança amb el Pare; la comunió de vida amb Crist; l’acolliment de l’Esperit; la fraternitat i la comunitat; la solidaritat con-creta amb les persones que es troben en necessitat; la missió i el testi-moniatge. Tot allò del qual viu la fe troba aquí la seva font i el seu cimal.

31

84. La catequesi no s’articula, doncs, solament en el baptisme, sinó també en l’eucaristia. Així com prepara al baptisme, prepara també a l’eucaristia. Introduir a la fe significa introduir al secret del baptisme i de l’eucaristia. La fe no és simplement una concepció de la vida, ofereix una vida nova. I pels sagraments participem en aquesta vida nova. Es clar, ja ho hem dit, la litúrgia com a tal no és una catequesi. Però la catequesi no podria negligir el seu lligam amb la litúrgia, sense tallar-se de la vida ma-teixa de la fe. Es una renovació decisiva i profunda a la qual cridava el Concili Vaticà II quan demanava «una participació completa, conscient i activa» a la litúrgia. La catequesi té per finalitat ajudar-hi els cristians.

Catequesi i pregària

85. Hem insistit en el punt precedent sobre el lligam entre catequesi i litúrgia. Però no hi ha només la litúrgia, la pregària comunitària de l’Es-glésia. Hi ha també la pregària personal. La pregària litúrgica introdueix com per ella mateixa a un trobament personal amb Déu i amb Crist. I la litúrgia, al seu torn, és portada per la pregària personal dels cristians. Com podríem participar de manera completa, conscient i activa a la li-túrgia, si no preguem mai de manera personal?

86. En la fe, es tracta d’entrada d’un troba-ment amb el Déu viu i verita-ble que es fa pròxim a nosaltres en el seu Fill. La fe desvetlla en nosaltres la profunda consciència de la proximitat de Déu; en definitiva, és un acte d’abandó i de confiança. Creure és tenir confiança en Algú. El creient no diu «sí» a una doctrina o a una concepció de la vida, sinó a Algú, a Déu. Al cor de la fe, no hi trobem pas una idea o una teoria. Hi trobem una Persona.

87. La pregària és la pedra angular de la fe. Algú pot ser correctament format en teologia, parlar de Déu d’una manera justa i atractiva o sem-blantment parlar de la importància de la fe per a l’ésser humà i la cultura. Però tot això no implicaria encara que algú qualsevol sigui creient. Hi ha un món entre parlar de Déu i parlar a Déu. Algú pot ser feble, pecador, aclaparat de dubtes i de descoratjament. Això no significa pas que no cregui. Perquè, encara que sigui en el dubte i la prova, es parla a Déu, s’és creient. En aquest sentit, la pregària és la pedra de toc de la fe.

32

88. És també el cor de la fe. Perquè en ella es juga el trobament entre Déu i l’home, entre Crist i el seu deixeble. La catequesi vol introduir a la fe, vol fer-ne conèixer i respirar la plena riquesa. Per això l’aprenentatge de la pregària forma part integrant de la catequesi. La pregària no ve d’escreix, com una mena d’aplicació piadosa de la resta. Pertany essen-cialment a la fe. En aquesta carta ja hem posat molt l’accent en la Pa-raula. El nostre Déu és un Déu que parla. I el que desitja en el més pro-fund és que l’escoltem i li responguem. És el lloc on Déu toca el cor d’un home i on un home heus ací que l’impossible esdevé possible!— toca el cor de Déu.

89. La catequesi ha de parlar de la pregària i esclarir-ne la importància i la significació. No és un missió simple. Fer arribar a la paraula les realitats més profundes de la vida és tasca difícil. Correm el risc de relliscar vers clixés o banalitats. No és fàcil formular en paraules què és l’amor, què suposa de veritable troba-ment. Que Déu vulgui trobar-nos, que vulgui parlar a cadascú d’una manera tan personal, que la nostra resposta el toqui: heus aquí realitats que no són automàtiques. En tot cas, no pas per a un home modern, tenint en compte els seus interrogants o el seu escepticisme. Però per aquest motiu cal parlar-ne i tractar aquestes qüestions. És en la pregària, en efecte, que toquem al secret mateix de la fe.

90. La catequesi no sols ha de parlar de la pregària, sinó que ha d’ense-nyar a pregar de debò. Això forma part de la seva missió. Perquè la pre-gària no és una cosa per a la qual hom prendria, si tot va bé, al final d’una trobada, una mica de temps suplementari! De l’interior de la pregària, es comprèn de mica en mica què significa creure. Cal que aquest contacte real amb Déu, aquest trobament amb Crist. Constatació desoladora de certes iniciatives catequètiques! Es fa tot per donar a conèixer la riquesa de la fe, però al final es constata que s’ha oblidat l’essencial: introduir a la pràctica mateixa de la pregària... Per això és important que la cate-quesi es desenrotlli en una atmosfera de pregària. Només així assolirà el seu objectiu i la seva veritable profunditat.

91. En aquest sentit, és significatiu que, en els ritus previstos per al cate-cumenat, es trobi no sols el lliurament del Símbol de la fe, sinó també el

33

del Parenostre. El Directori ho expressa d’una manera bonica: «La comu-nió amb Jesucrist porta els deixebles a assumir el caràcter orant i con-templatiu que va tenir el Mestre. Aprendre a pregar amb Jesús és pregar amb els mateixos sentiments amb què es dirigia al Pare: adoració, llo-ança, acció de gràcies, confiança filial, súplica, admiració per la seva glò-ria. Aquests sentiments queden reflectits en el Parenostre, l’oració que Jesús va ensenyar als seus deixebles i que és model de tota oració cristi-ana. El lliurament del Parenostre, resum de tot l’Evangeli, és, per això, veritable expressió de la realització d’aquesta tasca» (DGC 85).

92. Hi ha moltes formes de pregària. Voldríem subratllar-ne una: la de la lectura orant de l’Escriptura. És l’antic mètode de la lectio divina, tal com es manté practicada sobretot en la tradició monàstica. Molts la redesco-breixen avui com un camí de pregària personal particularment adaptada a l’home contemporani. Convé d’entrada llegir un breu text bíblic durant un temps determinat, penetrar-hi més profundament, i, del cor d’aquest text, fer pujar la seva pregària vers Déu. És una forma eminent de la pre-gària cristiana: la pregària vers Déu troba la seva font contínua en l’es-colta de la Paraula de Déu. Hi veiem clarament com la pregària i la fe estan íntimament lligades l’una a l’altra, i troben Ilur font en l’escolta d’un Déu que ens crida i ens interpel·la.

Catequesi i vida moral

93. «En virtut de la seva dinàmica interna, la fe exigeix ser coneguda, celebrada, viscuda i traduïda en pregària. La catequesi ha de promoure cadascuna d’aquestes dimensions» (DGC 84). Així la sol·licitud catequè-tica no afecta sols el coneixement de l’Evangeli, sinó també una vida se-gons l’Evangeli. Perquè creure té conseqüències sobre la manera d’ac-tuar. Descobrir Déu i entrar en la fe suposa sempre una conversió. Es tracta d’una nova manera de pensar, però també d’actuar. La fe té indis-cutiblement relació amb la vida moral.

94. La significació moral de la fe és avui un punt delicat. Molts tenen la impressió que la fe consisteix en un conjunt de manaments i de prohibi-cions. D’altres, que despleguen un sentiment cada vegada més secularit-zat, no veuen en el cristianisme més que una reserva de valors morals i

34

humanistes. Viuen l’Evangeli sobretot com una crida a l’atenció humani-tària i a la solidaritat. No podem sinó recordar que es tracta primordial-ment en la fe de trobar el Déu viu i veritable. A més, aquest trobament no deixa de tenir conseqüències.

95. En el trobament amb Déu, podem subratllar les característiques de tot veritable trobament: ens implica, canvia les nostres vides. Cert, hi ha també trobaments passatgers: ens creuen per casualitat, intercanviem un parell de paraules i adéu-siau! Altres trobaments ens prenen total-ment: ens hi trobem implicats. La nostra situació canvia. Ja no som el que érem. Algunes trobades poden així transformar la nostra existència de cap a peus. Hi descobrim una mirada nova que es troba en el més pro-fund i a la qual som cridats.

96. No podem reduir la fe a un codi de bona conducta moral. Déu no es presenta d’entrada com algú que exigiria o obligaria. És un Déu que ens coneix, que ens estima i que vol que el coneguem i l’estimem. Es així que es revelà en el Crist: en ell, va estimar el món fins a l’extrem. Àdhuc quan Déu ofereix al seu poble les deu Paraules, els deu Manaments, no co-mença pas amb imperatius: La seva primera paraula no és què cal fer, sinó el que ha fet: «Jo sóc el Senyor el teu Déu, que t’he fet sortir del país d’Egipte, de la casa d’esclavatge» (Ex 20,2). Es una paraula d’amor. El que espera és una reciprocitat en l’amor i la fidelitat a l’Aliança: «Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’anima i amb totes les forces» (Dt 6,5).

97. L’amor només és possible allí on regna la llibertat. Però és també veritat que l’amor obliga. Així passa quan unes persones estan profun-dament lligades entre elles: runa intenta respondre allò que l’altra es-pera. És igual amb Déu: el qui viu en la seva Aliança aprèn de mica en mica a pensar, a sentir, a actuar com Déu, «perfecte com el Pare celestial és perfecte» (Mt 5,48). El que és important per a Déu ho esdevé de mica en mica per a aquell que creu. Els manaments de Déu són exigències d’Aliança, mai una moral repressiva. Les seves paraules o manaments són paraules i manaments de vida, d’una vida en aliança amb Ell.

35

98. Viure en aliança amb Déu és font de joia i de felicitat, però requereix una transformació i una conversió interiors. Perquè els pensaments de Déu no són d’entrada els nostres (Is 55,8). Hi ha en nosaltres una ferida, una impotència a estimar. És el que diu Pau, d’una manera impressio-nant, en el capítol setè de la Carta als Romans, a propòsit d’aquesta ex-periència humana que ell mateix sentia en el més profund: «No faig el bé que voldria, faig el mal que no voldria» (Rm 7,19). El qui vol esdevenir cristià o adult en la fe no sols ha d’aprendre a conèixer la Paraula de Déu, sinó que també ha d’aprendre a viure’n. Ser cristià consisteix en una con-tínua conversió. Això demana aprendre a discernir el que Déu espera de nosaltres i com respondre al seu amor.

99. La catequesi no és sols una escola de doctrina, sinó una escola de vida. És apassionant cercar el significat concret avui de les regles de vida donades per Déu, exigències de la seva Aliança. Primer, les deu Paraules o el Decàleg: la seva simplicitat, el seu caràcter directe i universal revelen una Paraula de Déu garant d’una veritable humanitat. Mirem també com els llibres bíblics de l’Èxode o del Deuteronomi expressen de manera concreta el que Déu espera del seu poble, un poble cridat a la fraternitat i a la solidaritat. I veiem com els Profetes, en diverses circumstàncies, expressen clarament la significació de la Paraula de Déu en el concret d’una situació, ara i aquí. Sobretot, concedim la nostra atenció a l’Evan-geli i al sermó de la Muntanya amb el qual Jesús comença el seu ense-nyament.

100. El Directori declara: «La catequesi ha d’inculcar en els deixebles les actituds pròpies del Mestre. Els deixebles emprenen, així, un camí de transformació interior en què, participant del misteri pasqual del Senyor, passen de l’home vell a l’home nou en Crist. El sermó de la Muntanya, en el qual Jesús, assumint el Decàleg, li imprimeix l’esperit de les benau-rances, és una referència indispensable en aquesta formació moral, avui tan necessària. L’evangelització, que comporta l’anunci i la proposta mo-ral, difon tota la seva força interpel·ladora quan, al costat de la paraula anunciada, sap oferir també la paraula viscuda» (DGC 85).

101. Cada vegada descobrim més clarament el que hi ha en joc en la for-mació moral lligada a la vida evangèlica en l’indissociable lligam que

36

uneix els dos manaments: l’amor de Déu i l’amor del proïsme: «Perquè el qui no estima el germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1Jn 4,20). O com diu Pau: «L’acompliment perfecte de la Llei és l’amor» (Rm 13,10). El manament de Déu no afecta solament les nostres vides perso-nals, no ens ensenya solament com viure sinó també com viure junts. Posseeix una significació social. També això, la catequesi ha de mostrar-ho: la Paraula de Déu és una força vital, certament exigent, però que sempre promet la vida i esdevé garant d’una veritable humanitat.

Catequesi i qüestions d’ètica social

102. En una cultura moderna, es constata la tendència a reduir la fe a preocupacions privades. Cert, la fe és un acte lliure i una convicció per-sonal. Però no és tanmateix sense significació social. Evidentment, la vida i la vida comuna plantegen a l’home contemporani noves qüestions, li llancen nous desafiaments. S’han de prendre opcions que tenen un abast ètic. La fe no és indiferent a aquestes qüestions i a aquests desafiaments. L’Església vol participar en aquest debat i fer-hi sentir la seva veu.

103. Aquest debat no el podem evitar. En la nostra carta Enviats a anun-ciar ja anunciàvem: « (Aquest debat) concerneix les prioritats de la vida en societat i per damunt de tot la pregunta següent: què és un huma-nisme autèntic i com desplegar-lo en una comunitat organitzada políti-cament i socialment? Una resposta racional i tècnica no pot bastar-nos; aquests debats tenen tots fortes implicacions ètiques. Aquestes van a parar als objectius que envolten el començament i la fi de la vida, com també totes les qüestions referents a les relacions humanes i a la vida afectiva i sexual de la gent. Això toca, a més, el problema de la immigra-ció i de la integració, sense oblidar el de la globalització galopant que comporta un empobriment progressiu del tercer món. Això afecta, en fi, els camps de l’educació, de l’ensenyament i de l’ocupació, sense oblidar el desafiament ecològic planetari» (n. 84).

104. No volem fer aquí un inventari complet dels problemes davant els quals ens trobem en la nostra societat. Volem simplement dir que la fe cristiana no pot apartar aquestes qüestions, com si això no l’afectés. L’Es-glésia comparteix les qüestions fonamentals dels temps en els quals viu.

37

No té sens dubte resposta completa a cadascuna d’aquestes qüestions. Però l’Evangeli l’ajuda a distingir què és bo i què no ho és, què honora la humanitat i què no. S’aproxima a aquestes qüestions a partir de l’Evangeli i a partir de l’immens amor de Déu envers l’ésser humà i envers el món.

105. Així hem de tenir present que en matèria de fe no es tracta solament de conversió personal. L’Evangeli de Crist ens empeny també a reformar aquest món. El cor de la predicació de Jesús era el Regne de Déu, que en ell ja s’havia apropat, que en ell ja es podia veure i tocar: «Ha arribat el temps i el Regne de Déu s’ha acostat a vosaltres» (Mc 1,14). Les dimensi-ons mística i social aquí van juntes. L’Evangeli fa de nosaltres uns homes nous. Aquestes homes nous són capaços d’edificar un món nou.

106. La missió de la catequesi és, doncs, de cercar junts com l’Evangeli res-pon als grans reptes socials del nostre temps. No podem limitar aquesta catequesi a una anàlisi dels problemes. Permet descobrir com un enfoca-ment evangèlic pot ser original i alliberador. Aquestes qüestions mostren amb més profunditat l’originalitat i el poder d’humanització de la fe. La fe no deixa reposar. La catequesi està també lligada a la dimensió diaconal de la comunitat eclesial que autentifica la seva missió en el món.

Catequesi i qüestions de sentit

107. No hi ha només les qüestions ètiques. Hi ha també les qüestions existencials. En una societat secularitzada, continuen essent pertinents. La ciència i la tècnica no aporten resposta a totes les qüestions. Més que mai, disposem de possibilitats i de mitjans, cosa que no impedeix un gran sentiment de buit i d’insatisfacció en la nostra societat. Perquè l’home no viu sols de pa. Aspira a més. Cerca sentit.

108. Es troba sovint sol en aquesta recerca. En altre temps, tota la soci-etat l’ajudava en aquesta empresa. I la religió jugava un paper important en aquest camp. Conferia una gran unitat, una gran solidesa a la vida i a tota la societat. Ja no és el cas. Avui, l’ésser humà ha de cercar sol. I cerca on pot trobar... Compon el seu menú. A la carta. Així pot passar que les aspiracions i les necessitats directes coneixen un apaivagament imme-diat. Quant a saber si la resposta trobada és veritable i fonamentada, és

38

una altra cosa! El risc més gran per a una societat completament secula-ritzada no és que no hi hagi fe sinó que hom cregui en qualsevol cosa. En el mercat del sentit, hi ha tants xarlatans! I no tots de gran qualitat!

109. No hem de tancar els ulls davant aquesta situació, sinó prendre’ns seriosament l’ésser humà en cerca de sentit. És clar, l’Evangeli no és la resposta directa i evident a totes les recerques, a totes les preguntes. I el qui cerca no ve d’entrada a trucar a les portes de l’Església. Molts, tanmateix, esperen una resposta. Hem d’estar molt atents, aprendre a estar presents a la societat de manera que les persones que aspiren a un sentit, a una espiritualitat, a una interioritat, trobin en l’Església un com-pany possible i creïble en llur recerca. Les persones en recerca han de poder entrar en contacte amb l’Evangeli i la comunitat de l’Església. Les nostres comunitats de fe no poden tancar-se en elles mateixes. Tenen la missió de cercar com desvetllar una fam de fe en totes les persones amb les quals es troben. Això no té res a veure amb sol·licitacions de mala llei. Hem d’invitar i rebre lliurement les persones respectant-ne l’itinerari es-piritual. Oferir-los l’oportunitat de conèixer, amb tota llibertat, la fe. És la tasca d’un primer anunci. Per a aquestes persones, l’Evangeli de l’amor de Déu pot aportar una resposta a llurs qüestions més profundes sobre el sentit de la vida.

110. La catequesi és més que una explicació teòrica sobre el contingut de la fe. Amb tot, la importància del contingut i de la seva expressió cor-recta no hauria d’escapar-nos. Molts tenen a la ment representacions parcials o errònies de la fe. I, cada vegada més, ens trobem davant una manca total de cultura religiosa. Si la catequesi vol ajudar a esdevenir adult en la fe, llavors també té en aquest camp una gran responsabilitat. Amb insistència, remetem aquí al Catecisme de l’Església catòlica, ajut preciós per a tots els qui treballen en la catequesi d’adults.

Catequesi i trobaments interpersonals

111. Desitgem finalment recordar la importància dels trobaments i de les converses interpersonals. Els cristians són cridats a donar testimoni-atge de la fe. En aquest punt, la catequesi tal com la veiem aquí hauria

39

de constituir un encoratjament. L’anunci de l’Evangeli no és un afer in-traeclesial. La fe és primer comunicada a través de trobades i de conver-ses interpersonals. La comunicació de la fe és un cor a cor, d’home a home. Esdevenim creients per mitjà d’un trobament amb altres perso-nes concretes que intenten portar una vida cristiana i estan disposades a parlar-ne. Només es parla amb altres de la fe evocant la seva pròpia fe.

112. La catequesi no es viu solament a l’interior de l’Església o allí on és organitzada. Pot sorgir enmig del món, en ocasió de circumstàncies ofer-tes per la vida, de trobaments inesperats. Un cristià no es compromet sol en l’Església. Som cridats a viure l’Evangeli i a donar-ne testimoniatge enmig del món i de la vida de cada dia. La vida cristiana es desplega en família, al treball, en les tasques professionals o les responsabilitats so-cials assumides. Aquest testimoniatge cristià, en paraules i en actes, és d’una preciosa significació per a la catequesi. Aquests trobaments poden obrir els ulls de les persones sobre la profunditat i la riquesa de la fe.

3. ALGUNES RECOMANACIONS PRÀCTIQUES

113. La tercera part del nostre document desitja encoratjar i recomanar orientacions pràctiques per a les nostres propostes de pastoral cate-quètica en les diòcesis. Encoratjar, primer: moltes iniciatives preses amb molt temps o més recentment manlleven el sentit desitjat i merei-xen ser reconegudes i compartides. No s’ha d’inventar tot! Recomanar: caldria estimular a cercar com inscriure concretament la catequesi en la dinàmica descrita més amunt a través d’accions pastorals noves i concertades.

Reflexionar junts

114. El que demanem ha de ser molt clar: una lectura atenta del present text per introduir un diàleg en el qual prenguin part el més gran nombre de cristians. El nostre document és proposat a tots com objecte de refle-xió, de material de treball. Tots els membres de les comunitats cristianes especialment els preveres, els diaques i tots els agents de la pastoral te-nen així l’ocasió de recordar la importància d’una pastoral catequètica

40

avui. Desitgem que les nostres propostes siguin debatudes i confronta-des amb les realitats concretes, que es creï i es continuï un intercanvi entre la pràctica i les orientacions presentades aquí.

115. La qüestió central —és l’objectiu de la nostra Carta— és aquesta: vistos els canvis culturals i socials actuals, com «esdevenir, ser i roman-dre adult en la fe» avui? La transmissió de la fe continua essent el repte major. Convé reflexionar-hi seriosament, a nivell local, diocesà i interdi-ocesà, treball de llarga durada, que ens ocuparà els anys vinents. Desit-gem que, durant el curs pastoral que comença, s’obri un gran debat al voltant de la catequesi. La lectura i el comentari atents de la present Carta haurien de constituir la primera etapa d’aquest debat.

Acollir les persones i proposar la fe

116. ¿Hem d’anunciar l’Evangeli directament i sense giragonses o bé pri-mer escoltar les persones i posar-se en camí amb elles? Aquestes pregun-tes són sovint plantejades quan es reflexiona sobre la catequesi. Ara bé, ambdues són necessàries: caminar amb les persones i proposar-los quel-com.

117. Ho hem dit més amunt: en els Evangelis, l’actitud de Jesús és clara i ens marca aquesta doble via pastoral. Primer, Jesús acull el qui ve a ell; després, proposa d’anar més lluny en l’itinerari rere seu, per descobrir de mica en mica el seu Misteri culminant en el do de la seva vida i de la seva mort, en la seva Pasqua i la seva resurrecció. Nosaltres mateixos som invitats a practicar aquestes dues actituds: acollir tota persona en el respecte absolut de la seva situació particular, sense jutjar-la, amb l’afany d’escoltar i d’acompanyar. Però també invitar incansablement ca-dascú a seguir el Crist, proposar la fe com a camí de vida rere el Crist, proposar les seves etapes, les seves celebracions i el seu contingut tan ric i tan il·luminador per a l’existència humana. Aquesta proposta de la fe és la missió de tot batejat, de tota comunitat local, de tota diòcesi. Certs cristians, tenen por a vegades de ser titllats de proselitistes si par-len de l’esperança que tenen: els invitem a considerar que l’acolliment de cadascú i la invitació a seguir el Crist són a la nostra època com en

41

temps de Jesús, les dues cares d’una mateixa actitud. El respecte de l’al-tre, ¿no suposa —llevat que ens quedem en un intercanvi superficial— que hom vulgui compartir amb ell allò que les nostres existències com-porten de més valuós?

118. En la primera part del document, hem estat atents a la manera amb què alguns podien arribar a la fe i hem dit: quelcom ha de passar, un trobament amb el Crist que decideix les persones a girar-se vers Ell, a convertir-se. Hem inscrit això en la perspectiva del primer anunci de la fe que pot produir-se de diverses maneres: un testimoniatge, una emo-ció sentida en la litúrgia, una paraula de l’Escriptura que de cop ressona com a Paraula de Déu... No podem programar gaire aquest gènere d’es-deveniment: és el misteri d’un Déu en cerca de l’home. Amb tot, volem cridar l’atenció dels cristians sobre la dimensió missionera de llur bap-tisme. Sovint, aquesta s’exerceix en el cor a cor de trobaments personals. Però podem multiplicar i crear —i hem de fer-ho— les condicions d’aquests trobaments: moments de pregària en l’acompanyament d’es-deveniments, invitació de trobaments en què elles podran compartir llurs preocupacions, etc. Hem de vetllar per polir les nostres litúrgies: els qui les freqüenten per casualitat han de tenir l’oportunitat de posar-se en contacte amb el cor de la fe cristiana a través de les nostres celebra-cions.

Promoure una dinàmica catequètica de conjunt

119. Si la catequesi continua indispensable i necessària per als infants i els adolescents, no s’adreça únicament a ells. Vol ajudar tot batejat a esdevenir adult en la fe. En la situació actual, hem de dinamitzar tota la catequesi centrant-la en els adults. Pensem, i en tornarem a parlar, en els adults que demanen el baptisme o en els qui desitgen revifar la fe de llur baptisme després d’anys d’haver-la afluixat o sense haver rebut mai catequesi. Pensem també en els qui viuen etapes essencials de l’existèn-cia, sobretot els pares que presenten un fill al baptisme. ¿Aquest primer sagrament de la iniciació cristiana no mereix un acompanyament cate-quètic més dens? Convé consolidar les iniciatives existents. Semblant-ment, els grups d’acompanyament del dol haurien de ser integrats en

42

una pastoral catequètica de conjunt. Com també els grups de comparti-ció de vida i d’Evangeli que es multipliquen sortosament a les nostres diòcesis. Així mateix totes les trobades que intenten alimentar la fe o s’esforcen per proposar-ne síntesis il·luminadores. També tots els itine-raris que integren presentació dels continguts de la fe, relectura de la vida a llur llum, celebració i pregària, o encara els recessos predicats, ocasions fenomenals d’ajustar la vida de fe. Podem afegir a aquesta llista no exhaustiva dels adults concernits per la catequesi, els pares dels in-fants que preparen la primera comunió, la professió de fe o la confirma-ció. I també els joves que preparen l’etapa tan important del matrimoni sacramental.

120. Les comunitats cristianes haurien d’organitzar la catequesi inscri-vint les iniciatives existents en una dinàmica més vasta. Fins i tot si nos-altres percebem les ambigüitats i els límits deguts a la funció que tenen de «ritus de pas» en perjudici de llur dimensió catequètica, les primeres comunions, les professions de fe i les confirmacions han de ser mantin-gudes, vista llur importància sacramental, pastoral, sociològica i psicolò-gica. La preparació d’aquestes etapes tradicionals guanyaria si fos repen-sada en relació amb la resta de l’activitat catequètica. Les comunitats locals haurien de reflexionar, per al conjunt d’aquesta pastoral, en els ritmes possibles segons els mitjans i els recursos (en persones, locals, temps disponible) variables d’una regió a una altra. Sembla desitjable que allí on és possible, i en lligam amb l’assemblea dominical, siguin pro-posades activitats comunes amb apartats específics per a cada edat o etapa.

Articular catequesi i litúrgia

121. Cal que l’assemblea dominical i, en particular, la tan important de la Vetlla pasqual, sigui celebrada de manera que mostri la riquesa de la fe cristiana, que una catequesi mistagògica ulterior podrà desenvolupar. Que els cants siguin ben triats, ben assajats, les lectures ben proclama-des i que l’homilia introdueixi a la intel·ligència espiritual de la Paraula de Déu. Que l’assemblea sigui correctament associada a la litúrgia. Que els signes hi siguin autèntics, que la bellesa dels ornaments i el seny de

43

la preparació siguin una preocupació per als equips litúrgics i aquell que presideix: així la litúrgia podrà repercutir, a llarg termini, com a lloc-font d’una catequesi per a tots. Veiem com la col·laboració entre catequistes i animadors litúrgics és important: sense ella, la catequesi estaria tallada d’allò que la nodreix i la porta.

Valorar els continguts de la fe

122. Hem dit més amunt que la Paraula de Déu és el sòcol de la cate-quesi. Gràcies a simples tècniques de lectura i d’apropiació personal d’un text, la catequesi ha de permetre a cadascú de tornar a parlar de la Pa-raula proclamada en la litúrgia, per rellegir, a la seva llum, la vida quoti-diana, les seves joies, les seves penes i els seus compromisos. Però la fe cristiana porta també, en ella, una visió estructurada del destí humà: els símbols de fe, tal com els proclama la litúrgia, han de servir de fil con-ductor per desplegar els grans continguts del cristianisme en la cate-quesi. Explicitats i desenvolupats, permetran als cristians catequitzats d’entreveure progressivament la perspectiva de salvació que la fe ofereix a tot ésser humà, en la seva vida terrestre i el seu destí etern. Grans ins-truments de treball, com el Catecisme de l’Església catòlica o el seu re-cent Compendi, o encara el Llibre de la fe dels bisbes de Bèlgica són in-dispensables en la preparació d’aquests encontres de la Paraula de Déu i de la fe.

Posar en marxa estructures pastorals

123. Ho veiem: aquesta renovació de la pastoral catequètica suposa un mínim d’estructures pastorals. A nivell diocesà, convé que un Servei co-ordini la pastoral catequètica, en connexió amb el bisbe per una part i amb els destinataris per una altra. D’altra banda, és una petició del Di-rectori General, que evoca la necessitat d’aquest Servei, les seves tas-ques i la seva composició (DGC 265-267). Aquest Servei hauria de vetllar, en contacte amb el bisbe i el seu consell, perquè siguin posades en marxa estructures locals. Molts treballen en el camp catequètic amb gran ge-nerositat, però de manera massa isolada. On és possible i en connexió amb el prevere responsable del sector i els seus col·laboradors, seria bo

44

que neixin equips locals de catequesi. D’acord amb els qui porten la pas-toral de conjunt, aquests equips haurien de programar activitats cate-quètiques destinades a tota la comunitat, adults, joves i infants, en de-terminar els ritmes i els modes d’organització. Aquests equips haurien de poder comptar, per llur constitució i llur funcionament, amb la pre-sència regular i l’ajut dels membres del Servei diocesà, que elaborarà amb els creients de base instruments de treball, revistes, propostes d’iti-neraris, guies d’activitats catequètiques.

Valorar els llocs de la catequesi

124. Fins i tot si equips locals n’esdevenen de mica en mica responsables, la catequesi, ho hem dit més amunt, serà sempre una activitat de tota la comunitat cristiana. Es viu en un lligam orgànic amb els sagraments de la iniciació cristiana. Aquest lligam ha de poder ser manifestat concreta-ment. Així el primer lloc de l’activitat catequètica és naturalment... l’es-glésia o les esglésies de la comunitat. Per la seva arquitectura i la seva disposició litúrgica, en efecte, l’església constitueix en si mateixa, ben sovint, un lloc d’iniciació permanent. S’hi accedeix pel pòrtic, que permet entrar en l’univers de la vida amb el Crist, s’hi noten d’entrada les fonts baptismals (o la pica d’aigua beneita) que recorden com el baptisme és la font permanent de la vida cristiana, s’hi progressa fins al lloc de la Pa-raula i l’altar on, en l’Eucaristia, es consuma el do total i renovellat del Fill estimat al seu Pare i a la seva Església: tot en una església fa signe. És particularment veritable si aquesta església, com moltes en les nostres diòcesis, posseeix tresors arquitectònics o decoratius que eduquen a la fe tant o a vegades millor que les paraules.

125. Aquest lloc-font pot ser rellevat, és clar, per altres: locals parroqui-als, cases de cristians i altres llocs de proximitat o la natura mateixa que, tan sovint, en ocasió de passejades o de caminades, ofereix un marc únic i magnífic a les meditacions i converses en les quals la fe s’aprofundeix. A més, ens beneficiem en les nostres diòcesis de llocs eclesials forts: les abadies són recessos de pau i de pregària que, per llur atmosfera de si-lenci i la qualitat de la litúrgia, porten naturalment a una més gran inti-mitat amb Crist. Els llocs de pelegrinatges, on es venera la Verge Maria o

45

els altres sants, estimulen també la fe d’aquells i d’aquelles que hi acu-den, perquè proposen al Poble de Déu celebracions festives o temps de pregària personal. Semblantment els llocs que acullen els exercitants, les comunitats religioses o les comunitats noves són llocs propicis per a re-centrar-se en la fe. És bo que sectors parroquials prevegin organitzar en un d’aquests llocs, de tant en tant, una activitat catequètica, per fer des-cobrir la diversitat i la unitat dels carismes en l’únic Cos de Crist.

Promoure el catecumenat i els «recommençants»

126. Allí on uns adults es preparen per als sagraments de la iniciació es-devenint catecúmens, un Servei diocesà del catecumenat, en connexió amb el Servei de la catequesi, hauria de constituir-se de mica en mica per proposar-los una formació intensa a la vida amb Crist. Aquesta for-mació dura almenys un any i és assegurats per acompanyants ben for-mats en la vida cristiana. Troba el seu cimal en la Quaresma, últim temps de preparació al baptisme. Fidels a les directrius del Ritual de la iniciació cristiana dels adults, els preveres, diaques, catequistes o animadors res-ponsables, veuran com celebrar les etapes litúrgiques d’aquest bap-tisme, ja sigui en assemblea diocesana (per a la crida decisiva, per exem-ple, al primer diumenge de Quaresma), ja sigui en les comunitats locals.

127. Els Serveis diocesans del catecumenat i de la catequesi estaran atents també a acompanyar els joves o els adults que, cada vegada més nombrosos, volen donar nou vigor al baptisme que reberen d’infants, però del qual fins ara han pres poca consciència. En ocasió d’una tro-bada, d’un esdeveniment feliç o dolorós (un casament, un funeral, una malaltia...), els anomenats a vegades «recommençants» desitgen re-prendre la vida cristiana. Els Serveis diocesans del catecumenat i de la catequesi poden proposar-los ser associats a les etapes viscudes pels ca-tecúmens o a algunes d’entre elles. Sobretot, estaran atents a fer viure aquests «recommençants» en unió amb comunitats cristianes que tenen veritable interès per la catequesi. Perquè el gran repte, per als catecú-mens o els «recommençants» és trobar, després de la iniciació sacra-mental o el redescobriment de la fe, unes comunitats en les quals

46

aquesta fe nova o renovada pugui desplegar-se per la litúrgia i la cate-quesi tal com les hem descrites.

Formar catequistes i acompanyants

128. Aquesta aplicació de la pastoral catequètica que volem encoratjar i promoure suposa una formació inicial i permanent de tots els qui tenen càrrecs en la nostra Església: preveres, diaques, assistents parroquials o animadors en pastoral. Aquesta formació cobrirà els grans eixos de la vida cristiana, la triple dimensió de tota catequesi: creure, celebrar, viure. O, si hom vol, els continguts de la fe, llur celebració sacramental, l’ètica social i personal en la qual comprometen els cristians.

129. És important que els Serveis diocesans del catecumenat i de la ca-tequesi, d’acord i en concertació amb el bisbe i el seu consell, puguin comptar amb els Serveis diocesans de formació, amb els Instituts de for-mació teològica i en les Facultats de teologia de les Universitats catòli-ques per assegurar aquesta formació inicial i continuada dels catequis-tes. Aquesta serà tant com es pugui sistemàtica en els grans camps de la teologia, de l’espiritualitat, de la pedagogia i de la comunicació.

130. Quant als catequistes ocasionals que es comprometen per a perío-des determinats al servei d’aquesta pastoral, se’ls oferirà la possibilitat de participar a mòduls més breus de formació proposats localment pels Serveis diocesans en funció de demandes locals sobre tal tema o tal altre. En totes les nostres diòcesis ja existeixen força iniciatives de formació i de trobament, «escoles de la fe», itinerants o fixes. Mereixen ser sol·lici-tades per tal de contribuir a aquesta formació inicial i sobretot perma-nent dels responsables de la catequesi.

Sostenir els qui testimonien

131. Entre els responsables generosos de la pastoral catequètica, alguns reclamen més que altres l’atenció dels responsables eclesials en termes de formació particular i d’acompanyament: els qui testimonien la fe cris-tiana en els marges de la nostra societat. Pensem en les persones que reconforten malalts i moribunds en els hospitals i les clíniques, en els qui

47

visiten presos, en els qui es donen al servei dels minusvàlids físics o men-tals i de totes les pobreses del nostre món. Ells manifesten d’una manera particular la caritat de Crist envers tots els homes i especialment els més febles. Porten el pes de la diaconia i contribueixen altament a l’activitat catequètica de l’Església, a l’afany que té del primer anunci de la fe i també de la formació permanent en la fe. Massa sovint deixades a l’om-bra, aquestes persones haurien de ser acompanyades en la fe d’una ma-nera adaptada a llurs compromisos. Haurien de ser sostingudes per les comunitats locals que seran alimentades i edificades per llur testimoni-atge de fe, d’esperança i de caritat. Perquè tota catequesi, en definitiva, s’empelta en aquest testimoniatge que la il·lumina i n’és el perpetu ter-reny que l’alimenta.

CONCLUSIÓ

132. En aquesta carta, hem apostat per una renovació i un aprofundi-ment de la catequesi. La transmissió de la fe, en la nostra societat secu-laritzada, és el nostre repte més gran, però també la nostra missió més urgent. Més que una preparació a la primera comunió, a la professió de fe o a la confirmació, la catequesi ha d’irrigar el conjunt de la nostra pas-toral. Ha d’ajudar les persones trobades a descobrir la riquesa de la fe i a esdevenir adults en aquesta fe. Aquesta renovació i aquest aprofundi-ment de la catequesi comporten perspectives noves i canvis de mentali-tat. Això necessita temps, convicció, coratge, tenacitat. Tot no s’ha de realitzar en un dia. Invitem, doncs, tota la comunitat eclesial del nostre país a treballar-hi els anys vinents.

133. Demanem a cadascuna i a cadascun que cultivin una gran confiança. Si, en la nostra societat actual, la transmissió de la fe constitueix un repte major, voldríem alertar contra un activisme de mal gust. Cercar ràpida-ment noves tècniques o noves iniciatives per respondre a la situació pre-sent, no és ni la nostra finalitat ni l’esperit d’aquesta carta. Nosaltres apellem més aviat a la fe i a la confiança en la presència del Déu amagat i al treball de l’Esperit. Una pastoral activista que no tindria prou en compte la situació actual i les seves expectatives, tal com les hem descri-tes, descoratjaria els responsables pastorals i catequètics. Resulta difícil

48

trobar col·laboradors motivats; les iniciatives preses a la lleugera perden el seu caràcter durable... No és la fe, i només ella, la qui és capaç d’alli-berar-nos d’expectatives massa precipitades, massa tibants?

134. Aquesta és una de les línies de força de la nostra carta: que unes persones arribin a la fe, no és mai el resultat pur i simple del nostre tre-ball, mai el fruit del que nosaltres hauríem programat o fabricat. Però sempre la meravella de la gràcia de Déu, del seu amor que toca el cor d’un ésser humà. Era també l’experiència de Pau, mentre que amb Apol·ló anunciava l’Evangeli a Corint: «Què és Apol·ló? Què és Pau? No-més són uns servidors que us han encaminat a creure, cadascun segons allò que ha rebut del Senyor. Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però és Déu qui feia créixer» (1Co 3,5-7).

135. Per això, al final d’aquesta carta, fem nostre el parer del Directori general per a la catequesi: «No hi ha catequesi possible, com no hi ha evangelització, sense l’acció de Déu per mitjà del seu Esperit. En la pràc-tica catequètica, ni les tècniques pedagògiques més avançades, ni tan sols un catequista amb la personalitat humana més atraient, poden re-emplaçar l’acció silenciosa i discreta de l’Esperit Sant. Ell és, en veritat, el protagonista de tota la missió eclesial; Ell és el principal catequista; Ell és el mestre interior dels qui creixen cap al Senyor. En efecte, Ell és el principi inspirador de tota obra catequètica i dels que la realitzen” (DGC 288).

Que l’Esperit habiti en els nostres cors els anys vinents!

ELS BISBES DE BÈLGICA Setembre 2006

Traducció del fascicle publicat en la col·lecció Déclarations des évéques de Belgique. Nouvelle série, 34.

49

RE-NÉIXER. Viure dels sagraments

pels bisbes de Bèlgica

TRESORS INSOSPITATS

Déu a la recerca de l’home

1. Aquests darrers anys, molts membres de les nostres comunitats ecle-sials han col·laborat en el projecte Créixer en la fe. Ens cal assumir sem-pre de nou que no hem nascut cristians, sinó que hem d’esdevenir-ne. D’aquí la gran importància d’acudir a les fonts formant Església. Pas a pas podem créixer en la fe. Podem obrir-nos cada vegada més a la Paraula de Déu o, en altres termes, a l’encontre del Senyor que ens busca. Po-dem retrobar Déu en la seva Paraula. Perquè és veritat que Déu parla, i no sols en la Bíblia, sinó també en la creació i en tot allò que passa als éssers humans. És així que, des d’Abraham, el Senyor s’ha donat a conèi-xer: Déu no és una idea teòrica, sinó Algú que vol compartir personal-ment la seva vida.

Durant el darrer any pastoral, ja ens hem dedicat al contingut de la fe. Hem descobert en aquesta «bella professió de fe» (1Tm 6,13) que és el credo, el rostre d’un Déu que ens estima com un Pare, que envia el seu Fill a viure entre nosaltres i que fa habitar en nosaltres el seu Esperit d’amor.

Sagraments del trobament

2. El trobament del Senyor és al cor de la fe cristiana, però no depèn de nosaltres. Podem penetrar fins a les més petites subtilitats del credo i acumular els coneixements de fe; no entrem tanmateix en la intimitat de Déu. És una meravella inesperada que pugui venir fins a nosaltres Aquell «que viu en una llum inaccessible» (1Tm 6,16). Ningú no pot obrar aquesta meravella, encara que fos un eminent expert en matèria de fe.

50

Ningú no pot fer venir Déu per pròpia voluntat. Quelcom ens ha de venir de fora, que es realitza per aquest meravellós conjunt de paraules i de gestos que anomenem els sagraments. Sobre aquests desitgem centrar l’atenció durant el proper any pastoral. Els sagraments són molt més vi-tals del que ens pensem: són indispensables. A través d’ells ens és donat l’Esperit de Crist, que ve a renovar la nostra vida. Gràcies a ells rebem el seu amor compartit. Gràcies a ells entrem en la comunitat dels germans i de les germanes de Jesús. Per ells els ulls descobreixen la seva presència amagada en la creació entera.

Un exemple: Màrius Victorí

Llegim en Agustí una il·lustració sorprenent de la força meravellosa re-coneguda als sagraments en la història de l’Església antiga.1 Es tractava d’un filòsof romà, cèlebre a l’època: Màrius Victorí. Era un cercador cons-cienciós que s’interessava per la tradició cristiana. Un grup d’intel·lectu-als s’havia constituït entorn d’ell, entre els quals un prevere famós. A aquest darrer el filòsof confià clarament: «Saps? Ja sóc cristià». Però el prevere li féu: «No m’ho crec. Per a mi, no ets cristià de debò si no et veig a l’església de Crist». El filòsof es posà a riure: «Així són les parets el que fan cristians?». I continuaren amb aquest to durant un cert temps. El filòsof s’obstinava a definir-se com a cristià, mentre que el prevere el replicava. I aquest bromejar anava pujant de to. Fins al moment en què, segons diu Agustí, es produí un fet nou: «De sobte, imprevisiblement, ell (Màrius Victorí) digué a Simplicià (el prevere): "Anem a l’església, em vull fer cristià". No podent contenir la joia, Simplicià hi anà amb ell. Un cop penetrat dels primers misteris de la iniciació, sense esperar més, Victorí es féu inscriure amb vista al baptisme que regenera, i això amb gran es-tupefacció de Roma i amb joia de l’Església».

4. No és acceptant la doctrina cristiana que el filòsof esdevingué cristià. No n’hi havia prou que digués «sí» a l’ensenyament. Calia encara que Déu mateix li digués «sí» personalment, i que ell tingués l’ocasió d’oferir-li el seu amor. Aquest trobament amb el Déu viu transformà el filòsof 1 Agustí, Confessions, VIII.11.4.

51

totalment. S’obrí a la Paraula de Déu en l’Escriptura i es posà a respon-dre-li per la pregària. Es féu iniciar a la fe en qualitat de catecumen. L’in-tel·lectual de professió en endavant trobà lloc en una comunitat d’anal-fabets i d’erudits, de pobres i de rics, d’esclaus i de lliures. Aquí fou im-mergit en l’aigua del baptisme i rebé la llum de Crist, la unció per l’Esperit diví i l’aliment de la comunió.

Re-néixer

5. El que passà a Màrius Victorí, Agustí ho descriu en la seva narració com «el baptisme del renaixement». En efecte, es tracta d’un segon naixe-ment. És la imatge que ja emprava Jesús en una conversa nocturna amb un altre personatge en recerca. El Senyor deia a Nicodem que li calia néi-xer de nou. «Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer?», deia sorne-guer. Però Jesús parlava d’un naixement «de l’aigua i de l’Esperit» (Jn 3,5). I adreçava aquest retret a Nicodem que pertanyia tanmateix al cer-cle dels notables jueus: «I tu, que ets mestre d’Israel, no ho comprens?» (Jn 3,10).

Aquesta pregunta de Jesús, l’entenem? Sentim, també nosaltres, el desig de renovació que té tanta gent? Com podran renéixer? D’on brollen les fonts de la vida? Aquestes preguntes s’imposen també a l’interior de l’Es-glésia. Com podem renéixer nosaltres, els cristians? Què amaguen aquests signes sagrats que anomenem els sagraments? Com aquestes paraules i aquests gestos poden prendre nou vigor? Què ens ofereix el Senyor en els sagraments, i com respondre-li?

6. És important prendre’ns seriosament aquestes preguntes. Senyalen aquesta gran meravella: Déu es compromet en la seva creació i li com-parteix la seva gràcia. Això, passa en moltes ocasions, però sobretot en els sagraments. Són gestos fràgils i paraules desarmades, però ens fan entrar «en comunió amb la naturalesa divina» (2Pe 1,4). Aquí hi ha el misteri d’un amor diví que podem compartir, així com tots els altres hu-mans.

52

Set signes de l’amor diví

Ho veiem més clarament en el baptisme, en la confirmació i en l’eucaris-tia. Moments de renaixença! Units al Ressuscitat, combreguem llavors amb l’Esperit diví vivificant i passem de les tenebres a la llum, de la mort a la vida. Penetrem en una nova comunitat Rebem una pregustació d’aquest amor diví al qual participarà un dia la creació sencera. En altres moments de la nostra existència, el trobament de Déu revesteix la forma d’un aixecar-se després del pecat o al cor de la malaltia: són els sagra-ments de la reconciliació i de la unció dels malalts. Hi ha, en fi, els sagra-ments del matrimoni i de l’ordenació: transformen la vida mateixa en un signe de l’amor de Crist i edifiquen la seva comunitat: l’Església.

No hi ha vida sense sagraments

7. Una força meravellosa s’amaga en els sagraments, força de la qual els primers cristians tenien una consciència molt viva. L’Església no havia de fer-se tal com en altre temps el poble d’Israel, tenia consciència dels seus límits però sabia d’on treia la vida. Els cristians podien sobreviure en una Església modesta, però no sense sagraments. Quan la mort els assetjava, repetien encara: «Sense eucaristia, no podem viure».

Aquesta fórmula data de l’any 304, any durant el qual els cristians ha-gueren de sofrir una de les persecucions més atroces, mentre que l’em-perador romà prohibia aplegar-se el primer dia de la setmana. Ara bé, aquest dia precisament, que era llavors un dia feiner ordinari, un grup de 49 cristians fou sorprès en delicte flagrant. Foren arrestats i condemnats a mort. Quan el jutge els preguntà per què havien transgredit la llei, una de les dones respongué amb una sorprenent fermesa: «Sí, he anat a la reunió! Hi he celebrat l’àpat del Senyor amb els meus germans, perquè sóc cristiana».2

Sense els sagraments, sense la unió al Crist, la seva vida hauria perdut la seva «ànima». Aspiraven tan intensament que acceptaven els riscs de la persecució.

2 Actes dels màrtirs d'Abitena, 11 i 7.16.

53

8. Heus ací qui pot inspirar-nos encara avui en la nostra recerca de noves forces. No és pels seus propis mitjans que viu l’Església. La seva existèn-cia la deu a l’Esperit diví que no cessa de renovar el poble en els sagra-ments. L’Església no deu el seu dinamisme a planificacions pastorals, per necessàries que siguin. Sinó que viu «de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Mt 4,4) i «del poder de l’Esperit Sant» (Rm 15,13).

9. Constatem quins problemes plantegen els sagraments i com és difícil, a la pràctica, trobar-los solucions. Entre els nostres contemporanis, molts són aliens a la fe cristiana, i si demanen un ritu, el sagrament no és d’entrada la resposta adequada. Pel que fa als ritus i els sagraments, els preveres, els diaques i els agents pastorals es troben davant grans reptes descrits en l’opuscle de la nostra comissió episcopal Església i Fe.3

L’objectiu limitat de la nostra carta

El text que teniu a les mans, no pretén de cap manera proporcionar un estudi exhaustiu de tots els problemes actuals. Cosa impossible en un nombre limitat de pàgines. Potser hi ha, d’altra banda, quelcom més ur-gent a fer. Abans de donar solucions pràctiques, ens cal primer retornar a les fonts. Què és un sagrament? Com l’Esperit de Crist hi és present? Com podem deixar-nos tocar per Ell? Voldríem solament convidar a re-descobrir la lògica interna i la bellesa dels sagraments. Això ens ajudarà a créixer en la fe. Anem junts a descobrir fonts a vegades oblidades.

Font de la nostra fe, l’amor diví ens desaltera gràcies als sagraments. For-men la font de la nostra fe. En ocasió de l’any del Credo, vam aprofundir el contingut de la fe. Però aquest no és l’últim objectiu. Ens cal deixar penetrar en nosaltres l’amor que el Crist ens dedica. La primera exigència és acollir aquest do que pot canviar-nos i renovar-nos com a través d’un segon naixement.

3 COMISSIÓ EPISCOPAL ESGLÉSIA I FE, Ritual i sagrament. Elements de reflexions per a ús dels responsables pastorals.

54

2. JESÚS, EL ROSTRE DE DÉU

El Verb de Déu es féu carn

10. Jesús ens posa en el bon camí. No fa sinó aportar-nos una visió de Déu, però ens el fa trobar. Des del principi Déu vol habitar entre els seus i inundar-los del seu amor. Amb aquesta finalitat els ha creat a la vida. Per això creà el cosmos «que proclama l’obra de les seves mans» (cf. Sl 19,2). A això també foren cridats Abraham i el poble d’Israel. Al si d’aquest poble nasqué Jesús, l’home en qui «habita tota la plenitud de la divinitat, corporalment» (Col 2,9); l’home en qui la revelació de l’amor diví no topà amb cap resistència. Jesús no s’acontentà amb parlar sobre la paraula de Déu, sinó que aquesta prengué cos en tot el que ell féu. Jesús era la Paraula en persona: en Ell «el Verb es féu carn» (Jn 1,14).

11. Tot això és familiar per a la majoria dels qui han freqüentat l’Evangeli des de la joventut. Però realitzem encara allò que aquesta bona nova té d’inversemblant? Això significa que Déu ha esdevingut un d’entre nosal-tres. Si en suscita de preguntes! El Fill de Déu pot venir a la terra i com-partir la nostra vida? En la persona de Jesús pot aportar la guarició i la pau? Pot acostar-se a nosaltres fins al punt d’apropiar-se de les nostres ferides, els nostres sofriments i les nostres faltes fins a morir-ne? Més encara: després del Gòlgota, pot fer rodolar la pedra del sepulcre? Ell va treure el poble de la casa de servitud i el portà fins a la terra promesa; pot treure el seu Fill Jesús de la mort i portar-lo a la vida? Podem parti-cipar en el pas de Crist a una nova vida? En el nostre món tancat, l’Esperit de Déu pot obrir una bretxa d’esperança? Fins i tot a una edat avançada, podem encara renéixer?

La crida de Déu

12. Fent aquestes preguntes, no volem obrir un debat teòric sobre els sagraments sinó, com Nicodem mateix, desitgem acostar-nos a allò que és el cor de la Bona Nova aportada per Jesús. L’Evangeli proposa rara-ment fredes informacions. Ell cerca comunicar, llançant crides que espe-ren una resposta tal com la donaren els primers deixebles:

«Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb

55

les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s’ha manifestat nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat» (1Jn 1,1-2).

En Jesús «s’ha manifestat la bondat de Déu, salvador nostre, i l’amor que ell té als homes» (Tt 3,4). Jesús és, de l’amor diví, el signe més sensible que hi ha. Ell desvela els misteris d’aquest amor (cf. Col 2,2).

Els mots «misteri» i «sagrament»

13. La paraula grega per designar «els misteris» és mysteria, el terme que empren avui encara les nostres Esglésies germanes d’Orient per par-lar dels sagraments. I amb raó, perquè els sagraments revelen el misteri de l’amor diví i el fan eficaç. D’aquest amor, Jesús és alhora la penyora i la garantia (sacramentum en llatí profà). És el que el nostre Occident ha retingut per a designar-ho. Els sagraments ens donen la certesa de l’amor de Déu en Jesús.

Una persona sagrament

En aquest sentit, Jesús és el sagrament de Déu per excel·lència. N’és el garant més ferm. És el signe irrevocable del misteri d’un Déu que ens ha estimat fins a l’extrem. Ell guareix els malalts i es posa a taula amb els exclosos. Ell es mostra indulgent davant la desconfiança i les oposicions. Ell dóna la vida per amor envers el seu Pare i també envers els seus ger-mans i germanes. Ell aporta l’amor de Déu entre els homes. Gran traduc-tor de la Bíblia al segle IV, Jeroni en proposa un resum contundent: «Tot el que Jesús va fer és sacramental».4

2.1. Paraules i gestos forts

La vida en abundància

Jesús era el sagrament de Déu. Les paraules que pronunciava, així com els actes que realitzava, feien renéixer les persones. Al seu contacte, tots podien sempre obrir-se a un nou futur. Marc el descriu des del primer 4 JERONI, Anecdota Maredsolana, 111/2, 335. 1987, 98.

56

dia de l’activitat de Jesús. La sogra de Pere jeu, malalta, en el llit. És dis-sabte i, per tant, no es pot fer cap treball. Però Jesús pren la dona per la mà i l’aixeca malgrat el dissabte (Mc 1,31). Ella ressuscita. La resurrecció donarà el sentit profund del dia del Senyor: Jesús fa que «els homes tin-guin vida i que la tinguin en abundància» (Jn 10,10).5

Un signe eficaç

Les paraules de Jesús juguen aquí un paper determinant: realitzen el que diuen. Estan dotades d’un poder inaudit des que un s’hi obre. Lluc ho ex-plica en una escena emocionant. Tanta gent afluí on era Jesús que un pa-ralític no pot acostar-se a la casa. Els seus companys pugen sobre el sostre, l’obren i fan baixar la civera portant el malalt fins als peus de Jesús. En aquest instant crucial, Jesús pronuncia aquestes paraules decisives: «Els teus pecats et queden perdonats» (Lc 5,20). I afegeix: «Jo t’ho dic, ai-xeca’t» (Lc 5,24). Jesús parla amb autoritat. Les seves paraules es realitzen. No s’acontenta amb parlar de la salvació, sinó que salva. És el sagrament per excel·lència: l’arribada del Regne de Déu, signe visible i eficaç de la salvació donada per Déu. És d’altra banda el sentit del nom de Jesús, Iei-xuà, que significa: Déu salva. Així havia estat anunciat des del seu naixe-ment que «és ell qui salvarà el seu poble dels seus pecats» (Mt 1,21).

Déu guareix aquells que toca

La manera concreta com Jesús salva és sorprenent. La gent no percep només paraules boniques, sinó que en són transformats. Això va tan lluny que hi ha qui se n’escandalitza (cf. Mc 6,3). Jesús menja amb per-sones «impures», publicans i pecadors (cf. Lc 15,1-2). Toca un leprós amb les seves mans (cf. Mc 1,41). Fent això, Jesús no sols corre el risc de ser físicament contaminat, com el Pare Damià, sinó que s’exposa també a ser rebutjat en nom de la religió, perquè el sol fet de tocar un leprós el fa ell mateix impur. Si ho entenem bé, era el que buscava Jesús: mostrar que Déu comparteix la nostra existència humana, amb tot el que té de vulnerable i de ferit, tant si es tracta dels seus pecats com de les seves 5 O. CLÉMENT, Taizé, un sens à la vie. Paris, Bayard,

57

fractures. Per això Déu continua tocant-nos perquè només pot guarir allò que Ell toca. És el secret dels seus sagraments.

2.2. Deixar-se tocar

«Si no puc rentar-te els peus...»

Jesús fa encara un pas més llavors de l’última Cena, quan s’agenolla da-vant els seus deixebles consternats i, com un esclau, es posa a rentar-los els peus. Per a Pere, això és massa. ¿EL seu Senyor i Mestre ha d’abaixar-se fins a aquest punt davant d’ell? ¿No seria millor que Jesús guardés una distància respectable? ¿Ha de caure tan avall i venir tan a prop d’ell? És llavors que Jesús adreça aquests mots penetrants a Pere i als deixebles de tots els temps: «Si no et rento els peus, no pots tenir part amb mi» (Jn 13,8).

Per què aquestes paraules no s’adreçarien també a nosaltres, que Jesús vol tendrament tocar fins en les nostres ferides? És la seva passió. La mesura de l’amor diví no és ni condicional, ni limitada. Desitja ardent-ment compartir-lo amb nosaltres. Conscients de la nostra feblesa i de la nostra culpabilitat, estem temptats de dir com Pere: «Senyor, aparteu-vos de mi, que sóc un pecador» (Lc 5,8). Però la nostra angoixa afligeix Jesús (cf. Mc 3,5), perquè desconeixem el seu amor.

Déu no pot sinó estimar

18. En un temps en què moltes relacions són fràgils, coneixem molt bé el sofriment d’un amor desconegut. Aquell que veu refusat l’amor viu el sofriment més extrem. Déu sofreix, també ell, quan refusem aquest amor que vol salvar-nos. Per què aquesta aversió? Avui encara, estem atordits per la imatge d’un Déu dur, que castiga; i això constitueix un obstacle tenaç a la paraula activa de Jesús que vol tocar-nos en els sa-graments. Per què no arribem a creure que «Déu és amor» (Jn 4,8). Isaac el Siri, un gran místic del segle setè, ho havia entès excel·lentment: «Déu no té res més a donar-nos que el seu amor». I encara: «En tot el que fa, no hi ha res que no sigui enterament misericòrdia, amor i clemència».6

6 Isaac el Siri, Discurs 39,22.

58

Consentir a ser acceptat

Déu està atent a la humanitat: voldria tant compartir el seu amor. No hem de merèixer-lo ni d’altra banda podríem fer-ho. Però el que tenim en el nostre poder és acollir l’amor a través dels nostres defectes i les nostres ferides. L’amor només pot guarir allí on ell pot penetrar. Només la nostra obertura a Jesús li permetrà de fer-nos passar de la mort a la vida. Aquest pas és el secret dels sagraments.

2.3. L’amor, més fort que la mort

L’última Cena de Jesús

19. Quan Jesús es posa a taula una última vegada amb els seus deixebles, ho resumeix tot amb un sol signe. Encara que la resistència al seu mis-satge hagués crescut, Jesús persevera en la seva missió. Ell es fonamenta indestructiblement en el seu Pare. Aquest és el Déu d’Israel, que resta fidel a la terra i «no abandona les obres de les seves mans» (Sl 138,8). Malgrat la infidelitat del seu poble, no pot renunciar (cf. Os 11,8). Jesús tampoc. Els dotze deixebles que ha cridat per formar el nou Israel reac-cionen molt malament i Jesús tanmateix no els acomiada. Els manté aplegats entorn d’ell, fins i tot quan són lents a comprendre (cf. Mc 8,17), de «poca fe» (cf. Mt 17,20), agressius envers la gent de fora (cf. Lc 9,54-55) i que es barallen entre ells. Fins a les darreres hores passades amb el seu Senyor, perden el temps discutint per saber «quin d’ells és el més gran» (Lc 22,24). Però a la taula de Jesús hi ha lloc per «als bons i els dolents) (Mt 5,45). Fins i tot per a Judes «que és un dimoni» (Jn 6,70) i que planeja lliurar-lo. Jesús no jutja, ni tan sols quan té la mort davant els ulls (Lc 6,27). Àdhuc en els turments mortals del Gòlgota, la venjança no hi té lloc. Jesús prega pels seus botxins perquè són víctimes d’ence-gament i d’adoctrinament (cf. Lc 23,34). Ell renta els peus d’aquell que el lliura i fins i tot partirà el pa per ell (cf. Jn 13,26).

Trencar l’espiral de la violència

20. A l’odi, Jesús oposa l’amor. Contra tota lògica! Quan Judes lliura el seu mestre, Jesús es lliura ell mateix. Judes pren la vida d’un innocent,

59

mentre que Jesús dóna la vida per amor pels pecadors (cf. Jn 10,18). Je-sús és el just rebutjat, com passa tan sovint en aquest món, però no fuig davant el mal. En canvi, hi penetra. Fins i tot si comença suplicant que aquest calze s’allunyi d’Ell, continua fidel al seu Pare. ¿No és Déu d’Israel, que alliberà el seu poble de la casa de servitud? ¿No és Ell qui el conduí a través del mar de les Canyes fins a la terra promesa?

L’amor més fort que la mort

Jesús sap en qui ha posat la confiança (cf. 2Tm 1,12). I aquesta confiança no queda decebuda. El miracle de Pasqua és tan gran que les dones i els apòstols amb prou feines poden creure-hi. I tanmateix... Jesús és desvet-llat a la vida. Es deixa veure. No s’ha quedat al sepulcre. És el més gran signe de l’amor diví: és més fort que la mort (cf. Ct 8,6). I aquest amor ens és comunicat a tots pels sagraments.

2.3. La pau sigui amb vosaltres

Ressuscitar amb Ell

21. En cada sagrament s’acompleix el pas de la mort a la vida. Ofereix la garantia i la seguretat de l’amor diví per nosaltres. Perquè el miracle de la resurrecció no afecta només Jesús. ¿Com podria ser d’altra manera si Jesús sempre ha viscut per als altres i ho ha compartit tot amb ells? «Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort» (1Co 15,20). Ell introdueix els seus deixebles en la seva vida nova. «Els va al davant» (cf. Mc 16,7). Se’ls apareix i els alena el seu esperit vivificador (cf. Jn 20,22). Nosaltres, els cristians d’Occident, no mesurem pas sem-pre la riquesa d’aquest do de l’Esperit. És Déu en persona que ve a vivi-ficar-nos com ho féu per a Jesús. Aquest és el fonament de la nostra fe com de cada sagrament: allò que succeí a Jesús per Pasqua, ens és igual-ment ofert. Heus ací l’obra que l’Esperit realitza en nosaltres.

El do de l’Esperit

22. No és sols per a Crist que el matí de Pasqua és un dia de re-creació, sinó que també ho és per als seus deixebles, per a tots nosaltres i per al cosmos sencer. Així com «l’alè de vida fou insuflat a les narius d’Adam» (Gn 2,7), així mateix «rebem nosaltres l’Esperit Sant» ([n 20,22). L’Esperit

60

és l’amor diví gratuït que penetra els deixebles. Mentre que fins i tot Pere i els altres van negar i abandonar el Senyor, l’Esperit els és ofert a tots.

Una paraula acompanya el gest pel qual és donat l’Esperit. El primer mot del Ressuscitat és «xalom», cosa que significa: harmonia i pau. «La meva pau us dono», diu Crist (Jn 14,27). Als deixebles febles i atemorits, Crist els perdona la fugida. Cert, el van abandonar, però Ell els retroba a fi de refer els lligams trencats

Pau al món

23. Aquesta pau i aquesta reconciliació, han de difondre-les en el món. Els cal transmetre-les als altres. El Ressuscitat és formal sobre aquest punt: «A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats» (Jn 20,23a).

La urgència d’aquesta crida sorgeix del que segueix. El món continuarà sota el pes dels pecats si els deixebles no segueixen el Senyor, vivint d’amor i de reconciliació... «A qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó» (Jn 20,23b).

El qui s’acull sincerament al nom de Crist esdevé un artesà de pau. L’amor de Crist no sols ha de ser acceptat, sinó també compartit. Conti-nua incomplet mentre no és transmès. Les persones reconciliades creen al seu torn la reconciliació, primer entre elles i després amb les altres. Si no vivim en pau els uns amb els altres, la mort encara ens empresona. Aquesta és la referència del cristià: «Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans» (1Jn 3,14).

La reconciliació com a sagrament

Només vivint l’amor esdevenim signes de l’afecció que Déu ens té. Això fa fecunda la nostra vida. El do diví creix en nosaltres com una llavor i desplega les capacitats rebudes. Com en tot sagrament, oferim així una pregustació del que Déu vol dir quan anuncia que Ell serà un dia «tot en tots» (1Co 15,28).

61

3. RENASCUTS DE L’AIGUA I DE L’ESPERIT

Com neix l’Església?

24. L’Església neix des que els deixebles acullen la pau de Crist i reben el seu Esperit. La paraula «Església» sovint només ens evoca una estructura exterior. Considerem l’Església com una organització religiosa, en la qual convencions í reglaments s’imposen per raó de l’amplària del grup. Heus ací que no és del tot fals, però no toca pas el fonament últim de l’Església. Segons les Escriptures, neix quan els deixebles creuen en la Bona Nova de la resurrecció de Crist. Per aquesta fe ens deixem portar de la mort a la vida. Llavors Crist «és present pel seu poder en els sagraments».7 En les paraules i els gestos sacramentals, veiem Crist actuant, tal com la gent el veieren en altre temps a Palestina. El Papa Lleó el Gran escriu, al segle cinquè: «Allò que era visible en el nostre redemptor ha passat en els seus sagraments».8

Els sagraments de la iniciació

25. Per això, fins i tot després de l’època de Jesús, podem encara renéixer «de l’aigua i de l’Esperit» (Jn 3,5). És el que passà amb persones com Màrius Victorí, quan foren immergides en l’aigua del baptisme, l’Esperit davallà damunt d’elles í van rebre el Senyor en l’eucaristia. Un cop ha-vien entrat en la comunitat eclesial, podien trobar Crist en els sagra-ments.

Hem de considerar-nos feliços de poder novament participar en aquesta meravella, des que s’han revalorat els baptismes d’adults. En les nostres regions, no són encara molt nombrosos però són particularment signifi-catius. Heus ací qui fa brollar a dojo aquestes fonts que són els sagra-ments. Per a nosaltres que, la majoria, som cristians des del naixement, podem trobar aquí molta inspiració. Com s’esdevenia cristià als primers segles? I com se n’esdevé de nou avui? Semblantment al que en altre temps visqué Màrius Victorí, com trobar Crist avui?

7 Constitució Sacrosanctum Concilium, 7. 8 Lleó el Gran, Sermó 74,4.

62

3.1. L’Escriptura com a sagrament

Trobar en la Paraula

26. Per combregar en l’amor diví, cal d’entrada aprendre a conèixe’l. Els fidels participen a reunions en què s’expliquen i es llegeixen les Escriptu-res. No s’hi pretén sols un estudi «objectiu» perquè el que hom vol és «trobar Déu en la seva Paraula», com s’intenta cada vegada més d’uns anys ençà.

Per als primers cristians, era evident. Consideraven habitualment la Bí-blia com un sagrament, i amb raó, perquè és la garantia fiable (en llatí: sacramentum) del misteri diví de l’amor (en grec: mystérion). L’Escrip-tura garanteix el trobament amb el Senyor. Abans que s’assegui a la nos-tra taula, Ell ens obre les Escriptures fins que el nostre cor se n’inflami (cf. Lc 24,32).

Ambròs, bisbe de Milà al segle quart, ho diu en un llenguatge imatjat: «Tu beus les sagrades Escriptures, tu menges les sagrades Escriptures. Perquè l’home no viu només de pa, sinó de tota paraula que ve de Déu (...). Abeura’t en Crist: Ell és la pau. Abeura’t en Crist: torrents d’aigua viva surten del seu costat».9

Jeroni va encara més lluny quan diu: «Jo considero l’evangeli com el cos de Crist».10

La Bíblia, un signe eficaç

27. El cos de Crist, és a dir, la seva persona, no és sinó comunicació. L’Evangeli també. És la bona nova que Déu ve entre nosaltres i compar-teix amb nosaltres la seva vida. No és sols important durant el període d’iniciació, però continua indispensable per a cada cristià. Tenint en compte la renovació de l’Església, els bisbes reunits en el Concili Vaticà II recomanaren als fidels que «de grat... abordin el text sagrat mateix». L’Escriptura és «l’aliment de l’ànima, la font pura i permanent de la vida 9 Ambròs, Comentari sobre el salm 1,33. 10 Jeroni, Comentari sobre el salm 147.

63

espiritual».11 No contenta de parlar de l’amor diví, la Bíblia ens comunica aquest amor. Conté «un poder de Déu per a la salvació de tothom que creu» (Rm 1,16). A través de paraules sovint pobres, Déu pot unir-se a nosaltres, tal com ho féu en Jesús.

L’experiència evangèlica, una exegesi

28. Sovint cal temps per entrar en aquesta mena de comunicació. Com per als primers cristians, una iniciació a les Escriptures s’imposa encara. Cal també sentir-se a gust en la comunitat constituïda per aquesta Pa-raula i entorn d’ella. L’aprofundiment de la Bíblia en Església, en compa-nyia de germans i de germanes, atesta perfectament que no basta tenir un saber purament llibresc i teòric, per important que sigui un coneixe-ment adequat. Per tal que el Déu bíblic es faci conèixer, no basta una explicació. És l’experiència el millor ajut. Cal no sols una explicació dels evangelis, sinó sobretot una vida evangèlica.

«La narració de la vostra vida m’ha aportat més que tots els comentaris que he llegit.»12 És el que confiava un prevere anglicà en una carta es-crita al Pare Damià que estava tan a prop dels leprosos de Molokai fins al punt de compartir no sols les seves preocupacions sinó també la seva malaltia. Viure l’amor i deixar-se tocar pel proïsme en desgràcia: heus ací el que parla millor de Déu. És la millor «exegesi», mot grec que significa literalment «narració». És el que féu Jesús. Ell «ens ha desvelat (èxêgêsato) Déu (Jn 1,18). Literalment: Ell ens ha proporcionat la bona exegesi del que és Déu. Tots som cridats a aquesta exegesi per la pràc-tica. Si no la tenen, els nostres contemporanis no podran mai aprendre a conèixer l’Evangeli.

La pregària del Senyor i el Credo de l’Església

29. Una sola remarca encara a propòsit del descobriment de l’Escriptura i de la comunitat eclesial. En els primers segles, el període d’iniciació tro-bava una bella conclusió. Després d’un any o dos, el catecumen entrava 11 Constitució dogmàtica Dei Verbum, 25 i 21. 12 Carta de H. Champmann a Damià (4 juny 1886).

64

en la intimitat de Jesús adreçant-se al seu Pare. Li ensenyaven el «Pare-nostre», pregària intensa que en aquella època no es pronunciava mai sense tremolor de llavis. S’ensenyava també el Credo, la professió de fe, la bellesa del qual no es podia assaborir fins després d’un temps d’inici-ació. Són dos textos, l’un bíblic i l’altre eclesiàstic, tan valuosos que sols eren transmesos oralment per tal de ser memoritzats. Havien de conèi-xer-los de memòria i conservar-los en el cor (cf. Lc 2,19). Si haguessin estat escrits, haurien pogut caure en males mans i prestar-se a malente-sos.

3.2. Batejats i ungits en Crist

30. Durant la vetlla pasqual, la gent es retrobava «com a casa» en l’Es-glésia de Déu gràcies als grans sagraments del baptisme, de la confirma-ció i de l’eucaristia. Podem estar agraïts envers la renovació litúrgica que ha desempolsegat aquesta font secular, de manera que avui, pot rajar a dolls. Com deia Jesús a Nicodem: els homes reneixen, i l’Església també.

La Llum de Crist

31. Com representar-se aquest renaixement? En la penombra de la nit pasqual s’aixeca primer una llum, com al primer dia de la creació (cf. Gn 1,3). És la Llum de Crist, amagada per les tenebres de la mort. Però també la Llum de Crist desvetllat a la vida nova que ve a compartir amb els seus germans i les seves germanes i amb nosaltres mateixos. És la Llum a la qual el món sencer aspira. Una Llum que és amor, perquè «el qui estima el seu germà roman en la llum» (1Jn 2,10). Als primers segles, aquesta llum conferia també el seu nom al baptisme, anomenat «el sa-grament de la il·luminació». Ser il·luminat, és extreure’s de les tenebres mortals. Ser il·luminat significa que «el Crist t’il·luminarà» (Ef5,14). Ser il·luminat crida a viure com a «fill de la llum» (1Te 5,5) i sobretot a fer que «la vostra llum resplendeixi als ulls dels homes» (Mt 5,16).

Paraules eficaces

32. Durant la nit pasqual, el ritu de la llum va seguit d’una sèrie de lectu-res escripturístiques. La Paraula de Déu adquireix una ressonància més forta encara en el marc litúrgic. Allò que les orelles senten, s’acompleix

65

visiblement. Déu convoca un poble a fi de comunicar-li la vida; estima tant aquest poble que li comunica la vida; l’estima tant que l’allibera de la casa de servitud. Contrau amb ell una aliança que és un signe del seu amor per tots. No podem escoltar aquestes lectures de manera neutre. Demanen que els responguem per la recitació dels salms i el silenci, de manera que la Paraula de Déu pugui fer la seva obra en nosaltres.

Calen signes

33. Per arribar a nosaltres encara amb més profunditat, la Paraula de Déu es concentra en un gest, com també en totes les nostres relacions: no es pot aplegar tot només en paraules. El nostre amor les desborda. Per a Déu com per a nosaltres, una presència exigeix signes. No n’hi ha prou que l’èxode de les tenebres a la llum o de la mort a la vida sigui explicat en lectures escripturístiques. No basta que sigui reconegut grà-cies a l’homilia, ni solament aprovat en la pregària. Déu vol trobar-nos de nou i, pel seu Fill, desvetllar-nos a la vida al si de la seva Església.

El baptisme

Fins a tres vegades, els nous vinguts són immergits en l’aigua. En són retirats pel bisbe a través del qual Crist actua. Allò que ha estat explicat en les lectures sobre la resurrecció i la travessia del mar de les Canyes esdevé realitat. En tant que batejat, un fa un pas decisiu en direcció de la terra promesa, per viure en l’aliança. Esdevé membre de la família de Déu. És integrat en el poble de Déu. S’afegeix a la comunitat eclesial.

Una vida nova en l’Esperit

34. Aquest esdeveniment té conseqüències radicals. Perquè ressuscitar amb Crist no canvia sols el pensament sinó també la vida. Durant la nit pasqual, Déu ens allibera del mal present en l’home vell. En endavant viurem «tenint els mateixos sentiments que Jesucrist» (Fl 2,5). És, d’en-trada i abans que res, un do. Com el Ressuscitat, som revestits d’un vestit blanc esclatant. «El baptisme us ha unit a Crist», escriu Pau. «Us heu re-vestit de Crist» (Ga 3,27). Rebem la unció de l’Esperit que ve a animar-nos. Ja no hem de viure més amb les soles forces, perquè «caminem sota l’impuls de l’Esperit» (Ga 5,25) «tenint els mateixos sentiments i el ma-teix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts» (Fl 2,2).

66

35. L’Esperit ve, d’altra banda. És en nom de Crist que el bisbe imposa les mans i que dóna la unció. Durant els primers segles, la unció era con-ferida immediatament després del baptisme, durant la nit pasqual. Però quan després sorgiren comunitats cristianes arreu, esdevé impossible per al bisbe ser present en tots aquests llocs. En l’Església llatina, la con-firmació fou des d’aleshores de mica en mica diferida fins a la visita del bisbe en la parròquia i fins que el jove en creixement assolis l’edat ade-quada. Però sigui quin sigui el moment de la seva celebració, la confir-mació ve a enfortir-nos en el nostre ser cristià. Ens fa sentir més profun-dament encara que un no esdevé mai cristià per les seves soles forces. Renaixem gràcies a l’Esperit que és Senyor i que infon una vida nova.

3.3. Gràcies a Déu

El sagrament de l’eucaristia

36. El baptisme en Crist i la unció per l’Esperit desemboquen en la gran pregària d’acció de gràcies al Pare. L’eucaristia porta un nom que ho diu tot Quan fem memòria del que Déu ha realitzat en el seu poble i sobretot en el seu Fill i del que continua fent, en som transformats. EL nostre re-plegament sobre nosaltres mateixos, la nostra superficialitat i la nostra ingratitud (en grec: a-charistia) es canvien en esperança i en agraïment (eucharistia). En el curs d’aquesta acció de gràcies, la paraula es fa acció i gest És el que Jesús mateix volgué. La vigília de la seva mort, quan, des-bordant de confiança, es donà com a pa romput, demanà amb insistèn-cia: «Feu això, que és el meu memorial» (Lc 22,19).

37. No es tracta d’un record llunyà, sinó d’un «fer el memorial» que fa present El Senyor ve entre nosaltres, ens aplega i obre per a nosaltres les Escriptures. Ens precedeix en la pregària. Fins i tot en un destret extrem, agraeix al Pare el seu amor sense mesura. Parteix el pa i diu: «Això és el meu cos entregat per vosaltres» (Lc 22,19).

El pa romput

En el llenguatge bíblic, el cos és la persona. Jesús vol, doncs, dir: Aquí em teniu! No és un objecte que ens dóna, sinó el seu cos, és a dir, la seva pròpia persona. i no s’identifica simplement amb el pa, sinó amb el pa

67

romput. És un signe profètic de l’amor amb el qual Ell s’ofereix a la creu. Així Jesús es dóna encara de nou en els signes del pa i del vi.

38. És tot el que realitza per nosaltres que és concentrat en aquests sig-nes. En el pa i el vi, veiem una grandiosa síntesi que ho engloba tot. El pa és primordialment el fruit de la terra, i el vi el fruit de la vinya. Doncs bé, és a aquests fruits de la creació que s’identifica Crist. En aquest bocinet de pa i en aquesta copa de vi, tot el cosmos troba el seu acompliment. Sí, l’univers té un sentit i una finalitat. Déu no ha destinat mai la creació a l’anorreament (cf. Gn 9,11) sinó a una vida nova sobre la qual la mort no té cap poder. En aquest sentit, Crist és «el Primogènit de tota la cre-ació» (Col 1,15).

39. Si aquest és el futur de la natura, els homes, pel que fa a ells, no estan certament sense esperança. Crist és també «el primogènit d’una multi-tud de germans» (Rm 8,29). El Fill de Déu s’ha fet home per compartir la nostra existència. Per amor donà la vida, fins a la creu. És aquí que la llum divina vencé les tenebres de la mort. A tots els qui s’hi obren, Crist ofe-reix el seu Esperit de reconciliació i de pau. I retornarà un dia en plenitud per compartir el seu amor amb tots els éssers humans i amb el cosmos sencer.

La copa de l’acompliment

Aquest meravellós que ho engloba tot, s’actualitza en els signes del pa i del calze. Des del segle II, Ireneu parla de la «Copa de l’accés directe».13 El cel toca la terra en «la copa de la nova Aliança» (Lc 22,20). Per ella també que Crist s’uneix a la seva comunitat, cosa que culmina en la co-munió.

3.4. EL cos de Crist

La unitat dels cristians, un signe

40. La unió miraculosa amb Crist en l’eucaristia no té lloc naturalment per ella mateixa. Només és possible en la força de l’Esperit. No podem pensar això d’una manera rutinària, perquè el que s’esdevé és inaudit i 13 Ireneu de Lió, Adversus Haereses,I11, 16,7.

68

impossible per als homes. Per això no preguem perquè vingui l’Esperit sobre els sols dons del pa i del vi, sinó també sobre la comunitat aple-gada. Només Ell pot crear-nos de tal manera que renaixem realment. Es tracta d’un canvi fonamental: els cristians esdevenen ells mateixos un pa romput, com Crist. Pau estableix clarament el lligam: «La copa de la benedicció que nosaltres beneïm, ¿no és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, ¿no és comunió amb el cos de Crist? El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’aquest únic pa» (1Co 10,16-17).

En l’eucaristia, Déu fa realment de nosaltres el «cos de Crist» (1Co 12,27). En un sermó pasqual als neòfits, Agustí ho explicà remarcable-ment: «Si vosaltres sou el cos de Crist i els seus membres, a la taula del Senyor hi ha el vostre sagrament: hi rebeu el vostre sagrament. Heu res-post "Amén" a allò que rebeu, responent, ho subscriviu. Sents aquestes paraules: "El Cos de Crist", i respons: "Amén". Sigues, doncs, membre de Crist, perquè l’Amén sigui veritable».14

Esdeveniu el que veieu

41. El gran sagrament del Cos de Crist es prolonga en la seva Església. No sols perquè l’Esperit diví aixecà Jesús de la mort, sinó també perquè els seus deixebles ressusciten amb Ell i formen el seu cos. És el que diu la pregària eucarística: «Us supliquem humilment que l’Esperit Sant uneixi en un sol cos els qui participem del Cos i de la Sang de Crist».15

És aquí que ressona la crida de Crist a donar-nos nosaltres mateixos i a viure del seu Esperit. El bisbe Agustí ho deia amb insistència als neòfits, senyalant vers el pa posat sobre l’altar: «Sigueu el que veieu; rebeu el que sou».16

14 Agustí, Sermó 272 15 Pregària eucarística II. 16 Agustí, Sermó 272.

69

L’Església com a cos de Crist

42. Això, destaca més quan, en l’eucaristia, els creients porten el pa i el vi des del fons de l’església. Amb aquest gest, s’ofereixen ells mateixos a l’altar del Senyor.

Els cristians formen una unitat en llur diversitat, tal com el pa és fet de molts grans de blat, tal com el vi és fet de raïms premsats. La nostra una-nimitat en la força de l’Esperit fa de nosaltres un sagrament.

És el sentit del desig de pau, bescanviat abans de la comunió: no es tracta d’un gest banal, sinó d’un signe eficaç de reconciliació. «Diuen: "La pau sigui amb vosaltres", i els cristians es bescanvien un òscul sant És un signe de pau. El que diuen els llavis, ha de ser efectiu en el cor. Ras i curt així com s’acosten els vostres llavis, així el vostre cor no es pot allunyar del seu. Grans, molt grans sagraments!».17

Les primícies d’un món nou

43. No contents de proporcionar una altra interpretació del món, els sa-graments el canvien. Era ja la fama de la jove Església. Els diaques s’em-portaven els dons fora de l’espai litúrgic: el pa eucarístic per als malalts de la comunitat, però també l’aliment i els vestits que els cristians havien prèviament aplegats per als pobres de la ciutat A partir d’aquesta mera-vellosa fracció i de la compartició que pot explicar-se la ràpida expansió de la fe cristiana. Només així es pot penetrar en profunditat tant el sa-grament de l’eucaristia com l’Església.

L’Església: l’amor de Déu esdevingut tangible

44. És manifest que Déu necessita un cos viu per revelar el seu amor a la humanitat És una dada constant. Déu tenia necessitat del cos del Jesús terrestre. Necessitava la mà de Jesús per tocar els malalts, la seva boca per donar novament coratge als afligits. Se serveix de l’Església de Jesús per mantenir-se proper de la seva creació. És per les nostres orelles que ell capta les ferides dels pobres i dels oprimits, per les nostres mans que beneeix els infants.

17 Id., Sermó 227.

70

La comunitat cristiana forma el cos de Crist Encara que feble i pecadora, és tanmateix un sagrament. És, malgrat el signe ineludible de la benvo-lença divina i de l’harmonia humana. Els Pares conciliars del Vaticà II el van descriure així: «L’Església és en Crist com un sagrament, és a dir, signe i instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà...».18

45. Si l’Església té consciència del que és, no té cap raó de ser suficient i arrogant. Un sagrament parla més fort encara si és humil. Malgrat la seva feblesa humana, l’Església és el lloc de trobament de Déu. És aquí que Déu mostra el que espera de les seves criatures. Ell vol aplegar en el seu amor tothom. En tant que «Salvador de tots els homes» (1Tm 4,10), vol que el món tingui la vida. Però no pot imposar aquesta salvació. Ha de començar per algun lloc. Per això l’Església és tan necessària, a condició que no oblidi que ho deu tot a la gràcia de Déu que li és oferta. Heus ací l’única raó de ser, el seu únic orgull, la seva única esperança Ha de viure al si de la societat humana de tal manera que esdevingui un signe visible i eficaç de l’amor gratuït de Déu.

4. GUAREIX-ME, SENYOR

Els sagraments de la reconciliació i de la unció dels malalts

46. Humans com som, estem ferits en l’anima i en el cos. La nostra vida sovint està enfosquida per la falta i el pecat, per la impotència i la mala voluntat A les quals s’afegeix el pes de la malaltia, de la discapacitat i de la vellesa En molts llocs, manca a les persones que sofreixen l’ajut de la medicina moderna i, més important encara, la proximitat de veritables amics, de manera que estan sols buscant un sentit i un suport en el cor de la seva misèria.

Tothom aspira a la confiança i a la pau, al perdó i al restabliment, a l’es-perança i a un horitzó. Sí, tots nosaltres volem renéixer. I per això Crist ens allarga la mà a través dels sagraments de la guarició: la reconciliació i la unció dels malalts.

18 Constitució dogmàtica Lumen gentium, 1.

71

4.1. Deixeu-vos reconciliar amb Déu

Una nova vida per al fill perdut

47. És possible renéixer en situacions de pecat i de falta? Interroguem Jesús. Simple i penetrant, ens ensenya que la nostra impotència i la nos-tra feblesa no són una fatalitat, sinó que, contra tota expectativa, són també l’ocasió de descobrir més intensament l’amor diví. En la paràbola del pare misericordiós (Lc 15,11-32), és el que el fill petit experimenta al viu. Pretén volar amb les pròpies ales i fruir per la seva banda del que li és ofert. Es talla de les arrels i es troba sol, lluny de la casa del pare, sense menjar ni amics. Però, per a Jesús, és encara molt més important l’amor sense mesura d’Aquell que, després d’haver ofert la llibertat al seu fill, al primer signe es precipita a trobar-lo, a llançar-se al seu coll, a cobrir-lo de regals i a fer-lo entrar a casa enmig de cants i de danses. El noi reneix com a fill agraït. El pare ho resumeix tot en una sola frase: «Era mort i ha retornat a la vida» (Lc 15,32).

Els cristians també són fills perduts

48. Aquesta renaixença roman el do per excel·lència del nostre baptisme. «Però aquest tresor el portem en vasos de terrissa» (2Co 4,7). La vida en «el nostre domicili terrenal» (2Co 5,1) continua essent vulnerable i fràgil. Fins i tot a casa del pare actuem fàcilment com a fills i filles perduts. Amb quina rapidesa el nostre cor s’aparta de la llum que hem rebut! Fins i tot a cristians convençuts, els passa sovint que no fan el bé que volen sinó que cometen el mal que no volen (cf. Rm 7,19).

49. Des de la primera generació cristiana les coses funcionaven igual. Malgrat el fervor dels començaments, els creients es trobaven dolorosa-ment confrontats amb pecats que contaminaven tota la comunitat. És a aquesta època que remunta el bon costum de no acostar-se a la taula del Senyor sense haver reconegut la seva falta i demanat misericòrdia.

Fer penitència per guarir

La falta era a vegades tan flagrant que aquest pas no era suficient, com en cas d’assassinat, d’apostasia o d’adulteri. Per una traïció del seu bap-tisme com aquesta, el cristià s’excloïa ell mateix de la comunitat. Encara

72

que l’accés a la comunió li era llavors refusat, el penitent no en perdia tanmateix tota esperança. Durant un període determinat, hi havia l’es-tatut de «penitent» i es revestia un hàbit adaptat. Durant aquest temps de renovació, s’obrien a la paraula de Déu que perdona, intentaven al màxim reparar el mal comès i, en unió amb els seus germans i germanes, pregaven ardentment per la remissió dels pecats.

50. Aquest període de penitència pública s’acabava quan el bisbe per-metia combregar de nou. Amb un auguri de pau que segellava la recon-ciliació amb la comunitat afectada, també, pel pecat. La jove Església considerava molt justament aquesta reconciliació com un segon bap-tisme, «una taula de salvació per a un nàufrag».19

Un dolorós dilema

Tement perdre de nou aquesta segona i última oportunitat, els cristians prolongaven cada vegada més temps l’etapa de la penitència. A la llarga, la reconciliació final fou àdhuc diferida fins immediatament abans de la mort, com una mena de sagrament per als moribunds. Heus ací que plan-tejava un dilema pastoral. Molts cristians havien de privar-se de l’euca-ristia durant anys, mentre que Crist havia vessat la seva sang per al perdó dels pecats.

51. Vers el segle sisè, vingué una solució des dels monestirs. Els monjos hi practicaven entre ells un acompanyament espiritual que incloïa la con-fessió privada dels pecats, la qual només es feia una sola vegada. Els pre-veres adoptarien progressivament aquesta pràctica en les parròquies. Durant una conversa confiada, es reconeixien els pecats, després de la qual el prevere concedia el perdó en el nom de Crist. A diferència del que passava als primers segles, l’absolució seguia immediatament la confes-sió i li quedava al pecador perdonat reparar la seva falta gràcies a la pe-nitència que feia. Amb la supressió d’un llarg temps de penitència pú-blica, aquest nou enfocament tenia l’avantatge que els cristians accedien més ràpidament a l’eucaristia, tan necessària per portar una vida cristi-ana autèntica. Però aquesta pràctica estava també exposada a derives, 19 Tertul·lià, De paenitentia, 4,2.

73

com el risc d’una confessió superficial i d’una gràcia de rebaixes, o encara el legalisme i la pressió sobre les consciències.

Joves sense complexos

52. Avui cal reconèixer tot l’honor als joves cristians perquè sovint estan oberts sense prejudicis a una pràctica penitencial més autèntica. Com a bisbes, hem pogut participar a les Jornades mundials de la joventut, com també a marxes i a pelegrinatges de joves. No s’hi viu solament unes ce-lebracions comunitàries de la penitència a partir de l’Evangeli del perdó diví, sinó que és l’ocasió d’una confessió personal i a vegades un inici d’acompanyament espiritual. Els joves testimonien a vegades un sorpre-nent sentit de la pròpia responsabilitat respecte al mal, com també una profunda confiança en l’amor i en la reconciliació oferts per Crist.

53. Això ens porta, a joves i a vells, al cor mateix de l’Evangeli anunciat per Jesús. La Bona Nova és Déu que ens accepta tal com som. Sigui quin sigui el mal que cometem, li pertanyem. Aquest acolliment diví és alhora la nostra primera prioritat i el desig més profund de Crist EL jove Pau ho experimentà al viu a les portes de Damasc (Ac 22,3-21). Per aquest perdó en Crist, se’n feu l’infatigable herald: «En nom de Crist us ho supliquem: deixeu-vos reconciliar amb Déu» (2Co 5,20).

El poder del pecat és romput

54. Potser rau aquí la cosa més difícil i més bella de comprendre en la nostra fe. És difícil, perquè ens confronta amb la nostra impotència i la nostra falta. Però és bella, perquè sospitem llavors com l’amor de Crist és incondicional. Res de sorprenent que un home com Dietrich Bonho-effer hagi pledejat a favor de confessar regularment el pecat: «"Allò que és vell ha desaparegut". Allí on trenquem amb el pecat, allí hi ha la con-versió. La confessió significa conversió. "Tot s’ha tornat nou" (2Co 5,17). Així com a la crida de Jesús, els primers deixebles ho abandonaren tot per seguir-lo, així, en la confessió, el cristià ho abandona tot i el segueix. La confessió significa seguir el Senyor. La vida amb Jesucrist i la seva co-munitat s’ha posat en marxa. El poder del pecat és romput».20 I l’autor 20 D. Bonhoeffer, Vida en comunitat.

74

fonamenta la seva argumentació en una referència a Martí Luter: «Luter mateix era dels qui no podien imaginar una vida cristiana sense confes-sió. En el Gran Catecisme, deia: "Si encoratjo a la confessió, per aquest fet mateix encoratjo a ser cristià". Qui podria declinar sense perjudici l’ajut que Déu ha cregut necessari d’oferir-li?»21

«Dóna’m els teus pecats»

55. ¿No és Crist mateix que ens suplica acollir el seu ajut i obrir-nos al seu perdó? És el que es desprèn d’una colpidora llegenda relativa al jove Jeroni, aleshores ermità. Amb un zel juvenil, i quan s’havia lliurat a l’as-cesi en el desert, heus ací que topà amb el silenci de Déu.

«Malgrat els seus generosos esforços, no obtenia cap resposta del cel. Anava a la deriva, sense timó enmig de les seves tempestats interiors; les velles temptacions familiars no van tardar a aixecar cap. Jeroni estava desanimat Què havia fet malament? On trobar la causa d’aquest curtcir-cuit entre Déu i ell? Com restablir el contacte amb la gràcia?

Jeroni estava així cavil·lant quan va descobrir un crucifix pendent de les branques seques d’un arbre. Jeroni es va tirar per terra donant-se cops al pit amb un gest solemne i vigorós. En aquesta postura humil i suplicant el presenten la majoria dels pintors.

Jesús va trencar el silenci i es va dirigir a Jeroni des de dalt de la creu:

—Jeroni, què tens per donar-me? Què rebré de tu? La veu de Jesús va bastar per tornar l’ànim a Jeroni que va pensar immediatament en algun regal que pogués oferir al seu amic crucificat.

—La soledat en què em debato, va respondre.

—Excel·lent, Jeroni, va respondre Jesús. T’ho agraeixo. Has fet tot el que podies, però tens quelcom més que oferir-me?

Jeroni no va vacil·lar un moment. Evidentment tenia una multitud de co-ses per oferir a Jesús:

21 Ibid.

75

—Naturalment, Senyor: els meus dejunis, la fam, la set; només menjo en pondre’s el sol.

Novament Jesús va replicar:

—Excel·lent Jeroni, et dono les gràcies per això. Fas tot el millor possible: Però tens quelcom més per donar-me?

Un cop més Jeroni va pensar en el que podria oferir a Jesús, va esmentar les seves vigílies, la llarga recitació dels salms, l’estudi assidu de la Bíblia, de dia i de nit, el celibat que intentava com podia, la falta de confort, la pobresa, els visitants imprevistos a què esforçava a acollir amb una cara no massa desagradable, en fi la calor del dia i el fred de la nit...

Jesús el felicitava i li donava les gràcies per cada cosa. Jeroni intentava fer tot el millor possible. Però cada cop, amb un somriure maliciós, l’es-trenyia una mica més preguntant-li de nou...

—Jeroni, tens quelcom més que donar-me?

A la fi, havent enumerat totes les bones obres que recordava i com que Jesús li tornava a fer la mateixa pregunta, una mica desanimat i no sa-bent ja a quin sant encomanar-se, Jeroni va balbucejar:

—Senyor, t’ho he donat tot, no em queda veritablement res.

Llavors es va fer un gran silenci a la gruta i en els confins del desert de Judà, i Jesús va replicar per última vegada:

—Jeroni, has oblidat una cosa: dóna’m els teus pecats, perquè tels pugui perdonar.22

4.2. En el seu nom, imposar les mans als malalts

59. La visió de Jeroni mostra qui és realment Jesús: vol compartir amb nosaltres tota la seva vida. Certament, ens agraeix tot el bé que fem. No podria ser altrament, ja que «és Déu qui fa en vosaltres tant el voler com l’obrar» (Fl 2,13). Però això no basta. La seva amistat va tan lluny que no 22 A. Louf, Au gré de sa grâce. Propos sur la prière. Desclée de Brouwer 1989, 199-210.

76

s’aparta de nosaltres quan el nostre voler i el nostre obrar actuen mala-ment. Així «Aquell que no havia conegut el pecat, l’ha fet per nosaltres pecat» (2Co 5,21). Fins i tot en les tenebres de la falta i de la mort, Jesús es fa un dels nostres i aquesta presència, per ella mateixa, permet el pas (la Pasqua) de les tenebres a la llum i l’alliberament del mal.

El sagrament de la unció dels malalts

57. Els primers cristians van experimentar el sagrament del trobament de Déu no sols en la línia de fractura del pecat i de la falta, sinó també en les proves de la malaltia, de la vellesa i de la mort. Com haurien pogut oblidar que Jesús tocà i guarí malalts (cf. Mc 3,10)? I que «ell es carregà les nostres malalties (Mt 8,17)? Es va identificà tan íntimament a les per-sones ferides que pogué dir: «Estava malalt i em vinguéreu a veure» (Mt 25,36)?

Seguint Jesús present en les persones malaltes i ferides, és també, des de la jove Església fins ara, la gran vocació dels cristians: «Cureu els malalts», demanà Jesús als deixebles (Mt 10,8). «Curaven molts malalts, ungint-los amb oli» (Mc 6,13). Tenim el ressò d’aquesta pràctica en la comunitat eclesial reunida entorn de Jaume: «Si entre vosaltres hi ha algú que està malalt, que faci cridar els qui presideixen la comunitat per-què l’ungeixin amb oli en nom del Senyor i preguin per ell. Aquesta pre-gària, feta amb fe, salvarà el malalt: el Senyor el posarà bo i li perdonarà els pecats que hagi comès» (Jm 5,14-15).

La unció dels malalts ha esdevingut el signe per excel·lència de la presèn-cia de Déu a les hores de malaltia i de dolor. Les persones que sofreixen hi troben un reconfort gens negligible. A Occident, i com fou el cas de la penitència, aquesta pràctica fou tanmateix progressivament diferida fins al llit de mort, de manera que s’arribà a parlar dels «darrers sagra-ments».

58. Després de la renovació iniciada pel Vaticà II, hem retornat al que practicava la jove Església. Els malalts i les persones de molta edat poden novament experimentar la proximitat de Crist gràcies a la pregària i a la unció d’oli. Seria desitjable que en aquesta ocasió la comunitat pugui ser-hi present. Aquest sagrament ens afecta a tots. Perquè el que féu Jesús

77

als malalts, a les persones ancianes i als moribunds, el que començà un dia en ells, continua en nosaltres. La reconciliació, la unció dels malalts i el viàtic (comunió dels moribunds) ens acompanyen al llarg del camí que començà amb el baptisme, la confirmació i l’eucaristia. Ens acompanyen en el nostre caminar vers la casa del Pare. Com en altre temps en el bap-tisme, hi ha aquí el perdó dels pecats. Com en la confirmació, hi ha aquí una nova unció. I com en l’eucaristia, hi ha aquí, un cop més, comunió al Cos de Crist com a aliment per al camí.

Els sagraments dels febles

59. En la nostra societat, els progressos mèdics plantegen noves pregun-tes. Què els passa a les persones ancianes que senten perdre de mica en mica les capacitats intel·lectuals? Què passa a les persones disminuïdes feixugament i als malalts crònics? No és moralment sa per a la nostra societat que totes aquestes persones quedin marginades. Ens cal més aviat teixir lligams amb elles: això obre un futur per a cadascú. Es realitza amb molt de fruit en grups que visiten malalts i persones ancianes, com també en cases on es comparteix la vida amb minusvàlids i en els serveis de cures pal·liatives. Heus ací el que reflecteix la nostra convicció que Déu no ens abandona ni en la malaltia ni en la necessitat.

Des d’aquest punt de vista, les persones colpides poden esdevenir els nostres mestres. Ens ensenyen que el valor de la persona no depèn pas de les seves prestacions. Testimonien que sempre tenim necessitat de més amor encara que no en mereixem. Ens ajuden a descobrir que l’es-sencial de la nostra vida consisteix en l’amistat i l’agraïment. Esdevenen fins i tot el sagrament i el signe de la sol·licitud divina.

5. EN VISTA A L’EDIFICACIÓ DE L’ESGLÉSIA

El sagrament del matrimoni i el ministeri eclesial

60. El qui viu amb els ulls oberts pot percebre arreu una lluïssor de l’amor de Déu. Això val per a cada gest de bonesa, però particularment per a l’amor entre l’home i la dona. Travessant totes les fragilitats humanes, el matrimoni troba la seva font en l’amor que Déu ens ha mostrat en

78

Jesucrist. Aquest mateix amor diví és també el fonament últim de la co-munitat eclesial. L’Església no es fonamenta en els nostres propis mèrits, sinó en Crist que ens ha estimat primer (cf. 1Jn 4,19). Per tal que esde-vingui incessantment present en les nostres comunitats Déu crida alguns al ministeri episcopal, presbiteral i diaconal.

5.1. Home i dona

61. Des dels orígens, no és bo per a l’home estar sol; per això Déu li crea «un ajut» (Gn 2,18), una companya. Home i dona són creats a imatge de Déu (Gn 1,26) que és amor (1Jn 4,8). «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1,27).

La parella com a sagrament

Ni el Déu d’Israel, ni Jesús, no són llunyans ni inaccessibles. Déu és amor i comunió. No es troba cap equivalent en la història de les religions de la convicció increïble que Déu és realment així i que els humans poden par-ticipar en aquest misteri. Devem aquesta certesa a la fe d’Israel, el poble que rebé, el primer, la promesa divina. «Els teus fills et posseiran com un jove posseeix la seva esposa. El teu Déu s’alegrarà de tenir-te, com el nuvi s’alegra de tenir la núvia» (Is 62,5).

El signe de Canà

62. La nostra relació amb Déu se situa, doncs, en la prolongació de les noces. Amb el seu sentit agut de símbols, en ocasió d’un casament jueu a Canà, l’evangelista Joan obre la vida pública de Jesús. Ni al temple, ni en una escola, sinó durant una festa nupcial. El Senyor combrega en la joia d’una parella jueva. A la taula festiva, reserva el millor vi per al final (cf. Jn 2,10). Jesús «ha vingut a dur a terme» (Mt 5,17) i això des del pri-mer dia, per culminar al darrer dia. A la taula la copa de vi que Jesús tenia esdevé el signe d’«una nova aliança» (Lc 22,20) en la seva sang. Són co-pes que resumeixen tot el que el seu amor ha fet.

63. Formar comunitat és la vocació de tots els deixebles. És evidentment també la dels esposos. És el que Jesús demana en la darrera gran pregà-ria que adreça al seu Pare: «Que siguin u com nosaltres som u. Que jo

79

estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconei-xerà que tu m’has enviat i que els has estimat a ells com m’has estimat a mi» (Jn 17,22-23).

Sagrament de l’amor

L’amor de Crist es revela clarament el misteri de la unió de l’home i de la dona. Per això el matrimoni és veritablement el sagrament de l’amor diví. Allí on home i dona estan units en l’amor, el Senyor ve enmig de nosaltres (cf. Mt 18,20).

Lluny d’encegar, l’amor veritable obre els ulls sobre el misteri de la pre-sència de Déu. Agustí no coneix millor camí per a accedir al coneixement de Déu. El seu consell és límpid: «Estimeu per tal de veure-hi».23

64. L’amor humà constitueix veritablement la paràbola viva de Déu. «Aquest misteri és gran», diu Pau, i continua: «Es refereix a Crist i l’Es-glésia» (Ef 5,32).

L’amor gratuït de Crist

La vocació de l’home i de la dona s’il·lumina, en efecte, per l’amor de Crist envers el seu poble. Els esposos participen a l’amor diví que els és ofert gratuïtament. Aquest amor s’ha revelat totalment en Jesús: un amor fidel fins a l’extrem. En els deixebles de Jesús, la relació entre l’home i la dona esdevé la imatge de la fidelitat incommovible de Déu.

65. Així apareix clarament la missió de l’Església: ha de ser «sagrament». Li cal estimar de tal manera que el món gosi novament creure en un Se-nyor que és amor. L’amor ja no apareixerà llavors com una emoció fugis-sera, sinó com allò que fonamenta tant la creació com l’ésser mateix del Creador. L’amor submergeix la nostra mirada en el cor del Senyor. Com ho diu el Càntic, l’ardor d’un amor revela l’amor de Déu: «Les seves fla-mes són flames abrandades, una flama divina» (Ct 8,6).

Són aquestes flames de foc que Jesús vol veure aixecar-se (cf. Lc 12,49) gràcies al nostre amor que llança un punt entre cel i terra.

23 Agustí, Sermó 22A, 4.

80

5.2. No per les seves pròpies forces

66. Un dels grans mèrits del Vaticà II és que aquesta assemblea eclesial redescobrí el sacerdoci comú de tots els batejats. Per ell, l’Església es-devé el sagrament de Déu en el món: alhora sal de la terra (Mt 5,13) i llum dels homes (Mt 5,16).

El sacerdoci comú

Per als primers cristians era certament un motiu d’orgull i d’agraïment. També ho pot ser per a nosaltres. D’altra banda, el projecte diví per a totes les seves criatures en certa manera ja l’hem experimentat i podem compartir-lo amb altres. Aquesta vocació fa de la comunitat eclesial un «sacerdoci reial» (1Pe 2,9). L’Església està encarregada d’un ministeri sa-cerdotal, el de portar els homes a Déu. És una tasca de mediació. Total-ment en el món, no és tanmateix del món (cf. Jn 17,11.16). Pertany a Déu que l’ha posat a part. O, en termes bíblics, l’ha «santificat», no sols per a la salvació de la seva ànima, sinó per al de la humanitat. Aquest vocabu-lari pot semblar estrany a les nostres orelles modernes, però pertany al nucli de la Bona Nova. Mentre era incompresa i perseguida, la primera comunitat cristiana trobava en aquests mots consol i esperança: «Però vosaltres sou llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s’ha reservat, perquè proclameu la lloança d’aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable. Vosaltres que en altre temps no éreu cap poble, ara sou el poble de Déu» (1Pe 2,9-10).

El sagrament del pastor

67. El servei particular del bisbe, amb els seus preveres i els seus diaques té per objectiu la missió general de l’Església. En tenim molta necessitat. A ells correspon conservar viu l’Evangeli en la comunitat; ells porten a pasturar pel camí seguint el Crist; ells l’abeuren a les fonts dels sagra-ments divins, especialment en la celebració de l’eucaristia.

Però tot això un pastor no ho fa mai en el seu propi nom, ni tan sols en el de la comunitat. Tant l’un com l’altra pertanyen d’altra banda a Crist, gran sacerdot. Sobre això, el Catecisme de l’Església Catòlica es refereix

81

a Tomàs d’Aquino. Aquest gran teòleg del segle tretze escriu sense am-bages: «Crist és l’únic sacerdot, els altres no són més que servidors».24

En nom de Crist

68. Per això, en el sagrament de l’ordenació, els bisbes, els preveres i els diaques es prosternen a terra al moment en què l’Església demana sobre ells l’Esperit de Crist. Per això, també, se’ls imposa les mans i l’evangeliari els és solemnement donat. Per això, en fi, en la celebració, revesteixen un vestit litúrgic, referència a Crist, l’únic pastor.

Per mantenir la nostra comunitat eclesial seguint els passos de Jesús, cal abans que res l’Evangeli: sempre amb paciència i afany d’ensenyar» (2Tm 4,2). Però com ja era el cas amb Jesús, els actes són més forts que les pa-raules. Encara que sigui Senyor i Mestre, renta els peus dels seus deixebles (cf. Jn 13,14). «No ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mc 10,45). Aquesta és la vocació del diaca, la garantia viva i el sagrament del servei i de la sol·licitud de Crist.

69. Mai no podem mirar el que han de fer un bisbe i els seus preveres i els seus diaques independentment del servei confiat a tots els cristians. Es tracta de «preparar els qui formen el poble sant perquè exerceixin el mi-nisteri d’edificar el cos de Crist» (Ef 4,12). El sagrament de l’ordenació, per indispensable que sigui, no existeix sinó perquè l’Església de Crist sigui to-talment «sagrament». Agustí, que, malgrat les seves reticències, va ser tanmateix ordenat prevere i després bisbe, ho diu de manera emotiva en un sermó commemorant la seva ordenació: «EL que sóc per a vosaltres m’espanta, però el que sóc amb vosaltres em consola: perquè per a vosal-tres sóc bisbe, amb vosaltres sóc cristià. El primer títol és d’un càrrec, el segon, d’una gràcia. Aquell designa el perill; aquest, la salvació».25

24 Tomàs d'Aquino, Comentari sobre la carta als Hebreus, 7,4. 25 Agustí, Sermó 340,1.

82

CONCLUSIÓ

Signes de l’amor de Déu

70. Ens cal sempre redescobrir i assumir la nostra vocació primera: la de cristians. Es tracta de deixar-nos tocar per l’amor diví en paraules i en actes, i de viure’n en la nostra comunitat. Sols així Ell pot fer de nosaltres el seu «sagrament» per al món.

La nostra societat coneix profundes mutacions i molta gent està en re-cerca. Esdevenim el seu proïsme sense arrogància i sense complexos. A vegades és una bona paraula que els donarà l’esperança. A vegades és la nostra manera de fer que, sense paraules, els tocarà. Sigui com sigui, Déu ens assegura el seu amor. La seva comunitat eclesial n’és un signe viu.

71. Tot el que fem obté la seva força de Déu que ens ha estimat el primer. Aquí hi ha el cor de tots els sagraments en l’Església de Déu. Per ells Crist ens roman proper, com un amic. Per ells no deixa de donar-nos nova vida per l’Esperit diví.

Enguany, els vostres bisbes voldrien demanar-vos de prestar una atenció especial a aquestes realitats. És de Déu mateix que brollen les fonts de la nostra vida cristiana. Ell ens vincula a Ell en Crist. Aquest darrer ens associa a la seva resurrecció pel baptisme. Crist, encara, ens ungeix amb el seu Esperit en la confirmació i fa de nosaltres el seu Cos en l’eucaristia. Ens cal treure aigua d’aquestes fonts per trobar el nostre lloc just en la societat. La provisió ens oferirà les orientacions requerides per fer les opcions justes. En fi, això ens permetrà d’ajudar els altres. Aleshores bro-lla en nosaltres una font d’aigua viva per al món (cf. Jn 4,14).

Sal de la terra

72. Per això, no hem de córrer rere les modes del món, ni mantenir-nos al marge compulsivament. Els deixebles de Jesús no són ni conformistes ni agressius. Però els cal immergir-se en l’Evangeli que els és ofert. Així, des del començament, els cristians han esdevingut un signe d’esperança, un sagrament, signifiquen visiblement i realment l’amor diví envers tota la humanitat:

83

«Són en la carn, però no viuen segons la carn. Passen la vida damunt la terra, però són ciutadans del cel. Obeeixen les lleis establertes, i la seva manera de viure és més perfecta que les lleis. (...) En una paraula, allò que l’ànima és en el cos, els cristians ho són en el món».26

Aquest és el nostre desig per a tota l’Església i per a tots els qui compar-teixen amb nosaltres l’interès per la nostra comunitat.

ELS BISBES DE BÈLGICA Setembre 2010

Versió catalana de Documents d’Església N. 977. 1 de febrer de 2011. pp 74-90

26 A Diognet, 5-6

84

SER CRISTIÀ AVUI

pels bisbes de Bèlgica

La comunitat cristiana està davant mutacions profundes. En les nos-tres contrades cristianitzades fa temps, aquest procés de canvi és par-ticularment sensible. Girem l’esquena a un cert passat, mentre que el futur se’ns escapa en part. Ens cal renunciar a moltes coses. Però no vivim una època menys apassionant, un temps que ens és ofert com una oportunitat i com una gràcia. Reprendre el contacte amb allò que és al cor de la nostra fe i que ens fa cristians: aquest és el gran repte que hem de tenir en compte. El papa Benet XVI invita l’Església uni-versal a fer aquest aprovisionament durant el proper «Any de la fe» que serà solemnement obert l’11 d’octubre de 2012. És aquest ma-teix dia que fa exactament cinquanta anys començava el Concili Va-ticà II.

Amb la present carta els bisbes volen ajudar, ells també, la comunitat creient del nostre país a emprendre aquest camí de renovació i d’aprovisionament.

1. SER CRISTIÀ AVUI

Els darrers anys hem escrit quatre cartes pastorals circumstanciades. En la primera, Esdevenir adult en la fe, vam voler prendre nota d’aquest canvi de situació. Ens vam deixar guiar per l’afirmació de Tertulià: no has nascut cristià; et cal esdevenir-ho! L’Església mateixa, escrivíem lla-vors, ha de redescobrir la radical novetat de l’Evangeli. La fe i l’Evangeli han esdevingut un cos estrany en la nostra cultura, però vet ací el per-què cal (re)descobrir-los. Les cartes ulteriors continuen el mateix ob-jectiu. Subratllen la gran importància de la Paraula de Déu, del Credo i dels sagraments viscuts en la seva autenticitat.

85

En aquesta nova carta, més breu, continuem adreçant-nos a tota la comunitat creient del nostre país per dir que encara avui val la pena ser cristià. No pas que ens considerem superiors als altres. Volem ho-norar i respectar les conviccions de cadascú, tal com ens hi invita l’Evangeli. Però si la fe cristiana és viscuda de manera simple i autèn-tica, és font de pau i de profunda humanitat. Si orientem la nostra vida vers Déu, si el cerquem i l’estimem amb tot el nostre cor, això no ens allunya ni dels nostres contemporanis, ni de la nostra responsa-bilitat en aquest món. Això confereix a la nostra existència una pro-funditat, una amplitud i una plenitud que ens eren desconegudes fins aleshores. És realment «allò que l’ull no ha vist, allò que l’orella no ha sentit... tot allò que Déu ha preparat per als qui l’estimen» (1Co 2,9).

En aquesta carta reflexionem sobre allò que canvia la vida quan un és cristià i intenta viure com a tal. Què significa ser cristià i com podem ajudar-nos a ser-ho de debò? Són preguntes que esdevenen cada ve-gada més crucials per al futur de l’Església. Invitem tota la comunitat creient a prendre’s seriosament aquestes preguntes i a reflexionar-hi. Amb aquesta finalitat establim aquí algunes fites.

2. PERTÀNYER A ALGÚ

«Déu, ningú no l’ha vist mai» (Jn 1,18). És el que diu des del comen-çament l’evangeli de Joan. Però l’Escriptura ens transmet tanmateix la feliç nova que Déu s’ha donat a conèixer. No és un Déu indiferent que es bastaria a si mateix. Ell ens busca, vol entrar en relació i fer aliança amb nosaltres. És la nostra joia i la nostra felicitat: hem après a conèixer Déu. Aquesta aliança ens fa bé en gran manera. No som anònims. Som coneguts i estimats. Suposem que ningú no s’interessi per nosaltres i que no comptem per a ningú. Quin sentit té encara la vida? Però nosaltres som coneguts i estimats no sols per aquells que ens estimen, sinó per Déu, que ens ha donat la vida. «Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves en-tranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria» (Is 49,15).

86

Aquest és el cor de la fe cristiana: som coneguts i estimats per Déu. No es tracta només d’una teoria o d’una filosofia de la vida. En el seu Fill Jesús, Déu ha vingut a trobar-nos. L’experiència fonamental del cristià és de ser radicalment acceptat. El cristianisme no és primordi-alment una doctrina o una moral. Les conté naturalment també. Però és abans que res un trobament. L’Evangeli és la Paraula viva de Déu, per la qual ens promet el seu amor. El qui es fia d’aquesta veritat no tindrà la solució a tots els seus problemes. Però tot resulta diferent. Un ja no es troba mai sol ni lliurat a si mateix. Pertany a algú. Se sent, arreu on sigui, com a casa. Molts dels nostres contemporanis estan buscant sentit i suport per a la pròpia vida. Els cristians fan sobre això una experiència meravellosa. Cerquen també, és clar. Però pel camí experimenten que, en la seva recerca, són ells mateixos buscats. Per a un creient això ho renova tot.

3. JESÚS, FILL DE DÉU, FET HOME

«Déu és amor» llegim en la primera carta de Joan (1Jn 4,8). Però aquest amor no és solament una idea. Ell ha vingut a nosaltres. «En diverses ocasions i de moltes maneres», com diu la carta als Hebreus (1,1). Fins avui, àdhuc a la nostra època. Però en una sola persona ens ha promès tot el seu amor, una vegada per totes. Aquesta persona única és Jesucrist. El confessem com a Fill de Déu. Aquesta confessió ens fa cristians.

Per a molts, Jesús és una figura inspiradora. Molts jueus el veneren com a fill d’Abraham. L’Islam el considera un gran profeta. Fins i tot per a aquells que no creuen en Déu, no se’l pot separar del desenvo-lupament moral i cultural de la nostra civilització. Però tot això encara no diu què significa Jesús per a nosaltres. En la seva persona és Déu mateix que ha vingut fins a nosaltres. I és encara i sempre per Ell que Déu ens és tan proper. Ell és el Vivent. En diverses ocasions i de mol-tes maneres, en efecte, Déu ha parlat. Però en endavant, és pel Fill que ens parla, de manera que Jesús pot dir: «Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,9). Si tenim accés a Déu és per Ell, amb Ell i en Ell.

87

Som deixebles de Jesús. Ell ens ha cridat i nosaltres hem respost. D’ençà del nostre baptisme és per relació a Ell que som anomenats «cristians». Li estem units «com sarments al cep» (cf. Jn 15,1-8). En tot el que fem en Església com en tota recerca de renovació i d’apro-visionament la primera prioritat és la nostra relació i la nostra comu-nió amb Crist.

Hem d’escoltar-lo pacientment en la seva Paraula i el seu Evangeli. El qui escolta de debò sap que això ressona sempre de nou, fins i tot per a nosaltres. I que el que diu és veritat: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6).

4. MORT I RESSUSCITAT

Sempre s’esdevé cristià pel baptisme. En els primers segles de l’Esglé-sia era en la nit de Pasqua que els nous cristians eren batejats. I avui encara, en la litúrgia de la Vetlla pasqual, l’Església rellegeix allò que Pau escrivia sobre el baptisme en la seva carta als Romans: «¿O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat sub-mergits en la seva mort? Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell, perquè, així com Crist, per l’acció poderosa del Pare, va res-suscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. I si nosaltres hem estat units a ell per aquesta mort semblant a la seva, també ho estarem per la seva resurrecció. Sapiguem-ho bé: allò que érem abans ha estat crucificat amb ell; és a dir, el nostre jo dominat pel pecat ha estat destruït Perquè ja no siguem més esclaus del pecat» (Rm 6,3-6).

El baptisme és també entès com una mort amb Crist a fi de ressuscitar amb Ell per a una vida nova i eterna. És fins i tot una experiència cor-poral: hom és totalment immergit en l’aigua per sortir-ne, renovat i renascut. Es el misteri de Pasqua: el pas de la mort a la vida. Cada vegada que una comunitat eclesial s’aplega el diumenge per a l’euca-ristia és per celebrar aquest misteri pasqual: Crist ha passat de mort a vida. I no sols Ell únicament, sinó també tots els qui, pel baptisme,

88

moren i ressusciten amb Ell. No sols més tard, un dia, en el més enllà, sinó des d’ara en el curs d’aquesta existència fràgil i efímera. L’amor de Déu ha vençut la mort i tot allò que hi porta. Aquest és el misteri pasqual del seu Fill. Per això Pau diu als qui han estat batejats: «Així també vosaltres: considereu que sou morts al pecat i vius per a Déu en Jesucrist» (Rm 6,1 1).

Això fa la certesa i la joia profunda del cristià. No es tracta d’una joia barata. Com si s’ignorés el pes de l’existència i del sofriment, o la pro-funditat del mal. Crist ha compartit la nostra existència, fins a l’ex-trem, fins a la mort. Ha baixat fins a les tenebres més profundes. «Da-vallà als inferns», com ho diu el Credo. No escapà ni al sofriment ni a la injustícia, ni a les tenebres del mal. Els ha travessats. I d’aquesta manera ha trencat llur poder. Aquestes realitats són encara ben pre-sents i poderoses. Però no tenen la darrera paraula. Heus aquí el que fa dels cristians uns homes i unes dones d’esperança, fins i tot quan tot sembla oposar-s’hi.

5. AGRAÏTS I LLIURES

La societat actual exigeix molt dels seus membres. Els cal prestar molt. Els exigeix molt, no sols per a reeixir professionalment sinó també a nivell de relacions. Amb el risc que se’ls demani molt, cosa que porta a l’angoixa, a la decepció, a l’estrès i a la pèrdua de llibertat. Desitgem poder fruir de la vida sense coaccions, però en va. Evitem fractures i sofriments, sense saber com abordar-los perquè ens con-fronten amb la nostra finitud. La fe no aporta evidentment solució immediata Però proposa una actitud fonamental que ens ajuda a re-trobar una frescor d’ànima i una confiança fonamental.

En tant que creient en Déu, jo sé que tot no depèn de mi, només de mi, i que no ho tinc tot a l’abast. No som déus, encara que m’hagi estat donat molt. No sols pels qui m’envolten, que m’ajuden o que estan ben disposats envers mi. Però la vida mateix, el fet mateix que jo existeixi: és un do, un regal del qual puc meravellar-me cada vegada

89

de nou. Haig de prendre naturalment el meu destí a la mà, i sóc res-ponsable del que faig o del que refuso. Però no sóc el meu propi cre-ador. El sentit de la meva vida no depèn pas del que jo puc realitzar. No m’he fet pas jo mateix. Jo no em redueixo al meu projecte perso-nal.

Heus ací l’experiència fonamental d’un creient: sap que ha rebut un do infinitament gran, cosa que el fa profundament agraït. És el que ens allibera del pes que hauria de suportar un individu que només pensés en si mateix. Això obre un espai per a respirar lliurement i sense prejudicis, com es percep particularment en sant Francesc o en Clara d’Assís. Conten d’ella que, quan mori al terme d’una vida d’ex-trema pobresa i d’incertesa, l’única cosa que va fer fou de lloar Déu per haver-la creat.

L’agraïment és la tonalitat fonamental de la vida cristiana. No sols en el marc de la litúrgia o de la pregària personal, sinó tot al llarg de l’existència. Agraïment per tot el que m’ha estat donat i per les per-sones que m’envolten. Agraïment també i sobretot que Déu hagi vin-gut fins a nosaltres. agraint que ens ha donat el seu Fill. Perquè tenim tant valor als seus ulls. Per haver rebut tant, gratuïtament.

6. GENEROSOS I DISPOSATS A PERDONAR

Quan un és estimat per algú, pot ser perquè un ha fet quelcom per aquesta persona o perquè és atret per ella. Però en el més profund de si mateix, sap sempre que no l’ha merescut. El mateix passa res-pecte a Déu. No vingué fins a nosaltres en funció de la nostra més o menys gran dignitat, de manera que no corria un gran risc. Sinó al contrari, com ho diu Pau: «Crist morí per nosaltres quan encara érem pecadors» (Rm 5,8).

Heus ací perquè l’Escriptura i especialment l’Evangeli tracten tant del perdó. Quan Jesús anuncia la bona nova del Regne de Déu no l’anun-cia només als qui el mereixerien. Ningú no n’és exclòs. No que no im-porti el que una persona fa o deixa de fer. Com si Déu fos indiferent i

90

no estigués afectat pel que fan els humans o per la manera amb què es tracten els uns als altres. Però no podem reduir una persona a allò que ha fet. És normal que un es mostri bo envers els qui són bons per a nosaltres, diu Jesús (cf. Mt 5,46). Però que un ho sigui envers aquells que no han estat bons per a nosaltres, envers el nostre rival o potser fins i tot per al nostre enemic, heu ací el que mostra que som fills de Déu.

Jesús sabia també mostrar-se ferm, però especialment envers els qui eren durs per als altres. Els qui es consideraven com superiors i mi-llors. Els qui donaven gràcies a Déu de no ser com els altres (cf. Lc 18,9-14). Els qui trobaven que tenien dret a l’amor de Déu i que el mereixien. Jesús no suportava una tal mentalitat. Encara que fos per-què un sap que també li havia estat perdonat molt. Es l’orgull, i pitjor encara si té una legitimació religiosa, que es troba a l’origen de tantes desgràcies i discòrdies. I quan els deixebles pregunten a Jesús quantes vegades cal perdonar, els respon: fins a setanta vegades ser (Mt 18,22). Cosa que vol dir: sempre. Tal com Déu ho fa per a cadascun de nosaltres.

Perdonar no és espontani. Un pot haver sofert molts ultratges, i el mal no pot ser ni ignorat ni trivialitzat. Els pecats han de ser confessats. Perdonar pot demanar temps. Però un està disposat a fer el primer pas? O bé defensa a ultrança els propis drets? En aquest cas, el futur està tapat. L’Evangeli és fonamentalment una paraula de reconcilia-ció. Des que hom sap que Déu ens estima gratuïtament, sense mèrit per part nostra, no pot exigir de l’altre allò que Déu mateix no exigeix de nosaltres. «Feliços els pacificadors: seran anomenats fills de Déu» (Mt 5,9).

Els cristians són homes i dones de reconciliació, artesans de pau, i això tant en les relacions interpersonals com en les tensions o els conflic-tes socials. No es tracta d’una reconciliació barata. El perdó pot ser un llarg camí. Àdhuc al cor de les tensions, de les polaritzacions i dels conflictes a l’interior de l’Església, el nostre primer interès ha de ser

91

allò que l’Evangeli significa aquí concretament. Es tracta de veure si estem de debò al servei de l’Evangeli, o al contrari si som els esclaus de les nostres pròpies evidències o posicions. Tanta necessitat de perdó tenim! No deixem de pregar: «Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors» (Mt 6,12).

7. AMB RESPECTE I SENSE VIOLÈNCIA

Sabem que Gandhi admirava molt Jesús. No era cristià, sinó hindú. Les Benaurances i el Sermó de la muntanya sempre el van afectar. N’ex-treia suport i inspiració en la seva lluita no violenta contra la injustícia i l’opressió. La no violència és molt preciosa. I no sols en les relacions entre els pobles, sinó també en les nostres relacions mútues. Exercir poder sobre els altres, si cal per la violència, ens allunya els uns dels altres. Sobta veure com aquesta no violència i aquesta renúncia a tot exercici d’un poder són gravats al cor de l’Evangeli.

El poder revela la força vital d’una persona. però també com pot ser amenaçador i destructor. És molt temptador fer pesar el propi poder sobre els altres. L’Evangeli ens explica com Jesús hi va voler resistir. No intentà imposar el seu Evangeli ni per la força ni per la violència, sinó solament per una paraula sense defensa i per signes. Lluc reporta que, fins i tot durant l’últim Sopar, els deixebles discutien entre ells per saber qui era el més gran. Llavors respongué que era una pre-gunta molt actual entre els poderosos però que no havia de plantejar-se entre els deixebles (Lc 22,24-27). El més gran aquí és el servidor, diu Jesús. I és, en efecte, el que fou ell mateix. Ja Joan Baptista el qua-lificà així: un anyell que pren sobre seu la injustícia i el pecat. No per feblesa o per manca de coratge. Sinó a partir d’una força interior, la d’un amor sense defensa, l’únic que pot salvar-nos.

Una profecia cèlebre d’Isaïes entreveu el terme de totes les coses, al dia del Messies, quan tot sofriment serà superat i que cadascú podrà anar sense defensa, a l’encontre de l’altre, en un món reconciliat: «El

92

llop conviurà amb l’anyell... l’infant de llet jugarà vora el cau de l’es-curçó» (Is 11,6.8). «No s’entrenaran mai més a fer la guerra» (Is 2,4). Bells projectes? Sí! Però no purament imaginaris. Poden prendre forma des d’avui, per petits i fràgils que siguin. Perquè és la vocació d’una comunitat d’Església manifestar des d’ara allò que fonamenta l’esperança. És aquí que l’Evangeli mostra que no és una fugida espi-ritual. Ensenya i ens ajuda a tractar-nos els uns els altres amb huma-nitat, fins i tot al cor dels reptes i dels conflictes socials. L’Evangeli mostra llavors la seva força vivificant. Sobre aquest punt precís, com a cristians, hem d’interrogar-nos àdhuc quant a les nostres relacions a l’interior de l’Església.

8. EN LA JOIA I LA SIMPLICITAT

Evocant les relacions mútues, l’Evangeli no parla només de respecte i de no violència, sinó també del diner i de la riquesa. Perquè aquests poden esdevenir un poder al qual un ven l’ànima. És aquest el cas en països i pobles rics. Estan amenaçats de perdre l’ànima. Ja no s’arriba a assaborir les petites coses de la vida. S’esdevé insaciable i es perd la joia de viure. I aleshores sorgeix també l’amenaça del poder, fins i tot la violència. Perquè la propietat ha de ser defensada.

L’Escriptura parla sovint dels pobres. Déu és generalment el seu únic recurs. Els profetes els defensen. Jesús mateix se sap cridat, segons les paraules d’Isaïes, «a anunciar la Bona Nova als pobres» (Lc 4,18). Són també els primers mots del Sermó de la muntanya: «Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells» (Mt 5,3). Heus ací allò que defineix els qui són els seus deixebles. Són «feliços», no pas perquè són pobres, sinó perquè és a causa d’Ell que ho han esdevin-gut. No és primordialment pel valor intrínsec d’una vida ascètica, sinó perquè amb la riquesa i les possessions un corre el risc de replegar-se sobre si mateix. Es posa alerta. Delimita el seu territori i vigila la porta. Aquí hi ha el perill: que un es basti a si mateix i ja no sigui més dispo-nible ni per al proïsme, ni per a Déu i allò que hauria de donar-nos o de demanar-nos, fins i tot inesperadament.

93

Heus ací perquè Jesús es refereix sovint a l’infant: «Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3). L’infant encara no ha après a retreure’s, a protegir-se o a de-fensar-se. No té prejudicis ni malícia. Es fia totalment del seu pare i de la seva mare. A causa d’aquesta confiança il·limitada Jesús es va reconèixer en el personatge de l’infant. Així se situava en relació amb el seu Pare, del qual sabia que era el Fill.

La riquesa i el luxe poden asfixiar. La simplicitat és de gran valor per-què ensenya a estar atent a allò que és realment important. S’ha dit de sant Francesc que estimava la pobresa. És una manera ben estra-nya de parlar-ne! No tenia tanmateix res d’un asceta en el sentit tra-dicional del terme. Però sabia com la riquesa pot allunyar una persona de si mateixa i del seu proïsme. Com el Fill de l’home que «no tenia on reposar el cap» (Lc 9,58). Hi havia aquí un «privilegi» al qual es mantingué personalment fidel fins i tot quan el seu orde seguia altres camins. És aquest «privilegi» el que li permeté de donar a l’Evangeli una forma tan tangible i concreta.

Sabem que a propòsit de l’Església primitiva, «La multitud dels cre-ients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseirà, sinó que tot estava al servei de tots» (Ac 4,32). Que això hagi estat viscut sempre de manera conseqüent és una altra qüestió. Però s’ha conservat una viva consciència de la importància d’aquesta actitud per al qui s’anomena cristià. Hem d’ajudar-nos en la recerca d’un estil de vida simple i autèntic. I molt certament en una societat en què el benestar i les possessions són considerades tan importants. La crisi econòmica que probablement es troba tot just als seus inicis posa fortament en qüestió el nostre sistema social i econòmic. Haurem de descobrir què és la simplicitat i la veritable solidaritat. Els cristians hi tenen una greu responsabilitat.

94

9. SERVEI I SOLIDARITAT

Déu no és ni indiferent ni autosuficient. Quan el poble encara no re-presenta res ni ningú i mena una vida d’esclau a Egipte, Déu diu: «He vist l’opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis» (Ex 3,7-8). Quan els hebreus surten llavors d’aquesta existència moribunda i fan aliança amb Déu, es com-prometen al mateix temps a no infligir-se els uns als altres allò que havien hagut de patir a Egipte. Aquesta és l’aliança conclosa per Déu amb el seu poble: que els seus membres es tractin els uns als altres amb humanitat, tal com Ell mateix els tracta. Aquí hi ha com un fil vermell que travessa tota l’Escriptura: que estimin Déu de cor i, en conseqüència, el proïsme com a si mateixos. Aquests dos manaments són indissociables: «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider» (1Jn 4,20).

Aquesta crida a la solidaritat i al servei no deixa de ressonar. En l’Es-criptura, els beneficiaris són citats nominalment: els pobres i els es-trangers, i d’una manera especial, les vídues i els orfes. Sense la soli-daritat amb altres, la situació no té sortida. Avui encara, això s’aplica a tots els qui han de sofrir d’una manera o altre o que viuen en el destret. L’acció de l’Església no es limita a la litúrgia o a la catequesi. Precisament perquè som cristians, que hem acollit la paraula de l’Evangeli i que celebrem la litúrgia, som cridats a fer-nos els amics dels pobres i a viure formes concretes de solidaritat. Si podem com-bregar en la vida de Déu i estar-li íntimament units és per significar que el seu amor per tots i en particular per aquells la dignitat humana dels quals està amenaçada. Ser cristià no es redueix, doncs, a un afer privat. els cristians porten, ells també, les grans qüestions i els reptes del seu temps. Es comprometen en la societat i poden assumir res-ponsabilitats polítiques. No en depèn només la salvació de les ànimes. L’Evangeli ens ensenya com viure junts, confiats els uns als altres en

95

tant que germans i germanes. Amb totes les persones de bona volun-tat, els cristians defensen amb ardor la construcció d’una societat més humana i més justa. Se’ls trobarà allí on la vida i la veritable humanitat són destruïdes o amenaçades.

Com anunciar l’Evangeli perquè toqui el cor d’una persona del nostre temps? És el nostre gran repte. Ordinàriament, ens manquen les pa-raules i el llenguatge. Però que els nostres actes testimoniïn llavors a què ens invita l’Evangeli. Que els nostres actes expressin allò que a vegades és difícil de formular. Les nostres paraules d’altra banda no-més són comprensibles en el context d’una vida efectivament evan-gèlica.

10. ATENTS A ALLÒ QUE ÉS HUMÀ

Finalment, voldríem encara atreure l’atenció sobre un últim element. La fe no és simplement una qüestió religiosa que seria independent o marginal en relació a allò que forma la nostra vida. Com si, a costat de tota la resta, tinguéssim encara necessitats religioses. És la qüestió de Déu la que és plantejada en l’Evangeli. Però aquesta està indissolu-blement lligada a la de l’home, i no únicament a la qüestió del sentit últim de la seva vida, sinó també a la qualitat d’aquesta. L’Evangeli no es redueix, doncs, a donar un sentit religiós a la vida, sinó que fa també viure d’una altra manera. Renova la vida. És el que significa el baptisme. L’Evangeli ensenya a compartir. Ensenya fins a quin punt tot sembla buit si un s’acontenta amb un mateix i fins a quin punt pot contribuir a l’edificació d’una societat més digna i humana.

Déu i l’home no poden concebre’s l’un sen se l’altre. No es pot pre-tendre creure en Déu anant cadascú per les seves i fer com si Déu no en quedés afectat. La litúrgia i la pregària són d’una extrema impor-tància. És aquí on es pot trobar Déu per la seva Paraula i els sagra-ments. Però és precisament a la taula de l’eucaristia que som alimen-tats i enfortits per estimar i donar la nostra vida tal com ens n’ha do-nat exemple. El contrari no és menys veritat el qui ha trobat Déu i ha

96

après a conèixer Crist, descobrirà què és la veritable humanitat i fins on pot dur.

Cal mantenir sempre els dos extrems de la cadena: la litúrgia i la dia-conia, la recerca de Déu i el compromís per humanitzar la societat. Això ha de ser perceptible en la nostra litúrgia. No pas perquè ja no s’hi parli el llenguatge de la fe. Sinó perquè «la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen» (Gaudium et spes, 1) no poden ser-hi passa-des sota silenci. Cal també que se senti que, al si mateix del nostre compromís al servei del proïsme i de la societat, no som pas nosaltres que ens cerquem sinó només Aquell que ens ha estimat primer.

EN CONCLUSIÓ

Els temps han canviat. La situació nova ens invita a redescobrir l’ori-ginalitat i la bellesa de l’Evangeli, i a veure com el fet de viure’n omple l’existència. Val la pena de discutir-ne els uns amb els altres.

Buscar junts, cosa que significa concretament el fet de posar-se a se-guir Jesús: és la primeríssima prioritat que s’ha de fixar l’Església. Per assolir aquest objectiu, podem inspirar-nos i ajudar-nos els uns els al-tres.

ELS BISBES DE BÈLGICA Setembre 2012

97

ELS SAGRAMENTS DE LA INICIACIÓ CRISTIANA

per als infants i els joves avui

pels Bisbes de Bèlgica

INTRODUCCIÓ

La carta dels bisbes de Bèlgica Esdevenir adult en la fe. La catequesi en la vida de l’Església (2006) subratlla la importància de la iniciació: créixer en la fe al si de la comunitat eclesial. La iniciació és una paraula clau en catequesi: els tres sagraments pels quals s’esdevé cristià formen conjun-tament l’única iniciació cristiana. Pel baptisme comença la vida nova en Crist. La confirmació la ratifica i la consolida. L’eucaristia acompleix la iniciació cristiana i alimenta la fe sense parar.

Amb aquest text posem una fita suplementària. Volem invitar a una re-flexió i una recerca per a una renovació de la pastoral dels «sagraments de la iniciació cristiana per als infants i els joves avui». Aquest document no conté noves directrius; vindran eventualment més tard. Hi proposem una orientació per a les diòcesis del nostre país. En efecte, si hi ha reals diferències culturals entre les comunitats lingüístiques del país com en-tre les ciutats i les regions rurals, arreu es plantegen unes qüestions fo-namentals de la mateixa manera. Per això, volem tots junts reflexionar-hi: com podem, per la pastoral dels sagraments, iniciar millor a la fe cris-tiana els infants, els joves i els seus pares?

Aquest text és el fruit d’un grup de treball constituït pels quatre bisbes belgues responsables de la litúrgia i la catequesi, i de quatre col·labora-dors que representen les comissions interdiocesanes per a la litúrgia i la catequesi: Prof. Henri Derroitte (CIC), Abbé Patrick Illocque (CIPL), Abbé Joris Polfliet (ICLZ) i M. Stijn Van den Bossche (ICC).

98

Les vostres reaccions són benvingudes i seran tingudes en compte per a la continuació del treball. Podeu fer-les arribar als responsables dioce-sans de la catequesi.

Agraïm de tot cor tots els qui reflexionen amb nosaltres sobre la iniciació cristiana i la pastoral dels sagraments, i tots els qui col·laboren a la reno-vació de la comunitat eclesial.

+ Guy Harpigny, + Patrick Hoogmartens bisbes representants per a la catequesi

+ Jozef De Kesel, + Jean-Luc Hudsyn bisbes representants per a la litúrgia

1. SEGUINT EL SOLC DE «CRÉIXER EN LA FE»

L’any 2006, els bisbes de Bèlgica van publicar Fer-nos adults en la fe. La catequesi en la vida de l’Església; després, el 2007, aparegué la nota de treball Créixer en la fe. Aquests dos documents interrogaven la vocació de l’Església: Com puc ser testimoni fidel de l’amor de Déu per la huma-nitat avui? I nosaltres, com creixerem en la fe? Quins camins hem de se-guir per fer descobrir la fe cristiana? Com aconseguirem que la profunda riquesa de la fe cristiana arribi als cors a través de la proclamació, de la litúrgia i de la diaconia de l’Església? Com caldrà, llavors, renovar i en-fondir la pastoral catequètica de les nostres comunitats per fer que d’al-tres visquin en comunió amb Crist?

En la nostra cultura, on tot evoluciona tan ràpidament, el fer-se, ésser i mantenir-se cristiana no es dóna per suposat. Després de tants segles de cristiandat en el curs dels quals el cristianisme ha jugat un paper incon-testable i dominant en la cultura, tornem a descobrir d’un plegat que «no neixes cristià, sinó que ho esdevens» (Tertulià); i al capdavall ho es-devens gràcies a una adhesió personal, una recerca i un interrogant de fe. A més, en aquest context nou i movedís, tornem a descobrir què sig-nifica anunciar l’Evangeli i iniciar persones a la fe cristiana. No podem donar per suposat que la fe és ben coneguda: és, doncs, important pro-posar què constitueix el cor de la nostra fe i mostrar-ne la força i la ri-quesa.

99

Per això les declaracions dels bisbes de Bèlgica insisteixen en la impor-tància d’una iniciació contínua: tots els cristians i cristianes tenen neces-sitat d’alimentar de nou la pròpia fe, interpel·lar-la regularment i posar-la a prova. Els bisbes recorden la necessitat d’una reorientació de la pràc-tica catequètica i el repte de crear iniciatives amb vista al primer anunci, que es planteja a la comunitat eclesial. Apareix arreu la necessitat d’és-ser animat d’una consciència missionera més vigorosa, tant individual com comunitària. Aquests darrers anys, en els països veïns i en l’Església universal, la transmissió de la fe topa amb dificultats serioses: això de-mana una atenció particular. La constitució d’un Consell pontifici per a la promoció de la nova evangelització i el sínode dels bisbes sobre la nova evangelització (2012) en són signes evidents.

Aquestes declaracions del 2006 i del 2007 van encetar una mica pertot arreu un procés de reflexió i de diàleg amb vista a reorientar i renovar la catequesi. En alguns llocs ja es van explorar nous camins: la catequesi del diumenge, la catequesi comunitària, iniciatives de primer anunci i d’aprofundiment de la fe, projectes de tipus catecumenal. Ens n’alegrem i esperem que tots aquells qui hi col·laboren en surten reforçats en la seva fe personal i en la consciència de portar plegats la responsabilitat de l’anunci de l’Evangeli.

2. QÜESTIONS REFERENTS A LA PASTORAL DELS SAGRAMENTS DE LA INICIACIÓ

Vist que per fer-se cristià cal un procés d’iniciació, llavors es plantegen noves qüestions a la pastoral dels sagraments d’iniciació, que són el bap-tisme, la confirmació i l’eucaristia.

Aquests tres sagraments estructuren i acompanyen la iniciació en la fe cristiana. Segons el Catecisme de l’Església catòlica, els sagraments «po-sen els fonaments de tota la vida cristiana» (1212). L’Església com a cos del Crist, temple de l’Esperit i poble de Déu es construeix en i per la ce-lebració del baptisme, de la confirmació i de l’eucaristia. El baptisme n’és el fonament, la confirmació fa créixer i enfondir allò que ha estat donat en el baptisme, l’eucaristia alimenta i renova l’aliança de cada batejat amb el Pare, el Fill i l’Esperit.

100

En molts casos avui, no queda gens evident que la pràctica d’aquests sa-graments realitzi una veritable iniciació: trobar Jesucrist, el Senyor vi-vent, i formar part de l’Església, cos del Crist. I aquesta és la missió de la celebració dels sagraments de la iniciació: fer créixer en la fe, esdevenir membre de la família dels cristians i corresponsable de la construcció de l’Església i del món. Ho hem de reconèixer: les celebracions del bap-tisme, de la confirmació i de la primera comunió —en general força bo-niques—, sovint es viuen com a moments isolats amb poc impacte en la vida concreta, i no pas com a etapes d’un camí de fe personal.

La pastoral actual, per correspondre al sentit exacte dels sagraments de la iniciació, topa amb múltiples dificultats. Moltes d’elles vénen de la ma-nera com la nostra cultura capta i viu la religió. Per a força dels nostres contemporanis, la religió no és cap prioritat, ni una preocupació de cada dia. Només intervé en certs moments de la vida, quan les persones són més receptives al misteri d’una realitat que supera allò que poden veure i tocar: el naixement d’un infant, la mort d’un pròxim, la decisió de casar-se. Són molts els qui senten aleshores la necessitat d’acudir a la religió per ritualitzar i donar sentit a aquest moments-clau. A la societat mo-derna, es considera l’Església com una instància que, partint de la seva pròpia tradició, pot i es considera capaç de respondre a aquestes neces-sitats religioses. Entre les demandes, algunes es limiten a l’estricta esfera privada. A més han aparegut altres instàncies en el «mercat de la cosa religiosa», que ofereixen la seva pròpia ritualitat en funció de la de-manda creixent de ritus i de celebracions altament personalitzades.

Aquest enfocament modern de la religió no deixa d’estar en tensió amb la manera com l’Església catòlica comprèn la seva pròpia vocació i què significa «creure». Amb el temps, aquestes tensions han engendrat un cert nombre de frustracions en el camí de la pastoral sacramental. Força gent continua acudint a l’Església per a la celebració del baptisme, de la confirmació i de la primera comunió; però a l’hora dels contactes pasto-rals, es veu que les peticions no corresponen sempre a allò que l’Església vol oferir a través d’aquests sagraments. El baptisme, la confirmació i la primera comunió apareixen llavors més com a ritus de pas que no veri-tables sagraments que inicien en la vida cristiana.

101

El baptisme dels infants

En el baptisme d’un nadó, sovint s’accentua l’admiració agraïda per aquesta nova vida que acaba de néixer. És comprensible que l’atenció se centri en el naixement, experiència trasbalsadora per als pares. I aquest esdeveniment, tan profundament humà, certament queda ben integrat i significat en el sagrament. Però ens trobem amb un problema si el sa-grament només es limita a això. En la perspectiva de l’Església, el batejat o la batejada passen a ésser germà o germana del Crist pel fet d’ésser incorporats a la gran família de l’Església. Gràcies al do de l’Esperit Sant, el batejat participa en la victòria del Crist sobre les tenebres, el pecat i la mort. El baptisme és el punt de partida d’un camí de vida: l’infant batejat és cridat a enfondir i a renovar contínuament la seva relació amb el Pare, amb el Fill i l’Esperit. Si aquestes significacions queden a l’ombra a l’hora de la preparació i de la celebració, hi ha el risc que el baptisme perdi la seva coherència cristiana. Llavors tendeix a no ésser sinó un ritu que ce-lebra experiències de vida entorn d’un naixement. En aquest cas, fem justícia al sentit del sagrament com a signe de l’acció del Crist que ens salva per la seva gràcia? ¿I les persones reben aleshores veritablement allò a què aspiren des del fons de tot d’elles mateixes?

D’altra banda, molts desitgen que la celebració del baptisme sigui una festa de sense tenir present que aquest fet afecta tota la comunitat cre-ient; aleshores viuen el baptisme fora del seu context eclesial i perd la seva força d’iniciació.

La primera comunió

Igualment, força gent no entenen ni viuen la celebració de la primera comunió i de la confirmació com una etapa d’un procés continu d’inicia-ció en la fe cristiana i en la vida en comunitat eclesial. La primera comu-nió —com la confirmació— se situen en edats que són també moments de transició (particularment a nivell escolar): això reforça la comprensió del sagrament com ritu de pas.

L’any 1910, el Papa Pius X prengué la decisió d’autoritzar la primera co-munió dels infants entorn de l’edat de 7 anys, per avançar el moment de

102

la seva primera participació plena en l’eucaristia. El raonament del Papa era simple i derivava d’un interès pastoral: Per què excloure de la comu-nió infants ja familiaritzats amb la celebració de l’eucaristia gràcies a una pràctica regular en família i una primera iniciació a casa i a l’escola? Quan són capaços de distingir entre el pa consagrat i el pa ordinari, l’Església volia efectivament satisfer el seu desig de trobar-se amb Jesús en la co-munió. En aquesta lògica, la celebració de la primera comunió no era un esdeveniment isolat. Era, a nivell dels infants, assolir la primera fase d’un procés de la iniciació en la fe cristiana.

El context eclesial i cultural ha canviat fonamentalment des del 1910. Molts pares que demanen avui la primera comunió per als seus infants es troben sovint desarmats a nivell de la fe i de l’educació en la fe. En els contactes de preparació amb ells, apareix que estan mancats d’una ca-tequesi sobre el sentit de l’eucaristia i d’una iniciació en la vida en comu-nitat eclesial. És comprensible que, fins amb l’ajut concret de l’escola i de la parròquia, hi hagi pares que difícilment es plantegin qüestions de fe amb els seus fills, i que tinguin dificultat a expressar-ho en la seva vida de cada dia.

A la parròquia, els responsables constaten també l’accent que posen so-bre la primera comunió com a ritu que marca el pas de la primera infan-tesa amb la infantesa madura. D’aquí ve que els pares consideren impor-tant que els infants siguin «al centre» de la celebració: és «el seu» dia. Els infants llegeixen un text, canten i mostren a tothom de què són ja capaços. Els pares n’estan tan contents que a vegades ja no són sinó sim-ples espectadors de la celebració. ¿Es tracta certament de fer per ma-nera que la celebració sigui accessible als infants, sense però oblidar que es tracta de familiaritzar-los amb el misteri de l’eucaristia, amb la per-sona de Jesucrist i amb la comunitat cristiana concreta?

Sembla indispensable que avui cal tornar a arrelar la primera comunió en la seva terra fèrtil, és a dir, en l’assembla dels cristians el diumenge, per celebrar l’eucaristia i, gràcies a la comunió, esdevenir progressiva-ment membre del Cos de Crist. Per resseguir aquest camí és imprescin-

103

dible que, pares i infants, entrin en contacte amb una comunitat que ce-lebra l’eucaristia i que es beneficia d’una catequesi sobre el sentit de l’eucaristia.

La confirmació

Aquests darrers anys s’han fet grans esforços en la catequesi de la con-firmació. Amb la perspectiva del temps, hem d’admetre que a les nostres comarques hem posat massa exclusivament l’accent en la confirmació (i la professió de fe), a vegades en perjudici del baptisme i de l’eucaristia.

La comprensió de la confirmació ha estat també a vegades unilateral. Per exemple: es parla de la confirmació com del sagrament de l’Esperit Sant, oblidant que l’Esperit Sant es dóna en tots els sagraments. Un altre exemple: de tant parlar de la confirmació com del sagrament de l’edat madura cristiana, ha acabat essent considerat com el punt final de l’edu-cació cristiana dels infants.

De mica en mica, la confirmació ha passat al davant de l’eucaristia com a compliment i cimal de la iniciació cristiana. La celebració de la confir-mació, al moment del pas de l’escola primària a l’escola secundària, ha accentuat aquesta interpretació. S’ha accentuat el compromís de fe i la ratificació personal del baptisme («confirmo la me va fe... »). No s’ha va-lorat prou que la confirmació, com tots els sagraments, és per damunt de tot un do de Déu. I canviant l’ordre originari dels sagraments de la iniciació (baptisme, confirmació, eucaristia), ha quedat minimitzat el vin-cle de la confirmació amb el baptisme i l’eucaristia.

En el camp de la pastoral de la confirmació, els darrers decennis s’han cercat nous camins. En algunes diòcesis belgues, s’ha desplaçat l’edat de la confirmació i s’ha situat entre els 13 i els 18 anys. El sud del país, a més de la confirmació, ha conservat la celebració de la professió de fe cap als 11-12 anys. Un dels objectius d’aquesta reorganització era que els joves optessin més conscientment a la confirmació. Amb aquesta fina-

un recorregut catequètic més Llarg havia de permetre d’iniciar més sòli-dament els joves en la fe i introduir-los a la comunitat. Hem de constatar avui que el fet d’haver retardat l’edat de la confirmació no suprimeix les

104

dificultats de la iniciació cristiana. Sigui quina sigui l’edat en què se cele-bra la confirmació, no n’hi ha prou amb la simple preparació per al sa-grament i calen altres iniciatives perquè els joves assimilin realment la comunitat creient.

¿Atzucac o crida a la renovació?

En la nostra pastoral del baptisme, de la confirmació i de la primera co-munió, topem cada vegada amb la mateixa dificultat fonamental. No sembla evident que la pastoral que hem practicat per a aquests sagra-ments realment la seva acció iniciàtica, és a dir que situïn les persones en el camí de la fe cristiana i les facin créixer en aquesta fe. Les dificultats no ens han de paralitzar. Una cosa és certa, que exigeixen un discerni-ment: ,Com ens ho hem de fer perquè aquests sagraments no passin a ésser moments facultatius i isolats, viscuts lluny del vincle amb Crist i amb el context eclesial? De fet, pel seu arrelament en el missatge bíblic, els sagraments contenen sempre una crida a orientar l’activitat quotidi-ana i les decisions concretes de vida cap el Crist que celebren.

Com a comunitat eclesial, ¿com podem no quedar-nos curts en la nostra missió d’anunciar l’Evangeli? ¿Com integrarem millor la pastoral sagra-mental en una dinàmica missionera que condueixi a l’encontre amb el Crist? Hi ha un gran risc efectivament d’anar a parar a un camí sense sortida si la comunitat eclesial no és res més que una «dispensadora de serveis» que respon fredament a les necessitats religioses. En el trajecte del baptisme, de la confirmació i de la primera comunió, hem d’acceptar plegats aquest repte: viure encara més la pastoral com un veritable camí d’iniciació i de primer anunci, un dels llocs on es pot produir la trobada entre Déu i l’ésser humà.

3. ¿COM ACTUAR EN LA SITUACIÓ ACTUAL?

La pastoral dels sagraments de la iniciació té com a objectiu de posar les persones en contacte amb Crist, amb el seu Evangeli i amb la seva Esglé-sia: aquest és el repte. Això implica competències i aptituds que cal posar en pràctica avui.

105

Preliminar: ¿quina missió té l’Església?

És important que, com a Església, puguem ésser oberts a les necessitats espirituals i religioses dels nostres contemporanis: no ens podem isolar de la nostra cultura. Hem de buscar la manera d’oferir una resposta a la seva exigència i al seu desig d’aprofundiment, d’espiritualitat i d’experi-ència religiosa. Alhora és essencial que, com a cristians, no oblidem com l’Escriptura parla de la missió de l’Església. La tradició bíblica en dóna una visió original i que interpel.la. Reflecteix una lògica diferent de la d’oferta i demanda: es tracta de la lògica de la crida i la resposta. L’Es-glésia té com a missió fonamental d’escoltar la veu de Déu i de fer res-sonar aquesta veu en el món. Anunciar l’Evangeli significa donar real-ment testimoniatge de l’amor de Déu pel món, per tota persona, de tota edat i en tota situació. I per tant també pels pares, pels infants i pels joves. Aquesta és la missió fonamental dels sagraments de la iniciació: donar a conèixer a tothom l’amor de Déu, invitar-los a acollir-lo, ense-nyar-los a respondre-hi amb tota la pròpia vida.

Com a Església, no ens podem limitar a respondre estrictament a la de-manda de celebracions sacramentals. El missatge de veritat del Crist so-bre les grans qüestions de l’existència humana és la dinàmica de base de la pastoral sacramental. Tenim el repte de mostrar, de manera creïble, que l’Evangeli condueix la nostra humanitat a la plenitud, a la felicitat i a la pau. Dins d’aquesta perspectiva sant Pau escriu: Crist no em va enviar enviat a batejar, sinó a anunciar l’Evangeli, i sense recórrer a un llen-guatge de savis (1Co 1,17). I més endavant: Ai de mi si no anunciés l’Evangeli (1Co 9,16).

Conservar el gust de la sal

El missatge que hem d’anunciar no sempre s’adapta perfectament amb el que la gent espera espontàniament. A molts dels nostres contempo-ranis, la tradició cristiana els sembla estranya a la cultura actual: no és accessible ni comprensible directament. Però l’Evangeli ¿no suscita força resistències entre aquells qui caminen des de fa molt de temps en la fe? L’Evangeli conservarà sempre un cert caràcter «foraster»: intentar costi el que costi transposar la fe o el contingut dels sagraments en paraules

106

més acceptables per a la majoria de gent no és necessàriament assenyat. Hi ha el perill que la sal perdi el gust... (cf. Lc 14,34-35).

En aquest nivell, l’experiència del catecumenat dels adults assenyala un altre camí: hi ha d’haver una conversió per passar de la petició del bap-tisme al desig d’esdevenir cristià. Aquest tipus d’invitació a la conversió troba també el seu lloc en la preparació dels pares per al baptisme, per a la primera comunió o la confirmació del seu fill.

Reaccionar de manera estricta?

En contrast amb una estratègia de l’adaptació costi el que costi, una ma-nera de reaccionar igualment ineficaç a la llarga és establir unes regles es-trictes. Per preservar l’autenticitat dels sagraments i fer les persones cons-cients que la fe i l’educació de la fe exigeixen una opció i un compromís personal, els pastors poden tenir la temptació de «posar les coses en or-dre» a base de posar condicions molt exigents per a l’accés als sagraments. Com a Església, podem tenir unes condicions específiques i apel·lar a la responsabilitat i al compromís de les persones; però és igualment impor-tant de tenir en compte què els resulta possible i factible a aquells amb qui ens trobem en el marc de la preparació per als sagraments. No convin-dria que, amb les nostres paraules i amb els nostres actes, reforcéssim la imatge d’una Església rígida, «autoreferencial» com diu el Papa Francesc, inclinada a judicar prestant poca atenció i poc cor a les condicions de vida actuals de les persones i al creixement de la seva fe.

Hospitalitat i claredat

L’itinerari d’una pastoral dels sagraments de la iniciació que alia hospita-litat i claredat certament és menys confortable, però, a parer nostre, més fructuosa. És una actitud pastoral que agafa les persones allà on són per mostrar-los on les crida l’Evangeli.

Quan la gent interroga l’Església, escoltem-los de debò, d’una manera desinteressada i sens prejudici, fins si les trobades personals o en grup no sempre són simples. Hi ha pares que quan participen en una reunió preparatòria es poden sentir incòmodes a l’hora d’expressar la seva fe o

107

els motius que els han guiat a demanar una celebració sacramental. Té la màxima importància donar temps per parlar-ne, per reflexionar sobre qüestions importants: el ritme de cada dia ho permet tan poc! El seu tes-timoniatge sovint ens enriquirà.

Escoltar és doncs la primera actitud de base, indispensable, en el con-tacte amb els pares, els infants i els joves. Escoltar és també una aptitud que reclama una inversió activa.

És no tan sols un art d’escoltar allò que expressen, sinó també una per-cepció fina que sent les preguntes subjacents. Escoltar «des de la fe», és sempre plantejar-se aquesta pregunta: «¿On està actuant ja l’Esperit Sant?». Llavors, les trobades amb els pares i els infants esdevenen l’oca-sió per als responsables pastorals i els catequistes, de rebre ells mateixos l’Evangeli d’una manera nova.

El que acabem de dir mostra clarament que no n’hi ha prou amb limitar-se a un contacte de tipus administratiu per establir les qüestions pràcti-ques. Cal fer tots els possibles perquè es puguin expressar i tenir en compte la vida, les qüestions profundes i les aspiracions de les persones.

És també necessari d’il·luminar aquestes qüestions i aquestes experièn-cies amb la claror de l’Evangeli, tot expressant amb llibertat la fe cristi-ana, parlant sense por, com a creient, en un testimoniatge personal. Pel que fa a nosaltres, tenim el repte de poder contar a d’altres, amb parau-les senzilles, què ha canviat en la nostra vida la fe en Jesucrist, com in-tentem viure el nostre baptisme i en què consisteix aquesta vida nova rebuda de l’Esperit de Déu. Com més viurem nosaltres mateixos el con-tingut de la nostra fe, més viurem conscientment del nostre baptisme i de la nostra confirmació. Com més viurem l’eucaristia en tant que en-contre vital amb el Crist Senyor, més serem capaços d’expressar les rela-cions vivificants que hi ha entre la nostra tradició de fe i la nostra cultura.

Iniciar dins el si d’una comunitat catequètica

Tota acció pastoral apunta a fer conèixer el Crist, el seu Evangeli i la seva Església amb la convicció que és allà on es troba la veritable font de la

108

felicitat d’on poden extreure la força per viure i rebre el camí d’una au-tèntica humanitat. La pastoral dels sagraments serà doncs decididament iniciadora. Iniciar en la fe suposa temps, encontres durant els quals s’es-colten les narracions de vida i on es comparteix l’Evangeli. Participant en la vida de la comunitat eclesial, aprenent de conèixer altres cristians, vi-vint i fent experiències amb ells, serà la manera de palpar què vol dir «creure». Per això és essencial, per als infants i per als seus pares, que les trobades de preparació per al baptisme, per a la confirmació o per a la primera comunió, no s’organitzin al marge de la comunitat. Experi-mentar l’Evangeli i l’Església és més important que no pas parlar-ne.

Hi ha bones iniciatives actuals que van en la direcció d’una concepció més eclesial de la catequesi: en força llocs, la preparació catequètica dels infants i dels pares s’uneix amb l’assemblea dominical de la comunitat, amb les seves celebracions habituals, amb les seves iniciatives de forma-ció comunitària i de diaconia. Així tothom es pot familiaritzar amb la vida concreta de l’Església i percebre alguna cosa de l’estil de vida que pro-posa l’Evangeli. Amb ocasió d’aquestes trobades, és evident que l’acolli-ment dels pares i dels seus fills no depèn només del celebrant i dels ca-tequistes sinó de tots els batejats que hi intervenen. Sobre aquest punt precís, tot cristià es pot preguntar: «¿Què faig jo perquè els vinguts "de nou" se sentin acollits en la nostra comunitat?».

4. LA SIGNIFICACIÓ DELS SAGRAMENTS DE LA INICIACIÓ COM A CRITERI DE COHERÈNCIA PASTORAL

Si volem una pastoral dels sagraments de la iniciació més iniciadora i mis-sionera, hem de deixar-nos conduir pel contingut i el sentit d’aquests sa-graments. Dues línies de força ens semblen importants.

Els sagraments de la iniciació: una unitat

Els tres sagraments de la iniciació formen una unitat fins i tot si, pel que fa als infants en la nostra Església occidental, el baptisme, la confirmació i la primera comunió estan escalonats en el temps. El Catecisme de l’Es-glésia catòlica diu: «La iniciació cristiana es realitza pel conjunt de tres sagraments: el baptisme, que és l’inici de la vida nova; la confirmació,

109

que n’és la consolidació, i l’Eucaristia, que nodreix el deixeble amb el Cos i la Sang del Crist amb vista a la seva transformació en ell» (n. 1275).

La vida nova de la qual parla el Catecisme és la vida del Crist, el Senyor ressuscitat que ha vençut la mort. Quan unes persones es fan batejar i reben la confirmació i l’Eucaristia, s’estableix un lligam cada vegada més profund amb Jesucrist: estan immergides en la seva mort i la seva resur-recció. Ell fa participar de l’Esperit Sant que reposava damunt ell. Es dóna ell mateix en aliment per tal que, com ell, aprenguem a prendre el camí del gra de blat. Perquè hem esdevingut germans i germanes de Crist i perquè hem rebut el do de Déu, podem, com ell, conèixer que som els fills estimats del Pare.

Aquesta unitat fonamental i aquest lligam recíproc dels tres sagraments de la iniciació ens inviten a tenir en compte la continuïtat que hi ha entre aquestes tres etapes de la iniciació cristiana. El baptisme és simplement el començament de tot un camí de fe. La imatge del camí, tan sovint em-prada en l’Escriptura per expressar el que és la fe, és realment eloqüent. Viure, per a un cristià iniciat, és aprendre a caminar en una unió creixent amb Déu, seguint el Crist, amb la força de l’Esperit Sant. És un procés que demanarà temps i paciència, acompanyament i suport. Un no camina mai tot sol, sinó amb germans i germanes en la fe, amb el suport de l’Església. Els sagraments de la iniciació son evidentment passos que compten, però hi ha tot el camí, tota una dinàmica de creixement progressiu en la fe.

L’eucaristia, acompliment de la iniciació cristiana

La celebració del baptisme, de la confirmació i de la primera comunió no són, doncs, moments isolats. Són fites en el camí de la iniciació a la vida cristiana que haurà de ser re-alimentada, s’haurà de renovar i aprofun-dir. És precisament la raó per la qual no és la confirmació sinó l’eucaristia que és l’acompliment de la iniciació cristiana. En efecte, la iniciació sa-cramental a la fe cristiana va a parar en el sagrament de l’eucaristia, re-petitiu per definició, perquè se celebra cada diumenge, dia del Senyor. L’eucaristia del diumenge ve a alimentar, d’una manera sempre nova, la nostra unió al Crist, perquè mai no acabem d’esdevenir cristians. L’ordre

110

lògic del baptisme, de la confirmació, de l’eucaristia ho expressa clara-ment: pel baptisme i la confirmació, adquirim la identitat de «cristià», però ho hem d’esdevenir sempre. Per això, de diumenge en diumenge, en l’eucaristia, el Crist mateix es dóna en aliment.

Aquesta estructura teològica fonamental dels sagraments de la iniciació cristiana ens invita a posar un accent prioritari en l’eucaristia en la nostra catequesi i la nostra pastoral. Ens hem de preguntar: quins esforços hem de desplegar per tal que la participació a l’eucaristia, font de vida, sigui redescoberta com la finalitat de la iniciació?

5. ANAR VERS UNA PASTORAL D’INICIACIÓ

Per tal de situar la pastoral dels sagraments de la iniciació en una dinà-mica més missionera, i perquè, en aquesta perspectiva, els infants, els joves i els adults se sentin més a gust en la fe i en l’Església, heus ací algunes orientacions.

5.1. El baptisme, inici del camí de fe

El nombre dels nadons batejats en la nostra Església durant el darrer de-cenni ha conegut una baixa progressiva i regular. Ja no és habitual que, quan neix un infant, els pares s’adrecin a l’Església catòlica per demanar el baptisme. Això significa que aquest pas esdevé cada vegada més una opció personal i lliure, tal com els passos que es fan en la fe.

La tradició sempre ha justificat el baptisme dels infants a partir de la con-vicció que són batejats sobre la base de la fe dels pares. En el context actual, perquè aquesta base ja no està assegurada, ens cal, doncs, pro-posar als pares que demanen el baptisme per al fill un itinerari iniciàtic, una mica en l’esperit de l’encaminament proposat als catecúmens adults en camí vers el baptisme. La preparació a la celebració del baptisme és l’ocasió d’ajudar els pares, els padrins i padrines a comprendre que la decisió de fer batejar el fill implica també el compromís a educar-lo en la fe. El Ritual del baptisme dels infants preveu que aquest compromís sigui públicament expressat en la celebració. Els pares són invitats a respon-dre «Sí, hi crec» a cadascuna de les preguntes de la professió de fe. La

111

preparació invitarà, doncs, els pares a reflexionar sobre el propi bap-tisme. Per tal que el baptisme dels infants sigui celebrat de debò, cal que els pares tinguin la fe o, almenys, la intenció de familiaritzar el fill amb la fe de l’Església; creure en el do d’amor de Déu, en la unió amb el Crist, en la presència de l’Esperit Sant, en la pertinença a l’Església. Tot això, és realitzat i expressat pel baptisme.

Ja hem dit que el baptisme és el punt de partida del camí de la fe, és la «porta d’entrada» dels altres sagraments i des d’aleshores és un primer pas decisiu. Normalment, l’infant batejat rebre un dia la confirmació i l’eucaristia. Podem, doncs, recórrer als pares per tal que el baptisme no sigui considerat com un acte isolat, sense continuïtat, sinó com la pri-mera etapa d’un encaminament que l’infant no pot fer sense iniciació en la fe. En aquest camp de l’educació com en els altres, és normal que els pares caminin ells mateixos amb els fills i els sostinguin.

La preparació del baptisme

— És important que els pares que demanen el baptisme d’un fill tinguin prou temps per a reflexionar sobre aquest pas. Ho hem afirmat abans: des del punt de vista de l’Església, la petició de baptisme no és la sol·lici-tació d’un servei ritual isolat i sense continuïtat. Per aquest pas, els pares manifesten que formen part de la comunitat cristiana i que desitgen la integració del seu fill en aquesta nova família. En la mesura en què fre-qüenten poc aquesta «família», s’imposa un temps per a «conèixer-la».

Suggerim un període mínim de tres mesos entre la petició de baptisme i la seva celebració per assegurar aquesta aproximació comunitària essen-cial. Una informació sobre aquest temps de preparació al baptisme haurà de ser assegurada per una bona comunicació a través de diversos canals (informacions parroquials, butlletins diocesans, pàgines web, fulletons).

— El període entre la petició de baptisme i la celebració serà per crear ocasions de troba-ment amb els pares dels futurs batejats. En diversos llocs, els catequistes visiten els pares en el domicili. És sovint una presa de contacte important que dóna un rostre concret a la comunitat. Una preparació catequètica i litúrgica comuna del baptisme, que agrupi di-versos pares, els catequistes i altres membres de la comunitat, pot

112

també ser molt valuosa. Ací i allà, s’inviten també padrins i padrines i també els avis. Aquestes trobades tenen lloc generalment el vespre; però per què no invitar-los també a tenir una iniciativa de catequesi el diumenge? Un pas així eixamplaria la possibilitat de crear en els llocs res-pectius uns contactes significatius amb altres cristians. En el pla del con-tingut, els temps de preparació amb els pares poden tornar a prendre els elements centrals de la litúrgia del baptisme. L’experiència mostra que si el diàleg s’estableix en un clima de respecte i de confiança, els pares són també receptius a qüestions més profundes vinculades a la fe i a l’educació del fill.

L’oferta d’un itinerari per als pares amb vista del baptisme hauria d’es-devenir una prioritat pastoral. Presentant aquest itinerari no pas d’en-trada com una «condició d’admissió» sinó com una oportunitat positiva, un ajut que els ofereix la comunitat eclesial pot il·luminar i sostenir la seva opció. Converses sobre la fe, un encaminament que comprengui una certa durada, un establir lligams amb la comunitat: aquests tres ele-ments poden permetre als pares i a la comunitat eclesial abordar la pe-tició del baptisme amb discerniment i compromís.

Punts d’atenció particulars

— Aquests darrers anys, hi ha peticions de baptisme que provenen d’un nombre creixent d’infants en edat de ser catequitzats, sovint perquè desitgen fer la primera comunió amb els seus companys d’escola. És molt important d’acollir aquesta petició de manera específica, com ho preveu el Ritual del baptisme d’infants en edat d’escolaritat (1977). Proposa un procés d’iniciació inspirat per l’itinerari catecumenal dels adults però adaptat a la situació dels infants entre 7 i 12 anys. Comporta quatre eta-pes litúrgiques que ritmen la preparació: l’acolliment de la petició de baptisme, l’entrada al catecumenat, l’escrutini (o ritu penitencial) i la ce-lebració dels tres sagraments de la iniciació, en preferència durant la vet-lla pasqual, durant el temps pasqual o durant una celebració de l’euca-ristia el diumenge.

Remarquem que en aquest cas, l’ordre tradicional dels sagraments de la iniciació (baptisme, confirmació, eucaristia) és mantingut; amb tot, se-gons el Ritual, els nous batejats poden rebre la confirmació més tard amb

113

altres joves. L’elaboració d’un itinerari preparatori per part dels respon-sables pastorals en diàleg amb els pares, els professors i els catequistes, dóna molts fruits, tant per als pares i els infants com per a la comunitat.

— Per als pares que no estan casats ni civilment ni a l’Església, la petició de baptisme per al seu fill és a vegades l’ocasió de sol·licitar una prepa-ració al matrimoni. Si en la conversa amb els pares, sembla que hi ha una obertura en aquest sentit, els responsables pastorals poden proposar ells mateixos aquesta eventualitat, tot sabent que el sagrament del ma-trimoni pot ser també celebrat d’una manera molt simple, independent-ment de l’organització d’una festa de casament.

Recordem, d’altra banda, que quan s’accepta una petició de baptisme, el context familiar o de relacions dels pares, siguin casats o no, no és determinant: el que és decisiu és el consentiment dels pares a l’itinerari de fe de l’Església i a educar el fill en aquesta fe.

— El padrí i la padrina de baptisme tenen la missió de sostenir els pares en l’educació dels fills a la fe. Això suposa que no siguin estranys a aquesta fe i que no siguin escollits únicament en funció de tradicions so-cials o de vincles d’amistat. Padrí i padrina de baptisme -en el sentit es-tricte, n’hi ha prou amb un-, segons el Ritual, han de tenir l’edat reque-rida per a assumir aquesta missió i haver rebut ells mateixos els tres sa-graments de la iniciació. Amb tot, si el padrí o la padrina no ha estat con-firmat, és l’ocasió de proposar-li de demanar aquest sagrament (el ma-teix pel que fa als pares).

— L’acolliment dels batejats afecta tota la comunitat eclesial: és impor-tant de manifestar-ho en la manera mateixa d’organitzar la pastoral del baptisme. És desitjable que aquesta pastoral sigui portada per un grup de persones que assumeixin la seva responsabilitat pròpia i co1·laborin amb els preveres i els diaques encarregats de la preparació i de la cele-bració del baptisme.

La celebració del baptisme

La introducció general del Ritual del baptisme d’infants (1984) proposa disposicions pràctiques que deriven del sentit mateix del sagrament.

114

Així, «per tal de posar a llum el caràcter pasqual del baptisme», el bap-tisme serà celebrat en preferència el diumenge, o durant la vetlla pas-qual, moment privilegiat. «Per tal que tota la comunitat participi a la ce-lebració del baptisme i a fi que aparegui més clarament el vincle entre el baptisme i l’eucaristia», és proposat de celebrar a vegades el baptisme durant l’eucaristia dominical. L’església parroquial és el lloc on la família dels creients s’aplega; és aquí on es troben les fonts baptismals; és doncs en una església que se celebren els baptismes.

— El Ritual (n. 27) invita a organitzar celebracions comunes, tant com es pugui. Aquesta invitació està vinculada a l’afany de mostrar concreta-ment un aspecte important del baptisme: edifica l’Església. En efecte, la celebració comuna del baptisme de diversos infants, en presència d’al-tres feligresos, en fa un esdeveniment d’Església amb el mateix títol que la confirmació i l’eucaristia. Els baptismes comunitaris mostren que es tracta d’una altra cosa que una simple festa de naixement o d’una cele-bració familiar privada Així mateix, per la integració de cants i de música (i, per exemple, la presència d’un organista), la litúrgia manifesta que es tracta d’una festa de la comunitat.

— La litúrgia del baptisme és concebuda com un pelegrinatge en l’esglé-sia. L’acolliment pot fer-se a l’entrada de l’església; després, s’escolta la Paraula de Déu; a continuació, es va en processó a les fonts baptismals; finalment, es va a l’altar per dir junts el Parenostre. Aquests desplaça-ments són actes simbòlics: fent-nos progressar des del portal fins a l’altar de l’eucaristia, expressen ritualment el camí que els infants hauran de recórrer per esdevenir cristians. Eliminar aquest aspecte de la celebració del baptisme impedeix al ritu de desplegar tota la seva força d’expressió. Així mateix, és just de destacar altres elements del Ritual, sense desna-turalitzar-los. Pensem sobretot en la pregària d’alliberament del mal, en la benedicció de l’aigua, a l’encadenament de la renúncia al pecat i de la professió de fe, o encara en les monicions que acompanyen els altres ritus del baptisme: cadascun d’aquests elements pretén enriquir la nos-tra comprensió de l’aliança de vida que Jesucrist ve a segellar en el sa-grament.

115

— És el Crist mateix qui bateja. Els actes específics que ho expressen, com ara «immergir», «vessar l’aigua», «ungir», són, doncs, acomplerts pel ministre que presideix aquest sagrament i que, en la litúrgia, té el paper de Crist. Associar a aquests gestos específics els pares, el padrí o la padrina, és no tenir justesa simbòlica en el pla teològic i antropològic.

El Ritual preveu també el baptisme per immersió (n. 22) «que significa més clarament la participació a la mort i a la resurrecció de Crist» (cf. Rm 6,3-4). Es tracta d’un gest molt fort, fins i tot per als pares: ells confien el fill al celebrant, i per tant a Crist, i després el reben d’ell, que els el re-torna. Aquesta manera de batejar evidentment no és pas sempre possi-ble i reclama un cert nombre de condicions concretes. Ens podem pre-guntar si aquesta manera de batejar no pot de tant en tant ser aplicada.

La bellesa dels ritus i dels símbols parla de Déu. És, doncs, important es-tar atent a la qualitat estètica i litúrgica dels llocs i dels objectes emprats.

La continuació del baptisme

El baptisme no és un esdeveniment isolat: l’Església ha de vetllar-hi. Per això, després de la celebració del baptisme, és important invitar els pares a la vida parroquial: festes de les famílies, catequesis del diumenge, benediccions dels infants, o trobades fraternes dels pares de fills recent-ment batejats en sortir d’una missa dominical.

Segons el Catecisme, la naturalesa mateixa del baptisme dels infants exi-geix «un catecumenat post-baptismal» (n. 1231). Això significa no sols una catequesi parroquial adaptada als infants, sinó també el desplega-ment progressiu i més ample de la fe per tot un procés educatiu. Les comunitats cristianes han de fixar-se en aquest gran repte de sostenir realment pares i famílies en la responsabilitat que han pres fent batejar el seu fill. Els fills, en efecte, no podran créixer en la fe si no veuen que els adults —i, entre ells, els pares, el padrí i la padrina— en viuen de debò i la transmeten. Aquí hi ha una qüestió pastoral essencial.

5.2. La confirmació: ser enfortit en l’Esperit

En el Catecisme de l’Església catòlica la confirmació és el segon sagra-ment de la iniciació. aquest sagrament ve a ratificar i consolidar allò que

116

ha estat donat en el baptisme. En aquest sentit, no és pas facultatiu (Codi de dret canònic, càn. 890). L’experiència mostra que retardar la celebra-ció de la confirmació a una edat més avançada comporta una anomalia: un nombre important de batejats ja no són confirmats. Per això en les diòcesis belgues, volem orientar-nos vers una sola celebració, al voltant dels 11-12 anys, en la qual hi ha incloses la renovació dels compromisos del baptisme (professió de fe) i la confirmació, i això durant una eucaris-tia solemne. Unint compromisos del baptisme i de la confirmació, al cor d’una celebració eucarística, es posa en relleu el lligam que hi ha entre els tres sagraments de la iniciació. amb tot, recordem que per a aquells que ho desitgin, sempre és possible ser confirmat a una edat més avan-çada.

El centre de gravetat de la pastoral i de la catequesi preparatòria a la confirmació no es limita a un descobriment dels continguts de la fe, sinó que implica que els futurs confirmats i els seus pares descobreixin més la vida de la comunitat cristiana i hi participin a través d’activitats locals i/o diocesanes. No es tracta tant, doncs, de crear iniciatives originals, sinó més aviat d’invitar-los a acollir les iniciatives existents en catequesi comunitària, en litúrgia, com també les diverses propostes de compro-mís social i de trobament.

En l’itinerari vers la confirmació, s’invitarà particularment els joves, els seus pares, padrins i padrines, a participar regularment a l’eucaristia do-minical de la parròquia. De manera general, les experiències pastorals en què l’itinerari catequètic està marcat per celebracions-etapes (celebra-ció del llançament de la catequesi, lliurament de la creu i de la Bíblia, confessió de la fe) són percebudes positivament. S’han de sostenir i fer conèixer més amplament. En efecte, ofereixen possibilitats d’establir lli-gams regulars entre els futurs confirmats, els pares i la comunitat cre-ient. Invitant-los a participar regularment en l’eucaristia de la comunitat, es manifesta que la confirmació no és un «punt final»; la confirmació porta a l’eucaristia, que, mentrestant, alimenta i fa créixer els cristians en la seva comunió en Crist.

117

La confirmació obre la nostra mirada sobre la comunitat en sentit ample: la parròquia, la diòcesi i l’Església universal. Per això el bisbe és, en pri-mer lloc, el ministre de la confirmació. Per significar-ho, els altres preve-res delegats per conferir aquest sagrament seran en nombre restringit i, preferentment, col·laboradors pròxims del bisbe. Ja que l’accent s’ha de posar en la comunitat en sentit ample, apostem perquè les parròquies que només tenen un petit nombre de confirmands col·laborin entre elles o en Unitat pastoral, tant per a la preparació catequètica com per a la celebració litúrgica.

El temps pasqual és el període més apropiat per a donar sentit a la cele-bració de la confirmació. No se celebrarà durant l’advent i la quaresma.

Demanem que la celebració de la confirmació sigui respectuosa del Ri-tual, sovint massa poc conegut o integrat. Com tota celebració litúrgica, la de la confirmació ha de tendir a fer gustar la presència de Déu, com també la força i la joia donades per la pregària comuna i el cant, pel fet que, en aquestes assemblees, hi participen moltes persones poc habitu-ades a la litúrgia de l’Església. Val la pena que vegin i sentin què és la fe cristiana, allò que alimenta els cristians i com ells preguen. La litúrgia ho permetrà millor si manté una certa sobrietat, sense superficialitat ni sim-plisme. Hom se centrarà en els ritus i símbols essencials, sense sobrecàr-regues inútils. Una justa creativitat obrirà l’assemblea al misteri de l’Es-perit Sant present i invocat en el sagrament: no es tracta d’atreure con-tínuament l’atenció sobre els confirmands, sinó de situar el Crist al cen-tre de la celebració, d’afavorir així la pau interior i la concentració dels futurs confirmats. D’altra banda, la confirmació no és una «cosa d’in-fants», sinó que interpel·1a i afecta tots els adults presents. Els col·labo-radors ordinaris de la litúrgia (coral, organista, lectors) tenen cadascun el seu propi paper a jugar per assegurar la qualitat de la celebració.

Un cop celebrada la confirmació, no és coherent que els confirmats si-guin deixats sols: es vetllarà per invitar-los no sols a la missa dominical, sinó també a participar de les iniciatives locals o diocesanes de la pasto-ral dels joves (grups de revisió de vida, de pregària, acolitat, corals de joves, serveis diversos, pelegrinatges, aplecs més amplis).

118

5.3. La primera comunió

Ja hem subratllat que en el pla teològic, l’eucaristia és l’acompliment de la iniciació cristiana. A imitació del Crist. Trencar la seva pròpia vida i com-partir-la com el pa sobrepassa les nostres forces humanes. L’Esperit, rebut en el baptisme i en la confirmació, actua en nosaltres com una força per testimoniar i esdevenir corresponsable de l’edificació de l’Església.

La coherència de la successió tradicional dels sagraments de la iniciació (baptisme, confirmació, i després eucaristia) és viscuda clarament avui en la iniciació dels adults. Amb tot, a Bèlgica, pel que fa als infants batejats poc després del naixement, la comunió precedeix encara gairebé sempre la confirmació. En la majoria dels llocs, se celebra a l’edat de 7 o 8 anys. El futur ens dirà si el restabliment de l’ordre originari dels sagraments de la iniciació és igualment desitjable en la situació dels infants. En tots els ca-sos, cal evitar que el sentit de la primera comunió es desvirtuï i convé exa-minar la pràctica actual a partir de la significació pròpia de l’eucaristia.

La primera comunió és el moment de la primera participació plena a l’eu-caristia. Aquest pas pressuposa una forma d’iniciació al conjunt de l’eu-caristia per als infants, però també per als pares que, en ocasió del bap-tisme, es comprometen a educar el fill en la fe. La preparació a la primera comunió és una oportunitat per no deixar de crear un nou contacte amb ells i invitar-los a enfortir o a redescobrir la fe. Donem suport a les ofertes catequètiques i les diverses iniciatives proposades, en connexió amb les celebracions dominicals, que van en aquest sentit.

L’escola també pot jugar un paper preciós. La participació dels infants en el curs de religió catòlica permet als infants de conèixer millor la persona de Jesús i de ser introduïts al sentit de l’eucaristia. Però la parròquia o la unitat pastoral és el lloc on se celebra, amb la comunitat, la primera co-munió.

No és indispensable que tots els infants facin la comunió junts, el mateix dia. Podem imaginar que en diferents eucaristies dominicals del temps pasqual, un més petit grup d’infants faci la seva comunió.

A més del model de la primera comunió en grup, quasi totes les diòcesis ja adopten també la possibilitat següent: pares que vénen molt regular-

119

ment a la missa del diumenge poden demanar als responsables parro-quials que el seu fill (a partir de l’edat de 7 anys) rebi la comunió per primera vegada durant una celebració dominical ordinària, mentre hi es-tigui preparat.

5.4. El repte fonamental d’una iniciació a la vida cristiana

No som partidaris de multiplicar les iniciatives particulars per als dife-rents grups, al costat de la vida de la comunitat. El nostre objectiu fona-mental és posar les persones en contacte amb la vida concreta de les comunitats eclesials. Per això recorrem a les comunitats per tal que ofe-reixin regularment als pares que presenten el fill al baptisme, a la confir-mació o a la primera comunió, unes propostes que els permetin ser ini-ciats a la fe i a la vida de l’Església. L’assemblea del diumenge serà en el futur la millor oportunitat per continuar aquesta iniciació: aquest dia és i continua essent el temps fort al cor de tota comunitat cristiana Això no significa que tot s’hagi de fer durant l’assemblea litúrgica De tant en tant, com a complement d’aquestes, es crearan ocasions per a trobar-se, edi-ficar la comunitat i formar-se en la fe. Aleshores, si pares, joves i infants estableixen contactes amb altres creients en un ambient acollidor i ami-cal, acolliran amb una més gran receptivitat la Bona Nova. D’aquesta ma-nera, la celebració del baptisme, de la confirmació o de la primera comu-nió serà viscuda, no com una finalitat en si mateixa, sinó com un pas en-davant vers un compromís més gran en la fe i en la vida eclesial.

Es planteja, és clar, la qüestió de la vitalitat de les nostres comunitats parroquials. ¿Són capaces i desitjoses d’acollir joves i menys joves per als quals se senten còmodes en la fe i en l’Església? L’essencial és promoure, per una col·laboració de tots, llocs radiants en què un se senti acollit i pugui experimentar la joia de creure i de celebrar el Crist en comunitat.

6. EN CONCLUSIÓ

L’Església avui ha de cercar nous camins per al primer anunci, la iniciació a la fe i la catequesi. Hem volgut dir com aquesta missió és també un repte per a la pastoral dels sagraments de la iniciació. en aquesta matèria complexa, no hi ha solucions simples o estratègies evidents que farien

120

desaparèixer d’un cop totes les preguntes i les dificultats. Hem intentat indicar un cert nombre de línies de força que mostren la direcció en la qual les diòcesis belgues volen treballar els propers anys. La renovació i la reorientació de la nostra pastoral catequètica reclamen temps i ener-gia i continuen essent una missió exigent. Però hi ha signes d’esperança: en molts llocs, els esforços desplegats donen fruits i el missatge de l’Evangeli atreu i toca molts cors.

Invitem tots aquells i totes aquelles que col·laboren a la catequesi en els diversos llocs a continuar els intercanvis i el treball de reflexió en aquest camp. Com a comunitat eclesial hem de continuar discernint les prioritats per als anys futurs, allò que hem de canviar i allò que hem de guardar per ser de debò servidors de l’anunci de l’Evangeli. Per això volem també com-prometre tots els col·laboradors de la pastoral dels sagraments de la inici-ació a treballar i a aprofundir aquestes orientacions i a reaccionar fent ar-ribar les seves pròpies experiències, propostes i suggeriments als respon-sables diocesans de la catequesi. Les diferents diòcesis belgues treballaran sobre aquesta base amb vista a una política diocesana i interdiocesana co-herent en matèria d’iniciació a la fe i de pastoral sacramental.

Un darrer punt. Tenim interès que a l’interior de les Unitats pastorals es despleguin, en el marc de la pastoral de la iniciació cristiana, una escolta atenta i respectuosa de tots els qui s’adrecen a l’Església, com també una bona comunicació entre tots els qui hi col·laboren. En les circumstàncies actuals, és realment indispensable no dispersar les nostres forces i inten-sificar la col·laboració i la col·legialitat entre tots els responsables pasto-rals, preveres, diaques, animadors pastorals, catequistes i altres volun-taris. Volem agrair de tot cor tots aquells i totes aquelles que es compro-meten per promoure aquest esperit de connivència amistosa i d’unitat. Volem també encoratjar-los: valorem com són indispensables per tal que l’Església realitzi la seva missió, ser un signe discret però tangible de l’amistat de Déu envers la humanitat.

+ Jozef De Kesel, + Guy Harpigny + Patrick Hoogmartens, + Jean-Luc Hudsyn

Traducció de Documents d’Església, n. 1041 (Gener 2014) pp. 45-57