Butlletíinformatiu - Club Atlètic EspluguíNÚM 9 - abril, maig, juny de 2011 EDITORIAL FEEC Serra de Busa La Valldora E l camí ha estat metàfora de conceptes tan antagònics com

Adherit a la Federaciód’Entitats Excursionistesde Catalunya

Activitats i ressenyes......................2

Esports de muntanya.......................9

Atletisme ..........................................11

Entrevista.......................................12

Patrimoni........................................16

Natura i paisatge............................19

Espai obert....................................20

Itineraris escollits...........................27

Mallà!.............................................29

Recull de publicacions...................31

Notícies..........................................32

Sumari

B iutlletí nformatiuCLUB ATLÈTIC ESPLUGUÍ - SECCIÓ EXCURSIONISTA

NÚM 9 - abril, maig, juny de 2011

EDITORIAL

FEEC

Serra de Busa La Valldora

El camí ha estat metàfora de conceptes tan antagònics com la vida i la mort, del procés d’aprenentatge i d’iniciació, de patiment i coratge, d’experiència, del destí, de les possibilitats que ofereix algú o alguna cosa, de la solitud i de la companyia, del pas del temps o de la veritat. Estarem d’acord que, quan atribuïm alguna d’aquestes simbologies al concepte camí és perquè sintetitzen en ell la idea de procés; un camí és un recorregut que mena a algun lloc i durant el qual podrem trobar circumstàncies de tota mena que ens facilitaran la tasca, enardiran la nostra voluntat o ens portaran al límit del defalliment. Sempre amb el mateix objectiu; arribar a algun lloc entenent com s’hi arriba. M’abelleix ara pensar si el conjunt d’activitats que s’han de dur a terme per con-servar un camí també podria ser tan prolífi c en l’àmbit de la imatgeria. Provem-ho. Per als pagesos, conservar el camí pren un sentit ben literal. Cal donar-li la mida justa pel que hi hagi de passar; fóra inútil construir-lo més ample i absurd fer-lo més estret. És imprescindible canalitzar l’aigua a través d’una sèquia abans que les pluges hi facin rases. S’ha d’ aplanar i, en fer-ho, és bo deixar les pedres que es veuen pel camí o, fi ns i tot -en èpoques pretèrites-, posar-n’hi de noves a la trilla que havia deixat la roda del carro. Després, cal aplanar-lo, treure la terra d’un lloc per posar-la en un altre; si pot ser, la terra de les vores del propi camí, si no, se’n va a buscar on n’hi hagi fi ns que s’anivella la superfície. Si s’hi fan crestallets d’herba, no cal patir ni perdre-hi temps: l’herba de l’hivern, a l’estiu, mor; i l’herba de l’estiu, no resisteix l’hivern. Heus ací el que cal per a la bona formació d’una persona. D’entrada, controlar l’aigua; això és, ensenyar a controlar les emocions per evitar que destrueixin la feina feta quan un sentiment es manifesta excessivament i posa en perill l’equanimitat. La força d’un sentiment, ben canalitzada, pot arribar a ser creativa, fructífera, però mai hem de deixar que negui el camí d’ample a ample. Diríem que, en un terreny pla, hi sobren les pedres. Doncs ja veieu que no és així; ans el contrari, les pedres donen força al punt més vulnerable del camí. Quantes vegades no hem sentit l’expressió “és un tossut/da...”, “té un geni que...”, i sempre amb connotacions pejoratives. Convertim aquestes frases en “posa molta força en les seves decisions” o “treu una força quan...” i tindrem un símil entre les pedres colgades del camí i la tenacitat i fortalesa que cal per no doblegar-se en situacions virulentes o grans sotragades. Els camins de sorra són molt plans, però qui vol ser un camí de sorra? Poder circular per un camí sense notar sotracs o ensopegar a cada moment és sum-mament agradable. És per això que s’aplanen. De la mateixa manera, cal polir les as-preses del caràcter per fer el tracte agradable. Sens dubte, les convencions socials faci-liten la convivència, i la comunicació hi guanya. I fi xem-nos que, per anivellar el terreny, s’aprofi ta la terra de les vores. No cal fi ngir ser qui un no és; és qüestió de repartir convenientment la intensitat de les nostres accions. Això sí, quan no hi ha prou terra, se’n va a buscar on sigui. I les herbes? Creieu que cal perdre temps en qüestions que desgastarien el procés educatiu, si són fl or de temporada. Aquesta és una idea per als educadors, posem èmfa-si en allò que realment forjarà el tarannà de la persona i considerem com un procés natural les vel·leïtats de cada temporada. Si ho aconseguim, el camí que haurem construït tindrà l’ample adequat per deixar pas-sar el que és propi de la seva condició i no donarà cabuda a excentricitats. Una vegada més, comprenguem el sentit comú de la natura.

La Mola de Sant Llorenç del Munt

Edita: Club Atlètic Espluguí L’Espluga de Francolí[email protected] Editorial: M. BoschComposicio: Amadeu RodriguezCorrecció: Elisenda RosellFoto portada: Antoni SabatéDipòsit Legal: T-811-2009

Siurana

Elisenda Rosell

Programa d’excursions

NOTES D’ORGANITZACIÓ

- El punt de trobada és a l’aparcament d’ “El Gatim”. En les sortides matinals, l’hora de trobada serà a les 8:00. - En les sortides de tot el dia, l’hora de trobada serà a les 7:00. - Una setmana abans de la sortida, s’enviarà via e-mail una ressenya de l’excursió. - El Club Atlètic Espluguí declina qualsevol responsabilitat en cas d’accident. - Es recomana als participants disposar de l’assegurança de la FEEC. - Es recomana ser soci del Club Atlètic Espluguí. - Els nous participants hauran de facilitar les dades personals a l’hora d’inscriure’s abans de la sortida. - Els menors d’edat aniran acompanyats d’adults que se’n responsabilitzin. - Els vocals de la sortida es reserven el dret d’admissió i limitaran a la seva discreció el nombre de participants. - Cal seguir en tot moment les indicacions dels vocals.

- En cas de pluja persistent a l’hora de la sortida, l’excursió quedarà suspesa.

Diumenge 3 d’abril Matinal

Diumenge 17d’abril

Prades – Coll de la Drecera – Grau del Pau Blai – Coll del Vidrier – La Foradada - Ermita de l’Abellera – Pla de les Freixes – Camí de Montblanc – PradesErmita del Remei (Alcover) - Mas de Forès – Mas de Mon-travà – Ruïnes de l’Ermita de les Virtuts – Fonts del riu Glorieta – Ruïnes de la central elèctrica – Niu de l’Àliga

abril, maig i juny de 2011

2

XIX Caminada l’Espluga - Prades

La Torre de Fontaubella – Canal del Mig – Mola de Collde-jou – Coll Roig - La Torre de Fontaubella.

Arbeca – Sant Miquel de les Borgetes – Fortalesa ibèrica dels Vilars – Arbeca.

La Vall del riu d’Anguera

Diumenge 1 de maig

Diumenge 15 de maig

Diumenge29 de maig

Diumenge 12 de juny

Matinal

Matinal

Matinal

Matinal

Montserrat

Matinal

Diumenge 26 de juny

Serra de Cabrafeixet (El Perelló). Barranc de les Nines – Balma de Cabrafeixet – Morral de Cabrafeixet – Mas de Naqueres – Barranc de les Nines - Dinar de fi de curs

Dissabte 9 i diumenge 10 de juliol

Pic de Robiñera (3.003 m). Per Petramula (Pirineu Ara-gonès)

Tot el dia

Cap de setmana

Pic de Robiñera (3.003 m). Pirineu Aragonès

Ressenyes de les darreres sortides Per Esteve Sabaté

Tot i que plovisca, avui ens hem aplegat una bona colla. Així que decidim provar sort dirigint-nos a l’Ermita de la Stma. Trinitat, on comença l’itinerari. A l’ermita no plou, així que a les 8:20 iniciem la pujada per la pista que va a Sant Joan (E). En arribar-hi, alguns companys que no coneixien aquesta ermita tan singular poden visitar-la i gaudir de l’indret. Després d’aturar-nos una estona al mirador, seguim per un corriol poc fressat que remunta el vessant esquerre del Barranc de Sant Joan fins a arri-bar al Coll d’en Sègol (SW). Pugem al turó que domina el coll per un sender que, entre roques, s’enfila al cim (N). La vista sobre l’Espluga i el Barranc de les Cent Fonts és magnífica. Esmorzem dalt del turó i baixem altra vegada al coll. El temps va millorant. Seguim vers la Font de l’Esportell (S) per un camí emboscat tot passant entre barraques de vinya i marges de pedra (el Coll d’en Sègol també és conegut com el Coll de les Vinyes de Sant Joan). Remuntem vers migdia el carener que domina el Barranc de la Pasquala i iniciem el descens a la feréstega fondalada. Després d’un llarg flanqueig pel mig del bosc (E), es fa visible, al fons del barranc, el Mas de la Pasquala. Baixem per un corriol accidentat (S) fins a assolir les ruïnes del mas. El nostre objectiu és visitar els dos pous de gel que hi ha, els quals encara es troben en bon estat. Antigament, el glaç es produïa a l’hivern a partir de basses d’aigua exposades a les glaçades nocturnes. La capa de glaç que es formava era tallada en blocs regulars que es guardaven en els anomenats pous de gel. A l’estiu, aquest glaç era baixat amb cavalleries per a vendre’l a les poblacions properes. El gel s’utilitzava principalment per a refredar begudes. L’època àlgida de producció de gel natural a Catalunya tingué lloc entre el se-gles XVI i XIX.

9-1-2011 Muntanyes de Prades (Els pous de gel de la Pasquala)Itinerari: Ermita de la Stma. Trinitat – Ermita de St. Joan – Turó del Coll d’en Sègol – Mas i pous de gel de la Pasquala – Les Cent Fonts – Camí de l’Artiga – Ermita de la Stma. Trinitat.Recorregut: 10 kmDificultat: mitjana-baixaDesnivell: 590 m

L’any 1632, el Mas de la Pasquala ja produïa glaç, però el 1712 la instal·lació fou comprada pel Comú de Tarragona per tal d’abastir de gel la població. Hi hagué anys en què aquesta indústria generà més de 1.000 jornals de treball. Els pous de la Pasquala són els més grans del Massís de Prades. El que hi ha a la casa té 7,9 m de diàmetre i fa 9,7 m de fondo, però el que hi ha a la vora del camí que va a Montblanc, a uns 100 m del mas, encara és més gran, té 9,6 m de diàmetre i 11 m de fondària.

Fins fa pocs anys, el Mas de la Pasquala tenia un bell escut de pedra al portal, el qual encara es conserva al Museu de Mont-blanc. En acabar la visita, pugem pel camí que va als Plans de Sant Joan (W). En arribar a una gran bassa rodona, seguim cap al nord fins a trobar el corriol que baixa des del Cingle del Peni-tent fins al col.lector d’aigües de les Cent Fonts. Ara, ja només ens cal seguir la pista que enllaça amb el Camí de l’Artiga (W), pel qual baixarem per arribar a l’Ermita de la Stma. Trinitat a les 13:40.

3

Avui és l’aniversari de l’amic Paco i ens convida a prendre un refresc al bar de l’ermita, on ens hem aturat a fer la tertúlia. És el veterà del grup, per això, li desitgem que pugui acompanyar-nos molts anys més. Feliç aniversari, Paco!


23-1-2011 Serra de Brufaganya

Itinerari: Ermita de St. Magí – Collet dels Apòstols – El Grony - Coll del Guix – Cal Nofre – Coll del Llop – Puig de les Creus (924 m) – Pi de la Fou – Fonts de St. Magí de Brufaganya – Ermita de St. Magí.Recorregut: 16,9 kmDificultat: baixaDesnivell: 570 m

Situada a l’extrem més oriental de la Conca de Barberà, dins del terme de Pontils, la Serra de Brufaganya és un lloc poc freqüentat pels excursionistes. Això es deu a la manca de mapes específics i pel fet de ser un massís de re-lleu suau i d’alçada moderada. Amb tot, per a nosaltres, que ens agrada conèixer el nostre entorn, aquesta serra era una assig-natura pendent. Preparar un itinerari en aquesta zona no ens ha estat gens difícil, ans el contrari; l’experiència ens ha sorprès molt positivament pels molts atractius que hi hem trobat: el bell paisatge de la Vall de Sant Magí, el conegut santuari del mateix nom, les Fonts de Brufaganya, un sorprenent conjunt de roures centenaris, alguns ja morts, el monumental Pi de la Fou, etc. I encara hem hagut de deixar fora de l’itinerari, per manca de temps, la Cova-eremitori de Sant Magí i l’antic veïnat de Ro-camora. Sortim de l’aparcament del Santuari de Sant Magí a les 9:00. El fred tan anunciat no ens ha fet desistir de fer la sortida, tot i que hem trobat alguna fondalada a -12ºC. Ben tapats i amb em-penta, emprenem la pujada per la pista del Collet dels Apòstols (E), deixant a banda dreta els primers roures centenaris. El sol, amb la seva escalfor i lluminositat, ens acompanyarà i animarà durant tota l’excursió. La pista remunta la Serra del Pany en direcció a llevant amb bo-nes vistes sobre la Serra de Queralt, que s’alça al nord. Passat el Coll del Guix, fem cap a l’esbarjosa vall de Sant Magí, que mos-tra un bell aspecte bucòlic i hivernal. Ens aturem a la Masia de Can Nofre, on esmorzem en un recer assolellat. Tot seguit, envol-tats de conreus, emprenem la pujada al Coll del Llop (S), que es troba entre les serres de la Brufaganya i de La Savinosa.

Poc després de passat el coll, emprenem la pujada a la Serra de Brufaganya entre grans pinedes (NW). Fem cap al Puig de les Creus (924 m), el punt més alt de la serra. Emprenem la baixada vers ponent amb bones vistes sobre el Montclar, fins a trobar la pista del Mas de les Fonts. Guiats pel Jordi Solé, que coneix l’indret i treballa en la reconstrucció del Santuari de Sant Magí i en la recerca documental de la zona, visitem l’alterós Pi de la Fou, un notable exemplar de pi pinassa. Arribem a les Fonts de

Sant Magí de Brufaganya, on ragen uns abundosos dolls d’aigua que, segons la tradició, va fer brollar Sant Magí, anacoreta tarra-goní mort pels romans el segle III. En aquest lloc, de destacada bellesa, cada 19 d’agost hi té lloc un gran aplec amb gent que ve de Tarragona, Cervera, Santa Coloma, Igualada, etc, per recollir la miraculosa aigua de les fonts.

4

Finalment, pugem al santuari, que fou iniciat al segle XIII i habitat pels dominicans entre 1603 i 1835. L’església, iniciada el 1732, és la parròquia dels veïnats de l’entorn. Arribem a l’aparcament a les 14:00, on iniciem la tornada a l’Espluga, fent abans parada i refresc a Rocafort.


6-2-2011 Castellet – Pantà de Foix

Itinerari: Castellet – Cal Balaguer – Presa del Pantà de Foix – Cal Bladet – Carretera de Castellet.Recorregut: 10,3 kmDificultat: baixaDesnivell: 295 m

Des del seu naixement a la Serra d’Ancosa, el riu Foix re-corre 35 km fins a arribar al pantà que recull les seves aigües, les quals -si bé surten netes dels barrancs de l’entorn de Pontons- arriben al seu destí final en pobres condi-cions de salubritat pel fet que han de travessar urbanitzacions i polígons industrials, com el de Santa Margarida. Amb tot, la presència d’aquest pantà, dominat per la bella fortalesa i pobla-ció de Castellet, és insòlita i té un gran un valor ecològic i paisat-gístic. Després de fracassar l’intent d’urbanitzar la zona durant la dècada dels seixanta, aquest paratge va ser inclòs dins del PEIN el 1992. Si hom observa atentament l’entorn del pantà, es fa evident que encara resta molta feina a fer per a recuperar el medi natural de la zona. Malgrat això, és cert que s’hi estan fent actuacions positives i que el futur del Pantà de Foix és es-perançador. Sortim de l’aparcament de Castellet a les 8:55 i pugem pel camí que s’enfila al poble. El dia es presenta lluminós i amb tem-peratures moderades, llevat de les fondalades, que sovint troba-rem gebrades degut pel fenomen d’inversió tèrmica causat pel persistent anticicló que afecta el país. Visitem per fora el bell Castell de Castellet, del qual hi ha no-tícies datades de l’any 977, quan era propietat dels Comtes de Barcelona. D’aquesta època data la torre mestra i altres ele-ments de l’edifici. Sabem que l’any 1883 la fortalesa ja es tro-bava en ruïnes i que el 1923 fou adquirida per Josep de Peray, arxiver diocesà de Barcelona, que entre el 1928 i 1930 la va fer restaurar amb l’estil neogòtic actual. L’any 1999 el conjunt fou adquirit per l’empresa Acesa per tal d’instal·lar-hi la seu de la Fundació Abertis.

Seguint el corriol del GR-92 (NE) ascendim per la Carena del Planot, de la Serra Mala, que fa honor al seu nom per l’escassetat de terra que hi ha i per l’aflorament de roca calcària, on abunden els fòssils. Sovint trobem margallons, la petita palmera autòcto-na del nostre país. Fem cap a les imponents ruïnes del Mas de Can Balaguer, que, atesa la manca de terra de conreu al seu entorn, ens fa suposar que la seva activitat principal devia ser la ramaderia. Esmorzem en aquest indret aprofitant les bones vistes. Seguim pel GR i trobem una pista travessera, per la qual baixem en direcció sud fins al Fondal de Coma Pineda, des d’on ens dirigim a la presa del Pantà de Foix per remuntar-la per so-bre. Aquest embassament fou projectat entre 1901 i 1909 per fornir d’aigua els conreus de Vilanova i la Geltrú i, finalment, fou construït entre 1910 i 1943. En l’actualitat, el pantà té un ús prin-cipalment recreatiu

5

Vorejant l’embassament en direcció a ponent, entre la pineda i la vegetació de ribera, encara podrem veure algunes aus aquàti-ques. Per altra banda, el fet de ser un diumenge assolellat també fa que trobem més gent de la que esperàvem. Passat el Mas de Can Bladet, fem cap al trencall de la Font d’Horta, on acabem l’itinerari d’avui. Són les 12:35. Aquí havíem deixat un cotxe que ens evitarà el tram de carretera que hi ha fins a l’aparcament de Castellet.

Abans de marxar, ens dirigim al centre del poble per fer la foto de grup, on també aprofitem per descansar i comentar la pro-pera sortida -que serà a la Serra de Montsant- asseguts en una terrassa amb vistes sobre el Pantà de Foix.


20-2-2011 El barranc de la Bruixa Serra de Montsant

Itinerari: Sant Joan de Codolar – Grau del Montsant – Cova Santa – Crist de la Sang – Cova del Serret – Barranc dels Pèlags – Cova de la Bruixa – Cova del Pedret – Crist de la Sang – Grau del Montsant – Sant Joan de Codolar.Recorregut: 12,8 kmDificultat: mitjana-baixaDesnivell: 645 m

A les 9:10 sortim de l’Ermita de Sant Joan de Codolar (Cor-nudella de Montsant) tot emprenent el GR-174, que passa per l’antic camí que uneix la vila de Cornudella amb la Serra Major superant el Grau del Montsant o del Tomaset (SW). El camí puja fent llaçades i oferint belles vistes sobre les parets verticals de la Serra Major, el poblet de la Morera i la comarca del Priorat. I així fem cap a la Cova Santa, on ens aturarem per a esmorzar i fer la visita a la cavitat. En acabar, seguim pujant vers tramuntana fins a trobar el camí de capçada de la Serra Major, que seguirem vers llevant fins a l’indret conegut com el Crist de la Sang, on es troba la capçalera del Barranc de la Bruixa. Aquesta pregona barrancada és un dels indrets més evocadors i misteriosos de la serralada, amb gerdes raconades i coves fosques i humides, on encara hi plana la presència de Na Lluerta, l’espantosa bruixa que, segons la llegenda, habitava aquest paratge. Emprenem la davallada pel fons del mateix torrent (E-NE) fins a la roca del Cap de Gos, on agafarem el corriol que recorre el vessant dret del barranc, que es mostra salvatge i imponent. Visitem la Cova del Serret, la qual té una font de degotall i un refugi fet de pedra i fang que utilitza com a coberta el mateix sostre de la balma. Seguim davallat en-voltats de bosc i roquetars, a mig aire entre el fons del barranc i la carena que s’alça a la nostra dreta (E). Fem cap a la pista i bassa del Barranc dels Pèlags, que remuntarem vers ponent fins a la

sortida del torrent del Barranc de la Bruixa, el qual remuntem per un estret senderó envoltats d’esponerosa vegetació (SE) fins a trobar l’amagada Cova de la Bruixa. Es tracta d’una gran cova-balma amb degotalls d’aigua i formacions d’estalactites i estalagmites. L’indret és solitari, recòndit i espectacular. Tornem a la pista i la seguim vers ponent per a anar a trobar, a l’esquerra, el costerut corriol que remunta el vessant més obac del Barranc de la Bruixa. Fem cap a la Cova del Pedret, una gran balma amb degotalls que hi ha a tocar del camí.

El sender planeja en balconada sobre l’impressionant barranc fins al trencall del Cap de Gos (SE), des d’on seguim pujant fins a trobar el Crist de la Sang, ja en el camí de capçada de la Serra Major. Baixem directament entre codines fins al Pla del Meloner, on agafarem de nou el GR-174 que baixa fins a Sant Joan de Codolar.

6

Arribem a l’ermita a les 14:35 i ens dirigim directament a les taules de la zona de pícnic que hi ha, on trobarem preparat un petit refrigeri per a celebrar el 60è aniversari de l’autor d’aquesta ressenya


6-3-2011 Castell Dalmau – Puig de Marc Muntanyes de Prades

Itinerari: La Riba – Font de Pasqual – Agulla de Castell Dalmau – Era i Puig de Marc – Cisterna i Mas de Marc – Font de Pasqual – La Riba.Recorregut: 8,1 kmDificultat: baixaDesnivell: 420 m

El Puig de Marc es troba a l’extrem més llevantí del Mas-sís de Prades. Aquesta muntanya calcària, que domina el poble de la Riba per migdia, s’eleva encaixonada entre el riu Brugent per tramuntana i riu Francolí per llevant. La seva part superior, formada per un altiplà que s’estén a 700 m d’altitud, on aflora la roca nua, mostra un aspecte dessolat. Al bell mig d’aquest paratge, en l’indret conegut com la Cisterna del Mas de Marc, hi ha un naixement d’aigua que va fer possible, fa segles, l’establiment del Mas de Marc, avui en ruïnes, però que fou habi-tat fins fa uns quaranta anys. Sobre les ruïnes del mas, en el punt més alt de l’altiplà, hi ha l’Era del Mas de Marc, una esplanada de roca envoltada d’amples murs, on hi ha integrada una curiosa cabana de pedra seca. Des d’aquest indret d’aspecte oníric, es domina bona part del Massís de Prades i de la Serra de Miramar, així com de la Conca de Barberà i de l’Alt Camp. Iniciem l’excursió sortint de la part alta de la Riba a les 8:40 pujant pel GR-7 que va a Mont-ral (SW). La pista fa cap a la Font de Pasqual, on ens aturem una estona abans d’emprendre el corriol (SW), que, entre un dens alzinar, puja fins a l’alterosa agulla de Castell Dalmau. L’indret és espectacular i forma part de l’escola d’escalada de la Riba. El corriol continua vers el SW fent una sifonada pel salvatge Barranc dels Tres Pilars. Fem cap a la carena del Puig de Marc, on deixem el camí de Mont-ral i el GR-7 per seguir una pista que, vers llevant, ens porta a l’altiplà del Puig de Marc, un indret solitari i desprovist d’arbres.

Ens aturem per esmorzar a l’Era del Mas de Marc, des d’on es divisa una gran panoràmica sobre l’entorn. Del conjunt, destaca una cabana de pedra seca que fou l’aixopluc de l’era. Un mur fet amb grans blocs de pedra encercla bona part de l’esplanada. Les ruïnes del Mas de Marc estan envoltades de vegetació alta i punxant, així que passem de llarg. Visitem la Cisterna del Mas de Marc, ben accessible i coberta per una volta de canó. Té un sobreeixidor que, quan la cisterna és ben plena, deriva l’aigua

sobrera a una gran bassa rodona que hi ha al mig de l’altiplà. Aquest paratge està relacionat amb diverses llegendes locals que tracten des de l’aterratge d’ovnis fins al tràfic d’armes que hi tingué lloc en temps de la guerra civil. Seguim la pista que tomba per l’altiplà de sud a nord fins a trobar un corriol que baixa vers la Riba amb bones vistes per llevant sobre el Puigcabrer i la Serra de les Guixeres, que mostren un aspecte cantellut i agrest.

7

Fem cap a una pista travessera, la qual seguirem vers ponent fins a trobar la Font de Pasqual, des d’on davallem pel mateix GR-7 fins al Cap de Riba. Arribem a l’aparcament on hem deixat els cotxes a les 12:40. La temperatura agradable i la lluminositat del dia han acabat d’arrodonir aquesta interessant sortida.


20-3-2011 Colbató - Montserrat La Drecera de Fra Garí

Itinerari: Collbató – Drecera de Fra Garí – Sant Joan – Santa Magdalena – Pas del Francesos – Monestir de Montserrat – La Santa Cova – Cova del Salnitre – Collbató.Recorregut: 13 kmDificultat: mitjana - baixaDesnivell: 980 m

La Drecera de Fra Garí és una variant ràpida del Camí Vell de Collbató al Monestir de Montserrat. Aquesta puja 200 m de desnivell en només 450 m de recorregut, enfilant-se entre roques i canals, on sovint es troben graons picats a la roca que faciliten l’ascensió. Les vistes des d’aquest camí són magní-fiques, i les senzilles grimpades que cal fer són un incentiu més de la ruta. Aquesta drecera porta el nom del llegendari anacoreta Fra Garí, que, temptat pel diable, violà i matà Riquilda, filla de Guifré el Pelós, comte de Barcelona, que li havia estat confiada. Penedit, Garí anà a Roma per confessar el seu pecat. El Papa li posà per penitència tornar a Montserrat caminant a quatre gra-pes, de manera que, quan Garí arribà a Montserrat després del llarg viatge, s’havia convertit en una mena d’animal pelut incapaç de parlar. Sortim de Collbató a les 8:30. El cel es mostra blau i la tempe-ratura és agradable. Ens dirigim a la part alta del poble, d’on surt el corriol que mena a la Drecera de Fra Garí. Aquesta s’enfila vers tramuntana entre les dretes cingleres de migdia del Massís de Montserrat fins a enllaçar amb el Camí Vell, altrament dit, de les Bateries.

Ens aturem a esmorzar uns metres més amunt del final de la drecera. Seguim planejant pel Camí Vell (N) fins a trobar el Torrent de Sant Joan, on deixem el Camí Vell i pugem vers tra-muntana pel corriol que va a les ermites de Sant Joan i Sant Onofre. Un cop passades, fem cap a la Miranda de Santa Mag-dalena, màxima altitud de l’itinerari (1.098 m), des don es divisa una impressionant vista sobre les agulles de la regió de Tebaida (la Panxa del Bisbe, l’Elefant, la Mòmia, etc).

Baixem fins a trobar el PR-C19, que, per Santa Ana i el Pas dels Francesos, ens portarà al Monestir de Montserrat. En aquest darrer tram, sovintegen les escales. Després d’una curta visita al santuari, ens dirigim al Mirador dels Apòstols per dinar. El cel co-mença a ennuvolar-se, però no plourà. Iniciem el retorn pel camí de la Santa Cova (S) i el bell camí empedrat de les Feixades, que, per paratges solitaris, baixa fins a la Cova del Salnitre,

8

on ens aturem uns minuts. Seguim fins a l’Ermita de La Salut, ja a tocar del poble, per arribar a la plaça de Collbató a les 17:30. Avui celebrarem l’aniversari del Francesc, que ens ha convidat a un refrigeri al bar de la plaça. Per molts anys Francesc!

Textos: Antoni FerrandoFotos: Antoni Sabaté i Esteve Sabaté

Esports de muntanyaPer Esteve Sabaté

.

EL CIRC DE TROUMOUSE

9

Espectacular, molt aeri i exposat. Així és el Circ de Troumouse.Un any més, ens hem reunit amb els Ilercavons Be-naiges i Lluís per fer una cordada conjunta per les nostres muntanyes pirinenques. Hem escollit el Circ de Troumouse, a prop de Gavarnié, als Pirineus Occitans. La nostra ruta consisteix a ascendir el Pic de la Múnia per la via normal -pel corredor NW- i, d’allí, seguir el cordal de cresta fins al Pic de Gerbats i retornar pel Coll de la Sède. Es tracta d’una cresta que no és difícil, però sí molt aèria i espectacular, i que reserva un tram de tornada amb un flanqueig al Pic de Gerbats que et fa posar els pèls de pun-ta! La dificultat ronda el PD+; això sí, bastant continu, amb algun pas aïllat AD que es salva muntant un ràpel d’un clau que fa basarda de mirar... Si es realitza en sentit contrari, és recomanable fer aquests petits ressaltets assegurats. Des-prés de fer el petit passet II+ en roca polida – que, d’estar mullada, ha de ser d’autèntica por- s’arriba al Pas du Chat, un ressaltet sense pati al darrere d’uns 5 metres de III. Un cop superat, una àmplia i vistosa cresta ens du al Cim de la Múnia, que, amb 3.133 m, és el punt més alt del circ. D’allí, es baixa per la cresta de la petita Múnia fins a Sierra Morena sense cap mena de dificultat. Ara bé, és aquí on comença el ball de bastons. Una baixada en picat, per a la qual es pot muntar un ràpel, tot i la conveniència de no penjar-s’hi gaire, ja que es pot anar desgrimpant i l’assegurança no és més que un clau... El ràpel, des de dalt, es veu aeri, en baixar per un passadís estret d’uns 2 o 3 metres amb buit en ambdós costats. Mirat des de baix, esdevé realment espectacular! Vam descendir amb el Mont Perdut al fons, mirant de cua d’ull i, sorpresa!, la corda se’ns va enganxar en recuperar-la. Total, que vam haver de tornar a pujar - aquest cop encordats amb el que quedava de corda- per anar a desencastar-la, i tornar a baixar. Una mica més de feina... però la muntanya ja els té, aquests imprevistos... Aquí Benaiges va marcar-se el llarg.

Circ de Tromouse amb el Mont Perdut darrere seu, més enllà, a la dreta, el Vignemale

Esports de muntanyaPer Esteve Sabaté

.

10

El Cim de Troumouse presenta un estrany i es-trafolari trípode dalt de tot; no sabem la utilitat d’aquest munt de ferralla, però fa que sigui un cim curiós. El tram més aeri és el que hi ha entre el Pic de Troumouse i el Pic Heid. De tant en tant, s’arriba a un punt on es pot treure el cap per a veure com la cara E cau en picat més de 400 m. Val més arram-bar-se al vessant W. Per baixar de la cresta, s’ha de fer un llarg flanqueig que sembla no haver-se d’acabar mai; no pel difícil que pugui ser -que no

ho és-, sinó per l’exposat que resulta ja que, sota d’aquesta tartera tan inofensiva, hi ha parets de més de 300 m. Per tant, la relliscada hi és del tot prohibi-da, sobretot tenint en compte que no hi ha manera humana d’assegurar-se, tret d’anar lentament i amb una mà sempre a punt. Un total de 9 hores caminant amb un desnivell + d’uns 1.300 m i uns 12 km de recorregut.

Text: ToniFotos: Lluis, Toni i lo Santo

El Cim de Troumouse presenta un estrany i estrafolari trípode dalt de tot

Sota d’aquesta tartereta tan inofensiva, hi havia parets de més de 300 metres

És quan ja ets a baix i veus per on has baixat que realment és espectacular!

AtletismePer Esteve Sabaté

.

11

ENTREVISTA AMB GABRIEL MARTíN

Text: Joan MateuFotos: Carme Vernet i Esteve Sabaté

En Gabriel Martín González és l’actual monitor de les activitats extraesco-lars de les escoles de primària de l’Espluga de Francolí i és l’actual entrenador dels nois i noies que practiquen l’atletisme a casa nostra. Va néixer l’any 1991 a Pira. Va fer el cicle formatiu de grau mitjà de Comerç a l’Institut Martí l’Humà de Montblanc i, ac-

tualment, està cursant el cicle formatiu de grau superior de Comerç i Màrqueting a l’Institut Baix Camp de Reus. És monitor de futbol sala, bàsquet i atletisme, i entrenador de futbol camp. Vol seguir ampliant

la seva formació acadèmica i esportiva.

- Aquest és el primer any que et dediques a fer activitats extraes-colars a les escoles? - No, és el segon; per tant, ja tinc certa experiència, encara que reconec que sóc molt jove i em falten moltes coses per a aprendre.

- T’hi sents a gust, amb el jovent? - Sí, m’hi entenc fàcilment. Potser un dia o altre faré magisteri i d’alguna manera s’ha de notar aquesta vocació.

- En quins dies es desenvolupa l’activitat d’atletisme i quants nois i noies hi participen? - La fem els dimecres de 5 a 6 de la tarda, quan els nois i noies han acabat les classes.Hi participen un total de 12 alumnes: 7 nois i 5 noies, cinc dels quals procedeixen del CEIP Martí Poch i 7 del Col·legi Mare de Déu del Carme. Per cursos, es distribueixen de la següent manera: 3 són de tercer de primària, 2 són de quart, 3 són de cinquè i 4 són de sisè.

- D’on et ve aquesta afició per l’atletisme. - M’agrada l’esport en general.

- Quins són els valors que més destacaries en la pràctica de l’atletisme? - El de superació, la constància i, sobretot, l’esforç.

- El divendres 24 i el dimecres 29 de setembre de 2010 es van fer al camp de futbol de l’Espluga les primeres jornades de promoció de miniatletisme, en què van participar els nens i nenes de les dues escoles de primària. Creus que van ajudar, realment, a fomentar la pràctica d’aquestes disciplines? - Crec que sí. Molts alumnes es van apuntar després de fer aques-tes jornades, i no oblidem que a l’Espluga sempre hi ha hagut molts bons atletes.

- Creus convenient que es tornin a fer la temporada vinent? - Sí, sens dubte. Els esports minoritaris s’han de potenciar espe-cialment. Sortim poc als mitjans de comunicació i ens fa falta aquest reconeixement.

- Com valores la col·laboració, iniciada aquest curs, entre el CEIP Martí Poch, el Col·legi Mare de Déu del Carme i el Club Atlètic Es-pluguí.

- La unió fa la força. Tothom hi col·labora: la direcció dels centres, elprofessorat, les ampes d’ambdós centres i els pares i mares dels alum-nes. El Club Atlètic Espluguí va tenir una participació molt destacada en l’organització del cros escolar fet a l’Espluga de Francolí en un marc tan atractiu com és el riu i els entorns de la cova i la Font Major.

- Et sents recolzat en les activitats que realitzes? - Sí, sempre vaig acompanyat pels pares i mares dels espor-tistes, cosa que és fonamental en aquestes edats. A més, tinc la col•laboració inestimable dels professors/es i molt especialment d’en Joan Puig, al qual vull agrair des d’aquí la seva col·laboració i els seus consells.

- Quins objectius t’has marcat en aquest primer any? - Som en una fase de consolidació i creixement. Ara, en aquestes edats, l’objectiu és que els joves atletes s’ho passin bé. Quan siguin més grans, ja adquiriran l’esperit competitiu.

- En quines competicions heu participat durant aquest curs? - Hem fet tres curses comarcals: l’Espluga de Francolí, Santa Co-loma de Queralt i Vimbodí-Poblet. També vam anar a Banyoles per a disputar el Campionat de Catalunya.

- Com valores els resultats que s’han obtingut fins ara? - Bé, tenint en compte que som en una fase inicial i encara podem incrementar el nombre d’esportistes.

- Hi ha alguna activitat prevista d’ara a final de curs? - Està previst fer una trobada d’atletisme escolar a final del mes de maig a Cambrils, on els nois i noies passaran tot el matí, podran practicar altres disciplines atlètiques i entrar en contacte amb una pista d’atletisme.

- Com veus el futur de l’atletisme a l’Espluga? - Jo sempre he vist que els atletes de la Conca surten de l’Espluga. Per alguna cosa deu ser.Veient els nens i nenes actuals, crec que tenim el futur assegurat.

Veient els nens i nenes actuals, crec que tenim el futur assegurat

Per Esteve Sabaté

SECCIÓEXCURSIONISTA

CLUB ATLÈTIC ESPLUGUÍ

EntrevistaPer Esteve Sabaté

Rafael Olivier IndustrialProfessor INEFC

– Cinc jornades pel desert del sud del Marroc, uns 500 Km en bicicleta de muntanya per terrenys mixtos de pedra, dunes, sorra i, sobretot, molta calor. Una de les curses de BTT més exigents del món: la Nissan Titan Desert. Els tarragonins Rafa Llàtzer i Rafa Olivier van participar-hi en l’edició 2010. Com és, de dura, aquesta cursa?

Rafa Llàtzer – Ho deu ser per la varietat de gent que s’hi aplega. Si agafessis tan sols professionals, hi ha gent prepara-da que fa coses molt més dures. Com a carrera oberta a tothom i tenint en compte la promoció que se‘n fa, es troba entre les més exigents, a més del component divertimento que s’està imposant i que fa que la BBT agafi volada amb aquestes peda-lades més dures.

– La dificultat radica en el terreny i la temperatura?

Rafa Olivier – Els motius del grau de dificultat són diversos. Pel fet que transcorri per un país poc desenvolupat, la segure-tat minva. El clima i el vent condicionen molt la cursa. El tipus de terreny provoca molta vibració. De fet, quan parlaves amb professionals que també hi participaven, com Roberto Heras -que ha fet el Tour de França i està habituat a fer grans desni-vells- explicaven que hi havia dies que el nivell d’exigència de la Titan Desert era enorme. Per a nosaltres, tot i que practiquem esport habitualment, el recorregut es fa dur; però, als professionals, tampoc els resulta fàcil.

– Hi havia més gent de Tarragona que també participava en aquesta 5a edició de la Titan Desert?

Rafa Llàtzer – Sí, i tant. A més, et sents molt acompanyat. Uns de Sarral, uns altres de Pratdip, els equips professionals de la Candidatura de Tarragona... A les nostres comarques hi ha molta afició, tot i que la promoció de la carrera és d’una empresa ubicada a Sabadell i Barcelona.

– El vostre objectiu era aconseguir un dels primers llocs d’arribada? O més aviat consistia en un altre tipus de repte?

Rafa Olivier – Com que vaig ser jo qui va enredar el Rafa Llàt-zer a participar-hi, la responc jo, aquesta pregunta. La Titan Desert ve a ser com dues curses. Com en el París-Dakar de les motos, on hi ha els professionals i semiprofessionals -que van a guanyar la competició- i després hi ha un grup de gent –que, segons les estadístiques, se situa entre els 25 i 40 anys- que anem a fer el repte personal d’aguantar una aventura de supervivència d’aquestes característiques.L’ambient de camaraderia i solidaritat que s’hi viu em va fer pen-sar en el Rafa. Vaig creure que podia ser interessant per a ell de participar-hi, que podia ser un bon repte pel fet de la seva disca-pacitat. Justament per això li ho vaig proposar. Vaig creure que, coneixent-lo a ell i la seva manera de veure i concebre la vida, podria encaixar en aquest repte personal i esportiu.... Afortuna-dament, hi va encaixar.

13 13

Objectius que veies molt difícils d’aconseguir arriben a fer-se assequibles

Observaves que el cansament mental dels altres era el mateix que el teu, tots anàvem fotuts – Per a aconseguir-ho, vàreu formar un equip, un tàndem Llatzer/Olivier. On es remunta, la vostra amistat?

Rafa Llàtzer – Ell és més jove que jo. La coneixença es remunta a la meva amistat amb el seu germà i al fet de coincidir a la mateixa l’escola. S’han donat moltes coincidències, però, sobretot, les que fan referència al nostre tarannà. A això, cal sumar-hi la igualtat d’aficions, una situació personal bastant semblant, una amistat que s’ha anat consolidant cada cop més... Jo tan sols practica l’esquí; més tard, em vaig apropar a la bici-cleta. Ell, que fa molt més esport que jo i està molt més preparat, em va portar a practicar aquest esport de manera continuada i a apreciar-lo més. Aquesta coincidència, des de punts de vista tèc-nics i personals, ha revertit en un enteniment que sempre ha anat molt bé. Rafa Olivier – Crec que és qüestió d’un feeling que et predispo-sa a decidir a l’instant si amb una persona compartiries o no una experiència. Amb el Rafa, ho tenia claríssim. Rafa Llàtzer – Havíem coincidit a Baqueira, on jo em preparava mentre ell hi era de professor. Més tard, vàrem tornar a coincidir en proximitat de residència, fins que començàrem a pedalejar junts. Pel que fa a construir un equip, et diria que l’equip ja estava fet, el marc va ser la cursa. Pots compartir de manera prolongada una activitat esportiva amb una persona i no passar de parlar de llan-tes i canvis, i pot tractar-se d’una relació molt respectuosa, una convivència entorn a l’esport, però para de comptar. Ara bé, per embarcar-te en una cosa així, cal preguntar-te: “amb aquest hi faria una cordada?” Cal que l’altra persona et doni la llibertat de poder mostrar el teu desacord sense que passi res greu. Aquest feeling ho abraça tot; personalment, tècnicament i estratègicament hi ha d’haver una confiança cega. Si ell va creure que jo, amb una cama, ho podria aconseguir, jo vaig creure que tan sols ell podria treure de mi la capacitat de poder-ho fer.

Rafael Llàtzer Metge al·lergòleg


– El recorregut de la cursa és diferent cada any?

Rafa Olivier – Ha anat canviant perquè, d’alguna manera, els organitzadors encara no tenien clara la dimensió que volien que adquirís. Va començar com una cursa pura i dura al desert i després es va demanar que tingués més muntanya. Des de fa dos anys, s’hi ha introduït aquest ingredient i ara s’ha convertit en un nou concepte molt més atractiu per als corredors

– Dels cinc dies de durada, cada dia vàreu entrar a línia de meta dins el temps reglamentari. Això us reforçava els ànims per a la jornada següent?

Rafa Llàtzer – Era així. El primer dia tot és nou, especialment pel que fa a la sorra i la calor. L’objectiu era definit: acabar els dos dins el temps real. Un dia ho fas i, l’endemà, a començar de nou... Observaves que el cansament mental dels altres era el mateix que el teu, tots anàvem fotuts. Hi havia dies especial-ment més durs, però vas agafant la dinàmica i vas gaudint de l’entusiasme de carrera.

– Tot aquest moviment de gent, la cursa, l’impacte ambiental... S’és respectuós amb el medi?

Rafa Olivier – Hi ha consciència de ser curosos amb el medi ambient. Per exemple, per a les indicacions, es va utilitzar pintura biodegradable. Si eres enxampat llençant algun paper o deixalla, podies ser multat. Ara bé, en un altre ordre de coses, sobtava el contrast entre els conceptes de primer i segon món. En el moment de fer entrada en un poblat, amb la teva megabicicleta, amb ve-locitat de cursa, de cop podien creuar davant teu infants i gent. Llavors, se t’escapava algun crit. Això et fa prendre consciència: som a casa seva, tinguem-los més respecte.

Rafa Llatzer – Considero que l’actitud d’autòctons i partici-pants vers la carrera és positiva i de col·laboració. La normativa de l’organització de la cursa és de màxim respecte en tot el seu tra-jecte. A més, la impressió que em vaig emportar en la celebració de la cerimònia final, on hi havia les autoritats locals, és que en els parlaments es feia esment dels convenis i ajudes per a infra-estructures del tipus: escoles, pous... La cursa reverteix en profit del poble que l’acull. Tanmateix, no tot és una bassa d’oli; hem vist alguna pedra que venia llençada cap a nosaltres, un filferro tibat en el camí -afortunadament al final d’una pujada on vas més lent. Vull pensar que és més bretolada que malícia. La gent funciona diferent. La diferència cultural i econòmica és gran. En el nostre món, un dia surts de casa per a anar a treballar, et descuides el mòbil i ja creus que tot seran contrarietats.

– Rafa Llàtzer. Has formar part durant onze anys de l’equip espanyol paralímpic d’esquí. Has participat en tres Jocs d’Hivern i diversos mundials. Com va anar el canvi dels esquís per la bici-cleta?

Rafa Llatzer – Vaig conèixer la bicicleta per l’esquí, perquè em portava uns avantatges a l’hora de la preparació i perquè s’adaptava al meu horari personal, professional i familiar. En el meu cas, no puc sortir de casa per anar a córrer; en canvi, puc sortir amb bicicleta perquè hi ha una adaptació tècnica. Em per-met fer esport independentment del temps lliure de què disposo; ha estat tota una sorpresa. No creia en la possibilitat de poder-ho fer. Per exemple: pujar el Tossal de la Baltasana i veure els Piri-neus nevats un matí de dilluns de Pasqua. Ara tinc més propera i practico amb més continuïtat la bicicleta que l’esquí. Si ara em preguntes què m’apassiona més, la bici o l’esquí, doncs et diré que no em semblen equiparables, és com l’estima a les persones.

14

– Com és l’organització d’aquesta cursa ?

Rafa Llàtzer – Molt acurada. Amb la dificultat que suposa traslladar cada dia més de tres-cents participants, a més de metges, cos tècnic, àrbitres... un total de cinc-centes cinquanta persones. Agua corrent, sanitaris i dutxes, menjar per a tres cops al dia... I, com a metge, podria afegir-hi l’eficient seguretat mèdica que es va aconseguir. En definitiva, una organització amb un alt grau de professionalitat. Rafa Olivier – Tan ben controlat que, de vegades, pots per-dre el concepte aventurer. Per als organitzadors, la seguretat és fonamental. La dificultat per orientar-nos resulta relativa, ja que pràcticament tot està senyalitzat. No es poden permetre la possibilitat que algú es perdi en una cursa de tres-centes persones separades per vint-i-cinc quilòmetres del primer a l’últim. La possibilitat de perdre un ciclista és impensable. Al-guns membres de l’organització ja vénen del Dakar, per tant porten un bon bagatge d’experiència.

Aquest feeling ho abraça tot; personalment, tècnicament i estratègicament hi ha d’haver una confiança cega

L’objectiu era definit: acabar tots dos dins el temps real


Entrevista: Antoni Sabaté.Fotos: Antoni Sabaté, Rafa Llàtzer, Rafa Olivier.

Entrevista realitzada el dissabte 19 de març de 2011 amb motiu de la conferència “La nostra Titan, Titan Desert BTT Marathon 2010” a càrrec de Rafa Llàtzer i Rafa Olivier. La xerrada s’enmarcà dins del cicle de conferències trimestrals “El món al nostre abast”, que organitza la Secció Excursio-nista del Club Atlètic Espluguí, i tingué lloc a l’Auditori Caru-lla Font del Casal de l’Espluga de Francolí.

Arribats en aquest punt de l’entrevista, cal fer un aclariment al lector. Al Rafael Llàtzer, li va ser amputada la cama dreta a conseqüència d’un càncer a l’edat de 16 anys. La seva voluntat de superació i valor per a tirar endavant el van fer seguir en el procés de formació intel·lectual, així com també en la pràctica de l’esport. – Si, a l’esport, li suposem esperit de superació, de voluntat, d’esforç... aquests valors són aplicables a la vida quotidiana?

Rafa Llàtzer – Moltíssim i, els primers anys després de la meva incidència, encara ho van ser més. En tots els esports que he practicat, aquests valors t’ajuden tant a nivell físic com en adquisició de força, equilibri.... També en logística, a l’hora de cercar recursos, fins i tot per a perdre vergonya, confiar en tu mateix o optimitzar aspectes per a arribar i suplir. Objectius que veies molt difícils d’aconseguir arriben a fer-se assequibles... Tot això, ho he trobat amb l’esport. Els primers anys després de l’incident, l’esport em va ajudar molt. Als meus pares, els he d’agrair que em fessin viatjar per l’estranger, on he vist esquiar gent sense braços o cecs totals. He vist coses que no em pensava pas que es poguessin fer. Com és ara el meu cas: hi ha gent que es sorprèn de reptes que assoleixo i de coses que faig amb molta normalitat.

Rafa Olivier – Jo crec que l’esport és la transferència més real -vist des d’un punt de vista lúdic- del que és la vida. En l’esport, hi trobes la similitud dels reptes quotidians: aconse-guir treball, assimilar els dies bons i els dolents, la gestió de les emocions, les friccions amb companys de feina... L’esport hauria de ser un exemple que s’hauria de practicar per després aplicar-lo a la vida real; és calcat, s’hi barregen els mateixos ingredients.

– Neu, desert. Espiritualment, espais diferents?

Rafa Llàtzer – Sóc catòlic practicant, em trobo molt bé i a gust en la natura. M’agrada l’ordre, la llum i els espais oberts. D’això, n’he estat conscient amb el pas del temps. Fa anys, el color verd tan sols l’assimilava a l’esquí alpí i a la pantalla de windows; la bicicleta m’ha apropat a un ventall més ample de verds.

Rafa Olivier – Referent al desert i la neu, es va donar la cir-cumstància -certament genial- que, en la tercera etapa, en ple desert i amb molta calor, tot remuntant el coll d’un cim, veiérem la neu de l’Atlas. Ens va venir el cop de frescor de la neu, va ser una injecció de força, la de trobar-nos en el nostre medi. Aquí es van barrejar totes les nostres passions. Rafa Llàtzer – En general, a part de la vessant humana de su-peració, els esports tenen molts factors tècnics a través dels quals pots millorar. Tot i que la Titan és més una cursa mental, la tècnica t’ajuda a economitzar força, cosa molt interessant per a assolir el repte. En aquest sentit, m’agrada ser curós amb el material, nete-jar-lo, tenir-lo sempre a punt: això em dóna més seguretat. Tinc 47 anys, el genoll encara no l’he desgastat, així que tota la força que faig per a anar amb la bicicleta i amb l’esquí l’ha de suportat l’únic genoll de què disposo. Per acabar, m’agradaria poder fer entendre la meva relació amb el Rafa Olivier com un tàndem. Has vist la pel·lícula Avatar? El protagonista és paraplègic, agafa el seu Avatar i surt a córrer. El Rafa és el meu Avatar.

15

Crec que l’espor t és la transferència més real -vist des d’un punt de vista lúdic- del que és la vida

PatrimoniPer Esteve Sabaté

LES “MERAVELLES” DE POBLET

La línia habitual d’aquests articles de Patrimo-ni és la divulgació de llocs d’interès històric o artístic del nostre entorn, denunciant, si cal, l’estat d’abandó en què es troben. Avui, però, par-larem d’actuacions que afecten negativament edi-ficis del patrimoni del nostre país, en aquest cas, del conjunt monumental de Poblet. Per tal com el fet d’estar catalogat i dotat de pressupost públic no el lliura de millores i integracions que l’afecten de forma molt greu. Aquestes millores han estat encarregades pels responsables del monument a professionals que no estan sensibilitzats per a in-tervenir de forma correcta en un conjunt medieval de fama mundial com és Poblet, el qual hauria de ser tractat i conservat de forma molt més respec-tuosa. Imagineu-vos per un moment les piràmides de Giza, el Partenó d’Atenes, el Coliseu de Roma, la ciutat de Machu Picchu, la Plaça de Sant Marc de Venècia o el conjunt megalític d’Stonehenge, integrats en grans estructures grises i fileres de fanals fashion de les que es posen a les places dures de les ciutats. Resulta, però, que els qui te-nen cura del patrimoni monumental d’aquests paï-sos -tan important per a la cultura i l’economia- no pretenen integrar res al llegat dels egipcis, dels grecs, dels romans, dels inques, dels urbanistes del Renaixement italià o dels druides celtes. Això sí, tenen cura d’emprar il·luminacions indirectes i de mantenir l’entorn dels monuments net d’afegits distorsionadors.

16

No hi ha dubte que la millor reconstrucció o actuació sobre un monument d’aquesta categoria és la que, un cop acabada, no es nota a la vista. És en aquest resultat discret i eficaç on es percep el respecte, la sensibilitat i la professionalitat dels qui intervenen en tals actuacions.

foto 1

foto 2

foto 3


Suposo que ja us haureu adonat que, d’un temps ençà, a Poblet, s’hi fan actuacions molt agressives que posen al descobert la manca de sensibilitat dels responsables del patrimoni, així com una pre-ocupant i creixent deixadesa que està causant es-tralls al monument. Acompanyeu-me, si us plau, a donar un tomb pel nostrat conjunt arquitectònic, en el qual podrem contemplar les meravelles que s’han anat fent. Les explicacions que us donaré segueixen el mateix ordre que les fotografies que il·lustren l’article. Comencem la visita entrant pel primer portal (foto 1), on veurem, clavats en el magnífic adovellat se-micircular de l’entrada, dos senyals de trànsit, un rètol prescindible, un estri vertical marró d’utilitat dubtosa i un cilindre multicolor al bell mig de la porta.

Resulta incomprensible com es pot agredir de forma tan grollera aquesta bella portalada. No n’hi havia prou amb la simple cadena d’abans...? Senyors responsables de Poblet: serien tan amables de tornar el portal a l’estat inicial, deixant-lo net d’obstacles innecessaris? No cal que el millorin. Ja saben que molts visitants de Poblet fan fotos, pinten quadres o admiren l’arquitectura medieval i, tal com vostès han deixat el portal, resulta difícil admirar-lo amb total plenitud. Quan abans ho facin, abans rebran la nostra gratitud. Fem cap a la primera plaça i trobem una aparatosa filera de fanals fashion que ha esvaït l’aire medieval de l’indret. Al portal gòtic del fons, també hi ha clavats un senyal de trànsit i un altre arte-facte vertical de color marró. Es veu que tampoc no n’hi havia prou amb la simple cadena (foto 2). A la banda esquerra de la plaça, destaca un edifici gris i impersonal que desmereix i distorsiona tot el conjunt: es tracta del nou hostal (foto 3). No el podien posar en un altre lloc, l’hostal...? En tot cas, segur que hi ha arquitectes més preparats per a aquests tipus d’actuacions, perquè no es notin ni malmetin l’harmonia d’un conjunt monumental. Per què no han cercat un equip especialitzat...? Arribats al l’extrem de la plaça, ens tombem per acabar de confirmar la ruïna visual que causen els fanals sobre la plaça i l’entrada principal. A més, veiem que el nombre de fanals que hi ha plan-tificat és més del doble del que es destina a altres indrets públics comparables (foto 4). Per què no han deixat net l’espai de la plaça? Senyors responsables de Poblet, podrien retirar aquests fanals i aplicar un sistema d’enllumenat indirecte que no es noti, com es fa en altres llocs similars?

foto 4

17

foto 5


Entrem a la plaça del monestir i veiem incrustada sobre les arcades medievals de la capella de Santa Caterina la gran baluerna cúbica i gris de l’hostal (foto 5), un edifici completament vulgar i incompatible

seria possible posar el rètol en un lloc discret de manera que no distorsionés ni tapés la vis-ta del conjunt? Però, si després de tant d’impacte visual, volem refugiar-nos dins l’església, l’intent serà inútil: un rètol posat pels monjos, decorant el portal principal, us acabarà de meravellar... Aquest article és una opinió personal ex-pressada des del convenciment que hi ha gent a la qual tot això resulta indiferent i que, fins i tot, hi ha persones que deuen trobar es-caients els fanals i la baluerna gris de l’hostal de Poblet. Per això, permeteu-me acabar amb un acudit fàcil: tot i que es troba a la comarca del vano i del carquinyoli, darrerament a Po-blet es fan molts bunyols.

18

amb el conjunt monàstic d’estil gòtic més im-portant del món que és Poblet. Els portals romànics de la capella sembla que s’amaguin avergonyits per la nefasta integració. Per què no s’ha respectat l’estructura de la capella deixant-la diàfana i neta? L’impacte visual causat per l’hostal és deplorable. Si l’Eduard Toda aixequés el cap, segur que en diria algu-na de grossa... I, si ens tombem cap al portal gòtic del recin-te, vers la primera plaça de l’entrada, trobem altra vegada els fanals barrant la perspectiva (foto 6). Des de la plaça de la creu, la mola grisa de l’hostal mostra plenament el seu efecte ano-rreador sobre el conjunt original (foto 7). Però no acaben aquí les meravelles: un gran rètol de La Caixa tapa la base de la torre sud de la muralla. Els aficionats a la fotografia no po-dran fer una foto del conjunt sense haver de recórrer al foto-shop per eliminar l’inoportú car-tell (foto 8). Senyors responsables de Poblet,

foto 6

foto 8

foto 7

Antoni Ferrando i Roig

Natura i PaisatgePer Esteve Sabaté EL PAISATGE DEL CASTANYER

19

La tardor és l’època de l’any en què fer una excursió per les Muntanyes de Prades és del tot recomana-ble. D’aquesta manera, es po-den contemplar, entre altres ar-bres de fulla caduca, els castanyers (Castanea sativa) en tot el seu esclat de colors tardorencs… És tot un regal per als caminadors. El Barranc de la Salanca és un indret un xic abrupte, però alhora encisador. I és aquí on vàrem poder gaudir d’uns exemplars de castanyers força espectaculars per la seva edat i grandària. Es tracta d’antics castanyers que actualment es troben abandonats o en fase d’abandó i molts es troben afectats pel xancre, malaltia causada pel fong cryphonectria parasitica. El xancre del castanyer es va descobrir per prime-ra vegada a Nova York l’any 1904, a causa de la im-portació de castanyers provinents de l’est asiàtic que estaven contaminats pel fong. A Europa, la malaltia es va identificar per primera vegada a Itàlia l’any 1938 i es va anar estenent per la resta del continent. A Ca-talunya, és durant els últims 20 anys que la població de castanyers ha estat molt malmesa per la virulència d’aquest fong. En aquest sentit, la Diputació de Tarra-gona, juntament amb altres entitats, està duent a terme actuacions per tal d’eradicar el problema; sembla que, en un període no gaire llarg, es pot arribar a controlar aquesta malaltia. Quant a la seva procedència, el castanyer és originari d’Àsia Menor i, probablement, fou introduït pels grecs a Europa uns cinc-cents anys abans de Crist. Ara bé, foren els romans els qui varen difondre’l per tota la Mediterrània, per tal com les castanyes eren un dels principals aliments de les seves legions. I és que les po-pulars castanyes havien format part, durant anys, d’una dieta basada en una economia de subsistència, pròpia de temps en els quals aquestes menges no implicaven cap festa tradicional més o menys consumista. La castanya és rica en hidrats de carboni, fibra, proteï-nes, vitamines i minerals, conté la meitat de calories que la resta de fruits secs i molta més aigua. Els hiper-

tensos poden in-cloure-les en la seva dieta, ja que no porten sodi i són molt riques en potassi, que potencia l’activitat del ronyó i ajuda a l’eliminació de toxines. A Catalunya, els castanyers estan

força lligats al món de la vinya perquè la fusta d’aquest arbre és molt preuada per a fer bótes que encabiran la producció de vi. Es calcula que, a les comarques de Tarragona, hi ha unes 450 hectàrees de castanyers concentrades majoritàriament als termes de Vilanova de Prades, Prades i Vallclara. No voldria acabar aquest escrit sense fer esment del fet que enguany se celebra l’Any Internacional dels Boscos. Nosaltres, com a persones amants de la natu-ra, de ben segur que trobarem imprescindible aquest tipus d’esdeveniment, com ho fou l’Any Internacional de la Biodiversitat celebrat el 2010. Tanmateix, em pregunto per què aquesta doble moral dels polítics i capitostos del planeta, que, per una ban-da, són els primers a sortir a la foto de l’esdeveniment de torn i, per l’altra, no són capaços de posar fre a la desforestació que pateixen grans extensions del plane-ta. Només una dada, des de l’any 2000, la superfície de boscos del planeta ha disminuït en més de 40 milions d’hectàrees, gairebé l’extensió de la Península Ibèrica. Si més no, nosaltres seguirem gaudint del boscos amb el màxim respecte... mentre ens deixin.

Text: Amadeu RodriguezFoto: Esteve Sabaté

Espai ObertPer Esteve Sabaté

Molí del Salt

20

REFRANYS, DITES, LOCUCIONS I FRASES FETES

Com és habitual, cada caminada té la seva aturada per a esmorzar. L’entrepà, la fruita, i/o els fruïts secs, i la beguda, apareixen. Tot rient i menjant, compartim vivències i queviures; em passa pel cap la dita: • Amb pa i vi, es fa camí. En arribar a casa, faig recerca centrant-me en les paraules ”camí” i “vi” i, aleshores, el re-gistre augmenta:

• Amb pa i vi es fa curt el camí. • El vi fa sang i l’aigua, fang. • El pa pel color i el vi pel sabor. • Un bon trago de vi i alça Martí. • El pa mudat i el vi usat. • Al pa, pa i al vi, vi. • Amb dones i amb vi, s’avança camí. • Amb la bóta sense vi, no emprenguis camí. • Amb pa i amb vi, es passa millor el camí. • Amb pa i vi, es fa bon camí. • Bon pa i bon vi escurcen el camí. • Bon pa i bon vi i faràs bon camí. • Bones alforges i bon vi fan pla el camí. • Després de la llet, beu aigua; però, si vas de camí, beu vi. • Dones i vi fan perdre el camí. • El bon pa i el bon vi escurcen el camí. • En mullers i en vi, s’avança camí. • Figues i aigua, molt enlaire; figues i vi, molt pel camí. • Figues i vi, mort de camí; figues i aigua, mort enlaire. • Pa i vi fan millor camí que home garrit. • Per a fer camí, bon calçat i bon vi. • Quan vagis de camí, no vagis sense pa ni vi. • Qui ha de fer camí begui bon vi.

Queda palès, doncs, que:els termes “camí” i “vi”, hom els va unir... rodolí!

Jesús Real


Marta Roig

21

FENT MEMÒRIA DE VELLES CANÇONS DE MUNTANYA

Marta Roig

Tardoral

(Iukaidí pàg. 24 i 25)


Marta Roig

22

EL NOM FA LA COSA?

Segons la resposta popular, el nom no fa la cosa, igual que l’hàbit no fa el monjo o, dit d’altra manera, les aparences enganyen. Però el cas és que els noms són importants. Generen discus-sions i posicions personals que creiem bà-siques. Com a exemple, parlant de Cata-lunya, per a uns és una nació; per a d’altres és una regió; per a d’altres, un país i, per a segons qui, simplement, un territori. El nom no fa la cosa, però ens hi vol acostar. En referència a les paraules, es diu que, en aquelles cultures on un àmbit és molt vital, hi ha múltiples mots per a designar cadas-cun dels matisos d’un concepte, mentre que per al mateix tema, en un altre espai, n’hi ha prou amb una paraula. És conegut que els esquimals tenen molts termes per a parlar de la neu i del seu color blanc, mentre que en altres poblacions el llistat és molt menor. I arribats en aquest punt, tenim en ca-talà una gran varietat de mots per a de-signar l’excursionisme? Sent com és una activitat relativament joveneta -només un centenar d’anys- sí que té unes quantes paraules associades, referents a les di-verses modalitats que engloba: alpinisme, senderisme, espeleologia, acampada, ca-minada, muntanyisme o el nou trekking. Lligat a aquestes subtileses lèxiques, en Xavier Martorell, en el núm. 233 de la re-vista Vèrtex, a través del relat d’una sor-tida, recull i destaca la quantitat de mots que designen en català els diferents ti-pus de vies i camins. Un dels objectius del seu escrit és aplegar tota la rècula d’adjectius i complements de nom que po-den acompanyar un camí, des del camí decabres, al camí de ronda o al camí romeu.

Ho aconsegueix amb molta gràcia i habilitat. Ens queda clar que el mot camí dóna per a molt. Nosaltres, des d’aquestes pla-nes, podem afegir que deu tenir una exten-sa tradició al llarg de la història, ja que són moltes les connotacions que ha anat agafant durant el seu trajecte. El seu sentit metafòric s’ha anat ampliant, des del camí de la vida passant per tota la part inter-mèdia de frases fetes ben nostrades, com anar per bon o mal camí, quan un té un bon o mal comportament; encaminar-se, obrir-se camí, quan s’inicia un projecte o es prospera socialment; barrar o aplanar el camí a algú, quan es posen traves o im-pediments a algú per tal que no avanci i, a la inversa, quan se li faciliten les coses; o en ser conscients que tots els camins porten a Roma, de manera que podem tranquil·litzar-nos pensant que hi ha mol-tes maneres per aconseguir allò proposat. Esprement un xic més les possibilitats del camí, podem recordar cançons que ens l’evoquen, Fent camí d’Esquirols o, simplement, Camins de Sopa de Cabra. També hi ha poemes i versos més ela-borats o senzills que ens en parlen: Un camí, una cosa tan curta de dir, i tan llar-ga de seguir, de Josep M. de Sagarra. Quan sortim d’excursió, tot i que de ma-nera literal estem ben bé tocant de peus a terra, trepitjant camins, en realitat ens esbargim i, durant una estona, anem a escampar la boira. Potser sí que el nom no fa la cosa, perquè imaginar que pas-segem entre una vaporositat aquosa mentre intentem repartir-la i escampar-la d’ací d’allà no sembla gaire distret.

Ernestina Vallverdú


Marta Roig

23

JOCS DE PARAULES

Si teniu per costum llevar-vos tot escol-tant la ràdio, us recomano que, al vol-tant de tres quarts de vuit, escolteu i participeu en l’espai L’Enigmàrius dins el pro-grama El Matí de Catalunya Ràdio, que diri-geix Manel Fuentes. Cada dia, des de fa ja unes quantes tem-porades, en Màrius Serra planteja un enigma verbal de dificultat variable i, cada dimecres, un Superenigmàrius. Si l’endevines, pots en-viar la resposta per correu electrònic o per sms i participar, així, en la Lliga Enigmàrius 2011. Cada dia es dóna una puntuació a les respostes correctes, que és proporcional al nombre de les enviades que han estat encer-tades. Així mateix, cada setmana s’actualitza la classificació dels fins ara 1.876 participants, de manera que pots veure els llocs que has avançat i la puntuació que tens. Potser us preguntareu què ens empeny, en aquella hora del matí, quan encara es té el cap emboirat per la son que no es vol des-pendre, a posar-nos a rumiar un enigma, tot preparant l’esmorzar, preveient assumptes laborals, atenent els fills i, sobretot, vigilant el rellotge. Has d’anar cap a la feina i hi ha temps per participar-hi només fins a les nou en punt. Penso que la motivació es troba en la ves-sant lúdica del llenguatge, com tantes activi-tats similars: jeroglífics, mots encreuats, en-devinalles, enganyifes. Si t’agrada, hi entres i t’enganxa; si no t’agrada prou, penses que no cal perdre-hi el temps. De fet, el joc és, per definició, gratuït; no es fa amb cap altra fina-litat externa o imposada, es juga per passar-s’ho bé, com fan els infants sempre que po-den. I, tanmateix, ens aporta molts aspectes beneficiosos. Vegeu. Si L´Enigmàrius es fa en família, s’hi ajun-ta, com a element motivador, la competició de veure qui l’endevina primer, qui ho fa sen-se ajut de cap diccionari, qui fa la pífia més grossa davant una solució evident… I també

comptes amb la col·laboració dels fills, que, sovint, segueixen el camí més recte i fàcil, que és també a vegades el correcte, com passa amb molts aspectes de la vida. A més, t’ho pots prendre com un repte. Més d’un dia ho deixaries córrer, però t’obligues a perseverar i rumiar una estona més i, llavors, s’encén la llumeta i ja ho tens, o almenys això creus. I és que més d’un cop has donat voltes al voltant d’un mot que has acabat descar-tant erròniament, cosa que fa molta malícia, i comprens que un altre dia has de sospesar més bé la tria. Per altra banda, entrenes el teu pensa-ment a ser flexible, a tenir en compte diverses possibilitats, a mirar una paraula de moltes maneres diferents, pensant en els diversos contextos on es pot trobar, en els seus pos-sibles significats o en les diferents formes de pronunciar-la. I et fas conscient dels teus límits, ja siguin ortogràfics, sobre la manca coneixements previs o de desconeixement de vocabulari, sobretot els dijous, que és el dia dels Enig-màrius de nivell expert. Alhora, t’adones de la riquesa de la llengua com a patrimoni individual i íntim estretament lligat al teu pensament i a la teva manera de veure el món. I de la seva importància com a patrimoni d’una comunitat de parlants, als quals -més enllà de l’ús comunicatiu- els ser-veix per a establir complicitats i compartir el seu esperit lúdic a través dels mitjans de co-municació i de les tecnologies de la informa-ció. Per acabar, he pensat que us podríeu ani-mar una mica a aguditzar el vostre enginy tot resolent els jocs de paraules que us propo-sem. Segur que no són tan encertats com els del Màrius Serra, són més casolans i amb mots relacionats amb l’activitat que ens aple-ga com a col·lectiu i com a amics: les sortides de cada quinze dies.


Marta Roig

24

MARlUSGRAFlA (O BlOSERRA)

• Va descobrir els enginys literaris mentre estudiava filologia anglesa a la Universitat de Barcelona. Prefereixconjugar el verb to play (jugar)que to gamble (apostar).• Fa vint anys que publica cada diauns mots encreuats. Diu que encaraara aprèn paraules noves.• Ha publicat reculls de contes, novel·les, reculls d’articles, experimentsautobiogràfics i assaigs difícilsd’encasellar, però, tot i així, estimulantsper als lectors.

Font: Article de Jordi Nopca. Diari Ara 3-12-2010

La foto de la sortida és una bona pista per a dues de les qüestions que us proposo.

1.- L’arbre que fa 3,14 metres d’alçada, de dues lletres.2.- La setena, la setzena i la dinovena van juntes i no les has de perdre, de tres lletres.3.- El que no pots dir quan s’acaba la caminada, de quatre lletres.4.- L’excursionista amb cinc cames, de sis lletres.5.- Matar el cuc en un indret escollit, de vuit lletres.6.- Petita planta que ens explica els beneficis de caminar, de cinc lletres.7.- Secció del butlletí que ens remet al temps de la sega, de cinc lletres.8.- Ho faig quan cuso i a vegades quan vaig a una sortida de nivell mitjà, de sis lletres.9.- Una vall sense parella, de cinc lletres.10.- Pugen al termòmetre i et pugen fins a la cinglera, de cinc lletres.

Podeu enviar les respostes a [email protected] Teniu temps per a participar-hi fins a l’edició del proper butlletí.

M. Mercè Badia Conesa


25

Guiatge

Sou artèries obertes a les carícies de la tarda quan travesseu del bosc son cor,mentre es trena el polsim de l’aire amb, de les fulles, la densa olor. Compreneu el fullam i son brancatgesi en vostre dors sofert i acolidorn’heu de recollir precs o pors:ombres fulgurans, talment homenatgesa la vida que reneix un i altre cop.

Traçuts còrrecs han malmès vostra imatgei serens acolliu l’herbei amenaçadorpuix sabeu del ressò d’unes passes...

El bon caminador mantindrà vostre viratgeperquè ens guieu amb dretura,Oh camins del bosc.

Elisenda Rosell


26

L’ ESPLUGUÍ JORDI PÀMIES REALITZA LA TRANSGRANCANÀRIA 2011

La prova consisteix a recórrer un itine-rari de 123 quilòmetres travessant de sud a nord l’illa de Gran Canària.

Aquesta prova es realitzà en modalitat d’autosuficiència, característica que la féu encara més dura ja que obligava els corre-dors a portar tot el material necessari a so-bre durant el recorregut. El mínim que calia transportar era menjar suficient per a tota la cursa, almenys dos litres d’aigua, roba d’abric, una llanterna frontal i una manta tèrmica. Tot i així, l’organització va instal·lar diversos avituallaments i zones de descans, on els corredors es podien proveir de líquid i aliment, o bé prendre un caldo calent o un cafè. L’inici de la cursa va tenir lloc a l’anomenada Playa del Inglés, a l’extrem sud de l’illa, on 280 corredors comença-ven el llarg viatge el divendres 4 de març a les 00:00hores. A partir d’allí, passant per platges, camins i senders, s’havien de su-perar 8.500 metres de desnivell acumulat per arribar a la Playa de las Canteras, si-tuada al nord. La part més complicada de la prova s’esdevingué durant la nit, quan la lluita contra la son constituïa el principal obstacle. I, per endurir-ho encara més, la pluja va fer acte de presència durant les llargues hores de foscor.

La sensació tèrmica era de molt fred i gran part dels abandonaments es produïen durant aquest tram, que permetia arribar al quilòmetre 40. Al llarg del recorregut, es va passar per di-versos punts d’interès, com la mateixa Playa del Inglés -on les sabatilles es començaren a omplir de sorra i els peus iniciaren un patiment que havia de durar moltes hores. Des d’allí, cap a Maspalomas, preses d’Ayagaures, Gambuesa (km 32), de las Niñas (km 63), Cruz de Tejeda (km 87), Teror (km 99), per desembocar al Barranco de Tenoya (km 112), extremadament dificultós, i més amb tanta fa-tiga acumulada. Cal dir que l’interior de l’illa gaudeix d’una esplèndida zona muntanyosa amb extensos boscos, embassaments i diver-sos pics que superen el miler de metres. També cal destacar l’ascensió al Roque Nublo, al centre de l’illa (km 73), i al Pico de las Nieves, de 1.940 m (km 79). Finalment, i després de 21 hores i 55 minuts, el Jordi va arribar a la meta; adolo-rit, però feliç d’haver pogut acabar aquest primer repte de la temporada amb èxit.

El Jordi rep el suport del BTT Francolí, GR-171, Coves de l’Espluga i la Ruta del Cister

Jordi Pàmies

Per Esteve Sabaté

Itineraris Escollits

Els senders pels quals transitàrem durant tres dies, en temps passats,van servir principalment per a facilitar l’activitat comercial entre les dues bandes dels Pirineus, entre la Vall de Benasc, la Vall d’Aran i la Vall de Luchon, a través dels ports de muntanya. També van ser emprats pels ramaders, delinqüents, contrabandistes, exiliats que fugien de la repressió... Ara aquests senders formen part de la història d’aquestes muntanyes, i recórrer-los és una aventura plaent i de gran valor paisatgístic, a l’abast de qualsevol excursionista mínimament entrenat.

27

ELS PORTS DE LUCHON

El camí del Port de la Picada ofereix aquesta extensa panoràmica del Massís de la Maladeta

Accés al punt de partida: Des de Benasc, seguirem carretera amunt uns 10 km passarem de llarg el desviament dels Banys de Benasc i, poc després d’un túnel, prendrem a la dreta una pis-ta asfaltada que va a l’Hospital de Benasc. Just abans d’arribar-hi, on comença el Parc Posets – Maladeta, hi ha un aparcament en el qual és obligat deixar el cotxe per als qui no són clients de l’Hospital

Després el pendent disminueix, passem sota l’altívol Pic de Salvaguardia i més enllà hi ha una cruïlla de senders, girem a l’esquerra, al nord, per assolir el Port de Benasc (2.444 m); és una bretxa no gaire ampla entre aquest pic i el de La Mina. El Port de Benasc és el lloc de pas més directe entre l’Hospice de France i l’Hospital de Benasc. No el travessem, retornem sobre les nostres petjades fins a la cruïlla d’abans i continuem en suau pujada en direcció est. Passem per sota de la cara sud del Pic de La Mina, tot contemplant un pano-rama de primer ordre: la Forcanada, el Pla d’Aigualluts, l’Aneto, la Maladeta, el Pic d’Alba... Anem de cara al Port de la Picada (2.470 m), el travessem, ens endin-sem en territori aranès i perdem una mica d’alçada tot vorejant pel nord el Clot de l’Infern fins al Port o Pas de l’Escaleta (2.396 m). Bifurcació: per la dreta baixaríem al Pla de l’Artiga, a la Vall d’Aran; anem a l’esquerra, encarant-nos al nord, tot ascendint per un sender em-pedrat que voreja per l’oest el Pic de l’Escaleta i entrem a la Vall de Luchon. Després, el sender baixa per la carena d’aquest pic vers el nord -extenses vistes de les muntanyes de la Ribagorça i de l’Aran- fins al Pas de la Montjoia. Continuem entre prats i el sender aviat dóna a una pista de terra. Acampem en un eixample de la pista, a la vora d’un abeurador de ramats situat una mica abans de la Cabana de Roumingau. Aquest és l’únic lloc on avui hem trobat aigua. El punxegut Pic de La Pique és el gran decorat del nostre campament.

De la Cabana de Roumingau a l’Ivó de Gorgutes De fet, a la Cabana de Roumingau no cal arribar-hi. Una mica abans de l’indret on hem acampat, abandonem la pista; això ens estalvia un bon tomb que aquesta dóna pel Pla de Campsaure, i prenem un sender a l’esquerra

De l’Hospital de Benasc a la Cabana de Roumingau Iniciem l’excursió continuant per la pista asfaltada vers l’Hospital de Benasc, travessem el seu aparcament i tot seguit creuem el riu Éssera per un pontet. Trobem un pal indicador, la primera part del recorregut va resseguint el GR-T46. Avancem pel Plan de l’Hospital en direcció est i aviat comencem a guanyar alçada vers una muntanya que es distingeix perquè té unes grans lloses de roca blanca. El sender, molt aeri, retalla a mitja alçada aquest tram de roques blanques.

Plan de l’Hospital

Per Esteve Sabaté

Itineraris Escollits

28

-oest- pel qual, primer per prats i després entre un ufa-nós bosc, baixem directament a l’Hospice de France. Hi ha un monument als qui fugien de França cap a Es-panya durant la 2a guerra mundial. Prenem direcció nord per la Vall del Port de Vénasque fins al Pont de Penjat (1.439 m), el passem i un indica-dor senyala el Sender de l’Emperatriu marcat com a iti-nerari 30. Anem per aquest agradable sender entre un bonic i espès bosc, i en poc més d’una hora fem cap al Circ de La Glère. Trobem els senyals de l’itinerari 33 -els quals ens duran fins al Port de La Glère-, els seguim, travessem el circ i pugem fort en direcció oest vers el Coll de Sacroux, però sense arribar-hi. Més o menys a 1.800 m, girem encarant-nos al sud i continuem en forta pujada fins al Port de La Glère (2.367 m). A l’altre costat i uns metres avall, hi ha l’Ivó de Gorgutes, a la vora de la sortida d’aigües del qual acampem.

De l’Ivó de Gorgutes al Pic Sacroux (2.676m) i retorn a l’Hospital de Benasc Per assolir el Pic Sacroux, retrocedim fins al Port de La Glère i ens encarem cap a una valleta en direcció oest. Seguim uns punts i fletxes de color blau que ens condueixen fins al cim sense cap dificultat, tret d’un pas de roca on cal fer servir les mans. Retornem a l’Ivó de Gorgutes, girem a l’est, davallem suaument, passem a prop dels ivons de La Montañeta, tot seguit girem a l’oest cap al Barranc de Gorgutes i, fent giragonses a dreta i esquerra, baixem fins al Pla de l’Hospital i fins al cotxe.

Campament II a l’Ivó de Gorgutes

Circ de La Glère

Excursió realitzada els dies 11, 12 i 13 de setembre de 2009

Joan Guasch i Murtra

El punxegut Pic de La Pique fou el decorat del campament I

Cartografia: Mapa TOP25 de l’IGN francès n. 1848 OT Bagnères-de-LuchonMapa Alpina Maladeta Aneto.

Mallà!!Per Esteve Sabaté

- La primera presa de contacte amb el Camí de Sant Jaume quin any va ser? Quin recorregut vas fer?

- Crec que va ser l’estiu de 1998. Va ser amb una colla del grup excursionista d’Oliana, on jo em troba-va; una colla que ens coneixíem molt de fer sortides. Deguérem ser uns dotze o catorze. Primer vam anar tots a Andorra a comprar material; això ja va ser una festa. Més tard, en el tren fi ns a Lleó i durant tot el trajecte del Camí, la gresca va se-guir; vaja, que semblava que anàvem de vacances i no pas a fer el Camí de Sant Jaume. Després, la segona vegada, me’n vaig adonar que aquesta no era la manera de fer el Camí.

- Perquè hi va haver una segona vegada... Com va anar?

- Va ser el 2002. Aquesta vegada va ser totalment diferent. Anava sol. Vaig començar a França, a Saint Jean. Anar sol ja suposa una introspecció i una certa incertesa. És un viatge de tot un mes. Res a veure amb la vegada anterior; ara no coneixes a ningú, almenys els primers dies. A part, el repte que tens per davant; et dius: vols dir que ho acabarem, això? Aquesta incertesa té el seu encant, el seu misteri...

- Com recordes la convivència i relació amb altres peregrins?

- Els primers tantejos són de cordialitat, saluta-cions... Com que cada dia, més o menys, tothom fa les mateixes etapes prefi xades, fas cap als mateixos albergs. Cada vint-i-cinc o trenta quilòmetres vas trobant al-bergs grans equipats amb serveis... De fet, com més va, de llocs on menjar i dormir en trobes arreu; el Ca-mino s’ha posat de moda!Com deia, et vas veient cada dia amb els mateixos peregrins. Les persones - no tan sols aquí , a tot arreu- no saps el com, però anem creant unes simpaties, una química... i ens agrupem. Tens temps per a tot, per a anar sol, per a anar xerrant amb uns o altres... i, de no conèixer-se ningú, es van formant grupets de gent de diferents procedències, i que generalment es mantindran fi ns al fi nal.

- Quins trajectes recordes especialment pel seu encant ?

- Tot és bonic, tot té el seu encant. En les primeres etapes, la incertesa aquella, habituar el cos...Tot i que el Pirineu de Navarra és preciós, sembla que no acabis de gaudir-ho tot. El menys bonic són les ciutats grans. Tothom procu-ra passar-hi de llarg. Pamplona, Burgos, León tenen uns polígons industrials inacabables, on és tremen-dament avorrit caminar entremig de ferralles. Després tens els camps de La Rioja i Castella, on tot és pla i tots el pobles tenen esglésies, ermites, monuments... tot és art, generalment romànic, i ve de gust visitar-lo. La muntanya, la retrobes a prop del Bierzo, un paisat-ge verd, que assimilem a Galícia. Però hi ha aquell in-terval entre les províncies de Burgos, Palència... que, si ensopegues dies de forta calor, es fa pesat.

- Com està de ben senyalitzat el Camí ?

- Molt ben senyalitzat, fi ns i tot en els trams urbans de les grans ciutats, a les voreres i cantonades, sovin-teja la fi gura de la famosa cloïssa, que fa impossible la pèrdua de Camí. Hi ha molt pocs trams que es vagi pel mateix asfalt de la carretera. La major part és camí de terra. Vaig coincidir amb una zona d’obres, crec que era per la zona de Lleó, on feien una nova autovia i ens feien desviar per llocs de desmunts de terra, i de cap interès. Amb cotxe, un desviament, pràcticament no el notes, en deu minuts fas molts quilòmetres; en canvi, a peu, és molt empipador!

29

Mallà!!Per Esteve Sabaté - Els quilòmetres diaris, la meteorologia, els possi-

bles entrebancs... Quina actitud cal adoptar per a no defallir?

- És el que té el Camí. Cada vegada et vas sentint més fort. Comences amb debilitat per la incertesa, però, a mesura que el vas fent, t’adones que la vida ha de ser així: macar-se fi tes curtes. Surts avui i el rep-te és acabar l’etapa d’avui; de demà, ja en parlarem! La satisfacció en les coses petites: arribar, dutxar-se, sopar, fer-la petar amb els companys i descansar. L’endemà el mateix, i així una nova etapa. Cada ve-gada et sents més fort, creixen les ganes de voler seguir. Una fi ta va agafant força progressivament dins teu: jo vull arribar a Santiago.Cal dir que, la força, en bona mesura, la trobes en l’altra gent. Si haguessis de fer el trajecte tot sol, sen-se ningú al voltant, potser sí que fóra molt més pesat.

- Un cop posats en el trajecte, el tema avitualla-ments, dormir, dutxes, roba bruta ... els albergs per a peregrins són la millor opció?

- Sí. Ara n’hi ha, també, de particulars, que cobren pràcticament el mateix que els altres. Gent que té un local a prop del Camí i l’adequa aprofi tant el creixent nombre de peregrins.Pel que fa a l’avituallament, quan arribes al migdia/tarda, després de dutxar-te, vas a comprar per a l’endemà i per a fer-te el sopar. Jo, pera a sopar, ge-neralment buscava una fonda: almenys poder men-jar calent un cop al dia. L’esmorzar i dinar, el feia d’entrepans i cosa lleugera. Ara que hi penso, vaig portar a la motxilla uns iogurts quinze dies i no es van fer malbé! Jo preferia com a àpat més abundant el del fi nal del dia, quan ja vas dutxat i relaxat. Altres deien que no era bo, però, com que vas cansat, dorms igual.Vas a dormir molt aviat. Jo sóc d’anar a dormir tard i allí a les nou era al catre; a les deu ja es tanquen les llums; de fet, el cos t’ho demana. El silenci es res-pecta, però hi ha molta gent que ronca, i de manera espectacular; al segon o tercer dia ja passes de tot i dorms. El cansament físic es pot suportar molt bé: una dutxa i unes hores de descans et recuperen. Ho recomano a tots els insomnes.A les cinc del matí comença una nova jornada.

- La pluralitat dels peregrins deu ser remarcable: so-cialment, procedència, sexe...

- Allí tots som iguals. L’únic que un pot portar motxilla de marca i l’altre no, però tots anem a peu, és una manera d’igualar a tothom. Tant hi fa si és l’executiunúmero u d’una multinacional; si va amb motxilla i bo-tes, és igual que jo, el tracte és el mateix. De la ma-teixa manera que ens iguala la procedència, ens potdiferenciar la parla, però tenim el mateix objectiu.De fet, sobta veure gent d’arreu del mon; per exemple,

els brasilers són nombrosos. Segurament, un llibre de Paulo Coelho que tracta sobre el Camí ha ajudat a difondre’l tant al Brasil.Es veu gent de tot arreu, fi ns i tot de llocs tan allunyats com Austràlia. Sovint et preguntes: per què tanta gent vol fer el Camí? Alguna cosa deu tenir... Tothom té les seves motivacions personals. Però no deixen de sorprendre les procedències tan remotes dels peregrins.

- En el teu cas, l’experiència de fer el Camí va abas-tar aspectes purament esportius i de coneixença de nous terrenys o bé d’altres de més íntims, diguem-ne més espirituals?

- A diferència de la primera vegada, que va ser com anar a fer una caminada d’uns quants dies, la segona tenia ganes de fer-lo sol. Va ser l’època en què vaig plegar de la feina, em vaig prejubilar, sortia d’una se-paració... no estava en el millor dels moments.Diuen que quan un va a fer el Camí busca un canvi, encara que un mateix no ho sàpiga, de forma incons-cient. De vegades, el Camí és un revulsiu, suposa un trencament. Marxar de les comoditats de casa, del dia a dia, i fer cap a un lloc on tot són incomoditats. Caminar cada dia, faci el temps que faci, instal·lacions i servies precaris, dormir amb gent desconeguda, pu-dors de tota mena, roncs... Ben mirat, tot són incon-venients. Ara bé, aviat tot es transforma en positiu, en gratitud. Et dius: que bé de ser aquí! Una cosa té el Camí: tothom vol arribar a Santiago, però, en arribar-hi, molta gent plora, i no per haver arribat, plora per tot el que ha deixat, per tot el que ha suposat, perquè s’ha acabat. El protagonista, sens dubte, és el Camí.

- Què

Documents

Butlletíinformatiu - Club Atlètic EspluguíNÚM 9 - abril, maig, juny de 2011 EDITORIAL FEEC Serra de Busa La Valldora E l camí ha estat metàfora de conceptes tan antagònics com