Carros de Foc Trepitjant Camins de Foc

Trepitjant camins de foc Carles Castelló Coso

SETEMBRE DEL 2010

Trepitjant camins de foc


Queia el sol d’un dia qualsevol d’hivern en un mes de gener, de sobte i sense saber-ho em

proposava iniciar una aventura per camins i alta muntanya, havia sentit a parlar dels Carros de

Foc, però sempre m’havia quedat molt lluny imaginar que un dia faria el que aquells sonats feien

unint nou refugis i salvant més de 9000 metres de desnivell. Passar uns dies aïllat i rodejat de

muntanyes vorejant els tres mil metres d’alçada amb l’únic propòsit de caminar i gaudir-ne

fen-t’ho semblava una rucada d’aquelles que et passen pel cap mentre tragues quilòmetres

d’asfalt i no tens altra cosa que rumiar, però tenia molt clar que aquella travessa seria el meu

objectiu durant molts mesos. Per circumstàncies de la vida vaig acabar fent abans una altra

travessa, la Cavalls del Vent pel Cadí-Moixeró el mes de juny, seria una preparació de cara a

l’objectiu real, la Carros de Foc, però el que no sabia encara que només seria el punt de partida

de grans travesses, projectes de superació personal que encara ara estic imaginant, he de dir

que ja he assolit la Carros i el meu cap ja comença a preparar el pròxim objectiu, i quina il·lusió

fa pensar i estudiar els nous reptes.

En fi, que d’aquell dia trist de gener fins ara ha plogut molt, tant en el sentit literal com en el

imaginari, han estat mesos de preparació física i mental per assolir la millor preparació, moltes

hores d’entrenament en solitari trepitjant terra i pedalant per camins propers a casa, hores de

gimnàs per desenvolupar la força muscular, cada dia sentint la millora, cada dia amb més

persistència. Moltes hores de lectura i preparació logística per estudiar a fons el que m’estava

proposant, una altra feina que personalment m’agrada molt fer i que m’ha servit molt a l’hora de

la veritat. Estic aquí assegut escrivint aquestes paraules i porto la samarreta de “finisher” posada

amb orgull, he assolit els objectius i a més sentint-me físicament perfecte, no podria haver anat

millor.

El meu plantejament sempre va ser fer-ho tant fos acompanyat com en solitari, fins i tot la idea

de fer-ho en solitari m’era molt atractiva, però al final m’han acompanyat dos amics que han

resultat ser la millor companyia que hagués pogut desitjar, dos grans companys de viatge i de

tertúlia als refugis quan ja descansàvem de les dures etapes, perquè una cosa si que té els

Carros de Foc, i es que son meravellosos, però exigents. Hem tingut de tot, dies esplèndids,

calor i banys freds als llacs i dies de pluja, pedra, vent i fred, tot per aportar aquell granet

d’aventura i de prendre decisions en equip un punt arriscades i de les quals en vam sortir airosos

i reforçats tot i que en un principi les coses no pintaven gaire bé.

Han estat 5 dies, 57 quilòmetres de distància amb un desnivell acumulat de 9200 metres i l’hem

fet amb un total de 32 hores exactes, un temps que no està prou malament tenint en compte que

ens ho hem pres amb força calma, quan ens ha convingut hem parat i em contemplat la bellesa

dels paisatges, ens hem banyat a les seves aigües i hem gaudit de cada racó que ens ha ofert

aquesta meravella de lloc. A nivell personal he superat tots els registres personals a nivell

d’esforç, la intensitat d’esforç personal a estat de 46,7% segons el meu pulsòmetre, he cremat un

total de 16.694 calories i mai he traspassat de les 168 pulsacions de freqüència màxima mentre

que he mantingut una mitjana de pulsacions de 115,6. Aquests son uns nombres que em fan

estar especialment content ja que demostren un bon estat físic que em permeten marcar-me

objectius més ambiciosos pel 2011. Tot es veurà.....


Divendres 3 de setembre del 2010: sortida de l’expedició cap Ernest Mallafré

Per fi ha arribat el dia, tot , l’expedició la formem en Guillem Poch “petit Isard”, crec que no li fa

molta gràcia aquest renom, Waldo Merchán “el capi” i jo mateix. Sortim més tard del previst i

arribem a Espot una mica més justos del que seria acceptable, són les 18h de la tarda quan

passem per l’oficina de Carros. Ens donen el material, un sac de dormir de llençol, una tovallola,

una gorra, el mapa de rigor, taps per les oïdes i el forfait per anar segellant els refugis. Tenim

una hora de caminar fins al refugi com a mínim, però ja ens diuen que si no arribem a les 19h al

refu de Ernest Mallafré no soparem, home, la veritat és que molta gana no n’hi ha però no ens

podem permetre quedar sense menjar, o sigui que agafem un dels taxis que ens porta fins a 10

minuts del refugi. Quan arribem ens rep la Marga, la guarda del refu, ens situem i busquem

cobertura, serà una feina difícil durant aquests dies. Puc parlar amb la Rosa Maria i escoltar a

l’Arnau, piles recarregades per començar, però ho passaré una mica malament perquè tardaré

dos dies per poder tornar a sentir la veu del meu fill. Després de les trucades de rigor cap a taula,

per no tenir gana Déu ni do el que mengem.


Després d’una bona sopa calenteta, una amanida, carn amb bolets, fruita i un bon vinet tot es

veu molt millor. Ens quedem una estona jugant al “siset” i comentant la jugada de l’endemà tot

regat amb ratafia. A les 22h es fa el silenci de rigor i encenem els frontals, aquí tothom ja és a

dormir però nosaltres marcarem el que serà la pauta general, els últims en anar a jeure i els

primers de sortir, quan el sol encara no despunti per l’horitzó. Ens quedem mirant els estels,

poques vegades tenim la sort de veure el cel tant espectacular i ho tenim que aprofitar. Tot i no

sentir gens de son, ens posem al llit, serà la típica nit que em desperto a les 2h i no puc dormir,

els nervis sempre em juguen aquesta mala passada, només obrir els ulls ja sento els sons

guturals del “capi”, em sembla que serà un so familiar durant aquestes nits, començo a contar

vaques a veure si agafo el son fins que tot s’engegui i comenci a rutllar la vida matinal del refu.

Dissabte 4 de setembre del 2010: direcció a Colomers

La primera etapa, és per la qual passarem més refugis, per començar omplirem ja 4 segells, però

aquesta tendència canviarà a mesura que anem avançant. Anirem de cap al refugi de Colomers,

passant per el d’Amitges i Saboredo un total de 13,52km i un desnivell acumulat de 1238 metres

positius i una cota màxima de 2584m.

Després d’esmorzar i preparar l’equipament ens disposem a marxar quan el sol encara no toca

Els Encantats, això ens regala una imatge de postal del Llac de Sant Maurici rebent els primers

raigs de sol que ens acompanyaran durant tota la etapa.


Comencem a caminar amb l’alegria del primer dia i enllacem la pista que ens conduirà fins al

refugi d’Amitges, portem un “planning” dels temps parcials d’arribada a cada refugi, d’aquesta

manera podem anar controlant el ritme de la nostra marxa, si hem d’augmentar o per contrari ens

i podem recrear, la veritat és que ens hem plantejat uns temps generosos, la idea és no anar de

cul i poder gaudir de cada instant que ens regali la bellesa d’aquests paratges a la vista. La pista

fins Amitges va guanyant metres poc a poc, aquest fet ens permet començar a habituar les

cames per al que ens espera més endavant, el camí va sent fàcil i abans d’arribar a Amitges la

pista s’inclina de forma considerable, aquí hem d’apretar les dents una miqueta fins que arribem

al refu.

Hem aconseguit salvar 4’7km i 500 metres de desnivell positiu, hem passat per l’estany de Sant

Maurici, l’estany de la Bassa i l’estany de Ratera i sempre amb els Encantats vigilant-se, ara el

que veiem son les famoses agulles d’Amitges i aprofitem l’aturada per segellar el forfait i posar-

se cremeta solar, ens queda un trosset fins Saboredo i ho hem d’assaborir.

El refugi d’Amitges és preciós, es troba a una alçada de 2.380 metres i pertany al Pallars Sobirà,

té una terrassa amb unes vistes d’autèntic privilegi i tot ell sembla molt acollidor. Després uns

companys de Barcelona que han fet nit aquí ens confirmen que van estar molt i molt bé en

aquest refugi.


Després del breu descans arranquem novament la marxa, fins Saboredo tenim 5’3km, 340

metres de desnivell positiu i 410 metres de negatiu i el Port de Ratera. Comença el camí a pujar i

caminem amb alegria, ja tenim dos segells i anem de pet al refugi més petit de tots. Ascendim

cap al circ de Saboredo, el camí es complica, l’horitzó apareix ple de pics de muntanya, estic

vivint en un somni del qual no vull despertar, aquesta és l’experiència que buscava i vaig camí

cap a ella.

Creuem el Port de Ratera de Colomers amb la constant presència d’estanys que ens deixen la

boca oberta, gaudim dels estanys de Lac de Naut i de Lac Deth Miei, la vista d’aquests estanys

alineats són indescriptibles. Amb cada pas que donem ens donem compte de que estem dins

d’un món de pedra, estem entrant al cor de la muntanya. Arribem al refugi de Saboredo, un refugi

petitet que respira muntanya per allà a on mires es troba a 2.310 metres i pertany a la Vall

d’Aran. Uns rucs deuen servir de transport de menjar i altres coses ja que tomben alegrement

per les pastures. Aprofitem aquest refugi per segellar i dinar una mica, després de uns quants

quilòmetres s’obre la gana i ens fa un temps preciós.


Després de dinar ens queda una última pujada abans d’emprendre la baixada final fins a

Colomers, uns 5km, 310m positius i 530m negatius. No ens espanta gens, anem molt bé de

temps i de forces, decidim no esperar gaire, ens acomiadem de la gent de Barcelona que fan els

Carros per lliure, havien fet nit a Amitges i anaven fins a Colomers.

Ara ens toca superar el Coll deth Tuc de Sendrosa, un coll de 2.451 metres d’alçada que el

superem sense dificultat. Un cop guanyat el coll ja podem veure a la llunyania el refugi de Colomers,

ara ens queda baixar i castigar una mica els genolls, però a mesura que ens acostem comencem a veure

estanys que formen part del circ de Colomers, estanys realment preciosos, de postal que ens fan el

caminar molt més alegre i vistós.


Com sempre al arribar al refugi comença el nostre ritual particular, tres cerveses per hidratar-se

el més bé possible i fer l’entrada al refu. Com sempre ens expliquen el funcionament del refugi,

cosa que sabem perfectament però escoltem les instruccions amb el rígid semblant que pertoca.

En el cas de Colomers soparem a les 19h i ens haurem de dutxar amb aigua congelada que

prové directament del riu. Cal dir que el tracte humà d’aquest refugi deixa bastant que desitjar i el

deixarà en molt mal lloc en el nostre rànquing particular. Trobem força gent, per aquest motiu

anem a la dutxa ben aviat, dins de la dutxa comença un concert d’ais i uis, i algun que altre crit

desafinat a causa de la fredor de l’aigua, quina sorpresa però és veure entrar al Waldo i només

sentir l’aigua com cau, quin paio!!, manté el tipus fins i tot en aquesta condició tèrmica tant

extrema, deu tenir la pell en vàries capes perquè no piula gens ni mica. Ara toca fer una mica de

temps, jo aprofito per fer una escapada fins al centre de la resclosa per buscar cobertura i poder

sentir la veu de l’Arnau, la sento de fons ja que la Rosa Maria sembla tenir pressa per penjar, la

molt bandarra, m’he fotut una bona caminadeta per trucar i no en puc gaudir com m’agradaria. A

més, en les properes 48 hores no trobarem cap punt de cobertura i sens dubte aquest fet em

mantindrà en un estat de tristesa permanent, sort que en tinc de la foto que m’acompanya

constantment. Després de xerrar amb altra gent, cosa que m’agrada molt fer anem de pet al

sopar, una sopa de fideus que mereix un comentari a part, diguem més aviat aigua amb fideus,

unes llenties que eren prou bones, una truita de riu i una poma acompanyats a la taula per una

família de Valls. Cosa curiosa aquesta família, s’havien deixat portar per una filla que els volia

ensenyar l’ambient de muntanya, aquell pobre pare no sabia on pebrots s’havia fotut, es pensava

que anava a un hotel i havia anat a parar a un lloc on tenia que compartir fins i tot els llençols, el

feien sopar a les 19h i a les 22h silenci, i a més dutxeta d’aigua freda, encara riem ara. Aquí és

on sentim al Waldo pronunciar la frase de la travessa, “....jo de jove em menjava les pedres, i

ara amb prou feines els cigrons estovats!”, senzillament sensacional reflexió del pas del

temps. Tot s’ha de dir, el Waldo és un personatge especial, un paio que ha menjat muntanya 30

anys, un pou de vivències i anècdotes, un mestre que ens informa en cada pas que fem del que

podem veure al nostre voltant. Ell és un carro de combat, al seu ritme sempre t’agafa, sempre

està allà amb la seva càmera de vídeo i els seus embotits que tant ens deleixen i molt important,

sempre prescindint de la pedanteria que en fan gala molts muntanyencs, ell sempre discret fins

que en deixa anar alguna de les seves, un gran company de viatge.....menys els seus concerts

nocturns, aquest és el seu punt negre.

Viu la vida com si pugessis a una muntanya. De tant en tant mira el cim, però més

important és admirar les coses belles del camí. Camina poc a poc, ferm, i gaudeix

cada moment. Les vistes des del cim seran el regal perfecte després del viatge.

Edmund Hilary

Val a dir que hem finalitzat la primera etapa de la Carros, la teníem prevista fer en 6h 45’ i l’hem

feta guanyant un quart d’hora al crono, perfecte. El refugi de Colomers està a 2.135 metres

d’alçada i pertany a la Vall d’Aran.


Diumenge 5 de setembre del 2010: cap a Ventosa i Calvell

Esmorzem d’hora, en aquest punt ens trobem als companys de Madrid, una tropa de madrilenys

amb els quals coincidirem fins a Estany Llong. L’esmorzar no es per tirar coets però ens el

mengem amistosament, sobretot fer especial menció del cafè, un bol ple d’aigua amb nescafé

soluble, més propi dels americans que d’aquí. Ens disposem a sortir novament, avui ens toca

anar fins a Ventosa i Calvell, però abans hem d’anar fins al refu de Restanca a segellar el

pertinent forfait, la veritat és que aquest segell sembla una mica estúpid, hem de fer camí per

desfer-lo tot seguit, però això ja arribarà en el seu moment. Ens queda un tram fins a Restanca

de 7’3km, 580 metres positius i 670 metres negatius.

El sender que surt del refugi ens

convida a pujar una bona alçada fins

al Port de Caldes a 2568 metres.

Quan coronem la muntanya ens

mostra un paisatge impactant, un

calfred d’emoció al veure el bell

paisatge, el Maladeta al fons al

costat de l’Aneto ens mostren una

bellesa indescriptible.


El que fa realment màgic aquest lloc es la gran quantitat d’aigua que hi ha als seus estanys,

enclavats en paratges espectaculars i que et deixen sense paraules. Em sento feliç d’estar en

aquest lloc i tant ben acompanyat.

Tenim encara que coronar el Coll de Crestada de 2.475 metres i baixar fins al refu de Restanca

fins a 2010 metres d’alçada per tornar pel mateix camí altra vegada. En aquest punt la gent

sensata deixa les motxilles per recuperar-les al tornar, nosaltres no som sensats i decidim posar

handicap al nostre particular repte. La baixada es dura, tremendament rocosa i castigadora de

genolls com mai, veiem l’estany deth Cap deth Porth, un estany preciós amb aigües cristal·lines,

que quan fem la vista enrere ens regala una captivadora postal.

Ara hem d’anar fins al desguàs de l’estany, i seguint el curs del riu fem una baixada realment

imponent, veiem l’estany d’Era Restanca a baix amb el bell e imponent salt d’aigua abraçant-se a

les seves fosques aigües, allà a baix tenim el refu de Restanca on ens espera un nou segell i tres

cerveses fresques, i com no menjarem una mica del pic-nic que ens han donat al matí.

El refugi de Restanca també pertany a la Vall d’Aran i es situa a 2.010 metres d’alçada.


Després de menjar, tot s’ha de dir,

uns entrepans insípids de pa de

motlle, i jo hem pregunto perquè

m’ha tocat els finals del pa,

aquells que no tenen pràcticament

motlle? A més no sóc pas l’únic!!

Arrenquem costa amunt fins a

l’estany, allà ens esperen les

seves aigües cristal·lines, ens

despullem i ens llencem a les

gèlides aigües. Sabem que està

prohibit ja que es tracta de parc

nacional però fem el voraviu ja que no hi ha ningú. Els amics madrilenys ja han tirat amunt a la

trobada d’alguns dels seus components que han optat per quedar-se a dalt i deixar els forfaits als

seus companys, una petita trampa que li treu part de gràcia al que s’està fent, però ells sabran.

Tothom pensa que aquest tram és absurd, i jo era dels que ho pensava però francament el trobo

espectacular, i si no ho fas et perds un dels paisatges més bonics de la travessa.


La remullada ens revitalitza i de quina manera, ens sentim com nous i remuntem el coll de

Crestada ràpidament i ben frescos. Una vegada a dalt ja només queda baixar a l’estany gran de

Monges, una bella estampa on parem a acabar-se el picnic i aprofitar per fer un altre bany,

aquesta vegada em quedo sec i es banyen el Guillem i el Waldo. Coincidim en el lloc amb els

madrilenys i un parell de “xatis” prenent el sol.

Tenim 5km més per arribar a Ventosa i

Calvell, un desnivell positiu de 540 metres i

330 metres de negatiu, el 90% del positiu ja

l’hem fet pujant el coll o sigui que el que ens

queda serà relativament tranquil fins al

refugi. De fet, així és, arribem a Ventosa i

Calvell força més d’hora del previst, el refugi

està enclavat a les parets i al capdavall està

l’estany Negre, una imatge brutal, ja hem

traspassat a l’Alta Ribagorça i el refu està

situat a 2.220 metres


Com sempre toca ritual i ens espera un dia més sense cobertura i sense aigua calenta, però la

sorpresa arriba a l’hora de sopar, mengem espectacularment, una sopa boníssima, una amanida,

una empanada amb peix deliciosa i de postre una compota de poma senzillament espectacular,

per suposat el vi que no falti. Ens quedem absolutament satisfets i ens quedem una bona estona

fent-la petar i jugant als daus, recordant vells temps amb el kiriki!!!. No podem evitar de parlar de

l’etapa de demà, sens dubte la més dura de tota la travessa, demà ens enfrontarem directament

al temut Coll de Contraix i he de dir que em fa molta patxoca pensar en atacar-lo, ja tenia ganes

de trobar el primer repte de veritat i veure com el guanyo, això si, sembla que les previsions

meteorològiques de demà ens posaran pals a les rodes ja que s’espera pluja, però això ho

veurem demà, ara ens espera una nit de descans perfecte. Ha estat un dia veritablement

aprofitós!

Però abans toca fer balanç de la jornada, la nostra previsió era fer aquesta etapa en 6h 30’ i la

vam fer en 6h 38’, sempre anem complint els temps i això és bo. Val a dir que aquest temps és

efectiu de caminar, cada vegada que ens aturem en algun punt, que no sigui per beure aigua,

aturo el crono, d’aquesta manera obtinc el temps real. A nivell físic ja comencem a notar que els

ombres aguanten molt bé i que cada vegada ens anem sentint més bé, tot una satisfacció, sens

dubte.


Dilluns 6 de setembre del 2010: assalt al temut Coll de Contraix

Ens llevem amb la intenció de ser els primers en sortir, per variar, així podrem evitar l’embut que

es pot produir al Coll de Contraix, 11,76km ens separen del final de l’etapa, tenim un desnivell de

pujada de 620 metres i un de baixada de 840 metres assolint la cota màxima de 2.748 metres

que té el Coll de Contraix. I els acumulats espanten, 1.444 metres positius i 1752 negatius. Vist

així pot semblar que tampoc n’hi ha per tant, però el que ho fa realment dur és el terreny que ens

trobarem, roques

gegantines i “....pedra

pels collons!!!” que ens

faran vigilar molt a on

posarem el peus i en

alguns moments posar

les mans. El matí

s’aixeca molt nuvolós, els

presagis de pluja sembla

que es poden fer realitat,

un handicap important

tenint un terreny exclusiu

de pedra i que fa l’ascens

força més perillós.

Davant de tot aquest

panorama esmorzem com mai havíem fet fins ara, senzillament espectacular!!!, sembla que la


gent de Ventosa ens prepari a consciència pel que te que venir i ens disposem a sortir

ràpidament.

Inicialment el camí es prou bo, anem perdent alçada i sempre amb el Coll de Contraix mirant-se

de forma amenaçadora acompanyat d’un cel gris, la distància fins al Coll es considerable com es

pot veure a la fotografia.

Travessem la Vall de Colieto i per fi podem observar una bona camada de Isards, almenys una

vintena que pasturaven tranquil·lament i que al veure’ns arrenquen una fugaç grimpada cap a

lloc segur, és un dels privilegis de sortir els primers, ara els Isards ja seran més difícils de veure

per als que vinguin darrera. Quan ja hem traspassat la Vall de Colieto comença el camí a

ensenyar les seves dents

afilades, comencen a

aparèixer el blocs de

pedra i les fites seran les

nostres guies a partir

d’aquest punt. En aquest

moment apareix el “Petit

Isard” i d’aquí ve aquest

renom que li vaig posar

en una guspira de

creativitat absurda, el

Guillem es troba com

peix a l’aigua en aquest


terreny, sembla fet exclusivament per a la seva distracció i tracció, com gamba el paio!!!, d’aquí

que el deixem tirar al seu aire.

Però no tot tenien que ser flors i violes, les coses sense emoció no tenen sentit i el temps ens

regala aigua i fred, una conjunció preciosa per aquest terreny tan abrupte. Tenim dubtes de si

posar capelina o no, al final al veure que la cosa semblava anar a més decidim posar-la. Ara la

cosa es comença a complicar força, la roca mullada es torna realment perillosa i una relliscada a

des temps pot significar prendre mal de veritat, hem de posar seny i baixar el ritme, el Contraix

cada vegada és més a prop, però cada vegada més empinat. Quelcom diria que això baixa la

moral, ens al contrari, ens omple de força per coronar el Contraix!!.

Mirem a dalt del Coll i respirem fons, comencem a patir els efectes de la roca mullada, alguna

d’elles es torna una pista de patinatge i per postres les capelines ens tapen la visió de on posem

els peus, decidim treure-les ja que la pluja sembla donar-se una treva momentània, no sigui que

ens fotem la llescada per no saber a on posem els peus. Arribem per fi a l’últim tram, ja fa uns

minuts que tres paios que anaven llençats ens han passat, portaven molt poca motxilla,

segurament estan fent els Carros en menys dies o senzillament fan algun tram al seu gust. La

veritat es que ens va bé que algú passi a davant, d’aquesta manera veurem per on ataquen el

Coll aquest trio, ells ho fan per la banda esquerra, molt empinada i amb molta pedra solta.

Després de deliberar decidim fer l’atac per el mateix costat, puja molt costerut però estem amb

molta força per fer-ho, a més, la pluja ha deixat de fer-se la guitza i això ens anima a accelerar la

coronació del tram més complicat i dur dels Carros de Foc, un cop allà dalt haurem superat la

gran barrera d’aquesta travessa.



L’última serrada de dents no es pas tant dura com ens podia semblar a simple vista, s’ha d’anar

molt a poc a poc i amb tots els

sentits ben desperts ja que es

desprenen rocs al nostre pas,

després de tres hores i amb la

satisfacció de la feina ben feta

coronem el cim del Coll de Contraix,

a dalt la vista és d’una bellesa

indescriptible, al nostre davant el

Llac de Contraix a on haurem de

baixar i si girem la vista enrera

veiem tota la Vall de Colieto i el dur

camí que hem tingut que superar

per arribar fins aquí dalt.


Ens mereixem fer una mossegada del picnic del refugi i reposar una mica de força per la baixada

que ens queda, unes 4 hores segons els nostres càlculs de baixada intensa fins al refugi

d’Estany Llong, el terreny de baixada sembla ser menys pedregós però molt costerut, ja poden

tremolar els genolls. El Coll de Contraix té dos colls en realitat, si puges per l’esquerra, per a on

ho hem fet nosaltres, has de posar el ganivet a les dents, per la dreta ens comenten més tard els

madrilenys es fa més fàcil la pujada ja que es fa més progressiva i sense tanta pedra solta. Si em

permeteu un punt de reflexió, sempre seguiria optant pel de l’esquerra, a part de ser molt divertit,

quan arribis a dalt estaràs gaudint de la solitud ja que l’altre part del coll semblava després les

rambles de Barcelona.

Ens disposem a començar a baixar, ho fem fins al Llac de Contraix i anem a buscar el seu

desguàs, en principi trobem pedra amb la qual no hi comptàvem però cap comparació amb el

que hem passat. Quan arribem al desguàs i després de travessar una estació meteorològica

veiem la brutal baixada pel costat d’un salt d’aigua que prové del llac, una autèntica trencacames

en ocasions amb fang, tenim que baixar amb cura de no fer la relliscada del dia. Es creen

moments d’opinió, el Waldo i el Guillem pensen que es pitjor fer el Contraix pujant per aquest

costat, jo personalment penso que no, però s’ha de reconèixer que hi ha un bon ascens per aquí.

Tot depèn de com es miri, de fet, això és el bonic de les coses, el debat i la diferència d’opinions i

pensaments enriqueixen a les persones. Quan arribem a la Vall de Contraix fem una aturada per

dinar aprofitant la verda pastura i un riuet, peus a dins l’aigua i menjar el millor picnic de tota la

travessa, de moment el refugi de Ventosa i Calvell li posem 4 estrelles, la cinquena no li podem

posar per no tenir aigua calenta, que sino.....


Després d’un bon dinar ja ens queda molt poquet per arribar al refugi, de fet tornem a baixar per

un barranc força costerut fins que veiem el refugi allà a baix, entre els arbres i una mica més

amunt l’Estany Llong. Ara notem per primera vegada des de Sant Maurici la baixada d’alçada, el

bosc ens guanya terreny fins entrar-hi de ple fins el refugi d’Estany Llong. Estem a l’Alta

Ribagorça, a la zona de la Vall de Boí, el refugi està situat a 1.980 metres d’alçada i això es nota

amb el paisatge que ens envolta.

Avui ha estat un gran dia, hem trigat 40 minuts menys del previst, en 6h i 20’ ja tenim al sac

l’etapa reina de la Carros de Foc. Arribem cofois i mantenint un bon estat físic, al arribar rebem

dues notícies, la dolenta és que no tenim cobertura fins que arribem demà a Colomina, un dia

més sense sentir l’Arnau però esperançat per fer-ho demà i la bona....és mooolt bona una de les

coses que més agraïm i que trobem a faltar una barbaritat, una dutxa d’aigua calenta!!! El

Guillem s’hi apunta ràpid, no sense prendre abans la cervesa de rigor i de fer l’entrada, jo a part

de la cervesa em demano una sopa calenteta, fa poc que he dinat però em ve de gust fer-me un

homenatge. Hem arribat els primers del gruix de penya que ha de fer nit al mateix refugi, i amb

força estona d’avantatge, d’aquesta manera ens podem dutxar els primers i estalviar-se una

bona cua d’espera ja que només hi ha una dutxa d’aigua calenta. Tenim tota una tarda per

davant, cerveses i estones agradables de xerrada, de valoracions de l’etapa, d’arreglar el món i

altres coses sense importància com per destacar en aquestes modestes línies.

Arribaria doncs el moment del sopar, superar Ventosa i Calvell serà una tasca força difícil però

senyors, immens!!! Per variar la sopa de rigor i l’amanida, després un pollastre senzillament

deliciós per acabar amb fruita de postre, tot regat amb un bon vinet i la companyia de taula dels

madrilenys. Senzillament impressionant, de moment 4 estrelles empatant amb Ventosa i Calvell,


la cinquena li donarem si l’esmorzar i el picnic li posen la cirereta al pastís. Acabem la jornada a

fora del refugi amb les jaquetes ben posades ja que fot fresqueta i amenitzant la vetllada amb

l’agradable companyia del madrilenys. Val a dir com a curiositat que en cap moment surt el tema

del futbol, i no serà per ganes d’aixecar la llebre. En algun moment del sopar ha sortit el tema del

català a Catalunya, un camí arriscat per caminar ja que vaig notar un cert to en aquelles paraules

que feia tuf a marron, sort que un d’ells es va adonar de que el tema no era el més adient per el

moment i el lloc on érem i en va desviar l’atenció altra vegada cap a muntanya. Penso que va

encertar en la seva maniobra tot i que a mi m’agrada el debat de Catalunya i més rodejat de

Mandrils, bona gent!

Potser ja toca anar dormir, demà hem d’anar fins a Colomina, i estem valorant seriosament la

possibilitat de seguir més enllà per arribar fins al refugi de Josep Ma Blanc, ens sentim prou forts

per lligar dues etapes i fer-la en una de més de 10 hores de travessa. El motiu també és deixar

una última etapa curteta, d’unes tres hores fins Mallafré i una hora més per arribar al cotxe,

d’aquesta manera podríem dinar a Espot per celebrar la consecució de la Carros de Foc i per

una vegada deixar els picnics de banda, a més, tenim encara 3 hores de cotxe fins a casa i la

idea d’arribar d’hora també ens agrada. Decidim que quan arribem a Colomina decidirem que fer,

no ens avancem gaire als fets, de fet el final ens queda ja molt proper.....

Abans d’anar a dormir segueixo el mateix ritual de sempre, mirar la foto de l’Arnau i enviar-li tot el

meu pensament, estic segur que alguna cosa rebrà que supera totes les cobertures mundials.

Em sap greu no fer saber a la Rosa Maria que tots estem bé, però com diu la dita “...no

news...good news!!”.


Dimarts 7 de setembre del 2010: el lleó que atrapa la seva presa

Hem passat una bona nit tots plegats, jo he dormit molt a gust i em desperto amb energies

renovades per afrontar la penúltima etapa. Ens serveixen l’esmorzar, fins ara l’esmorzar i el

picnic era el que li faltava per la cinquena estrella al refugi d’Estany Llong, val a dir que no se la

guanya i això que hi era molt a prop, però ens emportem un grat record d’aquest refugi. Iniciem

la marxa com sempre els primers, la gent ens mira com si fóssim bitxos estranys, a on aneu amb

tanta pressa!!! Els madrilenys s’asseuen a esmorzar i nosaltres ja estem per la porta a punt de

marxar.

Avui fa força fred i el cel es desperta increïblement amenaçador, núvols negres tapen

completament el cel. Iniciem la marxa per el bosc, 600 metres de desnivell positiu i 180 metres

de negatiu, 11,63km i una alçada màxima de 2577 metres a la Collada de Dellui. El camí es fa

molt fàcil de fer, puja a través del bosc de forma continuada però molt suament i per un terreny

que ens sembla glòria comparat amb el del dia anterior, poc a poc anem guanyant metres i

també el vent guanya força. Ens fa un fred pela i veiem per sobre els nostres caps els núvols

terriblement amenaçadors que travessen les muntanyes a una velocitat impressionant, anem

travessant la Vall de Dellui i ja veiem el coll a davant nostre, la cosa es comença a inclinar

bastant però el camí es molt bo, al girar la vista veig una imatge d’una bellesa colpidora, els

núvols negres deixen caure aigua a bots i barrals al fons de la vall i alguns altres xoquen contra

la Pala de Morrano, un pic que sobresurt per sobre els demés, quan els núvols impacten contra

el pic es frenen de cop i dibuixen formes capritxoses degut a la frenada brusca al que s’han

sotmès, a mi personalment aquesta imatge em resulta preciosa i la immortalitzo amb la meva

càmera.


A tot això que sense esperar-ho tant aviat fem cim al Coll de Dellui, estem a 2577 metres

d’alçada i veiem la preciosa postal de l’altra cara de la vall, en direcció als llacs arribarem al

refugi de Colomina. No ens hi estem gaire aquí a dalt, sembla que en qualsevol moment el cel

descarregarà sobre nosaltres tota la seva fúria, decidim seguir sense gaire pausa.


Baixem en direcció a l’estany Eixerola, Estany Mariolo i Estany Tort, un trajecte molt maco i

agraït pel terreny, travessem el Mariolo per sota de la seva resclosa, fer-ho per damunt amb

aquest vent i sense lloc on agafar-se es fa perillós, per una banda l’aigua i per l’altra una caiguda

força considerable. Anem a un ritme força alt cap a La Portella, ja estem a prop del refugi quan la

boira ens agafa de ple, i la visibilitat es torna feixuga, a més, cada vegada el vent bufa més fort.

Serrem força les dents i seguim endavant....

Ens trobem vies de vagonetes al final de l’estany Tort i les anem seguint, segons les guies

oficials Colomina està a unes 6 hores del refu d’Estany Llong, no se si pel ritme alt que hem

imposat o per que el temps és massa generós, la qüestió és que en poc més de 4 hores arribem

al refugi de Colomina, ja hem divisat l’Estany Gento al capdavall, entrem en territori de la Vall

Fosca al Pallars Jussà, tenim el refugi a 2.395 metres d’alçada.


Entrem al refugi com bonament podem, el vent es brutal i et colpeja fortament fent costós

mantenir-se dret, a dins un menjador molt petit ens dona el sostre necessari per dinar. Per fi

tenim cobertura!!! Aprofito al màxim aquest fet i truco per fi a l’Arnau, el sento i m’he de contenir

l’emoció, tampoc cal que els demés et vegin amb la llàgrima a l’ull. Em consola saber que la

Rosa Maria ja estava al corrent de que no trobaria cobertura fins aquest punt, he patit jo més que

ella per no poder contactar. Però no tenim massa temps per relaxar-se, hem de decidir que fer, si

seguim cap al refugi de Josep Maria Blanc a unes 3:30 hores o per contrari ens quedem a

Colomina que de fet és on tenim feta la reserva. Hi ha diferents punts a tenir en compte, per

començar hem arribat molt aviat i encara falten unes 30 persones per arribar, el temps de fora no

convida gens a estar-s’hi per lo que ens espera un menjador ple de persones, tots apretadets per

passar unes quantes hores, creiem que és molt poc tentador estar-se tota la tarda d’aquesta

manera i l’altre punt segueix sent el tenir demà una etapa més curta. Per contra....el temporal

exterior, valorem molt seriosament que fer i decidim armar-se de valor i força i sortir a l’exterior

en direcció Josep Maria Blanc, la guarda del refugi tampoc ens aconsella el contrari o sigui que

ens posem malles llargues i ens tapem tant com podem, al sortir a fora ens comença a caure

pedra llençada amb força pel vent, ens mirem als ulls i ens sobrevenen els dubtes, no estem

arriscant massa? A la muntanya una retirada a temps és una victòria, però sembla que nosaltres

no estem gaire per retirades, deixa de caure pedra i ens animem els uns als altres, comença la

segona part de l’aventura, endinsar-se en la boira fins trobar el camí que ens durà fins al següent

refugi.


Tenim per davant 9’4km, 899 metres de desnivell acumulat positiu, 1.061 metres acumulats

negatius i una cota màxima de 2.670 a la Collada de Saburó, no gens esperançador amb el

temps que ens acompanya.

Comencem vorejant l’Estany de Colomina i l’Estany de Mar fins arribar al pas de l’ós, una

empinada pujada que et brinda unes escales de pedra per fer-t’ho més fàcil, perd una mica la

gràcia però s’agraeix. En tot aquest tram no hem fet fotografies ja que teníem la càmera ben

protegida de l’aigua per si de cas, però he baixat una foto d’internet per veure el pas de l’ós.

Nosaltres no vam veure res més que les pedres que anàvem trepitjant, la resta era boira total i

absoluta. Un cop passat el pas de l’ós ens trobem amb un canvi sobtat de temps, s’esvaeix la

boira i apareix el sol radiant, ara el estar tant abrigats ens fa passar una calor terrible però no ens

fiem gens ja que segueixen apareixent núvols que venen directament cap a nosaltres. Ara veiem

l’Estany de Saburó, força baix per cert i ja podem veure el Coll de Saburó, el punt més alt

d’aquesta etapa remodelada.


La pujada al Coll de Saburó no ens agafa gens desprevinguts, estem ja força acostumats a pujar

colls i no resulta gens difícil coronar els 2.667 metres d’aquest. A l’altra banda el temps sembla

estar millor però tot just fent un descans ens tornen a agafar els capritxosos núvols, sembla que

ens portin

seguint tota

l’etapa, com

aquells

lleons que

no deixen

escapar la

seva presa.

Hem de

seguir el GR

i així ho fem,

anem

avançant

cap al Josep

Maria Blanc.


Però no podia perdre l’excel·lent tradició de perdrem en algun punt, a Cavalls del Vent, i això que

la senyalització és per nens de primària, ja ens vam perdre per culpa d’una mala interpretació de

la guia oficial. Aquí, a Carros de Foc fins ara no ens havíem perdut i francament tocava fer-ho i a

més amb la turmenta a punt de d’atrapar la seva presa. La qüestió és ben simple, arribem a un

encreuament, Coll de Monestero a l’esquerra i Saburó a la dreta, al bell mig un cartell de fusta

senyalant un cami que marxa del GR amb l’indicatiu Josep Maria Blanc, nosaltres per suposat

cap allà, gran error!!! Mai havíem d’abandonar el GR, aquestes coses passen per no mirar el

mapa i confiar en la senyalització, de totes maneres jo em pregunto perquè pebrots està posat

aquell cartell en aquella direcció si aquell camí va a morir? No ho sabrem mai, la qüestió és que

vam poder gaudir uns moments d’una autèntica platgeta lacustre que en un dia de sol i calor em

penso que haguéssim tardat 2 minuts en despullar-se i fer un xap.


Aquest platgeta és molt bonica però seguim el camí erroni tot pensant que darrera el turó ens

toparem de cara amb el refugi, però no és així, el camí sembla complicar-se de tal manera que

arribem a la fi del mateix. Tenim uns moments de dubte, que ha passat, agafem el mapa i tot just

en aquell moment un llamp il·lumina el cel i un tro ensordeix els nostres timpans, acotem el cap i

comprovem amb els nostres propis ulls com el lleó a aconseguit acorralar a la seva presa i ha

passat a l’atac, comença a caure pedra, una pedra petita però la mare que la va parir com pica a

les mans i les cames!!! Per suposat el mapa torna a la butxaca ja que s’està començant a mullar,

he de reconèixer que van ser uns petits moments de nervis que vam saber controlar per mantenir

la calma necessària i l’experiència del Waldo surt a la llum, anem a recuperar el GR i el seguim,

tots fem cas a les sàvies paraules del capi amb la turmenta descaregant sobre els nostres

cossos. És molt curiós, a mi m’agraden les turmentes de llamps i trons però mai havia sentit la

fúria d’aquesta meravella de la meteorologia tant propera, sentia l’alè dels seu retronar a la meva

nuca i el ressò de les muntanyes li conferia encara més agressivitat al moment, he de reconèixer

que per uns moments vaig sentir un calfred important, una cosa es viure-ho a ran de mar i l’altra

a dos mil metres d’alçada, la cosa canvia i de quina manera!!!

Anem a tota pressa a recuperar el GR, allà ens trobem els alemanys que anaven darrera nostre

que semblen seguir el GR, no com nosaltres, i el Waldo ordena seguir per el camí i ens portava

en la direcció correcta. El refugi no estava ja gaire lluny, havíem perdut força temps en aquella

incursió sense sortida però encara quedava una baixada d’aquelles que fan por i més amb el

terra fangós, roca mullada i aquell retronar del cel sobre el teu miserable cos, a mercè de la

natura!!!


Baixem poc a poc, un pas en fals i et fots la nata que no t’has fotut en tota la travessa, per fi

veiem el refugi, allà, posat com si fos una postal, com si estigués flotant sobre l’estany. Amb

franquesa, personalment penso que aquest indret és preciós i paga la pena les aventures que

hem passat fins arribar-hi. De sobte la turmenta sembla allunyar-se i la pedra ja ha deixat de

torturar-nos. Deixem l’Estany Negre de Peguera a la dreta per sobre de la resclosa i ens dirigim

ja de pet al refugi.

L’arribada al refugi ens resulta molt i molt agradable, anem amb tota la roba molla i jo

personalment patint força fred, ara el vent és el protagonista i bufa amb molta força creant una

sensació tèrmica molt baixa. Hem trigat 8:30h de les 10 hores que teníem previstes, bona

retallada i no m’estranya quan et persegueix constantment el lleó, al final ens ha enganxat però

hem sortit airosos del cara a cara. Ara toquen les cerveses ben merescudes, ens hi posem com

no, fem l’entrada i una dutxa merescuda d’aigua calenta.

El refugi està situat a 2.350 metres d’alçada i pertany a el Pallars Sobirà, un edifici molt xulo i uns

guardes joves de bona pasta.

Surto un moment a fora a fer un parell de trucades, però les tinc que clausurar amb poc temps

perquè l’aire i el fred que fot em fa tremolar com una fulla, torno cap a dins del refugi que s’hi

està molt bé. Quan arribo novament a dins del refugi els sopars comencen a passar per davant

dels meus ulls, quina gana!!! Sopem de conya, la sopa de rigor, aquesta vegada és més crema

que sopa però bona de collons, amanida, pollastre sensacional i fruita acompanyats d’una parella

molt catxonda, un noi de barna city i una noia “gabatxa” monitora de natació, els dos gaudeixen

de tot aquest mon i el d’escalada i ho demostren per com viuen les seves pròpies paraules. Per

cert em resulta curios que una noia francesa pensi el mateix que jo “putus gabatxos dels


collons!!!”, aquest tema dels gabatxos el deixaré de banda, crec que ha quedat prou

clar...prefereixo no dir el que penso d’aquesta espècie humana.

Estem una bona estona de xerrada amb aquesta parella amenitzant la vetllada amb el vi de

rigor i ratafia, una miqueta tocadets per la vareta màgica de l’alcohol i l’alçada, celebrant l’última

nit junts en aquesta aventura de la Carros.


Abans d’anar a dormir anem a fer una sortida nocturna ara que ha parat el vent, anem fins al

turonet que hi ha davant del refu, on hi ha cobertura vaja, i des d’allà truquem als companys de

feina que hem van acompanyar als Cavalls del Vent, en especial al Markitus que havia de venir a

la Carros però per qüestió de peles es va tenir que quedar a casa, aquesta baixa és la que més

m’ha dolgut, va ser un company excel·lent de travessa i a més un bon amic que travessa un mal

moment amb problemes de salut familiar i segur que aquí hagués gaudit com mai. Em va saber

greu no poder ajudar-lo econòmicament, però algun dia repetirem i espero que ens acompanyi, a

la teva salut Marc!!.

Aprofitant l’escapada ens enlluerna ara si un cel espectacular, estrellat com mai a la vida, mirar-

lo és una de les experiències més captivadores que poden existir, allà a on miris l’espectacle

està garantit. No puc evitar pensar com s’ha de viure les llàgrimes de Sant Llorenç des d’aquí

dalt.

Ara si, anem a dormir d’una vegada, ja hem decidit que baixarem fins el refugi de Mallafré per la

pista, un camí que segueix el GR i que ens conduirà en menys temps cap al final de la travessa,

deixarem Monestero o el Collet de les Vaques per una altra ocasió, volem ser a Espot a l’hora de

dinar per poder celebrar la Carros de Foc 2010!!!


Dimecres 8 de setembre del 2010: Carros de Foc al sac i ben lligat

Ha estat sens dubte la pitjor nit de totes, a més per als tres, hem dormit fatal i jo em llevo amb

mal de cap persistent, fins ara aquest tema el portava bé però algun dia dolent havia de tenir no?

Per sort el dia s’ha llevat millor que nosaltres, ens hem llevat més tard de l’habitual ja que tenim

temps de marge i esmorzem força bé, si no fos perquè hem dormit malament aquest refugi per

mi s’emportaria les cinc estrelles, però sóc força exigent, un defecte qualsevol.

L’etapa que tenim per davant son 7km de pista forestal i en continu descens, perdrem 425

metres d’alçada. Sortim a fora i donem la benvinguda al sol com es mereix.

Comencem a caminar i em torna a envair la mateixa sensació que vaig tenir l’últim dia de Cavalls

del Vent, per una banda la satisfacció d’acabar i poder veure als teus i per l’altra la tristesa

d’abandonar aquests paratges i tornar a la vida quotidiana, aquí tot es veu i es viu de diferent

manera, tot va més pausat, les preocupacions son més banals i el teu únic destí és arribar fins al

pròxim refugi, dedicant-se exclusivament a tu mateix a gaudir de la fusió teva amb la natura, a

trepitjar-la, a sentir-se part d’ella, una comunió perfecte.

Però la vida es així i les obligacions ens esperen al final del camí, comença a ser el moment de

pensar en els pròxims objectius i la pròxima vegada que em fusionaré novament amb la bellesa

perpètua de la muntanya.


Anem fent amb un bon ritme de marxa, els paisatges son senzillament preciosos, a mesura que

anem perdent alçada ens endinsem en boscos de pi negre, sortegem dos túnels i ens creua un

isard solitari, en poc més de 2 hores i 40 minuts arribem a la fi de la nostra aventura, el refugi

d’Ernest Mallafré.


Arribem contents com mai, hem acomplert el nostre objectiu, si, hem arribat al final del trajecte.

Semblava que quedés molt lluny aquest moment però em sembla que se’ns ha fet molt curt a

tots, al refugi estan preparant llenya per la tardor i l’hivern, ens reben molt cordialment i regalo el

mapa a uns alemanys que no en tenien, quina poca previsió venir a fer Carros de Foc sense

mapa, jo potser peco de preveure i preparar massa, però venir sense mapa té collons la cosa.

Arriba el moment definitiu, segellar l’última casella del forfait i celebrar-ho amb una cervesa ben

fresca, és el moment culminant, veure el forfait ple de segells és la confirmació de que som

“finishers of Carros de Foc”.


Ara ens toca caminar fins al pàrquing on tenim el cotxe, una suau baixada per on pugen els pixes

que pugen a passar el dia a Sant Maurici, els que no ho fan en taxi es clar. Hi arribem en 50

minuts, des de Josep Maria Blanc 4 hores en total i amb la absoluta satisfacció d’haver acomplert

el nostre objectiu. Ara si, anem a recollir la nostra samarreta acreditativa de que hem complert la

travessa i a fer-se un homenatge dinant a Espot, deixem pel camí els picnics i ens centrarem en

uns entrecots com Déu mana i després cap a casa, el retrobament amb els nostres, aquest punt

ja m’emociona.....retrobar-me amb l’Arnau, el millor premi de tots!!!


Carros de Foc 2010 Guillem Poch

Carles Castelló

Waldo Merchán

Gràcies amics per ser uns grans companys

de travessa!!!

Documents

Carros de Foc Trepitjant Camins de Foc