REFLEXIONS PERSONALS D’UN VIATGE PELS TEUS SENDERS

2010

“Al separar les fibres de la ploma, vaig veure els espais que hi havia entre elles. Cada obertura tenia una història que explicar-nos doncs havien volat amb el vent, havien tocat les corrents de fred i de calor del núvol i el sol. Les havia vist totes. Jo em vaig preguntar com es veuria el món des de la perspectiva de la ploma. Quins moments havien rosegat els seus contorns castigats? Quins esplendors havia vist? Quina música havia escoltat? Quin món invisible havia palpat?” Durant mig any he estat preparant una il·lusió i sabia que un dia arribaria aquest moment, ara aquí assegut i rememorant aquells instants que per sempre s’han quedat enregistrats a la meva ànima, un cop finalitzada la travessa venen els moments de fer balanç de les coses, els moments íntims de reflexió es queden entre els arbres i les pedres del Cadí-Moixeró. Han estat cinc dies de sensacions que no es poden explicar, s’han de viure, però de totes maneres jo ho intentaré amb aquestes modestes pàgines de recordatori, vull deixar la constància escrita del que vaig sentir durant quasi cent quilòmetres de caminar, pas a pas, d’aquesta manera quan passi el temps podré llegir allò que un dia vaig sentir com un cavall al vent. Tot comença un 31 de maig, un dia abans del meu aniversari, la conjunció dels astres han permès que compleixi els 36 anys el primer dia de la travessa. No deixa de ser curiosa la metàfora, deixo enrere una etapa per començar-ne una de nova, i aquesta la començaré caminant entre muntanyes, és el moment de reflexionar, de netejar l’ànima i l’esperit, de gaudir de la soledat i de la companyia, de veure’s insignificant en la immensitat de la natura, en definitiva, viure una experiència que esdevindrà única i irrepetible. “Allibera’t de les plantes trepadores que et reclamen. Creix amb força a partir de les teves pròpies arrels. Busca al nucli del que tu ets i viu amb ell, transforma’t amb ell. Deixa que els lligams caiguin a terra. Sent la llibertat de ser tu mateix. Respira profundament al saber qui ets. Ara és el moment de créixer, ja sense repressions . Sigues el que la vida t’ha demanat que siguis.”

Arribem al refugi de Rebost, un entorn immillorable, el Pedraforca a la llunyania com imponent vigilant. Estem expectants, ja que comencem a veure amb els nostres propis ulls l’entorn que ens acompanyarà els pròxims cinc dies, desconnectats de la vida quotidiana, de la televisió, de les males notícies, de l’enveja humana que respirem cada dia en el nostre entorn particular. Som tres persones, tres formes d’entendre les coses, tres vides completament diferents entre elles però que connecten en una cosa bàsica i simple, l’amistat. Per un costat tenim al Marc, el “Senyor Markitus”, amb l’energia d’un jove multiplicada per cinc, ajuntat en pecat amb la Paola i dos gossos que son com els seus fills. He de reconèixer que trobaré a faltar al Conan, gos fidel i company en les llargues jornades d’entrenament abans d’arribar aquí; per l’altre costat Alex Sir. Johnson, un rodamón, tot just fa un mes que ha tornar de donar la volta al món en solitari durant un any, i ara mateix un paio solter i sense compromís amb una visió de la vida i de les relacions humanes forjada a cops d’experiències que pocs podrem viure mai. Tot s’ha de dir, i que no serveixi de conflicte personal, una mica “freaky” venir a Cavalls del Vent amb un pal d’escombra de Cal Vicentó. I per últim jo mateix, casat amb la dona de la meva vida, aquest any portaré 18 anys amb ella, ja és una part de mi indissoluble i la cosa més meravellosa que pot viure mai una persona, i no he donat la volta al món, ser pare. L’Arnau és aquella coseta que em fa entendrir, ell estarà molt present tota la travessa, m’acompanyarà a cada pas, en cada moment difícil que hi serà i per suposat el trobaré a faltar com l’aire que respiro. Com es pot veure som tres paios completament diferents entre si, potser això és la clau de l’èxit, tots podem aprendre de tots i enriquir-se cada dia que passi.

Sir Johnson & Caste fent un suquet de civada, que veiem al davant nostre?

Doncs això!!! Regalada a la vista

Arriba l’hora del sopar, l’Anna ens prepara el sopar, es curiós però aquí a dalt tot té un sabor que s’acosta al cel i mai millor dit. Cal agafar forces per l’endemà, reguem amb un vinet barreja d’Alt i Baix Penedès i amb històries passades del refu de Rebost, coses que mai imaginaries que podien passar en un refugi i explicades per l’Anna que se’ns uneix al sopar ja que estem nosaltres sols en tot el refu. Arriba però l’hora de recollir-se dins el sac i concentrar-se en el moment del començament de l’aventura; serà un començament dur, amb quasi mil metres de desnivell en pujada i amb les cames fredes però la il·lusió d’iniciar els Cavalls del Vent ens ajudarà a caminar, deixarem el refu de Rebost enrera tot sabent que ens retrobarem al final del camí, senyal que haurem aconseguit arribar al destí. En la intimitat del recolliment personal obro la carta que el meu fill em va donar abans e marxar, i no puc reprimir ennuegar-me al llegir el seu contingut “quant et sentis cansat i et facin mal les bullofes pensa amb nosaltres, serem a dalt del cim esperante”. No et pots imaginar Rosa Maria quanta força em donen aquestes paraules i la felicitat que sento al llegir-les. Es tanquen les llums i en adormim en un son reparador.....bé......menys el Marc que es mantindrà en vetlla tota la nit, coses de treballar a torns.

Vista del Pedraforca des de l’habitació del refu de Rebost

El refu de Rebost

Dia 1 “Atrapa el present, com l’àguila atrapa la seva presa. Connectat al moment. Observa el que està succeïnt” Sona el despertador a les 7 a.m, he dormit d’aquella manera, m’he despertat i m’he desvetllat amb els nervis per començar la travessa. El Markitus està completament desvetllat, segur que quan acabem la jornada ja no es quedarà sense dormir....segur. Baixem a esmorzar....per cert......avui és el meu aniversari, avui començo un nou camí en tots els sentits.

Segellem el “forfait” i ens acomiadem de l’Anna, amb les motxilles ben carregades d’il·lusions comencem a caminar direcció refugi Niu de l’Àguila, 1000 metres de desnivell positiu que ens agafa completament freds. Passem per una zona mixta de prats de pastura i de bosc de pi albar, si fóssim una mica més erudits li diríem pinus silvestris, que de fet és com es diu. A mesura que anem pujant ja deixem el silvestris per començar a estar rodejats del clàssic pi negre, es veu per el canvi de color de l’escorça, la reducció de la mida de les fulles i les pinyes més protuberants. Anem guanyant alçada i Sr Johnson comença a fer mala cara, el “boss” comença a tenir problemes estomacals. Guanyem ja força alçada, i anem agafant un ritme força bo, les cames ja s’han escalfat i les esbufegades són ara més suaus. Superem ja la zona dels Orris i davant dels nostres ulls ja s’obren les grans extensions de prats alpins, plens de floretes que desprenen un aroma que convida a respirar cada vegada més endins, omplint-se de satisfacció. Una vista a la dreta ens regala un isard majestuós, alçat en un posat meravellós per a que el podem admirar en tota la seva bellesa i un voltor sobrevola els nostres caps, potser ja han ensumat que Sr Johnson li queda poc temps i ja els hi regalima la saliva de pensar en carn fresca, bé, hauran de ratar una mica els ossos perquè Sr Johnson no es precisament bestiar d’engreix.

Un Isard ens visita ja a la zona dels Orris

Poc temps abans d’arribar al Niu ens sorprèn veure dos gossos en un estat força deplorable, un d’ells no para de udolar, ens hi podem acostar i veure que porten collar amb numero de telèfon. Truquem al amo dels gossos, els havia perdut el dissabte anterior, nosaltres només podem que indicar-li la zona on estan els gossos per a que s’encarreguin de venir a buscar-los. Arribem al Niu de l’Àguila, just a dalt del cim de la Tossa a 2537 metres d’alçada, ja tenim superat el primer desnivell important de la travessa. Aquest és un refugi peculiar, les dures condicions hivernals l’aïllen una mica respecte als seus germans de travessa. Aprofitem per descansar una mica amb companyia de la “Cel”, la guarda del refugi i del seu gos, porten quinze dies sols aquí a dalt i es clar, la visita de tres personatges com nosaltres trenca la monotonia, i de quina manera. Les vistes des del refu son impressionants però nosaltres tenim que prosseguir i ara ens queden 1500 metres de desnivell de baixada, el que personalment considero més dur, les cames i els genolls en particular patiran de veritat en aquest tram. A mesura que anem prosseguint s’obre a la nostra dreta una vista panoràmica de la Cerdanya absolutament espectacular, el terreny es completament pedregós però quan arribem a la Pleta del Llamp entrem en un bosc i un terra més humit que és un descans merescut a les nostres cames, el Markitus marca un bon ritme davant, jo em mantinc al mig i el “boss” fa el que pot, ara mateix ens comença a preocupar de veritat l’estat del “boss”, ha vomitat i el descens se li fa molt dur i difícil, mentalment ha caigut del tot i queda encara un bon tros per arribar. Sense dir-se res entre nosaltres baixem el ritme per no perdre de vista al “boss”, per sort el voltor ja no el segueix, podem considerar doncs això una bona notícia. Parem a dinar abans d’enfrontar les Penyes Altes, ens anirà bé fer un petit descans, sobretot als peus després d’aquesta dura baixada.

Pujant al Niu de l’Àguila, el “boss” amb la mà a la butxaca el paiu

El Senyor Markitus en plena llengua de neu

Jo mateix i al fons el refu del Niu de l’Àguila

Després de menjar l’entrepà que ens havia preparat l’Anna seguim la marxa, ara ens tocarà afrontar l’ascens a les Penyes Altes, un autèntic regal per a la vista estar a dalt de les Penyes Altes, una panoràmica de 360º difícilment descriptible. Però no ens podem entretenir gaire, portem retràs sobre l’hora prevista i tenim al “boss” en hores baixes, el descens es bastant pronunciat, ben aviat arribarem als prats de Moixeró, un espai obert amb molta herba i un verd espectacular, allà veiem àguiles, isards i dues martres. Caminar per aquesta zona és un regal per a les nostres ja castigades cames, el camí és fàcil, pla i tou...però no durarà gaire, quan arribem a la cabana de Moixeró ja hem de començar a baixar pel torrent, uns 300 metres força empinats, entrem en un bosc d’avets imponents fins que arribem a un punt crític. Si d’una cosa estic segur és que la muntanya t’ensenya moltes coses, una d’elles és a llegir bé les guies i saber distingir un torrent d’un rierol, no és pas el mateix. Aquesta lleugera diferència de concepte ens va dur per un camí equivocat, a més, valents que som vam decidir saltar-se les senyals per imposar un criteri absurd que ens va conduir directament a la pèrdua d’orientació més ridícula de la meva vida. Suposo que el cansament acumulat, portàvem ja nou hores, ens va impedir veure les coses amb la perspectiva necessària, una cosa ens queda clara, em d’aprendre a ser més reflexius i calmats en moments difícils, aquí rau la clau de l’èxit i en ocasions de la teva pròpia vida. - "Un home no es medeix per com reacciona en moments de calma, sinó per com reacciona davant de desafiaments i adversitats."

Martin Luther King

Després de perdre més d’una hora intentant retrobar el camí arribem al refu del Serrat de les Esposes, ens espera la Yamina, per fi, han estat 10 hores de travessa difícil, l’estat físic i mental del “boss” ens ha preocupat i molt, però ara ja estem al lloc, una dutxa d’aigua calenta merescuda i un bon sopar ens espera.

Baixant del Niu de l’Àguila, el senyor Markitus i el “boss”

El Senyor Markitus fent el cim de les Penyes Altes

Un servidor insignificant davant de tal paisatge

El moment d’arribar al refugi després d’una llarga caminada esdevé quasi una experiència mística, és un moment on el cos es deixa anar, on una dutxa reparadora i una bona cervesa fresqueta es tornen en les coses més increïbles que un es pugui imaginar, coses que a la civilització tenen una importància més relativa aquí agafen una transcendència impressionant. I que dir-se del sopar, això ja mereix un capítol apart, la “Yami” ens prepara un sopar de traca i mocador, veníem amb una gana descomunal i no ens podem acabar el menjar que tant carinyosament ens ha preparat. I el vi? En aquesta història el vi té un sabor especial, el “boss” l’ha portat com un campió a la motxilla per a poder celebrar el meu aniversari durant tota la ruta, un pes afegit al seu ja dur caminar, per suposat que avui aquest vi ha tingut que fer un viatge fins a aquesta taula i li retrem l’homenatge com cal. És l’hora de fer balanç del dia, és l’hora en la qual el “boss” haurà de determinar el seu futur a la travessa, a nosaltres ens dol que prengui la decisió d’abandonar però hem de reconèixer que en el seu estat es torna molt dur el seu patiment i que potser no val la pena arriscar. De moment ho consultarà amb el coixí i demà decidirà el seu futur. Després de sopar en asseiem a fora, sota el cel estrellat fem l’última conversa al costat de la “Yami”, és curiós però fins ara només ens hem trobat dones guardes dels refugis, dones fetes d’una pasta diferent, històries de persones que fugiren dels lligams de la civilització i que treballen en un entorn difícil però meravellós. Marxem a dormir, és el moment més personal de tots, el moment on escric les meves notes al quadern de viatge, les meves reflexions més íntimes. Penso molt amb l’Arnau, tinc la seva fotografia al meu costat que em dona força, demà toca un nou dia dur i moltes més sensacions per viure, demà entrarem al Cadí, el que diuen que és la part més salvatge dels Cavalls del Vent, nosaltres hi serem per explicar-ho. “Si et remous i tremoles davant el pensament de ser qui realment ets, a llavors, remou-te i tremola!! No et trencaràs. Accepta el risc i mou les teves ales. Sigues qui ets!”

El senyor Markitus caminant pels prats de Moixeró

El moment estel·lar, el sopar a taula companys!

El “Boss”, encara té anims el paiu!!!

Dia 2 “Experimenta la mare terra, uneix-te a Ella, sent els seu pols. Fent això, t’experimentaràs a tu mateix. Et reconciliaràs amb tu mateix. Sentiràs el teu propi pols.” Ens despertem d’un son reparador, la veritat és que el cansament ens ha fet dormir com mai, però el despertar porta la mala notícia de la decisió del “boss”, definitivament no acaba de trobar-se bé i decideix abandonar. Em dol dir-ho però penso que es el millor que ha pogut fer tenint en compte el que encara queda per davant, una retirada a temps és una victòria, és un tòpic dels tòpics però real com la vida mateixa. Ens queda però un últim esmorzar abans del comiat del “boss” i la “Yami”, ella el portarà fins a Berga. Després de segellar i dels comiats pertinents enfilem el camí cap al Cadí, deixem enrere un amic amb la tristesa que comporta però a la muntanya no si valen les compassions, tenim que mirar endavant, pas a pas direcció el Pedraforca, el nostre destí.

Comencem la segona etapa per un dels trajectes més senzills de la travessa fins al refugi dels Cortals d’Ingla rodejats de boscos de pi negre i d’avets enormes, un camí que ens permet fer reflexions conjuntes sobre el que fins ara ens ha anat passant. Arribem xino-xano al refugi dels Cortals, està tancat, ens fem algunes fotografies abans de marxar cap a cotes més elevades.

Els pajarus davant del refu Cortals d’Ingla

Re emprenem el camí, ens queda per davant una jornada que segons el meu humil criteri serà de les millors de la travessa. Ben aviat començarem a pujar de cota per el Torrent de Vimboca fins al coll del mateix nom. Superem un centenar de metres per un camí força irregular, amb

grans blocs de roca que dificulta l’ascens. Encara queden un centenar més de metres de pujada progressiva, flanquejant per boscos i en ocasions fent corbes en zig-zag fins arribar a uns 1900 metres d’alçada, aquí ja comencem a veure menys pins fins el Coll de la Moixa, el terreny comença a ser més pedregós i es torna a empinar força, en alguns punt haurem d’utilitzar les mans per poder avançar, fins que arribem als Estalabars a 2208 metres.

Un servidor grimpant una miqueta

A partir d’aquest instant anirem crestejant fins arribar al Collet de les Vaques i el Pas del Bou, aquí tenim que fer una reunió improvisada, tenim l’opció de seguir per la ruta dels Cavalls del Vent fins el refugi de Prats d’Aguiló o seguir segons algunes recomanacions pel Pas del Bou. És un moment important, la decisió ha de ser conjunta i decidim anar pel Pas del Bou, aquesta decisió ens porta per un tram alpí i travessant tarteres empinades fins al Pas de Gossolans i passant pel Comabona, ens atrau l’idea i tampoc hem pogut segellar a Cortals o sigui que anirem per aquest camí.....gran decisió ja que gaudim d’aquest recorregut com mai. Veiem Isards, àguiles, voltors.....els Isards ens fan una passada a pocs metres marcant el territori, un espectacle. Durant el caminar, just abans de parar a dinar ens trobem amb el guarda de Cortals d’Ingla que es dirigeix al refu, coses d’aquelles curioses de la vida, justament ell i el Marc tenen un amic comú que regenta una Growshop a Calafell. Són d’aquelles coses no buscades que et deixen de pedra, com collons anem a trobar un amic comú amb un paio que no coneixem de res i que ens trobem al Pas del Bou, a dos mil i pico metres d’alçada..... que vingui algú i m’ho expliqui.

Un servidor travessant tarteres

Dinar allà a dalt amb la cara nord del Pedraforca donant-se la benvinguda és un plaer complicat de descriure, potser és un bon moment si algú desitjaria saber-ho per llançar-se a la travessa.

La cara nord del Pedraforca, la base és el nostre destí de l’etapa d’avui

Després de reposar forces i de refrescar bé els peus, ens endinsarem al Prat de la Serra dels Cortils, uns dels paratges més inhòspits, un paisatge de herba i pedra de tonalitats grises, que ens transporta a una sensació de irrealitat al contemplar-les, aquestes quantitats de pedres donen nom a la Serra Pedregosa, anirem a buscar el pas per anar al Prat Socarrat, un descens dur i pesar per una pista en bastant mal estat fins trobar la pista que ens portarà fins al refu de Lluís Stassen, destí de la etapa.

Després de més de vuit hores de caminada arribem al refugi de Lluís Stassen, no sabia al arribar si m’havia tocat més el sol del compte, perquè la visió de 6 persones vestides amb kimono japonès i realitzant arts marcials amb catanes era quelcom cosa que surrealista en aquell precís instant. És el moment de posar-se les xancletes i fer la cerveseta fresca, comença el moment de conèixer al personal del refu, d’entrada el mestre de cerimònies és el Juanjo, un personatge

entranyable, fill de Sant Sadurní d’Anoia i que va a passar temporades al refu per ajudar i penso que per ajudar-se a si mateix, crec no equivocar-me. Li falta una bullideta però és un paio amb un cor gegant, tenim una molt agradable conversa entre cervesa, ja em trencat el gel. Quan el Jordi, altrament anomenat “punki”, quan deixa les armes i es presenta ens revela un personatge increïble, gaudirem de la seva companyia i del seu bon humor de ben segur. Ara però toca aquella tant desitjada dutxa. Ben dutxats toca pensar en el

sopar, el “Punki” ens prepara un arròs de muntanya que ens fa bullir la sang de bo que és, com sempre moment de valoracions i de brindis amb el vi negre deliciós.

El Mestre “Punky” i el seu arròs estratosfèric.... al Markitus ni el conto ja.

Després de sopar arriba un dels moments estel·lars de la jornada, ens reunim a fora uns quants personatges que coneixem en aquell precís instant, dos escaladors de Tarragona, recordo el nom del Luisaco però no de l’altre i el Sergi, un noi de Palafrugell que havia anat al refugi a desconnectar d’alguna cosa que mai arribarem a saber. Entre cerveses i riures vam acabar fent una excursió nocturna pel bosc amb els frontals i vam riure mogollón, els escaladors pretenien arribar a la seva furgo amb un encenedor i sota els efectes de l’alcohol, increïble!!! va ser una

nit curiosa i divertida, però malauradament amb conseqüències nefastes per al meu cos, suposo que a un cos que ha patit un esforç molt acusat durant quasi nou hores no li pots fotre canya així com així, la qüestió que em llevo a les 4 de la matinada amb una migranya de proporcions gegantines i fa perillar l’ascens al Pedraforca de demà. Una bona dosis de “Tonopan milagroso” i resar per a que al mati tingui força i moral per pujar al Pedra.

Com sempre, l’Arnau em recolza amb aquell somriure de la foto..... bona nit.

El cansament es reflecteix a la meva cara tot just abans de sopar

Dia 3 “El bategar del cor d’una mare és la cançó del seu fill, la unió del seu fill amb el món. Tu ets el fill de la mare Terra. Escolta la seva vibració i uneix-te al seu bategar, doncs el seu tambor parla a través d’ella a aquells que vulguin escoltar”

Avui és un dia molt especial, aquest dia l’hem reservat per poder pujar el Pedraforca, és molt especial per al Markitus i m’encomana aquest sentiment per acompanyar-lo en aquest destí seu particular, del que parlo és molt personal i no ho penso desvetllar. Ens desperta el “Punky”, encara tinc mal de cap tot i que menys que a les 4 del matí, em trobo fluix i lleugerament marejat però res m’aturarà en el meu propòsit. Després d’esmorzar tot comença a veure’s d’un altre color, el Sergi s’anima a acompanyar-se un tros, el que no sap que s’entregarà en cos i ànima fins al final. Ens enfilem cap al Coll de Verdet, la pujada és xula i intensa però sembla que s’esvaeixen els mals quan torno a trepitjar la montanya, a més he deixat la motxilla a baix i per tant és el primer dia que camino lliure de pes, i com es nota tu!!!. Quan arribem a dalt del Verdet i ens enfrontem a la dura roca és quan flipem de veritat, jo personalment m’ho passo molt bé grimpant per les roques, anem pujant i pujant sense parar, ara t’agafes aquí, ara poses un peu allà, ara mires a baix i penses collons si foto un peu en fals!! Però és una experiència única estar pujant per les roques del Pedra.

El Caste i el Sergi, el company de Palafrugell, un bon paio

Jo mateix en plena grimpada al cim

El Markitus no pot parar, segueix l’ascens, sap que a dalt rebrà l’emoció de saber el camí

Després de dues hores i mitja arribem al cim del Pedraforca, és el moment més emotiu de tota la travessa de Cavalls del Vent, el Markitus ja ha trobat el camí que buscava i salten les llàgrimes d’emoció continguda, el Sergi no pot evitar les llàgrimes en sintonia amb el Marc i a mi se m’ennuega l’estomac, el coll i tot plegat. Es difícil descriure el que se sent estan a dalt del cim quan has estat veient-lo cada dia , sempre distant però cada vegada més proper, suant i esbufegant i sempre admirant la seva excepcional bellesa, bellesa que ens ensenya per la seva cara est i la majestuositat de la cara nord, poques muntanyes hi han al món que per dues cares t’ensenyin coses que despertin tanta admiració. He de reconèixer que si estudiant-lo ja m’enamorava aquesta muntanya des del dia d’avui el Pedra s’ha convertit en el meu lloc, aquí he trobat la pau, aquí s’escolta el silenci, aquí no conquereixes la natura, flueixes amb ella.

“Fes girar les teves ales cap a les corrents de l’invisible i gaudeix de les possibilitats que t’ofereixen els vents del canvi”

Després d’una bona estona assaborint i de quina manera el cim decidim que potser comença a ser hora de baixar, ara tenim per davant una baixada completament diferent, la famosa Tartera del Pedra, una baixada per pedres, aquí el Markitus es decideix a ser el nen que porta a

dins i es llança muntanya avall, el Sergi el segueix sense pensar-s’ho masses vegades i jo com sempre, pare de família i prudent de pebrots baixo poc a poc no sigui que per fer el tonto s’acabi l’aventura massa aviat. La baixada es fa dureta per la falta de pedres al començament, però poc a poc aquestes van augmentant i pots baixar amb certa velocitat, tardarem una horeta i poc en tornar a veure el refugi. Allà ens esperen el “Punky” i el Juanjo, que només veure’ns ja ens treuen les

cerveses fresques, ens descalcem i posem els peus en aigua freda, no teniu ni idea del que aquest moment significa per nosaltres, estem a la glòria, potser aquest és el paradís que ens diuen que trobarem el dia que deixem d’existir, si és així no tinc cap pressa, tinc el Pedra per viure-ho.

Després d’una dutxa coneixem a uns companys d’asfalt, es tracta de conductors dels Transports Metropolitans de Barcelona, concretament autobusos, encetem una conversa molt entretinguda amb ells, són aquestes famoses xerrades de muntanya, fora d’aquí ni tan sols et saludaries pel carrer però a muntanya això no es així per sort. Es respira una essència de camaraderia especial, acabem compartint una estona molt agradable dinant l’entrepà de truita amb formatge més espectacular de la meva vida. Al cap d’una estona però arriben els comiats, els de Barcelona marxen cap a les seves respectives cases i el company Sergi se’n va cap a la Patum de Berga, ha estat un company sensacional, un bon paio amb el qui de ben segur que estarem en contacte, va venir a desconnectar, no se si ho va aconseguir o no, però crec no equivocar-me si dic que per ell ha estat un dia molt especial. A partir d’aquí ens quedem sols el Juanjo, el “Punky” i la Ciril, una llarga xerrada i riures interminables asseguts a la fresca, anècdotes, vivències....converses de muntanya que es queden a la muntanya. Matant el temps així es passa de veritat us ho dic rapidíssim, crec que aquestes son coses que es perden a la civilització, podem passar hores amb algú i no tenir ni una sola conversa interessant, només coses banals. A casa engeguem la tele i en quedem atrapats en un espai intemporal, no valorem les relacions humanes com es fan aquí. Això et fa reflexionar moltes coses, coses que tenen que canviar si no volem ser uns autòmats, del treball a casa i de casa al treball, hem de viure la vida amb intensitat, impregnar-te de les experiències, dels companys i amics, de la natura, dels teus fills i la seva naturalitat no imposada i el més trist de tot és que nosaltres ens esforcem en educar-los en ser com nosaltres, i nosaltres ja ens hem perdut, en que volem convertir als nostres fills? En un reflex del que som nosaltres ara? Jo vull que el meu fill visqui aquestes coses, que les conegui, després haurà d’escollir, que faci sabent totes les versions humanes possibles. Després d’aquest moment reflexiu de gran envergadura toca sopar, aquesta vegada el “Punky” ens obre les portes de casa seva, deixem de ser clients per moment i ser un més de la seva peculiar família. Passem una vetllada inoblidable al costat de la llar de foc, un menjar excel·lent, no oblidarem mai les famoses botifarres del Estassen a la brasa. Una excel·lent companyia, bon beure i com sempre riure fins extenuar-se, gràcies amics per aquest moment per emmarcar. Avui fem bondat i anem a dormir a dos quarts de dotze, demà toca llevar-se d’hora i reprendre la marxa, el destí de demà és l’últim refugi on pernoctarem, el refugi de Sant Jordi. Com sempre el moment de retiro és el moment de reflexió personal del dia i escriure el quadern de camp del dia, avui ha estat un dia molt emocionant, podríem dir i crec que no m’equivocaria pensar que el Markitus diria el mateix, que ha estat el millor dia de tots fins ara. Com sempre l’Arnau em dona la bona nit. Avui dormiré com un nen petit.

Dia 4 “Deixa que camini entre la bellesa i fes que els meus ulls contemplin el vermell i el púrpura de la posta de sol. Fes que les meves mans respectin el que has creat i que la meva oïda s’aguditzi per escoltar la teva veu. Fes-me savi per a que pugui comprendre les ensenyances que has amagat sota cada fulla i cada roca” Arriba el comiat més difícil de tots, ha estat una nit planera i reconfortant però ara toca acomiadar-se, el Juanjo s’emociona, aquí sempre sereu benvinguts com un més de nosaltres ens diu, és justament això, no ens hem sentit clients, va més enllà d’això i m’abraço amb el “Punky” ha estat un excel·lent amfitrió amb nosaltres. Ens retrobarem ben aviat, ho presenteixo.

Comença doncs la penúltima etapa en direcció al refugi de Sant Jordi passant per el de Gressolet, el camí comença amb una baixada en forta pendent i en alguns punts relliscosa, però ens endinsem en una fageda d’atmosfera màgica, racons d’un romanticisme incert. El sender complau els sentits, la mirada es deleix amb els detalls que ofereix els faigs i el olfacte gaudirà de l’aroma fresc i humit que desprèn el bosc.

Arribem al refu de gressolet on sellem i xerrem una mica amb el guarda, però no ens entretenim massa i prosseguim la marxa, ben aviat ens endinsem a la fageda de Gressolet, un lloc ombrívol i fresc, aquí es pot gaudir dels espectaculars i màgics racons, la llum solar matisa tot l’entorn però sense arribar a dominar-lo mai. És un ambient misteriós, les curioses formes d’alguns troncs ens evoquen a antics temors infantils, sembla que en qualsevol instant el bosc cobrarà vida i els personatges de contes infantils ens acompanyaran durant el camí. El caminant, quan entra en aquest lloc, comença a caminar-hi poc a poc; compta els seus

passos en la gran quietud s'atura, i no sent res, i està perdut. Li agafa un dolç oblit de tot el

món en el silenci d'aquell lloc pregon, presoner del silenci i la verdor. Oh companyia! Oh

deslliurant presó!

Joan Maragall

A partir d’ara comencem el camí de retorn, és una sensació, anem cap al refu de Sant Jordi a on passarem l’última nit, però en som conscients de que això s’acaba i deixem enrere moltes emocions que encara estan molt presents. Seguirem per la fageda, per endinsar-se, molt a prop del coll de Bauma, en el que de ben segur és el millor bosc de pi albar de tot el parc, exemplars excepcionals ens deleixen la vista allà a on mirem. Seguim per pistes forestals, aquest tram de pistes és possiblement uns dels trams més avorrits de tota la travessa. Tenim ja caminades unes quatre hores sense parar, els peus comencen a demanar clemència i trobem un riu, jo decideixo posar-hi els peus en remull i costa molt mantenir-los dins de l’aigua degut a la baixa temperatura, però el Markitus fent gala del seu tarannà agosarat si fot a dins sense pensar-s’ho gaire, Déu meu quin patiment només de veure’l, si jo fes el mateix quedaria

inservible per al que queda de ruta. La veritat és que aquesta parada ens ha anat de conya per reposar forces, encara no ho sabem del tot però ens queda el que serà la pujada més dura de tota la travessa, almenys a nivell mental.

Abans però tenim que passar pel els Empedrats, meravellosos racons de vegetació i aigua, salts d’aigua i per un bosc espectacular, es tant frondós que no hi passa el sol i de vegades costa veure fins i tot el riu que està a cinc metres de nosaltres i petits afluents que ens creuen constantment. Sembla que caminem dins d’una cova de branques, arbusts i fullatge. I passar pel els Empedrats és una experiència a la vista excepcional, parets de roca tallats de forma capritxosa i salts d’aigua cristallina que t’inciten a llençar-s’hi, la veritat és que fa molta calor avui i això ens dificulta la marxa. Ens enfrontem ara si a la pujada més dura, queden pocs quilòmetres fins al refu de Sant Jordi, però tots són en una continua pujada, a vegades relliscosa pel fang i que et fa mantenir una marxa lenta i feixuga, a més, ja portes moltes hores caminant i saps que al final de la pujada tens el refu, cosa que encara mentalment et destrueix més. Jo personalment sóc dels que prefereixo pensar que encara queda molt més, d’aquesta manera se’m faria el trajecte més curt, però saber que queda poc i no veure mai la llum al final del camí és destructiu, arribar al refu de Sant Jordi és per moments el moment de patiment que encara no havia arribat, el moment que fa assaborir més el repte que t’has plantejat fer, sense patir no hi ha victòria!. "No es qui més alt arriba, sinó aquell que influenciat per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”

Maurice Hergog

Arribem al refu de Sant Jordi cap a les 15:30h, no hem dinat i això es reflecteix considerablement en el nostre cansament, ens rep el Toni, un bon jan i un autèntic “sherpa” de muntanya, ho dic perquè aquí no si arriba fàcilment, a la majoria de refugis s’hi arriba pràcticament en cotxe, però el Sant Jordi queda lluny de l’arribada de vehicles, això per altra banda el converteix en un refu dels autèntics. A llavors et dones compte del valor que té qualsevol cosa aquí a dalt, una simple cervesa agafa dimensions gegantines, i més sabent que el Toni les ha pujat fins aquí a la seva esquena. Ens explica el fotimer de viatges amb més de 30 quilograms a l’esquena que es tenen que fer per a poder gaudir d’una simple sopa de carbassó, us podeu imaginar que deixar-se menjar al plat és com fotre-li un cop a l’estomac del Toni, nosaltres no deixarem ni una engruna del que ens doni, no per aquest motiu, perquè tenim una gana de diables. Compartim amb el Toni el dinar asseguts a fora, sentint la pau i la tranquil·litat del indret i ens sentim els paios més afortunats del món de poder gaudir d’aquest instant. És el primer dia que faré una migdiada, i de quina manera, el meu cos i la meva ment agraeixen i de quina manera un son reparador. Arriba l’hora de sopar, el moment ideal per celebrar l’últim dia de Cavalls del Vent, el Toni ens ha preparat una sopa de carbassó immensa, una bona amanida i un llom a la sal absolutament espectacular, no puc evitar pensar en el Toni pujant pel camí amb la motxilla carregada d’aquestes viandes que ens estem menjant. Quan gaudim d’aquestes coses a la civilització no en som conscients del valor que tenen, avui si que ho som. Compartim una vetllada novament eterna i satisfactòria, anirem però a dormir aviat, demà ens queda l’última etapa i la satisfacció d’acabar un somni que va començar el gener del 2010, tantes hores d’entrenament, tantes hores de planificació, tantes hores d’imaginació per arribar a la destinació final i fer-ho amb la sensació d’haver complert tant a nivell físic com mental i tenint la sensació de que moltes coses han canviat en les nostres persones, però això s’haurà de valorar quan tornem a veure el refugi de Rebost, tot just allà on vam començar el canvi. Demà però serà un dia molt més especial, em retrobaré amb la meva família, tornaré a abraçar a l’Arnau, podré contenir l’emoció? No ho tinc massa clar però no reprimiré els meus sentiments, perquè fer-ho?

Dia 5 “El llop ens ensenya la resistència, la planificació d’estratègies i la perseverança. Un llop pot córrer com el vent o restar immòbil com la pedra. Hi ha un temps per restar immòbil com una pedra, i un altre per a lluitar activament per els nostres objectius. Aquesta és la lliçó que ens ensenya el llop. A nosaltres ens toca aplicar-la en els seus moments adequats.” Ha arribat el dia final, ens llevem amb la incertesa de si realment volem acabar o seguir vagant per la immensitat dels paratges que ens han acompanyat durant aquests dies, és una sensació estranya. Baixem a esmorzar, el primer esmorzar salat de la travessa, la veritat és que per posar-li un “però” diríem que hem trobat a faltar esmorzars com el d’avui. És hora de marxar, segellem el “forfait” i ens acomiadem del Toni, deixem un gran personatge darrera per endinsar-se novament als senders dels Cavalls del Vent, caminem sense dir-se res, tots dos sabem que hi ha un sentiment de tristor a cada pas que fem, sabem que trobarem a faltar llevar-se i caminar pel simple fet de fer-ho, pel simple fet d’assaborir cada racó, cada raig de sol. Caminarem paral·lels a les espectaculars canals de la cara sud del Moixeró, a on els noguers ocupen les zones més càlides, l’etapa d’avui és la més curta de totes, en tres hores i mitja arribarem al destí, anem per les zones més baixes, prats on pastura el bestiar i podent observar amb melancolia les muntanyes que dies abans crestejàvem amb il·lusió.

Ens queda encara l’última pujada de totes, la que ens portarà fins e refu de Rebost i destí final de la nostra aventura, respirem fort, sabem que a dalt tindrem la sensació d’aquells que assoleixen el seu objectiu, el Markitus imposa el seu ritme alt i jo segueixo pas a pas, assaborint cada instant, i arriba el moment, ens abracem al arribar a Rebost, ho hem aconseguit, hem completat la travessa, som feliços! Ens quedem assaborint el moment, és un instant llarg on el temps s’atura, veiem el Pedraforca a la llunyania, m’envaeix una melancolia brutal, un xoc de sentiments de proporcions descomunals, és el moment de canviar el xip i retornar a la vida normal tot sabent que en aquests senders i muntanyes ens deixem una part important de nosaltres. Aquí hem deixat moltes coses pel camí, molts instants de reflexió personal que cadascú ha anat materialitzant a la seva manera. Hem estat bons companys de travessa, en aquest moment recordem al nostre company, el “boss” i fem un brindis al sol a la seva salut, tanquem una pàgina més de les nostres vides, un pàgina que quedarà per sempre en el nostre cor i que em tingut el plaer de compartir, gràcies Marc per acompanyar-me en aquest camí; gràcies Rosa Maria per el teu suport, la teva comprensió i paciència; gràcies Arnau per la força que m’has donat a cada pas que feia tenint present sempre el teu somriure; gràcies a la vida per donar-me l’oportunitat de viure’t amb intensitat; gràcies Cadí-Moixeró per la teva bellesa; gràcies Pedraforca per convertir-te en la meva muntanya, et portaré sempre al meu cor i et vindré a veure sempre que pugui, i sinó ja trobaré el moment per fer-ho. A tots, gràcies.

Dóna’m les ales d’una àguila

per a poder volar per damunt de les muntanyes

Dóna’m l‘agilitat d’un isard

per a poder saltar entre elles

Dóna’m la prudència d’una martra

Per a respectar-les

Dóna’m la força d’un cavall

Per a poder pujar-les

i, per damunt de tot, dóna’m molta vida

per a seguir marcant la petjada de les meves botes

en tots els teus senders.