Embed Size (px)
Citation preview
Jorge Luis Borges, Buenos Aires,24 d’Agost de 1899
Ginebra, 14 de juny 1986
La literatura sense ànima: “Lego la nada a nadie”
Borges, nen. Als sis anys declara al seu pare la intenció de ser escriptor. Als vuit anys escriu un breu tractat de mitologia en anglès. Als deu anys publica a un diari una traducció de Oscar Wilde. Als quinze se l’enduen de viatge per Europa. El seu pare, gairebé cec, necesita un tractament oAalmològic. Es refugien a Ginebra. Fa el batxillerat al liceu Jean Clavin. A casa parlen en castellà i anglès.
Borges, al voltant dels vint anys, quan coneix a Macedonio Fernández, al seu retorn a BsAs el 1921, després de finalitzar el seu aprenentatge com a escriptor. Macedonio els espera al moll. Ells venen de Barcelona, amb el Victoria Eugenia
Borges, a la Recoleta, el cemenRri urbà de Buenos Aires. En un panteò d’aquests hi ha les cendres de Macedonio Fernández. Borges escriu: “Lentas filas de panteones/ cuya retórica de sombra y de mármol/ promete o prefigura la deseable / dignidad de haber muerto.” Fervor de BsAs, 1923.
ArgenRnada. Carrer Tucuman, 840 El 1901, es tralladen al barri de Palermo, al carrer Serrano, al 2135, ara carrer Jorge Luis Borges (tothom diu Serrano), a tres “quadras” de la placita Julio Cortázar, al costat d’on vivia el Flâneur a Buenos Aires.
El seu pare, Jorge Guillermo Borges, argenV natural de Entre Ríos, fou advocat i professor de psicologia. Era un àvid lector y tenia aspiracions literàries que va concretar en una novel∙la, El caudillo, i alguns poemes; també traduí a Omar Jayyam de la versió anglesa de Fitzgerald. Cap al 1970, Jorge Luis Borges recordava amb aquestes paraules al seu pare: "Él me reveló el poder de la poesía: el hecho de que las palabras sean no sólo un medio de comunicación sino símbolos mágicos y música". La seva mare, Leonor Acevedo Suárez, era uruguaya. Va aprendre anglés del seu marit i va traduir obres a l’español. La familia del seu pare tenia orígens espanyols, portuguesos i anglesos; la de la seva mare, espanyols i possiblement portuguesos. A casa es parlava en castellà i en anglés. Borges va néixer, als vuit mesos de gestació, en una Vpica casa porteña de finals del segle XIX, amb paio i aljibe, dos elements que es repeirán como un eco en les seves poesies. La seva casa natal estava situada al carrer Tucumán 840, però la seva infància transcorregué un mica més al nord, al carrer Serrano 2135 del barri de Palermo. La relaciónde Borges amb la literatura va iniciar‐se de molt peit, ja que als quatre anys ja sabia llegir i escriure. Degut a que a casa seva es parlava tant el castellà como l’ànglés, Borges va crèixer bilingüe.
Adolfo Bioy Casares, Victoria Ocampo i J.L. Borges, el 1930,impecablement vesRts, mentre Macedonio ja malvivia en una “estancia” sense terra, i els rebia, cada diumenge a la tarda, el grup de MarRn Fierro.
Tindrà una fecunda col∙laboració amb Bioy Casares.
Escriuran a dues mans diversos llibres, seleccions literàries de prosa i poesia, relats fantàsic, relats policiials, fins a deu llibres. Borgés col∙laborarà repeidament a la revista Sur. Bioy Casares, de maneres aristocràiques i anglòfon com Borges, serà el seu company literari perfecte. Més jove, el coneix quan Bioy té 17 anys.
Borges va tenir dos amics ínims durant la major part de la seva vida: els escritors Adolfo Bioy Casares i Manuel Peyrou. A Bioy Casares el va conèixer a la casa de la seva també amiga, Victoria Ocampo, a Peyrou li van presentar en un bar alemany del carrer Corrientes prop de Pueyrredón, a la década de 1920. La relació d’amistat amb cada un d‘ells fou profundament diferent. Amb Bioy es tractava d’una amistat "a l’anglesa", que excloia les confidencies; la que va mantenir amb el segon, en canvi, va incloure les confessions més ínimes i personals. Quan Borges va necessitar l’ajuda d’un psiquiatra —aixó ho revelà Estela Canto—, fou Peyrou qui li va recomenar. Després de la mort del seu amic el 1974, Borges escrigué un poema itulat «Manuel Peyrou» i que publicà a Historia de la noche: «Suyo fue el ejercicio generoso / de la amistad genial. Era el hermano / a quien podemos, en la hora adversa, / confiarle todo o, sin decirle nada, / dejarle adivinar lo que no quiere / confesar el orgullo (...)». Apart d’aquests amics molt propers —i de Silvina Ocampo, la dona de Bioy,— que ho foren des del principi de la dècada dels trenta fins el final, n’hi hagué altres que giraren en l’órbita d’aquest grup —en diferents èpoques i por diversos espais de temps— foren Carlos Mastronardi, Emma Risso Platero, Francisco Luis Bernárdez, Xul Solar (no us perdeu el seu museu a Buenos Aires) Enrique Amorín, Ricardo Güiraldes, Oliverio Girondo, Norah Lange, Elvira de Alvear, Ulises Peit de Murat, Saniago Dabove, Julio César Dabove, Gloria Alcorta, Estela Canto, María Esther Vázquez y Néstor Ibarra. Macedonio Fernández no fou estrictament amic sino una especie de mentor de Borges, i únicament durant uns anys, fins que es distanciaren per raons políiques. Curiosament, Fernández es graduà d’advocat a l’ Universidad de Buenos Aires el 1897, juntament amb els pares de Borges y Peyrou.
Leonor Azevedo Suárez, la mare. Borges viurà gairebé sempre amb la seva mare. La seva germana Norah es casarà amb Guillermo de Torre, un madrileny. Ell es casarà el 1967 amb Elsa Estete Millán, amiga de joventut. El 1970 es separa i torna al domicili del carrer Maipú, amb la seva mare.
Borges i l’horror a la realitat, els miralls i les dones
El 1923 publica el primer llibre, de poesia, Fervor de Buenos Aires (miificació de la ciutat), el 1925, Luna de Enfrente, i el 1926, Cuaderno de San Martín. Fins el 1958 no publicarà més poesia, i només dos llibres més en vida, El otro, el mismo, 1967, i Elogio de la sombra, 1969. Però la seva poesia és cabdal. Sentenciosa, clàssica, i nihilista.
La presó de Borges: el racionalisme buit Borges construeix una analogia universal en metàfores i símbols paradoxals que es repeteixen fina a l’infinit, en estructures simètriques que tanquen a l’home en el seu propi laberint conceptual, contra el temps, la vida existencial, l’amor i la mort, contra la realitat insuportable.
La vida no és res. La literatura és el passatemps desesperat (oxímoron), d’aquest no‐res. A la seva literatura tot és perfecte, cisellat, però buit. No hi ha ànima. No hi ha emoció. No hi ha subjecte. No hi ha passió.
En els relats inicia la deconstrucció de la realitat
El jardin de los senderos que se bifurcan (1941), Ficciones (1944), editat per la revista SUR, que porta Victoria Ocampo i Bioy Casares, i El Aleph (1949), trobem tots els relats fonamentals de Borges, els que provoquen l’admiració, l’estupefacció o l’horror dels lectors, els que li donaran la fama, els que li obriran la porta de França de la mà dels estructuralistes, els que es fan llegir als insituts, i que els profesors mateixos no entenen, perquè si els entenguenssin, no els farien llegir.
Borges parece un candidato inesperado para el premio al "Hombre que descubrió Internet". Sin embargo, un número cada vez mayor de comentaristas contemporáneos —ya se trate de profesores de literatura o de críicos culturales como Umberto Eco— concluye que, por más extraordinario y bizarro que parezca, Borges prefiguró la World Wide Web. En un libro reciente, Borges 2.0: From Text to Virtual Worlds (Borges 2.0: del texto a los mundos virtuales), Perla Sassón‐Henry explora las relaciones entre la Internet descentralizada de YouTube, los blogs y Wikipedia y los cuentos de Borges, que "hacen del lector un paricipante acivo".Un grupo de relatos de Borges —entre ellos Funes, el memorioso, La biblioteca de Babel y Tlön, Uqbar, Orbis TerQus— se publicó en los Estados Unidos bajo el Vtulo de Labyrinths a principios de la década de 1960. Con sus bibliotecas infinitas y hombres que no olvidan, enciclopedias y mundos virtuales que se conjuran desde la página impresa, así como portales que abarcan todo el planeta, estos relatos (junto con algunos otros como "El Aleph") pasaron a consituir según muchos críicos las claves de la intersección entre la nueva tecnología y la literatura. Un ejemplo es la idea de una "biblioteca total" que aparece en 1941 y que anunciaría la capacidad de Internet. Sassón‐Henry, profesora asociada del Departamento de Estudios del Lenguaje de la Academia Naval de los Estados Unidos, describe a Borges como alguien "del Viejo Mundo pero con una visión futurista". Del mundo creado por Borges en su cuento sobre Tlön, Uqbar, Orbis TerQus a la configuración de la Wikipedia y su funcionamiento en el medio digital hay sólo un paso lleno de referencias cruzadas. La lectura del relato de Borges desde esta perspeciva nos hace también replantearnos el estatus de realidad de la imagen del mundo que crea la Wikipedia como trabajo anónimo colaboraivo, que es lo que se plantea Borges.
Un autor múliple y anónimo tanto en Tlön como en la Wikipedia, en realidad construye el conocimiento del mundo, sea éste una invención o no: en Tlön, siguiendo unas directrices filosóficas idealistas; en Wikipedia, siguiendo unas normas de universalidad del conocimiento y respeto democráico a las ideas, y prohibida la aportación original, se exige describir conocimientos y teorías respaldadas y popularmente aceptadas. Ahora muchos piensan que “el contacto y el hábito de Tlön han desintegrado este mundo” y quizás es tan cierto como que ha construido otro, rizomáico y laberínico: Tlön significa mapa en islandés, y Tlön es verdaderamente mapa enciclopédico de un laberinto originado en Uqbar (que significa desviándose del camino), laberinto que crece y se bifurca constantemente, cuyos objetos ideales o hrönir (que significa en islandés pilas de materia que cambian por la acción externa) varían y se suceden en la tecnología wiki (en hawaiano, con rapidez), formando un Tlön informáico, depósito dinámico de la memoria coleciva humana mediante el consenso de unos wikipedistas. Como al Borges del relato, “si nuestras previsiones no erran, de aquí a cien años alguien descubrirá los cien tomos de la Segunda Enciclopedia de Tlón. ”Claro está que, debido a su soporte informáico, esa espera es innecesaria. Wikipedia se está reescribiendo ya, en este instante, constantemente.
La “Biblioteca” de Borges. La meta‐ficció inúRl.
Borges neix a dins d’una biblioteca, i no en sorirà mai més. Igual que en Leopardi, la vida queda a fora. Serà director de la Bibloteca Municipal Miguel Cané, del barri d’Almagro del 1938. Poc després mor el seu pare. El 1946 l’humilien donant‐li el lloc d’inspector municipal d’aus i conills, per un manifest contra Perón. El 1955 el faran director de la Biblioteca Nacional (ho serà durant 18 anys), però aviat se li farà definiiva la ceguesa. A parir de 1956 la seva mare li llegirà i escriurà per ell. Com Homer, dictarà els seus textos. La ceguesa de Borges infondrà una aura míica a les seves conferències públiques, molt nombroses a parir d’aquell moment. Per poder‐ho fer, reberà tractament mèdic per superar la tartamudesa i la imidesa.
"Poco a poco fui comprendiendo la extraña ironía de los hechos. Yo siempre me había imaginado el Paraíso bajo la especie de una biblioteca. Ahí estaba yo. Era, de algún modo, el centro de novecientos mil volúmenes en diversos idiomas. Comprobé que apenas podía descifrar las carátulas y los lomos. Entonces escribí el «Poema de los dones»:
Nadie rebaje a lágrima o reproche esta declaración de la maestría de Dios, que con magnífica ironía me dio a la vez los libros y la noche.
Declaració de JL. Borges, al comparar la ceguesa i el nomenament com a Director de la Biblioteca Nacional. Uns anys abans, a causa d’un cop amb una finestra al cap, estarà a punt de morir d’una sepicèmia.
Oximoron+ metàfora+símbol+analogia+topoi= literatura tautològica, paradoxal, circular, abstracte, tancada, negaRva, inúRl. EstèRca sense èRca, al contrari que la famosa frase , “nulla esteRca sine eRca”.
A la foto, amb Maria Kodama en una visita a Irlanda, dins la seva obsessió final per les sagues nòrdiques.
El 1975 va morir la seva mare, als noranta nou anys. A parir d’aquest moment Borges realitzará els seus viatges al costat d’una ex‐alumna, llavors secretària i —finalment , en la senectut de Borges— la seva segona esposa, María Kodama.
“La esquina rosada”, conte de la Historia universal de la infamia (1935), l’argenRnisme míRc dels baixos fons , els arrabals i els gauchos de Borges.
Borges fa argeninisme literari. Les cantonades dels arrabals, els ganivets dels gauchos, la pampa salvatge més enllà dels carrers de la ciutat, els bandolers, el militars dels inicis de la república, dels quals ell descendeix, queden miificats en contes de morts i venjances,. Igualment ho farà amb personatges de les sagues nòrdiques escandinaves i irlandeses. A la foto, Borges a San Telmo , i la famosa “esquina rosada”.
L’ ALEPH: “el inconcebible universo”
Borges i la mecànica quàntica
. En numerosos textos científicos y de divulgación científica se citan cuentos de Borges.Así, se menciona a "La biblioteca de Babel"[,para ilustrar las paradojas de los conjuntos infinitos,y la geometría fractal,,referencias a la taxonomía fantástica del doctor Franz Kuhn, en "El idioma analítico de John Wilkins" (un favorito de neurocientíficos y lingüistas, invocaciones a "Funes el memorioso" para presentar sistemas de numeración y hasta una cita de "El libro de arena" en un artículo sobre la segregación de mezclas granulares. En todos estos casos, las citas a cuentos de Borges no son más que ejemplos metafóricos que dan brillo a la prosa opaca de las explicaciones técnicas. Sin embargo, una notable excepción la constituye "El Jardín de senderos que se bifurcan", donde Borges propone sin saberlo (no podría haberlo sabido) una solución a un problema de la física cuántica todavía no resuelto.[ "El jardín", publicado en 1941, se anticipa de manera prácticamente literal a la tesis doctoral de Hugh Everett III publicada en 1957 con el título Relative State Formulation of Quantum Mechanics, y que Bryce DeWitt habría de popularizar como "La interpretación de los muchos mundos de la mecánica cuántica". El físico Alberto Rojo ha analizado esa sorprendente correspondencia y ha concluido que el parecido entre los textos de Borges y de Everett III muestra de qué manera extraordinaria la mente de Borges estaba inmersa en el entramado cultural del Siglo XX, en esa complejísima red cuyos secretos componentes se ramifican más allá de los límites clasificatorios de cada disciplina. La estructura de ficción razonada de los cuentos de Borges, que a veces parecen teoremas con hipótesis fantásticas, es capaz de destilar ideas en proceso de gestación que antes de convertirse en teorías hacen escala en la literatura. Y así como las ideas de Everett y DeWitt pueden leerse como ciencia ficción; en "El Jardín de los senderos que se bifurcan", la ficción puede leerse como ciencia.
L’escriptura de l’escriptura. El laberint. El mirall. El Rgre. La metaliteratura.
Borges treballarà amb infinits materials literaris, d’una erudició real i apòcrifa alhora, però sobre una base repeiiva: la reescriptura dels mites o de les històries o dels personatges nomès serà l’excusa per negar o indefinir fins al paroxisme el saber o coningut real, míic, religiós, filosòfic o moral del tema o pre‐text escollit. La màxima erudició pel mínim coningut.
Borges a París, ja amb Maria Kodama, els úlRms anys de la seva vida. El 1952 apareix a Gallimard una primera antologia seva. Des de llavors, es tradueix tota la seva obra al francès i a l’anglès. El 1964 li dediquen un monogràfic a la revista HERNE.
Entre altres sudamericans, hi escriuen els francesos Roger Callois, Jean Cassou i Gerard Gene�e. Borges pasa a ser l’escriptor estrella dels estructuralistes. Maurice Blanchot li dedica estudis. Fins i tot Cioran l’alaba i el declara “lúlim dels delicats”.
Edicions franceses La primera edició és del 1950, sota el itol de Ficions,
traduïda per P. Verdevoye
• Les “entrevistes” de Borges: mestre del gènere.
Empirisme radical, après de Macedonio après de W.James, aplicat racionalment al coneixement.
Totes les meta�siques són una, que no hi ha cap meta�sica (après de Macedonio). Però aquesta veritat negaiva, la intempèrie meta�sica, és per Borges només una excusa litèraria, incapaç, ell, de fer cap meta�sica, perquè ja l’havia fet tota Macedonio. I ho reconeix, ell no és meta�sic, i Macedonio si.
Sábato‐Borges,
l’aninòmia. • “En apariencia, la literatura de Borges es de índole meta�sica, pero en
rigor sus dilemas son meros juegos de ingenio. En sus relatos no hay ni verdadera vida ni verdadera muerte”
• Ernesto Sábato, cienVfic a París al L.M.Curie el 1936, autor de El túnel, Abbadon el exterminador, Sobre Héroes y tumbas, i de l’assaig Heterodoxias y engranajes, l’anVtesi de Borges.
El 19 de maig de 1976, Jorge Rafael Videla protagonitzà un dinar amb un grup d‘intelectuals argenins, entre els que hi havia Jorge Luis Borges, Ernesto Sabato, Horacio Esteban Ra� y el mossén Leonardo Castellani. Després del menjar, Borges declarà a la premsa: "Le agradecí personalmente el golpe del 24 de marzo, que salvó al país de la ignominia, y le manifesté mi simpaVa por haber enfrentado las responsabilidades del gobierno. Yo nunca he sabido gobernar mi vida, menos podría gobernar un país"
Borges i la políRca. De dretes de tota la vida. AnRperonista per origen i per estèRca.
La seva mare i la seva germana van ser deingudes en manifestacions aniperonistes. Ell va ser represaliat pels peronistes. Però el fet militar, fos el de Perón o d’altres, no el va molestar mai. L’exaltació dels fundadors del país, inclós el coronel Francisco Borges (1833‐1974) o el Poema conjetural, dedicat a Francisco Laprida, entre molts altres, així ho declaren. A la foto, amb Raúl Alfonsin, en el retorn a la democràcia, el 1892.
Yo descreo de la políica, no de la éica. Nunca la políica intervino en mi obra literaria, aunque no dudo que este ipo de creencias puedan engrandecer una obra. Vean, si no, a Whitman, que creyó en la democracia y así pudo escribir Leaves of Grass, o a Neruda, a quien el comunismo convirió en un gran poeta épico… Yo nunca he pertenecido a ningún parido, ni soy el representante de ningún gobierno… Yo creo en el Individuo, descreo del Estado. Quizás yo no sea más que un pacífico y silencioso anarquista que sueña con la desaparición de los gobiernos. La idea de un máximo de Individuo y de un mínimo de Estado es lo que desearía hoy…
Les úlimes paraules són literals de Macedonio Fernández.
Les signatures de Borges.
La retòrica ocupa el lloc de la revelació, ja que no hi ha res a revelar. Ni és poeta ni és meta�sic, perquè no creu ni que es pugui ser poeta ni es pugui ser meta�sic. Curiós cas, el de Borges, de tant coneixement per tant poc saber, de tanta intel∙ligència, per tant poca existència. (A la foto, Hotel des Beaux Arts, París, 1969, on mor Oscar Wilde, i on ell manifesta el seu desig de morir.)
Borges, l’immortal, mor a Ginebra, el lloc més neutre.
La tomba de Jorge Luis Borges
Va morir el 14 de juny de 1986 vícima d’un càncer hepàic. Obeint la seva úlima voluntat, les seves restes reposen en el cementeri de Plainpalais . La làpida, realitzada per l’escultor argenV Eduardo Longato, és d’una pedra blanca i aspra. A la part superior de la seva cara anterior es llegeix "Jorge Luis Borges" i, a sota, "And ne forhtedon na", al costat d’un gravat circular amb set guerrers, una peita Creu de Gales i els anys "1899/1986". La inscripció "And ne forhtedon na", formulada en anglosaxó, es tradueix com “I que no temessin" . La cara posterior de la làpida conté la frase "Hann tekr sverthit Gram okk / legger i methal theira bert", que es correspon amb dos versos del capítul vint‐i‐set de la Saga Volsunga (saga noruega del segle XIII), i es tradueixen així: "Ell prengué la seva espasa, Gram, i colocà el metall nu entre els dos" . Aquests dos mateixos versos els va uilitzar també Borges com a epígraf del seu conte "Ulrica", inclòs en El libro de arena, únic relat d’amor de l’autor , el protagonista del qual s’anomena Javier Otárola. A sota d’aquesta segona inscripció apareix el gravat d ‘una nau vikinga, i encara a sota una tercera inscripció: "D’ Ulrica a Javier Otárola", la qual cosa permet interpretar aquesta úlima inscripció como una dedicatòria de María Kodama a Jorge Luis Borges.
CemenRri de Plain Palais, Ginebra.
“El suicida”
No quedará en la noche una estrella . / No quedará la noche. /Moriré y conmigo la suma/ del intolerable universo. / Borraré las pirámides, las
medallas/ los conQnentes y las caras. / Borraré la acumulación del pasado./ Haré polvo la historia, polvo el polvo./ Estoy mirando el úlQmo poniente. /
Oigo el úlQmo pájaro/ Lego la nada a nadie.
El oro de los igres, 1972
La tomba del coneixement
L’”altre” Borges: “Por todo el coninente anda mi nombre; / No he vivido. Quisiera ser otro hombre” “Emerson”, El otro, el mismo, 1964
Borges, “el otro Borges”, mirant cec, el cel buit dels arqueips i dels conceptes, l’infern racionalista on escriu, desesperadament, que no hi ha res a fer, que ell, només és Borges, que “ojalà todo lo que he escrito no sea cierto”.
“¿Dónde estará mi vida, la que pudo / Haber sido y no fue, la venturosa / O la de triste horror, esa otra cosa / Que pudo ser la espada o el escudo / Y que no fue? ¿Dónde estará el perdido Antepasado persa o el noruego, / Dónde el azar de no quedarme ciego,/ Dónde el ancla y el mar, dónde el olvido / De ser quien soy? Dónde estará la pura / Noche que al rudo labrador consa / El iletrado y laborioso día,/ Según lo quiere la literatura? / Pienso también en esa compañera/ Que
me esperaba, y que tal vez me espera.” “Lo perdido”, El oro de lo Qgres, 1972
