12
NÚMERO 1105 2,50 EUROS DIUMENGE 15 DE DESEMBRE DEL 2013 L’HORA DE LA VERITAT CAP A LA CONSULTA [] La hora de la verdad The moment of truth HISTÒRIA DEL VIRATGE CATALÀ ARTUR MAS, EL LÍDER RESISTENT ELS DUBTES DE LA UNIÓ EUROPEA . . . Suplement trilingüe L’ARA ofereix avui un suplement de 12 pàgines amb versions en castellà i anglès de tots els articles

Catalonia: The Moment of Truth

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Catalonia: The Moment of Truth Special Edition of Ara Newspaper Source: Ara. Date: 15.12.13.

Citation preview

Page 1: Catalonia: The Moment of Truth

NÚMERO 1105

2,50 EUROS

DIUMENGE15 DE DESEMBRE DEL 2013

L’HORADE LA

VERITAT

CAP A LA CONSULTA

[ ]La horade la verdad

The momentof truthHISTÒRIA

DEL VIRATGECATALÀ

ARTUR MAS,EL LÍDER

RESISTENT

ELS DUBTESDE LA UNIÓ

EUROPEA

.

.

.

Suplementtrilingüe

L’ARA ofereix avuiun suplement de 12

pàgines amb versionsen castellà i anglès

de tots elsarticles

Page 2: Catalonia: The Moment of Truth

02 DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 aratemadeldiasuplementespecialconsulta

El gran viratgeen sis temps

Ara és l’hora de la veritat perquè les cartes estan sobre la taula: el 9 de novembre del2014 els catalans seran cridats a definir-se sobre el seu futur de manera democràtica

i tant Espanya com la Unió Europea han de decidir quina resposta hi donen. Però, comhem arribat fins aquí? Quines són les claus d’un procés que ha sorprès aquí i a fora?

LES CLAUS DEL PROCÉS

amb tres discursos brillants, el deMas, el de Josep Lluís Carod-Rovi-ra i el de Manuela de Madre, totsamb un missatge de mà estesa. Ca-talunya oferia un pacte a Espanyaper tancar ferides i caminar junts al-menys durant una generació més.La solemnitat d’aquelles paraules,però, la magnitud del moment his-tòric, no va quallar en les files delPP. En un moment del debat, ArturMas va avisar directament MarianoRajoy dels riscos de tancar la portaa Catalunya. El va avisar mirant-loa la cara. El polític gallec va fer eldesentès perquè ja havia decidit queCatalunya seria la seva palanca pertornar al poder. D’aquell error his-tòric, del qual va ser advertit per Jo-sep Piqué, neix la foto de Palau dedijous. Rajoy va plantar aquell dia,sense saber-ho, la llavor d’una re-volta social sense parangó a Europa.

Segona escenaLa tardor del 2007 el caosde Rodalies indigna la poblacióEl matí del 15 d’octubre del 2007 elsusuaris de Renfe que esperaven al’estació de Bellvitge van veure comun esvoranc provocat per les obresde l’AVE inutilitzava totes les viesexcepte una. El caos que es va pro-duir a partir d’aquell moment, queva afectar centenars de milers depersones, va posar al descobert unarealitat que fins llavors havia restat

amagada: l’estat lamentable de laxarxa de Rodalies catalana, sobretoten comparació amb la de Madrid.Només una dada: l’any 2009, ambnomés un 9% menys de població, laxarxa catalana transportava els ma-teixos usuaris, 400.000, que la ma-drilenya... l’any 1989! Durantaquests 20 anys Madrid havia cons-truït túnels i havia doblat totes lesvies mentre a Catalunya se circula-va encara amb catenàries dels anys30, tal com va reconèixer el mateixZapatero al Congrés. Del català il·lu-sionat es passava al català empre-nyat, que de sobte va ser conscientdel maltractament econòmic del’Estat respecte a Catalunya: auto-pistes de pagament, barracons a lesescoles, llistes d’espera a la sanitat...L’opinió pública va fer un tomb. Itot perquè Zapatero pogués inaugu-rar l’AVE abans de les eleccions.

Tercera escenaUn petit municipi del Maresmeinicia la revoltaEl 4 de juny del 2009, el ple muni-cipal d’una localitat del Maresme de8.000 habitants va prendre una de-cisió que a la llarga resultaria cab-dal. Arenys de Munt va aprovar feruna consulta sobre la independèn-cia de Catalunya el 13 de setembrea proposta dels regidors de la CUP.La notícia va passar desapercebudaen aquell moment, però va agafar

Crònica

DAVID MIRÓBARCELONA

Primera escena. Un re-presentant polític catalàpuja a la tribuna d’ora-dors del Congrés de Di-putats i pronuncia les pa-

raules següents: “Les cartes estansobre la taula, de cara amunt, no hiha per part nostra ni cartes amaga-des ni marcades, hem parlat ambveu clara i ferma, pacíficament, de-mocràticament, respectant les lleis.Ara els toca parlar a vostès, i els con-vido a fer-ho amb sentit d’estat ambmajúscules, sense politiqueries decurt recorregut”. Els sona? Aquestaescena la va protagonitzar ArturMas el 2 de novembre del 2005. Ésmolt important, per entendre el quepassa avui, situar-se en aquella jor-nada de fa gairebé una dècada. I re-cordar l’ambient d’eufòria i d’orgulllegítim que sentia la població cata-lana pel fet que la seva classe polí-tica havia estat capaç de posar-sed’acord en la redacció d’un nou Es-tatut que en aquell moment inicia-va el tràmit al Congrés de Diputats

EstatutLa sentènciadel TC vasuposar unahumiliaciócol·lectivaals catalans

EconomiaElcaosdeRodaliesvaposaraldescobertelmaltractamenteconòmic

El gran viraje en seis tiempos

Primera escena. Un represen-tante político catalán sube ala tribuna de oradores delCongreso de los Diputados ypronuncia las siguientes pala-

bras: “Las cartas están sobre la mesa,boca arriba, no hay por nuestra parte nicartas escondidas ni marcadas, hemoshablado con voz clara y firme, pacífica-mente, democráticamente, respetandolas leyes. Ahora les toca hablar a uste-des, y les invito a hacerlo con sentido deestado en mayúsculas, sin politiqueríasde corto recorrido”. ¿Les suena? Esta es-cena la protagonizó Artur Mas el 2 de no-viembre de 2005, en el debate de acep-tación a trámite del Estatuto de Catalu-ña. La solemnidad de aquellas palabrasno cuajó en las filas del PP. Artur Mas lle-gó a avisar directamente a Rajoy de losriesgos de cerrar la puerta a Cataluña. De

das de los periódicos y los informativos.Aquella movilización solo fue la chispaque desencadenó una oleada de consul-tas por todo el territorio.

Cuarta escena. Una de las célebressentencias de Sun Tzu habitualmenteignoradas por Madrid reza así: “No presi-ones al enemigo hasta acorralarlo. Cuan-do las bestias salvajes se ven acorrala-das luchan con desesperación”. Este esel mensaje que le trasladó José Montillaa José Luis Rodríguez Zapatero en víspe-ras de que el Tribunal Constitucional fa-llase sobre el Estatuto. Su tesis era quesi un tribunal politizado y desprestigia-do alteraba la voluntad de los catalanesexpresada en referéndum esto sería in-terpretado como una humillación colec-tiva. Nadie le hizo caso.

Quinta escena. El verano de 2012 Ar-tur Mas tuvo que tomar una decisión hu-

millante: pedir el rescate financiero algobierno de Madrid. Después de recor-tar en servicios sociales en más de 5.000millones, Mas comprobó que el autogo-bierno era una ficción si no disponía delos ingresos fiscales de los catalanes.

Sexta escena. Se dice que uno de losprincipales errores de Hitler fue subes-timar el valor de los soldados norteame-ricanos. De la misma manera Madrid nodescubrió hasta la celebración de la VíaCatalana –la enorme cadena humanaque cubrió el territorio de norte a sur ymovilizó de forma ordenada a más demillón y medio de personas– la capaci-dad de organización de una entidad for-mada por voluntarios como la AsambleaNacional Catalana. Por un momento in-cluso pareció que Madrid reaccionaríaa la exhibición, pero fue un espejismofugaz.e

aquel error histórico nace la foto del ju-eves en el Palau.

Segunda escena. La mañana del 15 deoctubre de 2007 los usuarios de Renfede la estación de Bellvitge vieron comoun enorme boquete abierto por las obrasdel AVE inutilizaba todas las vías menosuna. El caos que se produjo a partir deaquel momento en el servicio de Cerca-nías de Barcelona puso al descubiertouna realidad hasta entonces desconoci-da: el estado lamentable y la falta de in-versiones en la red ferroviaria catalana.

Tercera escena. El 4 de junio de 2009el pleno municipal de una localidad de8.000 habitantes del Maresme, Arenysde Munt, aprobó la celebración de unaconsulta sobre la independencia para el13 de septiembre. La intención de Falan-ge de manifestarse aquel día y el pulsojudicial llevó Arenys de Munt a las porta-

EstatutoLa sentenciadel TC supusouna auténticahumillacióncolectiva paralos catalanes

01

Page 3: Catalonia: The Moment of Truth

03ara DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013

temadeldiasuplementespecialconsulta

LA FOTO DE LA UNITATImatge del pacte de la consultaal Palau de la Generalitat. (2)

Imatge de la manifestació de laDiada del 2012. (3) Debat a

Madrid sobre l’Estatut . PERE VIRGILI

volada en tornar de l’estiu quan elgrup d’ultradreta Falange va anun-ciar una manifestació i Ciutadans vainiciar una ofensiva legal contra laconsulta. Al final, l’estira-i-arron-sa judicial va ocupar les portades iels informatius dels mitjans espa-nyols, de manera que, el dia de laconsulta, hi havia desenes de peri-odistes estrangers acreditats per se-guir la jornada, en què es va assoliruna participació del 41% del cens.Les consultes es van estendre ràpi-dament per tot el territori en diver-ses onades fins a confluir el 25d’abril del 2011 a Barcelona. Aque-lla mobilització va ser important bà-sicament per diversos motius. Elprimer, perquè va posar en contac-te molta gent que més tard s’enrola-ria a l’Assemblea Nacional Catala-na. El segon, perquè va donar visibi-litat internacional al conflicte. I entercer lloc, perquè per primera ve-gada l’independentisme s’atrevia,amb un simple para-sol i una urna,a fer campanya en zones de l’àreametropolitana de població majori-tàriament vinguda de la resta d’Es-panya i castellanoparlant. I, en con-tra dels mals auguris d’alguns, no hiha hagut fractura social.

Quarta escenaLa sentència de l’Estatut:una humiliació col·lectivaUna de les màximes del general SunTzu habitualment ignorades pelspolítics espanyols és: “No pressionisl’enemic fins a acorralar-lo. Quan lesbèsties salvatges estan acorraladeslluiten amb desesperació”. SegonsTzu, perseguir la victòria total i lahumiliació de l’enemic se’t pot aca-bar girant en contra. Aquest és elmissatge que, d’una manera o una al-tra, va traslladar el president Monti-lla a José Luis Rodríguez Zapatero,en els mesos previs a la sentència delTribunal Constitucional contra l’Es-tatut. La tesi de Montilla, explicita-da en el seu famós discurs de la “des-afecció”, era que si, després de qua-tre anys de rumors i de lluites intes-tines, un tribunal polititzat idesprestigiat alterava la voluntatd’un poble expressada en referèn-dum, la humiliació col·lectiva quepatirien els catalans seria d’una

magnitud tal que podria convertir elproblema en irresoluble. Ningú enva fer cas. I la massiva manifestaciódel 10 de juny del 2010 va ser nomésun tast de la que vindria després, enla Diada del 2012.

Cinquena escenaUn Govern asfixiat i obligata retallar demana el rescatL’estiu del 2012 Artur Mas va haverde prendre una decisió humiliant:demanar el rescat financer al governespanyol. Catalunya, que represen-ta el 15% de la població espanyola,el 20% del PIB i el 25% de les expor-tacions, i que veu cada any com en-tre 12.000 i 16.000 milions d’eurosvan a Madrid i no en tornen, havia depidolar per poder pagar les nòminesdels seus funcionaris. I això desprésd’haver fet retallades en els serveissocials per valor de més de 5.000 mi-lions. Una de les claus de la revoltacatalana és que la crisi ha posat demanifest que l’autogovern català,sense capacitat de recaptar impos-tos, és una ficció. Si a això s’hi sumala política recentralitzadora de l’Es-tat, que insta a suprimir organismeshistòrics com la Sindicatura deComptes, el còctel és explosiu.

Sisena escenaLa societat civil es posa alcapdavant de la reivindicacióEs diu que un dels principals errorsde Hitler va ser subestimar el valordels soldats nord-americans. De lamateixa manera, Madrid no va des-cobrir fins a la Via Catalana –la ca-dena humana que va recórrer el pa-ís de punta a punta amb més d’unmilió i mig de persones al carrer enl’última Diada– el poder d’organit-zació i convocatòria de l’AssembleaNacional Catalana. Aquesta històriano s’entén sense personatges comFerran Civit i Ignasi Termes, capa-ços de crear la infraestructura ne-cessària per coordinar els més de25.000 voluntaris que hi van parti-cipar i que van convertir aquellamobilització en un exemple de ci-visme i de disciplina col·lectiva sen-se precedents. Per uns momentsfins i tot va semblar que Madrid re-accionaria davant d’aquella exhibi-ció. Va ser un miratge fugaç.e

A turning point in six scenes

First scene: A Catalan politicalrepresentative walks up tothe rostrum at the SpanishCongress of Deputies and spe-aks the following words: “Our

cards are on the table, face up, we haveno hidden or marked cards, we have spo-ken in a clear, firm voice peacefully, de-mocratically, respecting the law, now itis your turn to speak, and we invite youto do so with a true sense of state, andwith no short-term politicking “. Doesthis sound familiar? This scene, starringArtur Mas, took place on November 2nd2005, in the debate on the Statute of Ca-talan Autonomy. The solemnity of thosewords failed to resonate within theranks of the Popular Party. Artur Maseven warned Mariano Rajoy directly ofthe risk of closing the door to Catalonia.That error resulted in the historical pho-

ting legal battle put Arenys de Munt inthe headlines of the country’s newspa-pers and news programmes. That sparktriggered a wave of local referendumsthroughout the country.

Fourth scene: One of Sun Tzu’s mostfamous statements, ignored by Madrid,states, “Do not push your enemy into acorner. When wild beasts are corneredthey fight more desperately”. This is themessage that José Montilla gave to JoséLuis Rodríguez Zapatero on the eve ofthe Constitutional Court ruling on theStatute of Autonomy. His thesis wasthat if a politicized and discredited cons-titutional court denied the will of the Ca-talans as expressed in the referendum itwould be interpreted as a collective hu-miliation. No one listened.

Fifth scene: In the summer of 2012 Ar-tur Mas had to make a humiliating deci-

sion: to request a bailout from the centralgovernment in Madrid. After cutting backon social services by more than 5,000million Euros, Mas found that self-go-vernment was a fiction if it was not finan-ced by the tax revenue of the Catalans.

Sixth scene. It has been said thatHitler’s biggest mistake was to unde-restimate the bravery of US soldiers. Inthe same way, until the celebration ofthe Via Catalana, a huge human chaincovering the territory from north tosouth that mobilized over a million anda half people an orderly manner, Ma-drid did not know about the organiza-tional capabilities of an organizationmade up of volunteers called the As-semblea Nacional Catalana. For a briefmoment it seemed that Madrid wouldreact to this show of force, but it was afleeting mirage.e

to taken at the Palau de la Generalitat onThursday of all the leaders of the coun-try’s pro-referendum parties.

Second scene: On the morning ofOctober 15th 2007, a huge hole appe-ared at the Renfe railway station inBellvitge, resulting from the work onthe high speed train line, which left allbut one track unusable. The chaos thatensued in Barcelona’s local railway sys-tem revealed a hitherto unknown fact- the sorry state and the lack of invest-ment in the Catalan railway network.

Third scene: On June 4th 2009 a ple-nary session of the council of Arenys deMunt, a town with 8,000 inhabitants inthe Maresme, approved the decision tohold a referendum on independence onthe 13th of September of that year. Anattempt by the Falange to hold a de-monstration on that day and the resul-

EstatutTherulingoftheConstitutionalCourtwasacollectivehumiliationfortheCatalans

02 03

Page 4: Catalonia: The Moment of Truth

04 DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 aratemadeldiasuplementespecialconsulta

Un movimiento de amplio espectro

Aunque a menudo se presentecomounmovimientoencabe-zado por las élites políticas, elprocesohacialaautodetermi-nación responde a un cambio

profundo en la opinión pública catalana.Hay una interpretación del proceso haciala autodeterminación de Cataluña, muyextendidaenEspaña,queloatribuyeauncapricho personal del presidente ArturMas o, en el mejor de los casos, a una con-fabulacióndeunasélitesajenasalavolun-tad popular. La realidad, sin embargo, esquetodalaevidenciaapuntahaciaunmo-vimiento profundo y de gran alcance enla opinión pública. Durante más de dosdécadas, el estado autonómico obtuvo elconsensomayoritariodelasociedadcata-lana.En2007esteapoyoalcanzósumáxi-mo histórico, con un 60% de los encues-tados. Desde entonces no ha hecho más

la catalana como elemento clave en es-te cambio. Sin embargo, si esto fuera ci-erto deberíamos encontrar un salto ge-neracional importante entre los que sehan educado en la escuela catalana y losque recibieron la enseñanza nacionalca-tólica anterior a la autonomía. Pero es-te no es el caso. El apoyo a la indepen-dencia es muy transversal generacional-mente, y presenta muy pocas diferen-cias entre grupos de edad.

¿Cómo podemos explicar un cambiode esta magnitud en las preferencias delos catalanes? En Cataluña se acostum-bra a relacionar con la gestión que lasinstituciones españolas hicieron de lapropuesta de nuevo Estatuto que lespresentó el Parlamento de Cataluña en2005 y, muy especialmente, de la sen-tencia del TC de 2010. Desde una pers-pectiva española se tiende a minimizar

la cuestión, pero la aceleración del cre-cimiento del independentismo a partirde 2010 parece apuntar en esa direc-ción. Pero también está la crisis eco-nómica, que estalló en 2008. En el con-texto actual de fuertes recortes, las con-secuencias del déficit fiscal se han mos-trado con toda su crudeza. Esto puedehaber tenido un papel en el crecimien-to del soberanismo, aunque probable-mente subsidiario de la crisis de relaci-ones políticas que se inició con el finaldel proceso estatutario.

Todo esto no ocurría en el vacío. Lasociedad civil organizada en Cataluña hatenido un papel activo en los últimosaños. El independentismo tradicionalsupo actualizar su discurso y hacerlomás polifacético e inclusivo, y en los úl-timos años ha mostrado una gran capa-cidad de movilización.e

quecaerenpicado,hastael25%registra-do en 2013. Y lo que ha ido subiendo nosonnielcentralismonilaalternativafede-ral, sino el independentismo, y a un ritmoque se aceleró vertiginosamente a partirde2010,coincidiendoconlasentenciadelTC sobre el Estatuto.

Este crecimiento del apoyo a la inde-pendenciaproviene,fundamentalmente,del cambio de opinión de dos segmentosdel electorado. Por un lado, el nacionalis-mo tradicional, articulado fundamental-mentealrededordeCiU,y,porotrolado,elsector más federalista de la izquierda ca-talana. Ambos tenían en común la expec-tativa de profundizar en el autogobiernoenelmarcoespañol,yparecequeenbue-napartehanidoperdiendolasesperanzasde que esto sea posible.

Hay otra versión muy extendida encírculos españolistas que sitúa la escue-

EvoluciónElaugesoberanistaenlasencuestashasidovertiginosodesde2010

Font: Institut de Ciències Polítiques i Socials / Gràfic: X. Laborda

Preferència de model d’estat dels catalansXifres en percentatges

0

10

20

30

40

50 47

40 3943

45

55 54 52 51 52 53 52

3936

52 5460

55

4946

36

31

2519 1823

1719

15

21

1310 1214 17 16

15

35 4 3 4

54 3 4 4 2 3

6 6 5 4 4 6

8 9 8

60

Nov.1991

Nov.1992

Nov.1993

Oct.1994

Oct.1995

Oct.1996

Oct.1997

Oct.1998

Nov.1999

Nov.2000

Nov.2001

Nov.2002

Des.2003

Oct.2004

Nov.2005

Oct.2006

Nov.2007

Nov.2008

Oct.2009

Oct.2010

Oct.2011

Des.2012

Set. / Oct.2013

1914 12

1513

14 17

27 26 24

18 17 1821 20

21

161814

3 3

14

17

22

16 16 17 16 18 18 18 18 20

1217

22 22

30

41 42

14 161512 13 11

10 117 7 6 5 4

7

53 6

Una regió d’Espanya

Una com. autònoma d’Espanya

Un estat d’una Espanya federalNo sap / no contesta

Un estat independent

de gran abast, en l’opinió pública.Durant més de dues dècades, l’estatautonòmic va obtenir el consensmajoritari de la societat catalana.

El suport minvanta la fórmula autonòmicaSempre hi ha hagut una àmplia vo-luntat d’anar aprofundint en l’auto-govern, però si mirem les dades del’Institut de Ciències Polítiques iSocials, que elabora un sondeig anu-al des del 1991, s’observa com la pre-ferència per seguir sent una comu-nitat autònoma era, fins fa relativa-ment poc, molt majoritària. En elsanys més durs de la segona legisla-tura d’Aznar (2003 i 2004) el suportes va erosionar, però aviat es va re-cuperar, coincidint amb el retorndel PSOE al govern espanyol i les ex-pectatives lligades a l’Estatut.

L’any 2007, el suport a l’estat au-tonòmic va assolir el seu màxim his-tòric, amb un 60% dels enquestats.

L’IMPULS SOCIAL

L’auge independentista: un moviment defons ciutadà fruit del bloqueig autonòmicL’escapçament de l’Estatut i la crisi han mogut la societat catalana, que ha arrossegat l’elit política

Des de llavors, però, el suport haanat caient en picat, una erosió di-fícilment predictible. Avui, nomésun de cada quatre enquestats con-sidera la comunitat autònoma comel seu model preferit. I el que ha anatpujant des del 2007 és l’independen-tisme, i a un ritme que es va accele-rar vertiginosament a partir del2010, coincidint amb la sentènciadel Tribunal Constitucional sobrel’Estatut.

El creixement del suport a la inde-pendència prové, fonamentalment,del canvi d’opinió de dos segmentsde l’electorat. D’una banda, el nacio-nalisme tradicional articulat sobre-tot al voltant de Convergència i Unió.I de l’altra, el segment més decidida-ment federalista de l’esquerra cata-lana. Tots dos tenien en comú l’espe-rança d’aprofundir en l’autogovernen el marc espanyol, i sembla que enbona part han anat perdent les espe-rances que això sigui possible.

El mite de l’escola com aclau de l’auge sobiranistaHi ha, encara, una altra versió àm-pliament estesa en cercles espanyo-listes que situa l’escola catalanacom a element clau en aquest canvi.Tanmateix, si això fos cert hauríemde trobar un salt generacional im-portant entre els que s’han educaten l’escola catalana i els que van re-bre l’ensenyament nacionalcatòlicanterior a l’autonomia. De fet, tra-dicionalment l’independentismeera un moviment bàsicament juve-nil, però en contra de la percepciógeneral, avui ja no és així.

El suport a la independència ésara molt transversal generacional-ment i trobem molt poques diferèn-cies entre grups d’edat. Només elsmajors de 65 anys tenen uns per-centatges significativament mésbaixos, però això possiblement estàmolt relacionat amb el conservado-risme propi de l’edat.

Anàlisi

JORDI MUÑOZ

Hi ha una interpretaciódel procés català, moltestesa a Espanya, queho atribueix tot a uncapritx personal d’Ar-

tur Mas o, en tot cas, a una confa-bulació d’unes elits alienes a la vo-luntat popular de la majoria dels ca-talans. Alguns fins i tot afirmenaquests dies que la convocatòria dela consulta només busca garantirl’aprovació d’uns pressupostos.

La realitat, però, és que tota l’evi-dència suggereix que els termes del’acord pel dret a decidir es corres-ponen amb un moviment, profund i

EvolucióEl 2007 elsuport catalàal modelautonòmicva assolir elpunt màxim

GeneracionsEl suport a unestat catalàara és molttransversalentre grupsd’edat

Page 5: Catalonia: The Moment of Truth

05ara DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013

temadeldiasuplementespecialconsulta

A fundamental change

Although it is often presentedas a movement led by politicalelites, the process towardsself-determination reflects afundamental change in Cata-

lan public opinion. There is an interpreta-tion of the process towards self-determi-nation for Catalonia that is widespread inSpain, and which attributes it to a perso-nalwhimofPresidentArturMas,or,atbest,a conspiracy of elite groups alien to the po-pularwillofthemajorityofCatalansociety.The reality, however, is that all the eviden-ce points to a fundamental and powerfulchange in public opinion.

Forovertwodecades,Catalonia’sstatusasanAutonomousCommunitywassuppor-tedbyamajorityofCatalansociety.In2007this support reached a record high of 60%of voters surveyed. But since then supporthasplummeted,reaching25%in2013.And

ce between those who have been educa-ted in modern Catalan schools and thosewho studied in the pre-autonomy educa-tion system. But this is not the case. Sup-port for independence is cross-generatio-nalandthereareveryfewdifferencesbet-ween age groups.

How can we explain a change of thismagnitude in the political preferences ofthe Catalan people? In Catalonia the phe-nomenonisoftenassociatedtothewayinwhich ?Spanish institutions handled theproposed new statute submitted to themby the Catalan Parliament in 2005 and, inparticular, to the ruling of the Constituti-onal Court in 2010. Spanish perspectivestend to play down this issue, but the ac-celeration of the growth in support for in-dependencefrom2010onseemstopointin that direction. But since 2008 there isthe also the effect of the economic crisis.

In the current context of deep spendingcuts, the real effects of the Catalan fiscaldeficitwithSpainhavebeenrevealedinalltheir crudity. This may have had a role inthe growth of pro-sovereignty, though itis probably subsidiary to the crisis in po-litical relations that began with the end ofthe statutory process.

Theseeventshavenothappenedinava-cuum. Catalonia’s political parties and, abo-ve all, its civil society have played an activerole in the events of the last few years. Thetraditional pro-independence movementhas been successful in updating its messa-ge and making it more multifaceted and in-clusive, and in recent years, it has demons-tratedanimpressiveabilitytomobilizepeo-ple, with landmark events such as the localconsultations on independence (2009-2011), the demonstration on September11th2012andtheViaCatalanain2013.e

what is rising is not centralism or the fede-ralist alternative, but the movement in fa-vourofindependence,andataratethathasaccelerated dramatically since 2010, coin-cidingwiththerulingoftheSpanishConsti-tutional Court on the Statute of Catalonia.

This growth in the support for indepen-dence comes primarily from a shift in opini-onoftwosegmentsoftheelectorate.Firstlythere is the traditional nationalist sectorgroupedmainlyaroundCiU,andsecondlythemore federalist sector of the Catalan left.Bothsharedtheexpectationofadeepeningofself-governmentwithintheframeworkofSpain,butitseemsthatthehopeofthishap-pening has largely disappeared.

There is another explanation that is wi-despread in Spanish nationalist circles,which places Catalan schools as a key ele-ment in this shift. However, if this weretrue we would find a significant differen-

EvolutionTherehasbeenaspectacularriseinsupportforself-determinationsince2010

L’Estatut i la crisi,els factors decisiusCom s’explica un canvi d’aquestamagnitud en les preferències dels ca-talans? A Catalunya hi ha una inter-pretació força compartida que ho re-laciona amb la gestió que les institu-cions espanyoles van fer de la pro-posta de nou Estatut que els vapresentar el Parlament el 2005 i,molt especialment, el seu escapça-ment a mans del Tribunal Constitu-cional. Des d’una perspectiva espa-nyola es tendeix a minimitzar-ho,però l’acceleració del creixement del’independentisme a partir del 2010sembla apuntar en aquesta direcció.

Però també hi juga la crisi econò-mica, que va esclatar el 2008. En elcontext actual de fortes retallades,les conseqüències del dèficit fiscal deCatalunya s’han mostrat amb totacruesa. La negativa del govern espa-nyol a negociar un nou pacte fiscal vaacabar de decidir alguns sectors po-lítics a sumar-se a l’onada sobiranis-ta. I és raonable pensar que la crisi hatingut un paper en el creixement delsobiranisme.

Un moviment socialeficaç i actiuTot això no passava en el buit. Elspartits polítics i, sobretot, la societatcivil organitzada a Catalunya hantingut un paper actiu en els esdeve-niments dels últims anys. L’inde-pendentisme tradicional va saberactualitzar el seu discurs, fer-lo méspolifacètic i inclusiu. L’independen-tisme ha mostrat, a més, una gran ca-pacitat i una intensa activitat mobi-litzadora, amb fites com les manifes-tacions de la Plataforma pel Dret aDecidir del 2006 i el 2007, la protes-ta contra la sentència del TC sobrel’Estatut el 2010, les consultes mu-nicipals sobre la independència(2009-2011) i la manifestació de laDiada del 2012 i la Via Catalana del2013, de la mà de l’ANC.

És difícil de dir fins a quin puntles mobilitzacions han tingut efecteen l’opinió pública, però podempensar que, com a mínim, han acon-seguit cohesionar el sobiranisme ifer més intenses les preferències in-dependentistes de cada vegada méscatalans.e

El suport ciutadà a la independència ha anat creixent en els últims anys i s’ha visualitzaten massives mobilitzacions al carrer. XAVIER BERTRAL

Les dades del CIS:un viatge endireccions oposades

Al mateix temps que Catalunyaes decantava majoritàriamentcap a la independència, l’opiniópública espanyola també co-mençava un moviment de granabast però en la direcció oposa-da. La crisi econòmica i la fortaerosió de la confiança de la po-blació espanyola en la classe po-lítica han donat popularitat alsdiscursos que situen les comu-nitats autònomes en el punt demira. Possiblement els primersa posar en circulació aquest re-lat van ser els intel·lectuals de lafundació FAES (Fundación deAnálisis y Estudios Sociales), lli-gada al PP, però l’emergentUPyD i sectors rellevants delPSOE se n’han fet ressò. Segonsaquesta interpretació, àmplia-ment compartida per la societatespanyola, les administracionsautonòmiques són responsablesde bona part del malbaratamentde recursos que hauria portatEspanya a una situació econò-mica tan delicada.

I si les autonomies són el pro-blema, la solució per a molts es-panyols es diu recentralització.En l’últim baròmetre autonò-mic del CIS gairebé el 40% delsenquestats preferien un modelcentralitzat o unes comunitatsautònomes amb menys autogo-vern, enfront d’un 30% que esdeclarava partidari de l’statuquo. És un canvi ràpid i profund:el 2010 un 42% defensava l’es-tat de les autonomies, i el 2005el suport superava el 50%. Totplegat configura un escenaricomplex: les opinions públiquescatalana i espanyola s’han allu-nyat molt en els últims anys, i lapossibilitat d’una entesa s’haanat fent cada cop més remota.Caminen en direccions oposa-des i això fa molt complicadauna opció intermèdia.

Page 6: Catalonia: The Moment of Truth

06temadeldia

DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 arasuplementespecialconsulta

Interrogantes en Bruselas

Sobre el futuro de Cataluña, enBruselas hay todavía más pre-guntas que respuestas. Hastaahora, los representantes de laUE se habían limitado a seguir

un guión de trazo grueso que satisfacía aMadrid. No obstante, el anuncio de lafecha y el contenido de la consulta hacambiado las cosas. Desde esta semana,el debate ya forma parte de la agendamediática europea y los corresponsalesacreditados en Bruselas han acercado lalupa, pidiendo detalles. Para no darlos,los portavoces de la CE se escudan en elhecho de que Madrid no ha pedido un es-tudio jurídico sobre la cuestión, peticiónque por ahora parece lejana. Ni Londres,que ha pactado la consulta con Escocia,ha dado ese paso, para evitar alentar unavictoria del sí. En consecuencia, el ejecu-tivo de José Manuel Durão Barroso se li-

mita a afirmar que se trata de una “cues-tión interna” y, haciendo una lectura po-lítica de los tratados, afirma que un es-tado catalán tendría que pedir de nuevola entrada en la UE. Pero los interrogan-tes crecen. Europa se ha negado esta se-mana a explicar por qué es posible nego-ciar un acuerdo de adhesión con Kosovoy, en cambio, hay que condicionar las fu-turas relaciones entre Bruselas y Barce-lona al veto español. Tampoco se ha que-rido valorar en qué situación quedaría Es-paña en la UE (peso en el Consejo, reduc-ción de eurodiputados) ni la posibilidadde plantear desde ya salidas a una hipo-tética situación compleja, com se hizo enChipre. Muy probablemente porque en laCE tienen claro que, llegado el momen-to, la solución será política y habrá queescuchar lo que diga el Tribunal de Lu-xemburgo.e

Morequestionsthananswers

There are still more questionsthan answers about the futureof Catalonia in Brussels. So far,therepresentativesoftheEuro-pean Union have simply fo-

llowed a crude script written to satisfy Ma-drid. However, the announcement of thedate and content of the referendum haschanged things. From this week on, the de-bate is firmly placed on the European me-dia agenda and the accredited correspon-dents covering EU institutions are now ta-king a closer look at the issue and asking formore details. To avoid answering, the spo-kespeople of the Commission have focusedon the fact that Madrid has not requestedalegalreviewoftheissue,arequestthatse-ems unlikely at the moment. Not even theUK government, which has agreed to a con-sultation in Scotland, has taken this step todiscourageavictoryfortheyesvote.Conse-

quentlytheexecutiveofJoseManuelBarro-so merely states that it is an “internal issue”and, making a political reading of the trea-ties, says that a Catalan state would haveto reapply for admission to the EU. But thequestions only multiply. This week Europerefusedtoexplainhowitispossibletonego-tiate an accession agreement with Kosovoand,atthesametime,makethefuturerela-tions between Brussels and Barcelona con-ditional to a Spanish veto. Neither has Eu-rope wanted to assess what Spain’s new si-tuation in the EU would be (its weight in theCouncil, the reduction in MEPs) nor think ofpossible solutions to a complex hypotheti-cal situation, as it did in the case of Cyprus.This is probably because it is clear to theCommission that the eventual solution willbe political and that they will have to listento what the Court of Justice of the EU in Lu-xembourghastosayaboutthematter.e

DiscursoLa CE se limitaa decirque el casocatalán esuna “cuestióninterna”

DiscourseTheEUwillonlysaythattheCatalancaseisan“internalSpanishissue”

JOAN RUSIÑOLBRUSSEL·LES

S’acostuma a dir que ésperillós tenir més res-postes que preguntes.Les institucions euro-pees semblen haver-

s’ho pres al peu de la lletra i seguei-xen sense aclarir grans interrogantssobre una Catalunya independent.Fins ara, a Brussel·les la carpeta ca-talana hi apareixia de manera inter-mitent i permetia a la Comissió Eu-ropea sortir-se’n amb un guió de traçgruixut, agradable a les orelles deMadrid. La concreció del continguti la data de la consulta, però, ha can-viat les coses. A la UE se li comencena exigir posicionaments detallats, alsquals es resisteix, mig per pragma-tisme mig per la incertesa que pro-voca la falta de precedents.

01Per què Kosovo síi Catalunya no?

“Són coses que no es poden compa-rar”, assegurava aquesta setmanauna portaveu de la Comissió quan seli demanava per què Durão Barro-so estableix un llindar d’exigènciadiferent a Kosovo i a Catalunya. Enel primer cas, la UE ha acceptat ne-gociar un acord d’associació, i ha es-quivat el veto dels estats que, coml’espanyol, no el reconeixien. En elsegon, en canvi, la Comissió es mos-tra inflexible, i deixa clar que Espa-nya podria frenar les negociacionsentre Barcelona i Brussel·les.

02¿La UE reconeix el dreta l’autodeterminació?

La Unió va amb peus de plom perno esquerdar el seu joc d’equilibris.Per això, no aclareix si Europa estàa favor, per principi general, del

dret d’autodeterminació dels po-bles i es limita a emmarcar la situ-ació catalana en un “afer intern” del’estat espanyol. El president delConsell Europeu, Herman vanRompuy, ha anat una mica més en-llà i ha demanat a la Moncloa quefaci les reformes necessàries pergarantir la unitat d’Espanya. La se-va reflexió, feta com a polític belga,evidencia la por comunitària a un“efecte contagi” entre nacions sen-se estat.

03¿Hi ha vies per a

l’ampliació interna?La comissària de Justícia, Drets Fo-namentals i Ciutadania, Viviane Re-ding, ja ha avisat que si un estat ca-talà vol renegociar l’ingrés a la UEhaurà de posar-se a la cua dels que es-tan esperant, com Ucraïna i Turquia.Escòcia, en canvi, confia en un accésper la via ràpida, ja que –com Catalu-nya– té bona part dels deures fets.

L’hemeroteca demostra que hi hamarge per trobar solucions imagina-tives a casos complexos. Per exem-ple, la Unió va reconèixer la Repúbli-ca de Xipre deixant en suspensió elcabal comunitari (drets i obligaci-ons) a la part nord de l’illa, que inte-gra la República Turca de Xipre.

04Què passarà amb Espanya?Europa assegura que no entrarà endetallsfinsqueMadridlidemani,ofi-cialment,unposicionamentjurídic.Iaixò sembla llunyà, ja que Londres,que ha acordat el referèndum ambEscòcia,encaranohohafet.Laprem-sa internacional, però, vol saber quinpes tindrien Espanya i el Regne Unitdins les institucions si perdessin ter-ritoris que ara són dins les fronteres.La relació de forces entre estats –elsvotsalConsell,elnombred’eurodipu-tats– molt probablement canviaria.

05Qui té l’última paraula?

La lectura que les autoritats fan delstractatsésestrictamentpolítica,sen-se oblidar que Europa té interessoseconòmics estratègics a Catalunya(què passaria amb infraestructurescom el corredor mediterrani?). So-vint,però,evitarecordarquel’últimaparaulalatéelTribunaldeJustíciadeLuxemburg,ambcapacitatperinter-pretar, per exemple, si els catalansperdran la nacionalitat espanyolaque ara els permet ser ciutadans eu-ropeus.Oeldel’Haia,encasdedecla-ració unilateral.

Moltes preguntes sense resposta.Enmig de tants silencis, però, és sig-nificatiu que la UE tingui coll avallque Catalunya seria un tercer estatrespecte a l’estructura europea. ¿Unprimer reconeixement de facto a lavalidesadelprocésial’acceptaciódelresultat de la consulta del 9-N?e

LA REACCIÓ EUROPEA

Preguntes sense resposta a EuropaLa Comissió diu que Catalunya hauria de demanar el reingrés en un discurs ple d’interrogants

El presidentdel governespanyol,MarianoRajoy, va rebredijous elpresidentdel ConsellEuropeu,Hermanvan Rompuy,a la Moncloa.KIKO HUESCA / EFE

Page 7: Catalonia: The Moment of Truth

07temadeldia

ara DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013

suplementespecialconsulta

El català en el context de la Unió Europea

Font: Direcció General de Política Lingüística / Gràfic: E. Utrilla

5,9

11,6portuguès

67,8francès

maltès

grec

búlgarcatalà italià

anglès

64,6anglès

9,3 5,2suec finès

estonià

letódanès

lituà

ès 5,4

polonès

alemany

neerlandès

y 91,2l

eerrrrlalalalaaandnn è23,4

i58,7

èsssssss 0,4

g11,9

bbúb7,7

romanèsrrorr21,5

eslovac

eslovè

eeesee5,4

10,1

txec,2

t10,2

eslovè

2,0

Més de 25 milions de parlants

De 10 a 25 milions

De 5 a 10 milions

Menys de 5 milions

43,7

cccacc13,5

espanyol

e1,3

le2,3

li3,4

p38,1gaèlic

Una realidad compleja

El análisis de los datos sobre el

catalán y la valoración que ha-

cen los expertos nos ofrece un

resultado complejo y rico en

matices. Actualmente en los

territorios donde se habla catalán viven

trece millones de personas, de los que

casi diez millones hablan esta lengua,

según el Barómetro de la Comunicación.

Se trata de una de las cifras más altas de

la historia, y su grado de conocimiento es

de casi el 95%, según la última Encuesta

de Usos Lingüísticos, hecha en 2008.

Con todo, solo un 36% la considera su

lengua habitual, una cifra que refleja

una aparente contradicción: cada vez

hay más gente que entiende el catalán

pero su uso baja como vehículo de comu-

nicación habitual.

Desde el punto de vista demográfico,

el catalán es la novena lengua de Euro-

pa, al nivel de idiomas como el griego, el

portugués o el checo. Según Daniel

Mundet, de la Plataforma per la Llengua,

el catalán “sufre una anomalía”, ya que

“no tiene ni el reconocimiento ni el mar-

co jurídico de otras lenguas de su nivel

en la UE, aún teniendo una importante

presencia en los medios de comunica-

ción y en las nuevas tecnologías”.

El modelo de inmersión lingüística ha

sido un éxito que ha permitido a los es-

colares catalanes tener un nivel de cas-

tellano superior a la media española sin

segregar a los alumnos por lengua, de

modo que se garantiza la cohesión so-

cial y la igualdad de oportunidades.

En la administración el requisito lin-

güístico garantiza el derecho a ser aten-

dido en cualquiera de las dos lenguas

oficiales. El único espacio impermeable

al catalán sigue siendo la justicia.e

A complex reality

The analysis of the data on Cata-

lanlanguageandtheirevaluati-

onbyexpertsofferscomplexre-

sults that are rich in nuances.

Currently, 13 million people live

in the territories where Catalan is spoken,

almost ten million of whom speak the lan-

guage, according to the Barometer of Com-

munication. This is one of the highest figu-

resinhistory,andthepercentageofpeople

who have knowledge of the language is al-

most 95%, according to the latest Survey

of Language Use, carried out in 2008.

However, only 36% consider it to be

their habitual language, a figure that re-

flects an apparent contradiction: more and

more people understand Catalan but it is

used less and less as a vehicle for everyday

communication.

Fromthedemographicpointofview,Ca-

talanistheninthlanguageinEurope,atthe

same level as languages ??such as Greek,

Portuguese and Czech. According to Dani-

el Mundet of Plataforma per la Llengua, Ca-

talan “is the victim of an anomaly”, since “it

hasneithertherecognitionnorthelegalfra-

mework of other languages at the same le-

velwithintheUE,especiallywhentakingin-

to consideration its presence in the media

and new technologies”.

The Catalan model of language immer-

sion has proved successful in providing Ca-

talan schoolchildren with a level of Spanish

language that is superior to that of the ave-

rage in Spain without segregating students

by language, thereby guaranteeing social

cohesion and equality of opportunities. In

the public administration, regulations gua-

rantee citizens the right to be attended in

eitheroftheofficial languages.Theonlysec-

tor that continues to be impermeable to the

Catalan language is the legal system.e

THAÏS GUTIÉRREZBARCELONA

L’anàlisi de les dades so-bre el català i la valo-ració que en fan els ex-perts ens donen com aresultat una situació

lingüística complexa i plena de ma-tisos. El català és una de les “llengüesmitjanes d’Europa” però no té capmarc jurídic. Això el relega en moltsaspectes a la segona divisió. Analit-zem les característiques de la situa-ció sociolingüística del català.

Molt entès, poc utilitzatUn territori divers amb13 milions d’habitantsActualment als territoris de parlacatalana –on viuen 13 milions depersones– gairebé 10 milions parlencatalà, segons les últimes dades delBaròmetre de la Comunicació. Estracta d’una de les xifres més altesde la història, i el seu grau de conei-xement és de gairebé el 95%, segonsl’última Enquesta d’Usos Lingüís-tics, feta el 2008.

Tot i això, només un 36% la con-sideren la seva llengua habitual.Una contradicció que reflecteixmolt bé el moment sociolingüísticde Catalunya, en el qual hi ha mésgent que mai que entén la llengua,però cada cop menys gent la utilitzacom a vehicle de comunicació habi-tual. “L’ús de la llengua és moltbaix”, resumeix el catedràtic de filo-logia catalana de la UB Emili Boix,que explica que el català ha resistitmolt bé el segle XX però que ara té aldavant uns reptes que són “derivatsdel fet que Catalunya forma partd’un estat que no és propici al cata-là i que no pren mesures a favor seu:això fa que estigui en una posició desegona en un mercat globalitzat”.

Una llengua mitjanaEl català és una llengua mitjanacomparable al grec o al txecEl català és, des del punt de vista de-mogràfic, la novena llengua d’Euro-pa, segons dades de la direcció gene-ral de Política Lingüística. Això voldir que està al nivell d’idiomes comel grec, el portuguès i el txec. “El ca-talà és el que anomenen una llengua

LA SITUACIÓ DEL CATALÀ

La llengua catalanasobreviu en una

realitat complexaEl grau de coneixement s’eleva fins al 95% però

només un 36% la consideren la seva llengua habitual

mitjana a Europa”, explica DanielMundet, el director de la Platafor-ma per la Llengua, que tot i aixòalerta que “pateix una anomalia”, jaque “no té ni el reconeixement ni elmarc jurídic de les llengües del seumateix nivell a la UE, tot i ser unallengua molt dinàmica i present enels mitjans de comunicació i les no-ves tecnologies”.

La immersióUn model d’èxit que permet elconeixement de català i castellàSegons explica Miquel Strubell, di-rector de la Càtedra de Multilin-güisme de la UOC, en l’informe Re-sultats del model lingüístic escolarde Catalunya, la immersió lingüísti-ca ha estat un model d’èxit al Prin-cipat que ha permès que els estudi-ants catalans tinguin un nivell supe-rior a la mitjana de l’Estat –tambéen el coneixement de castellà– sen-se segregar per llengua i garantint lacohesió social. Segons diu aquestcatedràtic, “els atacs que ha rebutaquest model no responen a criterisni pedagògics ni socials, sinó mera-ment polítics”. En aquest punt coin-cideixen tots els experts: el modeld’immersió lingüística ha funcionati funciona i és el que ha permès queel grau de coneixement del català si-gui del 95%.

L’administracióEl dret dels ciutadans a ser atesosen qualsevol de les dues llengüesEls requisits lingüístics per entrar al’administració –en què es demanaun cert coneixement del català–són, pels experts, una eina necessà-ria per garantir-ne la supervivènciaa la funció pública. “El català és lallengua pròpia de les administraci-ons catalanes i per tant és lògic queels que hi treballin el sàpiguen”, diuStrubell. “Tots els ciutadans tenendret a ser atesos en català per les ad-ministracions. No saber-lo impedi-ria l’exercici d’aquest dret”, diu.Boix explica: “Sense aquests requi-sits passaria el que ha passat ambels jutges –per als quals el coneixe-ment del català no és obligatori–,cosa que ha provocat que gairebétot el sistema judicial funcioni perinèrcia en castellà”.e

EscuelaEl modelode inmersióngarantiza elconocimientode las doslenguas

SchoolsThelanguageimmersionmodelensuresthatstudentsknowbothofficiallanguages

Page 8: Catalonia: The Moment of Truth

08 DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 aratemadeldia

Francès. Aquestes dues escoles sónel paradigma del darwinisme esco-lar i són les que en forgen el caràctertreballador i sacrificat, a bandad’imprimir-li, de sèrie, un dominidel francès (el de l’anglès arribariaja de gran) molt típic dels políticscatalans i absolutament impropidels polítics espanyols.

Poc després de llicenciar-se eneconòmiques, Mas comença a en-cadenar càrrecs a la Generalitat,on destaca com a gestor i home re-solutiu, i s’afilia a CDC. L’any1997 substitueix Macià Alavedracom a conseller d’Economia i totindica que ha arribat al cim de laseva carrera política. David Ma-dí, un dels seus més fervorosospartidaris i cap de gabinet deldepartament d’Economia,afirma al seu llibre Democrà-cia a sang freda que “enaquell moment Mas no era,gens ni mica, un home a se-guir”. Però la trobada entretots dos marca el punt departida de la seva autènticacarrera política. Mas entrade ple en la cursa successò-ria de Jordi Pujol, tot i ser elcandidat amb menys opci-ons davant un Josep Anto-ni Duran i Lleida emergenti un Miquel Roca crepuscu-lar però ambiciós.

Contra tot pronòstic,Mas és l’escollit. Com a bonracionalista, té clares duescoses: que Espanya és unaimmensa nosa per a Catalu-nya i que Catalunya ho témolt difícil per esdevenir un

estat independent. Per aixòopta per buscar l’escletxa entre

aquestes dues idees i el procés del’Estatut del 2006 és la gran ocasió.El seu paper en el procés és vital pe-rò perillós: pacta el redactat finalamb el president Zapatero, que li

promet a canvi que no hi haurà unsegon tripartit. Efectivament, el pri-mer tripartit és la primera trompa-da d’una carrera que fins llavors ana-va de cara. Guanyar les eleccions del2003 en escons i perdre la Genera-litat és el primer gran gripau ques’empassa, una expressió poc lluïdaque el mateix Mas utilitza sovint. El

suplementespecialconsulta

PROTAGONISTES

Artur MasEl tecnòcrata quevol saltar la paret

Perfil

JAUME CLOTET

El matí del 16 de novem-bre Artur Mas (Barcelo-na, 1956) va assistir auna jornada sobre elsdrets de les persones

amb discapacitat psíquica que orga-nitzava la Fundació Aspasim. Elsdiscapacitats són una qüestió sensi-ble per a ell i va escoltar l’enèsimareivindicació del model escolar in-clusiu per als nens que pateixen al-gun tipus de disminució perquè noels reclogui en aules separades. Lesdificultats que puguin tenir per se-guir el ritme de la classe, segonsaquest model, es compensen per lasocialització amb la resta de nens.Aquell 16 de novembre era dissab-te i Mas va participar posteriormenten el consell nacional de CDC. Da-vant els quadres del partit, per pri-mera vegada, el president va anun-ciar que la pregunta de la consultahauria de ser “clara i inclusiva”.

El concepte de “pregunta inclu-siva” ha fet fortuna i passarà a la pe-tita història de la política catalana.Ha estat el centre del debat sobre lapregunta i ha provocat tota menad’interpretacions. Atrapat entre elmaximalisme d’ERC i els dubtesd’ICV i Unió, Mas ha sabut trobarun acord de consens que no satisfàningú, però que inclou tots els par-tidaris del dret a decidir. Hi ha fetmolt el caràcter del mateix presi-

dent: abstret del xivarri mediàtic,ha aprofitat l’excel·lent relaciópersonal amb Oriol Junquerasi David Fernàndez. Amb JoanHerrera hi té menys química,però l’ha substituïda per la bo-na educació, un dels seus tretsmés característics.

Amb pregunta i data sobrela taula, encara són molts elsque consideren, a Madrid, queel procés sobiranista és unadèria personal seva. Peraquesta raó, hi ha veus quedemanen inhabilitar-lo peraturar el moviment sobira-nista. Aquesta possibilitat,que a Catalunya es veu comun exemple de miopia extre-ma, té cert fonament: Mas noera independentista ni se liconeixia, fins ara, cap nervipatriòtic. La seva trajectòriapolítica i institucional respo-nia més al clixé del tecnòcra-ta sense ideologia que nopas al polític vocacionalamb voluntat salvapàtries.

Sense substrat políticDe fet, aquesta trajectòria polí-tica encaixa bé amb el seu entornsocial i l’educació rebuda. Mas ésfill d’una família barcelonina aco-modada, una de les moltes que vantransitar pel franquisme inhibint-se de la política i practicant un cata-lanisme tan intens com casolà. Vaser educat a l’exclusiu Liceu Fran-cès, però sovint s’oblida que va for-mar part del grup d’alumnes que vamarxar-ne per nodrir l’escola Aula,un centre elitista que va néixer, enpart, per adoptar una visió catala-na i catalanista inexistent al Liceu

Artur Mas, el tecnócrata que quiere saltar la pared

Con la pregunta y la fecha delreferéndum de autodetermi-nación sobre la mesa, aún hayquien cree, en Madrid, que elproceso soberanista es una

obsesión personal del presidente de Ca-taluña, Artur Mas. Por esta razón, hayvoces que piden inhabilitarlo para dete-ner el movimiento soberanista. Esta po-sibilidad es vista en Cataluña como unejemplo de miopía extrema, pero pue-de tener una cierta base a ojos de suspromotores: Mas no había sido indepen-dentista hasta hace pocos años. Su tra-yectoria política e institucional respon-día más al cliché del tecnócrata sin ide-ología que al político vocacional con vo-luntad de salvar a la patria.

De hecho, esta trayectoria encaja bi-en con su entorno social y la educaciónrecibida. Mas es hijo de una familia bar-

lismo catalán. Como buen racionalista,Mas tiene claras dos cosas: que Españaes un inmenso estorbo para Cataluña yque Cataluña lo tiene muy difícil paraconvertirse en un estado independien-te. El primer intento de alcanzar la presi-dencia, en 2003, se salda con una victo-ria amarga: gana las elecciones pero lospartidos de izquierdas suman mayoríaalternativa y ocupan el gobierno catalán.

En las elecciones del 2006 se repiteun escenario idéntico, pero con dos ele-mentos nuevos. Se ha hecho un nuevoEstatuto de Autonomía de Cataluña y elpresidente español, José Luis RodríguezZapatero, ha traicionado a Mas, al haber-le prometido su apoyo si ganaba las elec-ciones. De esta traición el mandatariocatalán aprende cuál es el valor de la pa-labra de un presidente español. A la ter-cera va la vencida y las elecciones de

2010 lo sitúan a la presidencia de la Ge-neralitat. La sentencia del TribunalConstitucional español, que pocos me-ses antes ha mutilado el Estatuto cata-lán aprobado en referéndum, provocauna reacción airada en Cataluña y el in-dependentismo se convierte en la op-ción mayoritaria. La negativa de Maria-no Rajoy a mejorar la financiación de Ca-taluña fuerza a Mas a adelantar las elec-ciones el 25 de noviembre de 2012 paraactivar el derecho de autodetermina-ción. Mas, que ha dado el paso definitivoal independentismo, vuelve a ganar laselecciones y ERC, el partido histórico delindependentismo catalán, se convierteen segunda fuerza. Por primera vez en lahistoria, los dos primeros partidos cata-lanes apuestan por el derecho de auto-determinación y pactan un calendariopara su aplicación.e

celonesa acomodada. Fue educado en elexclusivo Liceo Francés y la elitista es-cuela Aula, centros que le forjaron el ca-rácter trabajador, además de imprimir-le un dominio del inglés y el francés muytípico de los políticos catalanes y abso-lutamente impropio de los políticos es-pañoles. Poco después de licenciarse eneconómicas, Mas se afilió a Convergèn-cia Democràtica (CDC), el partido funda-do por Jordi Pujol en las postrimerías delfranquismo, y comenzó a escalar en lanueva administración autonómica cata-lana. En 1997 fue nombrado consejerode Economía y todo indicaba que habíallegado a la cima de su carrera política.

Animado por un grupo de partidariosque veían en él la renovación del partidoy un posible horizonte soberanista, Massorprende a todos cuando se convierteen sucesor de Pujol y líder del naciona-

CambioMas no habíarespaldadoun estadocatalánhasta hacepocos años

PERE

TORD

ERA

Page 9: Catalonia: The Moment of Truth

09ara DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013

temadeldiasuplementespecialconsulta

Artur Mas, the technocrat who wants to break down the wall

With the question and thedate of the referendumon self-determination onthe table, there are stillthose in Madrid who beli-

eve that the Catalan sovereignty processis a personal whim of the President of Ca-talonia, Artur Mas. For this reason, thereare voices calling for him to be removedfrom office in order to stop the pro-sove-reignty movement. This possibility is se-en in Catalonia as an example of extrememyopia, but it may have some basis in theeyesofitsownbelievers;afterall,Maswasnot in favour of independence until a fewyears ago. Furthermore, his political andinstitutional career responds more to theprofileofatechnocratlackingpolitical ide-ology than to a vocational politician wis-hing to save his country.

In fact, this career path sits perfectly

newhenhebecomesPujol’ssuccessorandtheleaderofCatalannationalism.Asagoodrationalist, Mas is very clear about twothings: that Spain is a huge burden for Ca-talonia and that it is very difficult for Cata-lonia to become an independent state.

HisfirstattempttobecomePresidentofthe Generalitat in 2003, ended in a bittervictory: he won most votes in the electionbutthecoalitionofthealternativeleft-wingparties made up a majority that allowedthem to occupy the Catalan government.In the election of 2006 the same scenariowas repeated, but with two new factors.There was a new Statute of Autonomy ofCataloniaandMashadbeenbetrayedbythePresident of the Spanish government, Jo-se Luis Rodriguez Zapatero, who promisedhim his support if he won the election. Thisbetrayal taught him just how much theword of a Spanish president was worth.

But it was third time lucky for Mas, andhefinallybecamePresidentoftheGenera-litat in the 2010 election. The ruling of theSpanish Constitutional Court, which hadeffectively torpedoed the Catalan Statuteof Autonomy a few months before theelection, provoked a furious reaction in Ca-taloniaandindependencebecamethema-jority option. Mariano Rajoy’s refusal to im-provethefinancingofCataloniaforcedMasto call early elections on November 25th2012 and activate the drive towards self-determination. Mas, who had taken the fi-nalsteptowardsindependentism,wontheelection once again and Esquerra Republi-cana, the historic party of Catalan separa-tism, became the second parliamentaryforce. Now, for the first time in history, thefirst two Catalan parties are committed toself-determination and have agreed on acalendar in which to implement it.e

with his social background and education.Masisfromacomfortably-offBarcelonafa-mily. He attended the exclusive LycéeFrançais and the elitist Escola Aula, whichhelpedtoforgehishard-workingcharacter,as well as providing him with a mastery ofthe English and French languages that,while very typical of Catalan politicians, iscompletelyuntypicaloftheirSpanishcoun-terparts.ShortlyaftergraduatinginEcono-mics, Mas joined Convergència Democrà-tica (CDC), the party founded by Jordi PujolattheendoftheFrancoregime,andbeganto ascend in the new Catalan autonomousgovernment.HewasappointedMinisterofEconomyin1997andeverythingindicatedthat he had reached the peak of his poli-tical career. Encouraged by a group of sup-porters who saw in him a possible renewerofthepartyandthepossiblehorizonsofna-tional sovereignty, Mas surprised everyo-

ChangeMas had notsupportedthe idea of aCatalan stateuntil a fewyears ago

Joan HerreraL’ecologista pragmàticFins a l’arribada de Joan Herrera(Barcelona, 1971) al capdavantd’ICV, aquesta formació hereva delPSUC era un partit síndria: verdper fora, vermell per dins. El nou lí-der és al revés: vermell perfora i verd per dins. Noen va, ell va incorpo-rar l’etiqueta ecoso-cialista a les jo-ventuts d’Inicia-tiva i després a laresta del partit.La seva militàn-cia verda (“des-caradament eco-logista”, com deiael cartell electoraldel 2004 que el va do-nar a conèixer) l’ha lligatper sempre a una bicicleta, sibé aquest veí del Poblenou és mésbon nedador que ciclista. Herrerano és encara independentista i no

hauria pedalat mai en solitariper aconseguir un estat català,però tampoc vol despenjar-sedel grup majoritari que avanciper assolir-lo. Sap que té la mili-

tància i els votants amb elcor nacional partit, i

per això és el diri-gent polític que

més equilibrisha fet i hauràde fer durantel procés sobi-ranista. Tam-bé sap que

aquest viatge,que fa assetjat

pel PSC, té un des-tí final; només de-

mana a l’Estat que hihagi una escala tècnica a

l’aeroport federal, on amb totaprobabilitat ni ell mateix gosaràbaixar a l’hora de la veritat.

Malgrat que no va militar a ERCfins a finals del 2010, la trajectò-ria de l’historiador Oriol Jun-queras (Barcelona, 1969) ha es-tat una llarga i treballada prepa-ració per protagonitzar und’aquells moments excepcio-nals que les nacions només vi-uen molt de tant en tant. És pa-cient, intel·ligent, calculador iambiciós, i li agrada guanyar lesbatalles polítiques de maneraabassegadora. La fermesa aspraque ha exhibit en la negociacióde la pregunta ha estat determi-nant per incloure-hi la paraulaindependent. Aquest excés deconfiança i seguretat, rere elqual hi ha una timidesa quasiimperceptible, és l’ingredientbàsic per assolir un objectiu quenomés Francesc Macià, funda-dor del seu partit, va tenir al’abast de la mà: l’estat català.Com l’Avi, Junqueras no és ho-me de partit i detesta els políticsprofessionals; prefereix trobar-se amb veïns de Sant Vicenç delsHorts, d’on és alcalde, que ser enuna reunió de l’executiva. Diuque quan assoleixi el seu objec-tiu polític tornarà a fer allò quel’apassiona: explicar història,inclosa la que protagonitzarà.

Oriol JunquerasL’antipolíticprovidencial

segon gripau li arriba el 2006, quanZapatero és incapaç de complir lapromesa i es reedita el tripartit, toti que Mas guanya en vots i en esconsles eleccions. La travessa del deserts’eternitza i alguns, dins i fora deCDC, ja demanen que plegui.

A la tercera va la vençuda i les elec-cions del 2010 el situen com a presi-dent. Amb Esquerra en estat de xoc,Mas comença el mandat amb una re-cepta antiga: un pacte amb el PP. Ésun pacte antinatural si es té en comp-te que pocs mesos abans s’ha produ-ït la sentència del Tribunal Constitu-cional sobre l’Estatut que ha fet sal-tar el marc autonòmic i els indepen-dentistes es multipliquen com elspans i els peixos. La manifestaciómassiva de la Diada del 2012 i el copde porta de Mariano Rajoy a la pro-posta de pacte fiscal precipiten la fid’aquesta situació anòmala.

Un lideratge que és compartitMas convoca eleccions el 25 de no-vembre del 2012 per activar el dretd’autodeterminació. Reclama “unamajoria excepcional”. Les eleccions,amb un aire triomfalista afavorit perun cartell electoral nefast, són un cla-tellot: CiU perd 12 escons. Tres fac-tors ho expliquen: els dards que li dis-para Duran, les mentides publicadesa El Mundo sobre la seva família i lairrupció d’un brillant Oriol Junque-ras com a candidat d’ERC. La nitelectoral és amarga, però molt mésper als seus col·laboradors que per aell. Només una persona acostumadaa les grans patacades de la políticapot refer-se de la desfeta i constatarque el poble català vol que el procéstiri endavant però amb lideratgecompartit.

Artur Mas deia fa pocs dies que sesent “odiat” a Espanya. En aquestaspecte, és un excel·lent successorde Josep-Lluís Carod-Rovira, que el2010 va ser qualificat per El Mundo“com la persona més odiada d’Espa-nya”. A diferència de Carod-Rovira,però, Mas sembla immune a les crí-tiques viscerals. Té una estratègiapersonal per evitar el setge mediàtic.Prefereix, segons diu, copsar l’estatd’ànim del país en les trobades queté cada setmana amb agents socials,econòmics i culturals.e

ProfessorJunquerasaspira a lameta del’estat propi i aexplicar-lo alsseus alumnes

EquilibrisHerrera ésel que té lamilitància mésdividida peròavança capal sí

FernàndezLa seva bonaretòrica contraels poderseconòmicsl’ha fet moltconegut

David FernàndezPuny de ferro, guant de sedaA finals dels noranta, Joseba Per-mach i Arnaldo Otegi es van con-vertir en les dues cares més visi-bles de l’esquerra abertzale. Per-mach, molt ideològic i hermètic,encarnava l’ortodòxia; Ote-gi, més flexible i dialo-gant, era la cara ama-ble de Batasuna. Elrepartiment depapers sembla elpatró adoptatpels diputats dela CUP Quim Ar-rufat i DavidFernàndez. Lasemblança de Fer-nàndez (Barcelona,1974) amb la manerade fer d’Otegi té una ex-plicació: es coneixen bé i el di-putat català és des de fa anys un

dels interlocutors catalans dereferència de l’esquerra abert-zale. Periodista de professió isense militància de partit, Fer-nàndez és un puny de ferro dins

d’un guant de seda, fetque explica dues co-

ses: que tingui unapopularitat ex-

trema per la se-va retòrica in-flexible contraels cercles delpoder econò-mic i que, alho-

ra, tingui unesrelacions perso-

nals excel·lentsamb el president Ar-

tur Mas, la qual cosa haestat determinant per facili-

tar l’acord de la pregunta.

Page 10: Catalonia: The Moment of Truth

10 DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013 aratemadeldia

CARLES BOIXCATEDRÀTIC UNIVERSITAT DE PRINCETON

En una entrevista publica-da conjuntament per sisgrans diaris europeus di-lluns, el president del go-vern espanyol va afirmar

de manera taxativa: “No vull, però amés a més no puc [...], autoritzar unreferèndum [a Catalunya] per la sen-zillaraóquelasobiranianacionalcor-respon al poble espanyol”. Aquestesdeclaracions són, pel fet de ser incor-rectes,desafortunades.AmblaCons-titució i la legislació vigent a la mà, elSr.Rajoytéeldret,efectivament,anovoler autoritzar una consulta refe-rendàriaaCatalunya.Arabé,mésen-llà de la seva voluntat personal,aquestes mateixes lleis el capacitenperconvocarunreferèndumdirecta-ment o per permetre a la Generalitatde Catalunya organitzar-ne un.

Eldretespanyolpossibilitacincvi-es per dur a terme la consulta. En pri-mer lloc, l’article 92 de la Constituciópreveu la convocatòria de referèn-dums sobre decisions polítiques de

“transcendència especial”, a propos-ta del president del govern amb prè-viaautoritzaciódelCongrésdeDipu-tats. Com que aquest article no regu-la l’abast territorial de la convocatò-ria ni les institucions que hi podrienparticipar, cal concloure que enca-beixreferèndumsd’àmbitautonòmicamblaparticipaciódegovernscomlaGeneralitat de Catalunya.

En segon lloc, l’article 150.2 de laConstitució preveu la possibilitat dedelegar o transferir la competènciaper convocar referèndums de l’Estata les comunitats autònomes. Aques-ta delegació exigeix únicamentl’aprovaciópermajoriaabsoluta(queara mateix té el Partit Popular) alCongrés de Diputats. Aquesta possi-bilitatés,defet,laméssemblantalcasd’Escòcia. A l’acord d’octubre del2012, Londres va pactar amb Escò-cia la delegació de la convocatòria i lacelebració del referèndum, que tin-drà lloc el 18 de setembre del 2014.

En tercer lloc, la Generalitat potconvocar un referèndum amb auto-ritzacióprèviadel’Estatd’acordambla llei catalana 4/2010 de consultespopulars per via de referèndums,aprovada per “fomentar la participa-ció i incrementar la qualitat demo-cràtica impulsant la implementaciódemecanismesdeparticipacióciuta-dana”. És veritat que la llei autoritzalaGeneralitatnomésenelsàmbitsdeles seves competències. Però també

suplementespecialconsulta

LES OPCIONS JURÍDIQUES

éscertquelaConstituciópermetalescomunitatsautònomesdemanarqueel govern central adopti un projectede llei de reforma de la Constitució(art. 87) o trametre al Congrés unadeterminadaproposiciódelleiamblamateixafinalitat(art.166).I,pertant,una consulta com la que es plantejaara,dirigidaademanarl’opinióciuta-dana sobre una qüestió constitucio-nal, s’ajusta a la lògica que capacita laGeneralitat per començar un procésde revisió de la llei fonamental.

En quart lloc, el Parlament estàtramitant una llei de consultes popu-lars no referendàries (definides se-guint la doctrina del Tribunal Cons-titucional) que li ha de permetre feraquest tipus de consultes sense ne-cessitarautoritzacióprèviadel’Estat.Naturalment, l’Estat pot demanar alTribunalConstitucionalquesuspen-gui cautelarment la llei un cop apro-vada i que la declari inconstitucional.Ara bé, aquestes accions entrarien,un cop més, en el terreny de la volun-tat política, més enllà de la legalitat.

En darrer terme, la Generalitat deCatalunyapodriademanarunarefor-ma de la Constitució que li permetésconvocar la consulta. Si la Generali-tatprocedísperaquestavia,l’Estatnopodria rebutjar considerar-la per ra-ons“constitucionals”sinópuramentpolítiques, perquè la Constitució del1978 no conté cap clàusula d’intan-

gibilitat que n’impedeixi la reformatant parcial com total.

D’una manera més general, el go-vern espanyol apel·la sovint a l’article2 de la Constitució, que afirma la “in-dissolubleunitatdelanacióespanyo-la”, per concloure que una consultacomlaquevolcelebrarelgoverncata-là és inconstitucional. Independent-mentquel’article2nodefineixencapmoment el territori i la població queconstitueixen la nació espanyola, laposició del govern espanyol parteixd’un supòsit erroni. Com el seu nomindica, la consulta és un instrumentper demanar als catalans l’opinió so-bre l’estatus polític de Catalunya i noés necessàriament una eina per can-viar la Constitució automàticament.

LacomparacióambelcasdelQue-bec és pertinent. Com va dictaminarel Tribunal Suprem del Canadà l’any1998, tot i que la Constitució cana-denca (com l’espanyola) no regula eldret d’autodeterminació, l’aplicaciód’un principi general de democràciafeia perfectament legítim l’acte deconsultar l’opinió dels quebequesossota la condició que, en cas de gua-nyar el sí, el Canadà i el Quebec havi-endenegociarunareformaconstitu-cional per fer possible la secessiód’aquella província. Aquesta mane-ra de concebre l’estat de dret i la de-mocràcia sembla perfectament apli-cable a Espanya. L’únic que falta perfer-ho és voluntat política.e

Cinc vies legals i democràtiques

Una consulta per demanar l’opinió sobre una qüestió constitucional s’ajusta a la lògica quecapacita la Generalitat per començar un procés de revisió de la llei fonamental. CRISTINA CALDERER

Voluntat políticaLes lleis espanyoles capacitenRajoy per convocar unreferèndum o permetre’n un

El referent del QuebecEl Canadà va assumirel compromís de reformarla Constitució si guanyava el sí

Opinió

Page 11: Catalonia: The Moment of Truth

11ara DIUMENGE, 15 DE DESEMBRE DEL 2013

temadeldiasuplementespecialconsulta

Cinco vías legalesy democráticas

En una entrevista publicada porseisgrandesperiódicoseurope-osellunes,elpresidentedelgo-biernoespañolafirmó,deformatajante: “No quiero, pero

ademásnopuedo[...]autorizarunreferén-dum [en Cataluña] por la sencilla razón dequelasoberaníanacionallecorrespondealpueblo español”. Estas declaraciones son,por incorrectas, desafortunadas. Con laConstitución y la legislación vigente en lamano, el Sr. Rajoy puede no querer auto-rizarunaconsultarefrendariaenCataluña.Másalládesuvoluntadpersonal,esasmis-masleyeslocapacitanparaconvocarunre-feréndum directamente o para permitir ala Generalitat de Cataluña organizar uno.

El derecho español posibilita cinco víaspara ello. En primer lugar, el artículo 92 delaConstituciónprevélaconvocatoriadere-feréndums sobre decisiones políticas de“trascendencia especial”, a propuesta delpresidente del gobierno con previa auto-rizacióndelCongresodelosDiputados.Pu-esto que este artículo no regula el alcanceterritorial de la convocatoria ni las institu-ciones que podrían participar en ella, hayque concluir que abarca referéndums deámbito autonómico con la participación degobiernos como la Generalitat.

Ensegundolugar,elartículo150.2delaConstitución prevé la posibilidad de dele-garotransferirlacompetenciaparaconvo-car referéndums del Estado a las comuni-dades autónomas. Esta delegación soloexige la aprobación por mayoría absoluta(queahoramismotieneelPP)enelCongre-so de los Diputados. Esta posibilidad es, dehecho, la más parecida al caso de Escocia.En octubre de 2012 Londres pactó con Es-cocia la delegación de la convocatoria y lacelebración del referéndum que se cele-brará el 18 de septiembre de 2014.

En tercer lugar, la Generalitat puedeconvocar un referéndum previa autoriza-ción del Estado de acuerdo con la ley cata-lana4/2010deconsultaspopularesporvíadereferéndums,aprobadapara“fomentarlaparticipacióneincrementarlacalidadde-mocrática impulsando la implementación

de mecanismos de participación ciudada-na”. La ley autoriza a la Generalitat sólo enlos ámbitos de sus competencias, perotambién es cierto que la Constitución per-mitealascomunidadespedirqueelgobier-nocentraladopteunproyectodeleydere-forma de la Constitución (art. 87) o enviaral Congreso una determinada proposiciónde ley con la misma finalidad (art. 166). Y,porlotanto,unaconsultacomolaplantea-da ahora se ajusta a la lógica descrita.

En cuarto lugar, el Parlamento está tra-mitandounaleydeconsultaspopularesnorefrendarias (siguiendo la doctrina del Tri-bunalConstitucional)queletienequeper-mitir realizar este tipo de consultas sin lanecesidaddetenerpreviaautorizacióndelEstado.Naturalmente,elEstadopuedepe-dir al Tribunal Constitucional que suspen-da cautelarmente la ley una vez aprobaday que la declare inconstitucional. Ahora bi-

en, estaríamos una vez más hablando devoluntad política, más allá de la legalidad.

Enúltimotérmino,laGeneralitatpodríapedir una reforma de la Constitución paraconvocar la consulta. Si la Generalitat pro-cediera por esta vía, el Estado no podríarechazar considerarla por razones “cons-titucionales”sinopuramentepolíticaspor-que la Constitución de 1978 no contieneninguna cláusula de intangibilidad que im-pida su reforma tanto parcial como total.

De una forma más general, el gobiernoespañol apela a menudo al artículo 2 de laConstitución,queafirmala“indisolubleuni-dad de la nación española”, para concluirque una consulta como la que quiere cele-brar el gobierno catalán es inconstitucio-nal. Al margen del hecho de que el artícu-lo 2 no define en ningún momento el ter-ritorioylapoblaciónqueconstituyenlana-ción española, la posición del gobiernoespañolpartedeunsupuestoerróneo.Co-mo su nombre indica, la consulta es un ins-trumento para pedir a los catalanes su opi-nión sobre el estatus político de Cataluña,no necesariamente una herramienta paracambiarlaConstituciónautomáticamente.

La comparación con Quebec es perti-nente. Como dictaminó el Tribunal Supre-mo de Canadá en 1998, aunque la Consti-tución canadiense (como la española) noregulaelderechodeautodeterminación,laaplicacióndeunprincipiogeneraldedemo-cracia hacía perfectamente legítimo con-sultar la opinión de los quebequeses bajola condición de que, si ganaba el sí, CanadáyQuebecteníanquenegociarunareformaconstitucional para hacer posible la sece-sión. Esta concepción de la ley y la demo-cracia parece perfectamente aplicable enEspaña. Lo único que falta para hacerlo esvoluntad política.e

Unidad del EstadoLaconsultanonecesariamenteesunaherramientaparacambiarlaConstituciónenelacto

Five legal and democraticways forward

InaninterviewpublishedjointlybysixmajorEuropeannewspapersonMon-day, the Prime Minister of Spain sta-ted emphatically that “I do not want,but am also unable to... authorize a

referendum [in Catalonia] for the simplereason that national sovereignity corres-ponds to the Spanish people”. This state-ment is, due to its very incorrectness, un-fortunate. Constitutionally speaking, Mr.Rajoy does, indeed, have the right to notwanttoauthorizeareferenduminCatalo-nia. However, leaving aside the questionof his personal wishes, the Constitutiondoes, in fact, give him the power to call areferendum directly or allow the Genera-litatdeCatalunyagovernmenttocallone.

Spanish law allows for five ways to un-dertakeareferendum.Infirstplace,Article92 of the Constitution provides for the ca-lling of referendums on political decisions“ofspecialimportance”,whenproposedbythe Prime Minister and following theauthorization of the Spanish parliament.Sincethisarticledoesnotregulatetheter-ritorialreachortheinstitutionsthatcanta-kepart,wemustconcludethatitallowsforreferendumsattheAutonomousCommu-nity level and the participation of govern-ments such as the Generalitat.

In second place, Article 150.2 of theConstitutionprovidesforthepossibilitytodelegate or transfer the power to call re-ferendums to the Autonomous Commu-nities. This delegation of powers only re-quires approval by an absolute majority(which is currently held by the PopularParty) in the Congress of Deputies. Thispossibility is, in fact, the most similar sce-nario to the case of Scotland.

In third place, the Generalitat can calla referendum, with the prior approval of

the central government, under the Cata-lan law 4/2010 of popular consultationsthrough referendums, which was passedin order to “encourage participation andincrease the quality of democracy by pro-moting the implementation of mecha-nisms of citizen participation”. It is truethat the law authorizes the Governmenttoactonlyinareaswithinitscompetence.But it is also true that the Constitutionallows Autonomous Communities to askthe central government to adopt a draftlawtoreformtheConstitution(Article87)or to send a specific bill to Congress withthe same purpose (Art. 166). Therefore,a referendum such as the one under de-batenowprovidesaperfectfitwiththelo-gic that enables the Generalitat to start aprocess of revision of the constitution.

Infourthplace,theCatalanParliamentis currently debating a law regulating po-pular consultations other than referen-dums(followingthedefinitionslaiddownby the Spanish Constitutional Court) thatwill allow it to undertake this type of con-sultation without the need for prior ap-

proval by the Spanish government. TheSpanishgovernmentcould,ofcourse,askthe Constitutional Court to suspend thelaw once it is passed and to declare it un-constitutional. However, this actionwould, once again, be a matter of politi-cal will rather than a question of legality.

Finally, the catalan government couldcall for a reform of the Constitution to calla referendum. The Spanish governmentcould not refuse to consider it for “consti-tutional” reasons but rather for purely po-liticalconsiderations,sincethe1978Cons-titution contains no provision that wouldprevent its partial or total reform.

Inmoregeneralterms,theSpanishgo-vernmentoftencitesArticle2oftheCons-titution,whichspeaksofthe“undissolva-ble unity of the Spanish State”, in ordertoarguethatthetypeofconsultationthatthe Generalitat wishes to hold is uncons-titutional. Notwithstanding the fact thatthe Article 2 does not, at any time, defi-ne the territory or population that cons-titute the Spanish State, the position ofthe Spanish Government is based on anerroneous assumption. As its name sug-gests,theconsultationisaninstrumenttoaskCatalanonthepoliticalstatusofCata-lonia and is not necessarily a tool to chan-ge the Constitution automatically.

A comparison with the case of Quebecis pertinent here. As the Canadian Supre-meCourtruledin1998,althoughtheCana-dianconstitution(liketheSpanishone)re-gulatestherighttoself-determination,theapplication of a general democratic prin-ciplemadeaconsultationwiththecitizensof Quebec a perfectly legitimate act underthe condition that, in the case of a victoryfortheyesvote,CanadaandQuebecnego-tiate a constitutional reform to enable thesecession. This way of conceiving law anddemocracy seems perfectly applicable toSpain.Allthatisneededispoliticalwill.e

Unity of Spanish StateThe consultation is notnecessarily a tool to changethe Constitution automatically

Si es completés un procés d’independència, en el Parlament no només hi residiria la“representativitat del poble de Catalunya”, sinó també la sobirania del poble. A. DALMAU / EFE

Page 12: Catalonia: The Moment of Truth

15.12.201315.12.2013