Butlletí Núm. 35 de la Fundació Congrés de Cultura Catalana

Butlletí 2014

35

La nit del 12 de juny, a causa d’una malaltia inesperadament letal, va morir als 78 anys Francesc Vallverdú i Canes, president d’aquesta Fundació des del 2003. Amb aquesta nota volem resumir el sentiment per la seva pèrdua, però també la convicció que la seva obra i la seva empremta ens acompanyaran sempre.

La seva tasca havia estat especialment rellevant en els camps de la sociolingüística, l’edició i la literatura. Va ser cap de redacció d’Edicions 62 des de 1965 a 2003, i des d’aquesta experiència elaborà els primers estudis sociolingüístics: L’escriptor català i el problema de la llengua (1968) i Dues llengües: dues funcions? (1970). Poc després

Francesc Vallverdú, sempre amb nosaltres

guanyà el Premi Joan Fuster d’assaig amb El fet lingüístic com a fet social (1973). Mentrestant, havia difós en castellà aquests primers estudis: Sociología y lengua en la literatura catalana (1971) i Ensayos sobre bilingüismo (1972). Més endavant publicaria també El conflicto lingüístico en Cataluña: historia y presente (1981).

El 1973 participà en la creació del Grup Català de Sociolingüística –ara Societat Catalana de Sociolingüística–, en el qual dirigí el consell de redacció de Treballs de Sociolingüística Catalana entre el 1977 i el 2000 i va assumir la presidència de 1991 a 1999.

Implicat activament en la política com a militant del PSUC des del 1959, va intervenir decisivament en l’orientació de la normalització lingüística durant la transició i el restabliment de l’autonomia, sobretot en l’Àrea de Llengua del Congrés de Cultura Catalana (1976-77) i la gestació de la Llei de Normalització Lingüística de 1983. Dos llibres seus, tots dos de 1980, en són testimonis: Aproximació crítica a la sociolingüística catalana i La normalització lingüística a Catalunya.

Poc després, com a responsable dels serveis lingüístics de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (1985-2006), va

contribuir a la normalització lingüística en els mitjans de comunicació audiovisuals, tal com reflecteixen les actes de l’Àrea de Mitjans de Comunicació del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, de la qual fou coordinador, i els seus llibres Elocució i ortologia catalanes (1986) i El català estàndard i els mitjans audiovisuals: escrits elaborats des de la comissió de Normalització Lingüística de TVC (2000).

L’any 1986 ja havia estat reconeguda la seva trajectòria amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. De 1987 a 1993 va ser també assessor lingüístic del Gran Larousse català, juntament amb Joan Solà i Joan Martí. Del 1991 al 1999 fou membre del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya. Sempre es mantingué present en els debats públics entorn de la llengua: L’ús del català. Un futur controvertit (1990) i Velles i noves qüestions de sociolingüística (1998). Ja cap al final de la seva tasca a Edicions 62 va dirigir l’Enciclopèdia de la llengua catalana, que culminaria el 2002.

Aquell any fou elegit membre de la Secció Filològica de l’IEC, de la qual seria vicepresident (2002-2006). L’Institut d’Estudis Catalans li encarregà

la coordinació de dues activitats rellevants –la Commemoració del Centenari del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i el Simposi Internacional sobre el català al segle XX. Balanç de la situació i perspectives de futur–, de les quals edità les actes el 2009. Encara el 2013 hi publicaria un darrer recull d’estudis: Apunts i contrapunts sociolingüístics: en el centenari de les Normes ortogràfiques.

En el camp literari sobresurt la seva obra creativa, eminentment poètica, i la seva activitat de traductor, sobretot des de l’italià. La seva poesia s’iniciava amb el llibre Com llances (1961), Premi Salvat-Papasseit, i era aplegada íntegrament a Temps sense treva (2009). Traduí Alberto Moravia, Cesare Pavese, Italo Calvino, Leonardo Sciascia, Pietro Aretino i Giovanni Boccaccio: la seva traducció d’El Decameró (1984) li valgué el Premi Ente Nazionale Giovanni Boccaccio de Florència de 1988.

Com a president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana durant deu anys, va impulsar els premis Ferran Soldevila, Miquel Casals i Colldecarrera, Pau Vila i sobretot el Premi Internacional Ramon Llull, atorgat conjuntament amb l’Institut Ramon Llull, a més

de col·laborar, en aquest àmbit de promoció exterior de la nostra cultura, amb l’Associació Catalanista Hongaresa, l’Anglo Catalan Society, el Centre d’Études Catalanes de París o la North American Catalan Society; promogué jornades sobre llengua i identitat, esport i identitat, el Nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, el tractament de la diversitat a l’ensenyament, el marc legal en la jurisdicció francesa i el paper de l’ensenyament en l’ús social del català; i també nombroses conferències i publicacions.

Per l’envergadura de la seva obra i per l’afabilitat personal que el caracteritzava, sempre el tindrem en el nostre record.

Isidor Marí, IEC

sumari

Pòrtic

8Entrevista:

Montserrat Treserra i Toni Estradé

10Memòria d’activitats 2013

32Informació econòmica

64Organismes de la FCCC

66

pòrtic

Marta Rovira i Martínez

Presidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana

Agost de 2014

9

Benvolguts/des col·laboradors/es,

En la reunió del dia 1 de juliol de 2014, el Patronat de la Fundació va decidir nomenar-me com a nova Presidenta, la qual cosa suposa al mateix temps un gran honor i un gran repte. Un honor, pels presidents que m’han precedit, i un repte pels temps trascendentals i difícils que vivim com a país. La Fundació mateixa ha d’afrontar aquest moment sense comptar amb el suport que les administracions ens havien ofert fins ara. Com sabeu, la crisi econòmica i el dèficit fiscal que patim de forma injusta ha fet minvar considerablement els recursos que el govern de la Generalitat aporta a les entitats. És per això que us vull traslladar a tots els socis i sòcies la necessitat que fem pinya per tal de mantenir la riquesa de la nostra societat civil. Les vostres aportacions econòmiques són imprescindibles per a la vida de la Fundació.

Des de la Fundació volem continuar contribuint a la reflexió sobre el futur del país, de la seva llengua i la seva cultura, continuant l’esperit del Congrés de Cultura Catalana durant la Transició. A través d’un nou impuls, que implicarà noves accions, amb nous membres al Patronat i noves col·laboracions. La societat civil catalana és un teixit molt tupit d’entitats, en què cadascuna hem d’aportar algun tret específic i alhora contribuir a

una tasca comuna. El Congrés de Cultura Catalana és una referència del que aquesta societat civil és capaç de fer. I el seu esperit de reflexió i de projecció del país cap al futur des de la mateixa gent és el que ens ha de guiar en aquesta nova etapa.

Ben aviat us anirem informant de tot allò que volem fer, d’una manera més pro-activa i si pot ser amb més visibilitat social. Volem que els col·laboradors en sigueu partíceps, no només informats. Que participeu a les activitats, que assistiu als actes de la Fundació. Volem tenir-vos a prop. És per això que us preguem que ompliu la butlleta amb les vostres dades actuals que us adjuntem, per tal de poder comunicar-nos més fàcilment amb vosaltres.

Aprofito per anunciar-vos que a començaments d’octubre es farà un homenatge a Francesc Vallverdú a l’Institut d’Estudis Catalans. Properament anunciarem la data, i esperem comptar amb la vostra presència.

Esperem poder oferir-vos ben aviat més informació sobre activitats i projectes. De moment, només ens resta dir-vos gràcies, moltíssimes gràcies pel vostre compromís personal en el sosteniment de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

Ben cordialment,

pòrtic

entrevistaMontserrat Treserra i Toni Estradé

són entrevistats per Marta Rovira i Martínez

11

entrevista

La Montserrat Treserra i l’Antoni Estradé són dos sociòlegs amb una llarga trajectòria al darrera, que tenen, entre d’altres virtuts, la d’haver realitzat la primera enquesta sobre la voluntat d’independència dels catalans. La Montserrat Treserra va néixer el 1944 a Torelló, i va estudiar sociologia a la Universitat Catòlica de Lovaina (Leuven) quan aquí el Franquisme impedia fer-ho. A finals dels anys setanta va tornar de Bèlgica per incorporar-se a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va doctorar amb una tesi sobre la relació entre identitat nacional i l’opció de vot, malgrat que la sociologia política a Catalunya no es va consolidar com una branca dels estudis de sociologia. Treserra ha investigat sobre els factors socials de socialització política a Catalunya i sobre la identitat nacional, actualment amb el Grup d’Estudis de les Identitats. Ha

estat professora del Departament de Sociologia fins a la seva jubilació, on ha impartit sobretot assignatures sobre metodologia de la investigació. Ha tingut també una participació destacada en la professió des d’altres àmbits. Va ser la fundadora i primera Degana del Col·legi de Sociòlegs i Politòlegs de Catalunya (1988-1999), membre del Consell Assessor del Centre d’Estudis d’Opinió des del 2005 fins al 2008. Ha combinat la dedicació a la docència i la recerca en sociologia amb la seva implicació nacional. Des de la Convenció per la Independència Nacional, les Jornades del Nacionalisme Català a la Fi del Segle XX, fins a l’actual grup de l’Opinió Catalana.

Antoni Estradé va néixer el 1958 a Vimbodí i va estudiar a la Facultat d’Econòmiques de la UAB quan comença a oferir-se una branca de sociologia. Va completar els estudis

Montserrat Treserra i Toni Estradé

12

entrevista

amb el mestratge sobre Pensament social polític de la Universitat de Sussex i es va doctorar a la UAB amb una tesi sobre la sociologia com a forma de coneixement. Ha impartit classes durant trenta anys a la Universitat Autònoma de Barcelona, principalment sobre teoria sociològica, història de les idees i sociologia de la cultura. Destaca el seu extensíssim coneixement sobre Max Weber. Però s’ha especialitat sobretot en l’estudi de les identitats nacionals. És un dels autors del manual català de sociologia: La mirada del sociòleg, dirigit per Salvador Cardús (Proa, 1999). Va ser l’impulsor i el professor de l’assignatura de les Identitats Nacionals a la UAB. Una matèria paradoxalment poc promoguda pels departaments de sociologia de les nostres universitats, i que curiosament avui no s’imparteix tampoc a la UAB. Actualment i des de fa uns anys ha centrat la seva tasca d’investigador en l’anarquisme als Països Catalans. També ha estat fortament implicat en plataformes de reflexió sobre el fet nacional, com la Convenció per la Independència Nacional i les Jornades del Nacionalisme Català a la Fi del Segle XX. De ben jove va participar al Congrés de Cultura Catalana.

L’any 1989 vau realitzar aquest estudi pioner a Catalunya, una enquesta sobre la independència, en un moment

en què l’independentisme no passava de ser un moviment extraparlamentari. I la vostra conclusió en acabar l’estudi era que la voluntat d’independència anava més enllà del que arribava a l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació. Amb el vostre estudi vàreu desvelar “l’independentisme ocult” dels anys vuitanta?

(TE): Sí, efectivament. La qüestió de l’independentisme ocult és molt important. I el que trobàvem és que era transversal pel que fa a l’estructura d’edats, l’estructura social, tant si la gent residia a ciutat o nuclis més rurals. Com també pel que fa al nivell d’estudis. I allà on s’observava una mica de clivella —tot i així amb uns resultats que també feien pensar— era en la variable d’origen de la persona entrevistada, segons tingués pares nascuts a Catalunya o pares nascuts a fora. Però fins i tot en el col·lectiu que tenien un o dos pares nascuts fora, s’observava un recolzament notable. Diguem que en el cas d’una hipotètica pregunta sobre un referèndum al voltant de la qüestió de la independència, sortien uns percentatges en el cas dels que tenien un origen de fora propers al 33 %. I la mitjana donava un resultat d’un 44,5, em sembla, si no recordo malament.

(MT): Sí, ho podem mirar exacte si cal.

13

entrevista

(TE): En una època en la qual això era una opció molt minoritària, que era marginal pel que fa al tronc central del catalanisme, en què al Parlament de Catalunya, en el moment en què nosaltres vam realitzar l’estudi, no hi havia cap força política que fos explícitament independentista. Quan es va realitzar l’enquesta i es va fer la ponència, era a finals del 88. I no és fins al 89 que hi ha el Congrés de Lleida d’Esquerra Republicana que comença a pronunciar-se en aquest sentit. És a dir, que fins llavors no hi havia ningú que es pogués presentar al Parlament de Catalunya com a força explícitament independentista, i malgrat tot hi havia tot aquest suport.

Podeu explicar com sorgeix, com és que es fa aquest estudi? Com és que es fa aquesta enquesta l’any 1989?

(MT): Bé, bàsicament fou un encàrrec de la Convenció per la Independència Nacional. Sabien que havíem fet algunes coses sobre això. De fet, el qüestionari havia estat elaborat per a un estudi nostre sobre la voluntat d’independència, sobre l’independentisme en els joves catalans. Llavors, hi havia gent que sabia que havíem fet això. I mossèn Dalmau, en concret, que era de la Convenció, ens va demanar fer aquest estudi. I en Carles Bonet, sobretot, que deia

“cal fer una enquesta!”. Nosaltres vam anar a una reunió i vam dir que és molt complicat fer una enquesta, la gent té dificultats per opinar, els números enganyen... Vam proposar fer un altre tipus d’estudi. Però l’opinió majoritària era que s’havia de convèncer amb números. I com que hi havia algú que estava disposat a finançar el treball de camp... La resta de feina es va fer de forma voluntària. Teníem el qüestionari fet i vam tirar endavant.

Jo crec que va ser important, perquè es va fer amb una mostra molt pensada, molt treballada, incloent-hi moltes variables, que defugien les mostres que fins llavors s’havien fet. Cal pensar que aleshores qui feia opinió pública era el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas). Eren els únics que feien coses. I en canvi, aquí, va ser la primera vegada que un matemàtic de l’Autònoma, en Joan del Castillo, es va posar molt de valent a analitzar quines variables havíem de tenir en compte, quines comarques, quines proporcions de població, etc. I vam fer una mostra àmplia, de 2.200 casos.

(TE): 2.100.

(MT): Exacte, 2.100 enquestats, distribuïts territorialment. L’enquesta no es va fer, evidentment, per telèfon ni coses d’aquestes, sinó personalment. Es van buscar entrevistadors preparats,

14

entrevista

es va fer un control de qualitat a posteriori, etc.

(TE): Era una enquesta que es necessitava estona per a respondre-la. Amb més de cinquanta preguntes.

(MT): Exacte. És a dir que era una enquesta molt pensada, tant pel que fa a la mostra com a la metodologia, i també les preguntes. És a dir, que va estar molt pensada pel que fa al contingut, a les preguntes, a la mostra i als controls. El que va costar d’aquesta enquesta va ser bàsicament el treball de camp. La resta va ser tot treball voluntari.

Ja aleshores sortia un 44% d’enquestats favorables a la independència de Catalunya. I entre ells, si agafem el segment amb pares nascuts a fora, un 33%. Per tant, un índex molt semblant al que podria trobar avui?

(TE): Sí, tampoc no varien tantíssim les dades. El que sorprèn és que quan s’explica aquesta eclosió que ha tingut l’independentisme recentment des del punt de vista manifest, d’expressar-se públicament i visualitzar-se, les dades estadístiques d’opinió al voltant d’una hipotètica consulta, no han variat tant. En tot cas, el que ha passat és que llavors potser no era una qüestió prioritària en l’agenda política, com ha esdevingut. Però ja hi havia un substrat sense el qual tampoc no s’explica el que ha passat darrerament.

I en canvi, les enquestes del CIS d’aleshores donaven una xifra molt menys elevada de persones favorables a la independència, al voltant d’un 20%. Com expliqueu això?

(MT): Les del CIS? Bàsicament per la mostra. Era una mostra esbiaixada. Primer, amb molts pocs casos. Però a més a més agafaven molt l’àrea metropolitana. Però sobretot que eren pocs casos. A veure, i també les preguntes. Una vegada el CIS va posar una pregunta directa sobre la independència. Hauria de buscar-ho per formular-ho. Però els va sortir que aquí hi havia hagut una tendència cap a la independència. I va ser l’única vegada que van posar aquella pregunta. No la van posar més. Perquè ja van veure que no convenia. I segurament, és clar, va ser quan van estandarditzar aquelles preguntes “Vostè se sent espanyol, més espanyol que català”, etc. Aquestes eren les preguntes que es van començar a fer. Però tots sabem que és una pregunta amb una mica de trampa perquè quan et pregunten “com se sent”, diries “com em fan sentir”. A veure, és una pregunta una mica enganyosa. Però bé, diguem, que el CIS bàsicament feia això. És a dir, que no era estrany que no els sortís, perquè no ho preguntaven.

A part dels canvis polítics, del fet que aquesta qüestió hagi

15

entrevista

entrat a l’agenda política, creieu que hi han altres elements a l’independentisme actual, diferents, del que hi havia aleshores? Creieu que han canviat coses a la societat catalana perquè es manifesti més obertament l’independentisme?

(MT): A veure, quan nosaltres preguntàvem “Perquè votaria a favor de la independència?”, deixàvem la pregunta oberta. És una pregunta molt complicada d’analitzar i de processar. “Per què vostè diria que vota a favor de la independència?”. Crec que no vam condicionar la resposta. I ens sortia més o menys el mateix que ara. Ho vam agrupar en tres grans categories: per qüestions pràctiques, per qüestions identitàries (llengua, cultura, etc.) i per qüestions ideològiques. És a dir, per convicció. Això avui no surt tan diferent. Per exemple, es preguntava “Vostè creu que si Catalunya, a nivell de sanitat, a nivell d’escoles, a nivell d’aquestes coses, aniria millor?”. I sortien respostes que anaven en un sentit pràctic, d’altres d’identitat, i d’altres ideològics. En aquest sentit, sí que hi ha un canvi. Potser és veritat que ara amb tot el procés que hi ha hagut, amb tot el que ha passat, doncs més gent s’hi apunta, també per les qüestions pràctiques. Però és que llavors ja ens sortia.

(TE): Me’n recordo que era aquesta, la de les raons més

pragmàtiques, en la que hi havia més consens entre els dos grups d’enquestats, els que tenien pares que tots dos eren nascuts aquí, i els que tenien pares nascuts a fora; era on hi havia més convergència de plantejament.

Quan dieu factors pràctics incloeu els factors econòmics?

(TE): Sí, factors econòmics. I de serveis públics, la sanitat, l’escola. I la percepció negativa del paper del govern espanyol en l’administració d’aquests serveis. Per tant, podríem dir que ja hi havia un substrat previ tant des del punt de vista quantitatiu, de la gent que estava disposada a donar suport a una opció d’aquest tipus, en un escenari virtual –cal dir-ho-, és a dir, es plantejava com una opció que, aleshores, no semblava factible perquè no hi havia ningú que la defensés d’una manera imminent, que ni tan sols se la proposés com un horitzó possible, que hi hagués una consulta al voltant d’això. Per tant, era hipotètic. De fet, la meitat de la gent ens responien abans que nosaltres els ho preguntéssim no se’ls havia passat pel cap que això és pogués votar. No estava en l’agenda. Però sí que hi havia un volum de respostes que ho justificaven per la via de dir “és que hi sortiríem guanyant”, “és que seria una situació millor des del punt de vista de l’administració, de la prestació de serveis, etc., de contrarestar el

16

entrevista

prejudici econòmic”. Tot això ja era molt present.

El que passa és que aquests arguments no tenien gaire altaveu polític. És clar que en 25 anys —perquè són 25 els que han passat des de llavors— han passat moltes coses. Hi han intervingut molts factors perquè això que existia però estava com larvat, esdevingués manifest. I el que era una cosa que es projectava com un desig ‘ad calendas graecas’, per dir-ho així, que no tenia cap horitzó temporal realitzable, de cop i volta esdevingués un assumpte prioritari i urgent. És a dir, hi ha hagut una sèrie de factors que han incidit en aquesta transformació. Això és obvi. Podem entrar a detallar quins són. Però al marge d’això, el que sobta és que, passat un quart de segle, els nivells de suport tampoc no hagin canviat d’una manera espectacular.

Bé, ara parlaríem de més d’un 50% de suport...

(TE): Però són 10 punts més. És a dir, tampoc no estaríem estratosfèricament lluny.

(MT): un 44%.

(TE): Tampoc era una situació en què ningú no li passés pel cap de plantejar-se això.

Fa un temps el Salvador Cardús va publicar un article en què plantejava la idea que el país havia funcionat sempre “com si”.

És a dir, com si fos un país amb capacitat d’autogovern polític a tots els efectes. Amb una ràdio nacional, una televisió nacional, amb tota una sèrie d’estructures. Vosaltres creieu que això ha influït en aquest desig que ja percebíeu l’any 1989 de tenir sobirania per gestionar els propis serveis, per ser un país diguem que com els altres?

(TE): Sí, això ja ve de molt enrere.

(MT): Això ja ve de molt enrere.

Creieu que això genera confiança sobre la capacitat del país d’autogovernar-se, i per tant de funcionar “com si” tinguéssim un estat propi, en certa mesura?

(MT): Bé, el que passa és que a Catalunya aquesta cosa que en diem la “societat civil” des de sempre ha estat organitzada justament perquè ha tingut l’Estat lluny, o l’Estat contra. I s’ha hagut d’organitzar. I aquesta organització de la societat civil ja no és d’ara, és d’abans. Jo crec que aquí és on hauríem de trobar el fet que s’hagi aconseguit tirar endavant projectes com els de la televisió catalana o l’escola, que són projectes molt importants. No és només Convergència que decideix la immersió lingüística sinó que és tot el conjunt de gent que ho fa possible. Per tant, els diaris, la televisió, la immersió lingüística, aquestes coses són el resultat de l’organització de la societat civil. I aquesta capacitat

17

entrevista

d’organització té molt a veure amb el fet que l’Estat el té molt en contra i li queda llunyà. I també, en la mesura que això hi és. La televisió de Catalunya, la immersió lingüística, etc. És el peix que es mossega la cua. En la mesura que això hi és, també ja existeix com una normalitat, com una cosa que ja passa.

(TE): Ha estat un factor coadjuvant molt important. És a dir, no és l’origen, perquè això ja ve de més enrere, però sí que ha estat un factor coadjuvant molt important. Perquè ha implicat una socialització d’una visió nacional sobre el país, que abans no existia d’una manera pública. No tenia altaveus, no tenia canals d’expressió. I això ha servit per normalitzar, per quotidianitzar, per fer una cosa diària i assumida per tothom que efectivament hi havia una visió de país compartida. Al mateix temps, jo crec que l’experiència de l’autonomia ha estat important perquè ha posat de manifest els límits d’aquesta autonomia. I això ha estat decisiu per fer decantar molta gent cap a un plantejament més explícitament independentista.

Jo no ho veuria tant —no sé que n’opinareu— com si hagués estat el resultat gaire exclusiu, com de vegades se’ns vol fer veure, de la sentència de l’Estatut. Jo crec que ningú es va arribar a engrescar tant amb l’Estatut com per tenir una

decepció notable en el moment que el Tribunal Constitucional el va retocar. Va ser més aviat com la gota que va fer vessar l’aigua. Va ser un punt de no retorn, per dir-ho així. Sobre la base d’una constatació contínua i persistent de moltes altres limitacions, que l’autonomia era com una cotilla, cada vegada més, des del punt de vista no només del finançament, que sempre ha patit molts problemes, sinó fins i tot des del punt de vista de l’exercici de les competències bàsiques per poder administrar un país.

I, en aquest sentit, com es pot explicar, des d’un punt de vista social, que un país amb tanta immigració, tingui una majoria favorable a la independència? És a dir, com penseu que la gent que ha nascut fora, o que té els pares nascuts a fora, arriba a assumir com a propi el desig de sobirania dels catalans?

(MT): Home, no sé si això és exagerat dir-ho així, jo crec que és perquè és una gent que se sent del país. O sigui que el país se l’ha fet seu. I, en la mesura que el país se l’ha fet seu, és allà on ha viscut, els fills dels que van venir als anys seixanta, és el seu país. I en la mesura en què és el seu país, han patit com tots els catalans el que vol dir dependre d’un Estat que amb tot el que són els serveis bàsics va a la contra. Des de les infraestructures, la sanitat, és

18

entrevista

igual, el que sigui. Que ha patit conjuntament amb tothom el que està passant. A la nostra enquesta, l’any 89 ja trobàvem una preferència en aquest sentit entre els arribats als anys setanta. Quan preguntàvem sobre qui voldria que decidís els serveis bàsics, la resposta era “el govern de Catalunya”.

(TE): Els serveis socials...

(MT): Aquí tenim la llista. És que era amb tot: impostos, escola, sanitat, obra pública, treball, transports, justícia, policia, exèrcit i relacions exteriors. I tot just amb relacions exteriors i exèrcit, coses que la gent no hi havia ni pensat, el resultat és a prop del 50%. És a dir, quan la gent viu en un país i se’l sent seu, aquest malestar el viu com tothom, el pateix com tothom. I, en la mesura que el pateix com tothom, està decidit a fer una aposta perquè això canviï. Em sembla que als noranta i que ara ja al 2014.

(TE): S’hi pot afegir, si parlem de la immigració que arriba als seixantes i setantes, la immigració que prové fonamentalment del sud de l’Estat espanyol, que aquesta gent pot tenir una visió sentimental lingüística, cultural, amb la idea d’Espanya. Però no ha tingut mai una afecció per l’Estat espanyol, perquè aquesta gent va ser expulsada de les seves terres precisament per la dictadura de la misèria. I la misèria de la dictadura. Ambdues coses. Per tant, en aquest sentit, per molta gent és

una qüestió purament empírica, una constatació. Han tingut un horitzó de millora, possibilitat de superació, a l’hora de trobar una feina, d’establir-se, de veure que els seus fills poguessin tenir uns estudis, etc. En bona part l’han aconseguit aquí. I molt probablement que llavors, allà, no ho haguessin tingut. Per tant, hi ha hagut una identificació amb el país, si vols no tant per la via de passar-se en bloc a parlar en català, però sí per la via d’adonar-se’n que aquí hi havien vingut per quedar-s’hi, que els seus fills havien nascut aquí i que aquí se’ls obrien unes possibilitats que allà els havien estat negades, una i mil vegades.

En aquest sentit, penseu que amb l’independentisme s’ha acabat l’etapa més resistencialista del catalanisme? Per exemple, en relació amb la llengua?

(MT): A veure, abans el catalanisme havia quedat molt constret a la defensa de la llengua i la cultura. Això era quelcom que unificava la lluita i la resistència del catalanisme. L’independentisme agafa, per una banda, aquests sectors de població que ja havien lluitat per la llengua i la cultura com allò que s’ha de conservar i que no s’ha de perdre. Però s’ha eixamplat d’una forma pública. És a dir, no és només la llengua i la cultura sinó que és un país que vol viure millor. I aquest ‘per viure millor’ també és amb una llengua i una cultura, però no

19

entrevista

és només això, sinó que és el país per viure millor. Jo crec que la diferència està sobretot en el fet que l’independentisme fa públic aquest discurs, que és compartit. Es tracta d’un moviment que abasta molts sectors de la població, que s’hi apunten no només per la llengua i la cultura.

Creieu que això pot tenir conseqüències transformadores des del punt de vista ideològic, de la mateixa concepció de la democràcia, dels serveis públics, etc.?

(MT): Jo, transformadores les hi veuria en la mesura en què això pot

consolidar un moviment ciutadà fort que vagi cap a la democràcia. Això sí que pot suposar un canvi. És a dir, que aquest objectiu i aquesta lluita per la independència, en la mesura en què es planteja com un moviment democràtic transversal que agafa tots els sectors socials, de totes les edats, d’origen, etc. Si això aconsegueix consolidar-se, cal pensar que es poden canviar algunes coses bàsiques, el mateix funcionament del país. Però són pronòstics. En tot cas, reuneix les condicions perquè això es pugui donar.

Montserrat Treserra durant l’entrevista.

20

entrevista

Com interpreteu la relació que s’està produint entre la ciutadania mobilitzada, la societat civil, i les elits i els partits polítics? Què penseu quan sentiu dir, des de Madrid, que tot aquest moviment està orquestrat per Artur Mas i per unes elits concretes.

(TE): Per algú que ho examini amb una mica d’esperit objectiu, és a dir, que es fixi amb el que ha passat és gairebé surrealista que se’n faci aquesta interpretació. Perquè si s’hagués d’establir un ordre de prioritats, hauria de ser l’invers. Molts d’aquests han estat empesos a passar al davant per la irrupció d’un moviment popular, que en part va néixer per una insatisfacció profunda de la manera en què s’estava conduint el país. És a dir, des dels diferents estaments que el dirigien, des de l’estament polític, des de l’estament econòmic, des dels diferents poders que regien el país. Jo crec que no s’entén tota aquesta onada que hi ha hagut des del fenomen de les consultes cap aquí, és a dir, aquests tres-quatre anys, sense entendre que al mateix temps també és l’expressió d’una insatisfacció molt estesa, molt profunda amb un atzucac. Després d’haver passat els cinc partits que havien estat importants a la Catalunya autonòmica des de la restauració de la Generalitat fins ara, el balanç era bastant decebedor. I sobretot, l’horitzó de possibilitats que s’obria

més aviat semblava un horitzó d’impossibilitats.

A mesura que la gent va prendre consciència d’això, sobretot en l’experiència del segon tripartit —que va ser, en aquest sentit, bastant dramàtica—, va prendre consciència de l’atzucac en el qual havíem arribat, va tibar de la corda i va fer que fins i tot aquells que eren més reticents a plantejar-s’ho en aquesta clau, acabessin desembocant cap aquí, una mica empesos o forçats pel mateix poder de la gent, diríem, per la mateixa força popular que això tenia.

Jo recordo i crec no equivocar-me que la mateixa vetlla, del dia abans de l’11 de setembre de 2012, que hi va haver la primera gran manifestació, encara s’insistia —i llavors ja teníem un govern de Convergència— en què aquella havia de ser una manifestació on es reivindiqués i es defensés el famós pacte fiscal. I es va insistir en això tant com es va poder, fins al mateix dia de la manifestació.

(MT): Fins al mateix matí.

(TE): Llavors, el pas només es va efectuar un cop es va demostrar que aquella mobilització superava amb escreix aquest horitzó i el que demanava era la independència i no pas el pacte fiscal. Això és un exemple bastant clar que, efectivament, al darrere d’això, hi havia una visió crítica respecte

21

entrevista

de quin havia estat el paper que havien jugat les elits dirigents del país, econòmiques i polítiques, durant els últims anys. I una crítica també al règim que havia sortit de la transició i en concret al tipus d’autonomia que mostrava tots els seus límits.

S’ha dit sovint que la societat civil catalana és un cas excepcional en el nostre entorn europeu. Penseu que ho és? O potser l’hem sobrevalorat? Com valoreu el paper de la societat civil en tot aquest procés?

(MT): Bé, aquí cal dir una qüestió prèvia, i és que precisament aquest moviment ha sorgit de la societat civil, ha sortit de la gent. Com ha dit en Toni, perquè hi havia una mena de cansament, en veure que les coses no avançaven de cap manera, amb cap dels partits, i la gent estava bastant cansada. És la societat civil la que ha sortit al carrer, la que ha omplert les places, que s’ha mogut, i en definitiva que ha fet que polítics d’una manera o d’una altra es posessin al davant. És a dir, els ha tocat posar-se al davant. Però sí que és veritat que a Europa no hi ha hagut manifestacions tant importants com hi ha hagut a Catalunya.

(TE): Sobretot, si parlem de cicles de manifestacions...

Hi ha la gran manifestació del 2010.

(TE): Hi ha el fenomen de les consultes, que és una espècie de manifestació, així amb onades. Però a mi em costa de visualitzar un exemple d’organització en tants punts, en més de 500 municipis, absolutament organitzades des de baix, en un moment en el qual, el 2009 o el 2010, es feia amb l’oposició de gaire bé tots els partits polítics. No és que estiguessin particularment engrescats. Com a molt, els militants dels pobles però no a les grans ciutats, ni les direccions nacionals, que arrufaven el nas, més aviat, davant d’aquest plantejament. I tot i així es va fer. I això, que va començar gairebé de manera anecdòtica a Arenys de Munt, després va tenir una irradiació molt considerable.

Llavors, depèn del que entenguem per societat civil. Si entenem per societat civil la gent de peu, que no està a les administracions, la gent que treballa pel seu compte i que és la que fa funcionar el país, en el seu dia a dia, òbviament que tenim una societat que ha tingut un protagonisme directe. Jo crec que ha tingut un paper excepcional. És difícilment comparable a altres llocs. Ara, si entenem per societat civil certs grups organitzats, que actuen de vegades com a portaveus de la societat civil, però que en tot cas responen a finalitats més associatives pròpies, com ara Òmnium o l’ANC, que podria ser una assemblea més propera

22

entrevista

al conjunt de la gent, però que no deixa de ser un grup, una associació... No tota la gent que ha intervingut en això és membre actiu de l’ANC. Vol dir que, si ens haguéssim de refiar només del número d’associats probablement no s’explicaria aquesta magnitud que ha assolit el fenomen.

Per això, dic que depèn del que parlem quan parlem de societat civil. Òbviament a tot arreu hi ha associacions, hi ha països amb més tradició associativa i països amb menys. Però aquí com que durant molt temps no hem tingut una administració pròpia o, és més, n’hem tingut una d’impròpia, d’aliena, d’hostil, i quan hem tingut administració pròpia, podríem dir, que hem tingut mig govern, hem hagut de tenir més poble, més articulació popular per fer front a aquests dèficits. I la gent això ho ha demostrat per activa i per passiva amb el pas del temps i ha pres diferents formes en diferents generacions. Però, aquí, un cop més veiem com és insusbtituïble el paper de la pròpia gent quan el sistema presenta esquerdes o limitacions, que fan que la gent percebi que hi ha alguna cosa, una situació d’atzucac que s’ha de remoure perquè es pugui avançar, doncs la gent és activa, es coordina i s’organitza i té una intervenció que, al meu parer, és decisiva per explicar tot això. Per tant, els que s’ho expliquen com si fos una maniobra

de les elits que forcen a la gent perquè surti al carrer, jo crec que no s’enteren de la pel·lícula, com es diu vulgarment.

(MT): A més, també és impossible que surti tanta gent per més que volguessis. Són clarament discursos interessats.

Ara acabeu de publicar un dels capítols d’aquest llibre enciclopèdic que explica la transformació catalana des de 1714 fins al 2014, en tres segles. I en aquest capítol parleu de les “revolucions silencioses”. És a dir, aquells canvis estructurals que han transformat la vida quotidiana de la gent, les percepcions i l’exercici dels drets i les llibertats, com el progrés aconseguit per les dones, la liberalització de la societat en termes religiosos, etc. Fins a quin punt tots aquests canvis —per exemple l’augment de la població amb estudis superiors, fins a quin punt tot això— podem dir que apodera —com es diu ara— els ciutadans per emprendre accions, per intervenir en la vida pública pel seu propi compte i crear moviments com l’independentista. Fins a quin punt, també l’independentisme és producte d’aquests canvis socials que han possibilitat que la gent tingui més eines per prendre decisions, mobilitzar-se, ser crítica, etc?

(MT): Una mica el que planteja això és que el dret a decidir és una llarga

23

entrevista

conquesta que ve de molt temps. Les diferents esferes de la vida han sigut un progrés, una lluita constant cap al dret a decidir. I en aquest sentit també el dret a decidir que defineix el moviment per la independència és un pas més o un fet més a constatar d’aquest dret a decidir que s’ha anat conquerint a partir de molts anys en tots els aspectes.

Per tant, estaríeu d’acord que l’independentisme no es pot considerar en cap cas un moviment que defensa només una cultura i una etnicitat, una identitat...

(TE): La defensa d’una cultura no té perquè ser res negatiu. Al contrari. Però si parlem d’un nacionalisme ètnic tancat, en el sentit de creure en una supremacia ètnica, en una superioritat, o en un excloure tots aquells que no tinguin un mateix origen, que no parlin una mateixa llengua o que no tinguin uns mateixos ancestres comuns, etc., és una mica la nit i el dia, respecte d’això. Això és un moviment obert, que es planteja com a moviment ciutadà, de tota la gent que resideix en un determinat territori. Òbviament

Toni Estradé durant l’entrevista.

24

entrevista

s’empelta amb un moviment que ve de més enrere, que si que en determinats aspectes, hi ha hagut una preponderància dels elements lingüístics i culturals, però també com a conseqüència d’una opressió de la llengua catalana i de la cultura durant molt temps. Però que fins i tot quan aquesta situació no era tan dramàtica com durant les dictadures, la de Primo de Rivera, la del Franquisme o el que sigui, aquesta autoorganització popular a Catalunya ja existia a molts nivells. Existia en el terreny de la classe obrera. La classe obrera més ben organitzada del món era la catalana. Existia des del punt de vista de la menestralia i de la classe mitjana, la capacitat d’organització a molts nivells i d’associacionisme a molts nivells. Vull dir que ja hi havia un capital històric que, a més a més, en sumar-se a l’onada en la qual allò que apareix com a comú de totes aquestes revolucions silencioses que anomenàvem, precisament és la reivindicació dels drets i de la capacitat de tenir veu i de poder optar sobre les coses. És clar que el dret, l’opció i la veu són precisament els conceptes clau que hi ha al darrere de les nocions com dret a decidir o capacitat de ser independents o de tenir les eines per poder determinar el que es vol. Per tant, hi ha un empelt, jo crec, d’una cosa i l’altra.

I per altra banda, penseu que tot aquest procés polític està

reforçant també les opcions de l’espanyolisme a Catalunya? Les està radicalitzant? Què en penseu de l’emergència d’un partit polític com Ciutadans o de l’associació recentment creada que pretén presentar la societat civil refractària al procés com és Societat Civil Catalana.

(MT): Home, jo penso que sempre que hi ha un moviment social i que aquest moviment social es veu ampli, nombrós i en vistes a un objectiu, sempre surten els contraris. En el moment en què això és públic, han de sortir els contraris. No crec que això vulgui dir que es reforcin, sinó que ja hi era aquest espanyolisme, ja hi és latent, però hi és latent sobretot entre els que organitzen sobretot per uns interessos molt clars i que s’estan plantejant a veure si també arrosseguen gent. Però que l’oposició sorgeix en la mesura en què hi ha un moviment fort i llavors en aquest sentit sí que té a veure una cosa amb l’altra. Hi ha un moviment, i han de sortir els contraris. I surten. I això és la lluita. És la lluita a veure qui pot més en aquest camp.

(TE): Això té històricament un nom que és reaccionari. És un moviment de reacció. Hi ha hagut una acció i llavors hi ha els que s’articulen a partir d’aquesta acció per contrarestar aquesta acció, per impedir-la, per obstaculitzar-

25

entrevista

la, per posar-hi pals a les rodes, perquè no es pugui desenvolupar o pel que sigui. Per tant, en aquest sentit podríem dir que des del punt de vista literal és un moviment reaccionari. Per què ho dic això? Ho dic perquè aquest moviment com a tal, així com podem trobar, per exemple, que Òmnium, posem per cas, que és una d’aquestes associacions que representa la societat civil es va fundar l’any 61-62, en canvi totes aquestes són opcions que s’han anat articulant al segle XXI. Vull dir que abans no existien, d’aquesta manera, organitzades.

Per tant, vol dir que a mesura que la batalla es lliura al voltant d’aquestes qüestions, les posicions es van conformant al voltant d’aquesta qüestió com una qüestió central. De tal forma que els que es passaven la vida, fa deu anys o dotze, dient que això era una qüestió minoritària, marginal, de la qual no valia la pena parlar, ara en parlen tot el sant dia, encara que sigui per oposar-s’hi. Són monotemàtics, en aquest sentit. De fet, aquests partits que es van posar de moda que en deien One Issue Parties, partits que eren només d’un sol tema, aquests partits han sortit ara, com Ciutadans, etc. Són partits gairebé monotemàtics en el sentit que, per exemple, ara, en plenes eleccions al Parlament Europeu intenten no aparèixer ni com massa de dretes ni com massa d’esquerres

per acabar atrapant tant vot espanyol i espanyolista com sigui possible. Això els transforma de fet en partits nacionalistes, vulguin o no vulguin, més enllà de l’etiqueta que ells mateixos es vulguin apropiar. El fet objectiu és que, la seva raó de ser, amb el que creixen electoralment, el seu missatge principal l’obtenen a base d’explotar aquest vessant, de reclamar-se com a espanyols.

I per altra banda com interpreteu la coincidència, o quins efectes penseu que té la coincidència en el mateix moment històric d’una moviment social crític amb el sistema polític i econòmic com el del 15M amb el del moviment independentista?

(MT): Jo crec que són diferents cares de la mateixa moneda. Si ho veus pensant que hi ha tot un llarg procés, per un cantó d’institucions polítiques i d’organització social que de mica en mica es va deteriorant, ho agafis pel cantó que ho agafis les coses no van, la gent està dolguda, no pot tirar endavant... Doncs bé, això juntament amb què s’està aturant l’opció de poder-se formar, de tenir més possibilitats, i aquesta necessitat de poder decidir les coses, que “ja n’hi ha prou que ens ho decideixin tot, perquè siguem una mena d’objecte”, doncs bé, aquests moviments d’alguna forma responen a aquesta necessitat de protestar, de decidir.

26

entrevista

El moviment dels indignats jo crec que també va en aquesta línia. “Ja en tenim prou d’aquest tipus de societat, ens organitzem diem prou i volem decidir, volem que se’ns tingui en compte.” Ara el moviment dels indignats i el de la independència, de punts de confluència? Possiblement. El que passa és que també és cert és que si els comparem, el moviment dels indignats és com més curt en el temps i té dificultats per trobar un acord més ampli. I en canvi el de la independència, en la mesura en que és capaç també d’arreplegar tot aquest malestar, malestar en la sanitat, malestar en l’habitatge, etc., “canviem la societat per millorar-la i que puguem decidir sobre el conjunt de la societat”, és més sostingut per més gent en el temps.

No ho veieu com dos moviments articulats de forma separada?

(TE): Ho són. Però hi ha una sèrie de raons que són gairebé comunes en els dos. El que passa és que és veritat que tu et fixes en segons quins sectors del moviment 15M i en segons quins sectors del moviment per la independència, doncs òbviament que hi ha una diferència. Hi ha una diferència en relació al tipus de qüestions que, per dir-ho així, vehiculen, en les que fan més insistència. Però en el rerefons hi ha una mica el mateix. El fet que haguessin coincidit de forma gaire bé cronològica. És a dir,

si tu vols el moviment 15 M més com per erupció, perquè ni va tenir tants precedents ni s’ha sostingut en el temps en mobilitzacions tan massives al llarg de tant temps. Ha sigut més una cosa eruptiva. L’altre és un procés que s’ha anat desplegant al llarg de diferents anys. Però el punt àlgid l’assoleixen de manera coincident en el temps perquè hi ha una sèrie de factors que d’alguna manera actuen com de despertadors en els dos moviments, que és la coincidència del moment més àlgid de la crisi econòmica, amb una crisi de representació política que és, per cert, tant a nivell de Catalunya com a nivell de l’Estat espanyol. I això fa que d’alguna manera esclatin totes aquestes contradiccions. I el fet de tenir la consciència que és una crisi on no només els polítics no han sabut estar a l’alçada sinó que han esdevingut part del problema d’aquesta crisi. La percepció popular d’això és bastant comuna a tots els nivells. Altra cosa és que com a tots els moviments, els portaveus de cadascun d’aquests moviments hagin fet declaracions i hagin tingut línies d’argumentació que puguin ser més o menys variables o divergents les unes de les altres, el 15M i el moviment per la independència. Però que en el fons del que ha despertat la simpatia popular tant per una cosa com per l’altra, hi ha una sèrie d’elements comuns, a mi em sembla innegable.

27

entrevista

Tornat a la qüestió amb la que hem començat l’entrevista, la vostra enquesta. Com veieu l’evolució que s’ha produït en la sociologia i la ciència política pel que fa a l’estudi de la qüestió nacional? Què en penseu d’aquesta nova generació de joves investigadors que estan tractant el fet nacional des de diferents punts de vista i aspectes a analitzar? Perquè, de fet, abans a Catalunya no hi havia gairebé recerca sobre aquest àmbit temàtic.

(MT): A veure, abans era un tema que no tocava, i com que no tocava i tocaven altres coses... L’Acadèmia, sempre treballa les temàtiques que són les políticament correctes. I són políticament correctes també perquè són les que obtenen recursos per a fer projectes i recerques. I, és clar, jo recordo que als anys noranta et miraves totes les línies de recerca per les quals donaven recursos o podies presentar projectes, i l’independentisme, la identitat nacional, aquests temes al voltant de la nació, diríem, no existien. I de fet, el que explica que ara sí que es tracti no és perquè hagi sorgit perquè l’Acadèmia l’hagi posat a la seva llista. “Ara investigarem la identitat nacional o les nacions”. Ha sorgit perquè ha sorgit al carrer, perquè ha sorgit el moviment social, perquè finalment els polítics i l’acadèmia han hagut de pensar que alguna cosa passava. Però segurament en la mesura en

que és al carrer, també s’hi ha de dir alguna cosa i queda clar que s’ha d’investigar. I en la mesura en que això queda clar també hi ha interessos, també hi ha recursos per anar cap aquí. Són les dues coses. O sigui que jo penso que més que tabú és perquè hi ha una mena d’autocensura i que bé, que no hi havia recursos i tampoc preocupava a la majoria de la gent.

(TE): Afegiria potser que quan abans parlàvem d’independentisme ocult, caldria tenir present que si era ocult era perquè algú l’havia amagat. I en aquest procés d’ocultació, l’acadèmia havia jugat un paper molt important. És a dir, l’acadèmia té molta part de “culpa”, entre cometes, que l’independentisme aparegués públicament com una opció marginal, minoritària, propensa a la violència i a la radicalització, etc. Des de l’acadèmia no només es va fer molt poc per combatre aquesta visió sinó que es va fer molt per alimentar-la. I això caldria dir-ho. No han estat uns agents neutrals amb tot això, sinó que l’hegemonia, el corrent hegemònic dintre del camp de les ciències polítiques i socials ha estat més aviat advers respecte d’aquest posicionament.

Hi ha hagut una evolució innegable, però una evolució en la qual a més a més dels factors podríem dir de conjuntura, que també han estat portats amb això

28

entrevista

per la mateixa pressió popular per convertir-ho en un tema de primera fila sobre el qual no es podia negar que existia i t’hi havies de pronunciar, l’havies d’estudiar o analitzar, també hi ha influït molt un recanvi generacional en el món de l’acadèmia. No és per casualitat que molts dels que s’hi han sumat, a investigar aquest fenomen, són persones d’edat relativament joves que han crescut, que s’han escolaritzat en català, que han viscut amb normalitat el fet de tenir una televisió catalana, etc., que molt sovint s’han hagut d’enfrontar amb una generació més gran en el món acadèmic que tenia una visió en aquests aspectes bastant més conservadora, perquè no dir-ho. I que moltes vegades es vesteix d’una retòrica suposadament progressista però molt més conservadora de l’statu quo, de l’Estat espanyol, la constitució espanyola, etc. I per tant, s’han hagut d’obrir camí en aquest sentit perquè no hi havia unes estructures que fossin gaire propícies perquè això s’estudiés. Jo crec que aquí també hi ha un factor de recanvi generacional.

Per acabar volia preguntar si vau participar al Congrés de Cultura Catalana, què en sabeu, quina referència en teniu.

(MT): Jo hi vaig participar molt poc perquè era fora. En Toni sí que hi ha participat.

(TE): Jo vaig participar en el

Congrés de Cultura Catalana des del començament... És clar, això del “començament” és una mica retrospectiu i subjectiu perquè ben mirat ja era l’any 76. Per tant, com que el Congrés es va acabar, la sessió de cloenda la vam fer, crec recordar, el 8 de desembre de 1976 o una cosa així, sempre al voltant de la Puríssima. I jo hi vaig ser sobretot els últims cinc o sis mesos. Sé que vam tenir un acte al Col·legi d’advocats i jo vaig estar a la Comarcal de la Conca del Barberà del Congrés de Cultura Catalana, a la sectorial d’estructura territorial i vaig participar de les deliberacions finals del Congrés de Cultura Catalana. I després, quan es va acabar el Congrés, hi va haver un grup de gent que van voler continuar amb les tasques del congrés i ens vam organitzar com a consells populars de cultura catalana, que van tenir una trajectòria fins a començaments dels anys vuitanta aproximadament.

Quina creus que va ser l’aportació que va fer en aquell moment de transició política, el Congrés?

(TE): Jo era molt jove, tenia disset anys quan vaig començar amb això del Congrés i dinou quan es va acabar, i tota aquesta etapa era molt incipient. Però recordo que per mi va ser un gran què. És a dir, Franco acabava de morir quan es va convocar el Congrés de Cultura Catalana, i fins i tot la convocatòria

29

entrevista

inicial es va produir quan en Franco encara no era mort del tot, diríem. Per tant, va ser la primera gran experiència de participació en una cosa que tenia una estructura que abastava diferents comarques, bastant en paral·lel al que era el funcionament també, perquè moltes de les persones érem les mateixes, de l’Assamblea de Catalunya, i de tot això, com els començaments de la Únió de Pagesos. És clar, per a mi tot això va molt vinculat una cosa amb l’altra. El despertar de l’activitat pública ja no clandestina durant l’immediat postfranquisme. I el descobriment de tota una sèrie de gent que, és clar, pel fet que fins aleshores no havien pogut tenir una presència pública normalitzada, doncs jo vaig poder conèixer mitjançant el Congrés de Cultura Catalana. Des de gent que començava a fer cinema, l’Antoni Verdaguer, el mateix Espar Ticó, que havia estat un activista de la resistència cultural, durant l’últim tros del franquisme, el propi Jordi Pujol... Vull dir, tota una sèrie de gent que fins que Franco no va ser mort no van poder tenir una activitat política i pública oberta. I a partir d’aquell moment, la van començar a tenir. Per tant, va ser com una mena de primavera de moltes coses.

I, en aquest sentit, el Congrés perquè venia revestit d’aquesta aureola cultural servia per penetrar en ambients en els quals encara

hi havia molta por per la possible implicació política. És a dir, que si haguessis vingut amb un altre tipus de missatge probablement la gent hagués estat més espantadissa, més refractària a implicar-s’hi i en canvi va ser una via d’introducció entre molts sectors de la societat de cara a muntar des de parades de llibres, concerts, fins a un seguit d’actes que muntàvem a les comarcals paral·leles a les activitats del Congrés, la reactivació de les festes majors populars, de les festes catalanes, a través de l’associació Arrels. En fi, tota una sèrie de coses que van néixer conjuntament o en paral·lel amb el Congrés. Moltes vegades les persones érem les mateixes, que estàvem implicats a diferents nivells. I que, d’alguna manera, van suposar el despertar públic, diríem, de la primera organització oberta tant cultural com política.

Jo crec que, en aquest sentit, que el Congrés va posar les bases d’un coneixement entre molta gent de les diferents comarques del país, va contribuir a fer xarxa i va servir d’element sinèrgic. I a dotar a tot un seguit de gent que ja es movien per altres raons, sindicals, polítiques, del tipus que siguin, moviments d’església, etc., d’una plataforma que en principi era apolítica i permetia que tothom s’hi pogués sentir més o menys identificat. Per la defensa de la llengua i la cultura.

30

entrevista

En aquests moments veieu alguns referents que serveixin també de lideratge per a un canvi intel·lectual, de reflexió sobre el país?

(MT): Home sí que n’hi ha.

Normalment parlem de societat civil, de polítics, d’elits, de mobilització. Però aquest factor més de reflexió, creieu que és important o que ja està inserit dintre la societat?

(TE): Sí, és clar que és important. Bé, aquí també hi ha hagut, com és lògic, molts conversos, moltes persones que anys enrere ni ells mateixos s’haguessin imaginat parlant de la independència, en els termes en què en parlen actualment. Benvinguts siguin. I dic ‘benvinguts siguin’ perquè això és la mostra que efectivament hi ha hagut un poder d’arrossegament cap a... en el sentit de que el que abans era una posició criminalitzada o que t’exposaves si la defensaves públicament, avui gaire bé ha passat a formar part d’un nou sentit comú, d’una cosa que costa més aviat argumentar-hi en contra o posar-hi objeccions... Llavors, segur que en aquest sentit, de la mateixa manera que abans això era un tema del qual es parlava poc —perquè hi havia bastanta gent que ho sentia però que en canvi no trobava que això formés part del discurs públic ni l’activitat de la

majoria dels partits—, en canviar la situació, ha fet que aquest tema passés a ser un tema estrella, de primera fila, d’actualitat i la gent s’hi impliqués en el terreny de l’opinió pública. Això és innegable.

Ara bé, jo crec que el Congrés va tenir també la funció de posar en contacte gent que no eren intel·lectuals en el sentit professional, que visquessin del món de les idees o que fossin fonamentalment universitaris. Sinó molta gent de pobles, de comarques, de capitals de comarca, amb altres professions. És a dir, va crear organització de base. I en aquest sentit si ho hagués de relacionar amb alguna cosa, ho relacionaria més amb fenòmens com l’Assemblea Nacional Catalana, amb la capacitat d’articular gent ben diversa, posar-la en contacte i fer-li fer coses.

I és obvi que en el Congrés també hi van tenir un paper destacat certs intel·lectuals. En aquest sentit va ser una presa de posició també de la intel·lectualitat del país. Però cada moment genera les seves estructures i té les seves particularitats. Crec que tampoc podem buscar correspondències exactes del que va ser llavors el Congrés de Cultura Catalana. Els moments són uns altres i les necessitats són diferents. Allà també tenia molt a veure amb allò que dèiem abans, amb el

31

entrevista

moment incipient de recuperació d’una sèrie de llibertats, on les qüestions més elementals encara no estaven molt clares, s’havien d’assegurar i s’havien d’articular les primeres institucions que hi poguessin donar suport.

Per tant, l’escenari és diferent, però en tot cas és evident que tot el

que són, tot el que és organització, xarxa, sinergia de la gent i capacitat d’articulació d’un missatge és decisiu per a l’articulació de qualsevol procés públic. En aquest sentit, tot el que existeix contribueix en certa mesura a fer possible que el procés avanci. I a consolidar-lo.

32

memòria d’activitats

2013

Els dos guanyadors del Premi Ferran Soldevila conversen amb el director de l’Avenç (al centre).

Intervencions musicals durant l’acte.

Max Wheeler (tercer per la dreta) durant l’acte d’entrega del Premi Ramon Llull a Andorra.

Entrega del premi Miquel Casals.

Joan Manuel Tresserras amb Francesc Vallverdú

La sala del Col·legi d’Advocats plena d’assistents durant la conferència anual.

Estradé i Treserra durant l’entrevista.

Aspecte de la sala durant la intervenció de Ferran Requejo al cicle “Pensar Catalunya Avui”.

37

memòria d’activitats 2013

La Fundació Congrés de Cultura Catalana ha organitzat aquest 2014 el XXXè Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics, amb caràcter extraordinari, per tal d’estimular els estudis històrics sobre la Guerra de Successió ens els seus vessants polític, social, econòmic, biogràfic, artístic, literari i cultural dins l’àmbit dels Països Catalans.

Aquesta convocatòria, que va tenir una dotació especial, va comptar amb un jurat de luxe, compost per Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro, Josep Fontana, Josep Maria Muñoz, Vicent Olmos, Josep Maria Salrach i Sebastià Serra.

L’acte, que formava part dels actes oficials del Tricentenari, es va celebrar al Born Centre Cultural de Barcelona el dia 4 de juny de 2014 i comptà amb la participació de Miquel Calçada, comissari de la Commemoració del Tricentenari,

Quim Torra, director del Museu del Born, el suport de la Generalitat de Catalunya, així com representants de la resta d’entitats col·laboradores: Museu d’Història de Catalunya, revista l’Avenç, Publicacions de la Universitat de València i Editorial Barcino.

El jurat va decidir declarar el Premi Ferran Soldevila 2014 ex-aequo. Les obres guanyadores van ser “El Braç Militar de Catalunya 1620-1714”, d’Eduard Martí i Fraga i “La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió”, de Xevi Camprubí Pla.

XXXè Premi Ferran Soldevila

Edició Extraordinària 2014

38


El Premi Miquel Casals Collde-carrera porta el nom de qui va ser el degà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona durant els anys 1972 i 1977 i màxim impulsor del Congrés de Cultura Catalana dels anys 1975-1977. Miquel Casals Colldecarrera va donar lloc a la Fundació Congrés de Cultura Catalana i en va ser el primer president del 1979 al 1990. Paral·lelament va presidir l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya on va ingressar l’any 1959.

El premi té per objectiu guardonar una obra escrita, d’investigació, en l’àmbit del dret privat propi dels Països Catalans, sigui sobre recerca del dret privat emanat dels seus òrgans legislatius actuals o sigui sobre recerca del dret privat històric. Es tracta, doncs, d’un premi únic que enguany ha arribat a la seva onzena edició.

La convocatòria del premi compta amb la col·laboració de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, el Consell dels Col·legis d’Advocats de Catalunya, l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. L’organització va anar a càrrec de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. El premi s’atorga biennalment coincidint amb la celebració de la festivitat de Sant Raimon de Penyafort, que organitza l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Un autor balear guanya l’onzena edició.

L’evolució del sistema de fonts en dret civil balear i la importància del dret consuetudinari balear com a font i com a tradició jurídica, de l’autor Anselmo Martínez (Palma, Illes Balears) fou l’obra guanyadora. L’autor, llicenciat en Dret i diplomat en Ciències Empresarials

XIè Premi Miquel Casals i Colldecarrera

39


per la Universitat de les Illes Balears, exerceix actualment de professor titular en dret mercantil a la mateixa universitat des de l’1 de febrer de 2002.

L’autor va recollir el guardó de la mà de l’Il·lustríssim Degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona,

Oriol Rusca, i de la Secretària del Patronat de la Fundació, Montserrat Casals, als quals va agrair personalment el seu reconeixement. La cerimònia es va celebrar al Palau de Congressos de Barcelona, el passat 7 de febrer, dins dels actes de Festivitat de Sant Raimon de Penyafort.

40


El lingüista britànic Max Wheeler va ser el personatge guardonat amb el vint-i-tresè Premi Internacional Ramon Llull, premi concedit conjuntament amb la Fundació Ramon Llull. El premi té per objecte premiar l’obra d’una persona, o d’una institució, fora del domini lingüístic, escrita en qualsevol llengua, que hagi contribuït de forma notable a la divulgació de la realitat històrica i/o cultural catalana.

Wheeler és un dels lingüistes i estudiosos britànics més reconegut en l’estudi de la llengua catalana. Se’l destaca per la seva trajectòria personal en l’estudi de la llengua catalana i la seva projecció en el món acadèmic. Wheeler, a qui el jurat ha definit com a un investigador excepcional, ha defensat la unitat lingüística del català en les seves diverses modalitats, i ha estat agraït per la seva dedicació en l’estudi dels

diferents parlars catalans: català central, baleàric, valencià i nord occidental.

Recentment, la seva traducció a l’anglès de la novel·la Curial e Güelfa és un dels exemples de la seva contribució a la difusió i la projecció exterior del català.

La cerimònia a Andorra.

L’acte es va celebrar el dia 14 de novembre de 2013 a l’Auditori Nacional d’Ordino, Andorra. Va comptar amb la participació de nombroses autoritats representatives de la cultura catalana, com el ministre de Cultura d’Andorra, Albert Esteve, el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell, el director de l’Institut Ramon Llull, Àlex Susanna, el director de la Fundació Ramon Llull, Vicenç Villatoro, i el president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Francesc Vallverdú.

XXIIIè Premi Internacional Ramon Llull

41


La cerimònia inclou, a més del Premi Internacional Ramon Llull, dos premis més, el Premi de Traducció Literària i el Premi a la Promoció Internacional de la Creació Catalana, atorgats per la Fundació Ramon Llull.

Per part de la Fundació Congrés de Cultura Catalana van intervenir com a membres del jurat les següents personalitats: Francesc Vallverdú (President de la FCCC), Vicenç Villatoro (President de la FRL), Joaquim Torres (IEC), Miquel Strubell (FCCC), Isidor Marí (IEC), i Manuel Pérez-Saldanya, encarregat de la glosa.

Podeu llegir l ’històric de guardonats al web de la Fundació.

GLOSA GUARDONAT Max Wheeler,Manuel Pérez-Saldanya

La llengua catalana ha tingut i té el privilegi de comptar amb prestigiosos catalanistes estrangers que han contribuït d’una manera decisiva a la seua projecció internacional i al fet que siga una llengua que figura en el currículum de moltes universitats estrangeres. Doncs bé, entre aquests intel·lectuals que han donat veu i projecció al català en l’àmbit internacional ocupa un lloc ben destacat el guardonat del XXIII Premi Internacional Ramon Llull: el professor Max W. Wheeler, catedràtic emèrit per la Universitat de Sussex.

Max Wheeler durant la seva intervenció.

42


Max Wheeler es va formar com a romanista a la Universitat d’Oxford i va completar els seus estudis amb una llarga estada d’investigació, entre el 1971 i el 1973, a la Universitat de Barcelona i a l’Institut d’Estudis Catalans, que el va lligar per sempre a la nostra llengua i cultura. Dos anys més tard, el 1975, va llegir a la Universitat d’Oxford la tesi doctoral, centrada en la fonologia generativa del català. Posteriorment va ser professor de lingüística a la Universitat de Liverpool fins al 1989 i a partir d’aquest any a la Universitat de Sussex, on va treballar fins a la seua recent jubilació. President de l’Anglocatalan Society del 1993 al 1996, és també membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Què va destacar especialment el jurat del nostre guardonat? Doncs, per dir-ho breument que és un investigador excepcional.

Ho és, en primer lloc, per la manera com ha abordat l’estudi de la llengua. Wheeler és un dels pocs lingüistes que han sabut conjuminar a la perfecció el doble paper de filòleg, en el sentit més tradicional del terme, i de lingüista teòric, en el sentit més modern de l’expressió. Els estudis d’en Max Wheeler tenen l’estranya habilitat i la virtut de conjuminar el coneixement detallat de les dades i de la història de la llengua catalana, propi dels

nostres millors filòlegs, i alhora el coneixement profund dels models teòrics més innovadors i més adequats per a la descripció lingüística, propi dels lingüistes teòrics.

I és també un investigador excepcional, pel seu coneixement i dedicació al conjunt dels parlars del català. El català central, el baleàric, el valencià o el català nord-occidental, apareixen ací i allà en les pàgines de les seues monografies.

I és igualment excepcional perquè ha sabut combinar l’estudi de la llengua amb la seua projecció dins l’àmbit acadèmic. Respecte als estudis sobre el català, convé destacar, pel seu abast i impacte acadèmic, les obres següents:

• Les dues monografies sobre la fonologia del català: la primera del 1975 i la darrera del 2005, publicades totes dues en anglès a Oxford;

• Els estudis diacrònics arreplegats en el volum Morfologia i fonologia catalana i romànica: estudis diacrònics (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007); o

• Les seues contribucions en projectes col·lectius tan significatius per a la nostra llengua com ara són la Gramàtica del català contemporani, en què s’ocupa del capítol dedicat a la

43


“Flexió verbal irregular i verbs defectius”; les Obres Completes de Pompeu Fabra, per a la qual escriu la “Introducció a la Gramàtica anglesa de Pompeu Fabra”, i la Gramàtica del català antic, actualment en procés de revisió, en què analitza d’una manera minuciosa la conjugació verbal de la llengua antiga.

Pel que fa a la seua contribució a la difusió i la projecció del català, es poden destacar també diversos aspectes; concretament:

• La redacció, en col·laboració amb Alan Yates i Nicolau Dols, de l’obra Catalan: a Comprehensive Grammar, adreçada especialment a un públic estranger que vulga conèixer o aprendre la nostra llengua;

• El treball com a coeditor de la revista electrònica Journal of Catalan Studies des del 1998;

• La tasca realitzada en l’Anglo-Catalan Society, especialment com a secretari entre 1980 i 1985 i després com a president entre 1993-1996;

• La participació, molt important des d’un punt de vista sociolingüístic, en el treball “Les formes” en el Llibre blanc sobre la llengua catalana (Barcelona: Barcino, 1989), elaborat per reconeguts catalanòfils per a demostrar la unitat de la llengua catalana en uns moments en què

aquesta estava sent qüestionada des de diferents sectors de dins i fora del nostre territori.

• No vull oblidar, per acabar, la recent traducció a l’anglès d’un dels clàssics més importants de la nostra literatura, com és el Curial e Güelfa per a una editorial internacional tan prestigiosa com la John Benjamins.

Si la seua tasca investigadora i de difusió de la llengua són mèrits suficients per a justificar el Premi Internacional Ramon Llull, aquest guardó resulta especialment rellevant a hores d’ara, coincidint amb la seua recent jubilació, que no ha fet sinó incrementar la seua dedicació a la nostra llengua, i amb la recent publicació de l’obra Noves aproximacions a la fonologia i la morfologia del català. Volum d’homenatge a Max W. Wheeler (Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2011), en què 29 investigadors de diferents universitats de l’àrea lingüística catalana i de l’estranger presenten investigacions sobre els àmbits lingüístics en què més ha treballat el catalanòfil anglès.

Moltes gràcies, Max, per la teua dedicació ininterrompuda a la llengua catalana, per les teues contribucions sempre rellevants, per la teua resposta sempre amatent quan t’hem demanat la col·laboració en qualsevol projecte. Moltes gràcies i per molts anys!

44


El passat 5 de novembre es va celebrar a l’Auditori de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, la conferència anual de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. La conferència anual és un dels actes més emblemàtics que organitza la Fundació. Es convida cada any a una personalitat que hagi estat referència durant l’any dins del camp de la cultura o de temàtiques d’acutualitat.

Enguany la conferència va anar a càrrec del doctor en Ciències de la Informació i conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació entre els anys 2006 i 2010, Joan Manuel Tresserras, sota el títol “La cultura catalana a l’era global i digital”.

Tresserras va parlar del que ell va anomenar la nova revolució cultural que es dona a Catalunya, i el per què s’està produint aquesta nova revolució social i popular, molt lligada a la iniciativa del poble i al procés polític que viu avui el país.

El conferenciant va iniciar la seva intervenció fent un diagnòstic històric per entendre la situació actual de la cultura catalana i els seus problemes estructurals. Segons ell, cal anar quatre-cents anys enrere, al segle XVI, per entendre realment els inicis dels problemes estructurals de la cultura catalana, alguns dels quals encara són visibles. Per Tresserras, “Malgrat carregar tota la crítica i atribuir la causalitat dels problemes a l ’etapa franquista, l ’anomalia ve de lluny”. Cita l’exemple de la Renaixença, que va tenir lloc un segle abans del franquisme. La causa d’aquest ressorgiment s’ha d’atribuir a diversos problemes lligats a la pèrdua de l’estat al segle XVIII. El conferenciant encara va més enllà remuntant-se al segle XVI, en que, segons ell, les classes dirigents del país van adoptar la llengua de l’estat com a llengua vehicular i van deixar d’exercir la seva funció de classes de referència. El concepte de

Conferència Anual a càrrec de

Joan Manuel TresserrasLa cultura catalana

en l’era global i digital

45


decadència de la cultura va associat a l’activitat de determinades classes socials. Aquest programa cultural, que pertany a la burgesia catalana, s’allarga fins avui, segons Tresserras, que considera que en aquests últims 20 anys, després de l’etapa noucentista, hi ha hagut un desplaçament de l’hegemonia i la centralitat del país, ja que les classes socials burgeses han desocupat l’espai de poder i han deixat de ser el centre de la societat, deixant pas a una nova massa social formada per classes mitjanes il·lustrades, funcionaris i professionals liberals.

Tot seguit Tresserras reflexiona: “si és veritat aquest desplaçament en l ’hegemonia habitual del país de la burgesia per part d’aquestes noves classes mitjanes i classes treballadores il·lustrades, aquesta hegemonia ha de trobar la manera de ser segellada, i el segellament ha de consistir en l ’emergència d’un nou projecte polític i cultural que és el que es debat actualment al país”.

Per al conferenciant “les classes dirigents del país, al llarg de la història, rarament han tingut un projecte nacional ni han defensat a través dels seus instruments la vertebració d’una cultura nacional.

Tresserras se centra en aquesta hipòtesi i insisteix en que la cultura catalana manca de grans empreses culturals. Mai no hi ha hagut un interès per part de les empreses en

aquest sentit, no hi va ser amb la transició.

El conferenciant considera que el país ha fet molt bé el pas de les actituds defensives a actituds de posicions pro-positives, de construcció de projecte de futur. S’ha passat de buscar la normalització a buscar la homologació amb les altres cultures del món. De la cultura defensiva, s’ha passat a la cultura ofensiva.

Tot seguit, centra el discurs en la cultura catalana i la seva relació amb les dues darreres onades migratòries que ha viscut Catalunya. En aquest sentit, tal com va tractar el Congrés de Cultura Catalana, es veia clar que la llengua i la cultura seria una invitació pels arribats dels anys 50 i 60. Seria un dret i no una imposició, cosa que amb els anys s’ha demostrat com un gran encert, a pesar de competir amb una llengua hegemònica com el castellà i d’un estat que ens va en contra. Aquesta proposta d’invitació ha servit de la mateixa manera per la segona onada migratòria, vinculada a la globalització. La nostra és una cultura electiva. Actualment, el català té el doble de parlants respecte el nombre de parlants nadius. Això és inèdit. A diferència dels estats-nació, que fixen els paràmetres culturals i d’identitat per a la gent, aquí s’ha construït un projecte cultural nacional per

46


oferir-lo com un dret, i no com una obligació i a més es dóna per descomptat que la identitat és electiva, cadascú se la tria, en comptes d’imposar-ne una de sola.

Tresserras destaca els canvis que s’estan produint en el triangle que formen cultura d’elit, cultura de masses i cultura popular. Aquesta última està molt influenciada pel canvi tecnològic i pel fenomen global. No és el cas, per contra, de la cultura d’elit i la cultura de masses, que s’haurà d’apropar a la cultura popular i l’ajudarà a conèixer millor la fórmula de participació, i l’efecte producció- consum que el sap fer de forma més eficaç i eficient.

Tresserras considera la cultura popular com un dels espais de més resistència a l’hora d’entendre la cultura com un procés viu, permeable, canviant en el temps. La cultura popular és la que fan les classes populars en cada moment. El tronc històric de la cultura catalana s’ha de respectar i defensar,

però s’ha de compartir i ha d’estar adscrita a la nova activitat feta des d’aquí o feta des de qualsevol punt del món. La cultura catalana ha de ser extensiva i inclusiva.

El conferenciant va finalitzar la seva intervenció pronosticant una nova revolució cultural. El canvi de paradigma tecnològic, el canvi cultural entre la cultura popular, de masses i la cultura d’elit; i el desplaçament d’alguns espais tradicionals de cultura cap a les xarxes, provocarà aquest relleu. El darrer component, el definitiu que provocarà aquesta revolució cultural, es donarà quan, l’accés a la cultura i al coneixement i la seva capacitat per saber-ho processar, es faci efectiva a les classes populars.

Després de la conferència, el públic es va mostrar entusiasmat i el conferenciant va atendre totes les qüestions que es van plantejar, fet que va allargar l’acte una bona estona més.

Tresserras durant la seva ponència, acompanyat de Francesc Vallverdú.

47


Sessió de Política. Biblioteca Lambert Mata. Ripoll, 28 de setembre.

El passat 28 de setembre de 2013 va tenir lloc a Ripoll, capital de Cultura Catalana 2013, la segona edició del cicle “Pensar Catalunya avui. Projeccions de futur”, amb la política com a eix del debat.

El cicle que té l’objectiu de fer balanç de la situació actual de la cultura catalana a partir de l’evolució dels últims trenta anys, vol posar el focus en el futur, de manera que les sessions no tan sols serveixin per parlar del que ha passat i en quin moment ens trobem sinó també per generar contingut (línies estratègiques) cap al futur. Per això ens hem proposat que a cada sessió, segons la seva especificitat, hi tinguem personalitats de primer nivell, que siguin capaces de construir (de traçar) perspectives de futur a partir de l’anàlisi de l’evolució que ha patit

Catalunya durant els últims trenta anys, seguint les resolucions del Congrés de Cultura Catalana.

El president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Francesc Vallverdú, i l’alcalde de Ripoll, Jordi Monell, van encetar la jornada donant la benvinguda a una sala plena de gent i hi havia expectació per sentir les intervencions dels quatre ponents sobre un tema d’absoluta actualitat al país. Monell va agrair a la Fundació l’interès per fer la Jornada a Ripoll, bressol de la cultura catalana. Va destacar que la situació que es viu avui a Catalunya ja es va reflectir deu segles enrere amb la creació dels Comtats Catalans.

Albert Sáez, doctor en Periodisme, va moderar l’acte i va presentar els ponents: Maria Mercè Roca, Ferran Requejo, Antoni Puigverd i Joan Subirats.

Cicle Pensar Catalunya Avui.

Projeccions de Futur

48


Maria Mercè Roca, escriptora i candidata per ERC a l’alcaldia de Girona, va parlar obertament del procés cap a la construcció de l’estat propi que viu Catalunya. Roca va esmentar el fracàs de l’Estatut de 2006 i la pèrdua d’energia que va suposar pel país aquell fenomen, però alhora també del punt d’infle-xió que va suposar per a la població en general, com s’ha pogut demos-trar amb la força sense precedents que ha demostrat tenir l’ANC com a moviment social. Per contra, el moviment d’oposició al procés s’en-roca en raonaments amenaçadors i poc convincents.

Roca no veu alternativa a una Ca-talunya independent, ja que l’estat espanyol ha engegat una nova etapa hostil i recentralitzadora. “Si no s’assoleix la independència, ens con-vertirem en una Comunitat Autò-noma molt prima”, va afirmar. Roca, pensant ja en la nova Catalunya, va apostar per un model de socialde-mocràcia, inspirat en el model nòr-dic, amb una forta protecció social per garantir les igualtats i amb un fort desenvolupament econòmic per ser competitius al món.

Ferran Requejo, catedràtic de Ci-ència Política i membre del Consell Assessor per la Transició Nacional, va fer una exposició centrada en el “com” per arribar al “què”. Con-tundent, va afirmar que en part no dependrà dels ciutadans ni de les institucions catalanes, i que no és

un tema de nacionalisme, sinó de democràcia.

Requejo va teoritzar sobre les vies legítimes possibles de secessió i va desmentir amb dades que el creixe-ment ampli dels ciutadans a favor de la independència sigui a partir de la sentència del TC sobre l’estatut l’any 2010, sinó que es va començar a des-pertar durant el govern del tripartit. Va titllar l’Estatut del 2006 de fracàs polític amb costos importants.

Requejo va referir-se al fet que el CATN desaconsella la consulta amb resposta múltiple ja que la gestió dels resultats seria poc clara, poc comparable i incentivaria la continuació del que tenim. A més, va afegir que quan es parla de mo-del federal no n’hi ha prou perquè al món hi ha fins a vint-i-tres models federals, alguns d’ells contradictoris. També va titllar el document del PSOE aprovat a Granada de pro-posta no federal sinó de document de continuïtat de l’estat de les auto-nomies.

Requejo va insistir que el preocupa el fet de poder arribar a ser indepen-dents. “Si hi arribem ho farem bé. No em preocupa. El país ho farà bé”.

Va acabar la seva intervenció dient que per fer-ho bé cal una majoria social interna (entre el 50 i el 66 %), la internacionalització del procés des del govern i de forma discreta, la unitat dels partits a favor del pro-cés, la congruència entre el govern i

49


la societat civil, un lideratge polític de prestigi i un projecte transversal modern, cívic, inclusiu i amb objec-tius. Per contra, cal evitar divisions entre actors i ciutadans (del tipus esquerra – dreta), no introduir so-rolls de distorsió (com per exemple Països Catalans), i evitar que la força del moviment social vulgui imposar línies pures i no realistes.

Antoni Puigverd, poeta i periodis-ta, va avisar des de l’inici de la seva exposició que els seu discurs seria analític, deixant l’emotivitat a la nevera. Després d’un repàs històric dels anys postfranquistes, parlant dels pivots catòlic ( Josep Benet) i comunista (PSUC), va afirmar que la llengua catalana està salvada.

En canvi, va considerar que amb el procés s’està trencant la unitat civil catalana i del catalanisme.

Va afirmar que Aznar ha estat el polític més determinant des de la transició. El model “azanarisme” (mix entre Azaña i Aznar), liberal i falangista, segons Puigverd, és moralment hegemònic a Espanya i xoca frontalment amb Catalunya, cosa que fa créixer el moviment independentista.

Segons el seu punt de vista, la revi-sió i inclusió durant l’estatut de la paraula preferent davant de la llen-gua va aixecar les alarmes al TC, fet que va suposar la revisió de moltes coses per la desconfiança. El quali-fica d’error estratègic.

El President de la Fundació durant la presentació amb l’alcalce de Ripoll.

50


Acostant-se a l’actualitat, va dir que el PSC és un cadàver polític però que en canvi la feina dels seus votants està per fer. Culpa a CiU i ERC de no haver fet els deures en aquest terreny des de fa anys. Davant d’això, va argumentar que la potencialitat de creixement està en l’espanyolisme a Catalunya i no en l’independentisme, que considera que és un circuit tancat en aquests moments. “Si s’obliga a votar a la gent, la gent triarà, i no veig el procés prou madur”.

Joan Subirats, catedràtic de Ci-ència Política, va començar la seva intervenció dient que, després del franquisme, volíem deixar de ser diferents, referint-se al fet que calia corregir la despesa pública a Espanya respecte el PIB, que era del 22 % mentre que a Europa era del 42%. Actualment, però, com va avançar el rei d’Holanda, Europa parla obertament del retorn de serveis públics a la societat, i per tant, deixa clar que Europa s’està reconsiderant el model de benestar. Per tant, Subirats discrepa de Roca a l’hora de definir la nova Catalunya independent i el seu model social, no per convicció, sinó per possibi-lisme. “No poden ser les bases lògi-ques del pacte del 45”.

Subirats va assegurar que el que està passant a Catalunya és una revolució democràtica. “La població està pels drets a decidir”, en plural. “Tot està canviant, a nivell global, i

Catalunya vol aprofitar el moment per canviar les seves coses també”. La via catalana i el seu èxit esclatant supera la capacitat de control de les elits i fa saltar totes les alarmes. El dubte és si el procés aguantarà i sumarà, perquè les pressions seran molt fortes, i les provo-cacions també.

Subirats afirma que a Espanya go-vernen alts funcionaris de l’estat i no poden entendre el que està pas-sant a Catalunya. El problema, però, no és aquest, sinó que moltes elits a Europa pateixen el mateix. Com va dir Rubert de Ventós, va concloure Subirats, Catalunya ha d’aspirar a la independència dins d’un marc d’interdependències per tenir veu pròpia als fòrums mundials.

Albert Sáez va fer una síntesi de les principals idees tractades durant la jornada en va descriure els princi-pals punts comuns:

1. El moment històric que vivim es va iniciar a partir de l’estatut de 2006 i l’accelera la sentència del TC. El detonant, però, és l’aznaris-me.

2. Hi ha un moviment social molt fort que genera incertesa i il·lusió. Veurem com es desenvolupa la pos-sible crisi de força entre les elits i la gent del carrer.

3. Cal ordenar el debat entre el QUÈ i el COM s’ha de fer el pro-cés.

4. Serà difícil que acabi bé el procés

51


si no s’encamina cap a la via inter-nacional.

De les exposicions dels ponents, Sáez en destaca una frase de ca-dascun. De Maria Mercè Roca, cal posar i desenvolupar els ciments de l’estat del benestar. De Ferran Requejo remarca la llista de condi-

cions necessàries perquè el procés tingui èxit i per evitar el fracàs. D’Antoni Puigverd va subratllar el canvi de la política del consens per la política de la confrontació que vivim. I finalment de Joan Subirats en destaca la seva exposició sobre el context del 45 i el canvi inevitable d’època que vivim.

Un moment de la intervenció de Ferran Requejo a Ripoll.

52


Enguany la Fundació Congrés de Cultura Catalana ha presentat una novetat. Gràcies al treball de l’equip de la fundació i el doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, Lluís Duran, es presenta un treball interactiu en format digital que porta el nom “El Congrés de Cultura Catalana i la Transició Política”.

El projecte dóna explicacions del per què l’any 1975 es va decidir d’impulsar el Congrés de Cultura Catalana, que va durar dos anys, que va aglutinar vint-i-cinc àmbits, i que va representar l’impuls definitiu per a la continuïtat nacional, després d’un període de retrocés gairebé mortal i definitiu conseqüència de la dictadura franquista.

El projecte està pensat per ser explicat a un públic estudiantil, de batxillerat, de manera que aquests alumnes coneguin quina va ser

la realitat política de repressió, limitació de llibertats i lluita que van patir els seus pares o avis. El text és també adequat per a un públic general, que tingui interès en conèixer el context històric i nacional que vivia el país en la darrera etapa franquista, així com també l’etapa de fi d’una era dictatorial i inici d’una etapa democràtica: la transició política. És un projecte de memòria històrica, per conèixer i tenir present la nostra història més recent.

El llibre interactiu ha estat presentat al Departament d’Ensenyament del Govern de Catalunya, al Consorci de Barcelona, al Memorial Democràtic, i a les diferents seus territorials d’Òmnium Cultural.

Podeu trobar el document complet al web de la Fundació (edicions, butlletins extraordinaris).

El Congrés de Cultura Catalana i la Transició Política

53


Adhesió a la declaració de La Pedrera en resposta a Viviane Reding La Fundació es va adherir a la declaració de la Pedrera, el 23 de febrer, quan la Comissària de Justícia, Drets Humans i Ciutadania i Vicepresidenta de la Comissió Europea, la senyora Viviane Reding, va tenir l’amabilitat de visitar Barcelona, per exposar, de primera mà, algunes de les línies prioritàries i principals preocupacions de la Unió Europea, en un moment especialment delicat de la seva història. En aquest document volem fer unes precisions per a la seva reflexió i la de la ciutadania en general, reflexions suscitades per diferents intervencions del públic durant el debat.

Declaració sencera

1. La voluntat de diàleg dels catalans

• Els catalans som, des de l’edat mitjana, el que més tard Napoléo en diria, referint-se als anglesos, “une nation de boutiquiers”. Sempre hem estat disposats a seure, a negociar, a pactar, lluny de posicions maximalistes. Els darrers decennis han estat caracteritzats justament per una política de “peix al cove”, la voluntat d’”anar aconseguint coses concretes d’un projecte global”. Però per pactar, cal la voluntat de les dues bandes.

• Pel que fa al nostre futur, els Parlaments de Catalunya i Espanya han evidenciat posicions totalment contràries. A les Corts espanyoles, el 26 de febrer de 2013, una moció instant el Govern espanyol “a iniciar un diálogo con el Govern de la

Actes amb altres

entitats

54


Generalitat en aras a posibilitar la celebración de una consulta a los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya para decidir su futuro”, rep (deixant de banda els vots dels diputats catalans) el vot contrari per part de 274 dels 303 diputats: el 90%. El 27 de febrer de 2014, novament, una moció en sentit similar és tombada per 187 vots en contra, 43 vots a favor i 103 abstencions (del PSOE)

• En sentit més constructiu, el 13 de març de 2013 el Parlament de Catalunya va votar a favor d’una moció idèntica, amb 104 vots d’un total de 135 escons.

• La resposta espanyola a les aspiracions polítiques de la majoria del país no ha estat només de rebuig. La seva manca de voluntat de diàleg s’evidencia en la negativa a reduir la sortida neta de fons públics de Catalunya a un ritme anual equivalent a un 8% del seu PIB. Aquest fet, que s’ha mantingut durant dècades, redueix en forma persistent i acumulativa la competitivitat i el creixement de les empreses implantades a Catalunya, i explica la caiguda de posicions en el rànquing de comunitats autònomes, pel que fa a la renda per càpita. A més Catalunya té una greu manca d’infraestructures modernes (com ara els retards en el corredor ferroviari mediterrani

i la principal autovia de connexió amb França).

• També és evident pel que fa a l’ofensiva legislativa, jurídica i política contra la llengua catalana, en tots els fronts i tots els territoris, culminant en una llei orgànica d’educació imposada en contra de tota la resta de l’arc parlamentari, i també dels sectors directament implicats.Tot això només pot tenir una lectura: una obstinada negativa a dialogar.

• Aquesta ofensiva també es manifesta actualment en iniciatives legislatives estatals per reduir les competències dites autonòmiques, en camps tan variats com l’administració local, el comerç, les telecomunicacions, fins i tot per protegir les curses de braus (prohibides per una llei del Parlament de Catalunya).

• I també es manifesta en l’ampli ventall de recursos interposats per l’Estat davant del Tribunal Constitucional en contra de la legislació catalana, en moltes matèries, incloent-ne de crucials com ara l’educació i la immigració.

2. La inversió d’energies

• Els catalans hem esmerçat grans energies, amb laboriosos consensos polítics i promeses incomplertes per part de dirigents espanyols, per obtenir un Estatut

55


més modern, que volia aconseguir un reconeixement i acomodació de la personalitat catalana en el si de l’Estat espanyol. Aquestes han estat en bona mesura inútils, pel “cepillado” (retallada del contingut) dut a terme en el Congrés de Diputats, i per l’ofensiva (per a molts) sentència del Tribunal Constitucional de 27 de juny de 2010, que va provocar la manifestació més gran de la història de Catalunya, fins aquell moment. L’incompliment de diferents disposicions d’aquest Estatut retallat, per part de l’Estat, així com la desaparició de les competències exclusives de les comunitats autònomes i una política recentralitzadora en molts àmbits, augmenten la sensació de frustració.

• Sectors importants de la societat espanyola també hi han dedicat grans energies en contra de la voluntat expressa dels catalans, per exemple, recollint milions de signatures en contra d’un Estatut que encara s’havia de tramitar a les Corts espanyoles. Actualment gasten rius de tinta per fer-nos creure que s’estan produint “fractures socials” a causa d’un tema que, per primera vegada en la història contemporània, torna a ser motiu de debats, formals i informals, arreu del nostre país. Les úniques “fractures” detectables han estat algunes accions violentes per

part de grups ultranacionalistes espanyols, que volem pensar que són incontrolats. La societat catalana és madura i democràtica, mal que pesi a alguns.

• Ara mateix, i malgrat una depressió econòmica sense precedents en la història contemporània, enlloc com a Catalunya hi ha tants milers de professionals especialistes, dissenyant des de zero el que serà el nostre, nou Estat. En el si del Consell Assessor per a la Transició Nacional, d’Òmnium Cultural, de l’Assemblea Nacional Catalana, aquesta energia, voluntària, sense contraprestacions, és fruit de la mateixa energia que la que va amassar al centre de Barcelona, l’11 de setembre de 2012, una manifestació, aquesta vegada nítidament a favor de la independència, encara més gran que l’anterior (de 2010). És la mateixa energia que va agrupar més d’un milió i mig de catalans, d’orígens diversos, al llarg dels 400 quilòmetres de la Via Catalana, l’11 de setembre de 2013, igualment a favor de la via democràtica cap a la independència. No són energies inútils: el poble català -que tots els règims han volgut que fos ben conscient de les moltes derrotes que ha sofert al llarg de la història- ha recuperat, finalment, la seva autoestima.

56


3. La vocació europeista de Catalunya

• Pocs llocs mostren una tradició tan proeuropea com Catalunya. Hi ha diferents elements que ens haurien pogut justificar una posició refractària del nostre país en relació amb Europa. En efecte, Anglaterra va abandonar Catalunya a la seva sort amb el Tractat d’Utrecht (1713), incomplint el Pacte de Gènova de (1705). Encara es recorden les destrosses patrimonials causades per les tropes franceses al cap d’un segle, durant la guerra napoleònica. I encara un segle més tard, la política de “no intervenció” dels aliats durant la guerra espanyola de 1936-1939 (no respectada pels règims totalitaris d’aleshores), i durant la postguerra, possibilità una llarga i ferotge dictadura que va heretar la vella aspiració d’assimilar Catalunya a la nació castellana. Pocs anys abans el filòsof espanyol José Ortega y Gasset havia afirmat amb contundència que “España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. Aquest esperit assimilacionista, per desgràcia, encara perdura.

• Com també persisteix l’exclusió dels catalans dels primers llocs

de comandament militar i civil. Per trobar un president català del govern espanyol hem de mirar 141 anys enrere (el federalista Francesc Pi i Margall), a diferència de l’activa participació de quebequesos i escocesos, per exemple, com a primers ministres canadencs o britànics.

• Per això, potser, i malgrat el que podria semblar, els catalans sempre hem mirat a Europa -començant per Perpinyà i, més enllà, París- com a marc més natural per al nostre lliure desenvolupament. S’allistaren milers de voluntaris catalans a lluitar al costat dels aliats a les dues guerres mundials, i hem estat sempre molt majoritàriament favorables a la Unió Europea i al procés d’integració europea. Si més no, fins ara.

4. Els principis de la Unió Europea

• Els catalans sabem prou bé que només en èpoques de llibertat democràtica el nostre poble ha estat respectat, ni que fos parcialment. Compartim, doncs, plenament els valors que sustenten la Unió Europea, i celebrem com els que més el llarguíssim període de pau que ha permès -tret de lamentables conflictes locals- compartir un projecte de progrés basat en el respecte i la col·laboració mutus.

57


• El pragmatisme històric dels catalans reconeix sense embuts el valor de la integració i la cooperació, per fer front als reptes d’una economia mundialitzada. A la vegada, molts volem participar activament de les grans decisions del continent, volem poder aportar el nostre gra de sorra als processos de presa de decisions, decisions que es prenen a taules de Consells on no tenim seient, i en un Parlament on no tenim representació en no ser ni tan sols circumscripció europea.

• Escandalitza a molts catalans l’ús instrumental que es fa de la Unió Europea, com a amenaça si el nostre poble vota i decideix, pacíficament i democràtica, incorporar-se a la comunitat internacional com un Estat més. Ens indigna que es doni per segura una decisió -l’expulsió “immediata” de Catalunya de la Unió Europea- que no s’estipula enlloc als Tractats. Ens neguem a creure que pot interessar a la Unió fer cas d’aquells que, amb el menyspreu propi del colonitzador (com vostè, senyora Reding, va poder comprovar durant la sessió per part de la persona que “la va venir a controlar”) defensen el bandejament -en aquesta ocasió- del pragmatisme que ha caracteritzat la integració europea fins ara.

• I també preocupa a molts catalans la total impunitat

amb què, des de determinats (però nombrosos) mitjans de comunicació, no tots privats, i des d’estrades polítiques diverses, se’ns titlla d’insolidaris i fins i tot de nazis. I les apel·lacions a la Comissió Europea i al Parlament Europeu no han tingut, fins ara, cap efecte en reduir aquestes constants acusacions vexants, injustes i indignes.

5. L’aspiració dels catalans La falta crònica de confiança

• Sentim veus -ho sap prou bé, senyora Comissària- que demanen que els nostres problemes es resolguin mitjançant el diàleg i la negociació. És lògic i normal. Però una negociació (com ja hem dit) requereix la voluntat de les dues parts. En tenim, encara avui, els catalans? Les “línies vermelles” que l’Estat espanyol ha travessat en tantes ocasions en els darrers anys (portant, per primer cop en la història, un Estatut d’Autonomia validat en referèndum –tot i que rebaixat- al Tribunal Constitucional; fent el mateix, també per primera vegada, amb una Declaració del nostre Parlament; envaint competències del nostre Parlament amb total menyspreu; i tantes promeses estatals incomplertes) expliquen perquè bona part de la població de Catalunya hagi arribat al punt de no retorn. Ni que l’Estat ens

58


prometés una “tercera via” seria creïble per a la majoria, a causa d’una desconfiança basada en un cúmul de fets incontrovertibles. I està a la vista de tothom que en els gairebé divuit mesos que han passat des de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, Espanya no ha fet ni un sol pas, ni un sol gest, que no hagi estat d’atrinxerament obstinat en contra de les pretensions catalanes. Tot el contrari, la recentralització avança cada cop més de pressa.

• És més: totes les enquestes a Espanya indiquen que si, en resposta a algunes veus catalanes que encara hi veurien una sortida al conflicte, es procedís a una reforma de la Constitució espanyola, el més probable seria que la reforma recentralitzés l’Estat i tragués competències actualment en mans, nominalment, de Catalunya i les altres comunitats autònomes. Creiem fermament que només la independència del nostre país ofereix la possibilitat de continuar existint, i reeixir com a poble.

En conclusió

• Per tot això, els relacionats a sota, que vam assistir al debat abans esmentat, fem una crida a la Unió Europea i a la comunitat internacional en el seu conjunt, perquè vetllin per l’acompliment efectiu d’allò que els set milions

d’europeus que vivim i convivim a Catalunya hem demanat als nostres representants polítics: poder decidir lliurement i democràtica, i sense més amenaces apocalíptiques ni dilacions -i com han fet centenars d’altres pobles del món abans que nosaltres-, el nostre futur com a poble, i recuperar la nostra independència.

Subscriuen aquest document els següents assistents al debat:

Anna Balcells, Lluís Bonet i Coll, Muriel Casals, Àngels Folch, Ricard Gené, Elena Jiménez, Miquel López, Isabel-Helena Martí, Sergi Mir, Carme Miralda, Ricard Olivella, Xavier Olivella, Xesca Oliver, Albert Poblet, Conxa Puig, Robert Sabata, Joan Sanchez, Simona Skrabec, Miquel Strubell.

La fundació s’adhereix al pacte pel dret a decidirEl passat mes de febrer del 2014, la Fundació Congrés de Cultura Catalana es va adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. En aquesta reunió es va aprovar el document “Criteris i suggeriments per a les iniciatives al voltant del Pacte Nacional pel Dret a Decidir”, que té com a un dels seus objectius dinamitzar i sensibilitzar, des del

59


territori i des dels diferents àmbits sectorials, a que més entitats es puguin sumar al Pacte per tal d’ampliar la base social a favor del dret a decidir.

Amb aquesta voluntat dinamitzadora i d’ajudar a crear sinergies, tenim previst publicar en breu al web www.dretadecidir.cat un llistat amb el web d’aquelles entitats que vulgueu fer difusió de la vostra adhesió i actes que pugueu fer relacionats amb el Pacte. Es tracta que des d’aquest llistat hi hagi la possibilitat d’enllaçar amb l’agenda d’activitats del web de la vostra organització o entitat per així ajudar-vos a fer difusió de les accions que pugueu estar fent relacionades amb l’impuls i suport al dret a decidir. Si esteu interessats en poder fer efectiu aquest enllaç, ens podeu fer arribar la vostra direcció web tot responent aquest correu electrònic.

Naturalesa, objectius i funcions

Fer partícips del procés de l’exercici del dret a decidir i de la celebració d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya la societat civil, les institucions més representatives del país, el món local i les forces polítiques que hi siguin favorables, més enllà de la seva posició final, amb els objectius següents:

• Dur a terme una orientació general del procés per fer efectiva la consulta sobre el futur polític de Catalunya.

• Crear un espai de debat i diàleg permanent sobre el dret a decidir.

• Facilitar el debat democràtic que comporta l’exercici del dret a decidir, garantint que el dret a ser consultat comporti també el dret a defensar la posició que cadascú consideri més convenient.

• Recollir les propostes que emanin de la societat civil i dels seus agents i institucions per enriquir el procés de l’exercici del dret a decidir.

• Difondre i garantir els valors democràtics del dret a decidir com a expressió i fonament de la participació ciutadana directa en els afers col·lectius de gran transcendència.

• Garantir la participació i la coordinació dels diferents actors organitzats del país a favor del dret a decidir: entitats socials i ciutadanes independentment del seu objecte social, agents econòmics i socials, partits polítics i institucions públiques.

• Fer pedagogia i explicar el dret a decidir i la celebració de la consulta; i proposar i impulsar els mecanismes i accions necessaris perquè el debat sobre el futur de Catalunya arribi arreu de la societat catalana i en garanteixi la participació ciutadana.

60


Activitats del Cercle XXI l’any 2013El 2013 ha estat un any singular perquè vam presentar el Butlletí especial núm. 10 de celebració del 10è aniversari del Cercle XXI, juntament amb el Butlletí núm. 11 titulat Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya. L’evidència empírica.

El 8 de maig vam presentar el Butlletí núm. 12 amb el títol L’ofensiva contra el català en un acte organitzat conjuntament amb la Societat Catalana de Sociolingüística i el Cercle XXI a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta presentació va tenir un format de taula rodona amb la intervenció d’autors i el debat amb els assistents que va contribuir a enriquir l’acte.

Hem continuat organitzant sopars amb persones significatives de la societat catalana a qui hem ofert la col·laboració del Cercle en matèria de llengua. Enguany els convidats han estat:

10/1/2013 - Sopar amb Carme Forcadell

21/3/2013 - Sopar amb Isona Passola

En paral·lel, hem continuat la nostra activitat habitual amb les reunions presencials cada tres setmanes aproximadament i coordinant-nos entre reunions a

través de dues llistes de distribució.

Tot seguit detallem tant el contingut dels butlletins així com la síntesi dels sopars. Tota la informació està disponible al web http://www.cercle21.cat/, que mantenim actualitzat.

Enhorabona a dos membres del Cercle XXI

El III Premi Ramon Casanovas l’Acció cívica a favor de la llengua catalana, d’Òmnium Vallès Oriental, ha estat concedit a JM Borrull i a FX Vila el Premi Jaume Camp de Sociolingüística Catalana IEC – Òmnium Cultural. (29 de novembre de 2013). Enhorabona a tots dos!

Sopar amb Carme Forcadell

Va ser un plaer assistir el dijous 10 de gener al sopar tertúlia que els companys de Cercle XXI van organitzar amb Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

Les seves paraules encomanen entusiasme. Pura energia. Té les idees molt clares i les transmet amb claredat i concisió. Busca la proximitat amb els interlocutors amb un discurs emotiu però també molt racional. Sap on és i què vol i demostra una gran perseverança en tot el que fa.

Vam encetar la tertúlia preguntant-li sobre el posicionament de l’ANC en relació amb la llengua i el debat

61


que hi ha hagut sobre l’oficialitat de les llengües quan tinguem un estat independent. Forcadell va dir que a l’ANC no han parlat gaire de la llengua perquè entenen que ara no és el moment d’entrar en aquest debat. També va dir que no li agrada parlar de “llengua oficial” perquè és un concepte més propi d’estats jacobins, com França o Espanya, que històricament s’ha fet servir per imposar una determinada llengua. A l’ANC són més partidaris del concepte anglosaxó de “llengües comunes”. Segons Carme Forcadell, a Catalunya la llengua comuna de tots és el català i, quan tinguem un estat propi, ja decidirem entre tots i en llibertat quin rang tenen les altres llengües que s’hi parlen.

Pel que fa a l’activitat de l’ANC, ens va avançar que aviat iniciaran una campanya per capturar més socis en la qual hi haurà dos vídeos de promoció. En un es veurà gent que explicarà per què és sòcia i en un altre hi haurà la intervenció de diferents persones que explicaran perquè s’han fet independentistes. Quan es duen a terme actuacions per captar simpatitzants i activistes eviten fer referències al passat i parlar malament de l’Estat espanyol. Tenen molt clar que la qüestió identitària és molt important i que s’ha de transmetre la idea que no cal renunciar a res. Forcadell ens va explicar que el més difícil és aconseguir arribar a

tothom. Ara cal fer el porta a porta i anar a casals d’avis, a associacions de barri, a polígons, etc., perquè d’actes convencionals ja se n’han fet. El full de ruta passa per convèncer els indecisos i consolidar la majoria social per la independència.

A l’ANC ja no treballen pel dret a decidir, sinó que aposten directament pel sí. Entenen que no es poden “distreure” i que han de centrar-se en la independència. En relació amb el procés d’independència, va dir que cal desdramatitzar i no entrar en la dinàmica de preocupar-se del que passarà l’endemà, sinó que cal mirar més enllà i evitar la por de dir què passarà. I Europa s’haurà de pronunciar. Ara ningú sap què passarà. És normal que ara no en digui res. Ho farà més tard quan arribi el moment. Ara han d’estar amatents.

Pel que fa a la vaga del 14N, l’ANC s’hi va adherir perquè els sindicats es van comprometre que treballarien per al referèndum. Hi van haver crítiques per aquesta acció, però van tenir el suport dels sindicats, cosa que cal valorar de forma positiva perquè va acabar sent una bona jugada política.

Finalment, la presidenta d’ANC va recordar que tenim una oportunitat única i històrica i que no ens queda cap altra alternativa a l’estat propi.

62


Sopar amb Isona Passola

El 21/3/13 vam tenir el privilegi de compartir taula amb Isona Passola, productora i impulsora del projecte L’endemà. Respostes per decidir, un documental que pretén explicar què passarà l’endemà que Catalunya es declari independent.

En primer lloc, vam parlar de l’èxit aconseguit en la campanya que, a través de sistema de micromecenat-ge de Verkami, han fet per recaptar fons. Isona Passola va manifestar que tot l’equip estava molt satisfet per haver superat amb escreix els 150.000 € que demanava inicialment i tancar la campanya havent aconseguit més de 300.000 €. Les donacions dels micromecenes subvencionaran, així, més de la meitat del documental, que té un pressupost de 600.000 €. Aquest èxit s’explica per diferents motius, però des de Verkami els van advertir que perquè reeixís era molt im-portant que la idea estigués molt focalitzada en un grup de gent, que tot el projecte estigués molt con-nectat a una xarxa que alimentés la idea, que hi hagués bona connexió amb els mitjans de comunicació i que tingués credibilitat econòmica. Passola va reconèixer que tot l’equip estava gratament sorprès i satisfet perquè finalment “hem començat a recollir fons després de molts anys de picar pedra”.

Isona Passola ens va revelar que per a tot l’equip és objectiu principal

fer una producció de qualitat i que l’estructura i el guió siguin bons. D’acord amb això, va manifestar que “l’estètica de la forma serà molt espectacular”. Passola té molt clar que no es pot explicar L’endemà si la part artística no està ben tractada. Ara estan lligant la part artística i la creativa i va explicar que cal saber transformar les metàfores de la literatura en metàfores visuals: la pel·lícula no pot ser un pamflet.

Pel que fa al destinatari del docu-mental, va dir “hem pensat molt en el “target”, en el públic a qui ha d’anar adreçat, perquè en un docu-mental això és molt important. Serà una pel·lícula en clau interna, d’un públic molt concret. A l’estranger el que cal és fer una bona tasca diplomàtica”.

Pel que fa a la llengua, va expli-car que és conscient que és una qüestió molt sensible en el sector dels indecisos. Ella és partidària de parlar de llengua comuna i bandejar les denominacions “llengua oficial” o “doble oficialitat”. En general, en el documental es voldrà donar un missatge tranquil·litzador en tots els aspectes (llengua, doble nacio-nalitat...), defugir de victimismes i plantejar les coses en positiu perquè, segons va manifestar, hi haurà una època de transició en què s’ha de ser especialment suavitzador. Va afegir que potser cal recordar que el castellà per a nosaltres és un enri-quiment, però alhora va deixar clar que la llengua principal en un estat

63


independent serà la catalana. Com a exemple, hi ha el cas d’Andorra, on conviuen les diferents llengües sense problemes. Andorra és, doncs, un exemple tranquil·litzador. Passo-la va recordar que és molt carac-terístic dels catalans ser tolerants i pacificadors i ella això ho respecta molt.

Finalment, Passola va afegir que en un futur estat independent caldrà vetllar per la regeneració i trans-parència democràtica, especialment en el finançament dels partits. En el documental caldrà exposar molt bé els arguments del que represen-tarà ser independent i tenir present

que sovint la gent es creu més els de fora que els de dins.

Tots els presents al sopar vam agrair la conversa i el missatge tan entusiasta de la productora que amb més de 10.000 mecenes ha aconseguit batre tots els rècords de recaptació de fons a través del sistema de micromecenatge.

informació econòmica

65

entrevistainformació econòmica

Despeses (partides)

Ingressos (procedència)

Subvencions

Ingressospròpis

Quotesde socisAportacions

privades

Amortització (0%)

Patrocinadors (0%)

Premis

Suport aaltres entitats

Despesad’estructura

Altres activitatspròpies

39%

7%

36%

18%

5%

27% 28%

42%

organismes de la FCCC

67

patronat

Presidenta


Secretària

Montserrat Casals i Genover

Patrons vitalicis

Marc Taxonera i Comas

Agustí Bassols i Parés

Miquel Bes i Calzadilla

Josep Espar i Ticó

Gregori Mir i Mayol

Patrons nats

Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona

Acció Cultural del País Valencià

Obra Cultural Balear

Col·legi d’Enginyers industrials de Catalunya

Patrons electius a títol personal

Enric Casals i Genover

Ricard Guerrero i Moreno

Montserrat Guibernau i Berdun

Xavier Llach i Moreno

Joan Francesc Mira i Castera

Daniel Mundet i Cerdan


Miquel Strubell i Trueta

Marta Torres i Vilatarsana

Comitè Executiu de la Fundació

Presidenta


Vicepresident

Marc Taxonera i Comas

Secretària

Montserrat Casals i Genover

Vocals

Miquel Strubell i Trueta

Joan Albert Casanovas i Berdaguer

Patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana

Fundació Congrés de Cultura CatalanaRambla de Catalunya, 31, principal 1a B 08007 Barcelona · tel. 934 106 866 www.fundccc.cat

Conferència Anual de la FundacióDijous 18 de desembre, a les 19 hores. Barcelona. Sala Pati de Columnes de l’Il·lustríssim Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Ponent: Montserrat Guibernau.

Catedràtica de la Queen Mary University of London i Catedràtica Visitant al Centre per la Governança Global de la London School of Economics. Doctora en Teoria Social i Política per la Universitat de Cambridge, Politòloga i professora visitant a la Universitat de Cambridge (Departament de Sociologia).

Acte obert a tothom.

Documents

Butlletí Núm. 35 de la Fundació Congrés de Cultura Catalana