Capitulo 1 - CORE · 2018. 4. 11. · 11.3) és molt significativa. Dos paleocanals que provenen de la plataforma de +25 m desem-bocarien cap al sud amb un pendent del 15 ‰ 178

EL LITORAL(i les cales)

Vicenç M. Rosselló i VergerDepartament de Geografia. Universitat de València

11

Un periple marítim en sentit antihorari enspermetrà de visitar tot el litoral migjornenc, feresment de les principals característiquesgemorfològiques, avançar-ne una classificacióo tipologia i, finalment, poder-ne oferir un odiversos models evolutius.

L’AVANÇADA DE CAP DE BANYOS1

El nostre itinerari comença al sud del capde Menorca o Bajolí i del pont d’en Gil, onencara aflora el rocam liàsic toarcià, a partir del’aparició –ja no interrompuda– dels terrenysfinimiocènics que ens acompanyaran fins aMaó. Aquesta immediatesa del substrat meso-zoic (també en vertical) deu de tenir a veureamb la forta tectonització de la cobertora mes-siniana-tortoniana, el debilitament de la qual estradueix en nombroses penetracions marines,en general caletes de dimensió migrada.

La cala “des Racó des Cap de Banyos” ocales Piques (al N d’aquest accident) ja va cri-dar l’atenció de l’arxiduc Ludwig-Salvator(1890) que n’anotà les dues “canyades” pro-fundes i llargues que s’emboteixen a la plata-forma de +15 m, seguint el traçat de fractures

que també justifiquen s’encletxa des Niu de sesRates. Tota la costa immmediata té un aire depenya-segat viu. Al flanc meridional de la raco-nada hi ha, de més a més, un eloqüentcol·lapse semicircular, es Picadors (Fig. 11.1).El bufador des Cap de Banyos és un especta-cular fenomen càrstic en línia amb els col·lap-ses que tindrem ocasió de ponderar.

El domini de l’entramat de fractures s’ac-centua a l’altra banda del cap amb una succes-sió de tres cales, ara immergides en la prolife-rant villegiatura que n’ha anorreat el paisatgede la plataforma +15 m. El topònim cala enForcat no pot esser més significatiu: en la sevacurta penetració de 150 m i una amplada demenys de 40 hi interfereixen quatre o cinc frac-tures que culminen en la forcadura final remar-cada per sengles barrancons (Fig. 11.2). Calaen Brut repeteix l’esquema, però la mar hientra menys. La més notable és cala en Blanesque fins i tot té una modesta platja a 500 m demar oberta; la incisió tectònica la segueix unregular torrent de 4 km que ve de sesTruqueries (Tres Alqueries), encaixat a la pla-taforma +20 m. En conjunt els rumbs de lesfractures que marquen aquest segment decosta i l’immediat postpaís s’agrupen en torn

Fornós, J.J., Obrador, A. i Rosselló, V. M. (eds.), 2004, HistòriaNatural del Migjorn de Menorca: el medi físic i l’influx humà.Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 11: 177-200.

1 Probablement es tracta del cap de Banyols de la cartografiamedieval que, per una mala transcripció i lectura, ha creat elfals topònim Bajolí, desplaçant-lo cap al nord.

CORE Metadata, citation and similar papers at core.ac.uk

Provided by Biblioteca Digital de les Illes Balears

https://core.ac.uk/display/154376707?utm_source=pdf&utm_medium=banner&utm_campaign=pdf-decoration-v1

de N 50°E i N 30°W. Els col·lapses senyalen lapunta de Cala en Blanes amb insistència,sobretot amb un de molt vistós (es clot d’enBarceló, x = 56917, y = 44282), fenomen quees repeteix dellà de la cala, p.e. a es Enderros-salls. El rerepaís ha davallat un poc a +12 m demitjana i un vestigi de rasa s’endevina a +7 m.

DE CIUTADELLA A CAP D’ARTRUTX

Aquest tram litoral que mira cap aMallorca, té com a característica fonamental elseu penya-segat modest –entre 7 i 15 m– i lapresència de tres cales “fluvials”, les més llar-gues de Menorca, tant si consideram la relaciótirat/gola com la de tirat/amplària mitjana. Pagala pena parlar primer de les cales que enaquest cas han tingut un gran paper en la pola-rització del poblament.

La cala o port de Ciutadella enquadra juntamb la des Degollador una mena de promon-tori marcat per la tectònica que ha acabat perperfilar el desenvolupament urbà. El port ésuna vertadera cicatriu fractural, gairebé rectilí-nia al flanc esquerre de més d’un quilòmetre,que continua en cinc o sis trams d’orientacióalternant pel caixer dels canals de Sant Pere ides Horts, que drenarien una conca aproxima-da de 6 km2 o molt més si comptam els paleo-llits. L’encaixament del braç marí, de l’ordredels 7 o 8 m, és ben notable pel paper queexerceix de redòs nàutic, però esdevé proumés interessant geomòrficament la vora dreta,marcada pels enfonsaments de les cales d’enBusquets i des Frares i d’altres menors. La his-tòria natural de la cala d’en Busquets (Fig.11.3) és molt significativa. Dos paleocanals queprovenen de la plataforma de +25 m desem-bocarien cap al sud amb un pendent del 15 ‰

Vicenç M. Rosselló i Verger178

0 500 m

57.05 57.10 57.1544.29

20

25

15

15

15

15

calaen Forcat

es Bufador

cap deBanyos

es Picadorscal

esPiques

encle

txades

Niude

sesRate

s

Fig. 11.1. El cap de Banyos i encon-torns. La xarxa de petitesfractures i la carstificaciós’han al·liat amb la penetra-ció marina.

en un col·lector NE-SW que encara no era lacala de Ciutadella. La davallada del nivell marí(o la pujada del continent) afavoreix l’encaixa-ment. A hores d’ara la migrada correntia va aparar a dues falses dolines que soterradamentenvien l’aigua esporàdica a la caleta des d’unfons de 4 i 3,5 m s.n.m. La comunicació ara noés visible perquè fou interrompuda fa més d’unsegle per la construcció del camí elevat que vaa sa Farola, reblint un gran terraplè amb lesrestes de la murada acabada d’enderrocar. A lacala des Frares mor un altre paleocanal moltsemblant als anteriors. Accentuant el modelatcàrstic de la cala estructural que és el port deCiutadella, cal anotar l’existència, a uns 200 mde la gola endins, d’un llombrígol de –10 mobert dins un fons gairebé regular de –6 m.

Cala des Degollador sembla que pren nomde l’illot de +4,5 m que en migparteix l’embo-cadura i que testifica ensems l’enfonsamentcàrstic i la penetració marina per ascens relatiudel nivell. Aquesta penetració va aprofitar unaparell fluvial relicte de certa executòria ja quearranca de Son Morell (6 km al N) i ara romanfossilitzat al canal Salat –fins fa poc límit urbà–

i sa Coma, la confluència de la qual és a +2 m.Com que la ingressió marina és menys notable,hem de pensar que l’enfonsament aquí ha estatmés mòdic, encara que la plataforma es mantéa altituds semblants a la de Ciutadella. El marès(calcarenita o eolianita?) de les vores fou extreten forma de “cantons blancs” que al final delsegle XIX anaven a raure a Alger per a lesobres dels picapedrers emigrats.

L’altra fluvial és cala Santandria que es per-llonga per un barranc encaixat de fons pla i mar-jalós molt llarg i amb una regular conca no fun-cional. El curs axial mor en una platgeta d’arenaa 500 m de la boca. Per la vora dreta hi aboquendos barranquets, un molt curt, i la caleta d’enGorries que repeteix l’esquema de dolina col·lap-sada i/o envaïda per la mar. Les línies de debili-tat o fractures de curt abast no hi manquen. CalaBlanca, encara que té una notable endinsada,sembla una altra cosa perquè la seva culassa d’a-rena amb prou feines connecta amb un enfonsa-ment càrstic –subsidència?– o amb traces moltevanescents d’un paleocanal. L’arena calcàriaque li dóna nom ha acumulat vora es Pinaretalguna forma dunar sobre el marès holocènic.

EL LITORAL (i les cales) 179

cap

deBan

yos

cales

Piques

cala

enFor

cat

cala

enBru

tcala en Blanes

pontd'en Gil

sa Cigonya

0 1 kmFig. 11.2. Control tectònic dels acci-dents litoral i dels barrancsentre es pont d’en Gil i calaen Blanes, segons Llompart,Obrador i Rosell (Enciclopèdiade Menorca, 1981). Les líniesvermelles són observacions del’autor.

L’humil espadat està dominat per unkarren litoral, molt eficaç en l’erosió a escaladetallada, però que no desfà la impressió defractura imposada tectònicament. Els clots oenfonsaments provocats/aprofitats per l’erosiómarina es reiteren amb dimensions decamètri-ques (clot de sa Cera, cala Fetge, ambdós cos-tats del cap de sa Paret, racons de sesBardisses, cala Aixada, es Sac de Blat…). Calad’en Basto, però, sembla un encreuament defractures on ha romàs suspès un estrany pale-ocanal que “corre” paral·lel a la costa en sen-tit S-N. Justament aquí, a la seva capçalera, laplataforma s’alça a més de 30 m s.n.m., con-tribuint a empinar el tallserrat amb 10 o 15 ma plom. La insinuada cresta escullosa, quearriba a la cota de 38 m a Son Olivaret, deu

ser responsable d’ambdós fets. Abunden lesrases discontínues i els testimonis d’anticsnivells marins mals de sistematitzar.Bourrouilh en senyala dins la mateixa cala deCiutadella, a la punta des Gegant (puntaPrima, es Terradets, un bufador?). Ponts, peti-tes enfonsades, soscavament intens (tempo-rals durs del SW) es polaritzen en sectors moltafectats com es castellet de Cala Santandria,immediatament al S del marès del racó des sesAvellanes. Arribant al cap d’Artrutx (Fig. 11.4),tornam a la plataforma dels 10-12 m, amb unfront oest poc articulat, una faixa deSpitzkarren, pinacles o ‘rellar’ molt estès(vegeu el capítol de Gómez-Pujol i Fornós enaquest volum) i una rasa a +3,5 m, amb nom-broses marmites i mòsses.


Fig. 11.3. Croquis geomorfològicdel port de Ciutadella.A les cales des Frares id’en Busquets hiafluïen tres paleoca-nals que van ser inter-romputs pel camí de saFarola, construït fa unsegle i mig. La vellacapital presideix elconjunt des d’uncòmode replà a + 18-20 m.

DEL CAP A LA TALAIA D’ARTRUTX

Es tracta d’una costa més articulada enaquests 7 km, primer per la reiteració d’afona-ments o captures càrstiques, després per influ-xos tectònics, cada vegada més evidents. Lacala d’en Bosc era un indret geomòrficamentmolt cridaner perquè connectava amb unrecolze d’una depressió càrstica, ara convertidaen marina fondejable i que és accessible per uncanal artificial vers el sud. Tot el paisatgeimmediat és absolutament infestat d’urbanitza-cions, però encara hi podem albirar un amplepaleocanal per Son Xoriguer Vell i un estranycaixer paral·lel excavat de mà humana (?) quedegué obrar-se per a drenar els encontorns desa Talaia–So na Parets (572300 / 44212); l’aiguadolça encara sembla escolar-se per sota l’arenade la platja en una descàrrega mantinguda; a lavora ponentina de la cala aflora el marès a 4 o5 m s.n.m.

El microespadat de 3 o 4 m segueix unbon tram de costa, l’accident més destacat dela qual és l’òval de les platges de Son Xorigueri So na Parets que té 400 m d’eix. La punta desa Guarda, que el tanca per ponent, mostrauna coberta eòlica. Més enllà abunden elsesculls –intensa erosió mecànica i química– i esrepeteixen els dolços. Cala Parejals entrariaperfectament en el model de dolina enfonsada.

Entre punta Prima i Son Vell, el carst se super-posa a la fracturació que, a mesura que s’alçael microespadat (més de 5 m) cada cop s’evi-dencia més, p.e. als dos flancs de la gran reca-lada de Son Saura. Cala de Son Vell, amb unaplatgeta de còdols, té l’aire d’un cul-de-sac decala fluvial. L’endinsada de Son Saura agombo-la dos arenals amb marès actual als dos costatsi una punteta de més antic que la migparteix(Bourrouilh, 1983). Una foredune a cada platjadeixa a l’interior un planter de dunes parabòli-ques mòbils i fixes (Servera, 1997). Hi aflueixdes del nord –sa Marjal Vella– un regular canal(es Prat) aigualós que calgué drenar amb unasíquia de devers 1,5 km. Correspon a unaconca de 4 o 5 km2, tot i que un avenc funcio-nal en mediatitza la capçalera. Darrere la plat-ja encara resta un petit aiguamoll ramificat.

La península del cap des Governador, ambdunes (Rosell i Gómez-Gras, 1989), ja abastaels 8 m d’altitud, com a peanya del tascó de satalaia d’Artrutx, però s’interposa la cala desTalaier que no és un cala, sinó una múltipleinterferència de diàclasis que aprofiten l’esglaód’estratificació. No té torrent i el seu esquifitmodel es repeteix en els dos racons immediatsde l’E, dins el buc elevat de sa Talaia.L’espadat, acompanyat al principi d’una rasa oesglaó supralitoral, s’alça ràpidament fins aatènyer els 30 m a plom, coincidint amb l’eix


Fig. 11.4. Cap d’Artrutx i lacosta immediataamb un gran des-envolupament dellapiaz litoral.

del puget de sa talaia d’Artrutx (63 m). Els tec-tonicistes hi han de dir la seva, però l’eix de laprominència s’avé amb l’extrem de la barra-cresta litològica D i el conjunt té una certa dis-simetria (més empinat per llevant) remarcadaper uns escalons estratigràfics més oberts al’oest i amb una curvatura còncava que sugge-reix un anticlinal buidat (Fig. 6.8).

LES BELLES CALES ALTES

La implicació del relleu calcari amb unahidrologia peculiar i el joc de penetració iregressió del nivell marí té la manifestació mésvistosa en la mitja dotzena llarga de cales queara estudiarem i que van ser precisament el pri-mer objectiu de la nostra recerca, allò que ens vaportar més endavant a considerar tot el Migjorn.Aquestes cales s’obrin totes dins el tram centralde costa corresponent al bloc que els geòlegssolen presentar com a elevat tectònicament.

Cala en Turqueta és una estructura domina-

da per un accident lineal N 15° W que encarrilano solament el barranc principal, sinó tambéalguns segments dels penya-segats mitjans quetanquen l’endinsada; en canvi, el front marí ialguns barranquets tributaris s’orienten N 60° E;un d’ells ha captat un escapoló de conca de l’es-querra que, tot i això, és ben esquifida. El caràc-ter tectònic de la cala roman confirmat per la‘transversalitat’ de la majoria de valletes afluentsi per la seva rostària: la isohipsa de 5 m nodepassa els 300 m de penetració, cosa que indi-ca que el rebliment –a diferència del que veu-rem en altres– no ha contribuït gaire en escurçarla cala que ara té uns 370 o potser 390 m, des-prés dels temporals del 2001 (Fig. 11.5). Un fon-tinyol feia més atractiva una de les cales mésapreciades dels ciutadellencs. El marès holocè-nic aflora a la part de dins, però ha estat benefi-ciat –des de mar– en pedreres al peu de les tim-bes (es Maressos de sa Marjal, +15 m, id’Alparico). A la punta d’en Gall on el tallserrats’enfila a 50 m, els jaciments d’eolianita podentrobar-se a +40 m (Bourrouilh, 1983).


Fig. 11.5. Cala en Turqueta. Vista de la platja, desproveïda d’arena, després dels temporals del 2001 (foto 18.03.02). Noti’s, també, ellleuger cabussament de la laminació del rocam miocènic.

El penya-segat de falla, amb coves sos-peses (p.e. sa cova des Dos Pisos a la puntad’en Gall), es manté fins a cala Macarella onl’espectacle càrstico-marí es desenvolupaamb tot l’esplendor, tot i que el cabussamentdel rocam miocènic (5 %) vers la mar rebaixiles vores que limiten l’endinsada (Fig. 11.6a).Les línies de fractura més o menys transver-sals influeixen ostentosament emmarcant lapenetració, no sols de la cala gran que té unagola de 200 m, sinó també de les filialsMacarelleta i es corral Fals, i de passadissoscom el canal de Macarelleta i el que s’hienfronta. Això no vol dir que oblidem elmodelat càrstic, responsable d’una uvala benconservada –sa coma des Tarongers– de 45-22 m i 40-31 m de fondària, que s’aboca aMacarelleta i quatre dolines més (d’uns 250 mde diàmetre) que han estat esmitjades pelbarranc de Santa Anna (Fig. 11.6). L’enfon-sament també ha contribuït a la gènesi descorral Fals. Totes les depressions càrstiques

s’han obert a la superfície lleugerament rostadels 60-40 m, limitada per espadats marinsprou empinats. Les culasses de Macarella iMacarelleta, com també els fons immediats,són formats d’arena calcària biodetrítica.L’arenal principal, d’uns 13.000 m2, tanca unespai humit indecís –hort en alguna època–drenat artificialment per la vora dreta, tallantjustament les eolianites plistocèniques quefossilitzen marmites anteriors obertes alrocam tortonià a +1,5 m (Fig. 11.6b). No des-cartam que hom pretengués facilitar l’aiguadaals vaixells. Un detall important és l’acumula-ció dunar mòbil que s’endinsa al passadís deMacarelleta i grimpa vers la dolina. Algunsesglaons laterals a 3 o 4 m s.n.m. poden serterrasses marines, coincidint aproximadamentamb balmes ben visibles. A banda del marèsrecent de les cales, al penya-segat des Bèrecsde Santa Anna que assoleix els 40 m, hi ha unnivell penjat de marès plistocènic, devers +30m i nombroses coves d’origen marí.


Fig. 11.6. Cala Macarella iMacarelleta. Principalstrets morfogenèticscàrstics i fluviomarins.La trama obliquacorrespon a la superfí-cie de la plataformamiocènica; les rectesvermelles són fractu-res o línies de debilitati les corbes verdes,dolines desbocades. a)El costat dret de calaMacarella és resultatde diverses fractures.Al rocam del penya-segat hom pot obser-var la ranura o balmad’un nivell més alt quel’actual. b) Trinxeraartificial sobre laeolianita que segelladues marmites obertesa la roca miocènica(1.12.1996).

A cala Galdana –la més coneguda i tambéla més desgraciada per la intromissió turística–desemboca un riu o corrent estable d’un graninterès ecològic i geomòrfic. Les successivesformes còncaves subratllades pel corrent mean-dritzant deuen correspondre en última instànciaa enfonsaments càrstics, bé que el caixer delbarranc d’Algendar, amunt de la font delsEucaliptus, obeeixi a fractures escandaloses,com també les línies de la façana marítima delsmorros de Ponent i Llevant, del penyal Vermell,etc.; la gola entre els dos morros (Fig. 11.7) té355 m (Fornós et al., 1998). El paper delscol·lapses (Rosselló et al., 2002) és palès, tant allitoral extern com al curs del barranc. Hi corres-

pon el racó d’en Rost –que ha afonat una doli-na des Bèrecs i ha deixat un barranquet pen-jat–, es racó des Mart, semicircular (120 m dediàmetre) i ben prop una mena de xemeneia(Fig. 12.5b) –avenc destapat?—que travessa l’es-padat, la raconada dels horts Vermells té l’aired’un cockpit i encara la badia actual a llevant dela illeta des Mirador o s’Ermità. En es penyalVermell, mar a fora, la fractura coincideix ambdues o tres dolines de col·lapse, el desenvolupa-ment de les quals ha estat afavorit per conductesendocàrstics horitzontals (veure Fornós, cap. 12d’aquest llibre). Detalls erosius asimilables arases o terrasses afecten alguns trams de la cala,inclosa la illeta-península des Mirador; no himanquen alguns jaciments tirrenians (Cuerda,Sacares i Mercadal, 1966). A la vora ponentinatambé hi ha pegats d’eolianita plistocènica.

El curs fluvial desembocava abans de1956 (Morey et al., 1988) pel nord de la illetai el traçat pretransgressiu aniria a besar l’espa-dat dels Vells Marins abans de sortir a maroberta. Aigua amunt la isohipsa 0 m penetrafins a 500 m endins per darrere la restingaconsolidada, adossada a un dels promontorisde l’esquerra. Dellà de la restinga s’ha congriatun espai albuferenc d’uns 700 m de tirat quecontinua després en terrasses holocèniquesantropitzades a un nivell de 0,5-1 m, quesegueixen barranc amunt amb escasíssim gra-dient. Tot aquest espai és marcat per falsosmeandres no funcionals. La platja estricta s’a-cumula a la vora de llevant al peu d’un cinglecòncau d’uns 40 m de salt que té l’aire de cok-pit o torca. El solc del barranc d’Algendardegué projectar-se a uns –15 m en èpocaregressiva; altrament els cockpits travessats –oaprofitats– (Fig. 11.7) poden explicar l’extraor-dinària gruixa del sediment holocènic quehom hi ha perforat. El rebliment per efecte del’ascens marí és la nota dominant, resultat d’unritme intensíssim de 2,2 mm/any.

La història d’aquest bell indret ha pogutaclarir-se amb sondejos mecànics i elèctrics(Pardo et al., 1997) i datacions absolutes delconjunt dels quals es dedueix una incisiómàxima propera als –32 m durant un màximglacial, combinada amb la presència, tal voltaanterior, de cockpits que el corrent fluvial va


Fig. 11.7. Cala Galdana. Principals trets geomorfològics i blocdiagrama. Les formes fluvials còncaves, subratlladespel corrent meandritzant estable –es Riu–, són enfon-saments càrstics que adesiara es combinen amb frac-tures, sobretot a la costa oberta. S’indica el curs anticdel riu, que ara talla la península del Mirador. Vegeuperfil del sondatge S-21 i evolució holocènica delrebliment a la figura 10.6 (Fornós i Segura en aquestvolum).

trobar o en fou capturat. La pujada holocènicadel nivell marí va establir un règim de calaprofunda que tindria el seu exponent més clardevers els –15 m (7.000 BP ca) i aniria reblint-se amb sediments marins –no mai fluvials– oalbuferencs. El que tenim ara és un residu decala, reduïda gairebé a un dels espais circularscol·lapsats finals.

Sa Baldritxa Encantada és un rudiment decala on s’aboca un barranquet d’un esquifitquilòmetre quadrat de conca virtual, però moltrost; és ben possible que el col·lapse hi hajacontribuït: ens trobam al costat d’un tram lito-ral que s’anomena s’Enfonsat de Binissaid.Cala Mitjana respon a un esquema fluvial-tec-tònic on participa el barranc homònim d’unsquants quilòmetres de llarg que “recull” unasèrie d’estranys afluents alineats tots d’E a W(seguint fractures) com s’esdevé amb les granslínies de la cala encaixada a la plataforma de

+40 m. Les tres inflexions corresponen a leslínies de debilitat al·ludides i una arriba a for-mar una subcala mig arrecerada per una penin-suleta. Hi ha diverses coves i al fons de la calaun jaciment de marès. Llevant enllà, a 300 m,s’obrin en un encreuament de falles, la racona-da des Pont de n’Aleix i la cridanera Olleta deTrebalúger, típic col·lapse càrstic amb unbarranc penjat que hi aboca per la dreta.

Després de l’altre col·lapse típic de sesPedrissades –amb baranquet inclòs– i unafaixa adossada d’eolianita, arribam a la cala deTrebalúger, que durant l’ascens marí flandriàdegué ser la més gran de Menorca; una puja-da actual d’un metre del nivell marí faria pene-trar l’aigua salada fins a 1.450 m, en comptesdels 300 reals. A hores d’ara romanen indicisdel prat a una distància d’un quilòmetre enlínia recta des de la mar, ran de l’aiguabarreigdels barrancs de Trebalúger i de sa Cova. La


Fig. 11.8. a) Cala Trebalúger. La platja vista des de l’oest. El canal queda ocult pel penyal de primer terme (31.10.1996); b) Últim revolt delcanal, vist des de l’espadat (31.10.1996); c) Cala Escorxada o Corcada. Duna viva que s’enfila a 30 m, a la vora esquerra (3.11.1996).

planta de l’aparell fluviomarí, ara reblit, té unestil predominantment càrstic tropical, ja ques’hi imposen els grans fondals (desenvolupatssobre línies de fractura més o menys NE-SW)buidats a expenses del planell miocènic de 60-50 m. De la mitja dotzena de dolines col·lap-sades o cockpits de diàmetre hectomètric, dueso tres són responsables de la disposició ondu-lant del barranc-cala, però la més ben conser-vada és la de ponent, embut amb el fons gai-rebé tancat a 47 m s.n.m. i un portell petitremarcat per la isohipsa de 50 m. La baixadawürmiana anterior del nivell marí devia haver-hi provocat l’abarrancament i buidatge de lesvalletes tributàries.

El mecanisme de rebliment ara és condi-cionat per una massissa restinga, boscada i tot,enganxada al promontori 55 m de la sevaesquerra i que roman a 120 m de la platja d’a-rena. Al darrere s’hi estén una albufera residualdins la qual serpenteja el canal funcional quemanté la cota 0 fins davant la casa des Horts deTrebalúger. Els “meandres” albuferencs seguei-xen ondulant dins la terrassa holocènica-antrò-pica dels horts, articulant dos regulars aigua-molls o basses a la part més interna. La goladel barranc es tanca i obri alternativament pelstemporals a la part occidental de la platja, encontacte amb el rocam calcari perforat decoves i amb un avenc xapat pel mig.


Fig. 11.9. a) Penya-segat i platja de Binigaus.Hom hi pot veure la inestabilitat deltalús amb moviments de massarecents i, fins i tot, fragments acabatsde desprendre, sobre l’arena(3.11.1996); b) Escull o illa deBiniquadrell, residu de l’avançadalitoral que segueix cap a Atàlitx; c)Vora marina de Sant Tomàs-Biniquadrell. Restes de terrassa flan-driana: còdols rodats i sòl negre inci-pient (3.11.1996).

Els indicis de variació del nivell marí hiabunden. A la vora dreta s’aprecia una rasa oun escaló erosiu a +6 m (sobre una covasemioval) i algun rastre d’eolianita. A la voraesquerra, els detalls es multipliquen i diversifi-quen. Dellà del torrentó que ve de l’E, M.P.Fumanal va identificar una balma prou marca-da a +1,8 m? i una rasa a +1,5 m obrada sobreeolianita molt carstificada, de vegades interes-tratificada amb col·luvions i platja ambCerastoderma. És un jaciment complex onapunten dunes gris i roja i els llims rojos s’hipoden interposar, cosa que fa pensar en etapesplistocèniques (terrassa tirreniana, Mercadal,1959) i holocènica. Cap a mar oberta encara hiha una plataforma de vermètids que deu seractual. Un nivell de rasa més alt sembla córrera +5 m. Cal fer notar, a part, la presència dedunes vives, empeses pels vents de migjorn ialimentades des de la platja, contra el coster dela boca de la gran dolina, a l’altra part de l’al-bufereta. L’arena la bota i grimpa, malgrat laclapa de pins, fins als 35 m. (Fig. 11.8).

Els dos flancs de l’embocadura de 300 md’ampla –còdols des Dàtils i Morro de Llevant–tenen un aire rectilini i angular de fractura quearredossen un fons que no arriba als –8 m. Capa llevant un tram de costa d’un quilòmetre dellargària adopta un traçat recte, tot i els seusdetalls càrstics i d’esbaldregament, per arribar auna parella de cales que integren un conjunt–les últimes de les altes–, cala Fustam i calaEscorxada. Ambdues tenen uns barrancs angu-losos que les continuen per una regular conca,marcada –sobretot la segona– per una succes-sió de fractures en ziga-zaga que en senyalenl’entramat a la plataforma +45-60 m. El modelde barranc inundat s’acompanya a cala Fustamde detalls interessants. A la part dreta hi ha unamena de túnel o coveta paral·lela a la vorera,gairebé a nivell de mar, i clares mostres delpaper de la disjunció vertical, a part d’uncol·lapse-xemeneia. Una duna fòssil de colorrosat (similar a la de Trebalúger) descansasobre un petit gruix de terra rossa, més amuntque les covetes, que evoca un paleocarst intra-miocènic; també s’hi pot veure una rasa oterrassa; a la vora esquerra crida l’atenció ungran bloc lateral esnsulsiat. Cala Escorxada o

Corcada (atenció a aquesta connotació “càrsti-ca”) sobreposa l’efecte de les fractures ambuna probable dolina que explica una amplàriaproporcionalment major; la regolfada de lle-vant abriga més arena i, a part de la presènciade marès, la duna hi puja a +30 m (Fig. 11.8c)per la vora esquerra; també apunta un indici derasa a +0,5 m.

LA DEPRESSIÓ O SEMIGRABEN DEBINIGAUS-SON BOU

Crida l’atenció d’antuvi l’alineació constantWNW-ESE (exactament N 55°W) que pren lacosta, ara baixa, al llarg de 6 km molt caracte-rístics, que semblen correspondre a una depres-sió o ‘mitja fossa’ que n’ha submergit l’orla lito-ral: alguns caps, esculls i illots en mostren elsvestigis amb una amplària de 300 o 350 m.

La mòdica avançada de ses Salines queamb prou feines culmina als 50 m, ha estat moltatacada per l’abarrancament i el buidatge càrs-tic. A partir des Enderrossalls el rocam finimio-cènic apareix de colors bigarrats i estratificaciópoc marcada, al temps que dóna lloc a un espa-dat que pot arribar als 10 o 15 m, afectat –comdenota el topònim– de molts enfonsaments isolsides, combinades amb covetes d’erosió anivell d’una platja (Fig. 11.9 a i b) que es vaeixamplant cap a l’E.

La platja de Binigaus-Biniquadrell al princi-pi –passada la gola eventual del barranc– té arereguarda una paleoplatja d’arenes rosadesmassives, recoberta per la duna actual que s’a-propa grimpant als +8 m. La gola, encara quetancada habitualment, deu permetre amb tem-porals del tercer quadrant un eficaç washover,testimoniat per la penetració del sediment maríi una efímera albufereta. Les coses es compli-quen un poc més enllà amb la presència super-posada d’un con col·luvial de bretxa rogenca,platja fòssil i eolianita; en un punt concret,sobre la platja amb bivalves i sota la duna fòssilhi ha un còdol vermell triàsic amb la caracterís-tica forma esmussada del desgastament marí.Més prop de l’altra desembocadura destaca unaterrassa de remanegament fluviomarí, probable-ment flandriana, a +1,2 m amb una matriu are-


nosa més groga que la platja actual més grisen-ca (Fig. 11.9c). Altrament cal remarcar l’abun-dància de còdols –marins?—d’uns 15 cm de dià-metre o més, que han estat arreplegats a lesparets que limiten els camps conreats. Les ille-tes, els illots o la gairebé península deBiniquadrell, s’estira 300 m mar endins, com atestimoni de la plataforma enfonsada que abas-taria una amplària doble; l’erosió marina recentse n’ha emportat bona part, però la fita delsillots i de punta Atàlitx amb la rasa submergidaacaben per confirmar-ho.

La punta Negra és una altra romanalla quesepara la platja de Sant Tomàs, elevant-se uns

quants metres. A mesura que progressam cap allevant augmenta la impressió d’una costaaixecada (després d’un enfonsament longitudi-nal) perquè no hi ha cales ni rebliment maríque hi penetri i el front de la plataforma de+50-40 m presenta unes estranyes indentacionsque, carst a banda, podrien haver estat mari-nes. La meitat oriental de Sant Tomàs té un certdesenvolupament de dunes vives i a l’enfront,250 m mar endins, l’escull d’en Salat repeteixuna mostra del retrocés erosiu de la plataformarebaixada. El canal d’Atàlitx, que neix a unadolina, i s’encaixa prou, mor escampat a +12 men un cridaner raiguer realçat entre la punta


Fig. 11.10. a) Costa de sa Bardissa i na Redona, prop d’Atàlitx. Pedreres de marès, esculls i fractures E-W; b) Sa mina Nova, canal arti-ficial de sortida del prat de Son Bou, que travessa el marès.

d’Atàlitx i na Redona. El postpaís de ses TerresNoves també presenta una elevació diferencial(tectònica?). La costa des racó de sa Cova, saBardissa i na Redona, abundant de pedreres demarès, està marcada per insistents fracturescurtes E-W (Fig. 11.10a). El racó des Cavall potcorrespondre a una semidolina. Abans de l’úl-tima avançada, travessam sa mina Nova, canalartificial excavat el segle passat per a drenar elprat de Son Bou (Fig. 11.10b). Cercant la inter-pretació genètica d’aquest espai, he traçat unperfil (Fig. 11.11) des de Santa Victòria (a mésde 100 m s.n.m.) a la costa d’Atàlitx i 4 km marendins en direcció a la capçalera del canyósubmarí de Menorca. El pendent calculat entotal és del 33,3 ‰, mentre que la part sub-mergida només dóna 22,5 contra la continental(2 km), 55 ‰. Ara, el trencament més clar s’es-devé amb la falla litoral –a 200 o 250 m. Unamena de replà, per contra, arriba a uns 500 mde la costa, amb afloraments de roca lliures desediment i posidònia (Acosta et al., 1992).

Des de na Redona fins a ses Casotes s’es-tira l’arenal de Son Bou, la corresponent res-tinga dunar i l’extens prat o albufera relicta de7,3 km2. El front interior coincideix amb el saltde la plataforma de més de 50 a 20 m o menys,que pot comparar-se a d’altres espadats quehem vist més a ponent i veurem més a llevant.El límit exterior del bloc enfonsat deu córrer auns 200 m de la costa, a judicar pels aflora-ments rocallosos sotaiguats, però soms(Segura, Pardo i Servera, 1999) i la supervivèn-cia de l’escull de sa Galera (Fig. 11.12). Sobreel bloc enfonsat s’ha edificat una restinga de

2,7 km de llarg, malgrat que la plataforma sub-marina és molt estreta (4,5 km) i relativamentrosta. Caracteritzen la restinga un sistemadunar més ben desenvolupat al sector occi-dental on depassa els 5 m s.n.m. A la part cen-tral hi afloren materials consolidats, d’arenacimentada per una matriu rogenca, que sónidèntics als del raiguer envoltant i als de SantTomàs. A l’indret de ses Casotes –extrem orien-tal de la restinga– hi ha restes marines quater-nàries i platges fòssils a uns +2 m, superposa-des a la Unitat de Barres tortoniana, pel quesembla eutirrenianes i neotirrenianes (Mercadalet al., 1970). Per darrere d’aquest jaciment, auns +7 m, hi ha la basílica paleocristiana –querespon del topònim sa Canessia o sesCanessies– ara gairebé a punt de ser engolidaper l’onatge com ho hauria estat un sospitóspoblat fronterer sotaiguat (Mascaró, 1954).

El Prat conserva uns espais centrals mésprofunds (Malfraig i es prat Fondo), però lacorrentia ara es dirigeix cap a ponent per a des-embocar per les mines Vella i Nova, tallades a lacalcoarenita en successives empreses de bonifi-cació entre els segles XVIII i XX. Aquests tre-balls, que modificarien menys el paisatge que ladesaforada urbanització actual, tingueren eldarrer episodi en la implantació de l’arrossarentre els anys 1946 i 1962. La gola primitiva (ouna de tantes), en canvi, sembla que s’obria a lapart oriental (molt prop d’un espai reblit artifi-cialment els 1980’) i l’hauria obstruït el movi-ment de les dunes, cosa que fa pensar en llurcaràcter recent. L’alimentació del Prat prové delsullals i aqüífers difusos de les vores que hi des-


miocèmiocè

Posidoniaarena mòbil

maërl/algues

6 km

54321

0

25

-25

50

-50

75

-75

100 m

-100

torrent deSon

Fallalitoral?

Boter

torrent deSon Boter

capçal del canyó

Fig. 11.11. Perfil quasimeridià des del lloc de Santa Victòria a Atàlitx i 4 km mar endins, en direcció a la capçalera del canyó de Menorca(segons dades de l’Instituto Español de Oceanografía i el Mapa Topogràfic a 1/5.000). Hom pot verificar un pendent gene-ral (6 km) del 33,3‰, de 22,5‰ a la part submergida i 55,0‰, terra endins. La falla litoral separa els dos àmbits.

carreguen, sense oblidar fonts, com la de saVall, que arribaren a propulsar diversos molins.Finalment cal remarcar que la prolongació del’espai amfibi per la part del NW, o sia elsbarrancs de Son Boter i des Bec, és la relíquiade dues cales marines que durant el flandrià o

abans –quan no existia ni la restinga ni l’albufe-ra– devien penetrar prop d’un quilòmetre(Segura, et al., 1999). El rebliment degué coinci-dir amb la formació de la restinga, de la qual nopodem excloure algun alçament neotectònicdiferencial de la Unitat de Barres (Fig. 11.13).


0 500 m

1

2

3

4

5

6

7 13

148

159

10

17

16

11

1812

font de s’Engollador

font de Torre Solí

Basílica

ses Casotes

gola primitiva?

prat de son Bou

sa Galera

mina Nova

escull delPurgatori

S-17

S-16

S-15

S-14

S-13

S-12

S-10

S-8

S-9

?

barr

anc

des

Bec

(Cala)

(Cala)

Fig. 11.12.Esquema geomorfològic del prat de Son Bou. 1, barranc; 2, barranc encaixat; 3, barranc de fons pla; 4, espadat marí ; 5,cresta ; 6, cingle ; 7, canyó fluviocàrstic ; 8, dolina ; 9, cova ; 10, font ; 11, depressió càrstica; 12, marjal; 13, bassa dinsla marjal; 14, restinga; 15, dunes; 16, eolianites o platja fòssil; 17, materials rocallosos; 18, peudemont de conglomerat iargiles cimentades (segons Pardo et al., 1999).

SES PENYES I LES CALES MERIDIONALS

Encara que la primera cresta del cap de sesPenyes continuï sota l’aigua i, com el barranc deLlucalari, respongui a fractures N-S de 60 m desalt, la cala d’aquest nom no passa de minsaraconada de 110 x 125 m que segueix el cursdel barranc que, en ser tan rost, amb prou fei-nes ha estat envaït; potser és un indici que acíel bloc carbonàtic ha basculat cap a dins: el plaarreic de Llucalari-Sant Llorenç ens ho suggeri-ria, si no es tracta d’una alternança de crestabioconstruïda i conca paràlica. El marès queaflora a la cala és d’origen eòlic recent. Elbarranc ha captat per la banda del NE una con-siderable depressió de 0,25 km2, tancada per laisohipsa 75 m.

Des del cap fins a cala en Porter s’allarguenles anomenades penyes d’Alaior més de 5 kmamb l’espadat més brau del Migjorn, sempresuperior als 50 i de vegades als 70 m. És unespai inhòspit i, durant anys, gairebé prohibitper la presència al punt privilegiat de saLlançadora d’una bateria artillera, que ara enssembla fantàstica i gairebé surrealista. Els enfon-saments són el comú denominador i el col·lapse


Fig. 11.13.Escull de Son Bou. Tòmbol enfront de la platja. La Unitat de Barres miocènica suporta una platja fòssil quaternària(6.02.1998).

Fig. 11.14. Sant Llorenç. L’enfonsada vertical de prop de 50 mde desnivell agombola una platgeta de còdols pocevolucionada. Cal notar els talussos d’enderrocs i lescoves artificials del cingle (juliol 2001).

semicircular apareix ja en es Còdol, en la covade Sant Llorenç i arriba a l’expressió més didàc-tica a la cala de Sant Llorenç, formada per coa-lescència d’enfonsaments semicirculars, acom-panyats d’esllavissades (Rosselló et al., 2002;Fornós, capítol 12 d’aquest volum). Tot i que lacala amb una platja de còdols sigui poc signifi-cant, cal connectar-hi l’endinsada oriental d’unorigen anàleg. El barranc encanyonat deTorrevella, ara poc actiu, ha atacat la plataformade +70 m i ha capturat en definitiva els col·lap-ses càrstics combinats amb conductes horitzon-tals de coves que en algun cas són marines ihan patit els efectes de la variació del nivellmarí (Fig. 11.14). La tectònica també hi té partno menyspreable. El penya-segat continua gai-

rebé rectilini, amb detalls d’enfonsament com saregana des Cans i alguns barrancs penjats a mésde 20 m, p.e. el de sa Savina o els de ses Coves.Les pèrdues de continent, a banda l’influx d’es-pectaculars fractures, es palesen per una partperquè les conques càrstiques successives depoc menys d’1 km2 estan tallades pel diàmetre oun poc al S i emeten un esquifit barranquet pen-jat a 20 o 40 m s.n.m. Segonament les abundantscoves a diverses altàries, obertes al tallserratsemblen correspondre a uns nivells de basemolt més alts. L’aparell hídric més desenvolupatde sa Savina ha aprofitat dues fractures i “flueix”a contrapèl, com si s’hagués embotit epigènica-ment quan basculava el planell que a la costadepassa els 65 m s.n.m.


56 55

41 43

68

74

92

78

78

75

62

55

52

44

35

52

46

CALES

COV

ES

CA

LA

EN

PO

RTE

R

68

5766

54

57

39

57

57

0,2

5260

67

63

59

6054

56

39

0,5

80º

Conducte

Cockpit

0,9

0,7

es Prat

espaiarreic

penyes d’Alaior

ba

rra

nc

to

dP

een

cala

rer

barr

an

o

c de

Son

Dm

ing

o

75

75

5025

25

50

arenal

aiguamoll

plataformacarbonàtica

fractures

dolines isemidolines

perímetreurbanitzat

0 1 km

Fig. 11.15.Croquis geomorfològic decala en Porter i cales Covesamb els seus respectiusbarrancs i les formes càrs-tiques sobre la plataforma.El traçat fluvial és deter-minat per la xarxa de frac-tures. El barranc de Cala enPorter té tan poca rostàriaque ha calgut canalitzar-loper a drenar es Prat i unbon tram de més amunt.

A la d’en Porter reprenem el model de“cala alta”, lligat a un barranc de certa catego-ria amb una conca de 7 km2 que prové del N.La tectònica de fractura és responsable a granstrets del barranc-cala embotit a la plataforma+50 m. El control càrstic, més tost competitiu,a primera vista no hi sembla present en el tra-çat, però sí en les formes concomitants (Fig.11.15). La cala actual estricta –anomenadatambé Malport– entra només 420 m. Amb unaoperació especulativa, que hem fet en altrescasos (Rosselló et al., 1997), de pujar 1 m elnivell de la mar, arribaríem a 2.180 m (!) detirat, cosa que suggereix gairebé una ria enèpoca flandriana, responsable del rebliment. Ahores d’ara, a 1.400 m endins de la platja d’a-rena, tenim encara una cota +0,2 m i un elo-qüent topònim, es Prat. Fet i fet, la mòdicacorrentia que porta el barranc, ha calgut cana-litzar-la artificialment des de ben amunt. Hi hajaciments d’eolianites recents a diversos nivellsfins a prop de +10 m; l’eolianita va remuntantmés a l’E i, per exemple, n’hi ha pedreres a +15

m al rincó de Sant Josep. La urbanització des-cordada de la vora esquerra, la més empinada–la dreta sortosament roman verge–, no impe-deix verificar l’entramat de fractures i col·lapsessuccessius dels rincons immediats.

A cales Coves o cala les Coves, la combi-nació de fractures i depressions càrstiques esrepeteix i, si cal, s’accentua (Fig. 11.15). Hiaboquen des del NW el barranc de SantDomingo (o de Cales Coves) i del NE el delLlocnou des Fasser, ambdós encaixats a la pla-taforma +40 m. Cal remarcar la trama ortogonaldel primer que fineix en un cockpit que formala culassa de la subcala occidental amb unaduna viva que assoleix prop dels +15 m.Darrere d’un mur de defensa, bastit el segleXIX, hi ha encara restes d’un hortet. El cente-nar de coves penjades que donen raó del topò-nim són en majoria excavades per l’home enun període prehistòric entre els segles IX i VIaC (Veny, 1982) (Fig. 11.16). A ambdós costatscap a fora abunden els pegats eolianítics entre+10 i +30 m.


Fig. 11.16.Cales Coves pren nom de les nombrosíssimes cavitats artificials de la seva vora: se’n veuen algunes a la dreta de la foto. Elfons de la cala tenia un hortet protegit per un dic.

El tram de costa següent manté un penya-segat de prop de 50 m, amb una alineació rectade quasi 2 km, ben senyalada, però, amb fre-qüents esbaldrecs de col·lapse càrstic. Vora elracó des Suros, ja en el terme de Maó –on s’habeneficiat el marès d’una duna ‘rissiana’ a +15m–, hi ha el magnífic col·lapse de na Mala (naLinot, Figs. 4.10 i 4.12), de 100 m de diàmetrei 40 de caiguda vertical (Obrador i Pomar, enaquest volum). Es Canotells són una petita iestranya cala que només penetra 410 m, ambuna amplària de 100, cosa que la fa la mésestreta de les visitades. A part de la incurvacióque li imprimeix una penya de l’esquerra (elflanc urbanitzat), el retaule de la platja el forma(Fig. 11.17) un escaló de 20 m, perpendiculara l’eix de la cala. El barranc de ses Fonts, llargi tortuós, ve a morir a un enfony del N de laurbanització, es clot de sa Murta. Aquest ba-rranc encaixat hauria de drenar una plataformadissimètrica, a la dreta de 50 m i a l’esquerrade 35 m s.n.m. Un dels ramals de l’E contornala que anomenàrem al seu moment cresta (D).La dissimetria pot confirmar la suposada fron-tera entre bloc central i oriental. Dins la cala,Mercadal (1966) va localitzar una terrassaeutirreniana a +4 m. Sa Reganeta es podriaconsiderar una subcala que sembla respondrea una fractura, ben explotada per la dissolució.A partir d’aquí les coses canvien.

LA COSTA MÉS ARTICULADA DE L’AIRE

Els enderrocaments, enfonsaments i mésenllà la submersió van transformant l’aspectedel litoral, cada vegada més humil.L’enderrossall de Forma encara respon almodel de col·lapse (de 120 m de diàmetre igairebé 30 de salt), igual que la immediata rin-conada de Quatre Rals. El tram que segueixvers SE mostra l’entalladura de sa Falconera,més fossa que col·lapse, de 100 m de penetra-ció i només 30 d’amplària. L’enderrossall desForat és més tectònic que càrstic. Just al costat,cal anotar un detall interessant, el barrancinnominat, embotit més de 10 m al planell +25-30 m de Forma-Binidalí, que eixaugaria unspaleocanals i dolina que es troben a 700 m de

la costa. Coves marines i penjades proliferenen aquest espai litoral.

L’apèndix rocós des Cavall ens introdueixen una costa, encara tallada però més baixa(+15 m) que successivament va esfilagarsant-sea mesura que el continent s’enfonsa. Potinfluir-hi també la litologia de les calcàriesalgals o rodolítiques dels talusos escullosos.Les cales de Binidalí i Biniparratx pertanyen aun sistema comú de barrancs geometritzats peruna xarxa de línies de debilitat; ambdósbarrancs s’encaixen més de 15 m dellà de lacresta-barra (E). La cala de Binidalí té unamodesta platja i a les vores del barranc hi hacoves. La de Biniparratx és més profunda (380m) i tortuosa, oberta a llebeig en forma de falç;després de la platja continua pel barranc mésconsiderable.

La peninsuleta de cap d’en Font (calcaribioconstruït, Fig. 4.7) ja no depassa gaire els+10 m i marca el començament d’un litoralcada vegada més articulat. En un dels calonsde llevant hi desemboca un barranquet recte imeridià que ha de seguir una falla i ve d’unadolina, situada dellà de la cresta (F). Ara sobreun shelf molt som, de menys de 10 m de fon-dària, proliferen els illots –d’en Marçal iBinissafúller, p.e.–, les lloses i els esculls, ambuna certa tendència a projectar-se perpendicu-larment. Els illots no solen depassar la cota d’1o 2 m, cosa que suggereix un enfonsament gra-dual. La costa ja és baixa (Fig. 11.18).

L’espai litoral de Binibèquer roman marcatper enèrgiques fractures entravessades que jus-tifiquen l’avançada de la punta i els illots queabriguen la platja on s’aboca un torrentó pre-destinat. Fins a Biniancolla es repeteix l’esque-ma de petites escletxes de sentit N-S que tra-dueixen les fractures en calons i recers sobreuna faixa deprimida de fons molt som, marca-da per la Llosa i l’escull d’en Caragol, a 320 mde la costa. La dissolució de detall (marmites,forats, ponts, etc.) caracteritza el litoral onBourrouilh (1983: 253) creu veure una líniarelicta, “una costa fòssil 500 m enllà de l’ac-tual”. Cala Biniancolla, orientada a SW, tambéprovocada per una fractura, no té barranc, sinóuna modesta depressió en amfiteatre. Limita lacresta (G) per ponent.


La Marina de Son Ganxo forma una protu-berància amb un front incurvat de prop de 2 kmque coincideix amb la cresta (G) i arriba a l’al-titud de 29 m, cosa que repercuteix en un flancmarítim una mica més massís, però afectat perrases funcionals gairebé seguides i accidentsrocallosos de detall (na Blanca, ses Olles…) finsa la punta des Mabres. Un quilòmetre marendins resta el testimoni de l’illa de l’Aire, fitamarítima que a principi del segle XIII ja apareixa les cartes portolanes de P. Vesconte (Rosselló,2002). La isòbata –20 m demostra a les clares laconnexió de l’illot de 1.200 m d’eix major ambla punta sudoriental de Menorca; un sector delfreu (eixut en bona part del Quaternari) té fon-dàries que no arriben a 7 m. La dissimetria de ladescarnada illeta en fa una mena de pla inclinatque s’alça a 13 m en plom a la vora meridionalon hi ha la farola i a menys d’1 m a la septen-trional. Tot plegat, ho atribuiríem a una cresta-barra (G) o (H) de la plataforma carbonàticafinimiocènica, encara que les eolianites quater-nàries s’hi han dipositat al damunt.

LA COSTA DE LLEVANT

L’esquenadà de Son Ganxo acaba abrup-tament amb una falla transversa en la puntades Mabres a la que segueix una depressióexmarjalenca que penetra devers 300 m i éstancada per l’àmplia platja arenosa protegidaper l’illa de l’Aire. Punta Prima pren el nom, node la seva configuració en pla, sinó de la rasaque amb prou feines depassa el mig metre decota, però més al N es va alçant a la punta dena Foradada (+13 m) i el morro d’Alcalfar (+20m) coincidint amb la cresta (E) del complexescullós (Pomar, Obrador and Westphal, 2002),tallat entre ambdós per una fractura. Aquestrocam arriba encara fins a la punta des Falcons,però tot el conjunt de la cala descobreix larampa inferior a causa de l’erosió fluvial d’unbarranc ramificat on la penetració marina haoriginat cala Alcalfar. El caló Roig és gairebéuna escletxa curta que corre paral·lela a la cres-ta-barra escullosa, explotant el contacte com alínia de debilitat. La cala principal tira a NW


Fig. 11.17.Es Canotells. Platja i retaule que tanca el fons de la cala (6.02.1998).

uns 300 m llargs des de l’illot testimonial desTorm (+4,5 m), encara que, darrere l’arenal ladepressió reblida abasta 150 m, on arribaria lacala flandriana. Abunden les coves als costats ihom pot verificar un nivell +3 m amb balmesben definides. També hi ha jaciments i explo-tacions de marès que és material del talús escu-llós (Rosell i Llompart, 2002). De la punta desFalcons a s’Algar s’imposa una rasa sobre elmaterial de la ‘rampa mitjana’ i l’endinsadasegueix l’esquema de depressió càrstica de dis-solució. La rasa continua per la llosa desRafalet i dellà.

L’avançada triangular, retallada per unafractura de 900 m de tirada, amb un vorell arra-sat, limita al nord amb la cala des Rafalet,escletxa i torrent que tallen la ‘rampa mitjana’(Pomar, Obrador and Westphal, 2002).L’estretor de la cala té molt que veure amb lapenetració d’una falla terra endins, seguint l’eixdel barranc homònim de conca important imolt influït en el seu traçat per la trama delínies de debilitat. Els espadats exteriors quedepassen els 20 m (s’Espenyador, en Vermell)pertanyen al gruix del “middle ramp” dePomar et al. (2002). No hi manquen coves dedissolució i algú hi ha senyalat una terrassatirreniana a +2 i +4 m.

L’estil del tallserrat es manté i la falla lito-

ral des penyal Alt des Sòtil ha esportellat unadolina hectomètrica de Binissaida que tenia elfons a +25 m i les vores a +30-35. Des de lapunta de sa Cigonya fins a la cala de SantEsteve 1,5 km de falla N 7°W governa el saltd’un interior que assoleix 35 i 40 m s.n.m. i unaandrona de menys de 10 i sovint +2 o 3 m,molt combatuda per l’onatge i la quimioclàstia(Fig. 11.19). Segueix present el “middle ramp”(es Barracons) amb una clara estratificacióentravessada i bioturbació. L’endinsada mésnotable (es caló des Vinblanc) correspon a unaaltra dolina hectomètrica amb el fons a +15 m,però abarrancada i buidada cap a mar.

La cala de Sant Esteve, la podríem alinear,quant a tipologia, amb les cales mallorquinesde Santanyí. Els packstones de la ‘rampa inter-na’ formen un rocam ben visible en nombrosespedreres que serviren per a bastir les immedia-tes fortaleses de Sant Felip i Marlborough, ambfossats i túnels assequibles. El modelat càrstices combina amb coves-tafoni i la roca perfora-da per haloclàstia; és fàcil confondre els nivellsenrasats –que n’hi ha– amb les explanacionsartificials. La cala penetra uns 700 m entremodests penya-segats angulosos de +10 o +15m i ve a prolongar el tortuós barranc del Rei iun curt afluent del SW, anomenat barranc de saCala, l’esquema dels quals sembla tectònic.


G

cap d'en Font

illot d'en Marçal

cala

Bin

issa

fúll

erillot de

Binissafúller

Binissafúller

cap d'enBotifarra

caló

d'en

Fus

caló

d'en

Mor

là

F

Binibéquer Vell

Binibéquer Nou

morro d'enXulla

punta des Pont

cala Binibéquer

cala

Torr

et

0 0,5 1 km

E

25

paleollit

Fig. 11.18.Croquis geomorfològic del litoral esfilagarsat des de cap d’en Font a Binibèquer. S’hi pot apreciar l’influx fractural, l’acciócàrstica i la probable dependència litològica. Tot es tradueix per un perímetre molt retallat i nombrosos illots.

La península de la Mola i l’actual illa desLlatzeret (amb un petit residu d’eolianita quater-nària) pertanyen al rocam de la ‘rampa interna’,però la primera, prou dissimètrica i d’1,8 kmd’eix, ateny una altitud de 78 m als penyals quemiren al SE. Aqueixa altària li ha permès con-servar el ‘complex escullós’, desaparegut pererosió i enfonsament a la petita illa des Llatzeretque s’orienta paral·lela a la bocana del gran port“de més de tres milles”. Sembla que l’eix de lafossa que el justifica amb fondàries superiors als–15 m passa entre Es Castell i aquestes illes i noper l’estret canal artificial de Sant Jordi. L’illa delRei –que migparteix la secció més ampla delport– pertany també a l’“inner ramp” i no famés que 14 m de cota, prop del lloc de la basí-lica paleocristiana.

A la vora de terra ferma, se succeeixen desde la punta de Sant Carlos algunes endinsadesque no s’afiquen gaire en un país prou malplà,fins a cala Pedrera, més acusada, amb una plat-geta i un barranc insinuat. Cales Fonts, vorejadaper l’àrea urbana d’Es Castell, adopta un estil dedolina envaïda, igual que cala Corb. Segueix unbon tram d’espadat mitjà de +20 m, però l’acci-dent més notable correspon a cala Figuera dinsel rocam de la ‘rampa mitjana’ que ens acom-panya fins a la Colàrsega. El flanc esquerre decala Figuera és un llavi de falla que manté ele-vat el bloc de Maó a devers 30 m s.n.m. A par-tir de la punta, un penya-segat continu NW-SEforma el flanc estratègic de la ciutat amb 10-15m d’escaló (Fig. 11.20) sobre l’androna artificia-litzada dels molls, adossats al conglomerat mio-cènic. Dues encletxes ben visibles són la de sesVoltes (Fig. 11.21) baix del Carme, potser unaexcala exondada, i una altra al peu del conventde Sant Francesc (Museu de Menorca). LaColàrsega –o cala Sirga– gira cap a tramuntana ive a ser l’acabatall reblit i ondulant del barrancde Sant Josep on hi ha restes d’aiguamoll.

CLASSES DE COSTA I MODELS EVOLUTIUS

El navegant que intenta apropar-se aMenorca de Migjorn –mal que sigui esportiva-ment– no pot amagar una impressió de costaesquerpa. És clar que és abordable en punts

concrets, però no hi abunden les grans estesesde platges o arenals que tant demanen elsexplotadors de l’oci. Més encara, la sensacióque tot el litoral és un espadat continu –alt obaix–, “net” a mitja milla (Derrotero), no deixade respondre a una realitat física.

La tipificació més elemental, pot referir-sea la dicotomia costa alta/baixa. Consideram“altes” –o ‘penyes’– totes les costes que fanescaló consistent (coherent) allà on toquen lesonades. Són ben bé el 90 % de les que estu-diam a macroescala, perquè, si entràssim enfractals, les baixes se’ns perdrien. En altresmots, totes les platges no sumen 9 km. Elpenya-segat més alt el trobam a ses penyesd’Alaior i s’apropa als 70 m, gairebé verticalsadesiara, altària que es repeteix al front exte-rior SE de la Mola (si el podem considerar


4018

20

40

60

40

40

40

20

-10

-20

-30

-40

-20

s'Algar

cala des Rafalets'Espenyador

es Rafalet Nou

es Rafalet VellSon Vidal Penyal Alt

des Sòtil

Caló desVinblanc

Toràixer

Toràixer Nou

barranc del Rei

avenc

cala Sant Esteve

SantFelip

esClot

la Molailladel

Llatzeret

cales Fonts

canyó

dolines i col·lapses

rasa

falles ifractures menors

isòbates

1 km

Fig. 11.19.Croquis geomorfològic del sector litoral des desRafalet a cala Sant Esteve.

“Migjorn”). Els 50 m d’alçada, els manté enca-ra el tallserrat entre Sant Llorenç i es Canotells.A la resta de la costa més alta que sovint arri-ba als +30 m s’hi troben les grans cales quehem estudiat amb més detall, però el límit d’a-quest tipus l’hauríem de situar en el penya-segat de 10 m, poc més o menys.

No hi arriben en general la major part deles costes que miren a ponent, ni tampoc lesde llevant, i de més a més els fronts rocallososno solen ser tan expedits sinó més graduals,quan no tenen una rasa –rocosa, sí– a llenguad’aigua. Les anfractuositats no les consideramperquè resten fora de l’esquema general: unaraconada minúscula pot arrecerar una platgetao un codolar.

Les costes baixes són escasses i sovintesquifides. El desenvolupament ampli del sis-tema platja-restinga-albufera gairebé es redueixal front de Son Bou, en unes condicions tectò-niques molt peculiars. L’altre “gran” arenal, deBinigaus-Biniquadrell no és gaire més que unatrinxa adossada a un penya-segat en part fun-cional. Tota la resta són culasses-colàrseguesde cala on pot romandre l’arena o els còdols

quan el gradient ho permet. En algunes es potcomprovar i tot, en petit, l’esquema platja-res-tinga-albufera/prat. De dunes, no n’he parlat,tot i que amb una certa assiduïtat, però magni-tud discreta, acompanyen en qualque localitatel tipus més complet.

He deixat les cales fora del simplistaesquema anterior. Primer, perquè no el tren-quen; segon, perquè tenen una motivació enpart “extralitoral”. Podem localitzar cales enlitorals d’espadat alt –les més ben desenvolu-pades– i baix i responen a causes diverses isolapades que cal reconsiderar després: hidro-logia predominant en unes, tectònica que s’im-posa en altres i carstificació en totes. Allò mésfreqüent és una combinació ben complexa.

Els models morfogenètics de la costa cal-cària menorquina han de conjugar almenys tresgrups de factors. Per una banda, la tectònicaconsiderada a diversa escala; per un altre cos-tat, la hidrologia –especialment càrstica– quemolt probablement ve matisada per una litolo-gia diversa. Tercerament mai no podem oblidarels canvis de nivell marí, continus i una micacomplicats, durant el Quaternari.


Fig. 11.20.El flanc estratègic de la ciutat de Maó. Vista de l’altre costat del port. El convent i barri del Carme al centre i, a la dreta,l’església major de Santa Maria (grua) i el nucli antic (abril 2002).

Encara sabem poc de la gran tectònica,però es van configurant a l’illa almenys tres oquatre grans àrees, una de central més aixeca-da que les altres. Per això les cales del bloccentral són les més profundes en sentit vertical,en coincidir amb canyons preelaborats. Òbvia-ment també ens enfrontam aquí amb elspenya-segats més alts. La transició del sectorelevat no és gaire clara per la banda de llevant,mentre que la fita de la talaia d’Artrutx sí quetrenca palesament l’estil del litoral ciutadellenc.Ni a llevant ni a ponent podem parlar de pla-taforma enfonsada, sinó més aviat de “menyselevada”…

La tectònica de detall és tota una altracosa. Sobta l’abundor de petites fractures ifalles de poc salt o simples línies de debilitatque transcendeixen al relleu, sobretot quan hiintervé l’aigua fluvial o marina. Moltes caletes iendinsades, puntes, caps i racons no tenenaltra justificació. Però també, segments rectili-nis de costa espadada i esglaonaments litorals.Un cas molt notori és l’aparentment simple pratde Son Bou, resultat no d’un rònec model derestinga-albufera; la restinga dunar hi descansa

sobre un bloc miocènic paral·lel al tallserratinterior, realçat o no enfonsat del tot.

No té res de sorprenent que el carst se-nyoregi un litoral absolutament calcari i hagimediatitzat la circulació hídrica de l’interior,que es discuteix en altres capítols. Tant lacorrentia superficial com la subterrània han dei-xat marca en les formes litorals: és el cas de lescales, unes radicalment “fluvials”, d’altres més“tectòniques” i unes altres, encara, acusada-ment “càrstiques”. A banda de les innombrablescoves sospeses als penya-segats, al llarg de lanostra investigació hem assumit la consciènciadel gran paper dels col·lapses (clots, olles,racons, enderrossalls…) en una costa que endetall evoluciona molt ràpidament. Ens restaper aclarir si els matisos litològics són suficientsper a donar evolucions diverses; es tractaria alcap i la fi de resistència diferencial, química,física? Sospit que l’esfilagarsament de la voreraentre el cap d’en Font i Binibèquer, p.e., és unamodalitat lligada al complex escullós.

Ningú no pot controvertir la realitat muda-dissa dels nivells marins en els darrers milionsd’anys, o més modestament en els tres-cents


Fir. 11.21. Port de Maó. Davallada de ses Voltes, baix del Carme. El tallserrat dels materials miocènics, conglomerats i calcarenites,correspon al flanc d’una antiga caleta.

mil últims. Ara, esdevé molt difícil, tant gene-ralitzar –no hi ha nivells “mundials”–, comaplicar o extrapolar nivells concrets a paisatgesconcrets. El mecanisme, tot i amb això, ésindiscutible i ha funcionat mantes vegades.Totes les nostres costes són d’enfonsament (ésa dir, transgressives), però uns sectors més queuns altres. Baixada marina es tradueix enencaixament fluvial (encanyonament, soutiragecàrstic, col·lapse afavorit…) i descobriment dela plataforma sotaiguada (arena disponible!). Elvent i la deriva litoral poden fer-hi molt.L’ascens del nivell marí, per una part provocala penetració marina a les cales en trams qui-lomètrics; també, però, pot induir-hi el rebli-ment amb sediments marins i/o continentals oparàlics. Cala Trebalúger no és el mateix que elport de Ciutadella, i podia haver estat més.

Agraïments

El present treball és una contribució al pro-jecte de la Dirección General de Investigacióndel Ministerio de Ciencia y Tecnología,BTE2002-04552-C03: “El modelado kárstico yla evolución morfológica y sedimentaria dellitoral en las Baleares, Valencia y Cerdeña,como resultado de las oscilaciones del nivelmarino”.

BIBLIOGRAFIA

ACOSTA J. et al. 1992. Morfología y ambientes sedimentariosde la cabecera del cañón de Menorca. Instituto Españolde Oceanografía (IEO), póster.

BOURROUILH, R. 1983. Estratigrafía, sedimentología y tectó-nica de la isla de Menorca y del noreste de Mallorca.Memorias del IGME 99 (2 vols).

CUERDA, J., SACARÉS, J. i MERCADAL, B. 1966. Nuevos yaci-mientos marinos del Pleistoceno superior de CalaSanta Galdana (Menorca). Boll. Soc. Hist. Nat. Balears,12 (1-4): 102-105.

FORNÓS, J. J., FUMANAL, M. P., PONS, G. X., BARÓN, A., FORNÉS,A., PARDO, J.E., RODRÍGUEZ PEREA, A., ROSSELLÓ, V.M.,SEGURA, F.S. i SERVERA, J. 1998. Rebliment holocènic a lavall incisa del Barranc d’Algendar (Cala Galdana, sudde Menorca, Mediterrània Occidental). Boll. Soc. Hist.Nat. Balears, 41: 173-189.

LUDWIG-SALVATOR 1890. Die Balearen in Wort und Bild ges-childert. Leipzig, Brockhaus. Vol. 8.

MASCARÓ, J. 1954. La basílica paleocristiana de Son Bou ysus alrededores. Ibérica, 291: 302-309.

MERCADAL, B. 1959. Noticia sobre la existencia de restos deterrazas del Tirreniense en la costa sur de Menorca.Bol. Soc. Hist. Nat. Balears, 5: 39-44.

MERCADAL, B. 1966. Nuevas aportaciones al conocimientodel Cuaternario de Menorca. Revista de Menorca, 3-4:149-161.

MERCADAL, B., VILLALTA, J.F., OBRADOR, A. i ROSELL, J. 1970.Nueva aportación al conocimiento del Cuaternariomenorquín. Acta Geológica Hispánica, 4: 89-82.

MOREY, M. et al. 1988. Estudio integrado del “Barrancd’Algendar” de Menorca. Revista de Ciència (IEB), 2:83-96.

PARDO, J., GARCÍA, F., FORNÓS, J., RODRÍGUEZ, A. i CERVERA, T.1997. Caracterización de los fondos de las calas y losbarrancos menorquines mediante sondeos eléctricos,en Dinámica litoral-interior, Actas del XV Congreso dela Asociación de Geógrafos Españoles Santiago deCompostela, pp. 191-203

POMAR, L., OBRADOR, A. i WESTPHAL, H. 2002. Sub-wavebasecross-bedded grainstones on a distally steepened car-bonate ramp, Upper Miocene, Menorca, Spain.Sedimentology, 49: 139-169.

ROSELL, J. i GÓMEZ-GRAS, D. 1989. Mapa Geológico deEspaña. Escala 1:25.000. 618. Cap Menorca yCiutadella. Madrid, Instituto Tecnológico Geominero.2 fulls + memòria, 51 pp.

ROSELL, J. i GÓMEZ-GRAS, D. 1989. Mapa Geológico deEspaña. Escala 1:25.000. 646. Cala en Brut y Alaior.Madrid, ITGE. 3 fulls + memòria, 38 pp.

ROSELL, J. i LLOMPART, C. 2002. El naixement d’una illa.Menorca. Guia de geologia pràctica. Impressió i relli-gat Dacs, Indústria Gràfica , S. A. Montcada i Reixac.279 pp.

ROSSELLÓ, V.M. 2002. La incorporació dels topònims baleà-rics a la cartografia portolana. Homenatge a GuillemRosselló Bordoy. Palma, Govern de les Illes Balears,Conselleria d’Educació i Cultura. Cf. vol. II, pp. 881-902.

ROSSELLÓ, V.M., FORNÓS, J.J., FUMANAL, M.P., PARDO, J.E. iRODRÍGUEZ-PEREA, A. 1997. Elementos morfogenéticosde calas y barrancos del sur de Menorca. DinámicaLitoral-Interior. Actas XV Congreso de GeógrafosEspañoles. Santiago, 15-19 setiembre 1997, I: 245-256.

ROSSELLÓ, V.M., FORNÓS, J.J., GELABERT, B., GIMÉNEZ, J. GINÉS,J. PARDO, J.E. i SEGURA, F. 2002. El papel del karst en elmacromodelado litoral: el ejemplo de las calas de lasIslas Baleares. Carrasco, G., Durán, J.J. y B. Andreo(eds.) Karst and Environment. Cf. pp. 329-335.

SEGURA, F. S., PARDO, J. E i SERVERA, J. 1999. Tectònica i carstal Migjorn de Menorca: el Prat de Son Bou. En:Geoarqueologia i quaternari litoral. Memorial Mª PilarFumanal, 435-446. Universitat de València, València.

SERVERA, J. 1997. Els sistemes dunars litorals de les IllesBalears. Tesi Doctoral inèdita. Departament deCiències de la Terra, Universitat de les Illes Balears.904 pp. + Atles, 138 pp.

VENY, C. 1982. La necrópolis protohistórica de Cales Coves,Menorca. Madrid, C.S.I.C. 490 pp.


Documents

Capitulo 1 - CORE · 2018. 4. 11. · 11.3) és molt significativa. Dos paleocanals que provenen de la plataforma de +25 m desem-bocarien cap al sud amb un pendent del 15 ‰ 178