12
Quan s'estava a punt d'impri- mir aquest butlletí, ha esclatat la notícia de l'abdicació del rei. Una abdicació que posa fi a 39 anys de regnat (el més llarg de la història dels Borbó després de Felip V i d'Alfons XIII) i que tanca una etapa de la història recent d'Espanya. Amb l'abdicació de Joan Carles I es pot dir que s'acaba, una vegada per totes, la Transició, de la qual ell ha estat un dels protagonistes, especialment pel que fa al seu paper de pont entre la dictadu- ra que el va nomenar i una monarquia parlamentària amb un sistema electoral basat en un bipartidisme que, especial- ment en els darrers anys, no representava cap alternativa política, sinó solament una alternança en el poder. La gravíssima situació econò- mica, social i política, els inac- ceptables nivells d'una corrup- ció estesa arreu, una justícia desigual i favorable als podero- sos (Millet i tants altres…), una família reial rodejada d'escàn- dols, unes estructures políti- ques cada cop més allunyades de la realitat i el desafiament sobiranista català, tot plegat ha collocat el país en una situa- ció de crisi institucional que ha forçat l'abdicació del rei. Una mostra del creixent desprestigi de la institució monàrquica és l'enfonsament del suport a la Corona entre la població, que, segons el CIS, ha passat d'un 7,46 sobre 10, el 1994, a un 3,72 en la darrera enquesta de l'abril passat. Val a dir que la monarquia no està sola en aquests nivells, i que l'acom- panyen, fins i tot per sota, altres institucions de l'Estat, com el Govern, l'Església, els partits polítics, etc., la qual cosa ajuda a entendre el grau de des- afecció de la gent en relació amb el sistema. I si, a tot això, hi afegim els mals resultats aconse- guits pels dos partits represen- tants del biparti- disme "dinàstic" en les darreres eleccions euro- pees, on per pri- mera vegada no han arribat entre tots dos al 50% dels vots, amb una participació de menys del 50%, l'abdicació pren tot el seu sentit. Una abdicació con- BUTLLETÍ INTERIOR DE L ASSOCIACIÓ CATALANA D EXPRESOS POLÍTICS (RESISTENTS ANTIFEIXISTES-MEMBRES DE LA FIR) NOVA ETAPA Núm. 76 SEGON TRIMESTRE DEL 2014 DONATIU: 1Editorial MONARQUIA? REPÚBLICA? REFERÈNDUM! (continuació pàg.3) w Editorial ....................................................pàg. 1 i 3 w El malestar dels europeus Enric Cama..................................................pàg. 3-4 w Uns instants per a la cultura Pere Díez Gil ..................................................pàg. 4 w Miquel Caminal, la passió política Andreu Mayayo i Artal ....................................pàg. 5 w Barcelona; 75 anys de l’exili republicà Marc Carrillo ...............................................pàg. 6-7 w Memòria republicana, esdevenidor de llibertat Àngel Duarte ..................................................pàg. 7 w Mis recuerdos de la defensa de Leningrado Teresa Alonso .................................................pàg. 8 w Cap a la tercera oportunitat Antoni Ferret ....................................................pàg.9 w Viatge a la Jonquera- Ribesaltes en el 75è aniversari de l’exili republicà Joan Rodríguez, El Kosaco ............................pàg. 10 w Pàgina guerrillera .........................................pàg. 11 w ...Dinar de germanor amb motiu del 83è aniversari de la proclamació de la Segona República. pàg. 12

Butlletí 76

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Butlletí 76, de l'Associació Catalana d'Expressos Polítics

Citation preview

Page 1: Butlletí 76

Quan s'estava a punt d'impri-mir aquest butlletí, ha esclatatla notícia de l'abdicació delrei. Una abdicació que posa fia 39 anys de regnat (el mésllarg de la història dels Borbódesprés de Felip V i d'AlfonsXIII) i que tanca una etapa dela història recent d'Espanya.Amb l'abdicació de JoanCarles I es pot dir que s'acaba,una vegada per totes, laTransició, de la qual ell haestat un dels protagonistes,especialment pel que fa al seupaper de pont entre la dictadu-ra que el va nomenar i unamonarquia parlamentària ambun sistema electoral basat enun bipartidisme que, especial-ment en els darrers anys, norepresentava cap alternativapolítica, sinó solament unaalternança en el poder. La gravíssima situació econò-mica, social i política, els inac-ceptables nivells d'una corrup-ció estesa arreu, una justíciadesigual i favorable als podero-sos (Millet i tants altres…), unafamília reial rodejada d'escàn-dols, unes estructures políti-ques cada cop més allunyadesde la realitat i el desafiamentsobiranista català, tot plegat hacol•locat el país en una situa-

ció de crisi institucional que haforçat l'abdicació del rei. Unamostra del creixent desprestigide la institució monàrquica ésl'enfonsament del suport a laCorona entre la població, que,segons el CIS, ha passat d'un7,46 sobre 10, el 1994, a un3,72 en la darrera enquesta del'abril passat. Val a dir que lamonarquia no està sola enaquests nivells, i que l'acom-panyen, fins i tot per sota,altres institucions de l'Estat,com el Govern, l'Església, elspartits polítics,etc., la qual cosaajuda a entendreel grau de des-afecció de la genten relació amb elsistema. I si, a tot això, hiafegim els malsresultats aconse-guits pels dospartits represen-tants del biparti-disme "dinàstic"en les darrereseleccions euro-pees, on per pri-mera vegada nohan arribat entretots dos al 50%dels vots, amb

una participació de menys del50%, l'abdicació pren tot elseu sentit. Una abdicació con-

BUTLLETÍ INTERIOR DE L ASSOCIACIÓ CATALANA D EXPRESOS POLÍTICS(RESISTENTS ANTIFEIXISTES-MEMBRES DE LA FIR)

NOVA ETAPA Núm. 76 SEGON TRIMESTRE DEL 2014 DONATIU: 1€

EditorialMONARQUIA? REPÚBLICA? REFERÈNDUM!

(continuació pàg.3)

w Editorial ....................................................pàg. 1 i 3w El malestar dels europeus

Enric Cama..................................................pàg. 3-4w Uns instants per a la cultura

Pere Díez Gil..................................................pàg. 4w Miquel Caminal, la passió política

Andreu Mayayo i Artal....................................pàg. 5w Barcelona; 75 anys de l’exili republicà

Marc Carrillo...............................................pàg. 6-7w Memòria republicana, esdevenidor de llibertat

Àngel Duarte ..................................................pàg. 7w Mis recuerdos de la defensa de Leningrado

Teresa Alonso .................................................pàg. 8w Cap a la tercera oportunitat

Antoni Ferret....................................................pàg.9w Viatge a la Jonquera- Ribesaltes en el 75è aniversari

de l’exili republicà Joan Rodríguez, El Kosaco ............................pàg. 10

w Pàgina guerrillera .........................................pàg. 11w ...Dinar de germanor amb motiu del 83è aniversari

de la proclamació de la Segona República. pàg. 12

Page 2: Butlletí 76

2

Gent del Masnou, núm. 318-321Mul·lba. Museu d’Història de Barcelona, núm. 29Le Patriote Résistant, núm. 884-887Jovent, núm.108-109Cercle català de Marsella, núm. 4-5-6Mundo Obrero, núm.270-272Treball, núm. 206Carrer, núm. 131-132Die Glocke vom Ettersberg, núm. 213-214Si jo Fos, núm. 26Esquerra Nacional, núm.217-218

PUBLICACIONS REBUDES

Nota:El Consell de Redacció no es fa responsable del que s'expressa enles col·laboracions inserides en aquest butlletí i que s'han de consi-derar opinions personals dels sotasignats.

Antònia Jover 75Joan Sardà 20Valentín Antón 5Teresa Alonso 10Montserrat Torres 20Jaume Torres 30Jaume Martí 10Aurora Farrero 40Lola González 20,25Anònim 20Miquel Castel 30Alfons i Mercè 50Antonio Cánovas 10Lola Delgado 25Família Gadea 15Marc Carrillo 15José Iranzo 20La Junta 33Mercè Castroverde 10Mª Amparo García 10Xerrada Institut La Mallola 50Aportació de l’acte a Figueres 140Anton Biosca 30Amadeu Vives 30

TOTAL............................................718,25 €

GRÀCIES A TOTS/ES PELSVOSTRES DONATIUS, SENSE

TOTS ELLS AQUESTBUTLLETÍ NO SERIA

POSSIBLE.

AJUTS AL BUTLLETÍ

PLAFÓ D´EDICIÓAssociació Catalana d'Expresos Polítics (Resistentsantifeixistes- membre de la FIR).Butlletí Interior núm. 76. Segon trimestre de 2014.Coordinació: Antònia MorenoConsell de redacció: E. Cama, Enric Pubill, AntòniaMoreno (estem oberts a altres participacions).Muntatge: Sara BorràsIl·lustracions: JanImpressió: Imprenta INGRAFICDipòsit legal: B-33.493-95Edita: Associació Catalana d'Expresos polítics.c/ Via Laietana, 16 -08003 Barcelona. Tel. 934 812 853Correu electrònic: [email protected]àg. web: www.conc.es/exprespolCompte corrent a la caixa:

2100/0429/64/0200175329

AVÍS

BONES VACANCES!!!

Page 3: Butlletí 76

3

(continuació editorial)

cebuda per consolidar elrègim monàrquic, per imposarun altre rei sense que la volun-tat del poble sigui tinguda encompte i per mantenir un statuquo de poder encara que siguiamb petits canvis constitucio-nals que no afectin gens qües-tions importants, seguint lafamosa màxima que cal can-viar alguna cosa perquè totsegueixi igual.Joan Carles I va ser producted'un context històric determi-nat. La restauració monàrquicadissenyada per la dictadura iels posteriors pactes de laTransició van ser manifestació,agradi o no, de la correlacióde forces pròpia d'aquellmoment excepcional en elqual la qüestió essencial noera la monarquia o la repúbli-ca, sinó la dictadura o lademocràcia. Però aquellmoment excepcional ha arri-bat a la fi amb l'abdicació deJoan Carles I. És el moment,amb independència de prefe-rències polítiques, d'iniciaruna revisió crítica i constructi-va, impulsada pels ciutadans iciutadanes, del nostre modeld'estat. El 70% de la poblacióactual no tenia edat per votarquan, el 1978, es va aprovar laConstitució. És arribada l'horaque el poble, en el qual resi-deix la sobirania, parli i deci-deixi, a través d'un referèn-dum, sobre la conveniència demantenir un règim monàrquico bé d'obrir un procés consti-tuent que desemboqui en lainstauració d'una república.S'obre una oportunitat històri-ca per promoure un amplidebat públic que ajudi a rege-nerar la nostra democràcia.Cal aprofitar-la. El poble recla-ma la paraula.

EL MALESTAR DELS EUROPEUS

Els resultats de les eleccionseuropees del passat 25 demaig han tingut, com sempre,diverses lectures, però una deles més evidents és que hansacsejat el panorama polític engeneral. Especialment pel quefa a les grans formacions euro-pees que han governat fins araEuropa (populars, socialistes iliberals). Populars i liberals hansofert una pèrdua important devots i escons, i en total les tresprincipals formacions delParlament Europeu (PE) passende 533 diputats i el 71% el2009 a 469 diputats i el 62% el2014. Si, a això, hi afegim elgran ascens de formacionsantieuropeistes, d'extremadreta o clarament feixistes, il'increment de representacióde l'esquerra, es pot afirmarque el panorama polític euro-peu ha canviat. Els resultats han palesat el granmalestar de molts ciutadanseuropeus davant d'unes políti-ques que han fet malmetre elseu nivell de vida i els seusdrets socials i que, fins i tot,han limitat la representaciódemocràtica; unes polítiquesque han trencat la cohesiósocial i econòmica que haviaestat bandera del projecteeuropeu. On queda l'Europasocial de Jacques Delors?L'Europa del benestar està dei-xant pas a l'Europa del males-tar. Un malestar que, per des-gràcia, s'està tra-duint en rebuig alprocés d'unió euro-pea i en un auge departits ultres quearriben a configurarel 25% del nou PE.No totes les forma-cions nacionalistes iantieuropees són

iguals, i seria un error, perexemple, col·locar l'UKIP bri-tànic o el Front Nacional fran-cès en el mateix sac que l'AlbaDaurada grega o el partit neo-nazi alemany NPD, però éspreocupant i fereix els senti-ments d'una associació com lanostra veure com les banderesfeixistes tornen a onejar pelcontinent, a Kíev, a Atenes, aBudapest, a Viena, etc.Malauradament sembla queles forces conservadores noprendran nota del malestar. Noes pot obviar que la cancelleraMerkel, encara que ambmenys vots, ha tornat a gua-nyar i que tot apunta que norectificarà el rumb i mantindràles polítiques d'austeritat, mal-grat que Hollande declari que"si la UE no canvia, hi hauràmés vots contra Europa" o quel'italià Renzi digui que "caluna Europa que es preocupimés per la vida de les famí-lies". No podem esperar, però,que cap acció política decisivavagi més enllà d'aquestesparaules.Pel que fa a Espanya, el canvitambé ha estat evident. Caldestacar l'enfonsament delbipartidisme del PP i delPSOE, que han obtingut el pit-jor resultat de la seva història.La suma dels dos partits haquedat per sota del 50%, és adir, han perdut més de cinc

Page 4: Butlletí 76

4

milions de vots i 30 punts enrelació amb les eleccionseuropees anteriors, en lesquals van arribar a sumar entretots dos el 82% dels vots. Encanvi, Esquerra Unida ha tri-plicat els seus resultats i hapassat de mig milió de vots aun milió i mig. I una sorpresagran ha estat el resultat d'unaforça nova, Podem, que, ambun programa molt similar ald'Esquerra Unida, i amb uncap de llista mediàtic, haaconseguit, gairebé senseorganització, un milió dos-cents mil vots! Consideranttambé els bons resultats deCompromís, cal esperar que,en properes conteses electo-rals, aquestes forces siguincapaces de presentar un frontunitari que, vist l'enfonsamentdel bipartidisme tradicional,signifiqui un autèntic canvi enel panorama polític espanyol.Un canvi imprescindibledavant d'una situació greu decrisi d'estat, en la qual el pro-

cés sobiranista de Catalunyaocupi un lloc prominent. Precisament a Catalunya, leseleccions europees han estatforça condicionades peraquest procés, la qual cosaexplicaria l'augment de parti-cipació (vuit punts per sobredel 2009). Els canvis han estattambé importants aquí. Per pri-mera vegada en unes elec-cions europees el PSC no haestat la força més votada, haquedat relegat a la terceraposició i continua la sevaespectacular davallada. ERC,per primera vegada en demo-cràcia des del 1977, ha gua-nyat vots i deixa CiU en segonlloc, fet que debilita el liderat-ge d'Artur Mas, i el PPC es veusuperat per ICV-EUiA, queaugmenta significativament elsseus vots. Tot això, més elsresultats de Podem i deCiutadans, dibuixa un panora-ma nou, encara que el missat-ge central de les darreres elec-cions catalanes es repeteix: els

mateixos suports a la consultadel 9 de novembre. El percen-tatge de votants de partits favo-rables al dret a decidir és de55,5%, i això amb un 50%d'abstenció. I no tots els partitsfavorables a la consulta sónpartidaris de la independència,com és el cas de la coalicióICV-EUiA, que no s'ha pronun-ciat en aquest sentit. Unasituació que apunta, al nostreentendre, un suport encarainsuficient al procés sobiranis-ta. Un procés sobiranista pled'incerteses i que caldrà veurecom es desenvolupa en elspropers mesos. Però, tant a Catalunya com aEspanya, els resultats del 25 demaig no es poden extrapolar ales properes eleccions, encaraque marquin tendències quecal tenir en compte. El que síque és evident és que aires decanvi bufen arreu. Caldràestar-hi amatent.

Enric Cama

UNS INSTANTS PER A LA CULTURA...

EL FIL CONDUCTOR

El col·lectiu d'artistes de Sants,que celebra el 30è aniversaride la seva fundació, ha fet l'ex-posició emblemàtica "El filconductor" a la Granja EspaiCultural, del patrimoni muni-cipal de cultura de SantaPerpètua de Mogoda. La ins-tal·lació de grans teles i escul-tures, que fa tres anys ja es vanexposar a les Cotxeres de Santsamb gran èxit, va causar admi-ració, juntament amb les mag-nífiques instal·lacions de SantaPerpètua i del seu patrimonicultural. Qui va veure l'exposi-

ció va fruir de les obres en unespai únic i adient que perme-tia la seva expressió màxima.Va ser un acte feliç dels moltsque tenim programats enaquest 30è aniversari.

Pere Díez Gil

Page 5: Butlletí 76

5

MIQUEL CAMINAL, LA PASSIÓ POLÍTICA

És una broma de mal gust, perno utilitzar una altra expressiómés col·loquial però certa, queel funeral d'un dels politòlegscatalans més lúcids coincidísel passat 25 de maig amb unajornada electoral, la festa ma-jor per excel·lència d'unademocràcia. Una cruel malal-tia (com la que fa poc mésd'un any va segar la vida de laseva muller, la sociòloga AnnaAlabart) va privar Miquel Ca-minal d'exercir el vot. Hi haun altre tipus de coincidènciaque al meu bon amic li plauriaque mencionés en aquestaamarga necrològica, com queel 25 de maig era també ladata d'aniversari d'Enrico Ber-linguer que, ves per on, vamorir a la mateixa edat queCaminal, en plena campanyade les eleccions europees de1984, quan els comunistes vantocar el cel amb el desitjat"sorpasso" (avançament) sobreels eterns rivals democratacris-tians. Costa d'entendre, en aquesteshores baixes de la política i,sobretot, dels polítics, queMiquel Caminal fes de la polí-tica la seva passió vital, el seucompromís cívic i la seva pro-fessió acadèmica. Caminal esva foguejar en els moviments

socials -estudiantil i veïnal-, esva enfortir en la militància enels anys daurats del PSUC, i nova dubtar en tornar a compro-metre’s en el naixementd'Iniciativa per Catalunya. Almateix temps va col·laboraractivament en la gestió de laUniversitat de Barcelona i dela recent nascuda UniversitatRovira i Virgili, i amb elsgoverns catalanistes i d'esquer-res de la Generalitat.Caminal va afrontar ambil·lusió la creació del Memo-rial Democràtic, nascut del'impuls de les entitats memo-rialistes, principalment del'Associació Catalana d'Expre-sos Polítics del Franquisme, iva posar tot el seu talent i pas-sió en la més que justa i neces-sària reparació moral de lesvíctimes de la Guerra Civil i dela Dictadura. Que un politòlegi no pas un historiador dirigísel Memorial era, per altrabanda, una evidència claraque no es tractava de reescriu-re la Història des del podersinó de preservar i difondre elsvalors democràtics, principal-ment en l'espai públic. Laconstrucció de la Històriacorrespon a l'àmbit universita-ri, al qual Caminal va dotar derecursos per l'elaboració d'in-fraestructures historiogràfiquesimprescindibles com "l’Atlesde la Guerra Civil a Catalunya"elaborat pel Centre d'EstudisHistòrics Internacionals-Pavelló de la República. Caminal tenia una espina cla-vada: la del seu cessament ful-minant com a director delMemorial Democràtic als pocsdies de prendre possessió elnou Govern del presidentArtur Mas. Un càrrec, per cert,que va quedar vacant durantpràcticament un any coinci-

dint amb el procés de castra-ció física i química d'un orga-nisme contemplat sempre ambrecel per CiU. Caminal podiaencaixar les crítiques sobre laseva gestió però li dolien lesacusacions de sectarisme polí-tic, perquè no eren certes iespecialment no ho eren enl'àmbit de la memòria demo-cràtica, per raons familiars, decultura política profundamentunitària i, fins i tot, de currícu-lum acadèmic. En aquest sentitno pot oblidar-se que va dedi-car la seva voluminosa tesidoctoral a Joan Comorera, unade les principals víctimes delsectarisme estalinista.De les seves moltes aporta-cions cal destacar-ne el valordel pluralisme, no tan sols per-sonal (reivindicant la riquesad'una major pluralitat d'identi-tats i opinions) sinó col·lectiu i,concretament, la seva propos-ta de federalisme pluralista(més que asimètric). I una sen-tència lapidària: ser demòcratasignifica estar disposat a can-viar d'opinió.Caminal era un tipusexcel·lent, d'aquells amb elsquals et sents en deute pelmolt que t'han donat i pel moltque has après. Li voldria agrairel seu ajut en la primera expe-riència de primàries obertes atot el cens electoral que vamrealitzar a Montblanc en leseleccions municipals de 1995.Aleshores sí, estimat Miquel,que vam poder celebrar, ambgran alegria, el "sorpasso".Miquel Caminal ens deixa elmillor pòster publicitari de lapolítica i de l'esperit de serveipúblic amb el seu lluminós icàlid somriure solar que ensrecordarà sempre: Política? Sí,gràcies!

Andreu Mayayo i Artal

Page 6: Butlletí 76

6

BARCELONA; 75 ANYS DE L'EXILI REPUBLICÀ

El 26 gener 1939 les tropes deFranco ocupaven Barcelona.Després d'aquesta data, a la ciu-tat i a tota Espanya des de l'1 d'a-bril, la dictadura va iniciar unaferotge guerra contra tot opositorpolític, persistent, sòrdida i tant omés cruel que la que va comen-çar amb el cop contra laRepública.

Opositor polític era tot aquell qued'una o altra manera havia mos-trat el seu suport a la legitimitatdemocràtica del règim nascut el14 d'abril de 1931. La repressióes va organitzar a través d'unarsenal legal dirigit per SerranoSuñer, en què els principis gene-rals del Dret van ser ignorats,com la prohibició de l'aplicacióretroactiva de normes penals isancionadores menys favorables.Aquest va ser el cas del CodiPenal o de la Llei de responsabili-tats polítiques de 1939, els efec-tes es remetien l'1 d'octubre de1934. Però, al marge de qualse-vol aparença jurídica, el que vapredominar en aquells primersanys van ser els consells de guer-ra sumaríssims sense garantiesprocessals, que concloïen ambpena de mort o altes condemnesde presó; afusellaments massiusal Camp de la Bota que van arri-bar, fins i tot, a sorprendre el

ministre d'Exterior italià, el comteCiano, gens sospitós de demòcra-ta; camps de concentració amb lagent amuntegada, entre d'altres,en els barris d'Horta i Poblenou;presons per a dones com la de lesCorts, descrita en els seus llibresper la inoblidable Tomasa Cuevaso la tortura com a pràctica habi-tual de la policia, assessorada per

la Gestapo de Himmler, rebut aBarcelona amb tots els honors.La instauració de la dictadura nova ser una excepció històrica. Elrègim franquista va ser un exem-ple més -tot i que el més dur icruel per la seva durada- d'unallarga llista de pronunciamentsmilitars, dictadures i altres formesde governs mancats d'una míni-ma legitimació, que s'havien suc-ceït al llarg del procés de cons-trucció de l'Estat espanyol con-t e m p o r a n i .L'excepció demo-cràtica efectiva foula II República, unintent reformista demodernització d'unEstat que fins el1931 vivia sota unamonarquia corruptai un sistema econò-mic oligàrquic.Uns dels lemes queles tropes del gene-

ral Yagüe -el sàtrapa i contrastatcriminal de guerra en la presa deBadajoz el 1936 - van utilitzar enocupar Barcelona va ser: "Ha lle-gado España". Amb aquesta fraseel règim que s'instaurava expres-sava clarament les seves inten-cions, a les que van donar suportrellevants sectors de la societatbarcelonina i catalana que poctemps després gaudirien de lesnits operístiques del Liceu amb elbraç en alt: els Mateu i Pla,Sagnier, Quadres, Sentís,Porcioles, Gual Villalví,Samaranch, Porta i tants altres.Sense oblidar el finançament queCambó va atorgar als revoltats ola salutació als mateixos en aque-lla miserable crònica, "Retornosentimental de un catalan aGerona", del gran prosista JoséPla (després Josep), publicat a laVanguardia Española el 10 defebrer de 1939, quan evocava alssoldats de Franco com"Muchachos magníficos (...) Québuenas caras, qué salud, quémusculaturas tensas ..." i alhoraes referia als presoners de l'exèr-cit republicà com "un rebaño dedos o tres mil (...) conducidos poruna pareja de la Guàrdia Civil, apie, hacia a Barcelona " i con-cloïa:" el contraste con nuestrastropas es indescriptible ".Aquella concepció d'Espanya eraun retorn al passat. A una dicta-dura centralista que reprimia les

Page 7: Butlletí 76

7

MEMÒRIA REPUBLICANA, ESDEVENIDOR DE LLIBERTAT

llibertats i la llengua catalana, unexèrcit implicat directament ambel poder polític, una omnímodapresència social de l'esglésiacatòlica, un sistema de partit única semblança del model feixista iun sistema econòmic autàrquic,que retrotreia al país als temps dela monarquia borbònica. Enefecte, la que ocupava Barcelonaera "la seva" Espanya, dedicada a

El passat 11 de maig al castell deSant Ferran, a Figueres, un parellde centenars de republicanes i derepublicans es reuniren per tald'evocar el 75è aniversari de ladarrera celebració de les Corts dela Segona República. La iniciativapartia d'un seguit de joves de lescomarques gironines que es re-clamen, avui, en aquesta trasbal-sada primavera de 2014, hereusd'una llarga tradició de lluites perla república. Com no podia ser

altrament, atès que ens trobàvemen terres catalanes i molt especí-ficament empordaneses, la colo-ració federal no hi podia faltar.Ariadna Sànchez ens evocà, ambla paraula clara de la joventutcompromesa, aquests antece-dents, aquest fil roig que reprení-em un cop més tots plegats. L'acte no era simplement un gestde record, que també. Aquellmatí honorà-rem totsaquells quedonaren laseva vida pelsideals repu-blicans de lli-bertat, igual-tat i fraterni-tat. Especialmenta aquells queen els anys trenta del segle XXestaven convençuts d'assolir l'ob-jectiu de deixar enrere, a Espanyai en paraules de Manuel Azaña,tot un llast semifeudal que la ciu-tadania d'aquest país havia desuportar dia rere dia. Van serderrotats en el camp de batalla,però no pas vençuts en la vida.També enaltírem aquells quedurant els temps més negres de ladictadura franquista combaterenen favor d'aquells mateixos idealsassociats a una democràcia parti-cipativa i socialment avançada,

anihilar tota herència republica-na. Un règim democràtic que,amb les seves llums i les sevesombres, va dotar a la ciutadaniad'una Constitució normativa, unampli catàleg de drets; instituí elprincipi de l'autonomia política apartir de la qual Catalunya es vadotar l'Estatut de 1932; va crearl'escola pública i laica, fora delcontrol de les ordres religioses; va

promoure la racionalització del'exèrcit i va intentar una reformaagrària com a premissa permodernitzar el sistema econòmici la distribució equitativa de lariquesa. Però aquesta era unaEspanya que va desaparèixer deBarcelona amb l'exili republicàara fa 75 anys.

Marc Carrillo

justa i equitativa. Estem parlant,ho recordo, dels nostres pares imares, dels germans grans i delsamics veterans que havien patitrepressió, que havien estat colpe-jats, que havien viscut amena-çats, que havien perdut la feina,que havien anat a presó per lasenzilla raó de cercar un esdeve-nidor lliure per a ells i per als quiels venien al darrera.

Aquesta mena d'actes són abso-lutament imprescindibles.Compleixen amb el deure dememòria, és cert, però van moltmés enllà. Són moments de sem-bra. La collita no trigarà.El proper cop en serem més. Elcorrent republicà, nodrit pelscombats de tots els expresos i perles seves famílies, amics i com-panys, no ha fet altra cosa queampliar-se. Queda molt per fer.Amb l'Associació, sempre.

Àngel Duarte

Page 8: Butlletí 76

8

MIS RECUERDOS DE LA DEFENSA DE LENINGRADO

Hace años que por estasfechas de abril, la embajadarusa en Madrid me mandauna felicitación agradeciendomi participación en la defensade Leningrado, cuando cola-boré en la resistencia al blo-queo que el ejército nazisometió a aquella ciudaddurante la II guerra mundial.Siempre respondo agradecien-do el reconocimiento y dicien-do que para mi la participa-ción en aquella heroica luchafue una obligación.

Yo vivía en aquella hermosaciudad junto con otros 250jóvenes españoles, de los quea lo largo de la guerra murie-ron 107, unos en el frente yotros durante el bloqueo. Alempezar la guerra yo trabajabay estudiaba en la factoría“Etalón”, que fabricaba ele-mentos de alta tecnología yprecisión, y cuando el 22 dejunio de 1941 oímos por laradio que los alemanes habíaninvadido el territorio soviéticotodo el colectivo se precipitó aalistarse y apoyar así al puebloruso. No nos aceptaron en el

ejército y aunque insistimostodo fue inútil. Recurrimos atoda clase de estratagemas,desde cambiar de distrito adeclarar más años de los queteníamos, unos lo consiguie-ron pero otros no. Yo pude alis-tarme en las brigadas delKonsomol, la organizaciónjuvenil del partido donde mili-taba. Cuando me alisté en estaorganización, junio de 1941,éramos unos 235.000; sietemeses más tarde, en enero de1942, quedábamos 48.000! yéramos casi la única fuerza dereserva que había en la ciu-dad. Inmediatamente nospusieron en la línea de frentedel río Luge a construir fortifi-caciones, pero el frente cadadía se acercaba más y recibi-mos la orden de regresar a laciudad. Al día siguiente las for-tificaciones eran ocupadas porlos fascistas. En el bloqueo de Leningradofue muy importante la partici-pación de la mujer que estabapresente en todas las tareas.Los hombres morían a millarescada día. En los hospitales,donde nos incorporamos paraayudar, se carecía de aneste-sia, de desinfectantes, no tení-an ni colchones, los heridosestaban por los pasi-llos en el suelo y losatendíamos comobuenamente podía-mos. Los habitantesde la ciudad estabantotalmente debilita-dos por el hambre,no tenían ni fuerzapara sacar los cadá-veres de las casas. Lasituación era dantes-

ca. En medio de este panora-ma yo no tenia tiempo parapensar en el hambre que tam-bién me consumía. A pesar demis problemas de salud y misescasos 37 kilos no paraba niun minuto y me faltabanmanos para ayudar. Por suerteme enfrentaba a la situacióncon un ánimo indestructible.Creo que fue este temple elque me permitió aguantar lasituación y, en definitiva, mepermitió sobrevivir.El 18 de marzo de este añocumplí 89 años. Vinieron abuscarme para llevarme alconsulado ruso de Barcelonadonde, con gran amabilidad,me recibió el Cónsul y meentregó la Medalla de Honordel 70 aniversario, con la cualse conmemora la liberación deLeningrado (San Petersburgo)en 1944. Yo respondí, comosiempre, explicando que nohice nada más que cumplircon mi deber y que siempreestaré en deuda con el puebloruso, del que tanto aprendí.Fueron días difíciles, pero quenunca olvidaré; días que mar-caron mi vida y que despuésde tantos años tengo aún en elcorazón.

Teresa Alonso

Page 9: Butlletí 76

9

CAP A LA TERCERA OPORTUNITAT

La història d'Espanya ha estattrista i negra. Un imperi("donde nunca se ponía el sol")que va ser un règim de saqueigi de robatori, i del qual enshem d'avergonyir tots els bonsespanyols/es. Un caciquismede feudals i terratinents. Lamisèria popular, sobretot a leszones rurals. Una Església tan-cada i reaccionària. Unaexplotació obrera per partd'una burgesia egoista. Unasuccessió de dictadures mili-tars més o menys camuflades...Però, enmig d'aquesta foscor,han brillat de manera esplèn-dida dues llums estel·lars: lesCorts de Cadis (1810-13) i laSegona República (1931-36).Totes dues breus.Les Corts de Cadis van ser unasana reacció d'unes minoriescultes espanyoles davant unrègim de corrupció, afegit auna invasió francesa (Guerrade la Independència, 1808-14). Aquelles Corts van establiruna Constitució (anomenada"la Pepa") de caràcter liberal(en un moment en quèEspanya era absolutista), unamonarquia constitucional, unadivisió de poders (totes ellesdesconegudes fins llavors), ivan abolir la Inquisició, ver-gonya de l'Espanya tradicio-nal. Tot va ser anul·lat amb elretorn del rei Ferran VII.Cal dir que l'experiència de lesCorts de Cadis va tenir diversesrèpliques al llarg del segle(1820, 1837, 1854, 1868),totes elles efímeres.La Segona República va ser unintent de modernitzar Espanya,es van construir una granquantitat d'escoles (gran

impuls a l'ensenyament), es vaintroduir l'ensenyament delcatalà, es van augmentar aldoble els salaris agrícoles, esva començar a fer una reformaagrària contra els latifundis, esva reformar l'exèrcit, es vanaprovar unes autonomies a lesnacionalitats històriques(encara que algunes no hi vanser a temps), entre altres coses.(Tot i que el bienni 1934-35 esva perdre pel fet de manar lesdretes).

Totes aquestes experiènciesvan ser breus, perquè les for-ces brutes de l'Espanya negraeren poderosíssimes i el pobleestava molt manipulat. Peròaquestes experiències mostrenl'autèntica Espanya, la de veri-tat. I són el punt de referènciad'allò que és Espanya, mésenllà de les seves diversesdeformacions.I bé, ara jo crec que ens acos-tem al que serà la terceramanifestació històrica de l'au-tèntica Espanya, serà desprésde les properes eleccions, o, atot estirar, després de les sub-següents; perquè, per primeravegada a la història, a Espanya

hi haurà un Govern d'esquer-res. No un Govern del PSOEsol, sinó un Govern d'esquer-res (PSOE, IU i aliats,Podemos, ERC, Amaiur, etc.).Govern pròpiament dit o bémajoria parlamentària que lidoni suport.Després del procés de destruc-ció social que estem patint,aquest Govern ha d'abolirtotes les males lleis que ha fetel Malgovern del PP, comen-çant per la reforma laboral de2012; ha de canviar la lleielectoral per una que siguijusta; ha de compensar elspensionistes i els treballadorspúblics del que han perdutaquests mals anys; ha d'esta-blir la jornada laboral de 35hores la setmana; entre altrescoses. I, més a mitjà termini,ha de fer algunes lleis que ini-ciïn un procés de transició alsocialisme. Una llei que aug-menti considerablement elsdrets dels comitès d'empresa,per tal que la democràcia entriper primera vegada a lesempreses. Una llei que nacio-nalitzi la gran banca i les gransempreses de serveis bàsics(energia, transport, comunica-cions, etc.). Tot això serà si el poble, si lagent treballadora, es porta bé ivota bé. Escapolint-se de lamanipulació oficial.I quan tinguem l'Espanyaautèntica, els (molts) cata-lans/es que diuen qued'Espanya no se'n pot esperarres, que Espanya no té solució,etc., acceptaran la novaEspanya.

Antoni Ferret

Page 10: Butlletí 76

10

VIATGE A LA JONQUERA-RIBESALTESEN EL 75È ANIVERSARI DE L'EXILI REPUBLICÀ

Sempre s'ha dit que amb lesaportacions de les petites his-tòries es configuren les granshistòries. I això és cert, al meuentendre, quan el relat està fetamb objectivitat, criteri obert irespectant la veritat dels fets.No és aquest el cas de la peti-ta història de l'acte institucio-nal realitzat a la Jonquera elpassat 26 d'abril per homenat-jar l'exili republicà, que fa 75anys va creuar la frontera fran-cesa arran de l'ocupació deCatalunya per les tropes fran-quistes.

Considero que en les interven-cions que es van fer al llarg del'acte es van palesar oblitsimportants, intervencions pocobjectives i, en general, es vaapreciar una certa tendènciapartidista. Estem d'acord ambles personalitats de la cultura id'altres àmbits que es van exi-liar fugint del terror franquista,i les respectem, però amb ellss'exiliaren també milers depersones i organitzacions, gentde peu i de carrer, anònims,però molt actius, que van tenirun paper fonamental enaquells moments històrics.Gent que va ajudar a passar lafrontera i que després va tenir

un paper clau en l'organitza-ció interna dels camps de con-centració. Gent que més enda-vant va lluitar amb la resistèn-cia francesa contra l'ocupaciónazi, i fins i tot alguns delsquals van tornar a Espanya alluitar contra la dictadura, con-tra els causants d'aquell desas-tre humà que va ser l'exili.Crec que era obligat parlartambé d'aquesta part impor-tant de l'exili i que no fer-ho éstrair la realitat. I més quan eraun acte institucional organitzatpel Memorial Democràtic, que

hauria de ser un finestral oberta totes les vessants ideològi-ques, fugint de tendències par-tidistes en funció del govern detorn.També seria bo, crec jo, que,en el futur, aqueststipus d'actes, i altres desemblants, s'estructu-ressin entorn d'una odues intervencionscentrals i la resta deltemps es deixés inter-venir el públic assis-tent, per donar veu,així, als autèntics prota-gonistes de la història.Intervencions queencara que siguin peti-

tes aportacions acaben con-vertint-se en elements per a lagran història.La posterior visita a Ribesaltesva ser una experiència quequedarà gravada en el record.Vam visitar les restes delsbarracons testimonis d'aquellterrible passat, quan fa 75 anyscentenars de milers de ciuta-danes i ciutadans van passar laratlla de França, perduda laguerra, liquidades les esperan-ces republicanes. Ribesaltes ésun testimoni anguniós d'unpassat que esperem que maimés no es torni a repetir, d'unatragèdia humana que vacomençar amb l'aixecamentfeixista el juliol del 1936 i vaacabar, per a molts, aquellhivern del 1939 a les platgesfranceses envoltades de tan-ques de filferro. La base de lavisita al camp va ser l'aporta-ció de Jordi Rosell, que vatransmetre amb les seves emo-cionants informacions un sen-timent d'identificació amb totala gent que va ser internadaallà. Les llàgrimes van recórrermés d'una galta. I amb aques-ta sensació vam tornar a casadesprés d'una jornada en laqual vam recuperar un trosmés de la nostra història.

Joan Rodríguez, El Kosaco

Page 11: Butlletí 76

11

69È ANIVERSARI DE LA FI A EUROPA DE LA II GUERRA MUNDIAL

Avui som aquí per celebrarque fa 69 anys de la fi a Europade la II Guerra Mundial.Van caient, un darrere l'altre,els aniversaris i nosaltres conti-nuem entossudits a celebrar-los per tal que la memòria noes perdi.Costaria molt aconseguir sabercom i quan va començar elque coneixem com a II GuerraMundial. La veritat és que nova ser una sola causa la que vaconduir al conflicte que poste-riorment havia d'afectar, enmés o menys grau, tot el pla-neta.18 de juliol del 1936: la guerrad'Espanya, Catalunya inclosa.8 de juliol del 1937: esclata laguerra entre la Xina i el Japó.12 de març del 1938: elIII Reich necessita espai vital is'annexiona Àustria.23 d'agost del 1939: veient-lesa venir, l'URSS signa el tan cri-ticat pacte germanosoviètic.Una dies més tard la guerraesclata a Europa, quan les tro-pes de l'Alemanya nazienvaeixen Polònia. La guerraqueda declarada. 9 d'abril de 1940 (menys de 9mesos després): el III Reichocupa Dinamarca i Noruega, ien menys d'un mes, elBenelux. Queda, així, inutilit-zada la línia Maginot, en laqual tant confiaven els france-sos.14 de juny del 1940. Els ale-manys entren a París.17 d'abril del 1941. CauIugoslàvia.22 de juny de 1941. Malgrat elpacte establert i sense declara-ció de guerra, Alemanya

envaeix l'URSS.És aquí, de fet, on pròpiamentcomença el que coneixemcom a II Guerra Mundial. Laresta, també pel que fa aEspanya, han estat proves percaptar reaccions, sobretot d'a-quells que han sentit esclatarles bombes molt a prop decasa seva. Proves per veurefins a on n'hi ha que tenen vialliure per fer allò que elsconvé. Fins aquí tot ha estatplaner i d'acord amb la sevaestratègia, i és a partir d'aquíon comencen les ensopegadesi la guerra pròpiament dita. Elsmorts no compten, d'altresnaixeran i el món continuaràestant sobrat de criatures.Diuen que hi va haver, pel capbaix, 55 milions d'éssershumans morts en aquella guer-ra. No tan sols soldats, que jaes compten com a baixes entota guerra. Parlem d'éssershumans, parlem d'homes i dedones, parlem de criatures, decriatures com nosaltres queestem aquí, sense fer mal aningú, i que, de sobte, ens pre-nen com si fóssim males bès-ties, com si fóssim l'enemicque cal abatre.Només de l'URSS van morir 22milions de russos en aquestaguerra. Els altres 33 milions demorts van quedar repartitsentre la resta de bel·ligerants. Ja ho havíem dit. És de fet aquíon, pròpiament, pel que fa aEuropa, acaba la II GuerraMundial. Aquesta és una història quecaldrà tenir molt present per sicreiem que podem treure'nprofit. També en tenim una

altra, d'història. La protagonit-zada per nosaltres o, millor dit,la que ens ha tocat protagonit-zar a nosaltres com a simplescriatures.Crec que quan parlem de guer-ra mundial, parlem de totes lesguerres que coincideixen,abans o després, en una desola i a un màxim nivell, i de laqual, el resultat, afectaràtothom igual o de la mateixamanera. No es guanyen mai,les guerres. Tant és que t'alcisamb la victòria o que pateixisla derrota, el resultat és elmateix. Has perdut, si no tot,molt del que tenies fins i totcom a ésser humà. I és això elque no cal oblidar mentre ensdediquem a reconstruir tot elque s'ha malmenat desprésd'un atac de bogeria. Fa 28 anys, si no em descomp-to, que celebrem aquí, aCatalunya, aquesta diada. Hohe dit moltes vegades i de totesles maneres. Verbalment i perescrit, i continuaré fent-homentre el cos aguanti i m'hopermeti. Ho fèiem per iniciati-va pròpia davant d'aquestmonument i al costat de la per-sona més representativa delParlament de Catalunya i ara,d'uns anys ençà, agraint lainvitació del Parlament deCatalunya, que ens honora idignifica. Crec que és bo que se sàpigaque no hem perdut la memòriai que sabem, en tot moment,ocupar el lloc que ens corres-pon en la lluita per la pau, lallibertat i la democràcia.Visca Catalunya!

Lluís Martí i Bielsa

Page 12: Butlletí 76

En aquest número 76 agraïm la col·laboració de: Enric Cama, Pere Díez Gil, Andreu Mayayo i Artal,Marc Carrillo, Àngel Duarte, Teresa Alonso, Antoni Ferret, Joan Rodríguez “El Kosaco”,

Lluís Martí i Bielsa, Jan, Ignasi Espinosa, Servei lingüístic de CCOO de Catalunya, Sara Borràsi a tots els que feu possible aquest butlletí.

DINAR DE GERMANOR AMB MOTIU DEL 83È ANIVERSARI DE LAPROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA

PARAULES DEL PRESIDENT:Amigues, amics, companys i companyes, hemcaminat un altre any i ens tornem a retrobaren aquest dinar de germanor que fem any rereany. Hi hem trobat a faltar molts companys icompanyes que per qüestions biològiques enshan deixat o que no hi poden assistir pel pesdels anys. A tots ells, el nostre record. Enguanyes compleixen 83 anys de l'adveniment de laII República, amb la concebuda alegria per lesllibertats conquerides, i avui som aquí, comcada any, per no oblidar-ho. Aquest any, però,

també hem de recordar que en fa 75 que lestropes invasores italianes comandades pelCarnisser de Badajoz, el general Yagüe, entra-ven per la Diagonal de Barcelona i comença-va l'exili dels defensors de la legalitat i les lli-bertats. La negra nit del franquisme havia arri-bat…