Embed Size (px)
DESCRIPTION
Caminant pel País és un llibre que vol transmetre al lector l'estima per la terra i el desig de conéixer racons amagats del nostre paisatge. El llibre fa un passeig pels camins d la memòria, per eixos paisatges que semblen suspesos del fil del temps, quasi inalterats. Un llibre que invita a recórrer els camins de la nostra memòria. A conèixer el país i a estimar la terra.
Citation preview
AJUNTAMENTDE
SUECA
Els camins de la memòria
Caminant pel
Pa í sJosep Camilleri i Juanjo Bou
A totes les persones que han
fet possible Caminant pel País.
Primera edició, juliol 2014
© Del text, 2014 Josep Camilleri© De les fotografíes, 2014 Juanjo Bou© D’aquesta edició, 2014 Perifèric Edicions C. Sèquia de Montcada, 13 46470 Catarroja (València) Tel. 609 426 131. Fax: 961 270 038 e-mail: [email protected] web: www.periferic.es blog: http://perifericedicions.blogspot.com/
Disseny i fotografia de portada: Mayte Martínez / maytemar.comMaquetació: Mayte Martínez / maytemar.comImpressió: GrafoISBN: 978-84-92435-67-8Dipòsit Legal: V1394-2014
Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n’esmenta la procedència.
A totes les persones que han
fet possible Caminant pel País.
Primera edició, juliol 2014
© Del text, 2014 Josep Camilleri© De les fotografíes, 2014 Juanjo Bou© D’aquesta edició, 2014 Perifèric Edicions C. Sèquia de Montcada, 13 46470 Catarroja (València) Tel. 609 426 131. Fax: 961 270 038 e-mail: [email protected] web: www.periferic.es blog: http://perifericedicions.blogspot.com/
Disseny i fotografia de portada: Mayte Martínez / maytemar.comMaquetació: Mayte Martínez / maytemar.comImpressió: GrafoISBN: 978-84-92435-67-8Dipòsit Legal: V1394-2014
Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n’esmenta la procedència.
LES OLIVERES MIL·LENÀRIES .................................................................................................... 16
ELS MOLINS D’ARES .................................................................................................................. 26
LES FONTS DEL DESERT DE LES PALMES ................................................................................. 38
LES TRINXERES DE VILLAMALUR .............................................................................................. 46
EL RÀPITA .................................................................................................................................. 56
EL CASTELL DE CASTRO ............................................................................................................ 68
LA PENYA “CORTADA” .............................................................................................................. 76
EL CAVALL BERNAT .................................................................................................................... 90
EL CASTELLAR DE MECA............................................................................................................ 102
EL BARRANC DE TARONGERS ................................................................................................... 116
EL MONTCABRER ...................................................................................................................... 126
EL CAMÍ DE LES JOVADES ......................................................................................................... 140
LA GRANADELLA ....................................................................................................................... 150
LA FONT ROJA ........................................................................................................................... 160
BÈRNIA ....................................................................................................................................... 172
íNDEX
PRÒLEG
De xiquets, Josep i jo passàvem els estius molt a prop de Les Palmeres,
una urbanització de Sueca que va créixer als anys seixanta a vora mar, com
tantes altres arreu del territori valencià. Llegíem els noms dels carrers i no
ens deien res: riu Millars, Serpis, Montlleó. Molts anys després vam saber
que els havia posat Fermí Cortés, un entranyable advocat valencianista, amic
de Joan Fuster, quan era regidor de l’ajuntament franquista perquè volia
rescatar-los de la ignorància.
Som –com molts– d’eixa generació de valencians que aprenguérem a
situar la Tierra de Campos però no sabíem res de la Marina, els Ports o la Vall
d’Albaida; dels que ens coneixíem els afluents del Duero però ningú no ens
havia parlat del Xúquer, el riu que passava molt a prop de casa nostra.
Ens vam criar amb una geografia aliena i la nostra semblava no tenir
importància. Va ser Al Tall qui va començar a retornar-nos el nom de les coses.
L’any 1977 una de les seues cançons ens donava la primera –i la millor– lliçó
de geografia valenciana. Es tracta de Darrer diumenge d’octubre:
Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.
Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.
El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.
Al Tall ens ensenyà que els valencians també teníem una geografia. La
nostra, la d’un país petit i allargassat com una llonganissa de Pasqua, la del
país de les valencianes i els valencians. Amb ells començàrem a conéixer
el nostre territori, a retrobar els mots: les comarques, les serres, les
muntanyes...
I això, bàsicament, és el que ens va moure a un grapat de gent a crear
Caminant pel País, el desig de conéixer casa nostra. Gent de Sueca, de la
Ribera i de l’Horta, de terra plana, del país de l’aigua. Respectuosos amb el
nostre passat, compromesos amb el nostre present i amb ganes de gaudir
d’un futur farcit de curiositat. La curiositat de xafar indrets incògnits, de
conéixer la petita història d’aquells paratges, les petjades humanes als racons
més remots i, per descomptat, la gastronomia humil, saborosa i diversa de
les comarques valencianes del nord i del sud, de la mar i de terra endins.
Amb el lema Conéixer la terra és estimar el país ens vam posar en marxa.
Pensàvem –i pensem– que una manera d’encomanar la nostra estima per la
terra dels nostres avis era que la gent coneguera la riquesa, la bellesa i la
diversitat que amaguen les comarques valencianes. Les vistes des de dalt del
Cavall Bernat, el Montgó o el Benicadell. La flor de l’ametler al mes de febrer.
Les cireres de la vall de Laguar a la primavera. El bany refrescant a la cala de
la Granadella al setembre o el silenci i la frescor d’un senderol per un barranc
amagat al mes de maig. La conversa amable amb una persona que acabes de
conéixer mentre fas camí. Un esmorzar amb olives xafades, cacaus, salmorra
i dos glops de vi de la bóta. La satisfacció íntima de fer cim...
I, en acabar, una olleta de blat picat, un gaspatxo o una paella compartida
amb els companys de marxa. Sensacions úniques i irrepetibles. Senzilles.
Atàviques.
Sensacions que Josep i Juanjo ens descobrien cada mes. Que ens anticipaven
quan Josep, dies abans, penjava la seua personal, íntima i particular Crònica
per a ociosos, que prèviament havia fet amb Juanjo. I també, sovint, amb
Rosa Mari, Marisa, Ada i Eugene.
Josep ens revela matisos amagats en un mur de pedra seca fet amb la
paciència infinita dels llauradors d’abans; en l’olor penetrant de la humil
pebrella o l’elegant flaire del romaní; en el tronc retorçut pels anys d’una
Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.
La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.
Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.
El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.
Al Tall ens ensenyà que els valencians també teníem una geografia. La
nostra, la d’un país petit i allargassat com una llonganissa de Pasqua, la del
país de les valencianes i els valencians. Amb ells començàrem a conéixer
el nostre territori, a retrobar els mots: les comarques, les serres, les
muntanyes...
I això, bàsicament, és el que ens va moure a un grapat de gent a crear
Caminant pel País, el desig de conéixer casa nostra. Gent de Sueca, de la
Ribera i de l’Horta, de terra plana, del país de l’aigua. Respectuosos amb el
nostre passat, compromesos amb el nostre present i amb ganes de gaudir
d’un futur farcit de curiositat. La curiositat de xafar indrets incògnits, de
conéixer la petita història d’aquells paratges, les petjades humanes als racons
més remots i, per descomptat, la gastronomia humil, saborosa i diversa de
les comarques valencianes del nord i del sud, de la mar i de terra endins.
Amb el lema Conéixer la terra és estimar el país ens vam posar en marxa.
Pensàvem –i pensem– que una manera d’encomanar la nostra estima per la
terra dels nostres avis era que la gent coneguera la riquesa, la bellesa i la
diversitat que amaguen les comarques valencianes. Les vistes des de dalt del
Cavall Bernat, el Montgó o el Benicadell. La flor de l’ametler al mes de febrer.
Les cireres de la vall de Laguar a la primavera. El bany refrescant a la cala de
la Granadella al setembre o el silenci i la frescor d’un senderol per un barranc
amagat al mes de maig. La conversa amable amb una persona que acabes de
conéixer mentre fas camí. Un esmorzar amb olives xafades, cacaus, salmorra
i dos glops de vi de la bóta. La satisfacció íntima de fer cim...
I, en acabar, una olleta de blat picat, un gaspatxo o una paella compartida
amb els companys de marxa. Sensacions úniques i irrepetibles. Senzilles.
Atàviques.
Sensacions que Josep i Juanjo ens descobrien cada mes. Que ens anticipaven
quan Josep, dies abans, penjava la seua personal, íntima i particular Crònica
per a ociosos, que prèviament havia fet amb Juanjo. I també, sovint, amb
Rosa Mari, Marisa, Ada i Eugene.
Josep ens revela matisos amagats en un mur de pedra seca fet amb la
paciència infinita dels llauradors d’abans; en l’olor penetrant de la humil
pebrella o l’elegant flaire del romaní; en el tronc retorçut pels anys d’una
olivera mil·lenària. Matisos que Juanjo copsa amb la mirada amatent de la
seua càmera inseparable, amb l’amor fidel per la nostra terra.
El llibre fa un passeig pels Camins de la memòria, per eixos paisatges que
semblen suspesos del fil del temps, quasi inalterats. Senderols costeruts,
cims invencibles, panoràmiques inabastables, arbres portentosos... I, darrere
de tot, els senyals de la història, les cicatrius que l’ésser humà ha anat llaurant
en el territori: un castell inexpugnable, una nevera bella i prodigiosa, un
molí amagat en un racó inversemblant, una trinxera inquietant encara. Són
testimonis muts de les persones que hi passaren, que hi treballaren, que hi
van viure. Vides anònimes lligades a pedres silencioses que formen part del
nostre passat.
Les cròniques de Josep i les fotos de Juanjo ens conviden a obrir els ulls,
els sentits. A gaudir d’uns paisatges ancestrals. A recórrer els camins de la
nostra memòria. A estimar el País.
JOAN BALDOVÍ
olivera mil·lenària. Matisos que Juanjo copsa amb la mirada amatent de la
seua càmera inseparable, amb l’amor fidel per la nostra terra.
El llibre fa un passeig pels Camins de la memòria, per eixos paisatges que
semblen suspesos del fil del temps, quasi inalterats. Senderols costeruts,
cims invencibles, panoràmiques inabastables, arbres portentosos... I, darrere
de tot, els senyals de la història, les cicatrius que l’ésser humà ha anat llaurant
en el territori: un castell inexpugnable, una nevera bella i prodigiosa, un
molí amagat en un racó inversemblant, una trinxera inquietant encara. Són
testimonis muts de les persones que hi passaren, que hi treballaren, que hi
van viure. Vides anònimes lligades a pedres silencioses que formen part del
nostre passat.
Les cròniques de Josep i les fotos de Juanjo ens conviden a obrir els ulls,
els sentits. A gaudir d’uns paisatges ancestrals. A recórrer els camins de la
nostra memòria. A estimar el País.
JOAN BALDOVÍ
16 17
LES OLIVERES MIL. LENÀRIES
16 17
LES OLIVERES MIL. LENÀRIES
18 19
No volem fer una crònica llarga perquè hi ha més a veure que a llegir; però sí
que ens agradaria fer un parell d’aclariments.
El primer és que no és una marxa a l’ús. Al nostre ús i costum. Més bé es tracta
d’una passejada entre bancals d’oliverars, alguns abandonats i d’altres, la gran
majoria, molt ben conreats. Escombrats.
CRÒNICA PER A OCIOSOS1 LES OLIVERES MIL. LENÀRIESTemps aproximat: 2 hores 30 minuts
9,55 quilòmetres Maig 2009
Ermita de Santa Isabel
18 19
No volem fer una crònica llarga perquè hi ha més a veure que a llegir; però sí
que ens agradaria fer un parell d’aclariments.
El primer és que no és una marxa a l’ús. Al nostre ús i costum. Més bé es tracta
d’una passejada entre bancals d’oliverars, alguns abandonats i d’altres, la gran
majoria, molt ben conreats. Escombrats.
CRÒNICA PER A OCIOSOS1 LES OLIVERES MIL. LENÀRIESTemps aproximat: 2 hores 30 minuts
9,55 quilòmetres Maig 2009
Ermita de Santa Isabel
20 21
El segon és que no es veuen paisatges sinó arbres, per a mi els éssers vius més
impressionants que existeixen. Els vegetals extrauen de la terra les substàncies que
els ajuden a fabricar el seu aliment. Sense ells els animals, simplement, no existiríem.
Els arbres són el gran monument de la natura i alguns perllonguen la seua
vida al llarg de mil·lennis.
Plantar-se davant d’un d’aquests exemplars i copsar el que significa transcendeix
la mera visió de tronc i branques, de fulles i fruits.
Per tant, cal no tenir pressa. Es tracta de passejar, d’entrar als camps per admirar
aquestes catedrals de la natura. Qui s’afanye no es divertirà, ja que contemplar com
el temps ha donat forma a les oliveres i capir la seua grandesa demana, almenys,
20 21
El segon és que no es veuen paisatges sinó arbres, per a mi els éssers vius més
impressionants que existeixen. Els vegetals extrauen de la terra les substàncies que
els ajuden a fabricar el seu aliment. Sense ells els animals, simplement, no existiríem.
Els arbres són el gran monument de la natura i alguns perllonguen la seua
vida al llarg de mil·lennis.
Plantar-se davant d’un d’aquests exemplars i copsar el que significa transcendeix
la mera visió de tronc i branques, de fulles i fruits.
Per tant, cal no tenir pressa. Es tracta de passejar, d’entrar als camps per admirar
aquestes catedrals de la natura. Qui s’afanye no es divertirà, ja que contemplar com
el temps ha donat forma a les oliveres i capir la seua grandesa demana, almenys,
22 23
uns minuts de tranquil·litat.
Les formes i la textura semblen esprémer el terreny per donar un fruit del
qual nosaltres en traurem l’oli: l’essència de la terra.
L’eixida serà a les 7:30 del matí (està molt lluny) del lloc de costum. En arribar
a Canet Lo Roig buscarem un barranquet de canyes per anar primerament,
travessant per davall del pont de la carretera, a veure la font de la Roca i unes
sénies que hi ha en el trajecte. Després desfarem camí i en tornar a l’altra banda del
pont continuarem el barranquet abans esmentat. Aquest duu aigua i l’haurem de
creuar repetides vegades. És tot verd i “arreu del camp hi ha vermell de roselles”,
com cantava Raimon.
Ens dirigirem cap a l’ermita de Santa Isabel, entre camps d’horta, avellaners,
cirerers i granges. Allí esmorzarem en un indret que assenyalen uns majestuosos
plataners d’ombra. La sénia de Marimon, restaurada, és un exemple magnífic dels
antics sistemes de reg.
Després d’esmorzar buscarem la direcció de les Oliveres Mil·lenàries (SL-V58).
El camí comença per carretera, amb olor de camp adobat, però prompte es torna
pista de terra. En arribar a la font de la Fontanella, el camí es divideix. No hi ha
pèrdua possible, ja que si seguim les indicacions, qualsevol d’elles, ens retornen,
de bell nou, a Canet lo Roig.
Nosaltres proposem un itinerari que podreu seguir si ens acompanyeu, però
sou ben lliures de seguir-ne un altre.
Si trobeu persones treballant és prudent i demostra bona educació demanar-
los permís per entrar i veure les oliveres. No tindreu problema i serà profitós, si no
els molestem massa, escoltar com parlen i el que ens diuen.
Nosaltres parlàrem amb una persona que utilitzava un llenguatge ben ric
en matisos per a referir-se a les activitats que estava realitzant: esporgant i
22 23
uns minuts de tranquil·litat.
Les formes i la textura semblen esprémer el terreny per donar un fruit del
qual nosaltres en traurem l’oli: l’essència de la terra.
L’eixida serà a les 7:30 del matí (està molt lluny) del lloc de costum. En arribar
a Canet Lo Roig buscarem un barranquet de canyes per anar primerament,
travessant per davall del pont de la carretera, a veure la font de la Roca i unes
sénies que hi ha en el trajecte. Després desfarem camí i en tornar a l’altra banda del
pont continuarem el barranquet abans esmentat. Aquest duu aigua i l’haurem de
creuar repetides vegades. És tot verd i “arreu del camp hi ha vermell de roselles”,
com cantava Raimon.
Ens dirigirem cap a l’ermita de Santa Isabel, entre camps d’horta, avellaners,
cirerers i granges. Allí esmorzarem en un indret que assenyalen uns majestuosos
plataners d’ombra. La sénia de Marimon, restaurada, és un exemple magnífic dels
antics sistemes de reg.
Després d’esmorzar buscarem la direcció de les Oliveres Mil·lenàries (SL-V58).
El camí comença per carretera, amb olor de camp adobat, però prompte es torna
pista de terra. En arribar a la font de la Fontanella, el camí es divideix. No hi ha
pèrdua possible, ja que si seguim les indicacions, qualsevol d’elles, ens retornen,
de bell nou, a Canet lo Roig.
Nosaltres proposem un itinerari que podreu seguir si ens acompanyeu, però
sou ben lliures de seguir-ne un altre.
Si trobeu persones treballant és prudent i demostra bona educació demanar-
los permís per entrar i veure les oliveres. No tindreu problema i serà profitós, si no
els molestem massa, escoltar com parlen i el que ens diuen.
Nosaltres parlàrem amb una persona que utilitzava un llenguatge ben ric
en matisos per a referir-se a les activitats que estava realitzant: esporgant i
24 25
400 m
350 m
200 m
250 m
300 m
esllemenant. Diferenciava entre tallar les branques inútils i supèrflues i llevar els
brots que solen ser perjudicials per a la planta.
No hi ha res com parlar, res com mirar i escoltar per veure i aprendre.
No hi ha res com passejar per aquests camps per fer un viatge en el temps.
Hi ha tres fonts, a banda de la primera que hem esmentat a l’inici de la crònica:
una a l’ermita, l’altra al començament pròpiament dit de l’itinerari i la darrera
ja al poble, la font de la Canal, en finalitzar el recorregut. A la part central, on
podrem admirar les oliveres, no n’hi ha cap; així és que cal dur aigua en quantitat
suficient perquè pot fer calor i cal anar protegits amb barrets i cremes, quan ja
s’acosta l’estiu.
DISTÀNCIA
KM
9,55
TEMPS DESNIVELLS
A. MÀX
368MOVIMENT
2h 30’
A. MÍN.
260
ACCUMULAT +
117
DESNIVELL
108
ACCUMULAT -
113
5 7 8 9,55 km310 2 4 6 9
24 25
400 m
350 m
200 m
250 m
300 m
esllemenant. Diferenciava entre tallar les branques inútils i supèrflues i llevar els
brots que solen ser perjudicials per a la planta.
No hi ha res com parlar, res com mirar i escoltar per veure i aprendre.
No hi ha res com passejar per aquests camps per fer un viatge en el temps.
Hi ha tres fonts, a banda de la primera que hem esmentat a l’inici de la crònica:
una a l’ermita, l’altra al començament pròpiament dit de l’itinerari i la darrera
ja al poble, la font de la Canal, en finalitzar el recorregut. A la part central, on
podrem admirar les oliveres, no n’hi ha cap; així és que cal dur aigua en quantitat
suficient perquè pot fer calor i cal anar protegits amb barrets i cremes, quan ja
s’acosta l’estiu.
DISTÀNCIA
KM
9,55
TEMPS DESNIVELLS
A. MÀX
368MOVIMENT
2h 30’
A. MÍN.
260
ACCUMULAT +
117
DESNIVELL
108
ACCUMULAT -
113
5 7 8 9,55 km310 2 4 6 9
