Normalització II. C1- UD03.

Croquis i acotació.

L’esbós en pintura és un avançament

d’una imatge plana final.

El pintor fa, sobre dues dimensions, un

dibuix previ que podrà desenvolupar.

A diferència de l’esbós del

pintor (on l’artista avança el

que serà la imatge final de la

seva obra), l’escultor o

l’arquitecte han de resoldre en

2D allò que tindrà volum (3D).

L’esbós en dibuix tècnic no és

la representació gràfica d’un

dibuix posterior sinó les

característiques formals de

l’objecte que es vol crear.

Els esbossos en dibuix tècnic.

Esbós: apunt o idea sobre un

objecte o espai.

No ha de ser excessivament

precís ni coincidir amb el

resultat final

Forma part del procés del

disseny en una primera fase.

Vol plasmar les primeres

intuïcions al voltant d’una

proposta de disseny.

De vegades aquests esbossos

s’utilitzen en les presentacions

finals per expressar la gènesi de

la idea.

El croquis

Quan les idees sobre l’objecte del nostre

treball ja són més clares, llavors es

plasma en un dibuix més precís, tendent

a no sofrir modificacions; es tracta del

croquis.

El croquis pretén reflectir perfectament

les característiques de l’objecte que fem

amb estris de dibuix tècnic: portamines

de diferents gruixos, joc d’escaires,

escalímetres, compàs, transportador

d’angles, etc.

A més a més, per a la comprensió

de l’objecte, necessitem conèixer

les seves vistes ortogonals.

Les visions en planta, frontal i

laterals donen informació precisa

sobre les seves característiques.

Per tal de garantir la fidelitat del

dibuix amb les proporcions de

l’objecte, el croquis es realitza a

escala.

El croquis pot emprar altres

formes de representació a

més de les vistes ortogonals.

Es realitza a mà alçada i pot

incloure elements que donin

rellevància al dibuix i aportin

major informació: ombrejats,

color, textures, detalls, etc.

Altres formes d’expressar idees

En el terreny del disseny, tot i que

generalment a mà alçada, s’utilitzen

diferents modalitats dels sistemes de

representació i diferents tècniques

per donar expressivitat als dibuixos.

És freqüent el traçat de

croquis a mà alçada per a

l’aixecament de plànols

d’espais o d’edificis.

Serveixen per a l’anotació

de les cotes que els

defineixen i són un pas

previ per al posterior

croquis a escala.

Croquis acotat a mà alçada.

Els croquis no han de ser exactes,

però sí és necessari que siguin

proporcionats.

Cal que les acotacions siguin

exhaustives i completes, per no

trobar-nos que no podem

completar un dibuix.

Acotació.

Les cotes són un conjunt d’elements

que dibuixem sobre les vistes

ortogonals d’un croquis per indicar les

dimensions de les peces o dels

espais.

Aquestes anotacions permeten tenir

un coneixement definitiu de l’objecte

per damunt de possibles errors de

dibuix.

Es diu que: cota mata dibuix

que vol dir que el valor que indica la

cota preval sobre el que hom pugui

deduir del dibuix a escala.

Els elements de l’acotació.

L’acotació la formen diferents elements:

.- línies auxiliars de cota, perpendiculars a

l’aresta triada.

.- línies de cota, paral·leles a l’aresta en qüestió.

.- límits de cota, amb forma de punt, fletxa o

línia obliqua.

.- xifra numèrica que indica el valor en cm o

mm; se sol situar per sobre o tallant la línia de

cota (en cas de ser vertical pot mantenir-se el

sentit horitzontal de l’escriptura i situar la cota a

l’esquerra de la línia).

Hi ha diferents maneres d’indicar els límits

de la cota.

No se sol escriure al darrere de cada xifra

la unitat de medició, que s‘indica en el

caixetí del plànol (cotes en...).

Cotes parcials i cotes a l’origen.

Normalment, les cotes

defineixen cada un dels

trams lineals que configuren

un element.

Si acoten trams parcialment

es tracta de cotes parcials.

En determinats casos és

millor, però, anotar la

distància que hi ha des d’un

punt original fina a cada un

dels elements a acotar.

D’això s’anomena cotes a

l’origen.

Acotació d’espais irregulars; triangulació.

L’aixecament de plànols d’espais

regulars, amb parets formant angle

recte, és relativament senzilla.

Altra cosa és haver de fer el croquis

acotat d’un espai irregular per a

l’aixecament del plànol escala.

Si no hi ha garantia de que les parets

formen 90º (i fins i tot per al cas de voler

comprovar que sí ho fan), és necessari

procedir a la triangulació de l’espai.

D’una banda prenem mida de tots els

elements lineals que configuren l’espai.

Aquestes dades permetrien una infinitat

de solucions: diferents polígons amb els

mateixos costats però formant diferents

angles.

Atès que és difícil prendre la mida

exacta de l’angle que formen dues

parets, la solució passa per triangular

els espais; és a dir, imaginar la seva

descomposició en triangles.

Els triangles són els únics polígons que

podem construir donats només els

costats que les formen.

En el nostre croquis dibuixarem les

diagonals.

Sobre les diagonals situarem les cotes.

Aquests valors, juntament amb els

primers ens permetran construir la

seqüència de triangles que ens

representaran de manera fidel els

espais quan passem el croquis a net i a

escala.

Per a l’arquitectura, el disseny de

mobiliari o el d’interiors és comú emprar

les escales derivades de l’escala mètrica

decimal:

1/1, 1/2, 1/5, 1/10, 1/20, 1/50, 1/100, etc.

Podem treballar amb un regle graduat en

mil·límetres o bé amb escalímetre.

El dibuix a escala

Per al disseny de producte, la

enginyeria o la topografia, es

poden fer servir, a més a més, altres

escales que no s’obtenen

directament de l’escala mètrica

decimal:

1/25, 1/125, 1/300, 1/400, etc.

En aquest cas es fa imprescindible

l'ús de l’escalímetre.

C1-UD03. Normalització II.